DIVENDRES, 7 DE DESEMBRE DEL 2018

el 3 de vuit 27

Redacció i Seu social:

Papiol, 1 - 08720
Impressió:
Vilafranca del Penedès
IMPRINTSA
Tel. 93 892 10 35
redaccio@el3devuit.cat
Dipòsit Legal:
maquetacio@el3devuit.cat
B-43447-1982
administracio@el3devuit.cat

Editat amb la col·laboració de Delegació El Vendrell: Difusió controlada per el3devuit.cat

Generalitat de Catalunya
Departament
de la Presidència
Publicitat
Alt i Baix Penedès:
Tel. 93 892 10 35
maquetacio@el3devuit.cat
Ctra. Santa Oliva, 27-35
(Edifici RTV El Vendrell)
43700 El Vendrell
Tel. 977 66 41 61
Membre de w w w . e l 3 d e v u i t . c a t
redaccio@el3devuit.cat
Donem suport a: maquetacio@el3devuit.cat
www.vegueriapenedes.cat
administracio@el3devuit.cat

El tapís d’avui dia 7 Festa de Santa Llúcia universal Ser cristià, encara? (2)
de desembre A Capmany, el passat 11 de
novembre, va succeir un fet El Penedès Amb el rerefons del llibre de
Cuchet, comentat per P. Co-

també Amb ulls

Stefan Zweig deia que han de
transcórrer milions d’hores
inútils abans que es produeixi
un moment esteŀlar de la hu-
manitat. Aquí n’hi va un: l’as-
sassinat de Ciceró tal dia com
avui, 7 de desembre, l’any
43 aC. Mestre de l’oratòria,
advocat de la justícia, famós
per combatre la corrupció, de
la nit al dia era anomenat pa-
ter patriae, del dia a la nit era
desterrat pel mateix Senat
amb l’arribada del cop d’estat
de Cèsar quan va creuar el Ru-
important per al Penedès. Es
Cues de pansa constituïa la Federació d’Es-
cudellers, Ranxos i Sopes His-
tòriques de Catalunya Una
agrupació de la qual Gelida va
ser ja promotora en la primera
trobada d’escudelles d’arreu de
Catalunya i Andorra, el 2005 i
amb motiu del 150è aniversari
de la festivitat gelidenca. Enca-
ra recordo que bé escalfaven els
diversos tastos en una Pista-Jar-
dí humida i freda. L’objectiu del
reconeixement com a patrimo-
Maria Vendrell ni immaterial per la UNESCO
dina a El Pregó, al qual vam
fer referència en un article
existeix... anterior, miro de resumir les
pàgines que parlen del món cristians
dels besavis i dels avis en rela-
ció al clima general de la vida
cristiana. Ens n’anem, doncs,
a principis del segle passat.
Aquella generació “arribava
en un moment –diu l’autor–
en què bufaven bons vents
dins l’Església de Catalunya”.
Daniel Garcia Sota el lideratge d’alguns bis- Miquel Raventós
bes, clergues i laics, sorgeixen
Peris un munt d’iniciatives d’una
miquelrasu@gmail.com

bicó. Com qualsevol dedicat a
la vida pública, a l’exili aprèn
que a la llarga no es pot defen-
sar la llibertat de les masses,
sinó l’única pròpia, la lliber-
tat interior. S’aïlla. Però amb
el sobtat assassinat de Cèsar,
decideix tornar a Roma, que
viu desorientada sota la con-
fusió i la por. Aquells homes
de llei, els conjurats, que ha-
vien delinquit per imposar
la dictadura de la llibertat,
ara solament demostraven
debilitat i buscaven negociar
l’amnistia amb Marc Antoni.
Ciceró hi reconeix el perill, i
preveu el contracop que pre-
pararà Antoni. Aquesta nova
Roma que només busca el
poder, el benestar i viu pels
gladiadors i els espectacles
l’incita a refugiar-se de nou
als afores, on d’humanista es-
devé defensor de la humani-
tat. Hoc omne genus pestiferum
atque impium ex hominum
communitate exterminandum
est. És un deure negar l’obe-
diència a aquests ambiciosos
que arrabassen el govern del
poble. Reclamat per Octavi,
torna al senat i pronuncia les
Filípiques contra el seu vell
Morist
Sant Pau d’Ordal
Ciceró després de
milions d’hores
inútils
enemic Antoni, un discurs
que el va sentenciar a mort.
El mestre de la paraula és el
més perillós per a la dictadu-
ra. Tant bon punt Octavi, An-
toni i Lèpid van formar una
coalició de govern, un trium-
virat, van començar a elimi-
nar aquells detractors del nou
estat. Ciceró encapçalava la
llista. Un exèrcit d’homes va
irrompre casa seva el setè dia
de desembre. Ell és dit que ja
els esperava i no va posar-hi
resistència. El seu cap va pen-
jar-se al mig del fòrum. Una
tràgica aŀlegoria de l’antiga
república romana crucifica-
da. Millor morir amb honor
que servir amb ignomínia, va
escriure just abans.
és molt més a prop, i el territori
penedesenc se’n pot beneficiar.
Possiblement hem sentit veus
que la Festa de Santa Llúcia de
Gelida sempre és la mateixa,
però justament aquesta és la
característica que la fa típica,
com passa amb la festa major
de Vilafranca. Cada 13 de de-
sembre, de vegades coincidint
amb La Marató de TV3 –amb la
qual s’hauria de vincular molt
més–, gaudim de les calderes a
les fogueres, l’exposició de pes-
sebres, la fira d’entitats i d’ar-
tesans, l’actuació de l’Esbart
Rocasagna, l’exhibició caste-
llera dels Vailets de Gelida, les
sardanes a la plaça de l’Església
i l’espectacle Llúciafoc dels Di-
ables de Gelida, en lloc del de-
saparegut Ball de Quintos. El
lliurament del guardó “Santa
Llúcia Solidària” a una ONG,
des del 2003, va acabar d’arro-
donir la diada.
Tot i així, és el repartiment
de l’escudella solidària –i no
oblidem el pa amb botifarra–
l’esdeveniment més destacat.
Més encara en els temps actu-
als de necessitats i d’una crisi
que només ha passat per a uns
quants. Cal destinar recursos a
www.danielgarciaperis.cat
Cal destinar
recursos a difondre
aquesta festa, ja
que podem generar
sinergies entre la
cultura popular i
l’activitat turística
difondre aquesta festa, ja que
podem generar sinergies entre
la cultura popular i l’activitat
turística. Que la celebració si-
gui un dia fix al calendari i no
es traslladi al cap de setmana és
una de les seves singularitats, i
també un impediment perquè
molts la gaudeixin. Caldria re-
flexionar-hi, especialment vis-
ta l’experiència de la Festa de
Santa Llúcia de Canyelles, amb
76.000 visitants després de 16
edicions. Una dada molt remar-
cable per a un municipi de poc
més de 4.000 habitants i que
l’ha situat com a referència del
país d’aquest imaginari festiu.
gran vitalitat: Foment de Pi-
etat Catalana (1909), Congrés
d’Art Cristià de Catalunya
(1913), I Congrés Litúrgic
de Montserrat (1915), Movi-
ment litúrgic, Moviment bí-
blic i catequètic... i sobretot
la Federació de Joves Cristi-
ans de Catalunya, i d’altres.
Aquesta vitalitat va ser frena-
da per la dictadura de Primo
de Rivera; intentà refer-se,
però la dictadura franquista
ho engegà tot en orris.
Tots aquells moviments con-
vivien, és clar, amb l’integris-
me i el conservadorisme, que
enfonsaven les seves arrels
en el segle XIX, però en gene-
ral les famílies vivien la vida
cristiana dins la tradició ha-
bitual de l’Església i la trans-
missió de la fe seguia també
els paràmetres tradicionals.
Els avis d’avui, però, seran la
generació de la postguerra.
I l’any 1936 va venir la prova
de foc. Es fa difícil entendre
el daltabaix que va experi-
mentar la nostra Església en
unes poques setmanes, amb
l’eliminació sistemàtica de
persones i destrucció de llocs
de culte. Aquests fets calaran
...i els seus fills ja
no segueixen
fondament en el poble i en
l’Església, vençuda i desfeta
com a catalana.
Es pretenia fer una pastoral
de continuïtat, però les feri-
des eren profundes. El poble
senzill, per conveniències o
pel que fos, seguia fervorosa-
ment les pràctiques religioses
recuperades. La jerarquia era
de provada fidelitat al règim.
Fins al 1967 no va ser nome-
nat cap bisbe titular català.
Malgrat tot, molta gent con-
tinua sent fidel a les seves tra-
dicions religioses.
Moltes coses començaven a
canviar als anys 60. El Conci-
li obre camins nous. El “maig
francès” és signe de canvis.
“Aquests pares seran els pri-
mers a experimentar el canvi
profund que s’està congri-
ant”, diu P. Codina. Aquests
són els avis que avui encara
mantenen la torxa de la fe,
tot i que els seus fills ja no
segueixen.

TONI GUASP