Primers auxilis

Introducció

• Un accident es defineix com a qualsevol succés provocat per una acció

violenta i sobtada, ocasionada per un agent extern involuntari, que pot o no
donar lloc a una lesió corporal i fins i tot causar la mort.

• Denominem primers auxilis a les mesures d’urgència que apliquem a qui

ha sofert un accident o una malaltia sobtada, fins que l’accidentat es
recuperi o pugui rebre l’atenció sanitària específica. S’apliquen al mateix
lloc del succés.

• A la persona que presta aquests primers auxilis, tot i que no tingui formació
sanitària, la denominarem socorrista.
• Davant d’un accident que requereix l’atenció de primers auxilis s’ha
d’actuar amb sentit comú. És recomanable seguir els següents
consells pràctics:

▫ Mantenir la calma per a poder actuar de forma ràpida i coordinada.

▫ Començar per una avaluació general de la situació i del lloc del succés.
▫ El socorrista no ha de córrer riscs innecessaris, ni córrer perill.
▫ S’ha de valorar a la víctima i per tant explorar-la.
▫ No agreujar les lesions de l’accidentat a l’intentar mobilitzar-lo.
▫ Tranquil·litzar a la víctima.
▫ S’ha de mantenir a la víctima abrigada.
▫ No donar menjar, beguda ni medicaments a la víctima.
▫ Acceptar els nostres límits.
▫ Demanar ajuda a les persones presents al succés.
• Respecte als primers auxilis, hi ha tres aspectes legals importants a considerar:

▫ L’obligació d’actuar.
▫ La víctima ha de donar el consentiment per a ser atesa. Es deixarà de donar
auxili quan l’accidentat el rebutgi o quan sigui evacuat a un centre sanitari. En
aquest cas s’ha de documentar per escrit o mitjanant testimonis presencials, la
negació del consentiment de la víctima per a ser auxiliada.
▫ En persones inconscients, menors d’edat o en persones trastornades el
consentiment és implícit.
▫ La responsabilitat legal de les teves accions.

• Regla d’or: no fer mal:

▫ Fer només allò que se sàpiga fer i que se sap que pot ajudar a la
víctima.
▫ No assumir riscos que no són necessaris.
1. Valoració inicial de l’escena i de les
víctimes
PROTEGEIX
• S’ha d’avaluar l’entorn de la persona
accidentada i l’estat de les víctimes. S’ha
d’evitar el risc que posi en perill a la víctima,
per això hem de treure a la persona
accidentada de la zona de perill, vetllant per
la seva seguretat i la nostra.

AVISA
• Avisar als serveis d’emergència: 112
• Proporcionar tota la informació rellevant
sobre l’accidentat i l’accident.
• Lloc de l’accident
• Tipus d’accident
• Nombre de ferits
• El nostre telèfon/nom
• No ser els primers en penjar.
SOCORRE

• Aplicar els teus coneixements de

primers auxilis. S’ha de determinar un
ordre d’intervenció i les prioritats
d'assistència de les lesions, tenint en
compte la seva gravetat:

▫ Prioritat immediata: inconsciència,

problemes cardíacs i respiratoris,
hemorràgies, xoc, tòrax o abdomen
oberts, cremades de l’aparell
respiratori.

▫ Prioritat secundària: cremades greus,

lesions a la columna vertebral,
hemorràgies moderades, accidentats
conscients amb lesions al cap.

▫ Prioritat terciària: fractures lleus,

contusions, abrasions i cremades
lleus.

▫ Última prioritat: defuncions.

2. La farmaciola de primers auxilis.

• L’annex VI del R.D. 486/97, del 14

d’abril que estableix les disposicions
mínimes de seguretat i salut als llocs
de treball, especifica que tot lloc de
treball ha de disposar, com a mínim,
d’una farmaciola que contingui:

▫ Desinfectants i antisèptics
▫ Gases estèrils
▫ Cotó hidròfil.
▫ Benes
▫ Esparadrap.
▫ Apòsits estèrils
▫ Tisores
▫ Pinces
▫ Guants d’un sol ús
3. Avaluació de la víctima

• S’ha de reconèixer l'accidentat al mateix lloc del succés, per a poder detectar les
possibles lesions.

• Avaluació primària: s’han d’ identificar les situacions que indiquin una amenaça
immediata per a la vida de la persona:

▫ Primer: valorar la consciència: si respon o no als estímuls. Si està conscient se

suposa que respira i que el sistema circulatori funciona.
▫ Segon: valorar la respiració: si respira podrem suposar que el seu cor batega.
Si falta, hem de restablir-la, es realitzarà la RCP (recuperació cardiopulmonar).

• Avaluació secundària: després d’assegurar que totes las constants vitals funcionen
amb regularitat, hem d’assegurar-nos que la víctima no presenta cap altra lesió.
Realitzarem una exploració exhaustiva des del cap fins a les extremitats, s’han de
buscar: fractures, hemorràgies, cremades, etc.
4. Parada cardiorespiratòria (PCR)

• La parada cardiorespiratòria és la interrupció brusca, inesperada i potencialment

reversible, de la respiració i de la circulació.

• La reanimació cardiopulmonar (RCP) és un conjunt de maniobres

estandarditzades de desenvolupament seqüencial, la finalitat de la qual és substituir
primer i reinstaurar després, la respiració i la circulació. S’han d’iniciar abans de 4
minuts després de l’inici de la PCR.

• El suport vital bàsic (SVB) amplia el concepte de la RCP perquè integra la

prevenció de la PCR. Es realitza sense cap material excepte materials barrera.

• El suport vital avançat (SVA) requereix personal entrenat i equipat amb el material
necessari. El realitza el personal d’emergències sanitàries.

• La cadena de supervivència és la successió de circumstàncies favorables que fan

més probable que una persona sobrevisqui a una situació d’emergència.
5. Actuació davant duna parada cardiorespiratòria:
seqüència de la RCP

1. Valorar la consciència
2. Demanar ajuda
3. Obrir la via aèria i mantenir-la
impermeable
4. Valorar la ventilació.
5. Si no es detecta, aplicar la RCP
A. Valorar la consciència:
• Es valora l’estat de consciència
mitjançant una escala, AVDN:
• A: Alerta
• V: Resposta a estímuls verbals
• D: Resposta a estímuls dolorosos.
• N: No hi ha resposta.
B. Demanar ajuda
• Si la víctima no respon, està
inconscient, es demanarà ajuda. Si
estem sols, podem cridar “auxili” i a
més a més trucarem al 112. Si estem
acompanyats demanarem que algú
truqui al 112.
C. Obrir la via aèria i mantenir-la
impermeable.
• Després de demanar ajuda, el
reanimador ha d'obrir la via aèria i
mantenir-la impermeable. En una PCR,
degut a la gravetat i a la pèrdua del to
muscular de la víctima, la llengua pot
caure cap a enrere obstruint la via aèria.
Per a evitar-ho, hem de col·locar a la
víctima en decúbit supí sobre una
superfície dura i llisa, amb els braços
estesos al llarg del cos, afluixar-li la roba
que pugui oprimir-la i desvestir-li el
tòrax.
Obstrucció de la via aèria. Maniobra front-mentó.

Maniobra hiperextensió del coll.

D. Valorar la ventilació.

• Mantenint la via aèria oberta, comprovem si la víctima respira: Veure, escoltar i

sentir la respiració de l’accidentat.

• La respiració adequada implica presència de circulació, així, s’ha de col·locar al

pacient en la posició lateral de seguretat (PLS), mentre no se sospiti lesió cervical, i
controlar que segueix respirant.

• Si no respira o només inspira alenades ocasionals, s’ha de passar a la Reanimació

Cardiopulmonar (RCP).
E. Seqüència de la RCP

• La reanimació cardiopulmonar (RCP) és la realització conjunta dels procediments

de massatge cardíac extern (compressions toràciques) i de respiració artificial,
quan es produeix una parada cardiorespiratòria (PCR).

▫ Protocol d’actuació en adults.

 Es començarà amb dues insuflacions.

 Continuarem amb 30 compressions toràciques seguides de 2 insuflacions i així
successivament: relació 30:2.
 Aquesta relació es manté fins la recuperació de la funció cardiorespiratòria. Es
valora la respiració cada 10 respiracions i no s’ha de tardar més de 10 segons
en realitzar-la.
 Si la recupera, col·locarem a la víctima en posició PLS.
 Si no la recupera, continuem les maniobres de la RCP amb la seqüència 30:2,
fins que la víctima recuperi les funcions, arribin els serveis d'emergència o el
reanimador estigui esgotat.
• Protocol d’actuació en nens d’1 a 8 anys:

▫ S’inicia el procés amb 5 insuflacions de rescat.

▫ Es continua amb seqüències de 30 compressions i 2 insuflacions. És a dir, igual
que en adults, 30:2.
▫ Les ventilacions seran suaus.
▫ Les compressions seran menys profundes.
▫ Aquesta relació es manté fins la recuperació de la funció cardiorespiratòria. Es
valora la respiració cada 10 respiracions i no s’ha de tardar més de 10 segons en
realitzar-la.
▫ Si la recupera el col·locarem en la posició PLS.
▫ Si no la recupera, continuem les maniobres de la RCP amb la seqüència 30:2,
fins que la víctima recuperi les funcions, arriben els serveis d’emergència o el
reanimador estigui esgotat.
• Protocol d’actuació en lactants, nens menors d’un any:

▫ Es començarà amb 5 insuflacions de rescat.

▫ Es continua amb seqüències de 30 compressions i 2 insuflacions. És a dir, igual
que en adults, 30:2.
▫ Les ventilacions seran suaus i es realitzaran boca-boca nas.
▫ Les compressions es realitzaran col·locant els dits 3r i 4r (cor i anular) una mica
per sota de la línia imaginària que uneix els mugrons, a la part mitja del tòrax.
6. Pautes d’aplicació de la respiració artificial i el
massatge cardíac

Pauta d’aplicació de la respiració artificial boca-boca

• Mantenir la via aèria oberta i permeable segons s’ha indicat anteriorment.

• Si es disposa d’un protector, interposar-lo entre la boca del socorrista i la boca de
l’accidentat. Això no és imprescindible.
• Pinçar el nas de la víctima amb els dits índex i polze de la mà que es té al seu front.
• Fer una inspiració profunda per a omplir els pulmons amb oxigen.
• Col·locar els llavis al voltant de la boca de la víctima, assegurant un bon segellat.
• Bufar uniformement fins que el tòrax s’elevi com una respiració normal.
• L’insuflació d’aire ha de durar prop d’un segon.
• Separar la boca de la víctima i decantant el cap, mirar como descendeix el tòrax
quan surt l’aire.
• S’ha d’evitar insuflar una quantitat excessiva d’aire, realitzar-ho massa ràpid o a un
ritme massa elevat.
• La freqüència de ventilació serà de 12 vegades per minut.
Pauta d’aplicació de la respiració boca-boca nas

• És una alternativa tan eficaç i factible com la ventilació boca a boca.

• Es realitza igual que la ventilació boca-boca, però les insuflacions es realitzen a
través de les fosses nasals de la víctima.
• S’utilitza quan hi ha lesions bucals o quan és impossible de segellar la boca de la
víctima. És el mètode utilitzat en el cas de lactants.

Respiració boca-boca
• Pauta d’aplicació del massatge
cardíac en adults i nens entre 1 i 8
anys:

• Agenollar-se en qualsevol dels dos

costats del pacient. Aquest, ha d’estar
en decúbit supí (estirat cap per amunt)
a sobre d’una superfície dura.
• Col·locar el taló d’una mà sobre el
punt de pressió en la meitat inferior
del estern (dos dits per sobre de la
base de l'apèndix xifoide o punta del
estern, o bé a la unió del terç mitjà
amb el terç inferior del estern) i el taló
de l’altra mà a sobre de la primera,
entrellaçant els dits d’ambdues mans.
• Mantenir rectes els braços i utilitzar el
peso del cos per a fer la compressió.
• Pressionar sobre l’estern cap a baix,
Compressió Relaxació
amb la força necessària per a
desplaçar l’estern uns 4 o 5 cm. en
adults i de 2,5 a 4 cm. en nens.
• S’ha de realitzar amb una freqüència
de 100 compressions per minut.
Protocol per a aplicar el massatge cardíac en lactants (nens menors d’1 any):

• Localitzar el punt de compressió: una mica por sota de la línia imaginària que uneix
els mugró, a la part mitja del tòrax.
• Pressionar col·locant els dits 3r i 4t (cor i anular)
• Profunditat de la compressió 2-3 cm.
7. Posició lateral de seguretat PLS

Aquesta posició permet la permeabilitat de la via aèria i evita l’ofec en cas que es
produeixi el vòmit. Si una persona ha de romandre més de 30 minuts en aquesta
posició s’ha de canviar de costat.
Aquesta posició està contraindicada en cas de lesió cervical.

Protocol d’actuació:

▫ Retirar a la víctima ulleres (si en té) i objectes de les butxaques..

▫ Agenollar-se al seu costat.
▫ Col·locar el braç de la víctima més proper a nosaltres en angle recte.
▫ Amb una mà nostra, portar el braç més allunyat, doblegar el colze i col·locar la palma
de la mà cap amunt sota la galta.
▫ Amb l’altra mà agafar la cama més allunyada pel genoll i elevar-la fins que el peu quedi
recolzat contra el terra.
▫ Estirar la cama per a fer rodar a la víctima sobre sí mateixa, cap a nosaltres.
▫ Col·locar la cama de forma que maluc i genoll queden en angle recte.
▫ Inclinar el cap cap enrere per assegurar que la via aèria romangui oberta. Es pot
aconseguir ajustant la mà sota la barbeta.
▫ Vigilar que respiri correctament.
8. Obstrucció de la via aèria per cossos
estranys (OVACE)

• L’obstrucció de les vies respiratòries

és degut a la presència d’un cos
estrany que dificulta el pas d’aire a la
via aèria. És molt freqüent en nens.

• Els símptomes més freqüents són:

dificultat respiratòria, tos, agitació.
L’afectat es sol portar les mans a la
gola, es pot arribar a perdre el
coneixement o fins i tot a la mort.
A. OVACE en adults i nens més grans
d’1 any:

• Si la víctima pot parlar i respirar, se li

demana que tussi.
• S’ha de retirar qualsevol cos estrany
que vegem a la boca. Amb els dits
índex i cor es formarà un ganxo que
s'introduirà a la boca a la recerca del
cos estrany.
• Si la víctima no pot parlar, se li
demana que s’inclini cap al davant.
• Apliquem fins a 5 cops secs entre els
omòplats amb el taló de la mà, per a
provocar la tos i el desplaçament del
cos estrany.
• Si amb aquestes maniobres no
aconseguim que la víctima elimini el
cos estrany, realitzarem la maniobra
de Heimlich.
• Maniobra de Heimlich en adults i nens
més grans d’1 any.

• L’objectiu de la Maniobra de Heimlich

és empènyer el cos estrany cap a la
tràquea, vies respiratòries superiors i
boca, mitjançant l’expulsió de l’aire
que omple els pulmons. Això es pot
aconseguir efectuant una pressió a la
boca de l’estómac (abdomen) cap a
dins i cap amunt per a desplaçar el
diafragma (múscul que separa el tòrax
de l’abdomen), que a la vegada
comprimirà els pulmons, augmentant
la pressió de l’aire contingut a les vies
respiratòries (tos artificial).
• La maniobra de Heimlich es pot
realitzar de dos formes segons l’estat
de la víctima:
a. Víctima conscient:

• Agafar a l’accidentat per darrera i por sota dels braços, inclinant-lo endavant.
• Col·locar el puny tancat, quatre dits per sobre del melic. Col·locar l’altra mà sobre el
puny.
• Efectuar 5 compressions abdominals cap a dintre i cap amunt.
• Si la maniobra de Heimlich no és efectiva, s’ha de revisar la boca buscant el cos
estrany i alternar de forma successiva 5 palmades a l’espatlla amb 5 compressions
abdominals.
b. Víctima inconscient:

• Col·loquem a la víctima cap per amunt a sobre d’una superfície llisa i plana.
• Ens col·loquem a sobre de la víctima a sobre dels seus malucs.
• Posem el taló de la mà a sobre de l’abdomen de la víctima entre el melic i l’estern.
• Recolzem la mà sobre l’anterior i pressionem cap a dins i cap amunt.
• Repetim la maniobra 5 vegades seguides.
• Es comprova si es pot retirar el cos estrany formant un ganxo amb els dits índex i
cor. Si fallen las maniobres anteriors s’iniciarà la respiració artificial.
• Si es recupera, es col·locarà a la víctima en la posició lateral de seguretat fins que
arribin els serveis d’emergència.

Maniobra de Heimlich en un adult insconscient

• B. OVACE en nens menors d’1 any o lactants.

La maniobra de Heimlich es pot realitzar de dos formes segons l’estat de la

víctima:

a. Víctima conscient:
• Col·loquem al nen en decúbit pron recolzat sobre el avantbraç i la mà.
• Subjectem fermament el seu cap per la mandíbula, de forma que quedi el cap per
sota del cos.
• Colpegem cinc vegades l’espatlla del lactant, entre els omòplats amb el taló de la
nostra mà.
• Se li dona la volta al lactant i retirem l’objecte de la boca. Si no el podem retirar
apliquem el mateix mètode que si estigués inconscient.
• b. Víctima inconscient:

• Col·loquem al lactant cap per amunt sobre el nostre avantbraç i mà, o bé, sobre una
superfície plana i llisa.
• Amb l’ajuda dels dits índex i cor, pressionarem cap a dins i cap amunt sobre l’estern.
Realitzarem 5 compressions toràciques i comprovarem la boca del lactant a la
recerca del cos estrany.
• Si no es supera l’obstrucció, repetim el procediment des del principi fins a tres cops.
• Continuem amb la maniobra de RCP fins que arribin els serveis d’emergència.
9. Alteracions circulatòries.
Lipotímies

• És la pèrdua de coneixement breu,

per disminució momentània del reg
sanguini del cervell.
• Les causes desencadenants són: la
calor excessiva, les aglomeracions o
el dejuni prolongat.
• Els símptomes davant el desmai són:
marejos, malestar, pal·lidesa,
sudoració freda.
Protocol d’actuació:
• Asseure l’accidentat amb el cap
recolzat entre els genolls, o bé,
tombar-lo en decúbit supí, col·locant
els pues per sobre del cap. Afluixar-li
la roba.
• Procurar que tingui suficient aire i
apartar als curiosos.
• Si no recupera el coneixement i manté
les constants vitals, col·locar lo en la
posició lateral de seguretat fins que
arribin els serveis d’emergència.
• Si està conscient, se li poden donar
petits glops d’aigua.
• Si no està conscient, no ha de beure
res.
• S’ha de valorar si és necessària RCP.
Síncope

• És el descens brusc de la quantitat de sang que arriba al cervell degut a una parada
cardíaca o per un augment de les contraccions del cor (fibril·lació)

Protocol d’actuació:

• Col·locar a la víctima en posició antixoc, els peus per sobre del cap.
• Si la persona vomita, decantar el seu cap per evitar que s’ofegui.
• S’ha de tapar perquè no perdi calor corporal.
• Realitzar la RCP si fos necessari.
Infart de miocardi

• És la lesió necròtica del múscul del cor, és degut a la oclusió de les artèries
coronàries.

Protocol d’actuació:

• Si la víctima està inconscient s’ha d’iniciar la RCP.

• Si està conscient, es col·locarà en posició de recuperació, afluixar la roba i trucar al
112.
• Asseure a la víctima en posició Fowler (amb les cames flexionades amb un angle de
45º)
• Controlar el pols, la respiració i el nivell de consciència fins que arribin els serveis
d’emergències.
Convulsions

• Són moviments tònic-clònics del cos, acompanyats generalment de pèrdua de

coneixement, relaxació d'esfínters, sortida d’escuma per la boca i amnèsia posterior.

Protocol d’actuació:

• Deixar la persona on estigui.

▫ Fer segur el lloc: apartar objectes per a impedir que es colpegi contra ells.
▫ No intentar subjetar-la durant les convulsions.
▫ Evitar que es mossegui la llengua: col·locar un objecte tou entre les seves dents,
excepte si la boca està tancada.
• Després de la convulsió:
▫ Col·locar-la en Posició Lateral de Seguretat (P.L.S.).
▫ Explorar-la per si existeix alguna lesió.
▫ Romandre juntament amb ella i tranquilitzar-la.
El que NO s’ha de fer en plena convulsió:

• Subjetar-la
• Traslladar-la
• Donar-li de menjar o beure
• Si té la boca tancada, intentar col·locar un objecte entre les seves dents.
10. Els traumatismes

• Un traumatisme és una lesió provocada per un agent extern al cos.

Exemple d’agent Efectes que

Tipus de traumatisme
traumàtic produeixen
Contusions
Ferides
Mecànics Qualsevol objecte
Fractures
Físics Luxacions
Calor
Lesions locals
Tèrmics Fred
Lesions generals
Electricitat
Asfíxies
Cremades
Alteracions
Químics Tòxics
digestives
Alteracions
nervioses
Intoxicacions
Biològics Éssers vius
Infeccions
Traumatismes mecànics:

• Un agent traumàtic mecànic és considerat qualsevol objecte que, al xocar contra la

superfície d’un cos, provoca en aquest, una lesió.

• Són exemples:

▫ La contusió: la pell no queda afectada, però sí els teixits de sota.

▫ La ferida: es trenca la continuïtat de la pell o de les mucoses i, si és més greu,
també la dels òrgans interns.
▫ La fractura: quan es trenca un os.
▫ Luxació: quan es desplacen els dos ossos de l'articulació un respecte l’altre.
11. Les contusions
• Les contusions són traumatismes d’origen físic. Estan produïdes per cops contra
objectes de superfície roma. No trenquen la pell, però sí que afecten els teixits
subcutanis.

• Segons la intensitat de la contusió:

▫ Contusió de primer grau.
▫ Contusió de segon grau.
▫ Contusió de tercer grau.

• Actuacions urgents:
▫ De primer grau. Humitejar amb aigua freda o aplicar gel.
▫ De segon i tercer grau:
 Cobrir la zona amb un embenat compressiu.
 Demanar a la persona que aixequi la zona afectada.
▫ Traslladar-la a un centre sanitari.
12. Les ferides

• Una ferida és la pèrdua de la

continuïtat de la pell. Els símptomes i
signes de les ferides són: dolor,
hemorràgia i separació de les vores
de la ferida.

• Les ferides es poden classificar

segons la seva profunditat o segons la
seva forma i mecanisme de producció.
 Erosions de la pell causades per fricció; són irregulars, poc sagnants i s’infecten amb
Abrasions i contusions
facilitat.

Són molt irregulars, sagnants i s’infecten amb facilitat. Poden quedar penjalls que afecten al
Laceracions
cuir cabellut.

Punxants Causades per objectes punteguts, solen ser petits i profunds.

Tallants i incisives Es produeixen per objectes afilats, presenten vores netes i regulars i són molt sagnants.

Contuses Produïdes per objectes roms o sense punta, presenten vores i sagnat irregular.

Mixtes Poden ser punzocortantes o incisocontuses

Avulsions Presenten esquinçaments i destrucció del teixit.

Protocol d’actuació:

• Valoració inicial de la víctima i de la

ferida.
• Netejar-se les mans amb aigua i sabó.
• Netejar la ferida amb aigua abundant
o amb un antisèptic.
• Netejar els residus amb una gasa
estèril des del centre de la ferida fins a
l’exterior (no utilitzar mai cotó). Retirar
els cossos estranys clavats sempre
que siguin superficials.
• Assecar i desinfectar amb una solució
antisèptica (tipus Povidona iodada).
• Tapar la ferida amb un apòsit estèril.
Les ferides:
Protocol d’acció
Ferides perforants del Tòrax

• Aquestes ferides poden posar en perill la vida del pacient si arriba a trencar-se la pleura i entrar
aire a l’interior del tòrax, cosa que impedeix la respiració.

• Símptomes:
▫ Dolor intens a la ferida que augmenta al respirar.
▫ Dificultat respiratòria acusada: el ferit sent que s’ofega.
▫ Sembla que el pacient “respira” per la ferida: sortida de sang mesclada amb aire, espumosa.
▫ Se sent una espècie de xiulet a la ferida.
▫ Sortida de sang per la boca amb cops de tos.

Protocol d’actuació: “Taponament parcial oclusiu”.

▫ Tapar la ferida amb una gasa.
▫ Col·locar a sobre un tros de plàstic o paper d’alumini (que actua com un apòsit impermeable)
i fixar-lo amb esparadrap, cel·lofana, etc. per tots els extrems menys per un. Aquest petit buit
farà de vàlvula que permeti la sortida de l’aire que ha entrat i impedirà noves entrades d’aire.
▫ Afluixar la roba que oprimeixi.
▫ Vigilar les constants vitals.
▫ Si hi ha un cos estrany enclavat: NO extreure’l.
▫ Col·locar el ferit en posició semi-assegut per a facilitar la seva respiració.
Ferides perforants de l’Abdomen

• Aquestes ferides poden provocar xoc per hemorràgies importants externes i internes,
perforació del tub digestiu i sortida de nanses intestinals a l’exterior.

Protocol d’actuació

• Cobrir la ferida i cohibir l’hemorràgia amb apòsits.

• Si hi ha sortida d’intestins, cobrir amb gases o drap humitejat sense pressionar ni
manipular: MAI s’ha d’intentar reintroduir-los.
• MAI extreure cossos enclavats.
• NO donar de menjar, beure o subministrar medicaments a l’accidentat.
• Col·locar-lo estirat cap amunt amb les cames flexionades.
Amputacions Traumàtiques

• Impliquen important pèrdua de sang.

Protocol d’actuació:

• Cohibir l'hemorràgia (pressió directa, elevació del membre, compressió de l’artèria

corresponent, i fins i tot torniquet si estimem que existeix risc de mort).
• Controlar constants vitals.
• Respecte al membre amputat, és necessari netejar-lo amb sèrum fisiològic, cobrir-lo
amb gases estèrils humitejades amb el sèrum, introduir-lo en una bossa de plàstic i
tancar-la, i finalment introduir aquesta bossa en una altra que tingui gel i una mica
d’aigua.
• Traslladar l’abans possible al ferit i el membre amputat, conjuntament a ser possible,
a un centre hospitalari.
Les ferides:
Protocol d’acció
13. Les hemorràgies

• Una hemorràgia és la sortida de sang de

l’interior dels vasos sanguinis (artèries,
venes o capilars). Les hemorràgies es
poden classificar:
Les hemorràgies es poden classificar:

a) Segons el destí de la sang:

• Externa: la sang surt a l’exterior de l’organisme.

• Interna: la sang surt de l’aparell circulatori per allotjar-se en una cavitat.
• Exterioritzades: essent internes, surten a l’exterior per orificis naturals.

b) Segons l’origen de la sang:

• Hemorràgia Capil·lar o Superficial. Compromet només vasos sanguinis superficials que irriguen
la pell. Generalment és escassa i es pot controlar fàcilment. La sang surt a mode de petits
puntets sagnants.
• Hemorràgia Venosa. Es caracteritza pel fet que la sang és de color vermell fosc i la seva sortida
és contínua, d'escassa o d’abundant quantitat.
• Hemorràgia Arterial. Es caracteritza pel fet que la sang és de color vermell brillant, la seva sortida
és abundant, a borbollons i en forma intermitent, coincidint amb cada pulsació.

c) Altres hemorràgies freqüents:

• Epistaxis: hemorràgia nassal.

• Melena: hemorràgia intestinal, que surt per l’anus.
• Hemoptisis: hemorràgia amb origen als pulmons, que s’expulsa amb la tos.
• Hematèmesis: hemorràgia digestiva, que surt a l’exterior amb el vòmit.
• Otorràgies: hemorràgia òtica.
Protocol d’actuació de l’hemorràgia
externa

Primer pressionar la ferida.

• Alliberar la zona de la ferida de roba

per a posar-la al descobert.

• Cobrir la ferida amb gases, mocadors

(material que no desprengui fils i el
més net possible).

• Comprimir la zona afectada durant un

mínim de 10 minuts, elevant a la
vegada el membre afectat, s’ha de
procurar que la ferida estigui per
sobre del cor.

• No retirar mai l'apòsit inicial. Si la

ferida segueix sagnant, afegir més
gases.

• Subjectar las gases amb embenatge

compressiu.
 Segon: compressió directa
del vas sanguini
corresponent.

• Si malgrat tot l’anterior,

l’accidentat segueix sagnant,
comprimir con la punta dels
dits l’artèria corresponent a
la zona de sagnat, contra l’os
subjacent i sempre per sobre
de la ferida.
Tercer: torniquet.

• Si fracassen les mesures anteriors i el

socorrista està entrenat s’aplicarà un
torniquet entre la zona que sagna i el
cor. Els elements que s’utilitzen han
de ser tous, amples i no tallants. S’ha
d’anotar l’hora i la zona del torniquet.
S'evacuarà a la víctima estirada, amb
els peus més elevats que el cap. No
s’ha d’afluixar el torniquet fins que
s’arribi al centre hospitalari.
Protocol d’actuació de l'hemorràgia interna

• Són difícils de tractar i sempre necessiten tractament mèdic urgent. Podem sospitar
que una víctima presenta una hemorràgia interna quan té forts traumatismes amb
símptomes i signes de fallada circulatòria: pell freda i suada, pols dèbil i ràpid,
respiració ràpida i superficial, inquietud, ansietat, somnolència, etc.

• Han de prendre’s mesures de suport vital bàsic (vigilar consciència, respiració i pols,
etc.), fins l’arribada d’atenció especialitzada o procedir a l’evacuació urgent,
preferentment amb ambulància, controlant sempre els signes vitals (consciència,
respiració, circulació, etc.).
Protocol d’actuació de l’hemorràgia
exterioritzada.

a) Epistaxis:

És la sortida de sang pel nas. És degut a

traumatismes en aquesta zona, pujades de tensió o
dilatacions de las venes nasals.

▫ Asseure la víctima amb el cap lleugerament

inclinat cap a davant.
▫ Comprimir les fosses nasals amb els dits índex i
polze, mantenint la pressió durant uns 5-10
minuts.
▫ Demanar a la víctima que respiri per la boca.
▫ Si no cessa l’hemorràgia, taponar la fossa nasal
amb gasa estèril amarada amb antisèptic (aigua
oxigenada).
▫ Si no cessa, traslladar la víctima a un centre
assistencial.
b) Otorràgies:

És la sortida de sang per l’oïda. En

cas de víctimes traumatitzades pot
significar fractura de la base del crani.

▫ No taponar l’oïda sagnant. No

netejar la sang.
▫ Col·locar la víctima en PLS a sobre
de l’oïda sagnant
▫ Evacuar-lo urgentment a un centre
hospitalari.
14. Traumatismes osteoarticulars

• Els traumatismes osteoarticulars són

lesions dels teixits causades per agents
mecànics, generalment externs.

• Poden afectar a:

▫ Els músculs.
▫ Les articulacions (esquinços i luxacions)
▫ Els osos (fractures).
A. Lesions musculars.

• Dintre d’aquest grup de lesions destaquem:

▫ Estrebada muscular: es produeix per l’extensió d’un múscul per sobre de la seva
capacitat.

▫ Contusió muscular: es produeix quan un objecte contundent impacta les fibres

musculars. Es caracteritza per una hemorràgia subcutània (hematoma).

▫ Rampa muscular: són contraccions musculars involuntàries, intenses i doloroses,

d’aparició immediata. Apareixen en esforços de gran intensitat.

Protocol d’actuació:

• Aplicar fred sobre la zona lesionada, per a evitar el dolor i l’hemorràgia, durant uns
20 minuts.
• Immobilitzar la zona i col·locar-la per sobre del nivell del cor.
• Derivar a la víctima a un centre sanitari.
B. Lesions articulars.

• Dintre d’aquest grup de lesions destaquem:

Esquinç:

• Lesió dels lligaments que uneixen els ossos d’una articulació. Es produeix al forçar al
màxim el moviment de l'articulació. Els seus símptomes són: dolor a la zona de
l’articulació, impotència funcional, inflamació i hematoma local.

Protocol d’actuació:

• Aplicar gel o draps humits amb agua freda sobre la zona afectada.
• Immobilitzar amb un embenat compressiu (sense oprimir) o amb cabestrell, segons
sigui la zona afectada. Si es procedeix a embenar, s’ha de realitzar des de la zona
més distal fins la més proximal. Per exemple un esquinç de turmell s'embenarà des
dels dits del peu fins el genoll.
• Mantenir la zona afectada en alt.
• No recolzar el membre afectat fins que el revisi un metge.
Luxació:

• És la separació permanent de les superfícies òssies d’una articulació. Pot estar

produïda por: l’aplicació de forts cops sobre l’articulació per la distensió/contracció
dels músculs. Causa deformitat aparent, dolor molt agut, hematoma e immobilitat.

Protocol d’actuació:

▫ No s’ha intentar reduir

▫ Aplicar gel per a reduir el dolor i l’inflamació.
▫ Immobilitzar l’articulació.
▫ Remetre la víctima a un centre sanitari.
C. Fractures.

Les fractures són rotures totals de l’os.

Poden estar produïdes per un traumatisme directe, indirecte o una torsió.

• Es classifiquen:

Fisures Esquerdes a la superfície

Tancades L’os es trenca però la pell roman intacta

Obertes L’os es trenca i existeix una ferida a la pell que la cobreix

Comminutes L’os es trenca en diversos fragments

De canya verda Els ossos es dobleguen sense que uns dels seus extrems perdi el contacte

Completes L’os es trenva totalment

Incompletes L’os es fracciona parcialment

Transverses, obliqües,
longitudinals o en Segons la direcció que presenta la fractura.
espiral

Patològiques L’os es trenca espontàniament.

• Els símptomes que presenten les
víctimes amb fractures són: dolor,
deformitat, impotència funcional,
escurçament, crepitació i mobilitat
anòmala.

Protocol d’actuació:

▫ Si la fractura és oberta, cobrir la

ferida amb gases estèrils.
▫ Immobilitzar la zona en la mateixa
forma que la trobem, mai
intentarem realinear el membre
fracturat.
▫ Col·locar les fèrules, venes o
cabestrells, de manera que
subjecten la zona lesionada.
▫ Manipular amb compte la víctima
per no agreujar la seva lesió o
causar-ne altres de noves.
D. Fractures especials.

1. Fractura a la base del coll.

Aquest tipus de fractures solen ser degudes a traumatismes cranioencefàlics,

causats generalment per accidents de circulació o caigudes.
Els símptomes són: pèrdua del coneixement, pupil·les asimètriques (de diferent
tamany), sortida de sang o d’un líquid blanquinós (LCR) per l’oïda o pel nas.

2. Fractura de la columna vertebral.

Davant qualsevol traumatisme localitzat al tronc (tòrax i abdomen), s’ha de tenir en

compte que pot existir una lesió de columna.
Totes les fractures de columna són greus, però les que es produeixen a la zona
cervical són especialment greus, ja que poden produir la paralització de les
extremitats superiors i de les extremitats inferiors (tetraplegia) i fins i tot la mort.
Els símptomes són: dolor intens i la disminució o pèrdua de la sensibilitat de les
extremitats.
Protocol d’actuació en ambdós casos:

▫ Tenir present la conducta PAS.

▫ Si està conscient indicar-li que no s’ha de moure.
▫ No netejar la sang de l’oïda si presentés otorràgia.
▫ Demanar una ambulància per a un trasllat en condicions.
▫ Romandre al seu costat, controlar les seves constants vitals i tapar-lo amb una
manta perquè no perdi la seva calor corporal.
▫ En cas que haguem de mobilitzar-lo, hem de:

 No provocar la flexió de la seva esquena.

 No flexionar ni girar-li el cap
 Moure-li allò imprescindible i formant un bloc “cap-coll-tronc-extremitats”
 Traslladar a la víctima a sobre d’una superfície rígida.
15. Protocols d’immobilització de les fractures.
Localització de la
Pautes d’actuació
fractura
Col·locar un embenatge en forma de cabestrell per a subjectar i
Clavícula
elevar el braç.
No és necessari seguir cap maniobra especial. Evacuar l’abans
Costelles
La immobilització possible.

de les fractures
dependrà de la
Membre superior Subjectar l’extremitat lesionada al tòrax mitjançant un cabestrell.
regió anatòmica
on s’hagi produït
la fractura.
Encoixinar l’aixella. Col·locar una fèrula des de l’espatlla fins el colze i
Braç (húmer)
l’altra, per la part interna, des de l’aixella fins el colze.

Avantbraç Col·locar una fèrula des de la punta dels dits de la mà fins el colze.

Si està flexionat, fixar-lo posant un cabestrell. Si està estès, col·locar

Colze
una fèrula des de la punta dels dits fins a l’aixella.
Es col·loquen dos fèrules: una exterior des de l’aixella fins el turmell,
Membre inferior: cuixa l’altra es col·loca a l’interior, des de l’engonal fins al turmell. Es
(fèmur) subjecten les fèrules amb benes, a la vegada que se subjecta l’altra
extremitat.
Es col·loca una fèrula encoixinada interior des de l’engonal fins el
Cama (tíbia i peroné) turmell i l’altra fèrula des del maluc fins el turmell. Se subjecten les
dos extremitats amb les fèrules.

Pelvis Se segueix el mateix procediment que en la immobilització del fèmur.

 Forma de realizar un cabestrillo

Forma de realitzar un cabestrell

Immobilització
improvisada de
colze

Immobilitzacions improvisades d’espatlla i canell

Immobilització improvisada de tíbia i peroné Immobilització de costelles

Immobilització improvisada de pelvis

16. Les cremades.

• Les cremades són lesions que afecten

a la pell i a altres teixits. Es
produeixen per acció directa o
indirecta de la calor sobre l’organisme.

• Causes i classificació de les cremades

Tipus de cremada Exemples d’agents lesius

Tèrmiques Sòlids, líquids, gasos, flama directa

Químiques Àcids o bases fortes

Electricitat, congelació, radiacions,

Físiques
Ultraviolades, rajos X, isòtops radioactius
Cremades tèrmica per calor

Protocol d'actuació de cremades lleus per calor

• Refreda de seguida la zona afectada a sota d’un raig d’aigua freda.

• Treu els cossos estranys de la zona cremada amb l’ajuda del raig d’aigua. Si hi ha
roba i no es desprèn, no l’arranquis, retalla-la al voltant de la part enganxada.
• Segons el tipus de cremada:
▫ Si és una cremada petita, pots deixar-la al descobert, sense aplicar cap tipus de
pomada.
▫ Si és més gran, cobreix-la amb draps nets o gases estèrils, però sense
comprimir-la.
• Si hi ha una ampolla, no la rebentes, cobreix-la amb compte.
Protocol d'actuació de cremades greus per calor

• Eliminar la causa desencadenant.

• Evitar que corri i estirar-lo al terra, apagar la roba amb mantes no sintètiques. En cas
de no disposar de mantes, procurarem que rodi pel terra per aconseguir que
s’apaguin les flames.
• Descobrir la zona cremada i netejar-se les mans amb aigua i sabó.
• Deixar caure abundant agua freda sobre la cremada.
• Si presenta ampolles no punxar-les i si estan rebentades, tractar-les com una ferida.
• Cobrir amb apòsits estèrils per a evitar la infecció.
• Si la víctima està conscient, donar-li de beure agua amb sal i bicarbonat cada 15
minuts (solució antixoc).
• Recomanar Asistencia mèdica.
• Si la cremada és molt extensa (tercer grau), és aconsellable tapar-lo només amb un
llençol humit i evacuar-lo. No retirar les restes de roba i no aplicar pomades. Vigilar
el nivell de consciència, el pols i la freqüència respiratòria. No donar-li de beure.
Evacuar-lo.
Cremades elèctriques

• L’electricitat provoca molts accidents, fins i

tot mortals, deguts a:
▫ Xoc elèctric: electrocució.
▫ Cremades o trastorns cardiovasculars o
nerviosos: electrització.

• Les cremades produïdes per l'electricitat

són profundes i solen ser greus ja que la
quantitat de teixit afectat és molt major del
que la ferida de la pell indica, i perquè
aquesta lesió pot anar acompanyada de
parada cardíaca.

• L’electricitat entra per un punt de

l’organisme i surt per un altre, destruint al
llarg del seu recorregut músculs, nervis,
vasos sanguinis, etc., alliberant-se una
substància anomenada mioglobina al torrent
circulatori que pot produir dany renal.
Protocol d’actuació: La prioritat serà el P.A.S. (Protegir, Avisar i Socórrer).

1. Rescat de l’accidentat
▫ Abans de tocar l’accidentat, desconnectar la corrent elèctrica.
▫ Si no ha estat possible tallar l'energia, desenganxar l’accidentat de l’element en
tensió, fent tracció sobre un o l’altre a distància, amb l’ajuda d’utensilis no
conductors (pals, cordes, etc.). A més a més, el socorrista ha d'aïllar-se del terra
amb calçat no conductor, banquetes aïllants, calaixos de fusta... i protegir-se les
mans (guants aïllants, roba seca...)

2. Apagar les flames

▫ Mai utilitzar aigua, ja que es podria reproduir l'electrocució, fins i tot del socorrista.
3. Examen general
▫ Valorar a l’accidentat: signes vitals (consciencia, respiració, circulació, etc.).
▫ Procedir a practicar reanimació cardiopulmonar (R.C.P.) si fos necessari.
▫ En cas d'electrocució, s'insistirà en la reanimació, fins i tot en accidentats que portin varis
minuts sense pols, respiració, presentin cianosis i pupil·les dilatades ja que, en moltes
ocasions, es pot recuperar al pacient sense seqüeles neurològiques. Per tant, la reanimació
cardiopulmonar ha de ser ininterrompuda i duradora.
▫ Buscar i atendre altres possibles lesions: fractures, hemorràgies…
▫ Abrigar a l’accidentat.
▫ Si està conscient, donar-li aigua bicarbonatada (una cullerada sopera en ½ litre d’aigua), per
a prevenir l’acidosi de les cremades

4. Atendre les zones d’entrada i sortida de la descàrrega elèctrica

▫ Aplicar aigua i cobrir amb gases i draps nets.

5. Trasllat a centre sanitari

▫ En repòs, en posició lateral de seguretat (P.L.S.) si fos possible, baix vigilància i ben abrigat.
▫ Tot i que les lesions siguin mínimes, recavar SIEMPRE l'assistència especialitzada, ja que
poden aparèixer lesions tardanes.
17. Intoxicacions
1. Conceptes generals

• Alguns productes, si penetren a l’organisme, encara que sigui en petites quantitats,

són perillosos per a la salut. Els seus efectes nocius poden aparèixer de forma
immediata (accident) o després d’un llarg període de temps (malaltia).

• Tòxic: qualsevol substància que, si penetra a l’organisme en una quantitat suficient,

és capaç de produir efectes adversos a l’organisme.

• Vies d’entrada dels tòxics a l’organisme:

▫ Cutània: a través de la pell i mucoses.
▫ Respiratòria: per inhalació a través del sistema respiratori.
▫ Digestiva: per ingestió.
▫ Parenteral: a través de ferides o discontinuïtats de la pell.

• Intoxicació: és la reacció de l’organisme a l’entrada de qualsevol substància tòxica

(verí) que causa lesió o malaltia i, en ocasions, la mort.
• Els principals factors que influeixen en
les intoxicacions són:

▫ Variables individuals: edat, sexe,

malalties prèvies…

▫ Característiques del tòxic:

propietats fisicoquímiques, modes
d’entrada a l’organisme, formes
d’actuació a l’organisme…

▫ Paràmetres ambientals: ventilació,

presència d’altres productes…
2. Simptomatologia general de les intoxicacions

• Tot i que cada tòxic pot produir manifestacions

diferents, en línies generales, són signes d’una
possible intoxicació:

▫ Extrema debilitat i fatiga.

▫ Malestar, sensació de mareig.
▫ Nàusees i/o vòmits, dolor abdominal, diarrea.
▫ Tos, dificultat respiratòria que pot arribar a parada
cardiorespiratòria.
▫ Llagrimeig, visió borrosa.
▫ Dolor de cap, confusió, desassossec,
obnubilació, pèrdua del coneixement,
convulsions.
▫ Cremades als llavis i al voltant de la boca en
forma de taques blanques o groguenques en cas
d’ingestió de productes químics de tipus corrosiu,
com el lleixiu.
3. Pautes d’actuació davant una intoxicació
• Per a les actuacions específiques en cas d'intoxicació, has de disposar d’algunes
dades per a poder determinar quines mesures urgents prendre:

• ¿Què?
Quin tòxic ha absorbit.
• ¿Qui?
L’edat, el sexe, el pes i els antecedents mèdics de la víctima
• ¿Quant?
La quantitat de tòxic ingerida o rebuda
• ¿Quan?
El temps que ha transcorregut des de que s’ha produït la intoxicació
• ¿Com?
Les circumstàncies de la intoxicació

Serveis telefònics:

• 91 562 04 20 (Centre Nacional d’Informació Toxicològica).

• Les unitats de toxicologia clínica o els serveis de medicina interna de què disposen
els grans hospitals.
• 112, com a telèfon general d’emergències.
18. Intoxicació etílica

• Efectes més significatius del consum d’alcohol a llarg termini.

• Els efectes de l’alcohol al cos són nombrosos i diversos. L’alcohol, específicament

l’etanol, és una potent droga psicoactiva amb un nombre elevat d’efectes secundaris
que pot afectar de forma negativa al nostre organisme.

• La quantitat i les circumstàncies del consum juguen un rol important al determinar la

duració de la intoxicació. Per exemple, al consumir alcohol després d’un gran àpat és
menys provable que es produeixin signes visibles d'intoxicació que amb l’estòmac
buit. La hidratació també juga un rol important, especialment en determinar la
duració de les ressaques.
 Després de l’ingesta d’alcohol es produeixen a curt termini una sèrie d’efectes o
símptomes, depenent de la dosis ingerida (tot i que afectin altres factors individuals).

• Fase 1 o d’eufòria i excitació. Taxa d’alcoholèmia: 0,5 - 1 g/L. Loquacitat, eufòria,

desinhibició, conducta impulsiva.

• Fase 2 o hipnòtica o de confusió. Taxa d’alcoholèmia: 1 - 2 g/L. Irritabilitat, agitació,

somnolència, cefalea, disàrtria, atàxia, dismetria, nàusees i vòmits.

• Fase 3 anestèsica o d’estupor i coma. Taxa d’alcoholèmia: 2 - 4 g/L. Llenguatge

incoherent. Disminució marcada del nivell de consciencia (obnubilació i coma) i del to
muscular. Incontinència d’esfínters. Dificultat respiratòria.

• Fase 4 bulbar o de mort. Taxa d’alcoholèmia: 5 g/L. Xoc cardiovascular. Inhibició del
centre respiratori. Parada cardiorespiratòria i mort.
Protocol d’actuació en persones conscients:

• Valora l’estat de consciència de l’afectat, les respiracions i

el pols de la persona afectada.

• Truca al 112 i explica l'evolució i els símptomes.

• Acompanya l’afectat fins que arribi el personal sanitari o

algun altre responsable.

• Si està conscient provocar el vòmit, per a eliminar el que

queda dintre del tub digestiu i no ha passat a la sang.

• Estirar a la víctima en posició de seguretat. No serveix

per a res fer-lo caminar o fer exercici. El millor és ajeure’l.

• Administrar, si és possible, begudes ensucrades o cafè

carregat.

• Protegir la pèrdua de calor col·locant mantes.

• Si està agitat (fase d’eufòria) procura que no es lesioni

però no tractis de fer-ho a la força.
Protocol d’actuació en persones
inconscients:

Si l’afectat no respira ni té pols:

▫ Col·loca’l en decúbit supí amb els braços

i cames estirades al costat del cos.

▫ Obrir la via aèria (maniobra front-mentó).

▫ Continuar amb el protocol d’actuació de

la RCP.

▫ Si està inconscient no donar beguda ni

provocar el vòmit.
19. Intoxicació per drogues

La intoxicació de cada droga és diferent • Drogues estimulants

i, per tant, el consumidor ha de ser
▫ Cocaïna i crack.
cuidat de diferents formes.
▫ Amfetamines.
▫ Èxtasis i drogues de disseny.
Tipus de drogues
▫ Anabolitzants i dòping.
▫ Tabac.
• Drogues depressores
▫ Opiacis.
• Psicodislèptics:
▫ Cànnabis.
▫ L.S.D
▫ Inhalants.
▫ Altres
▫ Tranquil·litzants i barbitúrics.
▫ Alcohol.
Causes de les intoxicacions:

• Narcòtics: una sobredosis pot produir somnolència i fins i tot pèrdua del
coneixement.

• Les drogues estimulants produeixen excitació, augmenten el ritme cardíac i

acceleren la respiració; les depressives tenen l’efecte oposat.

• Les drogues que alteren la ment (al·lucinògens), com el LSD i altres drogues poden
produir paranoia, al·lucinacions, comportament agressiu o comportament antisocial
extrem.

• Les drogues, com la marihuana, poden causar eufòria, relaxació, trastorn en las
destreses motores i augment de l’apetit.

• Les drogues prescrites es prenen alguns cops en sobredosis per a obtenir efectes
diferents als terapèutics per als quals han estat receptades, la qual cosa pot portar a
l’exageració del seu efecte (això pot passar amb els estimulants i drogues
depressores) o a què es presentin efectes secundaris greus.
Símptomes

Els símptomes d’una sobredosis varien • Respiració accelerada

àmpliament depenent de la droga (taquipnea)
específica utilitzada i poden ser: • Respiració lenta i poc profunda
(depressió respiratòria)
• Tamany anormal de les pupil·les: • Respiració forçosa
▫ pupil·les dilatades (engrandides) • Somnolència
▫ pupil·les en punto (molt petites) • Pèrdua del coneixement
▫ pupil·les no reactives (pupil·les que • Al·lucinacions
no canvien de tamany al exposar- • Comportament delirant o
les a la llum) paranoic
• Sudoració • Comportament violent
• Agitació • Mort
• Convulsions
• Tremolors
• Trontoll o marxa inestable (atàxia)
• Dificultat respiratòria
Protocol d’actuació

• Examinar les vies respiratòries, la respiració i la circulació del pacient i iniciar la RCP,
si és necessari.

• Si el pacient està inconscient però respirant, col·loqui'l amb compte en posició de

recuperació.

• Si el pacient està conscient, afluixi la seva roba, mantenir-lo calent. Mantenir-lo

calmat. Si es sospita d’una sobredosis, evitar que el pacient consumeixi més
drogues. Sol·licitar ajuda mèdica d'immediat.

• De ser necessari, tractar al pacient si aquest presenta signes de xoc els quals són,
entre altres: debilitat, llavis i ungles blaves, pell freda i humida, pal·lidesa i disminució
de la lucidesa mental.

• Si el pacient té crisis epilèptiques, administrar-li els primers auxilis en cas de

convulsions.

• Vigilar permanentment els signes vitals del pacient (pols, ritme respiratori, pressió
arterial) fins que l’ajuda mèdica arribi.

• Si és possible, determinar quines drogues va prendre i quan. Així mateix, conservi

qualsevol empaquetatge o flascons de píndoles o altres drogues utilitzades i
subministri aquesta informació al personal mèdic d'urgències.
20. Intoxicació per fum

• El fum dels incendis és el resultant

dels productes de combustió que
emanen del foc. Aquest fum,
juntament a les cremades de les vies
respiratòries és la principal causa de
mort en les víctimes d’incendis.
Precaucions per a l’auxiliador

• Mai entris sol a un lloc amb fum o gasos, llevat que hi hagi algú més i la víctima depengui
d’aquesta ajuda.

• Si el lloc estè ple de fum i la visió és poca, entra lligat de la cintura per una corda fixada a
l’entrada, això et permetrà tenir una guia per a trobar la sortida en caso de perdre completament
la visió a l’interior del lloc.

• Ventila el lloc i assegura’t que les portes quedin obertes, sense la possibilitat de tornar-se a
tancar.

• Entra al lloc protegint-te la boca i el nas amb un drap humit.

• Revisa si hi ha corrent elèctrica al lloc i talla el pas de l’energia.

• Preveu explosions o esfondraments.

• Les persones que intervinguin en el rescat han de formar una cadena en punts estratègics, per a
ajudar a l’auxiliador o a la víctima.

• És molt comú que l’auxiliador sucumbeixi a l’igual que la víctima si no es prenen mesures de
precaució.
Ajuda per a la víctima
• Col·loca a la víctima en un lloc ventilat el més ràpid que puguis.
• Revisa els seus signes vitals.
• Assegurat que està respirant, si no és així, inicia amb respiració de boca a boca
(RCP). És molt important que l’auxiliador aspiri l’aire lluny de la boca de l’infortunat
per a evitar que el gas que surti dels seus pulmons pugui enverinar a l’auxiliador.
• Si roman inconscient procura portar a la víctima a un centre mèdic el més ràpid
possible.
• Revisa constantment els seus signes vitals i mantingues la seva temperatura
corporal amb una manta.

Possibles símptomes
• Dificultat per a respirar o passar aliment.
• Respiració ràpida.
• Mal de cap.
• Nàusea o vòmit.
• Pell envermellida.
• Actua de forma estranya.