ART DÉCO

• Influències: l'art Nouveau, Cubisme, la Bauhaus, l'art d'Egipte, l'Orient, "Àfrica i les Amèriques".
• Desenvolupat en París
• Hollywood l'estil de les estrelles, va ser durant anys el símbol del glamur.
• Punt àlgid període entre les dues guerres mundials
• Va unir a totes les arts (decoratives, gràfiques, arquitectura, joieria, escultura, pintura, cinema...)
• les línies són rectes i agrada la simetria.
• L' Art déco és monumentalitat presa de l'Antic Egipte, enginyeria aerodinàmica i il·luminació elèctrica presa del futurisme, les
formes fraccionades del cubisme, els colors fauvistes, la geometrització de la Bauhaus...
• marcat per l’eclecticisme
• És burgès (gairebé purament decoratiu) i ens parla del progrés, l'elegància, l’opulent, l’exagerat, gairebé com una reacció
contra l'austeritat forçada a causa de la Primera Guerra Mundial.
• L' Art déco és hedonista

Estil propi de les arts decoratives desenvolupat en el període d'entreguerres, a Europa i Amèrica. Va aconseguir la seua màxima
esplendor en l'Exposició Internacional d'Arts Decoratives de París de 1925.
Es caracteritza per la profusió ornamental, el luxe dels materials i el freqüent recurs a motius geomètrics i vegetals. Com a síntesi es
pot dir que l'Art Déco abans de res va buscar la decoració per sobre de la funcionalitat.

Característica generals de l'Art Déco que van ser utilitzades tant en decoració, com en arquitectura:
• Es basa principalment en la geometria
• Tracten de representar algunes abstraccions que mostren en la naturalesa: raigs lluminosos radiants, fluids aquàtics, núvols
ondulants...
• Representació faunística fent referència a certes qualitats com la velocitat i fan servir per a això gaseles, llebrers, panteres
coloms, garses...
• Representació d'elements fitomorfos s'utilitzen les flors, els cactus, les palmeres, representats per mitjà de delineacions
geomètriques.
• Utilització de nous materials com la baquelita, el crom i el plàstic, fustes nobles el banús i el palissandre, pells de sapa i de tauró i
el carei.
• S'utilitzen motius de les cultures prehispàniques (de les cultures asteca, maia o inca) i motius inspirats en els objectes dels
descobriments arqueològics d'Egipte, mesopotàmia, víking o dels pobles africans o indis.
• En arquitectura, a més de les formes geomètriques, es recorre a remats acabats esglaonadament i amb proes marítimes; arcs i
portes vuitavades i luxosos materials com el marbre, el granit i l'alumini consumeixen l'aparell decoratiu.
• S'utilitza la figura humana d'homes gimnastes, obrers, habitants de les urbs, lluint el "look" de l'època, al costat de la de dones
resoltes que participen en la producció econòmica, vestint una moda més atrevida, amb els cabells curts que fumen i participen
en còctels, denotant el seu alliberament.

Fets Històrics Relacionats amb l’Art Déco

• 1904. Fauvisme Moviment pictòric que sorgeix a França que es caracteritza per l'ocupació provocativa del color, com a mitjà
d'expressió dels sentiments.
• 1907. Cubisme Trencament definitiu amb la pintura tradicional, dóna peu a la resta de les avantguardes del segle XX. Observa a la
naturalesa i tracta la forma amb figures geomètriques, fragmentant línies i superfícies. Presenta totes les parts o perspectives del
cos en un mateix pla, dotant a la pintura d'una "perspectiva múltiple". No hi ha profunditat, ni detalls.
• 1909. Futurisme Vanguardia que exaltava la guerra, la força, la velocitat, i el moviment; La modernitat la conformaven la
industrialització, la tecnologia i ciutat en continu moviment. A les seues pintures es troben automòbils, bicicletes, avions, contingut
relacionat amb el món modern. Composició amb figures geomètriques, transparències, colors resplendents, que generen un ritme.
• 1980-1910. Art Nouveau Va ser un estil artístic, arquitectònic, i principalment d'arts decoratives. S'inspirava en formes i
estructures naturals, especialment línies corbes de plantes i flors. El 1910 el domini d'aquest estil va ser reemplaçat per l'estil
artístic "Art Dèco".
• 1914-1918. Primera Guerra Mundial La Societat d'Artistes Decoratius va demanar al govern Francès poder realitzar l'exposició, el
1912 van acceptar fer l'exposició d'arts decoratives en 1915. A causa de la Primera Guerra Mundial, es cancel·la i s'acaba fent en
1925. L'exhibició tenia com a objectius la manufactura de objectes clarament moderns, i honrar els països Aliats que van lluitar en
la guerra mundial, sent convidats la Unió Soviétca i els Estats Units.
• 1920. Les dones van guanyar el dret a votar Les dones guanyen importància en el pla mundial, l'Art Dèco tendeix a exaltar la
figura de la dona en cartells i fotografies. Alguns dissenys de l'època estan orientats cap al sexe femení, com les joies.
• 1922. Es descobreix la Tomba del Rei Tutankamon a Egipte Surten a la llum noves escriptures configurades per línies dures i la
solidesa de la forma, a més d'elements de forta presència a les composicions.
• 1925. International Exhibition of Modern Decorative and Industrial Va ser una fira mundial que es va dur a terme a París, durant
el temps post-guerra, que reunia dissenys moderns, avantguardistes. L'estil modern presentat en l'exposició es va passar a
anomenar "Art Dèco" després.
• 1929. Gran Depressió L'Art Dèco es torna més tènue, s'implementen nous materials als dissenys (cromat, acer inoxidable, i plàstic).
• 1931. Empire State Com a resultat de l'arquitectura Art Dèco s'aconsegueix construir l'edifici Empire State, a la intersecció de la
Cinquena Avinguda i West 34th Street, a Nova York. Amb 443 metres d'altura es manté com l'edifici més alt del món durant
cinquanta anys.
• 1939-1945. Segona Guerra Mundial Acaba el domini de l'Art Dèco, eclipsat pel sorgiment d'estils funcionals, sense ornaments
moderns.
L'arquitectura Art Déco
major preocupació pels efectes decoratius que per les estructures
formes geomètriques, acabaments rematats escalonadament, portes vuitavades i la utilització de materials luxosos com el marbre, el
granit o l'alumini.
neix a Europa, però és als Estats Units on cobra una major importància.
A Europa: l’Arsenal Stadium i London Underground a Londres.
A València: la casa de banys Les Arenes, l'edifici del rectorat de la Universitat de València i els cinemes Rialto
A Nova York: l’Empire State Building i el Chrysler Building.
Chrysler Building
En els anys 20, després de la I Guerra Mundial, es va produir una gran
expansió econòmica a Europa i Estats Units que va estar acompanyada de la
necessitat de nous edificis. La combinació d’aquest fet va portar com a
conseqüència la construcció de molts gratacels.
Walter Percy Chrysler, propietari de l'empresa d'automòbils Chrysler, el 1928
va finançar la construcció amb un pressupost de 15 milions de dòlars. Per
aquest motiu, l'arquitecte va incloure motius automobilístics a l'edifici, com
les àguiles de Chrysler, o tapaboques i radiadors d'automòbils.
Chrysler va voler que l'edifici fos el més alt del món. Per guanyar aquesta
cursa l'arquitecte del Chrysler tenia un as a la màniga: la cúpula de l'edifici.
L'arquitecte va agregar una agulla metàl·lica de 56.39m, en la part superior de
la torre, les seccions van ser transportades en secret i muntades ràpidament
en un vespre (dues hores van tardar a col·locar-la) aconseguint els 319.5 m
d'altura. L'endemà d'acabar les obres de l'edifici, la borsa de Nova York es va desplomar en el conegut com Dijous Negre que
desembocaria en el crac del 29, de manera que la repercussió mediàtica del rècord de l'edifici Chrysler va ser efímera.
11 mesos després van finalitzar les obres de l'Empire State Building amb 443,5 m.
L'Edifici Chrysler es va construir en un temps rècord de sense cap accident mortal.
Actualment, l'edifici Chrysler és el cinquè gratacel més alt de Nova York.
El d'entrada té tres pisos d'alçada i es va estrenyent a mesura que puja, mostrant una forma triangular. Al sostre hi ha un
enorme mural de 36 metre de llarg per 26 metres d'ample pintat per Edward Trumbull que representa imatges del progrés, els
transports i l'energia; elogiant el progrés de la tècnica moderna, al propi edifici i als seus constructors.
Les cantonades exteriors de la estan decorades amb peces inspirades en les tapes dels radiadors Chrysler de 1929, les
rematades de les cantonades a la són una rèplica de les àguiles que coronaven el capot dels mateix automòbils.
En la hi ha L'observatori (tancar al públic el 1945).
L'estructura de l'edifici ha estat realitzada amb un marc d'acer, maçoneria i revestiment metàl·lic.
L'esquelet de la cúpula està fet de bigues d'acer corbades.
El Chrysler va ser un dels primers grans edificis que van utilitzar massivament metall en el seu exterior, en aquesta ocasió l'ornament
metàl·lic fa referència a l'automòbil, símbol per excel·lència de l'era de la màquina. L'edifici està revestit amb maó blanc i maó gris fosc
utilitzat com a decoració horitzontal per realçar les files de finestres.
L’arquitecte va fer construir secretament la cúpula de 7 plantes a l'interior de l'edifici per després erigir-la en poques hores.
Per sota es troben les 8 gàrgoles d'acer dissenyades per Chesley Bonestell (dues a cada cantonada) que representen les àguiles
americanes que miren cap a la ciutat i rematen la particular cúpula. Les escultures van ser modelades amb ornaments de les rodes del
cotxe.
Empire State Building
• L'edifici Empire State s'eleva fins als 381 metres (al nivell del pis 102), i incloent els 62
metres del pinacle, la seua altura total arriba als 443 metres. Disposa de 85 vies de
comunicacions i l' espai d'oficines suposa una superfície de 200.500 m2.
• Té una coberta a l'aire lliure i una coberta d'observació en el pis 86.
• Va ser el primer edifici a tenir més de 100 pisos. Té 6500 finestres i 73 ascensors
(Originalment 64).
• L'Empire State és un edifici simètric, i les seues 6500 finestres rectangulars també
s’ordenen de forma simètrica.
• La base de l'Empire State fa uns 8094 m2. Acull 1000 negocis i té el seu propi codi postal.
Des de 2007, treballen aproximadament 21.000 persones en ell diàriament (és el segon
major complex d'oficines d'Amèrica, després d’ El Pentàgon).
• El vestíbul és de tres pisos d'alçada. El corredor nord conté vuit panells de il·luminació,
creats per Roy Sparkia i Renée Nemorov el 1963, representant l'edifici com la vuitena
meravella del món (Al costat de les tradicionals 7).
• A llarg termini, durant la fase de disseny es van tenir a compte les possibles demandes
futures per garantir que la construcció pogués ser usada segons les noves necessitats.
L'excavació del solar va començar el 22 de gener de 1930, la construcció el 17 de març, i
després d'un any i 45 dies d'obres, l'edifici es va inaugurar l'1 de maig de 1931, convertint-se
durant 40 anys en l'edifici més alt del món (fins a la finalització de les Torres Bessones del
World Trade Center a 1977).
L'edifici neix d'un “pique” entre els empresaris Walter Chrysler (propietari de Chrysler) i John Jakob Raskob (executiu de la DuPont i la
General Motors Company), per aixecar l'edifici més alt del món.
L’arquitecte va dissenyar l'edifici inspirant-se en la forma d'un llapis
El gratacels va ser concebut com a símbol de l'Amèrica dels anys d'eufòria: un país ric i esperançat. Però va succeir que mentre el
projecte prenia forma, Amèrica entrava en la "gran depressió". Els capitals eren escassos i a aquesta manca de diners s'unia la falta de
confiança. A més, una vegada superats els obstacles financers, van sorgir els problemes tècnics, que eren enormes.
Tota l'estructura de l'edifici està realitzada amb elements d'acer. És a dir, amb elements que arriben al peu de l'obra perfectament
acabats i que només necessiten el muntatge "en sec”
Aquesta obra, destinada en la seua major part a espai d'oficines, és el centre de multitudinàries visites turístiques; i s’ha convertit en
una de les Icones de la ciutat de Nova York.
El vestíbul, d'una alçada de tres pisos, està decorat amb marbres procedents d’Europa. En aquest lloc es troben els grans panells que
reprodueixen les "set meravelles del món", a les que ells afegeixen la vuitena, que és l'Empire State Building.
Al pis 86 està l'observatori: una zona totalment envidrada, a 320 metres d'altura. A aquesta altura les condicions atmosfèriques són
una mica estranyes: no és estrany, en els dies de mal oratge, veure com la pluja o la neu cauen cap amunt "a causa de les corrents
ascensionals.
La solidesa de l’Empire State Building és proverbial: el 28 de juliol de 1945, un bombarder B-25 de la USAF es va estavellar contra les
estructures de l'edifici, a l'altura del pis 79, quedant l'avió completament destrossat i patint el gratacel només danys sense importància.
I no només és notable la seua solidesa, sinó també la seua flexibilitat.
L'agulla d'art déco distintiva de l'edifici (el "barret" de Raskob) estava dissenyada per a ser un pal d'amarra i estacionament per a
dirigibles. El pis 102 era originalment una plataforma d'aterratge amb una passarel·la per a passatgers. La idea era poc pràctica i
perillosa i, en 1953, es va afegir una gran torre d'emissions a dalt de l'agulla.

Mobiliari Art Déco

La principal característica del mobiliari Art Déco és l'ús de la línia recta, amb les seues diferents combinacions. També el xapat, les
corbes tècniques i cercles i la utilització de les línies en formes geomètriques com l'hexàgon i el octàgon. Sorgeixen materials nous per
a la Decoració del mobiliari i noves combinacions entre ells, per exemple, el crom, la baquelita, les resines sintètiques, el plàstic, etc.
Així mateix, a l’aplacat dels mobles s'usen fustes exòtiques com l’amboan o el banús, així com materials nous i luxosos com el carei
(petxina de tortuga) o pells d'animals com les serps, taurons o peixos espasa.
El mobiliari d'estil Art Decó també es caracteritza per ser una fusió entre la utilitat i el decoratiu.
En l'Art Déco, es poden diferenciar dos períodes:
• D'una banda, la ziga-zaga, corresponent a la dècada de 1929 a 1939. Aquest període es va desenvolupar sobretot a Europa i està
basat en les influències exercida pels descobriments arqueològics egipcis, mesopotàmics i inques. D'aquest període, cal destacar en
la Decoració l'ús de triangles encadenats, línies i composicions geomètriques i el moviment.
• D'altra banda, el període streamline moderne en la dècada entre 1930 i 1940, es va desenvolupar sobretot a Estats Units i
representa l'home dominant a la màquina, s'al·ludeix a la mitologia grecoromana i s'utilitzen materials de gran solidesa i puresa.
Aquest període està inspirat en la màquina i la velocitat com a símbols en representació a la recuperació econòmica del país del
crac borsari del 29.
Entre els dissenyadors més representatius del mobiliari Art Decó es troba Maurice Dufrène. Ebenista, dissenyador d'interiors,
decorador i escriptor. Defensa la producció massiva i treballa amb tots els materials: tela, vidre, fusta, argent, ceràmica. Es va
encarregar de la decoració del gran saló del cinema parisenc Le Grand Rex. Altres dissenyadors destacats són: Jean Dunand, expert en
lacat, la seua llarga carrera va abastar fases tan diferents com: escultura, artesania en metall i lacat; el decorador i dissenyador André
Groult, amb corbes i formes orgàniques, establint un compromís entre la tradició i la modernitat; el dissenyador i arquitecte Pierre
Chareau i el decorador i dissenyador Paul Follot.

Disseny gràfic
L’Art Decó es caracteritzava per la geometria aerodinàmica, en ziga-zaga, moderna i decorativa, l'estima per la màquina, i al mateix
temps la recerca per satisfer la passió per la decoració. La principal característica és la utilització de línies definides, contorns nítids i
formes elegants i simètriques. També s'associen a aquest estil els colors primaris brillants, la utilització de cromats, esmalts i pedres
molt polides.
Un personatge que es destaca en aquest estil va ser: Cassandre, que va ressaltar en la seua època pel disseny dels seus cartells.
Si bé la simplicitat de l'Art Decó permetia la fabricació dels seus productes de manera massiva, els objectes més refinats no es produïen
en sèrie. Als Estats Units el moviment es va anar fent més geomètric i lineal i augmentar la producció en sèrie dels seus objectes, a
diferència de França. Posteriorment a Amèrica del Nord es va plasmar en objectes tan diversos com locomotores, gratacels, restaurants
de carretera, aparells de ràdio, màquines de discos i grans anuncis.

Pintura
L'art decó és un estil artístic que es troba més arrelat en l'arquitectura i la decoració, però també va influenciar en menor mesura a la
pintura.
L'Art Decó se l'ha considerat una extensió del Art Nouveau, a partir del qual va evolucionar fins a adquirir una estètica pròpia. Però l'Art
Nouveau destil·la opulència i naturalisme i en l’art decó s’adopta una simplicitat i elegància que gairebé frega el minimalisme.
L’art decó no té ni postulats, ni “filosofia” ni manifest. Això suposa que una total llibertat per als artistes.
Tot i això, són característiques les línies rectes, senzilles, presència honesta i amb pocs racons; ornamentacions modestes però
refinades i un disseny bastant més urbà, d'acord amb l'evolució dels temps. El seu eclecticisme presentar trets propis de qualsevol altre
corrent com el simbolisme o el cubisme.
L’Art Decó com a estil pictòric va aconseguir una heterogeneïtat bastant decent, i una gran acceptació des dels seus inicis a causa,
potser, a la seua capacitat per fondre tècniques i corrents entre si sense prescindir del bon gust.
Els autors feien ús de la (encara en voga) teatralitat pròpia d'estils anteriors en les paletes de color, els escenaris i les poses dels
models. Vestits sobris per a ells i llargs vestits de tall senzill per a elles, figures esveltes i delicades i un patró geomètric generalitzat que
traçava la veritable línia divisòria entre l'Art Decó i l'Art Nouveau.
Hi ha dos pintors principals que estan fortament associats a l'art decó: Jean Dupas i Tamara de Lempicka.
Tamara de Lempicka 1898-1980
Tamara va ser "la primera artista dona a ser una estrella del glamour".
Va ser l'artista preferida de moltes estrelles de Hollywood i anomenada "la baronessa amb pinzell". Va ser la retratista més reconeguda
de la seua generació entre l'"alta burgesia" i l'aristocràcia.
La seua producció se centra en retrats femenins i en nus de tots dos sexes. Pintava dones etèries, amb vestidures flotants i dits llargs, si
bé donen una impressió fèrria i escultural per la pinzellada polida i els marcats contrastos de llums i ombres.
Les seues influències principals són Botticelli, Bronzino, el retrat manierista en general, i el Cubisme.
Pintava temes actuals, on les figures vesteixen robes i pentinats d'última moda.
Poliglota i cosmopolita, estava obsessionada per controlar la seua imatge. Era una artista culta, femenina, andrògina, sensual,
seductora que posava com les dives de Hollywood (és la Garbo art déco); icona d'estil i glamour en els feliços anys vint.
Els retrats, nus i altres escenes de Tamara de Lempicka són una finestra a la alta burgesia adinerada i la decadent aristocràcia
d'entreguerres.
Tamara de Lempicka, va néixer com Maria Górska en Polònia i mai li va faltar els diners. La seua biografia, falsejada per ella mateixa,
està plena de misteris.
Emigrada a París sorgeixen signes de debilitat econòmica i Tamara es veu obligada a pintar.
Increïblement bella i moderna, amant de l'hedonisme, les festes, les orgies, la cocaïna i la bisexualitat. Una vida decadent que va servir
d'inspiració per a la majoria dels seus quadres, que retrataven en gran part, la fauna del París de l'alta burgesia.
En esclatar la II Guerra, es trasllada als Estats Units, on segueix tenint èxit, potser més com baronessa que com a pintora, ja que la
flama del art-decó s'està apagant.
Es va voler veure també certs trets propis del cubisme en la seua obra, i per descomptat l'artista va tenir contacte amb el moviment,
adoptant certa geometrització en algunes de les seues obres.
L’eclecticisme és potser el més característic de la seua producció.
Musa eterna del cinema i la moda. Gairebé tota la seua obra està en mans de col·leccionistes privats; hi ha molt poques en museus.

CONTEXT DE L’ART DECÓ

La denominació “feliços anys vint” correspon al període de prosperitat econòmica que va tenir Estats Units des de 1920 fins a 1929,
com a part del període expansiu d'un cicle econòmic. Aquesta prosperitat va beneficiar a tota la societat i va fer que l'economia
seguís creixent a un ritme que no s'havia registrat abans, generant una bombolla especulativa. Però aquesta prosperitat duraria un
curt període que finalitzaria el 24 d'octubre de 1929, conegut com el Dijous Negre, i amb l'arribada del Crack del 29 que culminaria
finalment amb l'adveniment de la Gran Depressió.
A la Primera Guerra Mundial els Estats Units havien exportat grans quantitats d'armament i altres productes als països europeus. En
finalitzar la guerra, l'economia d'Europa va quedar tocada seriosament. Anglaterra tenia deutes de guerra amb els EUA, igual que
molts països europeus, el que lògicament va afavorir l'economia dels EUA en ser receptor d'aquestes.
Estats Units es va veure davant d'un excés de demanda el que va provocar que els ingressos nord-americans creixeren
vertiginosament mentre Europa es reconstruïa.
L'expansió dels Estats Units es va basar en una profunda transformació productiva dominada per la innovació tècnica. D'aquesta
manera es disminuïen costos i s'augmentava la producció, obtenint més beneficis.
Va ser en aquesta època on es va popularitzar l'ús del telèfon, l'automòbil i els electrodomèstics. Aquests aparells eren massa cars, i
va ser llavors quan es va aplicar per primera vegada la venda a terminis. Això va crear una onada consumista que va fer que es
comprés tant fins a l'extrem que els consumidors s'endeutaren per sobre de les seues possibilitats.
També va ser objecte de popularitat la difusió de la ràdio com a mitjà de comunicació massiu, ja que era un dispositiu econòmic i
l'abast de tota la població. En aquests temps la fàbrica Ford va innovar amb la utilització de la cadena de muntatge. D'aquesta
manera es reduïen costos i temps de producció. Aquest mètode es va aplicar a altres sectors (siderúrgia, vidre, etc.). També van
tenir efectes positius la demanda de la construcció de gratacels. Tot això va tenir una gran influència en el mercat de treball, deixant
la taxa de desocupats als Estats Units molt baixa. Es vivien uns anys d'excel·lent benestar i de gran optimisme davant del futur.
Escola de París
L'Escola de París és el terme utilitzat per descriure el grup heterodox d'artistes francesos i estrangers que van treballar a París durant
la primera meitat del segle XX. Parlar de l’escola de Paris és fixar l’atenció en el fet que aquesta ciutat era la “capital” de l'art fins a la
Segona Guerra Mundial i per tant la converteix en símbol de l'internacionalisme cultural.
L’escola de Paris és la comunitat internacional d'artistes moderns que van viure i van treballar a París entre les dues Guerres mundials.
París atreia els artistes estrangers per diverses raons: la manca de repressió política, la seua relativa estabilitat econòmica, la presència
de grans mestres de l'art modern (Picasso, Braque, Rouault, Matisse, Leger, etc.) i un florent ambient cultural de galeries d'art, crítics i
col·leccionistes que donaven suport als artistes.
Els intercanvis i la confrontació d'idees entre els artistes i el pluralisme dels estils són característiques importants de l'escola de París.
L’Escola de París no és un moviment, ni un estil, ni un període.
No s’adhereix a cap moviment en particular; observant en les obres d'aquests artistes influències de diferents avantguardes, corrents o
estils al mateix temps, a les que cadascun imprimeix la seua forta personalitat.
Anem a trobar vincles amb el postimpressionisme, el primitivisme, l’expressionisme i el surrealisme.
Porten en general una vida frenètica, bohèmia, enèrgica, dramàtica, tortuosa. I així com viuen, pinten. Fins al punt que alguns d'ells
(Modigliani, Soutine, Utrillo, Pascin) són anomenats "pintors maleïts".
La particularitat que comparteixen és la seua forta personalitat artística, que es revela en una vitalitat extrema i un colorit vibrant.
Artistes representatius: Modigliani, Soutine, Utrillo, Chagall, Kisling, Pascin

La Ruche
La Ruche (rusc), al districte XV de París, va ser creada per tal d'ajudar als artistes sense recursos. Aquest lloc va acollir al pintor italià
Modigliani, al rus Chaïm Soutine, al romanés Brancusi, i sobretot a Chagall que va ser un dels arrendataris més il·lustres.

Marc Chagall (1887-1985)

Estil pictòric expressiu i colorista molt vinculat a les seues experiències vitals i a les tradicions religioses i populars de la comunitat
jueva russa.
Va combinar certs elements de l'avantguarda cubista, del fauvisme i de l'orfisme de Robert Delaunay per crear un estil personal i
inclassificable.
Nascut a Russia, en l'estiu de 1910 es va traslladar a París i s'allotja a La Ruche. En els anys següents va exposar al Salon d'Automne i al
Salon des Indépendants. Des de Berlín va viatjar a Vitebsk, la seua ciutat natal, on el va sorprendre la guerra. En 1915 va contreure
matrimoni amb Bella Rosenfeld i, després de la Revolució russa (a la que s'adhereix amb entusiasme), va exercir durant dos anys com a
director de l'Escola d'Art de Vitebsk. A causa de les seues diferències amb Kazimir Malèvitx va haver d'abandonar l'acadèmia i va
passar a ser director del Teatre Estatal Jueu de Moscou en 1919.
El 1922 Chagall va abandonar Rússia per sempre i, després de passar una curta temporada a Berlín, de retorn a París el 1923, pinta
natures mortes poblades de flors i de personatges i realitza una sèrie d'aiguaforts.
En 1933, algunes de les seues obres van ser cremades a Mannheim per ordre de Goebbels.
A la segona meitat dels anys quaranta, de retorn dels Estats Units, s'instal·la a la Provença; es posa a treballar la ceràmica i l'escultura, i
comença les seues grans obres monumentals integrades en l'espai arquitectònic (decoració de la volta de l'Òpera de París o de l'Opera
de Nova York).
Chagal va viure a França a excepció d'un període, entre 1941 a 1948, que va residir als Estats Units per evitar ser deportat i durant el
qual, el 1946, al Museum of Modern Art de Nova York va celebrar una exposició retrospectiva de la seua obra que va consolidar la seua
reputació internacional.
Els quadres de Chagall evoquen un món ple de miracles que succeeixen cada dia: al dormitori dels amants, a la taverna, als carrers de
Vitebsk, fins i tot sota la torre Eiffel. Chagall era principalment un comptador de contes russos. Els surrealistes l’han considerat un
predecessor, com l'artista que introdueix la metàfora en la pintura moderna.
En els temes aprofundeix en el seu propi món intimista i sentimental que no ha perdut mai la seua unitat d'estil, fins i tot en els
períodes de contacte més intens amb els altres corrents artístiques.
Durant la seua carrera, la fantasia poètica de Chagall es caracteritza per certes constants psicològiques i figuratives: la família, el país
d'origen, la vida dels camperols a la terra russa, els somnis de joventut, els ritus i les tradicions hebrees.
Sempre ha revistat aquests temes a través d'una transfiguració lírica del record i de la memòria que confereix al seu relat un caràcter
de faula.

Chaïm Soutine 1893-1943

Nascut a Bielorússia, la seua infància va transcórrer en una comunitat jueva ortodoxa que no veia amb bons ulls la carrera d'artista (la
realització d'imatges era pecaminosa).
S'instal·la a París en 1911, a La Ruche, on coneix a Marc Chagall, Lipchitz i Modigliani.
Encara que assimila la cultura francesa, Soutine no s’adhereix mai als corrents d'avantguarda a causa del seu exacerbat individualisme.
Durant la Segona Mundial les tropes nazis van ocupar la ciutat i va haver de marxar vivint amb por contínua a la delació.
Mai va ser capaç de pintar si no tenia el model davant. Pintava de forma frenètica, febril, col·locant colors a la tela com un posseït. Se
sap que recorria les carnisseries de París a la recerca de carns que tingueren la tonalitat i l'aspecte que buscava.
En la seua pintura, la realitat, percebuda dins d'una dimensió atemporal, és única i exclusivament una tràgica imatge de la seua visió
interior. Podem trobar influències dels artistes amb els quals es relacionava i de l'art d'El Greco, Munch, James Ensor, Nolde, Kokoschka
i els expressionistes.
En 1922, comença a pintar, amb una clara referència a Rembrandt, les sèries d'animals plens de sang; a continuació realitza les sèries
dels «Pastissers», dels "Lacais" i dels "Escolans»
Des de 1930 fins a la seua mort, sempre inquiet i turmentat malgrat l'èxit obtingut, aprofundeix en la seua recerca existencial i formal.
La pintura de Soutine influeix sobretot en alguns expressionistes austríacs i a l'escola simbòlic-expressionista romana.
Després de la guerra, els pintors del grup Cobra es van inspirar en la seua obra, de la mateixa manera que De Kooning i Bacon.
Amedeo Modigliani (1884 - 1920)
Nascut a la Toscana, era fill d'una família benestant de la classe mitjana italiana. El 1906 s'estableix a París. Modigliani va desenvolupar
un estil extremadament personal i característic utilitzant les seues experiències d'avantguarda.
A París, la pintura de Modigliani mostra la influència de Toulouse-Lautrec, de Gauguin, de Van Gogh i, sobretot, de Paul Cezanne del
qual pren la construcció de les figures en grans masses cromàtiques.
Després d'una breu estada a Itàlia, Modigliani s'instal·la definitivament a Montparnasse el 1909. En aquesta època fa amistat amb
Brancusi. La influència d’aquesta amistat (marcada per l’interès per l'escultura africana i de la força expressiva i rítmica de la línia) serà
determinant en la pintura de Modigliani després de 1914.
Des de 1915 fins a 1920, any de la seua mort, Modigliani va realitzar la seua obra més significativa, constituïda majoritàriament per
retrats i nus femenins. Els nus femenins desborden una sensualitat lànguida i complaguda; la línia que perfila els cossos és subtil,
melodiosa i elegant; els ulls ametllats de les cares doten a les figures d'una mòrbida malenconia que recorda a Botticelli .
Artista bohemi, en la seua curta vida no van faltar drogues, alcohol, dones, pobresa i malaltia, i (com no podia ser d'una altra manera)
només va aconseguir la fama després de la mort.
Tant en pintura com en escultura, es dedica gairebé exclusivament a la figura humana, amb obres molt estilitzades (encara que
primitives), amb aquests colls llargs, ulls ametllats i boques petites.
El cànon allargat de les seues figures evidència el gust pel manierisme i enllaça els seus personatges femenins amb les imatges dels
quadres de Parmigianino. La estilitzada geometrització de les formes denota l'impacte que sobre ell va exercir el descobriment de l'art
africà.
En la seua escultura, Modigliani esculpia la pedra directament, influenciada per Constantin Brancusi, les escultures gregues arcaiques
dels Kuroi i aquelles màscares africanes en què els trets s'allarguen amb èmfasi.
Dadaisme
Sorgit primer a Europa i posteriorment als Estats Units. La I Guerra Mundial va dispersar els grups de pintors que s'havien format a
París, Munic o Milà. Alguns artistes, fugint dels horrors bèl·lics, van trobar refugi a la Suïssa neutral i es van congregar a Zuric, en un
cafè bohemi que duia el nom de Cabaret Voltaire.
Van obrir un diccionari a l'atzar i hi van trobar el terme infantil "dadà" (ve a representar el primer so que pronuncia un nen quan és
xicotet) i amb aquest nom van batejar el grup.
Va ser creat en 1916 amb Hugo Ball com a fundador. Posteriorment va ser adoptat per Tristan Tzara, qui es convertiria en la figura més
representativa del Dadaisme.
A través del dadaisme es buscava impactar i deixar perplex al públic. L’any 1917 es va inaugurar la Galeria Dadà, i Tristan Tzara va
començar la seua publicació. A partir d’aquell moment, es va divulgar a través de revistes, manifests i reunions que es celebraven en
cabarets o galeries d’art.
POSTULATS:
• El Dadaisme es manifesta contra la bellesa eterna, contra l'eternitat dels principis, contra les lleis de la lògica, contra la
immobilitat del pensament, contra la puresa dels conceptes abstractes i contra l'universal en general.
• Propugna, en canvi, la desenfrenada llibertat de l'individu, l'espontaneïtat, l'immediat, actual i aleatori, la crònica contra la
intemporalitat, la contradicció.
• Defensa el caos contra l'ordre i la imperfecció contra la perfecció.
• Per tant, en el seu rigor negatiu, també està contra el modernisme, i les altres avantguardes: l'expressionisme, el cubisme, el
futurisme i l’abstracció, acusant-los, en última instància, de ser succedanis de tot el que ha estat destruït o està a punt de ser-ho.
• L'estètica dadaista nega la raó, el sentit, la construcció del conscient. Les seues formes expressives són el gest, l'escàndol, la
provocació. Pel dadaisme, la poesia està en l'acció i les fronteres entre art i vida han de ser abolides. Gran part del que l'art actual
té de provocació (com la barreja de gèneres i matèries) ve del Dadaisme.
• Per tal d'expressar el rebuig de tots els valors socials i estètics del moment, i tot tipus de codificació, els dadaistes recorrien amb
freqüència a la utilització de mètodes artístics i literaris deliberadament incomprensibles, que es recolzaven en l'absurd i
irracional. Per a això utilitzaven nous materials, com els de rebuig trobats al carrer, i nous mètodes, com la inclusió de l'atzar per
determinar els elements de les obres.
Dadaisme és: el caos, l'atzar... i la provocació, l’escàndol. Res feia més feliç a un dadaista que horroritzar a un burgès.
Dadà és anti-tot. Anti-art, anti-literatura, anti-dadà fins i tot... Dadà és destrucció. Una destrucció creativa si es vol, però destrucció.
Potser per això no va durar massa com a moviment.
La influència de dadà es percep clarament en corrents culturals posteriors: el surrealisme (una mena de dadaisme amb consistència
teòrica), els situacionistes dels 50 (vandalisme, grafit, eslògans...), l'Art Pop, els Hippies, el Punk (nihilisime, provocació, molestar
l’establishment, tipografies...), l'Street Art, el postmodern... Tots deutors del sense sentit dadaista.
Van confluir en la fundació del dadaisme la decepció davant la situació mundial, el desencís personal de pintors escassament
considerats i el desig de traslladar a la pintura la destrucció que aquells anys assolava Europa. Així, els primers manifestos parlen de
sabotatge artístic i de voluntat incendiària, i adopten el lema de BAKUNIN "la destrucció també és creació".
El Dadaisme es va estendre en matèries com l’art, l’art gràfic, la música i la poesia, a grans trets. En definitiva, es va mostrar al gran
públic com una nova forma de viure, un nou “modus vivendi”.
El Dadaisme, a diferència d'altres moviments d'art d'avantguarda, no sorgeix d'un desig de conèixer, transformar o millorar la realitat,
sinó que es presenta com un moviment nihilista, com una objecció total a tots els valors, inclòs l'art mateix.
Per als dadaistes la mateixa pràctica artística és posada en dubte. L'art deixa de ser una forma de produir valors per esdevenir-ne un
sense sentit, abandonant les lleis de la lògica per les lleis de la causalitat.
L'art pot utilitzar qualsevol instrument o material i produir obres que no tenen valor en si mateixes, sinó que són el document d'un
procés mental.
El Dadaisme pretén eliminar l'obra d'art com a peça de museu.
La fractura entre l'art i la vida, oberta a finals del segle XIX, ha arribat al seu punt màxim.

El grup de Zurich
Suïssa, a partir de l'esclat de la guerra el 1914, es converteix en un centre de refugiats pacifistes de tota Europa. Allà es van trobar tots
els dissidents d'altres escoles prèvies, com ara l'expressionisme alemany, el futurisme italià o el cubisme francès. En 1916, a Zuric, un
grup d'artistes van instal·lar en una cerveseria un xicotet cabaret, al que van batejar com "Cabaret Voltaire". Allà es van reunir el filòsof
Hugo Ball, el poeta Tristan Tzara i els pintors Marcel Janco i Jeans (Hans) Arp.
L'origen del terme Dada és confús i controvertit. D'acord amb la versió de Tzara i Ball, la paraula sorgeix de la casualitat: obrint les
pàgines d'un diccionari amb l'ajuda d'un ganivet, el primer terme assenyalat va ser aquest: Dadà (D'acord amb altres versions, van ser
els cambrers del Cafè Terrasse).
En pocs mesos els espectacles del cafè Voltaire van ser famosos a la ciutat Suïssa. L'espectacle dadaista havia nascut, carregat de
provocació, tendència agressiva, propostes il·lògiques i absurdes.
El 1917 Francis Picabia, un pintor francès, refugiat també a Suïssa entra en contacte amb Tzara. Tots dos donaran sentit al "Manifest
Dada" de 1918.

El grup de Nova York

També la declaració de guerra va portar a la ciutat americana a grups d'artistes refugiats. Entre ells cal destacar a Duchamp i Picabia.
Encara que Nova York no era Zuric, ni existia aquest clima de refugiats polítics de la ciutat suïssa, l'esperit iconoclasta, recalcitrant i
nihilista va ser idèntic. Al març de 1915 neix la revista "291" (nom pres del nombre de la casa ocupada per una galeria d'art a la
Cinquena Avinguda). Duchamp, Picabia, Jean Crotti, com europeus refugiats, juntament amb els americans Man Ray, Morton
Schamberg i altres donen vida al Dadà novaiorquès.

El grup de Berlin
Després de la guerra, Alemanya entra en una situació crítica. Després de la revolució bolxevic, el partit Espartaquista alemany
(l’esquerra socialista) assaja també la revolució a Alemanya. En tota aquesta agitació social un grup d'artistes van a incorporar-se a les
tesis esquerranes: serà el Moviment dadaista.
Procedent del grup de Zuric, Richard Huelsenbeck (poeta) porta a Berlín l'esperit dadaista, però molt més radical contra les anteriors
escoles avantguardistes (futurisme, cubisme). Juntament amb el poeta Raoul Hausman promou declaracions i manifestos a partir del
"Dadà Club".
Al costat dels anteriors destacaran el pintor George Grosz (agut crític del militarisme i del capitalisme alemany d'aquells anys) i els
germans Herfelde (un famós divulgador de la tècnica artística del fotomuntatge (John Heartfield és la traducció a l’anglès del nom
Helmut Herfelde) i l’altre, Wieland, un indispensable editor de les obres dadaistes d'aquells anys).
El moviment Dadà berlinès passarà a la història per la incorporació de les noves tècniques artístiques de difusió d'idees entre les
masses, principalment el fotomuntatge (John Heartfield).
La constitució de la República de Weimar el 1919 marca la fi dels projectes polítics dadaistes i la resituació d'aquest grup en els marcs
artístics.

Marcel Duchamp Villon 1887- 1968

Marcel Duchamp és un artista dadaista d’origen francès.
Germà de Raymond Duchamp-Villon i Jacques Villon.
Amb 14 anys va crear les seues primeres peces impressionistes. Al 1908 pinta en un estil fauvista. Aproximadament en 1911 comença a
experimentar amb l’estil cubista.
En 1912 pinta “Nu baixant una escala”, que va ser rebutjat en el Salon des Indépendants a París. Després d’aquest fracàs se'n va anar a
Nova York on la pintura sí va causar sensació. En ella es mostrar el moviment a través de la superposició de imatges successives, molt
similars a les d'una fotografia estroboscòpica.
En aquells anys, Duchamp es va traslladar a Munich a treballar en els esbossos de “Le Grand Vérre”.
Abans de tornar a Paris, va visitar Viena, Praga, Leipzig, Dresde i Berlín. Ja en aquests anys, Duchamp es mostra cansat del cubisme i les
pintures i té en ment una obra de gran envergadura amb la qual implicar-se al 100%.
Un cop torna a Paris, Duchamp s’allunya del cercle artístic parisenc de Montmatre i es trasllada a Neuilly, on comença a treballar
seriosament en “El gran vidre”
L’any 1913 crea el seu primer ready-made: la roda davantera d’una bicicleta posada sobre un tamboret de quatre potes.
La Primera Guerra Mundial ja s’havia instal·lat a França i el 1915 va decidir marxar cap a la ciutat de Nova York.
A Nova York es guanyava la vida fent classes de francès als adinerats de la ciutat i comença a practicar una de les seues passions de
forma assídua: els escacs.
La primera aportació literària de Duchamp es produeix a la revista 291, on s’hi van publicar les seues poesies abstractes en
francès. L’any 1917, Duchamp és nomenat responsable del comitè de selecció de La Societat d’Artistes Independents. S’hi van
presentar sobre unes 2.125 obres de 1.200 artistes i, Duchamp per a poder presentar-s’hi va adoptar el pseudònim de R.Mutt. La obra
presentada era un urinari que el mateix autor havia adquirit. Li va inscriure el nom en una part de la peça i el va enviar amb el nom de
“La Font”.
Amb l’arribada de la guerra i el sorgiment del dadaisme a Suïssa, Duchamp es planteja les similituds que comparteix amb aquest grup
d’artistes, però en un primer moment no s’hi sent identificat. Tot i que és considerat el dadaista de Nova York. A 1917, Duchamp pinta
la seua última pintura a través d’un encàrrec, esdevé l’obra “Tu m’” (segurament el verb que falta és: emmerdes). Posteriorment, va
regalar gran part de les seues obres i se’n va anar a Buenos Aires.
De Buenos Aires a Londres. De Londres a Paris. I de nou a Nova York.
La situació que va trobar a Nova York a la tornada distava una mica de la que havia deixat al marxar: la situació financera en general era
més aviat trista i minsa. Per això, Duchamp es va dedicar a fer exposicions de modernistes europeus i introduir-los en la cultura de la
ciutat. En aquesta època, Duchamp s’interessa pel cinema i realitzà una pel·lícula de la baronessa Von Freytag-Loringhoven afaitant-se
el pubis amb efectes estereoscòpic.
A 1920 veu la llum per primer cop el seu alterego, Rrose Sélavy
A 1923 torna a Paris.
L’any 1924 va participar en una pel·lícula de 20 minuts de René Clair i Picabia “Entr’acte”. Més tard va aparèixer a “Cinésketch”. A 1925
va dedicar una bona quantitat econòmica a un film titulat “Anémic Cinéma” de Rrose Sélavy.
Es va dedicar a jugar a escacs i a participar en torneigs. Fins que a 1926 va començar la seua carrera com a marxant d’art, ofici que
exerciria durant dues dècades.
L’any 1927, Duchamp va sorprendre casant-se amb Lydie Sarrazin-Levassor. El 25 de gener de 1928 els van concedir el divorci degut a la
incompatibilitat de personalitats. Va continuar jugant a escacs en importants torneigs. L’any 1933 va assistir a l’últim. A l’any 1955 va
rebre la nacionalitat estatunidenca. I al 1968 va morir a Neuilly-Sur-Seine.

Comentaris sobre la seua obra...

L’obra de Marcel Duchamp és difícil de classificar ja que va concrear diversos estils de forma important com el fauvisme, el cubisme i
les avantguardes modernes especialment, el dadaisme.
La seua gran obra, per la qual va estar treballant molts anys a la vegada que ho combinava amb altres projectes va ésser “Le Grand
Vérre”, realitzada en pintura i aram sobre pintura i vidre.
Si ens fixem en l’escultura, camp en el que no en destaca particularment, va concrear dos de les principals ruptures del segle XX; l’art
cinètic i l’art Reddy-made.
A través del ready-made, Duchamp atacava la qüestió de la determinació de quina és la naturalesa de l’art.
El seu ready-made més conegut és “La Font”, presentat a la Societat d’Artistes Independents.
Pel que fa a l’art cinètic, la mostra més important és la peça composta per una roda de bicicleta amb taburet (1913).
Hem de destacar també l’afició de Duchamp pels jocs de paraules, les al·literacions i altres construccions semàntiques que en moltes
ocasions es podien trobar en les seues obres com a títol o complint una funció secundaria.
La seua època “creativa” va ser curta i va deixar que foren tercers qui desenvoluparen idees que ell mateix havia creat.
La seua obra és una burla cap a l’espectador, sense cap tipus de significat (dadaisme en estat més pur)
Els últims anys de la seua vida artística, Duchamp va preparar en secret la seua última obra i que seria armada post-mortem. Aquesta
peça seria un diorama que s’observa a través d’un forat a la porta (Étant Donnés).

Hans / Jean Arp, 1886-1966

Jean Arp és una figura fonamental per a la història del Dadaisme, el Surrealisme i l'Abstracció. I un dels millors representants de
l'Escultura Surrealista al costat de Giacometti i Henry Moore.
La seua eina gairebé sempre va ser el guix, que després es transferia a pedra o bronze. El seu art barreja les tècniques surrealistes de
l’automatisme i les imatges oníriques amb el concepte dadaista de l'atzar, donant lloc a les seues característiques formes orgàniques,
conegudes com escultura biomòrfica. Amb elles, el dadaista Arp afirmava una cosa molt sensata: l'orgànic és el principi formatiu de la
realitat.
Les seues característiques formes amorfes van ser de les primeres a lliscar pels terrenys intactes de l’art abstracte.
Com a bon dadaista, Arp va joguinejar amb la idea de l'atzar. Va practicar tècniques com tallar papers de colors i llançar a l'aire deixant-
los caure perquè la composició resultant fos del tot arbitrària. Però Arp, no veia caos en l'atzar com altres dels seus col·legues. Més
aviat considerava l'atzar com una mena de llei de la natura.
Cap a 1929, Arp comença a realitzar obres escultòriques de suggerents formes arrodonides. Creades en guix per a ser buidades en
marbre i bronze. Va batejar a les seues figures amb el nom de «concrecions».
Aquestes formes biomòrfiques voler deixar una cosa clara: l’orgànic és el principi formatiu de la realitat.
Neix a Estrasburg (quan pertanyia a Alemanya després de la guerra francoprussiana), mor a Basilea (suïssa), Estudia Belles Arts i a París
entra en contacte amb els ambients avantguardistes i amb artistes de la talla de Picasso i Kandinsky. L'apassiona la poesia, però acaba
dedicant-se a la pintura, encara que gran part de la seua obra són relleus i escultures.
En el seu estil predominen: composicions arbitràries, fetes a l'atzar, collages tridimensionals, línies corbes, sinuoses, sense arestes i de
formes abstractes. Estableix equilibris entre buits i volums.
Les seues obres escultòriques (escultures biomòrfiques) recorden a les formes que es troben en la naturalesa, al·ludint a la relació que
establia entre la pura creativitat artística i les formes que sorgeixen en la natura.
Fa dos tipus d'escultures, les purament abstractes i les que ens evoquen formes humanes simplificades.

Francis Picabia, 1879-1953

L'artista francès Francis Picabia va destacar en el panorama artístic de principis del segle XX per la seua llibertat d'esperit i la gran
versatilitat per canviar d'estil seguint els seus propis impulsos. El seu inconformisme el va portar a relacionar-se amb el moviment dadà
i a contribuir decisivament en la difusió d'aquest corrent per Espanya, França i els Estats Units. Artista multidisciplinari, el seu treball
abasta moltíssims moviments artístics en diferents facetes, encara que sens dubte la pintura va ser la principal.
L'obra de Picabia és molt variada, però abunden en ella (sobretot abans de 1922) les formes mecanomorfes, màquines que sens dubte
deuen molt al dinamisme futurista. També es va interessar per l’abstracció com a forma més eficaç de plasmar sentiments i emocions.
En els anys 20, Picabia s'interessa pel surrealisme.
Les seues obres primerenques, properes a les de Camille Pissarro i Alfred Sisley, aviat van rebre ampli reconeixement. No obstant això,
Picabia no trigaria molt a abandonar l'estil postimpressionista per acostar-se en 1912 a l'art d'avantguarda de mà de l’orfisme. Per
aquestes dates també va fer amistat amb Marcel Duchamp.
El 1912 va exhibir la seua obra a la Section d'Or i un any més tard en el Armory Show de Nova York. Després de l'esclat de la Primera
Guerra Mundial s'instal·laria a la ciutat dels gratacels, on va coincidir de nou amb Duchamp.
El 1916 va viure per un temps a Barcelona, on va fundar la revista 391, en la qual publicaria una antologia dels seus poemes,
considerats el precedent de l'escriptura automàtica i de gran importància per al desenvolupament del moviment dadà a França. Un
viatge a Suïssa per motius de salut li va permetre entrar en contacte amb Tristan Tzara i Hans Arp.
El 1919 es va instal·lar de nou a París; allà va col·laborar en la creació del grup dadà de París i va conèixer a André Breton.
Després de la seua ruptura en 1921 amb el grup dadaista va participar en la posada en escena del ballet Relâche i va escriure
l'argument de la pel·lícula Entr'acte de René Clair.
Fastiguejat de l'ambient artístic parisenc, el 1925 va comprar una casa a Mougins, prop de Cannes, època en què va iniciar la seua sèrie
Monstres. Al final de la seua vida, de tornada a París després d'acabar la Segona Guerra Mundial, es va sentir atret per la pintura
abstracta, convertint-se en uns dels precursors del art informal.

Man Ray, 1890-1976

Emmanuel Radnitzky, o Man Ray, va ser un americà a París. Un dadaista i surrealista que mai va militar en cap dels moviments però
sempre es va mantenir a la avantguarda de tots ells.
Pioner en la fotografia abstracta (rajogrames, fotos on no és necessària la càmera; solaritzacions, negatius exposats a la llum...),
també va treballar la pintura, l'escultura i el cinema.
Els seus retrats són molt apreciats i la societat parisenca vol ser plasmada per la seua particular mirada. Al costat dels dadaistes
Duchamp i Picabia va crear el Dadà novaiorquès. El caràcter autodestructiu del moviment va fer que aviat s'aliés amb el surrealisme, on
va poder plasmar les seues obres de dones fatals, els seus nus i els seus jocs de dobles lectures (dones violí, llàgrimes diamant...).
Darrere de cada imatge hi ha una idea, i en aquest sentit Man Ray també va treballar l’art conceptual.
En realitat, mai va deixar de ser un dadaista... Li agradava l'irracional i l'incongruent, l’absurd. Buscava l’escàndol, i per a això sabia que
no hi ha res com una bona dosi d’erotisme...

George Grosz, 1893-1959

Va ser membre destacat del moviment Dadà de Berlín i després un dels pintors de la Nova Objectivitat d'abans del Tercer Reich.
Format a Dresden, és a París on comença una progressiva simplificació de les formes, alhora que comença a involucrar-se amb
l’expressionisme, com la resta de joves pintors alemanys.
En esclatar la I Guerra Mundial s'allista en l'exèrcit encara que l'abandona aviat a causa de problemes de salut. En col·laboració amb
Heartfield realitza accions polítiques i decorats teatrals i el 1918 s'afilia al partit comunista, arribant a realitzar un viatge a l'URSS el
1922.
La I Guerra Mundial el va marcar profundament i això es veu en la seua obra posterior. Des dels seus dibuixos caricaturescos va
evolucionar a visions urbanes apocalíptiques i retrats de la violència, en ocasions molt polititzats.
Entre 1917 i 1920 col·labora activament amb el grup dadaista de Berlín i juntament amb Otto Dix es converteix poc després en un dels
principals representants de la Neue Sachlichkeit (Nova Objectivitat). Els seus llibres de dibuixos i caricatures, acerades denúncies de la
depravada i decadent societat alemanya, li comerciegen una polèmica reputació.
Amb l'arribada dels nazis, Grosz va tenir el privilegi de ser batejat com «bolxevic cultural número 1», encara que no va poder gaudir
d'això a la seua terra i ho faria des Nova York on, a la vista de l'enrarit clima polític que travessa el seu país, el 1933, es trasllada i és
convidat a donar classes a la Lliga d'Estudiants d'Art de Nova York. Obté la nacionalitat nord-americana en 1938.
El seu estil, àcid i punyent, conjuga elements del futurisme, el constructivisme i el dadaisme.

John Heartfield
Helmut Herzfelde va ser un artista alemany considerat un dels pioners i principals exponents del fotomuntatge modern.
Irreverent i rebel per naturalesa, es va canviar el nom a John Heartfield en protesta davant la creixent anglofobia que experimentava la
societat alemanya després de la derrota a la Primera Guerra Mundial. Es va unir al moviment artístic dadaista i al Partit Comunista.
Les seues obres sempre van reflectir una important càrrega de crítica i de denúncia política.
Es va exiliar a Txecoslovàquia quan Adolf Hitler va arribar al poder i va estar perseguit per les SS. Més tard, quan els nazis van ocupar
Txecoslovàquia, se’n va anar a Anglaterra.
Aquest període, fins al final de la Segona Guerra Mundial, abasta els seus anys més prolífics artísticament. Les seues obres es van
centrar en la crítica satírica al Tercer Reich i als règims feixistes europeus (molts dels seus muntatges parodien la figura d'Adolf Hitler i
l'antisemitisme, però també denuncien les injustícies de la societat industrial capitalista). Malgrat la seua lluita activa contra el règim
nazi, el reconeixement li arribaria pràcticament una dècada més tard, als anys 50, ja de retorn a la República Democràtica Alemanya.
John Heartfield va predir les conseqüències del Tercer Reich que la immensa majoria dels seus conciutadans no van poder o no van
saber veure.
Aquest artista alemany, precursor de l'edició fotogràfica tal com ara la coneixem, és l'autor d'obres tan icòniques com: “Adolf el
superhome: empassa or i deixa anar ferralla “(1932)
Herzfelde es desmarcava dels creadors de principis del segle XX, a més de pel caràcter àcid de les seues obres, per l'ús que feia del
fotomuntatge, una tècnica que va perfeccionar juntament amb el seu company, el pintor expressionista George Grosz.
A més d'una amistat, Grosz i Herzfelde compartien inquietuds. Tots dos pertanyien al moviment dadaista. Aquesta ideologia, que va
tenir gran influència en Herzfelde, es burlava de l'artista burgès que només buscava la bellesa de les seues obres.
El collage i el grafisme li servien per expressar conceptes que disfressava de situacions irreals i deformades. El seu missatge, però, era
clar i directe.
El 1936 va dedicar una obra al setge a la ciutat de Madrid, publicada a la contraportada d'AIZ i titulada No passaran! ¡Passarem!

Jean Tinguely 1925 - 1991

Tinguely, també conegut com Jeannot, va ser un pintor i escultor suís. És famós per les seues "màquines escultura" o art cinètic,
entroncat en la tradició Dadà; conegut oficialment com metamecànica.
A través del seu art Tinguely, seguint la tradició del moviment DADA, va satiritzar la sobreproducció sense sentit de béns materials per
part de la societat industrial avançada.
Va néixer a Friburg, Suïssa, va créixer en Basilea, però es va mudar a França en la seua joventut per desenvolupar la seua carrera
artística. En la dècada de 1930, va començar a crear escultures penjants que utilitzen motors per impulsar-se en moviment.
Tinguely va estudiar a l'Escola d'Arts de Basilea. Allà va descobrir el treball dadaista de Kurt Schwitters, que tindria una gran influència
en les seues construccions.
Tinguely va tenir una breu fase de pintura surrealista després de la Segona Guerra Mundial, però al final va abandonar la pintura en
favor de l'escultura.
Va començar a experimentar amb el moviment en l'espai en 1944 amb les seues “escultures-màquina”, equipant-les amb motors
elèctrics.
Es va traslladar a París en 1951, on va participar en els esdeveniments internacionals de Robert Rauschenberg.
En 1953 ell i Daniel Spoerri, un ballarí romanès i artista, va planejar un esdeveniment en viu anomenat Autothéâtre (teatre automàtic),
una actuació que utilitzaria un conjunt mecànic dissenyat per Tinguely per moure formes i objectes de colors al voltant d'un escenari
sense intèrprets humans.
Va fer la seua primera exposició individual, tres anys després, en 1954, a la Galerie Arnaux, on va crear una sèrie de màquines de dibuix
automàtic.
Les seues construccions, que combinen l'escultura amb la ferralla i amb la cinètica, són sovint enginyosos i irònics, degut en gran
mesura a l'herència dadaista d'anti-art.
Va exhibir obres a la Biennal de París en 1959 i es va associar amb el grup "ZERO".
Va pertànyer al moviment d’avantguarda parisenc de mitjans del segle XX i va ser un dels artistes que va signar el manifest neorealista
(Nouveau réalisme) en 1960.
La seua obra més famosa és Homenatge a Nova York (1960), construïda expressament per al Museu d'Art Modern de Nova York.
L'escultura va ser dissenyada per autodestruir-se al davant d'una audiència en viu dels espectadors.
Des de finals de la dècada de 1970, l'aigua va estar cada vegada més present en les seues obres. Més tard, Tinguely va incloure material
d'origen animal, com ossos i calaveres. La llum també va ser un tema en la seua obra, com en el seu 'Luminator' de 1991, la seua última
gran obra.
PRECISIONISME 1920-1932
Els Precisionistes mai es van organitzar formalment com a grup o van emetre cap manifest. No obstant això eren col·legues, amics i
tenien molt en comú pel que fa a estil i temàtica.
Al voltant de 1920, diversos artistes als Estats Units van començar a experimentar amb un enfocament altament controlat de la tècnica
i la forma. Un enfocament molt precís.
Van reduir les seues composicions a formes simples i estructures geomètriques, van optar per contorns clars i un maneig suau de les
superfícies, i van eliminar l'accessori deixant només els detalls mínims.
És evident en el precisionisme la influència de certs fotògrafs nord-americans, com Paul Strand, que utilitzaven l'enfocament i
il·luminació nítids, punts de vista inesperats, paisatges d'un realisme gairebé màgic, i èmfasi en la forma abstracta del tema.
El precisionisme va prendre d’altres corrents artístiques des de les simplificacions geomètriques del cubisme, fins a la celebració
tecnològica i les composicions dinàmiques del futurisme. Fins i tot el dadà, ja que els precisionistes acabarien derivant tots a la sucursal
nord-americana d'aquest moviment.
Però els Precisionistes es van definir a si mateixos com artistes distintivament nord-americans: Paisatges nord-americans, la cultura
regional d'aquest país, gratacels i ponts penjants, les localitats industrials, les mines de carbó i complexos industrials...
Fins i tot els motius convencionals com una natura morta de fruites o flors es van tractar amb una nova òptica en l'estil precisionistes.
Aquest moviment va ser desenvolupat per artistes com Charles Sheeler, Geòrgia O'Keeffe i Ralston Crawford.

ORFISME (Simultanisme) 1911-1914

Guillaume Apollinaire bateja en 1913 a aquesta tendència colorista i abstracta del cubisme parisenc que exalta abans de res el color i
la llum. Ho fa en part per distanciar-se del frenesí futurista que estava arrasant París i que ell considerava «una bestiesa».
L’Orfisme ve d’Orfeu, tan virtuós amb la lira que connectava amb l'ànima.
Orfeu, fill d’una musa (Cal·líope) i un dèu grec, era un virtuós de la música. Se’l representa amb la seua pròpia lira (fabricada per
Hermes amb la closca d'una tortuga). Amb la seua música, Orfeu era capaç no només de calmar les bèsties salvatges, sinó fins i tot de
moure arbres i roques i aturar el curs dels rius.
Això connecta amb els postulats de l’art abstracte, que s'havia inspirat en la música. L’orfisme és considerat una pre-abstracció (la
música, sinó està acompanyada de paraules, és absolutament abstracta).
Prescindir d'elements figuratius i treballar només amb color i llum, aquest era la idea. De fet, en les obres orfistes de vegades no se sap
de què s'està parlant. De vegades són formes indefinibles en què el color és l'únic tema del quadre, pel que estan incloses en l'etern
debat de quina va ser la primera obra abstracta.
Apollinaire va situar dins de l’orfisme o cubisme òrfic a les obres de Fernand Léger, Francis Picabia, Marcel Duchamp i, sobretot, de
Robert Delaunay, que actuava com a abanderat d'aquesta tendència.

ART CINÈTIC 1954

El terme va aparèixer per primera vegada en 1920. Gabo parla en el seu Manifest Realista de «l'error heretat ja de l'art egipci, que veia
en els ritmes estàtics l'únic mitjà de creació plàstica», per tant vol fer «formes essencials de la nostra percepció del temps real».
L'art cinètic és doncs un corrent d'art en què les obres tenen moviment o semblen tenir-lo, pel que solen interactuar amb elements
«exteriors» com poden ser el vent o l’aigua, alguns tipus de motors, i fins i tot, la llum o l'electromagnetisme.
Destaquem tres tipus:
• Els estables: Són obres fixes, i és l'espectador qui ha d’envoltar l’obra per percebre el moviment.
• Els mòbils: Les obres produeixen un moviment real, i per tant van canviant la seua estructura constantment. Sent
«heraclitians» (Allò de que no és possible banyar-se dues vegades en el mateix riu), a cada instant neix una obra diferent.
• Els penetrables: Les obres són acoblaments en espais reals i l'espectador ha de recórrer, penetrar en elles, sent l'espectador
el productor de moviment.
L'any 1955 es va celebrar una exposició que va reunir un seguit de manifestacions artístiques que posseïen com a element comú el fet
d'estar dotades de moviment. Es tractava d'obres corresponents a artistes molt diversos com, per exemple, Jean Tinguely, Yaacov
Agam, Bury, Alexander Calder, Marcel Duchamp, Jesús Soto, Victor Vasarely i Jacobsen.