MODELS

COSMOLÒGICS

Bru Planella Arnall

Tutor: Jaume Romero
Ins Vilablareix
2n BAT B
Data d'entrega: 15/01/2018
Agraïments:

Per començar, haig d'agrair als tutors que he tingut. A la Montse Cros, que em
va portar inicialment el treball, i a en Jaume Romero, que m'ha orientat i
aconsellat molt a l'hora de fer-lo.

Vull donar les gràcies també als amics que m'han suggerit coses i m'han ajudat
o animat en algun moment del treball.

Finalment, no em puc oblidar dels meus pares, ja que gràcies a ells he tingut
totes les facilitats del món per dur-lo a terme.
 Índex
1-Introducció.......................................................................................................2
2-Conceptes previs.............................................................................................4
2.1-Què és l'infinit.. ........................................................................................4
2.2-Concepte de "model cosmològic".............................................................5
2.3-Univers observable...................................................................................6
3-Història dels models cosmològics....................................................................7
3.1-Primers models.........................................................................................7
3.2-Antiga Grècia............................................................................................9
3.2.1-Cosmologia pitagòrica.......................................................................9
3.2.2-Eudox de Cnidos..............................................................................11
3.2.3-Aristòtil.............................................................................................12
3.2.4-Aristarc de Samos ...........................................................................13
3.2.5-Claudi Ptolomeu...............................................................................13
3.3-Revolució científica.................................................................................15
3.3.1-Isaac Newton...................................................................................16
3.4-Paradoxa d'Olbers..................................................................................17
3.5-Avenços en física i matemàtiques..........................................................18
3.6-Teoria del Big Bang................................................................................20
3.6.1-Efecte Doppler.................................................................................21
3.6.2- Radiació Còsmica de Fons.............................................................24
3.6.3-Altres proves....................................................................................26
3.6.4-La hipòtesi de l'energia fosca..........................................................26
3.6.5-Solució a la paradoxa d'Olbers........................................................27
3.7-Teoria de l'estat estacionari....................................................................28
3.8-Teoria de l'univers oscil·lant...................................................................29
3.9-Teoria Inflacionària.................................................................................30
4-Universos paral·lels.......................................................................................31
5-Part pràctica: creació d'un blog......................................................................34
6-Conclusions...................................................................................................36
7-Bibliografia i webgrafia...................................................................................37
1-Introducció

No sempre s'ha tingut una visió de l'univers tal com la tenim avui. Gràcies als
avenços tecnològics, i el fet de que certes religions han deixat d'imposar les
seves creences i han deixat pas a la ciència, avui podem tenir una idea de com
és el nostre univers i quin paper hi juga la Terra en ell. Això, però, no ha passat
d'un dia per l'altre. Són molts els models cosmològics que han estat acceptats
abans de poder arribar al d'avui en dia, i s'ha anat evolucionant poc a poc fins
arribar-hi.

En aquest treball, s'expliquen aquests models i es pot observar la evolució que

han patit al llarg del temps. Veurem com s'han influït uns models amb els altres,
i quins són els motius que ens fan pensar que la teoria del Big Bang és la
correcta i descarten altres teories que fins no fa gaire eren acceptades.

Sempre ens han ensenyat mapes de la Terra, i el lloc on vivim nosaltres. En

canvi, poques vegades ens hem informat de l'univers, i el nostre lloc dins
d'aquest. Quan era petit, em deien que l'univers era infinit, però era un
concepte que em costava d'imaginar i m'impressionava molt. Vaig anar veient
que la gent tenia diferents opinions al respecte, i llavors em vaig descobrir que
el Big Bang era la teoria més acceptada. Tot i així, era un tema que em seguia
despertant molta curiositat.

L'univers és el lloc al qual pertanyem, per tant, m'encanta veure com s'ha
intentat explicar de diferents maneres la seva forma al llarg de la història, i com
creiem que és actualment.

L'objectiu d'aquest treball és, en primer lloc, buscar les teories i idees més
importants relacionades amb els models cosmològics sobre l'univers, i en els
casos que es pugui, parlar sobre la seva infinitud. Aquests models, ordenar-los
i contextualitzar-los cronològicament. En cada cas, veure com evoluciona
respecte l'anterior proposta.

2
Per altre banda, em proposo explicar què és el que està acceptat actualment
respecte aquest tema i les proves que hi ha.

Finalment, crear un blog on poder exposar aquesta informació de forma

ordenada i divulgativa per a la gent que tingui interès en el tema.

3
2-Conceptes previs

2.1-Què és l'infinit?

L'adjectiu infinit prové del llatí "infinitus", i es forma del prefix de negació "in" i
"finitus", que vol dir limitat. Es podria definir actualment com "que no té fi, sense
límit"1.

Abans de començar el treball, cal fer un breu incís sobre el concepte d'infinitud.
Quan parlem del terme "infinitud" al treball, ens referirem a una qualitat que no
té límits a l'espai o al temps (en aquest cas l'univers). Per això, en aquest
treball ens referirem sempre a infinitud i no a infinitat, que és un concepte que
s'associa a un número molt gran o impossible de calcular. Per altre banda,
direm que un univers és finit quan està limitat per alguna cosa.

Hi ha moltes definicions d'infinit, i és un tema pràcticament filosòfic pel qual hi

ha moltes idees al respecte.

Zenó d'Elea (490-430 a.c.) va fer diverses paradoxes sobre aquest tema, de les
quals podem destacar la d'Aquil·les i la tortuga. Aquil·les decideix fer una
carrera contra una tortuga. Com que en principi ell és més ràpid, i dona una
avantatge inicial. Al sortir, Aquil·les recorre en poc temps la distància que els
separava inicialment, però quan hi va arribar la tortuga havia avançat. Aquil·les
va seguir corrent, però sempre que arribava on estava la tortuga anteriorment,
ella havia avançat una mica més. Aquest succés, doncs, es pot repetir infinites
vegades i Aquil·les mai atrapa a la tortuga, per molt petita que sigui la distància.

1
Definició d'infinit del diccionari Institut d'Estudis Catalans

4
Aristòtil (284-322 a.c) defensava un infinit potencial, que es podia usar per
exemple en els números, o en els punts d'una recta (sempre en pots afegir). No
va veure la idea de que les coses materials poguessin ser infinites, ja que va
associar el concepte d'infinit amb la quantitat, i nomes es podia aplicar a les
coses sensibles. Per tant, com es veurà, defensava un univers finit.

El pensament cristià, associa la idea d'infinit amb l'eternitat, i per això creuen
que la única cosa infinita és Déu i el seu poder, cosa que també fan moltes
religions.

Descartes (1596-1650) pensava que només Déu es pot concebre com un ésser
absolutament infinit, i així es pot demostrar que existeix. Només mitjançant la
possessió d'aquesta idea es pot definir la veritable naturalesa humana: la d'un
ésser finit dotat de la idea de Déu. Això sobrepassa en tal mesura el nivell del
nostre enteniment finit que no podem comprendre-la ni tan sols analitzar-la
completament. Afegeix que concebem que alguna cosa és finita perquè
neguem que sigui infinita, però en canvi no podem afirmar que una cosa és
infinita perquè no sigui finita. Així doncs, Descartes rebutja totes les discussions
sobre el infinit dient que no tenen valor.

Ens diu que, simplement, mai hem de discutir sobre l'infinit. Realment, ja que
som finits, seria absurd que pretenguéssim averiguar coses sobre l'infinit.

2.1-Concepte de "model cosmològic"

Cosmologia és un terme compost per les paraules gregues "cosmos" que vol
dir ordre, i "logos" que significa raonament. La cosmologia es basa en l'estudi
de les propietats físiques de l'univers, del seu origen, la seva forma, la seva
mida i tot allò que el compon.

5
Amb model cosmològic ens referim a la concepció de l'univers en una
determinada època o d'una determinada persona. Cada concepció, doncs, és
un model diferent.

2.2-Univers observable

L'univers observable és el nom que donem al conjunt de galàxies, i altres

estructures que podem veure des de la Terra en aquest moment. Podem veure-
les perquè la seva llum (o altres senyals que puguin emetre) han tingut temps
d'arribar al nostre planeta des que l'univers comencés a expandir-se. La forma
de l'univers observable és la d'una esfera en la qual el sistema solar està
lògicament just al centre.

Si agafem qualsevol altra galàxia de l'univers observable, i triem un sistema

solar en ella per fer una imatge de l'univers observable, obtindrem una esfera
en la qual aquest sistema solar estarà al centre i, és possible, que part de
l'univers observable d'aquesta esfera i de la nostra sigui el mateix. A mesura
que passi el temps, el nostre univers observable serà més gran, a mesura que
ens arribi més llum d'objectes més llunyans. Per tant, cal deixar clar que a cada
lloc de l'espai té el seu univers observable

La distància fins al final de l'univers observable és la mateixa en totes les

direccions. Des de la Terra, hi ha una distància d'una mica més de 46.000
milions d'anys llum. El seu diàmetre, per tant, és d'uns 92.000 milions d'anys
llum.

Imatge 1: Univers observable gràcies a

que la seva llum ens ha arribat.

Font: GDTI magazine

6
3- Història dels models cosmològics

3.1-Primers models

Durant la prehistòria, moltes cultures relacionaven el que observaven al cel

nocturn amb Déus o éssers espirituals, i ho utilitzaven per donar explicacions a
fenòmens meteorològics que lògicament no sabien comprendre encara.
Trobem que en alguns casos, es feia servir també per calcular les estacions i el
període de l'any en que es trobaven.

Podem destacar la cosmologia de l'antic Egipte, la del judaisme, la dels

babilònics o la dels hindús, d'entre moltes. Són civilitzacions que van arribar a
conclusions que avui en dia ens poden semblar molt estranyes.

Pels babilonis, el món era una mena de bossa plena d'aire. Tant a sobre com a
sota s'hi trobaven les aigües primordials, que a vegades es filtraven i produïen
la pluja i els rius.

Pels egipcis, que creien que hi havia un Déu per a gairebé cada cosa, l'univers
era com una caixa. Pel voltant de la Terra hi passava el riu Ur-Ness, i un dels
seus braços era el conegut riu Nil, que naixia al Sud. Durant el dia, el Sol
recorria el cel, i durant la nit, rodejava la Terra per l'altre banda amb un vaixell
que navegava pel riu Ur-Ness, i així amagava la llum als humans.

Imatge 2: Representació de la cosmologia

egípcia: a dalt, la deesa del cel Nut. A
baix, el Déu de la terra Geb

Font: Sobre leyendas

7
Els egipcis, van començar a estudiar el cel, i van fer un calendari, amb l'objectiu
de predir els canvis climàtics. Així, van deduir les estacions, i ho van utilitzar
per millorar les seves collites.

El judaisme, que és una de les religions més antigues que hi ha, creia que un
Déu omnipotent havia creat l'univers, i havia triat al poble jueu com l'elegit per
revelar la llei que contenien els 10 manaments. De fet, encara avui els jueus ho
creuen, i en això es basa la seva fe.

Segons la cosmologia Hindú l'univers era un element tancat, contingut en els

anells de Seshu, una cobra negra. Per tant, era un univers finit, limitat per
aquesta cobra. Al fons de tot hi havia un mar de llet envoltat completament per
aquesta serp. Una enorme tortuga nedava per l'oceà, i sobre la seva closca es
recolzaven 4 elefants (cadascun d'ells representava un punt cardinal).

Imatge 3: la Terra segons la

civilització hindú.

Font: Mi sistema solar

Aquests elefants sostenien sobre els seus lloms a la Terra. En el seu centre es
formava una gran muntanya central on un gegantí foc girava al seu voltant
ocasionant el dia i la nit.

8
Hi ha hagut moltes civilitzacions que han tret les seves conclusions respecte
aquest tema, tots a la seva manera. Comencem a tenir les primeres teories
conegudes amb l'antiga Grècia, anys més tard.

3.2- Antiga Grècia

La civilització grega va començar a sorgir cap a l'any 900 a.c., i va rebre

importants influències de les civilitzacions de Babilionia i d'Egipte.

Aquesta civilització, es va adonar que no podien donar explicacions a totes les

coses mitjançant Déus. Així que, tal i com van fer els egipcis, van començar a
estudiar el cel. El seu objectiu, al principi, fer servir les estrelles per orientar-se
quan navegaven amb vaixells.

Durant els deu segles següents va realitzar valuoses aportacions al camp de

l'astronomia. Al segle VI a.c. els grecs van arribar a la conclusió que la Terra
era una esfera.

3.2.1-Cosmologia pitagòrica

El pitagorisme va ser un moviment filosòfic fundat per Pitàgores de Samos

(572-495 a.c.). Creien que els números eren el principi de totes les coses, i
amb ells es podia explicar tot. La Tetraktys és una figura triangular formada per
10 punts ordenats en files amb 1, 2, 3 i 4 punts a cada fila, respectivament. Era
un símbol místic molt important pels pitagòrics.

Imatge 4 : Tetraktys

Font: Cucuvaya

9
Pels pitagòrics, hi havia 8 planetes (Terra, Lluna, Sol, Mercuri, Venus, Mart,
Júpiter i Saturn) que giraven en òrbites circulars concèntriques al voltant d'un
foc central que estava al centre de l'univers. Els planetes i aquest foc central
sumaven nou elements, per tant als pitagòrics els hi faltava un element per
assolir el valor de la Tetraktys. Per això van afegir una nova esfera anomenada
Antiterra, que estava situada en una òrbita més interior, i alineada amb la Terra
i el foc central.

Imatge 5 : cosmologia pitagòrica

Font: Filoao

Des del nostre planeta no es podia veure ni l'Antiterra ni la bola de foc central.
El sol que s'observava era una mena de vidre reflector que recollia la llum i la
calor del foc central. Pitàgores creia que l'univers havia estat format per la bola
de foc central, i que ella atreia els cossos de forma que es conservi sempre una
harmonia i equilibri en el cosmos.

10
3.2.2.-Eudox de Cnidos

A simple vista sembla que les estrelles es desplacen sempre conjuntament,

d'est a oest. Això feia pensar que el cel no tenia un aspecte pla, sinó que
formava una semiesfera. Per tant, van deduir que hi havia cel tant a sobre com
a sota de la Terra, formant el que s'anomena esfera celeste. Una manera fàcil
d'explicar això, bastant popular durant l'antiga Grècia, va ser dir que es
trobaven adherides a una esfera que girava sobre si mateixa, i les arrastrava.
Aquesta esfera girava en torn a la Terra. Es va suposar que si les estrelles eren
traslladades per una esfera en rotació, els altres cossos celestes també havien
d'estar-ho. Així, es representava el món compost d'esferes concèntriques a la
Terra, però hi havia irregularitats a l'explicar la seva rotació.

Eudox de Cnidos (408-355 a.c.) va proposar el que es coneix com a teoria de

les esferes homocèntriques2 per explicar aquesta rotació. En aquesta teoria, va
introduir juntament a les esferes que transportaven un cos celeste, més
esferes. Aquestes esferes que va afegir, feien girar els cossos celestes, però
no es desviaven de la principal. Va introduir 1 esfera per a les estrelles fixes, 3
esferes per al sol, 3 esferes per a la lluna, i 4 esferes per a cada planeta . Així,
s'explicava el moviment de tots els cossos celestes.

2
Homocèntric: que té el mateix centre

11
3.2.3-Aristòtil

Aristòtil, a l'obra "Sobre el cel", ens explica el seu model cosmològic. Per fer-lo,
es va basar en el dels pitagòrics i el d'Eudox.

Aristòtil defensava un sistema geocèntric, en el qual la Terra es trobava

immòbil en el centre mentre al seu voltant hi giraven el Sol i la resta de
planetes. Aquest model és el que estava acceptat per la societat en aquell
moment. També parla del món sublunar, en el qual existia la generació i la
corrupció; i el món supralunar, que era perfecte.

Va proposar que el cosmos era esfèric i finit, i que la part central estava
composta per quatre elements: terra, aire, foc i aigua. Cadascun d'aquests
elements té un lloc adequat, determinat per la seva composició. Cada element
es mou, de forma natural, al lloc que li correspon. Aquest cosmos, és etern, ja
que la seva matèria no ha estat produïda per cap causa ni ha començat a
existir per si sola en un temps determinat.

El cel, però, es mou de forma natural i infinita seguint un moviment circular, que
està compost per un cinquè element, que ell anomenava aither ('èter').

Imatge 6: Sistema aristotèlic.

Font: Jot Down Cultural Magazine

12
3.2.4-Aristarc de Samos

Aristarc de Samos (310-230 a.c.) va ser el primer a proposar una teoria

heliocèntrica que deia que el Sol era el centre de l'Univers, mentre que la Terra
i altres planetes giraven al voltant seu.

Va deduir que el Sol havia de ser molt més gran del que es pensava, i va
observar que la Terra estava molt més lluny del Sol que no pas de la lluna.

Va aplicar per primera vegada la geometria a l’astronomia, i gràcies a això va

poder calcular, mitjançant els eclipsis, el radi de la lluna. Va suposar que era
0'36 cops el de la Terra. Actualment sabem que és de 0'27, però s'hi va acostar
molt en un període en el que encara dominava el sistema geocèntric.

La teoria heliocèntrica que defensava es va contraposar a la tendència de la

societat del moment, ja que estava acceptat el model geocèntric. Va ser una
teoria força criticada i no va tenir gaire seguiment.

3.2.5-Claudi Ptolomeu

Claudi Ptolomeu va ser un astrònom destacat del segle II. Tot i que en forces
coses estava en desacord amb Aristòtil, va ser ell qui va completar el sistema
geocèntric que va proposar Aristòtil inicialment. Afirmava que la terra estava
situada al centre de l'univers, ja que la meitat de les estrelles que es veuen al
cel nocturn estan situades per sobre de l'horitzó, i l'altre meitat a sota. Per
aquesta observació, va suposar que la Terra havia d'estar al centre.

Segons ell, la Terra era esfèrica, estacionària i molt petita en relació a l'esfera
celeste. Per a ell les estrelles eren punts fixos de llum dins de l'esfera celeste.
La nit i el dia eren degudes a la rotació del sistema celeste sencer al voltant de
la Terra, que romania fixa i sense rotació.

13
Per Ptlolomeu, el problema de les irregularitats en la rotació que Eudox havia
resolt amb les esferes, tenia una altre solució. Segons ell, les esferes d'Eudox
eren massa complicades per fer qualsevol càlcul pràctic, així que va proposar
un sistema diferent en el que els planetes es movien sobre epicicles: cercles
girant al voltant de cercles.

Imatge 7 : Epicicles de Ptolomeu

Font: Bilbioteca Digital

14
3.3-Revolució científica

Des de Ptolomeu a Copèrnic trobem un llarg període de temps on lògicament hi

va haver transformacions polítiques, socials, econòmiques, religioses. A
l'astronomia, tot i que no es va deixar de banda, no hi va haver aquest canvi, ja
que seguia present el sistema geocèntric. Al segle XV es va començar a
discutir aquesta idea.

Nicolau Copèrnic (1473-1543) va fer que la teoria geocèntrica de l'univers

comenci a ser qüestionada amb la publicació de de "Revolutionibus Orbium
Coelestium", l'any 1543. En aquesta obra, Copèrnic assegurava que la Terra i
els altres planetes rotaven voltant del Sol, just el contrari del que es pensava en
aquell moment.

Aquest és el moment on s'inicia el que avui coneixem com a "Revolució

científica3". Aquesta revolució es tracta d'un període en el qual noves idees en
física, astronomia, química i altres ciències van refusar conceptes que estaven
acceptats des de l'Antiga Grècia, i que van formar la ciència moderna.

Galileu Galilei (1564-1642) va ser un astrònom, físic i matemàtic que va tenir

molta importància en aquesta revolució científica. És conegut per la invenció
del telescopi l'any 1609. Galileu, gràcies al telescopi, descobreix la Via Làctia i
descriu el moviment dels cossos celestes que confirmen la teoria heliocèntrica.
Com que aquesta idea anava en contra la religió catòlica, Galileo va anar uns
anys a presó, ja que a l'església no li interessava que es canvies la visió
geocèntric.

Kepler (1571-1630) va ser també una figura clau en aquesta revolució

científica. Va descobrir tres lleis sobre el moviment dels planetes en les seves
òrbites al voltant del sol.

Aquesta revolució científica, bàsicament, va permetre que es deixes de banda

la religió i la superstició i es reemplaci per la raó i l'observació. Els tres

3
SELLES, MANUEL. La revolución científica. Madrid: Editorial síntesis, 2014

15
astrònoms nombrats anteriorment, juntament amb Isaac Newton i René
Descartes, són els principals precursors d'aquesta revolució.

3.3.1-Isaac Newton

Newton va néixer a Inglaterra el 1643 i va morir al 1727. Va ser matemàtic, físic

i filòsof. Newton va ser el primer en descriure la "llei de gravitació universal", i
de les tres lleis del moviment. Va demostrar que les lleis naturals són les que
governen els moviment de la Terra i els objectes celestes. Va descriure la llei
de gravitació universal.

Va utilitzar la gravetat per explicar l'atracció entres els planetes i la infinitat de

l'univers.

"Philosophaie Naturalis Principia Mathematica", publicat per Isaac Newton el 5

de juliol de 1687, recull els seus descobriments en mecànica i càlcul matemàtic
i van plantejar les primeres paradoxes sobre la infinitat de l'univers.

Tot i que la publicació de Principia li havia donat èxit, Newton sabia que la seva
teoria de la gravetat estava plena de paradoxes. L'any 1692, Richard Bentley,
un clergue, li va escriure una carta on trobava errors a la seva teoria.

Li va fer una pregunta: si la teoria de la gravetat és correcte, com és que les

estrelles no es precipiten cap a un centre comú, sinó que es mantenen sense
cap suport en unes posicions molt estables?

Newton, per respondre, va dir que l'univers era infinit (per tant no hi havia
centre), i que les estrelles estaven distribuïdes uniformement de manera que
qualsevol estrella rebia l'atracció gravitatòria de les altres i es mantenien a la
distància perfecte

Newton havia trobat una escapatòria a l'argumentació de Bentley, però era

prou intel·ligent per adonar-se de la debilitat de la seva pròpia resposta.
Admetia en una carta que la seva solució, encara que tècnicament correcta, era
inestable. L'univers uniforme però infinit de Newton suposava que a la mínima

16
pertorbació, tot l'univers variaria. Podia calcular que, si un sol estel vibrava
mínimament, desencadenaria una reacció en cadena i els grups d'estrelles
començarien a desintegrar immediatament. Newton, per defensar que això no
passaria, va raonar-ho dient que és gràcies al poder diví. Va escriure que «es
necessita un miracle continu per impedir que el Sol i les estrelles fixes es
precipitin a través de la gravetat».

Per a Newton, l'univers era com un rellotge gegant al que Déu havia donat
corda al principi dels temps i que des de llavors havia funcionat segons les tres
lleis del moviment, sense interferència divina. Però, de tant en tant, Déu havia
d'intervenir i retocar una mica l'univers per impedir que s'ensorrés.

3.4-Paradoxa d'Olbers

Heinrich Wilhelm Olbers (1758-1840) era un metge alemany que dedicava les
seves nits a l'estudi de l'espai. L'any 1820, va abandonar la pràctica de la
medicina per dedicar-se a la resta de la seva vida a intentar trobar una solució
a un problema al qual portava anys donant voltes. Olbers suposava que a
l'univers hi havia un nombre infinit d'estrelles, i això va fer que es pregunti
perquè el cel nocturn és fosc.

La paradoxa de Olbers és la contradicció que existeix entre el fet que el cel

nocturn sigui negre i que l'Univers sigui infinit. Si ho és, cada línia de visió des
de la Terra hauria d'acabar en una estrella. Per tant, el cel hauria de ser
completament brillant. Però els astrònoms saben que durant la nit el cel que hi
ha entre les estrelles és negre. És una paradoxa perquè s'arriba a dos resultats
oposats utilitzant dos mètodes de raonament en aparença vàlids.

Al 1823 Olbers va plantejar la solució que el cel era fosc de nit perquè alguna
cosa a l'espai bloquejava la major part de la llum de les estrelles que hauria
d'arribar a la Terra. Els científics actuals s'han adonat que la solució d'Olbers
no funcionaria, ja que la matèria a l'espai que bloquegés la llum s'escalfaria
amb el temps i, finalment, radiaria amb tanta lluentor com les estrelles. Les

17
traduccions dels articles d'Olbers a l'anglès i al francès van fer que el seu
treball fos bastant conegut. Durant els 100 següents anys la paradoxa no va ser
discutida.

Per resoldre aquesta paradoxa van caldre molts anys i hi van participar molts
científics. 25 anys desprès de ser proposada, el famós escriptor Edgar Allan
Poe va parlar del tema a la seva obra Eureka, publicada al 1848. Va defensar
que l'univers havia de tenir una edat finita, i que la llum anava a una velocitat
finita. Per tant, la llum emesa per las estrelles més llunyanes encara no havia
arribat a la Terra. Es trobarà la solució definitiva anys més tard amb la teoria
del Big Bang.

3.5-Avenços en física i matemàtiques

Els anys següents hi va haver molts avenços, sobretot en física i

matemàtiques, que són la base de les teories modernes sobre la concepció de
l'univers.

Pierre-Simon Laplace (1749-1827), mitjançant les matemàtiques, va explicar

les variacions dels planetes durant les seves òrbites, cosa que els antics
astrònoms no havien pogut aconseguir del tot. Va arribar a la conclusió que
aquests moviments irregulars eren periòdics, cosa que va suposar acceptar la
estabilitat pròpia de les òrbites d'aquests planetes.

Va aclarar coneixements científics sobre les forces elementals de la Naturalesa

i l'univers, i va escriure articles que ens han estat de gran utilitat sobre la força
de la gravetat, les marees o la forma i rotació dels anells de Saturn, entre
altres.

18
Va idear el que avui es coneix com a equació de Laplace, que es fa servir per
calcular el potencial d'una magnitud física en un moment donat quan està en
moviment continu. Aquesta equació té aplicació avui en dia no només en
gravitació, sinó també en física o electricitat.

Albert Enstein (1879-1955) va publicar l'any 1905 la famosa teoria especial de

la Relativitat4, que diu que la única cosa constant a l'univers és la velocitat de
las llum, i que la resta de coses (velocitat, longitud, massa i temps) varien
segons el marc referencial de l'observador. La equació resultant d'aquesta
teoria és E=mc2, en que E és l'energia, m és la massa i c és la velocitat de la
llum.

A la teoria de relativitat general (1915), va demostrar que l'espai és finit però

il·limitat, i que tenia la forma com la de la superfície d'una esfera, a part de
moltes altres coses que han estat molt útils per resoldre problemes que havien
tingut molts astrònoms anteriorment.

Una d'aquestes coses, és el fet de que va determinar com funcionava la llei de

la gravetat. Com ja hem vist abans, va ser Newton el primer en proposar la
gravetat, però hi havia certes coses que no acabaven d'encaixar. Einstein, amb
la teoria de la relativitat general, ho va poder fer. Va descobrir que la velocitat
de la llum és un límit que res en tot l'univers pot superar, cosa que contradeia el
principi de Newton. Va proposar, també, que la força de la gravetat és
conseqüència de la forma de l'espai, i que està molt relacionada amb l'espai i el
temps.

Alexander Friedmann (1888-1925) va ser un dels primers en aplicar les

equacions de la relativitat d'Einstein. Gràcies a ella va crear un model que
mostrava un univers en expansió. Einstein, al principi, no va donar per vàlid el

4
PAREDES, MIGUEL. Sobre la teoría de la relatividad especial i general. Madrid, Alianza
Editorial, 2008

19
treball que Friedmann havia fet, però anys més tard, amb la llei de Hubble que
veurem més endavant, ho va haver d'acceptar.
La teoria de la relativitat d'Enstein, i els models de Friedmann són de gran
importància, ja que el totes les teories que explicarem a continuació es van
deduir, en gran part, gràcies a aquestes.

3.6-Teoria del Big Bang

Aquesta teoria va ser elaborada per Georges Edouard Lemaitre (1894-1966),

deduint-la a través dels treballs d'Enstein, Friedmann o Hubble (1889-1953).
És la més acceptada actualment, per això desprès explicarem les proves més
importants.

El 1927, Lemaitre va observar els estudis de Friedmann sobre la teoria

d'Enstein, i va sorprendre als cosmòlegs amb la seva proposta que un "àtom
primigeni", dens i molt calent va esclatar per formar l'actual univers.

Després de la visita que li va fer a Edwin Hubble el 1929, Lemaitre va escriure

el seu primer article sobre l'univers, explicant que estava en continu canvi.
Hubble, com s'explicarà més tard, estava estudiant el desplaçament al vermell
de la llum de les galàxies quan aquestes s'expandien.

Georges Edouard Lemaitre va raonar així: si les galàxies que poblen l'univers
s'estan allunyant unes de les altres, en el passat van haver d'estar més a prop,
ja que l'univers va haver de ser més petit, i més enrere, més petit encara.
Extrapolant més en el temps, arribaria un moment en què l'espai havia de ser
un punt i per tant la densitat de la matèria en aquest instant havia de ser
infinita. A aquest estat únic de densitat infinita es coneix com a singularitat
cosmològica. En un moment donat, aquest "punt" explota, generant l'expansió
de la matèria en totes les direccions i creant el nostre Univers.

20
Irònicament, gràcies a Fred Hoyle, que defensava l'estat estacionari que
veurem desprès, avui la teoria del Big Bang porta aquest nom, ja que ell ho
utilitzava en terme despectiu però finalment s'ha quedat així. Hoyle se'n reia del
concepte anomenant-la Big Bang. Malgrat el menyspreu original, aquesta
expressió ha perdut la seva connotació negativa i irònica i ara és acceptada.

Lemaitre és conegut com "el pare de la teoria del Big Bang", però cal dir que la
versió moderna del Big Bang es deu a George Gamow (1904 - 1968) i als seus
alumnes Ralph Alpher i Robert Herman.

La teoria del Big Bang proposa que l'Univers no ha existit sempre, que quan
aquest es va crear, també es va crear l'espai i el temps. És per això pot arribar
a contestar preguntes que ens hem fet al llarg de molts anys.

Les proves que ara explicarem, argumenten que la teoria de l'estat estacionari
que era el més "acceptat", no pot ser viable, a més trobar una solució a la
paradoxa d'Olbers, i demostren que l'univers s'està expandint gràcies al Big
Bang.

3.6.1-Efecte Doppler

Tots hem estat testimonis de com el so d'un vehicle amb sirena com podria ser
una ambulància, quan s'acosta o s'allunya de nosaltres canvia el to de so que
emeten. Aquest fenomen es coneix com efecte Doppler, i el seu descobriment
es deu al científic austríac Christian Andreas Doppler (1803-1853), qui ho va
descriure l'any 1842.

L'Efecte Doppler es pot definir com "l'aparent canvi de freqüència d'una ona
que es produeix pel moviment relatiu de la font respecte al seu observador".

21
És un efecte que es dona quan una font emissora d’ones i u observador es
mouen un respecte l’altre. Quan això passa, la freqüència de les ones
observades és diferent a la freqüència de les ones emeses per la font. Quan
l’observador de la font, veu que la font s’apropa, o ell s’apropa a la font (és a
dir, quan disminueix la distància entre ells dos), l’observador rep unes ones
amb una longitud d’ona més petita i una freqüència més gran que abans. Quan
l'observador veu que la font s’està allunyant o s’allunya ell (quan es separen)
rep unes ones amb una longitud d’ona més gran i freqüència més petita.

Imatge 8: efecte Doopler

Font: Vikipedia

L'efecte Doppler en la llum té diferències amb l'efecte Doppler en el so, i per

diferenciar-los, parlem de l'Efecte Doppler relativista, que és el canvi observat
en la freqüència de la llum que s'origina en una font que està en moviment
relatiu respecte a l'observador.

Una conseqüència de l'Efecte Doppler relativista és el corriment cap al vermell

que s'observa quan una font de llum s'allunya de l'observador, o corriment al
blau quan s'acosta a aquest.

El desplaçament cap al vermell és un fenomen que va ser descrit pel físic

francès Hippolyte Fizeau al 1848. Va observar que el desplaçament en línies
espectrals vist en els estels era causa de l'efecte Doppler. Aquest fenomen, va
ser utilitzat al 1868 per William Huggins per determinar la velocitat amb que un
estel s'allunya de la Terra.

22
 Imatge 9: Efecte Doopler per demostrar quan
s'acosta o es separa una galaxia de la Terra.

Font: Mentes curiosas

L'astrònom Vesto Slipher, va descobrir l'any 1914, mentre realitzava altres

observacions, el primer indici que l'univers podia estar expandint-se. Va veure
que certes nebuloses espirals s'allunyaven del nostre planeta i del sol a enorme
velocitat.

Entre els anys 1925 i 1930 Edwin Hubble i Milton Humason, van continuar les
observacions fetes per Slipher utilitzant el telescopi gegant de la Muntanya
Wilson. Van mesurar les velocitats i distàncies d'un gran nombre de galàxies i
van demostrar que s'allunyen de nosaltres a velocitats proporcionals a la
distància que hi ha entre tots dos. Com a resultat d'això, Edwin Hubble va
formular la llei de Hubble, que estableix que el corriment cap al vermell d'una
galàxia és proporcional a la distància a la qual está.

Com que sembla que les galàxies retrocedeixen en totes les direccions des de
la Via Làctia, es podria pensar que la nostra galàxia és el centre de l'Univers,
però això no és així, i hi ha un famós exemple per explicar-ho. Si ens imaginem
un globus amb punts uniformement separats, quan l'inflem, un observador en
un punt de la seva superfície veuria com totes els altres punts s'allunyen d'ell.
Això és el mateix que passa quan veiem que les galàxies es separen de la Via
Làctia, i per això es pot dir que l'univers s'expandeix com un globus.

23
Aquesta llei es considera la primera evidència observacional del paradigma de
l'expansió de l'univers i actualment serveix com una peça clau per la
demostració del Big Bang.

3.6.2- Radiació Còsmica de Fons

La radiació de fons de microones, també és coneguda per CMB (sigla en

anglès de Cosmic Microwave Background) és una altre prova que demostra el
Big Bang.

A causa de les altes temperatures en els primers moments després del Big
Bang, l'univers era una "sopa calenta" de partícules carregades (plasma). Les
partícules de llum (els fotons) interactuaven constantment amb aquest plasma
de manera que l'univers era opac. Aquest estat es va mantenir durant els
primers 380.000 anys de l'univers.

Al expandir-se el suficient, l'univers es va refredar permetent que protons i

electrons s'unissin per formar els primers àtoms que formen la matèria neutra
que coneixem avui en dia. Això va comportar que no hi hagués càrrega
elèctrica neta, i així els fotons van aconseguir per primera vegada propagar-se
lliurement sense interactuar amb les partícules carregades. En altres paraules,
aquest fet és la separació entre matèria i llum, i l'anomenem desacoblament.
Aquests fotons emesos en el desacoblament són els que avui ens arriben en
forma de microones i s'anomena radiació de fons de microones o més
comunament com a CMB. La importància del d'aquesta radiació és el fet de
que correspon a llum emesa a l'etapa més antiga de l'univers a la qual tenim
accés, ja que abans del desacoblament l'univers era opac. És a dir, el CMB
correspon a una imatge del nostre univers quan només tenia 380.000 anys
d'edat.

24
Aquesta radiació no es va descobrir d'un dia per l'altre, sinó que primer es van
fer unes suposicions, i anys més tard es va confirmar.

El 1948 els físics George Gamow( 1904-1968), Ralph Alpher (1921-2007) , i

Robert Herman (1914-1997) van començar a intuir l'existència del CMB com
una distribució homogènia de radiació que hauria de mesurar-se des de
qualsevol direcció del cel. Si es verificava la seva existència validaria la teoria
del Big Bang, però en aquell moment la tecnologia de detecció de microones no
estava gaire avançada. A més, tampoc hi havia especial interès en detectar
aquesta radiació còsmica.

Anys més tard, al 1964, i de forma completament independent, Arno Penzias

(nascut l'any 1933) i Robert Wilson (nascut l'any 1936) estaven provant una
vella antena de microones que abans es feia servir com a receptor satèl·lit. Es
van trobar amb un problema: l'antena detectava un molest soroll de fons en
totes direccions que interferia amb les dades que intentaven obtenir. Davant la
persistència del soroll de fons, es van dedicar a estudiar el seu origen per
poder remoure-ho de les seves observacions. Van descartar totes les possibles
fonts d'aquest soroll, van notar que apareixia sense importar on s'apuntés
l'antena, van mesurar el soroll al llarg de l'any sense notar variacions.

Imatge 10: radiació còsmica fons.

Font: Space.com

Finalment van arribar a una conclusió molt revolucionària: el soroll era present
en tot el cel. Aquesta observació corresponia a una verificació de la predicció

25
de Gamow, Alpher i Herman: el senyal molest detectat per Penzias i Wilson era
ni més ni menys que "el ressò" de l'origen de l'univers. Per aquest
descobriment Penzias i Wilson van compartir el Premi Nobel de Física el 1978.
L'observació del CMB correspon a un dels majors èxits de la teoria del Big
Bang.

La radiació de fons ha servit per explicar una solució a la paradoxa d'Olbers, o

a la teoria de l'estat estacionari que veurem més endavant.

3.6.3-Altres proves

El fet de que abundin elements lleugers (deuteri, heli 3 i 4, liti 7) en la matèria

observable, implica que l'Univers va conèixer una fase molt calenta (amb
temperatures superiors a un bilió de graus) i molt densa ( densitat superior a
100 kg / cc) als seus inicis.

Les observacions de la formació d'estrelles, la distribució de quàsars5, galàxies,

i estructures més grans, concorden amb les simulacions obtingudes sobre la
formació de l'estructura de l'univers a partir del Big Bang, i estan ajudant a
completar detalls de la teoria.

3.6.4-La hipòtesi de l'energia fosca

És important nombrar l'energia fosca, ja que la seva existència és necessària

per entendre moltes coses respecte l'univers. Tot i això, cal dir que no em
sabem gran cosa i s'està intentant explicar.

5
Quàsars: galàxies amb nuclis actius i lluminositat molt elevada

26
No s'ha de confondre l'energia fosca amb la matèria fosca6, ja que encara que
les dues semblen formar la major part de la massa de l'univers, la matèria fosca
és una forma de matèria, mentre que l'energia fosca és un camp que omple tot
l'espai.

L'any 1998, Saul Perlmutter (nascut l'any 1959) , Brian P. Schimidt (nascut
l'any 1967) i Adam Riess (nascut l'any 1969) , van observar que l'univers
s'expandia acceleradament. Ho van descobrir mesurant les velocitats
d'escapament de supernoves molt llunyanes. Aquesta observació, implicava
una constant cosmològica que va ser explicada amb l'energia fosca. Es va
calcular que l'univers estava compost pel 4% de matèria visible, el 24% de
matèria fosca i el 72% d'aquesta energia fosca. Si existeix, es sap que hauria
de ser molt homogènia i no gaire densa.

3.6.5-Solució a la paradoxa d'Olbers

A la dècada de 1960, l'astrònom nord-americà Edward Harrison (1919-2007)

va arribar a l'enteniment i solució més acceptada actualment de la paradoxa
d'Olbers. Harrison va mostrar que el cel és fosc de nit perquè nosaltres no
veiem les estrelles que estan extremadament lluny. Com que la llum triga cert
temps a arribar a la Terra, mirar lluny en l'espai és com mirar al passat. Cada
línia de visió des de la Terra no acaba en una estrella perquè la llum de les
estrelles més llunyanes encara no ha arribat a la Terra.

És important destacar que amb la paradoxa d'Olbers, es va haver d'acceptar

que el cosmos era molt més gran del que es pensava abans.

6
Matèria fosca: és una hipòtesi de que existeix un tipus de matèria, de composició
desconeguda, que serviria per explicar diverses observacions astronòmiques actualment sense
explicació, com les anomalies en la rotació d'algunes galàxies.

27
3.7-Teoria de l'estat estacionari

Fred Hoyle (1915-2001), Herman Bondi (1919-2005), i Thomas Gold (1920-

20014), l'any 1948 van raonar una cosmologia d'estat estacionari basada en
una hipotètica creació contínua de matèria a l'univers.

Aquest principi estableix, en primer lloc, que l'univers no té un principi ni un

final, ja que la matèria interestel·lar sempre ha existit. En segon lloc, defensa
que l'aspecte general de l'univers, no només és idèntic en l'espai, sinó també
en el temps. La teoria prové de l'anomenat principi cosmològic perfecte, el qual
sosté que per a qualsevol observador l'univers ha de semblar el mateix en
qualsevol lloc de l'espai. Aquesta teoria va ser bastant acceptada durant uns
anys per part de la societat.

Els problemes amb aquesta teoria van començar a sorgir a la fi dels anys de la
dècada de 1960, quan les evidències observacionals van començar a mostrar
que l'Univers estava canviant. La prova definitiva va venir amb el descobriment
de la radiació de fons de microones l'any 1965. Segons el model estacionari,
l'univers ha estat sempre igual i el fet que es produeixi una radiació de fons
amb característiques tèrmiques (una de les característiques del Big Bang) ho
contradiu

28
3.8-Teoria de l'univers oscil·lant

La teoria de l'univers oscil·lant és una de les moltes que s'han planejat com una
possible explicació de l'origen i l'evolució de l'univers. Segons aquesta teoria,
proposada per Richard Tolman (1881-1948), l'univers oscil·laria entre un Big
Bang i un Big Crunch.

El Big Crunch proposa un univers tancat, amb una expansió que s'aniria frenant
poc a poc fins a tornar al punt original. D'aquesta manera, l'univers es
comprimiria i condensaria, i seva matèria acabaria concentrant-se en un sol
punt degut a la gravetat. Aquest punt és el mateix que es dona a l'inici al Big
Bang

La teoria oscil·lant defensa una creació de l'univers gràcies a un Big Bang, i el

final d'aquest gràcies a un Big Crunch. Aquest succés es va repetint
infinitament, i per això també es coneix amb el nom de teoria de l'univers cíclic.
Segons aquesta teoria, l'edat de l'univers supera els 80 bilions d'anys. Per tant,
segons aquesta teoria l'univers no podia ser infinit.

Tot i que va ser acceptada pels cosmòlegs durant algun temps, la teoria de
l'univers oscil·lant va deixar de ser popular a partir de 1960, per diverses
contradiccions o incongruències que van començar a revelar els científics. Per
exemple, a la dècada dels 80, Stephen Hawking i Roger Penrose van provar
que l'univers no podria rebotar després d'una contracció.

Alguns científics creuen que perquè sigui possible un univers oscil·lant, amb el
Big Crunch hauria de reiniciar tot, incloses les lleis físiques. Un altre motiu és el
fet de que no hi ha tal quantitat de massa gravitatòria en l'univers, com per
justificar la frenada i la possible contracció de l'univers.

El descobriment de l'energia fosca i el fet de que cada vegada es creu més que
l'univers no és tancat també han contribuït al fet que els científics abandonin
aquesta teoria.

29
3.9-Teoria Inflacionària

La Teoria Inflacionària, també coneguda com a inflació còsmica, és va

començar a desenvolupar l'any 1981 pel físic nord-americà Alan Guth (nascut
l'any 1947), que tracta d'explicar els esdeveniments dels primers moments de
l'Univers. Per fer-ho, es va basar en els treballs de Stephen Hawking

D'acord amb la teoria del Big Bang, generalment acceptada, l'Univers va sorgir
d'una explosió inicial que va ocasionar l'expansió de la matèria des d'un estat
de condensació extrema. Amb aquesta formulació original de la teoria del Big
Bang, quedaven diversos problemes sense resoldre. L'estat de la matèria en
l'època de l'explosió inicial no es podia explicar amb les lleis físiques normals.
El grau d'uniformitat observat en l'Univers també era difícil d'explicar perquè,
d'acord amb aquesta teoria, l'Univers s'hauria expandit amb massa rapidesa
per desenvolupar aquesta uniformitat.

L'obra de Guth mostra que d'aquell estat original tan "caòtic", l'univers s'havia
inflat ràpidament.

Segons la teoria del Big Bang, l'expansió de l'univers perd velocitat, mentre que
segons la teoria inflacionària, s'accelera i provoca el distanciament, cada
vegada més ràpid, d'uns objectes d'altres.

Aquesta teoria és difícil de contradir, ja que, tal com defensen la teoria del Big
Bang o la de l'univers oscil·lant, a l'inici de l'univers hi havia una agrupació de
tota la matèria amb una densitat i temperatura incalculables. Molts científics
estan intentant esbrinar coses sobre aquesta condició primigènia, però al no
saber-ho amb seguretat, no es pot contradir.

30
4-Universos paral·lels

El multivers és el conjunt hipotètic de múltiples universos possibles (incloent el

nostre) que formen tota la realitat. Els diferents universos dins d'un multivers
són els que s'anomenen "universos paral·lels".

Són un concepte que sempre ha estat present de manera o altre al llarg de la

història.

Un clar exemple és Giordano Bruno (1548-1600) que ja va proposar que

l'univers havia de contenir un número infinit de mons habitats per éssers
intel·ligents. Creia que l'univers era infinit, i que ni la Terra ni el sistema solar
eren el centre. El sol era només unes de les infinites estrelles que il·luminaven
les infinites "Terres" que hi havia. La perfecció de l'univers suposava
l'existència d'infinits altres mons.

Per entendre els universos paral·lels, cal un petit resum de la teoria de cordes.

La teoria de cordes és una nova teoria descrita per explicar la composició total
de l'univers. Fins fa no gaire, es parlava d'àtoms com els compostos essencials
de l'univers. Més endavant, es va parlar de partícules subatòmiques. Aquesta
teoria va més enllà, i diu que són unes cordes minúscules que mesuren
aproximadament 1035 metres.

Segons aquesta teoria, el component inicial de l'univers és una mena de corda.

Aquesta corda és la generadora de tota la resta. Per entendre-ho d'una manera
senzilla, es diu que la unió d'aquests diferents tipus de cordes generen un tipus
de molècula o una altra, i d'aquesta manera la composició de l'univers.

En el nostre món hi ha tres dimensions: altura, amplitud i profunditat. La teoria

dels universos múltiples defensa que aquestes petites cordes compten amb

31
més dimensions però que per tractar-se d'elements tan petits som incapaços de
detectar-les.

La forma i el moviment d'aquestes cordes determinen tot el que existeix a

l'univers, totes les propietats dels elements i les seves forces. Tot i això,
desconèixer la forma d'aquestes cordes ens limita bastant.

El descobriment de la teoria de cordes, juntament amb avenços en la física

quàntica7, van deixar veure que podien existir diferents universos. Hi ha
diferents idees sobre els universos paral·lels, tal com ara veurem.

L'univers de bombolles és el model proposat a partir de la teoria de la inflació

còsmica, que diu que l'univers es va començar a estendre exponencialment,
com un globus. El model ens diu que en aquest procés es van formar espècies
de bosses que no es van continuar inflant, mentre altres espais si que ho van
fer. A partir d'aquí es van crear universos de bombolles aïllats, i un d'ells és el
nostre.

Els universos amb diferents constants físiques és un model que planteja

l'existència d'altres mons més enllà del nostre abast, i està basat en considerar
que existeixen més dimensions de les tres que podem percebre. Es defensa
que aquests universos no estarien tan fora de contacte, sinó que de tant en tant
xocarien i llavors es produiria un Big Bang que restabliria els sistemes cop i un
altre.

El model dels universos germans està basat en les teories de la física quàntica
i de les probabilitats. Suposa que cada vegada que en un univers es produeix
un esdeveniment on hi ha més d'una possibilitat, sorgeix el nombre d'universos
que realitza cadascuna d'aquestes variants. Per exemple, en cada univers
hauria un de nosaltres pensant que va prendre la decisió correcta i que només
existeix el seu món, quan en realitat totes les opcions s'estan realitzant
paral·lelament.

7
SÁNCHEZ DEL RÍO, CARLOS. Física cuántica. Madrid, editorial Piràmide, 2008

32
També hi ha un model que afirma que nostre univers és només un dins d'un
nombre infinit de diferents tipus d'universos. Cada un d'aquests univers és molt
diferent, amb diferents lleis de la física i diferents descripcions matemàtiques de
la realitat.

Els universos paral·lels, tot i que són un concepte molt complicat d'entendre,
apareixen a moltes pel·lícules i molts videojocs i és una expressió força
popular, tot i que en realitat té un sentit força diferent al que es dona a entendre
a aquestes.

33
5-Part pràctica: creació d'un blog

Per finalitzar el treball he creat un blog (http://limitsdelunivers.blogspot.es/)

on he anat fent entrades de la majoria de conceptes que explico al treball, amb
l'objectiu de que qualsevol persona que tingui interès amb el tema ho pugui
entendre fàcilment. Per tal de que sigui ordenat, he creat una entrada on hi ha
els temes ordenats cronològicament. A part d'això, també he afegit entrades on
explico altres temes, o entrades on relaciono conceptes que apareixen en
diferents parts del treball.

He dividit les teories i idees que s'expliquen en diferents categories que es

poden observar a la dreta del blog, per tal de tenir un accés més ràpid i senzill
a cadascun del temes que s'explica.

Imatge 11: Descripció del Blog

En moltes de les entrades, he utilitzat el que he explicat al treball, però afegint

imatges o gifs del tema tractat en qüestió per complementar-lo, s'entengui millor
el concepte i sigui més atractiu visualment.

També, en molts casos, he adjuntat enllaços als vídeos on s'explica el tema

amb més deteniment per si alguna persona vol aprofundir més sobre l'apartat.

34
Imatge 12: Entrada principial, on hi ha les diferents entrades sobre la història de la
cosmologia

35
6-Conclusions

Al finalitzar aquest treball, m'he adonat que hi ha molta informació per aprendre
respecte aquest tema, tant del punt de vista de la filosofia com del punt de vista
de la física. Com que he intentat que sigui un treball divulgatiu, m'ha costat
sintetitzar la informació de certs apartats, però crec que ho he aconseguit. He
complert els tres objectius que em proposava al començament del treball.

He vist que els models més antics com l'egipci o l'hindú, defensaven un univers
finit degut a elements místics. El canvi més important respecte aquest tema el
trobem a l'antiga Grècia, on es va començar a pensar que la solució no es
trobava en la religió i van començar a fer observacions basant-se en
evidències.

La revolució científica ha estat un altre gran període on hi ha hagut grans

avenços que ens han donat una informació importantíssima, i juntament amb
els que van fer Einstein, Friedmann o Laplace anys més tard, han fet la base
del model actual.

Per tant, segons ha anat avançant la història, la cosa que realment ha fet
canviar la visió sobre aquest tema ha estat la ciència. Per això, al principi de
tot, ens trobem més filòsofs i al final més físics o matemàtics.

Respecte la part pràctica, mai havia creat una pàgina web, i tot i que jo he
utilitzat una pàgina que donava certes facilitats per crear-la, m'ha servit per
veure com funciona una mica aquest món, i fer que tothom pugui tenir accés
ràpid als temes que explico.

36
 7-Bibliografia i webgrafia

Llibres:

BARROW, JOHN. El libro de los universos. Barcelona: Crítica S.L., 2011

PAREDES, MIGUEL. Sobre la teoría de la relatividad especial i general. Madrid,

Alianza Editorial, 2008

RIOJA, ANA Y ORDÓÑEZ , JAVIER. Teorías del universo. Madrid: Editorial

Síntesis, 1999

SÁNCHEZ DEL RÍO, CARLOS. Física cuántica. Madrid, editorial Piràmide, 2008

SELLES, MANUEL. La revolución científica. Madrid: Editorial síntesis, 2014

Pàgines web:

Cosmologia egipcia [en línea] Escuela Huber

<https://escuelahuber.wordpress.com/2012/01/17/astrologia-y-cosmologia-
egipcia/> [Consulta: 30 de desembre de 2017]

Cosmologia pitagórica [en línea] DivulgatMAT

<http://virtual.uptc.edu.co/ova/estadistica/docs/autores/pag/mat/Pitagoras7.asp.
htm> [Consulta: 30 de desembre de 2017]

Claudi Ptolomeu [en línea] Viquipèdia

<https://ca.wikipedia.org/wiki/Claudi_Ptolemeu> [Consulta: 20 de novembre de
2017]

Dimensiones del Universo [en línea] CienciaNet

<http://ciencianet.com/dimuniver.html> [Consulta: 4 de novembre de 2017]

37
Edad y tamaño del universo. [en línea] Cultura Científica
<http://culturacientifica.com/2015/01/13/de-la-edad-y-tamano-del-universo>
[Consulta: 22 d'octubre de 2017]

Einstein i la relativitat [en línea] Xtec

<http://www.xtec.cat/~rmolins1/textos/cat/relatividad.htm> [Consulta: 2 de
gener de 2017]

Energia fosca [en línea] Wordpress

<https://anguitaclaveria.wordpress.com/2015/04/08/que-es-la-materia-fosca-i-
lenergia-fosca/> [Consulta: 2 de desembre de 2017]

Efecte Doopler [en línea] Vikipedia

<https://ca.wikipedia.org/wiki/Efecte_Doppler> [Consulta: gener de 2018]

Efecte Doopler a l'univers[en línea] Mentes Curiosas

<https://mentescuriosas.es/efecto-doppler-en-el-universo/ > [Consulta:
desembre de 2017]

Epicicles de Ptolomeu [en línea] Biblioteca digital

<http://bibliotecadigital.ilce.edu.mx/sites/ciencia/volumen1/ciencia2/06/html/sec
_7.html> [Consulta: gener de 2018]

Eudoxo de Cnido y las esferas [en línea]

<http://www.astromia.com/biografias/eudoxo.htm> [Consulta: 27 de desembre
de 2017]

Expansión del universo [en línea] Blogspot

<http://expansiondeluniverso-fisica.blogspot.com.es/p/la-expansion-del-
universo-tiene-su.html> [Consulta: 26 de novembre 2017]

38
Infinit [en línea] Institut d'Estudis Catalans
<https://dlc.iec.cat/results.asp?txtEntrada=infinit&operEntrada=0> [Consulta:
gener de 2018]

Infinitat de l'univers [en línea] Conec

<http://www.conec.es/astronomia/es-infinito el-universo/> [Consulta: 6 de
desembre 2017]

Inicis de la cosmologia [en línea] Biblioteca Digital

<http://bibliotecadigital.ilce.edu.mx/sites/ciencia/volumen1/ciencia2/06/html/sec
_7.html> [Consulta: 18 de novembre de 2017]

La vida i l'Univers [en línea] Wordpress

<https://cientificsmalvats.wordpress.com/2016/05/11/la-vida-lunivers-i-que-hi-
ha-fora-ii-estrelles/> [Consulta: 7 de desembre 2017]

Laplace [en línea] Ocites

<http://www.oocities.org/colosseum/loge/3802/LAPIACE79.html.tmp>
[Consulta: 29 de desembre 2017]

Límites del universo. [en línea] Misterios al Descubierto

<https://misteriosaldescubierto.wordpress.com/2009/03/06/limites-del-
universo/> [Consulta: setembre de 2017]

Límites del universo [en línea] Taringa

<https://www.taringa.net/posts/cienciaeducacion/6578441/Tiene-limites-el-
universo.html> [Consulta: 6 de desembre 2017]

Lo infinito [en línea] La guia 2000

<https://filosofia.laguia2000.com/ciencia-y-filosofia/lo-infinito> [Consulta: 7 de
desembre 2017]

39
L’univers és realment infinit en l’espai, però és finit pel temps [en línea] Conec
<http://www.conec.es/va/entrevistas/el-universo-es-realmente-infinito-en-el-
espacio-pero-es-finito-por-el-tiempo/> [Consulta: 7 de desembre 2017]

Más allá del universo observable [en línea] Astrobitacora

<https://www.astrobitacora.com/mas-alla-del-universo-observable/> [Consulta:
6 de desembre 2017]

Materia oscura [en línea] Astroverada

<http://astroverada.com/_/Main/B_darkm.html> [Consulta: 2 de gener de 2018]

Representació de la cosmologia egípcia [en línea] Sobre leyendas

<https://sobreleyendas.com/2014/10/28/la-cosmogonia-solar-y-la-eneada-
heliopolitana/> [Consulta: desembre de 2017]

Paradojas del unvierso [en línea] GAME (grupo amateur de cosmología especial)
<http://blog.meteorologiaespacial.es/2015/07/23/las-viejas-paradojas-del-
universo-finito-o-infinito/> [Consulta: 7 de novembre 2017]

Posibles universos paralelos [en línea] Wordpress

<https://libertaliadehatali.wordpress.com/2013/12/15/los-cuatro-posibles-tipos-de-
universos-paralelos/> [Consulta: 2 de gener de 2018]

Proves que avalen teoria del Big Bang [en línea] Wordpress
<https://puertolastarraga.wordpress.com/2015/04/20/proves-que-avalen-la-
teoria-del-big-bang/> [Consulta: 26 de novembre 2017]

Quien descubrió Big Bang? [en línea] El reporte

<http://www.elreporte.com.uy/quien-descubrio-la-teoria-del-big-bang/>
[Consulta: 7 de desembre 2017]

Radiació còsmica de fons [en línea] Astrocuenca

<http://www.astrocuenca.es/joomla/index.php/divulgacion/896-la-radiacion
cosmica-de-fondo> [Consulta: 26 de novembre 2017]
40
Sistema aristotèlic [en línea] Jot Down Cultural Magazine
<http://jdcdn.wabisabiinvestme.netdnacdn.com/wpcontent/uploads/2015/08/Petr
us-Apianus-Hz.jpg> [Consulta: desembre de 2017]

Terra segons civilització hindú [en línea] Mi sistema solar

<http://misistemasolar.com/cosmologia-hindu-lo-debes-saber/> [Consulta:
gener de 2018]

Tetraktys [en línea] Cucuvaya <https://www.cucuvaya.net/nuestrosblogs/historia-

de-la-filosofia/296-tetraktys> [Consulta: gener de 2018]

Teoria de cuerdas [en línea] AstroMía

<http://www.astromia.com/astronomia/teoriacuerdas.htm> [Consulta: 2 de
desmbre de 2017]

Teoria del Big Bang [en línea] Carpeta Pedagògica

<http://cienciageografica.carpetapedagogica.com/2011/09/teoria-del-big-
bang.html> [Consulta: 29 de octubre 2017]

Teoria inflacionària. [en línea] AstroMía

<http://www.astromia.com/astronomia/teoinflacionaria.htm> [Consulta: 20 de
novembre de 2017]

Univers observable [en línea] Astrobitacora

<https://i1.wp.com/www.astrobitacora.com/wpcontent/uploads/2015/07/Observa
ble_universe_logarithmic_illustration.png> [Consulta: setembre de 2017]

Univers observable [en línea] GDTI magazine

<https://www.gdtimag.com/wpcontent/uploads/2016/08/maxresdefault.jpg>
[Consulta: setembre de 2017]

41