L'ARQUITECTURA EN EL SEGLE XX

Al segle XX els problemes i les necessitats són nous, sense antecedents referencials. La nova estètica rau en la funció. Si l'edifici està
harmoniosament distribuït en el seu interior, si està integrat en l'entorn, si resulta grata la seua habitabilitat, l'edifici és bell.
Deslligats del compromís del passat, els arquitectes d'aquest segle manegen els volums i els espais amb criteris absolutament diferents
producte dels nous materials i de les noves necessitats.

El Racionalisme
El moviment anomenat Racionalisme agrupa les més fortes personalitats d'aquest segle; la seua obra i la seua teoria són individuals però
tenen el denominador comú de la simplicitat de les formes. La forma ve determinada per la funció:
• Utilitza materials altament industrialitzats especialment el formigó armat (formigó reforçat amb una armadura de barres d'acer).
És un material barat, adaptable, incombustible, anticorrosiu i que permet la construcció en esquelet deixant la planta lliure. A
més permet la prefabricació en sèrie. S'alterna amb altres com acer, vidre o maó.
• El mur no és suport, quedant reduït a una lleugera membrana de tancament amb gran nombre de finestres que proporciona als
interiors llum i aire. Els suports són pilars de diferent secció d'acer i formigó. Les cobertes en general són arquitravades,
recolzant-se en els suports amb els que formen l'esquelet, aconseguint un efecte lleuger i ingràvid de gran audàcia constructiva.
• Els elements decoratius desapareixen a favor de la forma recta i nua. Hi ha una gran preocupació per la proporció, la simplicitat i
la asimetria. L'espai intern es basa en la planta lliure amb parets interiors que es corben i mouen lliurement adaptant-se a les
diferents funcions. En els exteriors les volades, els baixos lliures i les terrasses en horitzontal defineixen la nova imatge.
• Hi ha un gran interès pels temes urbanístics ja que tracten d'acomodar als homes al nou ritme de vida i organitzar les seues
agrupacions, proposant noves fórmules com la ciutat-jardí de Howard o la ciutat industrial de T. Ganier. Els edificis més
representatius són els habitatges socials, especialment gratacels d'habitatges, construccions industrials, edificis administratius,
teatres, sales de concerts i estadis esportius.
El seu centre principal el constitueix la BAUHAUS, fundada per Gropius a Alemanya com a centre pedagògic i experimental d'arquitectura
i disseny. Encara que entra en decadència el 1930, exerceix una enorme influència que creix en emigrar els seus components a altres
països d'Europa i als EUA. Els arquitectes més destacats d'aquest moment són a França Le Corbusier ( Vila Savoia i Unitat d'habitació) i a
Alemanya Mies van der Rohe i Walter Gropius.

Adolf Loos: podem considerar-lo com protoracionalista. La major part de les seues obres van ser per a la ciutat de Viena. Estava
totalment en contra de l'ornamentació de l'arquitectura. Aquesta ha de ser, segons ell, la utilitat i les seues formes i volums han d'estar
en relació amb l'ésser humà.
Peter Brebens: és, sobretot, un arquitecte de fàbriques com l’AEG o la de turbines de Berlin. Va aprofitar les màximes qualitats de dels
diferents materials per aconseguir la màxima economia i simplificació, sense renyir amb l'estètica.
Auguste Perret : representa el racionalisme a França, i és l'autor de la Casa Franklin de París (1902), en la qual se serveix de ciment armat
i vidre, igual que Tony Garnier que va presentar una ciutat industrial per 35.000 habitants a força de els mateixos materials. La seua obra
se situa en utopies socialistes d'Owen i Fourier.

La BAUHAUS, va ser fundada per Gropius a Alemanya com a centre pedagògic i experimental d'arquitectura i disseny. Encara que entra
en decadència el 1930, exerceix una enorme influència que creix quan els seus components emigren a altres països d'Europa i dels EUA.

Walter Gropius: la seua primera obra important va ser la Fabrica Fagus (1911) concebuda com una bella combinació de ferro i vidre, però
la seua gran obra és l'edifici Bauhaus en el qual van col·laborar tant professors com estudiants. La planta està formada per tres braços
que s'estenen amb llibertat i multiplica els punts de vista. Els murs són de ciment armat i vidre.
Mies van der Rohe: La primera obra d'aquest autor que podem considerar revolucionària data del 1919. L’edifici d'oficines de la
Friedrichstrasse de Berlín, tres torres unides, i al centre es van situar escales i ascensors. Entre 1923 i 1924 projecta dues cases de camp i
el 1929 el pavelló d'Alemanya a l'Exposició Universal de Barcelona, on demostra que la seua arquitectura es fonamenta en l'adequat
maneig dels materials moderns, en els volums nítids i en l'ocupació del mur cortina que substitueix el mur tradicional. Emigrat a EE.UU
construeix un gran nombre de gratacels que semblen grans caixes de vidre, on es percep la devoció de l'arquitecte per les formes pures.
Le Corbusier: neix a Suïssa, encara que la major part de la seua obra es desenvolupa a França. Aprèn amb Perret l'ús del formigó armat.
Un dels seus primers projectes és la casa de Dom-Ino, en la qual es contempla la possibilitat de la seua construcció en sèrie.
Funda al costat de J. Jeanneret i Ozefant un estudi del que surten propostes urbanístiques: ciutats per tres milions d'habitants. En 1926
realitza una de les seues obres més conegudes, la Vila Savoye, que consisteix en una estructura de formigó armat emblanquinada
d'inspiració mediterrània que es fonamenta en els cinc punts en que es resumeix la seua arquitectura:
• Pilotis: A manera de pilars perquè l'estructura quede sustentada i separada del sòl quedant un espai transitable.
• Façana lleullera: La façana queda lliure d'elements estructurals, de forma que poden dissenyar-se sense condicionaments aliens.
• Terrassa jardí: En la coberta, plana, es troba un jardí; factible gràcies a l'ús de formigó que facilita la construcció de sostres plans.
• Finestrals allargats: A la façana hi ha finestres grans i allargades per tal d'aconseguir una profusa il·luminació natural a l'interior.
1

• Planta lliure: en variar la funció del mur, les plantes són molt més diàfanes. L'edifici se sustenta mitjançant una estructura de pilars
de formigó armat, i per tant l'espai interior pot adoptar qualsevol distribució.
En el seu tractat de 1935, Le Modulor, recull totes les seues propostes urbanístiques. És un teòric, però no utòpic, ja que la majoria de les
seues propostes s'apliquen a les obres. Una de les seues aplicacions immediates va ser la Unitat d'Habitació de Marsella (1946-1952),
conjunt destinat a famílies obreres (habitable i a baix preu).
Cap al 1950 es suavitza el seu racionalisme i s'aproxima a l’Organicisme expressat en la seua obra mestra, Notre-Dame du Haut en
Ronschamps.

L’Organicisme
Per arquitectura orgànica hem d'entendre totes aquelles manifestacions arquitectòniques que tracten d'adequar i aliar-se amb la natura.
Aquesta idea la podem trobar en l'arquitectura des de temps molt remots, però la seua veritable formulació la redacta F. Lloyd Wrigt
(1869-1959). Es defineix per:
• El sentit de l'interior com a realitat.
• La planta lliure com flexibilitat i continuïtat d'ambients.
• La unitat entre interior i exterior.
• L’ús de materials naturals.
• La casa com a protecció.
Amb F.LL. Wrigt el Racionalisme comença a ser oblidat i s'assagen nous camins per a l’arquitectura. De origen Nord-americà, viatja a
Tòquio, on se sent fascinat per l'arquitectura japonesa, igual que pels temples maies del Yucatán, pel que pot dir-se que té una formació
cosmopolita. Aquesta amplia formació dóna com a resultat la Casa de la Cascada a Pennsilvania, bella simbiosi entre natura i
arquitectura.
Amb les formes corbes va experimentar al Museu Guggenheim de Nova York (1943-1958). En aquest cas es va encarregar que el museu
posseira espais lluminosos amb llum controlada, no emmirallada per les superfícies, d'altra banda un espai per gaudir ascendint una
rampa d'una manera continua i sense produir ruptures en l’exposició d'objectes.

L'arquitectura dels anys 50

El tret que defineix millor l'arquitectura a partir d'aquests anys és la diversitat.
Apareixen arquitectes com Le Corbusier que interpreten l’arquitectura com si d'un objecte escultòric es tractés. És el cas de P. Luigi
Nervi, aquest, basarà les seues creacions en tres aspectes: La cúpula esfèrica, la volta cilíndrica i els pilars inclinats en forma d' “Y”.
Jørn Utzon, nascut a Copenhaguen és l'autor de l'Òpera de Sydney (iniciada el 1957). Edifici realitzat amb closques de formigó
prefabricats superposats uns sobre altres que avancen cap a la badia.
Alvar Aalto (1898-1976), finlandès que fon en les seues obres l'esperit racionalista amb la tradició popular i els materials tradicionals,
preferentment de fusta. Són edificis càlids i adequats a la dimensió de l'ésser humà, en ells es percep la influència deF. Lloyd Wrygt

L'arquitectura dels anys 60

Són temps de revolucions utopies i propostes, dins de les quals sobresurten els arquitectes japonesos, els més creatius i innovadors del
moment.
L'urbanisme experimenta canvis extraordinaris. Una de les propostes més significatives és la del grup Archisgram, d'origen anglès,
procedent de l'estètica Pop i del món del còmic, que va arribar a discernir una ciutat que podria moure gràcies a les potes de les cases
que semblen grans naus espacials.
Un dels arquitectes més interessants és Kenzo Tange, que al costat de Korokawa i Arata Isozaki, representen el que s'ha anomenat
Metabolisme. fundat en 1959, la idea bàsica és projectar la ciutat del futur. Aquesta estaria habitada per una societat massificada, on
destacarien: Les grans escales i les estructures flexibles i extensibles.
Segons la seua visió, les lleis tradicionals de forma i funció en l'arquitectura estaven obsoletes. Creien en una profunda influència de
l'espai i la funcionalitat sobre la societat i cultura del futur.
El moviment Metabolista té com a representants principals a Kisho Kurokawa, Akri Shibuya, Watanabe, Kikutake, Asada, Kawazoe, Maki i
Otaka. Reconeixen com a influència principal l'obra i escrits de Kenzo Tange, que va ser mestre de la majoria d'ells.
En aquest temps es continua desenvolupant la tecnologia sísmica per dotar de més estabilitat als gratacels, cúpules geodèsiques, etc.

2
ART I ARQUITECTURA DEL SEGLE XX
INTRODUCCIÓ:
La fi del XIX
Des del punt de vista d'un observador europeu, en l’últim terç del segle XIX, el món occidental semblava haver assolit les cotes més altes
com a civilització; el desenvolupament econòmic aconseguit Gràcies a la indústria i als avenços econòmics i la democràcia parlamentària,
en diversos graus, eren els seus senyals d'identitat més atractius. Per altra banda, el 1870 Europa havia acabat de conformar-se a través
de la constitució dels últims estats nació (Alemanya i Itàlia). La Conferència de Berlín (1885) havia rebaixat les tensions entre els països
europeus (que havien augmentat les seues poblacions i la seua producció i necessitaven, en conseqüència, nous mercats per als seus
productes) i havia llançat a tots ells a una nova empresa: el repartiment d'Àfrica (que estaria després en la base dels grans conflictes que
assolarien Europa quatre dècades després).
La societat confiada
Entre 1871 i 1914 els països europeus van estar en pau, una pau no exempta d'amenaces més o menys encobertes que cristal·litzaren en
la constitució de diferents aliances que obrien el camí cap a una amenaçadora polarització política. Però la pau va permetre una confiada
carrera de novetats (La Belle Epoque) materials i culturals que es van materialitzar en la gestació dels diferents moviments d’avantguarda
artística (Cubisme, Fauvisme, Expressionisme, Futurisme, Abstracció ..., a més del naixement d'una nova forma d'art: el cinema, al 1895).
L’avantguarda artística era la més clara manifestació de l'esperit de llibertat que havia calat en tots.
La Primera Guerra Mundial (1914-1918) va suposar una autèntica crisi de consciència (d’alguna manera no deixa de ser una mena de
guerra civil entre europeus) que se saldaria amb més de deu milions de morts i innumerables ferits i mutilats. A més, al llarg de la seua
evolució, va triomfar a Rússia el comunisme (1917) el desenvolupament condicionaria, de forma directa o indirecta, totes les activitats
humanes fins a finals dels huitanta.
El període d'entreguerres
La recuperació que s'inicia lentament (Feliços vint) es veu truncada per la crisi econòmica de 1929 el que va implicar la manca de
confiança en el seu propi projecte dels sistemes democràtics que, aterrits pel “perill roig”, permetran el sorgiment de moviments com el
feixisme italià (1925) que acceleraran l’evolució antidemocràtica a tot Europa arribant al seu zenit amb el triomf dels nazis a Alemanya el
1933. l'avanç totalitari de dretes o d’esquerres era una dolorosa realitat just abans que esclatés la Segona Guerra Mundial (1939-1945).
Des del punt de vista artístic, a més del desenvolupament del Funcionalisme arquitectònic (que portava implícit en molts casos una
autèntica preocupació social) es consolidà el llenguatge de les avantguardes (Art Decó) al mateix temps que sorgien aportacions crítiques
com Dadà o la Nova Objectivitat i manifestacions que expressaven visualment el desordre en què s'havia sumit el món desenvolupat
(Surrealisme).
La Segona Guerra Mundial i la Guerra Freda
Si la intervenció d'USA en la Primera Guerra Mundial va permetre que la victòria es decantés per les potències aliades, el seu triomf en la
Segona la va convertir en la primera potència mundial, que podia emprendre activitats com el Pla Marshall (1947) per a la recuperació de
Europa Occidental. Aquest lideratge va anar acompanyat del prestigi que va adquirir el seu art (Organicisme, Expressionisme Abstracte) i
seria qüestionat per la URSS, que s'havia apoderat de tot Europa oriental (situació reforçada per la implantació del comunisme a la Xina).
Les dues corrents van estendre la seua influència a molts dels països del Tercer Món o en vies de desenvolupament.
Començava la Guerra Freda (molt calenta en casos com Corea o el Vietnam) que mantindria en tensió a tot el món amb el sorgiment
d'aliances militars com l'OTAN (1950) i el Pacte de Varsòvia (1955).
Al mateix temps els països europeus van haver d'assumir l'ampli procés descolonitzador (tutelat per l'ONU que semblava consolidar un
àmbit de diàleg internacional allà on hi havia fracassat estrepitosament la Societat de Nacions) que els va privar d'un mercat protegit del
que havien gaudit des del XIX.
Els anys seixanta van posar de manifest la radical separació entre la societat i la política desenvolupada pels seus governs bé foren
comunistes (Primavera de Praga) o capitalistes (maig del 68 francès, manifestacions contràries a la Guerra del Vietnam a USA). Aquestes
manifestacions vénen acompanyades de plantejaments visuals que trenquen amb el concepte d’Art defensat pel sistema de les
avantguardes (Art Conceptual) i un retorn a la realitat, per molt trivial que siga, com a font de l’experiència creadora (Pop Art). Aquest
cert desordre internacional va dur implícita l'aparició de dictadures militars en molts països del món (especialment sorprenents els casos
de règims de democràcia consolidada com a Hispanoamèrica) es prolongarà al llarg de tots els setanta.
La fi de la història
Els anys vuitanta suposen, en certa mesura, el triomf de les polítiques més radicalment liberals i la descomposició del sistema comunista
(Perestroika, 1985; caiguda del Mur de Berlín 1989). Açó es manifesta en el resorgiment de propostes artístiques tan poc problemàtiques
com les defensades per la Postmodernitat o tan poc respectuoses amb la pobresa de gran part del món com la High Tech. En cert sentit
semblava com que a finals de la XX hagués triomfat aquest "Fi de la Història" proposat per alguns pensadors americans amb el triomf del
concepte de vida burgès i capitalista front a la dictadura del proletariat defensada pel socialisme. Sense això, les contradiccions culturals i
religioses acabaren aflorant al començament del XXI.
L'atac a les Torres Bessones (2001) va marcar un abans i un després en la situació política mundial. Ja no es tractava de qüestionar un
model econòmic. Era un problema purament ideològic amb el qual es topava el món. En aquest moment d’indefinició i crisi és en el qual
ens trobem.
3
4
ARQUITECTURA I URBANISME
URBANISME
El desenvolupament urbanístic burgès es continua a principis del XX amb exemples
semblants als de París, Viena o Barcelona però hi ha un cas que s'aparta una mica d'ells
perquè per a la seua realització es comptava amb una legislació (pla general, pla parcial,
projecte arquitectònic) adequat a les noves necessitats; és el pla de l’Eixample
d’Amsterdam-Sud (1902-1917) a càrrec de Berlage que dissenya un sistema unitari de
vies de comunicació (ja de per si amples) amb una zona central ràpida i altres laterals, de
servei, més lentes al mateix temps que dissenya una façana unitària per als diferents
blocs.
El període d'entreguerres
L'aturada constructiva de la Gran Guerra va elevar de forma considerable el preu dels Visió general del Pla Zuid de 1915 desenvolupat
habitatges el que va obligar a una intervenció estatal per corregir aquestes deficiències, per l'arquitecte holandès Hendrik Petrus Berlage
el que es tradueix en un intervencionisme en els problemes urbans que exigeixen, al seu
torn, un desenvolupament legislatiu. Per altra banda, el moviment modern havia estat Jacobus Johannes Pieter Oud (1890-1963)
elaborant diferents solucions als problemes d'organització urbana; J.J.P. Oud, Que Arquitecte i teòric neerlandès. Membre del
estava relacionat amb el Neoplasticisme, projectarà el racionalisme en el seu treball als grup De Stijl, va ser un dels principals
barris obrers de Rotterdam (1925-1929), on es tradueixen les seues preocupacions representants del funcionalisme al seu
socials al igual que en altres obres d'arquitectes alemanys de l'època (com als barris de país. Arquitecte de la ciutat de Rotterdam
Dessau, Karlsruhe, Berlín) dissenyats per Walter Gropius (que veurà afectats els seus (1918-1933), va realitzar alguns barris
projectes a causa de la crisi alemanya). populars que constitueixen una de les més
El que millor representa els ideals del racionalisme urbanístic és Le Corbusier que al significatives expressions de compromís
llarg d'aquest període va dissenyar diversos plans urbans (Ville Contemporaine, 1922; Pla ètic-estètic del moviment modern europeu
Voisin, 1925; plànols per a Algèria,1930; Ville Radieuse, 1935). Tots ells (que tenen com (barri obrer de Kiefhoek). En aquestes
característica comuna l'existència de grans gratacels simètrics en el centre de negocis i obres, els espais s'acomoden en un conjunt
edificis disposats de tal manera que apareixen carrers de vianants, amb edificis de harmònic de volums en les superfícies
menor altura al voltant, tots envoltats de zones verdes i relacionats per ràpides i destaquen els requadres de finestres i de
complexes vies de comunicació i convenientment separades de les zones industrials). El portes, pintades en els colors de Mondrian,
més interessant és la Ville Radieuse. El seu urbanisme es troba en la línia de Garnier però amb un estil senzill i geomètric. Cal
és més utòpic. destacar també l'edifici Shell (l'Haia), el
Altres arquitectes racionalistes es van trobar, com Le Corbusier, amb el problema que les sanatori infantil d’Arnhem i l'ajuntament
condicions socioeconòmiques de l’època que feien impossibles a la pràctica les seues de Utrecht.
teories. En línies generals, aquestes teories, seran recollides en la Carta d'Atenes on En col·laboració amb el seu amic, l'artista i
s'assenyalen les directrius que havia de seguir la urbanística del racionalisme. Tampoc arquitecte Theo van Doesburg, Va
resultaven possibles de portar a la pràctica les idees de Frank Lloyd Wright concretades dissenyar en 1916 la Casa GEUS i va fundar
en la seua pla per a una ciutat (Broadacres). A cavall entre el pròpiament urbà i el rural. l'equip de treball De Sphinx. Tots dos van
ser en 1917 els cofundadors, juntament
L'urbanisme després de la Segona Guerra Mundial amb Piet Mondrian, Vilrnos Huszár i
La destrucció provocada per la Segona Guerra Mundial va posar aprova l'enginy dels Antony Kok, de De Stijl. Oud va abandonar
urbanistes. Els models usats per la planificació urbana es van mostrar dependents dels aquest grup, en 1920, per diversitats de
valors socials i polítics que cada estat defensava com a propis. Les ciutats de l'est de parers amb Van Daesburg.
Europa (Desdre, Varsòvia, Sant Petersburg, Moscou) mostren les avantatges d'un
sistema dirigit amb l'aplicació dels principis (bastant edulcorats) del moviment modern.
Al nord d'Europa, Aalto, Jacobsen i Utzon busquen un equilibri entre els imperatius
col·lectius i les necessitats individuals i valorar de manera adequada l’entorn, les
tradicions locals i la xicoteta escala. Les "New Towns" angleses no oferien res de nou que
no estigués implícit en els dissenys de les ciutats jardí. En alguns països del Tercer Món
les limitacions de mitjans i espai van ser menors, tal com pot apreciar-se en els dissenys
de Brasília i de Chandigarh. Chandigarh, la capital del Panjab va ser encarregada al propi
Le Corbusier (molt de tornada del seu purisme dels anys vint). En 1951 va iniciar la seua
construcció a escala monumental però la seua obra va ser continuada per altres
arquitectes.
Brasília és, en certa manera, el resultat de la megalomania del president Kubitscheck que Gallery house at Weissenhof Estate
va convocar un concurs internacional pel qual es va aprovar el pla de Lucio Costa
(Deixeble de Le Corbusier) el 1957; el 1960 s'inaugurava la que anava a ser capital del Brasil, construïda en una plana deserta a mil
quilòmetres de la costa dins d'un país que concentra la seua població al costat de l’oceà. Es va realitzar un llac artificial i es va dissenyar
un esquema urbà tan senzill com la figura d'un ocell amb les ales desplegades que va ser completat amb els edificis de Niemeyer
5

i els dissenys paisatgistes de Roberto Burle-Max. No obstant això en aquests i en altres llocs del món en vies de desenvolupament
(Egipte, Algèria, Israel) s’ha assajat la construcció amb el rígid model ideal propi de les utopies modernes d'occident menyspreant el clima
i les tradicions locals.
A finals dels anys 50, els arquitectes europeus comencen a qüestionar-se aquests models ideals. El "Team X" (Aldo van Eyck, els
Smithson, Louis Kahn, Coderch, Bakema) es mostren molt més oberts a la construcció en funció de l'ambient i pensen que és millor
treballar amb escales intermèdies (barris) que amb les grans dimensions; les seues teories les van poder aplicar a Milà, Amsterdam,
Londres, Filadèlfia, Barcelona o Rotterdam. Durant la dècada dels seixanta el grup anglès Archigram dóna a conèixer els seus projectes
basats en la aplicació a ultrança de la tecnologia i encara que els seus projectes quasi no passen del paper van influir de manera
considerables en una nova apreciació dels problemes urbans. Els tres últims decennis han estat d’una complexitat total tot i que ha pres
forma la necessitat de combinar en els nuclis urbans la construcció moderna amb les formes antigues de la ciutat clàssica que resultaven
 molt més agradables per als ciutadans; tals són les
idees de Aldo Rossi o els plans de Robert i Leon Krier
per a Brussel·les o l'experiment per al Internationale
Bauansstellung (IBA) de Berlín; pel que fa a la
reconstrucció dels centres històrics, el model
considerat com més vàlid és el de Bolonya.
Aliens en gran mesura a la tradició occidental, els
japonesos tracten d'oferir les seues pròpies respostes a
problemes que són, també, propis; el 1960 sorgeix el
grup metabolisme, animat per Kenzo Tange, que han
de combinar el treball a gran escala en els dissenys amb
els elements prefabricats de dimensions mínimes per
fer front a les necessitats d'un creixement rapidíssim;
els models resultants s’assemblen a les colònies de
corall i en ells sembla que es reprenen les idees de
l’organicisme.
Front a totes aquestes directrius organitzadores,
podríem dir, hi ha una realitat dinàmica, més amarga
però més vital a la que la tecnologia moderna té molt
poc a oferir; és la que crea, de la nit al dia, barriades
senceres a Lima, Calcuta, Caracas, Manila o Lagos, per
al que utilitza els materials que li cauen més a mà,
fonamentalment de rebuig i menyspreables. La nostra
tradició no està preparada per solucionar aquests
problemes i potser tampoc ho estiga per a entendre
aquest urbanisme del futur representat per la
megalòpolis del sud-est asiàtic, d'Àfrica, de
Llatinoamèrica, d'USA; són ciutats desconcentrades que
creixen amb els mínims elements proporcionats per
alguns accidents geogràfics o per grans infraestructures
(aeroports, àrees comercials i esportives, parcs
temàtics, nusos d’intercanvis de transports) que
necessiten el seu propi desenvolupament i la
intercomunicació. Alguns exemples significatius els
troben a Singapur, Tòquio, Canberra, Teheran, Mèxic
D.F. o Atlanta. La seua forma és mal·leable, adaptant-se
a les situacions canviants del seu propi creixement
sense estar predeterminades per ningú ni per res. Per a
aquestes ciutats, el futur immediat ja és passat.
ELS ORÍGENS DEL DISSENY MODERN
A mitjan s. XIX van començar a prendre forma a
Anglaterra diversos cursos per artesans que pretenien
dignificar la producció artística amenaçada per la baixa
qualitat de la producció en sèrie; el 1888, a instàncies
de William Morris (socialista utòpic influït per Ruskin)
es va organitzar la primera mostra de l’Arts & Crafts
Exhibition Society; tot i que moltes de les seues
propostes, inspirades en una utòpica Edat Mitjana, no
van poder dur-se a la pràctica i que la defensa a
ultrança del treball manual allunyaria al disseny de la
indústria, els avanços proporcionats per l'intercanvi
d'idees i dissenys anaven a ser molt valuosos des del
punt de vista estètic. Este moviment es va estendre pel
continent i sense ell seria impossible entendre l'extraordinari auge que va aconseguir el disseny modernista malgrat les diferències de
plantejament entre l’un i l’altre. En Alemanya va aconseguir un ressò notable. En 1907 una sèrie d’artistes, crítics i arquitectes (Josef
Hoffmann, Henri van de Velde, Hans Poelzig i Max Taut, entre d'altres) agrupats al voltant de Hermann Muthesius van recollir el
missatge de Morris encara que aviat s’adonaren de la importància que tenia la vinculació del disseny amb la producció industrial; naixia el
Walter Gropius (1883-1969)
Fundador i director de la Bauhaus des de 1919 fins a 1928, l'escola d'art que
va revolucionar l'arquitectura i les arts aplicades durant la primera meitat
del segle XX.
Als 23 se li va encarregar el seu primer treball com a arquitecte: la
construcció d'un grup de cases rurals. Als 28, va realitzar una de les obres
considerades fonamentals de l'arquitectura contemporània: la Fàbrica
Fagus, de concepció revolucionària.
Gropius va estudiar arquitectura a les universitats de Munic i Berlín-
Charlottenburg. Entre 1907 i 1910 va treballar en l'estudi de l'arquitecte
Peter Behrens, un pioner del disseny modern. En 1911 es va unir al
Deutscher Werkbund, institució creada per coordinar el treball dels
dissenyadors amb la producció industrial. En col·laboració amb Adolph
Meyer va projectar la fàbrica Fagus a Alfeld (1910-1911) i l'edifici d'oficines
de l'exposició del Werkbund a Colònia (1914), que el van fer conegut a tot
Europa.
Després de la Primera Guerra Mundial va dirigir dues escoles d'art a
Weimar, fins transformar-les en 1919, en la nova Staatliches Bauhaus , on va
crear una pedagogia diferent i pragmàtica. Els estudiants aprenien a
diferents tallers les habilitats bàsiques dels oficis principals, i d'aquesta
manera es familiaritzaven amb els materials i els processos industrials.
Aquest mètode va permetre un gran acostament a la realitat de la producció
en sèrie i va revolucionar el món del disseny industrial modern.
Els principis fonamentals que sustentaven la Bauhaus, van ser l'economia
expressiva i l'adequació als mitjans productius per a totes les formes de
disseny; una unió mai abans experimentada entre art i tecnologia. Aquests
conceptes plasmats en els seus edificis, van exercir una enorme influència
en l'arquitectura moderna.
En traslladar l'escola a Dessau, Gropius va realitzar els projectes d'edificis
caracteritzats per una simplicitat formal exquisida i per l'ocupació de grans
superfícies planes vidriades.
W. Gropius va abandonar el seu càrrec com a director de la Bauhaus a 1928 i
va continuar la seua carrera com a arquitecte.
Va haver d'abandonar Alemanya el 1934 per la seua oposició al partit nazi, i
després de residir diversos anys a Gran Bretanya va emigrar als Estats Units
impartint classes a la Universitat de Harvard. Allà es va fer càrrec del
departament d'Arquitectura (1938-1952), introduint moltes de les idees
desenvolupades a la Bauhaus; va formar diverses generacions d'arquitectes
nord-americans.
El 1946 va crear el grup anomenat Architects Collaborative, responsables de
molts projectes de gran envergadura, com el Harvard Graduate Center
(1949), l’Ambaixada
dels Estats Units a
Atenes (1960) o la
Universitat de
Bagdad (1961).
També va construir
l’Edifici de la Panam
(1963) a Nova York,
en col·laboració amb
l'arquitecte Italo-
estatunidenc Pietro
Beluschi. La fàbrica Fagus (1910)
6

Deutscher Werkbund. Recolzat per algunes empreses com l’ A.E.G. i la Fagus que van encarregar a Behrens i a Gropius, respectivament,
les seues construccions i dissenys Industrials. El Deutscher Werkbund, que va tenir les seues manifestacions més notòries a les
exposicions de Colònia (1914) i Stoccarda (1927) va patir la persecució nazi de la mateixa manera que la Bauhaus que, d'alguna manera,
cal considerar-la la seua hereva.

RELACIONS ENTRE ARQUITECTURA I ARTS PLÀSTIQUES

L'efervescència estètica dels primers decennis del segle XX i el perpetu desig d'innovació que afectava a la pintura i a l’escultura també es
van deixar notar en l'arquitectura tot i que, com és lògic, la llibertat creativa en aquesta resulta força més limitada que en les altres. Amb
independència de les influències cubistes a alguns dels grans arquitectes del període, Antonio Sant'Elia va redactar el Manifest de
l'Arquitectura Futurista; encara que la seua inclinació al socialisme el feren allunyar-se de Marinetti, alguna cosa queda de futurisme en
 els seus dissenys que només foren això, ja que va morir
Frank Lloyd Wright (1869-1959)
el 1916.
Arquitecte nord-americà. Nascut en el si d'una família de pastors d'origen
Theo van Doesburg, Un dels animadores del
britànic, va passar la seua infància i la seua adolescència en una granja de
Neoplasticisme, va realizar dissenys arquitectònics i va
Wisconsin, on va viure en estret contacte amb la natura, cosa que va
arribar a construir alguna que altra obra de caràcter
condicionar la seua concepció de l'arquitectura. Va ingressar a la Universitat
menor en la qual es nota l'origen pictòric del disseny;
de Wisconsin per estudiar enginyeria, però després de dos cursos, es va
seria J.J.P. Oud, Lligat també a De Stijl, qui oferís una
traslladar a Chicago, on va entrar en l'estudi de Ll. Silsbee; com aquest era
versió més pràctica del neoplasticisme (habitatges
un arquitecte massa convencional, no es va sentir a gust i el va abandonar
mínims de l'Exposició de Stuttgart, 1927) tot i que la
per treballar amb Louis Sullivan, amb qui va col·laborar estretament al llarg
influència racionalista resulta innegable; Williem
de sis anys i al qual sempre va recordar amb respecte i afecte.
Marius Dudock també posseeix ressons neoplasticistes
La seua primera obra en solitari va ser la Charnley House de Chicago (1892),
(escola Fabritius i Ajuntament, Hilversum, 1924-1928)
a la qual va seguir, una mica més tard, tot un seguit d'habitatges unifamiliars
units a reminiscències de Berlage.
que tenen en comú el seu caràcter compacte i l'austeritat decorativa, en
El Constructivisme rus té excel·lents (però efímers)
oposició a l'eclecticisme de l'època. En aquestes primeres realitzacions
representants en arquitectura. El Monument a la
d'arquitectura domèstica, conegudes com Prairies houses o «cases de les
Tercera Internacional, de Vladimir Tatlin, Dissenyat en
praderies», són presents algunes de les constants de la seua obra, com la
1919 era només l'inici; els projectes d’Eliezer Lissitzky
concepció predominantment horitzontal, l'espai interior organitzat a força
(gratacels Horitzontals) queden en això, però,
de dos eixos que es creuen i la prolongació del sostre en ales que formen
Konstantin Melkinov va poder veure realitzades
pòrtics.
algunes de les seues interesants obres influïdes per la
Amb anterioritat, el seu geni innovador s'havia posat de manifest en el
plàstica constructivista com el Club Obrer de Moscou,
Larkin Company Administration Building de Buffalo (1904), on va deixar
1925, (construït per Golosof) i el Pavelló de l'URSS
l'espai central buit des de la planta baixa fins al sostre, amb la finalitat que
en exposició de París en 1925.
totes les plantes s'obriren mitjançant balconades a aquest ampli àmbit.
L’Expressionisme va tenir una gran importància a
Després d'un viatge al Japó el 1905 i un altre per Europa en 1909-1910, es va
Alemanya i alguns arquitectes van practicar una
establir a Spring Green (Wisconsin), on va realitzar per a ell i la seua família
arquitectura amb certes influències seues. Hans Poelzig
el Taliesin I, tràgicament destruït per un incendi.
va construir el 1919 el Teatre de Masses de Berlín, amb
La pèrdua de la seua família en aquest accident el va afectar de tal manera
un sostre d’aspecte estalactític; Fritz Höger va aixecar
que va decidir abandonar Estats Units i traslladar-se a Japó, on va edificar, a
entre 1922-1923 la Xile Haus d’Hamburg; Bruno Taut la
l'estil dels castells tradicionals, l'Imperial Hotel de Tòquio. El 1921 va tornar
Casa de Vidre, Colònia, 1914; Rudolf Steiner va
a Estats Units i va reconstruir en dues ocasions el Taliesin (versions II i III), i
construir i reconstruir (en aspecte diferent ja que el
va realitzar una sèrie d'obres com la Millard House de Pasadena.
primer era de fusta) el Goetheanum. D'entre tots
Va seguir una època de reflexió i de plantejaments més teòrics que pràctics,
destaca la figura d’Erich Mendelsohn (1887-1953)
abans de tornar a l'activitat amb obres en què té un paper fonamental el
l'obra del qual seria eclipsada, en certa manera, per la
formigó armat. Entre elles ocupa un lloc destacat la seua creació més
“tirania estètica” exercida per la Bauhaus però que
famosa, la Casa Kaufmann o Casa de la Cascada, que s'adapta a la perfecció
posseeix una impressionant plasticitat com pot
a l'esglaonament del terreny i perllonga cap a l'exterior l'espai interior en
apreciar-se en la torre Einstein a Postdam (1920-1921)
una recerca d'integració entre arquitectura i natura. Arran d'aquesta
o en els magatzems Schocken de Stuttgart, 1927; va
construcció, Bruno Zevi va definir el concepte d'arquitectura orgànica o
haver de fugir dels nazis primer a Anglaterra i després a
organicisme (corrent de la qual Frank Lloyd Wright és considerat el màxim
U.S.A. on va seguir treballant.
exponent, tot i que no la va formular teòricament) enfront de l'arquitectura
L’estil generat per l'Exposició d'Art Decoratiu de París
racionalista de Le Corbusier, un altre dels grans genis de l'arquitectura
en 1925 (Art Decó) pot ser considerat, en certa manera,
contemporània.
com l’eclecticisme de l'avantguarda i la recuperació del
Aquesta arquitectura orgànica va tenir la seua màxima expressió en el
caràcter decoratiu dels edificis modernistes; una
complex de Taliesin West, a Phoenix, on va aconseguir sintetitzar
construcció emblemàtica d’aquesta sensibilitat és el
magistralment tots els elements formals que havien caracteritzat la seua
Chrysler Building de New York (1928-1930) de
obra fins a la data. La seua carrera de precursor de l'arquitectura moderna,
William van Allen; el desenvolupament del cinema com
que es va perllongar al llarg de més de seixanta anys, es va tancar de
a espectacle de masses per aquells anys determina
manera brillant amb el Solomon R. Guggenheim Museum de Nova York, on
l'edificació en aquest estil de moltes d'aquestes sales.
l'arquitecte va experimentar una nova concepció de l'espai, basada en el
desenvolupament orgànic de plantes corbes o circulars en un continuum.
RACIONALISME I FUNCIONALISME En els últims anys de la seua vida va realitzar sobretot projectes, alguns dels
Els termes Racionalisme i Funcionalisme han acabat per quals es van convertir en
ser sinònims, cosa que no passava en els orígens; tant realitats concretes
l’un com l’altre reaccionaven contra el Modernisme, després de la seua mort.
que havia caigut en l'ornamental, i defensaven la El llegat arquitectònic de
màxima adequació de les formes emprades a les Frank Lloyd Wright pot
necessitats (funció) que tenien els espais construïts. No resumir-se en dos
obstant això, el primer Racionalisme no rebutjava ni la conceptes que
7

decoració ni l'ús de materials tradicionals mentre que el constitueixen el centre de

Funcionalisme defensava l'autenticitat i bellesa dels la seua reflexió: la
edificis que s'adapten plenament a la funció per la que continuïtat exterior de
estan dissenyats i s'incorporen els materials propis de l'espai interior dins de
la tecnologia contemporània. l'harmonia entre natura i
Els orígens arquitectura i la creació
Coetània al Modernisme, s'estava desenvolupant un d'un espai expressiu a
tipus d'arquitectura que tractava d'unificar els criteris l'interior d'un volum
purament utilitaris de les construccions del ferro i del abstracte. La Casa Kaufmann
formigó amb els valors que se suposaven a la gran