COMENTARI LITERARI: JOSEP CARNER.

“ELS COCOTERS DE MACUTO”

Vaig veure un dia a Macuto, Però, patges fora via,

i els estic veient encar, ells van créixer amb tant deler,
quatre cocoters en rengle que sols dees sobre un núvol
aturats davant la mar. els ventalls podran haver.

Eren sols davant les ones, Quatre cocoters en rengle

Fills gentils de la claror, sobre el blau, prodigi d’or…
Com columnes oblidades
O fermalls de l’horitzó. Quan jo sigui entre la boira
m’assolellaran el cor
S’expandien en llur èxtasi
Com si no els veiés ningú: JOSEP CARNER, El cor quiet
Espaiats, al cel somreien,
Tots germans, sol cadascú.

Ran de terra, ja es tocaven,

Dolçament al sol girats.
Els ventalls de trenta reines
Sostenien delicats.

El poema “Els cocoters de Macuto” pertany al llibre El cor quiet (1925), de Josep Carner (1884-
1970), el poeta més significatiu del Noucentisme. La seva obra segueix plenament les idees
noucentistes, com ara la descripció d‘una naturalesa civilitzada, la creació literària entesa com un
rigorós procés d’elaboració i la voluntat d’aconseguir un model de llengua moderna. Josep
Carner és considerat un renovador de la llengua literària. Aquest poema està inclòs a la secció
“Els arbres”. En totes les composicions d’aquesta part, els arbres (eucaliptus, ametllers, pins,
pollancres...) són el motiu del poema, el pretext per desenvolupar altres temes.

El poema està format per sis quartetes de versos heptasíl·labs. La rima és assonant i es
distribueix de la manera següent: abcb, defe...; i alternen els versos femenins amb els masculins.

L’última estrofa apareix visualment dividida en dues parts, tot i que mètricament està lligada.
Aquesta separació vol donar èmfasi al valor dels punts suspensius que tanquen els dos primers
versos.

El poema parteix d’una escena que ha quedat fixada en la ment, en el record del poeta: quatre
cocoters davant del mar que va veure a la ciutat de Macuto, Veneçuela. El poeta durant la seva
carrera diplomàtica s’estigué Amèrica algunes temporades. Així doncs, el tema del poema és un
detall intranscendent de la realitat.
Però de debò, la descripció d’aquesta imatge conservada en el record permet expressar les
sensacions que li va produir a contemplació d’aquella realitat.

En el poema podem diferenciar quatre parts. La primera estrofa introdueix el detall, descriu
objectivament l’escena, uns cocoters a Macuto davant el mar, i remarca la casualitat del fet: “un
dia...” (v. 1) per un present de l’atzar.

Les dues estrofes següents desenvolupen la descripció, ara ja a través de metàfores, dels
cocoters. La quarta i la cinquena estrofa continuen amb les metàfores que ara fan referència al
creixement que han fet els arbres des del passat. Finalment, en l´ última quarteta apareix el jo
poètic, que deixa de banda la realitat externa del paisatge introdueix la reflexió, els seus
pensaments.

Com ja hem dit, el poema comença amb una descripció dels cocoters. El que primer destaca és
com estan disposats els arbres, “quatre cocoters en rengle” (v. 3), representen per tant, la
naturalesa ordenada, civilitzada.

Aquestes qualitats (ordre i civilització) s’accentuen doblement amb la comparació del v. 7 “com
columnes oblidades”, perquè per una part, les columnes són rectes i en un edifici estan posades
simètricament; i per l’altra, fan referència al món clàssic, les columnes oblidades a la vora del
mar ens fan pensar en temples grecs o romans.

Un altre aspecte que es descriu és la soledat dels cocoters davant la immensitat del mar i el cel:
“... sols davant les ones”( v. 5); “espaiats, al cel...”(v. 11); “...sol cadascú” (v. 12).
Aquesta soledat no va acompanyada d’un sentiment de tristesa o desesperació, sinó tot el
contrari, és un sentiment de llibertat, de vida, representada mitjançant les referències a la
lluminositat, a la claror, al sol: “fills... de la claror” ”( v. 6); “...al cel somreien” ”( v. 11); “... al
sol girats” ”( v.14); “... prodigi d’or” ”( v. 22); “m’assolellaran...” ”( v. 24).

En la tercera estrofa hi ha una personificació, ja que els cocoters tenen la capacitat de sentir-se
feliços en el text: “...somreien”. Podem pensar que el poeta projecta en els arbres les seves
pròpies sensacions.

Per mitjà d’un metàfora i una hipèrbole, el poeta descriu el creixement desmesurat, sense límits,
“...fora via” ”( v. 17), dels cocoters, que es perden en el cel. Els troncs dels cocoters es
converteixen en patges que sostenen uns ventalls immensos, les branques i les fulles, primer per
a reines i després, quan els cocoters ja arriben al cel, per a unes deesses. Aquesta imatge
expressa, d’una banda, la contemplació del paisatge, la realitat exterior, els cocoters que es
perden en el cel. I d’altra banda, reflecteix una qualitat o capacitat que el poeta atribueix als
arbres en general, la verticalitat i la direccionalitat que els converteix en un punt de trobada entre
la terra i el cel.

En els dos primers versos de l’última estrofa, una enumeració recull aquelles qualitats que s’han
destacat i desenvolupat al llarg del poema: “Quatre cocoters en rengle / sobre el blau, prodigi
d’or...” ”( v. 21-22). Els punts suspensius i la separació en l’espai marquen un distanciament, tant
pel que fa al temps (es deixa de banda la descripció del record), com pel que fa al protagonista.

En es dos últims versos apareix el poeta, el jo poètic, amb una reflexió expressada mitjançant
l’antítesi o oxímoron “boira / assolellaran” ”( v. 23-24). La boira té un valor simbòlic (en
contraposició amb la llum del sol que representa la vida), la boira pot significar els moments
difícils i, fins i tot, la possibilitat de la mort. En aquests moments, el poeta recorrerà al record
sempre present dels cocoters que l’alleugeriran.

En conclusió, el poeta es val de la descripció de la realitat externa, en principi deslligada de

qualsevol interpretació subjectiva, per expressar les sensacions que la contemplació d’aquesta
realitat li ha provocat i que l’alleugeriran en el moment de la seva mort.