Capítol 4. Aprofitament I Gestió de Petits Fruits Silvestres I Llavors

Aprofitament i gestió de petits fruits silvestres i llavors per al consum
CAPÍTOL 4
APROFITAMENT I GESTIÓ
DE PETITS FRUITS SILVESTRES I
LLAVORS PER AL CONSUM
Copyright © 2000. Edicions de la Universitat de Lleida. All rights reserved.
- 95 -
Conesa, Mor, Josep. Altres aprofitaments forestals, Edicions de la Universitat de Lleida, 2000. ProQuest Ebook Central,
http://ebookcentral.proquest.com/lib/biblioues21sp/detail.action?docID=3211160.
Created from biblioues21sp on 2018-07-15 13:05:27.
Altres aprofitaments forestals
- 96 -
4.1. INTRODUCCIÓ
4.1.1. Estat actual
La recollecció de fruits es produeix des de temps prehistòrics. En les troballes

arqueològiques s'han trobat clafolls d'avellanes, llavors de gerds, pomes silvestres i pinyols
de Prunus procedents dels primers assentaments humans. En aquest sentit, no hem d'oblidar
que els actuals fruiters deriven, principalment, d'espècies silvestres algunes de les quals
encara es poden trobar espontàniament als boscos; d'altres, però, provenen d'espècies
silvestres d'altres llocs del món que han estat primerament seleccionades i després fins i tot
millorades genèticament.
Efectivament, les diferències entre els fruits procedents de plantes cultivades i els
procedents de plantes silvestres són importants en alguns casos com ara les pomes o les
prunes, però pràcticament són inapreciables en altres fruits com ara les castanyes, els gerds
o les avellanes. Heus ací que aquests fruits encara es continuen obtenint d'una manera quasi
directa del bosc o del terreny forestal.
En els darrers anys s'ha produït una espectacular alça de l'anomenat sector dels fruits
silvestres, especialment dels anomenats petits fruits del bosc. L'aprofitament de les llavors i
dels fruits silvestres és una activitat que, malgrat les oscillacions del mercat, pot
proporcionar una font d'ingressos força substanciable als propietaris de finques forestals.
Atès el gran valor econòmic que representa aquest tipus d'aprofitament forestal, cal
conèixer més profundament les espècies el fruit de les quals poden proporcionar un
rendiment a partir dels seus fruits, elaborar estudis de productivitat i sobretot de mercat. Les
principals espècies subministradores de fruits/llavors silvestres, ja sigui per alimentació,
humana o animal que creixen espontàniament a la península Ibèrica es troben a la taula 4.I.
4.1.2. Legislació general
L'única regulació administrativa general dictada que fa referència als aprofitaments

forestals relatius als fruits i llavors del bosc afecta únicament a les forests gestionades –de
l'Estat o d'entitats locals CUP–. Pel que fa a forests gestionades per particulars, hi ha
regulació específica pel que fa a l'aprofitament de pinyes a Catalunya i a Castella i Lleó, i hi
ha, també una modalitat de contracte de compravenda de castanyes en tot l'Estat. En
ambdós casos, aquesta regulació és descrita en els apartats corresponents d'aquests
productes.
- 97 -
Taula 4.I. Plantes que subministren fruits comestibles d'interès forestal
Arbutus unedo (arboç, madroño) Prunus domestica (pruner, ciruelo)

Castanea sativa (castanyer, castaño) Prunus spinosa (aranyoner, endrino)
Capparis ovata (taperera, alcaparro) Pyrus pyraster (perera borda, peral silvestre)
Ceratonia siliqua (garrofer, algarrobo) Quercus ilex subsp. ballota (alzina, carrasca)
Corylus avellana (avellaner, avellano) Quercus canariensis (roure africà, quejigo andaluz)
Ficus carica (figuera, higuera) Quercus faginea (roure de fulla petita, quejigo)
Fragaria vesca (maduixer, fresal) Quercus pyrenaica (reboll, roble melojo)
Juglans regia (noguer, nogal) Quercus suber (surera, alcornoque)
Juniperus communis (ginebre, enebro) Ribes sp. (riber, grosellero)
Malus sylvestris (pomera, manzano) Rubus caesius (romegueró, zarza)
Myrtus communis (murta, mirto) Rubus idaeus (gerdera, frambueso)
Olea europaea var. europaea (olivera, olivo) Rubus saxatilis (esbarzer, zarza)
Opuntia ficus-indica (figuera de moro, higo chumbo) Rubus ulmifolius (esbarzer, zarzamora)
Pinus pinea (pi pinyoner, pino piñonero) Sorbus domestica (server, serbal)
Prunus avium (cirerer, cerezo) Vaccinium myrtillus (nabiu, arándano)
Prunus cerasus (guinder, guindo)
En el cas de voler fer una explotació de fruits o llavors silvestres en forests

gestionades, cal recordar la normativa general que regula els drets d'explotació i que inclou,
a l'igual com d'altres tipus d'aprofitaments forestals (vegeu el punt 1.3.4), les pautes o
etapes següents:
- Sollicitud. - Expedició de llicència (acta de lliurament)

- Determinació (acta) - Execució de l'aprofitament
- Comunicació a entitats propietàries - Control de l'execució

- Licitació i comunicació a l'Administració - Comptatge/mesurament i liquidació (acta)
- Liquidació del 15% per a millores i taxes - Reconeixement final (acta)
4.2. ELS FRUITS DELS ARBRES FORESTALS PER A CONSUM

HUMÀ
4.2.1. El pi pinyoner (Pinus pinea)
4.2.1.1. Característiques morfològiques, corologia i ecologia
El pi pinyoner (fig. 4.1) és una espècie forestal de caràcter fruiter com altres arbres
mediterranis com ara l'alzina (Quercus ilex), l'ullastre (Olea europaea var. sylvestris) i el
roure (Quercus sp. pl.). Pinus pinea és una pinàcia cultivada des de l'antiguitat, per això es
fa molt difícil establir l'àrea originària de l'espècie, però cada cop hom pot afirmar amb més
- 98 -
seguretat que l'àrea inicial de distribució deuria de comprendre tot el cercle mediterrani,
inclosa la península Ibèrica. Avui, però, el pi pinyoner arriba fins a la Xina.
És un arbre l’alçada del qual pot arribar fins a 30 m, dotat d'una típica capçada a
manera de paraigua, sense branques en la part inferior, d'escorça bruna-grisenca que en
desprendre's deixa zones de color taronja. Les fulles són llargues, de 10 a 20 cm, i de fins a
2 mm de gruix, punxegudes. Les pinyes es fan a l'extrem de les branques; són voluminoses
i de 8-15 x 10 cm, pesants, amb pinyons de 15-20 x 7-11 mm, de closca dura i sense ales o
de mida menor d'1 mm i caduques. Hi ha una varietat anomenada de pino uñal, (P. pinea
var. fragilis), citada de les localitats de Cebrero (Ávila) i de Mieza (Salamanca) que
presenta la closca tova i que es trenca amb els dits.
La fructificació s'inicia per els 15 i els 18 anys, però no és fins als 30 o 40 anys que
es troba en plena producció. La fructificació, però, es veu especialment afavorida en
situacions força assolellades i quan les pinedes presenten buits o espais amplis que
permetin l'entrada de la llum a les branques productores de pinyes.
La maduració de les pinyes necessita tres anys. L'obertura i caiguda dels pinyons
s'efectua a la tardor del tercer any, tot i que en ocasions pot endarrerir-se fins a la primavera
següent. Aquest caràcter és important perquè permet preveure la collita amb molt temps per
endavant.
Pel que fa a l'àrea de distribució, ja hem comentat que es tracta d'una espècie
mediterrània que per l'est arriba fins a Síria i el sud del Caucas, i per l'oest, fins a Portugal,
especialment a Alcacer do Sál (SEITAS, 1997). A Espanya, els nuclis més importants es
troben al Massís Central, Sierra Morena, estribacions meridionals del Sistema Ibèric, sud-
oest de la Manxa, Catalunya, València i les illes Balears. L'any 1991 el 80% de la
producció nacional del pinyó es concentrava principalment en tres regions espanyoles:
Andalusia, Catalunya i Castella i Lleó per aquest ordre quant a la superfície forestal que
ocupaven les pinedes de pi pinyoner (JOVELLAR & ORTUÑO, 1997).
A Catalunya el pi pinyoner s'estén des del nivell del mar fins als 1.000 m d'altitud i
forma pinedes de grans extensions al Maresme, la Selva, el Vallès Oriental, el Gironès i
l'Empordà (BADIA & al., 1983).
Des del punt de vista ecològic com ocorre amb la majoria dels nostres pins, és una
espècie heliòfila, això vol dir que no suporta l'ombra, per la qual cosa la seva presència
solament està assegurada en aquells indrets sotmesos a una elevada insolació. A més
exigeix la presència de sòls de textura grollera. En aquest sentit, moltes persones creuen
que es tracta d'un arbre fixador de dunes, però això no és pas veritat; és, efectivament, un
arbre adaptat per suportar el pas de la duna, però no es tracta d'un element fixador.
Resisteix l'acció eòlica i parcialment cobert per la sorra pot sobreviure fins que la duna
acaba de passar.
Aquestes pinedes, com passa amb les altres pinedes autòctones de terra baixa, no
formen comunitats climàciques; el collectiu florístic que forma el sotabosc correspon a les
brolles mediterrànies que conformen les comunitats secundàries dels dominis dels alzinars
o de les suredes.
- 99 -
4.2.1.2. La recollecció
Atès que la maduració de la pinya es produeix a la tardor, la recollecció s'efectua

entre el mesos de novembre i febrer. En general, s'efectua a mà, pels anomenats
pinyonaires, però també s'efectua de forma mecanitzada. Els pinyonaires s'enfilen a l’arbre i
fan caure les pinyes mitjançant una eina dotada d'un pal llarg (de 4 a 5 m) acabada en un
ganxo, ungla o "gorguz".
La mitjana de pinyes que recull un pinyonaire al dia oscilla entre 400 i 600 (2-3 hl
de pinya). En capçades netes de ramificacions interiors, la quantitat total es pot veure
augmentada en 2 o/i 3 vegades. Cal evitar, però, l'obertura natural de la pinya a fi de no
perdre pinyons i evitar així que sigui o massa madura o massa verda.
El pagament al pinyonaire s'efectua per cada quilo de pinyes recollides, i al
propietari del bosc, per la quantitat real extreta –el comprador evita el risc màxim– ja que el
pinyonaire té tendència a abandonar aquelles pinyes de l'arbre que són difícils de recollir.
Per aquesta raó convé que els pinyonaires estiguin a càrrec del propietari del bosc, ja que
tindrà cura que no en quedin sense recollir.
Pel que fa a dades de recollecció, hom pot dir que el rendiment de les pinyes de
pinyó són les següents (MONTOYA OLIVER, 1990):
a) Pinyó amb les cobertes (piñón en prieto):
* 100 kg de pinya aporten entre 15 i 22 kg de pinyons amb closca.
* 1 hl de pinyes aporten un total aproximat de 16 litres de pinyons amb
closca (11-12 kg de pinyó amb closca).
* La relació pinya/pinyó en pes i volum és d’aproximadament de 6:1
* La producció de pinyó amb closca a Espanya és de l'ordre de 6.261
tones/any, amb certa tendència a augmentar. La producció real
oscilla, segons els anys, entre 3.000 i 10.000 tones/any.
* Segons les dades de l'Anuari d'Estadística Agrària, les principals regions

productores són Castella i Lleó, Andalusia, Catalunya, Madrid,
Extremadura i Castella-la Manxa.
b) Pinyó en blanc:
De la separació del pinyó de la seva coberta llenyosa en surt el pinyó en
blanc. Aquesta separació s'acostuma a realitzar amb maquinària. No fa gaires anys que
aquesta operació encara s'efectuava a mà; la petita pellícula que embolcalla el pinyó se
separa després. Tot el procés esdevé l'origen de la industria del pinyó.
* La relació rendiment pinyó amb cobertes a pinyó blanc correspon al 16-
19% pel que fa al volum i al 18-22% pel que fa al pes.
* La mitjana del rendiment a Espanya correspon a 4,4 kg pinyó blanc/ha.
Un cop s'ha efectuat la recollecció de les pinyes cal deixar-les a l'escalfor del sol
perquè s'obrin espontàniament. També s'utilitzen assecadors a fi que l'operació sigui més
ràpida. La pinya buida, és a dir, desproveïda de pinyons, s'ha emprat com a combustible.
- 100 -
4.2.1.3. L’aprofitament
L'obtenció i el processament del producte es porta a terme en dues etapes ben

diferenciades: la fase forestal, la qual comprèn l'aforament de l'explotació, l'aprofitament i
el transport; i la fase industrial, amb l'assecat, obertura, classificació de les pinyes,
l'extracció de la closca i pellofa i l'empaquetat del pinyó (MONTOYA OLIVER, 1990).
4.2.1.3.1. Fase forestal

L'aprofitament del pinyó s'inicia amb l'aforament de la possible collita a l'arbre,
d'aquesta manera s'estudia la possibilitat d'optar a la subhasta o contractar la forest de la
qual hom pretén obtenir l'aprofitament.
A les forests d'Utilitat Pública o gestionades, per aconseguir l'aprofitament del
producte és obligatòria la subhasta, de manera que l'Administració és la que fixa el volum
estimat de la collita i el preu de taxació per hl de pinya.
Si es fa una contractació de l'aprofitament a particulars, aquest es realitza al mes de
setembre, i generalment al mes de novembre s'inicia l'aprofitament fins al mes de març o
fins i tot més tard. Un problema afegit correspon al possible abandó de pinyes (pinyes sense
collir) per part del pinyonaire.
Un cop se n'ha extret les pinyes i aquestes han estat esteses o apilades se’n fa la
valoració, pesada i transport posterior.
A Catalunya les indústries del pinyó solen ser de caràcter familiar, així doncs,
l'adquisició de les pinyes s'efectua directament, i és el mateix capatàs o responsable de
l'explotació qui realitza el transport directament a la indústria. A Catalunya, a diferència
d'altres comunitats autònomes, es pot allargar l’obtenció de pinya fins al mes de maig per la
qual cosa la fase forestal s'allarga considerablement.
Els industrials catalans també tenen preferències per l'àrea d'origen de les pinyes.
Les zones preferides corresponen a les costaneres; primer, perquè l'obtenció de pinyons és
més gran per pinya, i, en segon lloc, perquè l'aire del mar en ésser humit i carregat de
partícules de sal afavoreix que la pinya s'obri millor per a ser processada. A les terres de
l'interior, els climes extrems influeixen en un major tancament de la pinya i en una menor
producció de pinyons per unitat d'estròbil. Concretament, les comarques preferides pels
industrials dels pinyó són la Selva, el Baix Empordà i el Gironès.
4.2.1.3.2. Fase industrial

S'inicia amb l'assecat de les pinyes, en assecadors artificials a fi d’escurçar-ne el
procés. Ara bé, en molts llocs l'assecat encara es continua efectuant en el mateix terreny
forestal on s'ha fet l'aprofitament per acció del sol.
Després de l'assecat, i per poder extraure el pinyó de la pinya, cal fer una
escarificació. Aquesta s'efectua abocant un cert nombre de pinyes en grans cubells d'aigua
bullent a fi d'estovar-les. Des d'aquests cubells les pinyes són dutes a un remenador on, per
mitjà d'unes pales mòbils, la pinya anirà perdent les bràctees i els pinyons. El producte, en
sortir del remenador, passa per un colador cilíndric i metàllic amb una base de sedassos de
mida variable. El sedàs més petit facilita que els fragments més reduïts puguin sortir del
sistema. Un segon cedàs permet que els pinyons més petits siguin colats; un tercer sedàs
- 101 -
facilita el pas de la resta de pinyons. Finalment, un quart nivell recull les bràctees o
pinyaca. Un altre cilindre colador permet fer passar la resta de les pinyes a fi de poder
recuperar algun pinyó que hagi quedat barrejat amb les bràctees. La pinyaca obtinguda
s'empra com a combustible.
Els pinyons obtinguts passen a uns dipòsits on es fan circular fins a una cambra amb
una màquina succionadora que destria els que pesen menys, ja que una bona part estan
buits. A continuació passen a una caldera on durant 4 hores resten a una temperatura de
80qC amb la finalitat que la closca es torri i s'esquerdi. Més tard, els pinyons passen per un
altre colador que els classifica en tres mides diferents. Els pinyons de mida mitjana i petita
es fan passar per unes màquines que els sacsegen fins que perden la closca i fins i tot part
de la pellofa. Els de mida gran es trenquen a mà perquè són poc nombrosos i no hi ha
maquinària especialitzada. Per extraure’n la pellofa, els pinyons es posen en remull en un
cilindre que dóna tombs a fi que se’n desprengui. Després s’assequen i se n’obté finalment
el pinyó en blanc.
El pinyó en blanc s'envasa en sacs de 25 a 50 kgs per al comerç interior, mentre que
per a l'exportació s'empaqueta en sacs de 2 a 10 kgs. S'empren sacs de plàstic a fi d'evitar
que el pinyó pugui veure's afectat per la humitat exterior.
4.2.1.4. La producció
El principal producte que s'obté del pi pinyoner és el pinyó, amb un aprofitament

econòmic superior a la resta de productes que subministra l'arbre, com ara la fusta, la
llenya, les resines o les escorces.
Així doncs, segons les dades de què disposem corresponents a l'any 1986, el valor
assolit per la pinya era d’aproximadament de 1.370 milions de pessetes, mentre que el valor
assolit per la fusta era de tan sols 488 milions de pessetes.
La producció varia segons els anys. Aquesta variació pot oscillar entre 1 i 5
vegades, però rarament hi ha manca de collita. També, naturalment, la producció pot variar
en funció de la climatologia de les diferents àrees.
L'escassetat de la producció cíclica –es tracta d'un arbre anyívol– es pot explicar
com una defensa de la planta enfront de plagues, a fi de disminuir-ne la incidència en els
anys posteriors; també, però, hom diu que és una manera de refer-se de la gran despesa
energètica efectuada durant la collita.
Les millors collites, però, es fan cada 3 i 4 anys, però en ocasions les glaçades i
l'atac de paràsits fan que es puguin fer cada 5-6 anys. Les plagues poden reduir la producció
a una tercera part del normal.
Malgrat la incidència de les plagues i la climatologia, la producció de l'arbre depèn
del diàmetre del mateix pi. La producció significativa s'inicia quan l'arbre assoleix uns 20
cm de diàmetre. Amb aquesta mida ja es poden collir unes 10 pinyes per arbre; amb 25 cm
de diàmetre, unes 18 pinyes; amb 30 cm, unes 35; amb 40 cm, unes 80; amb 45 cm unes 95,
i amb 50 cm, unes 115 en total. Vegeu a la taula 4.II un altre mètode per poder estimar la
producció de pinyes.
- 102 -
Taula 4.II. Estimació de la quantitat de pinyes que s'obtenen segons la

superfície de la capçada de l'arbre. De MONTOYA OLIVER (1990).
20 cm diàmetre Æ 1,0 pinya/m2 capçada

25 cm " Æ 1,5 pinyes/m2 capçada
La producció per hectàrea és variable, i la unitat que en aquests casos s’utilitza per a
valorar-la correspon a hectolitres de pinyes collides per hectàrea. S’ha de tenir en compte
que 1 hl de pinyes equival a 180-225 pinyes i que cada pinya té un pes mitjà de 350 g –
inferior en alguns territoris–. Un hectòlitre de pinyes equival aproximadament a 60-75 kg
de pinyes.
La mitjana de producció va de 2 a 6 hectolitres de pinyes/ha, però es poden assolir
valors de fins a 15 hl/ha –depenent de les zones i els anys– els màxims, però, corresponen a
30 hl/ha. En condicions deficitàries o de pi jove els valors són d’aproximadament 0,4 hl/ha.
La producció nacional de pinyó és molt variable d'uns anys als altres, però se situa a
l’entorn d'unes 6.000 tones/any. La major part es concentra a Catalunya, Andalusia i
Castella i Lleó. Les expectatives de producció són molt bones a Andalusia perquè en els
darrers anys s'han efectuat repoblacions molt importants de pi pinyoner (unes 160.000 ha)
que es trobaran en plena producció d'aquí a pocs anys.
L'efecte dels anys anyívols és, quant a la producció, molt menor a Catalunya que en
altres territoris. Sota condicions de clima continental, el pi pinyoner és més irregular que en
les zones costaneres. La possibilitat de l'empelt de pi blanc (Pinus halepensis) amb el pi
pinyer en algunes comarques catalanes, costaneres o de l'interior, s'ha de tenir en compte,
atès que el volum potencial de pinyons obtingut resulta ser força important (SALVADÓ,
1993).
Actualment la producció mitjana a Espanya és de 22 kg de pinyó/ha. La producció
en l’àmbit estatal és del 45% de la collita mundial. El mercat mundial és dominat per Itàlia,
Portugal, Turquia, Xina i Espanya. El principal consumidor són els EUA.
4.2.1.5. Destinació dels productes obtinguts de la pinya
Els productes obtinguts de la pinya tenen diferents destinacions segons la qualitat:

a) Pastisseria. S'empren pinyons de mida mitjana o gran, sencers i no deformats.
b) Oli de pinyó. S'obté a partir dels pinyons trencats, d'aquells altres parcialment
malmesos o deformats i dels que tenen la pellofa encara parcialment adherida. Tots aquests
pinyons es trinxen i l'oli obtingut es decolora i amb altres tractaments s'empra per a ser
barrejat amb altres aromes per a fabricar perfums.
- 103 -
c) Closca del pinyó o pinyola. S'ha utilitzat i encara s'utilitza com a combustible,
encara que solament per a forns especials que estiguin perfectament tancats ja que
espeteguen i se'n desprenen fragments encesos.
d) Pinyaca (bràctees de les pinyes). També s'utilitza com a combustible. Molt sovint
acostuma a acompanyar la pinyola i es distribueix als mateixos forns especials esmentats en
el punt anterior.
e) Pinyes buides. Tradicionalment han estat emprades per a fer carbó vegetal
juntament amb la llenya.
4.2.1.6. Tractaments silvícoles i gestió
1. Pinus pinea exigeix la presència de sòls de textura grollera, més aviat sorrencs
Això duu implícits uns nous condicionaments que per aquest pi no són cap obstacle:
elevada permeabilitat dels sòls, com a conseqüència més directa, i l'escassa presència
d'aigua en aquests sòls, fisiològicament molt secs.
2. No és estrictament silicícola, malgrat que en alguns punts de la nostra geografia es
presenti damunt de granits meteoritzats –sauló– perquè no mostra cap tipus d'inquietud
particular si els materials del substrat són calcaris. Més aviat el factor limitant és la textura
del sòl.
3. Tolera bé la presència de sals i la pobresa general dels sòls sobre els quals es
desenvolupa.
4. Per afavorir la producció de pinyons és necessari que els arbres estiguin
suficientment espaiats, d'aquesta manera s'aconsegueix un major desenvolupament de les
capçades a més d'una més bona illuminació de les branques. En aquest sentit fóra ideal que
entre arbre i arbre quedés un espai de prop de la meitat o dels dos terços del radi de la
capçada.
5. Atès que davant l'espai considerable que resta entre capçada i capçada s'afavoreix
l'entrada de nombrosos arbusts heliòfils, s'ha de tenir cura de mantenir el sòl net al dessota
les capçades amb neteges, esporgues o llaurades periòdiques.
6. En les primeres etapes de creixement de la pineda cal realitzar esporgues que
permetin desenvolupar favorablement la capçada a fi que adquireixi una forma que sigui
l'adequada perquè el pas de la llum i l'aire hi afavoreixi al màxim la producció de pinya.
7. Quan la pineda ja es troba en plena producció, tradicionalment es continua
realitzant una esporga de manteniment a fi d'eliminar-ne les branques compreses en els dos
terços inferiors del tronc de l'arbre a fi d'afavorir-hi la producció de pinya.
8. Amb empelts i esporgues hom pot arribar a obtenir pins més baixos amb la
finalitat que la recollecció sigui més fàcil i còmoda. Els empelts en la propagació del pi
pinyer és molt antiga. CAVANILLES (1797) ja indicava en la seva obra la manera com els
alacantins multiplicaven els pins pinyoners a partir de pi blanc. L'empelt de braquiblasts és
la tècnica que ofereix unes expectatives més bones, en poder obtenir-ne una gran quantitat
de pues i, a més, durant una bona part de l'any PALOMAR & al. (1993).
9. A més de ser afectat per la processionària del pi (Thaumetopoea pityocampa), que
pot provocar una important defoliació, també és afectat pel perforador dels borrons, evetria
(Rhyacionia luolina), el qual afecta directament els brots tendres que són els que duen les
- 104 -
pinyes. Altres plagues afecten directament la pinya, com la fam de les orugues (Dioryctria
mendacella), que la converteixen en una cruïlla de galeries; i Pissodes validirrostris, les
larves de la qual ataquen la pinya en el darrer any de desenvolupament i la fan malbé.
10. Els assaigs sobre el cultiu del pi pinyer en viver i la fertilització i aplicació
d'herbicides a les plantacions iniciats l'any 1995 (MONTERO & al., 1997) poden permetre
millorarla producció de pinyó en els propers anys.
4.2.1.7. Normativa específica
4.2.1.7.1. Normativa catalana

A Catalunya, l’article 49 de la Llei forestal de 1988 preveu la possibilitat que per
efectuar determinats aprofitaments forestals sigui imprescindible l'obtenció d'una llicència
prèvia. Això és el que ocorre en l'aprofitament del pi pinyoner, s’hi ha regulat l'obtenció de
pinyes i de pinyons.
* Ordre de 18 de juliol de 1991 del Departament d'Agricultura, Ramaderia i Pesca,
per la qual s'ordena el sector de la recollida i comercialització de pinya de pi pinyer (Pinus
pinea) (DOGC de 12 d'agost de 1991).
- Obliga la persona que fa l'aprofitament a posseir una llicència individual o
collectiva que ha de renovar cada any.
- Cal obtenir una autorització escrita del titular del terreny on s'ha d'efectuar
l'aprofitament.
- És obligatori dur la llicència i l’autorització durant les activitats al bosc.
- Es regula la temporada hàbil de recollecció de pinyes, la qual solament es pot
efectuar entre el 15 d'octubre i el 15 de maig. Fora d'aquest període queda prohibit de
recollir-ne.
- Segons la climatologia, l'Administració pot avançar o retardar el període hàbil de
recollecció fins a un màxim de 15 dies.

- La recollecció es pot realitzar manualment o per mitjans mecànics sempre i que no
malmetin els troncs o les branques. Resta prohibit l'ús de serres.
- Els recollectors han de deixar un mínim de 5 pinyes a fi que se’n garanteixi la
reproducció natural.
- El titular del terreny pot reservar la recollida de pinyes senyalitzant les zones amb
rètols convenients.
- Els productes solament poden ser adquirits per indústries i intermediaris a
recollectors en possessió de llicència.
- Registre de compres per als intermediaris i indústries elaboradores.
- Es donen a conèixer les infraccions per via administrativa.
- 105 -
4.2.1.7.2. Normativa de la Comunitat de Castella i Lleó

* Decreto 100/1999, de 6 de mayo. Por el que se regula la apertura de la época
hábil de recogida de piña cerrada de pino piñonero, Pinus pinea L. (BOCyL de 10 de maig
de 1999).
- Es regula la data inicial de l'aprofitament del pinyó a fi d'evitar-ne la
comercialització abans d'aquella data. L’época hàbil comença a partir de l'11 de novembre
de cada any, excepte en els casos d'autoritzacions específiques per a finalitats científiques.
- La tinença i transport de la pinya fora del període hàbil és considerat com un
element provatori que pot ser motiu per incoar un procediment sancionador.
4.2.2. El castanyer (Castanea sativa)
El castanyer (fig. 4.1) és un arbre caducifoli de la família de les fagàcies que pot
arribar a 30 m d’alçada. Va ser introduït a la Península en època preromana i posteriorment
naturalitzat, ja que es creu que l'àrea d'origen podria trobar-se als Balcans, Àsia Menor i
Caucas (CEBALLOS & RUIZ DE LA TORRE, 1979). També és considerat de gran importància
a Galícia i a la zona lleonesa del Bierzo (fig. 4.2). Té l'escorça gris-brunenca amb escletxes
longitudinals. Les fulles són serrades, de 10 a 25 cm, oblongolanceolades. Els grups florals
són de 12 a 20 cm, amb flors grogues. Els fruits, brillants, són les castanyes, de base
pàllida reunides en grups i embolcallades per una estructura espinosa, l'eriçó.
Viu als boscos de caducifolis alterats per l'home, on arriba a ser l'arbre dominant,
especialment en els estatges montà inferior i mediterrani muntanyenc, amb preferència pels
sòls àcids. S'estén pel nord, de Galícia a Catalunya (BADIA & a.l, 1983), excepte els
Pirineus, centre peninsular (RUBIO & SÁNCHEZ MATA, 1995) i sud d'Espanya (RUBIO,
1997) i, segons CEBALLOS & RUIZ DE LA TORRE (1979) els millors castanyars fruiters se
situen entre els 200 i els 600 m d'altitud; mentre que els fusters entre els 500 i els 1.000 m.
Floreix a finals de primavera (maig-juny) i fructifica a la tardor. Les primeres
castanyes s'anomenen sanmigueleñas, i les més tardanes, sanmartiniegas. Els fruits poden
aparèixer solitaris, en parelles o bé en grups de 3 i 4. Normalment apareixen en grups de 3.
La cúpula o eriçó embolcalla els fruits.
Els castanyers són arbres molt productius, fins i tot individus molt vells i amb els
troncs buits continuen produint grans collites de castanyes.
4.2.2.2. Utilitat del fruit
El fruit és comestible tant per a l'home com per als animals (porquí i vacum), atès
que es tracta d'un aliment en el qual dominen els hidrats de carboni (25% de midó, 19% de
sucres, 3% de cellulosa), lípids (3%), proteïnes (8%), sals minerals (2%) i aigua (40%). Un
quilogram de castanyes subministren 1.650 calories.
Les castanyes destinades a l'alimentació humana s'acostumen a menjar fregides,
reduïdes a cremes o purés, cuites o crues, o bé seques (castanyes pilongues). S'empren en
- 106 -
reposteria per fer marrons glace o pastissos. Amb el pericarp dels fruits s'han preparat
xampús per tenyir els cabells. Amb la farina obtinguda del fruit, en moldre'l, es fa pa de
castanya, pastissos, panellets i sopes espeses.
Des del punt de vista comercial, hi ha dos tipus de castanyes: la marrón i la
castanya. La marrón és molt apreciada i preferida a França, la qual utilitzen per a fer
confitura de castanya, coneguda amb el nom de marrón glacé.
La marrón té una forma ovalada més constant que la castanya, un més gran volum,
amb la qual cosa subministra menys fruits per quilo. El pericarp és més prim; l'atmella,
doncs, se’n desprèn més fàcilment. La carn és farinosa amb un alt contingut en sucre.
L'eriçó dóna 1 o 2 fruits.
La castanya presenta una forma no tan constant i un major nombre de fruits per
quilo. L'eriçó conté de 2 a 4 fruits.
4.2.2.3. Recollecció
La recollecció de castanyes destinada a la venda immediata requereix collir els

fruits en estat de plena maturitat, cap al mes d'octubre, és a dir, quan l'eriçó s'obre.
Per a obtenir fruits per a la conservació, cal fer una batuda de l'arbre abans que els
fruits siguin plenament madurs, concretament quan l'eriçó comença a presentar un color
verd-groc.
La collita dura bastant de temps perquè la maduració no és simultània en tot l'arbre.
Tot i així la maduració es pot avançar amb CEPA o Etephon (àcid cloretilfosfòric) que es
comercialitza amb el nom d'Ethrel.
El problema de la recollecció és el preu que han de pagar els propietaris als
jornalers, perquè la mà d'obra és cara, o bé pel lloguer d'un vibrador, que també resulta car.
La collita manual pot oferir entre 50 i 200 kg/persona i dia en funció de l'experiència del
recollector i de la varietat. Per a efectuar la collita mecànica se sol utilitzar la mateixa

maquinària que per collir l'ametlla o la nou, però tot i així el lloguer és car, i els terrenys
són d'accés i treball més dificultosos.
4.2.2.4. Producció
La producció és molt variable i, a més de les diverses àrees on la climatologia juga

un paper molt destacat, cal considerar els diferents marcs de plantació i la gradació d'edats
que s'estableixen. En petites plantacions ben ordenades s'aconsegueixen produccions de
6.000 a 10.000 kg/ha any, però es considera una bona producció quan la mitjana és
d’aproximadament 5.000 kg/ha any en castanyers adults. En castanyers d'extensió més
moderada són bones les produccions de 2.500 a 3.000 kg/ha any. Tot i així, a Espanya els
castanyers han passat per períodes de grans crisis en els quals moltes castanyedes han estat
abandonades a causa de l'èxode de la població rural a les ciutats, per la qual cosa la
producció actual està per sota de les xifres anteriors (BERROCAL DEL BRÍO & al., 1998).
- 107 -
4.2.2.5. Tractaments silvícoles i gestió
1. El castanyer dedicat exclusivament a la producció de castanyes ha de poder

disposar d'absoluta llibertat per desenvolupar la capçada, ja que els fruits solament es
desenvolupen en les branques terminals. D'aquesta manera s'entén que més gran és la
producció com més illuminada estigui la capçada. La presència de llum i calor als brots
estimula la lignificació i activa la producció de borrons destinats a donar fruit.
2. La separació ideal dels peus s'assoleix quan, a plena producció de castanyes, les
capçades es desenvolupen molt a prop però sense arribar a tocar-se i recobreixen la major
part del sòl. És importantíssim tenir en compte aquesta circumstància si es vol plantar una
castanyeda i ubicar els peus a marc real de 12 a 15 metres, és a dir, de 45 a 76 arbres/ha.
Castanyers d'uns 80 anys plantats en marc de 15 m presenta les capçades suficientment
distanciades perquè la illuminació sigui excellent.
3. Quan es pretén obtenir principalment fusta i llenya amb una talla periòdica i
generalitzada de la capçada i ,com a recurs secundari la producció de fruits, aleshores
l'espaiament pot ser menor, entre 7 i 9 m, amb uns 150 o 200 arbres/ha.
4. En els primers anys el castanyer agraeix tasques culturals que mantinguin net el
sòl d'arbusts i herbes. Així doncs, per a minoritzar la despesa que suposa la preparació del
terreny i el seu manteniment convé associar el castanyer, en les seves primeres etapes, a
altres cultius agrícoles que d'altra banda poden collaborar incorporant adobs naturals al sòl
i que d'altra banda no perjudiquen el seu desenvolupament, com ara cultius de
lleguminoses, patates o cereals (ELORRIETA, 1949).
5. Una pràctica habitual en algunes contrades espanyoles, com en el Bierzo, és l'ús
del foc per eliminar els bruguerars i així facilitar la recol·lecció de la castanya. No obstant
això, aquestes pràctiques són contraindicades, ja que d'una manera o una altra solen afectar
a les branques més baixes dels arbres o els troncs provocant ferides per on poden penetrar
fongs patògens.
6.- En els individus isolats o molt espaiats que es desenvolupen als costers o als
abancalaments, la capçada adquireix una forma esfèrica característica i no necessita cap
esporga determinada per formar o mantenir la capçada, però sí que es fa imprescindible
tallar els brots que es desenvolupen al peu dels troncs i les branques seques malmeses pel
vent.
7.- Els castanyers es veuen afectats per un seguit de malalties, entre les quals citem,
com les més importants, el mal de la tinta, fil·loxera o pesta del castanyer produïda pel fong
Phytophthora cambivora que acaba amb la mort de l'arbre, i el chancro o pesta del
castanyer americà (Castanea dentata) introduïda a Europa i ocasionada pel fong Endothia
parasitica (BERROCAL DEL BRÍO & CARNERO, 1999).
- 108 -
4.1. Arbres forestals subministrador de fruits per a consum humà. a) Pi pinyoner (Pinus pinea); b) castanyer
(Castanea sativa); c) server (Sorbus domestica).
- 109 -
4.2.2.6. Legislació
* En la Orden de 13 de Juliol de 1992 del Ministerio de Agricultura, Pesca y

Alimentació (BOE. 23-7-1992) de Castañas, s’homologa el contracte-tipus de compravenda
de castanyes destinades a la seva transformació.
- El contracte s'ha de fer per a cada campanya amb data límit de 31 de desembre de
cada any.
- Es relacionen un seguit d'estipulacions:
+ Objecte i durada del contracte.
+ Especificacions de la qualitat: el producte ha de ser recollit del terra pel
venedor a mesura que es vagi produint la caiguda natural, i la suma
dels defectes que pugui tenir el fruit (fruits gelats, germinats, oberts,
atacats per insectes, etc.) no pot superar el 20% de la partida
contractada; i si se supera el 12%, s'han d’adoptar penalitzacions que
han de permetre reduir el preu pactat inicialment.
+ Calendari de lliurament; preu mínim i preu a percebre.
+ Condicions de pagament, envasat i control.
+ Indemnitzacions, arbitratge i comissió de seguiment.
4.2.3. El server (Sorbus domestica)
El server (fig. 4.1) és un arbre caducifoli de la família de les rosàcies de fins a 20 m

d'alçada. Té fulles amb 6-8 parells de folíols de 3 a 4,5 cm, oblongs, serrats amb el revers
pubescent, especialment de joves. Les flors són d'uns 17 mm de diàmetre, en

inflorescències blanques o rosades. Els fruits són un xic piriformes, canvien de verdosos a
brunencs i són molt astringents.
És una planta submediterrània que s'estén principalment per les muntanyes del sud
d'Europa, tot i que penetra en algunes contrades del centre del continent. A la península
Ibèrica es distribueix principalment pel quadrant nord-est (fig. 4.2), amb localitats a
Andalusia (Sierra Nevada), principalment en rouredes de roure de fulla petita (Quercus
faginea) i martinenc (Quercus humilis), però també s'estén per les formacions superiors. Ha
estat, però, cultivat i actualment és freqüent de trobar-lo enmig dels camps de conreu.
4.2.4.2. Aprofitament
Els fruits són comestibles en fresc o conservats en sec. Se n'han fet gelees i begudes
alcohòliques Ha estat un cultiu important temps enrere, però avui gairebé ha estat
pràcticament abandonat. El fruit és ric en vitamina C i conté sorbosa com a sucre
predominant, però la només es pot menjar en fresc quan s'han patit gelades o es presenten
sobremadurats.
- 110 -
4.3. ELS FRUITS DELS ARBRES FORESTALS PER A

L'ALIMENTACIÓ ANIMAL
4.3.1. La pastura de glans (montanera)
4.3.1.1. Generalitats
Les espècies perennifòlies i marcescents de fagàcies ocupen grans extensions en la

península Ibèrica i són potencialment una valuosa font d'ingressos tant des del punt de vista
dels anomenats tradicionalment aprofitaments principals (fusta i suro) com secundaris
(pastura de glans o montanera). Les principals espècies productores de glans són la carrasca
(Quercus ilex subsp. ballota), la surera (Q. suber), el roure africà (Q. canariensis), una
subespècie del roure de fulla petita (Q. faginea subsp. broteri) i el reboll (Q. pyrenaica)
(fig. 4.2).
La producció de glans és de gran importància en àrees poblades per les espècies
anteriors, no solament per la quantitat i per la qualitat que pugui tenir el fruit, sinó que
aquests arbres donen fruit al bestiar quan precisament no abunda la pastura i, en qualsevol
cas, arriba a ser un aliment complementari de la producció herbàcia.
La surera i el roure de fulla petita comencen a fructificar a partir dels 10 o 12 anys,
i la carrasca entre els 8 i els 10 anys, per bé que la producció no és regular si no és fins que
ha superat els 30 anys. La producció de glans en el bosc gros és de 300 a 400 kg/ha any en
sureres i rouredes, i de 600 kg/ha en els carrascars. En les àrees més fredes, la producció de
glans es redueix molt i passa a ser consumida únicament pels animals silvestres. En bosc
menut la producció també és molt baixa, bàsicament per la forta competència que
s'estableix entre els brots d'un mateix peu. L'aclarida d'aquestes masses fa augmentar
considerablement la producció de fruits.
Quant a la qualitat de la gla, cal ressaltar que és un aliment ric en hidrats de carboni
(46%) i pobre en proteïnes (4%) i grasses (3%). En general la montanera se sol utilitzar per
engreixar el ramat porquí durant la tardor i l'hivern, de manera que aquests animals poden
arribar a augmentar de pes al voltant d'1 kg diari, amb una estimació què el consum de 9 kg
de glans es transformaran en 1 kg de carn de qualitat excellent.
En les contrades mediterrànies la utilització de l'espai forestal com a territori de
pastura representa uns avantatges considerables. Aquestes van des d'un enriquement del sòl
fins a un allargament del cicle vegetatiu de la vegetació herbàcia (CAMARASA & al., 1993).
Aquests sistemes són constituïts per pastures que contenen arbres dispersos aquí i allà, però
que conformen un model d'explotació anomenat agrosilvopastoral (SAN MIGUEL, 1998).
Aquests models es troben de forma exclusiva a la part sud-occcidental de la península
Ibèrica (Andalusia occcidental i Extremadura) i de forma més isolada a Castella-la Manxa,
Madrid i Castella i Lleó, on són coneguts com a deveses o dehesas en el territori espanyol i
montados en el portugués. La superfície que ocupen aquests espais és de 2 a 2,5 milions
d'hectàrees, de les quals el 75% correspon a territori espanyol BLANCO & al., 1997).
Les deveses amb poblacions monoespecífiques s'utilitzen en moltes zones
d'Espanya per a la pastura de glans. En aquest sentit són força importants les situacions en
- 111 -
les quals hi ha una barreja de carrasca, surera i roure, ja que d'aquesta manera es pot
allargar la pastura fins ben entrat l'hivern. Efectivament, el roure és el primer arbre que
comença a subministrar glans, després les aportarà la carrasca i finalment ho farà la surera.
L'espècie arbòria més estesa a les deveses és la carrasca (Quercus ilex subsp.
ballota), però també s’hi troben el càdec (Juniperus oxycedrus), el coscoll (Q. coccifera) i
la surera (Q. suber), aquesta darrera especialment a Extremadura i a Portugal. A Andalusia
apareixen elements més termòfils que acompanyen a la carrasca, com el garrofer
(Ceratonia siliqua) o l'ullastre (Olea europea var. sylvestris); mentre que més al nord, en
terres castellanes, la devesa arriba a estar constituïda per roures rebolls (Q. pyrenaica),
roures de fulla petita (Q. faginea) i freixes (Fraxinus angustifolia) (BLANCO & al., 1997).
A banda de les glans, un segon producte que donen les fagàcies de les deveses,
tenint en compte el bestiar, és l'esporguinya constituïda pel conjunt de fulles i branques
fines, en general menors de 5 mm. La qualitat d'aquest farratge llenyós és de mitjana a alta
en el roure de fulla petita i de menys qualitat en sureres i carrasques. El principal problema
és que contenen molta fibra.
Normalment l'esporguinya que s'aprofita és únicament la que s'obté quan es bat
l'arbre per conseguir les glans, però el principal avantatge d'aquest producte és que pot
emprar-se en qualsevol moment de l'any, excepte pel que fa a les espècies marcescents,
davant la carència d'aliment pels ramats. De tota manera s’ha de vigilar molt de no fer
malbé l'arbre i que això no perjudiqui la futura producció de glans. El roure reboll i el freixe
també són espècies que subministren molta esporguinya, especialment fulles, durant els
mesos d'estiu i tardor abans de la caiguda de les fulles.
4.3.1.2. La carrasca (Quercus ilex subsp. ballota)
La carrasca (fig. 4.2) és l'espècie més interessant pel que fa a la producció de fruit en
deveses, especialment en àrees de clima càlid. La gla és dolça i és molt apreciada pel
bestiar. L'arbre inicia la fructificació a partir de 8-10 anys d'edat i l'aprofitament comença a
ser important a partir dels 20-25 anys, però la plena producció s'assoleix a partir dels 50
anys (CEBALLOS & RUIZ DE LA TORRE, 1979). La collita màxima es pot produir als 100
anys però si s'esporga convenientment i se n'elimina la brolla competidora és possible que
s'allargui fins als 200 anys o més.
Segons MONTOYA OLIVER (1993), la producció de glans es dóna a unes 1.300.000
ha (700.000 en alta producció). En les deveses occidentals, les quals es corresponen amb les
zones òptimes de producció, cada arbre dóna entre 10 i 15 kg/any. A Extremadura i la
província de Huelva les carrasques donen de 700 a 800 kg/ha. La mitjana, però, a la resta de
l'Estat és de 550 kg/ha any, a raó de 45 peus/ha. En contractar la pastura de glans també s'hi
inclou la pastura herbàcia que creix entre els arbres.
4.3.1.3. La surera (Quercus suber)
Les referències de la gla de surera es remunten a l'època romana (DÍAZ-FERNÁNDEZ

& al., 1995). La surera (fig. 4.2) té l'avantatge que la seva llarga florida perllonga molt la
maduració dels fruits, tot i així resulta ser inferior a un any (MONTOYA OLIVIER, 1988).
- 112 -
L'època d'aprofitament és de setembre a gener, segons el clima i les localitats. La gla

d'aquest arbre s'aprofita per a montanera en el ramat porquí, però té un inconvenient, el seu
sabor amarg la fa menys apetent que la de les carrasques; localment, però, hi ha races que
subministren gla dolça.
La surera molt sovint es comporta com un arbre anyívol. La collita bona la dóna
cada 2-10 anys. Per contrarrestrar el fet de ser anyívol, normalment s'augmenta la densitat
de la població de sureres. La producció és molt variable en funció de l'ecologia i els
tractaments. En les terres de pastura de glans, hom considera produccions bones si el
rendiment és comprès entre 300 i 600 kg/ha any produccions mitjanes, si oscil·la entre 250 i
400 kg/ha any, i produccions pobres, si el rendiment obtingut se situa entre 100 i 150 kg/ha
any.
A partir de 10 a 12 anys la surera produeix fruit en bones condicions. La plena
productivitat es dóna a partir dels 30 anys. Entre els 50 i els 150 anyss’obtenen produccions
òptimes. De tota manera l'esporga i l'extracció abusiva de suro afecten la producció final de
glans. Cal tenir en compte que el bestiar porquí arriba a consumir de 8 a 10 kg de glans per
cada 100 kg de pes viu.
4.3.1.4. El roure reboll (Quercus pyrenaica), el roure de fulla petita (Q. faginea subsp.
broteri) i el roure africà (Q. canariensis)
El roure reboll (fig. 4.2), el roure de fulla petita i el roure africà són aprofitats,
també, en pastura de glans, tot i que les glans d'aquestes espècies ni són tan bones ni
tampoc són tan apreciades pel bestiar com les corresponents a la carrasca. Per minimitzar
l'efecte hom recomana la barreja dels
roures amb la carrasca i/o surera a fi
d'allargar el temps de pastura. De Q.
canariensis no sols se n'aprofiten les

glans en pastura sinó també la
ramalla. Les esporgues d’aquests
arbres també es practiquen, però no
tant per aconseguir ramalla sinó més
aviat per estimular la producció de
fruits.
Les deveses amb roure reboll
i roure de fulla petita (Q. faginea
subsp. broteri) són especialment
abundants a Castella i Lleó, tot
coincidint amb un territori més fresc
i humit que no pas el sud peninsular.
Figura 4.2. Distribució a la península Ibèrica

d’arbres forestals que subministren fruits per
al consum humà i animal.
- 113 -
Figura 4.3. Arbres forestals subministradors de fruits per a alimentació animal. a) Carrasca (Quercus ilex subsp.
ballota; b) roure reboll (Quercus pyrenaica); c) roure de fulla petita (Quercus faginea); d) garrofer (Ceratonia
siliqua).
- 114 -
4.3.2. El garrofer (Ceratonia siliqua)
El garrofer (fig. 4.3) és un arbre perennifoli de peus masculins i de peus femenins,

de la família de les papilionàcies –subfamília cesalpinòidies– de fins a 10 m d'alçada. Les
fulles tenen de 2 a 5 parells de folíols de 3 a 6 cm quasi arrodonits. Les flors són verdoses i
surten de les branques més gruixudes i velles. El fruit és una llegum de fins a 20 x 2 cm, de
color fosc que té de 10 a 16 llavors situades dins d'una polpa sucrosa. Floreix a la fi de
l'estiu i el fruit madura un any més tard, per això és possible de veure la coincidència de
flors i fruits.
Es distribueix per la regió mediterrània en zones costaneres, generalment per dessota
dels 400 m d'altitud i s’integra en estat silvestre en les màquies litorals (fig. 4.2) des del sud
de la província de Barcelona fins a Cadis, Huelva i el sud de Portugal (Algarve). El garrofer
s'ha conreat des de l'antiguitat en la major part dels països de la conca mediterrània i, fins i
tot, darrerament en altres contrades del bioma mediterrani (CAMARASA & al., 1993).
El fruit, la garrofa, és comestible i de gran valor nutritiu; l'home l'ha arribat a

consumir en èpoques de fam. El conreu del garrofer ha tingut alts i baixos amb una forta
expansió a la fi del segle XIX, però la desaparició del bestiar de tir, principal consumidor
fins aleshores, en va fer perdre l'interès. Actualment es destina a la fabricació de pinsos per
als ramats d'equins i porquins. A partir de la garrofa s'han fet succedanis de la xocolata i el
cafè. També s'empra en la fabricació d'alcohol i licors per fermentació, a causa de l'elevat
contingut de sucres, un 40% de sacarosa, un 17% de sucres reduïts i un 10% de proteïnes.
De les llegums també s'obté una substància mucilaginosa o goma que té aplicacions
industrials en cosmètica i en la indústria tèxtil, del paper i de l'alimentació. En l’àmbit
farmacèutic s'utilitza, sobretot, com a matèria espessidora –excipient.
Tot i que l'arbre comença a ser productiu cap als 10 o 15 anys, la seva longevitat
econòmica és molt superior a l'olivera (SÁNCHEZ, 1986) i la producció per arbre arriba a
assolir els 400 kg.
4.4. PLANTES PRODUCTORES DE PETITS FRUITS SILVESTRES

La producció de petits fruits és, sobretot, una activitat tradicional de les zones de
muntanya àmpliament estesa pel continent europeu. L'obtenció d'aquests fruits és, en molts
casos, silvestre, però cada cop va guanyant força el cultiu d'aquestes espècies en àrees de
muntanya com una activitat complementària de l'activitat forestal o ramadera. A França, el
cultiu dels petits fruits és força consolidat als Alps, però poc important encara als Pirineus.
En aquesta darrera serralada, però, s'han efectuat algunes experiències en aquest sentit
(GUILLAUME & LESGARDS, 1986).
- 115 -
En general, i excepció de les maduixes i les móres, en algunes ocasions, els petits
fruits són poc sensibles als problemes de precocitat que tot sovint són preponderants durant
la comercialització. Una petita part d'aquests productes són consumits en fresc, però la
majoria són transformats de maneres ben diferents en l’àmbit familiar, artesanal o
industrial: sucs de fruits, xarops, confitures, melmelades, licors i xarrups. Pel que fa a
Espanya, les possibilitats són moltes. La clientela turística representa un potencial de
comercialització important, especialment pel que fa als turistes que ens visiten i que
procedeixen del centre d’Europa, als quals aquests productes els són familiars.
4.4.1. L'arboç (Arbutus unedo)
L'arboç (fig. 4.5) és un arbre de la família de les ericàcies, de 2 a 8 m d’alçada, i de

fulla perenne. Les fulles són de 4-11 x 2-4 cm, oblongolanceolades, serrades, sense pèls.
Les flors creixen en panícula de 4 a 5 cm, blanques tintades de verd o de rosa. El fruit és
esfèric, d'uns 2 cm de diàmetre i semblen baies perquè posseeix nombroses llavors situades
en una polpa carnosa; exteriorment presenta unes papilles còniques, inicialment de color
groc i posteriorment de color vermell.
Es fa als alzinars i a les suredes i gairebé no conviu amb la carrasca, ja que necessita
elevada humitat ambiental. És una planta mediterrània, que viu des del nivell del mar fins a
1.000 m d'altitud (fig. 4.4).
Floreix a la tardor i inici de l'hivern a la vegada que maduren els fruits de l'any
anterior. Simultàniament, doncs, fa flor i fruit.
Els fruits de l'arboç no es recullen amb finalitats comercials, perquè si són ben
madurs es fan malbé de seguida, però són comestibles si el fruit es consumeix. En excés, no
obstant això, comporta problemes, ja que conté alcohols. Aquest fruit no es comercialitza,
tot i que darrerament s'està introduint en el ram de la pastisseria, on arriba com a producte
congelat. Rarament arriba als mercats locals, però pot tenir perspectives de futur.
Localment s'empra per a fabricar begudes alcohòliques.
4.4.2 El nabiu (Vaccinium myrtillus)
4.4.2.1 Característiques morfològiques, corologia i ecologia
El nabiu (fig. 4.5) és un arbust baix (15-80 cm) i caducifoli, representant de la

família de les ericàcies. De fulles planes, serrades, de 30 x 18 mm, ovals i brillants, i de
- 116 -
tiges anguloses. Les flors es formen en raïms axilars en nombre d'1 a 2. El fruit, en baia
globulosa de 6 a 10 mm, pruïnós, és negre-blavós o violaci, dolç.
Viu en el sotabosc de pinedes montanes (Pinus sylvestris, P. uncinata), bedollars
(Betula pendula), avetoses (Abies alba), fagedes (Fagus sylvatica) i rouredes de roure pènol
(Quercus robur), principalment. És una planta de distribució lateboreoalpina (fig. 4.4).
Floreix a la primavera i fructifica a l'estiu. El fruit consisteix en una baia comestible de 5 a
10 mm, de sabor dolç i àcid.
Els fruits són comestibles i s'han emprat per a obtenir-ne begudes alcohòliques (vi o
kirsch) i fer-ne melmelades. També per a obtenir tint vermell per al vi, etc.
4.4.2.3. Recollecció i producció
La recollecció del fruit es realitza entre la primeria d'agost i la primera quinzena del
mes de setembre. Aquesta s'efectua manualment; solament quan la planta ha estat posada en
cultiu es pot dur a terme de forma mecanitzada.
Pel que fa a la producció, dades de l'any 1988 procedents de França fan referència a
la quantitat de 1.500 a 3.000 t/any, amb un rendiment d'uns 500 a 800 kg/ha any. A
Espanya, segons ORIA DE RUEDA (1990), el rendiment és variable: de 60 kg/ha al Vall del
Pas (Cantàbria), de 280 kg/ha a la Sierra de la Demanda (Burgos) i de 320 kg/ha a la Sierra
de Rañadoiro (Astúries). D'altra banda, s'ha observat un increment de la producció de
nabius a les plantacions de Pinus sylvestris i de Larix decidua respecte a les àrees que no
tenen arbres. En qualsevol cas, la coberta arbòria no hauria de superar el 60%.
Segons les mateixes dades, el preu que es paga al productor és de 200 a 220 ptes/kg
(al canvi de moneda) del producte seleccionat i triat. El rendiment diari d'un recollector és
d’aproximadament 100 kg/dia.
Pel que fa als nabius consumits a Espanya, unes 50 t són el resultat de la recollecció
silvestre, i unes 30 t corresponen al producte de la importació.
Hi ha majoristes en origen, és a dir, compradors de producció en pobles, que
destinen els nabius a la congelació o a la indústria conservera. En aquest cas el preu no
acostuma a ser gaire elevat, ja que es tracta d'un producte no classificat ni triat. En aquest
sentit, el preu que paguen les indústries conserveres pel producte és d’aproximadament 350
pessetes/kg.
Els nabius congelats són destinats, en gran part, a l'exportació (50%), especialment a
Bélgica i Alemanya. El preu del producte no triat és d'unes 100 ptes/kg. Les indústries
conserveres destinen la major part del producte a elaborar-ne melmelades.
4.4.2.4. Expectatives del mercat
Les expectatites de mercat del nabiu són molt optimistes. Els boscos pirinencs i
cantàbrics són molt productius. Pensem que quasi el 40% del consum actual prové
d'importació, però perfectament podria ser absobida per la producció pròpia.
- 117 -
D'altra banda hi ha un desconeixement generalitzat del consum del fruit d'aquesta

espècie a la major part de l'Estat, amb la qual cosa la demanda podria ser encara més
elevada. El consum d’aquest fruit fresc és molt freqüent als països centreeuropeus, que
d'altra banda podrien ser països potencials compradors. A tot això s'afegeix el fet que hi ha
una absència gairebé total de l'espècie en cultiu i molt bones perspectives productives en
zones de muntanya. Els únics assajos realitzats en règim de cultiu corresponen a Vaccinium
corymbosum, duts a terme al Principat d'Astúries.
4.4.3. L'esbarzer (Rubus ulmifolius)
L'esbarzer (fig. 4.5) és un arbust del gènere Rubus, de la família de les rosàcies, típic
i propi de les formacions vegetals de caràcter espinós o bardisses que embolcallen
exteriorment els boscos submediterranis i alzinars. S’estén per quasi totes les contrades
mediterrànies (fig. 4.4).
Les diverses espècies de Rubus presenten les tiges llenyoses o herbàcies, amb
nombrosos brots vegetatius dotats d'espines. Les fulles estan dividides en 3-7 folíols; les
flors es presenten en inflorescències corimbiformes o en raïms, de flors blanques o de color
rosa. Els fruits són polidrupes de color vermell o negre.
La floració és produeix a l'estiu i la fructificació a finals del mateix estiu. Els fruits,
les móres, s'han obtingut de plantes silvestres, però darrerament s'han començat a cultivar
experimentalment peus de R. ulmifolius a Extremadura.
Les móres contenen glúcids, àcids orgànics, mucílags, pectines i pigments. El

principal aprofitament és el consum al natural, però també s’hi preparen sucs, compotes,
xarops, vins i licors. En la recol·lecció, a diferència del gerd, no és necessari separar el
receptacle del fruit.
A part del típic esbarzer (Rubus ulmifolius), també donen móres comestibles el
romegueró (Rubus caesius) i l'esbarzer de roques (Rubus saxatilis). Els gerds,
fructificacions de Rubus idaeus, els considerarem en un altre apartat.
Les plantacions es fan a densitats de 1.000 peus/ha amb rendiment d'1 t/ha any
(ORIA DE RUEDA, 1990). La major part dels majoristes en origen no són cooperatius, són
poc nombrosos, per la qual cosa hi ha un monopoli de la demanda.
No acostuma a haver-hi produccions contractades abans de la campanya,
especialment pel que fa al consum al natural, a causa, bàsicament, de la incidència de la
collita silvestre i del monopoli de la demanda per part del majorista en origen. Quan el destí
del fruit és la congelació per a l'exportació del producte, normalment sí que es contracta
l'aprofitament abans de la campanya, ja que la comercialització de les móres, tant en
conserva com en producte congelat, es porta a terme pràcticament tot l'any.
- 118 -
4.4.3.3. Recollecció, mercat i producció
La recollecció té lloc durant els mesos de juliol, agost i setembre. El fruit natural
només es ven en els mercats locals, per la qual cosa el producte es ven majoritàriament
congelat.
La indústria conservera es proveeix de producte fresc (40 tones) i de producte
congelat (10 tones), però només hi ha dues empreses de fabricació de melmelades, per la
qual cosa, doncs, hi ha poca sortida d’aquest producte.
La indústria de congelats consumeix la resta de la producció (1.300 tones).
L'objectiu de la congelació és anul·lar el caràcter perible de les móres i tenir més marge de
maniobra en el mercat. La congelació ha d'ésser molt ràpida per a no afectar les qualitats
organolèptiques del producte. El destí de la móra congelada és principalment l'exportació
(1.000 tones), principalment a la CEE; d'altra banda, unes 300 t van al mercat interior.
El mercat exterior és deficitari quant a aquest producte. És un producte conegut de
ben antic i associat a tot allò que hom considera natural i silvestre. Hi ha possibilitats d'un
cultiu apte per a zones marginals i d'agricultura de muntanya.
Els inconvenients lògics que s'oposen al rendiment òptim del producte són, per una
banda, la manca de cooperatives que vetllin pels interessos del propietari i del productor, i,
per un altra, per la necessitat de disposar d'equipaments de fred.
La producció nacional procedent de la recollida silvestre és d'unes 1.250 t, mentre
que de planta cultivada se n'obté poc més de 100 t.
4.4.3.4. Tractamens silvícoles i gestió
1. Els llocs on la producció de móra silvestre és més important correspon a les

clarianes del bosc de ribera, del bosc submediterrani en les rouredes (Rubus ulmifolius),
fagedes i pinedes de pi roig i avetoses (Rubus saxatilis). També es poden trobar a les vores
de les pistes forestals: Rubus ulmifolius preferentment fins a 1.500 m; mentre que Rubus
saxatilis entre 1.400 i 1.900 m.
2. Atès que es tracten d'espècies que es propaguen amb una notable facilitat
mitjançant brots, solament cal que es mantinguin a mitja ombra i, de tant en tant,
s'esporguin una mica a fi de controlar l'extensió de l'arbust.
3. Pel que fa a l’explotació forestal, hom recomana deixar fruits sense collir. Cal
recordar que són espècies d'indubtable valor ecològic, atès que alimenten nombrosos
animals: cèrvols, ossos i diverses espècies d'ocells.
4.4.4. La gerdera (Rubus idaeus)
La gerdera (fig. 4.5) és un arbust espinós de 0,5 a 1,8 m d'alçada (més alt en cultiu),
de la família de les rosàcies. Creix als marges dels boscos i clarianes, riberes de torrents,
etc. És una planta euroasiàtica i boreoalpina, pràcticament distribuïda per tot Europa;
- 119 -
manca a les terres de més al sud, inclosa quasi tota la península Ibèrica. Viu a 1.000-2.000
m d'altitud en pinedes de pi roig, fagedes, avetoses i pinedes de pi negre (fig. 4.4). En
condicions de cultiu necessita sòls ben drenats, frescos i lleugerament àcids (pH= 6), tenint
en compte que és molt sensible al fred, amb la qual cosa demana situacions ben assolellades
(GUILLAUME & LESGARDS, 1986); MOREAU & al., 1988).
El fruit és una polidrupa comestible anomenada gerd, de 10 a 20 mm de diàmetre.
La floració és esglaonada, des de meitat de maig fins a la primeria de juliol. La maduració
del fruit dura aproximadament un mes.
Figura 4.4. Distribució, a la península Ibèrica, de les principals espècies productores de petits fruits silvestres
- 120 -
Figura 4.5. Plantes forestals subministradores de petits fruits silvestres. a) Arboç (Arbutus unedo); b) nabiu
(Vaccinium myrtillus); c) esbarzer (Rubus ulmifolius); d) gerdera (Rubus idaeus); e) maduixera (Fragaria vesca).
- 121 -
El fruit és comestible al natural. S’utilitza per a fer begudes, per a confiteria,

pastisseria i per a fer melmelades.
La recollecció cal que sigui precisa en qualitat, color del fruit i s’ha de fer en el
moment just. Quan el fruit és ben madur és fàcil de separar el gerd del receptacle, si no és
així, és molt fàcil que es pugui trencar i perdre, doncs, qualitat.
A partir dels anys setanta es va iniciar el cultiu d'aquesta planta al territori espanyol
en zones de muntanya, concretament a Càceres i Astúries. L'actual superfície cultivada és
d'unes 325 ha.
En condicions de cultiu són necessaris, quan s'inicia la recollecció, la presència de 3
recollectors/ha, com a màxim; però en plena maduració, aleshores s'ha de disposar de 10
recollectors/ha com a mínim. Un bon recollector pot donar un rendiment de 15 a 45 kg/ha
dia.
4.4.4.4. Producció, usos i mercat
La producció nacional en cultiu és de 2.000 t i el rendiment és de 8.000 kg/ha. El

fruit es consumeix majoritàriament fresc (com a postre). Hi ha, però, una transformació
industrial per a conserves i productes congelats. Els productes de transformació són
melmelades, confitures i colorants comestibles, especialment per al marcatge de carns en
escorxadors.
El producte és molt perible. Així doncs, cal una bona xarxa de distribució a fi
d'evitar el minvament de la comercialització del producte fresc. El 72% de la producció

s’exporta fresc a unes 600 ptes/kg i si el producte es congela, aleshores és d'unes 200
ptes/kg.
Els preus pagats al productor del producte fresc l'any 1986, per categories, fou per a
la categoria I: 200 ptes/kg; per a la categoria II: 100 ptes/kg.
Pel que fa a les expectatives de mercat, cal remarcar que aquestes són bones.
Bàsicament perquè hi ha una gran demanda per a l'exportació, i el consum interior és baix.
D'altra banda, s'ofereixen preus alts per al productor; a més, hi ha moltes possibilitats
d'increment de la producció en zones d'agricultura de muntanya.
4.4.5. La maduixera (Fragaria vesca)
La maduixera (fig. 4.5) és una espècie herbàcia perenne i estolonífera de la família

de les rosàcies de 5 a 30 cm. Té fulles amb 3 folíols dentats, flors blanques i de fruit -la
- 122 -
maduixa- format per nombroses núcules disposades sobre un receptacle convex i carnós,
força aromàtic.
Viu als herbassars de vorada de bosc així com a les clarianes dels boscos humits. De
corologia lateurosiberiana, quasi estesa, menys al sud de la Península i les terres més
riberenques del Mediterrani, per tot Europa i Sibèria (fig. 4.4). Floreix a la primavera i a
l'estiu. Fructifica a l'estiu.
Normalment la maduixa es consumeix com a fruita fresca, però també s’utilitza per
elaborar caramels, xarrups, gelats, melmelades i pastissos.
Les maduixes comercials grosses corresponen, en realitat, a Fragaria x ananassa, la
qual és una estirp hibridògena originada per l'encreuament de F. chiloensis de Xile i F.
virginiana d'Amèrica del Nord.
La recollecció de maduixes de bosc de F. vesca va destinada principalment a
mercats locals puntuals i/o directament a restaurants.
4.4.6. El ginebre (Juniperus communis)
El ginebre (fig. 4.5) és un arbre o arbust de la família de les cupressàcies, de fins a 6

m d'alçada. Té fulles aciculars, amples, de 2 cm i amb una banda clara. El gàlbul és de de 6
a 9 mm, globular, de color verd i pruïnós durant el primer any, i madura al segon o tercer,
generalment amb 3 llavors.
S'estén per tota la franja temperada de l'hemisferi boreal. A la Península viu a les
rouredes submediterrànies i penetra als boscos de caducifolis (fig. 4.4). A l'estatge subalpí
es manisfeta una estirp prostrada, J. communis subsp. alpina que viu en les pinedes de pi
negre i, fins i tot, als matollars de neret. Floreix a la primavera i fructifica a tardor de l'any
següent; quan és madur assoleix un color blau fosc.
Els gàlbuls del ginebre amb 2 anys de maturitat s'empren per a preparar ginebra.
Contenen essències naturals, resines, sucres i àcids orgànics, les proporcions aproximades
de les quals són les següents: del 0,5 a l’1,5% d'oli essencial; el 10% de reïna; el 15% de
dextrosa; el 10% de ceres, i el 7% de gomes.
Per a licoreria s'empren els gàlbuls ben madurs de color negre-blavós, però mai els
arrugats, els quals són destillats amb l'alcohol obtingut de diferents fruits fermentats com
l'ordi, sègol, panís o altres. Són els olis essencials continguts en el gàlbul els que
comuniquen l'aroma típic al licor obtingut, conegut amb el nom de ginebra:
- En l'aiguardent de ginebre s'empren els gàlbuls nets triturats, s’hi afegeix aigua a
30qC i es deixa fermentar. Després es destilla.
- 123 -
- En la fabricació de ginebra holandesa, s'empra alcohol obtingut per fermentació de

malta d'ordi, sègol i panís destillats amb gàlbuls de ginebre.
- En la fabricació de ginebra anglesa, s'utilitza l'alcohol de malta d'ordi neutre, és a
dir, sense color ni gust, destillat amb gàlbuls de ginebre. Normalment s’hi afegeixen,
també, plantes aromatitzades: comí, fonoll, angèlica, canyella, etc. En aquesta ginebra, la
qualitat augmenta si s'utilitzen gàlbuls de ginebres procedents dels països meridionals com
Itàlia i Espanya, perquè el contingut de sucre és del 30%; l'aroma, a més, és més intens.
- La ginebra menorquina –-una herència de la dominació anglesa a l'illa en el segle
XVII–- es fabrica amb alcohol de vi de 96q i aigua destillada. Es fa bullir perquè els vapors
s'impregnin de l'aroma del ginebre i el líquid obtingut es condensa en un serpentí. Els
gàlbuls de ginebre provenen del Pirineu, Montseny o Teruel. El curat es fa en botes de
roure americà. El resultat final és ginebra de 38q.
Els gàlbuls també s'utilitzen en l’àmbit de la medicina, ateses les propietats
diürètiques de les "fructificacions"; per a donar sabor a salses i escabetxs, de manera que
s'afegeixen triturats, com és el cas del chucrut alsacià. També s'han utilitzat per a obtenir-
ne perfums: en aquest cas d'oli essencial del ginebre, s'obté en calderes on, a part dels
gàlbuls, s'hi afegeix espígol, romaní o timó. Aquest és un antic aprofitament d'alguns
pobles del Pirineu. Els gàlbuls es trituren prèviament i les restes del material, una vegada
obtingut l'oli, eren consumides pel bestiar. L'essència de ginebre s'utilitza com antisèptic i
per purificar l'aire.
Si els gàlbuls són destinats a adobar plats de carn, un cop han estat recollits, s'han de
deixar assecar a l'ombra en capes primes durant bastant de temps. Són especialment indicats
per a condimentar els plats "pesants", ja que en faciliten la digestió.
4.4.7. L'aranyoner (Prunus spinosa)

L'aranyoner (fig. 4.5) és un arbust espinós i molt ramificat de la família de les

rosàcies de fins a 2,5 m. De fulles ellíptiques o oblongues, més o menys dentades i sovint
pubescents. Les flors són petites blanquinoses, flairoses. I els fruits són petits (1,2 cm),
esfèrics, en drupa i de color blaufosc.
Viu a les bardisses, des de la part inferior de l'estatge subalpí a les planes
mediterrànies (fig. 4.4). Està considerada com una planta colonitzadora d'espais oberts i
desforestats i molt competidora de les masses forestals en regeneració. Té una distribució
lateuropeosiberiana. A la península Ibèrica es distribuix bàsicament en la meitat superior,
encara que també apareix en nuclis dispersos a Andalusia. Floreix a la primavera i fructifica
a la tardor.
- 124 -
4.4.7.2 Aprofitament
Bàsicament, la principal utilitat consisteix en l'obtenció de licors en diversos països.

Els fruits són comestibles si es couen verds i s'hi afegeixen sucres; també se'n preparen
melmelades. L'arbust també se'l considera idoni per a la protecció de talussos.
El principal aprofitament és el de constituir la primera matèria per a l'elaboració de
licors:
- A Espanya, aquest licor es coneix amb el nom de patxaran, i consisteix en la
maceració d'aranyons en anís o alcohol de melassa durant 3 mesos. La graduació alcohòlica
que ha de tenir pot oscillar entre entre els 24 i els 30q (segons el Reial Decret 250/1988,
BOE de 23 de març de 1988).
- A França s'obté el liqueur de prunelle de 25 a 40q i Eau-de-vie de prunelle a la
Borgonya i Alsàcia.
- A Alemanya, el Schlehen schnaps, o aiguardent d'aranyons obtingut per maceració
o destillació, de 38 a 44q de graduació.
Pel que fa a l'Estat espanyol, les indústries del sector es troben a Navarra (8), la
Rioja (4), País Basc (3), Girona (1). El consum més important es troba a Navarra i al País
Basc. La producció, l'any 1987, va ésser de 7,8 milions de litres, el 90% procedia de
Navarra (RUIZ PEDREIRA, 1989).
La recol·lecció s'efectua durant els mesos de setembre i octubre. Les característiques

espinoses de la planta dificulta molt la collita dels fruits.Generalment, els recollectors
acostumen a ser particulars que porten el producte directament a la fàbrica; el delegat local,
un veí del poble, que emmagatzema la producció, paga els recollectors i ven el producte a
la fàbrica. També, però, hi ha intermediaris que contracten els recollectors i venen el

producte directament a la fàbrica.
Els recollectors poc experimentats poden malmetre l'arbust; malgrat això, els
principals recollectors acostumen a ser temporers, aturats o estudiants. Una persona pot
arribar a collir entre
20 i 40 kg d'aranyons al dia. El preu és variable, segons la qualitat del fruit, any i empresa,
però aproximadament és de 200 ptes/kg (RUIZ PEDREIRA, 1989).
La recollecció als països de l'est és més fàcil, ja que hi ha una major abundància
d'arbusts i l'accés al bosc és més fàcil. D'altra banda, els productors es troben organitzats en
cooperatives. El mateix govern fixa el preu del producte d'exportació perquè sigui més
competitiu. L'any 1988, el preu d'1 kg d'aranyons importat i transportat a una fàbrica de
Navarra era de 150 ptes.
A Navarra, al novembre de 1988, es va crear la denominació específica i d'origen:
Pacharán navarro.
- 125 -
4.4.7.4. Producció i mercat
L'aranyoner és un arbust anyívol i molt sensible a la climatologia, especialment a

les glaçades tardanes, les quals eliminen les flors, amb la qual cosa la producció pot variar
molt d'uns anys als altres.
Les necessitats anuals oscillen entre les 1.000 i les 1.200 t. Aquesta indústria té una
total dependència de la recollecció silvestre; d'altra banda, està condicionada al caràcter
anyívol de l'arbust i a factors climatològics (glaçades tardanes, floració molt primerenca,
manca de pollinitzadors, etc).
França i Alemanya s'autoproveeixen de la collita silvestre. A Espanya, l'aranyó per a
la indústria del licor té tres orígens:
- Recollida silvestre: unes 300 t, però fluctua segons els anys.
- Importació: unes 500-800 t.
- Cultiu: inferior, quasi sempre, a 100 t.
Les expectatites de mercat són bones. Bàsicament perquè hi ha una manca de
consum d'aranyons al natural en el mercat espanyol, per la inexistència de melmelades
d'aranyons en el mercat nacional, per la gran dependència de la indústria del licorer a la
importació i, finalment, per la reduïda extensió que ocupen els cultius de l'aranyoner a
Espanya (de 100 a 200 ha). L'aranyoner, però, no assoleix produccions òptimes fins als 5-7
anys.
4.4.8. El riber (Ribes sp. pl.)

Amb el nom de riber (fig. 4.5) a Espanya es coneixen diverses espècies espontànies
del gènere Ribes: R. uva-crispa (=R. grossularia), R. alpinum, R. petraeum, R. rubrum i R.
nigrum. Les espècies pertanyen a una família exclusiva, segons Flora Europaea, les
grossulariàcies; i segons Flora dels Països Catalans, a la família de les saxifragàcies.
Es tracten d'arbusts d'1 a 1,5 m d'alçada, amb fulles caduques i espinosos en el cas
de R. uva-crispa. Les flors són regulars, agrupades en raïms o cimes axillars. El fruit és en
falsa baia, ja que prové d'un ovari ínfer; les restes del calze poden restar en l'àpex del fruit
fins a la maduració. El fruit és globós, d'1 a 3 cm, segons les espècies. Les fulles són
palmades.
Viuen, principalment, a les bardisses de l'estatge montà, a les avetoses i als
herbassars de megafòrbies (fig. 4.4).
4.4.8.2. Recollecció, utilitat del fruit i comercialització
Els fruits del riber, dits ribes, són rics en vitamina C, fins a un 4%, amb la qual cosa
supera fins i tot les llimones en diverses vitamines del grup B, tanins, àcids orgànics i sals
minerals (K, Fe, Ca, Mg). La recollecció és preferible en dies nuvolats o a primera hora del
dia. El rendiment és de 50 a 100 kg de fruits/persona i dia.
- 126 -
El fruit és, en general, molt apreciat: es consumeix al natural, i s'empra en

l'elaboració de melmelades, sucs i gelats. També en pastisseria i en la fabricació de licors,
com el Kassis, licor de riber de la Borgonya francesa. Per al consum al natural cal tenir
molta cura en la recollecció, ja que cal producte de qualitat. Els fruits més preuats
corresponen a R. rubrum, R, petraeum i R. uva-crispa.
La comercialització del fruit depèn totalment de la importació. La producció
nacional és força marginal. Així doncs, la major part de les necessitats provenen de la
importació, especialment per part dels fabricants de melmelades o de gelees que
l'adquireixen congelat. Els països subministradors són principalment Bélgica, Holanda i
Polònia.
En cultius experimentals d'Astúries, la recollecció es fa a l'estiu, entre els mesos de
juliol i setembre. La recollecció, en aquest cas, és mecanitzada.
Figura 4.5 Arbusts forestals subministradors de petits fruits silvestres. a) ginebre (Juniperus communis); b)
aranyoner (Prunus spinosa); c) riber (Ribes nigrum); d) murta (Myrtus communis).
- 127 -
4.4.8.3. Expectatives de mercat
No són gaire optimistes. Espanya és un país deficitari en riber; a més, el consum

interior és molt baix i hi ha poca demanda, possiblement a causa d’un desconeixement del
producte. Com altres petits fruits del bosc, la circulació del producte al mercat és possible
gràcies a les indústries làcties.
4.4.9. La murta (Myrtus communis)
La murta (fig. 4.5) és un arbust perennifoli de la família de les mirtàcies, una família
tropical representada al continent aeuropeu solament per aquesta espècie. Aquest arbust,
que arriba a ser molt dens, té una alçada d’1 a 2,5 m, és molt ramificat i presenta les fulles
oposades de 2 a 5 cm de longitud, ovals, enteres, coriàcies i totalment glabres. Les flors
són blanques amb quatre o cinc pètals, flairoses de fins a 2,5 cm, solitàries. Floreix els
mesos de maig a juliol.
El fruit és el murtó, una baia ovoide de color blau fosc i pruïnosa, de poc més d'1
cm, que manté, a la part superior, restes de les dents del calze. Atès que la capçada de la
murta és molt densa i ramificada, en general, subministra molts fruits.
Prefereix els sòls àcids i frescals. Viu a les brolles i a les màquies de terra baixa
mediterrània del litoral, tot i que també penetra a terres de l'interior resseguint depressions
de baixa altitud (fig. 4.4). S'estén per la costa portuguesa vorejant, de forma quasi contínua
la costa mediterrània septentrional i punts d'Àfrica del nord fins a Turquia i el Pakistan.
Al sud de Catalunya i al llevant, la murta s'integra en comunitats de baladres
(Nerium oleander), alocars (Vitex agnus-castus) i gatells (Tamarix sp.). A les illes Balears
forma part de la màquia d'ullastre (Olea europaea) i olivella (Cneorum tricoccon). Al sud
de la Península creix en els carrascars en companyia del marfull (Arbutus unedo) i els brucs
(Erica arborea).
4.4.9.2. Recollecció, utilitat del fruit i comercialització
Els fruits són una mica aspres, però són gustosos quan estan madurs. D'aquests fruits
també se n'obté un oli aromàtic emprat en perfumeria. La recol·lecció es porta a terme els
mesos d'estiu, un cop el murtó és madur. Es consumeix al natural i té propietats astringents.
No obstant això, com que els fruits també tenen propietats aperitives, s'ha emprat com a
condiment i se n'han fet xarops i vi de murta. També són utilitzats per a preparar dolços.
No coneixem canals de comercialització dels murtons, tot i que sí que es
comercialitza, en gran quantitat, el brancatge florit d'aquesta planta, extret directament de
l’estat silvestre.
- 128 -
4.5. BIBLIOGRAFIA
BADIA, A.; ESTRADA, R. & VILANOVA, I. (1983). Els boscos de Catalunya. Vol. 1 i 2.
BERROCAL DEL BRÍO, M.; GALLARDO LANCHO, J.F. & CARDEÑOSO HERRERO, J.M. (1998).
El castaño. Mundi-Prensa. Madrid.
BERROCAL DEL BRÍO, M. & CARNERO VILLAR, B. (1999). “Primeros pasos en la lucha
biológica contra el Chancro del castaño”. Agricultura, 809: 1036-1038.
BLANCO, E.; CASADO, M.A.; COSTA, M.; ESCRIBANO, R.; GARCÍA, M.; GÉNOVA, M.;
GÓMEZ, A.; GÓMEZ F.; MORENO, J.C.; MORLA, C.; REGATO, P. & SAINZ, H. (1997).
Los bosques ibéricos. Planeta. 572 p. Barcelona.
CAVANILLES, A.J. (1797). Observaciones sobre la Historia Natural, Geografía,
Agricultura, Población y Frutos del Reyno de Valencia. Ed. Facsímil. Albatros.
València 1983.
CAMARASA, J.M .& al. (1993). Mediterrànies. Biosfera, 5, 439 p. Barcelona.
CEBALLOS, L. & RUIZ DE LA TORRE, J. (1979). Árboles y arbustos de la España peninsular.
Escuela Técnica Superior de Ingeniería de Montes. 512 p. Madrid.
DÍAZ-FERNÁNDEZ P.; JIMENEZ SANCHO, P.; CATALÁN, G.; MARTÍN ALBEROS, S. & GIL, L.
(1995). Regiones de procedència de Quercus suber L. Publ. ICONA. 49 p. Madrid.
ELORRIETA, J. (1949). El castaño en España. Instituto Forestal de Investigaciones y
Experiencias, 48. 310 p. Ministerio de Agricultura. Madrid.
GUILLAUME, M. & LESGARDS, M. (1986). Culture de petits fruits dans les Pyrénées.
ANNPPF. Bagneres de Bigorre.
JOVELLAR LACAMBRA, L.C. & ORTUÑO PÉREZ, S.F. (1997). “Consideraciones económicas
sobre las masas artificiales de pino piñonero (Pinus pinea L.)”. Montes, 49: 16-20.
FONT QUER, P. (1961). Plantas medicinales. El Dioscórides renovado. 1a edició. Labor.
1033 p. Barcelona.
MASALLES, R.M. et al. (1988). Plantes superiors. Història Natural dels Països Catalans,
vol. 6. Barcelona.
MONTERO, G.; FINAT, L., CAÑELLAS, I & BACILLER, A. (1997). “Ensayos de cultivo de
planta de Pinus pinea L. en vivero, y fertilización y aplicación de herbicidas en
plantaciones en monte”. Montes, 49: 11-15.
MONTOYA OLIVER, J.M. (1988). Alcornocales. Revisión del estado de conocimiento en
1987. Publ. del Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación, 267 p.
MONTOYA OLIVER, J.M. (1990). El pino piñonero. Agroguías Mundi-Prensa. Madrid.
MONTOYA OLIVER, J.M. (1993). Encinas y encinares. 2a edició. Agroguías Mundi-Prensa.
132 p. Madrid.
MOREAU, B.; BIAR, E. & LANTIN, B. (1988). Le framboisier. Centre Technique
Interprofessionel des Fruits et Légumes. 269 p. Paris.
ORIA DE RUEDA, J.A. (1990). “Recursos vegetales del bosque de montaña”. Quercus, 50:
10-15.
PALOMAR, J.; GARCÍA ROJO, J. & GIL, L. (1993). “El injerto en los pinos: una nueva
variante”. Montes, 33: 27-31.
RUBIO, A. (1997). “Ecología y aprovechamiento de los castañares en extremadura”. Montes,
48: 39-44.
- 129 -
RUBIO, A. & SÁNCHEZ MATA, D. (1995). “Consideraciones edafogeobotánicas sobre los

castañares occidentales del Sistema Central Ibérico”. Actas XX Reunión Nacional de
Suelos: Degradación y Conservación de Suelos: 265-273. Madrid.
RUIZ PEDREIRA, J. (1989). “La importancia económica del endrino (Prunus spinosa, L.)”.
Montes, 21: 43-47.
SALVADÓ, R. (1993). “Els altres recursos forestals”. Silvicultura, 6. Centre de la Propietat
Forestal.
SAN MIGUEL, A. (1998). “Silvopascicultura. Las Dehesas”. Dins La gestión sostenible de
los bosques. Centre Tecnològic y Forestal de Catalunya, 3: 227-235. Solsona.
SÁNCHEZ ZAPATA, J.A. (1986). “El algarrobo, un árbol capaz de la mayor productividad en
zonas áridas”. Quercus, 22: 24-26.
SEITAS COELHO, I. (1997). “El pino piñonero en Portugal: economía y sistemas de
explotación”. Montes, 50: 13-20.
- 130 -

Capítol 4. Aprofitament I Gestió de Petits Fruits Silvestres I Llavors

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

You might also like

Capítol 4. Aprofitament I Gestió de Petits Fruits Silvestres I Llavors

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Capítol 4. Aprofitament I Gestió de Petits Fruits Silvestres I Llavors

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Aprofitament i gestió de petits fruits silvestres i llavors per al consum

La recollecció de fruits es produeix des de temps prehistòrics. En les troballes

4.1.2. Legislació general

L'única regulació administrativa general dictada que fa referència als aprofitaments

Taula 4.I. Plantes que subministren fruits comestibles d'interès forestal

Arbutus unedo (arboç, madroño) Prunus domestica (pruner, ciruelo)

En el cas de voler fer una explotació de fruits o llavors silvestres en forests

- Sollicitud. - Expedició de llicència (acta de lliurament)

- Comunicació a entitats propietàries - Control de l'execució

4.2. ELS FRUITS DELS ARBRES FORESTALS PER A CONSUM

4.2.1.1. Característiques morfològiques, corologia i ecologia

Atès que la maduració de la pinya es produeix a la tardor, la recollecció s'efectua

* Segons les dades de l'Anuari d'Estadística Agrària, les principals regions

L'obtenció i el processament del producte es porta a terme en dues etapes ben

4.2.1.3.1. Fase forestal

4.2.1.3.2. Fase industrial

El principal producte que s'obté del pi pinyoner és el pinyó, amb un aprofitament

Taula 4.II. Estimació de la quantitat de pinyes que s'obtenen segons la

20 cm diàmetre Æ 1,0 pinya/m2 capçada

4.2.1.5. Destinació dels productes obtinguts de la pinya

Els productes obtinguts de la pinya tenen diferents destinacions segons la qualitat:

4.2.1.6. Tractaments silvícoles i gestió

4.2.1.7. Normativa específica

4.2.1.7.1. Normativa catalana

recollecció fins a un màxim de 15 dies.

4.2.1.7.2. Normativa de la Comunitat de Castella i Lleó

4.2.2. El castanyer (Castanea sativa)

4.2.2.1. Característiques morfològiques, corologia i ecologia

4.2.2.2. Utilitat del fruit

La recollecció de castanyes destinada a la venda immediata requereix collir els

recollector i de la varietat. Per a efectuar la collita mecànica se sol utilitzar la mateixa

La producció és molt variable i, a més de les diverses àrees on la climatologia juga

4.2.2.5. Tractaments silvícoles i gestió

1. El castanyer dedicat exclusivament a la producció de castanyes ha de poder

* En la Orden de 13 de Juliol de 1992 del Ministerio de Agricultura, Pesca y

4.2.3. El server (Sorbus domestica)

4.2.3.1. Característiques morfològiques, corologia i ecologia

El server (fig. 4.1) és un arbre caducifoli de la família de les rosàcies de fins a 20 m

pubescent, especialment de joves. Les flors són d'uns 17 mm de diàmetre, en

4.3. ELS FRUITS DELS ARBRES FORESTALS PER A

Les espècies perennifòlies i marcescents de fagàcies ocupen grans extensions en la

4.3.1.2. La carrasca (Quercus ilex subsp. ballota)

4.3.1.3. La surera (Quercus suber)

Les referències de la gla de surera es remunten a l'època romana (DÍAZ-FERNÁNDEZ

L'època d'aprofitament és de setembre a gener, segons el clima i les localitats. La gla

canariensis no sols se n'aprofiten les

Figura 4.2. Distribució a la península Ibèrica

4.3.2. El garrofer (Ceratonia siliqua)

4.3.2.1. Característiques morfològiques, corologia i ecologia

El garrofer (fig. 4.3) és un arbre perennifoli de peus masculins i de peus femenins,

El fruit, la garrofa, és comestible i de gran valor nutritiu; l'home l'ha arribat a

4.4. PLANTES PRODUCTORES DE PETITS FRUITS SILVESTRES

4.4.1. L'arboç (Arbutus unedo)

4.4.1.1. Característiques morfològiques, corologia i ecologia

L'arboç (fig. 4.5) és un arbre de la família de les ericàcies, de 2 a 8 m d’alçada, i de

4.4.2 El nabiu (Vaccinium myrtillus)

4.4.2.1 Característiques morfològiques, corologia i ecologia

El nabiu (fig. 4.5) és un arbust baix (15-80 cm) i caducifoli, representant de la

La recollecció de fruits es produeix des de temps prehistòrics. En les troballes

- Sollicitud. - Expedició de llicència (acta de lliurament)

Atès que la maduració de la pinya es produeix a la tardor, la recollecció s'efectua

recollecció fins a un màxim de 15 dies.

La recollecció de castanyes destinada a la venda immediata requereix collir els

recollector i de la varietat. Per a efectuar la collita mecànica se sol utilitzar la mateixa

4.4.2.3. Recollecció i producció

4.4.3.3. Recollecció, mercat i producció

la fàbrica. També, però, hi ha intermediaris que contracten els recollectors i venen el

4.4.8.2. Recollecció, utilitat del fruit i comercialització

4.4.9.2. Recollecció, utilitat del fruit i comercialització