Segons
el
diccionari
de
la
RAE
“Anàlisi”
significa:
“Distinción
y
separación
de
las
partes
de
un
todo
hasta
llegar
a
conocer
sus
principios
o
elementos”.
Per
tant, en
un
primer
moment
l’anàlisi
musical
consisteix
en
identificar,
disgregar
i
catalogar
els
elements
musicals
que
estan
presents
en
una
obra
o
fragment.
Elements
musicals
com:
estructura,
harmonia,
melodia,
patrons
de
tota
mena,
textures,
corbes
dinàmiques,
etc.
Tanmateix,
aquest
primer
esforç
de
separació
en
molts
petits
elements
no
és
pot
quedar
aquí.
Hem
de
poder
establir
relacions
d’aquests
elements
amb
patrons
coneguts,
similituds
amb
altres
obres
o
fragments,
connexions
amb
els
elements
comuns
de
la
“arquitectura
musical”
(teoria
de
la
música,
harmonia,
formes
musicals,...).
Aquestes
connexions
ens
han
de
portar
a
un
procés
global
de
“síntesis”,
un
procés
de
simplificació
i
jerarquització
dels
elements
disgregats.
L’objectiu
final
d’una
bona
anàlisi
musical
seria
quedar-‐se
amb
conceptes
reduïts
i
simplificats
sobre
el
material
analitzat.
Idees
molt
sòbries
i
essencials
extretes
de
la
peça/solo/fragment,
que
ens
permetin
identificar
quins
son
els
trets
fonamentals
sobre
els
quals
allò
es
sustenta
(“llegar
a
conocer
sus
principios
o
elementos”).
D’aquesta
manera
en
podrem
treure
un
profit
de
possible
“reconstrucció”
personal.
Una
reconstrucció
que
pot
ser
molt
útil
per
improvisar,
arranjar
o
composar,
doncs
tindrem
un
esquelet
bàsic
ben
sòlid
i
equilibrat,
a
partir
del
qual
poder
articular
un
nou
“discurs
musical”.
Un
esquelet
que
podrem
“vestir”,
podrem
“adornar”,
seguint
el
nostre
gust
personal
i
la
nostra
manera
de
fer.
Tindrem
doncs
la
possibilitat
de
construir,
sobre
uns
fonaments
molt
ben
plantats,
una
altra
“casa
musical”
que
serà
única,
doncs
estarà
farcida
de
les
nostres
pròpies
decoracions
i
personalitat.
Es
similar
al
plantejament
de
l’improvisador
davant
el
repte
de
fer
un
solo
sobre
un
tema;
vol
poques
idees
estructurals
i/o
harmòniques,
però
molt
sòlides.
Quan
més
clar
i
senzill
sigui
el
marc
i
les
referències
fixades,
més
lliure
i
personal
pot
ser
el
treball
que
s’hi
fa
a
sobre,
i
més
ben
fonamentat
estarà.
Així
doncs,
resulta
curiós
adonar-‐se
que,
en
realitat,
segons
el
meu
parer,
la
finalitat
d’una
bona
Anàlisi
musical
és
poder-‐ne
fer
una
bona
Síntesi
Ordre
i
Format
També
ens
hem
de
plantejar
l’ordre
i
el
format
d’un
treball
d’anàlisi
per
tal
que
sigui
intel·∙ligible,
tingui
una
coherència
general,
una
“direcció”
i,
conseqüentment,
pugui
complir
els
objectius
exposats.
En
general
crec
que
un
bon
format
per
una
anàlisis
musical
pot
ser
similar
al
del
arranjament
global
d’un
tema;
Intro,
Tema,
Desenvolupament
(solo,
opinions
i
conjectures
personals),
Reexposició
(síntesi)
i
Coda
(conclusions,
reflexions
pel
que
fa
al
aprofitament
que
se’n
hagi
pogut
extreure).
La
Intro
la
podem
construir
amb
els
antecedents
que
ens
ajuden
a
“situar”
l’anàlisi,
a
estar
previnguts
del
que
“podem
esperar”;
Estil,
context
soci-‐cultural
de
l’obra/autor,
etc.
Hem
d’assegurar-‐nos
que
totes
les
dades
que
donem
estan
directament
relacionades
amb
la
anàlisi
que
anem
a
fer
i,
per
tant,
poden
ser
útils
per
encarar-‐la.
Dit
d’una
altra
manera,
no
son
informacions
de
caràcter
general
que
posem
només
per
fer
“bulto”
(copy
and
paste
de
la
wikipedia).
També
hi
caben
raons
personals
(gust,
conveniència,
...)
que
han
portat
a
la
elecció
del
tema.
La
Intro
ha
de
ser
breu
i
en
cap
cas
pot
superar
o
ser
igual
que
el
volum
de
la
anàlisi
musical
posterior.
El
Tema
seria
l’anàlisi
pròpiament
dit.
Però
que
entenem
per
anàlisi?
Tal
com
hem
dit
al
principi,
es
tracta
de
disgregar.
El
procés
global
és
el
de
deconstrucció,
per
desprès
(al
final)
reconstruir
allò
que
tu
creus
essencial,
els
fonaments.
Això
implica;
1-‐
Transcriure
(no
fer
servir
partitures
ja
fetes,
més
que
per
acarar
la
pròpia
versió).
Transcriure
ja
és
un
gran
exercici
per
si
sol.
Desenvolupa
l’oïda,
que
és,
sens
dubte,
el
principal
sentit
dels
músics.
A
més,
fins
i
tot
sense
derivar-‐ne
reflexions,
representa
ja
un
primer
exercici
d’anàlisi,
doncs
d’una
manera
o
d’un
altra,
ja
hi
ha
un
primer
esforç
d’organització
per
poder
cantar/escriure/tocar
allò
que
escoltem.
Una
bona
transcripció
de
tema
(no
d’un
solo...)
normalment
inclou:
a)
La
harmonia
bàsica
(xifrats),
coherentment
distribuïda
d’acord
amb
la
forma,
ritme
harmònic
natural
i
compàs
del
tema
b)
Estructura
i
punts
de
referència
principals
(no
cal
transcriure
tot!),
com
poden
ser;
melodies
o
fragments
melòdics
més
rellevants,
contramelodies,
marques,
riffs
d’acompanyament,
"cierres",
etc.
c)
Alguna
referència
de
temps
en
el
track
(p.e.
2:31
entra
solo).
Es
tracta
de
transcriure
tot
el
que
sospitem
que
serà
sustento
principal
de
la
nostra
anàlisi.
En
tot
cas
tot
el
que
trobem
interessant
o
curiós.
La
curiositat
ha
estat
la
base
del
avenç
del
coneixement
humà.
2-‐
Disgregar
elements
(forma,
harmonia,
melodia/es,
ritme/s,
patrons
i
trets
estilístics,
textures
i
tímbrica,
arranjament
global,
frases,
motius,
notes,
etc.)
observar
i
organitzar.
Separar
la
anàlisi
global
d’elements
o
conceptes
comuns
a
tota
l’obra
o
fragment,
a
base
de
relacionar
aquests
elements
entre
ells,
buscant
connexions
o
similituds
(per
exemple
molta
presencia
d’una
mateixa
figura
rítmica,
desenvolupament
d’un
mateix
motiu,
ús
d’una
tècnica
comú
per
a
tot
un
solo/fragment)
d’una
anàlisi
més
focalitzada
(amb
el
zoom
posat)
de
elements
petits,
tros
a
tros.
3-‐
Ressaltar
allò
que
et
sembla
més
curiós
o
rellevant
(ja
hi
ha
una
part
de
síntesi
aquí...)
El
procés
continua
però
aquí
vindríem
a
entrar
en
la
part
del
Desenvolupament,
solo,...
4-‐
Descriure
cadascun
dels
punts
ressaltats,
però
no
quedar-‐se
aquí...
Descrivim
per
poder
“interpretar”,
amb
la
voluntat
d’arribar
a
despullar
la
“arquitectura”
d’una
frase/motiu/element
musical,
els
trets
essencials
sobre
els
quals
creiem
que
allò
es
sustenta.
Cal
poder
trobar
explicacions
de
perquè
funcionen
aquests
punts
ressaltats,
esbrinar
quines
tècniques
o
recursos
musicals
hi
poden
haver
al
darrera.
Un
altre
cop,
aquí
és
essencial
establir
connexions
amb
tot
el
material
conegut
prèviament,
tant
a
nivell
teòric
(harmonia,
forma,
“chord-‐scales”,
etc.)
com
pràctic
(referències
de
peces
i/o
fragments
coneguts
i
analitzats
prèviament).
Aquest
procés
implicarà
vessar
opinions
o
conjectures
personals
i,
al
contrari
del
que
hom
pot
pensar,
això
és
bo,
doncs
no
hi
ha
una
“veritat
absoluta”
en
l’anàlisi
musical.
Tanmateix,
és
indiscutible
que
com
més
coneixements
musicals
i
culturals,
com
més
anàlisis
prèvies
i
referències
tinguem,
més
ben
sustentades
estaran
aquestes
conjectures.
Cal,
per
tant,
molta
informació,
pràctica
i
treball
previs.
Finalment,
recapitular
(Reexposició),
fer
un
exercici
de
síntesi
per
condensar,
organitzar
i
jerarquitzar
els
elements
analitzats
que
ens
permeti
anar
dibuixant
aquest
esquelet
d’idees
bàsiques
sobre
les
que
creiem
que
s’ha
construït
la
peça/solo/fragment
musical.
De
tot
plegat
se’n
hauria
de
poder
treure
una
o
varies
conclusions
i/o
reflexions
(Coda)
finals.
Donat
el
que
podríem
esperar
(Intro,
antecedents);
s’han
complert
les
expectatives?
O
el
solo/peça/fragment
és
força
diferent
dels
tòpics
que
es
remenen
per
l’estil
i
el
caràcter
de
l’intèrpret/autor
en
qüestió?
(Coda,
conseqüents).
N’he
tret
algun
profit,
alguna
idea
que
pugui
ser
interessant
per
poder
aplicar
i
desenvolupar?.
En
general
aquí
es
tractaria
de
“tancar”
el
treball
d’una
manera
personal,
com
el
pintor
que
signa
el
seu
quadre...