CAPÍTOL 11

QUAN eren a tocar de l'hostal -- K se n'adonà per una

certa recolzada del camí —, ja s'havia fet del tot
fosc amb gran sorpresa seva, ¿Havia estat fora tant de
temps? Només una o dues hores,segons els seus càlculs;
i havia sortit al matí, i no havia tingut ganes de menjar, i
fins i tot feia molt poca estona que encara hi havia una
uniforme claror diürna, i ara de sobte la foscor. «Dies
curts, dies curts», es digué, i baixà del trineu i es dirigí
a l'hostal.
Dalt la petita escalinata de la casa hi havia, com
arribat a propòsit, l'hostaler, que li feia llum amb una
llanterna alçada. K, recordà fugaçment el carreter i s'a-
turà; algú estossegava en alguna banda, dins l'obscuritat:
era ell. Bé, el tornaria a veure aviat. Fins que va ésser al
costat de l'hostaler, que el va saludar humilment, no va
remarcar que a cada banda de porta hi havia un home.
Agafà la llanterna de la mà de l'hostaler i els illuminà
tots dos; eren els homes que ja havia trobat abans i que
havien anomenat Artur i Jeremies. Ara el saludaren
militarment. En recordar el seu servei militar, aquella
època feliç, K. es posà a riure. «Qui sou?», demanà, fent
anar els ulls de l'un a l'altre. «Els vostres ajudants», van
respondre. «Són els ajudants», confirmà en veu baixa
l'hostaler. «Com!», demanà K. «Sou els meus antics aju-
dants? Els qui he fet venir? Els qui esperava?» Els dos
homes assentiren. «Va bé», digué K. després d'una pausa,
«va bé que hàgiu vingut. Però heu trigat molt», digué
K. després d'una altra pausa, «sou molt negligents)>. «El
camí era molt llarg», digué l'un. «Era molt llarg», re-
petí K., «però us he vist que tornàveu del castell». «Sí»,
van respondre, sense cap altra explicació. ‹q,On teniu
els instruments?», demanà K. «No en tenim», digue-
ren. «Els instruments que us vaig confiar», digué K. «No
en tenim», repetiren tots dos. «Oh!, quina gent!», digué K.;
«enteneu alguna cosa en agrimensura?» «No», van respon-

Y.