Orientacions Pràctiques Per A Una Òptima Utilització de La Veu PDF

Servei d’Innovació i Formació de l’Educació Infantil i Primària/l’Educació Secundària
ORIENTACIONS PRÀCTIQUES
PER A UNA ÒPTIMA UTILITZACIÓ
DE LA VEU
Salut docent 1 Prevenció dels trastorns de la veu

INDEX
1. Objectius del curs ……..…………………………………………………………….. 4
2. La veu ………………………………………………………………………………… 5
2.1 L’instrument vocal
2.2 La veu és so.
2.3 Les qualitats del so.
2.4 L’estructura bàsica del cos.
2.5 La respiració.
2.6 Les cordes vocals.
2.7 Les cavitats de ressonància.
3. Riscos de la professió ………….………………………………………………….. 10
4. El mal ús i l’abús vocal …………………………………………………………….. 11
5. Signes d’alerta …………………..………………………………………………….. 11
6. La disfonia ……………………….………………………………………………….. 11
6.1 Patologies més freqüents
7. Normes d’higiene vocal ……………………………………………………………. 12

7.1 No abusar de la veu
7.2 No fer un ús inadequat de la veu
7.3 Mantenir un estil de vida i un entorn saludables
8. Actitud corporal …………………………….……………………………………….. 14

8.1 L’esquelet humà
8.2 La verticalitat del cos.
8.3 Senyals de tensió.
8.4 Transicions:
8.4.1 Entre el cap i el tòrax
8.4.2 Entre el tòrax i l’abdomen
8.4.3 Entre l’abdomen, el maluc i les extremitats inferiors
Exercicis de control postural ………………………………………………………….. 18
9. La respiració …………………………..…………………………………………….. 20
9.1 Característiques de la respiració.
9.1.1 Durada
9.1.2 Freqüència
9.1.3 Capacitat respiratòria
9.2 Tipus respiratoris

Exercicis de respiració i de control del BUF………………………………………… 22

10. La relaxació …………………………….………………………………………….. 28
10.1 Definició
10.2 Tècniques de relaxació
10.3 La relaxació específica
Exercicis de relaxació …………………………..…………………………………….. 29
11. La coordinació fonorespiratòria ………………………………………………….. 32
Exercicis de coordinació fonorespiratòria (CFR) …………………………………… 32
12. Vocalització i articulació ……………….………………………………………….. 33
13. L’estrès i els seu efectes ……………………..…….…………………………….. 34

13.1 L’estrès apaga la teva veu
13.2 Resposta fisiològica davant l’estrès
14. La ressonància ……………..…………………….……………………………….. 35
Exercicis de ressonància i d’emissió ….…………………………………………….. 35
15. La deglució o deglutició …………………………………………….. 36
16. La projecció ………………….…………………………………………………….. 36
Exercicis de veu parlada ……………….…………………………………………….. 37
17. La tècnica vocal i el seu aprenentatge …………………………………….. 37
BIBLIOGRAFIA ……………………………………………………………………..38

OBSERVACIONS:
Si accediu a la intranet del Departament d’Ensenyament, teniu “Accés al
Portal del centre”, anant a l’apartat “Serveis al personal”, i a “Prevenció de
riscos laborals”, podeu trobar “Ús eficient de la veu” on hi ha informació i
recursos d’una gran utilitat. El link és:
http://educacio.gencat.cat/portal/page/portal/EducacioIntranet/Inici/ServeisPe
rsonal/SeguretatSalutLaboral/UsEficientVeu
1. Objectius del curs
• Tenir coneixement de l’anatomia i de la fisiologia de la fonació.

• Adquirir bons hàbits d’higiene vocal.
• Millorar les habilitats necessàries per al bon ús de la veu.
• Identificar la utilització de la pròpia veu.
• Reconèixer patrons i usos inadequats i/o abusius de la pròpia veu.
• Exercitar els paràmetres de la veu.
• Millorar la tècnica vocal.

2. La veu
So que es produeix a la laringe pel pas de l’aire espirat a través de les cordes
vocals, posades prèviament en contacte.
La veu és l’eina fonamental de la comunicació.
Tot el cos n’és l’instrument.
Una bona veu és el resultat d’un ús adequat de tot el cos, tant a nivell físic com a
nivell psíquic.
2.1 L’instrument vocal
(Gasull c., Godall P., Martorell M. La veu orientacions pràctiques. Ed. Serra d’Or)
2.2 La veu és so
La veu és so i el so sempre és una vibració, perquè es produeixi cal que hi hagi:
- Una energia.
- Impacte amb un cos físic, perquè hi hagi vibració i es produeixi el so.
- La vibració, pel fenomen de ressonància, produeix una amplificació del so.

2.3 Les qualitats del so
Intensitat: Quantitat d’energia sonora.
To: Característica d’un so determinada per la freqüència de la vibració fonamental.

En funció del to es classifiquen els sons en greus i aguts.
Timbre: tret fonològic que caracteritza la qualitat de les emissions dels fonemes.

2.4 L’estructura bàsica del cos
És important que el cos tingui com a centre de gravetat el ventre i que, al mateix
temps, els seus diferents segments – des dels peus fins al cap – s’integrin dins
d’un eix vertical.
Aquest eix no només té com a funció “estar recte” o en “posició vertical” amb la
pelvis i la columna vertebral ben “col·locades”, sinó que la verticalitat inclou el
concepte de bipolar, que equival a l’atracció del pols en direcció oposada:
- El cap cap al cel
- Els peus cap a terra

2.5 La respiració
La respiració és un procés de dues fases: la inspiració i l’espiració, i entre les dues

hi ha moments de pausa en què s’interromp el curs de l’aire.
Segons la zona on es concentri l’aire, parlem de diferents tipus respiratoris:
- Costal superior
- Mitjà o costal
- Inferior o diafragmato-abdominal

2.6 Les cordes vocals
2.7 Les cavitats de ressonància

3. Riscos de la professió
L’ús excessiu de la veu sense el descans adequat pot produir una lesió de la
musculatura de la larinx (cordes vocals).
El medi on es desenvolupa la sessió comunicativa: espais oberts, molt grans,
condicions climàtiques adverses, condicions acústiques de l’aula, agents nocius
(pols, guix ,...).
Variació de la veu per les característiques diferencials dels grups de persones a
qui ens adrecem.

4. El mal ús i l’abús vocal
Abús vocal:
Cridar
Vocalitzacions forçades
Parlar excessivament
Excessiu aclariment de la gola
Inhalació de pols
Al·lèrgies, ...
Mal ús vocal per l’ús incorrecte:

del to
de la intensitat de la veu
de la respiració
de les cavitats de ressonància
5. Signes d’alerta
Cansament fonedor al final de la jornada o per abús vocal

Dificultats de fonació
Mal de coll i a la part alta de l’espatlla, i tensió laríngia
Sensacions estranyes a la laringe: irritació, percepció d’un cos estrany, picor,...
Ronquera
Raspera
6. La disfonía
És l’alteració de la veu en qualsevol de les seves qualitats: intensitat, to, timbre i

durada, degut a pertorbacions orgàniques o per falta de coordinació dels músculs
respiratoris, laringis o de les cavitats de ressonància que intervenen en l’acte
vocal. En el primer cas tindrem disfonies orgàniques i en el segon, funcionals.
Ambdues impliquen una “veu patològica”.
6.1 Patologies més freqüents
Disfonies funcionals: Nòduls, pòlips, edemes, granulomes, ...

Disfonies congènites: Quist, súculus i vergeture.
Paràlisi de la laringe: unilateral o bilateral.
Trastorns de la muda de la veu: puberfonia.
Neoplàsia de laringe: càncer de laringe.
Disfonies neurològiques: malalties degeneratives o AVC.
Traumatismes, disfonies psicògenes i espasmòdiques.

7. Normes d’higiene vocal
7.1 No abusar de la veu
CAL CONVÉ
Impedir gargamellejar i tossir amb Beure aigua i ingerir-la lentament.
freqüència Badallar per relaxar el coll.
Evitar cridar o tractar de parlar per Trobar maneres no vocals de mantenir
sobre del soroll ambiental. l’atenció del grup: picar de mans, xiular,
gesticular, canviar d’entonació, ...
Reduir el soroll de fons de l’entorn.
Evitar parlar de manera perllongada a
llarga distància i a l’exterior.
Parlar sempre de cara a la persona o
receptor de la comunicació.
Posar-se a prop del qui l’escolta.
Esperar que els alumnes o l’audiència
estiguin en silenci abans de començar.
No dirigir-se a audiències àmplies Utilitzar un micròfon per parlar en públic.
sense una amplificació sonora Projectar la veu utilitzant un suport
adequada i amb una intensitat muscular adequat i independent del coll.
còmoda per ser escoltat en Conèixer els límits físics pel que fa al to i
qualsevol situació. a la intensitat de la veu.
Regular l’estrès, el cansament i les Evitar els esforços intensos i agressius.
tensions emocionals que puguin
afectar la veu.
Respirar adequadament. Mantenir el cos relaxat i la respiració
natural.
Permetre que l’abdomen i la zona
intercostal es moguin lliurement.
Evitar tibar els músculs de la cara, Mantenir el coll relaxat quan es comença
del coll, de les espatlles i de la gola. a parlar.
Evitar tibar o prémer les dents, la
mandíbula o la llengua durant la fonació.
Aprendre exercicis de relaxació
específics.
Usar tècniques que redueixin al màxim la
tensió muscular.
No parlar molt durant un exercici Evitar els grunys vocals intensos i
físic esgotador. agressius.
Després d’un exercici d’aeròbic, esperar
que el sistema respiratori permeti
acomodar la producció d’una veu òptima.

7.2 No fer un ús inadequat de la veu
CAL CONVÉ
No parlar amb una veu monòtona de Mantenir la veu alimentada pel flux
to baix, ni molt aguda ni molt greu, respiratori, de manera que el to es
per no danyar el mecanisme vocal. mantingui, variï i soni bé.
Permetre una variació del to vocal mentre
es parla.
No parlar amb frases més llargues Parlar lentament, fent les pauses
que el cicle respiratori natural. freqüents en els límits naturals de les
frases.
No contenir la respiració mentre es Mantenir el coll relaxat quan es comença
pensa què cal dir. Evitar els inicis a parlar.
de veu tensos. Utilitzar els músculs respiratoris i el flux
de l’aire per iniciar les frases o inici
coordinat de la veu.
7.3 Mantenir un estil de vida i un entorn saludables
Amb una bona hidratació. L’aigua és el lubricant ideal per a les cordes vocals.
S’aconsella beure uns dos litres diaris i en petites quantitats durant tot el dia.
No cal exigir a la veu més del que s’exigeix a la resta del cos.
No convé utilitzar la veu de manera àmplia i esgotadora, quan s’està malalt o
cansat.
No s’han de passar per alt els símptomes perllongats de tensió vocal, de disfonia,
de mal de coll, de cremor d’estómac o d’al·lèrgies. Cal consultar el metge si es té
mal de coll o bé es canvia de veu durant més de 10 dies.
És important mantenir una postura corporal correcta.
És bàsic evitar els ambients secs i poc humits, com l’aire condicionat o la
calefacció a alta temperatura, així com els carregats de fum i de pols.
És primordial mantenir una alimentació sana, rica en vitamines i evitar els aliments
picants.
És aconsellable no consumir cafeïna, alcohol i tabac.
S’han d’evitar els canvis bruscs de temperatura.
És precís corregir el sedentarisme, fent exercici de forma habitual.
És indispensable respectar el descans nocturn i, sobretot, regular l’estrès.

8. Actitud corporal
Una veu sana i natural és el resultat d’un ús adequat del cos. Per això treballar
amb problemes de veu implica que la persona prengui consciència de la manera
com es comunica i de les tensions que afecten determinats grups musculars.
Rigideses que en gran mesura deriven del ritme de vida accelerat i que
repercuteix en el nostre funcionament psíquic i emocional.
Sovint hi ha una autoconsciència corporal deficitària. En la mesura que és possible
anar “reelaborant-la”, i amb la finalitat d’afavorir la plenitud respiratòria vocal, hem
de poder integrar-la adequadament amb:
- La verticalitat del cos

- I el centre de gravetat del cos, que queda una mica per sota del melic
8.1 L’esquelet humà
L’esquelet humà està format per uns 260 ossos, dividits en dos grups:
- L’esquelet axial, que proporciona l’estructura bàsica i compren: crani,

columna vertebral i costelles.
- I les extremitats: cintura escapular i pelviana.
El sistema esquelètic té tres funcions:
- Fer de suport
- Permetre el moviment
- I protegir els òrgans interns

8.2 La verticalitat del cos
En perdre el cos l’eix vertical coexisteix una inadequada acció de la musculatura,

que es mostra en un excés de tensió. En casos extrems els músculs actuen com
autèntiques cuirasses que poden acabar oprimint l’estructura òssia i, fins i tot, en
poden arribar a provocar la seva deformitat.
Al llarg de l’eix hi ha zones especialment sensibles a l’acció inadequada de la
musculatura:
- La curvatura cervical
- i la curvatura lumbar
Le Huche. La voz Ed. Masson

8.3 Senyals de tensió
És important aprendre a “llegir” i a “interpretar” el llenguatge del cos.

La postura que s’adopta i la manera com respon el nostre cos a l’acció de la
gravetat, en són uns bons indicadors.
Un bon observador veu en la postura corporal els senyals de la tensió muscular,
els més freqüents dels quals són:
- La inadequada posició del cap respecte al tronc.
El cap s’avança endavant i es descol·loca de l’eix vertical del cos, fet que provoca
que les espatlles s'encorbin cap a la part de baix i endavant, la depressió de la
caixa toràcica i l’avançament dels braços. Aquesta situació determina, en certa
mesura, un bloqueig del tòrax que dificulta la lliure mobilitat del diafragma en la
respiració.
- La columna vertebral sembla vençuda per l’efecte de la gravetat i les zones més
vulnerables coincideixen amb les curvatures cervical i lumbar.
- Les extremitats inferiors solen mostrar uns genolls en hiperextensió (cap enrere),
a la vegada que impedeix que el peu pugui fer contacte plenament amb el terra.
El comportament muscular del cos no actua aïlladament, sinó que està

interrelacionat amb el cap, la columna vertebral, les cames,… així com amb la
vida psíquica de la persona. I la funció vocal està integrada dins del funcionament
muscular total de la persona, perquè és el reflex del comportament harmoniós o de
desequilibri.
La veu és, per tant, una part inseparable de l’estat general del cos i de la ment.

8.4 Transicions
Es tracta de recolzar-se en la gravetat, no de lluitar-hi en contra. La postura

adequada atorga a la persona la sensació física de seguretat emocional, de
llibertat, d’expansió i de flexibilitat
8.4.1 Transició entre el cap i el tòrax
La transició serà harmoniosa quan l’acció de la musculatura del coll i la que

envolta l’articulació atlantooccipital estigui equilibrada. És a dir, quan es porta a
terme la funció prevista de sostenir, de flexionar i de girar el cap.
D’aquesta manera hi ha una gran fluïdesa en la mobilitat del coll i en l’emissió de
la veu, i es permet que el cap pugui recolzar-se al tòrax sense cap dificultat.
La ressonància de la veu depèn en gran mesura d’aquesta posició.
8.4.2 Transició entre el tòrax i l’abdomen
El múscul que fa de nexe entre el tòrax i l’abdomen és el diafragma.

Quan hi ha una gran tensió a la part alta del tòrax - la cintura escapular -, i
l’anterior transició amb el cap no s’ha establert amb fluïdesa, el diafragma es
bloqueja i la caixa òssia perd elasticitat articular. I, conseqüentment, la respiració
queda reduïda a un espai vital mínim, es fa superficial, es mobilitza la part alta del
tòrax i l’ona expansiva del moviment no arriba fins a la pelvis.
8.4.3 Transició entre l’abdomen, el maluc i les extremitats inferiors
Aquesta transició està molt relacionada amb l’anterior, ja que si a la zona lumbar hi
ha una descompensació, ja sigui per una curvatura exagerada o hiperostosi o bé
per una hiperlaxitud, la pelvis no podrà trobar el seu eix i es desplaçarà cap
endavant o cap enrere.
El centre de l’abdomen és el centre de la gravetat del cos i la pèrdua d’aquesta
referència pot impedir que l’articulació del maluc faci de pont entre la pelvis i les
extremitats inferiors.

EXERCICIS DE CONTROL POSTURAL
Estirats:
Abraçar les cames. Comprovar l’estirament de la columna i de l’obertura toràcica.
Asseguts:
Posició de cotxer mentre es va posant bé la columna, des de les lumbars, passant
per les dorsals i acabant a les cervicals.
Arias C. Paralisis Laringeas. Ed. Masson

Drets:
Balanceig: Passar el pes del cos d’un costat a l’altre.
Balancí-
Bustos I. Tratamiento de los problemas de la voz. Ed. Cepe

Aquests exercicis ajuden a estirar i a obrir el cos. Després cadascú ha de prendre

consciència de la posició del cos per aconseguir els objectius proposats, perquè
una correcta respiració comporta un canvi d’actitud que cal interioritzar.
9. La respiració
El sistema respiratori és el conjunt d’òrgans, músculs, cartílags, ossos i teixits que

tenen com a finalitat complir, bàsicament, una funció nutritiva a través de la
incorporació d’oxigen a l’organisme i l’eliminació de l’anhídrid carbònic, procés que
es realitza en el curs de la respiració.
9.1 Característiques de la respiració
És un procés de dues fases, la inspiració i l’espiració, que presenta entre ambdues

una suspensió de la respiració o apnea en la qual s’interromp el curs de l’aire:
- Inspiració,
- Pausa prerespiratòria,
- Espiració,
- Pausa preinspiratòria.
9.1.1 Durada
La durada respiratòria és el temps dues vegades més llarg de l’espiració del que
s’usa en la inspiració, en situació de repòs.
Aquests valors s’alteren sensiblement quan cantem o parlem.
El temps per espirar pot arribar a ser 20 vegades més gran que l’empra’t per
inspirar. També durant la parla i el cant el temps d’inspiració és sensiblement més
curt que en la respiració silenciosa.
9.1.2 Freqüència respiratòria

És el nombre de vegades que respirem en un minut i que és inversament
proporcional a la mida del tòrax:
- El nounat respira fins a 60 vegades per minut.
- Als 3 anys entre 25-30 vegades per minut.
- La dona adulta fa 18-20 respiracions per minut.
- L’home adult té 16-18 respiracions per minut.
- Aquest ritme s’altera davant un esforç físic intens, o davant estats emocionals
de plaer o dolorosos, com la ira, la por, l’alegria, ...
9.1.3 Capacitat respiratòria

És la quantitat d’aire inspirat que s’introdueix als pulmons i que després s’expulsa
espirant. Es pot mesurar amb l’espiròmetre.
La capacitat respiratòria mitja d’una dona adulta és de 3,5 litres i la d’un home
adult és de 4,5 litres, però aquest ritme s’altera davant d’un esforç físic intens.
La capacitat respiratòria queda distribuïda de la manera següent:
- Aire respirable de 500 cc. És el que entra i surt regularment durant una respiració
tranquil·la.
- Aire complementari de 1.500 cc. És el que s’inspira mitjançant una inspiració
forçada
- Aire de reserva de 1500 cc. És el que s’expulsa en una espiració forçada.
- Aire residual de 1000 cc. És el que queda sempre als pulmons, fins i tot després
d’una espiració forçada.
9.2 Tipus respiratoris
En base a les diferents zones on es concentra l’aire que s’inspira, es parla de tres
tipus respiratoris:
- Costal superior: L’aire inspirat es concentra a la part alta de la caixa toràcica –
zona clavicular i costelles superiors- mobilitzant-se per la inspiració. Aquesta
respiració és fisiològicament insuficient per garantir una bona funció respiratòria i
fonadora.
- Mitjà o costal: Anomenada també intercostal, és el que utilitza preferentment la
regió mitjana dels pulmons per a l’entrada de l’aire. El diafragma no actua
eficaçment, ja que l’abdomen es contrau en fer la inspiració i les costelles
s’eixamplen lleugerament igual que el pit.
- Inferior o diafragmatoabdominal: L’aire es concentra a la part inferior dels
pulmons a l’altura de les darreres costelles – les quals tenen major extensibilitat
que les superiors- i el diafragma participa activament en els moviments d’ascens i
descens. És un tipus respiratori funcionalment correcte, amb el qual s’aconsegueix
una bona ventilació pulmonar i el bon funcionament de la funció vocal.

EXERCICIS DE RESPIRACIÓ
Estirats:

Asseguts:

Drets:
Apujar els braços tot inspirant fins que la posició sigui de creu. Girar les mans amb
els palmells cap amunt i continuar inspirant, al mateix temps que es continuen
apujant els braços, fins que es toquen les mans per sobre del cap. Abaixar els
braços tot espirant.
Exercici de la “presa de terra”. Cal alliberar l’excés de tensió muscular de la
cadena posterior del cos i es realitza simultàniament amb l’activitat plena de la
musculatura respiratòria.

Tenir els punys tancats davant del pit i donar cops de colze cap enrere tot
inspirant.
Fer un automassatge al peu ajuda a relaxar la musculatura i millora la relació
tònica de les extremitats inferiors.

EXERCICIS DE CONTROL DEL BUF
S’inicia concentrant tot l’aire en el punt central del diafragma per fer una espiral i
posteriorment seguir-ne el camí. Es podem conferir nous diagrames i inventar
diferents trajectòries que serviran d’estímul i de guia en la direcció del buf.
Una altra variant consisteix a jugar amb línies discontínues, els punts d’intersecció
de les quals ens obliguen a aturar l’emissió de l’aire durant uns segons; passats
els quals es pot donar per acabada la pràctica o es continua emetent-ne fins a
trobar un nou punt d’intersecció.
Seguint el dibuix marcat als diagrames, cal intentar treure un fil d’aire mentre
s’emeten els fonemes fricatius /s/, /f/, /z/, / / Aquest fil imaginari surt de la boca de
manera continuada.
Es pot jugar amb una major o menor intensitat, però és molt important regular la
pressió muscular quan es porta a terme la sortida de l’aire.


10. La relaxació
10.1 Definició
La relaxació és una sensació corporal, sensorial i mental que produeix benestar,

quietud, serenitat i tranquil·litat.
La relaxació no vol dir estar fluix, hipotònic o adormit. Estar relaxat implica que el
cos i la ment estan en harmonia i preparats per realitzar les funcions que es
precisen.
La relaxació ens permet obtenir un grau d’atenció i de percepció major sobre les
activitats quotidianes.
La relaxació és una vivència completament subjectiva
10.2 Tècniques de relaxació
- Mètode de Jacokbson
- Mètode de Shulz
- Relaxació de Le Huche
- Ioga
- Taixí
- Meditació
10.3 Relaxació específica
Fa referència a la relaxació de la musculatura implicada directament en la fonació.

Consisteix en el control dels segments musculars i té per finalitat aconseguir la
independència dels moviments i sense tensions.
Es tracta de ser-ne conscient i utilitzar amb independència la musculatura que
intervé en la fonació: el coll, la mandíbula, la llengua, els llavis,...
L’ús incorrecte de la relaxació de la veu pot provocar tensió laríngia i per tant
afectar a la vibració de les cordes vocals.

EXERCICIS DE RELAXACIÓ
Tècniques de relaxació:
- Mètode Jackobson. Moviment del front, dels ulls, de la cara, de la llengua, dels
llavis, de la mandíbula i del coll. Tibar aquestes parts del cap durant 5 segons i fer
relaxació.
- Mètode Schultz. Percepció de pes
- Relaxació amb els ulls oberts de Le Huche
- Relaxació específica:
- Coll (sí, no, potser sí/no)


- Llavis:
Articular-los àmpliament sense els sons A-O-U
Articular-los amb A-U
Prémer els llavis en posició grossa com un “morret” i relaxar-los.
Acabar amb una vibració de llavis
- Mandíbula:
Girar la mandíbula cap a la dreta i cap a l’esquerra.
Moure-la endavant i endarrere = el caláis
Obrir la mandíbula lentament, com si es deixés caure, i amb la llengua aplanada
a la base de la boca.
I fer moviments amplis de masticació amb moviments de llengua.
- Llengua:
Netejar les dents amb la llengua.
Treure la llengua i fer moviments giratoris que en combinin la part ampla i
l’estreta.
Moure la llengua cap a la dreta i cap a l’esquerra.
Fer una vibració lingual amb el so /RRRRRRRRR/
- Vel del paladar:

Pronunciar la /r/ francesa, gutural
Fer gàrgares
I fer badalls.

11. La coordinació fono respiratoria
El so ha de començar quan s’inicia l’espiració i s’aproximen les cordes vocals.

Hem d’evitar fer-lo amb desordre per no perjudicar la coordinació fonorespiratòria.
Una vegada s’ha après a respirar, s’ha d’aprendre a dosificar correctament l’aire,
és a dir, a coordinar la respiració amb la fonació i gestionar-lo correctament .
EXERCICIS DE COORDINACIÓ FONORESPIRATÒRIA (CFR)
- Imatge d’un tub des de la panxa fins als llavis. El punt d’energia s’ha de trobar
enmig de l’abdomen.
-S-S-S-S-S….Cal notar la pressió abdominal a la sortida de l’aire, mantenint

l’obertura de les costelles, del tòrax i de l’estèrnum; i adonar-se com l’aire pica les
dents i la llengua.
- Afegir vocals: SA-SE-SI-SO-SU, notant la vibració a la part anterior de la boca.
- /N/ prenent consciència de la ressonància nasal. NA-NE-NI-NO-UN
- /M/ Percebent la ressonància nasal o bucal.
- Practicar sons amb les consonants /B, D, F, L, NY, R, P/ + vocal
- Treballar sèries automàtiques: fer recitació de noms, dels dies de la setmana,

dels mesos de l’any, de números de telèfon, de la numeració, … intentant incidir
amb els enllaços dels mots, vocalitzant-los amb el manteniment constant de la
intensitat de l’aire.
Es poden portar a terme exercicis diferents per al control del buf, com ara:
- Enumerar lligant els mots i sense interrupcions, ja que l’emissió de l’aire

és continuada.
- A cada element de la tira fònica s’ha de fer una aturada molt evident amb
el control muscular del diafragma, perquè l’emissió de l’aire és discontínua.

12. Vocalització i articulació
Vocalitzar és projectar sons cap a l’exterior. El so inicial es produeix a la laringe i

es modifica a la cavitat bucal. Les diferents vocals es produeixen segons la posició
del llavis, de la llengua i per la separació dels maxil·lars.
L’objectiu és aconseguir un so pur i compacte.
La veu es recolza i es projecta a les vocals.
Articular és fer la sèrie de moviments propis de les consonants per fer intel·ligible
la parla.
Per emetre correctament el so cal fer una bona articulació de la parla, donant la
forma adient a cada una de les vocals i consonants.
VOCALITZACIÓ

- És aconsellable practicar la posició dels motlles vocàlics segons les sèries:

AOUOA
AEIEA
AEIOU, …
- Cal controlar la musculatura que hi intervé i dissociar-la de qualsevol altra. Per

això els exercicis primers seran de manera àfona (sense veu) i posteriorment amb
veu. D’aquesta manera s’exercita la musculatura que hi està compromesa.
- Per cercar el punt de ressonància, es poden treballar sèries vocàliques i

consonants inicials i finals.
MMMMMM AOUOAMMMMMM
NNNNNNN AOUOANNNNNNNN
- El pas següent és practicat amb una selecció de paraules de diferent nombre

de síl·labes. Es una pràctica que intenta col·locar la posició correcta dels motlles
vocàlics, amb paraules que tinguin diftongs, triftongs,…
UAU! CARAI! MIAU… SUAU EI! OI?
- I, per últim, es treballa la lectura vocàlica d’un text incidint en la correcta

entonació.
13. L’estrès i els seus efectes
13.1 L’estrès apaga la teva veu
Dir VEU és el mateix que dir elasticitat o equilibri.

Gran part dels problemes de la veu s’originen quan es perd aquesta elasticitat; és
a dir, quan el sistema vocal es torna rígid i amb tensió.
Hi ha molts factors que poden provocar rigidesa, però els mes freqüents son per
l’abús, el mal ús de la veu i el mateix estrès.
13.2 Resposta fisiològica davant l’estrès
13.2.1 Als òrgans del moviment:
A la musculatura: Per tal de fixar les extremitats superiors i per donar-li prioritat de
moviment, es produeix una gran rigidesa a la musculatura del coll que pot
provocar esgotament, rampes....
En la veu i la paraula: Es mostra quan la llengua es mou poc dins la boca, la

laringe és col·loca a la part alta del coll i hi ha gran tensió al coll i a la gola. La
velocitat de la parla s’accelera, el to és mes agut i s’intensifica la intensitat. Es
perd la melodia y la vibració. Hi ha una gran fatiga vocal.

13.2.2 Als òrgans de l’organització:
Al cervell: Hi ha un estat d’alerta constant que provoca incapacitat per a la

relaxació i la distracció. Comporta cefalees, insomni, inquietud, falta de control....
13.2.3 Als òrgans de la distribució de l’energia:
Al pulmó: Es capta molt d’oxigen, la inspiració és molt brusca i àmplia i l’espiració

és explosiva. Implica una respiració ràpida, superficial i difícil.
Al cor: Es mou la sang a gran velocitat perquè l’oxigen arribi a tots els músculs. Es
tradueix en taquicàrdia, palpitacions,...
13.2.4 Al sistema nerviós vegetatiu
En els vasos sanguinis: Té lloc la vasoconstricció que pot provocar vertígens, fred
als peus i mans...
A la glàndula salival: Hi ha la mínima secreció de saliva, per la qual cosa es pateix

de sequedat a la boca.
A l’estómac: Augmenta la secreció dels sucs gàstrics i disminueix la mobilitat

gastrointestinal. Pot donar lloc a l’aparició de gastritis, úlceres,..
14. La ressonància
La ressonància és l’amplificació i l’enriquiment del so fonamental o to produït a la

laringe.
Sentir vibracions a la part superior del cap és senyal que es té una bona
amplificació de la veu.
EXERCICIS DE RESSONÀNCIA I D’EMISSIÓ
L’autoconsciència de les sensacions ens permet “conduir” la veu a les parts del
nostre cos on millor pot expandir-s’hi, ampliar-s’hi i, per tant, projectar-s’hi.
Abans de l’emissió dels sons es treballa: la llengua, el vel del paladar, la

mandíbula, l’obertura de la boca, l’expressió de la cara i la respiració nasal i bucal
simultànies.
Es practiquen diferents tipus de ressonància amb l’objectiu d’aconseguir la veu

impostada.

Amb el llavis junts:

mmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmMmmmmmmmmmmmMmmmmmmm
mmmmmmmmmMmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmm
Amb els llavis entreoberts:

NNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNN
LLLLLLLLLLLLLLLLLLLLLLLLLLLLLLLLLLLLLLLLLLLLLLL
Amb la boca ben oberta interiorment i exteriorment:

iiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii (sensació de vibracions a la
cavitat nasal i bucal simultàniament)
I amb la combinació de sons:

Mmmmmmmmmmmmmmmmmmiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiimmmmmmmmmm
Perquè els exercicis de ressonància tinguin un bon resultat cal:
- Una bona base respiratòria

- Plasticitat de la cavitat bucal (exercitació dels motlles vocàlics)
- I ser conscient del to muscular per tal de no tibar-lo excessivament, ja que
s’ha d’aprendre a relaxar aquelles parts del cos que no necessiten estar
activades a l’hora de parlar
15. La deglució o deglutició
És l’acció d’enviar-se o empassar-se els aliments.

L’articulació de la paraula es produeix per l’activitat conjunta dels òrgans de la
boca, la laringe i la faringe. Aquests conductes no només tenen com a funció
l’articulació de fonemes, sinó que porten a terme la deglució i l’oclusió.
La deglució és correcta quan, després de mastegar, els llavis queden en repòs, les
arcades dentàries superiors i inferiors estan en oclusió cèntrica, la punta de la
llengua a les arrugues palatines i el vel del paladar i les cordes vocals es tanquen.
Si es parla que les funcions de deglutició, d’articulació i d’emissió de la veu
comparteixen les mateixes estructures, cal entendre que qualsevol alteració que
es produeixi en alguna d’aquestes funcions, n’alterarà les altres.
16. La projecció
La projecció implica deixar anar la veu, dirigir-la enfora i a punts reals o imaginaris
de mitjana i llarga distància.
És important treballar amb recolzament respiratori per evitar l’esforç de la laringe,
fet pel qual podem aconseguir els tres tipus d’intensitat vocal (normal, mitjà i fort).

EXERCICIS DE VEU PARLADA
- Lectura: lectura sil·làbica, de paraules, de mitja o plena veu

- Lectura de poesies
- Lletres de cançons a treballar
- Embarbussaments
- Conversa
En aquests tipus d’exercicis se sintetitza tot el que s’ha treballat per separat i
serveixen per prevenir els trastorns de la veu. Són interessant perquè incideixen
en:
- El ritme, que es treballa a partir de les pauses respiratòries significatives i

els contrastos en la velocitat articulatòria.
- El to (o alçada musical), per exemple en la lectura d’un poema, ja que
permet apujar-lo o abaixar-lo i no es manté constant a cada frase.
- I els factors de situació, que determinen el tipus d’expressió com ara
inventar un públic imaginari, una situació concreta.…
17. La tècnica vocal i el seu aprenentatge
L’ús correcte de la veu implica un aprenentatge que passa per diferents etapes,
que van des de la conscienciació de la tècnica fonètica fins a la seva utilització de
forma inconscient i automàtica.
La finalitat de la tècnica adaptada a la pròpia situació socioprofessional és doble:
d’una banda es pretén l’ús eficient amb el mínim esforç i, de l’altra, la prevenció de
patologies d’origen funcional i orgànic.
Aquest aprenentatge requereix conèixer experimentalment el propi mecanisme
fonedor, els òrgans que hi participen, el funcionament i la manera d’aconseguir-ne
un bon aprofitament sense que en pateixi cap alteració.
Sense deixar de banda la relació inseparable entre postura i fonació, l’eficiència
d’aquesta tècnica implica: la realització adequada dels actes fisiològics vocals,
principalment de la respiració, així com aconseguir el grau òptim de tensió
muscular i del treball vocàlic amb els exercicis específics. Cal que es complementi
amb una articulació precisa del so.
Amb el temps, l’absència de tècnica vocal pot ocasionar trastorns de la veu.

BIBLIOGRAFIA
Acero, P. Tratamiento de la voz. Ed. CEPE. Madrid 2006

Arias,C. Clarós, P y otros. Disfonías, examen foniatrico y tratamiento. Clínica
Clarós . Barcelona 1991
Arias C, Estapé, M. Disfonía infantil: diagnóstico y tratamiento. Arts Medica.
Barcelona2005
Barragán, A. El juego vocal para prevenir problemas de voz. Ed. Aljibe. Málaga
2005
Bustos, I. La voz. La técnica y la expresión. Ed. Paidolibro. Barcelona 2003
Bustos, I. Trastornos de la voz en edad escolar. Ed. Aljibe. Málaga 2000
Bustos, I. Tratamiento de los problemas de la voz. Ed. CEPE. Madrid 2002
Cortazar,I. La voz en la docencia.. Ed Grao. Barcelona 2007
De Mena, A. Educación de la voz. Principios de ortofonía. Ed. Aljibe. Málaga 2005
Dinville, C. Los Trastornos de la voz y su recuperación. Ed. Masson. Barcelona
1996
García, R. Diagnóstico y tratamiento de los trastornos de la voz. Ed. Garsi. Madrid
1996
Gasull, C., Godall, P., Martorell, M. La veu orientacions pràctiques. Ed. Serra d’Or.
Barcelona 2005
Grau, M. Terapia de la voz. Ed. Lebón. Barcelona 2002
Heuillet, C: Una voz para Todos (tomos 1 y 2). Ed. Solal Editores. Marsella
(Francia) 2003
Jackson ,C. La voz normal. Ed. Panamericana. Buenos Aires 1992
Le Huche, F. Terapéutica de los trastornos vocales. Ed. Masson. Barcelona 2004
Le Huche. F. La voz (4 tomos) Ed. Masson. Barcelona 1994
McCallion, M. El libro de la voz. Ed. Urano.Barcelona 1998
Murria, L. Tratamiento de los trastornos de la voz. Ed. Masson. Barcelona 1996
Quiñones, C. El cuidado de la voz:. Ed. Escuela Española. Madrid 1997
Quiñones, C. Programa para la prevención y el cuidado de la voz. Ed. Praxis.
Barcelona 2003

Orientacions Pràctiques Per A Una Òptima Utilització de La Veu PDF

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Orientacions Pràctiques Per A Una Òptima Utilització de La Veu PDF

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Servei d’Innovació i Formació de l’Educació Infantil i Primària/l’Educació Secundària

PER A UNA ÒPTIMA UTILITZACIÓ

Salut docent 1 Prevenció dels trastorns de la veu

1. Objectius del curs ……..…………………………………………………………….. 4

3. Riscos de la professió ………….………………………………………………….. 10

4. El mal ús i l’abús vocal …………………………………………………………….. 11

5. Signes d’alerta …………………..………………………………………………….. 11

7. Normes d’higiene vocal ……………………………………………………………. 12

8. Actitud corporal …………………………….……………………………………….. 14

Exercicis de control postural ………………………………………………………….. 18

Salut docent 2 Prevenció dels trastorns de la veu

Exercicis de respiració i de control del BUF………………………………………… 22

Exercicis de relaxació …………………………..…………………………………….. 29

11. La coordinació fonorespiratòria ………………………………………………….. 32

Exercicis de coordinació fonorespiratòria (CFR) …………………………………… 32

12. Vocalització i articulació ……………….………………………………………….. 33

13. L’estrès i els seu efectes ……………………..…….…………………………….. 34

14. La ressonància ……………..…………………….……………………………….. 35

Exercicis de ressonància i d’emissió ….…………………………………………….. 35

15. La deglució o deglutició …………………………………………….. 36

16. La projecció ………………….…………………………………………………….. 36

Exercicis de veu parlada ……………….…………………………………………….. 37

17. La tècnica vocal i el seu aprenentatge …………………………………….. 37

Salut docent 3 Prevenció dels trastorns de la veu

1. Objectius del curs

• Tenir coneixement de l’anatomia i de la fisiologia de la fonació.

Salut docent 4 Prevenció dels trastorns de la veu

2.1 L’instrument vocal

La veu és so i el so sempre és una vibració, perquè es produeixi cal que hi hagi:

Salut docent 5 Prevenció dels trastorns de la veu

2.3 Les qualitats del so

Intensitat: Quantitat d’energia sonora.

To: Característica d’un so determinada per la freqüència de la vibració fonamental.

Salut docent 6 Prevenció dels trastorns de la veu

2.4 L’estructura bàsica del cos

- El cap cap al cel

- Els peus cap a terra

Salut docent 7 Prevenció dels trastorns de la veu

La respiració és un procés de dues fases: la inspiració i l’espiració, i entre les dues

Salut docent 8 Prevenció dels trastorns de la veu

2.6 Les cordes vocals

2.7 Les cavitats de ressonància

Salut docent 9 Prevenció dels trastorns de la veu

Salut docent 10 Prevenció dels trastorns de la veu

4. El mal ús i l’abús vocal

Mal ús vocal per l’ús incorrecte:

Cansament fonedor al final de la jornada o per abús vocal

És l’alteració de la veu en qualsevol de les seves qualitats: intensitat, to, timbre i

6.1 Patologies més freqüents

Disfonies funcionals: Nòduls, pòlips, edemes, granulomes, ...

Salut docent 11 Prevenció dels trastorns de la veu

7. Normes d’higiene vocal

7.1 No abusar de la veu

Salut docent 12 Prevenció dels trastorns de la veu

7.2 No fer un ús inadequat de la veu

7.3 Mantenir un estil de vida i un entorn saludables

Salut docent 13 Prevenció dels trastorns de la veu

- La verticalitat del cos

8.1 L’esquelet humà

- L’esquelet axial, que proporciona l’estructura bàsica i compren: crani,

El sistema esquelètic té tres funcions:

Salut docent 14 Prevenció dels trastorns de la veu

8.2 La verticalitat del cos