El cristianisme començà com a secta del judaisme, que s'originà en la regió mediterrània oriental, creixent

ràpidament en nombre de creients i en influència amb el pas del temps fins a convertir-se en la religió
dominant de l'Imperi Romà. Durant l'edat mitjana, la major part d'Europa fou cristianitzada i existiren
minories importants de cristians a l'Orient Mitjà, el nord d'Àfrica i algunes regions de l'Índia. Les figures
centrals en el desenvolupament de la vida monàstica foren Basili el Gran a Orient i a Occident Benet
de Núrsia, que va crear la famosa Regla de Sant Benet, que va esdevenir la regla més comuna durant
tota l'edat mitjana, i punt de partida per a altres regles monàstiques
La transició a l'edat mitjana va ser un procés gradual i localitzada. Les zones rurals es va elevar com
a centres de poder, mentre que les àrees urbanes van disminuir. Tot i un major nombre de cristians
van romandre a l'Església Ortodoxa(zones gregues), els esdeveniments importants s'estaven
realitzant en el cristianisme occidental (zones llatines) i cadascun va prendre formes distintives.
Els Bisbes de Roma, els Papes, es van veure obligats a adaptar-se a les circumstàncies canviants
dràsticament. Mentre mantenien només una lleialtat nominal a l'emperador, es van veure obligats a
negociar equilibris amb els "governants bàrbars" de les antigues províncies romanes. En l'Orient
l'Església va mantenir la seva estructura i caràcter, i es va desenvolupar més lentament.

L’expansió de l’Església a l’edat mitjana

L’Església va ser la institució del poder econòmic, polític i la influència social de la qual va durar
més temps i va abraçar més territoris en la Història Universal.

Amb la caiguda de l’Imperi Romà només va restar dempeus l’organització eclesiàstica que
s’expansionaria per diverses vies. L’Església va esdevenir la propietària més gran de terres
d’Europa gràcies a les donacions dels monarques o dels nobles i va arribar a posseir a més una
organització força centralitzada. El clergat es va dividir en secular i regular.

El clergat secular era el que participava en la vida social, en contacte amb els fidels. La unitat
bàsica de l’Església era la parròquia, els fidels de la qual estaven obligats a pagar els delmes al
rector de la parròquia. Cada diòcesi comprenia diverses parròquies, on els sacerdots
desenvolupaven les activitats religioses.
D’altra banda, el clergat regular el formaven les persones que es retiraven de la vida mundana
i vivien en comunitats (d’homes o de dones), els monestirs, sota unes regles estrictes, és a dir,
els ordes religiosos. Cada orde estava encapçalat per l’abat principal. Per sota d’ell se situaven
els superiors que dirigien els monestirs, on vivien els frares i els monjos i les monges (en els
monestirs femenins). A l’Occident, el monacat va tenir molta importància en la difusió del
cristianisme entre els pobles invasors.

La propagació del cristianisme a tota Europa va fer que la cultura popularadquirís una sèrie de
trets comuns. La religió cristiana abraçava molts aspectes de la vida i proporcionava explicacions
a les grans preguntes formulades pels éssers humans (significat de l’existència, destí de la
humanitat, funcionament de l’Univers, vida després de la mort), ja que els coneixements científics
de la majoria de la població eren força escassos.
La societat apareixia sotmesa a un ordre que es considerava immutable i fruit de la voluntat
divina. Les freqüents catàstrofes patides per la societat medieval (males collites, grans fams,
pestes, guerres) eren intentades de contrarestar mitjançant la intensificació de la vida religiosa:
oracions, ofrenes de béns a l’Església, penitències, etc.

L’Església intervenia en molts aspectes de la vida: establia el calendari, i les festes amb les quals
els antics pobles neolítics i clàssics celebraven els diversos períodes de la vida agrària (sembra,
collita, verema, matança del porc, etc.) es van convertir en festes cristianes.
Les hores del dia eren anunciades pels campanars de les esglésies, i també el descans
dominical. Els moments més importants de la vida individual i col·lectiva (naixement, matrimoni,
defunció) eren sempre acompanyats de ritus religiosos celebrats per tota la comunitat sota la
direcció dels clergues.