Enric Angelats Velazquez

LES ELECCIONS
Tutor: Jordi Barris

Institut de Vilablareix
2nB Batxillerat
15/01/2018
 AGRAÏMENTS

Abans de començar, m’agradaria donar les gràcies a totes aquelles persones que han fet
possible aquest treball. Primerament, al meu tutor, Jordi Barris, per ajudar-me sempre que
ho he necessitat i corregir el meu el meu treball al llarg d’aquests mesos.

També vull agrair a la meva família i amics tot el seu suport i per donar-me algunes de les
idees que he utilitzat en l’elaboració del meu Treball de Recerca.Vull desctacar, en especial,
l’ajuda del meu company David Cuyàs en l’elaboració de l’aplicació per a mòbil realizada en
la part pràctica.

Finalment, donar les gràcies a totes i cada una de les 48 persones que han participat en
l’enquesta realitzada.
ÍNDEX

1.Introducció ..................................................................................................................................... 4

1.1. Justificació del tema escollit ................................................................................................. 4

1.2. Objectius i hipòtesis .............................................................................................................. 4

1.3. Metodologia............................................................................................................................ 5

2. Marc teòric ..................................................................................................................................... 5

2.1. Eleccions................................................................................................................................. 5

2.2. Sistemes electorals ................................................................................................................. 6

2.2.1. Democràcia .................................................................................................................... 6

2.2.2. Tipus de democràcia ..................................................................................................... 8

2.2.3. Avantatges i inconvenients de la democràcia ............................................................ 9

2.2.4. Llei d’Hondt ................................................................................................................. 10

2.2.5. Mètode de Hamilton ................................................................................................... 11

2.2.6. Mètodes del divisor : Jefferson, Adams y Webster ................................................ 11

2.2.7. Paradoxa d’Alabama ................................................................................................... 12

2.2.8. Eleccions al cap d’estat ............................................................................................... 12

2.3. Fraus electorals .................................................................................................................... 13

3. Treball de camp........................................................................................................................... 14

3.1. Programació d’una aplicació per a Android ...................................................................... 14

3.1.1. Funcionament .............................................................................................................. 14

3.2. Enquesta ............................................................................................................................... 15

3.3. Estudi de l’escrutini de les eleccions del 21D ................................................................. 15

4. Conclusions ................................................................................................................................ 17

5. Bibliografia .................................................................................................................................. 19
1.INTRODUCCIÓ

1.1. Justificació del tema escollit

Els motius pels quals he escollit realitzar el meu Treball de Recerca sobre els sistemes
electorals existents són diversos. Per una banda, trobo que és una temàtica interessant per mi
i de la que en tinc pocs coneixements, m’agradaria aprofundir-los.

A més, aquest desconeixement s’estén a una gran part de la població, de manera que la
majoria de la gent no sap quin valor té el seu vot i de quina manera repercuteix en l’elecció
dels escons.

Per altra banda, un dels meus familiars es dedica a la política i sovint es parla d’aquests temes.
És per això, que des de ben petit m’ha sorgit cert interès pel que fa a les persones que ens
governen i de quina manera ho fan.

Aquest treball es centrarà en la Llei d’Hondt ja que és el mètode d’escrutini que usem al nostre
país. Tot i així, es comentaran i explicaran altres mètodes dels més usats.

Una altra de les motivacions que m’ha conduit a encarar aquest treball cap a l’àmbit tecnològic
ha estat que, en un futur, m’agradaria estudiar una enginyeria informàtica. Així doncs, un dels
objectius del treball serà la realització d’una aplicació amb què es podran comptabilitzar els
vots utilitzant la Llei d’Hondt.

Finalment, aprofitant la situació actual, també es farà un anàlisi de les eleccions del 21D a
Catalunya. El resultat d’aquestes pot ser molt ajustat, de manera que pot despertar interès a la
població per saber com s’ha realitzat l’escrutini per repartir els escons.

1.2. Objectius i hipòtesis

Per poder dur a terme aquest treball s’ha procurat fixar clarament uns objectius i unes
hipòtesis, per tal de poder extreure’n conclusions al final.

Els objectius i les hipòtesis d’aquest treball han estat:

OBJECTIUS:

I. Esbrinar quina manera d’escrutini resulta ser més democràtica, justa, antifrau i
representativa.
II. Entendre i intentar realitzar una bona definició del concepte “democràcia”.
III. Desenvolupar una aplicació de mòbil que comptabilitzi els vots seguint la Llei
d’Hondt.
IV. Observar i demostrar el grau de desconeixença sobre el recompte de vots al nostre
país.

HIPÒTESIS:
 I. La Llei d’Hondt és un procés democràtic, just, antifrau i representatiu.
II. Gran part de la població no sap com es reparteixen els escons.

1.3. Metodologia

Per començar el treball, el primer que s’ha realitzat és fixar les hipòtesis i els objectius.
Seguidament s’ha iniciat la recerca d’informació i l’ampliació de coneixements per tal de poder
realitzar el marc teòric. Finalment, s’ha repartit tota la informació ens els diversos apartats que
es poden contemplar en l’índex. L’estudi, en general, se centra en les eleccions i com es
distribueixen els escons.

Una vegada finalitzat el marc teòric, s’ha iniciat el treball de camp. Aquest consisteix en
l’elaboració d’una aplicació de mòbil a través del programa Android Studio capaç de simular
unes eleccions i concloure si es tracta d’un sistema just, democràtic, antifrau i representatiu.

A més, aquesta part consta també d’una enquesta a una mostra aleatòria d’habitants de
Girona i els pobles de Vilablareix, Quart i Fornells, així com un anàlisi dels resultats de les
eleccions al Parlament de Catalunya el desembre de 2017.

2. MARC TEÒRIC

2.1. Eleccions

A partir de diverses fonts consultades, podem definir les eleccions com el procés mitjançant el
qual es constitueix una assemblea o es determina el titular d’un càrrec. Es presenten diverses
opcions i cadascú és lliure d’elegir quina li sembla més correcta o més semblant a la seva
manera de pensar.

Per poder considerar unes eleccions democràtiques han de ser lliures, justes, antifrau, plurals i
representatives. Han de fer-se periòdicament per sufragi universal.

Es considera que les primeres eleccions que es coneixen van tenir lloc a Atenes el segle VI aC.
Es van caracteritzar per un sufragi censatari que va privar de participar a tots aquells que no
eren considerats ciutadans. D’aquesta manera, en van quedar exclosos les dones, els
estrangers i els esclaus. Pel que fa als representants que s’escollien, eren persones adinerades
que no obtenien cap mena de sou per la feina que feien.

A finals del segle XVIII els ciutadans d’un gran nombre d’estats diferents van aconseguir el dret
a vot. Tot i així, seguia havent-hi restriccions i només podien votar aquells que complissin certs
requisits econòmics, socials i educatius. Amb el temps i les revolucions liberals i socials, aquest
tipus de sufragi va estendre’s a tota la població masculina major de 25 anys.

A Catalunya, l’any 1869 va haver-hi les primeres eleccions amb sufragi universal (masculí). No
va ser fins el 1932 que es va establir el dret a vot de les dones, instaurant així definitivament el
sufragi universal.
2.2. Sistemes electorals

Un sistema electoral és una manera d’interpretar o recomptar i distribuir el valor dels vots, és
a dir, el resultat de les eleccions. En marca les regles, es comptabilitzen i s’emeten els resultats
d’una manera efectiva i transparent.

Aquests sistemes electorals es poden utilitzar en contextos molt diversos, sent el més típic les
eleccions presidencials d’un país. Tot i així, també es poden aplicar en situacions més íntimes
com, per exemple, l’elecció del representant dels alumnes d’una classe.

La història d’aquests mètodes està bastant lligada amb la de la democràcia. Durant la

Revolució Francesa, l’Acadèmia de Ciències de París va començar a estudiar la teoria dels
sistemes electorals, a partir d’on va sorgir mètodes de compte de vots que han anat
evolucionant amb el temps.

Actualment, la majoria de sistemes parlamentaris s’emmirallen en el model de la constitució

dels Estats Units de 1789. Poc a poc s’han anat refinant els sistemes electorals del moment i
n’han sorgit alguns com la paradoxa d’Alabama, el mètode de Hamilton o el mètodes dels
divisors. Això pel que fa al repartiment d’escons, però també hi ha diferents formes per escollir
per exemple el cap d’estat.

2.2.1. Democràcia

La democràcia prové del grec demos (“poble”) i kratos (“força o poder”), de manera que
n’interpretem que el poble és qui governa. D’aquesta manera, el poder resideix en el poble
que elegeix els seus governants.

Es considera que una democràcia és directa quan els ciutadans es reuneixen en assemblea o a
través d’un referèndum per tal de prendre certes decisions. En canvi, és representativa si els
ciutadans voten a altres persones a través de les eleccions perquè prenguin les decisions per
ells.

Aquesta forma d’organització implica la llibertat de vot de cadascun dels individus a partir
d’una edat preestablerta. A més, també vetlla per la llibertat personal i d’expressió.
La llibertat personal i d’expressió, però, són alhora una feblesa per a la democràcia. Això és
degut a que, els qui en són contraris, poden utilitzar aquestes llibertats per destruir aquest
sistema polític amb total impunitat.

1
Imatge 1 : Països amb presència de democràcies i dictadures l’any 2013.

En la imatge 1 es pot visualitzar els països on, l’any 2013, hi havia instaurades democràcia o
dictadures. Tal i com es pot observar, es fa una distinció entre democràcia total i parcial. En
podem deduir que
aquest segon tipus
no és tan liberal
com el primer ja
que els individus
no tenen els
mateixos
drets en les
activitats

governamentals i administratives.

En democràcia, els ciutadans participen en la política a través de diferents partits polítics, els
quals presenten les seves candidatures per tal de ser escollis en les eleccions. Aquests partits
polítics tenen un secretari general que els representa.

A més, la democràcia s’estructura amb una divisió de poders per tal que ninguna institució
sigui superior a la resta. Per tant, aquests poders queden dividits de la següent manera:

- Poder legislatiu: creació, actualització i derogació de lleis.

- Poder executiu: vetllar perquè es compleixin les lleis.

1
Extreta de http://ccsocials.blogspot.com.es/2013/11/tema-4-lorganitzacio-politica-3-eso.html
 - Poder judicial: jutjar i aplicar les sancions necessàries en cas d’incompliment de la llei.

Així doncs, suposadament els països totalment democràtics tenen aquests tres poders
separats. Tot i així, en la realitat és molt difícil que es trobin aïllats els uns dels altres.

2.2.2. Tipus de democràcia

Diversos estudis han conclòs que existeixen nou tipus diferents de democràcia. És important
tenir en compte que no sempre es dóna un sol tipus de democràcia sinó que, al estar tan
relacionats uns tipus amb els altres, tenen tendència a solapar-se i donar-se al mateix temps.

Les democràcies que es coneixen actualment són:

1. Democràcia directa

És el sistema democràtic més senzill. S’estableix en llocs on la població és molt reduïda ja que
la presa de decisions es fa directament pels ciutadans.

2. Democràcia representativa

És el més utilitzat en l’actualitat. El poble escull als seus representants a través d’unes
eleccions, ja siguin representants d’un partit polític o independents, en l’àmbit executiu (per
exemple, un president) o legislatiu (per exemple, un diputat).

3. Democràcia mixta o semidirecta

És la combinació dels dos tipus de democràcia anteriors, on la major part de les funcions són
delegades a funcionaris electes que donen a la ciutadania la capacitat de participar en
l’administració del govern.

4. Democràcia parcial

Consisteix en l’elecció d’uns representants però la població no té accés a les activitats

governamentals que es duguin a terme, ja que no hi ha llibertats civils ni els mecanismes
necessaris per fer-ho possible.

5. Democràcia constitucional

És un sistema basat en allò que es troba escrit en la Constitució. Els països que funcionen amb
aquest tipus de democràcia són anomenats Estats de Dret. La Constitució s’utilitza per garantir
els drets fonamentals, així com la llibertat i la igualtat.

6. Democràcia liberal

En aquest tipus de democràcia el govern és escollit pel poble a través d’una votació. De la
mateixa manera que la democràcia constitucional, la liberal també funciona en base a l’Estat
de Dret i la Constitució. El pluralisme i la tolerància permeten l’alternança de poder entre els
diferents partits polítics així com l’establiment de coalicions partidistes.
7. Democràcia cristiana

És el sistema democràtic bastat en les ideologies i principis cristians, i sol anar relacionat amb
la política de dretes, tot i que a vegades es pot relacionar també amb el liberalisme
democràtic. Es pretén estendre el cristianisme en tots els àmbits públics.

8. Democràcia popular

És designada com la democràcia de caràcter socialista. És una mena d’estat transitori entre
capitalisme i comunisme. És el cas de la Unió Soviètica on aquesta democràcia popular va
iniciar-se en forma de cop d’Estat.

9. Democràcia de partit dominant

És aquella democràcia on hi ha un predomini electoral i polític d’un partit sobre de la resta, de

manera que té la capacitat d’aconseguir governar gràcies a la presència política que presenta
dins d’una nació.

2.2.3. Avantatges i inconvenients de la democràcia

La major part de la societat europea actual creu que la democràcia és el millor sistema polític.
Aquest permet que tots els ciutadans major d’edat puguin participar en política, ja sigui votant
o presentant-se a les eleccions.

La democràcia es basa en dos punt indispensables per a la seva existència: la llibertat

d’expressió i les eleccions.

Tal i com s’ha explicat amb anterioritat, el problema més clar de la democràcia és la seva
vulnerabilitat. Els antidemocràtics poden utilitzar tan la llibertat d’expressió com les eleccions
per anar en contra del sistema. Trobem l’exemple de Hitler, que va guanyar unes eleccions
democràtiques i després va utilitzar el poder que aquestes li havien atorgat per convertir-se en
dictador.

Tot i això la democràcia té molt punts positius. S’hi poden presentar partits amb idees molt
diferents, fet que permet que la majoria de la gent pugui tenir les seves idees i pensaments
representats per un partit, i alhora permet que els que no les tinguin puguin crear el seu partit
propi per defensar-les.

Aquesta diversitat fa o hauria de fer que els partits hagin de dialogar i pactar. Pot ser una cosa
molt positiva, ja que aquest és un exercici molt democràtic, però moltes vegades també
resulta un problema.

Per exemple, quan cap partit no obté suficients suports per governar provoca una inestabilitat
política que sol acabar en una nova convocatòria de les eleccions. A vegades no és fàcil de
solucionar, ja es va veure a Espanya en les eleccions de 2016 quan es van haver de convocar
dues eleccions seguides i gairebé unes terceres. També a Alemanya ara mateix es troben en
una situació semblant.
Un altre fet és que totes les democràcies, siguin republicanes o monàrquiques, haurien de
tenir una separació clara dels tres poders de l’estat. Poder executiu, legislatiu i judicial haurien
d’estar separats, ja que si tot es regís per un sol poder es perdria l’equilibri democràtic
fonamental.

La imposició del poder legislatiu és el cas més comú a Europa de no separació de poders, on el
govern escull els caps de jutges i policia. Es podria parlar també de la imposició del poder
executiu, en una dictadura militar. No trobem cap cas, però, d’imposició del poder judicial
però, per exemple, a Colòmbia els jutges escullen a un cap i aquest té gairebé el mateix poder
que el president, una posició molt important dins l’estat, però tot i així no podem considerar
que els poders estiguin separats ja que l’executiu depèn dels altres dos.

La democràcia, doncs, no és un sistema perfecte, però podem considerar que és el sistema

menys dolent, on més part de la població queda ben representada.

2.2.4. Llei d’Hondt

La Llei d’Hondt és un procés matemàtic utilitzat per tal de distribuir els escons entre les
candidatures a partir del nombre de vots2. Aquest mètode el va idear Victor d’Hondt en el
segle XIX i és considerat un dels mètodes més eficaços per garantir la proporcionalitat entre els
vots i el resultat. Actualment, és aplicat en la majoria de països europeus i, en menor mesura,
a Amèrica del Sud i Àsia.

Per tal d’obtenir els escons, primerament es descarten aquelles candidatures que no hagin
obtingut un percentatge mínim de vots. A l’Estat Espanyol i a Catalunya es tracta d’un 3%.

Seguidament, a cada una de les candidatures que hagi superat aquest percentatge se li divideix
el nombre de vots per 1, llavors per 2 i per 3, fins arribar al nombre total d’escons a repartir.
Per escollir els escons es prendran els valors resultants de les divisions més alts, elegint tants
valors com escons desitjats

Per exemple, si s’han d’elegir 10 regidors en un municipi, primerament es descartaran les

candidatures amb menys d’un 3% dels vots i, per la resta de candidatures es dividiran els seus
vots entre tots els números de l’1 al 10. Finalment, s’escolliran els escons agafant les 10
divisions que hagin donat un valor més alt.

Cal tenir en compte també que els quocients poden resultar iguals, de manera que l’escó
s’atribuirà a la candidatura que hagi obtingut un major nombre de vots.

A España l’utilitzem per les eleccions generals, i podem dir que és el millor mètode que de
moment hem posat en pràctica.

2 Definició donada per la Generalitat de Catalunya a la seva pàgina web (citada a la biografia).
2.2.5. Mètode de Hamilton

El Mètode de Hamilton és un mètode gairebé en desús actualment. El va idear Alexander

Hamilton, qui assigna a cada estat una quota a partir dels resultats i es reparteix el nombre
d’escons sense comptar decimals. Una vegada assignats els parlamentaris utilitzant els
nombres enters, es reparteixen els llocs sobrants als qui tenen un nombre decimal més alt.

Aquest mètode ha quedat en desús ja que només ha estat de fàcil i útil aplicació als Estats
Units, però fora d’aquest el seu resultat no ha estat òptim.

2.2.6. Mètodes del divisor : Jefferson, Adams y Webster

Aquests mètodes s’utilitzen per decidir a com s’arrodoniran els escons segons els decimals un
cop feta la divisió d’escons a repartir i els vots obtinguts. Per explicar-ho es parlarà del cas
d’Argentina, un estat amb un nombre similar d’habitants al nostre i on es veu de forma molt
clara com canvien les coses si s’utilitza un o altre mètode.

Per llei, correspon 1 diputat per a cada 161.000 habitants, fins a un màxim de 324. També
s’agrega sempre tres diputats cada província, i cada una d’aquestes sempre en tindrà un
mínim de 5.

1. Webster

Va ser ideat pel matemàtic francès André Sainte-Laguë. És bastant semblant a la llei d’Hondt
però no acabava d’afavorir els partits més votats, a vegades pot anar molt just arribar o no al
decimal que es demana per arrodonir a l’alça, cosa que amb la llei d’Hondt s’evita ja que es
basa sempre en el nombre més alt de vots.

Es fonamenta amb la idea d’arrodonir a l’alça a partir del decimal 5 i a la baixa si no hi arriba.
És el mètode més efectiu perquè les grans i petites regions quedin amb un nombre similar de
representants per habitants.

2. Jefferson

El va proposar Thomas Jefferson l’any 1792, per utilitzar-lo al parlament dels Estats Units.

Aquest mètode, en canvi, arrodoneix sempre a la baixa, fet que podria provocar, per exemple,
que en les regions petites que arribessin a sis diputats en perdessin un d’aquests, i això
representaria perdre un 16% de representació respecte la que tindrien usant Webster.

En canvi, en les grans regions la pèrdua d’aquest diputat només els faria perdre al voltant d’un
1% de la seva representació, ja que solen arribar al voltant dels 80-90 escons. En aquest cas,
beneficia clarament a les grans regions que guanyen molt poder polític respecte les altres. Per
tant hem de descartar aquest mètode ja que es demostra que Webster és més equitatiu i just.

3. Adams
Dins dels mètodes del divisor és el més marginal i menys utilitzat. Això és degut, segurament, a
que beneficia a les regions petites donant més representació política segons el nombre
d’habitants que la gran.

Es fonamenta en sempre arrodonir a l’alça. Les petites regions amb poca representació
obtindran sempre un escó més, cosa que representarà un percentatge molt alt de la seva
representació respecte la que tenia usant Webster al voltant d’un 15-25%. En canvi, les grans
regions només l’augmentarien al voltant d’un 1%. De la mateixa manera que diem que el
benefici d’una gran regió respecte les petites no és just, el fet contrari tampoc ho és.

En conclusió, s’ha de buscar un equilibri entre les regions i hem vist que el mètode de divisors
que més s’hi acosta és el de Webster. Per tant, d’aquests tres escrutinis el més just i
democràtic és Webster.

2.2.7. Paradoxa d’Alabama

La paradoxa d’Alabama és una manera de demostrar que unes eleccions poden canviar molt si
es varia un petit detall com podria ser el nombre d’escons a repartir. Es va veure per primer
cop a Alabama.

L’any 1880 s’utilitzava el mètode de Hamilton als Estats Units. Es va decidir canviar el nombre
de representants de la Cambra de Representants dels Estats Units, buscant un nombre d’entre
270 i 350, i es va observar que Alabama tenia 8 representants si els escons totals eren 299,
però que en tenia 7 si eren de 300. Va ajudar a demostrar que el mètode de Hamilton no
acabava de ser massa funcional, ja que augmentant o disminuint el nombre total d’escons
canvien molt les coses per algunes províncies.

2.2.8. Eleccions al cap d’estat

Hi ha països on el cap d’estat és el rei, per família i no per elecció. Perden, per tant, un punt de
democràcia ja que un dels dos líders del país és escollit pel poble, i a més, el rei s’adapta al
govern que hi hagi. No té una ideologia com a tal i no sol ser capaç de representar l’estat amb
el mateix èxit que ho fan els caps d’estat elegits pel poble.

Hi ha diferents mètodes d’escollir-lo. Trobem per exemple el d’Estats Units, on cada un dels 50
estats té un nombre de punts que s’emporta el que guanyi per majoria en aquell estat. Hi ha
estats que donen molts punts i altres que gairebé no en donen. Podem trobar doncs que molts
vots (podrien arribar fins al 49’99%) d’un estat poden no comptar per res a l’hora d’escollir el
cap d’estat, i pot passar com en les últimes eleccions que el guanyador d’aquestes no sigui el
que té més vots, i que, a més a més, guanyi per molta diferència.
 3
Imatge 2 : Resultat de les eleccions a la presidència dels Estats Units.

Podem veure, doncs, que tot i que allà els funciona, no és massa bo ni democràtic del tot,
quedant així molts ciutadans sense representació.

En canvi, un molt bon mètode és el francès. Allà es fa una primera votació per escollir el cap
d’estat, i s’agafen els dos candidats que hagin obtingut més vots. Les persones que hagin votat
als altres semblaria que no tindrien representació, però no és així, es torna a votar entre
aquests dos candidats, pot votar tothom hagis votat a qualsevol o no hagis votat en les
anteriors.

Gràcies ambdues eleccions els francesos tenen dues oportunitats per quedar representats, la
primera serà la candidatura que més representi les seves idees, i la segona serà (si no queda
entre les dues primeres) la que menys els desagradi. Vist així de tots els sistemes electorals per
escollir cap d’estat aquest n’és el més efectiu, sense acabar de ser, però, un mètode perfecte.

2.3. Fraus electorals

Al llarg de la història s’han donat molts casos de manipulació electoral, de manera que,
normalment, s’ha intentat afavorir el grup més poderós. Aquests fraus poden ser de tres tipus:
en les urnes, durant la campanya electoral o informàticament. El més comú és el primer.

Hi ha diverses maneres de dur a terme aquests fraus, com ara:

1. Coacció del votant.

2. Intervenció del govern per afavorir algun dels candidats.
3. Tupinada (manipulació del cens, incloent-hi persones mortes o mitjançant suplantació).
4. Urnes fraudulentes (per exemple, que els resultats ja estiguin escrits abans de començar
l’escrutini).
5. Suborn dels membres de la mesa.

Com a conseqüència, per tal d’evitar aquests tipus de fraus, s’han imposat mesures
preventives, com per exemple, que les urnes siguin transparents i segellades de manera que
s’impedeix l’obertura fins al moment del recompte.

A Espanya, a finals del segle XIX, es van donar nombrosos casos de fraus electorals,
majoritàriament deguts al caciquisme4. És l’època de la Restauració borbònica, i la finalitat
d’ocasionar aquests fraus va ser, bàsicament, el manteniment del sistema i dels grups
dominants al poder.

3 Extreta de https://elpais.com/tag/elecciones_eeuu/a
4 Definim el caciquisme com el sistema polític on hi ha una manipulació electoral exercida per les persones
influents. Aquests, s’aprofiten de la seva posició econòmica, que els permet tenir diverses persones que
depenen econòmicament d’ells, de manera que els obliguen a votar al grup que els afavoreix.
En aquest cas, hi havia dues formes dominants amb un pacte tàcit que els permetia
intercanviar el poder entre ells, una vegada cada un. Se’n va anomenar el bipartidisme, i les
forces d’oposició no tenien cap mena d’oportunitat d’accedir a aquest poder.

3. TREBALL DE CAMP

3.1. Programació d’una aplicació per a Android

Com bé ha estat explicat a l’inici del treball, la part pràctica d’aquest treball consisteix en
l’elaboració d’una aplicació de mòbil capaç de comptabilitzar els vots seguint el mètode
d’Hondt, adaptable a les característiques diferents entre els països on s’aplica.

Per tal de poder programar aquesta aplicació s’ha fet a través d’un programa d’ordinador
anomenat Android Studio, en llenguatge Java (que s’utilitzarà de manera predeterminada). És
l’IDE (Integrated Drive Electronics) oficial d’Android i es pot descarregar de manera gratuïta, de
manera que permet crear aplicacions de gran qualitat accessibles per a tothom que tingui
aquest sistema operatiu en els seus dispositius mòbils.

3.1.1. Funcionament

L’aplicació consta de tres pantalles. La primera t’informa que s’utilitzarà la llei d’Hondt, a la
segona es demanen els escons a repartir, els vots obtinguts de cada un dels partits, els vots
totals i el percentatge mínim necessari de vots per tal de tenir en compte el partit. En l’última
pantalla s’ensenyen els resultats un cop realitzat l’escrutini.

Té un algoritme configurat per obtenir els resultats d’acord amb la Llei d’Hondt. Es tracta d’un
algoritme bastant complex, que funciona de la següent manera:

1. Una vegada inserides totes les dades obligatòries que marca l’aplicació, s’agafen els vots
totals de cada partit i és divideix aquesta xifra per separat entre 1, 2, 3 i així
successivament fins arribar a un nombre n que equival als escons a repartir.
2. Seguidament, s’ordenen tots els resultats d’aquesta divisió de major a menor, i s’agafen
els n primers. De tots n, l’aplicació busca quants surten de les divisions de cada partit
individualment. Per a cada un dels nombres compresos dins n es reparteix un escó.
3. Finalment, l’aplicació ordena els resultats en una taula de més escons a menys, mostrant
també els partits que no n’hagin obtingut cap.
3.2. Enquesta

Per a la realització d’aquesta part, s’ha pres una mostra aleatòria de 48 persones, compresa
entre 16 i 60 (companys, familiars i desconeguts) sobre si sabien com es repartien els escons
en funció dels vots al nostre país.

En cas que afirmessin saber-ho se’ls ha demanat una explicació ràpida i senzilla per confirmar
que realment havien respòs correctament la primera pregunta. Si es verificava que eren
coneixedors del tema, també se’ls preguntava sobre la seva font de coneixement.

Els resultats obtinguts han estat:

Taula 1: Resultats de les enquestes realitzades.

No Creuen que sí però no ho Sí, en saben les Sí, saben bé de què tracta
saben bases
54.17% 16.67% 18.75% 10.42%
La major part de les persones enquestades no saben com funcionava l’escrutini, és a dir,
desconeixen què se’n fa del seu vot un cop queda dins l’urna.

Bona part dels “sí” eren estudiants que un professor els ho havia explicat en algun moment.
D’altres, la majoria estudiants o llicenciats en ciències socials, simplement se n’havien
informat. També hi ha hagut dos casos curiosos, un home que havia estat cap de mesa i un
altre que es dedicava a la política.

Observem, doncs, que la resta de participants mai s’han preguntat com funciona i que sovint ni
tal sols saben l’existència del mètode per repartir diputats.

3.3. Estudi de l’escrutini de les eleccions del 21D

Les eleccions del 21 de desembre han tingut una peculiaritat envers la resta d’eleccions al
Parlament de Catalunya. No han estat com sol passar al final de la legislatura, sinó que han
estat convocades enmig d’aquesta i amb una prèvia dissolució del Parlament.

Però això ja havia passat altres vegades, el que diferència aquestes eleccions de les altres es
que han estat convocades pel Govern, el mateix qui s’ha encarregat de la dissolució del
Parlament a través de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució Espanyola.

Ha estat la primera vegada en aplicar-se aquest article, tot i que fa 28 anys a les Illes Canàries
va estar a punt de ser aplicat quan el president de la comunitat es va negar a acceptar la
supressió dels aranzels, que implicava l’adhesió de l’Estat a la Comunitat Econòmica Europea.
L’Estat presidit en aquells moments per Felipe González no va haver d’arribar a tals extrems i
va aconseguir que acceptessin aquestes condicions.

L’aplicació definitiva d’aquest el passat 27 d’octubre es va produir per garantir l’estabilitat

política de Catalunya, segons els seus defensors. Això és més o menys cert depenent del criteri
de cadascú.
El que sí que és cert és que l’independentisme, l’any 2015, havia obtingut menys d’un 50% dels
vots però tenia majoria en nombre d’escons al Parlament i això li va permetre aplicar el seu
programa electoral. Aquest estava encarat en dur a terme un referèndum pactat o no amb
l’Estat i aplicar-ne els resultats. Una vegada realitzat aquest referèndum d’autodeterminació
l’1 d’octubre de 2017, l’Estat ho va anular tot i va convocar eleccions al Parlament.

En aquestes hi ha 2 grans grups molt distingits, i un tercer que va a part.

1- Els partits que havien votat a favor de l’aplicació de l’article 155 i, per tant, contraris a les
idees independentistes:

- Partit Popular Català (PP)

- Ciutadans (C’s)
- Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC).

2- Els partits d’ideologies independentistes:

- Junts per Catalunya (JxCat)

- Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)
- Candidatura d’Unitat Popular (CUP)

3- Grup d’esquerres a favor d’un referèndum per la independència amb garanties però en
contra de l’article 155. No es declaren ni a favor ni en contra de la independència.

- En Comú Podem (ECP).

Amb una participació del 81.94% de la població i un 99.89% escrutat, els resultats d’aquestes
eleccions van estar els següents:

5
Imatge 3 : Resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya el 21 de desembre de 2017.

Per començar a interpretar els resultats cal recordar que els partits que no assoleixin un mínim
del 3% dels vots no obtindran representació parlamentària. Així que partits com ara el PACMA
no es tindran en compte en la repartició dels escons.

Taula 2: Anàlisi dels resultats electorals.

Partit Percentatge de vots Percentatge d’escons Diferència
C’s 25.37% 27.41% +2.04
JxCAT 21.65% 25.19% +3.54
ERC 21.39% 23.7% +2.31

5 Extret de: http://www.ccma.cat/324/eleccions-21d-parlament-catalunya-2017/

PSC 13.88% 12.59% -1.29
ECP 7.45% 5.93% -1.59
CUP 4.54% 2.96% -1.58
PPC 4.24% 2.96% -1.29

A priori, observem com la llei d’Hondt afavoreix els partits més votats, fet que ens pot semblar
millor o pitjor, però es totalment lògic des del meu punt de vista ja que els partits amb més
legitimitat en forma de vots també ho tindrà en forma d’escons. Aquest no és l’únic punt
positiu d’afavorir als més votats, sinó que també facilita que es formi un govern estable sense
que aquest deixi de ser legítim.

En general, la Llei d’Hondt funciona bastant bé amb aquests partits. Els més grans tenen més
percentatge d’escons que de vots i va decreixent de manera proporcional en funció dels vots,
de manera que menys en el cas d’ERC no podem dir que a cap partit pugui queixar-se que el
mètode d’escrutini l’hagi desfavorit.

En el cas d’ERC ha obtingut 0.26% menys de vots que la segona força més votada (JxCAT) però
resulta tenir dos diputats menys. Això demostra que la llei d’Hondt té algunes imperfeccions
que poden desafavorir alguns partits, ja que la diferència entre escons i vots pot no semblar
del tot ajustada.

És clar que no existeix un mètode perfecte, però tot i haver perjudicat a ERC només parlem
d’un o dos escons, així que es pot considerar que aquest mètode és realment útil per tal de
donar representació política a ideologies que arribin al mínim del 3% de vots, és a dir, que
representin a una part significativa de la població.

Políticament podem dir que aquestes eleccions no han servit per allò que havien estat
convocades, ja que els resultats dels 3 grans grups són similars als de les eleccions anteriors. La
conclusió general que en podem treure és que el partit líder és clarament Ciutadans, tot i que
no ha obtingut el nombre necessari d’escons per poder formar govern i cal restar a l’espera de
pactes entre partits. En cas que no s’arribi a cap acord, és possible una nova convocatòria
d’eleccions.

4. CONCLUSIONS

Al començament d’aquest treball es van marcar uns objectius i unes hipòtesis que s’han
intentat corroborar a través de la recerca d’informació sobre la temàtica i la part pràctica.

El primer objectiu d’aquest treball era determinar quin mètode d’escrutini és el més eficient.
Per fer-ho, hem parlat dels mètodes més importants i els més utilitzats. Sembla que el més
eficient hauria de ser la Llei d’Hondt o el mètode Webster. És molt complicat realitzar una
comparació entre ambdós, ja que s’utilitzen a llocs diferents amb normes electorals diferents,
pot tot i així podem determinar que són molt més eficients que la resta de mètodes estudiats.
El segon objectiu marcat era intentar definir i entendre el concepte de democràcia. S’ha parlat
de tipus, avantatges, inconvenients i en què es basa i fonamenta aquest concepte. Per tant,
també ha estat possible assolir aquest objectiu.

Un altre era el desenvolupament d’una aplicació mòbil capaç de recomptar els vots usant la
Llei d’Hondt. Tot i que la programació d’aquesta ha estat complicada i han sorgit molts
problemes que semblaven impossibles de solucionar al final s’ha aconseguit que funcioni de
forma correcta. És per això que el segon objectiu també s’ha complert.

Finalment, l’últim objectiu era determinar el grau de desconeixença de la població envers el

mètode que s’utilitza al nostre país per repartir els escons. Per fer-ho, es va realitzar una
enquesta per Girona i alguns pobles del seu voltant. Una vegada realitzat l’anàlisi de les
respostes podem afirmar que el grau de desconeixença, en general, és bastant alt. Cal
remarcar, però, que la mida de la mostra podria haver estat major perquè el resultat fos més
significatiu.

Pel que fa a les hipòtesis, en la primera s’afirmava que la Llei d’Hondt és un procés democràtic,
just, antifrau i representatiu. Hem observat com aquest mètode és bastant representatiu. En
les eleccions analitzades es pot veure com els partits en solen sortir beneficiats. Tal i com ha
estat explicat, s’ha vist que ERC és el partit que en surt menys beneficiat tenint en compte la
posició en què es troba.

Així doncs, la Llei d’Hondt beneficia als partits més votats. Tot i així no ho fa de forma
desmesurada, sinó que aconsegueix que es pugui arribar a majories parlamentàries amb més
facilitat sense perdre la legitimitat. Això implica la formació de governs més estables.

També s’ha pogut observar com al nostra país hi ha una petita pèrdua d’una part de la
democràcia respecte als països que voten el seu cap d’estat. És veritat, també, que fins fa no
massa sorgien molts casos de fraus electorals a l’estat, però és un aspecte que amb els anys
s’ha anat millorant, tot i que no se n’hagi assolit l’eliminació total.

En relació a aquest anàlisi global sobre la democràcia, és possible corroborar la primera

hipòtesi establerta, ja que els inconvenients proposats no tenen una relació directa amb la llei
d’Hondt.

Per altra banda, la segona hipòtesi està relacionada amb el quart objectiu d’aquest treball i
afirma que gran part de la població desconeix com es reparteixen els escons. Així doncs, les
enquestes han permès validar aquesta hipòtesi, ja que dos terços dels enquestats no sabien
com es comptaven els vots.

Un possible motiu per explicar aquest fet és que a les escoles normalment no se n’explica el
funcionament, sinó que només es fa en estudis especialitzats. A més, a la televisió, mentre es
retransmet l’escrutini, esmenten moltes vegades la Llei d’Hondt però aprofundir en el tema,
cosa que seria molt interessant. Així cada quatre anys la gent sabria què se’n fa del seu vot i els
resultats d’una enquesta com aquesta canviarien.
5. BIBLIOGRAFIA

Llibres:

Sistemas Electorales del Mundo de Dieter Nohlen, Barcelona 1992

MATerials MATamàtics de la Universitat Autònoma de Barcelona, 2007

Pàgines web:

La Paradoxa d'Alabama [en línea] Xtec

<http://www.xtec.cat/~aserrall/curs_web2/alabama.htm> [Consulta: 15 de novembre de

2017]

Tipos de democracia [en línea] 10tipos.com

<http://10tipos.com/tipos-de-democracia/> [Consulta] 3 de desembre de 2017]

Sistemas Electorales [en línea] Universitat Autònoma de Madrid

<https://www.uam.es/personal_pdi/ciencias/barcelo/sistemas.html> [Consulta: 23 de
setembre de 2017]
Debate Sobre Sistemas Electorales: Cinco Modelos Comparados [en línea] Sintesis Ni Analisis

<https://sintesisnianalisis.com/2013/01/10/sistemas-electorales-cinc-modelos-comparados/>
[Consulta: 27 d’Octubre]
Concepto de Elecciones [en línea] DeConceptos.com
<http://deconceptos.com/general/elecciones> [Consulta: 30 de Juny de 2017]

La Historia de las elecciones [en línea] CadenaSER

<http://cadenaser.com/programa/2011/05/21/ser_historia/1305944017_850215.html>
[Consulta: 15 de novembre de 2017]

Elecciones al Parlamento de Cataluña de 1980 [en línea] Wikipedia

<https://es.wikipedia.org/wiki/Elecciones_al_Parlamento_de_Catalu%C3%B1a_de_1980>
[Consulta: 12 de novembre de 2017]

Historia Electoral [en línea] historiaelectoral

<http://www.historiaelectoral.com/es.html> [Consulta: 12 de novembre de 2017]

Matemática y sufragio: Capítulo 6: Métodos Jefferson, Adams y Webster [en línea] TECtv

<https://www.youtube.com/watch?v=Mi6lNNThIhI> [Consulta: 5 de desembre de 2017]

“el Pillo”, jornaler i insubmís [en línea] raco.cat

<http://www.raco.cat/index.php/Notes/article/view/273558/361745> [Consulta: 5 de
novembre de 2017]
El repartiment d’escons: aplicació de la Llei d’Hondt [en línea] Generalitat de Catalunya

<http://governacio.gencat.cat/ca/pgov_ambits_d_actuacio/pgov_eleccions/pgov_informacio_
general_eleccions/pgov_preguntes_mes_frequents/el_repartiment_descons/> [Consulta: 20
de setembre]

¿Qué es la ley d’Hodt? [en línea] El Mundo

<http://www.elmundo.es/espana/2015/11/11/56422a43e2704ea61c8b4573.html> [Consulta:
20 de setembre]

Canarias, el casi antecedente de la aplicación del artículo 155 hace 28 años [en línea]
elEconomista.es

<http://www.eleconomista.es/politica-eleconomista/noticias/8688509/10/17/La-aplicacion-
del-155-ya-planeo-hace-28-anos-sobre-Canarias.html> [Consulta: 4 de Gener de 2018]