LES DONES EN LA REVOLUCIÓ FRANCESA

Tot i la contribució de la dona a la redacció dels quaderns de queixes i el paper que juguen
les dones del poble de París, en particular durant els esdeveniments d'octubre de 1789 per
demanar pa i armes, les dones no són assignades a un determinat dret la Declaració dels
Drets de l'Home i del Ciutadà i si el nou règim es reconeix la seva personalitat, que no
drets de vot en aquell moment.
Nogensmenys continuen a investir l'espai públic, organitzades en clubs mixtos o femenins i
en societats d'ajuda mútua i de beneficència, i participen amb passió, a semblança dels
homes, a totes les lluites polítiques de l'època. Entre les personalitats femenines notòries
dels començaments de la Revolució, cal retenir Olympe de Gouges qui publica el 1791
la Declaració dels drets de la dona i de la ciutadana i Théroigne de Méricourt que va cridar
al poble a prendre les armes i participant en la presa de la Bastilla, pel que serà
recompensada amb el donació d'una espasa per l'Assemblea nacional. Gràcies a dones
com Claire Lacombe, Louison Chabry o Renée Audou va ser organitzada la marxa
sobre Versalles que acaba portant Lluís XVI a la capital.
Totes dues properes dels Girondins, van conèixer una fi tràgica: Théroigne de Méricourt
tornant-se boja després d'haver estat fuetejada nua per partidàries dels seus adversaris i
Olympe de Gouges, guillotinada. Si les dones han estat privades del dret de vot, això no
els ha evitat càstigs reservats als homes i nombroses van conèixer la presó o la forca en
resposta a les seves accions públiques o polítiques.
A partir de 1792, l'entrada en guerra de França condueix algunes a barallar-se a les
fronteres mentre que el 1793 es desenvolupa a París una militància femenina, portat per
dones del poble parisenc properes de les sans-culottes. Les dues-centes dones del Club
de les ciutadanes republicanes revolucionàries creat el 10 de maig de 1793 per Clara
Lacombe i Pauline Léon, les «teixidores», ocupen les tribunes públiques de la Constituent i
increpen els diputats, entenent representar el poble sobirà. Les seves crides vehements
al Regnat del Terror i a la Igualtat, la seva participació en la caiguda dels Girondins i les
altres manifestacions espectaculars de les «furioses» els anaven a valer una imatge de
fúries sanguinàries que alimentaria molt de temps les repulsions del poder masculí. Clara
Lacombe proposa armar les dones.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Drets_de_la_dona_a_la_Revolució_Francesa

NAPOLEÓ ACABA AMB LA REVOLUCIÓ FRANCESA

Davant els desastres inicials de la lluita contra la Segona Coalició i, donada la
inestabilitat interna, Napoleó Bonaparte, en complicitat amb el diputat
Sieyes i comptant amb l'ajuda del seu germà Luciano, qui era President dels
Cinc-cents; va donar un cop d'Estat que es va efectuar els dies 8 i 9 de Brumari
(novembre), que el van portar, pràcticament, a prendre el poder. El directori
va ser suprimit, en el seu lloc es va crear una comissió de tres
cònsols integrada per Sieyes, Roger Ducos i Bonaparte, qui tenien la missió de
reformar la Constitució.

El règim del Consolat va ser establert per la constitució de l'Any VIII que va fer
aprovar Napoleó Bonaparte i per la qual, el Poder Executiu era exercit pels tres
cònsols ja esmentats, dels quals Napoleon Bonaparte era designat com
"Primer cònsol", sent qui en realitat acumulava tot el poder. El Poder
Legislatiu s'integrava al seu torn, pels següents organismes:

- El Consell d'Estat que proposava lleis.

- L'Tribunado que les discutia (100miembros)
- El Cos Legislatiu que aprovava o rebutjava sense discutir-les (la hi cridava
també assemblea dels 300 muts)
- El Senat, que vetllava pel compliment de la Constitució (80 membres)

En haver-se format la Segona coalició contra França, Napoleó Bonaparte

decret la guerra contra Àustria per la qual cosa, en cinc dies, va travessar els
Alps pel pas de Sant Bernat i al capdavant de 20000 homes, va vèncer als
austríacs a Marengo (juny de 1800 ) mentre que Moreau (que mes tard hauria
de revoltar) atacava als alemanys obtenint la victòria de Hohenlinden
(desembre de 1800).

www.historiacultural.com/2010/11/revolucion-francesa-consulado.html

L’IMPERI NAPOLEÒNIC
 El 1799, Napoleó va ser nomenat cònsol i la seva política de govern va consolidar
allò que havia aconseguit la revolució burgesa, evitant el retorn de l’absolutisme.
Va permetre el retorn dels exiliats que acceptessin el nou ordre i va firmar
un concordat amb l’Església per restablir la pau religiosa.
Va dur a terme una reforma administrativa de caràcter centralista amb la creació
de la figura dels prefectes.
Es va promulgar un codi civil que racionalitzava i unificava les lleis anteriors i es va
reformar la hisenda.
El 1804, Napoleó es va fer coronar emperador.

Les tropes de Napoleó van aconseguir conquerir una gran part d’Europa, i el
1811 l’Imperi Napoleònic es trobava en el seu apogeu.
L’Imperi Napoleònic s’estenia d’Alemanya a Espanya, i excepte Gran Bretanya,
bona part de la resta d’Europa era sota el control de França.
A tots els països annexats o sota la influència francesa, on Napoleó va col·locar al
tron generals del seu exèrcit, es van imposar les idees revolucionàries.

Els exèrcits napoleònics van actuar com a conqueridors, van sotmetre les nacions
ocupades i van afavorir els interessos materials de França per sobre dels ideals
revolucionaris.
Tot això va desencadenar als territoris ocupats sentiments nacionals contra la França
invasora.
L’aixecament protagonitzat pels espanyols el 1808 contra la invasió i imposició
d’un rei estranger va ser el primer i el que va marcar la decadència de l’Imperi
Napoleònic.
El 1814, després de ser vençut a Rússia i a Espanya, Napoleó va abandonar el
poder.

http://blocs.xtec.cat/histo4lacueva/category/imperi-napoleonic/

CONSEQÜENCIES DE LA REVOLUCIÓ FRANCESA

 A. POLÍTIQUES

L'any 1789, un vell ordre polític i social s'havia enfonsat i malgrat el triomf sobre Napoleó
de les tropes absolutistes, l'Antic Règim mai no va poder ser restablert del tot, ja que les
monarquies europees hagueren de fer concessions de tipus liberals; a més la Revolució
Francesa serví de model i motor a les que havien d'arribar en el futur.
La Revolució francesa havia transformat la concepció política i ideològica del món
contemporani. I va proporcionar el vocabulari i els programes dels partits polítics liberals,
radicals i democràtics de la major part del món, els codis de lleis o els conceptes de
liberalisme i de nacionalisme però els conceptes de llibertat i drets de l'home que se'n
deriven han estat usats per justificar mesures tiràniques.

B. ECONÒMIQUES

Pel que fa a algunes conseqüències sobre la societat francesa foren exagerades. Per
exemple, la noblesa no va ser destruïda. De les 30.000 persones executades durant el
Terror només coneixem l'origen social d'unes 14.000, de les quals al voltant de mil són
nobles. Per tant, podem calcular en dos mil els nobles executats i, aproximadament 16.000
els exiliats, d'un cens de 350.000. Les transferències de propietat foren importants, però
només es van vendre les propietats dels emigrats, i es calcula que la quarta part de les
finques subhastades foren novament adquirides per nobles. Altres conseqüències sí que
foren profundes, ja que amb la Revolució l'individu havia conquerit la seva independència.
Tots els ciutadans eren iguals davant la llei, la justícia i els impostos. La llibertat individual,
de consciència i d'expressió havia estat proclamada com a dret fonamental a defensar. La
burgesia havia establert la llibertat de producció, de comerç i el dret de propietat, que amb
l'abolició del sistema feudal havia permès el desenvolupament del capitalisme liberal.

C. SOCIALS

La Revolució havia construït una república indivisible, sense els particularismes feudals.
S'havia consagrat la separació entre l'Església i l'Estat, s'havia secularitzat l'ensenyament i
s'havia reorganitzat l'administració estatal. Alhora, les constitucions havien assentat els
principis de la sobirania nacional i de la divisió de poders.
La societat s'havia transformat profundament, el clergat havia perdut els seus privilegis, la
noblesa havia desaparegut com a estament i la burgesia, en alliberar-se dels obstacles
que suposaven l'aristocràcia i la monarquia absoluta, es va refermar i va prosperar. El seu
ascens social ja no es podia aturar.
En darrer lloc, la Revolució havia provocat el despertar i el descobriment d'esperances
noves en els pobles i les idees sembrades a Europa des del 1789 fins al 1815 van
germinar al llarg de tot el segle XIX. Neix una nova Europa amb constitucions que limiten el
poder dels sobirans, amb divisió de poders, eleccions, partits, publicitat en la vida política,
diaris. L'herència d'aquests sis anys d'història de França es percep a tota la història
contemporània d'Occident.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Revolució_Francesa#Herència_de_la_Revolució