Resumen

lOMoARcPSD|3523068
Resum Art s.xix
Art del Segle XIX (Universitat Autònoma de Barcelona)
StuDocu no está patrocinado ni avalado por ningún colegio o universidad.

Descargado por Aileen Díaz Gómez (aileen.diaz@e-campus.uab.cat)
lOMoARcPSD|3523068
ART del SEGLE XIX
ART DEL SEGLE XIX

lOMoARcPSD|3523068
ART del SEGLE XIX
Taula de contingut
IL·LUSTRACIÓ I NEOCLASSICISME ..............................................................................................................................
3
PINTURA NEOCLÀSSICA ................................................................................................................................................
6
Jacques-Louis David,1748 – 1825 .......................................................................................................................
6
ESCULTURA NEOCLÀSSICA ........................................................................................................................................
10
Antonio Cànova, 1757 – 1822 ............................................................................................................................
10
ARQUITECTURA NEOCLÀSSICA .................................................................................................................................
11
GOYA, ENTRE DOS MONS ...........................................................................................................................................
12
Viatge a itàlia, 1770-1771 ...................................................................................................................................
13
Primera etapa, 1775-1780 ..................................................................................................................................
14
Segona etapa, 1792-1808 ..................................................................................................................................
16
Tercera etapa, 1808-1819 ..................................................................................................................................
18
Quarta etapa, 1819-1824 ...................................................................................................................................
19
PINTORS PREROMÀNTICS ANGLESOS .....................................................................................................................
19
Johan Henrich Fuseli, 1741-1825 ...................................................................................................................................
20
William Blake, 1757-1827 ...............................................................................................................................................
21
ROMANTICISME ............................................................................................................................................................
22
ROMANTICISME A ALEMANYA ....................................................................................................................................
24
Caspar David Friedrich, 1774-1840 ...................................................................................................................
24
Philip Otto Runge, 1777-1810 ............................................................................................................................
25
NATZARENS ALEMANYS: OVERBECK I PFORR ........................................................................................................
25
ROMANTICISME ANGLÈS: TURNER I CONSTABLE...................................................................................................
26
Joseph Mallord William Turner, 1775-1851 ....................................................................................................... 26
John Constable, 1776-1837 ...............................................................................................................................
27
ROMANTICISME A FRANÇA .........................................................................................................................................
27
Théodore Géricault, 1791-1824 .........................................................................................................................
2

lOMoARcPSD|3523068
ART del SEGLE XIX
28
Eugène Delacroix ...............................................................................................................................................
28
Victor Hugo .........................................................................................................................................................
29
Jean Auguste Dominique Ingres i la pintura academicista ................................................................................ 30
ESCULTURA ROMÀNTICA ............................................................................................................................................
31
Théophile Gautier, 1811 - 1872 ......................................................................................................................... 31
Françoise Rude, 1784-1855 ...............................................................................................................................
31
David D’Angers, 1789-1856 ...............................................................................................................................
32
Antoine-Louis Barye, 1796 -1875 .......................................................................................................................
32
Auguste Précault, 1809-1879 .............................................................................................................................
32
Jean-Baptiste Carpeaux, 1827-1875 .................................................................................................................
32
REALISME ......................................................................................................................................................................
32
Honoré Daumier, 1808 – 1879 ...........................................................................................................................
33
Jean-François Millet, 1814-1875 ........................................................................................................................
34
Gustave Coubert, 1819 – 1877 ..........................................................................................................................
34
L’Escola de Barbizon ..........................................................................................................................................
35 ARQUITECTURA I URBANISME DEL SEGLE XIX
....................................................................................................... 36
Neogòtic .............................................................................................................................................................
36
Eclecticisme........................................................................................................................................................
37
EXPOSICIÓNS UNIVERSALS I ARTS INDUSTRIALS ..................................................................................................
38
Arts & crafts ........................................................................................................................................................
39
Aesthetic Movement Esteticisme .......................................................................................................................
39
ELS PRERAFAELITES ...................................................................................................................................................
40
Frod Madox Brown, 1821-1893 ..........................................................................................................................
40
William Holman Junt, 1827-1910 .......................................................................................................................
41
John Everett Millais, 1829-1896 .........................................................................................................................
41
Dante Gabriel Rosseti, 1828-1882 .....................................................................................................................
41
3

lOMoARcPSD|3523068
ART del SEGLE XIX
Segona Generació Prerafaelita

.......................................................................................................................................
42
Edward Burne-Jones ..........................................................................................................................................
42
William Morris .....................................................................................................................................................
42
EDOUARD MANET, 1832-1883 .....................................................................................................................................
42
JAPONISME....................................................................................................................................................................
47
L’Escola Rimpa ..................................................................................................................................................
48
Suzuki Harunobu, 1720-1770.............................................................................................................................
49
Torii Kiyonaga, 1752-1815 .................................................................................................................................
49
Kitigawa Utamaro, 1753-1806 ............................................................................................................................
49
IMPRESSIONISME .........................................................................................................................................................
51
Jean Frédéric Bazille, 1841-1870 ......................................................................................................................
52
Claude Monet, 1840-1926 .................................................................................................................................
53
IL·LUSTRACIÓ I NEOCLASSICISME
 Música. Lully: Le Bourgeois Gentillhomme, Marche Pour la Cérémonie Des Turcs
CONTEXT SOCIAL
El segle XVIII és conegut com el segle de les llums, de la raó, del neoclassicisme, del barroc,
del romanticisme i per tant, conflueixen elements molt diversos. A més, és un segle Antic Règim.
Antic Règim, és un sistema polític-social el qual té una estructura jeràrquica: el primer estat
trobem el clero, el segon la noblesa i el tercer la població. La monarquia absoluta era qui
concentrava tot el poder.
El primer estat (clero), tenia molts privilegis. El segon, la noblesa, que tampoc era gens
Lluís XIV (1701) homogènia ja que estaven els que vivien a la Cort i els comerciants, eren aproximadament unes
500mil
persones. El tercer, el poble, la gran majoria dels habitants de França, trobem moltes classes: la

lOMoARcPSD|3523068
ART del SEGLE XIX
burgesia, els liberals, els professors, etc. Les classes baixes, i sobretot, els camperòls. L’únic que els
unia eres les reunions per debatre sobre les injustícies.
A França estaven els estats

Segle XV generals, representacions dels 3 estats que es
• 1563 . Accademia delle Arti del Disegno, Florència reunien per debatre qüestions importants.
• 1563. Accademia di San Luca, Roma
Es considerat el segle de la raó perquè sorgeix la
Il·lustració, com que neix la raó per acabar amb
Segle XVI els segles passat que no es regien per la lògica de
la raó. Es el moment en el qual es publica
• 1648. Académie royale de peinture et de sculpture, l’Enciclopedia d’Alembert & Diderot
París (Encyclopédie o dictionnaire raisonné des
Segle XVII sciences, des arts et des métiers, par une
• 1752. Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, societé de gens de lettres) que es publica l’any
Madrid 1751, i volia explicar els avenços a partir de la raó.
• 1768. Royal Academy of Arts, Londres S’hi van anar sumant molts més il·lustrats i van ser
• 1753. British Museum uns 17 volums. Va tenir molt d’impacte a tot Europa.
• 1772-81 Vaticà Creure en la raó donava peu a veure que s’estava
• 1792. Louvre vivint en una societat injusta, fruita d’unes lleis
Segle XVIII injustes i que calia canviar.
• 1819. Prado
CONTEXT ARTÍSTIC
1. Johann Zoffany, The academicians of the
Royal Academy
L’art és dóna com a lliure. Apareixen les acadèmies, els llocs de formació
reglada, els salons, espais d’exposició, etc.
Per tant, es configura un teixit que donarà cos al que veurem al segle XIX
Al s. XVII i s. XVIII, ja són els segles de les difusions de les acadèmies

dintre d’Europa, fins i tot a Catalunya, també es crea una acadèmia als
anys 70. Al segle XVIII l’acadèmia passa a ser el centre i imposa els
gustos, les normes, etc. I els salons eren els filtres de les acadèmies.
A més, les acadèmies afavoreixen l’accés a l’art per a tothom ja que

anteriorment era l’Església, i també es creen col·leccions privades. Es comencen a crear les Exposicións de
col·leccions, reials o de poder, i s’obren al públic i als artistes. Això fa que la gent pugui opinar i d’aquesta manera
sorgeix la critica d’art per poder ordenar les opinions.
Les critiques sorgeixen als salons. Els salons no son mes que les galeries d’art actual. Abans on es podien veure les
peces era l’església i no presentaven obres noves cada any. Al 1663 es quan es fa la primera exposició a un salo d’art,
on es mostren obres d’artistes de l’acadèmia.

lOMoARcPSD|3523068
ART del SEGLE XIX
2. Pietro 3 . Giuseppe Castigliane, Gran Salon Carré,

Antonio 1861
Martini, Salon
de 1787
Trobem les primeres
segona meitat de
• 1669: spai d’exposició. Exposició estable cada dos anys

Primera
exposició
al Salon
Carre de
Louvre • 1779: 36mil persones
• 1737:
Salon
Carre de
Louvre
com a e
• 1748:
Introducc
del jurat,
premis i
selecció
d’obres
Visitants al
Saló:
• 1759:
16mil
persones
•
1765:
• 1781:
37mil
persones
mil persones
Fins a mitjans del XIX, els salons monopolitzen l’art. Eren espais molt recarregats, les obres més important estaven a
la part superior i a l’inferior els bodegons i els retrats.
La critica d’art era molt important ja que hi havien moltíssimes persones que anaven a visitar els salons. Un dels
primers crítics és Diderot que publica uns fulletons – revista manuscrita quinzenal, amb molt d’elit. Les primeres
critiques eren molt descriptives perquè molta gent no podia anar presencialment als salons.

lOMoARcPSD|3523068
ART del SEGLE XIX
Com l’art és públic ha de tenir una funció publica, és a dir,

didàctica per ajudar al poble a trobar el bon camí. Era molt important el cafè, ja que
era el moment en que la gent es dedicava a xerrar i a fer critica d’art . Exemples de la
societat: la dona a casa, el paper de l’home, etc.
 Élisabeth Vigée-Lebrun, Maria Antonieta i el seus fills, 1787: Va ser una gran
artista, va entrar a l’acadèmia als 18 anys, va rebre encàrrecs reials molt
importants. Representa a la reina com a mare, no com a reina. Està a casa i
d’una manera molt propera. Un dels objectius del quadre era donar
explicacions de per què faltaven als seus deures. Composició molt
marcada per les pautes de l’acadèmia.
 François Boucher, Nu en repòs, 1752: va ser molt 4. Élisabeth Vigée-

criticat per Diderot Lebrun, Maria Antonieta i
 Jean-Baptiste Greuze, La lectora de la Bíblia, 1753: Col·lecció particular exposada el seus fills, 1787
al Saló del 1755. És l’autor que rep més suport de Diderot.
 Jean-Baptiste Greuze, La novia del poble, 1761, Louvre: Transmet els ideals de l’acadèmia. Mostra la família
rebent al nou gendre, composició piramidal molt pensada, una part més corba i l’altre més recta, una més fosca
i l’altre més clara, etc.
 Jean-Baptiste Greuze, Séptime Server i Caracalla, 1769, Louvre: A partir d’aquest moment desapareix.
Després d’haver-se presentat a l’acadèmia per obtenir el càrrec de pintor d’història però només va rebre
5. Fran 6. Jean-Ba 7. Jean-Baptiste Greuze, La

Nu en La lectora d novia del poble, 1761
crítiques.
8. Jean-Baptiste Greuze,
Séptime Server i Caracalla, 1769
En aquest context neix el NEOCLASSICISME, que és un terme posterior. Es desenvolupa a la segona meitat del segle
XIX. Neix com a recuperació de la bellesa de l’època clàssica. En el cas de l’arquitectura, es passa d’una línia corba a
una recta, sense color ja que creien que anteriorment no es pintaven.
o 1738 –
Herculà o 1748 –
7

lOMoARcPSD|3523068
ART del SEGLE XIX
Pompeia o 1750 –
Paestum
La pintura i l’escultura es basa en els models per recuperar el món antic. Per conèixer el món
grec s’havia d’anar a Paestum, Sicília, etc. Perquè és on estaven els turcs. Per tant, a través
d’Itàlia es comença a difondre el món antic. És al segle XVIII quan s’expandeix per tota Europa.
Els coneixements del món antic canvien amb aquests descobriments. En aquesta època
s’impulsen els viatges a Itàlia, Grècia, Roma. Es comença a excavar la ciutat de Pompeià.
Figures teòriques claus que donen suport al neoclassicisme:
o Johan Joachim Winckelmann (1717 – 1768): és considerat

el primer historiador de l’art. És un dels que posa les bases teòriques
del neoclassicisme. És del segle XVII però viu plenament al XVIII. És
a partir, de l’estudi de publicacions que ell fa a Alemanya i publica Anònim,
a Itàlia el seu primer llibre destacat: Reflexions sobre la imitació de Apol·lo de Belverde
l’art grec a la pintura
i l’escultura, 1755. La seva obra més important és la que publica al 64: Història de l’art a l’antiguitat, presenta
una primera anàlisi de l’art. Ell veu en l’art grec una síntesis de
la perfecció de la naturalesa i creia que s’havia de depurar la naturalesa de les seves imperfeccions a través
de l’intel·lecte.
NEOCLASSICISME:
• Retorn al món clàssic (models grecollatins) i rebuig de les propostes formals del Barroc i del
Rococó.
• Límits cronològics ambigus: o Segona Meitat XVIII – Primera meitat XIX
• Roma i París, nuclis principals del Neoclassicisme
• Importància de Winckelmann, Homer i les descobertes d’Herculà i Pompeia
ART I REVOLUCIÓ
PINTURA NEOCLÀSSICA
• Art depurat: basada en els models i els ideals clàssics passat per un intel·lecte
• Espai net. Caixa de perspectiva: no hi ha complicacions, es veuen clarament els grups
• Dibuix i contorn: molt més interès que pel color
• Llum freda
• No interessen elements secundaris
• Interès pel món antic
• Temes d’història, morals, mitologia i retrats: una pintura basada en historia antiga o moderna, però
en temes que es poden llegir des d’un punt de vista contemporani.
• Exemplum vitutis: fa referència a les pintures que agafen un tema que han d’esdevenir un exemple
per a la societat. Molts pintors neoclàssics van fixar-se en l’escultura antiga.

lOMoARcPSD|3523068
ART del SEGLE XIX
Jacques-Louis David,1748 – 1825

És el clar exemple de la Revolució i dels pintors clàssics. La seva obra es pot dividir en tres
etapes: l’ultima es l’etapa Napoleònica, que es quan es va exiliar. Coneixem la seva vida perquè
va escriure dues autobiografies, al 1773 i al 1808. Després un dels seus deixebles va publicar
una altre biografia. Va tenir molt de suport social, una gran incidència política que encara el va
ajudar més per ser famós. Ell mateix a la biografia del 18008 es presenta i diu que va néixer a
Paris de pares modestos i acomodats.
Comença des de ben petit a pintar i el seu pare mor quan era jove. La seva mare veu el seu
interès i comença a estudiar pintura. El seu cosí, François Boucher, era un pintor molt famós però
com era major ja no el podia ajudar però el que va es recomanar-li un altre pintor com a mentor.
9. J. L. David, Al 1765, Boucher el va acceptar i va entrar a l’acadèmia. Va començar a estudiar i pintar Rococó
Autoretrat, 1794 però ja es veia el seu interès pel neoclassicisme. Va marxar a París per aprendre dels grans artistes
i història antiga. Es va presentar tres cops al premi de l’acadèmia d’art de Roma però nomes va
guanyar l’últim. A la primera va presentar: El combat entre Minerva i Mart, 1770, Louvre. La segona vegada presenta
La mort de Seneca, 1773, Musée du Petit Palais. Va guanyar amb el que va presentar el quart: Antioc i Estratonice,
1774, École nationale des BeauxArts.
No va guanyar les primeres vegades perquè era l’acadèmia qui proposava els temes i ell no es veia reflectit i les seves
obres eren de colors molt obscurs. Finalment, a Antioc i Estratonice utilitza el tema i els colors que volia l’acadèmia. A
mes, esta tot representat amb una arquitectura mes estable, les línies son mes escultòriques, la llum mes natural, les
figures mes tranquil·les, etc.
10. J. L. David, Combat entre Minerva i 11. J. L. David, La mort de Sèneca, 1773 12. J. L. David, Antíoc i Estratònice, 1774 Mart,
1770
Primers anys:
o Infància a l’època de la Il·lustració – l’Antic Règim o

Des de 1765 al taller de J. M. Vien, pintor rococó o
1866: Acadèmia de París
J. L. DAVID A ROMA
Al 1775 el seu professor es nomenat professor de l’escola francesa a Roma, i marxa amb ell. Allà es quan David
confessa sentir-se tant avergonyit per no haver mostrat l’afecte cap aquesta ciutat. El viatge a Roma va ser molt
important en diversos aspectes: les primers anys crea molta pintura barroca i segueix un cert temps la tradició del
moment. De manera progressiva fa un canvi a partir d’estudiar als grans mestres del Renaixement i artistes/pensadors
de l’època com Rafael, Caravaggio, Ribera, etc. Artistes que es podien considerar barrocs però que també tenen un
cert interès per ell.

lOMoARcPSD|3523068
ART del SEGLE XIX
Sant Roc. Intercedint la Verge, 1780, Musée de Beaux-Arts, Marsella. És un

retorn a la pintura més pròpia de David. No és ben bé del neoclàssics, però rep molta influència de
Roma d’aquells moments (concretament en aquesta de Caravaggio). És un encàrrec fet per
l’Hospital de Marsella que celebra la commemoració dels seixanta anys de la recuperació d’una
epidèmia.
Al 1781, quan retorna a París, fa la seva primera pintura que es

considera neoclàssica: El Belisari, 1781, Musée des Beaux-Arts, Lile.
És molt coneguda a la seva època. Explica l’historia del Belisari, un
general romà que va anar guanyant posicions al poder fins que per
13. J. L. David, enveges li van muntar un complot i va ser condemnat per traïció. És
Sant Roc un Exemplum vitutis, un model de com s’ha d’actuar, ja que malgrat intercedint
a la l’emperador Justinià el va deixar cec i en la misèria, ell es manté fidel.
Verge, 1780 Encara hi ha elements barrocs. Amb aquesta obra David pretén mostrar una lliçó de virtut a partir d’un
tema de l’antiguitat, i així es com adopta una pintura per obrir els ulls a la ciutadania. És el seu primer èxit, tot i que els
pensador de l’època li destaquen algunes errades. 14. J. L. David, El Belisari,
David decideix entrar a l’acadèmia presentant una obra que rep tots 1781
els elogis: El dol d’Andròmaca, un tema que acabarà sent un tema
molt recorrent per David: la mort de l’heroi. En aquest cas es un tema de l’Illiada: Hèctor mort,
per tant torna a ser un Exemplum Vitutis. Ja és molt mes clàssica, amb l’espai escenogràfic, la
llum, etc. Hi ha dos elements diferencials: la separació de com es comporta l’home a com ho fa
la dona. La cara d’Andròmaca reflexa la desesperació i la plegaria per la injustícia produïda
mentre que l’home té la tranquil·litat heroica.
15. J. L. David, El dol d'Andròmaca, 1783
En aquesta època encara dominava el Rococó però precisament aquests son els anys de major èxit de David i realitza
les seves obres més important que presenta l’acadèmia:
EL JURAMENT DELS HORACIS (1784 - 5)
L’any 1783 va rebre aquest encàrrec reial. El va presentar primer a Roma i després ho va voler fer a Paris. Va demanar
un espai central al salo i va planejar que s’obrís el salo i que a la setmana presentes la seva obra.
Es una historia entre dues ciutats pròximes que estaven en guerra. Roma eren els tres germans, i després els Horacis.
Representa el moment en que el pare fa jurar al seus fills donar la vida per Roma. Com totes les famílies estaven
emparentades, estava l’altra banda de la guerra a l’altre part del quadre, els Horacis, una de les dones d’un germà i
una paella veuen com acabaran perdent a algun dels germans. Model de virtut de David. Finalment, nomes torna un
germà i Camil·la al veure que ha mort el seu marit, el germà viu la mata amb el consentiment del seu pare.
10

lOMoARcPSD|3523068
ART del SEGLE XIX
Primerament, va fer un dibuix molt diferent, però va

decidir canviar-lo i fer un que mai s’havia representat. Al dibuix hi ha
molts canvis: sembla que apareguin soldats, el pare esta diferent, etc.
L’obra definitiva es finalment molt ordenada i molt pensada i no busca el
dramatisme de la germana. L’anatomia esta molt treballada, son
models mes escultòrics que pictòrics. Vol dividir els dos comportaments: el
de l’home i la dona. Línies molt rectes, volums rígids i ferms, i d’altre
banda, les dones representen l’hetos, la part més privada de l’home.
L’obra va tenir un enorme èxit. Durant els posteriors 5 anys fa obres molt
diferents però les més importants de
la seva vida: El seu màxim neoclassicisme: Sòcrates bevent cicuta/La mort de 16. J. L. David, El jurament dels Horacis,
Sòcrates. És una obra molt reflexiva. Va ser presentada i molt alabada al salo 1784
del 87.
No nomes va fer pintura històrica sinó també retratista: Retrat de Lavoisier i

la seva esposa, 1788. Va ser una obra per encàrrec de la dona del científic.
Ella va ser el deixeble de David i li va demanar aquesta obra, molt probable
que ella organitzes l’obra. Busca una imatge humil i senzilla ja que ella surt
amb la roba d’estar per casa. Transmet un altre valor ètic: l’amor conjugal.
L’ultima pintura feta abans de la Revolució es: Brutus, 1789, té una

representació del moment fins i tot una mica perillosa. El tema es la tirania
monàrquica, com s’aixeca el poble contra la tirania. El va fer pocs mesos
abans de que s’aixequés el poble de veritat. La columna separa els dos estats 17. J. L. David, Sòcrates bevent cicuta,
psicològics: la reflexiva i la desesperació. L’obra es va presentar al Saló tot i 1787 que es va inventar que no.
18. J. L. David, Retra 19. J. L. David, Brutus, 1798

de Lavoisier i la seva
esposa, 1788
REVOLUCIÓ FRANCESA (1789)

David tenia la consciencia del Tercer Estat. Va ser un dels redactors del
jurament del joc de la pilota (1790), dels ideals de la Revolució. Amb
aquesta obra se situa políticament a una banda de la Revolució. Era un
encàrrec. L’obra expressa el primer moment de desobediència del Tercer
Estat contra la monarquia. L’obra mai es va fer, només hi ha un esbós.
Havia de ser una obra molt gran, molt cara i per això no es va fer.
Representa el moment del jurament. Volia presentar-lo al saló i
posteriorment fer un debat i amb els diners rebuts finançar l’obra. Va tenir
molt èxit al salo però l’obra no es va acabar per la seva grandesa i perquè
era molt complicada ja que volia que sortissin representades les gran
11

lOMoARcPSD|3523068
ART del SEGLE XIX
figures de la revolució. Primer feia les persones

20. J. L. David, El jurament del joc de la despullades i després les vestia. Per tant, a la Revolució la seva pintura
pilota, 1790 passa de ser una pintura modelitzant a una que expressa el moment que
s’està vivint. Així es com David entra de ple en la política.
La mort de Marat, 1793. David comença a fer retrats dels màrtirs de la Revolució. Marat era un bon amic i un dels
herois de la Revolució per David. A la carta l’assassina que va matar a Marat. Representa el moment just després de
la seva mort, encara té la ploma a la mà i el representa d’una manera heroica per la seva postura, el representa com
una Pietat. També utilitza d’una manera especifica les paraules i la puntuació. El fons és homogeni però vibrant que
comença a utilitzar a les obres posteriors.
El rapte de les Sabines, 1799- Posteriorment, s’ha llegit com un missatge de David com una reconciliació del país. És
un procés llarg perquè el comença al 1794. La història prové del món antic. En la història passa el mateix que en el
moment que ell representa en el quadre. Canvia el paper de la dona protagonista de la imatge, ja no és la dona estirada
plorant, sinó que és una dona civilitzadora. Al 1799 va presentar-la a l’acadèmia, però va ser molt criticada perquè els
personatge van nuus, tot i que als esbossos eren vestits, al contrari que al Genicom. L’element que va destacar són
els nus, però no fa més que recollir els ideals dels contemporanis.
A partir d’aquest moment, deixa la Revolució enrere. Madame Récamier, 1800. És un dels retrats més coneguts i
celebrats. Rècamier era una de les dones més populars i belles del moment. A ella no li va agradar gaire el retrat. La
retrata d’una manera fent referència al món antic però el barreja amb elements molt moderns, com el fons neutre però
que vibra, la llum, etc.
Passada la revolució, David es calma. Passa a una nova etapa, que és quan apareix Napoleó. David evoluciona d’una
pintura dedicada a la revolució a una dedicada a Napoleó. Tots dos s’idolatraven. Napoleó creuant els Alps (18001801):
és un encàrrec del Rei d’Espanya, que glorifica a Napoleó. A la part inferior, compara a Napoleó amb els grans imperis
del món antic.
Napoleó, 1812.
21. J. L. David, La mort 22. J. L. Da23. J. L. Davi 24. J. L. David, Retrat de

de Morat, 1793 1799 de Madame TMadame Pastoret, 1792
1792
David agafa un enfocament diferent. No el glorifica sinó que l’agafa com governador, és molt tard, té el codi napoleònic,
està dempeus. Té el cos encorbat i per tant no és tan ideal.
La seva gran obra és La coronació de Josefina (1805-1808). Principalment, els esbossos volia dibuixar l’autocoronació.
Apareix la cerimònia amb el Papa i més d’un centenar de personatges. La pintura té més de 9m d’allargada. Napoleó
estava molt satisfet de les seves pintures. Al 1815 acaba la dictadura de Napoleó i tornen els reis, per tant, no va tenir
més remei ja que havia donat suport a Napoleó tot i que, els reis li van dir que podria quedar-se però ell va decidir que
no podia. David va quedar-se a Bèlgica on fa algunes pintures que han quedat en l’oblit, però ens permeten conèixer
la seva evolució.
J.L. David, La coronació de Josefina,
1805
12

lOMoARcPSD|3523068
ART del SEGLE XIX
ESCULTURA NEOCLÀSSICA
CARACTERÍSTIQUES
J. L. David, Madame Récamier,

1800 J. L. David, Napoleó creuant J.L. David, Napoleó,
els Alps, 1800 1812
Antonio Cànova, 1757 – 1822

• Etapes
I. Formació: 1757 – 1783
II. Monuments funeraris (Roma): 1783 – 1797
III. Viena i Napoleó (1789 – 1814)
IV. Retorn a Roma (1815 – 1822)
Va ser un escultor italià que també havia pintat. El seu avi era picapedrer. Al 1755 obrí un taller
propi, tractant temes barrocs com l’obra de Dèdal i Ícar (1779). No té totes les característiques
del neoclassicisme. Són rostres molt realistes i per tant, no estan molt idealitzats, és de les
seves primeres obres.
L’any 1781, ja a Roma, s’apropa al neoclassicisme amb Teseu i el Minotaure.
A partir de 1783 comença a rebre els primers encàrrecs de monuments funeraris. Fa els
elements funeraris dels papes. Desapareix la policromia de Bernini, les robes, els dramatismes
i l’ornament, és a dir, apareix una actitud més serena davant la mort. Crea estructures piramidals
molt ordenades, parteix del model de Bernini, com la tomba d’Alexandre VII. A. Cànova, Teseu i el
Minotaure, 1781
Monument funerari de Climent III, Basílica de Sant Pere, 1783 – 1792
Monument funerari de Climent XIV, 1783 – 1787
13

lOMoARcPSD|3523068
ART del SEGLE XIX
Monument funerari de la tomba d’Alexandre VII, Bernini
En el mateix moment, Cànova està fent Eros i Psique, una escultura amb molts
punts de vista. Va trigar set anys en acabar-la, és molt complexa, se’n va a buscar les
fonts al món antic com sempre. És una obra amb molts punts de vista, és circular i això
emfatitza el punt sensual, cosa que també va agafar de
Bernini. Són cossos molt idealitzats.
Amb el canvi de segle, va rebre molts encàrrecs, agafant

molt influència arreu d’Europa.
A. Cànova, Eros i Psique,
Monument funerari a Maria Cristina d’Àustria, 1805. D’època 1787-1793
napoleònica, per tant, s’aproxima a ell i a més, comença a viatjar, ja
no només a Itàlia sinó també a París. Deixa de seguir el model de
A. Cànova, Monument
Bernini. Comença a fer-ne ús d’una composició molt piramidal ja que és el moment de la
funerari a M. Cristina descoberta d’Egipte per part de França. A partir del model egipci, en crea un altre, més refinat
d'Àustria amb les tres edats que a més representen tres símbols, la benevolència, la virtut i el símbol de
la Casa d’Àustria. És de marbre blanc, amb formes
universals i representa el pas del temps.
A partir del 1802, Cànova viatja a París i allà és anomenat per Napoleó retratista oficial i passa a fer el mateix que
David. Passa a valorar a Napoleó d’una manera molt diferent, no només el glorifica sinó que el fa divinitat nua. A
Napoleó no li va agradar que fos nua i no es va identificar.
Napoleó com a primer cònsol, 1804 – 1808
Napoleó com a Mart pacificador, 1803 – 1806
Cànova va fer molts retrats i molts familiars. Potser el més conegut i valorat és el de
la germana de Napoleó: Paulina Bonaparte com a Venus Victoriosa, 1804 -08.
Representada de forma idealitzada amb la poma de París, torna a ser una figura més
idealitzada que no pas un retrat. Surt en una posició que a partir d’aquest moment es
fa popular. Escultura molt acabada, amb una capa de cera per fer-la més fina,
A. Cànova, Paulina Bonaparte
polimentada. Figura sensual però sense moviment com l’Eros i Psique.
com a Venus Victoriosa
Venus de Medici, Uffizi, Florència.
Apol·lo de Belverdere, Museus Vaticans van ser robades
Aquestes obres van ser portades al Louvre de París. Cànova en va fer còpies canviant alguns detalls. Aquestes peces
tornaren a Itàlia en acabar-se l’Imperi Napoleònic.
Venus Itàlica, 1804-12
Perseu 1801 No són copies són imitacions a través de veure els models i crear-ne nous.
Al 1815, a partir de la caiguda de Napoleó, Cànova retorna a Itàlia i durant aquest període s’aproxima a Fidies, al món
grecoromà.
14

lOMoARcPSD|3523068
ART del SEGLE XIX
ARQUITECTURA NEOCLÀSSICA
Sorgeix com a expressió de la nova societat canviant, amb una arquitectura

nova i canviant. Noves formes i tipologies inspirades en els models
antics:
hospitals, biblioteques, universitats, assembles, palaus de justícia,
mercats, etc.
• Predomini de la horitzontalitat. Formes compactes, regulars,

sòlides i clares.
• Variacions segons els països (França, Alemanya, Anglaterra...)
• Comença a aparèixer durant la segona meitat del segle XVIII

Partenó de Paris, Jacques Germain
Trencament amb el barroc, no categòric però si amb cerca de l’horitzontalitat, etc. Soufflot, 1764-81
En alguns casos l’arquitectura és símbol de poder.
ARQUITECTURA REVOLUCIONÀRIA/VISIONÀRIA
• Segona meitat del segle XVIII
• Nova arquitectura sense decoració
• Simplicitat de formes
• Projectes de difícil realització: són projectes majoritàriament utòpics.
• Arquitectes destacats:
o Etienne-Louis Boullee, Cenotati a Newton, 1784:

Dedicat a Isaac Newton. El projecte representa una
esfera perfecte. No hi ha decoració només els xiprers.
o Claude-Nicolas Ledoux, Maison des gardes

agricole, 1770. Barriere de la
Villette,1784-89. Combinacions poc ortodoxes de quadres,
rodones, etc. PARIS
• Jean Chalgrin, Paris, Arc de Triomf (1805-1837)
• Les actuacions napoleòniques de Paris, la Via triomfal
• Arquitectura al servei de l’emperador ANGLATERRA
• Neopal·ladianisme (s. XVII)
• Estètica del “pintoresc”
• Societats arqueològiques i arquitectes-arqueòlegs o John Soane (1753-1837) Banc d’Anglaterra o John Nash
(1752-1835) Projecte de Regent Str. I regent’s Park, 1811-
1830  Cumberland Terrace, 1826 ALEMANYA:
SHINKEL I KLENZE
• Carl Gotthardd Langhans, Porta de Brandemburg, Berlin, 1789-1793
• Karl Friedric Schinkel, Altes Museum, 1823-29
• Leo Von Klenze, Gliptoteca, Munich, 1815-30
15

lOMoARcPSD|3523068
ART del SEGLE XIX
GOYA, ENTRE DOS MONS
FRANCISCO DE GOYA Y LUCIENTES, 1746-1828

Es quasi impossible posar-ho a una corrent, o estil. Viu a cavall entre dos segles. És en part crític i en part deixa
missatges perquè l’espectador els interpreti. No es pot conèixer sense conèixer la seva època.
Artista compromès amb el moment en què viu però més temporal que David. Critica l’Antic Règim, l’església, la societat
feudal... Té un to molt més genèric i que vol transcendir. Pel fet de tenir aquest valor universal, pot ajudar a representar
el segle XIX amb els seves dificultats.
ETAPES (RELATIVES) DE LA VIDA DE GOYA
I. 1746-1792: Formació com a artista, i a més una etapa molt alegre. A partir d’aquest moment comença a
quedarse sord, i es tanca en ell mateix.
II. 1792-1808
III. 1808-1819 IV. 1819-1824 V. 1824-1828
Al 1746 neix a Fuendetodos, a Aragó. Prové d’una família de baixa burgesia, el seu pare era daurador de retaules, i
per tant, requeria traslladar-se a Saragossa per tenir més feina. Als 13 anys comença la seva educació a Saragossa,
a l’acadèmia de José Luzán, un artista important al segle XIX, format a Nàpols. En aquesta acadèmia entra en contacte
amb dos nois: Ramon (de la mateixa edat que Goya) i Francisco Bayeu, tots dos pintors que van treballar amb el rei.
José Luzán
Reliquiari de l’esglèsia parroquial
Sueño de José
de Fuentedetodos, c.1782
1770
16

lOMoARcPSD|3523068
ART del SEGLE XIX
Comença amb pintura religiosa i durant aquests quatre primers anys que està a l’acadèmia, Reliquiari
de l’església parroquial de Fuentedetodos, 1762. [escena extreta dels gravats de
l’època, models barrocs. Verge del Pilar apareixent-se a Sant Jaume, Cremada a la
Guerra Civil] Mengs, va era un pintor oficial del rei de Polònia i del rei d’Espanya, i dirigia
molts projectes.
L’any 1763 proposà a Francisco Bayeu traslladar-se a Madrid i treballar amb ell al
Palau Reial. Més tard, Goya també decideix marxar a Madrid pel seu compte amb l’objectiu
d’entrar a la Real Acadèmia de San Fernando per obtenir la beca d’estudis i anar a
Roma. Es presenta però no el guanya, es creu que desprès d’això torna a Saragossa on
continua treballant.
Retrat de Francisco
Entre l’any 1763-66 fa diverses encàrrecs, es creu que perquè entra al taller de Francisco Bayeu, Goya
Bayeu, estant fora de l’acadèmia. L’any 1766 es torna a presentar al premi de l’acadèmia i el
torna a perdre perquè el guanya Ramón Bayeu. L’any 69 es suspenen les beques i al 1770 marxa a Roma amb recursos
propis.
Viatge a itàlia, 1770-1771
Al 1990 es descobreix el Quaderno italiano, unes notes de l’autor sobre el seu viatge a Itàlia, dona
detalls dels llocs que va visitar. Estudià l’obra de Caravaggio i moderns de l’època.
No se sap ben bé el que dura. A partir de haver-se descobert l’any 1990 el seu quadern de notes,
se sap la seva etapa a Roma (Quadern Italiano). Dona detalls dels llocs que va visitar: Pàdua,
Gènova i diverses ciutats de Bolonya. A més va estudiar alguns
artistes renaixentistes com Caravaggio i s’interessa pel
classicisme.
Aníbal vencedor contempla Itàlia des dels Alps (1770): Es

presenta a un concurs a l’Acadèmia de Parma amb l’obra de
Heracles farnese,
dibuix de Goya i
Aníbal vencedor... Tema escollit per la Acadèmia i amb unes
escultura model marcades bases a seguir per representar-lo. Va quedar al límit,
però l’obra va agradar i li van fer una menció especial. El dibuix és molt definit, el cromatisme és
molt clar. No era una obra considerada de Goya, però al descobrir-se el quadern italià es va
confirmar. Es veu com es va
fixar en el classicisme als colors i al dibuix.
Cap a l’estiu del 1871, el seu pare es posa malalt i ha de tornar a Saragossa i per fer-ho el va ajudar Manuel Vargas
Machuca, un home que treballava amb els vaixells. Per agrair-li, Goya li va fer un retrat. Del 71 al 73, Goya comença
a mostrar-se d’una manera més definida. Per tant, els inicis són prometedors perquè és presenta a tres premis i els
perd tots. Torna a Saragossa i al arribar és quan comença a tenir encàrrecs.
El primer es per la Basílica del Pilar, encara que es un encàrrec petit: El coreto,
1772. Aquesta es la seva primera pintura al fresc important, es una pintura àgil,
amb elements desglossats però molt treballada. Parteix dels models del barroc
tarda. Paral·lelament, Velázquez estava pintant la Basílica. Gràcies a aquest
primer encàrrec comença a rebre més d’esglésies de Saragossa. A tots ells
parteix de models del segle XVIII. Els tres frescos que fa, comencen a ser amb
pinzellades més lliures.
17

lOMoARcPSD|3523068
ART del SEGLE XIX
Autoretrat, 1773. Es el seu primer retrat i ja es veu que començar a

despuntar, tot i que continua fent pintures per esglésies i la que més destaca són les 11
pintures, es conserven 7, per la pintura de la Cartoixa d’Aula Dei, 1774: formes geomètriques
molt clares però amb models italians encara. La llum cada cop té més importància.
Això el va propulsar a la Cort a Madrid, l’any 75 es traslladà allà amb tota la seva família i
comença a treballar en la Fabrica Real de Tapissos dirigida per Mengs.
CARTONS PER TAPISSOS
Goya treballa allà durant disset anys, en els quals crea 63 cartrons, que es divideixen en dues èpoques:
• 1755-80: 5 sèries
• 1786-92: 3 sèries Característiques que repeteix:
• Espai exterior
• Arbres i elements per equilibrar les composicions
• Composicions: figures agrupades ordenades en formes geomètriques
• Llum: focus lumínic, li dóna molta importància i sempre se centra en els punts
principals
• Color: riquesa cromàtica, fins i tot excessiva
El seu cunyat el posa en contacte amb l’empresa de tapissos. Ja és un artista alliberat que se centra en la seva obra.
Els cartrons els hem de situar encara en un període optimista, els anys en que ell passa a ser pintor de moda, pintor
de l’acadèmia, però encara són obres amb inspiracions del rococó i del classicisme.
Els tapissos són encàrrecs de la monarquia. Els cartrons són pintures però que finalment es llançaven perquè el que
interessava era el tapís. Són per decorar i com eren per a la monarquia eren de temes del poble però inspirat en el
rococó.
Hi ha dues etapes: en la primera etapa són més narratives i després més crítiques.
Primera etapa, 1775-1780

Alguns estaven supervisats per Francisco Bayeu. La merienda – La maja y los embozados, 1777. Són temes de caça,
innocents, comença a representar a la maja, s’interessa pels colors, però encara no amb tanta riquesa, molt interès per
l’atmosfera. Fons sense interès, El quitasol, 1777: escena sense compromís, el gos és simplement una taca negra cosa
que un artista del neoclassicisme mai ho faria, per tant, Goya comença a indicar quin serà el seu camí. La llum es
dirigeix cap al vestit. Explora possibilitats de llum, de composició, etc. Continua sent una etapa optimista. Cartons de
jocs infantils diversions d’adults, Palacio del Prado, 1778: Interès per la perspectiva, pels colors, és de molts grans
dimensions. Hi ha un personatge misteriós al centre. Aquest tapís anava a l’habitació del príncep i com un personatge
es toca els genitals pot ser ironia. El cacharrero, 1779: el que fa Goya és plasma diferents tipus de clàssic. Parla de les
diferències de classes.
18

lOMoARcPSD|3523068
ART del SEGLE XIX
A partir del 86 comença a rebre encàrrecs u n altre cop, i rep un per fer quatre pintures, una per
cada estació de l’any. Busca un estil més personal però encara que segueix l’època, fa una tempesta,
i tots els personatges estan sota l ’horitzó, l’atmosfera està molt ben treballada, és una pintura molt
freda, real, busca la imatge real del fred. El treball de la llum i dels blancs, és lo més important. El
albañil herido, 1786 , principalment, a l’esbós era un borratxo però finalment ho ca nvia. Elogia a
l’actitud del rei perquè fa una llei per protegir els obrers. És un elogi a la monarquia però comença a
fer una crítica a la societat. Un dels més important és:La pradera de San Isidro, 1788 però va quedar
només en un esbós perquè era impos sible fer un tapís tan gran.
Representa la festa després d’anar a missa. Colors massa blancs i
marrons. El que es fa és indicar-nos que s’allunya de l’acadèmia.
Al 1792, passa a ser pintor del rei, quan comença la Revolució

Francesa. La boda, 1792: crítica els vicis de la societat de l’època i de l’antic règim. No
volia fer més cartrons i posava excuses.
Durant els anys 80 no només fa cartrons, i fa algunes crucificacions i rep crítiques perquè fa els cossos sensuals.
Encara són obres vinculades a l’academicisme. Crucifixions, la de Goya, 1780 i Velázquez, 1631. La de Goya és una
pintura dolça, no hi ha patiment perquè no hi ha sang. A més als anys 80, fa molts retrats. Conde de Floridablanca,
1783: al quadre pinta un tractat que va ser molt important a la seva època. És molt detallista amb la indumentària.
Retrat de la família de l’infant Luís de Borbón, 1783-4: la imatge central és la seva dona i es veu clarament per les línies
de la llum. A baix a l’esquerra surt ell autoretratant-se. Família dels ducs d’Osuna, 1787-88: tot i que Goya mostra els
elements estilístics personals, encara està situat als segles dels il·lustrats de l’època. Els ducs van ser un dels principals
mecenes del pintor. Ella va vestida típica francesa i ell era president de l’associació econòmica espanyola.
És una família important pel suport que Goya va rebre a més, de per tots els encàrrecs. Els representa, doncs, d’una
manera serena i representant l’afecte que tenia per ells.
19

lOMoARcPSD|3523068
ART del SEGLE XIX
GOYA II
Duquessa d’alba, 1795-1797 – Comtessa de Chinchón, 1800. La duquessa d’Alba era

una figura molt popular de l’aristocràcia espanyola. El seu avi va morir quan tenia divuit
anys i per tant, va adquirir molt patrimoni essent molt jove. A més, era molt liberal,
tenia una vida molt alegre, tenia molts amants, vestia com una maja. Goya la va
conèixer al 1794 i un any després, de la pintura, al 1796 va convida a Goya a passar
una temporada al seu palau que tenia a Cadis i d’aquí, es conserva un àlbum on hi ha
dibuixos d’una dona que es creu que és ella. Van tenir molta relació, va fer-li molts
retrats i dibuixos. Al primer, Duquessa d’Alba, 1795, el fons no té interès, només se
centra en la figura, amb un joc de colors molt clars, joc de blancs i vermells, els vestits
serveixen per donar llum a la pintura. A les pintures, posa la seva signatura, al costat del gos, i a la duquessa senyalantla
com a símbol de fidelitat.
En canvi, a la Condessa de Chinchón, 1800, ja es veu la importància que li dóna cada cop més a
la llum. La comtessa era l’esposa de Godoy, l’home més poderós políticament, es diu que ell tenia
molts amants per ser tant bell. En el cas de Godoy, va tenir una boda que Goya va criticar, una
boda per compromís, ja que es va casar amb la comtessa, filla de l’infant Lluís, germà del rei
d’Espanya. Ells no es coneixien, va ser una boda pactada. A la pintura, té les mans al ventre perquè
està embarassada i té espigues al cap com a símbol de fertilitat. Intenta transmetre un missatge de
com veia a la persona, trista però amb condescendència. La pinzellada és molt àgil però els efectes
finals estan aconseguits.
Família de Carlos IV, 1800: Un any abans, ell passa a ser el primer
pintor del rei, per tant, rep els principals encàrrecs de la monarquia.
Des d’aquest moment, comença a fer molts retrats de la família. Aquest
és un dels més coneguts, està molt treballat, va fer molts dibuixos
preparatoris. És una obra molt personal i de canvi de segle. No hi ha
centre, tot i que sembla que el personatge principal és la reina i el rei
que hauria de ser el principal està a la dreta, ja que es diu que la reina
era la que manava juntament amb Godoy. Apareix el fill que era del rei
i la reina, però es creu que era de Godoy i no del rei, per aquest motiu
surten separats. No hi ha ordre a les mirades. A l’esquerra està el futur rei i al costat té un dona que no té rostre perquè
no se sap qui seria la futura reina. Al darrera, està la germana del rei. Goya, surt al darrera de tot, retratant-se. Té punts
en comú amb les Menines. Pinzellada molt lliure i basta.
LAS MAJAS
20

lOMoARcPSD|3523068
ART del SEGLE XIX
No se sap qui són, hi ha moltes teories. Els quadres es van trobar

en mans de Godoy i per tant, va ser un encàrrec seu. No pot ser la seva dona perquè
no era morena.
No tenen data, la primera surt documentada per primer cop al 1808 i l’altre és més
posterior (c. 1790/1800 i 1802/1805). El gran antecedent per Goya és Velázquez i
aquest, va fer un nu femení molt conegut: La Venus al mirall, 1645, i aquest quadre
estava a la casa de la duquessa d’Alba fins que va ser expropiat. Per tant, és
seguríssim que aquest quadre va ser el seu antecedent per pintar el nu. L’excusa per
pintar el nu sempre era la mitologia però ell ho va fer per trencar amb les excuses i
per tant, les pintures van estar en àmbit privat perquè sinó eren censurades.
La majoria de gent creu que és un personatge real i per tant, que era l’amant de
Godoy, la Pepita Tudor. Quan mor la seva dona ell, a l’any següent, es casa amb ella encara que era molt jove. Però
no sabem si és ella o no, hi ha altre gent que creu que és la duquessa d’Alba. A més, la pintura de la cara sembla irreal,
com que després està afegida. I el cos no és ideal.
Les dues obres estan fetes en moments diferents i això es veu en com tracta la figura, el fons i la llum. En el primer
cas, el fons està molt més definit i en el segon no. A més, la línia també és més marcada al primer. Els referents són:
Velázquez, Tiziano, Giorgione i Manet, però Goya és el primer que fa una dona nua deixant el tema de la mitologia. El
blanc serveix per il·luminar el cos, cosa que ja es feia abans. Els cromatismes són diferents als dos, al primer són més
clàssics, més freds, i al segon, són més càlids, pastosos, amb voluntat de crear la taca de color que després el
caracteritza.
CARRERA ARTÍSTICA DE GOYA
- 1774: Pintor de la Cort (cartons)

- 1780: Acadèmic
- 1789: Pintor de cambra (pintor de pala)
- 1799: Primer pintor de cambra, primer pintor del rei
Segona etapa, 1792-1808
Al 1792 té una malaltia, és la frontera entre l’etapa abans i després de la malaltia ja que és clau en la seva obra. Es
produeix la malaltia entre el 92 i el 1808. Deixa la pintura alegre, suau, la tendència del barroc i del neoclassicisme i
passa a ser més subjectiva, fosca, més interior, amb més crítica. És una separació que encara manté algunes línies.
Entre el 92 i el 93, estava molt sord, perdia la visió i tenia problemes mentals. Tot i així, la seva obra no és fruit de la
malaltia sinó que evoluciona, ja que s’allibera dels compromisos i té llibertat com artista. Comença a pintar en tota
mena de suports:
Pintures sobre llauna (1793-94): se’n coneix catorze obres, de temes diversos que comencen a transmetre l’esperit
pre-romàntic. Busquen el dramatisme La muerte del picador, 1793 tracta molt el tema dels toros però sobretot a
Incendio, fuego de noche 1793 amb imatges del seu turment interior, com d’asfixia. Corral de locos 1794 reflexa els
seus propis desequilibris.
Sant Francesc de Borja assistint a un moribunt 1788: encara no estava malalt però ja feia coses pròximes a la segona
etapa. Obra encarregada pels ducs d’Osuna. Es pintat després del retrat, seria la decoració de la Catedral de València,
dedicada a Sant Francesc de Borja. Presenta el món dels somnis que després Goya presentarà a partir del 1793. És
un món que té certs antecedents, un dels quals és David: Hector i Andròmaca, 1783 i l’altre és El malson 1781 de
Fuseli, que té més relació amb l’obra de Goya.
21

lOMoARcPSD|3523068
ART del SEGLE XIX
GOYA GRAVADOR
Els Capritoxs, publicats al 1799 són 80 gravats basant en la crítica social, molt dirigida contra l’església, entre d’altres.
Tracta el món dels somnis, de la bruixeria, dels aquelarres, etc. La primera làmina que surt no és la que hauria d’haver
estat, ja que hauria de ser la 43.
Característiques / Temes dels capritxos

Composicions dinàmiques Pedagogia
Pocs personatges Relacions amoroses
Fons llis, ombres i punts de llum Crítica de professions
Inscripció curta però important Crítica clero
Rembrandt: el segueix perquè domina molt bé el Bruixeria
gravat
Submón romàntic Somnis
Sempre hi ha un petit text, que comenta els capritoxs. L’obra es va fer

durant molts anys. Es va publicar al País i un dels comentaris descrivia els
gravats com inventats basats en imatges vistes per l’artista per criticar la
societat.
El sueño de la razón produce monstruos: és ell però no se sap si dorm o

si mostra la melancolia
A caza de dientes: és una crítica a les supersticions que està a un dels

gravats.
ROMANTICISME NEGRE
Sèrie de sis pintures que es coneixen com la

Brujerías para la Alameda, que és la casa dels
ducs d’Osuna. Tots tracten temes de bruixeria i
van participar els ducs, el van estimular a tractar
diferents temes. Representa el món fosc, la
bruixeria, etc. I s’ha interpretat que podien ser
representacions d’obres teatrals. La lámpara del
diablo, és la més clara perquè representa l’obra
de Aquelarre: es pot interpretar com escenari,
no se sap quina és l’obra de teatre que
representa: El conjuro – Vuelo de brujas PINTURA AL FRESC
22

lOMoARcPSD|3523068
ART del SEGLE XIX
Coreto del Pilar, 1772 / Cúpula de Regina Meryrum de Pilar, 1780-81
San Antonio de la Florida, 1798: representa un dels miracles de San Antonio de Florida, de quan
està a Pàdua i s’assabenta que el seu pare ha estat assassinat i demana un miracle a un àngel.
No es trobava molt bé de salut i no el va fer sol, el va ajudar un dels seus alumnes més avançats:
Asensio Julià.
SÈRIE MARQUÉS DE LA ROMANA, C. 1806-1810
Fusilamento en un campamento militar / Bandido asesinado a una mujer / Bandido desnudando a una mujer
Són obres de finals de la segona etapa. La temàtica va sobre la violència moral i en tots els sentits. És molt més
dramàtic. Sembla turmentat. És om les pintures de llaunes. No estan datades però es poden “datar” amb el 2 i el 3 de
maig.
Tercera etapa, 1808-1819
Viu molt d’a prop la guerra, Los desastres de la guerra, 1810-15. Així doncs, tracta tots aquests temes a les seves
obres. Publica 82 gravats després de morir, no en temps de la guerra, tot i que són creats en aquesta època. Són la
imatge de Madrid de la guerra i just després de quan torna Ferran VII.
Els desastres es poden dividir en tres parts:
- Núm 1-47: apareix la mort, entre d’altres

- Núm 48-65: conseqüències de la guerra
- Núm 66-82: també la guerra però vinculada a la societat de l’època
No és una crítica concisa i clara, així ho expressa als títols. Els gravats posteriors el que fan és treballar unes pintures
fetes per encàrrec on l’artista sí es posiciona en defensa de les víctimes. Tota l’obra de Goya juga amb elements molt
similars. Al 1808 arriben els francesos, Napoleó arriba a Espanya i al mes de març arriba a Madrid, fan abdicar al rei.
El 2 de mayo / El 3 de mayo, 1814- Antoine-Jean Gros, La rendició de Madrid, 1810. Goya no va viure les pintures que
va fer, però si va viure l’ambient. Fa aquestes dues pintures per encàrrec del rei, del consell de regència concretament,
i la volien per decorar una de les sales del palau reial, per homenatjar els herois morts.
Los fusilamientos del 3 de mayo de 1808¸1814. És la resposta a l’alçament del 2 de

maig. És un encàrrec concret per representar un moment concret i hi ha referència a
Madrid, però no se sap si als francesos o al moment de matar a algú. Ho fa seguint
unes composicions, unes pautes. És una escena irreal, amb un element històric.
Representa tres moments, l’abans, l’afusellament i el moment posterior. Parla de 4
actituds: el capella resant, un que es vol enfrontar, altra que es considera culpable i
un altre que mira què passarà. Compositivament la llum centra la mirada cap al
personatge amb la camisa blanca. A més, el de la camisa blanca té un paral·lelisme
amb la crucificació. Va ser una referència per a Manet, Execució de l’emperador
Maximilià i Picaso.
La fabricación de la polvora, 1812: convida diferents estils. La fabricación de balas, 1812, és molt més romàntica. Però
de modernes en fa els bodegons, on expressa l’angoixa i la por de la guerra i la mort, amb animals morts.
23

lOMoARcPSD|3523068
ART del SEGLE XIX
El coloso, 1808-25: no se sap segur si és de Goya o no. Algunes teories diuen

que fa referència a la guerra de la independència i per tant, seria de 1808-10, i d’altres diuen que
és el poble mort de por i que tothom està fugint menys un ruc que es queda quiet. No se sap ben
bé l’època tampoc. Es diu que no pot ser de Goya perquè a baix a al dreta hi ha uns números o
lletres, però no es veu bé. Hi ha una altre Goya, que segur que és seva: El gigante sentado. Els
que creuen que no és de Goya afirmen que pot ser de Asensio Julià, perquè creuen que les lletres
és la seva signatura amb les seves inicials, que va ser qui el va ajudar a pintar una capella i per
tant, coneixia les seves tècniques. A més, diu que no és de Goya perquè no feia canvis i a l’obra
al principi el coloso mirava a l’espectador i es va canviar perquè no els miri, a més l’anatomia del
coloso és
molt pobre i Goya no es caracteritza per fer-los així.
Quarta etapa, 1819-1824
Goya es trasllada a una casa a les afores de la ciutat, al costat del Manzanares que s’anomena la quinta del sol. Ell
continua com a pintor del rei. L’any 15 quan torna la monarquia borbònica ha d’anar al tribunal de la inquisició per la
Maja desnuda que havia estat reclutada. Al 16, és un dels últims anys que fa encàrrecs de la monarquia, tot i que, mai
perd el seu lloc però cada cop s’aparta més. Anys amb poques notícies sobre Goya.
Fa els Disparates, c.1815-24 són obres que tampoc són publicades fins després de la mort. Aquesta sèrie no està
acabada i és la més crítica de totes, moltes obres no tenen títol ni informació, ni tan sols estan numerades, per tant, no
tenen ordre. Els disparats estan entre els capritxos i les pintures negres de Goya. Tracta temes complexos, alguns
impossibles d’entendre, altres encara sembla que facin referència a la guerra però en general, tracta la mort, el sexe,
la hipocresia, etc.
Al 1920, té una altre malaltia, però tenim constància d’ella a través del Retrat del Doctor Arrieta, 1820.
Pintures negres, 1820-23: Van ser les seves últimes pintures fetes a Espanya. Estava vivint a les afores de Madrid.
Són pintures fetes a l’oli. Les pintures van ser arrancades i possiblement estan al Prado. Són pintures negres perquè
mostren l’angoixa. En el mateix estat en el que ell es veu, després de passar una altre malaltia, fa les seves pintures.
Al 1873, el fill ven la casa de Goya, i Laurent, un pintor de Madrid, fotografia les pintures i és fonamental per saber la
distribució de les pintures. Finalment, un baró francès, Frèderic Èmile d’Erlager, compra la casa i arrenca les pintures i
les ven, al 1873. Al final, no va poder vendre les pintures i les va donar al museu del Prado.
Saturno devorant el seu fill, 1819-23. Pot considerar-se a Rubens (1636) l’antecedent d’aquesta
obra. Leocadia, pot ser la dona de Goya. Las parcas.
ÚLTIMS ANYS A L’EXILI: 1824-1828
Aquest marxa a Bordeus, pensa que ja no fa res a Madrid. En aquest exili fa les seves últimes
obres:
La lechera de Burdeos, 1827. Es una dona que suposadament està sobre una mula, la composició
es estranya. Hi ha qui pensa que podria tractar-se de la seva filla Rosario, una pintora molt poc coneguda al llarg del
segle XIX. Hi hauria la possibilitat de que aquesta hi pogués intervindré: és una obra sense contingut, bastant diferent
al contingut habitual de Goya. www.museodelprado.es/goya-en-el-prado
PINTORS PREROMÀNTICS ANGLESOS

Tendències visionàries a l’època de la Il·lustració
En aquest context sorgeixen dos artistes amb unes noves estètiques que neixen en temps de la il·lustració. Aquest
període del segle XVIII es coneix com preromanticisme. Els artistes i pensadors del moment veuen que la raó no ho
24

lOMoARcPSD|3523068
ART del SEGLE XIX
pot explicar tot, no ho és tot. Hi ha una crisi de davant de voler interpretar el món real mitjançant la
raó, l’estudi empíric i l’observació de l’entorn.
És també l’últim any de vida de Mozart (1791). Rèquiem de Mozart, l’encarrega un aristòcrata per la seva esposa morta.
Mozart escriu el rèquiem quan estava malalt, és a dir, a principis d’octubre. És una obra inacabada perquè va morir al
novembre. La resta va ser un esbós que va deixar, va ser un dels seus deixebles qui s’ocupà de completar la partitura.
H. Fuseli, c.1799 – Silenci / W. Blake, 1793 / W. Blake, c. 1810, Jerusalem
A Anglaterra trobem aquests dos artistes i d’altres. Algunes obres van passar desapercebudes però són obres que
comencen a aportar noves lectures a l’època. Hi ha moltes obres importants a destacar a nivell teòric o escrit, però en
destaquen dues:
• Edmund Burke, A philosophical Inquiry into the Orign of Our Ideas of the Sublime and the beautiful. 1756:
Diferencia la bellesa del sublim, en sentit del dolor, etc.
• James Mac Pherson, Erse Fragments (1760), Fingal (1762),Temora (1763), The Works of Ossian (1765).
Cicle poètic d’Ossian, un monstre que ell va crear a partir d’altres lectures. Va tenir molta difusió. Els seus
poemes parlen de la lluna, la tempesta, la boira, la nit, etc.
Aquestes expressions (boira, nit,...) es desenvolupen a finals del segle XVIII, tant en obra pictòrica com a obra escrita.
Hi ha diversos estudis que demostren que Flaxman, coetani de Goya, va rebre influencies de Goya, qui era conscient
de tot el que passava a Europa.
Johan Henrich Fuseli, 1741-1825
William Blake i Henry Fuseli es coneixien i van tenir una relació una mica complicada. Fuseli és més gran que Blake,
nomes uns anys. Van tenir una relació fructífera perquè per crear es fixaven en les seves obres. Tots dos tenien com
a referents a Dante, Shakespeare, etc.
En el cas de Fuseli, és suís i va passar el seu nom a l’anglès – Fuseli. Neix a Zurich l’any 1741 i es forma per ser teòleg,
entra com a predicador, en paral·lel comença a escriure. Fa traduccions molt importants per l’estètica de l’època. La
relació amb l’art ve de part del que seu pare que fou retratista.
L’artista parlant amb J.J. Bodmer, 1778-1781: primera etapa de la seva joventut
Va fer el tractat crític sobre el meravellós a la poesia: defensava l’ús lliure de la imaginació per crear, defensava el món
dels somnis.
Fuseli es trasllada a Anglaterra al 1764. Allà hi està sis anys, fins als 1770, és on entra en contacte amb el
neoclassicisme. Descobreix a Shakespeare i Milton. Entra en contacte amb el primer president de la Royal Academy
de Londres, Reynolds.
Al 1770 marxa a Itàlia fins al 1778 i s’intenta aproximar al món antic i renaixentista, manierista – Miquel Àngel, Tizziano,
etc. Pintures amb més moviment i més estilitzades. És quan més dibuixos i estudis fa.
Drawing of a Figure Seated before Gigantic Antique Fragments, c.1778-1780
Entra en més relació amb Wincklemann i té més interès per conèixer el món antic. Es posa a estudiar relleus i figures
antigues, com fa Goya i d’altres. Estudia molta ceràmica grega amb escenes mitològiques, i sobretot l’art del segle XVI,
Miquel Àngel i artistes preromàntics. Fuseli estudià la capella Sixtina i li va servir d’inspiració per crear altres obres
pròpies. Tenia la voluntat de representar l’anatomia amb un cos més estilitzat, Fuseli no és manierista.
S’hi queda vuit anys a Itàlia, i al 1778 torna a Londres i ja s’hi queda. Allà decideix dedicar-se plenament a pintar i
regressa a l’acadèmia, adquireix un paper públic molt important. A partir del 80, comença a crear les seves obres més
importants i més novadores perquè aporta una nova estètica fosca, terrorífica, satànica i eròtica. Ell les anomenava
pintures poètiques i s’allunya de les pintures històriques de l’acadèmia i ho fa en contra de les critiques, fins i tot de
l’acadèmia. Tracta temes universals com la por, els malsons. A més, fa moltíssima aquarel·la.
25

lOMoARcPSD|3523068
ART del SEGLE XIX
Por, 1780-1782: hi ha dues amb el rostre totalment tancat i acabat per potenciar la mirada de la por.
Estan a terra per focalitzar els tres punts i les mirades.
El malson, 1782: en fa moltes versions. Va estar molt calculat tant el tema com quan
i com la presenta. La va presentar a l’acadèmia l’any 1782. A partir d’aquest any,
l’obra té molt d’impacte i serveix per consolidar la seva imatge com a pintor
d’aquestes obres. En la historia de l’art, aquesta és una de les icones per representar
el gir del món il·lustrat i de la raó cap al romanticisme. És una obra psicològica. Una
dona esta dormint, pel nom, però està moribunda. Té un títol extern que és l’intoba,
un ésser que apareixia mentre les dones dormien i abusava d’elles.
Al quadre per darrere hi ha una altra imatge, Retrat de noia,

se suposa que la dona és Anna Landolt, és inacabat però es significatiu perquè d’ella estava
bojament enamorat Fuseli. A més, es volien casar però el pare d’ella s’hi va negar. Finalment,
es va casar amb un amic d’ell. Per tant, quan va descobrir la pintura de
darrera es creu que la pintura principal és eròtica per la posició de la roba.
Va pintar-ne moltes versions, però a més, es van fer molts gravats alguns
autoritzats per ell però d’altres no.
A principis dels 80 Fuseli es consolida amb una estètica que és una

poesia simbòlica. S’aproxima a noves formes del sublim. Aposten emoció
i grandesa a les obres. Algunes d’elles són molt terrorífiques.
Silenci, 1800.. Dona tancada en si mateixa, semblança a un bloc tancat. Obres romàntiques,
simbòliques i modernes que no deixen de veure d’una tradició i models com Miquel Àngel però que no deixen de ser
de caire universal que arriben a ser icones per la seva força simbòlica.
No deixen de veure amb una tradició antiga, més bé al contrari. Són influenciades pel segle XVIII.
William Blake, 1757-1827
• Acadèmia de Henry Pars

• Taller de James Basire
Era poeta, escriptor, pintor i il·lustrador. La seva obra està molt connectada, és a dir, es pot entendre la seva obra
gràfica només si es llegeixen els seus textos.
Neix el 1757 a Londres i des de molt jove comença a fundar-se a l’acadèmia de Henry Pars. L’objectiu del seu pare
era que entrés a una industria. Al començament copia dibuixos, estampes, etcètera, és un període molt fosc ja que
no se saben gaires coses. Entra només amb deu anys. El seu pare no se sap perquè el va treure de l’acadèmia i el
va formar a casa mostrant-li i fent-li fer gravats, il·lustracions, etc. Sent un nen comença a mostrar algunes senyal de
que és bon dibuixant.
A partir dels 12 anys comença a escriure els primers poemes, comença a veure visions i apropar-se al món de
l’exotisme.
Al 1772, entra al taller de James Basire, gravador important de la segona meitat del segle XVIII i li fa un contracte se
set anys al taller fent il·lustracions. Fa reproduccions d’art i això li permet descobrir moltes obres d’art.
26

lOMoARcPSD|3523068
ART del SEGLE XIX
Josep d’Arimatea, 1773 reproducció de Miquel Àngel. Estudia les obres a partir de les
reproduccions, aquesta la pinta amb 16 anys. La copia però li dona un caràcter nou amb
quelcom ell incorpora. Ell no signava els quadres perquè ho feia el taller.
Fa una sèrie d’il·lustracions de l’Abadia de Westminster al 1775 per donar a conèixer obres de
l’antiguitat, i en especial el gòtic angles i per tant, s’entusiasma al descobrir un nou món. A
aquestes figures els hi donava un toc personal estilitzant-les.
Al 1779 se li acaba el contracte i és quan entra a la Royal Academy on hi està un temps i és el

mateix any quan Fuseli entra com a acadèmic. Ell segueix els dictats que ofereix l’acadèmia.
Estudia a partir de lamines als antics, l’escultura antiga i clàssica per treballar l’anatomia.
Característiques a la dècada dels 80:
- Llibres il·luminats
- Mitologia pròpia
- Món dels símbols basat en somnis i visions
- Imatges innovadores: influència de Fuseli i Miquel Àngel
- Influència de la Bíblia, Shakespeare, Dante i Swedenborg - Espiritualitat S’allunya del món antic i
s’aproxima al irreal, amb imatges hermètiques difícils d’interpretar i excessivament místiques. On se
sentia més còmode era en la il·lustració de textos. Crea un gènesi nou de la Bíblia, creant un déu nou
però bevent d’escriptors com Dante o Shakespeare. Ho fa amb un estil molt personal però vinculat a les
demències manieristes i de Fuseli. Li dóna més importància al món subjectiu que la raó.
Urizen;: ell crea un gènesi nou, i aquest és el déu creador i és més enigmàtic i complexa. [El Anciano de Días, potser
la seva obra més coneguda. La va realitzar quan estava al llit i és una aquarel·la que representa a Déu com a Déu
arquitecte, senyor i creador del cosmos. Com ja s’ha esmentat anteriorment, tot i que Blake rebutja tota classe de
religió, no nega que la Bíblia és una de les obres que més gratifica la seva imaginació.]
Newton, 1795: Hi ha certs personatges importants per a ell, com Newton, que és una persona icona de la il·lustració,
el símbol de la raó, de la ciència, etc. L’agafa com a exemple de l’explicador del món. Dibuixa a un Newton despullat,
en una posició absurda, intentant fer un triangle. Per tant, és una figura que no té en compte el món espiritual que és
tant essencial per a ell.
Nabucodonosor, rei de Babilònia, 1793.: va ser després de la Rev. Francesa i molta gent ho va veure com una crítica.
Animal primitiu a 4 grapes despullat a una cova. Parteix de la Bíblia però les imatges li serveixen per construir els seus
propis universos i les seves pròpies lectures. Molta força als traços del pinzell i molt treballat.
Hècate, 1795: mussol, ratpenats, etc. Rodejats de serps de la nit.
Thomas Banks, La caiguda de Tità, 1786: li serveix per entrar a l’acadèmia de Roma. És clàssica pel cos, però
romàntica.
ROMANTICISME
El Romanticisme comprèn a partir de la segona meitat del segle XVIII fins a la primera meitat del segle XIX. Les dates
són molt aproximades. Neix com a resposta a la Il·lustració, en paral·lel a ella. Segons els romàntics, no tot es pot
explicar a través de la raó.
Com a concepte és molt obert, el terme es va utilitzar per definir uns espais que recordaven al passat cavalleresc. Es
defineix segons la situació geogràfica, és difícil determinar les dates i la subjectivitat que té dóna multiplicitat
d’interpretacions. No és un estil definit sinó per la manera com s’ha entès la pròpia obra.
L’element essencial és la sensibilitat: poder expressar a partir d’una experiència pròpia que transcendeix de la vida
quotidiana. Es mou al voltant de tres grans pilars: natura, història i home entorn la sensibilitat. L’home és el jo
romàntic, el creure en un mateix, la subjectivitat i la inspiració creativa única. La història és el passat, la nostàlgia, la
27

lOMoARcPSD|3523068
ART del SEGLE XIX
recuperació de la unitat perduda. La natura passa a ser un element central perquè s’identificarà amb
el jo. Servirà per expressar emocions transcendentals.
Aquestes emocions transcendentals sovint es relacionaran amb teofanies i experiències divines més enllà de la raó.
A partir d’aquest eixos trobem algunes de les característiques pròpies del Romanticisme:
CARACTERÍSTIQUES
• Sentiment
• Individualitat
• Natura
• Nous temes – imaginació
No es veuen tots junts en
una mateixa obra alhora •
Espiritualitat
• Retorn a l’Edat Mitjana
• Orientalisme
“El romanticisme no consisteix ni en l’elecció dels objectes ni en la veritat exacta, sinó en la manera de sentir”.
-Boudelaire
“Un cuadro no ha de ser inventado, sino sentido”.
-Friedrich
El Romanticisme és una manera de sentir. La pintura i la música són les arts que millors expressen el període perquè
no necessita de les paraules. La música permet expressar el que no es pot expressar en paraules. La individualitat
vol dir el valor del sentiment en cada un dels individus. Hi ha infinites maneres úniques d’expressar-se: el
romanticisme és la llibertat de cadascú i els ideals propis del segle XVIII. La bellesa subjectiva i l’alliberació de
l’artista crea la figura del geni sensible, incomprès, que proclama crear sobre els propis criteris.
INDIVIDUALITAT, MITE DE L’ARTISTA ROMÀNTIC

Friedrich i Fuseli. Els retrats el que mostren és l’emoció del geni romàntic, la contradicció d’intentar
definir un moviment que tindrà tantes cares com artistes.
Apareix el artista, geni, solitari, que es basa en la sensibilitat ja que és només en la soledat on et
pots enfrontar al món. Per tant, l’artista romàntic és un solitari incomprès. Aquestes emocions les
troba en la naturalesa. L’observa i expressa aquests sentiments a través de la natura. Friedrich,
autoretrat
NATURA, ESPAI MÍSTIC

Turner, Matí després del diluvi. Línies molt definides / Carl Gustav Carus, Pelegrí entre roques (1820)
La natura apareix com a espai místic: és un nou tipus de paisatge expressat d’una manera diferent.
Friedrich enlloc de tenir una pinzellada lliure mostra una natura molt
tranquil·la però que parla de
l’angoixa còsmica d’aquesta natura inabastable. Després apareixeran els
paisatges bucòlics, on es presenta una natura més comprensible respecte
a altres autors.
Els paisatges intenten expressar els estats d’ànim. Veiem aquest recurs
amb Goya, las desastres de la guerra, on mostrava una natura que era
28

lOMoARcPSD|3523068
ART del SEGLE XIX
l’artífex de les atrocitat que es produïen durant la guerra. En el Romanticisme en canvi, no es busca
una representació exacta del paisatge sinó una reflexió del sentiment de l’artista, “seguir la veu interior”.
Els espais naturals es presenten de nit o en el moment de trànsit entre la nit i el dia; el
crepuscle. És un joc d’expressivitat amb el recurs del paisatge. També és una teofania, una expressió d’allò
diví. El paisatge i la natura tenen moltes lectures, però les dues principals són les següents:
1. El sublim: l’emoció més forta que es pot arribar a sentir. El sublim ja apareix amb anterioritat al Romanticisme,
fins i tot en època romana, on es troba un tractat que mostra les cinc maneres d’expressar el sublim.
2. El pintoresc: és la poètica d’allò comprensiu i abastables, els paisatges atractius i comprensibles que busquen
l’harmonia en conjunt.
Els nous temes que apareixen mostren una inquietud insatisfeta de la recerca d’allò absolut, la mort, els suïcidis, morts
per amor, soledat, incomprensió, és a dir, un sentiment d’espiritualitat constant.
Novalis, La imatge del jove poeta romàntic
És una societat cansada del racionalisme, de la visió monòtona i tancada del món. Amb els canvis que es produeixen
apareixen nous temes, entre els principals hi ha:
• L’angoixa, el patiment: Schopenhauer

• La mort, gran tema del romanticisme: Recurrent en l’art dels principis del segle XIX, vista com a manera més
ràpida per acabar amb l’angoixa i tornar a l’absolut.
Aquests nous temes comporten un nou sentit religiós i místic de l’art.
ESPIRITUALITAT
Wacjenroeder i Tieck, Efluvios cordiales de un monje amante del arte (1796) / Friedrich, Dos homes contemplant la
lluna (1819) L’espiritualitat està molt lligada a la religió. Passem de temes pagans a religiosos. Del temple grec a la
catedral gòtica.
Visió més agnòstica del món i de la natura. L’espiritualitat és la base per la visió de allò diví, no només en l’art, també
en la música i la poesia.
RETORN A L’EDAT MITJANA
Els romàntics fan una mirada al passat amb l’objectiu d’anar a buscar ambient que expressin ambients perduts. A més,
busquen els moments esplendorosos del passar per definir-se
Orientalisme, és la Bíblia d’aquests estudis, però tot i així està molt criticada perquè no és molt neutral. És un mite
que es crea a Europa a mitjans del segle XVIII, i és un conjunt d’idees que tenen una gran influència en la pintura i
que no és res més que la separació del que som nosaltres del que no som. S’ha vinculat amb l’islàmic, sobretot en
l’imperi otomà. El terme, tal i com el coneixem nosaltres és el segle XVIII. Es diu que només és per dominar els
països que es volien colonitzar, però no tots ho veien així. Imatges irreals on hi ha violència, històries fabuloses que
el que permeten és alliberar
D. V. Denon, Voyages dans la basse et la haute Egypte, 1802. / La mort de Sardanàpalus (1827), Delacroix.
ROMANTICISME A ALEMANYA
Goether, Wether: bíblia del romanticisme alemany del segle XIX. Història d’un jove que se’n va a un poble i té una
història amb una noia, explicada a través de cartes. Autor alemany que escrivia sobre Zurich, etc.
29

lOMoARcPSD|3523068
ART del SEGLE XIX
Moviment estètic i literari que s’apropa a les passions. El moviment és molt intens però en el cas de
la pintura no es veu d’aquesta manera. Tampoc hi ha un estil propi, a França la pintura és més sensual, i en canvi, a
Alemanya és més mística, interior, silenciosa, etc.
CARACTERÍSTIQUES DE LA PINTURA
Caspar David Friedrich, 1774-1840
- 1774: Neix a Greifswald

- 1790: Inicis formació en dibuix a la ciutat natal, volia dominar primer el dibuix per desprès fer-ho amb la pintura.
- 1794: Formació de l’Acadèmia de Copenhaguen, tenia en la pràctica sortir a dibuixar a l’aire lliure, no a pintar.
- 1798: S’instal·la a Dresden, on ja comença a pintar les seves primeres obres a l’oli. Entra a l’acadèmia d’art
de la ciutat. Comença a fer els seus primers paisatges.
- Viatges pel Mar Bàltic, les muntanyes del Harz…
- Nova simbologia a través de la natura
- Tècnica minuciosa
És una pintura que expressa el que no pot expressar amb les paraules, com el moment de
trànsit entre el món dels somnis i el món real. Juga molt amb la il·luminació per expressar el
món interior, sobretot amb melancolia i soledat. Busca una bellesa que mostra una certa pau
als paisatges. Mostra una visió religiosa del paisatge.
Va tenir una infància molt difícil: la seva mare va morir, després el seu germà i pocs anys
després l’altre germà. Per tant, la seva obra expressa el dolor, la soledat, etc.
Vista d’arkona al sortir la lluna, c.1803
“El pintor no solo debe pintar lo que ve ante el, sino tambien lo que ve en el. Si en el mismo
no ve nada no debe pintar lo que tiene delante”.
-Friedrich
La creu de la muntanya, 1808: Li dona molta fama. Te origen en dibuixos anteriors. Hi ha autors que parlen de dos
possibles orígens: Friedrich va crear una sèrie de dibuixos que va exposar a Dresden i després se’n va fer un segon
dibuix, i una de les visitants va veure el dibuix i va demanar-li que pintes un altar, per això també es conegut com a
Altar de Tetschen. És una pintura totalment religiosa, per tant, representa la visió religiosa del paisatge, amb la llum
més mística del dia.
1810. Acadèmia de Berlin, Monjo vora el mar – abadia al bosc d’alzines. Van impressionar molt a la seva època. Moltes
de les seves obres s’han de llegir juntes. Les pintures van tenir molt èxit i van ser comprades per la casa Real de
Prussià. Monjo vora el mar 1808-10, era molt moderna, son dues o tres línies cromàtiques perquè va voler eliminar tots
els objectes, les estrelles, etc., per fer una pintura senzilla. La representació del paisatge tant simple i directe era molt
modern. S’han fet moltes interpretacions, com el buit, la soledat, un espai de meditació i per a molts va ser una
pintura incompresa. Abadia al bosc d’alzines, aquí si que trobem la neu, els arbres, el bosc més medieval. Per
representar un monjo que s’allibera de la vida i arriba a la mort. Hi ha molts elements que es poden vincular a la
negació de la vida, hi ha un cementiri, els arbres secs, etc., és una forma de dir: la fi de totes les coses.
30

lOMoARcPSD|3523068
ART del SEGLE XIX
Paisatge d’hivern amb església, 1811: viatger sense vida, però que ha trobat
l’església. Paisatge d’hivern, 1811: home sense vida a la neu.
Dos homes contemplant la lluna 1819, ell mateix va fer diferents versions. L’arbre sembla que
està a punt de caure. La lluna com Bethoven. Són paisatges purs on la natura és lo més
essencial. Utilitza les boires.
Viatger davant un mar de boira, 1818. Es pot llegir de moltes maneres. Ell era un amant del
mar, del que implica no arribar a “allò infinit”. L’home està al centre de la composició perquè
és lo més important.
La lluna sobre el mar, 1822 – Paisatge amb poble a l’albada, 1822. Contenció de
l’expressionisme alemany.
Mar de gel, 1824 pot ser va ser inspirada per Vaixell naufragat al mar glacial, 1798. Pot
representar la mort del seu germà que va morir al gel. També hi ha gent que busca una
explicació política. I una altre que és la més genèrica: la petitesa de l’home en contra de la
natura que se’l menja. No hi ha cap figura humana, l’home ha desaparegut perquè no és res.
Hi ha una llum que ve de dalt i enfoca la natura. Per tant, és una lectura més oberta amb molt de realisme.
Philip Otto Runge, 1777-1810
Va morir als 33 anys de tuberculosis. A més de pintor fou escriptor. Va compartir amb Friedrich la visió meditada,
còsmica, etcètera, de la pintura.
Es va formar a l’acadèmia de Copenhaguen, després va coincidir amb Friedrich. Estudia la naturalesa però parteix de
la ciència, s’interessa per la botànica, etc. I sobretot pel color, pels efectes cromàtics
i va escriure una obra, l’Esfera dels colors, on crea una teoria.
Runge, Les hores del dia – El matí 1808 – forma part de la sèrie més important, de
quatre obres composades per matí, tarda i nit. Havia d’anar a una capella gòtica i
pensada per ser vista amb música i olors. La versió gran va ser destruïda i,
posteriorment, reconstruïda. Volia representar els cicles vitals però oberts a tota
mena interpretació, no calia que fossin les etapes del dia, sinó de la vida, dels
mesos, etc. És una estructura perfecta, molt treballada la simetria. Les formes són
molt simbòliques perquè es el moment de la creació.
El romanticisme alemany esta molt vinculat a la religió.
NATZARENS ALEMANYS: OVERBECK I PFORR
Cap al 1810 hi havia una sèrie d’artistes alemanys que defensaven que el que els ensenyava l’acadèmia de Viena no
responia les seves necessitats com a pintors.
Per tant, impulsen una altra forma d’actuar però tampoc s’imposen en contra del tot. Diversos artistes, amb els dos
principals: Overbeck i Pforr, es traslladen a Roma al 1810, descontents amb la seva ensenyança i buscant renovar l’art
alemany, buscaven un art místic inspirat en Rafael. El representant més important es Overbeck, tot i que tots dos son
grans pintors d’ànimes i s’instal·len a un convent.
CARACTERÍSTIQUES
• Pintura basada en el dibuix

• Línies simplificades
• Pintura espiritual en busca d’artistes italians
• Temàtica religiosa de l’antic i el nou testament
31

lOMoARcPSD|3523068
ART del SEGLE XIX
• La pintura es lo mes important i treballada perquè es el que representa l’espiritualitat
Johann Friedrich Overbeck, Italia i Germania, 1812 / Pforr, Sulamita i Maria, c.1811. / J.F. Overbeck, Triomf de la Religió
a les Arts / Espalter, Verge amb nens, c. 1835-40. / Pau Milà i Fonatanals, còpia d’un fragment de la Crucifició
d’Altichiero a la basílica de Sant Antoni de Pàdua (c.1636-39).
ROMANTICISME ANGLÈS: TURNER I CONSTABLE
Rothko,1968-0
Turner, 1822
Turner 1835-40
Es produeix una forta temptació a la representació del paisatge, en gran part a causa de la Revolució Industrial que
s’està experimentant principalment. Els dos artistes que representen millor les tendències en la pintura anglesa són
Turner i Constable. Es coneix a Turner com pintor i aquarel·lista, el pintor de la llum. Deixa les línies i els contorns per
centrar-se en les emocions a traves de la llum, a més, és l’expressió del sublim que és l’expressió més forta que es pot
sentir. A més Turner, fa molts viatges. D’altra banda, Constable és tot el contrari, neix en un poblat de Londres i el
viatge més llarg que fa és fins a Londres. Representa el paisatge innovador però des d’una visió molt més pròxima i
humanitzada.
Turner, trama de colors 1819 – Odisseu ridiculitzant a Polifem, 1829
Joseph Mallord William Turner, 1775-1851
És un dels primers que abandona el tema per expressar el paisatge i els sentiments humans.
Neix a Londres en una família de barbers. Des de ben petit fa dibuixos i el seu pare els mostra. Els seus inicis estan
datats al 1789, quan té 14 anys i és l’any de la Revolució Industrial.
Etapes
• 1789: Acadèmia, pintor de l’oli o 1a. 1796-1819: Marxa a Itàlia o 2a. 1819 –
1835 o 3a. 1835 – 1851
La seva primera obra presentada a l’Acadèmia és Pescadors al mar, 1796. Des de

jove va veure que el seu camí era el paisatge des de tot tipus d’angles. En l’obra hi
ha llums molt fosques: com del romanticisme anglès i alemany. Progressivament
passa d’uns colors vius a uns foscos. Fa excursions, viatges i il·lustracions pels
llibres de viatges. Des de molt jove s’interessa pels paisatgistes anglesos. També s’interessa pels fenòmens
atmosfèrics. Comença a fer interpretacions personals seguint el pensament i el llenguatge romàntic de l’època. Hi ha
una clara plasmació d’allò sublim a través del paisatge.
En aquest procés d’especialització descobreix a un pintor Claude Lorrain, Port amb reembarcament de la reina de
Saba, 1648. Ell explica que li va impactar molt i que per aquest motiu comença a estudiar la llum. Comença a ser el
seu mestre i Turner li fa un homenatge, Dido construeix Cartago, 1815.
Ell entra a l’Acadèmia al 1789 i després canvia per una altre. L’any 1802 comença a viatjar per Europa, principalment
a Suïssa però també per Anglaterra i París. Ell tenia gran interès per l’historia de l’art i sobre tot del segle XVI, XVII i
XVIII i la seva època. S’interessa per les obres de Tiziano, John Thomas Smith o Poussin.
Poussin, El Diluvi – Turner, el diluvi: interès pel color
El concepte de sublim vol dir que la natura supera a l’home, l’home desapareix als seus quadres. Poder que fa que
l’home quedi infamement representat. Utilitza recursos habituals del romanticisme com núvols, espais abandonats,
silenciosos, etcètera, amb unes formes i cromatismes purament romàntics. No trobem encara els colors potents que
expressava a través de l’aquarel·la.
32

lOMoARcPSD|3523068
ART del SEGLE XIX
El canvi es dóna perquè ell s’interessà per la llum i a més el seu viatge des del 1819 al 1829 ja canvien
completament la seva obra. A partir d’aquí comença a jugar amb els cromatisme.
Naufragi, 1805 / El pas de Sant Gotard, 1804 / Allau, 1810 / San giorgio Maggiore a la matinada, 1819
És molt original tot i que es lineal. Turner fou professor de perspectiva a l’Acadèmia tot i que ell als seus quadres la
deforma voluntàriament. Rafael i la Fornarina, Roma des del Vaticà, 1820. Representa a Rafael amb la seva estimada.
Evoca la Itàlia Renaixentista però amb una llum mediterrània i clàssica.
També incorpora temes mitològics, no només paisatges, com de l’Odissea. Odisseu ridiculitzant a Polifem, 1829. El
que a ell l’interessa és representar un ambient i el tema és una excusa per poder fer-ho. Aquest any és molt important
per a ell perquè mor el seu pare. Turner era una persona tancada i mai va tenir una filla tot i que va tenir dues filles,
amb l’única persona que s’entenia era el seu pare i per tant, va entrar en una depressió. La seva vida té molta
importància en la seva obra.
Comença a fer obres amb caràcter més victimista i amb un ambient més privat. Els rostres tot i així, no es mostren:
Concert a Petworth, c 1835 – Petworth. Arista i admiradors, c 1830
La diferència entre Friedrich i Turner és que l’últim vol traslladar l’emoció a l’espectador i Friedrich vol fer protagonista
a l’home.
Incendi a les Cambres dels Lords i dels Comuns, 1835. Passa a fer una pintura a l’oli, però que s’entén gràcies a les
antigues aquarel·les. Va recuperar les èpoques glorioses de Londres. Molta representació de l’atmosfera però amb una
perspectiva inventada.
El canvi entre la segona i la tercera etapa és borrós. Tarda de diluvi – matí després del diluvi, a l’exposició Royal
Academy (1843). Ombres i foscor: La tarda del diluvi.
Moisès escriu el Llibre del Gènesis. Són dues obres separades que es van crear per exposar-les juntes. S’inspira en
una obra de Goethe, que va fer la teoria del color ja que ell se sentia molt identificat. Deia que certs colors i combinacions
explicaven coses diferents.
Tempesta de neu, 1842: Turner va viure aquesta tempesta quan estava en alta mar a una vaixell i va demanar que
cordessin al màstil perquè si havia de morir volia viure la seva experiència més bestia. Per tant, representa el sublim.
Va presentar l’obra a l’Acadèmia però va ser molt criticada perquè no es veu gairebé res. Vaixell a punt d’enfonsar-se,
Resultat d’una evolució que arriba al màxim esplendor als anys 30 i 40 per expressar el que no podia amb paraules.
Durant aquesta última etapa té la màxima esplendor basada en les formes, els colors i les llums molt pensades. Pluja,
vapor i velocitat, 1844
Crepuscle sobre un llac, 1840. Manet posteriorment fa el mateix, és molt important tant la forma com el cromatisme. Hi
ha gent que diu que Turner va morir mirant la llum del sol.
John Constable, 1776-1837
El moli de Dedham, 1820
És també impressionista, capta moment concrets. Fa juntament amb altres pintors

una sèrie d’innovacions que són arrels del que culminarà amb l’impressionisme, amb
altres factors a tenir en compte, evidentment, com el pas de pintar a l’aire lliure.
Paisatge treballat, íntim, amb figures humanes, etcètera. Es va quedar representant
sempre els entorns més propers de la seva zona (rius, molins, canals, paisatges,
etc.), quiets silenciosos, humans, domèstics, pròxims, etc. Molt més típicament
anglesos.
Ell és de Dedham. Entra a la Royal Academy al 1789 i s’especialitza en el paisatge

però poc a poc se centra en les representacions del seu entorn, paisatges rurals i definits, representats d’una manera
fidel i alhora molt clàssica.
33

lOMoARcPSD|3523068
ART del SEGLE XIX
Aquesta voluntat no vol dir que tot sigui igual. L’element més destacat de Constable és el seu interès
pel l’atmosfera, meteorologia. Com a família d’agricultors, havien de fer prediccions del temps, estava interessat en els
núvols i els fenòmens meteorològics (efectes que creaven en la pintura). Tenia molts esbossos de l’aire lliure, a vegades
apuntava el dia i l’hora concreta. El que li interessava era plasmar un dia i l’hora en concret (semblant als
impressionistes). Paisatges on l’atmosfera vibra. Utilitza els blancs per crear contrastos i efectes lumínics.
Representava tots els elements que donava vida a un paisatge.
El molí de Flatford, 1817 – El molí de Dedham, 1815 – carro de farratge, 1821: són obres que destaquen en aquest
sentit. Pertany al romanticisme perquè hi ha emoció en el paisatge però amb cert toc de realisme, que trobarem a
l’escolda de Barbizon.
ROMANTICISME A FRANÇA
Camins de la revolució romàntica a França (1819-1855)
El romanticisme no se situa exactament ni en l’elecció del tema ni en la total sinceritat, sinó en una
manera de sentir.
Charles Baudelaire, Què és el romanticisme?, Saló de 1846
A pareix cap a la segona meitat del XIX, en plena Rev. Diferència amb l’alemany, que era més introspectiu, a França
és molt més colorista, violent, sensual, heroic. Dins d’aquest també hi ha diferents línies d’actuació. Dues tendències
a l’època:
- De Delacroix (colorista i romàntica). La línia es feia pràcticament sola, el que definia l’obra era el color i els
cromatisme. Aplicava un llenguatge basat en les emocions i els sentiments.
- Ingres (Menys colorista, estudi de la línia). Es basen en el dibuix, molt equilibrat i amb línia academicista.
Théodore Géricault, 1791-1824

Delacroix és la figura més important de la 1a meitat del XIX, però el primer és Théodore Géricault (1791-1824). Mor
molt jove però és romàntic. Va viure a l’època de Delacroix. Tot i que mor molt jove és una de les primeres figures que
representen aquest romanticisme francès.
Es forma en una època on encara hi ha el neoclassicisme. Als 17 anys, al 1808, comença el seu aprenentatge en art.
Treballa el dibuix i copia obres. Al 1810 passa al taller de Gueran(?) i allà coneix a Delacroix. Al 1811 entra a l’Acadèmia
de Belles Arts de París, amb 20 anys fins als 34, i això explica que hagi fet molts pocs treballs.
Va fer molta pintura de cavalls, feia els retrats com si fossin persones. Per tant no són grans obres sinó petites pintures.
El context de joventut està clarament marcat per un moment històric convuls, és una època de moltes Rev. i
confrontaments polítics. Viu de ple l’època Napoleònica i la Restauració Borbònica feta amb Delacroix. Això en part es
pot veure en les seves obres. En el seu cas es pot veure a la primera obra destacada i presentada: Oficial de cavalleria,
1813. És una de les primeres pintures romàntiques feta encara en època Napoleònica. El dibuix no és la prioritat. Molt
moviment, com és típic en el romanticisme francès, oposant-se a la calma clàssica de David. Cromatismes. Expressa
la tendència de canvi cap a la pintura romàntica. Es presenta a un premi però no el guanya. Se’n va cap Itàlia i hi passa
un any on es dedica a treballar el dibuix, a estudiar l’anatomia humana i es declina per M.A., però també per Rubens,
Caravaggio, Al 1817 torna a París, més preparat i amb més experiència. Es quan comença a fer les seves grans obres.
Retrat de Delacroix, 1818. Amics des de la infància, retrat emotiu, elimina els elements i només es veu el rostre. Treball
de la llum emotiva. No és una de les obres més conegudes però mostra molt el seu canvi.
Entre el 18 i el 19, Géricault crea El rai de la Medusa, 1819, que és el primer

quadre plenament romàntic francès. Tracta de convertir el dolor en art. El tema és
de pintura d’història però contemporània, del 1816, i el va conèixer quan estava a
Itàlia. En aquesta història, de les 150 persones que hi havia a la deriva, només van
sobreviure 15. Ell va voler reconvertir romànticament aquesta història en un drama
que tenia com element diferencial, l’esperança. El vent bufa cap a l’altre costat d’on
34

lOMoARcPSD|3523068
ART del SEGLE XIX
veuen el vaixell. Va llogar un estudi vora d’un hospital i es va dedicar a observarlos per tal de fer-ho
més dramàtic. Per veure com es tractava la pell, etc. Fins i tot, va
demanar construir un rai a un amic. Anatomia perfecta, fruit del seu viatge a Itàlia. Trenca amb tota la tradició
acadèmica. Ja no és una llum tallant, el dolor ja no és contingut, és un crit de desesperació i esperança. Interès pel
poble i no pas per les figures heroiques. Clarobscurs. Composició piramidal feta a partir de morts i moribunds. Hi ha
diverses diagonals cap al centre. Per tant, es pot llegir com un triangle on a la punta hi ha l’esperança o com una aspa.
Obra molt dinàmica.
Va tenir molt èxit i se’n va anar amb la pintura a Anglaterra, i va passar dos anys. Va ser presentada a una exposició
durant bastant temps i ell va continuar fent pintures i, sobretot cavalls, que els més famosos són Els cavalls d’Epsom,
1821. Vol representar un moment fugisser. Torna a Paris i continua fent cavalls i retrats, com a sèrie més important
destaquem Retrats (1822-1823)de persones boges. Encarregat per un psiquiatra per mostrar la bogeria. Amplia la
imatge no com amb Delacroix però ho fa per potenciar encara més el rostre. Utilitza un cromatisme molt limitat.
Cleptoman – Ludopata – Dona víctima de l’enveja
Va morir un any després però Delacroix continua el seu camí.
Eugène Delacroix
“Quan els tons són els adequats, les linies es dibuixen per si soles”
Agafa el camí de Gericault, i l’explota al màxim. Quan anava a morir va demanar que s’eliminessin les seves imatges,
a més es va fer pocs autoretrats. El seu pare va morir molt jove i passa la major part de la seva vida a Paris. A mes de
la pintura viu plenament vinculat al mon musicals i altres arts. Va iniciar la formació principalment, al taller de Gueran.
No va a Itàlia, viatja cap altres llocs. Després de provar sort a premis i no aconseguir-los passa a buscar consideracions
als Salons.
La seva primera obra destacada, amb presentació publica en societat es Dante i Virgili o La barca de Dante al 1822.
Fa moltes obres de temes literaris i mitològics. Des dels inicis es poden vincular paral·lels amb Gericault. Representa
una barca, amb menys dramatisme. Molta gestualitat. Anatomia amb ulls de Miquel Angel, molt
treballats i amb molts contrasts lumínics. La seva pintura te èxit.
Al 1824 presenta al Salo, Les matances de Quios, una obra mes consolidada i de temes mes
contemporanis. Va ser molt criticada, tracta de la Guerra de la Independència, entre Grècia i
Turquia, que comença al 1821 fins al 1830. Hi ha un element fantàstic perquè hi ha cossos verds
o rocs, quelcom estrany perquè mai s’havia vist el neoclassicisme. La paleta es reduïda, amb
una llum molt tècnica i uns contrastos molt forts. Dos nivells clarament diferenciats. També
trobem elements contraposats al classicisme: els cossos nus entre d’altres, per això deien que
era la matança de la pintura.
La tercera gran pintura presentada al Salo fou La mort del Sardanapal, 1827: el dèspota
que s’immola amb tot el que estima abans de ser presoner. Delacroix abans havia viatjat
cap a Londres on va veure una pintura de Shakespeare. Comença a treballat en aquesta
pintura al 26, es molt pensada, hi ha infinitat d’esbossos, tot i que no ho sembla ja que
deien que havia pintat amb una escombra èbria. Va ser presentada confrontada al Salo
amb La apoteosis d’Homer, d’Ingres. En aquests moments es comença a veure clarament
la via que busca la pintura. Els colors son molt vius i hi ha una gran desproporció del llit.
Es una escena agoviant amb el cavall entrant per l’esquerra. Hi ha molt de moviment i
sensualitat: dones despullades, tombades. Té una estructura piramidal, com El rai de la
Medusa, on el llit ve a ser el rai, és una pintura oposada però que utilitza una mateixa guia per fer la composició.
Els seus referents comencen a mirar cap al Nord d’Àfrica. L’any 1832, te l’oportunitat d’anar a Àfrica i viatja a Algèria,
Marroc i fa una escapada a Espanya. Per tant, s’hi està quatre mesos i això significa una fita dins de la seva obra i dins
del que és orient. Evoluciona en tots els sentits: guarda moltíssimes notes en aquest viatge, fa molts quaderns de
viatges amb esbosso que li serviria per fer posteriorment quadres, com Dones d’Alger, 1834. S’allunya del tòpic perquè
ja no representa nus, sinó a dones vestides. Es una obra sense missatge, destaca la importància l’escena en si i
l’aplicació del color. A la composició domina el verd i el vermell, primari i secundari, va estudiar molt els colors. Sense
color no tindríem obra. L’obra la va presentar al Saló i va servir d’inspiració per molts artistes, com Picasso o Manet.
35

lOMoARcPSD|3523068
ART del SEGLE XIX
Entre aquests dos quadres, entre aquesta evolució, fa la llibertat guiant

al poble, 1830. Té una estructura molt pensada que vol donar un missatge molt concret.
Basada en un tema històric, el juliol de l’any 1830 on el poble francès es va alçar amb el
descontent per passar a la monarquia absoluta. La pintura va ser comprada pel nou rei
regent que va arribar al poder després de l’alçament. Presenta una escena clau dins la
historia de França i representa una idea molt mes global: la llibertat del poble, i per tant,
també ho podem entendre com Les matances de Quios, que també volia la llibertat. No
lluiten nomes els homes soldats, sinó que lluiten totes les persones del poble. Representa
la
dona com a símbol de la llibertat, representa els diversos estats socials, línies verticals, els que lluiten, i horitzontals,
els morts. El fons s’amaga al darrera. Aquesta estructura alhora es combina amb la composició piramidal. Els colors
no nomes estan a la bandera sinó també al cel. Té unes dimensiones enormes i trobem inestabilitat en les figures.
El violinista Paganini (1832): continua fent retrats a Paris. Paganini no era una cara sinó un so, i per tant, Delacroix fa
un cos difuminat fent desaparèixer la línia del contorn. Representa el so pur, el moviment, virtuosisme, etc. Fa obres,
majoritàriament, literàries o d’història contemporània: La fúria de Medea (1862), la realitza just abans de morir. Mar de
Dieppe (1852), considera el paisatge nomes com un fons per a les obres. Tot i així, van aparèixer al seu taller diferents
olis que van servir per inspirar als futurs impressionistes. Realitza una pinzellada com la de Monet. També manté una
semblança amb obres de Turner, d’anys abans. Defensa la fotografia, és un dels fundadors de la primera societat
fotogràfica de França -Société d’héliographie, 1851. Odalisca, 1857. Daumier, parodiant els intents ambiciosos d’elevar
la fotografia al podi de les Arts, 1862. Va ser un dels primers artistes que va utilitzar la fotografia als seus treballs.
Victor Hugo
Fa els treballadors del mar, els miserables, etc. Ho fa a l’època en

que l’urbanisme de París decideix gran part del traçat medieval i
romàntic de la ciutat per fer avingudes. A mes de fer novel·les va ser
un gran dibuixant. Ell mai es va considerar artista, deia que com a molt eren pels seus amics. Va pensar il·lustrar les
seves novel·les però no ho acaba fent. Aquestes aquarel·les el que fan es fer-nos veure que el romanticisme no son
nomes dos artistes.
Jean Auguste Dominique Ingres i la pintura academicista
1791 - Acadèmia Toulouse i Joseph Roques 1797 - Paris,

taller de David
Va néixer en un poble al sud de França i quan va morir va donar tots els seus dibuixos. Al 1795 el museu va publicar
un catàleg on explica totes les seves obres. Son molt importants els seus dibuixos per entendre els quadres, solia fer
primer els dibuixos despullats per perfeccionar l’anatomia i després els vestia.
Es forma a partir de l’any de la revolució francesa. El seu pare era de Toulouse però es va traslladar al poble i era
estudiant de dibuix, cosa que va heretar Ingres. Per la revolució francesa, van decidir traslladar-se a Toulouse, on
comença a estudiar la pintura i a mes, passa a tocar a l’orquestra, però al final es va decantar per la pintura tot i que
mai va deixar de tocar el violi.
Roques, pintor vinculat al mon neoclàssic, i Ingres sempre el va considerar com el seu mestre i va afirmar que aquest
el va fer descobrir a Rafael. Fa molts estudis i copies de les pintures de Rafael, dibuixant-los en quadricules per tal de
perfeccionar l’habilitat i l’anatomia.
Nu masculí, 1800. Ecole Nationale des Beaux-Arts, Paris - David, 1800: Ingres: c.1800: es diu que potser David va
prendre l’idea d’Ingres, però no esta clar. Alguns comenten que es van enfadar ja que a mes, David no el va defensar
de les critiques. A nivell artístic es una referencia.
36

lOMoARcPSD|3523068
ART del SEGLE XIX
Comença a estudiar el dibuix, color, mon antic i Rafael, que son els seus
pilars. Al 1800 Ingres es presenta al premi i no el guanya però al 1801, es presenta a
Roma i si que el guanya amb Els ambaixadors d’Agamemnon es presenten davant
d’Aquil·les, 1801, representa un tema mitològic a traves de lo clàssic, a traves d’una
pintura amb anatomies perfectes, treball amb voluntat de ser lo mes
fidel possible. Això posteriorment ho perd per voluntat pròpia. Gran
perfecció tècnica. Fins al 1806, no pot anar altre cop a la Acadèmia a
participar als premis, i quan rep un premi de nou en aquest any pot
marxar a Italià.
Allà fa Mille Riviere, 1805, combinació entre perfecció única i realisme fidel a la representació de
tots els detalls: cos idealitzat i amb uns materials plenament realitzats. Aquest any es quan defineix
el seu estil amb influencies gòtiques, rafaelesques i del renaixement, però el que domina és la línia.
La deformació del cos la fa per buscar una expressió. Sap perfectament dibuixar sense
deformacions però ho fa per representar sensualitat i moviment, a més ho combina amb altres
línies.
David, Napoleó al seu estudi, 1812 – Ingres, Napoleó Bonaparte com a primer consol, 1804: en aquest cas va al
reves,
Ingres el representa primer. És la època Napoleònica. Es el seu primer encàrrec. Un retrat molt característic de l’època.
El que volia era mostrar els beneficis de la seva producció als pobles que anava conquerint. Molta diferencia amb la
de 1805, ja que es mes rígida, perquè esta canviant la seva forma de fer.
Napoleó I al tron imperial, 1806 – David, 1807. Pintura realment oficial i molt important que va ser exposada al Salo del
06 de París. Gran qualitat tècnica, Va ser molt criticada perquè es una obra molt dura: colors massa dolorosos, perquè
la iconografia sempre es igual, és a dir, composició trucada. A més, hi ha errors, com els braços. Es una obra molt
freda i, amb un esquema i estructura molt pensats. Ingres es va fixar molt en el retaule Políptic de Gant, Boti de Guerra
a París. Agafa aquest model per intentar expressar la idea d’un Napoleó amb un poder incalculable, com el de Deu, és
a dir, fa el paral·lelisme. Al 1806 marxa a Itàlia, i no li afecten tant les critiques.
ITÀLIA
1806-1810: Pensionat
1806-1824: Roma i Florència
Edip i l’Esfinx, 1808: un dels primers exemples del seu estudi sobre el món clàssic. Deixa enigmes a l’aire. Hi ha una
certa tragèdia que indiquen una certa tendència allunyada de la pintura neoclàssica. Alguns diuen que és l’últim pintor
del neoclassicisme. És un acabat idealista, els ulls més profunds, mirada interior molt treballada. Hi ha coses que van
més enllà del neoclassicisme.
El somni d’Ossian, 1813: És una pintura per decorar l’habitació de Napoleó, volia quadres amb temes
dels somnis. François Gerard, l’any 1801, fa una obra amb un mateix tema però que esta vinculada
amb el romanticisme.
La gran banyista o la Banyista del Valpinçon, 1808: Treballa la figura femenina nua i el món oriental
que s’està donant a França a començament del segle XIX. Obra feta a Roma que després es un
gran referent pels pintors academicistes de mitjans de segle.
El més important es la representació del cos de dona on domina la línia, que passa per tot el cos. L’obra no és realista,
sinó que destaca aquest realisme extrem contrastat amb la gran sensualitat d’una línia: l’espatlla pràcticament a la
dreta, les cames son fines i els peus inflats.
Gran Odalisca, 1814: La presenta l’any 1819 al Salo de París. Combina la

sensualitat femenina amb l’orientalisme. Es un encàrrec de Carolina Bonaparte, i
com a reina de Nàpols demana aquesta obra. Arabesc completament deformat.
L’esquena no te sentit, hi ha una deformació conscienciada. Vol unes línies
sinuoses abans que representar el nu acadèmic. Els detalls si que son virtuosos i
37

lOMoARcPSD|3523068
ART del SEGLE XIX
precisos de la realitat, però el que l’interessa es anar amb més enllà. Delacroix, posteriorment,
s’influencia per Ingres i el copia.
Fa moltes obres amb deformacions: Angélica (esbós), 1819 – Rafael i la Fornarina, 1814 – La fornarina, 1515-19,
Bindo Altovitti, 1514. Tot i que copia a la Fornarina ho fa amb les seves tècniques. La presenta l’any 1814 al Saló i es
molt ben acceptada.
L’any 1827 presenta al Salo una obra en la qual apareixen molts artistes, com Mozart. Alhora
Delacroix presenta La mort de la Sardanàpulus.
Quan marxa a Italià, segueix treballat el mateix tema: la figura femenina nua, i sovint afegeix
angelets. Dona inicis a una de les seves grans obres: La font, la comença al 1821 però l’acaba al
1856. Molta perfecció i sensibilitat a mes de la perfecció que mostra. Es una pintura sensual i
provocativa però busca alhora la puresa lineal eliminant el pel públic. Per això rep varies
interpretacions. Hi ha una obra que trobem similar, El bany turc 1862, trobem la banyista que havia
fet al 1808, i més dones. Pintura encarregada pel fill del germà de Napoleó. Era de format
rectangular i va passar a ser circular, en referencia a Rafael, possiblement. Aquesta tema també el
va agafar Picasso com a homenatge.
Federico de Madrazo també esta influenciat per Ingres, Odalisca 1850.
ACADÈMICS “POMPIERS” terme despectiu de l’època, que pot fer referència als colors. Alexandre Cabanel
(1823-1889), Naixement de Venus, 1863. La fa en l’any que Manet fa la prostituta.
William-Adolphe Bouguereau (1825-1905), fa sempre àngels i Venus. Naixement de Venus, 1879. Tot i que els seus
inicis sempre són més negres, Dante i Virgili a l’Infern, 1850. Ernest Meissonier (1815-1891), La campanya de França,
1864, la pintura més cara. Jean-Léon Géröme (1824-1904), El segle d’August, 1855.- Banys orientals, 1885. Pygamtion
and Galatea, 1890.
Pintors que estaven a l’Acadèmia, al Saló, els més valorats i desitjats. Feien obres peculiars, caracteritzades per
acabats perfectes, on no es veu la pinzellada. Molt basada en l’estudi acadèmic del dibuix i on els temes dominants
son la mitologia, la historia, etc. I especialment, el nu femení. L’orientalisme molt treballat i que serà criticat pels crítics
de la modernitat com a pintures falses.
ESCULTURA ROMÀNTICA
Estàtua eqüestre d’Enric IV de França, Fredelic Lemot, 1818.
L’escultura no representava tant el romanticisme com ho feia la pintura, França va ser l’únic lloc on l’escultura va
desenvolupar uns aspectes mes romàntics.
Théophile Gautier, 1811 - 1872
Era un gran defensor del romanticisme. Es una figura molt reconeguda. Un exemple d’escultura academicista però
sembla preromàntic angles: The falling Titant de Thomas Banks: dramatisme, moviment i força.
A França, Seigneur, Orlando Furiaso, 1831. Posició tensa però amb moviment. Escultor suís que viu a França: James
Pradier. Fara Les Odalisques, 1841. / Jean-Jacques Feuchere, Satanas, 1833.
Françoise Rude, 1784-1855
Compromès amb la política i Napoleó. No va a Italià però marxa a Brasil. Va fent, escultures neoclàssiques molt
vinculades a David. Quan torna farà Pescador Napolità, que el farà més conegut. Va tenir molt d’èxit. Es una obra
novadora. Gran treball de la pell i l’anatomia. Novetat en l’enfocament de l’escultura presenta una escena quotidiana.
38

lOMoARcPSD|3523068
ART del SEGLE XIX
El seu encàrrec principal va ser La Marellesa, a l’arc de Triomf de Paris, l’any

1836. Models clàssics. Poble anònim i heroi guiant cap a la lluita i el triomf, idea romàntica. A
dalt el mon roma i a baix el mon del poble. Sacrifici per la pàtria i els ideals. Hi ha qui diu
que es la “llibertat guiant al poble” en escultura. Concepció a sobre d’un pla que permet que
es pugui llegar més fàcil aspecte triomfal, moviment i guerra.
Napoleó despertant de la immortalitat, torna l’entusiasme que tenia per Napoleó quan era
jove. Àguila morta com a símbol del passat imperial de Napoleó. Napoleó apareix aixecant-se
cap a la immortalitat dels herois. Caràcter oposat al de la Marsellesa, que reflexa serenitat.
David D’Angers, 1789-1856
Projecte memorial al poeta Nicolas Joseph Laurent Gilbert, 1841. Marxa a Roma cinc anys on coneixerà a Cànova.
Beurà del neoclassicisme. Representa el moment més dramàtica: la mort i el suïcidi. És una obra molt romàntica.
Sembla que floti. El poeta es va suïcidar amb una clau al coll. Esperit romàntic. Es una violència romàntica.
Conegut també pels seus retrats escultòrics: monument al general Gobert, 1847. Busts, medallons. Grans figures del
neoclassicisme. Retrats psicològics i profunds: Hugo, Goethe, Paganini. Se centra als ulls i la mirada i, menys, però
també a la boca. Intenten aproximar-se als retrats de Gericault, que manté el punt focal al rostre, a la mirada.
Antoine-Louis Barye, 1796 -1875
Comença sent un pintor amb un gran interès per Gericault i Delacroix. Té un gran reconeixement als salons.
Tigre devorant un gavial al Ganges (1831) Va tenir molt d’èxit al Salo. A la seva obra es comú trobar obres en bronze
de representacions d’animals en moviment. Lleó devorant una serp, hi ha un cert orientalisme amagat als animals. A
partir dels anys 60 es quan començaran a tenir èxit aquestes petites escultures. Utilitzades per decorar les cases
burgeses.
Auguste Précault, 1809-1879
Com altres escultors romàntics té un interès per la historia de l’art i l’exotisme. A les seves obres es caracteritza
l’expressió del moviment i el sentiment, a més de l’emoció i la grandesa dels sentiments. Va dotar les seves obres
d’una deformació volguda. Va ser incomprès a l’època. Ofèlia 1844: és un tema romàntic de l’època. Demostra l’interès
per la superfície poètica. Representa el moment en el qual la personatge s’enfonsa a l’aigua. Semblant a la matança
del mateix artista. S’entén com una imatge molt moderna del moment.
Jean-Baptiste Carpeaux, 1827-1875
És el més conegut de tots, l’any 1854 obté el Premi de Roma. La seva obra Noi pescador escoltant un cargol marí,
1856 té una influencia clara a l’escultura de Rude, del Noi pescador. Obté una influencia enorme de Miquel Angel i
l’escultura antiga, i referencies de Laocoont. Quan es va descobrir va tenir un gran impacte. Té com a referent el capítol
33 de la Divina Comèdia de Dante. Malgrat ser un tema poc tractat i menys en escultura, representa el moment de la
màxima tensió i angoixa. Tracta perfectament la figura anatòmica representant les tres edats amb els diferents cossos.
També va ser un gran retratista. L’obra mestra és La Dansa, 1869 – comentari
REALISME
L’època del Realisme
39

lOMoARcPSD|3523068
ART del SEGLE XIX
És un estil molt generalista, fins als 80 va haver una voluntat artística que es volia apropar al món
real. Però el realisme no és un estil, és una manera d’entendre el món natural i la realitat. Desapareixen els conceptes
vist fins ara: el sublim o l’espiritualitat. Representa la realitat quotidiana i el món recent tal com és.
Històricament es una època de molta conflictiva. Es produeix la Revolució del 1848, també reconeguda com la Primera
Revolució ja que no només passa a França sinó a tota Europa, amb l’objectiu fer caure a la monarquia. A part també
hi ha una crisi econòmica, però sobretot social, es quan neix la consciencia del proletariat. Apareix el manifest
comunista de Marx i Engels. L’element central que demana el realisme es la necessitat de reflectir el mon real i
l’experiència de la contemporaneïtat. En el moment en el qual el que més hi ha es critiques, volen deixar enrere el
subjectivisme del romanticisme. Totes les obres comparteixen el voler apropar-se al mon real, tot i ser diferent entre
elles representen una visió mes objectiva.
Tenen com a objectiu treure’s de sobre els vicis de l’antiga historia de l’art. No volen tenir una tradició prèvia i per tant,
el que busquen també es una nova manera de mirar la realitat, i això ho comprovem majoritàriament en la mort ja que
no te cap mena de misticisme. Els temes nous s’enfoquen molt en les classes obreres, encara que poden ser molt
diverses, no volen discriminar cap element que veiem a la realitat.
Dalou, treball 1890

Bouguerau, Indigent, 1865
Meissonier, Le barricada, 1848
Courbet, Picapedrers, 1849
Caillebotte, Els rascadors de parquet, 1875 Willhelm, tres dones
a una església, 1878´
“Les causes y consecuencias d aquella revolucion... tuvieron una gran influencia sobre
nuestra mente... estudiamos lo que Gambetta habria de denominar posteriorment el nuevo
estrato social i el medio natural qe lo rodeaba. Estudiamos las calles y los campos mas
profundamente; nos vinculamos a la spasions y sentimientos de los humildes, y el arte habria de
prestarles la atencion q antes reservava exclusivamente a los dioses y a los
poderosos.”
J. Breton
Honoré Daumier, 1808 – 1879

“Daumier es un burleta amb una gran energia que pinta el mal amb la bellesa d’un gran somiador”.
FBaudelaire
Fou un caricaturista però també pintor, escultor i dibuixant. Comença la seva carrera artística realitzant treballs en
xilografia i il·lustracions d’anuncis publicitaris en els quals es nota la influencia de Charlet. Té unes conviccions morals
que es veuen reflectides en l’art.
Va començar a fer publicacions a traves de la premsa perquè creia que era l’única manera de transmetre el seu
missatge. L’any 1828, comença les seves primeres litografies per al diari La Silohuette. L’any 1830, inicia la seva tasca
a la revista humorística La Caricature, on va adquirir èxit pels seus gravats i dibuixos plens de sàtira i critica social.
També va treballar en Le Charivari, periòdic humorístic i polític, particularment crític amb el govern de Lluis Felip I
d’Orleans. Va estar a la presó durant sis mesos per haver fet una critica directa i evident al rei: una caricatura en la
qual el monarca apareixia retratat com a el personatge golafre de Rabelais, Pantagruel.
L’any 1835, com a conseqüència de la instal·lació de la censura a França, Daumier decideix evitar la caricatura política
i en el seu lloc es va dedicar a fer critiques socials. L’obra pictòrica Rue Transnonain 15 avril, 1834 és un dels exemples
més clars del realisme de la critica social. Representa un home sense cos perfecte, una habitació desordenada, etc.
És la antidealització d’un heroi que en aquest cas es el poble.
Celebrities du Juste Milieu, c 1831
Louis – Philippe d’Orleans, 1831

40

lOMoARcPSD|3523068
ART del SEGLE XIX
Rue Transnonain le15 avril, 1834, 1834 Amb la Revolució del 1848 i la II República va retornar a la
sàtira política. A partir d’aquest mateix any, es va apassionar per la pintura, i va desenvolupar
un estil influenciat per Delacroix, Millet, Rousseau, i en les seves ultimes obres per Fragonard i
els impressionistes.
Es presenta a un concurs amb l’obra l’Al·legoria de la República, 1848. Apareix una dona mig
nua agafant la bandera de França, donant el pit a dos nens. Es la representació de la República
serena i forta que fecunda al poble.
La bugadera, 1863 es un tema sense interès però que a partir d’aquí el comença a agafar.
Apareix una mare que ajuda a la filla, les figures estan a contrallum per expressar el volum, al
contrari que a l’antiguitat. Observem una pinzellada àgil i cromatisme càlid.
Vago de tercera classe, c.1862-4 el tema d’incorporar el tren també es nou. / L’amant de gravats
Jean-François Millet, 1814-1875
Millet és oposat a Daumier, es fixa en el món rural però sempre intenta aproximar-se a les classes obreres. Té una
intenció clara de voler representar figures humils. Va passar la seva joventut a la granja familiar, i aproximadament
amb
20 anys va aconseguir una beca per anar-se a París. Allà estudia a l’Acadèmia de Belles Arts, on comença a pintar les
seves obres. A finals del 1830 va a Paris i estudia a Daumier. I l’any 1842 comença a presentar als Salons.
Les seves obres tenen com a característic els colors terrosos, les postes de sol, els contrastos lumínics i els volums.
També va estar molt marcat per la Primera Revolució però no es va posicionar. Al 1849, marxar a un poble al sud de
França on estudia a Rousseau i sorgeix l’escola de Bermiçó.
El garbellador, 1847-8 – El sembrador, 1850: En el segon veiem reflectits els colors de la bandera francesa. Representa
la unió, quasi primària, amb la terra. No veiem els peus sembla que es fonguin en la terra.
Les espigolaires, 1857: Representa les tres fases ajupir-se, agafar i aixecar-se. Dona sensació de pes i al fons veiem
el fruit d’aquest treball.
L’Àngelus, 1857-59. És un encàrrec d’un nord-americà que estava fascinat per la pintura
francesa de l’època. Volia la representació de l’època. Apareixen dues figures humils. Hi ha
un grau de monumentalitat molt alt, el paisatge es dur i el tema no es religiós ja que
s’aproxima a un tema molt concret de l’època i l’artista afirma que es un record seu. L’home
de l’aixada, 1859-62 Utilitza el contrapicat com a eina per monumentalitzar la figura Pastora
amb el seu ramat, c. 1863 Era molt ben acceptada i tenia molt d’èxit a l’època.
El seu èxit no era nomes per part de la clientela sinó que també col·legues seus com Van Gogh, Monet, Pissaro i Dali
entre d’altres. Van Gogh va estar molt influenciat i Dalí copia al 1933-5 l’Àngelus.
Gustave Coubert, 1819 – 1877
“Aquest serà el pintor, el veritable pintor, que sabrà arrencar a la vida actual el seu costat èpic i fer-nos veure i
comprendre que grans i poètics som amb les nostres corbates i les nostres botes llustroses”. Baudelaire
41

lOMoARcPSD|3523068
ART del SEGLE XIX
Neix a Ornans, al centre de França, quasi tota la seva trajectòria esta vinculada a aquest poble. Prové
d’una família terratinent, relativament rica. L’avi matern havia lluitat a la Revolució Francesa, per tant, el seu entorn
familiar volia la Revolució però ell no es va posicionar. La seva formació inicial va ser a Besançon, on hi ha una petita
acadèmia de Belles Arts. El seu pare volia que estudies dret a Paris però al arribar allà l’any 1840 comença la seva
formació com a pintor fent classes de pintura.
A aquesta època a Paris hi havia noves formes d’ensenyar pintura però ell va preferir anar per lliure i buscar un pintor
alemany. Per tant, la seva carrera comença formant-se en una acadèmia privada de pintura. Al Louvre troba als seus
referents: la pintura barroca i l’espanyola. Una pintura que te influencies del passat i certs aires romàntics.
Autoretrat amb un gos negre, c.1842-44. Sembla que estigui dins d’una cova. Molt emparentat amb la pintura del segle
XVII espanyola pels colors, la posició, etc.
Autoretrat “l’home desesperat”, c.1843-5. Va optar per buscar clients pel seu compte i un camí per ser autosuficient.
Marxa als Països Baixos on coneix a Caravaggio. Al 1848 hi ha la Revolució Francesa i s’instaura la II Republicà. És
una època molt moguda socialment, i trobem molta censura. Al salo del 48 presenta per primera vegada la seva obra,
tot i que abans havia presentat en tres ocasions en tres salons, però a partir d’aquest any es podien presentar les obres
sense que hi hagués cap jurat que selecciones les obres. Va tenir una rebuda relativa però va continuar presentant. El
1849, presenta Sobretaula a Ornans, rep moltes critiques positives, i la medalla d’or, a part de vendre-la. L’obra no te
cap tema en concret però aquí es on marca els inicis de la presentació publica del seu realisme. Al següent salo,
planteja l’antologia realista on presenta els seus ideals com a pintor de l’època.
Els anys 1849 i 1850 s’hi esta a Ornans. Els picapedrers, 1849 – L’enterrament d’Ornans, 1849-50 – Camperòls de
Flagey tornant de la fira, 1850. Té com a objectiu presentar aquestes obres a París però primer ho fa a Ornans, després
a Besançon i finalment l’any 1851 els presentà a Paris on rep tant critiques com elogis. Els picapedrers, 1849: es un
tema plenament realista. Hi ha qui afirma que esta inspirada per Millet. Són imatges de camp, sense sentimentalismes
amb llum plana però que alhora reflexa la realitat, els hi don un status artístic com a protagonistes d’una pròpia obra
mostrant la duresa del treball, doncs no hi ha una idealització però si un homenatge.
Els picapedrers (1849) Camperòls de Flagey tornant de la fira

(1850)
L’enterrament d’Ornans, 1849-50: El tema principal es l’enterrament d’un camperol d’Ornans. Es una pintura d’història
de grans dimensions que ell adopta per ser acceptada al Salo, monumental. Va buscar moltes influencies dels seus
viatges, com a en el seu viatge a Holanda l’any 1847 on va veure a Van der Heist. Tracta sobre la mort d’un camperol
.A l’esquerra hi ha tres personatges espanyols que identifiquen la pintura en el realisme per l’interès de les classes
baixes i per mostrar allò que veu. No hi ha cap mena d’ordre ni jerarquia, es un fris. Estan separades per classes,
però al fons no hi ha separació. Esta mostrant el seu trencament amb les elits. Representa un acte social sense cap
mena d’èmfasi, ni tan sols la mort, doncs tracta d’una mort terrenal, sense idealització, ni un focus central ja que el
realisme portal’enfrontament amb la mort d’una forma normal. El protagonista que era la mort passa al segon pla. El
que interessa es l’on i el com.
42

lOMoARcPSD|3523068
ART del SEGLE XIX
L’enterrament d’Ornans (1849 – 1850)
Amb aquestes pintures comença a agafar cert prestigi i apareixen els primers camperols com
Retrat d’Alfred Buyas, 1853: Representa a una persona rica molt interessada en l’art que demana moltes obres per la
seva col·lecció de molts artistes, com Delacroix.
Histoire des artistes vivant français et etrangers, 1856: Es publica aquesta historia que es una mena d’enciclopèdia
on explica la vida dels artistes i inclou a Courbet amb una fotografia. / Les garbelladores de blat, 1853-54: Es una
escena de camp on apareix la seva germana però en un lloc diferent, no al camp.
L’any 1851 a Londres es fa la primera gran exposició per la batalla que té amb Paris
en l’àmbit de les Exposicións. París va crear un Gran saló d’Exposicións, on hi havia
30 o 40 pintures de cada artista. Courbet va voler participar amb les obres que va
fer just abans i destacant Bonjour Monsieur Courbet, 1854, que es un encàrrec de
Buyas d’un fet que va passar realment, i va pintar el moment en que es va trobar.
Aquest instant pintat no te cap interès. Representa la relació entre un burges i un
artista, un generós i un altre amb aires de magnificència però alhora d’acceptació
mútua. Apareix el mateix Buyas. Podem dir que es realista però te coses del
romanticisme francès. Transforma la composició seguint les formes de la pintura
realista, volent captar la llum i les flors del sud, amb el temps es va considerar una
imatge quasi fotogràfica. Es diu que aquesta obra parteix d’un gravat jueu. La relació
d’amistat entre ells dos no va durar gaire i es va trencar.
Bonjour Monsieur Courbet (1854)
El taller de l’artista, 1855 – Al·legoria real de set anys de la meva vida artística. Es
una pintura on el realisme hi es com a concepte però no es gens realista la pintura.
Es pot dividir l’escena en dos seccions horitzontalment, i tres en vertical. A
l’esquerra hi ha els temes del realisme (prostitució, el poble, els explotats i
explotadors, burgesia, pobresa, riquesa, etc.)El gos que apareix a la secció
esquerre podría representar a Napoleó tercer, doncs era amant dels gossos. Al
centre de la composició trobem a l’artista (l’artista, la dona i el nen de set anys, que
vol dir que esta creixent). A la dreta, les figures vinculades al mon del realisme: El taller de l’artista (1855) – Al·legoria
persones que d’alguna manera s’havien posicionat en l’entorn del realisme, real de set anys de la meva vida
.artística.
Bruyas, Proudhon, Champfleury, Baudelaire. La pintura la va fer a Ornans amb dibuixos preparatoris però també amb
fotografies, es una obra vinculada la manifest del realisme. Aquesta pintura esdevé molt important perquè defensa el
paper del pintor (que es troba en el centre). L’obra va ser presentada ala exposició universal, on l’autor va presentar
un total de 14 obres i només li van acceptar 11 (el taller de l’artista o l’enterrament d’Ornans), llavors va renunciar a
exposar res i va crear el seu propi taller amb els seus diners el qual va anomenar “pavelló del realisme”, que era una
manera diferent de projectar-se sense cap mena de filtre. ensenya pintura però no te molt d’èxit ja que afirmava que
43

lOMoARcPSD|3523068
ART del SEGLE XIX
no s’havia de tenir cap professor, per tant es contradeia a si mateix. L’escola va estar poc temps
oberta, però el seu compromís social va anar augmentant.
Proudhon i la seva família acceptava i defensava l’alfabetització universal (mostrant les idees filosòfiques del
moment)amb Nous temes a representar molt presents dins la societat com la prostitució (representació de la dona en
totes les seves facetes).
L’any (1864) Venus i Psique va agradar molt a Kahlil Bey (diplomàtic i ambaixador de Turquia a França i col·leccionista)
li va encarregar una altre obra a Courbet. El somni (1866) Es tracta d’una pintura eròtica de dues dones i el quadre de
grans dimensions. És important perquè es tracta d’una escena lèsbica eròtica que mostra dos tauletes de nit diferents
(Orient i Occident).
Venus i Psique (1864) El somni (1866)
L’origen del món (1865 – 1866) per la època en la que va ser creat es pensava que pertanyia a Kiferman i que la dona
que apareix en l’obra era la seva dona. Però amb el temps s’ha sabut que es tractava d’una ballarina. L’obra rep un
nom poètic, amb el ventre inflat (embaràs) amb pèl (que fins ara el romanticisme no el mostrava i representant la realitat
tal i com és), va ser una altre obra encarregada per Kahlil Bey i que l’obra trenca amb la tradició de la pintura francesa
i europea (la manera de representar els nus). La pintura va ser va estar desapareguda des de la seva presentació fina
l’any (1888) que es va presentar a Brookling i la va comprar un col·leccionista japonès.
L’origen del món (1865 – 1866)
L’Escola de Barbizon
És una escola paisatgística que trobem l’any 1840. Parteix de Constable i d’altra banda, del fet que al 1848 molt artistes
van viure a Barbizon – buscar – Entre aquest artista en destaquen dos:
Camille Corot, 1796-1876

Intenta captar la primera sensació que veu a traves de la llum i el paisatge. L’obra El pont de Narni té dues versions:
44

lOMoARcPSD|3523068
ART del SEGLE XIX
l’any 1826 l’interessa la llum i l’any 1827 l’interessa la imatge més treballada. Es present
al Salo.
La pinzellada es completament solta a les cases de Cabassud, c.1835-40
Théodore Rousseau, 1812-1867

Es comença a formar a París però sempre el rebutgen. Al 1848 marxa a Barbazon on s’interessa per la llum i els
aspectes atmosfèrics, és a dir, pels inicis de la pintura impressionista. Bosc de l’isle Adam, 1849.
ARQUITECTURA I URBANISME DEL SEGLE XIX

Neogòtic
NEOGÒTIC A ANGLATERRA
• Estètica del pintoresc

• Novel·les gòtiques
Horacle Walpole, The castle of Otranto, 1764
Estil historicista que agafa com a model l’arquitectura gòtica. Neix a l’Anglaterra i tindrà difusió a l’arquitectura del
segle XIX. Té una influencia directa de les novel·les gòtiques. Es comencen a publicar a mitjans del segle XVIII
Horacle Walpole, Strawberry Hill, 1772-1790, Thomas Gayfere, arquitecte Westminster Loutherbourg, 1790.
Castle style: Robert Adam, Culzean Castle, 1770-1792
Gotic monastic: James Wyatt, Fonthill Abbey, 1796-1812
Revolució Bibliogràfica (1790-1830)
• John Carter
• John Britton
• Thomas Rickman
• August Charles Pugin
• August Welby Nothmore Pugin o Contrasts: A parallel between the Noble Edifices of the Fourteenth
and Fiftheenth Centuries and Similar Building of the Present Day (1836) Hi ha un moviment molt extens
en l’arquitectura. L’any 1829 passen edificis que havien estat en desús a ser restaurats i a més, hi ha
molta demanda de construcció de noves esglésies seguint el neogòtic, però combinant-les amb els
models de l’arquitectura que es seguia a principis del XIX. Per tant, estudien tant l’arquitectura del
moment com del passat.
Volen acostar-se a l’Edat Mitjana però no es volien copiar edificis sinó agafar elements del passat però adaptant-los al
present, com per exemple Charles Barry i Augustus Pugin, Parlament d’Anglaterra, 1835-65. En quant estructura, es
va plantejar de nou la del parlament, agafant idees d’un arquitecte francès que buscava que fos útil, però la decoració
quedà en mans de Pugin. En totes les arts decoratives de l’interior hi ha aquest objectiu de ser fidel al passat.
No només hi ha aquestes figures sinó que també està Ruskin en el neogòtic, tant en les arts decoratives de la
recuperació de l’Edat Mitjana. Defensava que els edificis del passat no s’havien de tocar, és a dir, no s’havia de fer
restauracions fraudulentes.
NEOGÒTIC A FRANÇA
• Charles Nodier i Isidore Taylor o Voyages pittoresque et romantiques dans l’ancienne France, 1821
• Joseph Chapury
o Cathedrales français (1823-31): L’obra de les catedrals franceses son de diferents volums
perque es plantejaven per coneixer un gran volum de coses que shavien descobert fins al
moment.
• Victor Hugo o Notre-Dame de París, 1831
45

lOMoARcPSD|3523068
ART del SEGLE XIX
El que triomfa són els models de l’antiguitat tot i que també del gòtic però això més posteriorment.
Les primeres mostres comencen amb la Rev. F. Es crea un museu francès que és com una mena de magatzem on
es guarden restes d’edificis que es considerava que s’havien de guardar i que després podien ser fonts d’estudi.
Església de Santa Clotilde, París, 1856-57.
EUGÈNE VIOLLET-LE-DUC, 1814-1879

No tanta construcció d’edificis neogòtics de zero sinó sobretot restauracions e construccions d’època gòtica però que
havien estat restaurats durant diferents anys, amb elements d’altres estils.
Entretiens sur l’Architecture, 1863.

Dictonnaire raisonné de l’arcchitecture français du Xle au XVIe siècle, 1854-1869.
Figura bàsica per conèixer l’arquitectura de la segona meitat del segle XIX a França i de la restauració, no només a
París. Era professor a l’escola de Belles Arts a París. Primer que proposa quelcom teòric a partir d’idees pròpies.
Restaura: la Notre-Damme i la Catedral de Carcassona, però les seves restauracions són sacsejadores ja que no
respecta el passat és a dir, incorpora quelcom que pugui mantenir una unitat a l’edifici sense seguir les normes antigues,
és a dir, pot posar un jardí on mai havia estat. Diu: restaura un edifici és restituir-lo a un estat complert que potser mai
ha existit, és a dir, vol buscar la puresa de l’arquitectura estilística, encara que s’hagi d’eliminar estils anteriors, vol
reaparèixer els monuments d’una forma ideal.
Té reconeixement com restaurador però també com arquitecte on planteja una arquitectura moderna i amb aspectes
nous. A partir del sistema de carrega del gòtic desenvolupa una arquitectura que tingui aspectes decoratius plenament
moderns. Utilitza nous materials, més ric, amb ferro, policromia.
Eclecticisme
“Ningú sembla haver tingut encara la idea de recollir de cadascun dels estils arquitectura del passat allò
útil, ornamental, científic, de bon gust, i reunir-ho amb noves formes i disposicions, fent nous descobriments, noves
conquestes, nous productes desconeguts en altres temps. I una arquitectura que nascuda en el nostre país,
desenvolupada en el nostre sòl, en harmonia amb el nostre clima, institucions i costums fos alhora elegant, apropiada
i original i meresqués ser anomenada “Nostra”. Thomas Hope, An Historical Essay on Architecture (1835)
Objectiu: l’historicisme vol recrear un estil del passat, en canvi, l’eclecticisme té la voluntat d’anar al passat però aplicant
lliurement aquests estils, és a dir, sense recrear-lo sinó fer una arquitectura Nova que no fos canònica, sinó que
respongués a gustos diferents. Per tant, és una nova tendència que el que vol és crear una manera estilística nova fruit
d’una barreja d’estils antics. El trobem a la segona meitat del segle XIX.
Catedral de Marsella, 1845-93
Eclecticisme Renaixentista
P. Labrouste, pioner en les estructures de ferro com amb la Biblioteca de Sainte-Genevieve i la Biblioteca Nacional de
sala de lectura, d’on extreu element antics utilitzant el ferro com a nou material per emfatitzar allò útil. Aconseguint
d’aquesta forma fer quelcom nou però amb elements anteriors.
L’arquitectura eclèctica es desenvolupa sobretot a la segona meitat del segon imperi. L’estil dominant d’aquesta epoca
es la manera de l’eclecticisme vinculada al romanticisme.
Eclecticisme a França: l’estil del segon Imperi
La Paris dels anys 1830 i dels anys 40 no tenen res a veure degut al pla Haussmann, s’accepta la reforma de tota la
ciutat que apareix en una època fruit de les revolucions anteriors.
A l’entorn dels 50 ens trobem que moltes ciutats i capital estan totes reformades urbanísticament, fruit de problemes
que comparteixen totes elles: enderrocar les muralles, el creixement de la població gràcies a les millors higièniques,
problemes de circulació de mercaderies, etc. Entenem aquestes reformes com a control de poder.
Al 1800 hi havia a París quasi 500.000 habitants però 50 anys després hi ha el doble. Així que volen restaurar la ciutat
medieval a una ciutat amb més avantatges. El Pla d’Haussmann té com a solució els bulevards, és a dir, carrers rectes
46

lOMoARcPSD|3523068
ART del SEGLE XIX
que siguin més efectius per circular i a travessar la ciutat. A més, permet ordenar els espais, que els
policies puguin passejar, que es puguin construir grans palaus, que millori la salut ciutadana, que estigui més sanejada
la ciutat, millora l’accessibilitat a l’aigua. Passa de ser una ciutat medieval a una moderna. Es creen més de 60 km. de
carrers, es creen més de 100.000 habitatges nous i s’enderroquen molts més. Aquest urbanisme té una incidència
directe amb l’arquitectura.
El nou Louvre, Lefuel (1852-1857), s’hi sumen elements del barroc i del gòtic i per tant, parteixen d’elements històrics
però fent una obra sumptuosa, luxe. La Gran Òpera de París, Charles Garnier, 1861-1874, és un altre exemple.
L’any 1858 a Viena, passa el mateix: té una reforma molt important, ja que antigament tenia una muralla i no es podia
construir. S’enderroca la muralla que dividia la ciutat en dos, i es crea un concurs per ajuntar les dues ciutats. També
es creen molts edificis nous. A més, alguns opten per estils historicistes i altres per estils barrejats i l’eclecticisme, com
Gottfried Semper, Projecte de Kaiserforum.
EXPOSICIÓNS UNIVERSALS I ARTS INDUSTRIALS
Les arts decoratives d’aquesta època provoquen un gran canvi estilístic i custombrista. A partir dels anys 60 revolucionen
els conceptes de l’art. La revolucio industrial del segle XVIII esta molt present i es molt important en la societat anglesa.
Això repercuteix en l’art a causa de que s’havia de buscar quin era el paper de l’art perquè tingues un efecte positiu en
l’estètica pròpia d’una època marcada per una revolució industrial. Tot això comença amb l’Exposició universal del
1851, la primera de les grans Exposicions a tot el mon. No contenien patrimonis nomes anglesos, sinó que es creava un
certament amb la voluntat de mostrat tota mena de manufactures i industries per comprar, aprendre, competir, impulsar
la industria i el comerç, per tant per potenciar un dels principals motors de les noves potencies europees. Aquest any te
lloc la The Great Exhibition of the Works of Industry of all Nations a Londres, un projecte impulsat per Henry Cole i la
Royal Society, a part de pretendre potenciar el comerç i les manufactures de la industria però també te un interès pel
mon artístic. Va ser una proposta molt ambiciosa, i va portar la construcció d’un edifici igual d’ambiciós com el propi
projecte: es crea un concurs d’edificis per a tal tasca.
L’Exposició de l’any 1851 de Londres es la primera de moltes Exposicions universals entre les que destaquen les fetes a
París i Londres. L’any 1889 a París on es presenta la Torre Eiffel. Però també es fa a altres llocs com Filadèlfia (1876) i
Viena (1873). Aquestes Exposicions buscaven commemorar dates, o simplement exaltar la modernitat i la grandesa de
les ciutats, per donar-se a conèixer i fer propaganda. Hi ha moltes Exposicions però s’ha de diferenciar d’altres que no
han rebut cap ajuda dels seus respectius governs: com la de Barcelona, Niza o Amsterdam.
JOSEPH PAXTON
Un enginyer jardiner especialitzat en la construcció d’hivernacles, crea una construcció practica i econòmica equiparable
a la modernitat del moment, crea Crystal Palace: una gran hivernacle de vidre en forma de palau de com a mínim 121
m2, amb 40,000 expositors de 40 països diferents.
Aquest projecte s’inspira en obres similars com la Palm House i els Kew
Gardens de Richars Turner i Decimus Burton (1845-1848) a Londres.
El ferro i el vidre eren materials fàcils de construir: ràpids i barats, a més de

potenciar les virtuts dels progres. El Crystal
Palace va ser desmuntat de Hide Park l’any 1854, i es va tornar a construir més
al sud de la ciutat, a Sydenham, però l’any 1939 un incendi el va destruir. Es va
voler reconstruir però per diversos motius, el projecte de reconstrucció es va
cancel·lar. Després de l’Exposició, l’any 1853 es va realitzar una de similar a
Nova York: New York Crystal Palace. La realització d’edificis i construccions
amb aquesta tècnica i aquests materials es va seguir utilitzant. Va ser un granprogés per l’ús de l’enginyeria. L’impacte
de l’edifici va ser molt gran, doncs les exposicions universals van començar a acollir edificis centreals i moderns per poder
presentar les seves exposicions.
La de Londres, per tant, va ser la primera gran Exposició Universal, amb més de 6mil visitants i 14.000 expositors: va
triomfar i impactar la grandiositat del projecte per l’època. Es volia mostrar el progres, era una mena de reivindicació
nacionalista que alhora volia estimular els actors productius del camp de la industria, amb mes de la meitat dels exposats
47

lOMoARcPSD|3523068
ART del SEGLE XIX
d’origen angles. A partir de la dècada dels 60, sobretot a Londres i Paris, les grans Exposicions
universals van passar a tenir el paper del que anteriorment havien tingut els Salons de Belles Arts però pel camp de la
industria.
L’any 1851 a Londres es publica un volum que estudia i publica totes aquelles obres fruit d’indústries que treballaven
amb una certa intencionalitat estètica i decorativa – Ralph Nicholson Wornum, The exhibition as a lesson in taste, Art
Jornal Illustraded Catalogue (1851) – on defensa que el que va veure a l’Exposició era un conjunt de peces que tenien
una ornamentació exagerada i exuberant, tot i així, al rebre obres de molts llocs rebien molta influencia de diversos llocs,
moviments artístics, estils. També destaca la importància general que es va donar en l’Exposició als elements
naturalistes, i sobretot, a la representació d’elements curvilinis, de fauna i flora, Destaca també una secció on realment
va haver una unitat estilística i no hi havia tant de caos d’influències, era la secció Medieval de Augustos Pugin, un clar
defensor de la societat medieval i del seu art. Per tant, fa una secció de productes moderns de l’època inspirats en un
únic estil, el gòtic, que remet als passats anglesos: amb formes pròpiament angleses, i destaca sobretot, la unitat de
l’estil, contrastant a la gran barreja que es podia veure a l’Exposició.
En el mateix moment es publica una revista sobre aquesta exposició; The art journal Ilustrated Catalogue, que es va
dedicar a analitzar totes les peces industrials que s’hi presentaven. En els objectes ressaltaven les formes gòtiques, però
es comença a veure un cert interès per les formes naturals, neogregues i estils del passat. Es defensa que el que va
veure a l’Exposició era un conjunt de peces que tenien una ornamentació exagerada i exuberant, tot i així, al rebre obres
de molts llocs rebien molta influencia de diversos llocs, moviments artístics, estils. També destaca la importància general
que es va donar en l’Exposició als elements naturalistes, i sobretot, a la representació d’elements curvilinis, de fauna i
flora, Destaca també una secció on realment va haver una unitat estilística i no hi havia tant de caos d’influències, era la
secció Medieval de Augustos Pugin, va dirigir l’exposició i s’hi van presentar alguns objectes d’estil. L’exposicó va ser
organitzada per la societat que promovia el comerç, les industries i l’economia. Un dels seus principals promotors de
l’exposició era;
HENRY COLE (1808 – 1882)
Va començar a impulsar la revista Journal of design and manufacture, on reflexionava sobre quina havia de ser la relació
entre les industries i els artistes que creaven les peces. Una de les maneres per fer-ho possible, va ser crear un museu
Museu de Manufactures (1852), un museu del disseny i de peces artístiques. Des del principi es va crear per impulsar
models per les industries. En aquest context cal destacar que la revolució industrial va portar amb ella una gran
diferenciació de classes, per tant, les condicions laborals dels obrers no eren
les optimes per aconseguir unes obres de bona qualitat i que fossin
ornamentals. Per aquesta raó, les obres no tindran cap tipus d’estil, no son
fruit del que hauria de ser una utopia social sinó que acompanyava a la idea
de progres i modernitat que tenien en l’època. Calia revertir la situació social
perquè d’aquesta manera es poder veure mitjançant la producció artística la
felicitat de l’home i alhora, el progres de la societat. L’any 1852 es crea un
museu de manufactures, és a dir, una institució que pretenia agafar tota mena
d’arts menors o decoratives perquè fossin un modern per formar la gent, els
artistes, obrers i treballadors. Tenien models artístics per impulsar la industria
productiva que fos capaç de posar el mateix nivell de producció de les belles
arts. Oferien obres que els artesans, normalment no podien veure ja que el
museu ho comprava i donava accés a tot el públic per a que es formes.
Actualment es el Victoria and Albert’s Museum de Londres.
The Grammar of Ornament, (1856) d’Jones Ower mostra models nous per ornamentar tot tipus d’objectes: culleres,
mobiliaris, llibres etc. Per dur a terme aquesta tasca buscava formes primitives dels pobles que no estaven civilitzats.
Va desenvolupar així una estètica mes novadora i fidel a l’època però amb falta de coherència.
ARTS & CRAFTS
El debat entre la industria i l’art comportarà un llarg camí durant el s. XIX. Aquests dos camins es divideixen els les arts
& craft i l’aesthetic movement. Com a conseqüència del debat entre l’art i l’industria neix la tendència d’impulsar unes
produccions artístiques que en part van intentar evitar la industria entesa com a gran producció massiva, rapida i
mecànica, sinó una mes artesanal i de major qualitat estètica: les Arts & Crafts. Mostra un missatge utòpic, ideal i polític
48

lOMoARcPSD|3523068
ART del SEGLE XIX
molt vinculat al treball digne, seguint el model de l’edat mitjana. La seva figura representativa es
William Morris, qui tenia la voluntat de recuperar els oficis medievals, els oficis medievals posicionant-se de la producció
industrial en massa i ho fa sobretot per Pugin i Ruskin (escrivien sobre aquests models medievals) i bastant els seus
models en una producció artesanal. Això comença a agafar forma quan William Morris encarrega una casa feta per Philip
Webb que s’anomenarà com la The red House (1859 – 1860) a Londres. Amb un interior simple en formes però ric en
artesania, detall i luxe. Pretenien envellir l’actualitat amb unes obres estilístiques pròpies de l’època medieval, amb unitat
estilística. Es recupera el mon medieval i es vol mostrar mitjançant l’art a la societat.
Les característiques principals son:
• Voluntat d’humanitzar l’art

• Revitalització de les arts decoratives
• Substitució de la maquina per l’esser humà
productiu ideal
• Busca formes mes senzilles i estilites
• No estaven mancades de luxe
• Motius extrets del gòtic, edat mitjana i
elements naturals.
• Recuperar les artesanies i influir-les a la forma de viure
A partir de la 2a Exposició de Londres: Morris, Marshall, Faulkner & Co, comencen a fer-se famosos i rebre encàrrecs
amb aquesta intenció estilística. Als anys 80 es quan son totalment reconeguts fins i tot fora d’Anglaterra. Esdevenen
com una influencia potent a EE.UU, influencia que condueix al que en un futur serà l’Art Nouveau. En general, buscava
la recuperació dels oficis medievals i l’ideal de les arts & crafts, treballant la ceràmica, el treball del vidre, etc. Rebran
nous projectes però seguiran tenint cura de seguir tenint cura da la part estètica. Les possibilitats de envellir la vida
quotidiana, va marcar l’estètica de William Moris, i va fer que moltes d’aquestes idees fossin assolides per l’estètic
moviment.
AESTHETIC MOVEMENT
Neix paral·lelament i rep moltes influencies dels Arts & Crafts però aporta la idea de l’art per l’art, la bellesa per la bellesa.
Afirmen que no cal una historia moralitzant ni una justificació en l’art sinó que accepta un espai bell perquè si, aquesta
bellesa passarà a la societat. Es un moviment que busca una nova estètica moderna i decorativa, i les seves fonts seran
la natura i l’art japonès (que arriben a la exposició universal de l’any (1851) on es van mostrar moltes peces japoneses),
l’utilitzaran per crear tota mena d’objectes.
Aquestes tendències artístiques es presenten com un moviment anterior a les Exposicions Universals, es en aquest estil
on es presenten les principals industries de tot el mon per beure d’aquestes fonts de tot tipus d’estils. Per exemple destaca
Christopher Dresser (comerciant d’art japonès) per la seva gran modernitat i la importància que li dona a l’art japonès,
que el porta a viatjar allà. Mostra l’uniu d’art i industria des d’un punt de vista diferent: intenció d’aportat una voluntat
estètica basada en un criteri per crear unes noves formes modernes, que acabarà desenfocant en l’Art Noueavu. Va
crear un poble japonès a Londres i on va començarà vendre tot un seguit de productes d’origen japonès.
Algunes exposicions:
- París (1867); amb 50.000 expositors i 9.240.000 visitants.

- Filadèlfia (1876); Centennial Exposicion amb 10.000.000 visitants.
- País (1878); amb 13.000.000 de visitants.
- Paris (1889); amb el centenari de la revolució francesa. Amb 28.000.000 de visitants.
o La torre Eiffel (innovació, originalitat i modernitat)
- Barcelona (1888).
A totes les exposicions s’hi veia la presencia japonesa. El segle XIX va ser marcat per aquestes grans exposicions.
París. Exposició universal de 1900
49

lOMoARcPSD|3523068
ART del SEGLE XIX
Pavelló de l’art Noueavu, on segueix havent art japonès, tot i que ja comença a difuminar-se per la
presencia de nous artistes que presentaran noves obres d’estil noueavu, quan es presenta a la societat a gran escala en
la exposició universal de (1900).
Indústries artístiques de Francesc Vidal (1879 – 1889) en un

edifici teia una sala amb abjectes industrials amb acabats
artesanals i que contenia les millors màquines de l’època. Tenia
més de 300 treballadors i diverses sales amb mobles de
diferents estils. Creada per tota aquella burgesia que volia
decorar les seves cases amb diferents estils, d’aquesta
manera oferia tots els estils amb l’afegiment d’un nou estil,
això va transformar les industries artístiques. Algunes de les
obres de Francesc Vidal decorava la casa Gaudí per
exemple, va ser una industria a nivell universal i que per
l’època era moderníssim. En els caps de tallers es
trobaven alguns personatges com (Gaspar Homar – mobiliari de la casa Lleó i Morera de Lluís Domènech i Montaner,
Antoni Rigalt – Vitralls del palau de la musica catalana).
ELS PRERAFAELITES
Coincidint amb el fenomen del realisme francès, un grup de joves pintors es reuneixen l’any 1848 a Londres amb el
propòsit de renovar el panorama artístic angles. Van ser conscients que perquè es produís aquest canvi era necessari
deixar enrere els generes tradicionals com el retrat i el paisatge, i encarnar temes d’actualitat, concretament, els de
contingut social. Contradictòriament, eren temes escollits indiferenciadament d’autors contemporanis i de llegendes,
de la literatura medieval: des de Shakespeare fins arribar a la Bíblia. Tot i així, tenien comú la representació d’aquests
d’una manera simbòlica i moralitzant. L’estètica i la renovació de portar la bellesa a la vida quotidiana es un tret
característic de l’art prerafaelita. La majoria d’ells son formats en la Royal Academy, el grup es funda l’any 1848 però
es presenten en societat al 1849, quan es presenten amb el nom Pre-Raphaelite Brotherhood. Tenen el seu origen
amb els Natzarens, la pintura romànica que s’inicia amb els alemanys i s’instal·len a italià creant una germandat.
Malgrat que la seva producció fos intensa, la seva unió va ser breu ja que no es va prolongar mes de quatre anys. A
més van fundar la seva pròpia revista The Germ, on van transmetien els seus objectius, critiques, poesies i gravats del
moviment.
L’any 1848 va ser quan Karl Max veu publicat “El manifest comunista”, les seves pagines d’anàlisi polític i econòmic
estaven basats en un informe donat a conèixer per Engels tres anys abans. Aquesta coincidència cronològica no
assegura que els prerafaelites coneguessin aquests assaigs però si que havien reparat en la pobresa que regnava en
els barris industrials de l’Anglaterra moderna i per aquesta mateixa raó foren crítics tant en la situació social com en la
tradició pictòrica acadèmica i la seva clientela aristòcrata.
La premsa del moment no va ser aliena al fenomen i John Ruskin, es recolzava en alguns medis de comunicació com
The Times per difondre els valors prerafaelites, convertint-se així en un dels seus entusiastes propagandístics. L’any
1851 escriu en un dels seus articles: “Procuran pintar con la maxima perfeccion posible todo lo que ven en la
naturaleza, sin aferrarse a acuerdos previos o reglas establecidas. En ningun caso pretender copiar un estilo
cualquiera de una epoca pasada.
Por lo que respecta al dibujo y a la magnificencia del colorido, sus trabajos son los mejores de la
presentados en la Exposición de L’Acadèmia y tengo una gran confianza en que se convertiran en la columna
basica de una escuela mas seria y mas capacitada que la que hemos estado viviendo desde hace siglos en el
arte”.
La seva art va decréixer de compensació en el resta d’Europa, i en cap cas, el seu realisme pot ser comparat amb el
realisme courbetia. L’obra prerafaelita es distingeix per la seva brillantor dels colors: verds, liles, blaus i violetes que
nomes es troben en les vidrieres gòtiques. També per la seva obsessió en la reproducció precisa dels detalls, que
s’apropen al realisme fotogràfic. Tot i així, el realisme prerafaelita va tenir al igual que tots els realismes els seus límits,
aquests marcat per la moral de l’època victoriana. Això s’evidencia en la realitat que plasmen els seus artistes es veu
50

lOMoARcPSD|3523068
ART del SEGLE XIX
sempre envoltada d’un ambient embellidor que evita sistemàticament allò violent, sòrdid o vulgar.
Busquen l’art de de Miquel Angel i de Botticelli a Itàlia.
Frod Madox Brown, 1821-1893
És un destacat dels prerafaelites. Fa temps històrics i temes moderns religiosos. Té un interès per l’edat mitjana i els
natzarens, per això marxa a Itàlia i els coneix de prop. Es posa al marge de la acadèmia. A la dècada dels 40 se’n va
a Roma i quan retorna presenta algunes obres molt vinculades amb els natzarens.
El treball de Brown ens permet aquesta nova aproximació realista amb un cert compromís amb l’època, característica
dels prerafaelites a la dècada dels 50. És una obra encarregada en el 1865 i representa un retrat de la societat victoriana
de la dècada del segle XIX. Al centre de la composició trobem els treballadors excavant. Els personatges, que són el
poble, adopten una posició èpica i heroica, exaltant així les classes treballadores. A la obra pictòrica l’acompanya una
petita explicació dels detalls de l’obra. A la dreta i l’esquerra trobem la classe mitjana, entremig trobem dos pensadors
(teòlegs) de l’època corroborant amb el poble. A l’altre lateral apareix una dona de classe mitjana-alta. A la part inferior,
trobem als nens orfes i a la classe obrera, i a la superior una altra classe alta. Es la representació visual dels diferents
nivells socials de l’època. Té un detallisme i realisme important, característic dels prerafaelites. No hi ha pràcticament
l’ús del clarobscur.
També busca temes religiosos i de caràcter històric. John Wycliffe va ser l’impulsor de la transcripció de la bíblia al
llatí en el segle XIV o XV. Brown també ho fa des d’Itàlia com els natzarens. És molt bàsic en composició hi ha pau i
ordre. És un model medieval vinculat a la història d’Anglaterra, l’interès per el gòtic va creixen al llarg del segle XIX.
Aquesta pintura arriba a Itàlia i, Gabriel Rosseti demana a Brown treballar amb ell.
Brown treballarà amb temàtica mística i religiosa mentre que Rosseti ho fa amb temàtiques religioses vinculades als
models del passat.
William Holman Junt, 1827-1910
El despertar de la consciencia, 1851: apareixen detalls d’un gran realisme. Holman Junt
treballarà els detalls com a missatge per comunicar coses concretament. Es una critica directa
a la prostitució, que esdevé com a gran problema en el segle XIX a Anglaterra. Podem llegir el
missatge que vol transmetre l’autor a partir d’aquests detall: la noia no està casada perquè no
porta anell, esta representada com una noia innocent que no vol caure en el pectat que
caracteritza a la prostituta. En el seu rostre veiem el reflex de com es penedeix de l’actitud de
l’home. L’espai que els envolta sembla una sala amb joc de miralls. La partitura que veiem a
sobre del piano es un símbol d’un poema de la pèrdua de la virginitat e innocència, i el quadre
que es troba a sobre del piano es la representació d’un tema bíblic sobre l’adulteri.
John Everett Millais, 1829-1896
Crist a casa dels seus pares, taller de fuster, 1849-1850. És presentada l’any 1850 i representa la joventut de Jesucrist
a la casa del seu pare. Apareixen la Verge Maria, Santa Anna, Sant Josep (el fuster), un ajudant i Sant Joan Baptista
amb l’aigua del bateig del riu Jordà. És una obra molt realista no de dimensions molt grans. Tracta un tema
profundament religiós.
Millais i Ruskin, desprès de les critiques rebudes, tenen una relació molt pròxima i d’amistat durant anys. Millais marxa
amb Ruskin i la seva dona Escòcia l’any 1851. Tots dos tenen en comú aquesta defensa de la natura i la realitat.
Finalment, Millais s’acaba enamorant de la dona de Ruskin. Quan mor la dona de Ruskin produirà obres molt tràgiques.
Ruskin va ser una figura molt important i tot el que deia tenia molt de reso, i va afirmar que Millais seria el continuador
de Turner en renovar l’art.
51

lOMoARcPSD|3523068
ART del SEGLE XIX
Ofèlia, 1852. Tracta d’un tema inspirat en la literatura de

Shakespeare. L'assumpte d'una jove ofegada no era molt habitual en els quadres
d'aquells temps, el que brindava a l'artista noves possibilitats d'experimentar el
relacionat amb l'absència de gràcia i equilibri. Ofèlia va ser víctima del desequilibri
existencial del seu promès, Hamlet. L'assassinat involuntari del seu pare la portarà
a la desesperació, al que hem d'afegir el rebuig del seu propi promès, causes de
la seva més que probable suïcidi, ja que el seu cos apareixerà surant al riu
envoltada de les flors que havia anat a recollir.
Per a la jove ofegada va posar com a model Elizabeth Siddal, bella noia que treballava en una barreteria com a
dependenta i que es va convertir en la model preferida dels pintors de la germandat, casant-se posteriorment amb
Rossetti. Lizzy no es va posar en unes condicions molt agradables ja que va haver d'estar durant nombroses hores
submergida en un bany d'aigua tíbia. La postura de Lizzy és una important com a novetat en aquesta obra de la mateixa
manera que la facilitat de Millais per mostrar de manera tremendament realista les tanques i les flors de les basses
angleses, mostrant també adequadament el color de l'aigua entollada. El resultat és una obra carregada de poesia, en
la qual trobem el naturalisme sol·licitat pels prerafaelites, allunyant-se de les tendències acadèmiques de l'art oficial
tant en els estils com en els temes. Desprès de tot això, el naturalisme de la composició, el llenç no va ser del grat de
Ruskin.
Dante Gabriel Rosseti, 1828-1882
Al començament les seves obres eren molt noves: era un pintor i un enamorat de les obres de Dante i Shakespeare.
Els utilitza com a models, com els romàntics, i es així com treballa amb temes vinculats amb el drama i el sentiment.
L’adolescència de la verge, 1848-1849: darrere esta el pare amb una vinya, com a símbol de l’eucaristia. La Verge
Maria i Santa Anna l’ajuden. És una obra tractada amb molt de realisme i detallisme, a més d’arcaisme. Es el pas previ
a la Anunciació.
L’anunciació, ecce ancilla domini,1849-1850. El simbolisme es troba en les tres flors. Apareixen els rostres realistes
que posteriorment caracteritzaran l’obra de Rosseti. Va causar estupor perquè si a la representació de la Verge li
extraiem el blanc i les flames als peus del Angel, semblaria una prostituta. Des d’un primer moment, es començar a
guanyar critiques però aquestes seran el model a seguir pels pintor de la segona meitat del segle XIX.
La tomba d’Artus, 1855-1860
Beata Beatrix, 1863: La figura de Beatriz presenta una expressió d'èxtasi, possiblement més
sexual que religiós, portant entre les seves mans un ocell maligne que subjecta en el seu bec una
rosella, efímera flor que simbolitza la passió i la mort, així com a origen de l'opi, la droga que va
utilitzar Lizzy per el seu suïcidi. Després Beatriz observem dues figures que es miren mútuament,
representant a Dante i l'Amor. A la dreta contemplem un rellotge de sol que simbolitza l'inexorable
pas del temps. La barreja de l'irreal amb els real, de la fantasia amb la poesia, són ingredients
molt estimats per Rossetti, l'artista més poètic del grup prerafaelita.
Venus verticordia, 1864-1868: apareix una bellesa sensual però ala vegada perillosa, pot
considerar-se com a símbol de la femme fatale.
Pia de Tolomei, 1868-1880: Utilitza com a referent a Dante, trobem representada una dona assassinada per el seu
marit. Destaquen els següents elements iconogràfics: ella apareix tocant les cartes del seu marit com a símbol de que
morirà.
Segona Generació Prerafaelita

L’exposició Universal de París de l’any 1855 els hi dona la possibilitat de ser exposats junt amb el realisme francès.
Van rebre critiques per part de Delacroix o Gauthier entre d’altres. Tanmateix, Michael Rosetti va afirmar que els
francesos eren els més vulgars dels pintors toscs, i els anglesos els mes fins. Les diferencies entre els dos moviments
52

lOMoARcPSD|3523068
ART del SEGLE XIX
eren mes que evidents: la distribució de la llum i les ombres per exemple: els francesos ho feien de
manera convencional, mentrestant els anglesos ho feien de forma mes fresca i amb resultats de major lluminositat.
També ressaltaven l’exactitud de la imatge assolida pels prerafaelites, i es justificaven amb l’objectiu de credibilitat que
volien transmetre en els seus temes morals i ètics.
Edward Burne-Jones
Sidonia von Brocke, 1860
L’escala daurada, 1880
Fil·lis i demofont 1870
William Morris
La profunditat del mar, 1887
La dama de Shalott, 1888 – Paral·lelisme amb l’Ofèlia de Millais.
EDOUARD MANET, 1832-1883

Nascut en una família tradicional, Manet deixa aviat la carrera naval per dedicar-se a la pintura. És una artista que
conviu paral·lelament amb els prerafaelites i el realisme. La seva carrera artística va començar cap a 1850 en l'estudi
de Thomas Couture, on va estar durant gairebé sis anys i, al mateix temps, va poder copiar en el Louvre quadres de
Tiziano, Rembrandt, Velázquez, Goya, Delacroix, Courbet i Daumier, entre d'altres.
De Couture, va aprendre que per a ser un gran mestre cal escoltar els ensenyaments dels qui ho han estat en el passat,
per exemple; però, per desgràcia, el professor era un antirealista fanàtic i convençut. Enfurit per les mofes que Manet
feia pel que fa al Premi de Roma, Couture li va dir que mai arribaria a ser altra cosa que el Théodore Rousseau de la
seva època.
Després d'això, Manet va fer la seva pròpia síntesi personal de la història de la pintura i del que podia aprendre veient
gravats japonesos. I és que el pintor va ser sempre un estrany eclèctic. En aquest sentit, de jove, sense arribar a
considerar-se un innovador, Manet tractava de fer coses noves: buscava crear un tipus lliure de composició, que estaria,
no obstant això, tan hermèticament organitzada en la seva superfície com els quadres de Velázquez.
Entre 1853 i 1856 Manet es va dedicar a viatjar per Itàlia, els Països Baixòs, Alemanya i Àustria, copiant els grans
mestres. En els anys seixanta, no obstant això, la seva pintura de tema espanyol, tan de moda en aquells dies a França,
va ser acollida bastant bé i el 1861 el Saló accepta per primera vegada un quadre seu, el Guitarrista espanyol.
Manet alliberant-se de les regles de l’acadèmia i buscant l’art realista, autèntic a la dècada dels 70 o 80, més endavant
acabarà sent un referent dels impressionistes.
El bevedor d’absenta, 1858. La primera obra que presenta al Saló de París l’any 1859 i el jurat el
rebutja completament. No va agradar la representació d’un drapaire borratxo com a heroi: el
personatge apareix en el centre de la composició a mida natural, embolicat en una capa rasa i amb un
barret de copa, mentre en primer pla veiem l’ampolla tirada al terra darrere d’ell observem la copa
d’absenta. El fons es neutre, il·luminat amb la llum dels fanals del carrer, amb els quals Manet crea un
clarobscur que recorda a les obres de Caravaggio. Els tons foscos, sobretot negres i marrons,
provenen per la seva afició al Barroc espanyol. És en aquest moment quan els artistes comencen a
crear des de l’actitud romàntica de l’artista i no per encàrrec.
Monsier et Madame Auguste Manet, 1860. És una obra plenament realista en la qual apareixen els
seus pares. Tal i com veiem en el bevedor d’absenta, utilitza colors molt propis de la pintura espanyola de l’època. Els
retrata onze anys després d’haver iniciat la seva formació.
53

lOMoARcPSD|3523068
ART del SEGLE XIX
Guitarrista espanyol/cantant espanyol, 1860. Amb aquesta obra obté el seu

primer triomf en el Saló de París l’any 1861, rep a més una menció d’honor per part del
jurat. Conscient del seu fracàs anterior amb el bevedor d’absenta i el gust per l’espanyol
desenvolupat en aquells anys, Manet mostra un guitarrista espanyol en el qual combina
elements romàntics i realistes. Va visitar freqüentment el Museu del Louvre, i contemplar
als artistes espanyols, es així com aconsegueix jugar amb els grisos, marrons i blancs com
a termes de contrast. El bodegó que veiem en primer pla va ser molt comú al Segle d’Or
(Zurbaràn i Ribera). L’actitud que té el personatge es totalment realista, segueix a
Courbert al no representar un personatge idealitzat. Contemplem les seves sabatilles
d’espart ja desgastades per l’ús, la jaqueta curta de maco i el seu barret d’ala ampla o
l’actitud d’acompanyar amb la veu, el so de la guitarra. Al retallar la figura sobre un
fons neutre i il·luminar-la amb un potent focus de llum, fa que la resta dels elements de la composició passin
desapercebuts per a l'espectador.
Música a les Tulleries, 1862. Es considerada, generalment, com el primer

exemple d’obra impressionista. Evita representar models professionals perquè
creu que manquen de naturalitat és per això que agafa amics seus com a models.
En aquesta obra observem retrats d’un determinat nombre de personatges com
per exemple: Victorine Meurent, la seva model preferida, ell mateix (a l’esquerra
de la composició), al seu costat el seu germà Eugène Manet, Baudelaire, el music
Offenbach, el pintor Fantin-Latour i l’escriptor Gautier entre d’altres. Però les
figures del fons ja perden definició. El centre de l’obra es un arbre situat al fons
de la composició.
És considerada una obra innovadora per la modernitat, representa la vida moderna del Nou París, la burgesia com a
classe social dominant. Als anys 70, els realistes ja pinten el món real però Manet no busca la critica social sinó la
presentació de l’enrenou de la gent en aquests anys, i també els canvis que es produeixen a París: sorgiment de grans
espais, bulevard, magatzems, bars, etc. Una obra paral·lela podria ser la Pradera Sensible de Goya, però aquest té
una utilització de colors més contrastants.
SALON DES REFUSÉS, 1863

És una exposició d’obres rebutjades pel jurat del Saló de París oficial. En els anys 1830, les galeries d’art de París
muntaven Exposicions privades a petita escala de les obres que no eren acceptades al Saló de París però aquesta va
ser patrocinada pel govern francès. Aquell any, els artistes van protestar perquè el jurat del Saló va rebutjar més de
3mil obres, molt més del normal. Napoleó III va decretar que els artistes rebutjats podien exposar les seves obres en
un annex al Saló oficial.
Molts crítics, i el públic, van ridiculitzar els rebutjats. Es per això que molts artistes no hi volien participar perquè ho
veien com una infravaloració i altres que ho acceptaven com una oportunitat per demostrar el seu criteri. Entre d’altres,
Manet ho va aprofitar per presentar: El dinar campestre (1862), Victorinne Meurent vestida d’espasa (1862), El jove
vestit de majo (1877).
Le déjeuner sur l’herbe (El dinar campestre) 1862. Va voler presentar-la al Saló de París l’any 1863 però va ser
rebutjada junt amb les altres. Té molta repercussió: els crítics van ser molt estrictes amb l’escena que representava
mentre que els joves artistes, que més tard conformaren el grup impressionista, van considerar l’obra com una mostra
d’avantguardisme, animant a Manet a seguir creant imatges d’aquestes característiques. Per això es considerada un
punt de ruptura en l’art acadèmic i tradicional. Sembla ser que es va influenciar en una jornada de banys en el Sena
per realitzar un nu en un paisatge, segons Emile Zola, el somni de tot pintor.
54

lOMoARcPSD|3523068
ART del SEGLE XIX
La dona representada és la seva model preferida, Victorine Meurent, junt

amb l’escultor holandès, Ferdinand Leenhoof, i el seu germà Gustave. Els tres
personatges apareixen situats entre els arbres, observem el Siena al fons i a una
altre jove que surt del bany. Victorine Meurent situa la seva roba a la seva
esquerra al costat d’una cistella de fruites. Tècnicament, utilitza uns colors de fort
contrast lumínic amb una pinzellada gruixuda i perfecta. Representa un tema: dos
homes vestits i una dona nua, per donar ressò a un tema que no s’ha tractat fins
aleshores, la prostitució. Posant en evidència una part de la societat que no es
mostrava. Aquest primer pla, serà el preparatori per fer l’Olímpia.
Parteix d’un exemple: Concert campestre, (1510) de Ticià, però aquestes són
identificades com a muses i per això es acceptada.
L’Olímpia, 1863. Torna a trencar amb la tradició i innova. Eclipsa el nivell d’escàndol
que havia creat El dinar campestre. Se la veia com una obra vulgar
temàticament i tècnicament. Va ser presentada al Saló l’any 1865, on també va ser
rebutjada. A part de ser una clara parodia de l’obra renaixentista de la Venus d’Urbino de Ticià, és una obra trencadora
per la seva descripció evident dels hàbits sexuals moderns. Manet substitueix una deessa veneciana de l’amor i la
bellesa per una refinada prostituta parisenca. El que realment va desconcertar, és que Manet no la idealitza ni li afegeix
sentimentalitat, i Olímpia no sembla ni avergonyida ni satisfeta del treball. No és una figura exòtica, es la representació
d’una dona real amb una il·luminació enlluernadora i frontal.
Tècnicament, Ofèlia té una mà més pròpia d’un home, el colze massa geomètric i
nega la tridimensionalitat de l’espai accentuant així la bidimensionalitat. Tracta d’una
prostituta rebent un ram de flors molt orgullosa. Utilitza uns colors molt més suaus i
unes pinzellades més ràpides. Trobem taques de colors molt més neutres que en
obres anteriors.
Els precedents o paral·lelismes podrien ser El naixement de Venus, 1863, un tema

mitològic resolt formalment amb diferents tonalitats, contrastos i suavitats més
acadèmiques. Com a precedent torna a ser Ticià, amb la Venus d’Urbino, 1538, és
una obra que intentarà estudiar i copar quan va a Roma.
Degut a les critiques que rep, aprofita i marxa a Espanya, concretament a Madrid.
Vol conèixer de prop a Velázquez, a part d’interessar-se pel Greco i altres obres. A
Madrid s’allotja en un hotel on es troba a un altre artista, Theodore Duret, conegut
com a defensor dels impressionistes i col·leccionista d’art japonès, es converteix en
una figura clau per Manet. L’acompanya al Prado i es així com entaulen una amistat,
a més de fer-li un retrat: El retrat de Theodore Duret, 1868.
El pífano (tocador de pífano), 1866. Mostra a un petit

instrumentista vestit amb l’uniforme de la Guardia Imperial. El
noi, sembla que pertanyia al cos militar. La figura es retallada
sobre un fons neutre que no separada paret de terra, no obstant,
el jove no sembla una figura plana sinó que al contrari es molt
volumètrica i s’asseu perfectament en l’espai. Això ho aconsegueix introduint una petita ombra
entre les cames. Agafant influència de Velázquez també al mostrar la obra amb la mínima expressió
possible: descontextualitza a la figura i la fa anònima. S’observa clarament la influencia de
l’estampa japonesa, especialment en els pantalons: plans i realitzats amb taques llises de color.
Destaca la seva afició pels contrastos entre tons clars i obscurs, que reforça la supressió de les tonalitats intermèdies.
L’EXPOSICIÓ UNIVERSAL DEL 1867

L’any 1867 es realitza a París l’Exposició Universal per demostrar el poder del Segon Imperi de Napoleó III. Durant els
set mesos de durada, l’exposició va ser v aproximadament visitada per 9.000.000 persones, inclosos expositors i
empleats. Com Manet segueix pendent de París va voler presentar-se a l’esdeveniment però les seves obres van ser
rebutjades de la secció artística. Enfadat per aquesta decisió va decidir construir un pavelló privat, davant dels Camps
de Martre on es realitzava l’exposició, on mostraria les seves obres.
55

lOMoARcPSD|3523068
ART del SEGLE XIX
Èmile Zola va ser un gran defensor de Manet, malgrat que Manet buscava un públic burgés al mateix temps fa una
obra que no els encaixa: els primers que ho entenen son una elit cultural formada per intel·lectuals com pintors o
escriptors. Desprès, els bohemis, és a dir, grup d’intel·lectuals de la classe burgesa que al mateix temps es separen
d’aquesta classe per la seva línia de pensament. Pot assemblar-se a la pintura d’història però aplicada en aquest
moment. A més, en aquesta exposició es van imprimir amb aiguafort un fulletó del quadre de Olímpia de Manet.
“Manet incomoda perquè ofereix la veritat” -Èmile Zola
Retrat de Emile Zola, 1868. No renuncia a la modernitat: la figura no té modelatge i el color

s'aplica de manera plana, seguint l'estampa japonesa. De fet, en la part del fons
contemplem una estampa d'un Samurai i un paravent amb decoració típicament oriental,
indicant el gust per la moda japonesa del pintor i l'escriptor. També en el fons apareix una
fotografia de la Olímpia, obra defensada amb fervor per Zola, i un gravat dels Borratxos
de Velázquez, considerat per Manet el pintor dels pintors. Es pot pensar que aquest tauler
del fons conté les arrels artístiques del mestre. Alguns dels crítics van lloar la llum que
circula per l'interior i es distribueix per la cara i les mans del model. Manet continua
emprant les tonalitats negres i blanques per contrastar, iniciant una etapa en què la
pinzellada és cada vegada més solta, en contacte amb l'Impressionisme. No obstant això,
no oblida retallar la figura sobre un fons neutre, pràctica habitual des de les seves primeres
obres, el Bevedor d'absenta, per exemple.
L’execució de l’emperador Maximilià, 1867. És un fet històric que va causar una

profunda impressió en la consciencia de Manet, això el va portar a realitzar diversos
llenços amb aquesta temàtica. El propi Manet va decidir trencar un dels grans
llenços, sent aquests els fragments que es conserven. En ells apreciem al general
Miramón, l'escamot d'afusellament i al soldat que revisa el seu fusell. Després de
les figures contemplem un fons de paisatge blavós que ha estat substituït per un
mur en el llenç definitiu. En aquest supòsit esbós hi ha també influències del quadre
Els afusellaments del Dos de Maig de Goya que el pintor va poder contemplar a
Madrid. El verisme gairebé fotogràfic que exhibeix Manet ve determinat pel seu
interès en causar una profunda impressió en la crítica amb el seu quadre,
interessant-se pels uniformes dels soldats i les seves posicions a l'hora d'executar
a les víctimes. El colorit fosc que caracteritza la primera etapa artística del mestre es troba present en aquesta obra,
aclarit per les tonalitats blanques dels corretjams i la camisa del general, que crea un contrast molt habitual en la seva
producció. Va ser una obra censurada.
El balcó (muchachas en el balcón), 1868-1869. Intentant conquerir l'èxit en el Saló de París

tantes vegades denegat, Manet va enviar l'any 1869 dues obres de clar caràcter costumista:
Dinar a l'estudi i el Balcó. Amb elles va obtenir les conegudes crítiques dels jurats, tenint una
àmplia acceptació entre els artistes joves. En aquesta escena apareixen persones del seu
entorn com Berhe Morisot, Fanny Claus i Antoine Guillemet. És una influencia clara de l'obra
de Goya Majas al balcó. És una imatge estrictament moderna, sense cap altra pretensió. En
barrejar en la mateixa escena els conceptes de modernitat i tradició, el pintor francès segueix
la línia traçada en els seus primers quadres com el Bevedor d'absenta. Els colors blancs
contrasten amb els negres, recurs que Manet repeteix de manera incessant en les seves
escenes. No obstant això, s'ha d'afegir aquí l'aparició d'una de les primeres mostres de la
influència de l'impressionisme, en aplicar una tonalitat malva a les ombres que es produeixen
en la part baixa de la composició, en perfecta sintonia amb la decoració de test o les flors.
L'atracció per l'oriental també es troba present en el rostre de la violinista, que sembla inspirat en una estampa
japonesa. Les tres figures es retallen sobre un fons neutre com a mitjà d'obtenir major sensació volumètrica,
accentuada en col·locar als personatges en plans paral·lels que s'allunyen. La sensació atmosfèrica és un homenatge
a Velázquez, emprant una pinzellada vibrant com el sevillà a Las Meninas. No obstant això, aquesta pinzellada solta
no li impedeix interessar-se pels detalls.
Retrat de Berthe Morisot, 1872. Es un retrato de perfil, un dels primers retrats que realitza. Destaquen les tonalitats
fosques.
56

lOMoARcPSD|3523068
ART del SEGLE XIX
El repòs, Berthe Morisot, 1869-1870. Apareix asseguda en una cadira, vestida de negre i amagant el
seu rostre amb un ventall. La figura esta retallada sobre un fons vermellós en sintonia amb les tonalitats obscures de
la composició, alterada per les mitges i les sabates. La pinzellada es molt gruixuda i aplica taques llargues.
L’impacta molt la fira de la producció del Japó. Comença el col·leccionisme amb elements de la cultura japonesa. A
més, Manet canvia la seva manera de treballar: simplicitat a les composicions, observacions de la natura, etc.
El ferrocarril, 1872-1873. L'atracció cap als temes de la vida moderna va portar a

Manet a prendre com a protagonista d'aquest llenç a l'estació de Saint-Lazare,
anticipant-se en alguns anys a l'obra de Monet. Les models emprades van ser
Victorine Meurent, de retorn a París després d'una romàntica escapada a Amèrica,i
Suzanne, la filla del pintor Alphonse Hirsch, en el jardí va ser realitzada l'obra, a
excepció dels detalls, que es van executar en l'estudi; per tant, es pot considerar
aquesta escena com gairebé plenairista, seguint els dictats de l'Impressionisme. Bé
és cert que l'estació es podia contemplar des de l'estudi de Manet, a la rue Saint
Petersbourg. Les dues figures apareixen en primer pla i les seves siluetes es retallen
sobre el fum blanc del tren i els barrots. Victorine abandona la lectura per mirar a
l'espectador, mentre la petita continua observant l'entrada del tren a l'estació, mostrant d'esquena.
L'interès pels contrastos de colors clars i foscos segueix present en la producció de l'artista, accentuats per l'eliminació
de les tonalitats intermèdies. Mostra les dues figures, emprant una pinzellada una mica més solta que de costum, tot i
que continua interessant-se pels detalls: el llibre, el gosset, les flors del barret o els pendents de dues. Després de la
reixa apareixen les vies, els senyals i els edificis a través del vapor, creant-se així un interessant efecte atmosfèric.
L'obra va ser presentada en el Saló de 1874, al costat d'altres dos que van ser rebutjades, obtenint nombroses crítiques
negatives, entre altres coses per no saber a quin gènere artístic pertanyia. Tot i així, va rebre comentaris que lloaven
la seva especial interès per la llum.
La dama dels ventalls, 1873-1874. L'afició per la oriental està present en nombroses
obres de Manet, però potser és en aquest retrat on es mostra de manera més
contundent. El fons sobre el qual es retalla la figura de la pianista Casa Anne
Gaillard apareix ple de ventalls japonesos, mentre que les parets es recobreixen de
sedes amb motius orientals. Aquesta afició pel japonès, concretament per les
estampes, serà tradicional entre els impressionistes. La model regentava un dels
salons més coneguts de París, freqüentat per polítics, literats i pintors. Les notes
d'eclecticisme s'accentuen pel divan turc i les babutxes, així com les variades joies
amb les que s'engalana. El que més impacte és el rostre de la dama, que ha captat
l'actitud bohèmia i desenfadada d'una dona de la nit parisenca. El contrast entre les tonalitats clares i fosques, que
marca la major part de la producció de Manet, com la Olimpia o el Descans, també es present aquí, però afegeix altres
tonalitats per accentuar aquest contrast.
La nana, 1877. Manet torna a recorre en aquesta obra a un tema actual com era el de la
prostitució. Però Nana és molt menys directe que Olímpia, ja que no presenta cap nu. Nana
està inspirada en un personatge secundari d'una novel·la de Zola titulada La Taverna, on
la filla dels protagonistes, anomenada Nana, aconsegueix entabanar a un comte. La model
emprada és Henriette Hauser, amant del príncep d'Orange i assídua del cafè Tortoni de
París. Al costat d'ella contemplem el seu admirador, el ric protector que l'observa mentre
es maquilla. Nana apareix en un tocador improvisat en l'estudi de l'artista, amb la paret del
fons decorada amb paper de seda japonès, i amb mobles estil Lluís XVI, aconseguint un
eclecticisme bastant sorprenent. La paleta de Manet s'ha fet molt més variada i alegre
gràcies al contacte amb els impressionistes, en l'estiu de 1874. Així veiem tonalitats blaves
i taronges, acompanyades dels ja tradicionals negre i blanc. La pinzellada és també més
ràpida, apreciant els traços en el llenç, que segueix a Monet i Renoir, tot i que s'observen
encara els detalls. En la temàtica de l'escena s'anticipa a Toulouse-Lautrec. El quadre va ser enviat al Saló de 1877 al
costat de Jean Baptiste Faure en el paper de Hamlet, tots dos rebutjats. Nana es va considerar ofensiu a la moral.
El Bar a Folies Bergère, 1882. Suposa la culminació dels quadres dedicats a la temàtica nocturna que tant havien atret
Manet des de la dècada dels 70. El tema serà un dels favorits dels impressionistes , com Degas o Toulouse-Lautrec :
el cafè, el cabaret, el bar i la nit de París . El noctambulisme és tractat aquí per Manet amb un naturalisme descarnat
57

lOMoARcPSD|3523068
ART del SEGLE XIX
que pot equiparar-se a les narracions literàries de Émile Zola. El Folies Bergère era un dels nombrosos
cafès-concert de la nit parisenca. Situat a Montmartre, havia estat el cabaret preferit per la classe proletària, però aviat
es va posar de moda entre la burgesia, que hi era emocions diferents i algunes prostitutes. Manet va realitzar esbossos
preparatoris d'aquesta escena, introduint diferents novetats en el quadre acabat.
La model era una de les dues cambreres del local, que va posar per al
pintor en el seu estudi, d'on amb prou feines es podia moure causa de
la seva malaltia, i el client que veiem reflectit en el mirall seria el pintor
Gaston Latouche, sent aquesta una de les diferències respecte a l'esbós
anterior. A la imatge es recrea un complex sistema d'il·lusió i realitat, que
barreja l'artificial amb el natural: el quadre és en la seva major part tan
sols el reflex d'un gran mirall després de la cambrera, que impedeix que
la mirada de l'espectador aprofundeixi en la escena, i que el torna amb
força cap a l'exterior. L'espai és estret, oprimit per la presència de la
barra; davant la cambrera, de mirada buida, perduda, esgotada i sense
cap interès, es troba la figura del client, que només apreciem en el reflex
del quadre. El client, igual que l'espectador, sembla estar entaulant una negociació amb la cambrera, una de les
atraccions de la sala. En primer pla es pot contemplar una magnífica natura morta, relacionada completament amb la
vida moderna. Pel que fa a la tècnica pictòrica: intenció de modernitat, fascinació pel món urbà, immediatesa de l'escena
en pro de l'objectivitat, color fluid en llargues pinzellades juxtaposades. Quan l'obra va ser exposada al Saló de 1882
va obtenir un gran èxit, rebent nombroses crítiques positives.
EL GRUP DE MANET: ELS IMPRESSIONISTES
Taller a Batignolles, 1870. És una obra de Henri Fantin-Latour, immortalitza l’anomenat grup
de Batignolles. És el tercer d’una sèrie de quadres de retrats en grup on apareixen els artistes
i intel·lectuals del seu temps. El primer, Homenatge a Delacroix (1864). El segon, Un racó de
la taula (1872) i es presenten els poetes que el pintor admirava. I el quart, Al voltant del piano,
(1885) i mostra un grup de músics. Tots quatre apareixen al Museu d’Orsay, París.
Els protagonistes de l’obra es troben en l’estudi de Manet i apareix el mateix Manet assegut
al costat de Zacharie Astruc. Aquests dos personatges estan envoltats de Otto Scholderer, Auguste Renoir, Emile Zola,
Maître, Bazille i Claude Monet. Es creu que aquest episodi representa una escena de la realització d’un retrat d’Astruc
que Manet va pintar en aquella època.
JAPONISME
 Música: La Mer, de Debussy (influenciat pel gravat de La Gran Ona de Kanagawa, de Hokusai)
“Són els perfectes impressionistes”
Claude Monet
Durant l’era Kanei (1848-1854), els vaixells mercants estrangers d’Europa entre d’altres van començar a arribar al Japó.
L’any 1868, després de la restauració Meijil, Japó finalitza el seu llarg període d’aïllament nacional i s’obra a les
importacions de l’Occident: incloent la fotografia i les tècniques d’impressió. Es aleshores quan les làmines d’estampa
japonès (ukiyo-e) i la ceràmica japonesa, seguida dels bronzes i esmalts de les altres arts arriben a Europa i Amèrica.
En el segle XIX també es consolida l’Orientalisme però té una clara diferència

amb el Japonisme. L’Orientalisme és l’interès i l’estudi de les societats del
Pròxim Orient i de l’Orient llunyà per la cultura occidental. I també la
representació d’aspectes de les cultures orientals a occident per part
d’escriptors, dissenyadors i artistes. I el Japonisme consisteix en la influència
de l’art japonès a l’art occidental aportant claus per la modernització de l’art,
diferents tipologies, formes i estil. El terme va ser utilitzada per primera vegada
per Jules Claretie en el seu llibre L’Art Francais en 1872. Les obres creades a
partir d’una influència directa de l’art japonès sobre l’occidental realitzades Bakumatsu, 1854-1868
especialment pels artistes francesos reben la denominació de japonesque. A
58

lOMoARcPSD|3523068
ART del SEGLE XIX
l’Exposició Universal de l’any 1862, el Japonisme va ser una de els principals atraccions. A l’Exposició
Universal de París del 1878 va mostrar moltes peces d’art japonès.
La xilografia japonesa va convertir-se en font d’inspiració per a molts pintors: des dels impressionistes i
postimpressionistes passant pels cartellistes com Toulousse-Lautrec o Alphonse Mucha, fins a moviments moderns de
finals del segle XIX, i per als cubistes del començament del XX.
Els col·leccionistes francesos, escriptors i crítics d’art van realitzar molts viatges al Japó en els anys 1870 i 1890, el
que va portar la publicació d’artistes sobre estètica japonesa i la creixent distribució de làmines a Europa, especialment
França.
CARACTERÍSTIQUES GENERALS
Les principals característiques de l’art japonès que influenciaren en els artistes occidentals serien: la falta de
perspectiva, llum sense ombres, àrees planes de colors vibrants, la llibertat de composició en col·locar els subjectes
descentrats, organitzats en eixos diagonals baixòs al fons.
(Rinpa School) és considerada una

influència directa al que veurem
Katagami: és una planxa japonesa per estergir teixits i amb ella es
fa servir la tècnica anomenada Katazome. Les planxes es posteriorment a l’art nouveau.
caracteritzen per tenir petits motius distribuïts a la superfície de tal
Era un grup d’artistes que apareixen al
manera que amb una sola plantilla es pugui decorar tot un quimono,
segle XVII, amb un funció
encara que existeixen planxes amb motius grans.
absolutament decorativa i basada en
motius naturals
Ogata Korin, Red and White Plum Blossoms, 1700 Ogata Kenzan, Evening
Glories, 1700
Hishiwaka Moronubu, 1678
Asai Ryoi, Ukiyo-e monogatari

UKIYO-E, QUADRES DEL MÓN FLOTANT O ESTAMPA JAPONESA
És un gènere de gravat xilogràfics i pintures entre els segles XVII i XX, entre els quals es troben imatges
paisatgístiques, del teatre i
dels àmbits del plaer. És el
L’Escola Rimpa
principal gènere. Ukiyo-e fa
referència a la impetuosa
cultura jove que va tenir auge
al centre d’Edo, actualment
Tòquio, Osaka i Kyoto. És
una al·lusió irònica la
terme homònim
“Món
Dolorós”, el pla terrenal de
mort i renaixement en el qual
es basa la religió budista.
Eren accessibles perquè es

produïen en massa i
principalment, anaven
adreçats als ciutadans, que
en general no tenien prou
diners per comprar
una pintura original.
59

lOMoARcPSD|3523068
ART del SEGLE XIX
Els primers temes que tractaven varen ser: la vida de la ciutat, les activitats i escenes de dels
districtes d’entreteniment.
Suzuki Harunobu, 1720-1770
Torii Kiyonaga, 1752-1815

Les seves xilografies formaven part d’una de les antigues col·leccions de Pablo Picasso.
Kitigawa Utamaro, 1753-1806
GRAN ONADA DE KANAGAWA, HOKUSAI
La gran obra destaca es La Gran Ona de Hokusai, on podem observar diferents

plans superposats i una perspectiva profunda que anuncia la tercera dimensió.
En realitat Hokusai es va inspirar en la perspectiva i els temes costumistes de
pintures i dibuixos holandesos per acabar creant una obra veritablement
japonesa. Va ser un gravador pobre, venia les seves obres a un publicista
que alhora les imprimia per 20 Mons. Aquestes col·leccions de gravats eròtics, que
avui tenen continuació en el dibuix o el còmic manga, reben el nom de "Llibres de
Capçalera" o "llibres de Il·lustració 2Hokusai Katsushika, Alcoba" i es venien per
japonesos i turistes europeus. La Gran Ona de Kanagawa,
1832 Per als occidentals, representa amenaça, una ona com a conjunt d'arpes que s'inclina, en el moment congelat en
el temps més dramàtic, abans de caure, sobre dues barques
60

lOMoARcPSD|3523068
ART del SEGLE XIX
de remers indefensos. Per als japonesos, però, representa l'esforç en conjunt d'aquests pescadors,
la unió de les seves voluntats, la seva perseverança. No representa un tsunami, sinó una onada piramidal, el que indica
que Hokusai era un atent observador de la natura. El nom en japonès de l'obra aquesta gravada en la part de l'esquerra
i vol dir: Ones de Mar fora de Kanagawa.
Hokusai va ser un gran autor de gravats sobre temes eròtics de l'anomenat "Món Flotant", el món dels que viuen el
moment, en les seves obres sobre temes naturalistes i bucòlics, tracta d'escapar d'aquestes tendències, atenent a la
filosofia budista que professava. No obstant això, malgrat el seu valor actual, era un artesà mes per als seus
contemporanis.
En les seves obres veiem la seva obsessió per la Muntanya Fugi. A la Gran Ona d'Hokusai observem diferents plans
sobreposats i d'una perspectiva profunda que anuncia la tercera dimensió. La pinto als 75 anys, i als 90 va dir que tot
just començava a ser un bon pintor i als 110 serè el millor. L'obra de Hokusai comprèn alguns dels millors gravats
paisatgístics japonesos. És part de la famosa sèrie Trenta-sis vistes del Mont Fuji (c.1826-1833). En l'onada veiem la
muntanya Fuji al fons i en primer pla unes embarcacions a punt de ser destrossades per l'enorme ona. ARRIBADA
DE L’ART JAPONÈS
61

lOMoARcPSD|3523068
ART del SEGLE XIX
IMPRESSIONISME
MONET, RENOIR, PISSARRO, SISLEY, DEGAS, MARY CASSAT, CÉZANNE, BERTHE MORISOT...
 Música: Claude Debussy, First arabesques
L’any 1871, desprès del fracàs de la Comunia de París i la gran repressió que sofririen les classes populars en la III
República, la burgesia francesa es consolida definitivament en el poder i prossegueix la transformació capitalista a
França. L’art es veu profundament afectat i influenciat per la industrialització: el desenvolupament de mitjans de
comunicació cada vegada més ràpids i fàcil com el vapor o el telègraf, els avanços científics com la fotografia, l’extensió
de la llum artificial, la colonització, el descobriment de nous mons i la importància de la vida urbana entre d’altres.
Aquests autors coincidiran a emfatitzar el valor de la llum com element per configurar l'aparença visual. La realitat serà
perceptible per a la mirada des de unes condicions físiques molt variables. D'aquí naixerà l’ Impressionisme. Els artistes
s'interrogaran a si mateixos, no només sobre el seu treball (com han de pintar) sinó també sobre la seva funció social,
de la seva utilitat. I d'aquests interrogants sorgirà la nova concepció de l'art com investigació oberta que dóna resposta
als problemes individuals o col•lectius i que aporta nous universos, expressions i sensacions fins llavors inexplorats:
aquest és el que comportarà sentit a les avantguardes.
Els anys 60, Manet és el primer que trenca amb els vells llenguatges i
tradicions, i és quan estudiants joves el tenen com a influència per trencar
també amb el Saló. Al 1874 és una data clau per l’impressionisme, es
celebra la primera exposició on apareix l’impressionisme amb obres
diferents a les quals defensava el saló de l’època. Entre el 74 i 86, una sèrie
d’amics que compartien un objectiu creen l’Impressionisme. Tot i
englobarse entre aquests anys, és més flexible i variant.
Els impressionistes entenen l’art com un exemple d’activitat lliure, no

alienada, en un món on el treball només reporta embrutiment i infelicitat.
Aporten nous llenguatges artístics, acompanyats de les demandes de
comunicació i producció de la societat moderna, que s’integraran
Fantin-Latour, Estudi de Batignolles, 1870
perfectament amb el naixement de la cultura de masses. És així com
assistiran a un procés de multiplicació, difusió i diversificació de la imatge
que s’inicia amb els mitjans de comunicació plàstics de caràcter estètic com són el cartell, còmic i la fotografia i culmina
amb el cinema, com un dels fenòmens emblemàtics del segle XX.
Els uneix aquesta voluntat d’alliberar-se de les formes d’expressar-se de la tradició. Tot tenien una relació entre ells, ja
que es coneixen des de joves, compartien idees, experiències i viatges. I sobretot, creien que les obres podien ser
exposades malgrat no ser academicistes i es per això que l’any 1870 intenten fer-ho però per problemes econòmics no
poden. L’any 1873 creen una societat anònima d’artistes i gravadors, en la qual hi ha molts impressionistes, i és així
com el 15 d’abril de 1874, en el Saló del fotògraf Nadar aconsegueix celebrar-la. Hi havia unes 150 obres, molt més
modesta en comparació amb un Saló. Malgrat tenir un menor nombre de visitants, van aconseguir ressò a partir de
ressenyes (tant negatives com positives).
És un moviment que es situa fonamentalment en el París de la Belle Époque, i es fonamentalment pictòric que podem
identificar amb les figures de Claude Monet, Edgar Degas i Auguste Renoir. És a dir, són un grup relativament reduït
de pintors francesos. Tanmateix, trobem dins del món de l’escultura la figura d’Auguste Rodin. Malgrat tenir uns
referents clars, com a grup són molt abstractes i genèrics. Tenen en comú la seva aplicació en pinzellades dels colors
primaris (groc, blau i vermell) i els colors secundaris (sorgits de la barreja de dos dels primers) perquè fos l’ull de
l’espectador el que fes la barreja, ja que no pretenien la representació dels objectes sinó que l’ull els percebi. Mai
utilitzaren el color negre perquè representava l’absència de color.
Alguns autors barrocs com Tiziano, Velázquez i d’altres com Goya ja havien mostrat la seva preocupació per la captació
de la llum projectada sobre objectes, mitjançant l’aplicació solta de tocs de colors. També els paisatgistes com Turner
i Constable, s’havien interessat per aquestes qüestions convertint-se així en antecedents directes del Impressionisme.
Altres influències que rebran aquests artistes seran del realisme, costumisme, l’estampa japonesa o fotografia. Els
cafès funcionaven com a punt de trobada entre intel·lectuals i artistes, i en un món on l’art encara està controlat per
l’academicisme i els salons, els impressionistes es reuniren al Café Guerbois de París per articular el seu propi grup i
fugir dels estaments oficials. I estudien cadascun en talles alternatius, com el Charles Gleyre o l’Academie Suisse.
62

lOMoARcPSD|3523068
ART del SEGLE XIX
CARACTERÍSTIQUES DE LA PINTURA IMPRESSIONISTA

Malgrat no tenir cap programa definit, i conviure-hi diferents tendències reuneixen una sèrie de característiques
comunes:
o Utilització de la teoria dels colors descrita científicament o

Pinzellada solta i ràpida o Interès per la llum que dilueix les
formes, aclareix els colors i elimina el clarobscur o Contacte directe
amb la naturalesa (plain air)
o Temàtica variada: retrat, paisatge, regates, escenes de la vida
urbana...
o Visió optimista del món, la societat, i la vida parisenca o Captar
la impressió o Tècnica esbossada
Un terme que defineix a molt d’aquests Il·lustració 3 Claude Monet, Impressió.

pintor és captar la impressió, un moment Sol naixent, 1872 fugaç de tot, d’un carrer, de la vida
ordinària, del dia a dia. No representen els paisatges fidelment sinó la impressió
que els transmet, així doncs són imatges més subjectives. Volien fer una pinzellada ràpida i moderna per poder captar
a través de la mirada els moments efímers. Ja no es preparaven els pigments sinó que ja tenien tubs de pintura, i per
tant, podien fer una obra a l’aire lliure sense haver de passar pel taller.
Al principi van tenir dificultats per vendre les obres però alguns marxants i galeristes els hi van donar suport, com per
exemple Julien Tanguy, un venedor de material de pintura, i també Durand-Ruel, que va procurar de vendre les obres
als EUA.
AUTORS
Malgrat que Manet no és, en sentit estricte, un impressionista, encara que se’l considera l’iniciador de tot el moviment
i el pintor que assenta la base de les avantguardes, a l’interpretar en clau moderna, alguns temes de la pintura
clàssica, en el quals menysprea el sentit acadèmic del dibuix, la llum i l’espai.
Jean Frédéric Bazille, 1841-1870
Pintor francès impressionista que es va interessar per la pintura desprès de veure algunes obres d’Eugène Delacroix.
L’any 1862 es trasllada a París on s’inscriu en l’estudi de Charles Gleyre, comença perfeccionant-se en el dibuix però
sap que es vol dedicar a la pintura. En aquest taller coneix a Claude Monet i Auguste Renoir. Al poc temps, es forma
el grup que inclou a Edgar Degas, Alfred Sisley, Berthe Moristo, Cézanne, Pissarro, Zola i etc. Mor abans de la primera
exposició dels impressionistes, mor l’any 1870 durant la guerra franco-prussiana.
Presenta dues obres al Saló del 1866: Noia al piano i una representació de naturalesa morta, Peixos. Només es
acceptat el segon. Al pertànyer a una família acomodada, alquila un taller amb Renoir i Monet l’any 1865.
La seva pintura més coneguda és Reunió familiar, 1867. És

un retrat on mostra els membres de la seva família, i on ell
apareix en l’extrem esquerra de peu. És pintada a l’aire lliure
amb retocs al taller.
El llenç pot comparar-se amb Dones de Monet, pintat

més tard en el mateix any. Tot i que l’obra de Bazille sembla
J. F. Bazille, Reunió familiar, estàtic i presenta un conjunt pesat, mig formal i en un moment
1867 d’espontaneïtat, l’escena es desenvolupa a l’ombra i la llum es
filtra entre els fulles. En canvi, l’obra de Monet
Claude Monet,
femmes
au jardin, 1867
63

lOMoARcPSD|3523068
ART del SEGLE XIX
plasma una escena plena de llum. És així com presenta l’obra al Saló del 67 mentre que Manet és
descartat. En aquests inicis, condueix a Monet cap a l’impressionisme. El
taller, tal i com ho era el cafè, era un espai de socialització on aprenien a tocar el piano,
dibuixar, etc. Aquests moments eren on compartien idees i buscaven alternatives a la
pintura academicista.
J. F. Bazille, Estudi de Bazille, 1870
Claude Monet, 1840-1926
És el representant indiscutible dels impressionisme, va passar la seva infància a la

localitat francesa de Le Havre, on va començar a pintar paisatges de la costa
normanda costat de Eugène Boudin i Johann Jongkind. Després d'un breu
període d'aprenentatge en l'Académie Suisse de París, es va dedicar a la
pintura a l'aire lliure de forma autodidacta, intentant estudiar els efectes de la llum i
el temps sobre la natura. De jove va ser relativament conegut dins de
la ciutat, feia caricatures i les exposava, a vegades E. Boudin, Escena de bany a
aquestes es presentaven a la vora d’unes pintures d’Eugène Boudin. Al 1862 s’apunta Villerville, 1864
al taller de Charles Gleyre on coneix als pintors amb els
quals comparteix el moviment impressionista. A la principis de la dècada dels 60 comença
a exposar les pintures inspirades en Manet com Dinar campestre, on comença a haver
l’interès per captar la llum. El fa amb l’objectiu d’enviar-lo al Saló del 1866. Volia prendre
estudis del natural com a punt de partida del quadre amb el que pretenia donar una imatge
realista, en sintonia amb els treballs de Courbet, prescindint de qualsevol referència a l'art
clàssic. El conjunt es va realitzar al taller, partint d'estudis individuals realitzats a l'aire lliure.
C. Monet, Dinar campestre, La principal dificultat amb què es va trobar Monet serà enquadrar les figures en el paisatge,
1865 on ja apareixen referències lumíniques.
Dones al jardí, és la seva primera pintura important, feta tota a l’aire lliure i on l’interès és
captar l’atmosfera i la llum entre els arbres i els reflexes dels vestits. Les figures són de mida
natural, sent Camille la protagonista de la imatge. És una de les composicions més
innovadores a l’incorporar elements importants que configuren la teoria
impressionista de la llum i el color: recorre als contrastos de color apresos de Delacroix; les
ombres són de color prenent el malva com s'aprecia clarament en la dona que agafa les
flors; les pinzellades són curtes i rítmiques, aplicant els tons amb taques; els colors estan
barrejats amb blanc per aclarir-los. Pot considerarse com una de les característiques de la
C. Monet, Dones al pintura impressionista. No obstant això, quan va ser presentat al Saló de 1867 va ser rebutjat,
jardí, 1866 confirmant-se que les institucions no estaven a favor
d'aquesta pintura revolucionària.
MONET I RENOIR
Monet i Auguste Renoir varen ser els primers en utilitzar la pinzella solta pròpia de l’Impressionisme. En el restaurant
de l’illa La Grenouillère, al costat del Sena, era un dels llocs preferits de Monet i Renoir. Els joves pintors van trobar
aquí la inspiració, realitzant diverses obres tan similars que són difícils de distingir de qui és cadascuna. Van dur a
terme un estudi a partir de l’aigua i els reflexos que observaven. Totes dues comparteixen les pinzellades amples i
àgils, com les de Delacroix, a més l’únic punt d’interès era mostrar l’instant. Es amb aquesta obra com els dos joves
impressionistes s’allunyen de la tradició academicista imperant en aquells anys.
La Grenouillère, 1869 de Monet presenta al centre de la seva composició la planxa flotant circular coneguda com
"Camembert" per la seva forma. A la dreta se situa el lloc de lloguer de pots, unit amb una passarel·la de fusta a la
64

lOMoARcPSD|3523068
ART del SEGLE XIX
zona central. La densa vegetació existent crea una zona d'ombres en primer pla mentre que en el
fons les llums del sol il·luminen els arbres i l'altra riba. Aquest contrast lumínic atorga un major efecte realista a la
composició. La pinzellada emprada per Monet és molt ràpida, amb llargs tocs de color que aconsegueixen una major
sensació de espontaneïtat.
A l’obra La Grenouillère, 1869 de Renoir, contemplem com presta atenció a les figures, traçades amb ràpids tocs de
pinzell, situades a la zona central de la tela. La part baixa ha estat ocupada per les barques, tallant algunes en un
enfocament propi de la fotografia; al fons, a la zona més assolellada, hi ha els banyistes, creats amb traços vigorosos.
Els reflexos en l'aigua i les diferents il·luminacions emprades segons zones són els elements més destacats de
l'escena, emprant Renoir un colorit en el qual sobresurt el verd i una pinzellada curta.
C.Monet, La Grenouillèr
A. Renoir, La Grenouillère, 1869
Marxa a Londres per evitar anar a la guerra, i mentrestant fa una escapada a Holanda, on comença una col·lecció de
pintures japoneses. L’any 1871 s’estableix a Argenteuil per dedicar-se a pintar a l’aire lliure, i on fa les seves
característiques pintures a l’aire lliure, s’hi queda allà fins al 76. Per alguns és considerada la seva primera etapa de
plenitud, on ja ha trobat el seu camí.
Monet, Les roselles, 1873. En l’obra observem a la seva dona Camille i el seu fill Jean passejant pels camps de roselles
d'Argenteuil acompanyats per una altra parella al fons. La línia de l'horitzó es pobla d'arbres i el blau del cel es veu
interromput per les blanques núvols que es desplacen en una magnífica sensació de moviment. La il·luminació del
capvespre inunda d'ombres malves el camp, destacant la tonalitat rogenca de les roselles amb les que ha aconseguit
crear l'efecte de monticle. La pinzellada és solta i produeix una gradual desaparició de la forma davant el protagonisme
que adquireixen color i llum.
Regates a Argenteuil, 1872. Aquesta regata és una de les imatges preses des del vaixell-taller amb que el pintor recorria
el Sena a la recerca d'inspiració. La forta llum estiuenca difumina els contorns dels vaixells i de les cases, creant
magnífics reflexos en l'aigua, representant de manera perfecta el moviment. Monet, Impressió, sol naixent, 1872
C. Monet, Regates a Argenteuil, 1872
C. Monet, Les roselles
Les vistes urbanes tenen especial atractiu per Monet, sobretot els capvespres de dies plujosos o tapats. El seu interès
se centra en oferir-nos l'ambient del Boulevard des Capucines pres directament del natural, amb els seus carruatges,
els seus arbres i els parisencs passejant, tot embolicat en una atmosfera freda i hivernal. Les tristos llums creen ombres
65

lOMoARcPSD|3523068
ART del SEGLE XIX
acolorides en tons malves, com observem en els sostres dels carruatges o les teulades dels edificis.
La pinzellada emprada és solta, amb petites comes que no detallen però ofereixen sensacions, impressions de la ciutat
en un moment determinat del dia.
Monet va decidir traslladar-se a París al gener de 1877 amb un nou objectiu: l'estació de Saint-Lazare. Per a això es
llogarà un estudi a les rodalies de l'estació. Conservem dotze quadres sobre aquest tema. Les columnes de fum i vapor
protagonitzen la composició i es barregen amb la nuvolositat del cel hivernal parisenc. L'atmosfera distorsiona els
contorns, elimina les formes de manera gairebé absoluta i preludia l'abstracció. Al costat del seu desig de mostrar els
efectes de la llum sobre un objecte, està l'atracció per la modernitat.
De 1878 a 1881 va residir amb la seva dona Camille i els seus fills en Vétheuil (al camp), on moriria la seva dona. En
aquesta població, molt més tranquil·la i rural que Argenteuil, Monet va desenvolupar una enorme productivitat i, a
diferència de la seva etapa anterior, es va centrar en la bellesa de la natura i en la captació de paisatges solitaris
sense cap evidència de vida humana. Va ser allà on va començar a pintar les seves sèries en què repetia temes
similars sota condicions atmosfèriques canviants.
Madame Monet i el seu fill, 1875. No és molt habitual trobar obres de Monet en què la
figura humana tingui més rellevància que el paisatge. Els protagonistes tornen a ser
Camille, la seva companya, i Jean, el seu fill, igual que veiem en Dinar. Aquí hi ha vists
des d'una perspectiva baixa, situats sobre un turó on el vent és més gran. La llum
provoca una ombra malva que domina tota la figura mentre
que l'ombra que ella projecta és més fosca. Les zones
il·luminades pel sol tenen, òbviament, un colorit més viu.
Jean queda més difuminat en el fons, apreciant tot just el
color rosat de les seves galtes.
Dona amb ombrel·la, 1886. Realitza dos estudis

de gran format a l'aire lliure per als que va posar la seva
companya Alice Hoschedé. La dona es situa en un
C. Monet,Madame i el seu fill, promontori i l'artista la contempla des de baix, retallant la seva
1875 silueta sobre un fons ennuvolat. Alice sosté un para-sol de
color verd que projecta una ombra malva
sobre el vestit blanc C. Monet, Dona amb
de la dama, ombres acolorides tradicionals al Impressionisme. La forta ombrel·la, 1886
llum solar accentua el colorit de les flors i l'herba del sòl.
66

lOMoARcPSD|3523068
ART del SEGLE XIX
La sèrie sobre la catedral de Rouen reforça les teories de Monet iniciades anys abans amb els Almieres. Segons
aquestes, els objectes varien depenent de la llum que se'ls apliqui. No és el mateix una il·luminació matutina que
vespertina quan incideix sobre un mateix element. Aquí observem la façana de la catedral a ple sol de manera que les
línies dels seus contorns es difuminen i gairebé desapareixen. Els arcs de les portades, la rosassa o la decoració gòtica
són absorbits pel sol, provocant profunds contrastos de llum i ombra, ombra que ara és més fosca encara dominen en
ella les tonalitats malves. La rapidesa del traç reforça la idea d'immediatesa i especialment la impressió que causa
aquesta magnífica catedral gòtica a Monet.
El 1883, es va recloure a Giverny, al nord-oest de París, i els temes passen a ser més monòtons, el seu jardí amb el
pont i el tema dels nenúfars. A la dècada dels noranta, segons anava ampliant el seu jardí, aquest s’anava convertint
encara més en el tema central de les seves pintures. Així va sorgir la sèrie de les nymphéas, en la qual va repetir
sistemàticament el motiu del seu estany de nenúfars. En aquests anys, les seves pinzellades es van fer encara més
soltes i lliures, apropant-se a la pintura abstracta.
El pont japonès 1899. Els frondosos arbres que envolten les ribes del rierol es reflecteixen en l'aigua, sobre la qual
destaquen les vives tonalitats dels nenúfars. El cel desapareix de la composició i l'atenció es dirigeix a les línies del
pont i de la vegetació. Tot el conjunt està obtingut a través d'una pinzellada ràpida i vibrant que gairebé porta a Monet
a l'abstracció. L'única referència a la forma està en el pont, el que va provocar les protestes d'un grup de joves artistes
que aviat s'integrarien en el cubisme davant quadres d'aquestes característiques. El color verd domina la composició,
saltejada de les tonalitats més vives dels nenúfars.
C. Monet, El pont japonès, 1899
C. Monet, Sèrie de la catedral de Rouen, 1892-1894 C. Monet, La catedral de

Rouen, 1892
Cicle Nympheas, 1890-1926. Quan Monet es va construir un impressionant jardí a casa de
Giverny va decidir conrear en ell exòtics nenúfars importats del Japó. Per això va ser necessari elevar la temperatura
de l'aigua de l'estany. Aquests nenúfars adquiriran reconeguda fama en ser els protagonistes dels últims quadres de
Claude qui havia planejat revestir una habitació circular amb una sèrie d'aquestes plantes. Monet va realitzar una de
les obres més espectaculars que en conjunt rep la denominació de Capella Sixtina de l'Impressionisme. La
disposició dels nenúfars en l'aigua i els reflexos dels salzes són els únics motius interessants per a l'artista, en un
procés de desaparició de la manera que és eliminada gairebé del tot. Les pinzellades són cada vegada més soltes,
treballant amb taques de tonalitats fosques que s'animen amb els colors de les nimfes. Aquest procés de desaparició
formal tindrà la seva reacció a les imatges de Cézanne primer i més tard amb el cubisme.
67

Resumen

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

You might also like

Resumen

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Resumen

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

lOMoARcPSD|3523068

Resum Art s.xix

Art del Segle XIX (Universitat Autònoma de Barcelona)

StuDocu no está patrocinado ni avalado por ningún colegio o universidad.

ART del SEGLE XIX

ART DEL SEGLE XIX

Descargado por Aileen Díaz Gómez (aileen.diaz@e-campus.uab.cat)

ART del SEGLE XIX

Descargado por Aileen Díaz Gómez (aileen.diaz@e-campus.uab.cat)

ART del SEGLE XIX

Descargado por Aileen Díaz Gómez (aileen.diaz@e-campus.uab.cat)

ART del SEGLE XIX

Segona Generació Prerafaelita

 Música. Lully: Le Bourgeois Gentillhomme, Marche Pour la Cérémonie Des Turcs

Descargado por Aileen Díaz Gómez (aileen.diaz@e-campus.uab.cat)

ART del SEGLE XIX

A França estaven els estats

Al s. XVII i s. XVIII, ja són els segles de les difusions de les acadèmies

A més, les acadèmies afavoreixen l’accés a l’art per a tothom ja que

on es mostren obres d’artistes de l’acadèmia.

Descargado por Aileen Díaz Gómez (aileen.diaz@e-campus.uab.cat)

ART del SEGLE XIX

2. Pietro 3 . Giuseppe Castigliane, Gran Salon Carré,

• 1669: spai d’exposició. Exposició estable cada dos anys

Descargado por Aileen Díaz Gómez (aileen.diaz@e-campus.uab.cat)

ART del SEGLE XIX

Com l’art és públic ha de tenir una funció publica, és a dir,

 François Boucher, Nu en repòs, 1752: va ser molt 4. Élisabeth Vigée-

5. Fran 6. Jean-Ba 7. Jean-Baptiste Greuze, La

Descargado por Aileen Díaz Gómez (aileen.diaz@e-campus.uab.cat)

ART del SEGLE XIX

Figures teòriques claus que donen suport al neoclassicisme:

o Johan Joachim Winckelmann (1717 – 1768): és considerat

l’art grec a la pintura

Descargado por Aileen Díaz Gómez (aileen.diaz@e-campus.uab.cat)

ART del SEGLE XIX

Jacques-Louis David,1748 – 1825

o Infància a l’època de la Il·lustració – l’Antic Règim o

Descargado por Aileen Díaz Gómez (aileen.diaz@e-campus.uab.cat)

ART del SEGLE XIX

Sant Roc. Intercedint la Verge, 1780, Musée de Beaux-Arts, Marsella. És un

Al 1781, quan retorna a París, fa la seva primera pintura que es

15. J. L. David, El dol d'Andròmaca, 1783

EL JURAMENT DELS HORACIS (1784 - 5)

Descargado por Aileen Díaz Gómez (aileen.diaz@e-campus.uab.cat)

ART del SEGLE XIX

Primerament, va fer un dibuix molt diferent, però va

No nomes va fer pintura històrica sinó també retratista: Retrat de Lavoisier i

L’ultima pintura feta abans de la Revolució es: Brutus, 1789, té una

18. J. L. David, Retra 19. J. L. David, Brutus, 1798

REVOLUCIÓ FRANCESA (1789)

Descargado por Aileen Díaz Gómez (aileen.diaz@e-campus.uab.cat)

ART del SEGLE XIX

figures de la revolució. Primer feia les persones

21. J. L. David, La mort 22. J. L. Da23. J. L. Davi 24. J. L. David, Retrat de

Descargado por Aileen Díaz Gómez (aileen.diaz@e-campus.uab.cat)

ART del SEGLE XIX

J. L. David, Madame Récamier,