Professional Documents
Culture Documents
Antologia de Poemes
Antologia de Poemes
Antologia de Poemes
1
SESSIÓ 1
Una obra d’art és bona quan neix de la necessitat. En aquesta qualitat del seu
origen rau el seu judici crític. No n’hi ha d’altre. Per això, distingit amic, no sé de
cap altre consell si no és el d’endinsar-se en vostè mateix i apregonar d’on brolla
la seva vida. En aquesta deu trobarà resposta a la pregunta de si ha de crear.
Rainer Maria Rilke
Quant al sentit, és suficient que donem un cop d’ull al que hi ha al nostre propi
interior. Crec que tots hem passat per moments en els quals alguna cosa s’ha
destruït dintre nostre, alguna cosa amb la qual, ens agradi o no, hem de seguir
vivint... I potser és això precisament el que un dia torna a cantar al nostre interior,
encara millor que abans de ser una ruïna... ¿Es pot assegurar amb un
convenciment total que la destrucció no significa un nou punt de partida?
Jiri Kolár
Cuando escribir se convierte en obsesión que te acompaña por la calle casi como
una presencia tangible, que se estaciona junto a ti en los semáforos, impidiéndote
incluso ver el cambio de luces hasta que alguien, más libre sin duda, aprieta la
bocina desde atrás y te lanza algunas palabras especialmente delicadas, cuando el
deseo de escribir se instala en tu mente, la ocupa y la marca, entonces de nada
valen paraísos artificiales o no. La vida y la escritura son un mismo andamiaje
para alcanzar el vuelo. No hacen falta billetes ni promesas. las agencias de viajes
lucen su mercancía siempre para otras gentes. La tierra prometida para ti es el
desván más alto del deseo: palabras.
María Rosal
2
L’artista busca reconèixer-se en allò desconegut, espera trobar aquell punt de
suspensió que ens lliga a tot. Els grans artistes configuren una manera d’entendre
el món. El sentit de la fragmentació, de la multiplicitat, d’entendre que en un
mateix temps viuen diversos temps.
Octavio Paz ens diu que “l’invent més gran de l’home són els homes”. L’home,
per tant, si vol continuar essent-ho, s’ha de reinventar contínuament, i és en aquest
moment de recreació que intervé l’art. Shakespeare i Picasso ens han modificat.
Antoni Llena, artista plàstic
A partir de cierta edad, la creación poética no sólo requiere una violencia del
lenguaje común, sino también una cierta violencia del estilo propio, puesto que la
lengua poética de un autor acaba por cuajar en dialecto y a la vez limita sus
posibilidades de expresión y sus posibilidades de experiencia. Ahora, ¿hasta qué
punto resulta estéticamente eficaz esa violencia? ¿No equivaldrán en muchos
casos los poemas así escritos a una tácita petición de peras al olmo? He aquí un
tema que casi todo artista debe plantearse apenas rebasada la primera madurez: la
necesidad, y la dificultad, de ir más allá del propio estilo, cuyas inevitables
imitaciones empieza a tocar.
Jaime Gil de Biedma
Mai no he sentit la pruïja d’ésser immortal ni d’ocupar cap ratlla en els manuals de
literatura. Si he escrit i escric encara versos és per una pura necessitat interior, per
a fer patent a un altre el meu jo. Un cop aconseguit això, per què ha de preocupar-
me la immortalitat?
Rosa Leveroni
SOBRE LA POESIA
Amb el nom de poesia s’entenen dues coses ben diferents que, tanmateix,
s’uneixen en un cert punt. Poesia, en el sentit primer del mot, és un art basat en el
llenguatge. Però la paraula poesia, en un sentit més ampli i més vague, designa un
cert estat, un estat que és a la vegada receptiu i productiu.
Paul Valéry
3
En poesia el principal és el que passa a dins. Això no vol dir que no expliquis
coses que passen a fora, però amb molt de protagonisme del teu interior.
Joan Margarit
La poesia és pensament del cos perquè ens invita a tocar, a veure i a escoltar el
món i s’aparta del que és abstracte, d’allò que només correspon al cervell.
W.B. Yeats
SOBRE EL POEMA
El poema debe ser pues concebido y trabajado con simples palabras sueltas,
allegadas y ordenadas artísticamente, según los movimientos emotivos del poeta.
César Vallejo
4
Un poema es algo que amplía la vida y que a la vez forma parte de ella. Igual que
hay árboles o hay muchachas, pues hay poemas. Si no existieran los manzanos no
pasaría nada. Lo mismo con Homero. Pero el mundo parece más humano porque
existe un manzano o porque existe Homero.
Eloy Sánchez Rosillo, entrevista a “El País”, 3 de juliol de 2004
RAINER M. RILKE
Les paraules van ser màgiques en un principi i són tornades a la màgia per la
poesia. Joan Maragall
Tallada, forjada, polida, la llengua poètica exigeix artesans hàbils que en coneguin
els secrets i la resistència. Però també, per la seva pulcritud i vivesa, exigeix
sorpresa, l’astorament de la mirada d’un infant.
Jordi Doce
5
SOBRE EL POETA
El poeta és una boca que parla per ningú, per tot. Potser per res. El cas és que no
existeix: la seva personalitat són les seves paraules.
Samuel Beckett
Relació poesia-música
Per desgràcia o per fortuna, es POT escriure material que passa per poesia abans
d’haver estudiat música.
La qüestió és molt senzilla. Part del que un músic ha de saber es destina a escriure
amb paraules; no hi ha “lleis” especials o “diferències” en aquest sentit. Hi ha una
gran vastitud permesa al poeta quant a l’entonació. Un poeta pot ser tan magnífic
com Yeats i no saber distingir una nota d’una altra. (...)
L’escriptor de versos dolents és avorrit perquè no percep el temps ni les relacions
temporals i per tant no pot ajustar-los d’una manera interessant, amb síl·labes
llargues i curtes, pesades i lleugeres, i amb les diferents qualitats del so
inseparables de la paraula del seu discurs. (...)
El ritme és una forma ajustada al temps.
Ara, una poesia sense cap mena de musicalitat és possible que no fos ni un poema.
Ha de ser el punt just. Hi ha vegades que sona bé i és evident, com Bécquer, però
hi ha vegades en Machado que no queda gens clar d’on ve la musicalitat. (...) La
dissonància també existeix, en aquests casos.
Joan Margarit
6
POEMES QUE DONEN UNA VISIÓ SOBRE LA POESIA I SOBRE EL
POETA
Poesia
Un desig fosc:
balbuceig solitari.
L’estil? Anguila
que s’esmuny entre línies.
El sentit és silenci.
Narcís Comadira, En quarentena
La nit somia
riu avall de la lluna;
els morts, dins l’ombra,
comprenen les paraules
obscures del poeta.
Carles Riba, Del joc i del foc
A mitja veu
Josep Carner
V
Malenconia al fi de la diada
i cremadissa d’ales dels instants!
Treni garlandes amb els pàmpols blans
i rigui dalt dels carros la gentada.
No em plau corona de tot vent joguina,
sinó deixar, per a no nats humans,
un poc de sol de mos amors llunyans,
clos al celler, colgat en teranyines.
Josep Carner
7
LU JI, L’art de l’escriptura (segle III)
II-Començament
Travessem
l’essència de les paraules,
n’assaborim la dolcesa.
Paraules clares,
com ocells abatuts per fletxes
llançades per núvols passatgers.
8
III- Escollir les paraules
Al principi el pinzell
ens asseca els llavis, però ben aviat,
empapat, els banya.
9
A vegades les paraules s’ofereixen espontàniament;
a vegades seiem en silenci,
mossegant el pinzell.
IV- Satisfacció
L’escriptor ofereix
el perfum de les flors fresques,
una abundància de poncelles que es baden.
V- Llista de gèneres
10
Podem allunyar-nos del quadrat
o saltar el cercle mentre perseguim
l’única forma veritable d’una realitat.
Si la paraula és confusa,
això no s’aconsegueix; només una ment clara
ennobleix la llengua.
11
VI- Sobre l’harmonia
Reconèixer l’ordre
és com obrir
la resclosa d’un riu.
12
SESSIONS 2 i 3
La cesura del vers és una pausa que hi ha en alguns versos d’art major, i que
els divideix en dues parts o hemistiquis. Cada hemistiqui actua com un vers en el
recompte sil·làbic. Podem trobar cesura en els decasíl·labs anomenats catalans
(4+6) usats bàsicament pels poetes catalans medievals (A. March), però també pels
poetes actuals (J.V.Foix), i en els versos alexandrins (6+6):
A l’interior del mot podem trobar diftongs o hiats. Parlem de diftongs quan
dues vocals passen a formar una sola síl·laba.
a) Diftongs decreixents quan les vocals i , u (no sil·làbiques) es troben
darrera d’una vocal sil·làbica (vocal que constitueix un nucli sil·làbic ella sola): noi,
pau, peu, pou...
b) Diftongs creixents quan les vocals i , u es troben a l’inici de mot o de
síl·laba, precedides o no de h (hiena, iot, joia) o formant part dels grups fònics gua,
qua, güe, qüe, güi, qüi, guo, quo: aigua, quatre, aigüera, qüestió, pingüí...
c) Triftongs quan entren en contacte tres vocals: la primera i la tercera són
vocals no sil·làbiques, mentre que la segona actua com a nucli de la síl·laba: siau...
d) Parlem de hiats o hiatus quan les dues vocals que entren en contacte són
totes dues sil·làbiques i formen, per tant, dues síl·labes diferents.
- Quan les dues vocals que entren en contacte no són i ni u àtones.
- Quan la i o la u àtones que inicien un mot van precedides de la vocal final
d’un prefix: re - incidir.
13
- Quan la i o u àtones es troben situades entre una consonant i una altra
vocal diferent de i o u: ri -e - ra, pa -ci - èn - ci - a.
- Quan l’accent o la dièresi ja ens marquen la destrucció del diftong i, per
tant, l’existència del hiatus: pa - ís , pa - ï -sos.
L’elisió és freqüent quan les dues vocals són neutres, i també quan es troben una
vocal tònica i una vocal neutra: el contacte, en aquest cas, es resol a favor de la vocal
tònica:
-Oh Lamon, perquè em sé tan vella i tan corbada (La poma escollida)
[ε]
b) Sinalefa quan les dues vocals en contacte formen una sola síl·laba :
14
La sinèresi consisteix a pronunciar en una sola síl·laba dues vocals que no
formen diftong:
per a un dia solemnial
portar levita i copalta
en una festa oficial - versos de 7 síl·labes (L’orangutan)
TIPUS DE VERSOS
Enneasíl·lab (9 síl·labes)
Decasíl·lab
El decasíl·lab és el vers per excel·lència de la tradició poètica catalana.
Habitualment, el trobem cesurat –és a dir, amb una pausa interna que divideix el
vers en dues parts autònomes a l’hora d’establir el recompte sil·làbic i el ritme,
anomenades hemistiquis. Segons on cau la cesura, podem parlar de tres tipus distints
de decasíl·labs cesurats:
a) El decasíl·lab cesurat a minore —dit així perquè el primer hemistiqui té menys
síl·labes que el segon. Estructura: 4 + 6. El primer hemistiqui té, doncs, quatre
síl·labes i, el segon, sis. D’exemples que presenten cesura masculina a la quarta
síl·laba, la nostra tradició lírica n’és plena. Ausiàs March, per esmentar tan sols el
poeta més reconegut, hi escriví els seus cants:
Veles e vents // han mos desigs complir,
faent camins // dubtosos per la mar.
La tradició de la cesura s’interrompé en els anys de l’anomenada decadència, per
influència forània, quan s’introduí el decasíl·lab a la italiana, no cesurat. En la
poesia moderna i contemporània s’ha donat un clar retorn al decasíl·lab clàssic amb
cesura —ja amb alguna presència de cesura femenina, és a dir, d’un primer
hemistiqui acabat en paraula plana o esdrúixola.
15
c) El decasíl·lab cesurat a la mitjana –dit també cesurat a la cinquena: amb dos
hemistiquis simètrics de cinc síl·labes cadascun. Estructura: 5 + 5. Provinent de la
mètrica castellana —el vers de Arte Mayor—, fou ja usat per algun poeta a la segona
meitat de segle xv i, modernament, ha format part d’alguna composició:
Pollancs de la França || devora els camins,
pollancs de les prades, || pollancs dels jardins. (Josep Carner)
Versos blancs són aquells versos que tenen el mateix metre (decasíl·labs,
octosíl·labs, etc.), però que no rimen. A la següent estrofa de versos decasil·làbics,
pertanyent al poema Plany de febrer, els versos 1 i 3 no rimen. Són, per tant, versos
blancs:
Hi ha enmig del cel hostil la flor malalta
(el sol no sap encara d’escalfar).
Les ombres dels qui passen són tan primes
que un hom comença a creure que se’n va.
Versos lliures són aquells que no tenen rima ni tampoc una mètrica estable.
LA RIMA
16
S’anomena rima masculina la d’aquells versos acabats amb paraula aguda:
Quan tornes a ta cambra eixint del ball
COMBINACIONS DE LA RIMA
Versos apariats
Versos apariats són aquells versos que rimen en grups de dos. Una forma
concreta del vers apariat és l’anomenat rodolí, típic de l’auca:
EL RITME
Els versos es caracteritzen, entre altres coses, per la seva musicalitat, pel
ritme que els atorga la combinació de síl·labes tòniques i àtones dels mots col·locats
estratègicament formant un conjunt harmònic.
El ritme del vers es basa en l’alternança de síl·labes tòniques i àtones, tenint
en compte unes regles generals:
-No poden existir més de dues síl·labes àtones seguides.
-No poden existir més de dues síl·labes tòniques seguides.
-A part de l’accent final de cada vers que trobem a l’última síl·laba tònica
d’aquest vers, els altres accents poden ser distribuïts seguint pautes diverses que
vénen donades per l’alocució sintàctica: per la lectura que en fem d’acord amb els
accents lèxics que té cada mot, però també d’acord amb els grups sintàctics
obtinguts en la lectura.
17
Cal tenir present que els decasíl·labs solen tenir un accent fort a la sisena
síl·laba, però també poden tenir accents forts a la quarta i a la vuitena síl·labes, i a la
quarta i a la setena síl·labes. És molt més rar trobar accents forts a la tercera i a la
setena síl·labes, perquè això es considera una incorrecció.
Aquest tipus d’alocució dóna un ritme binari al vers perquè es produeix una
alternança de síl·labes àtones i tòniques: AT AT AT...
Els versos alexandrins amb cesura poden tenir ritme binari o ternari:
Si cal que encara et vegi, || lloc meu i fe primera, - ritme binari : AT AT AT
|| AT AT AT
amb botí de la mar, || amb presents de la terra - ritme ternari: AAT AAT ||
AAT AAT
Els peus mètrics provenen de la cultura grecollatina i mesuren els versos per la
musicalitat que s’aconsegueix combinant síl·labes llargues (les tòniques) i breus (les
àtones nostres). Els principals són:
-Amfíbrac: àtona - tònica - àtona. La lenta manyaga subtil de les flames (...)
-Anapest: àtona - àtona - tònica. Va passant entremig de sa gent adormida
-Dàctil: tònica - àtona - àtona. Com les figueres per gràcia (...)
-Iambe: àtona - tònica. De dins el pit covard els mots com un estol
-Troqueu: tònica - àtona. És quan dormo que hi veig clar
18
AGRUPACIONS DE VERSOS. L’ESTROFA.
De grat aniria 5-
per un viaró 5a
on tu sola fossis 5-
i cap d’altra, no. 5a
19
ALGUNES COMPOSICIONS
El romanç, el sonet i la sextina
PANTALONS LLARGS
Campaneta daurada del meu carret de fira,
cavallet de cartró de mig pam, tot pintat;
havem caminat tant pels camins sense ira
que ara ens cal reposar, i agrair nostre fat.
20
DE PARAR I DESPARAR TAULA
21
ALGUNES FIGURES RETÒRIQUES
[n] [z] : Relluen delitoses, endins, les prunes d’or (Les prunes d’or)
[g] [l] : i gorgola com mai el reguerol (Èxtasi del bou)
22
o tingués els ulls ben clars,
que fos trista o fos alegre,
molt senyora o amb cabàs (...)
¿Són tristos que sospiren? ¿Són lladres que s’amaguen? (Núvol que passa)
(VC + Atribut + Oració subordinada / VC + Atribut + Oració subordinada)
El fred ens fa temença, la negra nit (ens fa) horror, (La poma escollida)
O bé fa referència als seus ulls i boca, com una part del tot:
23
Metonímia - Designació d’una cosa amb el nom d’una altra amb la qual manté una
relació. A l’Auca d’una resposta del senyor Gaudí, el poeta al·ludeix al piano a
través de la marca “Erard”:
Comparació - Estableix una relació entre dos o més termes a partir d’una semblança
real o imaginària. Aquesta semblança s’indica mitjançant les partícules com o
semblar:
Imatge - En el procés de metaforització podem establir una gradació que aniria des
de la identificació d’un element A amb un element B (A = B / A , B / A és B ),
fins a la metàfora pura. La imatge es dóna quan els 2 elements A i B són presents
en el vers i s’identifiquen. La imatge és també anomenada metàfora in praesentia:
24
Al·legoria - És una successió metafòrica. Així, al poema Èxtasi del bou, hi ha una
identificació entre la bouada o ramat de bous i els núvols, i entre la rodona prada
llaurada pels bous i el cel. Aquesta doble metaforització es va descabdellant al llarg
del poema fins a convertir-se en al·legoria.
Antítesi - Contraposició d’una paraula, sintagma o frase, amb una altra de sentit
oposat:
hi ha un turment i un delit a la vegada (Mai no és tothom content)
25
Paradoxa - Expressió d’idees aparentment contradictòries, però que tenen un sentit
lògic. Jonàs, el protagonista de Nabí, viu amb neguit perquè ha de complir el
manament diví. Per això, el que fa és:
Aglaia té una set que eixuga el seny, la parla (Les prunes d’or)
Ironia - Figura que consisteix a expressar el contrari d’allò que aparentment es diu.
És una forma de retret o de burla.
diu el poeta per referir-se al capell blanc d’Eugènia, la protagonista del poema El
blanc capell desmesurat.
26
SESSIÓ 4 - L’AMOR EN LA POESIA, 1
“Ah, enteniment, volentat!: lladrats, e despertats los grans cans qui dormen
oblidant mon amat”.
Ramon Llull, Llibre d’Amic e Amat
27
ÚTER
SONET INTRAUTERÍ
Des del teu mal, des de la teva entranya, des de les teves
llàgrimes, vull ser una veu -germinal.
Pensar-te des de tu, des del teu centre dir-te, des de la
flor suprema dels teus ulls.
Jo vull desnéixer en tu. Tot home vol desnéixer en un
amor, un si.
Ah! fes-me petit petit, fins que jo sigui pols estremida,
pol·len del teu ventre.
Josep Palau i Fabre, Poemes de l’Alquimista (1979)
L’HORT PETIT
El matí magranós,
quiet a la mercè
de l’aire, ja es refia
del tot en els fruiters
de l’hort petit.
Empelta’m
de tu. Segrega’t. Tu, empelta’t
de mi.
Qui, ara, el tronc?
Qui la branca inserida?
Verticalment, la pluja
de foc; prenem-la,
meridians, immòbils, fins que
la vertical cedeixi cap a temps
de riu.
La barca
navega avall. Nosaltres,
un, aturats, aquí,
mirem, sentim, sabem.
Joan Vinyoli, El Griu
28
EL BANY
29
LA ROSA I EL VENTALL
UNA NIT
30
VIII
És quan acluco els ulls que hi veig més clar, Quan tanco les parpelles és quan hi veig més clar
ja que de dia és tot de poc valor; perquè no veig res important durant el dia;
sols en somnis et gosa l’ull mirar, i és quan dormo que els somnis te’m deixen contemplar,
quan brilles foscament en la negror. i l’ull, llum en la fosca, en la fosca irradia.
L’ombra teva les ombres fa esplendents. Doncs tu, que tens una ombra que a l’ombra fa claror,
I, si així fulgeix l’ombra en l’ull tancat, i llum als teus ulls tancats la teva ombra irradia,
més brillaria enmig d’un sol intens, a plena llum sumant-hi la teva resplendor,
vençut l’esclat del jorn pel teu esclat. quina imatge més bella la teva ombra faria!
Els ulls, afirmo, hauria beneït Com serien, em dic, feliços els meus ulls,
per mirar-te en un dia rutilant, si et pogués veure a plena llum vivent del dia,
malgrat que l’ombra teva, cada nit, si en la nit morta la teva ombra, entre els garbulls
creua els meus somnis i als ulls cecs roman. del son, cap al davant dels meus ulls cecs fa via.
Fins que no et veig, és fosca nit el dia. Tots els dies són nit, quan no et puc veure gens.
Dia és la nit si el cor en tu somia. I les nits són brillants quan, en somnis, tu véns.
31
SESSIÓ 5
L’AMOR EN LA POESIA, 2
POSSEÏT
CORDA
Tu ho has volgut,
que et trenes com un fil amb el seu fil
i retorces la corda.
I si et traeix,
fremiràs que has lliurat natura teva
i un home la penetra.
Li dónes goig
perquè en recobri goig un dels que tu
no vols conciliar-te.
L’últim estrip
serà de dir-te: “Tu que et fas l’estret,
qui ets? Vals tu més que ella?”
32
A voltes el desig se’ns torna mut
i és un dard retardat a l’aljava
que els dies enverinen, consagrat
al mirall sense temps de l’absència.
NOIA DE MATINADA
33
AUSIÀS MARCH (amor no correspost)
LXXXI
I
Així com cell qui en lo somni es delita (pàg.84 llibre Piera)
e son delit de foll pensament ve,
ne pren a mi, que el temps passat me té
l’imaginar, que altre bé no hi habita.
Sentint estar en aguait ma dolor,
sabent de cert que en ses mans he de jaure,
temps d’avenir en ningun bé em pot caure:
aquell passat en mi és lo millor.
34
Plena de seny, quan amor és molt vella,
absença és lo verme que la gasta,
si fermetat durament no contrasta
e creure poc, si l’envejós consella.
Colguen les gents amb alegria festes... (relacionar-ho amb el sonet XXXV de
Petrarca)
XIII
35
33 E si en lo cel Déu me vol allogar,
34 part veure a Ell, per complir mon delit
35 serà mester que em sia dellà dit
36 que d’esta mort vos ha plagut plorar,
37 penedint-vos com per poca mercè
38 mor l’ignoscent e per amar-vos martre:
39 cell qui lo cors de l’arma vol departre,
40 si ferm cregués que us doldríeu de se.
Ausiàs March
PETRARCA
36
SESSIÓ 6- LA MORT EN LA POESIA
DESOLACIÓ
37
Sempre darrera
els ocells invisibles
de l’esperança.
Fins on ha anat, aquesta
vegada, que no torna?
Carles Riba, Tankes
Sé com encara,
en el record, intacte,
és el somriure.
Però les mans, ja cendra
o llum, on retrobar-les?
Salvador Espriu, El caminant i el mur
38
XXV
EL PERFUM DE LA MALVA
39
QUÈ FARÀS TU, DÉU...
40
Quan tots els altres eren a missa
nosaltres dos pelàvem patates i jo era tot d’ella.
Les deixàvem caure una a una i trencaven el silenci,
com l’estany que llagrimeja de la barreta del soldador:
entre nosaltres s’establien benestars freds, coses a compartir
que brillaven en una galleda d’aigua clara.
I n’hi tiràvem una altra. Petits esquitxos delectables
de la feina de cadascun que ens retornaven als sentits.
41
MORT
42
Cant V (fragment)
43
SESSIÓ 7- EL PAS DEL TEMPS I EL RECORD EN LA POESIA
Llum de setembre.
Trenco un brot de fonoll.
Tornen de pressa
estius perduts, calitges
d’esmorteïts desigs.
Narcís Comadira, En quarentena
MALA MEMÒRIA
ANIVERSARI
Ja l’any quaranta dels meus anys
jeu fosc a dues carboneres,
ribotat. El munt d’encenalls
se l’han partit la marmanyera
memòria, la mentidera,
i l’oblit, el drapaire mut.
L’una en farà curtes fogueres;
l’altre, caliu d’inquietud.
Gabriel Ferrater, Les dones i el dies
44
IV
Els meus ulls ja no saben
sinó contemplar dies
i sols perduts. Com sento
rodar velles tartanes
pels rials de Sinera!
Al meu record arriben
olors de mar vetllada
pels clars estius. Perdura
en els meus dits la rosa
que vaig collir. I als llavis,
oratge, foc, paraules
esdevingudes cendra.
Salvador Espriu, Cementiri de Sinera
NO TRIGARÀ L’ESTIU
No trigarà l’estiu.
Les dames, amb ombrel·les,
els senyors errabunds amb el bastó
i amb nines les noietes,
45
UNS ALTRES PEUS PEL MEU JARDÍ CAMINEN
VAIXELLS
GENER A LLANÇÀ
46
M. Àngels Anglada, Arietta
L’ARBRE DE LA INNOCÈNCIA
Quand vous serez bien vieille, au soir à la chandelle, Quan siguis vella i grisa, i bequis ensonyada
assise aupres du feu, devidant et filant, vora la llar, abaixa aquest llibre i llegeix-lo
direz chantant mes vers, en vous esmerveillant, a poc a poc, i pensa en l’esguard dolç que abans
Ronsard me celebroit du temps que j’estois belle. tenien els teus fills, i en llurs ombres profundes.
Lors vous n’aurez servente oyant telle nouvelle, Quants amaren els teus moments de gràcia alegre
desjas sous le labeur à demy sommeillant, i la teva bellesa amb amor fals o ver,
qui au bruit de mon nom ne s’aille resveillant, però un sol home amà l’ànima pelegrina
benissant vostre nom de louange immortelle. en tu, i amà les penes del teu mudable rostre.
Je seray sous la terre et fantôme sans os I ajupint-te damunt els roents capfoguers,
par les ombres myrteux je prendray mon repos: murmureja, un poc trista, com l’amor s’escapava
vous serez au fouyer une vieille accroupie, i per dalt les muntanyes es passejava, amunt,
i escondia la cara dins un eixam d’estrelles.
regrettant mon amour et vostre fier desdain.
Vivez, si m’en croyez, n’attendez à demain:
cueillez dés aujoudhuy les roses de la vie.
47
QUAN SIGUIS MOLT VELLETA
(Traducció de Pere Rovira)
Quan siguis molt velleta, de nit, amb llum d’espelma,
a la vora del foc, cabdellant i filant,
diràs, meravellada, uns versos meus cantant:
Ronsard va celebrar-me quan jo era una bellesa.
48
Giacomo Leopardi (Traducció de Narcís Comadira)
49
SESSIÓ 8 - EL PAISATGE EN LA POESIA
EL MEU CARRER
50
El paisatge vist a través d’uns ulls d’enyor:
SI CAL QUE ENCARA ET VEGI
TARDOR A VILADRAU
51
“La vida passa, es fon, i torna, i brilla”.
Marià Manent, El cant amagadís
L’OLIMP
En la llaurada,
el tractor desenterra
la llum d’octubre.
...................................................................................................................
Passejo vora l’estany, tot jo ple de fred i de llum.
RIERA SECA
52
en la decrepitud dels verds que es moren,
plàstics i draps; papers d’una ruïna.
LA ROSA
Has fet parlar massa de tu, del teu perfum, de la teva beutat. No val la pena! Però
que consti, des d’ara, que sempre el meu instint ha estat fer-te malbé; que t’he
esfullat, que t’he premut dins la mà fins a deixar-te sense respiració, que no t’he
respectat amb aquella mena d’adoració estúpida amb què t’anomenen els altres,
amb què parlen de tu uns quants poetes desgraciats que també has seduït. Ja ens
coneixem! Conec bé els teus encisos, les teves arts, la teva perversitat, i no
m’arreplegaràs! Tu ets una d’aquelles noies que tota la vida semblen dir-te sí, et
donen esperances, van passant temps i et corben l’espinada inútilment. Conec la
teva col·lecció de vestits esplendorosos, les teves faldilles innumerables: -però les
cuixes, no les trobem mai. Ja n’hi ha prou, del teu imperi, de la teva tirania!
M’avergonyeix d’haver-me deixat, per un moment, endur per la música del teu
rostre. Si et trobo un altre cop et masegaré, com quan era infant, et llençaré a un
toll i t’anomenaré pel teu nom veritable, perquè ets la puta rosa!
SALZE
53
ENS PLAU EL MARÇ. PORTA CALÇAT DE PÚRPURA
DIA DE TARDOR
54
SESSIÓ 9 - LA CREACIÓ POÈTICA EN LA POESIA
POEMA
Passen paraules com núvols
pel cel blanc del pensament.
Un vent tossut les agrupa
i en fa un text de borra, gris.
Només quan porta prou càrrega,
neix el poema: un llampec.
2
De pressa, esbardellar
-traços vermells de sang-
tèrbols silencis còmplices
amb paraules de crit.
EL JARDÍ DE NAUSICA
55
“Enllà veuen el mar que els alts penyals afronten”.
TARDOR
CONFIDÈNCIA
A MITJA VEU
56
La nit somia
riu avall de la lluna;
els morts, dins l’ombra,
comprenen les paraules
obscures del poeta.
Carles Riba, Del joc i del foc
ESCENARI JA BUIT
Jardins. M’emporto
només aquest tan fràgil
record de roses
marcides que s’allunya
sense retorn per l’aigua.
Salvador Espriu, El caminant i el mur
Oh saborosa clausura!
Guanya el temps la paciència:
mot per mot, es transfigura
l’inconegut en presència.
POETA-NARCÍS
Vers: sigues igual a mi.
Jo em veig en tu si em veus.
Som una o dues veus?
Quina, però, és de qui?
PEDRA
57
En èxtasi perenne
la pedra perpetua
la pedra, imatge pura,
i la idea de pedra
se’ns fa del tot madura.
Josep Palau i Fabre, Poemes de l’Alquimista
FULGORS
58
i cada nom s’està morint vora el caliu
del seu sentit primer i invariable.
I penso, ja de lluny,
que la poesia és fer emmudir
el llavi de la terra amb la paraula justa.
Màrius Sampere, La cançó de la metamorfosi
PARAULES
Destrals
que fan retrunyir el bosc a cada cop,
i els ecos!
Ecos que es desplacen
des del centre com cavalls.
La saba
brolla com llàgrimes, com
l’aigua que lluita
per restablir el seu mirall
damunt la roca
59
SESSIÓ 10 – EL POEMA EN PROSA
60
61
62
63
64
65
66
67
SESSIÓ 11 - LA POESIA POPULAR, LA CANÇÓ
EL ROMANÇ
CANÇÓ DE L’ENAMORADA
68
LA BALADA
69
L’aigua, l’aigua per totes bandes;
tot el fustam cruixí.
L’aigua, l’aigua per totes bandes:
ni un glop per engolir.
CANÇÓ
VENEDOR D’AMOR
A la meva muller
Venedor d’amor
porta joies fines:
la noia que vols,
la noia que tries.
De tanta claror
que el mercat destria
per cada cançó
dónes una vida.
70
Moreneta i prima
que sembla un palmó:
si un altra la mira
li treu morenor.
Jo l’he demanada
que fos sols per mi.
L’he comprada esclava,
la vull fer lluir.
Venedor d’amor
porta joies fines:
la noia que vols,
la noia que tries.
A la flor de la perera
us comparo per blancor;
a les roses del roser
us comparo pel color.
Si n'hi ha de casadetes
Déu conservi llur senyor;
si n'hi ha de viudetes
Déu mantingui llur honor.
Si n'hi ha de fadrinetes
que ens prenguin per servidor;
si el servidor no els agrada
que Déu els doni millor.
71
SESSIÓ 12 – LA TANKA I EL HAIKÚ
Un vell estany.
Una granota hi salta:
el so de l’aigua.
BASHO
Blanques camèlies
que cauen: l’únic so
d’aquesta nit de lluna.
RANKO
Olor d’orquídia.
S’hi perfuma les ales
la papallona.
BASHO
Ruixat d’estiu:
clavades a la sorra
fulles de pi.
SHIKI
Un fragilíssim
cristall, la prima vida
de les paraules.
Salvador Espriu
72
Dos, confonent-se,
com el riu i la mar
a l’estuari.
Tota la tarda,
el cel, sobre l’estany,
s’emprova núvols.
Buidat de tot,
el vell cargol de mar
s’omple de veus.
J.N. Santaeulàlia
Tu i jo a la riba,
buits de desig, vençudes
ombres sense ombra,
com dues branques mortes
després de la riuada!
Figuera
Vell canelobre
damunt les estovalles
del nou sembrat:
a cada extrem de branca
crema una flama verda.
J.N. Santaeulàlia
I tot em queda
per dir, però m’atanso
a contemplar-vos,
formes, des de profundes
deus d’un serè silenci.
Salvador Espriu
73
Érem nosaltres
amb la nit dins les copes.
¿Recordes? Ebris
estranyament, parlàrem
de vida per més vida.
Carles Riba
74
SESSIÓ 13– L’ESTRUCTURA DEL POEMA
75
SESSIÓ 14 – LES VEUS DEL POEMA. QUI PARLA EN EL POEMA? DIR I VOLER DIR.
SUGGERIR
EL JO POÈTIC
La poesia i la ficció. El jo disfressat de jo, de tu, de nosaltres, de vosaltres,
d’ells...
El jo amagat en la natura, en els objectes, en personatges històrics, mítics o
anònims.
La força de les paraules que suggereixen
(A partir d’alguns poemes recollits en aquesta antologia)
LA HIPERTEXTUALITAT (1)
76
per empresonar-lo en el vers?
A l’escenari decadent,
l’èxtasi estèril de l’esquena
era exili de la mirada,
i la paraula condemnada
mentia delicadament
una subtilesa serena.
Bartomeu Rosselló-Pòrcel
“ESPATLLA”,
DE B. ROSSELLÓ-PÒRCEL
A l’escenari incandescent,
l’èxtasi eteri de l’esquena
era exili de la mirada;
i la paraula profanada
deia, barroerament,
una veritat obscena.
Josep Palau i Fabre
LA HIPERTEXTUALITAT (2)
77
I el pintar extrem d’avui! Càndid rampell:
M’exalta el nou i m’enamora el vell.
J.V. Foix, Sol, i de dol
Carles Torner
Enric Casasses
78
SESSIÓ 15 - SOBRE EL SÍMBOL EN LA POESIA
ESCENARI JA BUIT
Jardins. M’emporto
només aquest tan fràgil
record de roses
marcides que s’allunya
sense retorn per l’aigua.
GAVINES L’ALBATROS
Vincenzo Cardarelli (Traducció de Miquel Charles Baudelaire (Traducció de Xavier
Desclot) Benguerel)
No sé on tenen el niu les gavines, Sovint, per esbargir-se, els homes d’equipatge
on troben el repòs. capturen uns albatros, magnes ocells marins,
Jo sóc igual que elles, que, indolents companyons, segueixen el viatge,
en perpetu vol. de la nau que s’esmuny sobre els avencs salins.
La vida la raso
com elles l’aigua en atrapar la presa. Tot just entaforats en la insòlita escena,
I com elles, potser, també estimo la calma, aquests reis de l’atzur, maldestres i porucs,
la gran calma marina, per la coberta es mouen arrossegant amb pena
però el meu fat és viure les seves ales blanques a tall de rems feixucs.
llampegant en ple tràngol.
L’alat viatger amb cara tan inepta i adusta!
Tan bell adés i, ara, risible, lleig i moix!
L’un excita el seu bec amb la pipa de fusta,
l’altre un alacaigut imita fent-se el coix!
80