13.

Cosmologia contemporània

En els diferents temes estudiats fins ara hem plantejat i hem donat
resposta a múltiples preguntes sobre les propietats i l'evolució de
planetes, estrelles i galàxies. Finalment, estem preparats per adreçar
les qüestions més fonamentals i difícils de totes: Com és de gran
l'univers? Quan fa que existeix? Com es va originar i quin és el seu
destí? Com i quan es van formar la matèria, els àtoms, les
galàxies?... En aquest capítol veurem com la cosmologia moderna respon
a aquestes preguntes i, per tant, què ens diu sobre l'univers en què
vivim.

13.1 El principi cosmològic

El principi cosmològic és un postulat introduït per Einstein i els

cosmòlegs relativistes subsegüents que engloba les dues hipòtesis
bàsiques en què es basa la cosmologia moderna post-newtoniana, a
saber, l'univers és isòtrop i homogeni en escales suficientment grans.
La isotropia és la propietat d'ésser idèntic en qualsevol direcció,
mentre que l'homogeneïtat és la propietat d'ésser idèntic en qualsevol
punt de l'espai.

La comparació de les propietats de l'univers en diverses direccions,

per exemple, de la distribució de galàxies i de les seves morfologies,
lluminositats, composicions químiques, etc, posa de manifest la gran
isotropia de l'univers. La isotropia per sí sola no implica però
necessàriament homogeneïtat, a menys que afegim com a hipòtesi
addicional l'anomenat principi copernicà: cap observador es troba en
un lloc privilegiat. Si aquesta condició no es verifiqués, seria
possible que estiguéssim situats en un punt especial de l'univers que
coincidís amb el centre d'una distribució esfèrica no uniforme de
matèria, de forma que el cosmos apareixeria als nostres ulls com a
isòtrop malgrat no ser homogeni.

<important>

L'univers no és homogeni a petita escala: en un univers perfectament

homogeni nosaltres no existiríem, doncs sense inhomogeneïtats
primordials que poguessin amplificar-se per efecte de la gravetat no
s'haurien arribat a formar ni els planetes, ni les estrelles, ni les
galàxies. D'aquí que el principi cosmològic afirmi que la isotropia i
l'homogeneïtat s'assoleixen al amitjanar les propietats de volums
suficientment grossos de l'univers.

</important>

Cal notar que el principi cosmològic va ser adoptat sense cap

justificació observacional. De fet, no va ser fins a la tercera dècada
del segle XX que es va confirmar que moltes de les nebuloses del
firmament eren en realitat altres galàxies com la nostra. En l'època
en què Einstein va publicar la seva teoria de la relativitat general
per descriure l'estructura global de l'univers, el model cosmològic
predominant era el victorià, el qual afirmava que una metagalàxia, la
Via Làctia, constituïa essencialment tot l'univers. Einstein va pensar
que l'única manera que hi havia de proporcionar una base sòlida a la
cosmologia teòrica era pressuposar que existia una simplicitat bàsica
en l'estructura global de l'univers, la qual cosa comportava que les
lleis físiques fossin les mateixes a tot arreu.
13.2 Base observacional

Repassem ara les principals evidències observacionals que han servit

per construir la visió que tenim actualment del cosmos.

13.2.1 La paradoxa d'Olbers

De totes les evidències observacionals que ens permeten inferir la

naturalesa de l'univers, n'hi ha una, la simple observació de que el
cel nocturn és fosc, que ja molt abans del naixement de la relativitat
posava de manifest que la concepció newtoniana d'un univers infinit,
homogeni, euclidià, etern i estàtic, no podia ser correcte.

En un univers infinit i etern, qualsevol línia de visió acabaria

interceptant una estrella. Per tant, tot el cel, inclús durant la nit,
hauria de ser tan brillant com la superfície del Sol, cosa que,
evidentment, no observem. Els primers intents per resoldre aquesta
paradoxa — anomenada paradoxa d'Olbers en honor de l'astrònom alemany
del segle XIX que va popularitzar-la — van suggerir com a solució que
la llum dels estels més llunyans no es veia perquè era absorbida per
la pols interestel·lar. Aquest argument però no funciona, degut a que
el material absorbent (la pols) assoliria tard o d'hora l'equilibri
termodinàmic amb la radiació estel·lar de fons i, per tant, acabaria
emetent tanta radiació com la que absorbeix, encara que potser en una
regió diferent de l'espectre electromagnètic (per exemple, en
l'infraroig).

Com veurem al llarg de les següents seccions, en la versió moderna de

l'univers aquesta paradoxa no es produeix perquè s’incompleixen moltes
de les condicions que establia l'univers newtonià. Ara acceptem que
l'univers pot no tenir necessàriament una extensió espacial o temporal
infinita, o que la llum de les estrelles distants està desplaçada cap
al vermell. De fet, la raó bàsica per la qual la paradoxa d'Olbers no
té cap sentit en un univers que obeeixi el principis cosmològic i
copernicà és encara més simple: una estrella no pot lluir durant un
temps infinit. Com que la velocitat de la llum és finita, un cel
nocturn lluent obligaria a que les estrelles haguessin de començar a
radiar llum en temps específics que serien funció de la distància que
les separa de nosaltres. Això, a banda de ser totalment antinatural,
ens situaria automàticament en un lloc privilegiat d'un univers
inhomogeni.

13.2.2 La llei de Hubble

La idea newtoniana de que l'univers havia de ser estàtic va saltar

pels aires en 1929 quan les observacions de l’astrònom americà Edwin
Hubble van demostrar que vivim en un univers en expansió. Fins a
aquell moment, inclús el propi Einstein havia intentat forçar
l'estacionarietat de les seves equacions cosmològiques — les quals
mostraven que un univers dinàmicament dominat per la gravetat
associada al seu contingut de matèria i energia hauria d'estar
necessàriament en expansió o en contracció — incloent-hi un terme
adhoc (conegut actualment amb el nom de constant cosmològica) que
representava una pressió global que tendia a expandir l'univers
oposant-se exactament a la seva auto-gravetat.

Com il·lustra la Figura 13.1 Hubble va trobar que existia una relació
lineal que connectava les distàncies a les galàxies que hi havia en el
nostre entorn amb la seva velocitat radial de recessió. Aquesta
relació empírica, que anomenem avui en dia llei de Hubble, s'ha
d'entendre en un sentit estadístic: els valors mitjans dels
desplaçaments al vermell (indicatius d'una velocitat d'allunyament) de
les ratlles dels espectres de les galàxies augmenten progressivament
amb la distància que separa aquests objectes de nosaltres.

<img>Figura 13.1. Representació gràfica de la llei de Hubble. Cada

punt amb barres d’error representa les dades d’una galàxia.
(hubble_law_plot.jpg)</img>

L'única manera que tenim d'entendre la recessió de les galàxies

descoberta per Hubble dins el marc del principi cosmològic és acceptar
que no és un fenomen local sinó universal, és a dir, que es pot
observar des de qualsevol altre punt del cosmos i que, per tant,
reflecteix l'expansió del univers com un tot. En altres paraules, el
flux de Hubble NO implica que les galàxies “viatgen” per l'univers
augmentant les seves distàncies relatives, sinó que és el propi
univers el que s'expandeix globalment arrossegant amb ell els objectes
que conté — una analogia la podríem trobar en l'expansió d'un pastís
de panses dins un forn calent: les panses serien les galàxies lligades
al teixit còsmic en expansió representat per la massa del pastís.

<important>

Cal distingir entre els desplaçaments cosmològics cap al vermell que

reflecteixen els espectres de les galàxies com a conseqüència del flux
de Hubble, que augmenta amb la distància, i els desplaçaments
espectrals Doppler clàssics causats pels moviments aleatoris que
presenten les galàxies a petita escala. Els primers tenen el seu
origen en l'augment de la longitud d'ona que registra tot fotó que
viatja per un espaitemps en expansió i no guarden cap relació amb
velocitats com passa amb els segons.

</important>

Específicament, si v és la velocitat de recessió d'una galàxia

qualsevulla i d la distància que la separa de nosaltres, la llei de
Hubble estableix que:

v (km/s) = H0 x d (Mpc),

on H0 és el valor actual de l'anomenada constant de Hubble o, més

adequadament, del paràmetre de Hubble — doncs varia amb el temps —,
que mesura el ritme d'expansió de tot el cosmos. Les estimacions més
recents, basades en l'aplicació de la relació període-lluminositat a
cefeides de galàxies veïnes, indiquen que H0 ~ 70 km/s/Mpc.

<important>

La llei de Hubble no significa que els humans, els planetes, les

estrelles o les galàxies estiguin contínuament incrementant les seves
mides. Tot objecte que es manté cohesionat per la seva pròpia
gravetat, com ara una galàxia, o per forces electromagnètiques, com
ara el nostre cos, està sempre contingut en un tros d'espai que no
s'expandeix.

</important>

Una aplicació molt important de la llei de Hubble és que pot

utilitzar-se per determinar distàncies d'objectes suficientment
llunyans (galàxies normals o actives, cúmuls de galàxies) com per a
que les seves velocitats peculiars — i.e. les velocitats relacionades
amb moviments dins el teixit còsmic — siguin negligibles respecte del
flux de Hubble. Només cal mesurar la seva velocitat de recessió a
partir del desplaçament al vermell que presenten les seves ratlles
espectrals (3.7) i dividir-lo pel valor del paràmetre de Hubble.

Precisament, l'anàlisi del comportament de la llei de Hubble a

distàncies cosmològiques basat en la relació equivalent entre la
lluminositat aparent i el desplaçament cosmològic cap al vermell dels
espectres de les supernoves de tipus Ia ha permès detectar que el
ritme d'expansió de l'univers ha passat de ser desaccelerat a
accelerar-se fa uns 5.000 milions d'anys. Aquesta és una troballa molt
important perquè, dins el marc de la relativitat general, implica
necessàriament l'existència d'un camp d'energia en l'univers amb
efectes antigravitatoris i amb una densitat propera a 2/3 del valor
crític. L'anomenada energia fosca podria ser matemàticament equivalent
a la constant cosmològica que va introduir Einstein en les seves
equacions originals.

<important>

La relativitat general estableix que el contingut de matèria-energia

de l'univers determina la seva geometria. Un univers amb una densitat
exactament igual a l'anomenada densitat crítica (~10-29 gr/cm3) té una
geometria euclídea i és espacialment infinit (el que informalment es
coneix com a univers pla). Universos amb densitats superiors a la
crítica tenen les propietats geomètriques d'una hiperesfera, és a dir,
no presenten fronteres però ocupen un volum finit. En ells, les línies
paral·leles es tallen i els angles interns d'un triangle sumen més de
180°. En canvi, l'espai dels universos amb densitat total inferior a
la crítica és hiperhiperbòlic (infinit). En aquest cas la suma dels
angles interns d'un triangle és inferior a 180°.

</important>

El Big Bang

El flux de Hubble mostra que l'univers s'està expandint o,

equivalentment, que està evolucionant amb el temps. Això vol dir que
cap al passat les propietats de l'univers també serien diferents
(sempre, això sí, mantenint l'homogeneïtat i la isotropia globals). En
particular, si obliguem el temps a retrocedir les dimensions del
cosmos es farien necessàriament més petites, la qual cosa implica que
la densitat de la matèria que conté hauria d'augmentar. A més, com que
la compressió de qualsevol fluid provoca l'increment de la seva
temperatura, l'univers hauria també de tenir en el passat una
temperatura més elevada que la present (vegeu 13.2.3).

Suposem, per tal de fer un petit exercici mental, que el ritme

d'expansió del cosmos hagués estat sempre com l'actual (cosa que pel
que acabem de comentar no és del tot correcte). Tenint en compte la
llei de Hubble, el temps que dues galàxies qualsevol han invertit per
separar-se entre sí una distància d en l'actualitat, si inicialment es
trobaven juntes, resulta ser igual a l'invers de la constant de
Hubble, expressat en anys. Si utilitzem el valor d'H0 actualment
acceptat de 70 km/s/Mpc, això dóna 14 mil milions d'anys (unes tres
vegades l'edat dels sistema solar). Com que aquest resultat és
aplicable a tota parella de galàxies, la conclusió ineludible a la que
arribem és que TOT L'UNIVERS estava concentrat en un sol punt fa uns
14 mil milions d'anys en el passat. Aquest instant especial en què les
dimensions del cosmos s'anul·len i la seva densitat es torna
conseqüentment inconcebiblement alta marca l'origen de l'univers i ha
estat batejat amb el nom de Big Bang (gran explosió) degut a que marca
l'inici de l'expansió del cosmos partint d'un estat on la densitat (i
temperatura) eren molt altes.

<important>

Encara que el nom del Big Bang evoca una explosió, aquest esdeveniment
i la posterior expansió de les galàxies no tenen lloc en un espai buit
preexistent. L'expansió de l'univers és realment l'expansió del mateix
espai. L'univers consisteix en tot l'espai: no hi ha res més enllà. Si
no fos així, l'univers tindria una vora i això vulneraria l'assumpció
d'homogeneïtat. A més, una explosió en el sentit clàssic neix d'un
punt central, la qual cosa seria incompatible amb l'assumpció
d'isotropia.

</important>

Malgrat que el valor de 14 mil milions d'anys és només una estimació

de l'edat de l'univers (força aproximada, per cert, de la que
actualment s'accepta), la importància de l'exercici anterior rau
sobretot en el fet que indica que l'univers, molt possiblement, ha
tingut un origen definit i, per tant, que no és etern. A més, com que
la velocitat de la llum és finita, això implica que, encara que
l'univers fos infinit en extensió i estigués tot ell ple de galàxies,
no podriem veure cap objecte que es trobés més enllà de 14 mil milions
d'anys llum de nosaltres, simplement perquè la seva llum no ha tingut
temps d'arribar a la Terra. L'existència d'aquest anomenat horitzó
còsmic de partícules, que marca els límits de l'univers observable,
permet resoldre doncs la paradoxa d'Olbers (13.2.1).

13.2.3 La radiació de fons de microones

Uns dels èxits principals de l'Astronomia moderna és el descobriment

de la síntesi dels elements químics. Avui sabem que tots els elements
pesants es formen en el centre de les estrelles i en les explosions de
supernoves. Quan els secrets de la síntesi termonuclear van començar a
ser desvelats es va fer de seguida evident que els elements més
lleugers i més abundants de l'univers, com ara l'heli, havien de tenir
un origen diferent. Certament, les estrelles com el Sol sintetitzen
heli, però no poden explicar que fins un 25% de la seva massa estigui
formada per aquest element: simplement hi ha massa heli.

La idea del model cosmològic del Big Bang de que l'univers primitiu
havia de ser un lloc molt dens i calent va permetre resoldre aquest
dilema i explicar totes les abundàncies observades: una part de l'heli
i d'altres elements lleugers s'haurien format per fusió termonuclear
durant els primers instants de vida de l'univers, quan les condicions
físiques del cosmos s’assemblaven, precisament, a les de l'interior de
les estrelles.

Una conseqüència immediata de que existís una nucleosíntesi primordial

era que l'univers primitiu hauria d'estar banyat per un camp de
radiació d'alta energia amb una distribució espectral de cos negre.
Les prediccions teòriques indicaven que l'expansió de l'univers, que
com hem dit a 13.2.2 fa augmentar la longitud d'ona dels fotons que
viatgen per ell, hauria reduït dràsticament l'energia d'aquest camp de
radiació primitiu, mantenint però la forma de Planck del seu espectre,
fins a convertir-lo en l'actualitat en un romanent fòssil amb una
temperatura de cos negre d'uns pocs Kelvin — la qual cosa indicava que
el màxim de la intensitat d'aquesta radiació hauria d’estar situat en
la regió de les microones. Doncs be, aquest fons de radiació va ser
descobert en 1964 pels científics dels laboratoris Bell de Nova
Jersey, Arno Penzias i Robert Wilson — ho van fer però de forma
casual, doncs estaven estudiant, no pas aquest fenomen, sinó l'emissió
de la Via Làctia en la regió de les microones quan van detectar una
mena de “soroll de fons” molt dèbil que procedia de totes les
direccions del cel (per aquest descobriment rebrien el premi Nobel de
Física de l'any 1978). Poc temps després, científics de la universitat
de Princeton, que ja havien començat a treballar en un experiment
específicament destinat a detectar la radiació fòssil de l'univers,
van confirmar que es tractava del fons cosmològic de microones que
ells pretenien buscar i van estimar que la seva temperatura de cos
negre era tant sols d'uns 3 K.

<ampliació>

Malgrat la seva debilitat la radiació de fons conté més energia que

l’emesa per totes les estrelles que han existit mai en l'univers. La
raó és molt simple: encara que les estrelles (i les galàxies) són
fonts molt intenses de radiació, ocupen només una part molt petita de
l'espai. Així, quan la radiació estel·lar s'amitjana pel volum de tot
l'univers, s'obté una densitat d'energia un ordre de magnitud per sota
de la que té la radiació primordial. Davant aquesta dada podem afirmar
que el fons de microones és l'única font significativa de radiació
electromagnètica de tot l'univers!

</ampliació>

Degut a la important absorció atmosfèrica en aquesta part de

l'espectre electromagnètic van haver de passar 25 anys fins que els
astrònoms van poder estudiar en detall les propietats del fons còsmic
de microones amb l'ajut de satèl·lits i sondes com ara COBE (COsmic
Background Explorer), llençat a finals dels anys 80, o el molt més
recent WMAP (Wilkinson Microwave Anisotropy Probe). Aquestes són les
seves principals característiques:

1. És altament isòtropa, confirmant la hipòtesi d'isotropia que

introdueix el principi cosmològic.

2. Com va mostrar per primer cop el satèl·lit COBE, té una distribució

espectral quasi perfecte de cos negre. La temperatura corresponent
és de 2,725±0,002 K (WMAP 5 years results).

3. Presenta minúscules inhomogeneïtats espacials en la seva

temperatura — de l'ordre de la centmil·lèssima de Kelvin en escales
angulars de 10° — que són l'empremta de les fluctuacions primordials
de densitat a partir de les que s'han desenvolupat les galàxies i
l'estructura actual de l'univers. La detecció d'aquestes
fluctuacions va representar a més un important recolzament per a les
teories cosmològiques basades en l'existència de matèria fosca
(13.6).

4. El seu espectre de potències presenta una sèrie de ‘pics acústics’

a escales angulars d'un grau que aporten informació molt precisa
sobre els valors dels principals paràmetres cosmològics. En
particular, l'escala angular del primer màxim ha permès determinar
que la densitat total de matèria-energia de l'univers té un valor
essencialment idèntic al de l'anomenada densitat crítica (~10-29
gr/cm3). Aquest resultat ens indica que vivim en un univers amb una
 geometria euclídea (13.2.2), tal i com postulaven molts cosmòlegs
pre-relativistes.

<img>Figura 13.2. Representació en fals color de les fluctuacions en

la temperatura del fons de microones observades per COBE i WMAP. Cada
un dels mapes representa una projecció bidimensional de tot el cel.
Observeu com la resolució angular de WMAP és molt superior.
(WMAPvsCOBE.jpg)</img>

13.3 El model concordant

L'era de l'Astronomia de precisió iniciada a finals del segle XX amb

l'aparició d'una nova generació de poderosos observatoris terrestres i
espacials ens ha dut dos avenços fonamentals per a la cosmologia:
l'univers és geomètricament pla (13.2.3) i s'expandeix acceleradament
(13.2.2). Aquests dos descobriments, juntament amb els resultats
derivats de l'anàlisi de la distribució de galàxies a gran escala ens
han conduït cap a un model cosmològic de consens, en el sentit de que
els valors dels seus paràmetres (densitat, ritme d'expansió, etc) són
els més probables que s'obtenen al combinar les observacions
procedents de totes aquestes fonts.

El model concordant és el model cosmològic estàndard actual. Utilitza

la relativitat general com a teoria gravitatòria per descriure la seva
evolució — està basat, per tant, en el principi cosmològic — a partir
d'un estat inicial, fa uns 13.700 milions d'anys, en què tenia
formalment una densitat infinita i una dimensió nul·la. Es
caracteritza, entre d'altres coses, per posseir una geometria espacial
euclídea degut a que la seva densitat total de matèria-energia és
igual al valor crític. Dos són els contribuents principals a la
dinàmica d'aquest univers: la matèria, que aporta aproximadament un 30
per cent de la densitat total, i l'energia fosca, que aporta el 70%
restant i que fa que el ritme actual d'expansió estigui accelerant-se.
Segons el model concordant, només un 4% de la matèria del cosmos és de
tipus bariònic (i.e. és matèria ordinària formada per protons,
neutrons i electrons), en bon acord amb les prediccions de la
nucleosíntesi primordial. La resta es troba en forma de matèria fosca
freda, un tipus hipotètic de matèria exòtica formada per partícules
subatòmiques, usualment acol·lisionals, que no interaccionen amb la
radiació i que se suposa es van crear pocs després del Big Bang. La
radiació que banya l'univers, la qual té també un origen cosmològic —
per això sovint el Big Bang va acompanyat de l'atribut “calent” —,
contribueix actualment només en un 0,005% a la seva densitat total,
encara que en el passat va arribar a governar l'evolució del cosmos
(13.4). Finalment, i pel que fa a les propietats cinemàtiques,
diferents observacions coincideixen en indicar que el valor present de
la constant de Hubble és molt proper als 70 km/s/Mpc.

<img>Figura 13.3. Aquest diagrama sectorial mostra els principals

contribuents al contingut de massa-energia de l’univers.
(content_univ.jpg)</img>

13.4 Història evolutiva del nostre univers

El Big Bang és comparable a la singularitat que hi ha en el centre

d'un forat negre. En ambdós casos, al assolir-se una densitat
infinita, l'espai es replega sobre sí mateix i deixa, al igual que el
temps, d'existir tal i com nosaltres el coneixem. Sense un espai i un
temps definits, conceptes com “passat”, “futur”, “aquí” o “ara” perden
el seu significat, de forma que les lleis de la Física no poden
utilitzar-se per estudiar les condicions existents en aquestes
singularitats. De la mateixa manera, la qüestió de si hi ha o no
esdeveniments abans del Big Bang passa a ser purament metafísica, ja
que l'univers sencer (massa, energia, espai i temps) no va començar a
existir fins després d'aquest instant.

Encara que no hi ha cap teoria Física que ens permeti descriure el

comportament de l'univers fins al mateix moment del Big Bang, ens
podem apropar força. Actualment podem descriure l'evolució de
l'univers des d'uns 10-43 segons després de la singularitat inicial —
per superar aquesta barrera fa falta desenvolupar una teoria que
permeti tractar adequadament la gravetat intensa a escales
subatòmiques: l'anomenada gravetat quàntica. Molt encertadament,
aquest temps, conegut amb el nom de temps de Planck, ha estat
qualificat com el temps per sobre del qual els cosmòlegs poden parlar
de l'univers sense avergonyir-se de la seva ignorància. Com que de
totes maneres té un valor molt proper a zero, considerarem però que, a
efectes pràctics, el temps de Planck marca el naixement del nostre
univers.

A continuació us presentem una breu descripció de les principals fases

per les que ha passat l'univers al llarg de la seva evolució:

- En el temps de Planck la temperatura de l'univers era d'uns 1032 K.

Es trobava ple de radiació i partícules subatòmiques. La força de la
gravetat era l'única interacció fonamental amb identitat pròpia.

- Passats 10-35 segons la força nuclear forta va adquirir caràcter

independent. Segons moltes teories el llegat més important d'aquesta
època pot haver estat l'aparició d'un veritable zoo de partícules
elementals massives que interaccionarien només gravitatòriament amb
la radiació. Són els candidats principals per a la matèria fosca
freda.

- Quan l'univers va arribar als 10-4 segons d'edat la seva temperatura

va baixar per sota dels 1013 K la qual cosa va permetre la formació
dels protons i els neutrons. Poc abans la força electromagnètica i
la força dèbil havien aparegut com a entitats diferenciades.

- Passat el primer segon de vida l'univers es torna transparent als

neutrins, els quals han estat des d'aquell moment viatjant
lliurament per l'espai.

- Quan havien transcorregut aproximadament dos minuts, l'univers es va

refredar prou com per a que els nuclis lleugers es poguessin
començar a formar establement a partir dels protons i neutrons
lliures. De la unió de dos protons (nuclis d’hidrogen) va aparèixer
el deuteri i de seguida, a partir d'aquest, l'heli. Degut però a que
l'expansió de l'univers feia baixar molt ràpidament la densitat i la
temperatura la nucleosíntesi primordial es va aturar poc després. En
pocs minuts les abundàncies còsmiques elementals van quedar fixades:
l'hidrogen va passar a representar un 75% de la massa de la matèria
ordinària i l'heli un 24%, mentre que l'1% restant es va distribuir
en elements com el liti, el beril·li i el bor.

- Aproximadament als 50.000 anys la densitat de radiació baixa per

sota del nivell de la densitat de la matèria. La dinàmica de
l'univers passa a estar controlada per aquesta última component i no
pas per la radiació com fins llavors.
- A l'edat de 380.000 anys la temperatura de l'univers baixa es fa
inferior als 4.000 K fent possible la recombinació dels electrons
lliures amb els nuclis d'hidrogen i heli per formar àtoms. Com a
resultat la radiació es desacobla de la matèria i comença a viatjar
lliurament per l'espai. Neix el fons cosmològic de radiació
(13.2.3).

- Les primeres estrelles i galàxies es comencen a formar abans dels

primers mil milions d'anys de vida de l'univers. La intensa radiació
ultraviolada que genera aquest procés reionitza l'hidrogen de
l'univers.

- Fa uns 5.000 milions d'anys l'energia fosca passa a ser el component

dinàmic dominant, desplaçant d'aquest paper a la matèria fosca.
L'univers comença a expandir-se acceleradament (13.2.2).

<activitat>

Per trobar més informació sobre la nucleosíntesi primordial visiteu

les pàgines de cosmologia general del professor Martin White de la
Universitat de Berkeley sobre aquest tema:
http://astron.berkeley.edu/~mwhite/darkmatter/bbn.html i
http://astron.berkeley.edu/~mwhite/darkmatter/bbndetails.html.

</activitat>

13.5 La inflació

L'anomenada hipòtesi inflacionària va ser introduïda per Alan Guth a

principis dels 80 per intentar resoldre el problema de la manca, en
l'univers actual, dels defectes topològics que segons la majoria dels
models teòrics de partícules es generen en els trencaments de simetria
de les interaccions (forces) fonamentals (13.4).

La inflació va introduir la idea de que en els primers instants

després del Big Bang, quan les diferents interaccions fonamentals
s'anaven diferenciant espontàniament al baixar la temperatura degut a
l'expansió cosmològica, el buit va entrar temporalment en un estat
inestable quan les interaccions forta i electrodèbil van continuar un
instant més del compte sense diferenciar-se. En aquest estat el buit
posseeix una energia superior a la mínima que li correspondria si les
interaccions s'haguessin efectivament diferenciat. L’excés d'energia
del buit hauria llavors generat una enorme força repulsiva la qual
hauria conduït a una expansió ultraràpida de l'espai — de fet,
ultralumínica — que, malgrat durar una fracció infinitesimal de segon,
hauria estat suficient per a que l'univers augmentés la seva escala
desenes d'ordres de magnitud (per això el nom d'inflació). Gràcies a
aquest creixement tant brutal de les dimensions de l'univers, els
defectes topològics — equivalents als defectes de cristal·lització que
poden aparèixer durant els canvis de fase que representen els
trencaments de simetria de les interaccions — quedarien totalment
diluïts.

Finalment, l'expansió exponencial va acabar per diferenciar les

interaccions i el camp d'energia associat a la inflació (l'inflató) va
decaure. Aquest procés va anar acompanyat de la producció d'un gran
nombre de partícules subatòmiques que, al col·lidir entre elles, van
recalentar de nou l'univers fins que aquest va assolir les elevades
temperatures que prediu la teoria estàndard del Big Bang i va retornar
a un comportament convencional — seguint amb el símil dels canvis de
fase, el recalentament del cosmos seria el calor latent que s'allibera
després d'un sobrerefredament.

<important>

La inflació augmenta enormement l'escala de l'univers, de forma que en

la part que és accessible a l'observació no apreciem cap curvatura
espacial (Fig. 13.4). Això explica que la geometria de l'univers
observable sigui euclídea (plana) amb independència de quines hagin
estat les condicions inicials. Per altra banda, la inflació també
permet entendre que regions oposades del firmament que actualment no
es troben en contacte causal presentin propietats similars. Només cal
considerar que amb anterioritat a la fase inflacionària si ho estaven
i, per tant, van poder equilibrar les seves propietats abans que la
inflació de l’univers trenqués aquest contacte causal.

</important>

<img>Figura 13.4. L’enorme expansió de l’univers causada per la

inflació ha conduït a una curvatura espacial negligible.
(flatness.gif)</img>

<important>

Una altra aportació fonamental de la cosmologia inflacionària és que

la seva dinàmica permet generar les pertorbacions de la densitat que
han donat lloc a les galàxies i els seus agrupaments. Aquestes
inhomogeneïtats macroscòpiques de la densitat provindrien de
l'ampliació a través de la inflació de les fluctuacions quàntiques
microscòpiques que es van generar en l'univers primordial com a
conseqüència del principi d’incertesa.

</important>

<img>Figura 13.5. Les fluctuacions quàntiques primordials del teixit

còsmic amplificades per la inflació han donat lloc a les
inhomogeneïtats de la densitat que han conduït a la formació de les
galàxies. (cosmichist.jpg)</img>

13.6 La formació de les galàxies i les grans estructures de l’univers

Les observacions del fons de microones tenen també implicacions molt

importants en les teories de formació de les estructures de l'univers.
A l'igual que les estrelles es formen a partir d'inhomogeneïtats en
núvols moleculars, les galàxies i els seus agrupaments han hagut de
créixer necessàriament a partir de fluctuacions en la densitat de la
matèria de l'univers primitiu.

<activitat>

Visiteu el tour virtual sobre els misteris de l'univers de la

Universitat d'Illionois Cosmos in a Computer
<enllaç>http://archive.ncsa.uiuc.edu/Cyberia/Cosmos/CosmosCompHome.htm
l</enllaç>. Conté una sèrie de documents de divulgació sobre
l'evolució de l'univers des del Big Bang a l'època actual
complimentats amb imatges i animacions. En aquesta exposició del
cosmos, es mostra com les simulacions d'ordinador juguen un paper
central en la cosmologia doncs son l'eina utilitzada per comparar les
prediccions dels models teòrics amb les observacions.
</activitat>

Precisament, la radiació de fons constitueix la informació més

llunyana i, per tant, més primitiva que tenim sobre les propietats de
l'univers — deixant de banda el quasi impossible de detectar fons
còsmic de neutrins (13.4). Abans del desacoblament, els fotons
interaccionaven tant fortament amb els barions que no podien escapar-
se, ocultant així les propietats de l'univers a la observació. Aquest
acoblament també s'oposava al creixement de les inhomogeneïtats
primordials de la matèria ordinària, que van haver d'esperar al moment
de la recombinació per poder desenvolupar-se. L'empremta d'aquestes
inhomogeneïtats és el que reflecteixen les fluctuacions observades en
la temperatura del fons de microones, la qual cosa ens ha permès de
confirmar la seva existència. Aquestes fluctuacions són però massa
petites per ser responsables de la formació de les estructures
cosmològiques que avui en dia omplen el cosmos. Això ha dut a
considerar l'existència d’un altre component material en l'univers (la
matèria fosca) que, a diferència del barions, només interacciona
dèbilment amb la radiació a través de la seva gravetat. Gràcies a
aquesta propietat, les inhomogeneïtats primordials de la matèria fosca
van ser capaces de créixer molt abans — exactament des del moment en
que la dinàmica de l'univers va passar a estar dominada per la
densitat de la matèria — i van poder arribar a estar molt
desenvolupades en l'època del desacoblament sense deixar un senyal
apreciable en la temperatura de la radiació de fons. Un cop
desacoblada dels fotons, la matèria ordinària va fluir ràpidament cap
als pous de potencial definits per les fluctuacions de densitat de la
matèria fosca i va acabar formant eventualment les galàxies i la resta
d'estructures còsmiques.

Encara que, de moment, no ha estat possible identificar les partícules

constituents de la matèria fosca, tots els indicis apunten a que es
tracta de partícules molt massives i no relativistes (i.e. matèria
fosca freda) creades en els primers instants de vida de l'univers.
Aquest tipus de material fa que les estructures del cosmos es
desenvolupin de “baix a dalt”, és a dir, que els objectes d'escala més
grossa es formin per l'agregació d'objectes d'escales petites. Així,
en particular, els models teòrics de formació d'estructura basats en
la matèria fosca freda indiquen que les galàxies es formen per la
fusió de fragments pregalàctics d'uns pocs milions de masses solars —
de fet hi han evidències observacionals que ho corroboren (vegeu la
Fig. 13.6) — o d'altres galàxies més petites preexistents.

<img>Figura 13.6. Aquests 18 fragments pre-galàctics amb masses de

l’ordre de 109 masses solars es troben tots en una petita regió de
l’espai (r ~ 300 kpc). L’agrupament suggereix que els fragments
acabaran fusionant-se i formaran una galàxia. Les imatges corresponen
a una época en què l’univers tenia només uns 4.000 milions d’anys.
(buildblock.jpg)</img>

<important>

Simulacions d'ordinador i les observacions mostren que la fusió de

dues o més galàxies, o fragments galàctics, de masses semblants dóna
sistemàticament com a resultat una galàxia el·líptica o un objecte de
morfologia esferoïdal. Per altra banda, els discos de les galàxies
espirals són molt fràgils i es destrueixen fàcilment en col·lisions
amb altres galàxies o al interaccionar amb un entorn d'alta densitat
com ara el medi intracumular. Per això, les galàxies espirals són
menys abundants en els centres dels cúmuls de galàxies, on predominen
les galàxies de tipus primerenc com les Sa, S0 i E.
</important>

Idees clau

- Les evidències observacionals recolzen el principi cosmològic

adoptat per Einstein de que l'univers és isòtrop i homogeni en les
escales grans. La isotropia és directament observable, per exemple
en la radiació del fons de microones. L’homogeneïtat requereix, en
canvi, acceptar el principi copernicà de que en l'univers no hi han
observadors privilegiats.

- Traçant cap a enrera els moviments observats de les galàxies,

reflectits en els seus desplaçaments espectrals cap al vermell,
arribem a la conclusió de que l'univers es va originar fa uns 13.700
milions d'anys a partir d'una singularitat inicial de densitat
infinita que va començar a expandir-se molt ràpidament: el Big Bang.

- L'existència d'un fons còsmic de microones evidencia que l'univers

primitiu era també enormement calent. Aquest fons, que es va generar
al desacoblar-se la radiació de la matèria cap als 380.000 anys de
vida de l'univers, es trobava llavors a una temperatura d'uns 4.000
K. L'expansió cosmològica l'ha refredat fins als ~2,7 K actuals.

- El destí de l'univers està regulat per la densitat de tota la

matèria i energia que conté. Alguns dels seus constituents, com ara
la matèria visible i la fosca, generen forces gravitatòries que
frenen l'expansió. Altres, en canvi, poden contribuir a accelerar-
la.

- El model cosmològic concordant assumeix que ~30% de la densitat

total d'energia l'aporta la matèria fosca freda, mentre que el ~70%
restants són energia fosca, una component que genera una força
repulsiva que s'oposa a la gravetat. Les observacions més recents
indiquen que, efectivament, l'univers ha entrat en una fase
d'expansió accelerada.

- Una bona part de l'heli de l'univers, i d'altres elements lleugers

com el deuteri o el liti, van ser creats durant la nucleosíntesi
primordial en els tres primers minuts després del Big Bang. Diverses
mesures cosmològiques indiquen que la matèria bariònica representa
tant sols un 4% del contingut total de matèria i energia de
l'univers.

- Segons el paradigma cosmològic actual, uns 10-35 segons després de

néixer l'univers va entrar per uns instants en un període
inflacionari que va fer augmentar les seves dimensions enormement
passant-lo de les escales microscòpiques a les macroscòpiques. La
inflació permet donar una resposta satisfactòria a una sèrie
d'interrogants com ara l'origen de la planor de l'univers o de les
inhomogeneitats que han donat lloc a les galàxies.

- La matèria fosca freda, gràcies a poder col·lapsar gravitatòriament

molt abans del desacoblament, ha generat l'esquelet de fluctuacions
de densitat sobre el que s'han format les galàxies i els seus
agrupaments.