L'Ultim Catar

Ricard
Sureda, que s’autodefineix com un romàntic incorregible i que es declara un

entusiasta absolut de l’Edat Mitjana, avorreix el temps present, tant col·lectiu com
personal. Decidit a iniciar una recerca d’uns hipotètics càtars actuals, dipositaris de
secrets mil·lenaris transmesos de generació en generació en la clandestinitat, Ricard
toparà amb un seguit de personatges que li revelaran un món ocult que per a ell serà
més autèntic i apassionant que la realitat quotidiana. Paral·lelament, Ricard
s’enamorarà d’una jove presentadora de televisió que farà entrar en crisi el seu
desgastat matrimoni.
ebookelo.com - Página 2
Lluís Racionero
L’últim càtar
Premi Carlemany de novel·la 2000
ePub r1.0
Titivillus 22.10.2018
Títol original: L’últim càtar
Lluís Racionero, 2000

Editor digital: Titivillus
ePub base r2.0
CAPÍTOL 1
Ricard Sureda no estava gaire catòlic, no era que el cap li anés per una banda i el cor
per una altra, com li passa a tanta gent. En el seu cas, era el cor que estava dividit:
una part li demanava ésser home del seu món, l’altra meitat —o era més d’una
meitat?— li insinuava que el món actual era profundament tarat, que la decadència
l’engolia, que, perduts els valors, la decrepitud era certa. Però així com molts es
consolen i accepten la realitat actual esperant l’adveniment de temps millors en què la
solució tecnològica —diuen ells— alleujarà tots els mals presents, Ricard Sureda era
un romàntic incorregible, és a dir, un ésser que mirava endarrere genèticament,
perdudament, patològicament, amb un abandonament malaltís. Adorava l’Edat
Mitjana, no podia fer-hi més. Era un romàntic, un anacrònic.
Sabia molt bé la causa d’aquell enlluernament amb l’Edat Mitjana: els anys que
va passar a la Seu d’Urgell, quan era petit, i els estius d’adolescent quan estudiava al
col·legi de Barcelona. S’havia amarat del claustre romànic de la catedral, havia visitat
ermites perdudes a les valls despoblades, havia presenciat el Retaule de Sant
Ermengol, que havia encès la seva imaginació romànica.
Ell havia conegut el Paradís a la infantesa però mai més no el retrobaria; i no era
el paradís tou de jardins d’infància i mainaderes sinó un paradís literal segons la seva
etimologia: paradesh, hort. El seu avi havia adquirit una finca —La Miranda— per la
qual el passeig de la Seu s’aboca sobre el riu Segre; allà, no sols va bastir la casa on
ell vivia i l’altra, on Ricard va néixer, sinó també la borda dels masovers i un hort
grandiós. L’hort anava des de la borda fins a la riba del riu, més de cent metres de
llargada per uns cinquanta d’ample, i estava dividit en tres espais de teulades per dos
camins ornats de pereres i maduixes. Entre els arbres, aquí i allà, un roser, una dàlia.
A les voreres, dos camins més també amb pereres, maduixes i flors i a més una riera
d’aigua corrent. Al cantó nord, enganxades a la borda, roses, magnòlies i dàlies; a
l’extrem sud, sobre el riu, lliris i avellaners alts i frondosos. A les teulades, separades
igualment per rengs de pereres, tota mena de verdures: tomàquets, trumfes (o
patates), fesols, tavelletes, remolatxes, carrotes (així anomenen a la Seu les
pastanagues), cols, coliflors, enciams, escaroles. Al costat de l’hort, la granja, un
terreny quadrat d’uns cinquanta metres amb conilleres, galliners i corts de porcs,
entre parts d’herba i arbres fruiters: pereres, presseguers, pruneres, avellaners, fins i
tot una noguera que Ricard havia plantat de nen enterrant una nou, de la qual va
néixer l’arbre, que van arrancar, però, per ordre del seu avi, quan ell era adolescent.
Quan, al capvespre, la remor de la feina minvava fins a desaparèixer i es tancava
la porta amb clau era quan, amb la llum daurada de l’horabaixa i el vol silenciós dels
ocells, l’hort esdevenia un paradís. Ricard s’hi va quedar tancat més d’un dia per
distracció i, abans de saltar la tàpia del costat de la borda, passejava pel paradís desert
i tancat mentre el sol es ponia per Sant Joan de l’Erm. Un dia, dins aquest somieig
solitari, es va atansar als avellaners de baix i es va adonar que, recolzat al pedrís que
feia de tàpia, el seu avi estava contemplant la posta de sol sobre el Cadí. La serenor
de l’hora, la dolçor de l’aire, la diafanitat de l’atmosfera i la llum meravellosa del
capvespre, aureolaven la figura fora del temps d’aquell patriarca venerat i temut per
tota la família. Aquella visió es va clavar al cor de Ricard.
A la infantesa, quan es va posar malalt d’allò indefinible que en deien
enaiguament —i que es curava amb compota de poncella d’englantina— va passar
uns quants hiverns a la Seu. I tres mesos cada estiu fins als divuit anys, quan va
acabar-se la pau de l’adolescència, que per a ell va ser feliç. Aquest contacte amb la
muntanya, el camp, el riu, el poble i el claustre romànic de la catedral, li marcaren al
cor un amor pels Pirineus que, exacerbat i un xic pervertit, va acabar abocant-se en la
quimèrica recerca dels càtars.
Ara caldria posar al CD les divuit variacions de Rakhmaninov sobre un tema de
Paganini per copsar el romanticisme que li produí a Ricard la infantesa als Pirineus,
en una època en què encara persistia el món antic, amb els seus anacrònics horrors
seculars però també amb la serena netedat de la senzillesa.
Quan la llum era daurada i la pols ingràvida surava, com l’alosa a trenc d’alba,
dins del raig, la família treia les butaques de vímet i seia davant de casa mirant a
ponent, on el sol estival tramuntava Sant Joan de l’Erm.
Cada tarda, en la dolçor de l’hora, dins la suavitat de l’àngelus, quan el cel es
torna blau i rosa, com a les teles de l’Angèlic que tant li agradaven de jove, passava la
mateixa gent: el Peret de la corretja, esparracat, brut, amb fortor de vi i greix, a tancar
el ramat; el Fornesa i la seva dona, ben trajats, vestits d’estiuejants; la Cinta amb dues
galledes de menjar per als porcs penjant d’un pal a l’espatlla; i els carros d’alfals i
d’herba fresca i olorosa que tornaven de Segalés a la borda de casa. «Carros de fems
passen odorants», que rimava el Carner.
Un dia aparegué per la cantonada el bisbe en persona, acompanyat de dos
capellans que, com era propi d’aquell temps, portaven sotana negra, molt elegant. I el
bisbe, una faixa vermella i un barret que el distingien dels altres. Els nens que
jugaven a la pedra i corrien pel carrer varen anar de seguida cap a ell per besar-li la
mà, com els havien ensenyat a estudi. Una ametista refulgent, com si la sentor
d’anglesina s’hagués transmutat en llum violàcia, l’enlluernà en besar l’anell. Tot i
que el violeta és el color dels cardenals i el vermell el dels bisbes, i que per lògica el
Dr. Iglésies Navarri havia de portar un anell de robí, o ell preferia l’ametista, o és que
el record, a Ricard, li feia veure aquesta pedra.
El Dr. Iglésies era del Pallars però havia estat capellà castrense de Franco, el qual
després de la guerra li donà el bisbat de la Seu, cosa que equivalia a fer-lo príncep. Va
haver-hi a la Seu un bisbe amb talla de príncep, fou el bisbe Belloc, valencià, que era
amic de la reina i estiuejava a Panticosa amb dues nebodes, i que en arribar a la Seu
va reunir les dones —allò de les Maries del Sagrari— i en contemplar-les, va
començar l’exordi.
—Moltes però belles…, són les tradicions d’aquesta mitra.
El bisbe Belloc es va vendre el claustre romànic de la Seu i els setials gòtics del
cor; el claustre no va ser desmuntat gràcies a una rebel·lió popular però encara es
veuen els números que havien posat a les pedres per tal d’emportar-se’l i reconstruir-
lo a Amèrica. En canvi, els setials del cor que deien que havien cremat els rojos són
al castell de Hearst —Citizen Kane— a Califòrnia. Aquelles magnífiques cadires de
fusta tallada que Malena i Mantilla veurien a les parets laterals del gran menjador són
els setials del cor de la catedral d’Urgell.
El bisbe Belloc va fer la primera carretera cap a Barcelona i Lleida, així com un
monstruós seminari anomenat l’Escorial dels Pirineus; ara s’estimen més no parlar-
ne. Dins aquell edifici, s’hi podrien fer batalles navals o congressos de parats.
Tothom recorda amb simpatia el bisbe Belloc, a la Seu; l’Iglésies Navarri fou més
gris, però per a Ricard és una immensa pedra fulgurant davant dels ulls que va besar
amb fruïció, bevent la llum violeta del record.
«El vapor ha dispersat les famílies», escrivia Arsène Housaye a les seves
confessions. Aquelles famílies d’abans, grans, diverses, tumultuoses, que feien la
vida tan agradable! A cal Sureda, hi vivien l’avi, patriarca absolut, la seva germana
soltera, la tia Hermínia, que feia de mestressa; el tiet Paco i el tiet Lillo, solters tots
dos, que vivien a la casa i treballaven amb l’avi; el tiet Manel, la seva dona, la Maria,
i els seus fills.
A més de la família hi havia els masovers o mossos, que vivien a la borda. A
l’entrada de casa, a mà dreta, hi havia una habitació que en deien el «quarto dels
mossos». Allà els recordava Ricard, de quan era molt petit, esmorzant en una taula de
marbre alta i coberta d’un hule, que venia segurament de l’hotel que l’avi havia
arrendat just acabada la guerra.
Els mossos portaven boines i americanes de vellut molt gastades que desprenien
fortor de vaques, herba i vi ranci. Ricard els seguia quan anaven a treballar i parlaven;
cadascun li ensenyà coses diferents que ja no recordava: només sentia el soroll de
l’aixada contra la terra, la sentor humida del solc, els cigarrets que s’aturaven a
cargolar mentre parlaven. Un el renyava anomenant-lo «pitxinglis» —que devia voler
dir «speak english»— per indicar quelcom feble i de senyoret. Què hi farem, ell no
estava, als quatre anys, en situació de discutir un adjectiu així.
Qui no ha viscut en una d’aquestes famílies nombroses —«extenses» en diuen els
sociòlegs— no pot saber el que s’ha perdut: per Pasqua o el dia de Sant Bartomeu
eren més de vint a la taula allargada, omplint tot el menjador fins a la cambra del
costat.
És normal que Ricard enyorés la família pairal que l’havia envoltat i protegit de
nen, i que ell no havia sabut reproduir degut a la seva mania per la modernitat, el seu
poc realisme i manca de sentit pràctic. Aquests records li venien sovint i el deixaven
ple de dubtes i retrets, però l’única cosa certa era que la porta s’havia tancat amb el so
familiar que l’alertava de la tardana arribada d’Eufèmia. Com s’ho devia fer aquesta
dona —que per cert era més o menys la seva, cosa que es retreia ara i adés— per
treballar de les nou del matí a les nou del vespre? Tan important era la seva feina?
Potser la continuïtat de Barcelona com a metròpoli mediterrània depenia dels resultats
de l’escola d’administració d’empreses de la qual ella era professora?
El pis era un entresòl estret i allargat, un pis-tren, més aviat modest i d’espais
reduïts, decorat amb mobles impersonals que, a Ricard, no li agradaven gens i el feien
sentir desplaçat en aquella pretensiositat provinciana. Eufèmia es va dirigir a
l’habitació del seu fill, on passava les hores mortes amb l’Internet. Seria d’aquells
que, diuen, connecten jocs on maten la mare? Això a ella l’hauria afectat molt, ja que
era una dona de les d’ara, les que han posat tota la libido en el fill; un rebuig seu fóra
l’únic que podia treure-la de polleguera. Va saludar el xicot, que no li feia gaire cas,
absort com estava en la navegació cibernètica.
Ricard va sentir el seu «hola!» al passadís, sense veure-la, com entrava a la cuina
i es posava a remenar: ara començava la seva hora i escaig de maruja, que ella es
prenia tan seriosament com les seves classes i «gestions» a l’escola, encara que la sort
de Barcelona no depengués, ni remotament, del seu estómac ni de la vaixella. Va
posar el caldo, les verdures i la fruita a la taula parada amb tovalles de fil —en això
Ricard era intransigent—, i la vaixella de La Cartuja de Sevilla que es troba a El
Corte Inglés, bosc on les Dianes postmodernes cacen tot el necessari quan volen una
peça fàcil o quan ja han desesperat de Guifré i Escoda.
—Com ha anat?
—Estic molt cansada.
—I si provessis de fer menys hores…
Just ho havia dit, va adonar-se que havia tocat el voraviu de la sensibilitat
femenina postmoderna. El va fulminar amb un esguard de condescendència
displicent, com si el fill petit li preguntés perquè només es feia festa dissabte i
diumenge i no els altres cinc dies. Ricard va mirar al cel per la finestra, malgrat que ja
era fosc.
—Vols que perdi la feina? N’hi ha cinc esperant aconseguir la meva plaça! Ja
saps el que em va passar quan vaig fer cas al meu marit i vaig deixar l’escola: una
carrera trencada als trenta-dos anys, i després, amb deu de retard, torna i obre’t camí
altra vegada. Els temps són molt durs. —«Es deu haver tornat apocalíptica?», va
pensar Ricard esperançat, però no—. Tu el que vols és una vida fàcil i això tan sols és
possible per als que heu heretat, per als altres no és gens fàcil.
El que no era fàcil era arribar a casa sempre abans que ella, o tenir una tarda lliure
per anar al cinema o de galeries o a badar als vivers de musclos del port —sempre li
havia agradat aquell viver tronat de Barcelona; des que, de molt petit, el pare el portà
a navegar amb Las Golondrinas—, i haver-ho de fer sol perquè madame havia
d’ensenyar als cadells del neocapitalisme com guanyar diners i no esguerrar les
empreses que dues generacions de treballadors camperols havien consolidat. Ja se
sap: la primera, de saltataulells arribats de la pagesia; la segona, d’encarregats
reconvertits en propietaris; i, a partir de la tercera, perill de davallada, que només pot
conjurar una formació adequada —això creia ella.
—Però si agafessis una noia que t’ajudés, tindries més hores lliures.
—Això és cosa meva i ho faig com em sembla. Et penses que voldria dependre
dels teus diners?
Vet ací allò que el vell mestre Bateson coneixia com un «double bind»: si fas A,
malament; si fas B, també. Com dir-li a la teva amant: «Fes el favor de ser més
espontània».
—A més jo no t’he dit que estava esgotada perquè m’organitzis la vida.
M’horroritza que un home em vulgui resoldre la vida.
—Què vols que faci, doncs?
—Això, ho has de saber tu. —Ricard es quedà amb els ulls en blanc, ella rematà
—: De totes maneres, qui sembla exhaurit ets tu, i no entenc de què, per quatre hores
de classe que dónes a la setmana.
«Així que se n’ha adonat!», pensà Ricard. «Res no escapa a la perspicaç intuïció
d’una dona, i menys si és mare, car ha de mirar moltes hores la cara de l’infant que
no parla, per endevinar-li les necessitats». El que havia decidit fer l’aclaparava fins al
punt que l’angoixa li va pujar a la cara i ella ho va notar. Al llarg de tota la conversa,
havia sentit a la nuca com un pes, un clau, una mà potent que el tenallava. Ara ja no
podia desdir-se’n, havia anat massa lluny amb Rossell: «Demà a la nit és el gran dia.
I ella se n’ha adonat, com sempre. No ha de saber res, no ho entendria, tan progre
com és; igual com no poden saber-ho ni els meus millors amics: massa llarg
d’explicar. Com aquell predicador que em va interpel·lar en un parc: “Vostè creu en
Déu?”; “No crec que vostè tingui temps per escoltar la meva resposta”».
Es dirigien a un pis de l’Eixample a l’altura de Diputació o Consell de Cent pel costat

de Bruc i Girona. El Russell guiava i Ricard el seguia amb por de trobar algú
conegut: aquell no era un lloc on volgués ser vist, i menys en companyia de la gent
que hi anava a conèixer. Se’ls podia imaginar força bé: nets, ben arreglats, esportistes,
decidits, melòmans i excursionistes. I suposava que n’hi hauria que parlarien
alemany.
Van entrar dins una porteria modernista molt ben cuidada, ampla, amb aquells
sòcols de rajola acolorida que tant li agradaven, les baranes de ferro treballat, les
fustes orgànicament sinuoses, els llums de vidres policromats. No calia agafar
l’ascensor ja que anaven al pis principal. El Russell es deia en realitat Joan Rossell i
era fotògraf. Que Ricard l’anomenés comte Russell era degut a l’afició per la
muntanya de tots dos. Tots dos eren del Centre Excursionista i s’havien conegut a la
biblioteca del Centre a propòsit d’un llibre que va escriure el comte Russell, un
irlandès enamorat dels Pirineus. Ricard i Rossell havien anat d’excursió plegats unes
quantes vegades i la familiaritat fraternal de caminar pels cims els va fer travar una
sincera amistat. Quan Ricard es va confiar a Rossell i li va confessar que era un càtar
en busca dels seus coreligionaris i li va preguntar si podria ajudar-lo a trobar
l’església càtara actual, Rossell també se li va confiar i li proposà anar a cercar pistes
a una reunió clandestina.
Ja eren a la porta, els va obrir un jove que, per la vestimenta, escollida amb
canònica exactitud —Bel, Ralph Lauren, sabates Lobb—, podia ser estudiant
universitari del barri de la Bonanova. No era el que se’n diu afable però sí educat. Al
rebedor hi havia una vintena de persones, el Russell el va presentar immediatament a
Xavier Mantilla, el líder d’aquella associació. Trobar Mantilla el va molestar perquè
Ricard no volia topar-se amb ningú conegut en aquell indret, però no el va
sorprendre: què se’n podia esperar, de les influències de l’Hermano Demente —com
li deien—, que, entre altres menys pintorescos, els va educar dels deu als disset anys,
quan la ment és tan impressionable? La Guerra Mundial no era gaire llunyana quan
els dos nois anaven al mateix col·legi a la part alta de Barcelona. I aquells hermanos
ben intencionats però estrets d’idees els havien inculcat el franquisme a més del
catolicisme. N’hi havia un, però, que era més que franquista: era un admirador de
Hitler. Ricard havia vist l’Hermano Demente, a dins de la cabina de projecció del
cine del col·le, que s’havia tret la sotana negra i portava un uniforme caqui de
l’Àfrica Korps, amb botes altes, bombatxos, màniga curta i corretges: semblava sortit
d’Un taxi para Tobruk. Com havia aconseguit l’hermano aquell uniforme i els retrats
de Rommel i de Hitler que tenia a l’habitació? Misteri. I les banderes amb creus
gammades, d’on les devia haver tret? Tot allò, al col·le, ho havien vist Ricard, Xavier
i tants altres, i els va provocar un gran desconcert incrementat perquè l’Hermano
Demente era un tros de pa. Com, doncs, es podia estranyar Ricard de trobar un
company de col·legi amb els nazis de Barcelona?
—¡Ricardo! Qué satisfacción verte por aquí.
—Mi presencia es puramente obligada: quiero que me presentes al profesor
Kufus.
—Será un placer, pero te advierto que el viejo es un poco cerrado, aunque tiene
las ideas muy claras.
—Eso bastará.
Els convocats anaven entrant, era el Sancta Sanctorum de la Cancelleria, com els
seus llogaters en aquell pis respectable de planta noble de l’Eixample. Quant devien
de lloguer? Ricard es trobà en una sala presidida per un retrat de Hitler de mida
natural: abric de pell amb coll folrat de pellissa, l’inevitable aire marcial, dominador i
torracollons. Sobre una taula, un crani i un faristol amb el Mein Kampf obert com si
fos la Bíblia.
Mantilla va començar a llegir les idees del Führer, extretes del llibre sagrat.
Ricard mirava la concurrència: uns quants pintors, un escriptor sud-americà conegut
per un llibre sobre Herman Hesse i C. G. Jung, als quals havia tractat i sobre qui, a
Ricard, en altres circumstàncies, li hauria complagut molt conversar amb ell. El que
Mantilla llegia eren els deliris d’aquella incomprensible follia que havia submergit
Europa, no solament en un bany de sang, un genocidi i la destrucció física, sinó en
una cosa encara pitjor: la decadència de la raó.
Per a Ricard, Europa era la raó, i la raó és alguna cosa més que el pensament
lògic. La intel·ligència en estat pur només existeix entre el Bàltic i la mar Egea. De
Sòcrates a Voltaire, la intel·ligència no havia dubtat mai de si mateixa. En tot cas, era
la fe que dubtava. Ara és la intel·ligència europea que dubta de si mateixa. I com
evitar-ho després del disbarat hitlerià? Ara l’ideal europeu ja no és el coneixement, és
la hiperestèsia. O sigui, la transformació del pensament en sensació per tal de tastar la
impressió fugissera a tot preu. Nogensmenys, hi ha una certa bellesa tràgica en aquest
individualisme d’un món que es disposa a morir.
Escoltar els despropòsits de Hitler li produïa encara més angoixa que llegir els
actuals pensadors, constructors amb fum i analistes de la boira. «La intel·ligència ha
perdut els mitjans de discriminació i de sospesar; els cervells mal preparats es
pleguen sota la diversitat de coneixements; el marc de la cultura, a força d’engrandir-
se, es trenca. Abans, l’estreta instrucció aristotèlica i catòlica formava més d’un
esperit lliure: amb pocs llibres, textos venerats, s’aprenia un mètode; avui, el
prodigiós efecte divulgador dels diaris i la televisió permet, fins a la inexperiència, la
il·lusió del coneixement universal. Mentre que l’ànima, abandonada a l’imprevist de
les sensacions, deixa de coordinar-les, la intel·ligència busca desesperadament una
ètica i només arriba a la higiene esportiva».
La veu de Mantilla seguia llegint l’evangeli del mite del segle XX. Nacionalisme,
internacionalisme, bolxevisme, feixisme, pacifisme, materialisme total. Conceptes
que es van deformant de manera ràpida i estranya, doctrines oposades que en un
instant de lucidesa semblen idèntiques. Vet aquí la llarga sèrie de diletants de
l’absurd, fent malabarismes amb les runes d’un món: tota època de decadència es pot
batejar com a era de sofistes i profetes. Però la malaltissa fascinació de les
decadències és que fan semblar fades les èpoques clàssiques. Estava Ricard
sucumbint a una fascinació malaltissa? No el portaria la il·lusió càtara cap al
nazisme? Potser el mal del segle, aquesta buidor desorientada i neguitosa, el portaria,
per trobar un ideal, a abraçar qualsevol doctrina?
Es va posar a mirar les dones que hi havia a la reunió, cosa que havia oblidat per
la torbació que li produïa la insòlita avinentesa en què l’havia submergit la seva
recerca desesperada. Estava disposat a passar pel que calgués —bé, quasi— per tal de
connectar amb l’església càtara moderna. Ja era mala sort que el seu camí hagués de
passar per aquests tràngols, però ja se sap que els camins del Senyor són
inescrutables. Se li va aturar l’esguard en una rossa de pell blanca i aire decidit
pentinada amb una cua de cavall —senyal d’anacronisme o de personalitat?—:
semblava molt concentrada en el que es deia i fins i tot prenia notes.
En acabar la lectura de l’«evangeli» es va procedir a la presa de jurament a uns
quants neòfits, que van jurar, davant de la calavera i amb la mà sobre el Mein Kampf,
lleialtat a l’organització —les finalitats de la qual Ricard no tenia gens clares ni les va
esbrinar en aquest contacte, ni en tenia gens de ganes, ja que ell anava a la seva, que
era trobar els càtars moderns.
—Qui és aquella noia?
El Russell el mirà divertit, els seus ulls de fotògraf habitualment semblaven
cansats però quan s’animava perquè la qüestió li interessava tenien l’espurna de
l’àliga, preferiblement pirinenca.
—T’agrada? És la Malena, una psicòloga especialitzada en el mètode junguià,
que té bastant a veure amb el que fem aquí i el que a tu t’interessa.
—…?
—Nosaltres som els enamorats del mite, els que no podem viure sense una idea
gran, una causa: la vida del guerrer, la recerca del Grial, l’Or del Rin…
—D’acord, d’acord, para el carro i baixa a terra. He vingut per conèixer el
professor Kufus.
S’obriren pas entre la concurrència —que prenia vi del Priorat amb cacauets i
patates (mentre no aconseguien l’hidromel de les valquíries)— i el Russell li presentà
un home gran, de cara rodona i cabells llisos engominats. Li va venir a la memòria un
espectre que havia vist una nit a la Rambla: a la seva època d’estudiant era costum
anar a seure al Cafè de l’Òpera, davant del Liceu; i els amics s’hi trobaven sense cita
prèvia, no com ara, que tothom té el cotxe mal aparcat i fuig corrents. Rambla avall
venia un home corpulent, garratibat, embotit en una gavardina de cuir d’aquelles dels
anys 30, els ulls blaus molt rodons i desorbitats, cabells negres engominats sobre un
crani rodó. Caminava com una aparició, com un revenant d’un altre temps, sortit del
túnel del temps per un forat quàntic que unís els anys 40 amb els feliços 70. El pitjor
és que era estiu i portava aquella gavardina de pell marró! Aquell home era Kufus: el
tenia al davant!
Li va demanar, després de les cortesies imprescindibles, si podia convidar-lo a
sopar. Ricard va suggerir El Burrito, car havia sentit a dir que aquell restaurant a prop
de l’Ajuntament era de la dona de Martin Borman. Ell va fer com si res. Potser això
de Frau Borman era una mitologia del Sempronio o del Permanyer, però en algun lloc
van haver d’anar a parar tota aquella gent i, segons el Russell, que es cartejava amb la
dona de Rudolf Hess, sembla que la filera cap a Sud-Amèrica va passar per Barcelona
i Madrid. Fins i tot es parla d’una base de submarins a Vilanova i la Geltrú!
Sortint de la Cancelleria s’encaminaren cap al barri vell. Kufus caminava tibat i
marcial, com el dia de la Rambla.
Ricard va demanar una xucrut i vi d’Alsàcia, un Gelwustraminer dolç que agrada
a tothom encara que no vagi bé amb res. Com a la vida: el que és massa franc no té
punts de matís per lligar amb coses indefinides, lliga amb tot o amb res. Kufus,
aparentment satisfet amb la col avinagrada i les salsitxes, es va revelar un
conversador exhaustiu i precís, amb minuciositat germànica.
Sí, ell havia format part de l’Anenherbe, la divisió esotèrica de les SS, creada per
Hitler per investigar els àmbits filosofals de la llegenda: l’hermetisme, les societats
secretes, la màgia, l’alquímia i altres ciències ocultes. Durant la guerra, Hitler havia
enviat una missió al Tibet per tal d’estudiar els orígens de la raça ària, de la qual
formà part Kufus. Ricard, que havia llegit El retorno de los brujos, va preguntar pels
tibetans que, deien, van trobar morts a prop del búnquer de la Cancelleria quan els
russos ocuparen Berlín. Kufus va tirar pilotes fora.
—Jo només era un tinent de l’Anenherbe, no coneixia els propòsits de Hitler ni
molt menys els dels seus consellers esotèrics: Von Sebottendorf, Haushoffer,
Horbiguer o del mateix Rudolf Hess, que, com vostè deu saber, va viure a Barcelona
als anys 20.
—Ni idea.
—Al carrer Aragó, a la casa que té els caps d’Arimany a la porta.
Allò semblava no acabar mai: com més burxava, més ramificacions adoptava la
trama nazi-esotèrica, i Ricard ja en tenia prou amb els càtars com per endinsar-se dins
el laberint de l’ocultisme que havia portat la catàstrofe europea, la decadència final de
l’ideal de raó i humanitat defensat des del Renaixement i que, segons Ricard, havia
començat amb els trobadors occitans a l’època del catarisme.
Mentre Kufus atacava el sauerkraut amb visible entusiasme, Ricard el va centrar
sobre el tema dels càtars.
—El Russell m’ha dit que vostè explorà Montsegur abans de la guerra.
—Va ser l’expedició dirigida per Otto Rahn, ell mateix era càtar, no sé com hi
havia arribat, però el cert és que es va desencisar del nazisme… Quan va veure
arribar la catàstrofe i va intuir la intransigència racista, es va abandonar a la mort com
feien els càtars: l’endura. Se’n va anar a una glacera dels Alps i va morir de fred. Era
un dels purs i no va voler presenciar l’enviliment dels seus ideals.
—Què cercaven exactament?
—Rahn creia que el Grial havia estat a Montsegur i que Trencavel, vescomte de
Carcassona, era el Parsifal de la llegenda: Perce-val = Trenca-val, Mont-salvat =
Mont-segur. En fi, una hipòtesi com altres, que situen el Grial a Montserrat o fins i tot
a Sant Pere de Rodes. Què en sabia Wagner de tot això quan situava el seu Parsifal en
una muntanya dels Pirineus? Vostè és wagnerià…?
No era el millor entorn perquè Ricard confessés el seu wagnerianisme. Va
recordar aquell dia memorable en què, molt jovenet, potser amb tretze anys, va anar
al Liceu per primera vegada: fou als anys 50, quan Espanya, aïllada del món a causa
del règim dictatorial —que els aliats no van derrocar el 1945 per por que el país no
caigués a l’òrbita de Stalin—, rebia molt poques aportacions culturals de fora, i de
dins encara menys, perquè els que tenien res a dir s’havien exiliat o callaven per no
buscar-se problemes. Fora de les revistes i el music-hall dels vienesos Kaps i Joham,
molt poca cosa que competís amb Lola Flores i Manolo Caracol o Carmen del Lirio.
Aleshores, la vinguda a Barcelona dels festivals wagnerians de Bayreuth, dirigits pels
néts de Wagner, Wolfgang i Wieland (l’un innovador amb l’escenografia, sòbria i
depurada, sense vestits de pacotilla romanticoïde ni banyes de valquíria, i l’altre amb
un concepte de la llum que creava els espais i feia innecessaris els tronats telons de
fons), va representar un esdeveniment cultural decisiu, dels que marquen època.
A Ricard el va precipitar sobtadament dins l’encís de l’òpera, aquest gran deus ex
maquina burgès que, diguin el que vulguin, és l’obra artística total: les arts plàstiques,
la literatura i la música es donen la mà a l’òpera, i encara més l’òpera wagneriana ja
que l’autor alemany cercava conscientment la unió de totes les arts per assolir el seu
desig d’obra total. I per a Ricard va ser-ho. Encara que Lampedusa digués que l’òpera
ha devastat la intel·ligència dels italians, que es varen acostumar a citar com a
proverbis de saviesa les frases del Rigoletto o La Traviata, i es varen rendir a la Patti
o el Caruso, i varen acabar per creure que la guerra era com els cors de Nabucco,
Ricard pensava que Wagner havia redimit definitivament l’òpera de la banalitat.
Es pot imaginar un jove inculte de tretze anys, anant per primera vegada a l’òpera
amb un Parsifal amb l’orquestra de Bayreuth, el tenor Windgassen i l’escenografia
dels néts de Wagner? L’impacte fou colossal, com desmesurat és el pathos de la
música parsifalenca. Tot i que per circumstàncies econòmiques domèstiques es va
partir l’entrada amb el seu germà (a l’entreacte Ricard va tornar a casa i el seu germà
va ocupar el seu lloc), i que la localitat era del cinquè pis, el mal, o el bé, ja estava
fet: l’encís havia estat irresistible i Ricard s’havia convertit en un wagnerià per a tota
la vida, que és com ser vegetarià, catòlic o del Barça, per entendre’ns.
La conversió —va ser com un ritus iniciàtic— va produir-se amb la marxa
solemne de l’entrada al Temple. Els quatre cops de la campana tubular que Wagner
va inventar per a aquesta darrera obra, amb altres instruments que produeixen una
percussió, diguéssim, enigmàtica, fan de límit a la grandiosa aparició de l’orquestra
amb els gemecs d’Amfortes portats in crescendo fins al paroxisme: el pecat i
l’expiació, el desesper i la pregària, tot allò que va fer que Nietzsche avorrís el seu
idolatrat Wagner. Per haver assistit a aquesta representació i presumir-ne a classe, es
va guanyar una repulsa de l’hermano, que el va etiquetar com a niño rico que anava
al Liceu mentre els pobres del Somorrostro vivien en barraques. Mai no es pot tenir
content a tothom.
—Sí que sóc wagnerià.
—Aleshores deu saber el que va voler dir amb Parsifal.
—…?
Se serví les escorrialles de Gelwustraminer i se’l mirà fredament, fixament:
Wagner havia transcendit el cristianisme ortodox, havia connectat amb les arrels
paganes i esotèriques de la tradició cristiana: cap religió neix del buit, ans es nodreix
de restes escollides de les anteriors, el calze de la missa és el graal, i el sangrial és el
que vostè sent: Sang-reial, la sang d’una nissaga reial perquè ve de Jesucrist, que és la
de Bera de Carcassona.
Aquí Ricard el va aturar demanant explicacions, que ell va refusar donar-li.
—D’això en parlarem més endavant, si vostè és digne de confiança, ara parlàvem
del meu malaurat amic Otto Rahn. Sàpiga que els càtars són dualistes. Hi ha dues
maneres d’entendre el problema del mal: o bé Déu el permet per designis que no
entenem, per provar-nos o per permetre la llibertat d’elecció, o bé hi ha dos déus, el
bo i el demiürg, que lluiten eternament i fan rodar el món amb la seva tensió pugnaç.
Aquest dualisme de Zoroastre, de Mani, el recullen alguns gnòstics i els càtars. Si la
creació és obra del pervers Demiürg, no val la pena seguir-la: anar-se’n
voluntàriament és una sàvia decisió. Això es l’endura, el suïcidi religiós per apartar-
se del reialme del mal, que seria aquest món. Rahn es va abandonar a la neu abans de
començar la guerra, quan va copsar l’horror del nazisme.
—Així vostè hi està en contra?
—Jo estic dividit.
«Un altre», va pensar Ricard Sureda. «Aquí el que no està dividit està triescindit o
quadripartit».
—Jo era partidari de Hitler al començament i sobretot era un buscador, com en
Rahn; ell era càtar i jo no, jo vaig continuar i vaig marxar al Tibet a la recerca dels
orígens de la raça ària. No vàrem trobar res, però, com a totes les recerques, vaig
aprendre coses i em vaig aproximar a trobar-me a mi mateix i gairebé ja hi sóc.
CAPÍTOL 2
Com cada vespre, Eufèmia va veure com s’anaven apagant les llums als despatxos
del passadís, del pis, de l’edifici de l’escola d’administració d’empreses on donava
classes i feia feines de gestió, que Ricard, professor de la universitat, no acabava
d’entendre: les classes sí, però quina gestió es fa en una escola d’ensenyament
superior? En tot cas, Eufèmia havia de demostrar constantment que era una número u,
la número u: un destí imposat per la sort, o escollit per ella? Molt sovint destí i
temperament són dues paraules que expressen un mateix fet.
Va recollir els papers a la cartera de pell de Loewe i va endreçar les pastilles de
menta a la bossa. La duia penjada a l’espatlla i la cartera a la mà, com les executives
modernes que, en un acte de resolució molt femení, si cal optar, ho agafen tot. La
dualitat de cartera i bossa anuncia que estan disposades a mantenir les dues facetes,
executiva i dona, sense renunciar-ne a cap. Això és el que elles volen, després la
realitat és una altra cosa, perquè la vida, els agradi o no, està feta d’eleccions i de
renúncies. No es pot abastar tot, no perquè un precepte moral ho prohibeixi, sinó per
una raó més evident i contundent: no hi ha prou temps.
Va pujar al seu Golf GTI i va enfilar l’avinguda de la part alta on havia viscut tota
la vida. Una vida programada, distribuïda amb minuciosa exactitud, com si
l’automatisme de la rutina servís de protecció contra alguna cosa. En passar davant
del col·legi Jesús i Maria va recordar el dia que, molt joveneta, va conèixer Ricard:
era la festa de Maig, quan les monges muntaven casetes i quioscs al jardí, canviaven
els diners per vals i el col·legi, normalment trist i monòton, esdevenia una Primavera
de Botticelli amb les avingudes del jardí guarnides, les noies vestides de diumenge i
unes quantes monges radiants, encara que elles no poguessin canviar els hàbits per
models de Pertegaz.
Tant’è bella giovinezza

che sfugge tuttavia
chi voul esser lieto sappia
di doman non c’è certezza,
va cantar entre dents Eufèmia, que havia estat a Florència amb Ricard, el qual li
havia omplert el cap de Leonardo, del David, i Brunelleschi i les cançons
carnavalesques de Llorenç el Magnífic. Havia estat bella la joventut, els anys d’anar
al Jesús i Maria i ser una noia amb requesta gràcies a una bellesa més aviat exòtica.
Però «di doman non c’è certezza», escrivia Llorenç Mèdici «el Prudent», i així li
havia anat a ella: el seu pare, que precisament era el metge del col·legi, havia mort
quan ella era una adolescent: aquella va ser la primera traïció que li va arribar dels
homes; després vindria la de Roberto Figueroa, i ara temia la de Ricard Sureda, el
qual veia venir d’una hora lluny. Li agradava Ricard, però el seu costat romàntic la
intranquil·litzava sobre manera. Ella volia un home metòdic —com ella—, rutinari,
segur, casolà, i Ricard era tot el contrari: brillant, imprevisible, divertit, és a dir, poc
fiable. Li agradava perquè era així, naturalment, tan diferent d’ella. Un amor per
contrast, per fascinació, gairebé per vertigen, del tot irresistible, i per tant nociu,
perillós, a combatre. Ja trobaria la manera de desfer-se’n.
Va tancar la porta igual com cada vespre i va refer el mateix recorregut: de
l’armari a l’habitació del fill, cap a la cuina i finalment al saló, on Ricard esperava
llegint La Vanguardia.
—Com ha anat?
—Estic molt cansada.
Ricard havia començat a entendre que quan li feia aquestes confidències —per a
una executiva això era impensable de comentar fora dels més pròxims—, no era
perquè ell l’ajudés, sinó perquè, com a espectador fidel del seu treball irreemplaçable,
l’admirés, la compadís i li donés suport moral, però mai una idea pràctica per canviar
una situació que ella havia escollit i que era poc menys que un pilar de la seva
identitat, el que ara en els mitjans acadèmics en diuen «l’autoestima». Es va resignar
a demostrar la seva adhesió més sincera.
—Tens raó, és molt dura la feina que feu.
—Clar, entre les lliçons i la feina de gestió tinc més tasques a fer de les que puc
tirar endavant en un dia. És esgotador, a més el meu cap és un fanàtic del treball i
plega més tard que jo.
Això era impossible i Ricard ho sabia, ella i el seu cap eren «tal para cual: Dios
los cria y ellos se juntan».
—Però hi ha algú que plegui més tard que tu?
—I tant! El cap del meu departament sempre plega més tard que ningú!
—Llàstima que t’hagi tocat un superior tan barroer. Potser podries parlar-ne amb
el director del departament.
—Qui ha de parlar amb el seu cap de departament ets tu: ja començaria a ser hora
que preparessis les oposicions i tinguessis una titularitat.
—Ja saps que els títols no m’interessen.
—Doncs què és el que t’interessa?
«Si l’hi dic», va pensar Ricard, «serà contraproduent, ja que, insegura com és,
lluny d’agradar-li, li produirà angoixa. Els homes de la seva vida, un per desgraciat,
l’altre per pràctic, i jo per idealista, la desestabilitzem sense excepció. El que ella vol
és calma, seguretat, rutina, tenir cura del fill i de la feina».
—M’interessa el coneixement.
—Ja en tens prou, de coneixement, et passes el dia llegint… Cal, a més a més,
actuar, treballar, assegurar-se una posició.
—Això ja m’ho deia la meva mare.
—No seré jo qui et faci de mare, ja en tinc prou amb el meu fill. I a més, no creus
que un home de debò ha de passar-ne, de la mama?
—A veure si ho apliques al teu fill.
—Ho faré, quan sigui gran.
—És a dir, als vint-i-vuit, suposo.
La mirada d’ella va indicar incomprensió, emprenyament i impaciència, però no
va mossegar l’esquer perquè ella anava a la seva, sabia què volia, i faria, com sempre,
el que volgués amb el fill i la resta.
—Tornem al principi i anem al gra: t’he suggerit l’oportunitat de passar les
oposicions perquè tinguis una plaça fixa a la universitat; la primera cosa que has de
fer és preparar-te convenientment.
—El que cal preparar adequadament és el tribunal. Les oposicions són un
formulisme, un ritual iniciàtic.
—Un què?
—Doncs com fer la primera comunió, o tancar-te a la cova d’Altamira tres dies
sense menjar, o rebre el Consolamentum dels càtars.
—Com podríem fer-ho perquè distingissis la realitat de la fantasia? A la
universitat s’hi fan exàmens i no ritus iniciàtics.
No es poden tenir els peus a dos mons diferents, un a la història i la mitologia,
l’altre a la ciència i els jocs de la raó. En un últim, desesperat esforç, Ricard va treure
l’Antologia dels Trobadors de l’editorial Barcino i va llegir en veu alta:
—«Jaufré Rudel, príncep de Blaia, es va enamorar de la comtessa de Trípoli sense
haver-la vist mai, sols de sentir el bé que deien d’ella els pelegrins d’Antioquia, i féu
d’ella mant poema on canta paraules senzilles sobre melodies agradables. I a causa
del desig que tenia per veure-la, es va fer croat i prengué en mar. Va caure malalt al
vaixell i fou portat agonitzant a una casa de Trípoli. Van advertir la comtessa, que va
anar a la capçalera on ell jeia i el prengué en braços. Ell va reconèixer la comtessa i
va recobrar l’oïda i l’alè. I va lloar Déu, donant-li gràcies per haver-lo deixat viure
fins a veure-la. I així, expirà als braços de la comtessa, i ella el féu enterrar amb gran
pompa a la casa del Temple. Després, el mateix dia, es va fer monja a causa del dolor
que sentia per la mort de Jaufré».
Eufèmia va posar una cara indesxifrable, mai no sabrem si la va commoure la
història o la ingenuïtat de Ricard, un candor que contenia, perillosament, l’element
que més podia angoixar-la: la falta total de sentit pràctic. No estaven els temps, d’atur
i recessió econòmica, per penjar-se en cabòries evanescents de trobadors i princeses
llunyanes com aquelles.
Però precisament aquella princesa llunyana era el que més podia interessar Ricard
(per què, no ho sabrem mai, ja que es negava a psicoanalitzar-se), que, en veure la
incomprensió d’Eufèmia, va fer un últim intent de comunicació mitjançant el
llenguatge no verbal de la música i, amb ulls de xai degollat, va posar el CD del
Concert per a piano en Sol de Ravel, on comença l’adagio.
«Sí, molt bé», va pensar ella, «subtil, suau i melancòlic, però així no toquem mai
de peus a terra». Ell ja llegia.
Quan els jorns són llargs en maig

m’abelleix el dolç cant dels aucells de lluny
i quan me n’aparto d’ells
me’n recordo d’un amor de lluny.
De Jaufré Rudel, el famós amor de lonh dels trobadors que a Ricard li semblava
el súmmum del romanticisme. Ella, si hagués volgut, el podia haver seguit en
aquestes collonades, ja que la seva vida havia estat un aprenentatge d’adaptació, de
camaleònica integració en el color emocional del mitjà que l’envoltava, però fos
l’edat, els desenganys o que Ricard anava massa lonh en les seves bogeries, havia
decidit no entrar en aquell món de somnis i fantasies que la treien del món dur, real,
ineludible amb el qual es barallava des de molt jove.
Eufèmia venia d’una saga més que no d’una nissaga: el seu avi, de Reus, als divuit
anys va decidir marxar a París. Els motius de la decisió no són clars, potser
incomprensió familiar, esperit aventurer, avorriment de la rutina, o una barreja de les
tres coses; ja se sap que a Catalunya hi ha dos indrets que produeixen tipus originals,
tal volta genials: Reus i Figueres. Com a Sort toca la loteria (tot i que el nom de
«Sort» ja és un bon principi). A Reus i Figueres s’ha postulat el vent com a factor
desencadenant de l’originalitat, o almenys la inquietud, que en el seu pitjor aspecte és
volubilitat. Sigui com sigui, es constata que a Catalunya hi ha un percentatge elevat
de catalans germànics: seriosos, treballadors, rutinaris, grisos i botiguers, i un reduït
percentatge de catalans mediterranis: vitalistes, irònics, inquiets, aventurers: l’avi
d’Eufèmia segurament pertanyia a aquest darrer grup i, lògicament, sortint de Reus
només podia anar a París o a Londres. Es va aturar a París.
Per guanyar-se la vida va entrar com a aprenent a una barberia del barri de
l’Òpera. Tallar els cabells aleshores no era un art, com ara, des que l’Iranzo va tornar
—també de París— amb la idea d’esculpir a la navalla. A començaments de segle,
fins i tot a París, tallar cabells era un afer normal i artesanal. Un dia va entrar a
l’establiment un cavaller elegant amb monocle, de maneres autoritàries però suaus,
guant de seda sobre mà de ferro; el client va demanar a l’aprenent amb tota naturalitat
que li anés a buscar la Revue des deux Mondes, el Mercure de France i la Nouvelle
Revue Française. El reusenc va fer com si fos el més natural del món i sortí cap al
quiosc, on l’enviaren a la llibreria que hi ha davant de la Comédie Française. El client
el va recompensar amb generositat i es va interessar pel seu accent i pel seu país. Així
en diverses ocasions, ja que el client era molt polit i acudia a la barberia tot sovint.
Un dia li va demanar a l’oficial que li deixés l’aprenent per pentinar i retocar els
artistes del seu grup, i el jove Ramon Claret es va trobar a l’Òpera pentinant Lydia
Sokolova, col·locant el turbant a Fokine i les banyes de faune a Nijinski.
Quan els ballets russos van acabar la temporada, Diaghilev va proposar al seu
protegit que continués amb ells com a perruquer d’escenari, cosa que suposava anar-
se’n a Rússia amb ells, i Ramon ho va acceptar sense pensar-s’ho dues vegades. A
Sant Petersburg, l’amistat dels artistes del ballet li va obrir les portes del Palau
d’Hivern: una de les princeses el va adoptar com a perruquer i va acabar pentinant la
Tsarina. La bonança va durar poc, ja que la revolució començava a materialitzar-se;
Ramon, amb una rauxa republicana de bon reusenc, es va integrar de seguida als
menxevics. Quan la revolució va fer tremolar els alts pentinats de la Tsarina i les
princeses, ell es va posar del costat de la revolució i arribà a governador d’Ucraïna,
càrrec del qual va ser expulsat quan pujaren els bolxevics. Es va casar amb una jueva
russa, van tenir un fill i una filla i van acabar exiliats a París, on el pare d’Eufèmia va
criar-se i estudiar medicina. Amb l’entrada dels nazis a França van tornar a fugir:
l’avi Ramon tornà a morir a Reus i el seu fill va obrir consulta a Barcelona. Allà va
festejar amb una noia exòtica, una flor de lotus vinguda amb els últims de Filipines,
filla d’un funcionari espanyol i d’una dona de les illes que havien tornat a Barcelona
després del 98. Aquest avi matern devia ser menys aventurer que el patern, atès que la
seva distracció durant el retir forçat postcolonial era badar pels carrers de la
Barcelona modernista i ficar-se als enterraments que trobava a l’atzar. No tenia por
que li demanessin quin dol acompanyava en aquell enterrament. S’ho agafava amb
calma per tal de xerrar, comentar i descobrir detalls de la vida del traspassat.
Naturalment, així va consumir els recursos que havia salvat de Filipines i, quan va
morir ell, va deixar la família en una situació precària de la qual va sortir la mare
d’Eufèmia en casar-se amb el metge.
Als anys 50, quan va néixer Eufèmia, els seus pares vivien confortablement en un
pis de la part alta per la banda que en diuen les cases del Frare Blanc. Tenien un
Topolino amb què anaven a estiuejar a Palamós, on ella va aprendre a nedar i a fruir
de la visió —aleshores esplèndida— dels fons marins i les roques de la Costa Brava.
Amb pares amants i feliços, la infantesa és una delícia i la d’Eufèmia va ser així fins
als onze anys, quan la sort va girar-se. El seu col·legi va muntar una excursió i
l’autocar va caure en una torrentera als revolts de Vallvidrera: ella es va despertar mig
morta, amb el cos trencat i el cap com una bola de cotó, a la clínica. Va necessitar dos
mesos per refer-se; abans de sortir, la mare li va comunicar que el pare s’havia mort
d’un càncer.
No és pas la millor manera de començar l’adolescència. Altres nenes haurien
reaccionat refugiant-se a les faldilles de la mare, però no Eufèmia: va decidir que ella
seria l’home de la casa; també es va carregar les culpes —a causa d’insinuacions de
la seva mare— pensant que el disgust del seu accident havia desencadenat la mort del
pare. A partir dels catorze anys va fer d’au pair durant l’estiu a cases de famílies
riques, primer a Caldetes i després a Sant Feliu. A més, la mare llogava habitacions a
estudiants, i ella havia de servir taula. Als setze començà a donar classes particulars
de matemàtiques, sobretot els mesos d’estiu. Impartia classes de nou a una i de tres a
vuit els mesos de juliol, agost i setembre, ajudant a preparar els exàmens de setembre
els qui havien suspès.
Mentre estudiava la carrera d’administració d’empreses feia el mateix, fins que la
va acabar i va entrar com a professora. No cal dir que el seu stakhanovisme la portà a
ser la primera de la classe, d’una classe on la resta d’alumnes eren homes. Això, als
anys 60 i principis dels 70, era del tot normal a les carreres de ciències; després va
venir la Gran Ruptura i, tots plegats, els de la seva generació, ho van engegar tot a
rodar. Primer va ser l’atac al matrimoni, les separacions van començar a proliferar
entre la gauche divine de Bocaccio, també coneguda com PCC, Partit Comunista de
Cadaqués, un grup integrat per gent de la generació anterior, que es trobaven als anys
60 en la quarantena i començaren a canviar de parella, abandonar la dona o el marit i
viatjar pel Marroc, Tunísia, el desert i, els més místics, l’Índia o el Tibet.
Ella va conèixer la beautiful people. La seva bellesa exòtica unida a la seva
audàcia era un còctel irresistible que no defraudava mai, ja que al darrere hi havia una
insòlita barreja genètica. De joveneta va sortir amb els pijos, més tard amb els
intel·lectuals de la gauche divine ja esmentada. La diferència radicava en la
flaccidesa d’aquests darrers respecte als pijos. Hi havia els pijos de la seva classe, que
parlaven de futbol els dilluns i de dones i cotxes la resta de la setmana, i hi havia els
amics dels pijos de classe, que ni tan sols estudiaven perquè a les seves famílies
tothom vivia de renda. Això la posava molt nerviosa, però malgrat tot sortia amb ells
perquè eren guapos, generosos i divertits. Les nits a Cala Gogó, els migdies a les de
Palamós, i les sortides en barca, la tornaven al que més li agradava: el sol sobre la
pell, l’oreig d’ala tèbia, l’esplendor esmaragdina dels fons marins. Es deixava surar a
l’aigua i sentia com aquesta toca al fons amb suavitat inefable, fins que un d’aquells
tabalots, un Tito Diagonal o Tato Ganduxer, li posava la mà a sobre i l’obligava a
coquetejar.
Els de després, els divins, s’ho muntaven més complicat. Amb els Titos i Tatos
els plaers eren simples i directes: l’esport, el joc, la boîte, el llit o la sorra; amb els
divins la cosa era més elaborada, i això no obstant tampoc no solia ser més divertida
ni fascinant o sorprenent. Recordava les festes a Cadaqués a casa d’un arquitecte. O
era un director de cine de l’escola de Barcelona? Pujava pels carrers blancs d’aquell
poble d’origen grec, perdut a la Costa Brava, i sentia, de casa en casa, sortint per les
finestres, l’Adagio d’Albinoni —que aleshores era l’himne del PCC. A les cases,
sempre reconvertides amb decoració funcional o nòrdica, es patia l’estrany contrast
dels mobles freds, geomètrics i un xic incòmodes, amb els volums, la llum, els
finestrons, la calç i les parets càlides de les cases velles i orgàniques. Els convidats
seien o jeien per les diferents sales, car en aquestes cases no es podia aconseguir mai
un espai gran.
—Hola, mona, vas al concert del Rampal?
—No m’interessa el nouveau roman, m’estimo més que el protagonista d’una
novel·la sigui un ésser humà, encara que abjecte, que no pas una tauleta de nit.
—L’última de Fellini m’ha decebut.
Eufèmia sentia, com una ràdio cercant sintonia, els retalls de converses, que ja no
eren de cotxes ni caceres ni culs sinó més variades, però tampoc massa. Li oferien un
porro que xuclà lleument per educació; al casset, sonava Teleman. Les converses
s’estiraven tant com els convidats damunt de sofàs i coixins; es va atansar als
escriptors per fugir de la cridòria d’un arquitecte que pontificava contra «Corbu»,
amb gran escàndol dels altres de la professió. Llavors, va veure Ricard entrant.
—Em portes al concert de Rampal?
—Deixa’m saludar i badar una estona.
Ricard no bevia però fumava i, com que tenia el gust exigent, buscava marihuana
Acapulco Gold o, com a mínim, haixix del Nepal. El del Marroc no l’inspirava gens,
però en canvi assegurava que una bona herba potenciava l’oïda fins al punt que les
músiques revelaven matisos, intencions i sentiments que en estat normal no es
percebien mai. Ella ho provava per cortesia, sense deixar-se anar, ja que no suportava
perdre el control de la situació: havia vist massa gent fent el ridícul per confiar-se als
petardos; a més, ella, la música, la sentia de sobres sense ajuda química.
Van sortir: la nit era tèbia com un ideal de felicitat, les cases cubistes amagaven i
mostraven la mar, que se sentia pel nas i l’orella; l’església estava oberta de bat a bat
mostrant el retaule esplendent, recargolat i gruixut, un rerefons autèntic per a la
música barroca. Rampal i Nicanor Zabaleta llançaven les notes sobre l’or dels relleus
i els feien lluir encara més. La música manipula les emocions i les emocions canvien
els ulls. Quan sortiren del concert, el blanc de les parets, les flors, la foscor de la nit
semblaven diferents. Ricard i Eufèmia va anar a la platja i van parlar llargament de
Bach i Haendel, abans d’estirar-se sobre la sorra.
Els anys 70 van ser clau per a Eufèmia. Clar que quan es tenen vint anys no es pensa
gaire, però si la dècada de la transició t’agafa a una edat així, els estralls de la llibertat
poden ser irreparables. Tot va coincidir: transició política, desenvolupament
econòmic, canvis en els costums socials. En aquella època tot era obert, «alliberat»,
experimental. «Cercàvem noves formes de relació», pensava Eufèmia, «i ens vam
equivocar en tot: vam voler trencar la família per tenir llibertat i hem trobat soledat;
vam entronitzar la joventut i ara, als quaranta i escaig, som vells marginals; vam
participar en l’alliberació de la dona per comprovar al final que les més llestes
s’havien quedat com abans: vivint del marit i disfrutant dels fills». Ara, al declinar de
la vida, en plena maduresa dels quaranta anys, Eufèmia es trobava amb el resultat del
que havia sembrat quan en tenia vint.
El moviment feminista va enlluernar i arrossegar el col·lectiu de dones
imparablement, i després de la legalització del divorci la desfeta familiar va ser
indescriptible. Clar que calia el divorci, però mai no es modifica un aspecte sense que
en surtin alterats altres que abans es consideraven consolidats. Tot té un cost.
Paral·lelament, es va imposar el culte a la joventut: igual com abans els joves volien
semblar grans, llavors els grans van decidir mantenir-se joves, adoptant vestimentes
esportives, actituds desimboltes, i un dispendi d’energies que els feia envellir tres
anys per cada un que passava.
Eufèmia se sentia víctima d’aquest culte a la joventut, ho declarava amargament a
la seva amiga íntima, Lluïsa, mentre esquitllaven en va els penjolls de les boutiques
d’El Corte Inglés.
—A la nostra edat ens hi hem de mirar molt, no és com abans que qualsevol
parrac ens queia bé. Ara convé l’equilibri entre el que és jove i el que és clàssic per
tal de no fer el ridícul.
—Vols dir que trobarem res aquí?
—A Max Mara o a Christian Lacroix segurament, però amb els diners que em
queden per a roba, caldrà esperar el miracle de la primavera d’El Corte Inglés.
—Has vist com anava la Carolina per Saint-Rémy?
—Ideal, jo ja només crec en la Carolina i en el Teorema de Fermat.
—La Carolina és l’única que sap mantenir el tipus, no com la seva germana, que
ha perdut els papers.
—I més coses.
—Quasi tot. Però elles no tenen res a perdre i nosaltres sí.
—A mi ja m’ha passat tot el que no volia que em passés, així que ja estic
immunitzada.
—Vols que fem la compra de la setmana?
—No cal, la faré dissabte al matí, com sempre, al Caprabo del costat.
—Aquí hi ha una xarcuteria excel·lent.
—Sí, com Max Mara, però ja t’he dit que no està al meu abast.
—Sempre tan calculadora.
—És la història de la meva vida, fer de necessitat virtut, com deia Sèneca, o era
Ciceró?
—Trobo que el Ricard podria ajudar-te, ell té diners.
—Precisament és el que no vull, no tornaré a caure al parany i que em mantingui
un home.
—No és un parany, és un xollo.
—Un xollo enverinat! Deixem-ho estar: gat escaldat, amb aigua tèbia en té prou.
—I aquesta brusa de fil que pot servir de jaqueta?
—A veure. Tornaré per les rebaixes.
—Jo de tu esperaria la rematada.
Eufèmia va quedar pensativa.
—Tens raó.
CAPÍTOL 3
A trenc d’alba van sortir del refugi. La penombra era serena: l’atmosfera fresca i
l’aire diàfan clarejaven el cel amb la transparència melancòlica de la matinada. Les
muntanyes de la part d’orient retallaven les seves carenes contra la claror; les
d’occident, negres a la base, tenien als cims una llum rosada. Caminaren cap al coll.
Una vida fosca i intensa animava la falda tenebrosa de la muntanya; hom sentia
l’herba, les flors, les pedres, el ginebró, en una espècie de palpitació dolça i joiosa.
Aquest sotabosc ple d’harmonia no inspirava cap pensament de tristor o ansietat, i la
immensa vall era com una urna on el cel escandia la serenitat dels estels.
El Russell marxava al davant, Kufus el seguia i Ricard anava al darrere. El vell
alemany havia caminat molt per muntanya, això ho va notar Ricard de seguida, i va
sentir una tendresa per aquell home vell, derrotat, exiliat, i que, a pesar de tot,
conservava la il·lusió per la recerca a què havia dedicat la vida. Afortunadament
aquell home no havia pres part en les atrocitats dels seus superiors. Mentre cremaven
jueus i feien tota mena d’experiments inhumans, Kufus era al Tibet igual com durant
l’ascensió de Hitler al poder havia estat als Pirineus cercant el Grial.
El dia es va anar obrint; a l’esquerra, el cercle de Gavarnia amagava, a
contrallum, la intricada concavitat cubista d’arestes i penyals, línies obliqües cobertes
de neu sobre prismes de granit en una colossal composició de rectes i volums
coronades per la paret formidable on s’obria la Bretxa de Roland, cap a la qual es
dirigien. Ricard pensava —més aviat sentia— que la natura entrevista en certs
moments misteriosos, quan tot sembla somiar, viu amb més força, i que tot, l’albada,
la pedra, el núvol, el matoll, sembla bategar la palpitació somorta de la vida
universal.
Va recordar aquella rondalla sobre Chuang-Tzu, que li diu al seu amic: «Has vist
que feliços són els peixos al torrent?». «Com saps que són feliços si no ets un peix?».
«I tu, que no ets jo, com saps que jo no ho sé? Tornem al principi», va concloure
Chuang-Tzu: «jo sé que els peixos són feliços perquè sento en mi la seva joia». Vet
ací la qüestió: és impossible conèixer la realitat tal com és, car el fet de conèixer
implica barrejar el que ve de fora amb el que tenim a dintre. Ara mateix, Ricard
estava posant a la llum, les pedres i els matolls una palpitació que era la seva; o
potser l’hi posava perquè quelcom dintre d’ell sentia la que venia de fora. Qui sap. El
cert és que en alguns moments el miracle de la comunicació es produeix i en altres
no; la dialèctica de l’interior i de l’exterior només es desferma en moments especials,
que ell havia observat que es corresponien amb la soledat, el silenci i la serenitat
interior. O bé, com una gràcia no demanada, en instants màgics de revelació.
Van arribar a dalt. La Bretxa de Roland és la porta dels Pirineus: una obertura a la
muralla ciclòpia que corona el circ de Gavarnia. I a l’altra banda el camí declina vers
Ordesa, vorejant la falda del Mont Perdut. Ricard proposà de dinar allí per gaudir de
la visió dels dos vessants pirinencs al punt central. Kufus semblava molt animat;
Rossell, com sempre, reservat però amb ganes de conya.
—A la dreta hi deu haver la cova on es va instal·lar el comte Russell, no? Mai no
he entès que es pugui viure a més de dos mil metres per gust.
—Mira, Ricard, el comte Russell sabia molt bé què es feia. N’estava de la gent
fins al capdamunt i volia la solitud i sobretot la puresa de la solitud, ja em diràs on es
pot trobar això sinó aquí dalt, en un racó no transitat. La seva cova és dues valls més
a l’oest. Kufus i jo volem visitar-la, ja que a l’estiu l’ocupa un vell conegut nostre a
qui hem de fer unes quantes preguntes que, a tu, et resultaran molt instructives.
—Un altre neonazi?
—Considerar-me un nazi és una mania teva, jo més aviat sóc un excursionista
dels de tota la vida. Dels del Centre.
—Un kumbaià, doncs.
—No, més aviat un jazz-Jamboree.
—Podríem pujar un piano a la cova, amb el Tete, i…
El Russell es va allunyar per canviar aigües i va deixar Ricard amb els seus deliris
surrealistes. Ricard es va quedar amb una sola víctima, així que va treure Kufus del
seu encís per la puresa dels cims.
—Per aquí van cavalcar les valquíries, on si no? —Kufus el mirà sobtat però no
digué res, com si sentís ploure. Ricard va començar a corregir el tret—. És broma, per
trencar el gel, que aquí dalt n’hi ha bastant. Seriosament, la cova que anem a veure,
on se suposa que es refugiaven càtars, és la que va explorar Otto Rahn, tinc entès?
—En vàrem visitar unes quantes. Totes tenien indicis, bé per llegendes o per
troballes significatives. Aquestes coves van ser cambres funeràries, el darrer viatge
d’aquells malaurats, perseguits per la Inquisició, desarrelats. Faidits, els deien. Aquí
rebien el consol i practicaven l’endura.
Rossell-Russell tornà i es va asseure amb cara d’estranyat, retraient a Ricard:
—Encara no saps els fets elementals de la història?
—Li explicava el consol —va afegir Kufus— i l’endura. Com, per als dualistes,
el món l’ha creat un déu capaç de tolerar el mal, per tant, un déu menor, un demiürg. I
abandonar aquest món, que és el reialme del pervers Demiürg, per anar al cel, que és
l’àmbit del Déu bo, és un acte de devoció. El que passa és que els cristians ortodoxos
en diuen suïcidi, perquè per a ells no hi ha dos principis sinó un: el mal és una prova
que Déu instaura i no hi ha cap escapatòria permesa.
—El que va fer Otto Rahn.
—Efectivament, ell ho accelerà quedant-se sense menjar a la neu, va morir en una
glacera dels Alps quan va comprendre que Hitler era un engany sinistre i truculent.
—Això no ho dieu a la Cancelleria.
—Què vol que faci? Aquest grup de nostàlgics és l’únic lligam que em queda
amb els millors anys de la meva vida. Ara no sóc més que una ombra habitada per un
record i ells el mantenen viu.
Van baixar les congestes de neus eternes per un corriol de petjades que creuava el
pendent, molt pronunciat en aquell punt. Si es rellisca es pot baixar més de cent
metres com una pala d’esquí perduda. Van arribar a la cova: era ampla, una bassa al
mig i una gran estalactita a dalt.
—Aquí es van trobar una vintena d’esquelets col·locats en cercle. Eren càtars
com els d’Ornolac.
Ricard va recollir-se, com si evoqués les ànimes dels màrtirs o suïcides —segons
com es miri— perquè el portessin a l’església càtara moderna com Rossell l’havia
portat a la Cancelleria. Estava fent mèrits, avançava a les palpentes, en totes
direccions. Alguna cosa li deia que, quan vols trobar i no saps on començar a buscar,
refer el camí dels que cerques és una mena de mèrit, una màgia simpàtica que, per
repetició de gestos, convoca el que es desitja trobar.
Quan van sortir de la cova, el camí torçava cap a la vall d’Ordesa, un descens
majestuós per un dels paisatges de muntanya més grandiosos del món, sens dubte el
més impressionant dels Pirineus. Aigües que brollen de la puresa dels cims s’ajunten
com fils d’un cabdell transparent, torrent avall, seguint un curs de molses, cascades,
prats, rocs, arbres: el silenci dels cims, trencat només pel vent o els tabals, s’anava
fent clamor d’aigües saltant, caient, estancant-se, lentes o ràpides, en soroll d’aigua
clara i silenci de bosc. Ricard va aprofitar la caminada per conversar amb Kufus. El
vell muntanyenc estava de bon humor, ple de vigor dins el seu element. Otto Rahn
havia trobat el Grial a Montsegur, però no el que suposa la gent: el Grial és una
nissaga, la dels comtes de Carcassona, els Trencavel/Perceval, els quals, amb Bera,
donen origen a la branca dels comtes catalans. La qüestió cabdal era que aquesta
nissaga era la del grial, la sang-reial. San-grial.
Al cim de les valls del Vinhamala, un home alt, prim i nerviüt empunyà la ullera de
llarga vista i escrutà el cel des del llindar de la cova on havia instal·lat la seva casa.
Aquell home singular s’havia instal·lat a dos mil metres com un anglès a les colònies:
havia cobert el terra de la cova amb catifes i les parets amb tapissos, que fan de bon
transportar amb matxo, i havia pujat un llit sencer: matalàs, capçalera i llençols, una
taula per escriure i butaques per llegir. Allà dalt passava els mesos amables de l’estiu,
llegint, escrivint i contemplant els seus estimats voltors, als quals donava menjar per
poder-los observar en vol. Ja no diguem si s’atansava l’àliga reial, llavors Albret era
l’home més feliç del món. Les seves mans llargues, fines però potents, movien la
ullera seguint les circumval·lacions del voltor que ell havia aconseguit fer retornar a
les valls més altes dels Pirineus. Els seus ulls, vius com espurnes de foc i clars com el
cel que albiraven, s’embadalien amb el vol serè i majestuós dels grans ocells.
Va baixar de cop les mans per enfocar el camí que pujava cap al seu niu d’àligues:
havia vist tres figures que ascendien cap a ell. Hi centrà la ullera i reconegué Kufus i
Russell. «Què deuen voler ara aquests carallots?», va preguntar-se. Però, de tota
manera, quan foren a l’entrada del seu habitatge troglodític els va rebre amb una
elegància cordial.
—Ni aquí dalt no es pot un home alliberar dels seus amics.
—Aquí dalt, només ens hi podem trobar entre amics —contestà Kufus.
—Vell amic, feia anys que els nostres camins no coincidien.
—A Andorra, prop dels estanys de la Pica d’Estats, tu passaves jueus a Espanya i
jo nazis que fugien de la desfeta: quan tu vas acabar amb els jueus, jo vaig començar
amb els seus perseguidors: així s’escriu la història.
—Encara sort que ens va tocar fer de salvadors i no de botxins.
—Encara sort. Aquest és el Ricard Sureda, el Rossell ja el coneixes.
Albret mirà Ricard i, quan anava a parlar, el Russell el tallà.
—No, no és un dels nostres.
—I qui són els vostres?
—Els que com Kufus i jo creiem en un nou ordre europeu.
—Basat en la raça? En un país que ha estat violat per fenicis, grecs, romans,
àrabs, siris, turcs, hongaresos, visigots…!, on queda la raça ària, o catalana o
francesa? Aquí dalt, potser amb els isards! Per cert, estàveu passejant o la vostra
amable visita respon a un motiu pràctic?
—Et volíem presentar aquest xicot, que cerca els càtars actuals. Nosaltres anem
darrere de les Genealogies i hem pensat que tu pots ajudar-nos.
—De què parles, Kufus?
—Ha sortit fins i tot en un llibre: el Priorat de Sió ha escampat l’existència d’uns
documents de l’època visigòtica en els quals s’identifica el Sangrial amb la nissaga de
Jesucrist. El Priorat, creat per guardar aquesta nissaga, ha conservat i continuat
l’arbre genealògic fins avui mateix, de manera que se sap qui és el descendent de
Jesucrist.
—No veig per què serveix conèixer la família actual de David. I encara menys
què hi pinto jo, en tot això.
—Tu estàs connectat amb els càtars. Bé, amb el que en queda (per això hem
vingut amb el Ricard), i els càtars estan connectats amb el secret de les Genealogies.
M’ho va demostrar Otto Rahn quan investigàvem Montsegur. El tresor càtar, que
segons diuen els testimonis es va salvar de la desfeta de Montsegur, contenia el llibre
secret dels càtars i altres documents.
—Sóc massa insignificant per poder ajudar-vos.
—Insignificant no és el qualificatiu adequat a l’estatge que us heu muntat aquí.
—És el luxe dels solitaris. Però ningú no me l’enveja, aquí dalt tan sols hi som els
voltors i jo. Tothom s’hi avorriria en quatre dies.
—Bé, Albret, ja saps quin és el nostre interès.
—Què en podeu fer vosaltres, de les Genealogies!
—Trobar el nou Führer.
—Valga’m Déu! Encara estàs així? No hi ha führers que valguin, aquesta època
és de masses.
—Precisament per això hi haurà un retorn a l’autoritat dictatorial. Si no en trobem
un altre, tot anirà cap a l’anarquia.
—Deixeu créixer la democràcia, a Espanya ja li toca un sistema democràtic, no us
sembla?
—Que mil rucs votin una ruqueria no vol dir que sigui vàlida.
—Evident, però la democràcia és el sistema menys dolent dels coneguts. Val més
mil rucs petits que una gran bèstia com Hitler.
—Deixem-ho córrer. Ja saps, Albret, que les idees polítiques no es canvien amb
arguments, són viscerals, quasi bé de naixement.
—I tu què en penses? —va dir Albret girant-se cap a Ricard.
—Penso com els romàntics anglesos, que la massificació i el materialisme fan la
vida absurda.
—Amb tu podria entendre-m’hi, doncs; però no davant d’aquests senyors, no. Ja
ens trobarem si realment t’interessa el que ells han dit. Podeu compartir el meu dinar
frugal: pa i formatge de cabra, la carn és per als voltors i no us la recomano.
Ricard va deixar el taxi al carrer Copèrnic cantonada amb Marc Aureli i va entrar
dins una porteria amb olor de farmàcia, d’aquelles de quiero y no puedo dels anys 60,
recobertes amb rajoles de gres perquè fossin modernes. Com tot el barri, que havia
anat enderrocant les torres dels patricis industrials i comercials per fer cases de pisos
per a rics pobres o classe mitjana ben mitjana. Què hi feia Mantilla en aquest barri? A
un home com ell li hauria correspost la Bonanova o almenys la rive droite de
Muntaner, la part del turó de la plaça Adrià, a pocs blocs d’aquí. A més, tenia pisos
heretats, Mantilla: tot plegat devia ser una altra de les seves excentricitats.
Va arribar davant la porta del segon E, escala D. Abans de pitjar el timbre escoltà
la música que venia de dins l’apartament: era la Cavalcada de les valquíries. La
música es va aturar de cop i la porta s’obrí.
—Quina puntualitat.
—La que ens devem.
—Sí, Ricard, tens raó, abans tothom era ben educat, però noi, des que s’han
revoltat les masses…
—Això va passar als anys 20.
—Parlo de la revolució dels 70.
—Només va ser una transició.
—Digue’n com vulguis. Per a mi va ser una revolució, tot em va canviar molt
ràpid.
—Fins i tot vas aprendre el català.
—Què vols? Al capdavall és la meva llengua materna.
—Sí, però la burgesia barcelonina s’avergonyia de parlar el català.
—No tota, Ricard.
—La teva, que era la de més amunt, definitivament sí. Per cert, això que
escoltaves deu ser un record de família, no? Deixa’m veure la tapa.
Mantilla va fer el posat dels mentiders quan se’ls agafa en una contradicció i va
mostrar-li un disc de 33 rpm força maltractat.
—És l’Astrid Varnay, però si de debò vols sentir el crit de la valquíria, n’hem de
posar un de 78 rpm de la Martha Mödl, que és l’única que l’ha aconseguit.
Mentre escoltaven el trepidant morceau de bravoure wagnerià, Ricard observava
el pis de Mantilla i veia el naufragi d’un pis de l’Eixample dispersat en els esculls
d’un piset del turó de Monterols: prestatgeries baixes de caoba lluent plenes de papers
desordenats, entre els quals brillaven com gemmes a la sorra vasos art nouveau de
vidres gruixuts i acolorits amb fums congelats de colors exòtics i subtils; un escriptori
antic; llums amb pantalla de pergamí; butaques de Gaudí; algun dibuix de Casas
davant d’un enorme Barceló que aclaparava el saló, més aviat estret; catifes
atrotinades, però de Hamadan, que aconseguien escalfar l’ambient refredat pel
desordre de llibres, papers, carteres, telèfons mòbils… I l’ordinador portàtil sobre la
taula del menjador, noble i fosca.
—Sublim.
—I què més?
Ricard es va decidir a esnobejar-lo.
—Si has llegit Longinus no he pas d’explicar-t’ho: és la bellesa elevada a la
màxima grandiositat. Però si ho vols aplicar a Wagner literalment, és a dir, en un
context postromàntic, has de fer referència a Burke, que explica l’element sublim
afegint-n’hi un de terror davant les grans forces cegues de la natura. Jo diria que
Wagner va ser l’últim a assolir aquest grau de grandesa quasi aterridora.
—No deus haver vingut per fer-me conferències sobre Wagner.
—Gairebé: estic buscant el Sangrial.
—Tu també!
—Metafísicament parlant, és clar. Hi ha dues coses que tu pots fer per mi:
persuadir Kufus que sóc de fiar i, encara que no hi tingui res a veure, presentar-me la
Malena Gamboa.
—Compte, Ricard, que et perds! Quines amistats més perilloses que et busques!
Jo, si fos tu, no voldria ni l’un ni l’altra.
—La vida és massa avorrida sense perills. Si t’he de dir la veritat, d’un temps
ençà se’m comença a repetir la pel·lícula.
—Quina?
—La de la vida. Igual que a les pel·lícules, hi ha molts arguments però es poden
reduir tots a vint-i-set, o fins i tot a dotze. Doncs bé, quan et fas gran t’adones que ja
has viscut els vint-i-set arguments i que comencen a reiterar-se; a mi ara em passa
això, necessito arguments nous.
—Ja t’ho faràs. A mi, complaure’t no em costa gens: parlaré amb el Kufus i la
Malena, però que no et passi res.
—No m’ho expliquis! Seria com si em descobrissis el final de la pel·lícula.
—És veritat, això no s’ha de fer mai. I menys en les de terror.
Mantilla li proposà d’acompanyar-lo a un vernissatge. Abans passarien per la
revista per agafar les invitacions.
Mantilla dirigia una revista musical, amb indissimulades tendències wagnerianes
per ser exactes. Ja de molt joves, els dos companys de col·legi havien anat al Palau de
la Música els diumenges al matí, quan Toldrà dirigia l’orquestra. Era un home
corpulent amb els cabells grisos caient-li als costats com les banyes d’un faune
delicat i melòdic. Ells dos, anaven al galliner malgrat que el diumenge al matí
l’entrada era molt barata: els agradava sentir els comentaris dels veïns, vells notaferits
dels quals s’aprenia, almenys, a tenir opinions: Wagner era feixuc, Brahms més
metafísic, Aragall el millor tenor, un altre un soroll. I de tant en tant una intuïció, una
visió aguda, precisa, inesperada. Els espectacles on el públic pot ensenyar —n’hi ha
molt pocs— són els més interessants. Mantilla es va fer wagnerià per tradició familiar
més que per les matinals del Palau. La seva família estiuejava a Camprodon i ja se
sap que allà el wagnerisme és aferrissat perquè segons diuen el paisatge és
parsifalenc.
A Aribau cantonada Diputació van pujar al sisè i van entrar per una de les vuit
portes en què estava dividit el pis, antic i desgavellat. Un sofà modernista, estil tonet
amb reixeta, era tot el confort que oferia aquella cova de papers i revistes en
indescriptible confusió. Els seus col·laboradors semblaven sortits d’una novel·la de
Kerouak o de Ken Kesey: hippies anacrònics, fòssils dels anys 70 amb aire resignat
per no haver pogut canviar el món.
—Teniu la portada?
—Estem dubtant entre Carreras i Lou Reed.
—Com que Lou Reed?
—Fem una revista de música, no?
—Sí, però més aviat clàssica.
—Havia pensat posar el gat del Menuhin.
—Ell amb el gat o el gat tot sol?
—El gat, naturalment: un toc ecologista. O bé seguir la sèrie de monstres
operístics: Rigoletto, Falstaff…
—Toscanini non ripete: això ja vàrem treure-ho a l’especial de Nadal.
Un jove de florida barba rogenca i cara ciclòpia es va acostar per parlar
confidencialment amb Mantilla.
—Hi ha problemes. La «senyora» no vol que li facis el joc a aquesta soprano
amiga teva.
—No és una figura, tot just comença i vol una oportunitat.
—Fes el que vulguis, però t’exposes a perdre la publicitat que ens posa el Liceu.
Mantilla, contrariat, es va submergir dins una estança esquifida que representava
que era el despatx de direcció. Va apartar uns diaris perquè Ricard pogués seure a
l’única cadira que hi havia, i es va instal·lar al seu lloc de comandament per agafar el
telèfon.
—No me importa que sea Peleas y Melisande, hay que cubrir todo lo que se da,
especialmente en Menorca, ¡que es la ópera más antigua de España!
—Yes…, yes…, yes… Good-bye. Ja ho veus: s’ha de parlar anglès: el Lou Reed
diu que si no paguem no hi ha entrevista. Dos minuts i estic llest.
Van sortir al carrer, que ja no era poblat de Sis-cents i Dauphines atrotinats sinó
de models japonesos, i caminaren cap a Consell de Cent i la zona de galeries. Van
entrar dins un espai blanc incrustat amb baranes metàl·liques i filferros en angles
aguts; taules i cadires metàl·liques grises i mínimes com correspon a la litúrgia de la
modernitat, que es vol alliberar però delata en el disseny el seu fons purità, asèptic i
repressor.
Una dona de mitjana edat amb faldilles llargues i una brusa folgada passada de
moda, com els seus cabells, els va rebre.
—Kozinsky és el més autèntic dels expressionistes polonesos.
—No conec els altres, només els que he vist a Nova York.
—Doncs aquest te’l recomano: al Barceló, se’l menja!
—Això és molt dir. Serà que el Barceló no exposa a la teva galeria!
—Sort en té de poder exposar: el gran manitú de la pintura barcelonina li ha posat
la proa, com va fer amb Viladecans i tants altres, però el Barceló és molt llest.
—I pinta molt bé, per això pot fer el que vulgui.
—No n’hi ha prou amb ser bo: n’hi ha uns quants de prou bons: s’ha de ser hàbil.
—I valent.
—Ja veig que defenses el teu patrimoni.
—El meu patrimoni és prou extens, almenys en pintura, per no dependre del
Barceló.
—Deixem-ho estar i mira’t el Kozinsky.
Mentre Mantilla i la galerista se les tenien, Ricard deambulà enmig de la multitud
que prenia copes de cava, menjava canapès i provava de concentrar-se en les pintures
mentre xerraven o miraven qui arribava. De sobte, Ricard va distingir el perfil
britànic de Malena Gamboa entre un grup de periodistes. Va anar a recuperar
Mantilla.
—Xavier, presenta’m la Malena.
—Els esdeveniments es precipiten, eh? Quin giravolt del destí, tan de pressa! Vés
amb compte, el destí no dóna res que no vingui a recollir.
—Els càtars ho deien d’una altra manera: tal faràs tal trobaràs.
—Doncs així tu hauràs de presentar-me algú molt interessant.
—Si Déu vol.
—Quin déu, el meu o el dels càtars?
—Esperem que no sigui el Demiürg, que també podria ser…
—Malena, et presento en Ricard Sureda.
Ella el va mirar amb interès, de fet ella sempre mirava amb interès, però no del
tipus que hauria afalagat Ricard, sinó l’interès exclusiu d’ella. El món, per a ella, es
dividia entre els que podien contribuir a les seves intencions i els que no tenien cap
interès. A la primera ullada, va quedar indecisa, però el fet de veure’l amb el Mantilla
va fer que li concedís el benefici del dubte, així que va decidir ser amable, com ella
podia ser-ho quan volia, malbaratament d’energia que més tard es cobrava si el
personatge es demostrava improductiu.
—No ens hem vist abans?
—Això és l’home qui sol dir-ho.
—No siguis masclista: eres a la cerimònia de la Cancelleria.
—Calla! Que vols que et sentin? Era allà, i tinc els meus motius, però ningú no
n’ha de fer res.
—Sembla que te n’avergonyeixis: anar allà és un honor.
—Ja en parlarem, si arriba el cas. Què et sembla Kozinsky?
—Funciona.
—I què més?
—Això ets tu qui m’ho ha d’explicar. Un pintor ha de funcionar: si no funciona
no ven i, si no ven, no val.
—I aquest per què funciona?
—Perquè exposa en aquesta galeria.
—I si ho preguntéssim a la Maria Supervia? Som amics, i ella ha de saber-ho.
S’aproparen a la cèlebre crític d’art que Ricard coneixia dels temps universitaris:
un trajo jaqueta gris, cabells curts a la garçon, ulls vius i gest decidit.
—Kozinsky és la modernitat, t’agrada o no t’agrada, però cal tenir-lo. Reflecteix
el món on vivim, que no és bonic però és, i aquesta concreció ontològica és la clau de
la paleta kozinskiana.
CAPÍTOL 4
Mantilla no havia viscut una joventut fàcil: fruit de les alegries de la victòria, va
néixer l’any després de la Guerra Civil; la seva mare fou una burgesa barcelonina que
es va casar amb un militar dels nacionales, més monàrquic que franquista, el qual
s’havia retirat durant la República i va passar als nacionals quan va saber que els de
la FAI el buscaven. Durant els permisos, el comandant Mantilla va conèixer, a Sant
Sebastià, una jove barcelonina refugiada allà amb els seus pares. Ja se sap que tota la
gent ben situada que va poder sortir se’n va anar a Biarritz o a Sant Sebastià, i allà
van refer la vida social tan bé com van poder: misses, novenes, aplecs, balls i
presentacions en societat. Passejant, durant una visita al Castell de Xavier, on va
néixer el sant missioner de Molokai, la jove Amèlia va conèixer l’elegant i charmant
comandant Mantilla. Del cop de sageta en va sorgir un festeig ràpid, amanit amb les
inevitables anades al front del promès i les novenes i les prometences de la promesa,
que va jurar al sant posar Xavier al primer fill si li conservava el marit viu; ella
mateixa li va brodar un escapulari detente bala i no li va suggerir que cometés un
pecat mortal perquè ell no havia fet mai els nou primers divendres del mes.
Tan bon punt els nacionals van entrar a Barcelona, van casar-se a la Mercè i van
anar a viure als pavellons militars del carrer Wellington. Així que Xavier va arribar a
aquest món darrere del zoològic, ubicació insòlita, i des de molt petit es va acostumar
a adormir-se escoltant el rugit del guepard, el crit de la grulla i la sarcàstica riallada
de la hiena, la qual cosa va implicar conseqüències freudianes torbadores per al
tendre subconscient de l’infant, Xavier. Els sorolls vulgars del trànsit o de la
quotidianitat urbana li impediren sempre més adormir-se a pler, i enyorava el caliu
tropical de les sonoritats exòtiques del carrer Wellington. Va ser per això que va caure
més tard en el wagnerianisme, únic bàlsam prou poderós per apaivagar la seva
nostàlgia infantil pel crit de la jungla.
Quan va començar a caminar, la seva tata el portava al Parc de la Ciutadella i ell
corria entre les potes del mamut que, li deien, havia estat trobat a Sarrià, lloc que per
a ell va adquirir connotacions mítiques, de parc juràssic, que més tard es veurien
defraudades, també, per la realitat. D’aquest primer paradís artificial de joies infantils
va passar a un de debò: els militars no tenen càrrec ni ocupació: tenen un destí, i van
destinar el seu pare a Santa Cruz de Tenerife. Quan ell tenia cinc anys, la família, que
ja comptava amb un germà i una germana més, va embarcar en el Villa de Madrid
amb rumb a les Canàries. No es pot dir que la travessa tingués per a Xavier les
conseqüències pràctiques que el seu idolatrat Baudelaire va treure de la seva, perquè
Xavier es va marejar tot el viatge. Afortunadament, es van aturar a Cadis perquè la
Guerra Mundial trastocava les aigües: els anglesos van efectuar un control a l’estret
—que controlaven des de Gibraltar— i Xavier va veure militars amb pantaló curt i
casc aplanat inspeccionant el vaixell. Fins i tot la cabina on ell jeia, en l’estupor
somorta del mareig crònic, alleujada tan sols per uns mantecados de vainilla que li
portava la seva mare, que només es marejava quan ella volia.
Les Canàries eren unes illes veritablement afortunades: la Guerra Mundial no s’hi
feia notar, i ni tan sols la Guerra Civil espanyola no les havia alterat. L’únic incident
greu a l’època de la seva estada va ser l’estrena de Gilda. L’arquebisbe havia prohibit
taxativament que s’assistís a la projecció sota pena de pecat mortal, però les dames de
la bona societat es van rebel·lar contra aquesta manca de tacte de su Ilustrísima
repressiva i antiquada, i es van congregar a la porta del cinema pecaminós, i al crit de
«¡Nosotras, pa dentro!» van ocupar les cadires lliures entre vells verds i adolescents
obsessos. Aquest és el secret savi dels països catòlics —que no dels protestants—: un
acte de contrició al final de la vida, com el de Don Juan Tenorio per exemple, ho
arregla tot. Les distingides dames no tenien res a témer, car una confessió a temps o
una contrició in extremis les salvaria sempre de l’infern.
A Santa Cruz de Tenerife, Xavier va conèixer el paradís tropical: a la pensió on es
varen instal·lar els primers dies, l’entrada era fresca i lluminosa, amb els sòcols de
rajola blanca i blava, i la decoració art nouveau que tant li agradaria al llarg de la
seva vida. De les flors i plantes que decoraven els pisos i les places i rambles de la
ciutat, no cal ni parlar-ne: era la natura en tota l’esplendor exuberant de les illes
temperades pel zèfir.
Ja fon les neus la tebior del sol

i el dolç alenar del zèfir.
S’amanseixen els furors del cel equinoccial,
va escriure Catul, el Baudelaire romà que tant va agradar a Xavier quan el

descobrí a la biblioteca dels avis, ja que no s’ensenyava al col·legi.
Va descobrir l’amor amb una fascinació fugissera per una nina illenca que el va
convidar al seu aniversari, però va caure sobre el joc de cafè de joguina que li havien
regalat a l’amfitriona, i va fugir escales avall per tornar a casa, horroritzat de la seva
poca gràcia. Era un avís dels déus? El destí prefigura i Xavier es va allunyar de la
seva estimada abans de començar a conèixer-la. Un altre adepte de l’amor de lonh.
Es va consolar amb les passejades pel port, on els estibadors li regalaven canyes
de sucre que ell mossegava amb fruïció, o a la plaça de les rambles, on les granotes
de ceràmica policromada li servien de muntura. O a les arrels gegantines dels ficus:
s’amagava dins els alvèols corbats i sensuals; i es menjava els plàtans del maig, que
eren els més bons, i que ell va rebre de mans de Don Dámaso a la plantació que
posseïa als afores de Santa Cruz. Un personatge amb aspecte d’Orson Welles, Don
Dámaso, que solia seure al porxo de la seva casa colonial al fons d’una extensa
plantació. Va ser Don Dámaso que li va regalar el llebrer, que va batejar Sardana i
que corria al canòdrom, succedani vulgar, per a la classe mitjana, dels hipòdroms, als
quals ell no entrava perquè el seu pare havia preferit la infanteria a la cavalleria. I
gràcies a això era viu, el seu pare, si no, hauria mort amb la seva promoció al
Barranco del Lobo en el desastre d’Annual. Als anys 40, a casa, encara se sentien
històries de la guerra del Marroc, ja que el seu pare havia fet primeres armes allà.
Un pare que va prohibir a Xavier de fer moixaines a la mare, perquè ja era massa
gran per comportar-se com una nena, i que li va cremar el dit gran amb un cigarret
quan Xavier li va dir que volia fumar. Tal volta per això Xavier no va fumar fins a
ben entrada la quarantena. Això sense parlar de les conseqüències edípiques de l’altra
prohibició.
Un dia, sortint dels hermanos, al carrer on les cigarreres embolcallaven la fulla
del tabac de puro, Xavier va sentir un soroll aclaparador i va veure un B-29 immens,
volant molt baix, amb l’estrella dels USA al fusellatge i els quatre motors roncant
com un tro de Júpiter. Era la fi de la guerra, els aliats s’abocaven sobre Europa en tal
quantitat que aquell bombarder esgarriat havia passat sobre les Canàries com un ocell
perdut en la llarga migració transatlàntica.
Varen destinar el seu pare a Barcelona, com a governador del Castell de Montjuïc,
i la vida de Xavier va entrar en un altre conte de fades. Hi havia un mirador de vidre i
metall construït a la plataforma d’una garita, al vèrtex de la muralla que es projecta,
com la proa d’una nau, entre el port i la ciutat. Des d’aquell mirador únic, on, no
sabia per què, algú guardava fesols —per què s’assequessin, potser?—, el Xavier
mirava els trens del port ajuntar i separar vagons, i comptava els segons que el so
trigava a pujar al castell quan la màquina s’enganxava als vagons. Altres dies corria
pels fossats del costat del pla del Prat, per veure com els ocellaires caçaven
caderneres i altres bestioles amb vesc: untaven unes branques amb aquesta pega i
s’amagaven en uns refugis fets de vegetació fins que les caderneres aterraven al
parany i quedaven enganxades: llavors, ells sortien a agafar-les.
Altres dies encara baixava amb un dels assistents a l’hort que donava a la part
amb més pendent, sobre el far del port. La baixada des del castell a l’hort, entre
canyes, figueres de moro i enfiladisses de campanetes, era com un descens al tròpic,
venint de la pètria aridesa dels fossats, les rondes i els contraforts del castell. L’hort
era una miniatura de feixes sobre una paret seca que s’aguantaven com de miracle
sobre el vessant de la muntanya, que queia a plom per la banda de mar.
Els dies de maniobres, quan retrunyien els canons, la seva mare havia de treure
les tasses, copes i vaixelles de la vitrina, i embalar-les amb encenalls perquè amb
l’ona expansiva no es trenquessin. Era aleshores quan pujaven els caps militars de
Barcelona, per assistir a les maniobres, i Xavier i els seus germans baixaven a la
ciutat. El funicular els deixava a la boca de les Atraccions Apolo, a la «boca» perquè
era una mena de gola infernal oberta al carrer que engolia les vagonetes allà mateix,
on sortia el funicular.
Però Montjuïc també es va acabar, ja que els destins no duraven més de quatre
anys, i, tot i que va seguir vivint a Barcelona, mai no va retrobar una residència tan
única, fastuosa i descomunal com quan era el fill del governador del Castell de
Montjuïc. Quin pis, quin xalet, en tot Barcelona, podia igualar aquesta residència?
Cap ni un. Mai no es va recobrar del tràngol que li va suposar passar d’aquest tercer
conte de fades a un pis de la Bonanova i al col·legi dels hermanos. Ja que a Montjuïc,
a causa de l’aïllament del castell, el Xavier tenia preceptors i no li calia anar a
col·legi. Un capellà li ensenyava ortografia i gramàtica, un soldat li ensenyava
aritmètica, història i geografia. I la seva mare li escoltava les lliçons cada vespre, com
faria tot al llarg del batxillerat.
Aquesta infantesa perlejada de paradisos artificials no va deixar Mantilla
indiferent: li va conferir, sense que ell ho demanés, ni gairebé se n’adonés, un sentit
de la diferència. Ell es va reconèixer diferent quan, als catorze anys, cadascú es
planteja: qui sóc, d’on vinc, on vaig? Ell venia del paradís i volia tornar-hi, ja que
llavors, als anys 50, era a l’infern, o com a mínim al purgatori, d’un col·legi religiós
de Barcelona. A partir dels catorze anys Xavier es va convèncer que, si volia retornar
al paradís, havia d’agafar el seu destí amb les mans, i no consentir que la seva mare
decidís per ell. La seva intel·ligència, i el seu sentit pràctic, que mai no li havia
mancat, li van permetre fer-ho.
Oh, come on Joe!

You can always change your name
Thanks a lot son,
Just the same
cantava entre dents, seguint la lletra de la cançó del grup America, els Beatles de
Califòrnia. Les seves aficions filoianquis el van portar a demanar una beca Fulbright i
així va poder marxar als Estats Units, en acabar els estudis, a pesar de l’oposició de la
mare. La beca el va situar a la Universitat de Califòrnia, Berkeley, que tenia un
departament excel·lent d’art en general i de música en concret, dirigit aquest últim
per un català, el mestre Nin, cosí de la famosa escriptora.
Va passar els primers dies, abans que no comencessin les classes, vivint en un
motel a l’avinguda de la Universitat i fent turisme. Tenia ganes de començar a
conèixer bé San Francisco i descobrir els llocs mítics, com per exemple el barri de
Haight Ashbury, d’on havia sorgit el moviment hippy. De fet, en aquella colla de
carrers a tocar del Golden Gate Park, es va trobar amb uns paratges normalíssims on
ja no quedava res de res. Tanmateix era sorprenent haver de fer arqueologia d’una
cosa que havia nascut tot just dos anys abans. Haight Ashbury tingué el seu moment
de plenitud l’any 66, amb el Be-In de Golden Gate Park. Però la gent ja no hi vivia,
en aquell indret, les cases estaven abandonades, les botigues tancades, i totes aquelles
coloraines hippiesques i psicodèliques donaven al barri un aire de vella solterona
marcida, amb el coloret i el rímel i la pintura de llavis escorreguts. Aquest era l’efecte
que feien les façanes escrostonades i descolorides, o simplement esfondrades. Tot era
abandonat i desert.
Al barri de Haight Ashbury, el 68, no hi quedava ni la petja dels hippies, llevat
d’alguns venedors ambulants que, murris, s’aprofitaven dels turistes indocumentats
com ara Xavier per encolomar-los quatre poca-soltades com si fossin veritables
records. Va resultar que els hippies s’havien traslladat precisament a Berkeley i era
allà on calia anar-los a veure. I calia veure’ls a Telegraph Avenue!: les cabelleres, els
vestits hindús, els collarets, les flors, les coloraines…! Tot això que ara és folklore era
l’engalipadora realitat. Això era el que hom podia veure a Telegraph Avenue
quotidianament: semblava un concurs de disfresses. Et trobaves amb tota mena de
personatges pintorescos, entre els quals, només faltaria, els que provenien de la
cultura tradicional americana, com l’inevitable predicador. Es tractava d’un home de
mitjana edat que se situava en una cantonada de Sproul Place, dins el campus, i
aclaparava el seu auditori amb tota mena de retrets, propostes i teories. Per exemple,
proposava fer aprovar una llei que obligués els estudiants i tots els joves a anar a la
guerra del Vietnam acompanyats dels seus pares. I una altra que obligués els soldats a
menjar-se tot el que mataven, I, tanmateix, era un home entranyable, el predicador;
pèl-roig, amb la pell entre groguenca i vermellosa ja força malmesa per l’edat, però
amb uns ulls espurnejants i burletes, i d’alçada més aviat minsa però no cal dir que
amb una veu agradosa.
Des del primer dia va quedar enlluernat amb les llibreries de Berkeley, que havien
de ser la seva perdició: tant la dels llibres de text, per als cursos de la Universitat,
com la de l’ASUC (l’Associació d’Estudiants) —que tenia el seu catau al soterrani de
l’edifici de l’Associació, a Sproul Place—, i les dues o tres que hi havia al carrer que
vorejava el campus. A Telegraph Avenue, les llibreries ja eren més diversificades:
Moe’s com a llibreria de vell; Shakespeare & Cia., una sucursal de la que hi ha a
París davant per davant de Notre-Dame; Cody’s, la més important pel que fa a les
novetats… Totes entremig d’una colla d’altres botigues de gravats, litografies,
pòsters, draps perses, aiguabarreig de souvenirs, articles orientals, estores i tapissos, i
andròmines japoneses i xineses, i tota la parafernàlia d’encensos, peveters, tankes i
coixins… Endergues imprescindibles per aconseguir la hippiesca hibridació entre
Orient i Occident.
Hi havia cursets d’allò que ara s’anomena New Age i que s’han posat de moda: es
tracta de reunir un grup de gent els caps de setmana, i entre ells es munten
psicodrames, revelacions, confessions, declaracions, experiències corporals,
conscienciacions còsmiques i altres esoterismes i exoterismes. Allò sempre és ple de
gent solitària amb problemes, vaja. I per dir-ho sense embuts, de persones que no es
mengen ni un llonguet i que en bona mesura van allà per provar de lligar. No sé pas
què passarà quan aquesta mena de pràctiques arribin a les nostres latituds, tan plenes
de «lligons» de mena i d’obsedits per la disbauxa. Qui sap, però, si aleshores la puja
del nivell de vida ja ens haurà amansit.
El centre neuràlgic de Berkeley era l’avinguda Telegraph, que venint d’Oakland
dóna a Sproul Place, entre els immobles del Rectorat i de l’Associació d’Estudiants.
A les cinc illes de cases que hi ha entre la Universitat i Dwight Street, Telegraph
Avenue ofereix totes les modalitats imaginables de cafeteries, botigues d’andròmines
exòtiques, llibreries, discos i catabaumes de qualsevol cosa imaginable. El seu indret
predilecte era el Med, abreviatura de Cafè Mediterrani. És un cafè amb totes les de la
llei, governat per italoamericans, on et serveixen el cappuccino o l’exprés com Déu
mana. És prou sabut que, llevat d’alguns països com Itàlia, el cafè és aigua tèbia tot
just ennegrida. El que sorprèn als Estats Units és la qualitat de la matèria primera:
mentre nosaltres, que vam descobrir Amèrica i tenim llaços d’unió amb les «nacions
germanes», som incapaços d’obtenir un cafè bo, a San Francisco és immillorable. En
qualsevol botiga especialitzada pots trobar tota mena de cafès i tes d’arreu del món:
turcs, brasilers, colombians i fins i tot nicaragüencs. Amb aquest tipus de matèria
primera i cafeteres italianes, el cafè resultant és certament excel·lent. I era el que
Xavier anava a prendre’s al Med. A més a més tenia l’avantatge que, a l’altre costat
del carrer, si creuava Telegraph, hi havia una pastisseria d’estil vienès on et venien
uns croissants meravellosos, amb la qual cosa el seu esmorzar, de cappuccino i
croissant, era indiscutiblement europeu. Aleshores encara no fumava, i es perdia
l’exquisida combinació que hauria pogut aconseguir si hagués sabut afegir un havà
petitet a aquest tipus d’esmorzar. El Med era un cau de hippies, d’estudiants i
d’alguns professors, però poquets. Un dels seus encants era que connectaven la ràdio
amb una emissora de FM que sempre radiava música clàssica, i això, als matins,
mentre esmorzava, tenia una qualitat inoblidable. Especialment els diumenges, quan
l’avinguda romania molt més tranquil·la, sense aquell trànsit d’estudiants dels dies
feiners. Entrar al Med un diumenge, a les nou del matí, quan la gent encara no s’havia
llevat, era un veritable plaer de déus.
Als Estats Units la gent no acostuma a tranuitar. Generalment només surten els
divendres i els dissabtes, i en canvi ja no els diumenges, perquè l’endemà han de
tornar a matinar. Per això els dissabtes i els diumenges al matí, quan la gent encara
dorm, els carrers són ben deserts a una hora tan tardana com ara les nou, mentre que
els dies feiners ja és una hora de molta activitat.
A les voreres de Telegraph Avenue, l’street people, fent honor al seu nom, es
passava el dia pul·lulant, vagarejant, xerrant, demanant, manotejant, exhibint-se o
dormint. Els guarniments eren espectaculars i llardosos, meitat i meitat: la hippy
embarassada amb una panxa de vuit mesos s’ha vestit de monja amb toca
emmidonada —d’on dimonis ho deuen treure?—; el jove vestit a l’estil hindú amb
camisa de seda daurada i pantalons folgats… I Robin, el xicot que toca el piano de
maneta, va guarnit amb una casaca del segle XVIII i duu un mico a l’esquena. Xavier
va comprovar emocionat que aquell piano, vermell brillant i amb unes sanefes
daurades molt boniques —una andròmina desconeguda als Estats Units—, portava el
nom de fàbrica originari de Barcelona. És clar, en el moment que Porcioles, per fer-se
el modern, bandeja els pianos de maneta dels carrers de Barcelona, els americans, que
de moderns ja ho han estat de força temps ençà, els recuperen. Quan ens posarem
d’acord? La desaparició dels pianos de maneta o dels serenos em sembla una
cursileria sinistra d’aquesta colla de provincians que pretenen ser europeus
precisament en allò que no se n’ha de ser. Una ciutat humana ho era per la seva
música, per la seva gent amable, i no esbojarrada per la pressa; per l’absència
d’aquesta obsessió morbosa d’ara de fer diners contra rellotge. Ho era, fins i tot, pels
serenos que, de nit, amb el so del seu bastó en colpejar les llambordes, infonien un
llampurneig acollidor al bell mig de la fosca del carrer solitari. El sereno obria les
portes, convidava a fumar, xerrava amb els qui en tenien ganes, orientava el despistat.
De qui devia sortir la barroeria «progre» de suprimir els serenos? Algú sabria
imaginar una «institució» més civilitzada?
Però retornem a Berkeley, on el que hi havia no eren pas serenos sinó Zodiak,
l’assassí nocturn que rodava sense morrió per la Bay Area, i sobre el qual va
prevenir-lo el cònsol espanyol només arribar, transmetent-li a gratcient el sagrat terror
de la nit americana.
A Telegraph Avenue la meitat dels hippies anaven disfressats i l’altra meitat
anaven que feien llàstima: pudents, llardosos, descalços… Però engrescats, pobrets i
alegrets, que hauria dit Josep Pla. Un dia, va arribar un creuer de burgesos
barcelonins que feien la volta al món. Hi venien uns parents, o els amics d’un parent,
de Xavier. Els va rebre a l’apartament, però després van voler veure —no caldria
sinó!— tota la samfaina hippiesca de Berkeley. En arribar a Telegraph, precisament
davant del Med, van fotografiar-se al costat dels hippies que, impertorbables, els
deixaven fer i els demanaven monedes. Oh venjança poètica! Els nòrdics es retraten
al costat de les nostres someres que traginen tot de galindaines per a turistes, i aquí el
gest es repeteix amb els hippies.
El que volia Xavier era integrar-se. Però fins aquell moment les seves dades
d’identitat el delataven com a straight, com a square: el més allunyat possible d’un
hippy. La prova era que mai ningú no li havia ofert herba, ni àcid, ni cap mena de
droga pel carrer, encara. Els consumidors anaven a comprar a Telegraph. Ell va
preguntar com s’havia de fer per adquirir-ne i li van contestar estranyats: «Però,
home, si t’ho ofereixen pel carrer». A ell, res de res.
Se’n va anar a la botiga de roba. Com que es negava a portar texans per al·lèrgia
al gregarisme, i perquè ja en portava l’any 1958, va comprar-se uns pantalons de
vellut liles, una caçadora d’ant color caldera i unes botes de pell color tabac, molt
fines, llises, sense gravar ni clavetejar. Es va tirar el sarró de roba beix a l’esquena, i
així, vestit com en Xirinacs, es passejava per Telegraph tot esperant escoltar algun dia
la paraula sagrada. Al cap de dos mesos, quan els cabells ja li havien crescut un xic i
quan els talons de les botes semblaven menys esmolats, per fi va arribar el contacte.
Un tipus que més aviat semblava guillat, i que probablement ho estava, girava al
voltant d’un parquímetre. En passar pel seu costat va mormolar com si parlés tot sol:
«Acid, grass». Una mica més i li fa una abraçada.
A Telegraph Avenue, davant per davant del Cafè Med, hi ha la llibreria Moe’s, un
radical de la generació beat que fumava cigars i odiava Castro per haver aconseguit
que els havans estiguessin prohibits als Estats Units.
—Són les contradiccions culturals del marxisme —deia quan li retreien la seva
incoherència ideològica.
Aquell diumenge, Xavier va passar per Moe’s abans d’entrar al Med. Per fi, va
acabar comprant aquell llibre que tantes vegades li havia cridat l’atenció. Inculte
d’ell, no sabia qui era Hermann Hesse. De manera que aquest nom alemany, al costat
del de Buda, no li acabava de fer el pes. «Massa orientalisme», barrinava. «Una mica
està bé, però això és massa». Però aquell diumenge va mossegar l’esquer i va
comprar el llibre en una edició força atractiva que mostrava a la coberta un Buda
sedent sobre un fons de color negre.
Va començar a llegir-lo al Med i s’hi va quedar enganxat. No el podia deixar. Se
li’n va anar del cap tot el que tenia planejat de fer aquell matí. Llegia i llegia sense
parar. Cap llibre no li havia provocat mai una emoció semblant. En alguns passatges
l’esgarrifança era tal, els calfreds que li recorrien l’espinada eren tan forts, que els
ulls se li omplien de llàgrimes i havia de parar de llegir. Això li havia passat amb la
música, o amb una pel·lícula —Shane, per exemple—, però mai amb un llibre…
Quan l’ocell fuig de la gàbia d’or i Siddhartha se’n va de la ciutat, quan Vasudeva el
deixa, la trobada amb Govinda…
Aquell llibre l’havia canviat. Sentia que ja no era el mateix d’abans. És possible
que un llibre aconsegueixi realment transformar un home, o es tracta només d’una
il·lusió passatgera, d’un miratge emocional de pura sensibleria? No ho sabria mai. El
fet es que va anar a Amèrica per treure’s un doctorat, com un seriós i assenyat
estudiant que es vana del seu títol, i que la seva vida, a partir de Berkeley, va fer un
gir lent, però insegur, cap allò que era ara. Va ser Siddhartha? Sí, Siddhartha i
d’altres coses com l’herba, l’àcid, el rock, el batibull, el parc, els be-in, la negra… En
fi: potser fins i tot algun altre llibre com el Tao-Têking, o Alan Watts, o la
Sincronicitat de Jung.
Quantes coses que li devia, a Hesse! Després de Siddhartha va llegir Demian i
després Der Steppenwolf i Narziss i Goldmund. Xavier el preferia a Thomas Mann. Ja
sabia que els seus col·legues consideren Hesse com un ingenu al costat de Mann,
però a ell, que en art li interessava més el lirisme que no pas la ironia, més la passió
que no pas la crítica, Mann li resultava pedant, rígid i, a estones, pesat. La seva ironia
és tan distant que de vegades es perd: potser massa tènue per a una persona com ell,
que havia tingut l’ocasió de conèixer la ironia empordanesa de Pla. Thomas Mann
mai no hauria gosat començar una novel·la així, com ho fa Hesse: «Vaig provar de
viure d’acord amb els impulsos que em sortien de dins. Per què fou tan difícil?».
L’editorial Bruguera, que Déu l’hagi perdonat, i que ja és santa, perquè ha estat del
tot comprovat que és al cel, va publicar els assaigs de Hesse titulats en castellà Mi
credo, i que formen una meravellosa col·lecció. Allà hi ha aquesta joia:
El credo al qual faig esment costa força d’expressar en paraules. Potser podria explicar-lo així: crec que,
malgrat el seu aparent absurd, la vida té sentit. I tot i reconèixer que aquest sentit últim de la vida no pot
copsar-se a partir de la raó, estic disposat a ser-li fidel encara que això suposi sacrificar-me a mi mateix.
Sento dins meu la seva veu sempre que estic realment viu i despert. I en aquests moments provaré
sempre de realitzar tot allò que la vida em demani, fins i tot si va en contra dels costums i de les lleis.
Aquest credo no respecta cap ordre i mai no s’hi arriba per força. L’única cosa que es pot fer és sentir-lo.
Quan Xavier va aixecar el cap va veure a la taula del costat una rossa amb aire
lleugerament germànic, actitud marcial (la seva espatlla no tocava el respatller de la
cadira), mirada viva i mentó decidit. Li va agradar immediatament, es va enamorar
d’ella amb la inevitabilitat amb què es presenten les persones (fins i tot les coses) que
estem destinats a estimar.
Aquesta vegada no va assajar la seva line ràpida: «May I seduce you?», sinó que
preferí una aproximació més oberta: li va escriure un poema en anglès allà mateix: al
moment de pagar el va posar a sobre la taula d’ella. Ella li va dedicar un esguard
curiós i una lectura ràpida, tan ràpida que Xavier va pensar amb irritació que ho havia
llegit en diagonal.
—Thank you, you have made my day.
Ell va percebre un accent familiar.
—Vostè no és americana.
—No, sóc espanyola.
—¡Cielos!
—Què?
—Heavens en castellà… Vull dir que jo també.
Xavier es va asseure i indagà les circumstàncies d’aquella compatriota tan
atractiva.
—Estic fent un màster en psicologia.
—Quina especialitat?
—Esquizofrènia.
—I això què és?
—Perdre el sentit de la realitat i posar-se sovint agressiu.
—Doncs jo ho sóc.
—No és tan senzill, els esquizofrènics són perillosos, arriben a matar.
Parlava prenent-se molt seriosament a si mateixa, sobretot quan el tema era la
psicologia que —com aviat descobriria Xavier— era de l’únic que en sabia alguna
cosa. Pel que fa a la resta, havia romàs gairebé inculta, mancança que cobria amb els
aires de professora que emprava tot sovint.
—I què t’ha fet venir a Califòrnia?
—Una beca Fulbright.
—No t’estimes més un altre lloc?
—Hauria preferit Filadèlfia, que té un departament d’esquizofrènia molt bo.
—Doncs jo no canviaria Berkeley per res —afirmà Xavier per situar les coses.
—L’important és el currículum.
—L’important és el que passa ara i aquí.
—Què?
—Here and now: no has parlat amb els hippies?
—Si vols que et digui la veritat, gens: són caòtics, malgirbats i dropos.
—Es pot saber què fas per divertir-te?
—Natació submarina…, equitació. I estudio idiomes.
—No em diràs que l’alemany et diverteix?
—He fet coses més dures a la vida.
Ell no va continuar, potser per precaució que no se li esfondrés el personatge. Era
llesta i atractiva i allò era suficient, no calia aprofundir massa, no fos que el decebés
abans de sortir junts.
Li va proposar d’anar al seu pis, que en realitat no era un pis sinó uns baixos.
S’entrava per casa d’uns senyors absolutament convencionals que feien com si no el
veiessin mentre travessava el rebedor i el saló per baixar al soterrani. Ella, en entrar,
va estranyar-se.
—Això és una cripta!
—Quasi romànica, mira quin absis més el·líptic.
—Què?
—Les finestres donen a la vorera, es veu perfectament quines sabates gasten els
americans. Les nacionalitats es coneixen per les sabates: els anglesos robustes, els
italians fines, els espanyols indescriptibles…
—Quina música gastes?
—The Who; Crosby, Stills and Nash; Clearence Clearwater que, per cert, vénen al
Med a prendre cafè, Janis Joplice.
—I de clàssica?
—Satie.
—…
—Vols que liem un porro?
De fet, Xavier ja l’estava confeccionant quan va fer aquesta pregunta retòrica. Va
posar-li les Gymnopédies d’Eric Satie i va treure els poemes de T. S. Eliot.
We are the hollow men

We are the stuffed men
Head piece full of straw
—Em sembla que el poema no va amb la música.

Xavier canvià a Wordsworth.
Though we can’t bring back the hour
Of splendor in the grass…
mentre encenia la llosca i la passava amb desimboltura. Ella fumà, tornà a fumar,
encara una altra vegada. Res. Xavier, que començava a pujar en globus, la mirava
curiós.
—Res, no sento res.
—Let it be.
—…
—Deixa’t anat. Tune in, turn on, drop out.
—No puc fer tantes coses a l’hora.
—És un dir, dona. Empassa’t el fum i obre’t…, de ment.
—M’horroritza no controlar.
—Doncs l’herba es fuma precisament per descansar del control de la raó.
—De què serveix descontrolar la raó? Va contra el que m’han ensenyat i el que
practico. Cada moment ha de servir per aconseguir alguna cosa, no podem perdre el
temps.
—On t’ho han ensenyat això?
Malena va guardar un silenci enigmàtic, absorta, com si recordés l’adolescència,
quan aquell orde religiós li inculcà la força de voluntat, l’esperit de sacrifici i el minut
heroic, que consisteix a saltar del llit quan sona el despertador, sense pensar-s’ho dues
vegades. Ara ella veia nítidament que del que es tractava era precisament del contrari,
de ficar-se al llit, i que Xavier, encara que s’ho pensés dues vegades, s’anava excitant
visiblement per la seva presència a la cripta.
Va fer el càlcul —mentre l’altre es pensava que el seu aire absent era degut a la
música de Satie— dels pros i contres d’allitar-se amb el Xavier i, per un pèl, la
decisió va caure del cantó del sí. Hauria pogut decidir que no, perquè ja se sap que
l’ànima humana és imprevisible i voluble. No la del Xavier, el qual, un cop
connectats els ploms de l’erotisme ja no pensava amb el cap sinó amb el que, en
principi, no està fet per pensar. L’home es perd pels dos membres que tenen fre, un
dels quals és la llengua.
En els embats joiosos de l’amor li va semblar veure fugaçment unes marques a les
cuixes d’ella que no podien ser de les mitges —cosa que l’hauria excitat— sinó d’un
cilici, cosa que el va pertorbar de tal manera que va estar a punt de fer el ridícul. Així
que estava davant d’una beata calvinista disfressada de China Blue! No calia
esforçar-se per convèncer-la de la filosofia hippy, oriental o xamànica, ja que aquella
noia devia ser voluntariosa, treballadora, enèrgica, asèptica, puntual i trepa, però mai
no seria relaxada, oberta, bohèmia i improvisadora. Aquests eren els fets entorn de
Malena Gamboa que Xavier es resistia a reconèixer, a pesar de tenir-los davant el nas.
«Per què no ens relaxem tots una mica», va pensar, deprimit, Xavier. «Ni als vint-
i-pocs anys, al llit i a Califòrnia, no és capaç d’abaixar la guàrdia i oblidar una estona
la idea d’utilitat. Aleshores, per què li interesso jo?», es va preguntar mentre
acabaven el primer round. I durant la pausa, que Xavier va festejar amb un altre
porro, ella va deixar caure amb diplomàcia:
—Tens cotxe?
—Un Rambler.
—Suficient per arribar a Los Angeles.
—Vols anar-hi?
—Tu, no?
Xavier no estava en condicions de negar-li res.
—La primera setmana de juny et va bé?
Això va dir-ho mentre es posava els pantalons de Max Mara i la brusa d’Hugo
Boss que li donaven esveltesa i consistència.
—Per què et vesteixes?
—Que no hem acabat?
—Depèn de com es miri, jo pensava…
—No estic per perdre el dia, tinc coses a fer.
—Més importants que passar-t’ho bé?
—No hem vingut al món a passar-ho bé.
—A no? Doncs a què?
—A complir el deure de cadascú.
—I quin és el teu?
—Treballar, aconseguir, triomfar.
Xavier intuí que no calia insistir: aquella dona era d’una peça, la prens o la deixes
però no la discuteixes, car els seus objectius eren tan clars que no permetien la més
mínima desviació. «La linea diritta, la chiarezza dell’idea», havia dit Mussolini,
segons el professor d’urbanisme, i Xavier va aplicar aquests conceptes a la persona
que tenia davant i que ja agafava la bossa.
Per anar a Los Angeles van agafar la Highway 1, que uneix San Francisco amb Los
Angeles circulant arran de mar: Monterrey, Big Sur, San Simeon, eren les etapes que
ell es proposava. Monterrey perquè, a ell, li recordava la Costa Brava, amb el mar
entre pins i els jardins de flora mediterrània. Va adonar-se que l’apreciació del
paisatge no era el fort de Malena, que parlava de tot menys del que tenia davant, fins i
tot quan passaven per una vista sublim, com ara l’oceà i el cel emmarcats per penya-
segats purpuris com els troncs de sequoia, tan abundants a Califòrnia. A Big Sur, van
fer nit a l’Spa que Michel Murply havia convertit en la universitat lliure del que anys
més tard es diria New Age.
«Relax, relax», deia la professora de sensory awareness. La Malena intentava
deixar-se anar, però els seus músculs enravenats, les seves articulacions anquilosades
per la rigidesa d’anys de tensió, no responien a les instruccions de l’ajudant de
Bernard Gunther. La monitora es va apropar a Malena, fascinada per aquell cos
insòlit de tan inflexible i encarcarat.
—Provi d’oblidar que té un cervell, deixi’s anar.
«Quina mania amb el deixar-se anar! Des que conec el Xavier que no sento altra
cosa. Aquesta colla estan bojos: tot el món es dedica a controlar i exercitar la voluntat
i ells s’entrenen per deixar-se fer. Aquests hippies no aniran enlloc», va concloure
Malena, que no podia relaxar-se ni que s’ho proposés i que ni tan sols va ser capaç
d’adonar-se de la double bind que suposa esforçar-se per ser natural. Ella era capaç
de forçar fins i tot la naturalitat, ja que sabia que la voluntat ho pot tot. No es
plantejava que una naturalitat fingida no val la pena. Les finalitats no eren el seu fort,
tan sols els mitjans.
Xavier mentrestant va agafar el curs d’Aikido, on ensenyaven a exercitar la
utilització del ki. El ki és ni més ni menys que «la força» de La Guerra de les
Galàxies. Probablement George Lucas va seguir un curs d’Aikido amb Kapleau a Big
Sur i va incorporar el ki al seu argument donant-li un nom tan occidental com
«força». A tot l’Orient se sap que hi ha una energia etèria que és l’élan vital del món:
els xinesos l’anomenen chi, els japonesos ki, els indis prana. Tot el funcionament de
l’acupuntura xinesa es basa en el chi; el que fan les agulles és regular la circulació del
chi dins del cos, bé dissolent nusos, bé acumulant-la en zones (anomenades chakras a
l’Índia). Xavier sentia passar el ki per les seves mans i allò li donava una agradable
sensació de poder, de diferència envers el comú dels mortals. Quan una japonesa que
li va tocar com a parella li va dirigir el ki d’ella a les seves espatlles es va excitar de
mala manera, d’una manera gens oriental però molt orientada i no prevista a
l’exercici.
Continuaren la ruta el dia següent amb idea d’arribar a Los Angeles d’una tirada.
Xavier aprofità les hores de cotxe per indagar els orígens de Malena. Ella, com en tot,
va ser calculadora en el que va explicar i el que va callar.
Venia de família de militars, com ell, però per part de mare; l’avi matern, general,
li havia fet realment de pare, ja que s’entenia millor amb ell. Ja se sap que qui té avis
pot prescindir dels pares. Però no de la mare, la qual va imposar a Malena la
disciplina espartana que no es podia treure de sobre. La va enviar a les monges de la
Corunya, ella es va escapar en tren a Madrid per veure un nòvio, que la rebé
horroritzat i que la decebé aviat de la consistència del sexo fuerte. La cara de por del
nòvio pel qual ella havia desafiat la seva mare i fugit del convent li va fer néixer per
l’altre sexe un menyspreu que mai més no es podria esborrar, incurable, implacable,
indiferent. Això, com tantes altres coses, se li escapà a Xavier, el qual, com tants
d’altres, quan li agradava físicament una dona, i era a més presentable, ja no veia el
que tenia al davant, sinó la projecció dels seus desitjos que tapaven la personalitat
d’ella. No li havia servit de res llegir Stendhal.
Quan les monges van comunicar a la mare l’escapada ferroviària de la seva filla,
la senyora de Gamboa va ficar-la en un col·legi privat de caire religiós, amb una
residència també per a universitaris. En aquesta nova institució va residir també quan
féu la carrera de psicologia a Madrid. Un professor amic dels seus pares els va
convèncer que li deixessin seguir la seva vocació. A províncies es dóna el cas del vell
professor que té ascendència com a conseller i que preval sobre els caràcters
reaccionaris; gràcies a ell Malena va poder estudiar a Madrid el que li agradava. A la
residència hi havia una capella on ella va tenir una decebedora crisi religiosa: dirigida
com estava pel culte a la voluntat, es plantà davant el sagrari i exigí a Crist que se li
manifestés. Com que no passava res va redoblar el seu esforç mental per comunicar-
se amb el més enllà i, com que això encara se li negava, va abandonar la solitària
capella convertida en materialista aferrissada, irreductible. Mai va comprendre que
també en la religió cristiana és imprescindible deixar-se anar. No en va els místics
empren paradoxalment la metàfora de l’orgasme.
Acabats els estudis amb l’èxit proporcional a la seva voluntat i capacitat de
treball, va aconseguir la beca Fulbright per treure’s el doctorat als Estats Units. El fet
de ser admesa a Berkeley no li féu una especial il·lusió —al revés de Xavier, que
l’entusiasmava estar allà, al bell mig dels hippies. A ella li interessava el nivell del
departament de psicologia per tal que el seu currículum no baixés. La resta, aquella
immensa fireta dels hippies, ni ho veia: ella era a Berkeley —ni tan sols per aprendre
— per millorar el currículum.
Això Xavier ho aniria descobrint amb el temps, de moment conduïen per un
indret on es repetien insistents els avisos que San Simeon es podia visitar.
—Què et sembla si ens aturem una estona per visitar San Simeon?
—I per què vols anar a veure una ermita?
—Perquè això que en dius ermita és el palau del Citizen Kane. No vas al
cineclub?
—Sí, sí, és clar. Creia que Kane era imaginari.
—Basat eh William Randolph Hearst, que vivia en aquesta ermita que et convido
a visitar.
Aquest gran casalici va excitar la imaginació d’Orson Welles, potser perquè ell
mateix s’assemblava força a Hearst en el seu gust pel luxe, i li inspirà la idea de rodar
Ciutadà Kane. La pel·lícula li costà a Welles guanyar-se la rancúnia de Hearst, la
qual cosa, a Califòrnia, suposava l’exili i la proscripció de la indústria
cinematogràfica a causa del veto del magnat. Però, per què aquesta malvolença? Al
cap i a la fi el ciutadà Kane no queda pas tan malament a la pel·lícula. No. La qüestió
és molt més subtil. Resulta que «Rosebud» era l’apel·latiu amorós amb què Hearst es
referia a una part íntima de l’anatomia de la seva amiga Marion Davies. El potiner de
Welles va tocar el voraviu al prohom i Hearst mai no li va perdonar el sarcasme.
Aldous Huxley té una novel·la, After Many a Summer, l’acció de la qual té lloc a
l’excèntrica mansió, on un milionari reuneix una barrija-barreja de gent, mentre el
seu metge, el misteriós doctor Obispo —per quina raó els dolents de les pel·lícules
angleses sempre tenen noms espanyols o italians, com Profumo, posem per cas?—, fa
tot d’experiments amb carpes per aconseguir la longevitat. Quan va voler comentar
aquesta obra, la guia del tour no va voler entrar en el tema: es negà a comentar la
novel·la de Huxley i encara amb més vehemència la pel·lícula de Welles. La lleialtat
al genius loci era total.
Un autobús porta els turistes des de la baldana de la serralada, a tocar de la
Highway 1, fins dalt el cim on es dreça el «castell». El xofer de l’autobús, un
d’aquests americans de la vella guàrdia, cepat, molt trempat, primfilat, agafa el micro
i engega: «Ara els poso la cinta. No sé pas per què té aquesta música al
començament: posaré el volum ben baix i ja l’augmentaré quan comencin a parlar». I
afegeix tot convençut: «No crec pas, senyors, que vostès hagin pagat vuit bucks per
escoltar música de cambra». I els talla de cop el Concert de Brandenburg que els
directors del museu havien col·locat a tall de portada davant l’explicació parlada del
«castell», i que sona mentre l’autocar puja cap a la mansió. El xofer els explica que el
castell és de l’estat de Califòrnia, però que les terres encara pertanyen a Hearst. I ho
diu sense gens d’acrimònia, gairebé amb orgull. Com és que als Estats Units no hi
trobes mai cap mena de rancúnia, en ningú, en contra dels milionaris, ni la mínima
espurna d’odi en contra dels terratinents? Potser perquè van fer els seus diners seguint
unes regles del joc que encara són vàlides. A Europa, els terratinents van aconseguir
les seves terres el segle XI amb unes altres regles —les feudals— ja enderrocades.
Aquí, no: el milionari americà és nou de trinca, i la gent sempre pot pensar que el seu
avi també podia haver aconseguit el mateix. En teoria, a Amèrica qualsevol pot ser
milionari. Per això els magnats no provoquen enveja sinó emulació.
L’enveja és la sida de l’emulació, libido de la competitivitat pervertida. No pot ser
aquesta la clau del nostre pecat hispànic? En no poder emular, a causa de la rigidesa
social, ens vam llançar a envejar a gratcient tot allò que sabíem que mai no arribaria a
ser nostre. Les societats amb mobilitat entre les classes emulen; els països amb
rigidesa hereditària i encarcarament secular del patrimoni envegen. El problema és
que ara, tot i que el desenvolupament econòmic hagi remogut la distribució de la
riquesa a Espanya, estem tan avesats a la mania amable d’envejar que continuem
encebant el nostre petit monstre verd.
Un cop arribats al cim, la primera cosa que et crida l’atenció és una piscina
exterior de marbre blanc rematada pel frontispici d’un temple grec autèntic, però el
timpà del qual, en haver perdut les estàtues que ocupaven el triangle, ha estat
complementat amb escultures del Renaixement, imitant el grec. Per les engires de la
mansió central hi ha tot un reguitzell de cases per als convidats, amb aquells balcons
de fusta repussada típicament marroquins. Aquesta mena de bungalows estan moblats
amb peces com ara el llit de Richelieu, arquimeses espanyoles del segle XV, catifes
perses autèntiques i altres antiguitats igualment aclaparadores, cadascuna de les
quals, per separat, és una veritable meravella, però que combinades sense solta ni
volta com allà assoleixen el súmmum del postmodernisme en el pitjor sentit del
terme.
El jardí, davant per davant de la casa, és ple d’escultures egípcies, romanes i
gregues autèntiques. La façana del castell de San Simeon és una estranya barreja de
missió californiana i de cortijo andalús. El seu interior és la casa de la bruixa. El guia,
assenyalant unes magnífiques cadires de braços de fusta tallada, va dir: «I aquests són
els setials del cor de la catedral d’Urgell». Xavier, que havia sentit a dir que l’antic
cor de la catedral de la Seu l’havien cremat «els rojos», va experimentar una profunda
perplexitat en trobar-se aquells mateixos seients al menjador del senyor Hearst. Hi
havia un grapat de banderes de tipus sienès penjant damunt la taula, d’un mal gust
evident. La taula estava parada amb vaixella, coberteria i cristalleria fines; al costat,
com a l’època del senyor Hearst, tovallons de paper i ampolles de quètxup. Als salons
hi havia espais enrajolats amb mosaics perses del XVII, una col·lecció d’àmfores de
ceràmica grega que el guia se sentia molt cofoi de mostrar. Xavier s’anava enervant
davant les fanfarronades i la complaença del guia en explicar les grandeses de Hearst,
que a ell, en el seu bon gust sòlidament burgès, li semblaven vulgaritats grolleres. I,
sense poder-se’n estar, va exclamar finalment: «Què dimonis sabia Hearst de
ceràmica grega!». I el guia, impertèrrit, li engegà: «Mister, anybody who buys
200.000$ worth of greek vases knows everything about greek vases».
Això és Amèrica.
El guia no ho havia dit en to de burla. El pitjor del cas és que ho havia dit molt
seriosament. Perquè per als americans el diner és la mesura de totes les coses. No
s’acaba d’entendre aquesta obsessió que tenen pels diners: puges un dia a un avió
qualsevol, et toquen de veïns uns americans, i al cap d’un minut ja comences a sentir
la paraula dòlar, i no pots parar d’escoltar la paraula «money» cada trenta segons. Per
què?
A San Simeon hi ha una sala de projeccions on sempre passen el mateix
documental, que sempre es fa massa curt: es tracta d’un documental filmat en els
mateixos terrenys de San Simeon a l’època del seu apogeu, cap als anys 30. S’hi
poden veure personatges com ara Chaplin, Clark Gable o Marion Davies, l’amigueta
del milionari, i el mateix Hearst, sempre amb aspecte ferreny. La traca final del
sumptuós aiguabarreig és la piscina coberta, decorada amb mosaic blau i or a l’estil
bizantí, que fou construïda per artesans venecians vinguts expressament per treballar-
hi dos anys fins a l’acabament de l’obra. Al damunt d’aquesta piscina hi ha les pistes
de tennis. I fins allà on pot arribar la vista, sobre muntanyes, pujols i boscos, és on hi
ha el meravellós parc natural on Hearst deixava en llibertat tota mena de bèsties
salvatges, de les quals, en aquest moment, en queden ben poques. La família Hearst
va cedir el castell i les terres a l’estat de Califòrnia, i s’ha reservat només un ranxo al
galter de la muntanya.
Van sortir de San Simeon, Xavier pensatiu, Malena entusiasmada:
—Quin luxe, quina riquesa, això és viure bé.
—No ho trobes vulgar?
—A partir d’un nivell, no hi res que sigui vulgar.
—De quin nivell?
—Posem-hi un milió de dòlars seguit de tres zeros.
—Doncs jo creia que el mal gust no té preu.
—No t’equivoquis: el que hem vist per a tu és impagable, però el senyor Hearst
s’ho va comprar. El que passa és que de Hearsts n’hi ha molt pocs —va afegir
Malena, que va quedar-se pensativa, amb els ulls perduts en la distància i en el futur.
Xavier acabava de constatar un altre obstacle a la bona avinença entre ells dos:
ella adorava el poder que dóna el diner sense aturar-se a avaluar el bon o mal gust
amb què s’utilitza. Xavier s’entestava a no veure que s’havia lligat una materialista
galopant. Per què hem de descobrir la gent de mica en mica, i començar-ne a tenir
una idea mínimament acurada quan ja és massa tard, quan portem mesos amb ells —o
elles— i el costum, la mandra, la facilitat, la por d’estar sols, ens fan persistir en una
persona que, si s’hagués manifestat obertament els primers dies, hi hauríem trencat
decididament i sense dolor a les primeres setmanes de relació?
Un altre anunci, més curiós encara, els va advertir que s’apropaven a Los
Angeles. El gran cartell al costat de la carretera deia: «Si vostè no ve a Los Angeles,
Los Angeles anirà a vostè», i oferia solars en una urbanització. A poc a poc, la
carretera costanera es va anar tornant lletja, envoltada de xalets tètrics, miserables, de
fàbriques, màquines i cables elèctrics. L’oceà es va perdre de vista i es van trobar en
una autopista arcaica, de ciment armat.
S’instal·laren en una casa tronada de Malibú d’un professor d’espanyol a UCLA
que es queixava que la ciutat era incomprensible. Ja gairebé no sortia de casa, perquè
els primers dies l’havia detingut la policia per passejar.
—On va vostè? —li demanà un agent.
—No ho sé —contestà titubejant l’hispanista.
—Caminar sense destinació és loitering, està penat per la llei.
—Doncs vaig a comprar tabac.
—On?
—Tampoc no ho sé, si fossin tan amables d’indicar-m’ho.
La seva condició d’estranger i sobretot de professor a la universitat el va salvar,
però l’experiència no li feia cap il·lusió. Així que es va recloure a casa amb les
novel·les de Jack London i els discos de la Nico a fumar herba, car deia que «aquesta
ciutat no la pots viure sense porros, és un viatge surrealista, he renunciat».
Malena, que es trobava a Los Angeles com peix a l’aigua, li va recomanar que es
comprés un cotxe, cosa que li canviaria la vida, perquè Los Angeles sense cotxe és un
malson. Ella, usant el cotxe d’ell, va començar a voltar misteriosament per diversos
barris: s’aturava a una casa; hi entrava; en sortia amb un paper a la mà; anava a l’altra
banda de la ciutat; preguntava. Xavier l’acompanyava amb desencís creixent, era
evident que cercava alguna cosa, segurament un amant anterior, o un psicòleg. En tot
cas una persona nòmada, ja que van repassar una dotzena de cases.
—A Los Angeles la gent no paren quiets.
—Sí, però tant…!
—Fins i tot els propietaris de cases surten el week-end a trobar-ne una altra per
vendre la que tenen i canviar.
—El teu amic no és propietari.
—És productor de televisió. I et diré més, ja que has tingut l’amabilitat
d’acompanyar-me: d’ell depèn que quan torni a Barcelona em donin un programa a
TV Més.
—Sobre què?
—La psicologia de l’estrès, els casos límit de la vida moderna, l’ansietat urbana i
les noves tecnologies.
Mantilla observà que aquella noia, normalment displicent si no altiva, rarament
s’il·lusionava quan parlava del seu futur programa a la TV. I quan finalment van
trobar el productor rodamón, Malena es va acomiadar de Xavier i l’envià a Berkeley.
—Jo ja tornaré amb Greyhound.
CAPÍTOL 5
—Creu-me, Ricard, la conec bé, no és el millor per a tu. A més pots espatllar la teva
relació amb l’Eufèmia.
—Si ho vols saber, crec que aquesta suposada relació està bastant deteriorada
sense necessitat d’afegir-hi elements externs.
—Si el que vols és una aventura, aquesta no és la dona.
—Com ho saps?
—Perquè he viscut amb ella —confessà Xavier Mantilla.
—Ja m’ho semblava, te la mires com a una cosina.
—Què vols, sóc un sentimental.
—Jo més.
—Doncs compte amb ella, és calculadora, freda i no fa puntada sense fil.
Els llums començaren a afluixar-se i el mestre atacà l’obertura de Tannhaüser. El
Liceu emmudí per escoltar les greus notes del vent que tant feien patir Xavier a causa
dels galls imminents que es temia.
—Aquest vent del Liceu no l’arreglarem mai —murmurà.
—La Malena arriba tard —contestà neguitós Ricard.
—Això tampoc no ho arreglaràs mai.
A l’entreacte baixaren al bar per aconseguir una copa de xampany amb fruites i
comprovar si Malena havia arribat o no. Xavier s’excitava parlant d’òpera i, com que
la seva revista era obertament wagneriana, aquell dia estava especialment xerraire.
—Tannhaüser és el mínim que cal sentir de Wagner però és el màxim que gosen
fer al Liceu. Quan sentirem la Tetralogia sencera? Allò és Wagner i la resta són
aperitius per fer boca. Diuen que l’escenografia no hi cap en aquest escenari arcaic,
aquest teatre hauríem de cremar-lo!
Ricard deixava parlar Xavier, el radicalisme del qual esdevenia graciós per
moments.
—Cremar-lo? Vols dir?
—El que sents, amb un bufador d’acetilè i començant per les cortines tronades i
decadents.
Xavier s’anava excitant amb la idea de la conflagració purificadora mentre prenia
la macedònia amb xampany com ho havia fet un segle abans la seva besàvia. Ricard
es separà d’ell entre la gent per atansar-se a Malena.
—T’has perdut el primer acte?
—Sóc més liceista que wagneriana.
—Diuen que els catalans es proclamen partidaris de Wagner, les dones primes i el
vi sec, però que en realitat els agraden les dones grosses, el vi dolç i la música de
Verdi.
—Això no és teu.
—No em creus capaç de ser enginyós?
—Encara no sé del que ets capaç —digué mirant-lo fredament.
Ricard va dirigir el Mil quatre-cents pel Paral·lel cap a la plaça Espanya; abans
d’arribar-hi va dubtar si pujar cap al Poble Sec, però seguí la Gran Via. Entrà en un
pàrquing i algú va córrer una cortina darrere el cotxe per amagar-ne la matrícula.
Malena es va repenjar al seient.
—On em portes?
—Al paradís de Venus.
Entraren al meublé i pararen a l’habitació amb la petxina de la deessa a la
capçalera del llit.
—M’havien dit que eres un trobador.
—T’he trobat, no?
Malena el va deixar fer, ell començà a tallar-se i, per animar-se, pensà en els
Beatles.
Here comes the sun, du ru du du, du du

And I say, its all right!
però no funcionava, va canviar de disc:
Little darling
I see the ice is slowly melting
però l’ice d’ella no es fonia.

—Let it be —va murmurar Ricard entre els debats de l’amor. Ella el va mirar
astorada.
—Tu també prediques el deixar-se anar?
—Em sembla el més apropiat en aquesta situació.
—Una cosa és deixar-se i l’altra deixar-se anar.
Ricard no tenia el cap per a subtileses tomistes, i continuà aplicant-se amb
resultats minsos. Li va començar a agafar un cert mareig que s’esforçà per apartar
com fos. La catàstrofe era imminent. Va pensar en la sentor de l’anglesina.
El més persistent record de la seva infantesa, encara avui punyent i clar, estava
embolcallat en una sentor d’anglesines. Una planta enfiladissa gegantina envoltava la
casa i s’enlairava monstruosament fins al terrat. Les fulles i rams florits orlaven les
finestres i quan obria els porticons al dia clar el saludaven la llum i el perfum. Qui pot
explicar la sentor de l’anglesina! Va dir Théophile Gautier a Baudelaire que
l’escriptor veritable és qui coneix totes les sensacions i sap dir-les en paraules. Ell no
ho sabria dir a hores d’ara. És una flaire fresca però delicada, dolça amb un matís
violeta, una dolçor fresca aigualida, com si la flor estigués mullada i la pituïtària es
refresqués en flairar-la. Aquell matís violeta és d’encens, d’ambre —massa fort— o
del bri d’herba quan traspua tot just la terra?
Aquests records, més que proustians, eren una extensió del mètode de
Stanislavsky aplicat a la trempera: es va començar a animar. Va sentir, esperançat, un
cert vigor, però encara no suficient. Procurà pensar en la sentor de magnòlia.
Al cap de l’hort hi havia un arbre amb monstruoses flors blanques tan delicades
que s’enterbolien només de tocar-les. La tia Hermínia les collia per posar-ne al
rebedor. Sobre el moble blanc vora l’escala, una plata d’aigua acollia la magnòlia,
que surava sobre el líquid. Estava prohibit de tocar-la. Això, i la seva sentor, que
s’escampava per l’entrada i els saludava com una carícia ombrívola quan tornaven,
suats, de jugar al sol, li conferien una presència reticent, encisadora, quasi
provocativa.
S’atansava a ella, l’ensumava, remenava l’aigua amb els dits, i l’esflorava el just
per veure fins on la podia tocar sense que es tornés fosca. Ve d’això la paraula
«esflorar»? Va ser la magnòlia el primer contacte pueril amb el que és intangible,
suau i prohibit? Ara en sentia un altre, bastant més aspre, perquè la pell de Malena no
era precisament el seu millor encant: era més propera al paper d’estrassa que a la
magnòlia.
Reconfortat amb aquests records s’aplicà a la difícil tasca de fer-la gaudir —en
què devia estar pensant aquella dona?— fins que va notar un escruiximent que ell es
va afanyar a donar per bo.
Quan el cotxe va sortir de l’aparcament encortinat del meublé i enfilà el carrer,
esclataren els flaixos d’una dotzena de fotògrafs.
—Ens han seguit —va fer Malena amb una barreja de contrarietat i orgull.
—A mi qui vols que em segueixi?
—En quin món vius? Que no has vist el meu programa?
—Quin programa?
—A TV Més, es diu Situació límit.
—Doncs aquí en tens una. Què cal fer, doctora?
—Accelerar.
—Tot ho resols amb velocitat, eh?
—Això tu.
«No, si encara acabaré culpabilitzat jo», pensà Ricard, que mirava els fotògrafs
amb cara de circumstàncies. Acabava de descobrir que Malena era un personatge
públic perquè feia un programa a la televisió. És clar: ell, a la tele, només mirava els
partits de futbol; la resta no li interessava gens ni mica. Ell vivia al segle XII, entre
Bernat de Ventadorn i Jaufré Rudel. De cop i volta, va considerar la possibilitat que
les fotografies fossin publicades: es va sentir com la comtessa de Perpinyà després de
menjar-se el cor del seu estimat Ramon de Cabestany. Va conduir vers la nit com una
ànima en pena.
Absort en la contemplació del cafè del matí, com la pitonissa de Martinet que
esbrinava el futur a les taques d’oli sobre aigua, Ricard Sureda va sentir, a la porta del
mas on s’havia refugiat, una cançó trobadoresca.
«Sens dubte els esdeveniments m’estan embogint fins al punt que sento músiques
celestials», va pensar, alarmat, però la música persistia cada cop més riallera, i no
brollava de dins del seu cap, escalfeït encara per les fotografies, sinó que li entrava
per les orelles.
Va sortir de la cuina perseguint l’origen del cant i, a la porta, va trobar Rossell
amb un home alt i prim que somreia d’una manera que escampava papallones
daurades per les nines dels ulls.
—Recordes l’Eteri Albret, que vam visitar a la cova del Vinhamala? És l’home
que més coneixement té dels càtars; si algú pot saber alguna cosa sobre la seva actual
existència és ell.
Eteri sostenia un casset amb la música dels trobadors que sonava, i va seguir
aguantant l’aparell alçat de tal manera que Ricard es va quedar amb la mà a mig camí
de l’encaixada. Quan va acabar la cançó, Eteri va deixar el casset.
—És una gravació d’una meva amiga de Sant Feliu amb cançons de Beatriu de
Dia. T’ha agradat?
—Preciosa. I encara millor la sorpresa: sou molt generós.
—El que tinc m’agrada compartir-ho, és gairebé tot dins d’aquest cotxe.
Ricard veié un Seat 850 amb matrícula d’Andorra, la qual cosa li semblà el
súmmum de l’elegància: cap habitant d’Andorra es compraria mai un Seat, i encara
menys un espanyol resident. Però després de veure com s’havia instal·lat a la cova a
dos mil metres d’alçada, ja s’ho esperava tot d’aquell home. Se’l va mirar amb
renovada curiositat. Eteri era el més semblant que es pot imaginar a la figura de Don
Quijote: alt, prim, ulls espurnejants, vestuari elegant però descuidat, un Rocinante
matriculat a Andorra i amb Rossell com a Sancho Panza.
—Voleu esmorzar? Passeu.
En veure el caliu a la llar, Eteri s’animà.
—Tens una poma? —la va embolicar amb paper de plata i la va ficar dins les
brases—. Així que t’interessen els càtars? —va preguntar-li Eteri mentre esperava
que la poma es cogués.
—Tinc el convenciment que els càtars existeixen i que encara n’hi ha entre
nosaltres, però no sé com posar-m’hi en contacte.
Eteri el mirà divertit, el va sospesar i es va decidir a parlar. Ho havia explicat
tantes vegades…! Però sentia que, en aquesta vida, el seu ofici, a més de ser lliure,
era comunicar un munt de coses que havien quedat marginades per l’educació oficial
i fins i tot per bastants intel·lectuals contestataris.
—El començament —pontificà Eteri— fou la pulsació prenyada de futur, que es
produí al Pirineu l’any 1000, quan Catalunya s’obrí al món per donar els fonaments
del Romànic. Època poc coneguda, mal interpretada i negligida com a moment de
foscúria, que precisament és un instant privilegiat del nostre país.
—Els càtars?
—Ja hi arribem. Calma.
Eteri tragué la poma del caliu.
—No tens pas una trumfa? —li va demanar, emprant la denominació de la gent
dels Pirineus. Ricard l’hi va donar i ell la va ficar també al caliu.
—I una ceba? La ceba queda molt fina feta així.
Va enviar la ceba a les brases i continuà.
—Durant l’any 1000, el Pirineu serveix de baula entre l’avançada cultura del
califat de Còrdova i la barbàrie endarrerida del nord d’Europa. Gerbert d’Aurillac,
jove monjo espavilat, ve a Catalunya per estudiar matemàtiques amb Ató, bisbe de
Vic. El dux de Venècia, Pere Ursèol, viatja a Cuixà, on acaba els seus dies, amb
Romuald, un patrici de Ravenna i fundador de l’orde camaldulenc. La seguretat de les
valls i l’excedent pecuniari dels ramats, fàcils de salvar en el cas d’invasió, fomenten
una economia florent, l’expressió cultural de la qual és l’art romànic, que omple
ambdós vessants de la serralada, no solament amb esglésies, frescos i claustres
esculpits, sinó també amb ponts, camins i mercats, emparats en la Treva de Déu
concebuda per l’abat Oliba l’any 1027.
—Tinc entès que els càtars apareixen al segle XI —l’interrompé Ricard—, però
per què aquí i no en un altre país?
—Els càtars no aparegueren aquí per atzar: el temperament d’aquestes regions
pirinenques era el principi per al seu arrelament. De fet, el catarisme occità té molts
elements precristians agafats de la tradició immemorial dels Pirineus, de
l’adopcionisme de Fèlix d’Urgell, a més de les influències constatades dels bogomils
de Bulgària. El catarisme es refugià i resistí a Montsegur, perquè és una heretgia
pirenaica; la seva supervivència, malgrat tots els atacs, pot encara constatar-se en la
mentalitat de la gent. A Catalunya, els càtars desbandats es refugiaren en llogarrets al
voltant del Cadí, i els cavallers faidits desposseïts acompanyaren Jaume I a la
conquesta de Mallorca.
Eteri es menjà la trumfa i la ceba.
—Voleu alguna cosa més?
—Què més tens?
—Queda sopa d’anit.
—Vinga.
Eteri va engolir la sopa. Rossell va fer signes a Ricard i se l’endugué a part per
avisar-lo.
—L’Albret menja com un llop.
—Ja.
—Vull dir que es pot passar tres dies sense menjar i després, quan se’n recorda, fa
el que ara veus.
—Tot sigui per l’església càtara.
Quan van tornar, el plat de sopa era buit i lluent.
—Mireu, Albret —implorà Ricard—, jo no estudio coses en abstracte. No sóc un
intel·lectual sinó un místic.
—El místic és un intel·lectual que pensa amb imatges.
—Potser, però jo no vull pensar, vull sentir, experimentar, ara en diuen
«vivenciar». Això és el que m’interessa. D’informació ja en tinc a la biblioteca, a
l’ordinador… El que jo cerco és transformació.
—Si abandones el sentit crític cauràs en sectes, gurús i perdularis.
—Precisament per això necessito la vostra ajuda. Vós sou gran i heu viscut molt.
—Més del que hauria volgut. Durant la Guerra, era d’Estat Català, que no eren
càtars precisament, però sí dualistes i perseguits, com ells, després de la desfeta. Jo
vaig fugir a Andorra. Ara ja m’han oblidat.
—Vós sou inoblidable, senyor Albret.
—Bé, doncs diguem que em vaig fer oblidar passant jueus de França cap a
Espanya pel camí de Sant Joan de l’Erm, que per cert era el gran camí càtar de Foix a
Castellbò. També vaig donar algun cop de mà als aliats.
—Espia?
—He fet tots els papers de l’auca.
—Doncs jo voldria que em recitéssiu l’auca dels dos principis: l’auca dels
maniqueus i els bogomils, i com és que podem retrobar la pau en aquest món creat
pel Demiürg.
—Tot i que vaig estudiar al seminari, no sóc capellà, però et recomano que
assisteixis a les trobades dels Refugis Càtars al Pirineu Català. Allà trobaràs la gent
interessada en aquest món desaparegut…
—Voleu dir que ja no hi ha càtars?
—Mira-t’ho d’una altra manera: quin sentit té dir-se càtar o una altra cosa? No
dius que el que t’interessa és trobar la pau? Cerca-la en tu mateix, amb l’ajuda del
que vulguis, però no t’encaparris en una direcció, els camins són tants com persones
hi ha al món. Vés a les jornades i en trobaràs altres com tu.
—Me’ls presentareu?
—Si tu vols. Vés a les jornades, podràs dinar a Josa de Cadí i sopar a Castellbò.
Truca al Consell regulador del Camí dels Bons Homes al 93-8244151.
—També sou tour operator!
—Jo només sóc un entusiasta que procura encendre la flama en els altres. Si
aquest grup ha nascut gràcies a mi, com diuen, benvingut sigui, jo els recolzaré en tot
i per a tot.
—L’Albret va descobrir les tombes de Costoja —va intervenir el Russell— on els
inquisidors van profanar els sepulcres d’Arnau i Ermessenda de Castellbò. Ell el va
localitzar i va desbrossar les làpides sense inscripcions, però de la mida de les
tombes, i com que està documentat que van ser enterrats a Costoja, és possible que
siguin les pedres d’Arnau i Ermessenda.
CAPÍTOL 6
Ricard va ficar la clau al pany, va fer-la girar i va empènyer la porta endins. Res. Va
forcejar fins a comprendre que havien canviat el pany. Va pitjar el timbre i esperà:
sabia que Roger, el fill d’Eufèmia, estaria embruixat dins Internet i trigaria a obrir.
Finalment aparegué el noi, ros, robust i reticent, que sofria les atencions obsessives
d’una d’aquestes mares yuppies que es culpabilitzen pel fet de no ser a casa amb els
fills, i ho compensen amb una sobreprotecció extemporània, excessiva i malaltissa.
Ell, com és lògic, s’hi repenjava tant com podia, car ja se sap que l’ofici de fill és
d’un egoisme sense fre i que el límit a les seves exigències només el pot senyalar el
bon sentit dels pares, en aquest cas, de la mare. Ricard s’adonava que els desaires
d’Eufèmia a causa del fill no eren culpa d’ell sinó d’ella, dels problemes neuròtics
amb la maternitat que tenen les yuppies.
«El que no puc entendre», va pensar Ricard, «és per què, a la meva generació, els
pares s’han convertit en criats i xofers dels seus fills. Al meu pare —Déu l’hagi
perdonat— no se li hauria acudit mai que havia d’estar pendent dels meus
moviments. Si jo volia anar a esquiar, agafava un tren a les cinc del matí a la plaça
Catalunya i avall! Mai es va plantejar d’estiuejar on a mi em convingués o de viure
on jo havia d’anar a estudiar sinó al contrari: érem els fills els que seguíem els
moviments o les necessitats del pare —que la mare, com que no treballava fora de
casa, també seguia.
»Ara, no. Ara he vist companys de col·legi que, en tenir fills, s’han idiotitzat fins
a convertir-se en els seus criats, com si la seva vida no valgués res en comparació
amb la dels fills, com si no calgués viure sinó com a subordinats, i en funció, de la
vida dels fills. Com si al món, immens i variat, l’única cosa que existís, que valgués
la pena i tingués interès, fossin els fills —els seus, és clar. Aquest narcisisme estret,
cretí i embrutidor —ja que idealitzar els propis fills és narcisisme pur—, va empestar
tots els meus companys de generació quan van ser pares. El mateix li passava a
Eufèmia amb el seu fill únic».
Davant d’aquell sàtrapa divinitzat de manera neuròtica per la seva mare, Ricard
no tenia la més mínima possibilitat, i el que pogués fer amb Eufèmia depenia
incondicionalment dels moviments del nen i del que la mare, pel sentiment de culpa
de deixar-lo per anar a treballar, decidís que era l’adequat en funció del nen. Així les
coses, no és que Ricard odiés el nen —que no era pas més egoista que els altres i sols
s’aprofitava tant com podia de les atencions de la mare—, sinó que odiava la
circumstància: que Eufèmia tingués un fill i, a més, s’hagués encaparrat a demostrar
que era una number one a la feina. Així, era impossible una relació.
Ara bé, com que era un teòric, Ricard es preguntava per quin motiu els pares de la
seva generació s’havien convertit voluntàriament, i objectivament, en esclaus dels
fills. Algun motiu poderós devia portar-los a aquesta aberració.
La resposta evident és que volien donar als fills el que no havien pogut tenir ells,
la qual cosa és lloable si, en fer-ho, no es neguessin a si mateixos els plaers de la
vida. Aquesta abnegació innecessària era morbosa i mostrava una malaltia del
caràcter en tots els que havien nascut després de la Guerra Civil. Havia estat el
franquisme postbèl·lic el causant de la castració vital dels pares? O la modernització
del país, que els havia aclaparat, o tot plegat? El cas és que, com deia una pagesa
sàvia: «el meu pare em mana i els meus fills no em creuen». La generació de Ricard i
Eufèmia era la del punt d’inflexió, quan el món patriarcal antic periclità, i el nou
encara no tenia les normes familiars consolidades.
«Som una generació experimental», va concloure Ricard: «la nostra vida és una
pel·lícula de filmoteca: art i assaig».
Però, a ell, els assaigs que li convenien eren els de Montaigne i no els d’Eufèmia,
que, per cert, acabava de canviar el pany de casa. Així que s’assegué al living diminut
a llegir, o a fer veure que llegia La Vanguardia, car els seus pensaments corrien
embogits, esperonats per l’indici, funest i malastruc, del flamant pany de porta, que li
cremava l’estómac.
Quan faltaven minuts per les nou, amb la seva puntualitat de gerent, Eufèmia va
obrir la porta, va anar a l’habitació, va entrar a la cuina i va aparèixer al living.
—He decidit no continuar la nostra relació.
Ricard va sentir un cop de puny al tou de la panxa i després una buidor que, si no
hagués estat assegut, l’hauria esfondrat.
—Per què ara?
—Les fotos.
—Fotos?
—Amb Malena Gamboa, la famosa presentadora de televisió, «té un idil·li amb
un desconegut» segons el Bola.
Va posar l’èmfasi al «desconegut» i se’l quedà mirant fixament, com si mesurés
les forces.
—Això són invencions! A mi no m’han pogut veure amb aquesta senyora perquè
no hi he estat mai, amb ella!
Eufèmia va mostrar-li l’exemplar de Bola —que com totes les yuppies marujonas
comprava i llegia religiosament— i assenyalà una fotografia.
—Qui és aquest?
Realment fotut: un flaix havia aclarit la Malena, radiant i perfecta al costat d’un
ésser lúgubre, crispat i contorsionat, amb aspecte de la Cieguita de Sorrento però amb
la inconfusible fesomia del Ricard i la particularitat que, de l’ull esquerre, semblava
que mirés guerxo. Feia cara d’exhaust.
Ricard es va aixecar, com un zombi, per posar el CD de «Mes Mains» de Gilbert
Bécaud, però Eufèmia no en tindria prou amb foteses així.
—Aquest fals, frívol, feble i fotut somiatruites és fora de la meva vida!
La sentència havia estat pronunciada. Ricard va posar l’«Et Maintenant».
—Treu aquest bolero! No estic per samfaines!
Ricard encara no sabia que és impossible arreglar amb paraules el que s’ha
destruït amb fets, i encara menys que una decisió femenina no es canvia amb
arguments sinó amb diners, i molts. L’altra possibilitat, que és fer-los un fill, es gira
contra un mateix al cap de tres anys justos.
—No és el mateix ser fidel que ser lleial. Jo et sóc lleial i no et deixaré mai. Una
altra cosa és una nit esbojarrada.
—Una nit esbojarrada amb una psiquiatra? Com es menja, això?
—Una psicòloga també pot ser de carn i os.
—I tu què hi busques: la carn o l’os?
—Parlem seriosament: la nostra relació és llarga i profunda: cal superar els
moments dolents, cal construir…
—Si vols la veritat, no veig projecte de futur amb tu.
«Ja hi som», pensà Ricard: «la vida programada com un estudi de mercat. Sóc un
producte obsolet i amb poc potencial de consum. A les rebaixes de febrer!».
Va posar «Je t’apartiens», com si la música pogués dir-li alguna cosa, a aquella
fúria freda de la gestió empresarial: ell no entrava en la programació de futurs, era un
passiu a liquidar. Intentà un altre argument.
—Però què faràs tota sola?
Aleshores ella va posar «La Solitude, ça n’existe pas», del mateix Bécaud, amb el
somriure sardònic del cadàver del seu amor.
Llavors Ricard va començar a copsar la magnitud del desastre. Qui es quedaria
sol era ell: ella tenia el seu fill, i amb això bastava i sobrava. S’aixecà, com una
ànima en pena, però no va resistir l’impuls de dir-li una frase, per altra part copiada:
—Regardez-moi bien, Madame, parce que vous ne me reverrez plus.
«Què ho fa que aquestes frases sonin millor en francès?», va pensar mentre
passava per davant d’ella, que el va mirar amb un aire entre sorprès i indiferent, amb
una fredor xinesa que li devia venir de l’àvia. Al CD sonava «L’Indiference».
En realitat, ella ja ho tenia tot calculat: havia detectat a l’escola un col·lega
treballador, seriós i responsable, que li inspirava confiança —aquella confiança de
què ella estava tan necessitada—, i feia temps que esperava una excusa per trencar
amb Ricard. L’havia agafada al vol. Quan Ricard sortia, el cor d’Eufèmia no va sentir
res.
Ben al contrari de Ricard.

Ricard, en la seva vida amorosa, fins al moment, no havia experimentat cap
daltabaix irreversible. Només el patiment normal a la fi d’un amor efímer i
superficial, però Eufèmia era un cas diferent: companya de la infantesa, amant
superdotada, bruixa encisadora, l’havia marcat massa endins de l’entranya com per
oblidar-la a voluntat. Va sortir d’aquell pis amb un buit a l’estómac. Va passar molts
dies que a penes menjava, tenia la capacitat de concentració extraviada, amb
pensaments inaturables i records inesperats de moments feliços que el sacsejaven
com punyalades al cor o directes al fetge. Quan li parlaven no sentia, quan li
preguntaven no hi era…, i el seu treball se’n va ressentir.
El va envair un sentiment molt fort que aquell jove charmant estimat de tots,
brillant i seductor, ara era un ximple avorrit i ombrívol. Amb un dolor somort que va
durar setmanes, Ricard va abandonar la joventut fàcil, arrauxada i lluent, per una edat
seriosa i grisa. Aquell dolor el va fer conscient de detalls per sobre dels quals abans
lliscava. Va començar a posar atenció a persones que abans hauria ignorat i fins i tot
menyspreat i, en una paraula, es va humanitzar. No és això el que provoca el dolor,
segons diuen? Almenys a les ànimes nobles? Doncs Ricard va resultar noble, com,
d’altra banda, s’esqueia a un trobador.
Quan el dolor va ser insuportable i el va envair la claustrofòbia, dins aquell àtic
llogat a la plaça Sant Domènec de Ciutat Vella (de solter Barri Gòtic), Ricard se’n va
anar a la trobada càtara de Castellbò: «Entre gent amb afinitats», pensà, «oblidaré
aquesta obsessió malaltissa que em rosega quan estic sol. Fins i tot trobaré càtars
autèntics, els càtars actuals! Almenys ara ja no hauré d’amagar-me de l’Eufèmia per
anar-los a veure».
Va marxar directe cap a Castellbò, lloc que coneixia de petit, quan hi va anar amb
el camió del Pernales, que feia de recader entre la Seu i els pobles de la vall. Ara el
veia amb ulls diferents: aquell poble que de petit no li deia res en especial, ara, amb
els seus coneixements d’història i d’arquitectura, li semblà original, feréstec, i una
mica tibetà, amb les cases penjades al penyal sobre el qual, abans, s’enlairava el
castell.
A l’aplec de càtars va trobar Eteri Albret, que sobresortia per la seva estatura i
distinció —portava un trajo de pana marró clar— i pels seus ulls, espurnejants com
una bengala encesa al mig de la gent.
—Fas mala cara —li va etzibar Eteri mentre encaixaven.
—Coses que passen —va fer Ricard. Eteri l’escrutà una estona.
—Veus allà dalt, darrere Sant Joan de l’Erm, cap a Santa Magdalena? Allà és on
viuen els isards.
Ricard ho va trobar una mica massa bucòlic per al seu humor sinistre, però féu
com que s’hi interessava.
—Els isards tenen un costum: quan vénen caçadors, la femella fuig amb els petits
i el mascle es queda enrere per atreure l’atenció dels caçadors, que sovint el maten.
—Ricard començava a distreure’s amb els seus propis pensaments, quan va sentir que
Albret acabava—. En el cas poc probable que el mascle sobrevisqui al perill dels
caçadors, la femella i els cabrits, quan s’han fet grans, fan fora el pare a cops de
banya i el deixen sol.
Albret el mirava amb ulls rutilants on ballava un somriure bondadós però irònic.
—Au, anem, que t’ensenyaré l’Ermessenda i l’Arnau.
Pujaren el carrer fins a l’església: als dos costats de la porta sorgien de la paret
uns caps esculpits que mostraven una dona i un home.
—Aquí tens els dos personatges capdavanters del drama d’aquest país. Arnau,
vescomte de Castellbò, fou un polític filigranat, que s’uní amb el casal de Foix per
combatre el bisbe de la Seu. D’aquesta oposició els ve la independència als
andorrans, que eren vassalls meitat del bisbe, meitat del vescomte de Castellbò. Els
de Castellbò i Foix van atacar i ocupar la Seu. Això provocà que el bisbe, emprenyat,
els declarés càtars. I a més va convertir la catedral de la Seu en un castell, com es
podia comprovar fins que Pons Sorolla no va treure les postisses torres de defensa.
»Arnau va casar la seva filla Ermessenda amb el comte de Foix i així fou com
aquesta família dels Caboet —un casalici al costat d’Organyà— va arribar al tron de
França (quan Enric de Navarra i Bearn va ser elegit com a Enric IV de França i de
Navarra, ja que les tombes reials de Saint-Denis encara porten aquest títol doble).
Ricard difícilment seguia el discurs d’Eteri, que parlava del segle XII com qui
parla d’ahir, i dels personatges com si haguessin estat prenent un cafè junts just abans
de trobar-lo a ell.
«Aquest sí que ho ha aconseguit», va dir-se Ricard. «Viu al món que li dóna la
gana, i hi entra i en surt com si anés a comprar tabac».
—Com us ho feu?
—El què?
—Per viure al segle XII enmig d’aquest merder.
—Si t’he de ser sincer, ni me n’adono. Això són estats d’esperit, i l’esperit —ja
ho saps— bufa cap a on vol.
—Jo no sé com entrar-hi.
—La llibertat, estimat Ricard; la llibertat és un esguard canviat.
—Un esguard canviat?
—Amb llibertat el món s’eixampla; amb records i desitjos el món s’arronsa. Ser
lliure vol dir deixar anar, no sols les possessions i posicions i, sobretot, els desitjos,
les ambicions, els retrets i els projectes.
—Així no cal tenir programes de futur?
—Com vols ser lliure si tens un programa?
Tot allò sonava claríssim però, a la vegada, era molt estrany: anava contra les
caixes d’estalvis, per dir-ho d’una manera resumida; anava contra la columna
vertebral vital de les persones com Eufèmia. Albret era l’antítesi d’Eufèmia i de la
seva planificació estratègica: aquella dona vivia com els manuals que utilitzava a
l’escola, i ell, com sempre, entre dues aigües, dividit.
—Anem cap a Costoja. Que els de la Seu hi fan una escenificació del final del
Cercamón.
Costoja és al costat de Castellbò —una milla completa. De fet, no hi ha quasi res:
unes parets derruïdes, la forma d’una nau d’església més aviat petita, i dues lloses
grans, trencades per terra, que segons Eteri cobrien les tombes d’Arnau i Ermessenda.
S’ha comprovat, amb documents i tot, que l’inquisidor de Barcelona, Pere de la
Cadireta, va anar amb uns dominics a Costoja, va desenterrar les despulles d’Arnau i
Ermessenda —que portaven gairebé mig segle enterrades— i les va fer cremar. El fet
va provocar tal indignació en les gents del país que, quan anaven a Castellbò per fer
nit, els inquisidors foren apedregats i morts pels vassalls, fidels i irats, del vescomte
de Castellbò. Eren càtars o catòlics, els de Castellbò? Qui sap. En tot cas, eren gent
normal, civilitzada i respectuosa amb els morts, que van reaccionar clavant la
barbàrie beneita dels dominicans i en Cadireta el sinistre.
Arribaren a les ruïnes de Costoja, on s’aplegava una considerable quantitat de
gent. Abans de poder saludar ningú, es va posar a ploure: va caure un xàfec tal que la
gent es dispersà. Alguns es van ficar a sota de les taules que tenien parades per al
berenar. Ricard es va trobar amb Rossell sota una taula.
—Sembla que el bisbe de la Seu encara té influència dalt als cels —va comentar
Rossell.
—Deu ser cosa del pervers Demiürg.
—Ara ets maniqueu?
—Jo sóc un buscador i sóc aquí perquè, vagament, sento que potser trobaré
alguna pista.
—Sobre què?
—Això és el que no sé.
—Ah…, le mal du siècle! Ja saps que Baudelaire recomanà fugir als paradisos
artificials, mirar el cel a través del cul de la botella. La fugida de la realitat sempre és
una fugida endavant en que no és possible aturar-se, i sol acabar estavellant-se contra
una paret o caient per un terraplè.
—Jo acabo d’estavellar-me.
—Més sobtat que saltar pel terraplè. Jo, que he fet ambdues coses, m’estimo més
el salt.
—El salt ja vaig fer-lo.
—Tot això que tenim guanyat. Sembla que comença a aclarir.
Sortiren de sota la taula i cercaren Albret, que els rebé amb el seu somriure
lluminós i el trajo ben xop.
—Quina catàstrofe més esplèndida. Serà impossible representar res avui. Els
càtars van aigua avall, però millor l’aigua que no el foc.
Aquella nit a Castellbò van aprofitar per xerrar amb Eteri que, quan no podia
actuar i no estava capficat, era molt loquaç.
—A mi, m’agradaria acabar demanant caritat —deia—, però com que ja me’n
fan, tot el que tinc és de tothom. L’economia de consum està articulada sobre plans de
desenvolupament que són com una mena de trampes per caçar incauts. Jo volia ser
pobre i no hi ha hagut manera: el dia que expliqui els meus dinars i llocs
d’allotjament, però, tothom s’esgarrifarà. La prova és que ningú no ha volgut seguir-
me.
—Per què no torneu a Barcelona? Ara, amb la democràcia, ja no teniu cap
impediment.
—Barcelona és com un gra de pus que ha de rebentar. Aristòtil ja deia que la
ciutat ideal és de 35.000 habitants. Imagina’t! Allà tothom viu amb l’aigua al coll, les
gentades s’empaiten les unes a les altres i tothom s’entrebanca sense voler. Us
planyo! Jo sóc un home que fuig. No veus que ens persegueixen a tots? Doncs, tots a
fugir! Els de Barcelona a vegades em diuen: «Així, encara queda algun pastor per
Andorra?». I jo els dic: «Carallots, un cavall d’Andorra m’entén i, en canvi, un
senyor d’aquests que viuen a Barcelona no». Farem la prova quan vulguis.
—Deu ser molt cansat —va interrompre’l Ricard, pensant com s’ho faria ell.
—Imagina’t els quilòmetres que dec haver fet. He dormit en palaus i cavernes,
perquè jo sóc un nòmada, un pastor que no n’ha pogut fer. Si el meu pare hagués
pogut comprar el ruc, potser hauria estat pagès. En vista de la màfia de gent que
escriu, vaig comprovar que els més bons i els que saben més coses són els perdularis.
Per saber-ho, jo, vaig a buscar el nus de les coses: per això camino.
Sentint Eteri, Ricard va recordar el seu contacte, de petit, amb un perdulari de
debò, dels d’abans: es deia Rumadriu i a la Seu el coneixia tothom. Plans de
desenvolupament! Precisament la modernitat va arribar a la Seu el dia que van tancar
el Rumadriu a l’asil de Lleida. Quan el president del Sindicat d’Iniciatives i Turisme
el va agafar al passeig per endur-se’l, el pobre estrafet bramava de manera
esfereïdora. Un poble modern no ha de tenir «tonto del poble». S’ha de tancar,
amagar i marginar els que no facin sensació d’higiene, progrés i treball. Progrés i
modernitat a la Seu! Per això s’havia d’amagar el Rumadriu. Era una de les
impressions més colpidores que conservava Ricard.
«A mi, com a tots, de petit, m’havia perseguit», rememorava Ricard, «i m’havia
espantat traient-se la corretja i fent intenció d’agafar-me. No és que jo li digués res de
particular. O potser sí, no ho recordo: una rialla despectiva, un gest burleta. En tot
cas, ell havia sofert tantes vegades la burla, havia espantat tants nens, havia assumit
tan resignadament el seu paper d’espantall, que quasi ho considerava un deure seu
això de personificar el costat grotesc i amenaçador de la natura. El Rumadriu era un
màrtir del seu paper, un forçat que encarnava un personatge que només podia
representar ell, i ho feia —conscientment?, m’he demanat després— per nosaltres.
»Què és més important, la modernitat o ser caçat de petit pel Rumadriu? Per mi
no hi ha dubte: plantegem-ho primer en l’aspecte estètic, perquè s’entengui: quan es
parla de Valle-Inclán, el que és els estrangers, el desconeixen. Per quin motiu, quan
Valle és més bon dramaturg que l’arxiconegut Lorca? Per entendre Valle, hi ha una
clau directa: haver flairat d’infant la fortor del Rumadriu, l’alè de vi ranci i de cuir
suat (de bóta agre i boïna); haver vist els ulls, els seus ulls d’animal lleial, acorralat i
perdut, haver sentit aquells braols que no arribaven a paraules i que nosaltres no
enteníem.
»Els ulls del Rumadriu! Ara que els recordo sento, a l’ànima, el dolor d’evocar
aquells ulls entre el blau i el gris, tan clars, d’imbècil resignat que, bo, excitat, ens
espantava de broma —impulsat per un deure no escrit ni premeditat dels monstres—
però acomplint un paper que la societat sàvia d’abans de la modernitat li havia
assignat. Ell ens va revelar, als infants de la Seu, el que mil paraules mai no podran
explicar, el que Valle amb totes les seves obres no inculcaria tan punyentment. Qui ho
ha tastat, ho sap.
»El Rumadriu era una bèstia de càrrega; de jove s’havia trencat la columna
vertebral carregant-se un sac a l’espatlla. Des d’aleshores, caminava totalment plegat:
el cos, horitzontal, en angle recte amb les cames. El seu mal, a més, li va costar el do
de la parla, que havia esdevingut poc menys que un soroll gutural. A més, tot ell
tremolava de manera incontinent i als ulls tenia una espurna d’excitació, de tensió,
com si en tot moment estigués a punt d’esclatar en un crit, un salt, una bogeria.
»Però no era boig, era tan sols tarat. Tenia, també, una particularitat que ens feia
riure: a causa del seu equilibri, original i absolutament particular, si es descuidava i
agafava carrera, es disparava i no podia aturar-se. Aleshores es dirigia
precipitadament contra una paret fins a topar-hi. Per contrarestar aquesta feblesa li
anava molt bé el carretó de l’Alsina Graells, que quasi sempre arrossegava ple
d’embalums.
»Aquell dia havia vingut fins a can Pernales a portar paquets per a Castellbò i
pinso per als marrans. Em va perseguir, la corretja als dits, com si volgués lligar-me, i
vaig córrer a amagar-me, esparverat, dins la minúscula cort de porcs de la cavorca de
can Pernales. Allà és on, a través dels barrots de la porta que jo aguantava i que ell no
va voler obrir, vaig sentir la seva fortor i vaig mirar de prop aquells ulls, els seus ulls
irrepetibles, ulls d’ombra de la natura.
»Jo no ho vaig veure, com se l’enduien, però en tornar a la Seu, quan vaig adonar-
me que no hi era, em van explicar que la primera iniciativa del Sindicat d’Iniciatives i
Turisme havia estat tancar el Rumadriu en un asil de Lleida. I els seus crits
esfereïdors se sentien per tot el passeig. Maleïts siguin».
CAPÍTOL 7
Xavier Mantilla va entrar a la redacció com un llamp. Va trobar els seus dos
col·laboradors passant-se un porro amb aire despreocupat. Els cendrers de llautó
morisc estaven mig plens; les dues màquines d’escriure Remington —aleshores no
existien els ordinadors— sense paper; la taula gran on seien Toni i Fernando era un
caos de diaris, revistes, fotocòpies, manuscrits, llapis, cintes adhesives, capses de
cerilles, fotos plagiades i números endarrerits de Montsegur. Els feixos d’exemplars
no venuts i retornats emplenaven el sofà tonet que s’enfonsava sota el seu pes
acumulat.
Fernando va alçar el cap i el mirà somrient, els seus ulls blaus sota el front de
ciclop, la camisa blanca oberta i arremangada sobre els texans esparracats.
—Hola, Xavier.
—Ens han tancat la revista.
Fernando va seguir somrient beatífic, i mormolà:
—Far out, man! Que fort, uao!
Toni, en sentir la notícia va deixar instantàniament el porro, com si ja hagués
entrat la policia, i va mirar a terra amb els seus ulls de mussol, que se li accentuaven
quan tenia por —cosa que sobrevenia sovint perquè en tenia de quasi bé tot—, mentre
que, quan estava divertit, se li posava cara d’oreneta, o, per ser exactes, de rucarol.
—Valga’m Déu —sospirà Toni amb el to propi d’una lletania i el posat d’un
devot assistint a les Quaranta Hores del Sagrari.
—Això és tot el que se us acut?
Toni va provar de tocar de peus a terra.
—Per quin motiu?
—La foto de la mòmia que vam posar en portada.
—Ja us deia que no havíem de ser tan literals.
—Qui es pot donar per al·ludit? —preguntà, càndid, Fernando.
—A tu què et sembla! —va cridar Xavier, més encès pel posat del seu
col·laborador que per l’obvietat de la qüestió.
—I ara què farem? —va preguntar, amb la seva salmòdia, Toni. Això va irritar
Mantilla encara més.
—Fer-nos fotre! O què? Hi coneixeu algú, al Consell de Ministres?
—Déu-nos-en-guard —va resar Toni.
—Així que ja ho sabeu, aneu a prendre la fresca! Deixeu-me sol! He de fer un
munt de telefonades importants.
Els dos col·laboradors es van penjar les bosses de lona a l’espatlla i van sortir de
l’espai esquifit on es paria la revista Montsegur, flagell de cantants, xurriaques de
músics i terror d’empresaris.
Va despenjar el telèfon i marcà.
—Póngame con el delegado del gobierno, soy el director de la revista Montsegur.
—…
—Montsegur! Como monte i seguro.
—…
—No, Seur no: segur!
Xavier va canviar de to quan sentí la veu del delegat.
—Ah! Vehils, com vas? Ja saps per què et truco.
—És clar, i tu ja saps per què t’hem tancat.
—Què vols que faci? Els lectors m’exigeixen molt, esperen que sigui
independent, i un martell de mediocres.
—I tu creus que cal dir que l’empresari de l’òpera és, i cito: «Una momia
carcomida por el putrefacto dodecafonismo moderno que está destruyendo los
valores del sindicato, la familia y el estado»? I tot això, perquè va programar la Lulu
d’Alban Berg? Tu sabràs què fas, però jo no puc defensar-te. En aquests temps de
transició, les regles del joc són ben clares: tot és a flor de pell i cal ser
excepcionalment discret. I quan tothom es comporta amb prudència —fins i tot els
comunistes—, surts tu amb aquest ciri trencat. Ja no s’ha de parlar de «la familia y el
sindicato», que no ho veus? Que no te n’adones?
Xavier va quedar astorat: això li passava quan el món real entrava en contacte —
que solia ser col·lisió— amb el món on ell vivia, que era un món inventat per ell,
sostingut per les seves il·lusions i alimentat amb desitjos fantasmagòrics. Creia que la
realitat era el que ell volia, pensava i explicava. Doncs no. De tant en tant, el seu món
il·lusori convergia amb la realitat i el xoc el deixava desarmat. Solia reaccionar amb
recursos de nen petit. Telefonà a la Malena.
—Hola, mona, vols que sortim aquesta nit?
—Deus necessitar alguna cosa important…
Xavier no es va desconcertar davant les habilitats endevinadores de la psiquiatra.
—I ara! És que fa molt temps que no parlem.
—Vols posar gelós el Ricard? Ja en té prou amb el que li ha passat amb la dona.
—Amb els amics i les dones casades, sóc lleial.
—Passa’m a buscar a les nou.
La va portar a sopar a Can Leopoldo perquè li n’agradava el peix i els rajols
modernistes. Ja deia Ramon Gómez de la Serna que «los azulejos abren el apetito».
No va gosar demanar-li el favor durant el sopar —l’avi de Malena era amic íntim del
Ministre de l’Interior— i, per tenir-la més contenta, la va portar a la Bodega
Bohèmia. Aquell cafè cantant es basava en la suposició sàvia que a la gent li agrada
exhibir-se i afermada sobre la hipòtesi que hi ha poc sentit del ridícul. Així que els
actors i cantants de la Bohèmia eren una rendista de Gràcia, un terratinent de l’Alt
Camp, un taxista de Sabadell, un veterinari de Cerdanyola, etc… Va sortir a escena la
Carmina Iglésies, una solterona estrafolària de cabells atzabeja tenyits pels seus
enemics, llavis vermell llampant i un vestit cenyit que la convertia en una croqueta.
Agitava els braços amb dos mocadors a les mans, amb una desimboltura
anguniosament grotesca, mentre cantava, corejada pel públic.
—Rema, rema; rema marinero.
Van sortir després els altres artistes de la casa fins que el públic, impacient,
començà a cridar: «Oh, Gran Gilbert! Oh, Gran Gilbert!», i a picar de peus amb
entusiasme seguint aquest clamor. La direcció retirà precipitadament l’ultim bufó, a
qui ningú no feia cas, i anuncià el Gran Gilbert, procedent de París, triomfador a
Buenos Aires. Va sortir un personatge com si Maurice Chevalier s’hagués
embalsamat i anat a vestir-se als encants. El que cantà era bàsicament inintel·ligible.
El més perceptible eren els galls quan atacava el do de pit, i les seves evolucions per
l’escenari, minúscul, provocaven el pànic entre els espectadors de primera fila.
Acabada l’actuació, Gilbert va passar pel seu camerino i se’n va anar a seure a la
taula de Xavier.
—Senyor Gilbert, li presento la Malena.
—Encantat, què us ha semblat el número nou?
—Inimitable, com tot el que fa vostè —va contestar Xavier diplomàticament—. I
vostè com es troba, quines novetats hi ha?
—He aconseguit entrar a la llista per obtenir un pis als Hogares Mundet, per quan
em retiri.
El Gran Gilbert passava de llarg la vuitantena, encara que la perruca i el tint de les
celles feien meravelles —o estralls, segons el punt de vista— a la seva cara d’ancià.
Absorts en aquella conversa surrealista, se’ls va acostar en la penombra un tipus
amb aspecte sospitós que va resultar ser policia, ja que, per tota salutació, va deixar
anar un gruny.
—¡La documentación!
Xavier i Malena aturaren el gest automàtic a mig camí perquè cap dels dos
portava papers: ella per no arrugar l’impecable trajo amb pantalons, cenyit, ni la
brusa de Max Mara, i ell per oblit, ja que igual com es deixava les claus pertot arreu,
aquell dia s’havia descuidat els documents. S’excusaren.
—Pues tendrán que acompañarme a comisaría —i afegí amb sorna—. ¿Qué
hace usted con unos indocumentados, Sr. Gilbert?
Malena amb el nas més alt que mai i Xavier capcot, van caminar per Conde del
Asalto fins arribar a una porteria senyorial decrèpita. El guàrdia els féu pujar a
l’entresòl, on gent diversa seia en bancs arrambats contra les dues parets,
esvorancades, del que devia haver estat un espaiós menjador de la belle époque.
Començà una espera els límits de la qual ningú no es va molestar a precisar.
Passada mitja hora, un homenet amb granota blava i cabells espellifats, dirigint-se al
guàrdia, va barbotejar:
—Please, permiso, pis.
—Vaya hombre, ¡con que ahora eres inglés! —i li engaltà un bolet amb el revés
de la mà que va fer que l’homenet tornés a seure en silenci. Malena treia fum per les
orelles.
—A quins indrets em portes!
—Et volia distreure.
—Doncs ara m’hauries de «treure». I ràpid!
—Tu tens influències a Interior, nomes cal que et donis a conèixer i sortiràs de
seguida.
Malena se’l va mirar amb visible menyspreu i va dir al guàrdia:
—Quiero hablar con el comisario.
Va entrar a una altra habitació i als cinc minuts va sortir com si fos a casa.
—Adéu, Xavier.
—I jo, no li has dit qui sóc, jo?
—Li he dit que t’havia trobat a la Bohèmia i que no sé qui ets. Bye!
I va marxar, deixant-lo amb la paraula a la boca.
Xavier va passar la nit a comissaria, assegut a la banqueta, rumiant venjances i
barrinant retrets contra Malena, el seu avi, la policia, el Ministre de l’Interior. La seva
prudència de guineu, però, li va aconsellar passar inadvertit en aquell lloc impossible,
més surrealista que la Bohèmia. I al mateix temps, el seu natural colèric li produïa
palpitacions, pujades de tensió i suors intemperades, calentes o fredes segons el
tarannà dels pensaments. Quan va sortir el sol, Xavier caminava pel carrer inflat d’odi
al règim, a la transició, a la societat, al món.
CAPÍTOL 8
La casa d’Albret a Andorra la Vella era un pis atapeït d’un desordre indescriptible de
manuscrits, llibres, papers i estris diversos, dins el qual ell se sentia com peix a
l’aigua. En entrar, Ricard no va poder estar-se’n i se li va escapar:
—Verge santa, quin merder!
—Aparent —contestà Albret sense immutar-se.
Ricard va dormir entre les obres completes de Raimon d’Abadal i uns tractats de
prehistòria ligur i sarda. Al matí, Albret va fer un cafè per a ell mentre es bevia,
directament, un got d’aigua bullida.
—No necessito barrejar-m’hi res a l’aigua calenta.
I li va explicar que el millor digestiu, el que més bé renta els budells al matí, a
part de l’aigua calenta, és l’uriacà, una herba d’alta muntanya semblant a l’aquilègia.
Pujaren al mehari de Ricard i sortiren per Escaldes cap al Pas de la Casa i França.
Quan arribaven a Ais dels Termes, Albret el féu girar a la dreta cap amunt. Van pujar
i pujar, mentre el vell càtar contestava les preguntes del jove romàntic. Segons Albret,
el catarisme no era un fet insòlit ni un aeròlit caigut de sobte en aquestes contrades,
sinó quelcom congenial amb el tarannà de la gent d’aquí. La cosa venia de lluny, de
quan Carlemany volia incorporar la Hispània mossàrab al seu imperi, com ja havia fet
amb la Germània i Itàlia. El 778 va ocórrer la desfeta de Roncesvalles: aleshores
inicia una temptativa per sotmetre l’Església ibèrica mossàrab a fe franca; envia el
legat Egila, amb el suport del papa Adrià —a la nostra història, el papa sempre ha
anat a favor dels francesos (recordem 1213, 1285). Egila s’alià amb l’heretge Migeci,
condemnat al concili del 784 per Elipand, primat de Toledo. Elipand féu aprovar una
professió de fe en la qual —seguint la tradició de l’Església visigòtica i mossàrab—
Jesucrist és considerat fill adoptiu de Déu en la seva persona humana. Aquesta
declaració suscita una reacció, viva i sorprenent, per part d’un personatge surrealista,
el Beat de Liébana, que el 776 havia escrit uns comentaris al llibre de l’Apocalipsi.
Elipand li respon amb suficiència: «On s’ha vist que els muntanyencs de Liébana
adoctrinin els toledans?». Però el Beat no es mossega la llengua i replica —m’atinc
rigorosament als textos—: «Fals profeta, llop rapaç, heretge nestorià!». Elipand:
«Crapulatus in vino», i Liébana: «Testiculum Anticristi!».
Aquí és on intervé Fèlix d’Urgell: quan Elipand li demana el seu parer, Fèlix
aixeca l’estendard adopcionista, escriu tractats i posa de la seva banda molts bisbes
de Catalunya i Septimània. Carlemany, preocupat en veure la reacció independentista
de l’Església dels Pirineus, fa intervenir Alcuí. Aquest, amb delicadesa cèltica i tacte
anglès, escriu missives amables a Fèlix, però no el convenç. Aleshores comença la
persecució. Carlemany convoca concili a Ratisbona el 792, on Fèlix és «conduït» i on
ha d’abjurar per ordre de Carlemany, el qual després l’envia a Roma, on és obligat pel
papa Adrià a escriure un llibre contra les seves idees i a jurar sobre la tomba de sant
Pere que mai més no propagarà l’adopcionisme. Després, el va deixar anar i Fèlix va
tornar a la Seu.
Però com que l’adopcionisme, segons diu Raimon d’Abadal, és un fet polític —la
independència de l’Església ibèrica enfront de la franca—, Fèlix i Elipand
continuaren la lluita.
Carlemany convoca un nou concili a Frankfurt el 794 i a Roma el 798, on el Papa
Lleó III anatemitza l’adopcionisme. Fèlix, perseguit «per muntanyes i coves i als
amagatalls de les cavernes», el 799 és conduït a Aquisgrà en presència de Carlemany.
És obligat a discutir sis dies amb Alcuí i després és portat presoner a Lió sota la
vigilància d’un altre català, Agobard, aleshores bisbe de Lió. Fèlix mor poc temps
més tard i Agobard troba encara una epístola pòstuma en la qual Fèlix recau en els
seus estimats «errors» adopcionistes.
Hi ha qui creu que Europa va sorgir amb Carlemany; d’altres, que de la ciència
semítica transmesa per Toledo i Còrdova a través dels monestirs dels Pirineus.
L’individualisme bàrbar és un element evident d’Europa però potser no el millor: no
hauria arribat enlloc sense la resta de cultures antigues de la Mediterrània ni sense la
ciència aportada i practicada per musulmans i jueus. Potser al costat de Carlemany
caldria posar-hi altres personatges europeus més savis i tolerants, com Gerbert
d’Aurillac, el papa de l’any 1000, que vingué a estudiar matemàtiques a Ripoll i a
Vic, o l’emperador Frederic II Hohenstaufen, que es casà amb la germana del nostre
rei Pere II i que fou patró a Sicília de les ciències i de les arts semites i cristianes. Un
home que, al seu tractat de falconeria, havia escrit: «El meu designi és fer conèixer
les coses que són, tal com són». Aquesta fou la divisa de la millor creació europea: la
ciència empírica.
Havien arribat a un altiplà des del qual la vall era un solc estret i el riu un fil
brillant. S’aturaren davant una torre quasi derruïda, voltada per quatre cases; el lloc
no presentava cap interès estètic ni arqueològic.
—Això és Montaillou, el village occità. No creus que seria més exacte dir village
català? Estem a tocar d’Andorra. Als arxius de la inquisició van quedar els records
dels últims càtars, que vivien aquí. Leroy Ladourie ha fet un gran llibre amb les dades
d’aquest cas, que és paradigmàtic. Quants poblets com aquest no devien tenir als
Pirineus un culte càtar ocult? Alguns foren descoberts, d’altres poden haver persistit
fins avui.
—Això és el que vull trobar.
—Amb compte, jove amic: el catarisme no fou eradicat a sang i foc per no res, hi
ha secrets massa feixucs, amb conseqüències polítiques que es barregen amb el fet
religiós.
Ricard va notar que Albret parlava molt seriós; hi havia un secret perillós darrere
les aparences romàntiques del neocatarisme. Amb tot, va gosar preguntar:
—Sóc digne de participar del secret?
Albret el mesurà amb els seus ulls grisos. Era com si estigués cansat de portar una
càrrega.
—Per què no? Però t’he d’advertir que hi ha informacions perilloses. El nostre
grup guarda les Genealogies. Si no tens por, t’ho explicaré: al capdavall com més
gent conegui el secret, més difícil serà que ens el prenguin.
—Que us el prengui qui?
—Els de la Cancelleria, que ja coneixes, o els dels serveis secrets, o jo què sé…!
Em consta que Kufus i Rossell pressuposen que les tinc jo.
Ricard se’l va mirar intensament. Pensava que Albret delirava, que s’estava
donant una importància desmesurada. Ni el seu romanticisme arrauxat no li permetia
creure que un grup d’arreplegats com els neocàtars poguessin inquietar un sol
moment els serveis secrets o els «boixos nois» de la Cancelleria. Albret continuà,
finalment decidit a dir-ho tot.
—El que et diré només és secret per als ortodoxos i racionalistes, els que tenen
aficions ho han pogut llegir al llibre de Leight, Baigent i Lincoln El Enigma Sagrado.
Fins i tot Umberto Eco ho recull a El pèndol de Foucault, a la capçalera d’un capítol.
Ara, una altra cosa és agafar-s’ho al peu de la lletra. El secret pel qual foren destruïts
els templers i cremats els càtars és que Jesús no va ser crucificat sinó que visqué i
tingué fills. Als papirs trobats a Naj Hamagdi el 1947 hi ha dos evangelis en els quals
s’afirma que Jesús no va morir a la creu, que estava casat amb Maria de Magdala i
que ambdós eren d’estirp reial, la casa de David. Segons les Genealogies, Jesucrist i
la Magdalena van marxar de Palestina cap al sud de França amb el seu fill o fills. Un
descendent d’aquesta nissaga es va casar amb Giselle de Razès, descendent dels reis
visigots instal·lats a Redae (ara es diu Rennas-del-Castèl o Rennes-le-Château).
Aquesta estirp s’uní també amb Sigisbert IV, l’últim merovingi, i la seva família ha
arribat fins als nostres dies. I de passada va donar origen a la branca de Bera de
Carcassona, de la qual provenen els comtes catalans. De manera que una nissaga amb
la sang de David, els visigots i els merovingis ha arribat als temps moderns: això és el
que es detalla a les Genealogies on apareixen els Lorena, els Plantard i els Guise.
—I quina importància política pot tenir aquesta família?
—Si la unificació europea continua, podrien necessitar un personatge faraònic, un
líder on rei i sacerdot es fusionen. Qui millor que algú de la nissaga de David? Com
reaccionaria la gent si aquest secret es divulgués?
Ricard necessitava poca cosa per embarcar-se en fantasies i misteris. Aquesta dosi
massiva de secret el va deixar astorat, panteixant, estupefacte. Albret va finalitzar:
—Per això els templers renegaven del crucifix. La llegenda de Josep d’Arimatea
encobreix una veritat més profunda: Jesús, i no el Grial, desembarca al sud de França.
I amb qui desembarca Jesús? Amb la seva dona. Els Evangelis no diuen qui es va
casar a les noces de Canaan: eren les noces de Jesús amb Maria Magdalena. Els tres
autors anglesos que van escriure el llibre El Sangrial i la sang reial afirmen: «Si la
nostra hipòtesi és certa, el Sant Grial era la nissaga i la descendència de Jesús, “sang-
reial”, i els seus guardians eren els templers. El Sant Grial devia ésser, literalment, el
receptacle que havia rebut i contingut la sang de Jesús, en altres paraules, el ventre de
Magdalena».
Ricard tractava de pair aquella allau d’informació sense perdre’s dins la boscúria
dels arbres genealògics. Intentava aclarir-se.
—I com sabeu que aquestes Genealogies no són un frau? Heu de pensar que, fins
i tot a mi, això em sona rocambolesc. A més, com es pot amagar una cosa així dos mil
anys?
—Ja t’ho he dit: cremant els càtars i els templers i liquidant a qui convingui.
—Tampoc veig quin interès poden tenir els de la Cancelleria per aconseguir
aquests documents.
—Extorsió, confusió, destrucció. Pensa que els neonazis són gent que ha
interioritzat la seva Götterdämmerung, el seu Walhalla hitlerià dels mil anys, i els ha
caigut a sobre. Europa no els va voler i els destruí, i ara ells volen destruir Europa.
Estan totalment en contra de la unió europea. L’aparició d’un sobirà ocult a França
els deu semblar un element desestabilitzador.
—Però com saber si aquests documents són autèntics?
—L’afer va començar fa cent anys quan un capellà d’aquí a la vora, Beranger
Saunier, rector de Rennas-del-Castèl es va enriquir sobtadament. El fet és
inqüestionable perquè va construir un xalet sumptuós, la vil·la Betània, i al costat una
biblioteca, la Torre Magdala, que podem anar a veure quan vulguis. Ja em diràs d’on
treu els diners un capellà de poble per viure així. A més, està documentat que invità
gent important de París, com la soprano Emma Clavet. Fins i tot un arxiduc dels
Habsburgs el venia a visitar!
—Per què?
—Fent reformes, va trobar uns pergamins a la columna dreta de l’altar. A partir
d’aquell dia es va fer ric. Havia trobat les Genealogies i alguna font va començar a
rajar-li. Fa poc, cent anys després, un grup anomenat Priorat de Sió va facilitar
aquestes dades als tres anglesos que van escriure el llibre: parla amb ells si vols.
—Tot això no prova que a les Genealogies hi hagi la més mínima veracitat.
—Molt poques coses es poden provar realment. Tu m’has demanat, jo et contesto
el que crec, no vull convèncer ningú. Jo vaig a la meva, ja m’ho deia ma mare: «Noi:
tu a la idea!».
—Teniu dona, Albret?
—Sóc un isard —contestà amb cara de murri.
En aquell moment, dins l’estreta carretera forestal van fer un revolt i Ricard es va
veure davant un pic de roca, poderós i escarpat, com un gegantesc esperó de pedra
gris, que sorgia altívol i solitari de la falda verda que vorejava la carretera.
—Aquí tens el Camp dels Cremats on foren immolats els càtars de Montsegur que
no volgueren abjurar. Més de dos-cents. El castell és allà dalt. Jo t’esperaré aquí.
Eteri va escrutar l’expressió de confusió de Ricard i va decidir pujar amb ell.
—Som-hi! En tenim per mitja horeta.
El cim de Montsegur era allargat, com un prisma irregular, la porta era al costat
llarg de la muralla pel cantó del camí que pujava. Van entrar dins del recinte
emmurallat. A l’interior, no hi quedava pràcticament cap construcció: les cases o
cabanes de fusta havien desaparegut des que, el 1245, els càtars es van rendir. Tan
sols la torre nord, entrant a mà esquerra, presentava vestigis de pisos i escales. Per la
banda oposada on pujava el camí, l’espadat queia vertiginosament: per allà varen
pujar els muntanyencs bascos que van acabar amb un any de resistència dels
defensors.
Ricard tractava de captar quelcom de sublim, en aquell pati de castell desolat,
però no li venia res a l’ànima. Donava voltes i més voltes al secret de les Genealogies
que, per a més inri, ni tan sols no era un secret. Eteri se’l mirava amb els seus ullets
irònics i espurnejants, com si escoltés el diàleg interior del jove cercador de misteris.
Va decidir que de moment no calia explicar-li res més: els ploms del seu enteniment
estaven a punt de saltar.
—Vols que anem a Rennas-del-Castèl?
—No, gràcies!
CAPÍTOL 9
Malena es trobava a si mateixa, assolia l’èxtasi de la seva ambició, quan entrava —

com una exhalació— a l’estudi de TV Més.
—Vull una entrevista en directe amb Spike Lee —va ordenar, peremptòria. La
seva secretària personal, Almudena, una noia prima, ossuda i llargaruda, d’aire
extenuat, la va mirar esgarrifada a través de les ulleres rodones enormes que li
tapaven la cara. Quan es recuperà de l’ensurt, va suggerir:
—I si portéssim el Quim Monzó?
—No és pas el mateix.
—Vols dir? Monzó ha escrit Benzina i Kerouac va escriure Gasolina.
—I què hi té a veure Kerouac?
—Era un White negro.
—Un què?
—Norman Mailer té la teoria que els beats són blancs negres, és a dir, blancs
marginats —va gosar adoctrinar-la la secretària macilenta, que havia entrat
recomanada per Ricard Sureda.
—Vull un programa sobre la segregació racial, amb fragments de les pel·lícules
de Spike Lee, i tu em proposes un nyap casolà.
—Quant t’hi vols gastar?
—Ah no, ni parlar-ne!
—Spike Lee cobra per subvencionar determinades causes humanitàries.
—Doncs jo no pago! Ja fóra bona que, a sobre de fer-lo sortir a TV Més, encara li
haguéssim de pagar!
—Tinc entès que, sense cobrar, no es mou per res.
Que li portessin la contra, a Malena, l’enervava encara més que si li demanaven
diners: ambdues provocacions juntes la van treure de polleguera. Quan estava a punt
de submergir-se en un dels seus rampells de ràbia, va aparèixer Ricard amb un pom
de clavells a la mà.
—Bon dia a tothom. Per a tu.
Malena va contemplar els clavells, a Ricard, i va donar el ram a Almudena dient:
—Té, fregeix-los!
Se’n va anar cap al guionista sense fer cas de Ricard.
—Què més tenim?
—Uns bessons per al programa sobre el complex d’Èdip.
—Èdip era fill únic, imbècil! Com vols que l’esfinx parli amb tots dos alhora?
El guionista, que era argentí, no s’arronsà, havia llegit a fons el seu Lacan.
—Un ménage à trois amb Jocasta és el símbol perfecte de l’Èdip postmodern.
—És clar, i després l’un es queda cec i l’altre sord i se’n van juntets i agafadets de
la mà, no?
—Tu els entrevistes en directe i serà una primícia mundial, un scoop: dos pel preu
d’un!
—Vols dir que també cobren? —saltà ràpida Malena, que en coses de diners tenia
un sisè sentit.
—Es pot arreglar. Era un dir.
Més tranquil·la, ella, va prosseguir la revisió del programa.
—Què més tenim?
—Els squatters que han ocupat el Teatre Romea.
—Magnífic, podré fer un panegíric patètic sobre la decadència del teatre. Em cal
un tema que remogui l’opinió. Si volem tenir audiència no hem d’informar la gent,
l’hem de xocar.
—Però sense atabalar-la —va atrevir-se a intervenir Ricard, per fer notar la seva
presència.
—Has fet mai televisió? —el va fulminar la star.
—No, però és el teu primer programa.
—Per això mateix he de ser agressiva.
Ell va pensar: «Pots ser d’una altra manera?». Però es va mossegar els llavis per
no desencadenar la fúria de la seva presentadora estimada. Ella continuava a la seva,
com en un monòleg hamletià.
—Porto la televisió a la sang. Què més tenim?
—T’he trobat la dona triomfadora ideal: és tal com vas demanar.
—Se m’assembla?
—Bastant.
—Doncs fes-la passar i gravarem.
Ricard Sureda, que s’havia encongit al fons de l’estudi entre decorats arraconats,
cables i tarimes, va saltar directament darrere d’una falsa barra de bar: acabava
d’entrar Eufèmia.
Malena se la mirà de dalt a baix: un vestit jaqueta sense marca, de botiga no-t’hi-
fixis: «Triomfadora però sense un duro», va pensar copsant les sabates sense taló.
«Una mosca morta falsa», va afegir-hi quan va arribar als cabells curts tallats amb
serrell. Eufèmia sabia qui era Malena, però Malena no. Així que, mentre Malena
calibrava Eufèmia sobre la marxa, Eufèmia ja arribava amb certes preconcepcions en
base a les revistes i a la cara de Ricard.
«És tal com m’esperava», va pensar Eufèmia: «dura, treballadora i prepotent».
En el fons l’admirava, hauria volgut ser com ella, només que ensenyar business
administration no té el glamur de presentar un programa a la televisió.
—Tres minuts —va cridar la realitzadora.
Malena es va situar a la taula, va arrancar com va poder un somriure amable i li
va sortir un d’aquells somriures estàtics que gasten els ianquis.
—Segui aquí, a la meva dreta.
—Prova de so.
—Tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando —va dir Eufèmia amb la
mirada fixa sobre Malena.
—Un, dos, tres —va contestar ella sense copsar la ironia, ja que no sabia que
Eufèmia fos l’excompanya de Ricard, que continuava ajagut a terra.
—Així que t’han donat el premi Fomento a la dona emprenedora?
—Sí, tot i que jo, de fet, sóc professora.
—Ja se sap: el qui sap fer una cosa la fa, i el qui no en sap, l’ensenya.
—¡Un minuto!
Van intercanviar els somriures a veure quin resultava més recargolat.
—¡Dentro!
—Aquesta nit els vull presentar una dona exemplar: lluitadora, triomfadora,
l’ideal del que vol ser la dona moderna. Bona nit, Eufèmia Claret: ha estat molt dur?
—El què?
—El triomf, naturalment.
—Quan estudiava, era l’única dona de la classe; ara són meitat i meitat. Ara bé,
en els estadis superiors del poder, encara són gairebé tots homes.
—Què ha estat el que t’ha donat forces?
—La meva mare em va educar per ser una líder i vull que el meu fill n’estigui
orgullós.
—La feina i la vida de família?
—Es poden compaginar si el marit respon.
Es va sentir un soroll al fons de l’estudi: s’havia tombat un tamboret.
—¡Corten! —va tallar amb un crit la realitzadora.
El guionista, que va anar a aixecar el tamboret, es va trobar Ricard i el va treure
de l’amagatall.
—Estàs sabotejant el programa!
—Què fas tu aquí? —van cridar simultàniament Malena i Eufèmia.
—Me n’anava, no estic preparat per suportar el triomf entrevistant la celebritat:
sou un binomi irresistible, l’èxit elevat al quadrat. Us congratulo i us planyo. Adéu.
De fet, Ricard era la causa que Eufèmia fos allà: ell va suggerir a la secretària
Almudena que portés la yuppy al programa perquè volia venjar-se, volia veure com
Malena destrossava Eufèmia. Per això s’havia amagat i després s’havia fet notar.
Volia que Malena s’adonés de qui era Eufèmia, la qual cosa ja s’estava produint quan
ell marxava.
—El coneixes? —va preguntar la Malena.
—Més del necessari —va respondre Eufèmia.
Malena va intuir la relació entre Ricard i Eufèmia i es va sentir vexada: era
intolerable que ella fos menja de segon plat. I més d’una trepa com aquella.
L’enregistrament es va reprendre en un clima glacial: Malena somrient com una
harpia, l’altra com un porc espí.
—Com compagina la feina i la família?
—El primer de tot és el fill, després la feina i finalment el marit.
—Però com pot ser primer el fill si vostè és fora de casa tot el dia?
Eufèmia es va desconcertar: no esperava una entrevista a la contra, i sentia que
Malena anava per ella.
—Bé, els fills van a col·legi. Encara que jo fos a casa, ell seria fora.
—Sí, però arriben a les cinc i la mare no hi és.
Eufèmia es va quedar sense resposta. Malena va reblar el clau.
—Vostè posa el marit en tercer lloc, és per què és el més fàcil de canviar?
—No vull dir això.
—Per què és l’última de les prioritats, doncs?
—També ho eren les dones abans, quan només treballaven els homes.
—Què en pensa de les mares solteres?
—Hi estic a favor.
—Però vostè es va casar.
—Precipitacions juvenils.
—No tan juvenils: si no vaig errada, ja tenia trenta-dos anys. —Eufèmia va
dissimular l’odi que sentia darrere la seva cara de xinesa: Malena anava embalada,
decidida a fer-la miques, excitada per les ferides que ja li havia provocat—. Es va
casar i va abandonar la carrera, per tal que la mantingués un home. Vostè creu que es
pot tenir tot?
—El matrimoni és un àmbit que no havia explorat i que resulta normal en una
dona.
—Em diu que la professió és el més important però vostè en el moment clau va
abandonar la carrera. Quin factor extra explica aquesta conducta contradictòria?
Almudena li feia senyals: allò s’assemblava més a un programa del Perry Mason
que a una entrevista; però Malena anava llançada com un tauró.
—Els fills —sospirà finalment Eufèmia.
—I els diners? —va insistir l’altra.
—Què vol dir?
—Fills sense feina, però deixem-ho estar. Avui dia els professionals perfeccionen
estudis fora del país, a quina universitat estrangera va anar?
—A cap.
—Així, on va fer el doctorat?
—No tinc el doctorat.
La realitzadora va entrar la publicitat impulsada pels senyals d’angoixa
d’Almudena. A l’estudi, l’atmosfera es podia tallar amb un ganivet.
—Adéu, mona —féu Malena.
L’altra no va ni contestar: va sortir com una ànima en pena.
Xavier Mantilla s’havia reclòs a casa, endollat als auriculars amb La valquíria i
zapejant alhora al televisor, mentre es gronxava a la gatzoneta endavant i endarrere.
Tenia els ulls més desorbitats que mai i un tic a la cara que se li va encongir en un
rictus malèvol quan va clissar Malena a la pantalla.
—A veure què diu aquesta trepa —mormolà.
I quan es treia els auriculars per escoltar la veu, aparegué en pantalla Eufèmia.
—Però què hi fa aquesta aquí?!
L’entrevista es va acabar i Malena passà l’informe dels okupes del Teatre Romea.
Xavier s’escalfà amb la visió del teatre abandonat, decrèpit, a punt de caure. El seu
recent odi contra el sistema, un odi amorf i difús, va agafar cos. Un teatre en
destrucció! El símbol d’aquesta època decadent, en què l’art ja no s’entén. I menys el
refinament i la recerca de l’excel·lència. Val més plegar, que s’enfonsi aquesta
cultureta de burgesos falsos i rics acabats d’estrenar! La dèria es transforma en mania
quan la soledat la cova, i tota mena d’idees destructives pul·lulaven pel cervell de
Xavier. Començà a elucubrar un pla de foll.
Albret entrava a casa seva: en tancar la porta es va aturar sorprès. A l’indescriptible

desordre del seu apartament havia notat una diferència —que tan sols ell era capaç de
detectar. Però no va tenir temps de reaccionar: un cop sec el va fer caure inconscient.
Els intrusos, amb mitges negres a la cara, van continuar escorcollant l’inacabable
espessor de papers per terra, sobre les cadires, les taules i fins i tot a les poselles.
—És impossible trobar res aquí. Necessitaríem una setmana i encara no és segur
que aparegués.
—Pot haver-ho deixat en un altre dels seus caus, té més amagatalls que una
guilla.
—O pot haver-ho enviat a algú més.
Obriren la clau de pas del gas i sortiren de l’apartament. Eteri passà, dolçament,
de la inconsciència a l’asfíxia, lenta, provocada pel butà. Ningú no el trobà a faltar,
car ningú no sabia mai on parava ni per quant temps. I va tenir la mala sort que cap
amic no l’anés a visitar.
Quan Ricard es va assabentar de la mort d’Eteri, se’n va anar de dret a Rossell perquè
el portés a casa de Kufus. Ells dos l’havien presentat a Eteri aquell dia inoblidable,
dalt les muntanyes, i creia que ells sabrien el perquè de la seva mort. Trobà Rossell
espantat, com si ell mateix es trobés amenaçat també. Ricard va abordar el tema
directe al gra:
—No m’estranya que el matéssiu, si és veritat el que va explicar-me quan vam
pujar a Montsegur.
—Ningú no ha dit que el matés ningú —va argüir Rossell per tranquil·litzar-se a
si mateix—. El van trobar asfixiat i amb un cop al cap. Distret com era, pot haver
caigut (al pis hi ha escales) i quedar-se inconscient, amb el gas obert.
—I tu t’ho creus.
—Jo voldria creure-m’ho! Això està anant massa lluny.
—Això? Què és això?
—No dius que t’ho va revelar ell mateix?
—Va dir-me que tot era en llibres, fins i tot en una novel·la, com vols que m’ho
cregui?
—És que una cosa, quan es publica, deixa de ser certa? No saps que la millor
manera de protegir un secret és airejant-lo?
—O de confondre la veritat amb cortines de fum. Això no m’agrada gens: estic
cercant els càtars per trobar una ètica, no per jugar a lladres i serenos.
—Si vols emocions toves, vés al cine!
—Vull saber qui l’ha mort i per què. Segons va dir ell, diversos grups podrien
anar al darrere del mateix. Nosaltres no veiem més que la punta de l’iceberg.
—Que se’ns fon a les mans, esperem que no ens mulli massa.
Es van mirar en silenci, desolats i espaordits. Ricard va decidir passar a l’acció,
tirar pel dret. Potser perquè la seva consternació era igual a la ràbia que sentia.
—Porta’m a veure el Kufus!
—No li agrada rebre a casa seva.
—Doncs ho haurà de fer! No cada dia mor un home com l’Albret.
Rossell estava sorprès i intimidat per aquella determinació imprevista de Ricard.
Com que insistir era inútil, el va portar a un carreró, al costat de la plaça Bonanova.
El pare de Rossell, que com tants altres tenia simpaties germanòfiles durant la Guerra
Mundial, l’havia enviat a casa de Kufus quan Rossell estudiava batxillerat. Kufus es
guanyava la vida ensenyant alemany.
La casa era de les més velles del barri. Grisa, desordenada, quasi bruta. La porta
del pis semblava no tenir ús, mig enteranyinada com estava. Va sonar el timbre.
Passos suspesos: Kufus acostant-se a la porta. Els va rebre a l’entrada en batí: Ricard
albirà un interior anys 40 d’una austeritat monacal però amb algun toc oriental.
—Saps que no has de venir aquí.
—El Ricard ho ha exigit.
—Quina és aquesta exigència que no pot esperar?
—Eteri Albret —respongué Ricard amb vehemència.
—Ho he llegit al diari —va sospirar Kufus.
—Vostè va demanar-li per les Genealogies davant meu. Ell em va revelar la
importància d’aquests documents i ara és mort.
—I qui diu que ell els tingués? Vostè creu que la colla d’arreplegats que professen
el catarisme han pogut tenir accés a documents semblants?
—També Beranger Saunier era un rector de poble mort de gana i els va tenir.
—Molt bé, jove Ricard —va ironitzar Kufus—. Ja comences a entendre de què va
això!
—Qui ha matat l’Eteri?
—La pregunta m’ofèn.
—Vosaltres, els de la Cancelleria, anàveu darrere de les Genealogies.
—I d’altres coses. No entenc què vols venir a dir.
—Que estic disposat a arribar fins al final, i que, si de mi depèn, la mort de l’Eteri
no quedarà així.
—No sé què pot dependre de tu.
—Ja ho veurem.
Ricard va marxar enervat. Va dir a Rossell:
—Me’n vaig a parlar amb el Mantilla.
—Que t’explicarà el que li convingui, ja saps que es creu les seves pròpies
mentides, aquell!
—Però les veritats no: li costa més d’amagar-les.
No el va trobar a casa, per més missatges que li deixés al contestador. Tampoc el
podia anar a buscar a la revista, que seguia tancada. De manera que va optar per seure
al Cafè de l’Òpera i vigilar l’entrada del cercle del Liceu. Al cap d’uns dies el va
veure entrar. No era el Xavier que ell coneixia, caminava arrossegant els peus, el coll
estirat endavant, amb una roba que semblava descosida sense ser-ho, com si s’hagués
passat a «l’arruga és bella» d’un sastre gallec. Es va apropar a la porta del Cercle.
—Venia a veure un soci —va dir a un porter cerimoniós i somnolent.
—L’espera?
—Sí —mentí Ricard—. Digui-li al senyor Xavier Mantilla que ha vingut Ricard
Sureda.
El va introduir a través de salons on velluts esmorteïts i fustes retreballades
formaven nius de confort on provectes octogenaris llegien els diaris, xarrupaven
Campari o miraven absents en direcció al no-res. Van pujar als salons decorats amb
les pintures de Casas. Xavier l’esperava, mirant-lo, ell sí, fixament, amb els ulls
encara més desorbitats que de costum. Ricard va provar de trencar el gel:
—Què hi fa un progre com tu, en un lloc com aquest?
—Hélàs! Amic meu, el pes de la família, la necessitat d’un refugi. Estic molt
malament —anuncià Xavier com tenia per costum.
—I jo estic indignat: han assassinat l’Eteri Albret.
—Ja em diràs què hi tinc a veure, jo. Prou problemes tinc: m’han suspès la
revista, estic sense un duro i la Malena no m’ajuda.
—La Malena només ajuda de rebot.
—Què?
—Ajuda si el benefici li retorna a ella. Però això no és el pitjor que et pot passar.
Estic disposat a cursar una denúncia per les activitats de la Cancelleria, posar la
policia sobre la pista de les vostres activitats.
—Jo de tu no ho faria.
—I com penses dissuadir-me’n?
—Si et mous, faré córrer que ets un dels nostres, veuràs quina cara posen a la
Facultat. Acomiada’t de la càtedra.
—Ja me n’he acomiadat (o millor dit, ja m’ha acomiadat l’Eufèmia), així que
també puc acomiadar-me de la càtedra.
—La Malena et repudiarà immediatament, és molt curosa amb la imatge. —Això
va aturar Ricard, que el mirà desconcertat. Mantilla prosseguí—: En canvi, si tu no
fas res, jo no dic res. A més —va afegir Xavier amb to exaltat—, que t’ajudin els teus
amics els càtars: sou una colla d’arreplegats! Nosaltres tenim connexions a tot
Europa. També ens van derrotar, però fa molt pocs anys, tu en canvi estàs perseguint
una quimera de fa set segles. Baixa dels núvols.
—L’Eteri és mort, assassinat.
—Això ho dius tu, no està provat. A més, per què havien d’atacar-lo?
—Ho saps tan bé com jo!
—No sé de què m’estàs parlant.
—De les Genealogies.
—I el Sant Grial, el tresor d’Alaric i la llança de Longí, que, per cert, era català.
—Ricard no estava d’humor per a les boutades habituals de Xavier, però l’altre ja
s’havia exaltat en una de les seves paranoies líriques—. M’ho va dir el Dalí. Un dia, a
Roma, es va trobar amb García Sánchiz, que era aleshores director de l’Academia i
que venia molt esverat dels Arxius Vaticans: acabava de descobrir que Ponç Pilat
havia estat de prefecte a Tarragona just abans d’anar a Jerusalem.
—I què?
Ricard no podia resistir-se a una digressió com aquesta.
—Doncs que els romans feien com la Guàrdia Civil: els funcionaris d’una
província els enviaven a una altra perquè no tinguessin lligams amb la gent. I cada
prefecte s’enduia la guàrdia de la província anterior, era una ordenança.
Automàticament, els romans del calvari —o sigui els que anaven vestits de romans al
calvari— eren catalans.
Ricard deixà caure l’oliva que es portava a la boca.
—Ja em semblava a mi que aquí teníem massa afició a vestir-nos de romans a la
mínima que puguem. Això explicaria la sublimació subconscient de la Passió
d’Esparreguera!
—Què dius?
—Res, deixem-ho córrer. En tot cas, quedem bé, perquè Longí el va ajudar a
morir abans i els altres, com el vinagre, que era com un Voltaren, li calmaren el dolor.
—La llança de Longí, estimat Ricard, és la Heiligue Lanz del Parsifal, la que
tingué Carlemany, Carles V i que actualment és al museu de Viena. Hitler la va
prendre quan annexionà Àustria: és el primer que va fer. Ell sabia on rau el poder.
Ricard pensà que Mantilla el volia embolicar de nou amb un dels seus sopars de
duro esotèrics.
—Deixa’t de llances i anem al gra.
—Compra’t el llibre de Ravenscroft i veuràs que Churchill s’ho prenia
seriosament. Un tal Stein, que Hitler va conèixer a Viena, l’assessorava durant la
guerra sobre la psicologia desconcertant del Führer. El poder és absolutament
transcendental i passa per elements simbòlics i no tan simbòlics que tu no t’imagines.
—Com les Genealogies.
Mantilla se’l mirà furibund.
—Et creus informat perquè estàs a la Facultat d’Econòmiques, sou una colla de
ximples, peons en mans del capital que, a sobre, us fa creure que sou necessaris,
importants. Ninots, sou! Si els del Priorat de Sió se sortissin amb la seva (ajudats per
gent com l’Eteri que al cel sigui), proposarien un hereu de la Sang Reial com a
Monarca de França o potser com a President de la Unió Europea!
Els socis de la venerable institució havien començat a abaixar els diaris darrere
els quals s’amagaven, a mirar de biaix i fins i tot a despertar del beatífic sopor, per
escoltar les inversemblants paraules de Mantilla. Aquest noi! El que valia era el seu
pare; ell és un borinot, quines coses de dir! Aquí la Sang Reial només la té el rei: què
carai s’embolica aquest hippy?
Per altra part, Ricard s’adonà que Mantilla tirava pilotes fora i que la seva còlera
l’havia posat en una situació inútil. I es va veure obligat a amenaçar-lo en capir que
no l’ajudaria.
—Us posaré la denúncia i us tancaran la Cancelleria.
—I jo et posaré a les llistes que trobarà la policia quan confisqui els arxius.
Eufèmia, com cada dia, va sortir l’última de l’escola, va fer el trajecte quotidià entre
la feina i casa, va obrir la porta, va anar a l’habitació, després a la cuina i després al
saló diminut —no s’havia atrevit a enderrocar un envà per por dels veïns— on ja no
l’esperava Ricard. Es repenjà al sofà blau i va agafar La Vanguardia. L’estava
fullejant maquinalment, mentre en realitat pensava en el desastre que havia resultat la
seva aparició a la tele. En arribar a classe, els alumnes la van increpar, aücar i se’n
van mofar: «pueblerina», «trepa» i altres amabilitats es varen sentir dins l’aldarull de
veus. El director l’havia convocat i ella s’adonà que el seu lloc corria perill o, com a
mínim, que la seva ascensió es veuria frenada. No la despatxaria, però quasi. Això era
un cop molt fort, per a ella, i estava anorreada. Fullejava el diari sense copsar el que
llegia, quan el cervell, esgotat, li transmeté el significat del que acabava de llegir:
«Ricard Sureda, conegut professor de la Facultat d’Economia, formava part d’una
cèl·lula neonazi desarticulada per la policia. Al carrer Consell de Cent…». Va quedar-
se estupefacta. Era això, doncs, el que barrinava aquell carallot! Les seves absències,
els silencis amb la mirada extraviada, les anades i vingudes als Pirineus amb tipus
estranys. «He fet santament en deixar-lo», va pensar plena d’autosatisfacció, «un
somiatruites perillós, hipòcrita i fatxa!». Es va sentir plenament justificada: «No
teníem els mateixos valors», va reflexionar, utilitzant una expressió que havia après a
l’últim briefing d’estratègia empresarial.
A l’altra banda del Turó de Monterols, Xavier Mantilla havia entrat en una depressió.
Ja no posava música tecno —en la qual es considerava un expert; fins havia barrinat,
en un moment determinat, treballar de disc-jockey—, i tampoc no telefonava, com
tenia per costum; la seva factura telefònica davallà vertiginosament, reflex del minvar
melancòlic de la seva habitual loquacitat. Ni tan sols sortia a les nits per reviscolar les
aventures diverses amb les quals arranjava el seu costat sentimental.
La revista tancada feia dies, la Cancelleria saquejada per la policia: la seva vida
—en aquella edat crítica en què la gent es consolida o s’enfonsa en la mediocritat—
s’havia quedat buida. Tancat en si mateix, barallat amb Ricard, amb Malena, amb
tothom, la buidor li feia por, i aquesta por era un mal a la panxa, sota el melic —on
els japonesos situen el Hara—, i també un rum-rum de pensaments embogits,
incontrolables i pessimistes a dins del cap.
Com se li va acudir la idea fa de mal dir; com el va posseir aquell rampell
d’erostratisme i per què no el va resistir tan sols es pot atribuir a la buidor de la seva
vida sense futur i a la inestabilitat de caràcter pròpia d’un nen mimat a qui li reien les
malifetes. El cas és que, sortint d’un maligne ensopiment de sis dies, se’n va anar al
Liceu per tal de veure algú i parlar. Com que al Cercle no va trobar-hi ningú es dirigí
a les oficines. Va sentir algú que indicava a un operari que abaixés el teló de seguretat
ja que havien de soldar a dalt a l’escenari. Quan el treballador sortia de l’oficina per
acomplir l’encàrrec, Xavier es va dirigir al quart pis, on sabia que hi havia un
corredor molt ample que unia l’escenari amb la sala sense cap barrera. Un cop al
quart, es va ficar a la llotja-banyera i des d’allà va calar foc a les cortines de
l’escenari. La roba de les quals es va encendre immediatament i remuntà en
instantània conflagració.
El foc va escampar-se, ràpid i voraç, cap a la sala, consumint les butaques, llepant
el vellut de les baranes i la fusta de les portes. Xavier va aprofitar la confusió
subsegüent per sortir corrent cap al carrer Sant Pau, on es va perdre enmig de la
multitud que hi havia acudit en veure la fumera.
—Ja ho va profetitzar la monja —deia una vella—, com que els van prendre el
jardí per fer el Liceu, ella va proferir una maledicció i va dir que aquest edifici nefast
cremaria dues vegades.
«Molt bé», va dir-se Xavier, «a mi em tanquen la revista wagneriana, doncs ells
que es quedin sense òpera».
Es va tancar a casa seva més trastornat que abans: l’incendi no havia apagat les
seves angoixes ja que ningú, a excepció d’ell, no sabia qui havia causat l’incendi del
Liceu, un fet enorme tenint en compte la seva ascendència burgesa. Però aquest acte
heroic no li seria reconegut, no ho podia esventar, no ho sabria mai ningú. Aquesta
venjança en solitari, aquesta represàlia secreta, perdia gran part del dolç efecte
reparador i li agreujava l’amargor pel fet de no poder compartir amb ningú la glòria
de la seva titànica destrucció.
Es va tancar en un mutisme ferotge, no sortia amb ningú: va passar dues setmanes
a casa, sense rentar-se i menjant xocolata Crunch. Mal vestit, amb barba i cabellera
desordenada, brut i pudent, agafà un carretó i se’n va anar al solar del Liceu per tal
d’acampar com a homeless a les runes que ell havia aconseguit: pensava, amb un
repunt de raó, que eren seves. De tota manera, algun vestigi de la seva classe social li
devia quedar perquè, quan sortia de casa amb el carretó ple de bosses, un home que
baixava d’un taxi, el va veure i li va dir:
—Vol el taxi?
—No vaig a l’aeroport, cony! No veu que sóc un homeless?
«Mai no em situaran al lloc que em correspon! Sóc un incomprès sistemàtic…
Què hi farem!», i se’n va anar carrer Muntaner avall cap a les runes del Liceu.
Quan va arribar al gran espadat negre obert al cor de la ciutat, es va trobar que
altres havien tingut la mateixa idea i ja acampaven entre les runes, cosa que el va
enutjar:
—És que no queda cap lloc on es pugui estar sol, en aquesta punyetera ciutat?
—Què diu?
—Que si no es pot estar sol ni vivint sense casa.
—Mira el senyoret…! Què et penses, que això és teu?
—Veus aquell forat al primer pis? Allà hi havia la llotja de la meva família.
—Així que senyoret de debò, eh?
—Deixem-ho estar, deixeu-me tranquil.
—Aquí cadascú va a la seva i tot és de tots: tu mateix.
CAPÍTOL 10
Ricard va notar, per la resposta d’Almudena, la secretària de Malena, que havia

canviat alguna cosa: normalment el passaven directament amb la més que aqueferada
presentadora, però aquesta vegada hi havia dilacions i vacil·lacions, ordres
contradictòries. Va penjar i se’n va anar de dret on tenien la productora, al gratacels
del capdavall de la Rambla, darrere la Comandància de Marina. Va entrar als estudis
sense fer-se anunciar, gairebé empenyent l’eficient Almudena, que el volia aturar. Al
plató es va trobar Malena entrevistant Spike Lee, mentre una colla de skins i boixos
nois esperaven el seu torn. Els boixos se’l van mirar amb desconfiança.
—No deus pas ser periquito, tu?
—No, per què?
—Vas massa ben vestit, se’t veu la corbata encara que no la duguis.
—Doncs sóc culer, però retirat des que van fer fora Maradona i Schuster.
—Vet aquí un senyoret! El club està per sobre de tot.
—Fins hi tot del bon futbol? No em feu perdre el temps, que no tinc humor.
—Nosaltres som els ultres i ens caguem en el Reial Madrid i els periquitos!
—Una mica pobre com a programa de vida, però si en teniu prou per ser feliços,
endavant.
S’hi va girar d’esquena i va insistir a Almudena per saber quan podria veure
Malena.
—En té per vint minuts si no hi ha repeticions.
L’Spike Lee s’aixecava amb aire avorrit, el seu turtle neck de llana negra el feia
tan tibat com El caballero de la Mano en el Pecho. Se’n va anar mirant Malena amb
condescendència i un punt d’irritació. Els boixos nois cantaven: «Tendero, cabrón, el
bote de Colón», movent els punys endavant. Sempre el puny, o quiet i en alt o bé
movent-se endavant, com els ultres. «Són partidaris del Movimiento», va pensar
Ricard.
Quan van haver acabat l’enregistrament, Ricard s’hi atansà, però Malena va sortir
disparada i agafà l’ascensor cap al terrat del gratacels. Ricard la va seguir corrent
escales amunt, va obrir la porta metàl·lica i es va trobar un helicòpter que s’enlairava.
A dins, li va semblar veure túniques i mocadors com els que porta l’Arafat. Va baixar
a l’estudi, on l’esperava Almudena.
—M’ha encarregat de tornar-te els teus papers i m’ha ordenat de no passar-te cap
més article a màquina.
—Això és una declaració de guerra!
—Més aviat l’armistici. La guerra la tens perduda. Se n’ha anat amb un emir de
Kuwait.
Ricard va baixar del burro i de la quinzena planta, deambulà pel Barri Xino
pensant en els petrodòlars i l’hègira. Quan arribà al cràter del Liceu es va trobar
Mantilla. Ricard se’l mirà com si no li notés res diferent.
—Has vist passar un helicòpter?
—Ara ets surrealista?
—A dins hi va la Malena amb un xeic kuwaitià.
—On va?
—I jo què sé! A Gstaad, suposo. M’ha plantat.
—I què et pensaves? Si un tren no et porta allà on vols arribar, n’agafes un altre.
—I tu on vas, fet un espantaocells? Ets grunge?
—He cremat el Liceu.
—Amb l’encenedor?
—No t’ho creguis. Ningú em creu. Ni aquests desgraciats que pul·lulen per aquí.
—Es pot no estar d’acord amb la programació, però em sembla que no cal cremar
el teatre…
—He cremat la meva vida lluitant per la cultura independent, està tot controlat i
han anat a enfonsar-me.
—Tu també creus en conspiracions. No som tan importants, Xavier, ni tu ni jo, el
que som és uns somiadors romàntics que ens inventem el que calgui, fins i tot
sinistres enemics, per tal d’escapar de l’avorriment de la vida.
—Visc aquí perquè no em trobin.
—Qui?
—No t’ho puc dir.
Ricard va treure un paper i li va donar el telèfon d’un psicoanalista amic seu.
—Qui és?
—Un especialista en paranoics.
—No cal: estic curat!
—Doncs jo no, però me’n vaig a un lloc més agradable.
Agafà el vetust Mil quatre-cents, que encara rodava, i va marxar cap a les
muntanyes.
Els primers dies, va llogar una habitació a Bescaran i vagarejà per Puduvern i
Sorri en busca de pau, serenitat i forces. Li havia quedat l’estómac buit, però no de
menjar, sinó d’energia: aquella buidor al centre energètic del baix ventre, sota el
melic.
Ricard va buscar els indrets d’aigua i llum entre les fulles, de silenci natural, de
força vegetal i mineral, per tal de realimentar el seu cos eixut. Necessità dues
setmanes senceres per trobar-se una mica refet. Dues setmanes de pensaments
lacerants: «Què he fet malament? Si hagués fet allò altre, l’Eufèmia no m’hauria
abandonat. Com no vaig veure-ho tot seguit, què volia de mi la Malena?».
El pensador és el pensament. Així que Ricard va cedir al joc del pensament, es
precipità en un purgatori, si no un infern, de dubtes, preguntes sense resposta, retrets,
tristor, dolor, buidor. El contrast entre la serenor dels llocs per on caminava i
l’agitació del seu esperit era tan palesa que, a còpia d’hores i dies, el va anar omplint
de perplexitat.
A dins, una angoixa dolorosa, implacable. A fora, els cels serens, la llum diàfana,
els arbres, els ocells amb la seva tèbia palpitació de vida. Per què tot el que
l’envoltava funcionava bé, tot menys ell? Tornà a venir-li la frase que havia llegit en
Krishnamurti: «El pensador és el pensament». Si això era cert, Ricard Sureda no era
més que un grapat de retrets i preguntes que el torturaven. A poc a poc es va adonar
que ell mateix es tancava la sortida, que la solució no era trobar una altra dona o que
el món li fos favorable, sinó que la solució —única, veritable, indefugible— era ell
mateix.
De què servia maleir Eufèmia o Malena: encara que tingués raó ell, no canviava
res. El problema eren elles, evidentment: per això mateix no podien ser la solució. Ni
elles ni cap altra que ocupés el seu lloc. La solució era que ell, Ricard Sureda, no es
posés mai en una situació en la qual el seu equilibri emocional estigués en mans
d’una dona —o de qualsevol altre ésser, real o imaginat.
Va recordar que Krishnamurti recomanava mirar a dins d’un mateix amb
choiceless awareness, amb atenció sense intenció. Així ho va fer, i no li agradà.
Primer va trobar-hi emprenyament, indignació, ressentiment i dolor. Això ja ho
sabia, era el nostre pa de cada dia. Va mirar més endins i va trobar-hi la por de
quedar-se sol. Diuen que darrere la por a la soledat s’amaga la por a la mort.
Recordà que Albret, un dia, li havia dit:
—La por a la solitud té molt a veure amb la por a la mort. Si es venç, la vida
s’obre plena d’energia. La llibertat és un esguard canviat, l’extensió oberta, res sagrat.
La por a la solitud, un esguard canviat, la llibertat. Sonava autèntic, i li recordava
l’«ara i aquí»; no era aquest el lema dels hippies? I si això era cert, com era que el
record de coses passades o el desig d’altres per venir li interferien el moment present
i l’hi esguerraven? No hi ha res més que el que tenim al davant, ací, ara; per què no
procurar que cada instant sigui esplendorós? En qualsevol cas, on som? Lliurat
plenament al moment present, car tampoc pots fer altra cosa; desitjar-ne un altre no el
materialitzarà, i, en canvi, espatllarà l’esplendor del fet present. En aquesta esplendor,
no hi ha graus, ni fets preferencials: és l’estat d’ànim interior el que confereix
l’esplendor. El pot conferir el vol silenciós i sobtat d’una gavina entrevista al port,
mentre deslligaves les cordes de la barca. No te’n recordes? La quieta perfecció
d’aquell instant, aquell vol que va aturar el temps per a tu. Què tenia de grandiós el
vol d’una gavina? No res, i tanmateix va ser un instant d’esplendor. Quants en pots
comptar com aquells? Per aquests moments és pel que val la pena viure la vida. De tu
depèn que l’esplendor es repeteixi.
Va decidir confrontar la idea de la mort amb franquesa. Va trobar una por, però no
era a la mort; precisament perquè era un somiatruites havia viscut plenament.
Recordava quatre o cinc instants, com el del vol de la gavina, aquells moments
màgics fora del temps, amb el temps parat o dissolt. I per aquests instants ja havia
valgut la pena de viure; no es tracta d’obtenir «més temps pels seus diners», com
diuen els ianquis, es tracta que el que s’ha viscut valgui la pena. Ell ja en tenia prou:
si durava més, bé; si no, també. Recordà la dita taoista «Vaig arribar com aigua, com
vent me’n vaig». La por que sentia, doncs, no era de morir, sinó de quedar-se sol
quan fos vell.
«Si et penses», es va dir, «que amb una dona ho solucionaries, vas bé. Ja has vist
el que són capaces de fer: et poden deixar plantat al moment més inesperat, o
important, i, a sobre, sense cap raó, o per raons en les quals no entraran lleialtat,
gratitud ni memòria. Si et confies a una dona estàs venut. L’única que no et trairà és
la minyona, que vindrà perquè la pagues: es tractaria, doncs, de trobar-ne una i poder-
la pagar. Sempre t’hi has entès bé, amb les minyones; han estat les teves dones, quan
les has tingut, que s’hi han barallat o les han fet fora. Ara, però, depens de tu mateix.
De manera que la por a la soledat la pots contrarestar amb una minyona. És una
qüestió de sentit comú: bon tracte i diners. Molt més senzill que trobar una parella i
definitivament més econòmic. Per companyia, hi ha els fills o els amics, per
distracció els llibres, els vídeos i la música, a més de les aficions. I pel sexe, ja se sap
que també és una qüestió de diners, t’hi posis com t’hi posis».
I l’amor? Hauria de renunciar a l’amor de lluny i de prop, l’amor pel qual havia
viscut i que li semblava el més important de la vida? Doncs sí, hauria de liquidar
aquella il·lusió nefasta que li havia amargat l’existència. El problema de l’amor
romàntic és que xoca contra la realitat. Ja d’entrada, la concepció de l’amor romàntic
és un invent alemany del segle XVIII, abans no existia. I aquesta idea no ha fet més
que complicar una relació, ja per si mateixa prou complicada. Pretendre que un amor
duri tota la vida, voler-se casar amb l’amant, exceptuant casos heroics o casuals, és
gairebé una contradicció en termes. Abans dels romàntics, l’erotisme era diversió,
entreteniment i plaer; ara s’ha convertit en intensitat seriosa, obsessió i esperances
il·limitades. Finalment Ricard començava a veure que els trobadors no tenien res a
veure amb el romanticisme, encara que alguns romàntics —començant pel nom— es
remuntessin als trobadors. El romanticisme ens ve inculcat per Hollywood i les
novel·les del segle passat, que el necessiten per a l’argument: sense l’amor romàntic
no hi ha Anna Karènina ni Madame Bovary, ni tampoc cap final feliç. Però aquest
amor romàntic, que és d’índole mental, és una neurosi, una malaltia, perquè implica
una obsessió del pensament. Sense el pensament obsessiu envers la persona estimada,
no existeix l’amor romàntic. N’hi ha cap altre? Això és el que volia ara descobrir
Ricard.
«Ara! Ara que t’has clavat dues hòsties monumentals, ara se t’acut pensar que pot
haver-hi una altra forma d’amor que no sigui obsessió neuròtica i dependència
impotent respecte d’una dona. Val més tard que mai. Ja és hora que comencis a trobar
un sentit a la vida més enllà de les dones». Va escodrinyar-se més endins.
Darrere la por a estar sol va copsar encara una imatge femenina: la mare, la dona
arquetípica, quasi essencial, el punt de referència final al qual el Ricardet anava a
ensenyar les notes i a plorar els disgustos. Qui li havia ficat, al fons del seu cervell,
aquesta «dona-referència» sense la qual no podria viure? És de suposar que la seva
mare, i, és clar!, aquest motllo, aquest buit, havia de ser ocupat, successivament, per
una dona. Doncs bé, aleshores es tractava de trencar aquest motllo, arrencar aquesta
imatge nefasta de l’etern femení, treure’s del cap aquesta doneta amagada al fons que
et domina perquè és la referència última, l’altar a on portes les ofrenes i et vas a
consolar.
«O destrueixes mentalment aquest arquetip o no seràs mai lliure, atès que sempre
dependràs de la mare i de les dones subsegüents que l’encarnaran. I pensar que, a
sobre, ens posen la mare amb el nen als altars! Per què no ens proposen el pare amb
el fill, o dos germanets? No: la mamà amb el nen. El noi de la mare —què li darem?
Panses i figues i nous i olives». Es va declarar orfe voluntari per tal de sortir de les
urpes de la doneta que sempre ocupa aquest arquetip. Sinistre, a més a més, perquè
només és vàlid fins als set anys: després, el més sa seria que tallessin el cordó i
desapareguessin de la nuca del nen. Però no ho fan, i als vint anys deixen el motllo
preparat per a la promesa, l’amant o l’esposa, segons el cas.
Com destruir l’arquetip femení que la mare li havia deixat a dintre, i com trobar
un amor que no fos el romàntic i neuròtic: vet aquí la feina que se li presentava a
Ricard. Decidí abandonar per sempre més la impossible recerca dels càtars i es va
submergir dins la filosofia oriental. Havia après que els dos enemics principals són la
por i el desig: semblava que la por se l’havia tret del damunt, car la seva por només
era fòbia a quedar-se sol, i això ja ho tenia resolt. El desig era l’altre enemic i era cosa
seva controlar-lo. A més desig, més dependència.
I si provessis d’actuar amb el que va venint? No seria més tranquil i lliure? Per
què, en lloc de planejar i forçar, no t’acostumes a improvisar i aprofitar? La vida és
sat, cit, ananda, ésser, consciència i joia; la resta és por i apetit, amb tot el que dels
dos deriva. El nirvana no és més que un estat psicològic que et fa indiferent al
sofriment. Com aconseguir aquest estat?
Doncs endinsant-se en els moments fora del temps, en aquell oblidar-se de l’ego,
aquell sentiment que tot està bé i que el jo personal no té cap importància. És això
l’oceanic feeling de què parlava Freud? Sí que ho es, i encara que no puguem viure
així tot el dia perquè moriríem de fam, és aquest estat el guardó de tots els altres, el
motiu pel qual venim a aquest món. Ricard havia passat del romanticisme
medievalista al misticisme universal. Tot això eren cabòries i experiments mentals,
ara calia aplicar-ho, viure segons aquesta higiene de pensament que s’havia construït
dins la solitud de les muntanyes.
Al correu va trobar un sobre amb el remitent d’Eufèmia, el va obrir i hi va trobar
un taló amb una nota: «Segons els meus comptes, et devia cinquanta-tres mil
pessetes». Ricard llençà la nota a les escombraries. No pogué evitar imaginar-se
Eufèmia entrant al pis amb puntualitat de rellotge, sentí les petjades cap a l’habitació,
després al passadís fins a la cuina, i finalment al saló. I sentí que deia: «Estic molt
cansada», i després «el meu superior…, bla, bla, bla…». Ricard va sortir per evitar
aquests records àrids que ja no li produïen melancolia sinó avorriment.
Va pujar muntanya amunt fins a perdre’s dins la boira. Els cims lluïen en la puresa
d’una diafanitat blava i blanca. Va veure el vol assossegat d’una àliga, el temps
s’aturà, i ell, o el que quedava d’ell —perquè a l’èxtasi, el jo es perd—, va entrar al
nirvana. Quan va recobrar els sentits, al cap d’uns instants, les muntanyes, creuades
per núvols, li van somriure.
Un tros més enllà va ensopegar amb el pastor del poble, que li va fer senyals. S’hi
acostà.
—El senyor Albret em va deixar això per vostè l’últim cop que va passar per
aquí.
Ricard agafà amb respecte aquell últim record del seu mestre estimat. Va deslligar
el paquet i mirà els pergamins escrits amb lletra visigòtica: contenien llistes de noms i
arbres de família. El pastor se’l mirava content, ell va sentir un sotrac a la panxa:
tenia a les mans les Genealogies.
LLUÍS RACIONERO i GRAU (La Seu d’Urgell, 1940) va estudiar la carrera d’Enginyeria
i Econòmiques a la Universitat de Barcelona (1965) i va obtenir la beca Fullbright per
a doctorar-se en Urbanisme en la Universitat de Berkeley. El 1966 va exercir de
professor de Microeconomia a la Facultat de Ciències Econòmiques i d’Urbanisme a
l’Escola d’Arquitectura de Barcelona i a la Facultat d’Econòmiques. El 1994 va ser
by-fellow al Churchill College de Cambridge. El 2001 va ser nomenat director de la
Biblioteca Nacional d’Espanya. Ha col·laborat en diaris com El País i La
Vanguardia.
La seva obra s’ha expressat tant en català com en castellà i amb ambdues llengües ha
recollit bones crítiques i premis literaris. Ha publicat diversos assaigs, com Filosofías
del Underground (1977), Del paro al ocio (Premio Anagrama de Ensayo 1983), La
Mediterrània i els bàrbars del Nord (1985), Art i ciència: la dialèctica de la
creativitat (1987), Oriente y Occidente. Filosofía material y dilemas occidentales
(1993), El arte de escribir (1995), El genio del lugar (1997), Converses amb Pla i
Dalí (2002), Los complejos de la derecha (2006), Ética para Alícia: filosofía oriental
para jóvenes de hoy (2014) o Concordia o discordia (2016). Com a narrador ha
publicat Cercamón (1982, Premi Prudenci Bertrana 1981), Raimon o el seny fantàstic
(1985), La forja de l’exili (1985), Els àngels quàntics (1986), La cárcel de amor
(Premio Azorín 1996), La sonrisa de la Gioconda (Premio Fernando Lara 1999),
L’últim càtar (Premi Carlemany 2000), El alquimista trovador (2003), Antoni Gaudí:
el so de la pedra (2004), El cráneo de Akenatón (2010), La muerte de Venus (2011),
El mapa secreto (2013) i Gaudí, la última catedral de Europa (2016).

L'Ultim Catar

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

L'Ultim Catar

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Ricard

Sureda, que s’autodefineix com un romàntic incorregible i que es declara un

Es dirigien a un pis de l’Eixample a l’altura de Diputació o Consell de Cent pel costat

Tant’è bella giovinezza

Quan els jorns són llargs en maig

Ja fon les neus la tebior del sol

va escriure Catul, el Baudelaire romà que tant va agradar a Xavier quan el

Oh, come on Joe!

We are the hollow men

—Em sembla que el poema no va amb la música.

Here comes the sun, du ru du du, du du

però no funcionava, va canviar de disc:

però l’ice d’ella no es fonia.

Ben al contrari de Ricard.

Malena es trobava a si mateixa, assolia l’èxtasi de la seva ambició, quan entrava —

Albret entrava a casa seva: en tancar la porta es va aturar sorprès. A l’indescriptible

Ricard va notar, per la resposta d’Almudena, la secretària de Malena, que havia

You might also like