Manifest

Reprenem camins. Federació Anarquista de Catalunya

Una interpretació del moment actual com a punt de partida.

Estem assistint al desballestament del paradigma socialdemòcrata de l’Estat del benestar

per part d’un neoliberalisme sense complexes que implementa un model social, polític i
econòmic que redueix a les persones a la mínima expressió utilitària i consumista, i que
està posant en perill l’equilibri ambiental del nostre planeta.

Lluny del fil narratiu que construeixen els mitjans de comunicació de masses, que es
limiten a parlar de l’enorme crisi que pateixen les societats occidentals com si de la
retransmissió d’un esdeveniment esportiu es tractés, el moment que està vivint el
conjunt de tota la Humanitat el podem considerar un període més aviat fosc.

Segurament no ho serà des del punt de vista dels criteris i les xifres econòmiques (ja
siguin micro o macro) que responen als criteris econòmics marcats pel propi sistema
capitalista, però si que ho serà des del punt de vista de la manca de respecte per les
necessitats bàsiques que tota persona humana té pel simple fet d’existir. De la mateixa
manera també podem considerar un període fosc des del punt de vista ambiental i
ecològic, amb unes industries extractives i de consum de matèries primes que estan
acabant a passos de gegant amb els recursos del planeta. Així doncs no es gens
desafortunat ni exagerat dir que la societat humana i la Terra estan arribant a un punt de
col·lapse de greus i imprevisibles conseqüències.

La dinàmica econòmica (i social i política) del capitalisme com el van descriure autors
clàssics com Marx i Bakunin ha evolucionat molt, fins al punt de que podem dir que
avui en dia ens trobem amb un sistema que en totes les seves vessants ens acaba
configurant com a individu, fet que condiciona la nostra capacitat de poder decidir de
forma lliure com ens volem relacionar amb la resta de persones i amb el medi en el que
vivim. Si ben és cert que aquest fet ja és quelcom que es produïa al segle XIX, s’ha de
dir que al llarg del segle XX i sobretot en el que portem del segle XXI, aquest sistema
ha augmentat la seva complexitat i per tant avui més que mai és un repte encara molt
més difícil fer-li front i plantejar de forma oberta alternatives que el conjunt de la
població pugui considerar plausibles i realitzables.

D’altra banda també veiem com les resistències als efectes devastadors que les
polítiques i l’agenda neoliberal tenen sobre el conjunt de la població estan augmentant.
No és cap mena d’exageració dir que s’està produint un repunt dels moviments socials
organitzats que en molts casos no tenen cap mena de problema d’identificar-se amb els
ideals llibertaris i anarquistes. Ara bé, arribat aquest punt, i vist el context actual, que
entenem com a anarquisme?

L’anarquisme des de mitjans del segle XIX i al llarg de la primera meitat del segle XX
va demostrar una gran capacitat d’analitzar de forma eficient i fins i tot científica les
conseqüències de les polítiques que estava implementant la nova classe dominant que es
va imposar a finals del segle XVIII just després del triomf de la Revolució francesa i la
internacionalització de la Revolució Industrial britànica. Aquesta nova classe social, la
burgesia, utilitzà el liberalisme polític per aplicar la seva agenda econòmica, creant
noves realitats socials, i establint un nou sistema de dominació social fonamentat amb la
producció de productes a gran escala.

El nou sistema liberal – burgès, el qual va categoritzar a les persones com a “ciutadans”,
lluny de garantir les llibertat com a principal element de relació entre les persones,
esdevenia el marc legal, pel qual l’economia capitalista es podia implementar sense cap
mena de problemes. Així fou com unes noves formes d’organització socials, els estats
liberals – burgesos van imposar la seva “legalitat” al conjunt de la població, la qual
deixava de ser “súbdit” i “vassall” a ser ciutadà i treballador.

Tal i com ja van apuntar els teòrics del segle XIX les categories i les formes de
dominació van ser substituïdes per altres més sofisticades, a la vegada que les formes de
dominació i les relacions fonamentades en el domini i el poder exercit per unes classes
socials sobre la resta van continuar mantenint-se.

Les resistències a aquestes noves formes d’opressió van generar una gran conflictivitat
social, ja que no foren poques les persones que van decidir que valia la pena lluitar per
tenir una vida digna, una vida que sobretot anés més enllà de la simple funció
productivista i de supervivència que atorgava el sistema capitalista a les classes
treballadores, que com en l’actualitat, eren la majoria de la població.

Sense entrar en fer un anàlisi dels esdeveniments polítics i socials del segle XX, s’ha de
veure que la irrupció del pensament comunista i anarquista en amplis sectors de la
població va suposar un repte al que va fer front el capitalisme que va respondre amb el
desenvolupament d’ideologies totalitàries com el feixisme i el nacionalsocialisme. Així
mentre les experiències comunistes no van aconseguir ser esclafades i aquestes en el
temps van acabar derivant cap a formes autoritàries de dominació social i de capitalisme
d’estat en el plànol econòmic, demostrant per tant la seva incapacitat de superar les
formes d’organització social capitalistes i el paradigma econòmic productivista, les
experiències anarquistes van ser esclafades i al llarg de la segona meitat del segle XX
l’anarquisme es va presentar al conjunt de la població com una ideologia marginal, que
influenciada pel nihilisme i el relativisme plantejava un paradigma irrealitzable en tant
que les formes d’organització socials que plantejava anaven contra la pròpia essència i
natura dels essers humans.

Des de finals del segle XX en el camp del pensament neoliberal, un cop que la
socialdemocràcia ha deixat de ser necessària per fer front al conflicte social existent
entre treball assalariat i el capital, es defensa que les formes d’organització social han
arribat a la seva màxima expressió pel què fa sofisticació i per tant el sistema capitalista
i el pensament neoliberal és el millor dels pocs sistemes possibles.

El capitalisme que van descriure els autors clàssics ha quedat antiquat. El d’ara és un
sistema que atorga una nova categoria a l’individu més enllà de la seva faceta
productiva: el d’esser que necessita consumir per poder veure complerts els seus anhels
de felicitat. S’ha de dir que aquesta felicitat, així com la resta de l’esfera privada de les
nostres vides, ha estat parasitada per un ideari que posa per damunt de tot elements
banals i superflus, empobreix la capacitat que tenim les persones d’interpretar la realitat
i d’establir relacions autèntiques que ens permetin organitzar-nos de forma comunitària
per retrobar-nos i construir un nou model de societat.
Així doncs avui en dia el sistema s’ha tornat més complex, i fent ús de l’educació, els
mitjans de comunicació té la capacitat de reproduir una visió de la societat i de les
relacions humanes que no ens fa lliures, sinó que ens condemna a viure en primera
persona la submissió a una existència preestablerta i condicionada, això si, per tot un
seguit d’elements com poden ser la procedència social o el lloc de naixement.

Veiem així com entre la classe treballadora s’ha estès la cultura de la derrota, cultura
que ens vol fer creure que si ens mobilitzem ha de ser per exigir als “nostres”
governants que exerceixin la seva “responsabilitat” millor, fet que ens buida de la nostra
pròpia responsabilitat en el govern de les nostres vides i la nostra responsabilitat per
intentar cercar formes i institucions que ens permetin exercir aquesta acció de govern de
forma col·lectiva.

Afavoreix aquest fet a l’empobriment cultural i intel·lectual d’amplis sectors de la

població, els quals acceptem de forma acrítica el fil narratiu construït per uns mitjans de
comunicació en mans de les estructures de poder, com si fos aquest fil narratiu la única
realitat que es comprovable. Es persegueix així tenir narcotitzada a bona part de la
societat, mentre que a aquells sectors que es mobilitzen se’ls fa arribar un clar missatge:
només hi ha com a única opció la de participar en la farsa de les eleccions, garantint així
una certa pau social i renovant la legitimitat d’unes institucions polítiques que en aquest
moment estan posades en entredit.

No són poques les persones que ja han començat el seu particular procés mental de
desenganxament de les estructures i els processos mentals que el capitalisme ens
imposa. I ho han començat a fer sense acceptar que per aquest fet hagin de ser
considerades persones marginals o que no accepten les coses sense més. Precisament
perquè no accepten ser persones marginals i volen canviar la realitat tal i com se’ls
presenten busquen respostes allà on allò que és normatiu calla i no són poques les
persones les que en aquest procés es troben còmodes amb els plantejaments que es fan,
cada cop amb més força, des del camp del pensament anarquista i llibertari.

Tot plegat ens porta a posar novament damunt de la taula la necessitat de pensar
col·lectivament noves formes d’organitzar la societat que permetin posar fi a
l’explotació de l’ésser humà per l’esser humà i la depredació que les nostres societats
estan aplicant al medi ambient.