L'Aura la va reconèixer quan va interrompre a l'habitació, però no va gosar en dir res.

Els alarits de
la seva mare van arrancar-li qualsevol intent de cridar-la. Ni tan sols va poder aixecar-se del llit i
córrer als seus braços. Més tard, el silenci va seguir embossat a la gola pel sentiment de culpabilitat.
La Rita era morta i la Valèria acabava d'arribar. Ella era la germana gran i cada cop que la mama se
n'anava, li encomanava tenir cura de la petita. I no ho havia fet. Les fades de la nit les havien
enganyades a les dues i, com cuques de llum, van perseguir el perill en un joc mortal.

Les tres havien estat sempre soles, en el món. No podien confiar en ningú, només es tenien les unes
a les altres. Eren un nucli petit i inexpugnable. Les unia una connexió forta, quasi palpable, que
funcionava com un fil invisible. Podrien trobar-se en mig d'una ciutat aglomerada, podrien sentir-se
encara que no estiguessin a prop. No havia existit el sentiment de solitud. Les coses podien sortir
millor o pitjor, però la calor suau se sentia a la planta dels peus allà on anessin. Ara, una de les
extremitats d'aquell entramat de fils restava tallat i obria pas a la fredor de la Mort. No es podia
tornar enrere.

La Valèria mirava a la seva filla a l'hora que estrenyia els punys. No estava enfadada amb ella, però
havia esclatat una guerra. Tancava els ulls i recordava amb impotència totes les vegades que les
havia advertit. Tots els contes de les fades no eren ficcions, sinó consells per amagar-se d'aquelles
males feres que volien espantar-les i destrossar-les. Com podien protegir-se'n, ara? Les havien
trobades i quan arribés la nit, tornarien a buscar-les, perquè aquells esperits mai no en tenien prou
amb una sola caça. Necessitaven rosegar-ho tot. Eren paràsits capritxosos que odiaven la sang de la
família.

L'Ignasi va donar una passa endavant, en un intent d'apropar-se a la Valèria. Se sentia incòmode i
creia que havia de deixar-les soles per parlar. Feia un mal terç, però d'altra banda estava convençut
que la Valèria necessitava algú que estigués al seu costat. No podia imaginar-se les sensacions i el
dol que assotaven el seu interior. Ella volia quedar-se sola i tremolava d'ira. No entenia què feia ell
allà, a soles amb la seva criatura, amb aquella minyona a casa seva. D'aquella tragèdia no n'hi
havien de fer res, els altres, perquè la família acabava d'encaixar un cop terrible i, les feres com
elles, devien llepar-se les ferides.

—Vés-te'n, Ignasi. No t'ho tornaré a repetir. Deixa'm sola amb la meva filla, torna a casa i oblida-ho
tot. Hem d'arreplegar les coses i marxar abans que arribi el dia de demà.
La Valèria estava divagant, pensant en veu alta, amb la mirada fixa a la seva filla. Tota aquella
agressivitat pareixia desfer-se per si sola. En aquell moment, havia de mantenir-se ferma. Si havia
perdut a una, no podia perdre l'altra. Caminava lentament fins al llit de l'Aura. Es va asseure al
costat i acaricià amb tendresa les seves galtes fredes i rodones, en direcció al tros de tela que li
tapava els ulls.

—Mira què t'han fet, vida...— I la veu li començava a vacil·lar, tremolosa com les mans. —Has
d'explicar a la mama tot el que ha passat, i no t'has de deixar res. M'entens, Aura?

La nena va assentir amb el cap. Es mossegava el llavi inferior amb nerviosisme. L'Ignasi, per la
seva banda, va voler apropar-se de nou, en va. La mirada de la Valèria va crear un mur entre els dos
i, amb resignació, va sortir de l'habitació. Va baixar les escales, buscà la Marieta i, en trobar-la
desfeta en el sofà de la modesta saleta d'estar, l'agafà del braç en silenci per arrossegar-la cap a fora.

Cadascú van arreplegar-se sense dir res. Tot era massa estrany i estaven cansats. Pel cap els hi
cridaven els dimonis de la incògnita. La Marieta va dir adéu amb un somriure trencat i el metge va
arronsar les espatlles. La minyona havia de tornar a casa i preparar el sopà per a la senyora Juliana i
el seu home. L'Ignasi no va poder tornar a la seva llar, sinó que va plantar-se davant de la casa de la
Valèria. Podia veure la llum encesa de l'habitació de l'Aura.

El sol s'estava amagant quan la Valèria va obrir la finestra. S'havia tallat els cabells castanys i els
havia lligat en una trena que penjà al finestral. L'expressió de la dona era frívola. Poc temps
després, va sortir de casa sense l'Aura. Portava un vestit negre llarg, segurament de seda, que li
quedava arrugat en la part de la faldilla. El coll era llarg amb costures i les mànigues li cobrien els
braços en un negre transparent que s'acabava en el començament d'uns guants de cuir fosc. Portava
els ulls negres fins a les temples com si s'hagués refregat un tros de carbó. Els llavis, que mai els
havia vist pintats, ara eren vermells com la sang. No portava equipatge.

L'Ignasi va pensar que se'n tornava a anar a la ciutat i volia retenir-la. No podia deixar a l'Aura sola,
molt menys en el seu estat. Així i tot, va prendre la drecera cap a l'aiguamoll. No va poder evitar
seguir-la. Ja queia la nit i el metge intentava no fer soroll, cosa fàcil tenint en compte el so de les
sabates de taló de la dona, que van emmudir un cop el sol va convertir-se en terra molla.

El fang s'enganxava a les sabates i al vestit, però la Valèria tenia la mirada perduda cap a l'aigua.
Sense pensar-s'ho dues vegades, va endinsar-se allà on havien trobat el cadàver de la Rita.
Aleshores, ja se l'havien emportada. No hi quedava ningú allí. El metge va haver d'amagar-se entre
els matolls per no ser descobert i va observar les següents accions de la mare. Va pensar per un
moment que anava a suïcidar-se, però confiava que la Valèria no era capaç. No per covardia, sinó
tot el contrari. Era una dona forta a la qual admirava. No podia ser així, tot menys això.

Per art de màgia, les aigües van començar a tremolar. La Valèria contava una cançó antiga, la qual
no era possible entendre, i la lluna plena era l'únic focus de llum sobre el seu cos. No podia veure bé
el que estava succeint, però l'Ignasi va ser capaç d'entreveure unes llums de colors que naixien de
les aigües. El color roig, blau i violeta semblaven estrelles que bategaven. Seguidament, un riure
maliciós i viu s'escoltava encara molt més fort que els cants de la Valèria.

—Ho sentiu, germanes? Una mare que plora ens crida...— Digué el cercle violeta.
—És la mare que fa anys va voler de nosaltres...— Va respondre la blava.
—I li vam concedir el desig, li vam concedir...— Va riure la vermella, espolsant-se allò que
semblaven dues ales transparents, fetes de pura llum.

Les criatures estranyes dansaven volant al voltant de la figura humana, que les mirava sense fer cap
signe. Entre elles parlaven agudes, rient, sempre rient, i quan la Valèria va alçar els braços i va obrir
les palmes de les mans, aquestes es van asseure als seus dits.

—Deixeu-me fer memòria, Valèria de les Neus. Eres tan maca, de petita. Sempre jugaves amb
nosaltres, tot i que la teva mare no ho volia. I ens feies promeses, volies ser una fada. Tenir la nostra
màgia. I jugàvem a què podies moure el vent i l'aigua, i fer encanteris d'amor quan vas enamorar-te
d'aquell home...

—Però jo mai podia convertir-me en una fada, si ja era una bruixa.— Va contestar la Valèria, en un
retret. La fada blava va riure amb més força.

—És clar que no, tonta! Tonta, tonta, la nena que volia fer més màgia! Tonta, tonta, la noia
enamorada! Tonta, tonta, la mare que volia sempre, i mai donava! Ja saps com funciona això, els
regals mai són gratuïts... Però mai vas voler saber el preu, tot i que t'has amagat per molt temps...

—Només volia protegir la meva sang. Els meus errors no els han de pagar les meves criatures. Ni el
meu home. Li vau robar la capacitat de moure's, del seny i de la parla. Vau matar-lo, sense parar-li
el cor. I no heu estat mai contentes. Les meves filles no tenen pare per culpa vostra.
L'Ignasi va sentir que el seu cor es trencava. No podia creure tot allò que veia, i en aquell moment
va adonar-se'n que la Valèria mai no l'havia estimat, perquè ella ja estimava a un altre home. Un
desengany va ferir-li el pit. No podia sortir de l'amagatall. Tot i això, no volia abandonar a la
Valèria. Sentia que estava en perill. No podia desfer-se dels seus sentiments, per més que no fossin
correspostos. La màgia se li escapava de les seves possibilitats, i ni tan sols acabava d'entendre el
que estava passant a l'aiguamoll, però el mateix crit que l'havia portat fins a l'Aura aquell matí era el
que li insistia a quedar-s'hi.

Les fades cada cop es posaven més nervioses. El seu to de veu agut començava a fer-se cada cop
més fort i dur, frenètic. La Valèria les observava amb rigidesa, sense demostrar el temor que li
mossegava l'ànima a dins del cos. El fred de les aigües li cremava les cames. Les tres al mateix
temps van cridar:

—Valèria de les Neus, la mort de la Rita era inevitable. Havia de morir. I ho vas saber quan encara
la tenies en les entranyes. Notaves una força maligna, corrupta. Notaves fredor, a diferència de
l'embaràs de l'Aura. I ho vas saber quan vas llençar-te les cartes. Ho vas fer cada nit, i en totes elles
sortia la Mort. I vam cantar-te a l'oïda la profecia: la nena a la qual li canviaven els colors dels ulls i
dels cabells, quan arribés a ser conscient del seu poder, ho mataria tot al seu pas. Perquè la Rita
estava destinada a escampar el terror arran de voler venjar totes les bruixes de la història. Perquè tot
el seu poder li quedava massa petit el seu cos.

La veritat la feria i en un atac de fúria, Valèria va tancar les mans de cop per atrapar a les tres fades.
Volia esclafar-les, però la màgia només podia matar-se amb màgia. D'aquesta manera, i en venjança,
la pell dels seus dits va tornar-se púrpura. Tota ella tremolava i els cabells que li arribaven una mica
més avall de les orelles va començar a ballar-li per l'energia que desprenia. Una bruixa mai no podia
matar a una fada de la nit, perquè aquestes eren les encarregades de vigilar que el món de la màgia
no es descobrís. Podien fer i desfer, però la Valèria ja no aguantava el seu joc. Ferien per plaer, i
jugaven amb les bruixes, es divertien amb el patiment... Tota aquesta set d'ira va aixecar l'aigua de
l'aiguamoll. Els crits de les fades a dins dels punys de la Valèria se sentien cada cop més
desesperats, però l'encanteri per l'assassinat de les tres ja estava retenint-les. Al final, el silenci tornà
i les mans de la Valèria, totes cremades, van obrir-se. No hi havia res. El cos de la dona va caure
desmaiat dins l'aigua.

L'Ignasi va sortir corrent del seu amagatall, amb el cor alteradíssim. Va buscar la Valèria i, en
trobar-la, va agafar-la en braços per treure-la de la foscor de les aigües. La Valèria plorava i els
cabells castanys perdien el seu color fins a convertir-se en blancs, enganxats per la humitat envers el
seu rostre juvenil. Quan va adonar-se de la presència del metge, va amagar la cara contra el seu coll.

A l'enterrament de la Rita només va assistir l'Ignasi, la Valèria i l'Aura, qui cega necessitava agafar-
se de la faldilla de la seva mare per no ensopegar enlloc. Van passar setmanes fins que el Caporal de
la Guàrdia Civil no arribà a donar les males notícies: l'assassinat de la Rita era tot un misteri i no
s'havia trobat cap pista, així que tancaven el cas. Això els hi permetia a la família fer les maletes i
anar-se'n d'una vegada per totes d'aquell maleït poble. Cap de les dones, excepte la Marieta, van
parlar-li mai des de la mort de la Rita. La minyona, que havia volgut anar a l'enterrament, en el camí
va topar-se amb un joier jove que buscava feina i, sense saber com, van enamorar-se tan
profundament que van casar-se al mes següent. No va tornar mai més a casa de la senyora Juliana,
la qual va ser enxampada pel seu marit en una de les seves infidelitats, i a la seva germana li va
regalar un mirall amb incrustacions de perles meravelloses, perquè pogués veure's la cara d'enveja.

El dia de l'acomiadament, l'Ignasi portava les maletes alhora que la Valèria, després de fer-li un
petó, anés a parlar amb el carruatge que els esperava. Tots tres, com una família ben avinguda,
malgrat la ferida recent i el fet d'haver perdut la capacitat de fer màgia, es decidien a anar a la gran
ciutat a què l'Aura conegués el seu pare.