Gos estirat a la neu, 1911

El jove Franz Marc estava molt interessat en la filosofia i la teologia.

Va estudiar art, però va seguir buscant constantment un «pont cap
al món espiritual». Si mirem amb una mica d'atenció, això es pot
veure en les seues pintures d'animals.
Per Marc, els animals estaven més a prop de Déu que els éssers
humans. Evidentment eren éssers més primitius, més purs d'ànima i
per tant més bonics.
Ací l'artista pinta a una criatura de Déu en harmonia amb la natura.
Un ésser afable que emet una increïble brillantor, força vital i
emoció. E l gos es compon de superfícies angulars bidimensionals,
tot i que Marc deixa intactes els contorns naturals i la perspectiva
uniforme.
Gat en un coixí groc, 1912
Al creador de Der Blaue Reiter (El genet blau) li agradava pintar animals,
sobretot si estaven en postures relaxades, en actituds naturals. I un dels
seus animals preferits per a pintar eren sens dubte els gats. Va realitzar
diverses obres sobre felins dormint, rentant o observant alguna cosa, i totes
elles destaquen per l'ús de colors primaris, simples, però que transmeten
profundes emocions, i uns traços senzills però poderosos que descriuen a la
perfecció les maneres aristocràtiques dels gats.
Un gat és un ésser màgic que camina amb la mateixa elegància per salons de
palau que per foscos carrerons, una criatura que va fascinar als artistes des
de les albors de la humanitat. Violent o dòcil, sempre sensual, sempre amb
alguna cosa en la ment.
Així que els gats, al costat d'altres molts animals (cavalls, guineus, gossos...)
van ser els protagonistes exclusius de l'obra de Marc. El món animal era la
seua inspiració. L'humà, per contra, li semblava un ésser menyspreable que
no era digne de retratar-se en una obra d'art.

Cavall blau I, 1911 La Torre dels cavalls blaus, 1914 El destí dels animals, 1913

Paul Klee 1879-1940

Paul Klee és un artista de molt difícil catalogació, impossible d'assignar a cap tendència clara ni a una escola determinada. Durant la seua
joventut va estar proper al clima intel·lectual de l'expressionisme alemany i la seua obra posterior es va aproximar en alguns moments a
l'abstracció geomètrica i en altres al surrealisme.
Per a Klee la pintura no era una evasió, sinó un instrument visionari: Un mitjà de trobar els mons paral·lels que sospitaven que
s'amagaven després de l'anomenada realitat.
La seua màxima era: Un pintor no ha de pintar el que veu, sinó el que es veurà.
Va néixer a prop de Berna, en el si d'una família de músics, i la música va ser fonamental tant per a la seua vida com per la seua obra. Es
va formar artísticament a Munic, on va estar vinculat al grup Der Blaue Reiter (El Genet Blau) juntament amb Wassily Kandinsky, Franz
Marc, August Macke i Alexej Jawlensky. En aquesta ciutat (en aquells temps un dels centres artístics més avançats) va començar el seu
interès per l'avantguarda internacional, que el va portar a realitzar l'obligada visita a París, on li va impressionar especialment l'obra de
Robert Delaunay.
En 1914 va viatjar a Tunísia amb Macke i Louis Moilliet. Allà, la llum del nord d'Àfrica li va fer descobrir el color, que seria a partir de
llavors el motiu principal de les seues investigacions artístiques.
Durant la guerra va ser mobilitzat, però va seguir pintant (sobretot aquarel·les) dins d'un estil lluminós i amb un cert aire expressionista.
Entre 1921 i 1931 va ser professor de la Bauhaus, primer a Weimar i més tard a Dessau. Aquests van ser els anys més fructífers de la seua
carrera artística, quan el seu llenguatge pictòric es va consolidar definitivament i la seua obra va començar a ser coneguda.
Tot i el seu tarannà independent, el to constructiu de la Bauhaus es va fer notar en la seua producció artística, especialment en el període
de Dessau.

13
El 1928 va viatjar a Egipte i el paisatge d'aquest país va inspirar les seues composicions estriades, relacionades amb la seua teoria de les
estructures horitzontals i verticals, i va influir en la incorporació de jeroglífics i inscripcions a la seua pintura.
De 1931 a 1933 va viure a Düsseldorf, on va treballar com a professor de l'Akademie. Després de l'arribada del nazisme, i la declaració del
seu art com degenerat, va haver d'abandonar Alemanya i tornar a Berna, on van transcórrer els últims anys de la seua vida.
Malgrat el seu pessimisme i la seua debilitat física, conseqüència d'una greu malaltia que patiria el 1935, aquesta etapa final va ser d'una
intensitat creadora sense precedents. Llavors, potser més que mai, la seua pintura va aconseguir una perfecta unitat entre la vida i l'art.

PAUL KLEE: RECORREGUT CRONOLÒGIC

• 1879 neix el 18 de desembre a Münchenbuchsee, prop de Berna. Té nacionalitat alemanya, com el seu pare Hans (1849-1940),
professor de música. La seua mare, Ida Klee-Frick (1855-1921), cantant, era suïssa. La parella ja tenia una filla, Mathilde,
nascuda el 1876 (i morta el 1953).
• El 1880, la família es muda a la ciutat de Berna. Després dels estudis primaris, Paul Klee cursa el pre-batxillerat (Progymnasium) i
assisteix a l'Escola de Literatura de Berna. Hereta dels seus pares l'amor per la música i comença a tocar el violí a l'edat de set
anys. Als onze, és membre honorari de l'orquestra de concerts d'abonament de la Societat de Música de Berna.
En total, viurà més de la meitat de la seua vida a Berna, durant tres etapes: els primers anys de la seua infantesa, entre 1901 i
1906 i, després, des de 1933 fins a la seua mort el 1940. Parlava el dialecte de Berna. Les seues passejades per la natura bernesa
van despertar en ell el gust pel dibuix.
• 1898 Després de concloure el batxillerat, Paul Klee es trasllada a Munic per estudiar a l'Acadèmia de Belles Arts. En no ser
acceptat, s'inscriu a l'escola del pintor i gravador Heinrich Knirr. Al desembre de 1899, durant una vetllada musical, Paul Klee
coneix a la pianista Lily Stumpf (1876-1946), amb qui es casarà el 1906.
• A l'octubre de 1900, Klee ingressa a l'Acadèmia a la classe de dibuix de Franz von Stuck (1863-1928), però abandona Munic
aquest estiu, després de comprometre’s amb la seua futura esposa, Lily Stumpf.
Passa l'hivern a Itàlia amb el pintor Hermann Haller i durant aquest període viu a Roma, Nàpols i Florència. Sucumbeix a l'encant
de l'arquitectura renaixentista de Miquel Àngel i dels primers mestres del segle XV.
• 1902 Torna a la casa dels seus pares a Berna, on roman fins a 1906. Prossegueix els seus estudis de forma autodidacta, s'inscriu
en cursos de pintura de nus, treballa l'aiguafort i s'inicia en la tècnica de pintura sobre vidre. Torna a tocar en l'orquestra i escriu
crítiques de teatre.
• Al setembre de 1906, Paul Klee es casa amb Lily Stumpf. La parella s'instal·la a Munic. Lily manté a la família impartint classes de
piano. Després del naixement del seu fill Félix (1907-1990), Paul s'ocupa de la cura del nen i de les tasques domèstiques. Félix es
convertirà en escenògraf de teatre i òpera a Alemanya.
• El 1910, el Museu de Belles Arts de Berna organitza la primera exposició de Klee a Zuric, Winterthur i Basilea.
• 1911 Paul Klee inicia el catàleg de les seues obres que s'actualitzarà al llarg de tota la seua vida. Descobreix el treball de Van
Gogh i Cézanne i coneix a Alfred Kubin.
Entaula contacte amb Wassily Kandinsky, Franz Marc, Hans Arp, August Macke, Alexeï von Jawlensky i altres artistes del Blaue
Reiter (El genet blau), grup expressionista que té una gran influència sobre l'evolució de l'art abstracte.
A París coneix a Robert Delaunay i descobreix l'obra d'Henri Rousseau, Picasso i Braque. Així mateix realitza il·lustracions per al
“Cándido” de Voltaire.
• El 1913 participa en el Primer Saló de Tardor alemany.
• 1914 A l'abril viatja amb August Macke i Louis Moilliert a Tunísia, St-Germain, Hammamet i Cairuán. És en aquests llocs i en un
termini de deu dies on es converteix realment en pintor, després de deu anys de recerca: la llum del nord d'Àfrica li fa descobrir
el color com un mitjà d'expressió artística en si: "El color em posseeix ( ...) Sóc pintor. "
La visió de Macke en l'almanac del Blaue Reiter (1911) es confirma: la fusió d'Europa i Orient en un "tercer estil" que
caracteritza nombroses obres modernes.
Al maig de 1914, participa a la creació de la Nova Secessió de Munic.
• 1916 Paul Klee s'incorpora com a reservista d'infanteria a l'exèrcit alemany, pocs dies després de la mort del seu amic Franz
Marc al front. No trigarà molt en assabentar-se que el seu pare havia mobilitzat tots els seus contactes perquè no fos cridat a
files.
• Des de gener de 1917 fins al final de la guerra, és transferit a l'Escola d'Aviació de Gersthofen com a secretari de tresor. La seua
missió consisteix a fotografiar els avions que s'estavellen, el que podria explicar l'aparició en la seua obra d'un tema recurrent:
el dels ocells que cauen.
Al febrer se celebra una exposició a la Galeria Der Sturm de Berlín on, per primera vegada, aconsegueix vendre moltes obres.
Durant tota la guerra prossegueix el seu treball artístic i es fa cèlebre.
• A l'abril de 1919 se suma al comitè d'acció revolucionària dels artistes. Al juny, cau la República i Munic és ocupada militarment.
Klee es refugia a Berna.
No aconsegueix entrar a l'Acadèmia de Belles Arts de Stuttgart, però l'1 d'octubre signa un contracte amb la Galeria Hans Goltz
de Munic.
• 1920 Al maig presenta 362 treballs en el marc d'una retrospectiva a la galeria Hans Goltz, de Munic. Es publiquen 3 monografies
dedicades a Klee.
A l'octubre es contractat (pel seu fundador Walter Gropius (1993-1969)) a la Staatliches Bauhaus, que integrava a l'antiga Escola
de Belles Arts i Arts decoratives.
S'estableix a Weimar, i al gener de 1921 comença a impartir classes de pintura sobre vidre, tèxtils i pintura.
• En 1925, publica Quaderns d'esbossos pedagògics, el segon volum publicat per la Bauhaus.
Posa fi al seu contracte amb Hans Goltz i s'uneix amb Alfred Flechtheim. A la tardor participa a París en la primera exposició
surrealista.
• El 1926, es transllada a Dessau i conviu amb els Kandinsky. A la tardor, viatja novament a Itàlia. En 1928, visita Egipte.

14
 • El 1929, any del seu 50 aniversari, s'organitza una gran exposició al Palau del Príncep Imperial a Berlín. El seu galerista, Alfred
Flechtheim, exposa 150 de les seues obres.
Paul Klee té dificultat per conciliar els objectius de la Bauhaus amb la seua vida personal i laboral. Dimiteix i comença a impartir
classes a l'Acadèmia de Belles Arts de Düsseldorf el 1931.
• 1933 El 20 de gener, Hitler es converteix en canceller del Reich però, com molts alemanys, Klee no percep immediatament
l'abast dels canvis que s'anuncien.
La premsa el titlla de "bolxevic cultural", d' "artista degenerat" i de "jueu cosmopolita". S’inspecciona sa casa a Dessau i és
acomiadat de l'Acadèmia. No obstant això, roman a Alemanya i es muda a Düsseldorf.
Alfred Flechtheim és qualificat de jueu i Klee signarà, amb la seua aprovació, un contracte amb Daniel Henry Kahnweiler a París.
El 23 de desembre, quan ja ha perdut totes les il·lusions, es refugia amb Lily en un piset a Berna. Sol·licita la nacionalitat suïssa i
se li comunica que haurà d'esperar cinc anys. Se li concedirà...
• 1935 Klee no sembla sentir-se molt feliç a la capital suïssa. Però en el mes de febrer s'organitza una gran exposició a la
Kunsthalle de Berna, després a Basilea. L'èxit és rotund.
Aquest mateix any Paul Klee cau malalt. Pateix una esclerodèrmia, malaltia poc freqüent i desconeguda, que després de
l'enduriment de l'epidermis i el ressecament progressiu de les mucoses, pot ser fatal.
• El 1936 només pinta 25 llenços. Seran molts més en els anys successius, i un miler el 1939.
• El 1937 a Munic, per denunciar els artistes "degenerats", els nazis organitzen una exposició que inclou 17 obres de Klee. Al
mateix temps es retiren 102 dels seus quadres de les col·leccions públiques a Alemanya.
• 1940 Al maig se sotmet a una cura al cantó Ticino. El 8 de juny és ingressat a l'Hospital de Locarno-Muralto, on mor el 29 de
juny.
Aquest mateix any neix el seu nét Alexander Klee, i el seu fill Felix és alliberat del camp on era presoner.
Paul Klee deixa una immensa herència. En Berna i Nova York s'organitzen grans exposicions commemoratives. Les seues cendres
seran inhumades en 1946 al cementiri Schosshalde de Berna.
• El 1998 el professor de Medicina Maurici E. Müller i la seva dona Martha donen dues parcel·les de terreny al barri de Schöngrün,
així com 40 milions de francs amb una única condició: Que el museu siga abans de res un centre cultural i que el seu constructor
siga l'arquitecte italià Renzo Piano, autor, entre altres, del Centre Beaubourg de París.
• 2005 El Zentrum Paul Klee s'inaugura l'20 al 26 de juny.
• Van ser Alexander Klee i la seua mare Livia els qui van llançar la idea del museu a l'inici dels anys 90. Després de la mort de Lily
Klee, el 1946, van cedir 300 quadres i 5.500 treballs en paper a la Fundació Klee (creada el 1947) que albergava el Museu de
Belles Arts de Berna.

Creixement, 1921
Per Klee, una de les coses més importants de l'art (a més, és clar, del color) era el moviment. Però no
aquest moviment urgent, gairebé frenètic dels futuristes o els constructivistes, sinó un moviment
orgànic, universal, perfecte, un moviment lent però implacable, com és el moviment de la natura.
Paul Klee es va inspirar molt, per exemple en les plantes i en el seu creixement miraculós des que són
xicotetes fins que es converteixen en sòlids arbres. Les pautes rítmiques, les repeticions més o menys
regulars són les que marquen el ritme de la creació. Les formes creixen orgànicament, donant la
sensació de tridimensionalitat (si no fos pel tremendament esquemàtic que és tot, fregant
l'abstracte). Com veieu, formes i colors es repeteixen formant el que podríem considerar música
visual.
Klee, despres de l’expressionisme i el simbolisme, es troba en una etapa on recopila centenars
d'influències en un estil informal i infantil, però tremendament agradable i sofisticat.

Maibild, 1925
A base d'un mosaic de colors, Klee crea aquest paisatge abstracte, encara més
evocador sabent el títol (“Maibild” ve a significar alguna cosa semblant a “imatge de
maig”).
Igual que el seu amic i col·lega Kandinsky, el pintor pensa que l'art no ha de
representar la natura, sinó la seua essència, resumida en la riquesa cromàtica i la
simplificació formal.
És el que coneixem com Art Abstracte, que no és més que una lògica evolució de
l’expressionisme.
L'artista fracciona un paisatge primaveral en quadradets de color, però sense ser
esclau de la línia recta i la regularitat, permetent-se torçar i deformar les línies, i
realitzar els quadrats de mides i colors diferents.

15
Castell i sol, 1928
“una línia és un punt que es posa a caminar”. Paul Klee Després de Tunísia,
Klee mai va ser el mateix. Però també li havien marcat moltíssim els mosaics
de Ravenna, que va veure en el seu viatge de 1926. Amb tot això en ment crea
aquest colorit llenç que recull totes les característiques de l'artista:
simplificació, la geometria com a mòdul, la investigació del color, la
composició calidoscòpica i sobre tot aquest tema del “quadre dins del quadre”
(la doble vora de la composició...).
Es diu que majorment va pintar aquest quadre amb la mà esquerra, malgrat
ser destre (Es veu que aquest experiment va disparar la seua creativitat).
«Castell i Sol» és expressionisme, però ací es frega l’abstracció, per molt
figuratiu que siga pintar un paisatge. I a més amb colors molt, molt, molt
càlids. El sol sembla cremar en aquest lloc imaginari.

Gat i ocell, 1928

Com sempre, Klee juga de forma expressionista entre el figuratiu i l'abstracte i
retrata Fritzi, un dels molts felins que campaven al seu aire en l'estudi de l'artista.
Paul Klee pinta a un gat amb un ocell al cap, tots dos deliciosament esquemàtics.
Per descomptat, el color és sempre una preocupació pel pintor, i ací està molt
estudiat, encara que semble espontani. Gràcies al cromatisme de colors pastels i
suaus transicions tonals, l'obra adquireix una força dinàmica i vibrant, a més de
repartir colors a manera de sentits (verd per a la ulls, orelles i bigotis; rosa al nas i la
boca) (sinestèsia).

Cap (Grobgeschnittener Kopf), 1935

L'artista barreja expressionisme, cubisme, i un toc de surrealisme per representar aquesta
«Grobgeschnittener Kopf» (segons la inscripció de la part de baix), que es podria traduir com «cap de
tall bast».
Aquest exercici a tinta potser un autoretrat on, curiosament, Klee no introdueix cap color fora de la
gamma dels grisos.
Com sabem, el color era molt important per a Klee. No només va ser professor de Teoria del color a la
Bauhaus, sinó que els seus escrits sobre aquest concepte (com ara els «Quaderns Paul Klee»), són
considerats actualment tan importants per a l'art modern com ho va ser El “Tractat de Pintura” de
Leonardo da Vinci per al Renaixement.

La meua habitació, 1896 Invenció n° 6: Dos homes, sospitant l’un de l’altre, 1903 112, 1920 Foc al vespre, 1929

A les Aigües de Babel, 1918 Angelus Novus, 1920 Camí principal i camins, 1929 Ad Parnassum, 1932

16
Wassily Kandinsky 1866-1944
Rus, alemany i després francès, el pintor Wassily
Kandinsky va ser el gran teòric (i pràctic) de l'art
abstracte, és a dir, aquest art en què la representació de
l'objecte és secundària i fins i tot perjudicial: la bellesa de
l'art resideix en la riquesa cromàtica i la simplificació
formal. És la representació del que és essencial en l'art,
no una basta imitació de la naturalesa, que és de per si
insuperable.
Kandinsky va compaginar els seus estudis de dret i
economia amb classes de dibuix i pintura. Com a bon
aficionat a l'art de principis del segle XX, li interessaven
les cultures primitives i les manifestacions artístiques
populars russes.
Als 30 anys ho va abandonar tot per estudiar pintura a
Munic, i va viatjar per nombrosos països per descobrir
colors, formes i formes de representació allunyades de la
mimesi tradicional.
Encapçala el grup expressionista Der Blaue Reiter (el
genet blau), amb el qual comença a obsessionar-se amb
expressar alguna cosa més enllà de la simple
representació de la natura.
A poc a poc, la seua experimentació continuada culmina
(al voltant de 1910) lliurant-se a la pura abstracció. Una
mica de la llibertat cromàtica dels fauvistes, l'impuls
personal de l'artista típic dels expressionistes i una
espiritualitat que robava tant de les matemàtiques com
de la música.
Entre 1910 i 1914, Kandinsky va pintar obres de tres
categories: les impressions (inspirades en la naturalesa),
les improvisacions (expressions d'emocions internes) i les
composicions (de gran rigor compositiu encara que
basades en la pura intuïció).
Seria per tant, un dels pares de l’art abstracte, que
s'acabaria diversificant i contaminant a altres moviments
(del Surrealisme al Neoplasticisme, passant pel
Constructivisme i el Expressionisme abstracte).
Pintor d'origen rus, Wassily Kandinsky va ser un dels iniciadors de l'art
abstracte del segle XX. Va prendre classes de música i dibuix abans d'anar
a la Universitat de Moscou a estudiar Dret i Economia, on, després de
llicenciar-se, en 1892, va començar a impartir classes.
El 1895 va visitar l'exposició d’impressionisme francès i va quedar fascinat
per una obra de la sèrie dels pallers de Claude Monet. Un any més tard
Kandinsky va decidir abandonar la seua professió i dedicar-se
completament a la pintura. Es va dirigir a Munic (llavors un prestigiós
centre artístic) on va estudiar a l'acadèmia del pintor Anton Azbé i més
tard a l'Akademie der Bildenden Künste. En 1901 va participar en la
fundació de Phalanx, associació que va organitzar exposicions i va formar
una escola d’art. Allí conèixer a la pintora Gabriele Münter.
La lectura dels escrits de Wilhelm Worringer en 1909 i la música del seu
contemporani Arnold Schönberg van portar a un creixent interès per l'art
no-objectiu. Kandinsky estava preocupat pel materialisme del món
modern i veia en l'abstracció una via d'alliberament de l'home.
Va ser membre fundador de la “Neue Künstlervereinigung”, on va
conèixer a Franz Marc. Al costat d'ell abandonaria posteriorment aquest
grup per a, en 1911, començar a publicar junts l'almanac Der Blaue Reiter
(El Genet Blau), al voltant del qual es va aglutinar un variat grup d'artistes.
En les seues pàgines, Kandinsky propugnava una funció mística per a l'art,
un art no-objectiu que respongués no a un reflex de les aparences, sinó a
la força interior de l'artista. Els seus escrits, entre els quals destaquen De
l'espiritual en l'art (1912) o Punt i línia sobre el pla (1926), van servir per
difondre les seues idees.
El 1914 va tornar a Moscou, on va dur a terme una important tasca com a
membre del Comissariat d'Educació Popular. Al imposar-se el realisme
socialista com estètica dominant, Kandinsky va tornar a Alemanya, on es
va convertir en un dels més importants col·laboradors de la Bauhaus de
Weimar, alhora que la seua pintura es contagiava de la tendència
geomètrica d'aquesta escola.
Amb l'arribada al poder de Hitler el 1933 i el consegüent tancament de la
Bauhaus, Kandinsky va fugir a París i es va instal·lar a les afores, a Neuilly-
sur-Seine, on la seua pintura va recuperar l'abstracció més lliure dels seus
primers anys.

Cases de Munic, 1908

En aquesta etapa de Vasily Kandinsky podem veure els colors brillants i
intensos típics del fauvisme i l’expressionisme. En aquestes dates l'artista va
viure a Munic i va entrar en contacte amb les avantguardes, muntant amb
altres col·legues alemanys el grup expressionista Der Blaue Reiter (el genet
blau).
Es veu que l'artista està a mig camí entre l’art figuratiu i l' art abstracte,
moviment que “descobriria” dos anys després.
Les referències a la realitat comencen a preocupar cada vegada menys a
l'artista, emfatitzant en canvi el valor de les sensacions i la força emocional de
l'art.
Les figures estan reduïdes a taques. L'arquitectura dels edificis són també
taques de color. La perspectiva... (ni ho intenta)
No obstant això, el conjunt és sorprenentment harmoniós: els colors es
complementen adequadament.
L'important en art resideix en el que transmet, no en el que representa...
Per què fer una basta imitació de la naturalesa, que és de per si insuperable? 'Retratem l'essencial, l'espiritual, l'emocional... !

Composició 8, 1923
L'art fins i tot quiet en una paret té el poder de moure.
Kandinsky va revolucionar el món de l'art aplicant criteris objectius
(matemàtiques, ni més ni menys...) per evocar les més profundes emocions.
Per descomptat, ni als buròcrates comunistes, ni als criminals nazis els va semblar
que les seues abstraccions tenien algun valor i Kandinsky va anar convertint-se en
l'etern artista exiliat, sense més pàtria que l'art.
Influït pels seus contemporanis en l' art, la ciència i la música, aquest artista (tant
teòric com pràctic) va voler deixar clar que en realitat no importa el què sinó el
com... Per exemple, com les formes i els colors afecten a qui les contempla.

17
 Interior: el meu menjador, 1909
Kandinsky va anar abandonant poc a poc la figuració seguint les seves pròpies
teories sobre l'espiritualitat en l'art i la relació de la pintura amb la música.
L'artista havia arribat a Munic l'any 1896, abandonant la seua carrera com a
professor de Dret a Moscou. En aquell temps la ciutat era un dels centres
artístics més actius d'Europa i el jove pintor amateur es va convertir en
professional, i al costat d'altres artistes fundaria després Der blaue Reiter (El
genet blau), que feien un expressionisme colorista i musical.
El 1908 se'n va anar a viure a la xicoteta ciutat bavaresa de Murnau (Ací és on
comença la seua tendència cap a l'abstracció).
Kandinsky encara conserva en quadres com aquest la seua influència fauvista,
amb aquestes formes simplificades i la vibració cromàtica, però a poc a poc
comença a reduir cada vegada més detalls com ho feien Matisse o Derain.
Per descomptat, la música va jugar un paper fonamental en aquesta evolució.
Kandinsky estava entusiasmat pel compositor Arnold Schoenberg i la seua
controvertida “música atonal”. Després d’escoltar un dels seus concerts a Munic va quedar entusiasmat i va començar a pintar
«Improvisacions», obres experimentals que no contenen elements reconeixibles de cap classe.
Molts cercles, 1926
Quan Kandinsky va tornar al seu Moscou natal després de la I Guerra Mundial,
va adoptar certs aspectes dels experiments artístics utòpics de l'avantguarda
russa. Sempre havia posat èmfasi en les formes geomètriques, però ara
connectava amb Malevich i companyia (pel que fa a l’esforç per establir un
llenguatge estètic universal).
Per aquest motiu Kandinsky comença a expandir el seu propi vocabulari
pictòric amb obres com aquesta, basant-se clarament en les composicions del
suprematisme i el constructivisme.
De retorn a Alemanya comença a crear la seua pròpia abstracció lírica: cercles,
trapezis, línies i colors... Tot podia ser explicat de manera abstracta, com
succeeix amb la música. L'artista s'uneix a la Bauhaus i ací radicalitza encara
més la seua experimentació geomètrica, en aquest cas amb cercles.
La importància dels cercles en aquesta pintura es basa en aquesta imatge
còsmica i harmoniosa.
El cercle (segons Kandinsky) és la síntesi de les majors oposicions. Combina el
concèntric i l'excèntric en una sola forma i en equilibri; de les tres formes
primàries, apunta més clarament a la quarta dimensió.
Negre i violeta, 1923
Es diu de Kandinsky que en una visita al museu Hermitage,
contemplant l'obra de Rembrandt, va sentir que la pintura vibrava i
sonava (un experiència sinestèsica on la vista sentia la pintura).
Apassionat per la música, especialment per l'òpera, va decidir
traslladar-se a Munic en 1898 per formar-se com a pintor i buscar les
melodies que havia percebut a través d' Rembrandt i Monet (va
comprendre que de l'associació de colors sorgien “melodies
cromàtiques”).
Kandinsky pensava que la música és l'art més abstracte, l'únic que no
imita la naturalesa, sorgeix de l'interior de l'artista. I aquesta va ser la
seua recerca pictòrica, l'abstracció. Les dues arts tenien molt a veure i
sobre això va practicar i va teoritzar, unint les dues disciplines sota
l'atenta mirada de les matemàtiques i la geometria.
Per entendre’l cal “sentint” la intensitat dels colors, de les formes
triangulars, esferes, punts i línies que es desprenen amb força de les
tubes, trompetes, trombons i violins d’una orquestra. De la mateixa
manera el llenç de Kandinsky està ple de formes musicals suspeses en
un espai, són música pintada.

Composició VII, 1913 El cavaller blau, 1903 Estudi de color, quadrats amb cercles concèntrics, 1913

18