Nu reclinat, 1917 cap, 1911 Retrat de dona jove, 1918 Nu assegut amb camisa, 1917

Die Brücke (El pont)

Des de les tres últimes dècades del s. XIX fins a principis del s. Die Brücke o "El pont" ha estat un dels grups pictòrics més
XX, el positivisme va semblar ser l'antídot contra la crisi social consolidats de les avantguardes i un dels representants més
europea de llavors. Però ni tan sols les predicacions positivistes cridaners del conegut moviment Expressionista.
van aconseguir amagar les crisis de poder que desembocarien L'art expressionista apareix per la necessitat de l’autor d'expressar el
en la I Guerra Mundial. Si, en el camp filosòfic, des Nietzche seu interior. Transmet la seua personalitat a través de l'obra. Els
fins Wedekind van buscar demostrar la falsedat del miratge artistes expressionistes, no veien l'art com una cosa estètica, per
positivista, en el de les arts l’expressionisme va néixer sobre agradar als altres.
aquesta base de protesta i de crítica al positivisme. És un El moment (cronològic) d'aquest grup d'artistes coincideix amb un
moviment difícil de delimitar en una definició, però sí podem període d'exaltació de la nació alemanya. Es busca una definició
estar d'acord en què es tracta d'un art d'oposició. contínua de la cultura del país.
El seu antipositivisme era també antinaturalisme i anti- Els seus precedents pictòrics vénen de noruega, del pintor Munch
impressionisme, encara que els expressionistes prenguen (autor de l'arxiconegut "Crit").
elements d'ambdós corrents. Però si per a l'artista naturalista o El pont es va crear en 1905 a Dresden, per quatre alumnes
impressionista la realitat seguia sent una cosa de mirar des de d'arquitectura que van trobar una passió comuna: Pintar. Tots van
l'exterior, per a l’expressionista era una cosa en el que calia deixar de banda els seus estudis i van crear una comunitat d'artistes
ficar-se, cosa que havia de viure’s des de l'interior. a la qual aviat s’hi van unir més integrants. Els més importants van
En el fons, més que el cientificisme positivista, el que ser: Ernst Ludwig Kirchner, Erich Heckel, Karl Schmidt; Rottluff, Fritz
molestava als expressionistes era el to de felicitat, sensibleria, Bleyl, Max Pechstein, Otto Müller i Emil Nolde .
hedonisme i lleugeresa propi d'alguns impressionistes. El més cridaner en aquests artistes no són els seus temes (que són
El primer grup de expressionistes alemanys organitzat va ser més aviat quotidians, reflexos de la societat burgesa) sinó les formes
Die Brücke (El Pont), sorgit el 1905. És, per tant, un grup agudes i esperpèntiques d'objectes i personatges i sobretot el color
contemporani al Saló en què els fauves van rebre el baptisme (Protagonista indiscutible del moviment). A més del simbolisme (que
de Vauxcelles; tot i que la trobada dels seus fundadors es també), la utilització cromàtica és emotiva i representa la
remuntava a 1902, segons l'esquema cronològic que aportaria personalitat d'aquest grup.
Kirchner. Les bases del grup “el pont” es caracteritzen per una pintura de base
La unió es va produir a Dresden i els seus fundadors van ser: figurativa però no realista. Aquesta realitat que interpreten, la
Kirchner, Bleyl, Heckel i Schmidt-Rottluff. Un any després es deformen buscant potenciar l’expressió (perdent, si escau, qualsevol
van unir Nolde i Pechstein i, ja en 1910, Otto Müller. Van tipus d'aparença anatòmica). Els esperpèntics personatges pintats
Dongen, que havia exposat al costat de Matisse, De Vlaminck i es manifesten a través de colors violents emprant la gamma dels
Derain al Saló, va ser membre de Die Brücke a l'any següent i tons àcids. El dibuix va ser gruixut, deformant els contorns i buscant
va afavorir la seua comunicació amb els fauvistes. angulositats i formes punxegudes, que recorden el cinema
Un dels objectius de Die Brücke és el d'atraure a si a tots els expressionista de R. Weine.
elements revolucionaris i en ferment. Les bases ideològiques No van durar molt. El 1913 es dóna per finalitzat el grup com a tal,
no eren tan clares, però la cola que havia de mantenir units a però això no treu, que Hitler els assenyalés amb el que ell
uns i altres era l'impuls de destrucció de les velles regles i de anomenava "art degenerat"
realització de l'espontaneïtat de la inspiració. Defensa, per
tant, la destrucció de tot cànon que pogués obstruir la fluïda manifestació de la inspiració
immediata. Els expressionistes no van acceptar sotmetre’s a lleis o disciplines, només a
les pressions emotives del propi ser.
Aquesta força psíquica i psicològica de la inspiració es va manifestar de forma clara en
aquests artistes només cap a 1910, i no en tots: sobretot en Kirchner, Nolde i Müller i
bastant menys a la resta. En els primers anys les seues pintures van ser, més que res, una
mena d'excitació, de concitació impressionista.
Però alguna cosa dóna una fesomia particular a aquests artistes: la seua obra no és
gairebé mai agradable, hedonista o brillant; hi ha en ella una mica de estrident, groller o
híbrid. Les influències franceses són visibles, però són rebudes sense excessives
preocupacions formals, de manera precipitada i desordenada. Per a ells el contingut
superava la manca de la perfecció formal.
Ernst Ludwig Kirchner, La dutxa dels soldats o dels
El 1911 Die Brücke es va traslladar a Berlín i el 1913 es dóna per acabat. artillers, 1915

7
Ernst Ludwig Kirchner 1880-1938
Kirchner va ser un dels pares del moviment
expressionista alemany (una de les primeres
avantguardes) quan crea el grup expressionista Die
Brücke (El pont) el 1905. La seua obra es caracteritza
per la simplificació formal i un ús arbitrari del color.
Va crear una espècie de culte a la subjectivitat i el
«lleig».

Kirchner va començar a pintar de manera autodidacta.

Anava a ser arquitecte (de fet va obtenir el diploma)
però quan va conèixer la xilografia (el gravat en fusta)
el seu món va canviar. Això unit al seu amor pel art
primitiu i a la pintura de Van Gogh van donar pas a
una nova i emocionant fase en la història de l'art: el
expressionisme.
Les típiques formes de Kirchner recorden la xilografia,
amb els seus contorns de línies gruixudes, de vegades
irregulars, com si foren incisions en fusta. Recorden
una mica a Van Gogh, però encara més sintètic i
bidimensional, de pinzellades encara més gruixudes, i
una autonomia del color sense precedents.
La seua temàtica va ser en general bastant escabrosa,
molt en sintonia la forma amb el contingut: tuguris
(antres), carrers estrets, Berlín... Artistes de circ,
ballarins i músics de cabaret, prostitutes... tots al
marge de la societat.
Tot anava relativament bé fins que va lluitar en la
Primera Guerra Mundial. La seva salut es va
malbaratar, física i mentalment. Amb l'arribada dels
nazis uns anys després Kirchner, va ser gairebé el
artista degenerat nº1, no va aguantar més el seu estat
depressiu i es va suïcidar al juny de 1938 (just com el
seu adorat Van Gogh).
Nascut a Aschaffenburg en 1880, Ernst Ludwig Kirchner
va passar la seua infància viatjant de ciutat en cuitat
amb la seua família, buscant una feina pel seu pare,
fins que en 1901 es trasllada a la ciutat de Dresden, on
comença els seus estudis d'arquitectura. Dos anys
després d'iniciar els seus estudis a Dresden es trasllada
a Munic, on comença realment la seua immersió en el
món artístic i els primers contactes amb altres artistes.
A partir de 1911 Kirchner s'estableix a Berlín, escenari
que va utilitzar per a les seues obres, d'on va extreure
l'essència de l'urbanisme tant en el seu aspecte més
positiu com en el negatiu, xocant la tensió dels edificis i
la indústria amb l'energia pròpia de qualsevol gran
ciutat.
Va ser a Berlin lloc on va viure la I Guerra Mundial,
conflicte que el va marcar de per vida i que el va
portar, potser mogut pel dolor i l'angoixa de tant
sofriment, com ja s’ha comentat abans, al suïcidi en
l'any 1938.
Jove asseguda, 1910
Ernst Ludwing Kirchner, admirador de Van Gogh, l'art primitiu i la xilografia.
Habitual de tuguris berlinesos de principis del segle XX. Pintor, tot i que
anava a ser arquitecte. Depressiu. Fosc. Fascinant.
Kirchner va començar a usar colors lliures i estridents, i traçats angulosos.
Formes caòtiques: sense perspectiva, amb escorços violents, plenes de
subjectivitat i contorns traçats amb línies gruixudes (com en les xilografies).
Es va dedicar a representar prostitutes, locals nocturns de dubtosa
reputació, carrers estrets amb personatges foscos i misteriosos.
Amb tot això va voler plasmar l'ansietat i les deformacions de la seua
inquietud psíquica (com havia passat amb Van Gogh, Munch o Ensor).
Per l'estudi de l'artista van passar tot tipus de dones. Moltes eren
prostitutes, al marge de la societat (o en termes nietzschians: éssers del
mateix univers que els artistes plàstics). Altres eren persones del carrer, que
Kirchner convidava a ser pintades amb més o menys fortuna. L'artista les
plasmava a totes elles en sessions curtes, només el temps just per captar
l'instant, l'expressió (amb ràpides i acolorides pinzellades).
Una de les models més representades d'aquests anys va ser Lina Franziska
Fehrman, una nena de deu anys que va aparèixer el 1909 a la qual l'artista
deia «Fränzi» o «Marcella». Fränzi era d'un barri obrer berlinès i es va
convertir en musa de tots els artistes d’el pont, potser per aquesta intensa
mirada. La nena seria retratada dotzenes de vegades en diferents postures.
Kichner la pinta ací amb un vestit vermell, sobre el llit i mirant-nos. Es podria
dir que és una espècie d'obra-resum d'aquesta època de Kirchner. Les
típiques formes anguloses, el color groc en els rostres i un colorit estrident,
saturadíssim.

dones al carrer, 1914 Potsdamer Platz , 1914 Marzella (1909–10) Vier Holzplastiken , 1912

8
Vista de Basilea i el Rin, 1927-28 Carrer, Berlin (1913) Autoretrat malalt, 1918

Autoretrat com soldat (1915) Dona sota un para-sol japonès (1909) Escena de carrer, 1913

Dona nua amb barret, 1911 Dues acròbates, 1933

9
Emil Nolde 1867-1956
Emil Nolde va ser un important pintor de bodegó amb màscares III, 1911
l’expressionisme alemany, membre destacat de Die Emil Nolde no encaixava. No
Brücke i odiat com cap pels nazis, que li van donar encaixava a Alemanya perquè el
un lloc d'honor en la llista d’artistes degenerats. seu poble natal es va fer danès
Nascut Hans Emil Hansen, es va canviar el nom pel en els anys 20, no encaixava en
de la seua localitat natal (Nolde von Buhrkall, els expressionistes de Die Brücke
actualment Burkal, a Dinamarca). Nolde va perquè era massa vell comparat
mantenir sempre la seua nacionalitat danesa, tot i amb els joveníssims components
que culturalment era molt alemany. del grup, i no encaixava amb els
Obrer de dia, estudiant d'art de nit, Emil es va nazis, ja que tot i compartir
traslladar a la efervescent Munic de finals del XIX, antisemitisme i certa ideologia
on es va convertir per fi en pintor. amb ells, Hitler i els seus
El seu art sorprèn sobretot pel seu fort cromatisme companys no van veure res bell
i una gran senzillesa de les obres, sense detalls en els seus grotescs quadres.
innocus. Sovint les cares que retratava semblen Nolde només volia homenatjar el seu gran ídol James Ensor, i pintar a la gent
màscares, una mica copiat d'un dels seus grans ídols pel que era: un grup de màscares. Deixant de banda ideologies i simpaties
James Ensor, i com els seus companys personals la veritat és que l'art de Nolde és sorprenent: Formes grotesques,
expressionistes no buscava la bellesa precisament, colors simbòlics, honestedat emocional... L'art pot servir per fer-nos feliços,
sinó més aviat tot el contrari. però també per repel·lir-nos. És com un espill.
Quan va conèixer a Kirchner es va unir al grup Les màscares de Nolde no pretenen fer cap comentari social o sàtira alguna.
expressionista Die Brücke, però l’abandonaria aviat, Simplement li agradava l'art de Ensor i va voler adaptar-lo als nous temps, molt
potser per una diferència generacional bastant més radicals pel que fa a plantejaments.
palpable, ja que Nolde era molt més vell que la Aquest quadre representa 5 màscares amb diverses expressions grotesques.
resta dels components del grup. Totes transmeten emocions.
Amb l'arribada dels nazis es dóna una paradoxa: Les pinzellades, tan expressives com les màscares, tampoc ajuden a transmetre
Nolde simpatitzava bastant amb aquesta gent serenitat. Són gestos pictòrics urgents, salvatges, violents, i premeditadament
(compartia antisemitisme i altres ideologies) però el lletjos.
seu art era massa modern per Hitler i companyia...
així que va acabar sent retirat de museus i exposicions.
Nolde va començar en el món artístic com a aprenent d'un fabricant de mobles al mateix temps que estudiava en una escola de art. Va
estar a Suïssa impartint classes de dibuix, va viure a Munic i un temps a París, on va assistir a l'Académie Julian i conèixer l'obra de
Gauguin i van Gogh. Estava al dia dels moviments artístics contemporanis. A París també va mantenir contacte amb diversos artistes,
entre ells Manet. Al museu etnològic de Berlín va estudiar les màscares africanes, l'art egipci i el xinès (aquests elements li influiran
poderosament).
Va desenvolupar un expressionisme de colors intensos i molt contrastats que expressen el món interior i l'estat d'ànim de l'artista, amb
pinzellades violentes i empastades, i amb formes distorsionades i esquemàtiques influenciades pel primitivisme. Tot això té com a
resultat una formidable força expressiva que en 1907 provoca que els components del grup expressionista Die Brüke o El Pont el
convidaren a afegir-s'hi. Dos anys més tard, per diferències estilístiques i de temperament, Nolde va abandonar el grup. Va continuar en
solitari una pintura primitivista plena de color que mostrava el costat fosc de la consciència humana, donant protagonisme a la tragèdia,
l’antisocial, el degradat i el marginal. En 1913 va realitzar un llarg viatge per Àsia. Durant aquest viatge, Nolde no va pintar molts olis però
sí va prendre moltes idees en aquarel·les i obres en pastel per a futures composicions. En aquest viatge augmenta el seu gust pel primitiu:
les màscares, l'exotisme, les comunitats indígenes i els colors vius.
De tornada a Europa, Nolde espera grans coses del nazisme, però, malgrat el seu suport públic a Hitler i a la seua ideologia, va ser inclòs
en la llista de pintors d'obres perseguides i se li va considerar un artista "degenerant" com tants altres de les avantguardes.
Paradoxalment va ser l'artista que més va patir la intransigència nazi tot i ser partidari del règim. Des de 1937, any en què Hitler va
signar un decret de persecució de l'anomenat "art degenerat", se li van confiscar més obres que a cap altre artista i el 1941 se li va
prohibir pintar, fins i tot en privat. Per descomptat Nolde no va obeir, i després de la prohibició va crear una sèrie de més de mil
aquarel·les que ell va anomenar “Pintures no pintades”.
Emil Nolde va pintar molts temes diferents: la decadència de la burgesia alemanya, els cabarets i els llums de la ciutat, escenes exòtiques
resultat del seu viatge per Àsia, sèries d'escenes bíbliques molt personals, i també paisatges i marines. Però les seues obres més
importants i de major qualitat són les purament expressionistes anteriors a la Gran Guerra. Són escenes inquietants amb personatges de
vegades amenaçadors, amb mirades desafiants i intimidatòries, els rostres remeten a la màscara africana que revela amb gran cruesa les
emocions més dures. Aquesta apassionada expressió neix de la violenta i desordenada aplicació del color, que es deslliga del realisme
visual per tenir un valor propi unit a l'emoció de l'artista i a la seua expressió personal.
Després de la Segona Guerra Mundial, el seu art va tornar a ser reconegut però sent ja una ombra del passat. El 1951 va participar en la
Biennal de Venècia i en la Documenta de Kassel de 1955. A l'any següent va morir a sa casa de Seebüll, Alemanya.

10
 Joves a Papua, 1914 Públic al cabaret, 1911 La Senyora T. amb un collaret vermell, 1930

Dansa al voltant del vedell d'or, 1910 L'últim sopar, 1909 Crist i els nens, 1910

Otto Mueller (1874-1930)

Va néixer a Liebau (actualment Lubawka). De pare alemany i mare gitana "sinti" (població gitana que habitava a Europa en aquesta
època).
Va iniciar la seua formació com a litògraf a Görlitz i Breslau, entre 1890 i 1892. Més tard, entre 1894 i 1896, va assistir a l'Acadèmia de
Belles Arts de Dresden i posteriorment a l'Acadèmia de Belles Arts de Munic, a partir de 1989.
En la seua obra més primerenca, podem apreciar la influència impressionista, la de Paul Gauguin, la de Jugendstil i la dels simbolistes.
El 1908, s'estableix a Berlín, evolucionat el seu estil cap a l'expressionisme.
Per aquella època, es va relacionar amb Wilhelm Lehmbruck, Rainer Maria Rilke i Erich Heckel, i el 1910, va ser l'últim artista a
incorporar-se al moviment "Die Brücke".
Va pertànyer a aquest grup, fins a la seua dissolució en 1913, any en què van començar importants discrepàncies entre ells.
Els membres de "Die Brücke" van declarar la guerra a la tradició decorativa i academicista de l'art alemany, desenvolupant el primer
expressionisme alemany i que es va estendre durant el primer terç del segle XX, traslladant també a la literatura, el cinema, l'arquitectura
i la música.
Va contactar així mateix, amb el grup "Blaue Reiter".
En el transcurs de la I Guerra Mundial, va lluitar en el bàndol alemany a França i a Rússia. Finalitzada la contesa, va entrar com a
professor a l’"Akademie der Bildenden Kunste", en Bresalu, romanent en ella fins a la seua mort.
El 1937, els nazis van confiscar 357 de les seues obres, catalogant la seua pintura com "art degenerat".
En l'obra de Mueller destaquen, sobretot, els seus nus i les seues dones gitanes. Està considerat com un dels pintors alemanys més lírics;
sent menys desesperançadors que els dels seus companys expressionistes.

Família polonesa, 1919 Dues dones nues en una duna, 1920–1924 Figures assegudes als llacs de Moritzburg, 1912

11
Der Blaue Reiter (El genet blau)
Aquest és el segon grup expressionista format a Alemanya. La seua importància
resideix en un àmbit diferent al del grup antecessor, El pont (Die Brücke), ja que
promovia l'experimentació com a part fonamental del quefer artístic, el que
donaria peu a que el seu fundador, Wassily Kandinsky, iniciés més tard
l’abstracció lírica.
L'origen d'aquest segon grup expressionista es va donar amb la creació d'un
almanac (publicació anual que conté informació tabular d'alguns temes
determinats, ordenats en un calendari) que portava el nom de Der Blaue Reiter
(El genet blau), nom amb el qual més tard s'identificaria a aquest grup de pintors.
El grup es va constituir a Munic al voltant de Wassili Kandinsky a finals de l'any
1910. Kandinsky sempre va estar a favor de la idea de l'art total que implicava no
rebutjar cap tipus de manifestació, per molt estranya que aquesta pogués
semblar. Així, l'art popular, l'art infantil o bé les obres procedents de l'Extrem
Orient, d'Oceania o d'Àfrica van servir per il·lustrar les pàgines de l'extraordinari
Almanac. L'anuari va tenir gran èxit, però les seues possibilitats de continuació es
van veure limitades per la guerra (Per aquest motiu només es va publicar un
número).
Encara que alguns temes tractats pels artistes de “Der Blaue Reiter” són similars
als del grup de “Die Brücke”, la plàstica de les obres és força diferent. En les
pintures de Der Blaue Reiter apareixen amb més freqüència línies corbes, mentre
que les línies que prevalen en les obres d’el pont són les trencades. D'altra banda,
els colors tendeixen a ser més suaus i lluminosos. Fins a cert punt es pot dir que,
en general, l'obra dels artistes de Munic és més lírica.
Una altra diferència serà la diversitat d'aquest grup, que es contraposa a
l'homogeneïtat de Die Brücke. Però, la diferència més significativa la trobem en com la majoria dels integrants van evolucionar la seua
obra cap a àmbits molt diferents a l'expressionisme (el grup es va orientar més cap al misticisme i l'espiritualitat que l'altra gran
organització expressionista: Die Brücke).
Tot i tractar-se d'un grup els membres treballaven de manera individual i independent. És bastant més complicat trobar característiques
formals comunes que permeten identificar les obres com expressionistes en si mateixes.
Aquest col·lectiu el van fundar el 1911 Kandinsky i Franz Marc a la calor de la vida intel·lectual i artística de Munic.
En 1909 ja havia nascut la Nova associació dels artistes de Munic, presidida per Kandinsky, i a la que pertanyien: Jawlensky, Marianna von
Werefkin, els germans Burliuk, Kubin i Klee. D'una escissió d'aquella primera associació podem considerar que va néixer Der Blaue Reiter.
A diferencia dels expressionistes d’el pont aquest grup tendia a una purificació dels instints, i no buscaven un contacte fisiològic amb el
primordial, sinó adoptar una manera pròpia de captar l'essència espiritual de la realitat. Les seues actituds personals i artístiques no eren
primàries, sinó refinades i gairebé aristocràtiques. Per descomptat, amb El pont també tenien coses en comú: el seu rebuig a
l’impressionisme , al positivisme i a la societat del seu temps.
El nom d’El genet blau es deu a la fascinació de Kandinsky per la imatge de faula dels genets, que sovint havia pintat, i a la inclinació
estètica de Marc per la bellesa dels cavalls. Tots dos, a més, estimaven el blau. L'existència del grup no va ser llarga: el 1914 van
organitzar la seua última exposició i la Guerra Mundial els va dispersar.
A l'octubre de 1913, els artistes de “Der Blaue Reiter” van ser convidats al Primer Saló de Tardor alemany de Berlín, que tenia caràcter
internacional. A ella es van presentar conscients del divorci entre art i societat i amb una premissa que revela la seua voluntat de
mantenir-se estranys al "món": “No vivim una època en la qual l'art estiga al servei de la vida. El veritable art que avui neix sembla, més
aviat, el sediment de totes les forces que la vida no ha estat capaç d'absorbir; és l'equació que esperits de mentalitat abstracta s'extreuen
de la vida, sense desitjos, sense lluita. En altres èpoques l'art era el fenomen que feia fermentar la massa del món: aquestes èpoques
queden ara llunyanes. Fins que tornen, l'artista ha de mantenir-se distant de la vida oficial. Aquest és el nostre rebuig lliurement decidit
contra els oferiments que el món ens fa. Nosaltres no volem confondre amb ell...”
No s'evadeixen cap al món salvatge o cap a la natura, sinó a l'espiritual interior. Treballen en concepcions místiques de la creació i volen
destruir l'antiga idolatria de l'artista pels fenòmens de la natura, purificar l'impur; en aquest propòsit van deixar el camí obert a
l'abstracció. Rebutgen la brutalitat dels mètodes expressionistes que impliquen utilitzar la deformació físic: no es tracta d'agreujar una
situació de la realitat, sinó d'alliberar la veritat íntima del que ens envolta, amagada pels llaços materials que ens uneixen a ella.

Franz Marc 1880-1916

Franz Marc, va ser un dels màxims representants del expressionisme alemany, en concret del corrent Der Blaue Reiter (el genet blau).
Marc defensava l'opinió que cada persona posseeix una veritable vivència o experiència interna i externa, que es donen la mà gràcies a
l'art.
Les seues pintures més populars són els retrats d'animals. La increïble brillantor de colors així com la simplicitat de les formes
confereixen a la seua obra aquesta força vital i emoció.
El jove Marc es va criar en una casa d'artistes. El seu pare va ser el pintor Wilhelm Marc. Estudia art a Munic a finals del XIX i descobreix a
Vincent Van Gogh, a qui admirarà. Al voltant de 1910 s'ajunta amb August Macke i Wassily Kandinsky, per fundar Der Blaue Reiter.
Va morir poc després, el 4 de març de 1916, durant la I Guerra Mundial a l'edat de 36 anys.
El seu colorit va obrir les portes d'un nou art que influiria en tot el posterior, però li va interessar sobretot pel món animal (sobretot
cavalls i corbs ...). L'humà en canvi li semblava un ésser menyspreable que no era digne de retratar-se.

12