Vacunem-nos contra l’adversitat!

Els optimistes són gent més feliç, gaudeixen de més bona salut i són més eficients en la resolució
de problemes i en encarar l’adversitat; hi ha estudis científics que ho evidencien.

El Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans defineix l’optimista com

inclinat a veure i a jutjar les coses sota l’aspecte més favorable.

Al bloc Bloch gris llegim que els optimistes “… són aquells que sempre tenen un somriure, una
paraula amable, que troben el cantó bell de la mort d’una flor i que t’encoratgen per anar-ne a
plantar una de nova. En fi, és gent amb la qual és molt agradós parlar, però sobretot escoltar;
escoltar no tant què diuen, que pot ser tan senzill com embotonar una camisa, sinó com ho
diuen. T’entren ganes de viure eternament amb aquelles ganes que l’altra persona regalima
constantment…”

Però, de què depèn ser optimista?

El psicòleg Martin E. P. Seligman (1942), considerat el pare de la psicologia positiva, defineix

l’optimisme en funció de la forma en que les persones interpretem els èxits o els fracassos, i
descriu dos estils autoexplicatius diferenciats, l’optimista i el pessimista:

L’estil autoexplicatiu optimista ens porta a considerar que el fracàs es deu a quelcom que podem
canviar, ens fem responsables del procés, i això ens permet introduir-hi canvis i, a la propera
oportunitat, triomfar o, almenys, estar més a prop de l’èxit. La responsabilitat pròpia del tarannà
optimista ens proporciona una resposta activa i esperançadora des de la que idearem un nou pla
d’abordatge de l’objectiu, introduirem canvis, assajarem, avaluarem i persistirem fins l’èxit; la
responsabilitat ens dóna poder per seguir endavant, malgrat les dificultats, portant el timó de les
nostres vides.

L’estil autoexplicatiu pessimista, per contra, ens fa culpables, atribuint el fracàs a característiques
intrínseques de la nostra naturalesa que no podrem canviar mai i ens aboca a la resignació i al
desistiment i, a mesura que el fracassos imperen al nostre voltant, l’apatia, la desesperació o la
depressió s’apoderen de la nostra vida. Seligman ho descriu com la “indefensió apresa”, la
persona es derrota tota sola, desisteix de nous intents, s’anorrea, interioritza les seves
mancances i s’abandona a la deriva.

Aquests punts de vista contraposats, l’optimista i el pessimista, tenen estils explicatius de la

realitat oposats: culpa o responsabilitat; l’un ens permet agafar el poder en les nostres mans i
l’altre ens aboca a renunciar-hi. Entendre-ho així ens dóna elements per escollir quin dels dos
ens interessa conrear a la nostra vida.

D’altra banda, l’estil autoexplicatiu optimista es fonamenta en la confiança en els nostres propis
recursos i habilitats per fer front a les eventualitats que ens pugui presentar la vida; aquesta
confiança és el que s’anomena autoeficàcia.
L’optimisme t’interessa. Optar decididament per la responsabilitat i foragitar la culpa de la teva
vida representarà un canvi absolutament substancial. El teu coach personal t’ajudarà a
aconseguir-ho. Posa-t’hi!

Article originalment publicat a Receptes per Viure Bé!

Sophia Blasco Castell