DISCURS DIRECTE I INDIRECTE

El diàleg reprodueix l’intercanvi de missatges entre dos o més personatges en estil directe, tal
com serien dits pels mateixos personatges. En conseqüència, en un diàleg usem constantment
verbs de dicció per introduir el discurs. Per exemple: dir, preguntar, demanar, contestar,
respondre, observar, objectar, exclamar, declarar, afirmar, negar, manifestar, ordenar, manar,
retreure, aconsellar, suggerir, exigir, anunciar, esmentar, confessar, explicar, expressar,
insinuar, precisar, opinar, subratllar, avisar, al.ludir... Aquests verbs introdueixen el discurs dels
personatges, que normalment es marca amb guions, però que també es pot marcar amb
cometes.

En l’estil indirecte allò que diuen o pensen els personatges és explicat per un narrador i
s’integra dins del relat normalment a través de nexes de subordinació (el més comú és que en
oracions afirmatives). Cal tenir present, però, que a més d’introduir conjuncions també
haurem de canviar els temps verbals, els pronoms, els adverbis i els determinants.

ESTRUCTURA EN DECLARACIONS O RESPOSTES

VERB INTRODUCTORI MOT D’ENLLAÇ ENUNCIAT

Dir

Explicar que verb en indicatiu

Afirmar

Respondre

...

ESTRUCTURA EN ORDRES O RECOMANACIONS

VERB INTRODUCTORI MOT D’ENLLAÇ ENUNCIAT

Manar

Exigir que verb en subjuntiu

Demanar

Recomanar

Suggerir

...
ESTRUCTURA EN PREGUNTES

VERB INTRODUCTORI MOT D’ENLLAÇ ENUNCIAT

Preguntar

Demanar si, qui, què, on, quan verb en indicatiu

Voler saber com, quin, per què

...

FIXA-T’HI

Tot seguit tens un fragment en estil directe i, a sota, el mateix text en estil indirecte. Enumera
els canvis que hi ha hagut.

-Estàs sonat- va dir el meu pare. I de seguida va afegir: -Només em pregunto com la vas poder
conèixer, com t’hi vas poder fixar. Per a la gent com nosaltres la lletjor és invisible. La cultura
és això: anar per l’autopista i veure només els Alfa Romeo. Els altres cotxes no existeixen, són
simples obstacles momentanis. És un problema filosòfic, Marcel, i per això t’ho pregunto.

-Em preguntes què? –vaig dir.

-No et pregunto per què t’hi has casat. Només em pregunto i et pregunto com vas fixar-t’hi.

El meu pare em va dir que estava sonat. I de seguida va afegir que només es preguntava com
l’havia coneguda, com m’hi havia pogut fixar. Ell creia que, per a la gent com nosaltres, la
lletjor era invisible, que la cultura era anar per l’autopista i veure només els Alfa Romeo. Els
altres cotxes no existien, eren simples obstacles momentanis. Tot plegat suposava un
problema filosòfic i per això m’ho preguntava.

Jo li vaig fer aclarir què era el que em preguntava exactament i ell em va respondre que no li
interessava per què m’hi havia casat sinó que només volia saber com m’hi havia pogut fixar.