continguts

clau
P RO J E C T
ET
RA
M

5
2.
0

Llengua
cicle superior
 Coneixements de la llengua

Continguts clau
que t’ajudaran
a resoldre
les activitats
de cada unitat

Taller d’escriure/Tècniques de treball

Les entrades de diccionari Les parts de l’oració

UNA ENTRADA O ARTICLE és cada una LES ORACIONS són formades per un
de les paraules definides que hi ha subjecte i un predicat.
en un diccionari.
Les entrades s’escriuen amb lletra EL NOM és la paraula més important
negreta. Sovint, les definicions van del subjecte; per això diem que és el
acompanyades d’un exemple que nucli del subjecte.
ajuda a entendre’n el significat. A més
de la definició o definicions, una entra-
EL VERB és la paraula més important
da conté informació sobre el tipus de
del predicat; per això diem que és el
paraula que és (nom, adjectiu, verb…)
nucli del predicat.
i el gènere (femení o masculí). Per
a indicar aquesta informació, es fan
servir abreviatures, sovint escrites en
cursiva, és a dir, lletra inclinada cap a
la dreta (adj, f, m, v…).

UNA ACCEPCIÓ és cada un dels sig-

nificats que té una paraula. Cada
accepció va introduïda per un nombre
1
(1, 2, 3...). Hi ha paraules que només
tenen una accepció (un significat),
però la majoria en tenen més d’una.
Podem consultar totes les accepci-
ons d’una paraula en un diccionari
general de la llengua.

Com hem d’escriure un text

A l’hora d’escriure qualsevol tipus de text és
molt important seguir els passos següents:
PENSAR què volem escriure, qui volem que
ho llegeixi i quina intenció tenim.
ESCRIURE el que hem pensat de manera
ordenada, clara i fent servir les paraules
adequades.
REVISAR el text.
 El so de les vocals: àtones i tòniques

EN SÍL·LABA ÀTONA, alguns parlants tenen tres vocals (vocal neutra, i i u) mentre que
d’altres en tenen cinc (a, e, i, o, u).

EN SÍL·LABA TÒNICA, la major part dels parlants distingeixen set vocals:

a, que es representa amb una a.

e oberta, que es representa amb una e. Si porta accent, és obert (`).

e tancada, que es representa amb una e. Si porta accent, és tancat (´).

i, que es representa amb una i.

o oberta, que es representa amb una o. Si porta accent, és obert (`).

o tancada, que es representa amb una o. Si porta accent, és tancat (´).

u, que es representa amb una u.

Tipus de textos
Cada tipus de text té una estructura
pròpia. Per exemple: en una descripció
hi ha d’haver una presentació i un
desenvolupament; en una narració,
un plantejament, un nus i un desenllaç;
en una carta o un correu electrònic,
una salutació, un cos
del text i un acomiadament…
Abans d’escriure un text, és molt
important, doncs, que tinguem en
compte el tipus de text que volem
redactar i, per tant, l’estructura
que ha de tenir, per tal d’elaborar
un text adequat a la funció que
havíem previst.

Els camps semàntics
ELS CAMPS SEMÀNTICS són conjunts de
paraules que tenen un significat sem-
blant o que es refereixen a un mateix
tema. Per exemple, el camp semàntic
dels esports aquàtics és format per
paraules com pesca, ràfting, caiac,
piragüisme, rem, surf, natació, waterpo-
lo, submarinisme, barran­quisme, etc.
CADA TIPUS DE TEXT (un poema, un
conte, un reportatge sobre la natura,
un article de diari sobre algun esport,
un llibre de text de matemàtiques…)
té un vocabulari propi, és a dir, un
vocabulari específic o un lèxic que els
caracteritza.
Com hem de fer un esquema
Un esquema és una síntesi gràfica
de les idees d’un text. L’esquema
organitza la informació de manera senzilla,
amb línies, paraules i dibuixos fàcils
d’entendre. L’esquema serveix
per a entendre el text d’una manera
global i per a poder aprendre millor
i més ràpidament la informació.
Concordança
i oracions sense subjecte
EN UNA ORACIÓ HI HA CONCORDANÇA
quan els nuclis del subjecte i del
predicat tenen la mateixa persona i
el mateix nombre.
ALGUNES ORACIONS NO TENEN SUBJEC-
TE perquè hi ha accions que no poden
fer les persones, com, per exemple,
ploure, nevar, tronar..., que fan refe-
rència a fenòmens atmosfèrics, i
tampoc no tenen subjecte les formes
verbals del verb haver-hi (hi ha, hi
havia, hi haurà…). Aquests verbs
s’anomenen impersonals i les ora-
cions que tenen un verb impersonal
s’anomenen oracions impersonals,
que vol dir que no tenen subjecte.
3
 La vocal neutra

PER A SABER COM HEM D’ESCRIURE el so de la vocal neutra enmig d’una paraula,
podem buscar una altra paraula de la mateixa família en què la vocal sigui tònica: si
la vocal tònica és una a, aleshores la vocal neutra s’escriurà amb a (barba x barbut)
i si la vocal tònica és una e, la vocal neutra s’escriurà amb e (dent x dentista).

QUAN EL SO DE LA VOCAL NEUTRA és l’últim d’una forma verbal, l’escrivim amb a: dina,
menja. Hi ha, però, algunes excepcions: corre, vine, perdre, escriure, obre, omple,
riure, caure...
Quan el so de la vocal neutra és el penúltim d’una forma verbal, l’escrivim amb e:
escolten, jugàvem.

L’obra de teatre
Una obra de teatre és una història que ha estat
escrita per a ser representada. El text
teatral es divideix en escenes. Està escrit
d’una manera molt particular per tal de facilitar
la representació de l’obra: a més del discurs
dels personatges, hi ha indicacions sobre
què han de fer, com s’han de moure
i quins sentiments han de manifestar
els actors i les actrius mentre actuen
i sobre com ha de ser l’escenari.
Aquestes indicacions o acotacions estan
escrites en lletra cursiva.
Els sinònims i els antònims

UNA PARAULA ÉS SINÒNIMA d’una altra quan en una frase té el mateix significat que
l’altra o un de semblant i podem intercanviar-les; per exemple, pausa i parada.
Les paraules sinònimes són molt útils per a evitar les repeticions en un text o en
una narració oral.

UNA PARAULA ÉS ANTÒNIMA d’una altra quan significa el contrari; per exemple, content
i trist; ample i estret.

El subjecte el·líptic

DIEM QUE L’ORACIÓ TÉ EL SUBJECTE EL·LÍPTIC quan no apareix en la frase, perquè és

molt clar o és el mateix que el de l’oració anterior.

EN ELS TEXTOS LITERARIS es fa servir molt el recurs d’elidir o eliminar el subjecte per
tal d’evitar repeticions de paraules i així fer-ne més àgil la lectura.

L’escenari de la història
En les narracions trobem, generalment,
la descripció del lloc on es desenvolupa
l’acció. Això ens permet d’imaginar l’escenari
en què els personatges viuen la història.
A més de la descripció física de l’espai,
que consisteix a explicar com és i on està
situat, és important descriure-hi l’ambient
(alegre, trist, terrorífic, solitari…) i també
les olors, els sons, les imatges… Els recursos
més utilitzats per a descriure un escenari són
els adjectius i les comparacions.
 Els diftongs i els hiats

UN DIFTONG ÉS FORMAT per dues vocals que es pronuncien en una mateixa síl·laba.
Els diftongs combinen una vocal forta (a, e, o) i una de feble (i, u) o bé dues vocals
febles.
Al final de línia, un diftong no se separa mai.

tipus de diftongs formats per exemples

decreixents vocal forta + vocal feble ai, ei, oi, au, eu, iu, ou

les combinacions gua, güe, güi, guo,

creixents
qu i gu + vocal qua, qüe, qüi, quo

UN HIAT ÉS FORMAT per dues vocals seguides que es pronuncien en síl·labes dife-
rents. Formen hiat:
La i i la u situades entre una consonant i una vocal: cu-a.
Dues vocals que no formen diftong perquè han de dur accent o dièresi en la segona
vocal: ve-í, ve-ïns.
Dues vocals fortes seguides: po-e-ta.

La cerca d’informació
Per a moltes activitats escolars
necessitem cercar informació
i organitzar-la adequadament.
Primer, hem de pensar quina és la
informació que necessitem i, després,
l’hem de buscar en diferents fonts de
consulta, com ara internet, diccionaris,
revistes i diaris, enquestes, entrevistes,
etc. Finalment, haurem de saber
seleccionar la informació més rellevant.
Les frases fetes i la comparació El complement del nom

LES PARAULES tenen un sentit real
(definició del diccionari) i un sentit
figurat. Quan fem servir una paraula
en sentit figurat, aquesta perd el sig-
nificat original i n’adquireix un altre.
EN LES FRASES FETES, les paraules
que les formen tenen un sentit figu-
rat. Les frases fetes sempre tenen la
mateixa forma i el mateix significat.
EL COMPLEMENT DEL NOM pot ser for-
mat per:
Un adjectiu o més d’un: La Siribeta
seu al sofà vermell.
Un grup de paraules: el sofà de pell
girada, el sofà de ratlles…
Una oració, sovint introduïda per l’en-
llaç que: el sofà que van comprar
ahir.
Un altre nom: el sofà Kikae.

LA COMPARACIÓ és una estructura lin- PER A IDENTIFICAR UN COMPLEMENT

güística que permet establir una rela-
ció de semblança o equivalència (de
forma, de funció, de mida, de color)
entre dos objectes, dues situacions,
una persona i un objecte... General-
ment, té l’estructura següent:
una base, que sol ser un adjectiu o un
verb (xerra, prim...); l’enllaç entre els
conceptes que es comparen (com,
més... que…), i el segon terme o allò
amb què fem la comparació (una
cotorra, un fideu…).
DEL NOM (per exemple, de ratlles en
l’oració Necessito camises de ratlles),
podem eliminar el nom de l’oració
(Necessito de ratlles), i si l’oració
deixa de tenir sentit, vol dir que sí
que hi ha un complement del nom
(en aquest cas, doncs, de ratlles com-
7
plementa el nom camises).

El text instructiu
En general, si volem fer qualsevol activitat
que ha de seguir un procés (buscar un llibre
en una biblioteca, demanar-lo en préstec
o escriure’n la signatura; cuinar un plat,
preparar unes postres; jugar a un joc...),
necessitem unes indicacions o instruccions,
que poden ser orals (ens les pot explicar
una persona) o bé escrites (les podem llegir
en un fullet o en un llibre).
 L’accent gràfic

UNA PARAULA ÉS AGUDA quan la síl·laba tònica ocupa l’última posició. Les paraules
agudes porten accent gràfic quan acaben en a, e, i, o, u; as, es, is, os, us; en, in.
Per exemple: matí, autobús...

UNA PARAULA ÉS PLANA quan la síl·laba tònica ocupa la penúltima posició. Les parau-
les planes porten accent gràfic quan no acaben en les terminacions anteriors. Per
exemple: fàcil, telèfon...

UNA PARAULA ÉS ESDRÚIXOLA quan la síl·laba tònica ocupa l’antepenúltima posició.

Les paraules esdrúixoles porten sempre accent gràfic.

ELS MONOSÍL·LABS, en general, mai no s’accentuen.

L’ACCENT DIACRÍTIC serveix per a distingir dues paraules que s’escriuen igual, però
que tenen significats diferents (bé/be, és/es, dóna/dona...), tot i que, segons les
normes anteriors, no haurien de portar accent gràfic.

8
L’eslògan publicitari
Un anunci serveix per a incitar el públic
a comprar un producte o a utilitzar
uns serveis. En els anuncis escrits sol
haver-hi una imatge atractiva, un text
que informa del producte i un eslògan,
que és una oració o expressió breu
que es fa servir per a fer publicitat
d’un producte o per a convèncer
d’alguna cosa. Per a crear un eslògan
i transmetre el missatge que volem
de manera que impacti i que sigui fàcil
de recordar, podem fer servir diversos
recursos: donar una ordre, “Dóna corda
al català”, jugar amb les paraules, “No
em fumis”, fer repeticions, “Persones
al servei de les persones”…
Parlem correctament

LA PRECISIÓ EN EL SIGNIFICAT de les paraules consisteix a fer servir el nom específic

de cada concepte. De vegades fem servir paraules massa genèriques (cosa, fer...) i,
d’altres, no fem servir correctament les paraules (gras en lloc de gros).

UN BARBARISME ÉS UN ERROR que es fa quan es parla o s’escriu una llengua. Sobretot

són barbarismes les paraules d’una altra llengua usades incorrectament en lloc de
les de la llengua pròpia; per exemple, quan diem calentar en lloc de dir escalfar. Una
oració també pot ser incorrecta quan, per exemple, és un calc del castellà: donar por
en lloc de fer por. Sovint aquests errors es fan per la interferència d’una altra llengua.

Les conjugacions verbals

ELS VERBS ES CLASSIFIQUEN en tres conjugacions diferents, cada una de les quals
presenta un model de formes verbals:

Primera conjugació. Comprèn els verbs que tenen l’infinitiu acabat en -ar: cantar,
jugar... Dels verbs d’aquest grup, només anar i estar són irregulars, és a dir, no
segueixen la conjugació del verb model.

Segona conjugació. Comprèn els verbs que tenen l’infinitiu acabat en -er o -re: témer
o perdre. La majoria dels verbs d’aquest grup són irregulars (saber, prendre...).
9
Excepcionalment, els verbs dir i dur són de la segona conjugació.

Tercera conjugació. Comprèn els verbs que tenen l’infinitiu acabat en -ir: servir, dor-
mir… La majoria dels verbs d’aquest grup es conjuguen com servir, que afegeixen
-eix- en els presents (serveixo, menteixen, dirigeix...). D’altres, però, es conjuguen com
dormir, com, per exemple, bullir, ajupir, collir, escopir, sortir, tossir, grunyir, cosir...

L’estructura del text poètic

La poesia és l’art i la tècnica d’expressar coses, idees o
sensacions tenint en compte la sonoritat, l’harmonia i el ritme
de les paraules. En un poema és tan important el que s’hi diu
com la manera de dir-ho. Un poema consta d’una sèrie de versos
que s’agrupen en estrofes. Quan el final d’alguns versos sona de
manera semblant, es diu que rimen; però encara
que no rimin, tots tenen un ritme.
 L’apòstrof i les contraccions

APOSTROFEM L’ARTICLE davant d’un nom que
comença amb vocal o h muda: l’art, l’hora.
NO APOSTROFEM L’ARTICLE davant d’un nom
femení que comença amb i, u, hi, hu àtones
(la idea, la unitat, la història, la humanitat),
davant dels noms de les lletres (la ela) ni
davant del mot una quan es refereix a l’hora.
APOSTROFEM LA PREPOSICIÓ DE davant de
vocal o h muda.
NO APOSTROFEM LA PREPOSICIÓ DE davant de
h aspirada: de Hollywood.
FORMEM UNA CONTRACCIÓ quan les
paraules a, de, per o ca (“casa
de”) coincideixen amb els articles
masculins el i els:
a + el x al a + els x als
de + el x del de + els x dels
per + el x pel per + els x pels
ca + el x cal ca + els x cals
NO FORMEM UNA CONTRACCIÓ quan
l’article el va apostrofat: de l’est.

10

El treball en grup
Segur que a classe heu fet treballs en grup
i us heu adonat que, per a aconseguir un bon
resultat final, és tan important la suma
de feines de cadascuna de les persones
que hi participen com la coordinació entre
totes elles. Per tant, abans de començar, cal
organitzar-se i decidir quines feines cal fer,
repartir-les i, al final, fer una posada en comú.
 Les formes verbals
Tipus de diccionaris: el vocabulari i els verbs irregulars

HI HA DIVERSOS TIPUS DE DICCIONARIS LES FORMES VERBALS consten de dues

segons la informació que contenen:
El diccionari general de la llengua,
que presenta totes les paraules
d’una llengua, amb la definició cor-
responent, amb exemples i amb la
informació gramatical de cada una.
El diccionari de sinònims i antònims,
que conté els sinònims i els antò-
nims de les paraules.
El diccionari bilingüe, que recull la
traducció de les paraules a una altra
llengua.
El diccionari enciclopèdic, que inclou,
a més de les paraules i les definici-
ons que apareixen en el diccionari
general de la llengua, entrades sobre
personatges, llocs, èpoques històri-
ques, etc., amb fotografies, dibuixos,
mapes, quadres i altres informaci-
ons.
parts: una de fixa (cantem) i una de
variable (cantem, canteu...).
La part fixa és l’arrel, que es repeteix
en totes les formes verbals de la con-
jugació. Indica a quin verb pertany i,
per tant, quina és l’acció.
La part variable és la terminació, que
varia d’una forma verbal a l’altra.
Indica qui fa l’acció (persona), quan
la fa (temps) i de quina mena d’acció
es tracta (mode).
Hi ha verbs, però, que no mantenen
la mateixa arrel en totes les formes
i que no segueixen els models de
conjugació; són els verbs irregulars.
En són exemples anar, saber i venir.
11

El retrat dels personatges

En una narració sempre hi ha, com a mínim,
un personatge. De vegades, els autors
o les autores no descriuen aquest personatge
i, per tant, l’hem d’imaginar. En molts casos,
però, sí que fan una descripció de l’aparença
externa i de la manera de ser o d’actuar del
personatge. D’aquesta descripció de trets físics
i psicològics d’un personatge en una narració,
en diem “retrat”.
Per a fer un retrat, es fan servir recursos
lingüístics diversos, com adjectius, frases
fetes, comparacions i diferents formes verbals
dels verbs ser, estar i semblar.
 Les lletres p/b, t/d, c/g al final de paraula

Escriurem -p/-b, -t/-d, -c/-g a final de paraula d’acord amb aquestes regles:

DESPRÉS DE VOCAL O DIFTONG TÒNICS escriurem -p, -t, -c: cop, mut, poc. EXCEPCIONS:
cub, tub, Carib, mag, tuareg, zig-zag…; els noms femenins acabats en -itud, -etud:
plenitud, actitud, inquietud...; els noms acabats en -leg, -gog, -fug: psicòleg, pedagog,
centrífug.

DESPRÉS DE VOCAL ÀTONA O DE CONSONANT escriurem la mateixa lletra final que

trobem en els derivats: músic x musical; record x recordar; càstig x castigar; àrab
x arabesc. EXCEPCIONS: ànec, espàrrec...

TOTS ELS GERUNDIS acaben amb -nt: fent, ballant, mirant, sortint…

12

Els jocs lingüístics

Fem servir la llengua per a comunicar-nos
i també per a divertir-nos: quan llegim
un acudit, inventem una endevinalla o
resolem uns mots encreuats. Aquests
tipus de textos, generalment breus, són
els jocs lingüístics i, a més de divertir-nos,
ens permeten desenvolupar l’enginy. Entre
d’altres, són jocs lingüístics els acudits, les
endevinalles, els rodolins, les enganyifes, els
jeroglífics...
 014
.809-2
Consulta DL:
B-3

i estudia
els continguts
clau de cinquè
ww

curs.
w.
te

t-l
x

ag
ale
ra.c at