830841 _ 0142-0167.

qxd 23/1/07 13:52 Página 142

6
Hi ha molts tipus de
jocs, adequats als
Una jugada
mestra

gustos i l’edat de les
persones que hi
juguen: jocs infantils,
jocs de taula, jocs
electrònics, jocs de
cartes, etc.
Normalment, les
persones juguem per
divertir-nos, però hi
ha jocs que poden ser
arriscats, d’altres que
poden crear
dependència...
L’oca cibernètica
Podia sentir el batec del món des del seu apartament estant, però ja estava
tip de matar les hores davant del terminal informàtic i de tafanejar les pan-
talles de vídeo connectades amb els despatxos dels gerents de les seves em-
preses. Per això havia acabat vivint pràcticament a l’enorme terrassa de la
planta quaranta-nou –l’última– d’aquell edifici mastodòntic on havia con-
centrat el comandament del seu imperi i on ell havia decidit de viure la res-
ta dels seus dies en solitari.
De fet, llavors era quan començava a viure. Amb setanta anys repicats, ha-
via aconseguit que els seus dominis funcionessin sols: els subordinats co-
neixien l’existència del seu control remot. Així, no li calia marejar-s’hi. Po-
dia dedicar-se a la seva fal·lera: els invents. I no era pas que amb tal activitat
perdés el temps. Cada un d’aquells acudits de vell excèntric –que comença-
ven com un lleure personal i privat– solia acabar generant alguna indústria
que explotava la idea.
De moment, la terrassa s’havia convertit en la nova àrea d’experimentació.
Ningú no sabia quina en duia de cap, però a ell tant li feia que el pren-
guessin per boig. Era un triomfador deseixit de qualsevol lligam humà, i te-
nia dret a exercir el seu poder de les maneres més estrafolàries. I també
tenia dret a jugar; naturalment, sempre que es tractés de jocs al seu nivell.
Perquè era un joc, la seva nova dèria: un joc de l’oca en versió cibernètica.
S’havia fet revestir el terra amb grans panots de plàstic amb circuit imprès a
sota. Al damunt, havia instal·lat el monorail per a la circulació de la càpsu-
la ovoide, àlias la fitxa. Havia decorat minuciosament les caselles del tauler
gegant, cada una amb el seu número i el seu motiu gràfic tradicional. Tro-
bava que feia patxoca, aquella exòtica pista, suspesa sobre la gran ciutat,
que seria un al·licient més del seu recorregut.
El que més feina li va donar va ser l’ajust de la càpsula de control, on ell, el
jugador, havia d’encabir-se per comandar el joc. Per exemple, hi va haver el
problema d’un excés d’acceleració entre les caselles, de vegades la frenada
era tan sobtada que produïa mareig. També va haver de solucionar el tanca-
ment massa hermètic i fosc del sostre de la càpsula quan anava a parar al

142
830841 _ 0142-0167.qxd 9/2/07 10:41 Página 143

DIMENSIÓ COMUNICATIVA • LLEGIR

pou i s’hi havia d’estar cinc minuts com a penalitza-

ció; almenys calia preveure una ventilació eficaç i la
possibilitat, pensant en la comercialització, d’alguns
esbarjos per distreure de la claustrofòbia segons quins
esperits massa sensibles.
Absort per les proves, encara no havia pogut arribar a
l’estany del mig, on, a més de nenúfars i tot un selvam
aquàtic que amagava el contorn urbà, hi surava un estol
d’oques xamoses, gairebé luxurioses. Eren fetes d’una espu-
ma sintètica extralleugera, un teixit blanc esponjós que recorda-
va la suavitat del plomissol i el tacte lúbric de la pell de préssec.
Després d’una setmana de treball obstinat, semblava que havia resolt
tots els entrebancs previsibles i, un matí de dijous, es va lliurar al recorregut
definitiu amb l’ànsia cada vegada més descordada de banyar-se entre les ape-
titoses oques del mig.
El salt entre ponts, el pas d’oca a oca i tornar a tirar, l’estada al pou, a la pre-
só, i fins i tot el vertiginós pas de daus a daus: tot perfectament resolt. Tot a
punt de revolucionar els magnats solitaris del món.
Ja enfilava el darrer tombant del camí ombrejat per les exuberàncies vegetals
del llac. Se’l cruspia l’eufòria, quan de sobte es va adonar que havia entrat en
una situació delicada, incerta. Li havia tocat la casella cinquanta-quatre, i va
entendre el risc que el vorejava: anar a petar damunt d’aquell rajol pintat tot
de negre, sense altra decoració que el número cinquanta-sis en blanc. Va ser
conscient d’haver pecat d’imprevisió. Segons la tradició del joc, el jugador
que queia al cinquanta-sis havia de tornar a començar. Però, amb el seu sis-
tema, com reaccionaria la càpsula? Calia tenir confiança: el conjunt estava
responent d’una manera molt adequada i coherent. D’altra banda, seria molta
casualitat que li toqués el dos.
Va accionar la tecla amb decisió. El dau va giravoltar esbojarrat darrere la
pantalleta. Un discret balanceig de números i el resultat va aparèixer ben ní-
tid: el dos. Va haver d’acceptar amb resignació el destí del quadre negre. Per
tant, va ordenar el trasllat.
Una disbauxa de guarismes, seguida d’unes ratllotes típiques d’avaria tècnica,
va aparèixer a la pantalla. Tot seguit, un rec-rec sota el seient, una molla que
es va disparar, fulminant, i el jugador que va sortir projectat com una bala...
Va dibuixar una trajectòria parabòlica, que en la corba de descens anava molt
més enllà de la barana de la terrassa.
Quan passava pel dret del pis vint-i-cinquè, si fa no fa, encara va pensar que
potser sí que n’havia fet un gra massa, de confiar en la tècnica.
ISIDRE GRAU, Sortides d’emergència
(Adaptació)

143