DIVENDRES, 14 DE SETEMBRE DEL 2018

el 3 de vuit 21

Redacció i Seu social:

Papiol, 1 - 08720
Impressió:
Vilafranca del Penedès
IMPRINTSA
Tel. 93 892 10 35
redaccio@el3devuit.cat
Dipòsit Legal:
maquetacio@el3devuit.cat
B-43447-1982
administracio@el3devuit.cat

Editat amb la col·laboració de Delegació El Vendrell: Difusió controlada per el3devuit.cat

Generalitat de Catalunya
Departament
de la Presidència
Publicitat
Alt i Baix Penedès:
Tel. 93 892 10 35
maquetacio@el3devuit.cat
Ctra. Santa Oliva, 27-35
(Edifici RTV El Vendrell)
43700 El Vendrell
Tel. 977 66 41 61
Membre de w w w . e l 3 d e v u i t . c a t
redaccio@el3devuit.cat
Donem suport a: maquetacio@el3devuit.cat
www.vegueriapenedes.cat
administracio@el3devuit.cat

Qui mor ens molesta Divagacions La parra

De ca vinico-sensorials
Som ben idiotes. Pensem en
santa Bàrbara quan trona. Mor
Josep Fontana i tots darrere,
a recuperar entrevistes i arti-
cle, i a treure la pols a “L’ofici
d’historiador”. Mor John Mc-
Cain i tots a recordar el caris-
ma i el compromís del polític
republicà més anti-Trump.
Potser hauria estat millor que
fos president, i no pas Oba-
ma. Mor Aretha Franklin i les
ràdios vinga a posar Respect i
Think, però sense entendre ni
explicar per què era un diva
popular i el paper principal
per entendre l’evolució de les
dones negres als Estats Units.
Una notícia ràpida i demà serà
un altre dia. Total, on es moren
de veritat és al Iemen i no en
diem ni en direm res.
La gent que mor ens molesta.
Sap greu i tot plegat, però pas-
sem-ho ràpid, que avui tinc
pàdel. No parlo del dol amb
els propis, que cadascú fa el
que pot, però sí d’aquesta idea
moderna –i, per tant, absur-
da– que tot s’ha de superar.
Cal sobreposar-se. Però cami-
nar sense solta no ho fan ni les
ovelles. Va, a córrer però sense
saber on. No podem pretendre
obviar la memòria de qui mor,
siguin figures cèlebres o no.
Als diaris d’abans –al món an-
glosaxó encara passa– hi havia
una secció de necrològiques,
i era una autèntica font de
saviesa. Sovint al mort ja se
l’espera, diguéssim, i el text ja
està preparat. A la nevera, se’n
diu, ben preparadet. Que si on
va néixer, que si va començar
aquí, que si es va famós allà,
que si tothom l’estimava i que
serà recordat per tal. Un gène-
re donat a fer la pilota, al pane-
gíric, ja que a ningú se li acut
parlar malament d’un mort. Si
l’Aymar
Joan Foguet
@joanfoguet
el critiquessis et farien pell. Els
catalans som sensats i el nostre
mal no vol soroll, i tira.
No podem amb la idea del llegat
que ens ve donat, i a la vegada
en volem deixar un. Tanta in-
consistència ens fa absurds i es-
tèrils. No podem admetre que
nosaltres no inventarem res,
que la vida és la que és, i que
qui ens ha precedit ja ens ho
va advertir. Però això suposaria
una humilitat que no gastem.
No, no, nosaltres hem de tenir
el nostre moment. La nostra ge-
neració ha de ser la conya mari-
nera perquè... Per què què?
Arribar a acceptar que les coses
més senzilles són les més im-
portants no pas perquè ajuda
a l’equilibri còsmic si no per-
què són les úniques és compli-
cat per a nosaltres. Volem que
facin una pel·lícula, o millor
una sèrie, sobre la nostra vida
i, en canvi, no tenim el valor
de fer el que toca. Menys Ho-
llywood i més anar a comprar
per fer el sopar. Menys Netflix
i més anar a veure els pares.
Menys WhatsApp i més trucar
a l’amic del qual fa mesos que
no en saps res. Ens molesten
els morts perquè ens recorden
que no vivim.
Els que vam néixer durant
o després de la guerra, quan
arribàvem a casa acabada l’es-
cola, ens donaven una llesca
de pa (del sec) amb vi i sucre,
i cap a jugar al carrer! Quan
vam tenir disset anys, ens
van dir que podíem beure una
mica de vi. Que de vi n’hi ha-
via de blanc i de negre i que es
bevia el que hi havia a la zona.
Força senzill.
Al cap d’uns anys, quan es van
anar acabant a poc a poc les
penúries, alguns es van en-
tretenir “estudiant” quin vi
anava millor per menjar amb
el peix, amb la carn o amb el
pernil ibèric.
Encara anys més endavant,
altres es van dedicar als serio-
sos estudis de desxifrar quins
vins anaven millor per men-
jar junt amb els diferents for-
matges (n’hi ha centenars), o
amb el torró de Xixona, o el
d’Agramunt o el de yema de
cal Trens. Tot molt important.
Més endavant van venir els
tastos de vi amb els ulls ta-
pats. Així, l’olor i el gust s’en-
dinsaven dins les profundi-
tats de la consciència sense
que el sentit de la vista des-
torbés aquestes greus i im-
portant sensacions. Tot molt
seriós i transcendent.
La darrera frontera a assolir,
segons ens expliquen, és que
quan bevem vi i escoltem
música, aquesta ha de ser
adequada al vi que bevem, i
al revés. Així, els matisos que
ens diuen sobre el vi –intens,
elegant, seriós, contingut, po-
derós, vital, ufanós, etc., etc.–
s’han de correspondre amb la
música. Així, aquell serà un
Vila meva
Josep Ferret i Julià
Vilafranca
moment de gaudi gloriós.
Força rebuscat.
El meu amic Àngel Calvo diu:
“La vida és complexa i l’art de
viure-la és fer-la senzilla”.
Descompliquem-nos, doncs.
Si tenim vi, celebrem-ho i be-
vem-lo amb moderació. El po-
ble sap generalment si un vi
és bo o no ho és, i sap si aquest
vi és millor que aquell altre.
I segons diuen els entesos,
encara queda molta feina a
fer, amb el tema del vi: s’ha
de fer millor, i s’ha d’exportar
i vendre més. Recordem que
el vi del Penedès encara no ha
conquerit Barcelona.
Doncs apa. A fer feina. Si per-
dem el temps en divagacions
vinico-sensorials, la gent que
ens vegi potser dirà que som
una societat tipa, satisfeta i
avorrida. I no ho volem ser
pas, oi?
La imatge d’estiu al Penedès
que més recordo de la infàn-
cia és la d’un pati envoltat
per una immensa parra. Un El Penedès
indret d’ombra i frescor creat
gràcies als pàmpols d’aquest també
cep conreat en forma alta. El
sentiment era d’admiració en existeix...
veure com una sola planta era
capaç d’ocupar tot aquell espai
pràcticament levitant sobre
els nostres caps. Encara més
observant com any rere any la
parra demanava més espai per
poder créixer. A mesura que
anava cobrant altura i exten-
sió, les seves arrels creixien Daniel Garcia
per sostenir el pes de la seva
estructura. Si a això li sumem
Peris
el raïm, que naixia sense apa- www.danielgarciaperis.cat
rent dificultat i del qual podies
seguir la vida durant totes les
vacances, o la cridanera colo-
ració de la vinya quan arriba-
va la tardor, és normal associ- Un ambient de
ar-ho a moltes de les vivències
d’aquella època. Uns records
mediterraneïtat en
màgics sense dubte molt in- aquelles latituds
fluenciats per les percepcions
pròpies d’aquella edat. Amb
que a casa nostra
raó l’expressió “estar a la par- ara costa de trobar
ra” és la que més s’aplica en
aquell context. Val a dir que és
una situació necessària quan
s’inicia el procés personal de
coneixement i descoberta del poc s’ha convertit a totalment
món a l’adolescència. de vianants un dels princi-
En un recent viatge a Bulgà- pals carrers del centre per ser
ria vaig tornar a redescobrir la la “rambla” dels turistes, tal
parra com a element identitari com ens van comentar. Ara
del territori. La capital no ens bé, la cosa va canviar en sortir
va sorprendre gaire. Més de a les zones rurals. En tots els
25 anys de postcomunisme pobles era omnipresent el pati
han transformat no només a tocar de la casa amb la seva
l’economia i el sistema polí- parra enfiladissa i ben fron-
tic sinó també l’arquitectura. dosa. Un ambient de mediter-
Les diferències de Sofia amb raneïtat en aquelles latituds
qualsevol altra gran ciutat de que a casa nostra ara costa de
la Unió Europea no són des- trobar. Hauríem de tornar als
tacables. Fins i tot Barcelona orígens, hauríem de tornar a
serveix de referent turístic i fa la parra.

TONI GUASP