adoren els seus altars i celebren els nous ritus del déu, les filles de Mínias romanen a casa i no observen la festa. Elles carden i filen la llana, teixeixen i fan passar el temps explicant-se històries per torns. La primera en parlar és Alcínoe i conta com la morera, que abans feia els fruits blancs, els fa ara negres; és la història de Píram i Tisbe.
Després va ser el torn de Leucònoe, que va
exposar els amors del Sol, mentre les altres dues germanes l’escoltaven en silenci. “Ell va ser el primer a veure l’adulteri de Venus amb Mart i el va fer saber al déu ferrer. Aquest, amb la llima, va preparar al voltant del llit unes cadenes, una malla i uns llaços de bronze, que no es podien veure a simple vista ja que eren més prims que les teles d’aranya. Quan els amants van trobar-se al llit, van ser enxampats. Vulcà va obrir les portes i va deixar que els déus els contemplessin. Els déus s’ho van passar d’allò més bé.”
Ara és el torn d’Alcítoe. Mentre passa la
llançadora entre els fils de roba del seu teler, diu a les seves germanes que no explicarà per què Crocos i Esmílax van ser convertits en petites flors -el safrà i la campaneta, respectivament-, sinó per què la font de Sàlmacis treu les forces i debilita els membres amb les seves aigües afleblidores. Explica la història de l’amor no correspost que sentí la nimfa Sàlmacis pel bell Hermafrodit.
Les filles de Mínias acaben els seus relats,
però encara s’acuiten en el treball, desdenyen Bacus i profanen la seva festa. De sobte, retrunyen uns timbals invisibles, el so de la flauta de corn corbat i la dringadissa dels címbals de bronze, i se sent olor de mirra i de safrà; les teles comencen a verdejar, i els teixits dels telers, a cobrir-se de fulles, com l’heura. Algunes es transformen en ceps i els fils esdevenen sarments; de l’ordit surten pàmpols, i l’esclat de la porpra serveix per donar color al raïm. Era l’hora entre la llum del dia i la nit incipient, sembla que la casa tremoli, s’il·lumina de vermellor refulgent i udolen imatges fantasmagòriques de feres salvatges. Les germanes intenten fugir del foc i del fum. Cerquen la foscor. Una membrana comença a estendre’s damunt del seu cos empetitit i unes ales lleugeres, sense plomes, embolcallen els seus braços. En la foscor no veuen la seva metamorfosi: s’han transformat en ratapinyades. Viuen a cobert, no els agraden els boscos. Odien la llum i, per això, volen de nit.