38
el 3 de vuit DIVENDRES, 3 DE MAIG DEL 2019
Tertúlia
Teresa
Costa-Gramunt
Vilafranca
La caputxeta
i altres contes
Cal dir-ho: l’excessiva racio-
nalització està marginant de
la nostra ment el pensament
simbòlic que ens fa humans
per sobre de la nostra condi-
ció biològica. I la correcció
política està reblant el clau
tot dirigint-nos cap a un pen-
sament reduït i mancat de vi-
sió, d’imaginació. S’imposa la
rebel·lió, és a dir: llegir per un
mateix.
D’algunes biblioteques infan-
tils s’estan retirant contes
populars com la Caputxeta
vermella per sexista. ¿Des de
quan la Caputxeta vermella és
un personatge real i amb un
sexe determinat per més que
així s’hagi representat? El con-
te clàssic de la Caputxeta pot
llegir-se a molts nivells com
tots els contes que la tradi-
ció ens ha llegat. Només una
lectura literal i simplista pot
portar a la conclusió a alguns
adults que es tracta d’un con-
te sexista. Perquè cal situar-se
en la ment d’un nen o d’una
nena, els quals interpreten la
realitat d’una altra manera. Els
infants imaginen a dojo i no
cal dirigir-los si no volem es-
troncar-los la creativitat que,
d’altra banda, tan útil els serà
a la vida.
El conte de la Caputxeta, com
El Penedès
també
existeix...
Daniel Garcia
Peris
www.danielgarciaperis.cat
Terra
Nutrix
altres contes tradicionals, té
tantes capes de lectura com
lectors. Bruno Bettelheim
(1903-1990), psiquiatra i psi-
coanalista infantil de refe-
rència, va escriure ja el 1975:
Actualment molts adults ten-
deixen a prendre al peu de la
lletra el que es diu als contes,
mentre que això s’ha de con-
siderar com a representacions
simbòliques d’experiències de-
cisives a la vida. El nen ho cap-
ta per intuïció.
Per aquesta raó, el mateix
conte és interpretat per cada
L’excessiva infant segons la seva psique,
que evoluciona, madura.
racionalització La Caputxeta és alguna cosa
està marginant més que una púber en perill
de ser seduïda pel llop, tot i
de la nostra ment que n’hi ha un a cada can-
el pensament tonada. La Caputxeta som
nosaltres mateixos quan, i
simbòlic ” només és un exemple d’in-
terpretació, en el bosc de les
vanitats ens deixem seduir
per mirallets oblidant l’es-
sencial: el que hem de fer bal-
dament costi un esforç que
potser ni tan sols serà visible
o reconegut. I, tot i així, no
escoltar llops ni cants de si-
renes i mantenir el rumb. Vi-
sió més enllà del nas: la vida
ho demana i els bons contes
il·luminen.
Masies de dol
Si entreu al web gelida.org no us trobareu la típica pàgina de
l’Ajuntament ni de cap organització, tot i ser un dels dominis a
internet més antics registrats sobre la població. Tindrem a l’abast
una completa recerca sobre les masies de Gelida, les actuals i les
malauradament desaparegudes. Consultant cada fitxa hi ha la re-
lació de l’arbre genealògic dels hereus de cadascuna des dels seus
inicis fins ara, juntament amb fotografies que il·lustren el pas pel
temps i permet identificar-les. També hi trobem altres masies de
l’entorn de Gelida com Corbera de Llobregat, Castellví de Rosanes,
Cervelló i Sant Llorenç d’Hortons. Un recull històric que l’autor
va anar completant durant molts anys amb d’altres articles histò-
rics sobre la contrada que havia publicat. Una aportació desinte-
ressada pel coneixement de lliure accés com a resultat de passar
moltes hores investigant en tot tipus d’arxius. És per això que
quan aquesta setmana em comunicaven l’inesperat decés de Ra-
mon Rovira i Tobella, vaig recordar, d’entrada, la seva bonhomia i
El bacallà
Ah, Rafel. Una biblioteca comuna. Enveja podrida, per part
meva. Potser per això et parlo de cuina. Del bacallà, concreta-
ment. Aquest peix que pot ser que al teu poble se li digui abaejo, “Darrere les
paraules”
abadejo, abaecho? A Catalunya, l’antiga tradició de menjar ba-
callà per quaresma, moltes vegades coincidint amb divendres,
qui sap on para, i això que el bacallà que mengem ara no té res
a veure amb aquell del meu record de fa cinquanta o seixanta
anys, tot sal, sec, prim, grogós. I barat, molt barat. Ben segur
que existia el de gran qualitat, però aquest no era present a la
taula dels pobres i segurament tampoc en aquell magre mercat
de la postguerra. I com de creatives eren a la cuina, les dones
d’aquells anys de penúries! Amb el bacallà feien miracles, i el
presentaven amb tomàquet, amb samfaina, bullit amb patata i
ceba, a la llauna, esqueixat, al forn. Amb quatre brins de bacallà,
la mare feia un arròs substanciós, consistent, tirant a salat, i
amb dos brins, li sortien uns bunyols lleugers, gustosos, on l’all
i el julivert feien la seva feina. Un plat estrella era el bacallà de Rosa Soler
quaresma, o al menys així l’anomenàvem a casa meva. És un espigoladora@gmail.com
plat molt complet i en tinc un gran record. És d’aquells plats
que, quan el cuino, junt amb la dedicació, hi barrejo l’emoció
necessària per aconseguir aquella recepta heretada, gairebé
ecumènica, d’èpoques viscudes.
Com en totes les menges, és important que el producte sigui de
bona qualitat, fresc. Que el bacallà s’hagi pogut comprar en una
bacallaneria de confiança i el dessalat s’hagi fet bé, depenent
sempre del gruix de la peça. En aquest moment de la primavera,
disposem de verdures fresques. Els pèsols estan en el seu mo-
ment òptim i tenen les beines curulles, només cal palpar-los,
i encara podem trobar faves ben tendres. El mateix passa amb
les carxofes que la falta de fred fa que ja tirin cap amunt, però Rafel Marco
encara estan molt bé. Les cebes dolces, els alls tendres. Tot això
fa falta i encara més per fer un bon bacallà de quaresma, segons
Molina
la recepta familiar. Ah, noi, no hi ha res més semblant a Xauxa Traductor. Director
que el Mediterrani. d’aixocomesdiu?
La setmana passada, un amic meu i la seva família van venir a marcoimolina@aixocomesdiu.cat
casa a dinar, per primera vegada i n’estava molt contenta. Di-
vendres Sant era a tocar i vaig trobar adient oferir el bacallà de
quaresma i, a mig matí, ja em trobava a la cuina confitant tros-
sos de bacallà no massa grans però ben alts, en un oli d’arbe-
quina de qualitat. Després, amb part d’aquell oli hi vaig afegir
la ceba i l’all tendre, a poc foc, mentre bullien les baines dels
pèsols, triava les faves més petites i repolia les carxofes. Quan
la ceba estava sedosa, transparent però gens daurada, hi vaig
deixar caure les verdures, hi vaig afegir part de l’aigua de les
baines i un rajolí de moscatell i un altre d’Anís del Mono, al qual
sóc fidel. Un polsim de sal, un polsim de pebre. Mentre les pan-
ses s’esperaven pacients dins d’un bol ben ofegades de vi, vaig
saltejar lleugerament uns pinyons del país. Au, les panses cap
dins la cassola. El suc que es fa més dens i aleshores damunt de
tot el bacallà. Sacsejada de cassola, els pinyons deixats caure, la
picada de pa fregit, el julivert trinxat. Calma. Encara falta una
estoneta perquè arribin els convidats.
Va ser un dinar llarg, i llarga i profitosa la conversa. No m’estra-
nyaria que el bacallà hi tingués a veure.
de seguida tota la gran tasca com a historiador local. Recentment
l’havia convidat a parlar-ne a Ràdio Gelida per compartir amb
tothom com va arribar a ser president de la Societat Catalana de
Genealogia, Heràldica, Sigil·lografia, Vexil·lologia i Nobiliària. Per Fer la recerca
al Ramon fer la recerca dels nostres avantpassats és fer-los-hi el
millor homenatge que hàgim pensat mai. Una passió per aquestes
dels nostres
matèries que se li va despertar en jubilar-se de treballar a l’auto- avantpassats
pista i abans a Cal Boter. Aquí va treballar durant molts anys en el
restaurant que va portar la família amb els noms L’Ast i El Cigró
és fer-los-
d’Or. Així ho demostren les curioses anècdotes que va explicar hi el millor
al pregó de la Festa Major del 2017. Una capacitat de memòria i
estima per la història que va traslladar a la col•laboració amb l’As-
homenatge que
sociació d’Amics del Castell de Gelida, des de la junta i elaborant hàgim pensat
diversos treballs i exposicions que seran sempre recordats. És per
això que les masies de Gelida estan de dol i tots els que estimem
mai
el coneixement sobre el patrimoni gelidenc i penedesenc també.