Nom: EL GUERNICA

Autor: Picasso
Data: 1937
Estil / tècnica: no se’n pot precisar un de concret, però s’hi detecten influències surrealistes,
expressionistes i, per damunt de tot, cubistes.
Tècnica: Oli
Suport: Tela, grans dimensions (3,54x7,82 m)
Localització: originàriament al Pavelló de la República de l’Exposició Internacional de les Arts i les Tècniques de París (1937); i actualment al Museu Nacional
Centre d’Art Reina Sofía, a Madrid

1. Descripció, identificació (DADES GENERALS DE L’OBRA)

El 18 de juliol de 1936 esclatà la Guerra Civil Espanyola, arran de l’aixecament d’una part de l’exèrcit contra el Govern legítim de la República.
L‘any 1937, la situació política internacional estava determinada pel rearmament d’Alemanya, la invasió italiana d’Etiòpia i la indiferència de les democràcies
europees davant la tragèdia espanyola.
El dilluns 26 d’abril de 1937, els avions de la legió Còndor alemanya van bombardejar (amb el consentiment del general Franco) la xicoteta ciutat sense
interès militar, desarmada i tan sols ocupada per població civil. La indefensa ciutat de Guernica, al País Basc, va ser atacada durant més de tres hores.
El bombardeig va constituir, de fet, un assaig del que ben aviat seria la nova desfeta europea: la Segona Guerra Mundial. Der Spiegel el qualificà “d’assaig per
al terror” i Churchill afirmà: “Guernica ha estat un horror... experimental”.
Guernica va quedar literalment destrossada. L’aviació nazi va arrasar el poble amb bombes incendiàries i, mitjançant la utilització de caces que volaven baix i
metrallaven la gent que fugia, s’assegurà que ningú no se‘n pogués escapar. No se‘n sap amb certesa el nombre de víctimes, però es pensa que, dels 7.000
habitants de la vila, 1.654 van morir i 889 van ser ferits.
Aleshores, Picasso vivia a París i es va assabentar del bombardeig per la ràdio i, sobretot, per la premsa. Quan el Govern de la República Espanyola li va
encarregar un mural per al pavelló espanyol de l’Exposició Internacional de París del 1937, el pintor ho
va aprofitar per demostrar que no podia restar al marge d’aquells fets.

2. Anàlisi: aspectes tècnics (ANÀLISI FORMAL)

El Guernica és un llenç monumental pintat a la tècnica de l’oli...
Picasso va renunciar al color a fi d’accentuar el dramatisme de l’escena. El color és la vida, l’absència del color s’identifica amb la tragèdia. Hi utilitzà el blanc,
el negre, una àmplia gamma de grisos i alguns tocs (pràcticament imperceptibles) de blau.
Entre els analistes i els crítics d’art i ha un cert consens a l’atribuir l’absència de colors amb el fet que Picasso s’assabentés de la matança pel diari (les
publicacions al diari són en blanc i negre): va interioritzar l’horror i el va expressar en negres, una gran varietat de grisos impactants i un blanc sepulcral.
Des del primer moment, Picasso va pensar en el quadre com una imatge en blanc i negre que, en la seva limitació cromàtica, pogués transmetre tot el clima
de dolor i tragèdia. Sobre aquest fons, els gestos dramàtics dels personatges queden en suspens, com crits aterridors dins d'un silenci general al qual
col·labora l'absència de color, encara que no de tons, ja que el gris, en diferents gradacions, tempera i dóna cohesió als bruscs contrastos del blanc i el negre.
Tot el quadre és clar i, fins i tot, semblen delimitats els espais que s’haurien d’omplir de color, però aquest ha fugit, com també ha desaparegut el volum.
Tant el color com el relleu representarien la vida; un cop eliminats, només resta la mort.
La llum il·lumina les figures que es volen ressaltar alhora que banya en ombres el seu entorn. Es tracta d'una llum antinaturalista que serveix, sobretot, per
guiar-nos pel quadre creant efectes que accentuen el dibuix (mà que porta el llum d'oli creuada per diferents ombres, efecte de l'ombra projectada per la
mà de l'estàtua) o la tragèdia ( finestra fortament il·luminada a l'esquerra, massa petita per poder sortir de l'incendi). En general, els personatges
fonamentals apareixen fortament il·luminats, sense ombres, la qual cosa accentua la seua bidimensionalitat .
La llum de la llàntia il·lumina l’espai central de forma triangular, de manera que crea un contrast entre zones de llum i d’ombra. No sabem, doncs, si ens
trobem en una habitació o a l’aire lliure.
L'espai, sobretot al principi, pot resultar difícil d'entendre. La seua estranyesa la produeix la desaparició de la perspectiva, típica des del Renaixement. Des de
les primeres experiències cubistes desapareix la idea del quadre com una finestra. Ja no es pretén la representació real del món, i el llenç es converteix en un
espai bidimensional que renuncia al fons, presentant-nos totes les imatges en el mateix pla. Ja no es recorre a l'artifici de fer més xicotetes les coses en
funció de la seua distància a l'espectador, i de la mateixa manera s'elimina el clarobscur que modelava les formes. Tan sols en alguns llocs (coll de l'estàtua,
cap del cavall ...) es conserva una certa representació tradicional que serveix per facilitar la lectura de les imatges.
Quant a la perspectiva, en primer terme veiem al guerrer caigut; seguidament la resta de les figures que se situen a diverses distàncies i, finalment, les
referències arquitectòniques que delimiten l’espai. El quadre presenta una perspectiva determinada per la porta bisellada, el caigut del primer terme i els
plans del fons.
El resultat de tot plegat és una inquietant indefinició espacial.
Malgrat el que pot semblar a primera vista, a causa de la naturalesa de les figures, Picasso va estructurar el quadre segons una estudiada composició, amb
simetria i perspectiva, com ho podria haver fet qualsevol altre dels grans pintors de la història.
Estructuralment, la composició es distribueix en forma de tríptic, les parts del qual són delimitades pel bou, a l’esquerra, la dona que aixeca els braços, a la
dreta, i la paret blanca, al mig del quadre.
Les aportacions del cubisme donen les claus per distingir en l’obra un enquadrament triangular.
El triangle central determina els laterals i és marcat per la llum de la llàntia, la mà del soldat caigut i la cama endarrerida de la dona que s’arrossega per terra.
La simetria es manifesta a l’eix de la paret blanca, situada al mig del quadre, i als pilars verticals representats pel bou (a l’esquerra) i la dona que alça els
braços (a la dreta).
Picasso va recorre a l’experimentació cubista per disposar aquesta escena, que s’organitza en triangles. El més evident és el central, que té com a vèrtex el
quinqué i que queda delimitat, a l’esquerra, per una línia diagonal i, a la dreta per diversos elements solts com ara la cua del cavall i les seues dents. La base
l’ocupa el guerrer caigut.
Gràcies a les valuoses fotos que d’aquesta obra va fer Dora Maar i als estudis preliminars de Picasso, hui podem reconstruir-ne les diferents etapes de
realització.
Al Guernica hi ha un ritme creixent que inicia el guerrer caigut (quiet), continua amb el renill del cavall i explota amb la dona que crida per la mort del seu fill.
Cada imatge sembla més esglaiadora que l’anterior.
El pintor va utilitzar molts recursos expressius, especialment la deformació dramàtica de tots els cossos i de les cares. També és manifest el repartiment
desigual de la llum damunt de cada figura.

3. Comentari històric, anàlisi estilística, significació i funció (SIMBOLOGIA, VALORACIÓ I CONCLUSIÓ)

En el Guernica s’identifiquen trets del surrealisme en la plasmació d’un univers inquietant.
També s’hi torben trets de l’expressionisme, en els gestos extrems dels personatges i en la mostra de l’angoixa de l’ésser humà immers en la seua pròpia
destrucció. En certs llocs s'aprecia la deformació a la qual Picasso sotmet a les formes per donar-los una major expressivitat , com passa en el cap del cavall,
les mans engrandides de la dona que subjecta al seu fill mort o les cames deformes de la dona de la dreta. De la mateixa manera, es produeixen
transferències de les qualitats dels objectes , convertint-los uns en un altre, tal com ocorre en les llengües que es converteixen en objectes punxants, com
ganivets, o en els ulls de les dues dones extremes on els ulls s'han convertit en les seues pròpies llàgrimes.
Però, sobretot hi destaca la influència definitiva del cubisme. La utilització de formes geomètriques i la representació simultània de plans diferents en els
rostres (com si els observarem, al mateix temps, frontalment i de perfil) proporcionant una visió globalitzadora de l’obra, com en el cas de Les senyoretes del
carrer d’Avinyó. Partint de la idea de negació del punt de vista únic, les figures són estudiades des de diversos llocs, unint després les diferents visions en
una imatge més completa (doncs aporta més informació) encara que diferent a l'habitual (visió simultània). D'aquesta manera, el bou té els dos ulls en el
mateix pla o les diferents parts anatòmiques del cavall pertanyen a punts de vista contraris (veure el cap).
Picasso va pintar aquest quadre en un mes i mig i sota l’impacte que li va produir el bombardeig de la ciutat basca. L’obra està concebuda per ser llegida
fàcilment.
A través de nombrosos apunts i diverses versions del quadre complet, Picasso poc a poc va decantant els motius concrets del bombardeig per anar
concentrant tota la violència en símbols i figures que deixen de trametre al fet concret. En aquest procés, Guernica deixa de ser un pur quadre històric per
convertir-se en un crit contra la guerra des del punt de vista de les víctimes, una reflexió sobre la destrucció i el dolor aplicable a qualsevol tipus de conflicte,
convertint un fet concret en una obra universal, comprensible sense necessitat de conèixer els detalls concrets.
Pel que fa a personatges representats, són tots ells víctimes, sense l'aparició de cap soldat. La seua interpretació ha estat molt qüestionada, negant-se
reiterativament el pintor a donar-los un significat concret. A l'esquerra apareixen un bou (¿Espanya? ¿El feixisme que torna el cap sense importar
l'espectacle?), Un ocell sobre la taula, una dona amb el seu fill mort entre els braços i una estàtua mutilada (o és un milicià?). El centre l'ocupa un cavall ferit
(¿el poble espanyol?) Que trepitja el braç de l'estàtua que sosté una espasa trencada i una flor. Sobre ells apareix un ull-sol amb una pereta com pupil·la
(¿l'esperança?). A la zona dreta es troben tres dones, una que avança cap a la llum, una altra que porta un llum d'oli i, en l'extrem, una altra amb els braços
enlaire, cridant enmig de les flames. Pràcticament cada imatge és el símbol d’alguna cosa.
De dreta a esquerra, hi trobem:
• La dona atrapada per les flames, que aixeca els braços cap al cel, com si intentés aturar la caiguda de les bombes. La seua postura recorda la del
personatge central d’Els afusellaments de la Moncloa, de Goya. El paral·lelisme és clar: la brutalitat salvatge es descarrega sobre la innocent
població civil.
• La dona que s’arrossega per terra, seminua, que aixeca els ulls al cel, on hi ha els avions assassins, buscant una explicació de la seua mort
imminent.
• La dona de la finestra, que mostra la cara de perfil i allarga el braç on porta una llàntia, símbol de la llum domèstica, la llum de la veritat que
il·lumina els estralls produïts per la barbàrie. Ens transllada a l quadre de Delacroix La llibertat guiant al poble.
• El sol, amb forma d’ull, que presideix la composició. Ha quedat reduït a la mínima expressió (perquè les bombes incendiàries han enfosquit el cel)
i es veu obligat a servir-se d’una pupil·la elèctrica. La tecnologia substitueix la natura, mentre la tecnologia armamentista destrueix la vida. La
pereta vol ser també la denúncia de la manipulació informativa que van utilitzar els nacionals per fer creure que el bombardeig era una acció dels
mateixos republicans.
• El cavall, turmentat, que simbolitza la innocència del poble (com va explicar el mateix autor), un poble que sucumbeix en una lluita que no és la
seua. La seua llengua, en forma de punyal, és el símbol del patiment. El cavall ha estat profusament representat en la producció anterior de
Picasso, de vegades com a víctima patètica (com en les corregudes de bous) i d’altres com un poètic Pegàs.
• El colom, que, ferit per una forma blanca que suggereix una navalla, sembla caure del cel. És el símbol de la pau destruïda.
• El brou, gran tòtem d’Espanya, ben afermat a terra i remenant la cua, que mira directament l’espectador. És un símbol ambivalent: d’una banda,
representa la força del poble que, malgrat tot, no serà vençut; de l’altra, el mateix autor (en unes declaracions al pintor Jerome Seckler el 1945)
va reconèixer que simbolitzava la brutalitat. Tanmateix, en obres anteriors, com la Minotauromaquia (1935) i els aiguaforts Sueño y mentira de
Franco (1937), el bou apareix com a símbol de força noble i justiciera.
• El soldat, vençut i destrossat, que mostra una espasa trencada i, a la mateixa mà, una flor, símbol de l’esperança. Hi ha qui ha volgut veure en
aquesta figura (l’única masculina del quadre) la representació d’un milicià de la República.
• El nen mort als braços de la seua mare, té els ulls tancats per explicitar que és una víctima sense cap possibilitat de defensar-se : és el símbol de la
indefensió. El nas li penja cap avall, en un estat de laxitud que simbolitza la mort. Els ulls en forma de llàgrima de la mare, els pits nus i inservibles
(ja no tornaran a nodrir el fill) i la llengua en forma de punyal són els símbols de la desesperació i del dolor. Mare i fill componen una mena de
Pietat.
Altres símbols presents són els ulls giravoltats d’algunes figures per expressar l’horror, o les llengües semblants a punyals o trossos de vidre, símbols de la
tragèdia.
Podem veure diferents estadis del dolor: La dona que aixeca els braços és una al·legoria del dolor físic. La dona que fuig és una al·legoria a la gent que fuig,
els perseguits, els que ho han perdut tot però encara tenen forces per fugir. La de l’altra extrem que duu el nadó en braços representa el dolor psicològic de
perdre els éssers estimats, és la desesperació, la mort en vida. L’altra dona que treu el cap per la finestra i porta la llum, potser, és la que dóna la notícia al
món. El soldat que esta a terra representa una víctima de la guerra. També hi ha qui diu que el soldat representa Espanya, que està esquarterada com el
soldat, dividida. El cavall i el bou també tenen diverses interpretacions: el cavall representa la població civil i el bou la força bruta. Però hi ha qui diu que el
bou representa la resistència de la població que no serà vençuda. Tot i totes aquestes interpretacions, Picasso va dir que no volia aclarir què representava
cada personatge perquè bàsicament era la brutalitat del bombardeig sobre la població civil.
El pintor va escriure al costat del quadre: “Crits de nens, crits de dones, crits d’ocells, crits de flors”. El Guernica és una obra que es pot sentir, és plena de
sons: el renill udolant del cavall, el crit increpant de la dona que mira al cel, el bram ferotge del brau, el gemec terrible de la mare i els plors de les dones, i, al
fons, la crepitació de les flames. Guernica va ser això: un crit esfereïdor, el crit esfereïdor de què ens parla Picasso.
L’artista no assisteix a la visió de la mort amb terror o amb pietat sinó que és dintre del fet i pateix l’anihilació, juntament amb les víctimes.
Concebut i pintat al seu estudi de París, aquest mural pretenia ser un crit contra l’atrocitat de la Guerra Civil Espanyola. Però, des que el 1981 (sis anys
després de la mort del dictador), el Guernica va tornar a Espanya, s’ha convertit en el símbol de la lluita contra el terror i la brutalitat de totes les guerres. Es
tracta, doncs, d’una obra que pretén desvetllar en l’espectador el sentit de l’horror i de la injustícia.
Guernica significa, dins de l'obra del pintor, la conciliació de la investigació formal a la qual abans s'havia dedicat gairebé del tot (cubisme, surrealisme) amb
el compromís polític en favor de la causa republicana i en contra de la guerra i les seues conseqüències . Dins d'aquest pensament, Picasso se situa en la línia
oberta per Rubens en la seua “Horror de la guerra” (del qual s'extreu, a més, nombroses postures de personatges) i, sobretot, per Goya en els seus
“Afusellaments”, amb la mateixa visió antiheroica de la violència com una força cega que res soluciona, molt per contra.
D'altra banda, en aquesta obra, s'uneixen, sota el seu personal llenguatge, modernitat i tradició. De la primera podrien citar-se la seua renúncia de la
perspectiva, el clarobscur o el realisme en les formes substituïts pels nous llenguatges cubistes de visió simultània o la llibertat en la representació de les
coses, d'origen surrealista. De la tradició persisteix en el llenç la seua organització compositiva, certes cites reelaborades de la pintura clàssica (dona amb el
nen, escorç del cavall, postures extretes de Rubens) així com la seua intenció d'un missatge cap al públic general, en gran part oblidada per l'avantguarda.
Picasso no va voler que s’exposés a Espanya fins que no tornés la república, així que al que representa, i a tota la força i carrega simbòlica que ha anat
adquirint amb el temps s’uneix la polèmica del seu retorn i de la ubicació lluny del fet que representa, d’un lloc més vinculat amb la biografia de l’autor i, en
un recinte amb un nom tan “republicà” com Reina Sofia.

http://cultura.elpais.com/cultura/2017/03/23/babelia/1490265604_772362.html
https://www.youtube.com/watch?v=jc1Nfx4c5LQ
https://www.youtube.com/watch?v=vQe9x1W5Ns8
http://aprendedivirtiendote.blogspot.com.es/2008/11/el-guernica.html
http://www.historiadelarte.us/pintores/guernica/pablo-picasso-historia-guernica-1.html
http://sdelbiombo.blogia.com/2011/031501-explorando-el-guernica.-los-post-de-sdelbiombo.php
http://cultura.elpais.com/cultura/2017/03/23/babelia/1490265604_772362.html