Modernisme

Característiques:
Elements diferenciadors de l'art modernista
enfront del geometrisme de l’ART DECÓ i els
NEOESTILOS anteriors.
Modernisme és el terme amb el qual es designa a
un corrent de renovació artística desenvolupada a
la fi del segle XIX i principis del XX, durant el període
denominat fi de siècle i belle époque.
Les diferents denominacions que té en diferents
països fan referència a la intenció de crear un art
nou, jove, lliure i modern, que representés una
ruptura amb els estils dominants en l'època, tant els
de tradició academicista (l'historicisme o
l'eclecticisme) com els rupturistes (realisme o
impressionisme). En l'estètica nova que es va
tractar de crear predominava la inspiració en la
naturalesa alhora que s'incorporaven novetats
derivades de la revolució industrial, com el ferro i el
vidre, superant la pobresa estètica de l’arquitectura
del ferro de mitjans del segle XIX.
* La utilització habitual dels termes modernism (en
anglès) o modernisme (en francès) no es refereix a
aquest moviment artístic, sinó genèricament a les
avantguardes o l'art modern.
• Inspiració en la naturalesa i l'ús profús d'elements d'origen natural però
amb preferència en els vegetals i les formes arrodonides de tipus
orgànic entrellaçant amb el motiu central.
• Ús de la línia corba i l'asimetria; tant en les plantes i alçats dels edificis
com en la decoració.
• Tendència a l'estilització dels motius, sent menys freqüent la
representació estrictament realista.
• Ús d'imatges femenines en actituds delicades i gràcils, amb un
aprofitament generós de les ones en els cabells i els plecs de les
vestimentes (drapejat).
• Actitud tendent a la sensualitat i a la complaença dels sentits, arribant
fins a l’erotisme en alguns casos.
• Llibertat en l'ús de motius de tipus exòtic, siguin aquests de pura
fantasia o amb inspiració en diferents cultures, com per exemple l'ús
d'estampes japoneses.
• Aplicació envoltant del motiu prenent alguna de les característiques
anteriorment esmentades en contraposició amb les característiques
habituals de l'element a decorar.
• L'element destacat de tipus orgànic embolica o s'uneix amb l'element
que decora.

Durada cronològica i extensió geogràfica del modernisme.

El modernisme es va desenvolupar a finals del segle XIX i principis del XX, durant el període anomenat fi de siècle i belle époque.
Des de 1880 fins a 1920 que comença l'Art Decó.
L'Exposició Universal de París (1900) va significar una fita destacada. van ser especialment impactants les instal·lacions coordinades (en
disseny i color) d'obres d'art al costat de mobles i tapissos, exposades per iniciativa de la “Maison de l'Art Nouveau”
En diferents països va rebre diverses denominacions: Art Nouveau (en Bèlgica i França), Jugendstil (en Alemanya i països nòrdics),
Sezession (en Àustria), Modern Style (en els països anglosaxons EUA, el Regne Unit), Nieuwe Kunst (en Països Baixos) i Liberty o
Floreale (en Itàlia). Espanya i a Llatinoamèrica rebrà el nom de Modernisme

1
El modernisme a Europa: Art Nouveau, Liberty, Sezession, Jugendstil.
El modernisme és un art burgès, molt car, que intenta integrar en l'arquitectura tot l'art i totes les arts. És un corrent essencialment
decoratiu, encara que posseïx solucions arquitectòniques originals. Aquest moviment utilitza les solucions que la revolució del ferro i
del vidre aporten a l'arquitectura, i se serveix de la indústria per a la decoració d’interiors i les forges de les reixes, etc...
Les seues formes són toves i arrodonides, encara que no és això l'única cosa característic del modernisme sinó la profusió de motius
decoratius.
La influència del modernisme arquitectònic es deixa sentir encara en l'arquitectura actual.

Art Nouveau
El modernisme arquitectònic neix a Bèlgica (on se li donarà el nom d'art nouveau amb l'obra d’Henry van de Velde i Victor Horta.
L'ondulació de les teulades i façanes, l’aplicació de materials com el ferro forjat, els motius de vegetació natural i el disseny acurat de la
decoració i de cada element arquitectònic i de mobiliari de l'interior són característiques a les seues obres.
Henry van de Velde Victor Horta
Fou un arquitecte, dissenyador industrial i pintor belga que va Arquitecte belga considerat (junt a van de Velde i Paul Hankar)
treballar en diversos països europeus, i especialment a (França, el pioner del modernisme a Bèlgica.
Alemanya, Suïssa i els Països Baixos). Fill d'un llenyataire, va estudiar a París i després a Brussel·les,
És considerat, un dels fundadors del Modernisme a Bèlgica. Més on més tard va treballar a l'estudi d'un arquitecte de formació
tard va evolucionar cap al Racionalisme mostrant-se partidari de neoclàssica.
l'absència d'ornamentació. Entre els anys 1892 i 1893 realitza la seua primera obra
Pensava que totes les arts havien de subordinar-se a les arts innovadora: la casa Tassel, un edifici unifamiliar erigit a
decoratives, ja que millorant l'entorn de l'home, l'home Brussel·les, on prescindeix del passadís i de les habitacions en
millorava. Per aquest motiu dissenyava fins a l'últim detall dels fila creant espais fluids i donant un nou tractament a l'ús del
seus espais. ferro i del cristall, creant formes vegetals tant en elements
arquitectònics (columnes), com en el mobiliari (tulipes de llums
i d'altres).
Més endavant edifica la casa Solvay (1895-1900) i la seua
pròpia casa, la casa Horta (1898), seguint idèntics paràmetres.
Però no solament es dedica a la construcció d'habitatges sinó
que aplica el nou estil a altres edificis nascuts dels canvis socials
i econòmics del segle. Així, entre 1896 i 1899, construeix la que
ha estat considerada la seua obra mestra, La casa del Poble (seu
del Partit Socialista Belga), i entre 1901 i 1903 els grans
magatzems Innovation, ambdós edificis lamentablement
desapareguts, però dels quals queden testimoniatges
fotogràfics.
Bloemenwerf House (1896). Cadira dissenyada per a la casa En el període 1927-1931, fou director de l'Acadèmia Reial de
Belles Arts de Brussel·les.

Interior casa Tassel Casa Solvay Casa Horta la Casa del Poble, enderrocada el 1965

Entrada a la Secessió
Secessionsstil o Sezessionsstil
La Secessió vienesa (també anomenada Secessionsstil, o Sezessionsstil a Àustria) va formar part
del molt variat moviment actualment anomenat modernisme. Va ser fundada el 1897 per un grup
de 19 artistes vienesos (Gustav Klimt, Koloman Moser, Josef Hoffmann, Joseph Maria Olbrich,
Max Kurzweil, Otto Wagner, i d'altres) que havia abandonat l'Associació d'Artistes Austríacs.
Com a projecte de renovació artística, tractava de reinterpretar els estils del passat davant els
embats de la producció industrial que estaven despullant estructural i estèticament la realitat de
l'art i la societat de l'època. El seu primer president va ser Gustav Klimt.
Té unes característiques que el diferencien d'altres modernismes: a la secessió, encara que es
busca l'elegància, predomina la sobrietat formal, i fins i tot certa severitat, en els casos en que es
transgredeix la sobrietat surt a la llum l'expressionisme.
A diferència d'altres moviments, no hi ha un únic estil que uneix el treball de tots els artistes
secessionistes. El pavelló de la Secessió podria considerar-se la icona del moviment. Sobre la
porta d'entrada d'aquest, fou gravat el rètol que diu "Der Zeit ihre Kunst, der Kunst ihre Freiheit"
(A cada temps el seu art, i a cada art la seua llibertat). Cal dir que la tipografia secessionista és un
element determinant: li donen gran importància a la lletra, que té un valor formal, compositiu i
comunicatiu.

2
Encara que la Sezession se sol adscriure al modernisme, cal assenyalar que presenta importants diferències: en la Sezession, encara que
es busca l'elegància, predomina la sobrietat formal, i fins i tot certa severitat.
La decoració és modernista, però ni orgànica ni naturalista, sinó estilitzada i abstracta. Els treballs són molt estructurats, i s'hi dóna
molta importància a l'ordre, l'equilibri i la geometrització (el quadrat i el cub són repetits contínuament).
La primera exposició va tenir lloc el 1898. El mateix any, es va fundar la
revista d'art austríaca Ver Sacrum.
El grup va fer grans contribucions amb la seua política d'exposició: dóna a
conèixer als impressionistes francesos; es va fer famosa La XIV exposició de
la Secessió 1902), dedicada a Ludwig van Beethoven.
El 1903, Hoffmann i Moser van fundar el Wiener Werkstätte com una
associació de producció d'artistes visuals l'objectiu de la qual era reformar
les arts i l'artesania.
El 1905, Gustav Klimt va renunciar a la Secessió de Viena amb un grup
d'artistes (incloent Koloman Moser i Carl Moll ), ja que hi havia diferències
d'opinió en les concepcions artístiques.
La Secessió de Viena continua sent una important casa d'exposicions per a
La casa d'exposicions de la Secessió de Viena
l'art contemporani de Viena.

Jugendstil.
La traducció literal de Jugendstil seria "estil jove o de la joventut" i designa la variant de l'Art
Nouveau que va sorgir a Alemanya durant l'última dècada del segle XIX. El terme provenia del
títol de la revista Jugend (fundada per Georg Hirth a Munic el 1896, va exercir un paper
important en la popularització del nou estil).
Influïts per les idees reformistes de John Ruskin (1819-1900) i William Morris, els dissenyadors
del Jugendstil, com Hermann Obrist, Richard Riemerschmid i August Endell, tenien uns
objectius més idealistes que els seus contemporanis europeus lligats a l'estil Art Nouveau. No
només pretenien reformar l'art sinó també recuperar un estil de vida més senzill i menys
condicionat pels imperatius comercials. Compartien l'optimisme de la joventut i un gran
respecte per la natura que van traslladar a tota la seua obra.
Els dissenyadors del Jugendstil s'inspiraven en el funcionament del món natural que revelaven
els avenços en investigació científica i tecnològica.
A Alemanya, aquest nou estil s'oposava a la política artística oficial de l'Imperi promoguda des
de Berlín, i moltes regions amb l'ambició d'expressar el seu sentiment d'autonomia cultural,
com Dresden, Munic, Darmstadt, Weimar i Hagen, van adoptar amb entusiasme el Jugendstil.
Els dissenyadors del Jugendstil van estar més a prop que els seus contemporanis associats a
l'Art Nouveau de salvar la distància que hi ha entre la "manufactura artística" i la producció
industrial. Es van crear nombrosos tallers per produir els seus dissenys reformats, entre els quals cal destacar els Vereinigte
Werkstätten für Kunst im Handwerk (Tallers Units per a Artistes Artesans) en 1897 i els Dresdener Werkstätten für Handwerkskunst
(Tallers de Dresden per a Artistes Artesans) el 1898. Aquestes empreses es van crear amb la intenció de produir articles per a la llar
usant mètodes ètics de fabricació. Els objectes creats a Dresden no estaven tan elaborats i, per tant, eren més barats que els fabricats a
Munic, però seguien estant fora de l'abast de la butxaca de la família mitjana.
La Darmstädter Künstlerkolonie (Colònia dels Artistes de Darmstadt, creada amb els fons privats del gran duc a 1899) comprenia al
principi vuit edificis, inclòs l'estudi Casa de l'Art Decoratiu de Josef Maria Olbrich (del Secession vienès), i set residències per a artistes
construïdes per als membres de la colònia. Aquesta no només va ser important pel nou estil arquitectònic cívic que va promoure sinó
també pel seu suport a la fabricació d'obres d'art.
L'arquitectura i el disseny del Jugendstil sovint combinaven la innovació estructural i les formes naturals abstractes per crear una
extraordinària combinació de monumentalitat i lluminositat visual. La tendència va aconseguir el seu zenit el 1900, però poc després va
ser desbancat pel racionalisme industrial (Deutscher Werkbund, fundat el 1907 per un grup de promotors, dissenyadors, arquitectes i
artistes, alguns dels quals havien pertangut al Jugendstil).

Modern Style
Si bé, és aquest país el bressol de l'Arts & Crafts, consideraven l'Art Nouveau
francès molt recarregat i en certs aspectes vulgar. A Anglaterra l'Art
Nouveau no aconsegueix un gran desenvolupament, resistint-se a les línies
sinuoses característiques d'aquest moviment.
En aquest període es desenvoluparia un grup liderat per Mackintosh.
Charles Rennie Mackintosh (Arquitecte, dissenyador i artista escocès) té un
estil marcadament sobri i recorrent a figures geomètriques. Es va fer
conegut després de la seua obra, Glasgow School of Art, un edifici
d'estructures rectangulars i juxtaposicions de sofisticades línies corbes.
Després es dedicaria al disseny d'interiors, on crearia mobles que van
atreure la mirada de molts i posteriorment van ser exposades a la Casa
Mackintosh (mobles que combinaven la rudesa del medievalisme amb la
delicadesa de la modernitat: suaus curvatures amb elements geomètrics).
Després, formaria el grup The Four amb alguns socis. Aquest grup crearia les Edifici Mackintosh de l'Escola d'Art de Glasgow
bases de l'estil de Glasgow, es va dedicar a la decoració de tot tipus
d'objectes, caracteritzat per sempre recórrer a l'abstracció però respectant la línia. Gràcies al seu treball i la creació d'aquest grup es
van obrir les portes al mercat internacional. La crítica els va saber acollir i van ser acceptats ja que eren un tant orgànics, sobris i amb
simplicitat en les seues decoracions.

3
El Liberty i le Florale
A Itàlia com en molts altres moviments l'Art
Nouveau es va manifestar en obres gràfiques
menors, és a dir, postals, calendaris,
invitacions, etc.
En l'arquitectura, Giuseppe Sommaruga, i
obres destacades com la Casa Galimberti, al
Cinema Dumont i la Casa Guazzoni.
I en el disseny industrial, Eugene Quarti i
Giácomo Cometti.
El nou estil va arribar tard a Itàlia, ja que
estaven regits encara pel simbolisme, però el
que li va obrir les portes va ser el major
exponent d'aquest moviment: Giovanni
Segantini, qui en les seues obres mostrava el
simbolisme però acompanyat d'elements
decoratius.
La paraula Liberty procedeix aquesta
denominació dels magatzems londinencs
"Liberty & Co" que, gràcies al suport als
dissenyadors d'aquest nou estil van
Façana de la Casa Galimberti. Milà
subministrar a la fi del segle XIX objectes
pertanyents a aquest moviment a Itàlia des d'Anglaterra, donant a conèixer la tendència.
Dels diferents trets de l'Art Nouveau, el liberty incorpora de forma intensa els elements de gust floral i s'apliquen materials industrials
que es combinen amb les tècniques artesanals més diverses: escultures de pedra natural i artificial, ferros martellejats i forjats, vitralls,
mosaics, esgrafiats i decoracions de majòliques acolorides.
L'arrancada més tardana del liberty facilita recollir la diversitat formal del moviment a Europa: des dels motius curvilinis inspirats en el
món vegetal i floral, propis de les obres franceses i belgues, fins a l'estilització geomètrica i l'ús de volums àlgids i compactes embellits
per decoracions lapidoses o ceràmiques del Jugendstil alemany i de la Secessió austríaca.
La revista que serviria de finestra a artistes del Liberty seria Novissima. El que va cridar més l'atenció va ser Aleardo Terzi.
Posteriorment van ser apareixent noves cares com Duillo Cambelloti, Umberto Bottazzi i Alfredo Baruffi. Aquests artistes es van
dedicar a treballs gràfics, ja que amb el Liberty se li dóna major difusió a la il·lustració, en aquest cas enfocada a la joventut.
Aleardo Terzi és un dissenyador gràfic, que va destacar en les publicacions sorgides pel nou moviment Liberty. La seva obra està
inspirada en la Secessió vienesa, en les composicions bidimensionals, basades en la línia i els colors plans. Terzi es va fer famós per una
sèrie de dones que va fer per a la revista Novissima, gràcies a aquest treball se li obren les portes a altres revistes i comença la seua
obra gràfica en cartells i targetes postals que van estar de moda en aquesta època.
Duilio Cambellotti és seguidor de les idees de William Morris, va buscar fer un art popular tornant-se artista-artesà multi-polifacètic. Va
dissenyar des de mobles, fins vitralls. Tenint al seu torn, com a inspiració a Víctor Horta i Henry Van de Velde. Es va caracteritzar per
buscar sempre la fantasia, i una bona composició d'elements, molt original. Va dissenyar escenografies.

El modernisme a Espanya
Va ser a Barcelona on el modernisme va tenir major
importància. Els arquitectes modernistes catalans
(Rogent i Amat, Domenech i Montaner (El Palau de la
Musica), Puig i Cadafalch ...) van desenvolupar un
llenguatge propi, del que va partir Antoni Gaudí per
desenvolupar el seu particular univers artístic, molt
personal.
També va tenir desenvolupament en altres zones
(Cartagena i La Unió, Alcoi, València, Àvila, Zamora,
Saragossa, el Baix Aragó, Ceuta, Melilla, Salamanca,
algunes de les cases d'indians de la zona cantàbrica,
Canàries i Mallorca)
Com ja s’ha dit Catalunya va ser el focus més
important de modernisme espanyol. la burgesia
catalana, dinàmica, culta i nacionalista, i que s'havia Terrat de “la pedrera”
enriquit amb el comerç i la indústria, va ser la classe
social que va defensar el Modernisme com expressió nova de l'art en edificis construïts a l'Eixample barceloní, que plasmen el sentit de
progrés. El moviment conegut com a Renaixença pretenia el ressorgiment de la cultura catalana i es va desenvolupar bàsicament en el
camp artístic-arquitectònic. El seu desig era recordar l'època de major esplendor català, per això va introduir elements historicistes,
sobretot relacionats amb el gòtic.
La figura més representativa de l'arquitectura d'aquest moment va ser Antonio Gaudí (1852-1826). Va néixer a Reus (Tarragona). Va
cursar estudis a l'Escola Superior d'Arquitectura de Barcelona. Algunes de les seues obres més destacades són El Parc Güell (1900-1914)
de Barcelona, obra de gran imaginació i adaptada a la topografia accidentada de la zona. També el palau episcopal d’Astorga (1887-
1993) o La casa dels Botines a Lleó (1891-1894) on Gaudí s’inspira en l'edat mitjana, i més concretament en el gòtic, amb elevades
torres, pinacles decorats i finestres allargades.

4
En l'eixample de Barcelona, Gaudí va realitzar la casa Batlló (1904-1906), de parets ondulades i columnes en forma d'os, i la casa Milà
(1906-1910), coneguda com La Pedrera. Però la seua obra fonamental, aquella en què Gaudí va voler plasmar les noves concepcions
espacials és la inacabada església de la Sagrada Família (iniciada el 1883). Aquest edifici és, potser, el que millor resumeix tant la seua
evolució personal com la de les seues característiques. Va planejar un temple d’enormes dimensions amb tres grans façanes, una cripta
i naus d'estil gòtic, però només va poder concloure la façana de la Nativitat, que s'eleva sobre tres portals oberts profusa i
meravellosament decorats, que desprenen un aire que frega el surrealisme.
A Barcelona va treballar també Lluís Domènech i Montaner (1850-1923), autor, entre altres obres, del Palau de la Música, construït
entre 1905 i 1908 a partir d'una racional estructura del ferro. En aquest edifici cal destacar la profusa i exuberant decoració, que li
proporciona una gran elegància.

Característiques generals de l'arquitectura modernista.

• El Modernisme va ser un ampli moviment artístic que es va desenvolupar entre 1890 i 1910 aproximadament. Va rebre
diferents denominacions segons els països: Art Nouveau a França, modern style a Anglaterra, Jugendestil a Alemanya,
Sezessionstil a Àustria, stile liberty a Itàlia.
• Va suposar la reacció de la burgesia enriquida contra alguns dels efectes de la revolució industrial. Aquest grup social adinerat
buscava un art relacionat amb el passat que resultés més elegant i de més qualitat que l’arquitectura del ferro i el vidre que
començava a desenvolupar-se. L'arquitectura modernista va prendre com a model el gòtic per escapar de la lletjor de les
• construccions i els objectes de caràcter industrial.
• En línies generals va tractar d'imitar les formes de la natura. d'aquesta manera, omple els murs, les portes, les baranes, els
sostres... dels edificis amb una decoració orgànica a base de tota classe de flors, algues, libèl·lules, aus, etc.
• El Modernisme pretén fusionar l'art amb la vida quotidiana, per aquest motiu els artistes no només projecten edificis sinó que
dissenyen també mobles, objectes diversos i fins i tot vestits. Hi ha, a més, un desig ferm de que els elements estructurals es
converteixen en elements decoratius. Per això, les columnes i les bigues de ferro, de ciment o de pedra tendeixen a quedar a la
vista i a ser integrades en la decoració.
• Es treballa amb tot tipus de materials, però tractats de forma artesanal com conseqüència d'aquesta recerca del bon gust,
l'elegància i el refinament a la que aspira la burgesia, principal client d'aquest moviment.
• Els arquitectes modernistes conceben l'edifici com un ésser viu, capaç de créixer i desenvolupar-se. Aquesta concepció
orgànica es tradueix en un intent per integrar els espais interiors (eliminar els passadissos, per exemple) i per crear una sensació
de continuïtat, el que moltes vegades porta a la asimetria en portes, finestres i en tot tipus de detalls.

El Modernisme ondulant i el Modernisme geomètric.

A Europa distingim dues tendències modernistes: el modernisme ondulant i el modernisme geomètric. En el primer, que es va
desenvolupar a Espanya, Bèlgica i França, domina la línia corba; el segon va tenir el seu auge a Àustria i Gran Bretanya i es caracteritza
per les línies rectes i els plans perpendiculars.

Modernisme ondulant.
Bèlgica es considera el bressol del Modernisme. Allà va treballar Víctor Horta que va concedir gran importància al ferro com a element
constructiu i decoratiu, arribant a projectar autèntics edificis "gàbia". Entre les seues obres, cal destacar la Casa Tassel de Brussel·les, el
més representatiu dels edificis modernistes. A França, l'arquitecte i decorador més significatiu va ser Héctor Guimard que va realitzar
les entrades de les estacions del metro de París, en què es combinen perfectament ferro i vidre i predominen els motius vegetals.

Modernisme geomètric.
Aquest corrent va plantejar una arquitectura de línies més sòbries i severes, basada en la línia recta i en la composició planimètrica. En
Gran Bretanya va destacar Rennie Mackintosh, un arquitecte escocès que va imposar l’estil ortogonal, caracteritzat per l'ús de la línia
recta, els plans perfectament definits, el rebuig a les estridències decoratives i els interiors refinats i exòtics. La seua obra més
important és l'Escola d'Art de Glasgow.
L'arquitectura geomètrica britànica va influir, al seu torn, sobre un grup d'arquitectes austríacs, l'obra acabaria desembocant en
l'arquitectura racionalista alemanya. L'autor més excel·lent va ser Otto Wagner, que va manifestar clarament el seu interès per
l'urbanisme i per les construccions a força de ferro i vidre. Entre les seves produccions destaca la Caixa Postal d'Estalvis de Viena, que
es caracteritza per una senzilla utilització dels materials, el predomini de la línia horitzontal i el seu alt grau de funcionalitat.

L'obra arquitectònica d'Antoni Gaudí, Víctor Horta i Adolf Loos

Víctor Horta
La Casa Tassel, la Casa Solvay, la Casa van Eetvelde i la Casa-taller d'Horta estan situades a Brussel·les i van ser realitzades per
l'arquitecte Victor Horta, un dels iniciadors del Modernisme a finals del segle XIX. Aquestes obres van significar una revolució estilística
caracteritzada pel pla obert, la difusió de la llum i la brillant integració de les línies corbes en la decoració i en l'estructura de l'edifici.
Aquestes quatre cases de Victor Horta van ser inscrites en el Patrimoni de la Humanitat de la Unesco l'any 2000
La Casa Tassel És una de les primeres construccions de l'arquitecte. Va ser una obra far ja que va trencar la disposició clàssica de les
habitacions a les residències de Brussel·les. En elles, la porta d'entrada es trobava sempre al costat de la façana i es perllongava cap a
l'interior per un llarg passadís lateral permetent llavors accedir a les tres parts que segueixen una a continuació de l'altra: el saló al
costat del carrer, el menjador al mig i el pati cobert al costat del jardí.
Víctor Horta va posar la porta d'entrada al mig de la façana, va col·locar el passadís a la zona central de la casa i va sacrificar el centre
de la casa per instal·lar un “pou” de llum.
A la Casa Solvay la façana és simètrica fins al moment en què arriba al nivell situat entorn a la porta-finestra de la planta principal.
Aquesta porta dóna accés a un balcó i està flanquejada per dos miradors. A la façana es poden trobar els materials favorits d'Horta: el

5
vidre, el ferro i la pedra natural. Dins, una primera escala, proveïda d'una barana en metall daurat, condueix des de la planta baixa a la
planta principal on es troben els espais de recepció Aquests espais estan separats els uns dels altres per mampares esmaltades que
poden obrir-se per crear un enorme espai continu en gairebé tota la superfície de la casa. Aquesta escala està culminada per una
impressionant vidriera amb una curvatura que garanteix també una distribució òptima de l'aire calent proporcionat per les boques de
calefacció situades al peu de l'escala. Sota aquesta vidriera, una segona escala permet accedir als pisos superiors on es troben les
habitacions i sales de bany.
El Museu Horta. Dos edificis composen aquesta construida entre 1898 i 1901. Encara que van ser concebuts junts i es comuniquen
interiorment, tenen cadascun la seua pròpia individualitat, distingint la casa privada de la casa del taller.
L'habitatge privat inclou dues escales: l'escala principal destinada als propietaris i convidats, i una escala de servei. Però el més notable
és l'estructura interna de l'habitatge privat: no es divideix realment en plantes, ja que la pujada es fa progressivament. I això, combinat
amb la quasi absència de parets de separació, obre perspectives variades, a més de les horitzontals, que contribueixen a donar la
impressió d'una casa molt més àmplia del que realment és.

Casa Tassel

Casa Solvay

Museu Horta

6
Gaudí
La seua obra es pot qualificar sense cap dubte com un modernisme fortament impregnat de referències "historicistes", fins i tot
romàntiques, exòtiques... a la construcció es veuen clares influències neogòtiques (el Palau Arquebisbal d'Astorga és un bon
exemple) i neomudéjars (es poden veure ara la Casa Vicens a Barcelona o El Capricho a Comillas), i en la decoració es pot parlar de
naturalisme (amb referències copiades del natural).
En 1900 comença l'etapa que podem anomenar de "maduresa" de la seua obra i del seu prestigi. Comença rebent el premi de
l'Ajuntament de Barcelona, amb la “Casa Calvet”, dissenya la porta de la “Finca Miralles a Sarrià”, comença a edificar la “Casa Sagués”
en Bellesguard, comença a Montserrat una estació del Rosari Monumental, i, sobretot, comença una de les seues obres més
emblemàtiques: el Parc Güell (que havia de ser una urbanització privada de seixanta habitatges i quedà reduïda a unes poques i a la
urbanització general de l’entorn).
Fins a 1910 desenvolupa diversos dels seus projectes més importants, destinats a fer-se famosos: la reforma de la Casa Batlló i, al
mateix passeig de Gràcia, la construcció de la Casa Milà (la famosa Pedrera).
En el conjunt de l'obra no eclesiàstica de Gaudí no hi ha dubte que La Pedrera és el màxim exponent de les seues idees imaginatives,
exuberants, i totalment originals. La unió entre el suport arquitectònic i la decoració que aquest sustenta es desenvolupa amb la
màxima profunditat. La corba està present a tot arreu fent de Gaudí un dels arquitectes més "personals" entre tots els modernistes.
També en aquesta "dècada prodigiosa", mentre segueix treballant a La Sagrada Família, inicia les obres que durà a terme a la Colònia
Güell a Santa Coloma de Cervelló, des del punt de vista tècnic, el disseny de l'església presenta unes dificultats que Gaudí va resoldre a
la perfecció, i que coneixem bé donat que van ser descrites, juntament amb la seua imaginativa solució, en l'obra “Filosofia de les
estructures”, publicada el 1910 per l'arquitecte Fèlix Cardellach.
En aquesta etapa de la seua obra, Gaudí abandona tot tipus de referències historicistes, i sota la influència del simbolisme imperant es
llança a un esteticisme sense excuses, basat en una imaginació totalment en llibertat...
Casa Milà o La pedrera (1907 – 1910). Antoni Gaudí
Construïda amb Pedra, maó, ceràmica i ferro. D’estil
modernista i localitzada a Barcelona.
CONTEXT HISTÒRIC:
A la Catalunya del XIX apareix, com a la resta de països avançats
d’Europa, una nova societat: industrial, burgesa i liberal, gràcies
als canvis propiciats per la Primera i Segona Revolució
Industrial. A finals de dit segle, aquesta burgesia catalana
comença a mobilitzar-se en contra dels interessos del Govern
central d’Espanya. Intenten crear una Catalunya nova que
reunís els requisits: autònoma, liberal, culta i cosmopolita.
Aquests moviments es bategen com “la Renaixença”. Aquest
ressorgir català va sembrar un nacionalisme que acabà
estenent-se en tots els àmbits (polítics, econòmics, artístics...).
Durant la construcció de la casa Milà a Barcelona hi va haver
una crisi (1909) que afectà a la situació política general i a la
societat catalana.
ANÀLISI FORMAL:
Espai exterior: L’edifici està format per dues cases adossades de cinc pisos que
s’organitzen al voltant de dos patis. Les seues dues façanes, construïdes amb pedra, ferro
als balcons i ceràmica, són ondulades. Aquesta ondulació aporta moviment a la
composició, la qual té un ritme marcat per l’horitzontalitat. Cal dir que la façana és una
estructura independent que es connecta a l’edifici amb bigues i tirants de ferro. Les
finestres són totes de diferent mida.
A la part superior de la construcció hi trobem un àtic fet d’arcs parabòlics i recobert de
tessel·les, i els dos celoberts que aporten ventilació i llum natural a l’interior dels patis.
El pes de l’edifici s’aguanta en un entramat de pilars, columnes i bigues.
Espai interior: La Pedrera és de planta lliure gràcies a que l’edifici està sustentat per pilars
i jàsseres, la qual cosa elimina la necessitat de murs de càrrega. Com que la distribució i
compartimentació de les plantes és irregular, les
cambres adopten formes poligonals, havent-hi
d’adaptar els mobles a cada espai.
A la planta baixa s’hi troba una escala principal que
dóna accés al que va ser el pis de la família Milà. No hi
ha més escales, tret de les de servei, ja que a l’edifici
no hi trobem la típica escala de veïns.
A les golfes trobem una planta continuada sense cap
columna ni paret, tan sols arcs que formen un espai
semblant a una cova.
Si anem al terrat, esglaonat en diferents nivells, veiem una mena de bosc ple de formes màgiques
que recorden a un exèrcit o a unes peces d’escac.
Estil: El Modernisme com a moviment arquitectònic sorgeix al voltant dels anys 1890-1910, i es
caracteritza per reaccionar en contra de l’historicisme acadèmic, proposant una arquitectura
decorativa inspirada en la natura. Qui reclamen aquestes formes més “refinades” són la burgesia
industrial, que volien alguna cosa més del que oferia la producció de les fàbriques. Els seus trets

7
més característics són: trencar amb la tradició,
aprofitar els avantatges que ofereixen la tècnica i
la Indústria, la integració i relació de les diferents
arts, i reivindicar el treball artesà.
Dins el Modernisme es presentaren dues
tendències: l’ondulat i el geomètric.
INTERPRETACIÓ:
Significat: És el millor exemple de l’arquitectura
orgànica de Gaudí. La manca de línies rectes fa
que l’edifici prescindeixa de les nocions
d’uniformitat convencionals. La façana ondulada
pot recordar a les ones del mar, a les dunes del
desert... (se la coneixia despectivament com “el
pastis”)
Per a molts, la Pedrera més que una arquitectura és una escultura gegant.
Funció: Casa per ser habitada. Actualment és un museu.
Integració urbanística: Destaca molt per la seua forma irregular, però en quant a dimensions encaixa perfectament amb els edificis
del voltant.
MODELS I INFLUÈNCIES:
Gaudí va rebre moltes influències al llarg de la seua vida: tenim la influència i l’amor per Catalunya, la religió, i agafa molts elements
del món oriental i àrab, del clàssic, de l’edat mitjana i de la natura, sorgint-ne un estil molt típic.

Per completar informació: https://en.calameo.com/read/0003854104dd566d69fd9

CASA BATLLÓ (1904-1907), Antoni Gaudí

Localització: Barcelona; Estil: Modernisme; Materials: Trencadís, ferro,
pedra i ceràmica.
Situat al número 43 del passeig de Gràcia de Barcelona. Va ser un
encàrrec de Josep Batlló i Casanovas. La seua part més coneguda és la
façana, considerada una de les més creatives i originals treballs de
l'arquitecte; combina la pedra, el ferro forjat, el trencadís de vidre i la
ceràmica policromada.
CONTEXT HISTORIC
El començament del segle XX es va caracteritzar per la situació social i
econòmica generada arran de la pèrdua de les colònies espanyoles l'any
1898, que van suposar un retrocés a curt termini per a l'economia
espanyola, i sobretot catalana. La crisi del 1908 al 1912 va ser per la
dependència màxima de l'exterior, ja que es necessitava importar el
cotó, les màquines i les fonts d'energia. La recuperació es va donar per
tres factors principals: L'electrificació de les fàbriques, la potenciació de
nous subsectors industrials i
l'esclat de la Primera Guerra Mundial (que va permetre que el mercat
exterior més important fos l'europeu),
Un altre factor que va influir en el fort creixement del sector varen ser
les pràctiques proteccionistes franceses. A Barcelona, que va ser la
primera ciutat espanyola on es varen notar els efectes de la revolució
industrial liderada per la indústria tèxtil, es varen atorgar títols nobiliaris
com el de comte de Godó, Baró de Quadras o Sert.
El fort impuls de la burgesia barcelonina va resultar clau en el
desenvolupament i allargament del moviment modernista que a Europa
es va acabar al voltant de 1905, mentre que a Catalunya va durar una
dècada més. Per contra, a la resta d'Espanya el moviment no va tenir
pràcticament ressò, degut a les difícils condicions econòmiques que
varen suposar la pèrdua de les colònies americanes.
Antoni Gaudí i Cornet (1852 - 1926)
va ser un arquitecte català reconegut internacionalment com un dels genis més rellevants de la seua disciplina. Des de la infantesa
Gaudí va ser un atent observador de la natura, de la qual l'atreien les formes, els colors i la geometria. Va treballar per encàrrecs de
clients particulars per crear les seues mansions particulars com la Casa Vicens o el Palau Güell, però alguns dels seus clients,
membres de la burgesia emergent en el canvi de segle, li varen encarregar edificis plurifamiliars, tres d'ells a Barcelona: la casa
Calvet, la casa Batlló i la casa Milà.
L'evolució de l'obra d'Antoni Gaudí arranca dels principis del gòtic per transcendir i abandonar el neogòtic i crear una obra d'estil
propi que resulta essencial per a l'arquitectura moderna i que és considerada el principal exponent del Modernisme català. A la seua
obra juguen un paper central els components geomètrics i estructurals. La Sagrada Família, la Pedrera, el Parc Güell, la Colònia Güell
i la casa Batlló representen figures claus de l'arquitectura modernista a Barcelona.
Gaudí va destacar en la utilització de totes les arts aplicades per la decoració dels seus edificis i la recuperació per l'ornamentació de
l'antic mosaic transformat per Gaudí en trencadís, convertit en una nova tècnica. Va exhibir un important intercanvi de valors
estretament associats amb els corrents culturals i artístics de la seua època, representades en el Modernisme català. Es va anticipar i
va influir en moltes de les formes i tècniques que influirien en el desenvolupament de la construcció moderna al segle XX.

8
L'obra de Gaudí representa el geni de l'arquitecte, expressant particulars qualitats espacials i la plasticitat de les línies ondulants i
l'harmonia dels colors i dels materials, tant a les estructures arquitectòniques com als elements esculpits.
ANÀLISI FORMAL
La casa Batlló és el resultat de la reforma total d'una antiga casa convencional construïda l'any 1875 per l'arquitecte Emili Sala i
Cortés. Era un edifici sense característiques especials dins de l'eclecticisme tradicional de finals del segle XIX.
L'any 1900 la finca va ser adquirida per Josep Batlló.
L'encàrrec inicial era enderrocar l'edifici i fer-ne un de nou; tanmateix, Gaudí va convèncer Batlló de mantenir-lo i fer una
transformació reformant només la façana. Finalment la intervenció, però, va anar força més enllà, ja que va suposar una important
reorganització dels espais, amb més ventilació i il·luminació natural, dos pisos afegits i la remodelació de les golfes i el terrat.
La reforma de la façana era l'objecte inicial de la reforma i Gaudí la va substituir integralment a la planta baixa i el primer pis per una
estructura de pedra de Montjuïc amb formes ondulades. La resta va ser repicada per donar-li una forma ondulada en sentit vertical.
Gaudí va ajustar el coronament de l'edifici per anar a buscar les diferents alçades dels edificis veïns.
El costat esquerre del seu darrer pis està reculat, creant una asimetria respecte del costat dret, molt més escairat. Gaudí va decidir
bescanviar una habitació del darrer pis per una terrassa per crear un espai especular amb l'esglaonat de la casa Amatller
(Lamentablement, als anys 1960, a aquest edifici se li va fer una remunta molt poc respectuosa amb la casa Batlló).
L'edifici respon al model de "casa de renda" pensada per viure els amos al principal amb llogaters a la resta de plantes.
Després de moltes intervencions (més o menys afortunades) a partir de l'any 2000, i en preparació per a la celebració de l'any Gaudí
2002, es va realitzar una restauració intensa de la façana amb la recuperació de vidres i trencadís, es van regenerar juntes mancades
de morter i es va fer un tractament fungicida. Els balcons, la fusteria i les peces ceràmiques rodones trencades varen ser revisades i
arreglades.
Edifici
Elements constructius i decoratius:
La façana mostra tres parts ben diferents tot i estar
harmònicament integrades. La part superior, una mica
enretirada de l'alineament del carrer, és una mena de
cresta amb unes característiques peces cer àmiques
que han suscitat múltiples interpretacions. La part
central, que arriba fins al darrer pis, és un tapís
multicolor d'on sobresurten els balcons. La part
inferior amb la planta baixa, el pis principal i les dues
galeries del primer pis estan construïts per una
estructura de pedra sorrenca de Montjuïc amb formes
ondulades.
La part superior de l'edifici és un coronament, una
mena d'immens gablet (element en forma de frontó
triangular i en punta que se situa com a coronament
de la portalada d'una església o catedral,
preferentment gòtica), que està al mateix nivell que el
terrat i permet dissimular la sala on hi havia els
dipòsits d'aigua i que actualment és una sala buida.
El seu perfil recorda l'esquena arquejada d'un drac, on
les teules ceràmiques en serien les escates. El mític
monstre té el cap a la banda dreta on una xicoteta
finestra triangular en l'estructura simula el seu ull. Diu
la llegenda que l'orientació d'aquesta finestra li
permetia a Gaudí observar la Sagrada Família que
construïa simultàniament, una visió actualment
impossible per les noves edificacions. Les peces amb
reflexos metàl·lics que simulen les escates del
monstre varien el seu color des del verd a la banda
dreta, on comença el cap, passant al blau intens i violaci a la
gran part central i, per últim, vermellós i rosa intens al costat
esquerre. Les peces ceràmiques, col·locades enca valcades
com si foren teules, estan realitzades amb una nova tècnica
que Gaudí i Domènech i Montaner varen recuperar
estudiant-les en un obrador del País Valencià.
Al capdamunt de l'edifici, com simulant l'espinada del drac,
es poden observar dos tipus de peces de formes molt
singulars. Unes són teules amb forma de segment de tor
sinusoïdal que rematen l'estructura i estan fetes de colors
similars a les escates que cobreixen, i les altres són teules
cobertores amb forma de colzera d'armadura de guerrer que
cobreixen les unions de les anteriors. Aquestes varien el seu
color del taronja al costat dret, passant pel verd a la zona
central i de color blau a la banda esquerra.
Un dels elements més destacats de la façana és la torre
coronada per una cuculla ceràmica que, al seu cop, està
rematada amb una creu de quatre braços orientats als punts

9
cardinals com les que l'autor també va fer al Parc Güell. És una
forma bulbosa que evoca l'element radical de la vida vegetal. Un
bulb radical immens suporta una segona forma anàloga que
recorda el tàlem de la flor, una flor representada per la creu amb
uns braços que són en realitat poncelles que anuncien una propera
floració.
La torre, on està "plantat" el bulb del que floreix la creu, està
decorada amb els monogrames de Jesús (JHS), Maria (M amb la
corona ducal) i Josep (JHP), fets amb peces de ceràmica daurada
que ressalten sobre el fons verd que cobreix la façana. Aquests
símbols mostren la profunda religiositat de Gaudí, que trià el tema
de la Sagrada Família inspirat per la construcció del temple
expiatori que feia simultàniament amb aquesta obra.
La part central presenta un atractiu i poètic disseny de temes
aquàtics que evoca la superfície d'un llac amb nenúfars amb suaus
ondulacions i reflexos produïts pels vidres i la ceràmica en
trencadís. És una gran superfície ondulada coberta amb un
arrebossat de fragments de vidres de colors combinats amb 330
discos rodons de ceràmica policroma
Les baranes dels balcons estan fetes en ferro colat i per al seu
disseny Gaudí va fer un model de mida natural als tallers de la
Sagrada Família abans de passar-ho al fonedor. Són vuit peces, set
iguals i una de més gran que es troba a al xicotet terrat a l'esquerra
del darrer pis.
Per últim, al capdamunt de la part central de la façana hi ha un
balcó més xicotet, també de ferro colat, que correspon a l’eixida
exterior de les golfes i té una estètica diferent de la resta, més
proper a una flor de nenúfar que flota en el llac;a banda i banda,
dos braços de ferro permetien instal·lar unes politges per pujar i
baixar mobles.
La façana del pis principal, feta totalment en pedra sorrenca,
mostra formes arrodonides sostingudes per dues columnes amb un
fust que s'eixampla triangularment a la seva part alta sense formar
capitell i que conformen tres grans buits. El disseny es
complementa amb una elegant fusteria als finestrals combinada
amb vitralls emplomats multicolor. Per davant dels grans finestrals,
com si es tractés d'uns puntals que sostenen la complexa
estructura pètria, hi ha sis fines columnes simulant dos ossos llargs
d'extremitat, fèmurs o húmers, amb una aparent articulació central
que, en realitat, és una decoració floral. Les formes arrodonides
dels buits i l'aspecte de llavis amb què està treballada la pedra que
els envolta els dóna un aspecte proper a una boca totalment
oberta, motiu pel qual va rebre el qualificatiu de "casa dels badalls".
Al primer pis es repeteix l'estructura i disseny de les dues finestres
dels extrems formant unes galeries, però sobre el gran finestral
central hi ha els dos balcons abans descrits.
Deixant de banda la façana, l'entrada principal és sòbria, tancada
per unes portes de ferro forjat pintades de color marfil i daurat
similar als balcons. Els altres buits de la planta baixa corresponen a
l'accés al soterrani, dues finestres amb uns respiradors del soterrani
que haurien fet de carboneres i la porta del comerç de la planta
baixa.
El vestíbul està decorat amb un arrambador ceràmic amb peces de
colors blau clar i blanc. Al fons hi ha un xicotet distribuïdor, a la base d'un dels patis interiors que li aporta il·luminació natural. Des
d'aquest distribuïdor, amb una porteria, surt l'elegant ascensor modernista, l'escala que puja a tots els pisos i una majestuosa escala
que condueix exclusivament al pis principal.
L'escala de veïns puja envoltant l'ascensor i entremig dels dos patis interiors, la qual cosa confereix una llum poc usual a les escales,
habitualment situades com una caixa central tancada i fosca. L'escala no està tancada per parets, sinó per baranes i una estructura
de vidres translúcids.
L'escala principal que permet accedir directament al pis principal, domicili dels Batlló, arranca des d'un vestíbul privat que hi ha al
fons de l'entrada, d'uns 20 metres quadrats amb unes parets ondulades que, sense cap racó ni cantonada, formen un continu amb
el sostre conferint-li l'aspecte visual d'una cavitat natural. Dues grans lluernes de vidre decorat amb hexàgons, com si es tractés
d'una bresca, aporten llum a l'espai.
La majestuosa escala està feta en fusta de roure i incorpora unes peces tallades a l'extrem dels esglaons que evoquen les vèrtebres
d'un animal prehistòric. La concatenació d'aquestes peces en una sinuosa espiral que gira quasi 180° conformen l'espinada del
monstre gegantí dins la seua cova. El passamà, que recorre tota l'escala, té als seus extrems uns elements decoratius formats per un
pal metàl·lic amb una esfera de vidre vermell envoltada per dues cintes de ferro que sostenen una corona sobre l'esfera.

10
El primer pis és diferent de la resta de pisos. Gaudí hi va parar una
especial atenció amb una interessant disposició dels sostres i una
decoració molt elaborada, jugant amb llums i ombres als diferents espais
i donant formes ondulades a tots els envans. La façana aquí és de pedra,
amb una galeria on les finestres tenen formes ondulades i totalment
diferents i els pilars adopten formes d'ossos amb articulacions. El seu
accés es fa directament des de l'escala principal, al fons del vestíbul. Al
final d'aquesta serpentejant escala s'arriba a un rebedor que fa funcions
de distribuïdor; darrere d'una primera porta s'arriba a la sala de la llar de
foc. Es tracta d'una sala al servei de l'estètica d'aquesta llar que,
incrustada a la paret, té dos bancs davant seu, a banda i banda de la
boca de foc. Tot el conjunt se circumscriu sota un arc amb perfil de
xampinyó fet de gres refractari. Aquest disseny amb seients davant del
foc simbolitza la unió de la famíliai s'inspira en els espais per cuinar de
les masies rurals on sota una gran sortida de fums s'ubicava el foc, el
calder penjat i escons per seure-hi a la vora del foc. La resta de les parets
estan estucades i inclouen pa d'or fent una mena de craquejat que
simula els dibuixos d'un mosaic. Des d'aquesta mena d'avantsala
s'accedeix als salons de la façana principal a través d'amples portes de
formes exageradament ondulades, de fusta de roure amb vidres
emplomats.
El gran saló central és un ample espai diàfan situat a la part central de la
façana principal. El seu finestral de perfil sinuós va ser pensat per a
"veure i ser vist" amb uns òculs a la part baixa, una decoració a base de
vitralls rodons de diferents tonalitats blaves a la part alta i, a la franja
central, unes finestres diàfanes de guillotina que s'obren mitjançant un
joc de contrapesos que hi ha ocults als extrems. Entre aquestes finestres
no hi ha cap muntant i quan s'obren totes alhora deixen la vista al carrer sense cap mena d'obstacles visuals. Tot el conjunt d'aquest
finestral correspon, de fet, a la galeria que sobresurt aproximadament un metre del mur de càrrega de la façana que està sostingut
per uns arcs que descansen sobre quatre columnes interiors que gairebé passen desapercebudes. A cada costat del saló hi ha dues
estances més xicotetes que treuen el cap al carrer per les finestres laterals del gran aparador que és el finestral d'aquest pis.
El sostre és un cel ras amb un relleu de guix en forma de remolí que recorda l'ambientació marina de la casa i suggereix la idea de la
generació de la natura.
A l'altre extrem del pis, mirant per la façana posterior cap al terrat, es troba el menjador privat dels Batlló. La forma del cel ras
d'aquesta sala té la forma de l'esquitx produït per una gota amb les gotes que genera formant una corona. Prop de l’eixida cap al
jardí hi ha un parell de columnes bessones inspirades en les del Pati dels Lleons de l'Alhambra de Granada, amb la base i el capitell
arrodonits, mòrbids, com si estigueren desgastades per l'erosió.
Dins del gran saló del pis principal que dóna a la façana del passeig de Gràcia hi havia un oratori ubicat dins la forma còncava de la
paret del fons; estava tancat amb uns grans panells de fusta que permetien convertir fàcilment el saló en capella.
Els patis interiors són un dels elements més innovadors de la reforma
estructural de l'edifici. L'arquitecte va comprendre que per a constituir un
espai unitari atractiu a la sensibilitat humana calia suprimir els enlluernaments
que podien trencar el conjunt i va decidir compensar les diferències naturals
d'il·luminació entre la part alta i la baixa amb un enginyós d egradat del color
de la ceràmica que recobreix les parets que va del blau cobalt fins al blanc, de
dalt a baix, aconseguint en un precoç procediment de condicionament
cromàtic un efecte de color uniforme en contemplar-lo des de la planta baixa.
Aplicant la mateixa lògica Gaudí va concebre les finestres més grans com més
avall estan. A més, les 32 finestres que donen als patis interiors tenen a la
seua part baixa una persiana de llibret que permet regular l'entrada d'aire
fresc des dels patis sense obrir les finestres.
La part superior dels patis té una coberta de vidre elevada uns 30 cm. per
permetre la ventilació, alhora que aïlla l'interior dels patis de la pluja. Els
vidres de la coberta, situats a dues aigües, es recolzen al centre sobre una
estructura d'obra que travessa el pati i permet ser transitat per accedir a
netejar els vidres.
La façana posterior està adornada amb trencadís multicolor dibuixant
garlandes i rams de flors com si es tractés d'enfiladisses que pugen des de la
terrassa que hi ha a la seua base. El coronament presenta una forma ondulant
de gran dinamisme que torna a recordar la inspiració marina de tota l'obra
Batlló. Tot el trencadís d'aquesta part superior de la façana posseeix una
capacitat expressiva singular i uns colors molt vius en els motius florals que es
representen.
A sobre del darrer pis s'hi ubiquen unes grans golfes on Gaudí mostra
l'aplicació de l'arc parabòlic com a estructura de sustentació de la coberta. A
les golfes s'ubicaven dependències de serveis i els safareigs en una estança
diàfana sota una coberta en volta catalana subjecta per 60 arcs parabòlics que
semblen el costellam d'un animal enorme, distribuïts en dos llargs passadissos

11
 que envolten els patis interiors i, a la part perifèrica de
l'edifici, s'ubiquen les diferents sales. A la banda de la
façana hi ha una gran sala dedicada a estendre la roba i
actualment coneguda com El ventre del Drac on els
arcs tenen una gran amplada configurant un espai
singular. Tota la planta gaudeix d'una llum que
produeix extraordinaris jocs de llum i ombra.
El terrat conté quatre conjunts de xemeneies de 6,10
metres d'alçada recobertes de fragments de vidre i
trencadís policrom amb dibuixos florals que, com a
conjunt, és un intermedi entre el bosc de xemeneies
del Palau Güell (1888) i la casa Milà (1910).
El terrat de la casa Batlló, una de les més espectaculars
creacions de la plàstica gaudiniana, constitueix la major
peça d'escultura policroma. Construït sobre els arcs
parabòlics de les golfes, és un espai rectangular dividit
al seu centre per les lluernes dels patis interiors. A la
part davantera hi ha una gran sala on estaven
instal·lats els dipòsits d'aigua i que coincideix amb la
part més elevada de la façana. Amb aquest disseny
Gaudí aconseguia donar un sentit estètic (l'esquena
ondulada i escatada del drac) a un requeriment funcional de
l'època en què l'aigua corrent estava falta de pressió suficient per
donar les condicions de confort exigides. Si la visió exterior del
coronament simulava les escates d'un drac, el costat interior que
fa de barana del terrat sembla la closca d'un cranc amb uns colors
degradats del taronja fort fins al blanc.
En total hi ha vint-i-sis xemeneies distribuïdes en quatre grups.
Gaudí concep l'edifici com la naturalesa, és a dir, com un
organisme viu, on cada element és viu i compleix una funció que,
lluny de ser merament passiva, com els contraforts gòtics, é s
dinàmica. És a dir, és alhora part sustentada i sustentant de l'obra
que, per damunt de tot, és una unitat.
Gaudí es distingeix per diverses disposicions constructives i
espacials que cerquen l'o btenció d'un ambient confortable,
especialment amb tot allò relacionat amb la ventilació natural.
L'autor va plantejar aquesta obra amb uns criteris que es podrien
considerar, en termes actuals, d'arquitectura ecològica en el
tractament de la llum i de la ventilació. Pel que fa a la il·luminació
va dotar d'una llum especial les habitacions centrals de les plantes
mitjançant els patis interiors que comptaven amb una gran
claraboia i un joc especial de colors a la ceràmica. També va
utilitzar grans claraboies a la base dels patis i a la terrassa
posterior per a il·luminar el soterrani.
Però Gaudí va incorporar un seguit d'obertures a les parts baixes
de les finestres per tal d'aprofitar l'entrada d'aire fresc de les
brises nocturnes d'estiu (Aquestes petites escletxes també són
presents a les portes interiors). El disseny dels patis aporta un
efecte xemeneia per la convecció de l'aire calent cap a les capes
superiors, on s'escapa per unes eixides al voltant de les
claraboies. A més, l'escalfor de l'aire a la part alta, sota la claraboia, produeix un efecte circulatori induït que "estira" l'aire fred de
les capes inferiors. Les golfes tenien la funció d'espai de serveis per fer la bugada i estendre la roba per a eixugar-la. Resultava, per
tant, imprescindible comptar amb una bona ventilació. Gaudí ho resolgué construint dues escales que comuniquen aquesta planta i
el terrat, una a cada extrem de la planta. Amb aquesta separació aconsegueix forçar una ventilació creuada.
SIMBOLOGIA
L'edifici com a conjunt s'inspira en un ambient marí, un enigma submarí. La visió
naturalista de l'autor explica aquesta tesi amb un destacat domini del blau del mar i
l'ocre de les roques. Un blau que apareix vinculat a la decoració ceràmica, que comença
amb suaus tons blaus al vestíbul que enllacen, interiorment, amb els patis canviant
d'intensitat i, exteriorment, amb el mar de la façana. L'escala principal s'ubica en una
cova submarina que condueix a un pis noble que es configura com el gran refugi submarí,
com una peixera des de la que s'observa o ens observen, com un submarí que ens
permet aïllar-nos i protegir-nos. Un interior en què les formes arrodonides de portes i
finestres evoquen les comportes interiors d'una nau i on les talles de les portes de roure
presenten un mostrari de serps marines, fòssils i formes de la natura.
La vinculació naturalista de l'edifici amb un ésser viu porta Gaudí a utilitzar símils en
funció del treball mecànic realitzat. Als suports llargs fa servir formes que recorden

12
l'húmer o el fèmur; les bases i capitells dels pilars
recorden vèrtebres; les balustrades dels balcons
del primer pis són falanges i les reixes convexes,
turgents, fetes amb passamans de ferro que
protegeix els òculs dels balcons de ferro recorden
les costelles.
A falta de documentació directa de Gaudí, el
significat de les formes i colors de la façana ha
tingut diverses interpretacions, totes elles prou
versemblants. La semblança de les baranes dels
balcons amb màscares de festa convida a veure
paperets de confeti en la policromia de la façana.
L'ondulant tapís policrom amb dominància dels
colors verd i blau té sense dubte una simbologia
aquàtica.
Una altra interpretació situa la simbologia al
voltant de la lluita de sant Jordi contra el drac,
representant del mal, l'espinada del qual
conforma el perfil superior de la façana principal
de l'edifici. La torre seria la llança que es clava en el drac, l'edifici; una llança coronada
per una creu que simbolitza l'ensenya de Sant Jordi i amb les inicials de la Sagrada Fam
ília inscrites, símbol inequívoc del triomf de la religiositat i del bé. Les escates blaves
del llom del drac esdevenen vermelloses (tacades per la sang) a la banda esquerra de la
torre. En aquesta interpretació els balcons són fragments de cranis i els pilars de les
finestres del pis principal són els ossos de les víctimes del drac.
El conjunt de finestres del pis principal perfila la imatge d'un ratpenat amb les ales
obertes. Es tracta d'un animal vinculat a la simbologia medieval catalana popularitzat
pel rei Jaume el Conqueridor. En aquell moment, amb l'impuls de la Renaixença, la
imatge del ratpenat va ser abastament difosa pel moviment modernista.
Al pis principal moltes formes transporten a un món fantàstic, com inspirats en mites o
llibres d'aventures i expedicions tant de moda a finals del segle XIX. Alguns dels animals
representats o les formes interiors del pis noble semblen extretes de les il·lustracions
d'Alphonse de Neuville a l'edició de 1870 de la novel·la Vint mil llegües de viatge
submarí de Jules Verne.
L'“ull del drac” format per una finestreta triangular s'inspira en la Roca Foradada de la
muntanya de Montserrat.
La forma del cel ras del menjador del pis noble té la forma d'un esquitx amb les gotes
de les quals es generen les ones expansives de la creació.
L'escala principal és clarament l'espinada d'un animal prehistòric dins la seua cova.
D'entre les articulacions de les columnes en forma d'ossos que hi ha a l'exterior de la
galeria del pis noble, brollen unes plantes carnoses. Gaudí al·ludeix a la regeneració
constant de la creació.
Gaudí va ser un audaç dissenyador d'elements decoratius per algunes de les seues
cases; va fer mobles, reixes, tiradors, espiells i altres peces decoratives. Els mobles
dissenyats per a la casa Batlló estaven originalment destinats al menjador principal. La
col·lecció constava d'una taula, dos bancs dobles, un altre de tres i un conjunt de
cadires. Per al mobiliari de la casa Batlló l'arquitecte va plantejar un disseny inèdit fins
a aquell moment, amb un tipus de seient que cerca les formes arrodonides de la
morfologia humana; eliminà els entapissats i ornamentacions supèrflues de l'època i
optà per la forma i el color de la fusta nua. Precursor dels dissenys ergonòmics, cerca
trencar amb els repertoris acadèmics i s'avança al disseny industrial, com més tard
farien altres arquitectes coetanis com Victor Horta, Mackintosh o Saarinen.
El gran reconeixement als seus valors patrimonials va ser la seua inclusió al catàleg de Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el
juliol de 2005. Una distinció que inclou a set de les obres de Gaudí.

13