DIVENDRES, 1 DE MARÇ DEL 2019

el 3 de vuit 33

Redacció i Seu social:

Papiol, 1 - 08720
Impressió:
Vilafranca del Penedès
IMPRINTSA
Tel. 93 892 10 35
redaccio@el3devuit.cat
Dipòsit Legal:
maquetacio@el3devuit.cat
B-43447-1982
administracio@el3devuit.cat

Editat amb la col·laboració de Delegació El Vendrell: Difusió controlada per el3devuit.cat

Generalitat de Catalunya
Departament
de la Presidència
Publicitat
Alt i Baix Penedès:
Tel. 93 892 10 35
maquetacio@el3devuit.cat
Ctra. Santa Oliva, 27-35
(Edifici RTV El Vendrell)
43700 El Vendrell
Tel. 977 66 41 61
Membre de w w w . e l 3 d e v u i t . c a t
redaccio@el3devuit.cat
Donem suport a: maquetacio@el3devuit.cat
www.vegueriapenedes.cat
administracio@el3devuit.cat

Memòria històrica El tapís d’avui dia Ser cristià,encara? (i 4)

des de zero 1 de març Tanco aquests articles amb
la recança de ser massa resu-

El Penedès Amb ulls

Estem de celebració: ja ha mits i amb l’esperança que

En un recent viatge a les Illes
Canàries, anàvem camí del
cim del Teide. En passar pel
bosc d’eucaliptus i pi canari
del Monte de la Esperanza ens
expliquen la curiosa història
del monument franquista de
Las Raíces, que allà mateix es
troba. Aquest paratge va ser
l’escenari on Franco i els co-
mandaments militars de Tene-
rife es van reunir per preparar
la sublevació del 1936 amb la
qual dies després comença-
ria la Guerra Civil. El 1956 es
va construir un alt monòlit
commemoratiu i el 1964 va
ser declarat conjunt històric.
Amb l’arribada de la democrà-
cia, l’indret va caure en l’oblit
i va ser víctima del vandalis-
me. Com en molts llocs, l’opi-
nió pública es debatia entre la
restauració per la seva inter-
pretació o la retirada. Així va
ser fins al 2015, quan va ser
enderrocat pel Cabildo Insu-
lar de Tenerife, en considerar
el manteniment contrari a la
Llei de Memòria Històrica. En
només quinze minuts l’espai
va quedar net però la memòria
va quedar garantida. Ja aquella
infame reunió va ser immor-
talitzada per una fotografia de
tots els presents, en la que va
ser la zona zero de l’autoano-
menada “Cruzada de Libera-
ción”, i el monument va que-
dar àmpliament documentat
però no conservat per no tenir
cap valor artístic. Una solució
que trobo molt encertada. Tan-
mateix, sense anar més lluny, a
Santa Cruz de Tenerife encara
és dempeus una grandiosa font
erigida en homenatge a la par-
tida de les Canàries del futur
també
existeix...
Daniel Garcia
Peris
www.danielgarciaperis.cat
Al Penedès, un pas
per endavant gràcies
a la feina de projectes
d’entitats com
l’Institut d’Estudis
Penedesencs i de les
administracions
dictador per liderar el “Movi-
mento Nacional”. Al Penedès,
un pas per endavant gràcies
a la feina de projectes d’enti-
tats com l’Institut d’Estudis
Penedesencs i de les adminis-
tracions, ens pot semblar que
encara són molt enrere. Però,
cal reconèixer que un territo-
ri amb un clima i un paisatge
privilegiats, que no va patir
els estralls dels combats -tot i
que sí la repressió com arreu
de l’estat- aquestes accions es
desenvolupen a una velocitat
diferent. Cal poder ser a les
illes afortunades per compro-
var-ho, i això que per poc no
vam coincidir amb el Carnaval.
arribat el Carnaval, o com
s’anomena als Països Cata-
lans, Carnestoltes. La dates
varien tal i com ho fa la llu-
na. El 2 de febrer és dit que
comença un nou cicle lunar,
i segons si cau en lluna nova
o plena es considera, o no,
l’hivern acabat. L’origen
d’aquesta festa és antiqu-
íssima. Hi ha antropòlegs
que situen el seu origen en
les festes paganes gregues
i romanes. El mot Carnaval
deriva de carrusnavalis, un
vaixell-carro que transpor-
tava les bacanals, celebra-
des en honor a Dionís/Ba-
cus, el rei del vi i el teatre.
El cristianisme també es va
fer seva la festa, que té lloc
uns dies abans del Dimecres
de Cendra, jorn en què co-
mença la Quaresma. La pa-
raula Carnestoltes deriva
del llatí carns toldrem, que
significa ‘privació de carn’,
ja que aquest és un període
d’abstinència i reflexió fins
l’arribada de Setmana San-
ta. Hi ha dos personatges
que simbolitzen a la perfec-
ció aquesta lluita moral: per
una banda, hi ha el rei Car-
nestoltes, bevedor i disbau-
xat, i per l’altra, la Vella Qua-
resma, vegetariana i amb set
cames, qui acaba guanyant i
condemnant el rei a la fo-
guera. És una celebració que
anima a fer allò indegut i
provocador, per tant, sovint
ha estat prohibida pel poder.
Durant la dictadura fran-
quista, només es permetia
celebrar l’enterrament de
la Sardina per simbolitzar
el compromís personal amb
Cues de pansa
Maria Vendrell
Morist
Sant Pau d’Ordal
Carnestoltes o
Carnaval
l’inici de la Quaresma. Adrià
Pujol i Andrés Antebi, antro-
pòlegs i estudiosos del tema,
consideren la celebració una
representació de la voluntat
de capgirar el món, d’allibe-
rar la ironia, tan intrínseca
dels humans, però que el po-
der sempre ha intentat dis-
simular. Tal dia com avui,
nasqué Llorenç Vilallonga
autor de l’obra Bearn o la
sala de les nines, on s’hi re-
flecteix la controvèrsia mo-
ral del Carnestoltes, i és que
certament la mentida i la
comicitat són tan antigues
com el món.
pugueu llegir l’article origi-
nal sencer, que té prop de 30
pàgines. Sols falta parlar dels
fills, nens, adolescents i joves
d’avui. L’autor s’atura a par-
lar dels canvis en la societat
(el veïnatge universal gràcies
als mitjans de comunicació,
la caiguda del mur de Ber-
lín, la generació de “digitals
nadius”) i en l’Església (de la
secularització a la indiferèn-
cia, les institucions religio-
ses perden prestigi, però en
canvi hi ha més interès per
la religió, les migracions, es
deteriora la imatge social de
l’Església, causes d’aquesta
desafecció).
L’Església catalana ha viscut
un canvi de segle amb dina-
misme: Primer Congrés de Ca-
tequesi de Catalunya i les Illes
(1992) i el Concili Provincial
Tarraconense (1995), que va
tenir dificultats per a aplicar
les seves propostes. L’esperit
que animava l’Església catala-
na durant la dècada dels 90 va
ensopegar amb la partició de
l’arquebisbat de Barcelona. A
més, la majoria de bisbes ve-
nen de fora de Catalunya i,
més endavant, també cape-
llans i seminaristes.
El llarg procés de secularitza-
ció va fent forat. El símptoma
més clar és que les esglésies es
buiden i minva la participació
en els sagraments. Per exem-
ple, a Catalunya, l’any 1998,
del total de casaments, el 65%
són per l’església. L’any 2016,
ja sols és el 13,7%. L’any 1990,
a Catalunya, es consideren
catòlics el 86,2%. L’any 2014,
sols el 52,4%.
L’autor es pregunta: Què s’ha
cristians
Miquel Raventós
miquelrasu@gmail.com
«La llavor és
la mateixa,
la terra no»
fet d’aquell “ambient religiós
generalitzat”? Doncs que ja
no és generalitzat. Els pares
que en la seva adolescència i
joventut van patir de ple l’im-
pacte de la secularització, són
aquells de qui els avis diuen:
“Són bones persones, però
no practiquen”. Alguns fills
d’aquests pares són els pocs
que encara arriben a ser bate-
jats o a fer la 1a comunió, però
hi arriben amb una “ignoràn-
cia enciclopèdica” (que deia
Mn. Ballarín).
Tenien raó, fa anys, els bisbes
francesos quan escrivien la
pastoral: “D’una fe heretada a
una fe proposada”. Les noves
generacions ja no accedeixen
a la fe a través de les estructu-
res amb què hi van accedir els
seus avis i besavis. Som en un
temps nou. I “a vi nou, bots
nous”. No ens n’hem pas de
culpar. La llavor és la matei-
xa, la terra no.

TONI GUASP