EL QUE EN UN PASSAT VÀREM SER

Solíem passejar pel parc quan el Sol ja es ponia, quan la gent ja es recollia a
casa, quan els carrers quedaven deserts i ens els podíem fer nostres.
La foscor inundava la ciutat, però es veia pertorbada per la claror dels fanals
que deixàvem enrere anant als afores, al nostre camp de cuques de llum. Allí
vam passar les millors nits de la nostra vida, almenys per mi, rèiem, ballàvem, o
simplement miràvem les estrelles intentant desxifrar les constel·lacions que tant
t’agradaven m’entres m’explicaves mil histories sobre elles tot i que jo no
entenia res, m’agradava escoltar la teva veu melodiosa, i com un cant de
sirena per a Ulisses m’hipnotitzava fins que em cridaves l’atenció amb un
“Aquesta historia l’has entès?” i jo reia fen-te entendre que seguia sense
comprendre aquell meravellós món.

Aquelles meravelloses nits es van acabar quan vaig decidir parlar-te de la frase
final del meu llibre preferit, aquella que sempre et deia que em feia reflexionar
les nits que passàvem junts, “es quan es fa fosc, que hi veig clar” i d’una
vegada per totes et vaig confessar que feia temps que m’havia enamorat de tu,
sí de tu, d’aquell noi amb el que érem pràcticament germans, que totes
aquelles nits passades en les que no t’escoltava estava somiant en un
nosaltres, i que exactament com deia la frase del meu llibre, cada cop que es
feia fosc, veia més clar que el que sentia per tu era amor romàntic i no d’amics
o de germans, i que desitjava estar amb tu més que les simples nits d’estiu.
Aquella nit ets vas quedar mut, no vas parlar-me d’una nova constel·lació, ni de
cap nova estrella, des de que vaig acabar el meu estúpid discurs no vas obrir la
boca, no em vas respondre, només em vas dir tres paraules amb tota la nit, un
“sí” quan et vaig dir que era hora d’anar a casa i un “fins demà” quan ens vàrem
acomiadar.
Però l’endemà no va arribar, només vaig trobar una carta de part teva a la
bústia que em deies que m’estimaves, però com la teva germana petita, el que
sempre havia sigut. A partir de llavors, els pocs dies d’estiu que quedaren i els
pròxims dos anys no vam parlar, fins que el primer dia d’estiu tres anys després
vaig trobar una carta teva a la bústia, en la que hi deia “El que en un passat
vàrem ser”, em vaig limitar a somriure i a esperar trobar-te aquella nit en el
nostre camp de cuques de llum.