7.
EL CARREGAMENT D'ÁMFORES IBERIQUES
Susana Manzano Vilar, Marta Santos Retolaza
INTRODUCCIÓ
La categoria més nombrosa deis materials cerarnics
recuperats en el derelicte de Cala Sant Vicenc és la
formada pels fragments d'arntores que, per la seva
morfologia i característiques de fabricació, s'atribueixen
a diferents produccions de filiació ibérica. Aquestes
arntoros constitul'en, sens dubte, el component més
pesat i voluminós del carregament del vaixell grec.
La possibilitat, contemplada inicialment, que aquest
segon grup d'arntores inclogués algun exemplar
d'origen púnic, i més concretament ebussita (Nieto/
Tarongí/Santos 2002, 21), finalment va ser descartada
amb I'estudi rnacroscoplc de les pastesl'", retorcat amb
I'estudi tipol6gic i les análisis arqueométriques realitzades.
Les formes d'aquests envasos, d'altra banda, permeten
emmarcar-Ios perfectament en una etapa encara poc
avancada de la producció cerámica ibérica que, d'acord
amb la datació del naufragi del vaixell, podem situar en els
darrers decennis del segle VI aC.
Ouantitativament, el nombre de fragments d'amtores
ibériques -gairebé 3000-, representa el 65% de les
restes ceramiques recuperad es, molt per sobre del
percentatge relatiu al conjunt de fragments d'amtores
d'origen grec, que a penes arriba al 25%. Si només es
consideren els materials amf6rics, la proporció passa a
ser del 72% i del 27'9%, respecíívament.
En aquesta comparació, pero, cal tenir molt en compte
les majors dimensions i I'índex alt de fragmentació que
caracteritzen els envasos ibérics. Així, les diferéncies
entre els dos grans conjunts d'amfores transportades pel
vaixell es dilueixen quant a nombre mínim d'individus 151.
Efectivament, en ambdós casos la quantitat estimada
és coincident (29), si bé s'ha de tenir present que, tal
com s'ha exposat abans, dins el grup d'arntores
gregues s'inclouen diferents classes d'envasos.
150.- AgraIm, en aquest sentit, les observacions de Joan Ramon Torres, que va poder examinar personalment aquests materials.
151.- Per a la determinació del NMI hem considerat, a més deis exemplars deis que s'ha pogut restituir el perfil de manera més o menys completa,
també la resta de fragments de vores que pertanyen clarament a exemplars diferents.
considerem la capacitat, el volum deis productes
transportats en les arnfores ibériques era, pero,
clarament superior (com a mínim, entorn de 1400/1500
litres).
Tal com succeeix per a la resta del context cerarruc, es
tracta d'un conjunt de materials molt fragmentat, fet que,
juntament amb la dispersió d'una part de les restes per
I'acció marina, impedeix aproximar-nos amb una major
precisió al nombre real d'exemplars inclosos en el
carregament. Així dones, podem pensar que el nombre
d'arntores ibériques era segurament superior a la 163
quantitat esmentada abans. Aixo mateix es desprén de
I'inventari d'altres fragments de fons i de nanses, així
com de grups de fragments informes amb determinades
qualitats de pastes, que no s'han pogut atribuir a cap
deis exemplars individualitzats.
L'estudi d'aquestes amfores de filiació ib~rica ha estat
realment una tasca complicada, ateses les característiques
intrínseques d'aquesta categoria de materials. Les
similituds que presentaven aparentment la major part
deis fragments, tant pel que fa a I'aspecte de les pastes
com als detalls morfol6gics, juntament amb I'alteració i
I'erosió causades per la immersió en el medi marí, va
complicar la identificació deis elements de cada individu
amforic, pas previ al remuntat, parcial o més o menys
complet, que ha estat possible només en alguns casos.
Una vegada classificat aquest grup nombrós de
fragments, es varen poder apreciar les diferéncies que
podien servir per trencar I'aparent homogenel'tat del
conjunt i indicar la presencia de produccions diferenciades
i, pertant, d'exemplars originaris, probablement, d'arees o
centres ibérics diversos.
O'una banda, I'estudi macrosc6pic va permetre realitzar
una primera discriminació de varietats o grups en
funció de I'aspecte i la textura de les pastes i de les
Si característiques de fabricació. Afortunadament, s'ha
 pogut contrastar aquest estudi amb la caracterització cada una de les produccions locals, regionals o bé
arqueornetrica d'una serie relativament amplia de d'arnfores procedents de territoris més allunyats i
mostres, en total 18, realitzada per J. Buxeda i E. Tsantini, vehiculades a través del cornerc.
del laboratori de Cultura Material i Arqueometria UB i de Algunes de les tipologies publicades s'emmarquen
l'Equip de Recerca Arqueometrica de la Universitat de en estudis que, des d'una perspectiva amplia i
Barcelona. Els resultats s'exposen de manera detallada a necessariament qenerica, contemplen no només els
I'annex 5 i es comentaran també més breument en envasos amtórics sinó també altres productes cerárnics
aquest capítol. iberics, en un marc qeoqrafic i temporal més o menys
D'altra banda, el dibuix i la restitució deis perfils qracies ampli (Mata/Bonet 1992). Lógicament, només hi
al treball de R. Álvarez, no gaire fácil en ocasions degut apareixen reflectits els principals models formals
a la gran fragmentació del material, ha fet possible d'amfores que, a grans trets, poden distingir-se. D'altra
I'estudi tipológic i morfológic que complementa la banda, cal esmentar altres publicacions que han
identificació de les pastes i que, una vegada més, abordat més específicament la problemática de les
confirma la diversitat efectivament existent dins el lot arntores iberiques d'una área geografica determinada,
d'arnfores iberiques. Degut al desconeixement que amb propostes tipológiques per a les formes completes
tenim encara sobre les produccions arcaiques o, en el cas de conjunts basicarnent fragmentaris, per
d'aquestes arntores, aquesta segona perspectiva és als detalls morfológics més significatius (Solier 1972;
I'única que, de moment, ofereix alguns escassos indicis Florido 1984; Miró 1983-84; Ribera 1982; Sanmartí/
sobre les possibles provinences d'aquesta part Bruguera/Morer 1998; SanmartílBruguera 1998;
important de les mercaderies transportades pel vaixell SanmartílBruguera/Miñarro 2004; Gailledrat 2004). Els
grec. avencos en aquest camp s'han vist afavorits, a més,
Evidentment, atesa la seva funció originaria Iligada al per I'estudi de series d'amtores associables amb
transport i comercialització d'uns productes, caldria determinades instal·lacions terrisseres (Álvarez 199~;
completar I'estudi d'aquestes amtores amb les dades Álvarez/Castelló/Gómez Bellard 2000; López Seguí
disponibles per plantejar hipótesis sobre els possibles 2000; MartíñezlCastellano/Sáez 2000; Tsantini 2007).
continguts. Malauradament els indicis amb que S'hi afegeixen, d'altra banda, les dades fornides pels
164 comptem són, en aquest aspecte, molt minsos. En estudis arqueornetrics que, de forma paral·lela, aporten
general, les amtores iberiques no conserven cap rastre una informació fonamental a I'hora de definir una área
de revestiment interior i només en determinats casos es de producció concreta (Buxeda/Madrid 2004; Tsantini/
detecta la presencia de resina a I'embocadura, que cal Buxeda/Gurt 2005; Tsantini et alií 2005; Tsantini 2007).
interpretar en funció de la fixació d'algun element de La gran majoria d'exemplars sencers o restitu'lbles
tancament. Malgrat tot, es varen poder observar traces d'amtores iberiques, procedents bé de contextos
de possibles residus a la part interna d'alguns d'habitat i de necrópolis, o bé, més rarament, de
fragments, deis quals s'han analitzat dues mostres troballes subaquátiques -entre d'altres les d'Eivissa
(veure ínfra annex 6, mostres 32 i 34). Els resultats (Ramo n 2004, larn, 1, 3-4) i les del derelicte de
d'aquestes analítiques es comenten igualment al final Benisafúller en aigües de Menorca (Guerrero/Miró/
d'aquest capítol. Ramon 1991; Guerrero/Quintana 2000, 168-172;
Aguelo et alií 2008)-, corresponen a períodes cronológics
més recents que el que ara aquí ens interessa, per als
ESTUDI TIPOLOGIC I MORFOLOGIC quals també les quantitats de materials fragmentaris
recuperats als jaciments són molt més importants. Aixo
Les pro postes de sistematització tipológica de les motiva que les diferenciacions tipológiques proposades
produccions amtóríques iberiques publicades fins ara s'apliquin sobretot a envasos fets en aquests períodes,
no són gaire nombroses, malgrat la presencia constant i especialment a partir de mitjan segle V aC i fins a la
sovint molt abundant d'aquesta categoria cerámica en desaparició de les produccions cerarnlques iberíques
els contextos arqueológics deis jaciments tberics en epoca ja romana. En canvi, les formes d'arntores
peninsulars. El nombre relativament sscas d'exemplars més antigues apareixen reflectides més rarament a les
sencers i ben datats, juntament amb el carácter publicacions o, si ho estan, es solen agrupar en un ti pus
fragmentari de la majoria deis conjunts recuperats, ha qeneric "arcaic", sense poder anar molt més enlla en les
estat sempre un greu inconvenient a I'hora d'intentar diferenciacions.
establir la diversitat de formes elaborades pels tallers Els estudis de determinats jaciments on es detecten
iberics. D'altra banda, determinades característiques evidencies primerenques de la fabricació amtorica
morfológiques d'aquestes arntores tendeixen a persistir indígena, amb anterioritat a mitjan segle VI aC, han
molt en el temps i semblen repetir-se, a més, en mostrat la reproducció de formes molt properes a les de
diverses zones de producció. S'hi afegeixen, a més, les les amtores fenícies occidentals, un fenomen que
dificultats per discriminar físicament les particularitats de s'estén, en general, a la qenesi de la cerámica ibérica
 7. EL CARREGAMENT D'ÁMFORES IBÉRIQUES

Gómez Bellard/Guerin 1994; ÁlvarezlCastelló/Gómez amb criteris morfológics i métrics, tant pel que fa a les
Bellard 2000; Cela 2006). Per al període Ibéric Antic i, formes senceres com pel que fa a les vores, que
més concretament, per a la segona meitat del segle confirmen la diversitat d'orígens que segurament cal
VI i els inicis del segle V aC, la informació disponible atribuir a aquests envasos. Tal com es veura més
és encara escassa, especialment pel que fa al endavant, aquesta mateixa idea es despren de I'estudi
coneixement efectiu deis tallers ceramlcs actius en rnacroscopic i de l'analítica de composició del cos
aquesta etapa. No obstant aixo, es tracta d'una etapa cerámic, amb la distinció de diversos grups o varietats de
fonamental en la definició d'unes formes amfóriques pastes que permeten establir algunes correspondéncies
própiarnent ibériques que són, en realitat, relativament molt significatives amb les formes definides a I'estudi
variades i marquen I'inici de I'evolució que, amb el tipológic.
ternos, donara com a resultat els tipus d'arnfores, més
ben coneguts, deis períodes posteriors. TIPOLOGIA DE FORMES AMFORIQUES
Als material s de cronologia tardoarcaica de diversos
jaciments ibérics de la tacana rnediterrania peninsular, L'estudi tipológic s'ha realitzat basicament a partir deis
se suma I'important conjunt de restes d'arnfores vuit individus que mostren la totalitat o una part
paleoibériques recuperats a Empúries. A més d'alguns important del perfil. Aíxo ha permés distingir un total de
exemplars procedents de diferents sondejos realitzats a sis tipus formals diferents, que anomenem Formes 1 a 6
la Neapolis i també de les necrópolis (Almagro 1953, (Fig. 146 i 147). A més, comptem amb 6 individus més
398), comptem amb els contextos documentats més deis quals coneixem únicament el terc superior o bé una
recentment a Sant Martí d'Empúries, Palaia
I'antiga part significativa del cos, tot i que aquests no semblen
Polis, que permeten documentar I'arribada primerenca introduir diferencies importants.
d'amtores de filiació indígena des deis mateixos inicis de Degut al carácter fragmentari de la resta d'individus, la
I'emporion foceu (CastanyerISantos!Tremoleda 1999; majoria d'aquestes variants formals només inclouen una
Manzano 1999). A partir sobretot del darrer terc del única amtora, amb I'excepció de la Forma 1, a la que
segle VI aC, els percentatges corresponents als s'adscriuen tres peces i s'assimilen, si més no com a
envasos ibérics registren a Empórion un increment hipotesi, quatre més de les que tan sois coneixem una
considerable, que s'intensificara encara a més a partir part del perfil. Així mateix, a la Forma 3, definida sobretot 165
de I'inici del segle V aC (Aquilué et alii 2004). Com per una de les arntores restaurades, també s'han
veurem, practicarnent totes les variants formals assimilat dos individus més coneguts de manera
detectades entre les amtores de Cala Sant vlcenc incompleta.
troben paral·lels propers entre les arntores ibériques
arribades al port ernporita. D'altra banda, I'estudi Forma 1
arqueornetric confirma la coincidéncia del grup més Els set individus agrupats en acuesta forma -A 131 ,
freqüent de pastes documentat en el vaixell amb el que A134, A135, A177, A178, A210 i A211- es
es detecta també a la Palaia Polis en el darrer terc del caracteritzen per ser arntores d'una altura notable, que
segleVI aC. podem estimar entre 75-80 cm, amb algun exemplar
':és enlla deis Pirineus, I'estudi realitzat per E. Gailledrat (A 135) fins i tot més alt. El cos és de tendéncia ovoide,
ae les amtores ibériques procedents deis jaciments del de vegades més globular, i de perfil sinuós, amb la part
_-=:;...;adoc occidental, entre les quals hi figuren superior cóncava-convexa i la part inferior convexa.
=:;·~S tipus presents en contextos de cronologia L'amplitud máxima se situa a la meitat del cos o, com a
~Jafcaica, ha resultat també especialment útil molt, prop de I'inici del terc inferior. Les capacitats
3G_ edrat 2004, tipus 1-111). Finalment, resulta estimades152 són, en general, importants, per sobre deis
+orescindible la referéncia a la tipologia amtorlca 50 litres. Presenten una carena més o menys evident
=efllciopúnica d'occident, especialment a la important a la unió del cos i I'espatlla, de vegades remarcada
sistematització publicada per Joan Ramon (1995), en relleu, per bé que en alguns exemplars aquesta
donat I'estret lIigam existent amb les primeres inflexió apareix bastant més suavitzada. L'espatlla és
produccions d'arntores de filiació ibérica. relativament alta i de perfil convex i sobre ella s'aixeca
_'estudi que realitzem aquí s'alusta, lógicament, només directament la vora. Aquesta presenta una secció
al lot d'arntores ibériques que formava part del inclinada i realcada entre 1 i 2 cm (tipus 1.1 de la
carregament del vaixell de Cala Sant vicenc. La classificació específica de vores, Fig. 152), amb un
ocumentació d'una dotzena de perfils més o menys diarnetre maxim que oscil·la entre 12-13'5 cm, i un
complets, o bé parcials, juntament amb altres materials diametre de boca entre 9-11 '5 cm.
'l1és fragmentaris, ens ha permés establir una Tot i que cap deis individus esmentats conserva I'extrem
8renciació de diversos tipus i variants, definits d'acord inferior, el perfil de la base seria bombat, tal com

52 .. - Sobre el cálcul de la capacitat, veure supra nota 95.

 A131 A134

~
.-~
,
I
'
r
\

. ..
, ·
, "
,, ··
, "
..•••.... . - ~ ..... ""
•
-,
" .•.•..
I
.1 _ .• '"
.:

1a ,
--_1 .. -- 1b 1c
A132 A130 A146

166

o 20 cm

2 -------
3
A142 A176 A143

, --~-, ,
'.'"
', -, .•. ~,

,
','
:,
,,
,
,,
",
~"
,
.¡'
'

.
"
I

.,
( )
~

,
..
,
, ,,
, ,,
( )
'''i_/ 4 5 ~ .. ..~ 6

Figura 146. Tipologia de formes de les amtores ibériques de Cala Sant Vicenc,
 7. EL CARREGAMENT D'AMFORES IBÉRIQUES

INDIV. GRUP VARIETAT FORMA TIPUS Index altura / Index altura / Index ampl. PART CONSERVADA
ANÁLlSI PASTA VORA espatlla ampl.max. máx. / espatlla
A131 B 1A 1a 1.1.b 2,9 1,8 1,5 Perfil gairebé sencer
A160 B 1A Fons
A178 B 1A 1 1,6 Perfil parcial del cos amb una les nanses
A211 B 1A 1 Perfil parcial del cos
A135 B 1B 1b 1.1.c (2,8) (1,7) 1,6 Perfil incomplet, falta el terc inferior
A157 B 1C Fons
A159 B 1C Fons
A134 B 10 1c 1.1.a (3,3) (1,8) 1,8 Perfil incomplet, falta la par! inferior
A130 E 2 3 1.1.b 3,1 1,6 1,8 Perfil gairebé sencer
A140 E 2 3 1.2.a Vora, espatlla i nansa
A176 E 2 5 (3,7) 1,7 2,1 Perfil gairebé sencer, excepte el coll i vora
A133 F 3 1.1.a Vora i espatlla
A146 F 3 3 1.1.b Par! superior del cos, amb nansa, col! i vora
A142 4 4 1.2.a (2,7) (1,7) 1,5 Perfil incomplet
A143 5 6 1.2.c 2,6 1,9 1,3 Perfil sencer
A132 6 2 1.2.b 3,3 1,8 1,8 Perfil sencer
A210 7 1 Perfil parcial del cos amb una les nanses
A177 8 1 1,8 Perfil parcial del cos amb una les nanses

Figura 147. Ouadre amb la classificació per grups i varietats de pastes, tipus de forma i de vora, deis individus mostrejats per a la
caracterització arqueométrica (v. annex 5).

mostren, a més, alguns fragments de fons (A 157, A 159,

A 160) que poden vincular-se també a aquesta forma,
167
atesa la coincidencia en la composició de les pastes
(Fig. 147 i 168). Les nanses, que arrenquen de la carena
de I'espatlla en sentit transversal al cos, són de mig
cercle i de secció rodona.
Ouant a les proporcions, I'índex altura/amplada máxima
és torea constant, amb valors entre 1'7 i 1 '8; I'índex
amplada rnaxima/espatlla varia, en canvi, entre 1 '5-1'8
predominant, pero, els valors més baixos, entre 1'5 i
1 '6; aixo mateix s'observa pel que fa a I'índex
altura/espatlla amb valors que se situen entre 2'8 i 3'3.
Les pastes que caracteritzen aquestes arntores, que es
descriuen més endavant, són generalment dures i
sovint torea compactes, encara que macroscopicarnent
s'hi poden detectar diferencies que han motivat la
distinció de diverses varietats. L'analisi química de les
mostres corresponents als envasos de la Forma 1 inclou
en el grup majoritari (grup B de J. Buxeda i E. Tsantini,
equivalent a les varietats 1 A a 10 de I'estudi
macroscópic) els individus A 131, A 134, A 135, A 178 i A
211. En canvi, les altres dues amtores més incompletes
assimilades també a aquesta forma (A21O i A 177) no
s'han agrupat per les análisis de composició i
corresponen a les nostres varietats de pastes 7 i 8, amb
unes característiques, pero, relativament similars.
S'han distingit tres variants dins d'aquesta primera
forma:
• Forma 1a: S'identifica a partir de l'arntora A131 (Fig.
148 i 154), que s'ha pogut restaurar parcialment,
faltant únicament la base per coneixer la totalitat del Figura 148. Amfora A 131, parcialment restaurada. Veure
perfil. Presenta una carena relativament ampla (25'7 Fig. 154.
 cm) i molt marcada a la base de I'espatlla, ressaltada Pel que fa a la resta d'individus assimilats a la Forma 1,
amb una petita motllura en relleu. Es caracteritza, deis exemplars A177, A178 i A210 únicament s'ha
d'altra banda, per un cos de tendencia general pogut restituir parcialment el perfil del cos, amb alguna
ovoide, amb I'amplada máxima (40'7 cm) situada a la de les nanses (Fig. 157 i 158). En general s'intueix la
part central. L'altura total de l'envas es pot estimar inflexió a I'arrencament de I'espatlla, que és més
entorn deis 75 cm, amb una capacitat aproximada fortament carenada en el cas de la primera d'aquestes
d'uns 54 litres. La vora, realcada i obliqua, s'ha ámfores, la qual, a més, és I'única que presenta una
classificat en el subtipus 1.1 b (Fig. 165.3). Les seves depressió longitudinal en el dors de la nansa. De
proporcions estan condicionades per I'amplada l'amfora A211 (Fig. 158) les restes conservades són
encara important de I'espatlla en relació al diarnetre encara més parcials, pero el perfil del cos, juntament amb
maxim del cos, de forma similar al que s'observa en el fet que la seva pasta coincideix composicionalment
les amfores iberiques més antigues, properes al amb la majoria deis envasos d'aquesta forma, avala
prototipus fenici meridional. En aquest cas, I'altura també la seva assimilació.
major i I'allargament del terc inferior del cos La Forma 1, amb les seves variants, sembla representar,
determinen un perfil general ja més esvelt. La pasta doncs, el tipus majoritari entre les amfores iberiques del
d'aquest individu correspon a la subvarietat 1A que vaixell: com a mínim una quarta part (7 exemplars sobre
es descriu més endavant. el NMI de 29), proporció que segurament es podria
• Forma 1 b: Individualitzada a partir de l'arnfora A 135, incrementar amb la inclusió d'altres exemplars
que es conserva parcialment (Fig. 155). Tot i que fragmentaris, individualitzats només a través de les
sembla tenir unes proporcions similars a les de vores. Si atenem a les dades analítiques, 8 de les 18
I'exemplar anterior, mostra un perfil més globular, mostres analitzades (44'4%) corres ponen a I'agrupació
amb unes dimensions clarament més grans que la composicional directament relacionada amb aquesta
resta: I'altura podria apropar-se als 85 cm i I'amplada forma (URCP B de Buxeda i Tsantini). Cal afegir-hi, a
máxima, Ileugerament desplacada per sota de I'eix més, les dues mostres "no agrupades que corresponen
horitzontal central del cos, es trobaria al voltant deis a altres amfores també assimilades.
47 cm. Amb aixó, la capacitat d'aquest envas seria Les característiques formals del tipus responen a
168 torea gran, sobrepassant a bastament els 60 litres. I'evolució, en els darrers decennis del segle VI aC, del
La forma peculiar de la vora (Fig. 166.1), molt realcada model més característic de la primera producció
(2 cm) i allargassada (ti pus 1 .1 c) constitueix també un amtorica ibérica, que havia adoptat amb relativa fidelitat
element diferenciador. D'altra banda, la pasta d'aquest la forma deis envasos comercials produits a l'arnbit
exemplar s'ha individualitzat rnacroscopicament com a fenici meridional. Si volem remuntar-nos a I'origen
subvarietat 1 B, tot i que des d'un punt de vista d'aquest fenomen, cal fer un breu esment de la
composicional coincideix amb la resta d'amfores problemática de les anomenades produccions
incloses en el grup B. A I'interior de la vora hi ha restes "protoiberlques", "derivad es del tipus fenici" o
adherides de resina, que hauria servit per fixar I'element "fenicitzants" (Cela 2006). Aquestes representen els
de tancament. intents primerencs de reproducció, gairebé idéntica
• Forma 1c: S'ha definit a partir de l'amfora A134 (Fig. formalment, de les amtores elaborades en els
156), caracteritzada sobretot per una amplada més enclavaments fenicis de la costa andalusa i més
reduida de la carena (22'5 cm) que, a més, és poc concretament del tipus R-1 de Vuillemot o tipus T-
marcada, insinuada exteriorment amb una fina línea 10.1.2.1. de J. Ramon (1995), distriburt ampliament a
incisa i discontínua. L'espatlla és també alta i través de I'activitat comercial fenícia. Es tracta d'un
convexa pero presenta un perfil menys bombat i fenomen que a l'ambit tartessic i de l'Andalusia oriental
acaba en una vora inclinada i realcada del tipus 1.1 a remunta a cronologies més altes i s'identifica amb les
(Fig. 165.1). La reducció de I'amplada de la part produccions deis tallers indígenes de I'entorn qeoqrafic
superior de l'arntora determina unes proporcions més o menys proper als establiments fenicis meridionals
diferents respecte a les dues variants anteriors, amb (Contreras/Carrión/Jabaloy 1983; Padial et alii 2000;
uns índexs més alts resultants de les divisions altura Cela 2006, 224). Al sud-est, a I'entorn de la
estimada/espatlla i amplada maxlma/espatlla. La desembocadura del Segura, la producció d'aquests
situació més baixa del diametre rnaxim del cos envasos arrenca com a mínim a partir del pas del segle
(entorn de 40 cm), juntament amb el perfil menys VII al VI aC (González Prats 1 983, forma A 1 ; SalalLópez
sinuós de la part superior, influeixen igualment en 2000; Rouillard/GaiUedrat/Sala 2007, 227-228, fig.
I'aspecte en general menys panxut i de tendencia 203), amb la finalitat de donar sortida al cornerc a
piriforme. La seva capacitat podria apropar-se als 50 determinats productes de la zona, entre ells el vi.
litres. La pasta, integrada per les dades composicionals' Aquesta mateixa atribució a tallers indígenes s'ha
en I'agrupació B, respon macroscopicament a la proposat igualment per a altres series d'arntores de
subvarietat 1 D. contextos més allunyats que, tot i sequir la mateixa
 7. EL CARREGAMENT D'AMFORES IBERIQUES

forma, tenen unes pastes que s'aparten clarament de del segle VI aC, paral·lelament a I'aparició d'altres tipus
les que caracteritzen les produccions deis centres diferents, hauria comportat I'elaboració d'envasos amb
fenicis del sud. És el cas, per exemple, de les unes proporcions més ovoides i esveltes. Aquestes són
documentades en el poblat de la primera edat del ferro el resultat de I'al argament del cos i I'accentuació del
de Sant Martí d'Empúries, previ a la instal·lació de perfil sinuós de la paret, tot conservant altres trets
I'enclavament foceu de la Petei« Palis d'Empórion, en característic, com la carena en la inflexió formada a I'inici
contextos que es daten entre les darreries del segle VII i de I'espatlla, que pot ser encara marcada o bé ja més
el primer quart del segle VI aC (Castanyer et alii 1999, suavitzada. L'espatlla és de perfil encara alt i convex
121-122 i 175-176; Aquilué et alii 2004; Santos 2003, pero tendeix a reduir la seva amplada en relació amb el
100-102, fig. 4.6-15). No obstant aixó, tal com es veura diarnetre maxirn de la panxa i continua associada a
més endavant, les dades arqueometriques deis vores de perfil realcat, oblic o de secció triangular.
fragments d'aquestes amtores analitzats per J. Buxeda Cal dir que una evolució formal similar es produeix
i E. Tsantini (v. annex 5, mostra SMEOOI), aconsellen també, paral·lelament, a la producció amíorica fenícia
avui revisar aquesta qüestió i replantejar la possibilitat de de l'area de l'Estret de Gibraltar, amb I'aparició de tipus
la seva relació directa amb les més antigues nous (T-1 0.2.1.1. i 10.2.2.1 de Ramon 1995) a partir del
produccions ebussitanes del tipus T-1 0.1.2.1 (Ramo n segon terc del segle VI i fins als darrers decennis
1991 , tipus PE-IO; Ramon I 995, 231). d'aquesta centúria (Fig. 149). Els vincles tradicionals
Ja amb anterioritat a mitjan segle VI aC, les elaboracions amb les produccions iberiques contemporanies
d'envasos amfórics indígenes comencen a presentar podrien, dones, mantenir-se. Tot i aixó, aquestes
característiques físiques que els vinculen amb la arnfores meridionals presenten trets particulars, com
producció cerámica própiament "ibérica", tal com ara la forma de les vores o, de vegades, el perfil més
succeeix també amb altres formes vasculars amb ogival de la base.
decoració pintada. Ellligam d'aquestes amtores amb el Deixant de banda ara la més Ilarga perdurabilitat de
tipus fenici meridional T-IO.1 .2.1 (Fig. 149) és encara formes locals amb espatlla carenada en el sud
peninsular (Belén/Jiménez 2006, 60), pel que fa a les
estret, tant pel que fa a les proporcions (amb una altura
produccions iberiques de la facana est peninsular
generalment inferior als 70 cm) i a la presencia d'una
durant la segona meitat del segle VI aC, els exemples
carena evident a la base de I'espatlla, com pel que fa a 169
publicats d'aquest model no són, de moment, gaire
la resta de detalls morfológics. Així ha demostren les
abundants (Mata/Bonet 1992, tipus 1.1). A la
amfores locals de l'Alt de Benimaquia a Dénia (Fig.
desembocadura del Segura es troben en el darrer quart
149.1-3) (Gómez Bellard/Guérin 1994; ÁlvarezlCastellól
del segle VI aC perfils [a evolucionats en arntores
Gómez Bellard 2000) o les trobades de forma més
iberiques per a les que es planteja una possible
puntual en jaciments situats més al nord, com és el cas
provinenca andalusa (Rouillard/Gailledrat/Sala 2007,
de la fase II del jaciment del Barranc de Gatols (Ginestar,
228-229, fig. 251.1 -2). Més al nord, la presencia de
Ribera d'Ebre) (Fig. 149.4), encara que s'han plantejat
formes antigues amb espatlla carenada es documenta
dubtes sobre el seu carácter encara "fenicitzant" o bé
mitjancant exemples fragmentaris procedents de
identificable ja cam "iberic", en funció de les seves
jaciments del País Valencia com ara el Puig de la Nau a
característiques de fabricació (Asensio et alii 2000a;
Benicarló (Oliver/Gusi 1995, forma IV), el Tossal de Sant
Sanmartí et alii 2000, 161; Sanmartí/Bruguera/Miñarro Miquel de Llíria (Bonet 1995, 400) o Los Villares a
2004,381; Cela 2006,226). Igualment es documenten, Caudete de las Fuentes (Mata 2006, fig. 6). Més al nord,
també amb percentatges reduits, en els contextos de la si exceptuem els exemplars més antics del Barranc de
Peteie Polis d'Empórion datats en el segon quart i Gatols, el tipus no apareix recollit entre les arntores
mitjans del segle VI aC (Fig. 149.5-7). D'aquestes iberiques arcaiques de jaciments de la meitat meridional
darreres arntores s'han analitzat també algunes mostres de I'actual Catalunya, la majoria documentades a través
amb I'objectiu de comparar-les amb les procedents del de materials molt fragmentaris (Sanmartí/Brugueral
vaixell de Cala Sant vicenc (v. infra). Malauradament, es Morer 1998; Sanmartí/Bruguera/Miñarro 2004, tipus 1;
desconeix la provinenca d'aquestes primeres amtores Cela 2006,230, fig. 1).
arribades al port d'Empórion des de nuclis paleoiberics, En canvi, la forma evolucionada d'aquest tipus esta ben
situats versemblantment en les costes Ilevantines o del present en contextos d'epoca tardoarcaica de
sud-est, o potser també a I'entorn del Baix Ebre i del jaciments del Llenguadoc occidental, com ara Pech
litoral centre-meridional de Catalunya, on encara el Maho o Cayla de Mailhac (Gailledrat 2004, tipus 1), on
coneixement que tenim de la fase inicial de l'lberic Antic probablement arriben aquestes amtores a través deis
procedeix sobretot de les necrópolis. circuits de comete mediterrani endegats en aquesta
Els envasos iberics de Cala Sant vicenc que s'han etapa pels foceus, tot provant també la seva difusió fins
agrupat en la Forma 1 responen a un ti pus ja evolucionat a finals del segle VI aC (Fig. 149.9-10). A més, altres
d'aquesta serie d'arnfores carenades. La transformació exemples arribats a la propia Marsella també ho
d'aquell primer model amfóric iberic fins a les darreries confirmen (Sourisseau 2004, fig. 6).
 T-10.1.2.1. T-10.2.1.1. T-10.2.2.1.

\
\
\
\
\
\
\
\
\
I
\
I
I
I
I
I

\ 1 /
I
I
I I

'\.
-, -, /
/

o 20cm
-, , /
/
/

" /

:~
-.
98-SM-9779-10

170

,~~
6 98-SM-9479-18 ~=

1
-, -,
,
-----
/
/

:~~98-SM-g685-16

. \,\

uv
:~ .

}J

11

98-SM-9825-30
9 ,
.... _'."
'

Figura 149. Tipus fenieis meridionals T-1 0.1.2.1, T-1 0.2.1.1, T-1 0.2.2.1 (Ramon 1995, n. 405, 417, 419) i produeeions areaiques
d'arntores iberiques, amb espatlla earenada. 1-3.- Alt de Benimaquia (Gómez Bellard/Guérin 1994, fig. 6.1;
ÁlvarezlCastelló/Gómez Bellard 2000, fig. 5.2-3). 4.- Barrane de Gafols (Sanmartí et alii 2000, fig. 5.76.5). 5-6.- Sant Martí
d'Empúries, fase Illa2. 7.- Sant Martí d'Empúries, fase Illb. 8.- Sant Martí d'Empúries, fase lile. 9-10.- Peeh Maho (Gail edrat 2004,
fig. 2.1: fase lb; fig. 2.2: fase le). 11-12.- La Fonteta (Rouillard/GailledraVSala 2007, fig. 217.3 i 235.3).
 7. EL CARREGAMENT O'ÁMFORES IBÉRIOUES

En els contextos de la Petelé Polis emporitana de la L'estudi analític no ha perrnes relacionar aquest
segona meitat deis segle VI aC (Fase Illc 540-520/500), exemplar amb cap de les agrupacions que integren més
quan els percentatges d'árntores iberiques comencen a d'un individu definides a I'estudi arqueornetric de J.
ser més representatius, aquest tipus és probablement el Buxeda i E. Tsantini i, molt probablement, és I'únic
més freqüent. Aquesta idea ve recolzada per les representant d'una producció diferenciada. No obstant
ccincidencies en la composició de moltes de les mostres aixo, les seves característiques macroscópiques
analitzades d'aquesta fase amb el grup majoritari de (varietat 6 de les pastes), no es diferencien gaire de les
mostres del vaixell, que coincideixen tipolóqicament amb que corresponen als individus de la forma anterior amb
la Forma 1 (URCP B de J. Buxeda i E. Tsantini). L'únic pastes en general dures i molt compactes.
exemplar que permet la restitució practícarnent Aquest segon tipus d'ámtora s'inscriu en la mateixa
completa del perfil (Fig. 149.8) s'associa igualment amb evolució morfoloqica que s'ha comentat abans. Els trets
aquesta agrupació (vid. Annex 5, mostra SME0019). peculiars que la distingeixen de les amfores de la Forma 1
Procedeix, pero, d'un nivell amb una datació antiga dins justifiquen la seva discriminació. Es tractaria, doncs,
de la cronologia d'aquesta fase, fet que explicaria la seva d'una producció diferent que sembla tenir una presencia
forma, encara molt propera a les deis primers envasos torea més puntual en el carregament embarcat en el
ibérics del segon terc del segle VI aC. vaixell. En el perfil de tendencia bicónica del cos d'aquest
Tampoc en aquest cas comptem amb indicis segurs per envas es podria rastrejar, potser, la influencia del model
situar I'origen d'aquestes arntores, tot i que, vistes les arntóric púnic meridional que s'inicia amb la serie S-11 de
diferencies rnacroscópicues (les varietats de pastes 1 A a J. Ramon (1995) en els darrers decennis del segle VI aC,
1 D deis exemplars de Cala Sant vicenc, en bona part molt l igada a la comercialització deis salaons de I'area de
coincidents amb les observades també a Empúries) i l' Estret de Gibraltar.
també les variants formals descrites abans, podrien
correspondre a una diversitat de tallers dins una regió més
Forma 3
o menys definida. L'escassa informació arqueoloqica i
Les característiques formals d'aquest tercer tipus s'han
arqueornetricadisponible per a les primeres etapes de les
definit sobretot a partir de l'arntora A 130, que s'ha
produccions amtoriques iberloues no permet a hores pogut restaurar, mostrant prácticarnent el perfil sencer
d'ara plantejar cap hipotesi fonamentada sobre la seva amb I'excepció de la base (Fig. 150 i 160). Respecte a 171
provlnenca.
les dues formes anteriors, presenta una altura similar (74
cm) i manté també la inflexió en la unió del cos amb
Forma 2
El segon tipus s'ha distingit a partir d'un únic individu
(A132), del qual s'ha pogut reconstruir el perfil sencer
(Fig. 159). Aquesta amtora coincideix amb la majoria
deis exemplars de la forma anterior en I'altura (74 cm) i
en la presencia d'una carena a la unió del cos amb
I'espatlla, tret heretat igualment deis prototipus fenicis
esmentats abans. El perfil del cos, pero, és de tendencia
biconica, formant una inflexió evident a mitja altura, amb
la meitat superior més inclinada i de traiectoria sinuosa,
mentre que la meitat inferior és menys convexa, amb un
perfil de tendencia ogival i amb una base arrodonida,
pero més estreta. L'inici de I'espatlla, alta i de perfil
encara més convex i curvilini, esta assenyalat per una
carena remarcada exteriorment amb un petit ressalt. La
capacitat interior de l'envas és una mica més reduida,
entorn de 46 litres.
La vora és de secció triangular (tipus 1.2.b), realcada 1'1
cm sobre el final de I'espatlla, i presenta un diarnetre
rnaxim de 13'5 cm, amb una amplada de boca d'uns 9
cm (Fig. 166.5). Les nanses, situades justament a partir
de la carena, són de mig cercle i de secció circular.
Quant a les proporcions, les dimensions relativament
reduídes de la carena (22 cm) en relació a I'altura i al
diarnetre maxírn(40 cm) determinen uns índexs més alts
que les dues primeres variants del tipus anterior i, en
canvi, idéntics als de la tercera variant 1 c. Figura 150. Amfora A130, restaurada (veure Fig. 160).
 I'espatlla, que és igualment arrodonida. La carena observar igualment en alguns pocs sxe+c -
tendeix a ser suau, tot i que en aquest envas esta fragmentaris, d'arnfores arcaiques -r-::~ -
assenyalada exteriorment de manera molt peculiar, jaciments valencians com ara Los Villares
rnitjancant una banda de línies incises horitzontals. El de Sagunt (Mata 2006, fig. 6.4; Vives 20C€ =_
cos, per la seva banda, és més panxut, amb una també al Lienguadoc (Gailledrat 2004, ..
amplada máxima notable (45 cm) que se situa una mica (Fig. 149.10). En contextos cronotoqics rlE5 -
més baixa, formant una inflexió suau. Pel que fa al segon i tercer quart del segle VI aG -
volum, es tracta d'una de les peces amb més capacitat I'enclavament de La Fonteta (Guardarnar ~ ~
del conjunt (gairebé 63 litres), només per sota de presumiblement locals amb alguns trets o+a
l'amtora A 135 que, malgrat conservar-se incompleta, (Fig. 149.11-12), en concret I'arrencamen: ~ :.
sembla proporcionalment més alta. cos a partir de la carena, tot i que acuesta ::
La major amplada de la panxa determina una inclinació remarcada (Rouillard/Gailledrat/Sala 2
més marcada de la paret, insinuant una tendencia 217.3 i 235.3).
troncocónica. La part inferior és convexa i acaba en una
base ampla, també de perfil bornbat. Les nanses, Forma 4
gairebé de 3/4 de cercle, arrenquen de la base de S'identifica únicament a partir de I'indi c., -
I'espatlla, i s'aixequen de manera més obliqua respecte qual només conserve m la vora amb pan C~ -
al coso Són de secció circular pero amb una petita fragments de paret que permeten resti
nervadura longitudinal en el dorso La vora s'aixeca 1'3 máxima de la panxa, i també el fons (Fig. -~:_
cm sobre la unió amb I'espatlla i és de perfil oblic (tipus diferenciador d'aquesta forma és sobreto aos
1.1.b), amb un diarnetre maxirn de 12'2 cm i una la carena a la base de I'espatlla, que és ata
amplada de boca de 9 cm (Fig. 165.4). arrodonit. Els fragments conservats perrne.e-
Quant a les proporcions, la relació amb la carena, que és altura un xic més reduida (amb una capa -,,-
també relativament ampla (24 cm), fa que no varün gaire menor) i un cos sinuós, en forma de sac, arrc _
respecte a les de les arntores descrites anteriorment. máxima situada a la part central i forman- ~-=
Dins aquesta mateixa forma s'ha inclós una segona suau. El fons és també arrodonit pero de oe-'
172 arntora (A 146) de la que només s'ha pogut restituir la bombat que en les formes 1 i 3. La vora, 'CG.-~
part superior (Fig. 161), amb un perfil i amb una cm respecte a I'inici de I'espatlla, és de seccr.:::
projecció de les nanses que recorden molt a I'individu (tipus 1 .2.a), amb un diarnetre maxirn de 2 - _
A 130. La inflexió en la base de I'espatlla, en aquest cas, amplada de boca de 9'5 cm (Fig. 166.3).
és clarament suau, assenyalada exteriorment amb una Encara que I'amplada de I'espatlla (24'5 CIT' 3:: -
fina línia incisa molt poc evident. La seva vora es la d'altres arntores descrites abans, I'aspec-~ _
classifica també en el tipus 1 .1 b. del cos no és en aquest cas ovoide, d _~- "-
Finalment, I'individu A 140 s'ha assimilat igualment a diarnetre rnaxirn de la panxa és una mica r-s
aquesta forma, tot i que amb moltes més reserves, (aprox. 38 cm). Aixo, juntament amb la procaz =
donat que només disposem de diversos fragments, altura, determina uns índexs proporcionals -e.::;:"-.--
torea desgastats, corresponents a la vora (triangular, del baixos.
ti pus 1.2a) i I'inici de I'espatlla, juntament amb un Quant a la pasta, la caracterització COI::::-
fragment de paret amb una de les nanses (Fig. 161). no I'agrupa amb cap altre deis individus :;:-=
Pel que fa a les pastes, les analítiques de composició Previament, el seu aspecte peculiar 8:""::=
situen en el mateix grup els individus A 130 i A 140. Es observat rnacroscoplcarnent i correspon a -
tracta de I'URGP E (equivalent a la nostra varietat de que es detalla posteriorment.
pasta 2), una agrupació que sembla ser bastant Amb aquest exemplar ens trobem ja amo -
heterocenla, donat que inclou també un tercer individu diferent que coexisteix amb els tipus tormas a -
mortolóqicarnent molt diferent (A 176, individualitzat en la producció amtorica ibérica de finals de -=_ -
com a Forma 5). Per la seva banda, l'arntora A 146 aG. Es caracteritza per la manca d'inflexió a la L- :.

pertany, en canvi, a una altra de les agrupacions cos amb I'espatlla, que és ara de perfil curvilini, i par "-
definides a I'estudi analític, I'URGP F, en aquest cas molt trajectória sinuosa de la paret, amb el fons arrodo -
característica des del punt de vista macroscopic (MatalBonet 1992, tipus 1.2.2; Gailledrat 2004, folT"¿
(varietat de pasta 3). 1 ). Per bé que I'aparició d'aquest segon model pod"'¿
Es tractaria, doncs, d'envasos atribuibles probablement remuntar a dates més antigues (Gailledrat 2004, 354), a
a produccions diverses que, tot i mantenir-se a grans seva difusió no es fa realment evident fins a les darreries
trets en la línea evolutiva abans comentada, presenten d'aquest segle i es perllonga alllarg de la primera meta¡
certes peculiaritats rnorfoloqiques, especialment les del segle V aG, quan les formes carenades que aban
proporcions més panxudes i la tendencia troncocónica hem vist generalment ja no hi són presents a les
de la part superior del coso Aquest tipus de perfil es pot produccions própiament iberiques,
 7. EL CARREGAMENT D'ÁMFORES IBÉRIQUES

Al sud peninsular, I'aparició de formes amfóriques locals que la base de I'espatlla seria més aviat arrodonida o bé
sense espatlla carenada es coneix també en aquesta formaria una inflexió suau. La nansa és també de mig
etapa (GonzálezlAdroher/López 1995; Belén/Jiménez cercle i de secció circular.
2006, 60). Pel que fa a la franja ibérica oriental, I'origen L'altura conservada és de 70 cm, amb una amplada
d'aquest model genéric probablement cal situar-lo a la máxima de 42'5 cm. Aquestes mides, i la capacitat
zona sud-oriental i al sud del País Valencia. En la seva aproximada (de gairebé 55 litres) són, dones, similars a
génesi segurament cal rastrejar una influéncia deis ti pus les de la majoria de les arntores ibériques del vaixell. No
d'amtores que es comencen a elaborar a l'ambit púnic obstant aixó, I'amplada més reduida de la part superior
del sud-est, amb una certa similitud formal (Ramon de l'envas determina els índexs proporcionals més alts
1995, tipus T-1.2.1 .3). Posteriorment al pas del segle VI en relació amb I'altura (superior a 3'5) i amb el diametre
al V aC, la seva evolució es materialitza en els ti pus maxim del cos (2'1),
d'amíora característics deis contextos arqueológics Les dades composicionals de la mostra analitzada
d'aquesta etapa més avancada de l'lbéric antic (per a la d'aquesta amtora han motivat la seva inclusió dins de
zona d'Alacant: Abad/Sala 1993, fig. 157; Sala 1995, I'agrupació E (equivalent a la varietat 2 de I'estudi
65-66; Abad/Sala 2001). macroscópic) que, com s'ha dit abans, associa altres
Les troballes Ilenguadocianes d'aquest model amfóric exemplars de forma ben diferent (A 130 i 140, de la
varen ser agrupades per E. Gailledrat en la seva forma II forma 3).
i procedeixen sobretot de contextos de Cayla de A I'hora de buscar elements de comparació per a
Mailhac II i de Montlaurés que es prolonguen fins a aquesta forma, un deis paral·lels més propers novament
mitjan segle V aC (Gailledrat 2004). Es tracta, de fet, de el trobem en una arntora sencera recuperada per S. de
formes assimilables al tipus PE-11, que inicialment J. Vilaseca en el poblat del Coll del Moro de Serra d'Almos
Ramon va vincular a la producció amfórica ebussitana, (Tivissa, Ribera d'Ebre) (Fig. 151.5). Es considera un
tot i que posteriorment va deixar clara la seva filiació element importat i va ser trobada, juntament amb l'altra
estrictament ibérica (Ramon 1991 i 1995, 153). amtora ibérica que abans s'ha citat, en un context de
D'aquest model són, a més, les més antigues troballes finals del segle VI / inicis del segle V aC (Sanmartí/
mallorquines d'arntores ibériques publicades fins ara, Bruguera/Morer 1998, fig. 2.1; Sanmartí/Bruguera/
procedents de Na Guardis i del Puig de Sa Morisca Miñarro 2004, tipus 1, fig. 2.4; Cela 2006, fig. 1.2).
173
(Ramon 1991, 103; Guerrero/Quintana 2000, 162). S'hi afegeix una altra amfora procedent deis nivells més
Pel que fa al nord-est, la primera difusió d'aquest nou antics de la Neapolis d'Empúries, que va ser localitzada
model d'arntora, que és la que ara ens interessa en un deis sondejos realitzats per M. Almagro (1949, fig.
destacar, esta documentada amb alguns exemplars 46; 1953, 398, fig. 1) i que presenta una morfologia
antics (de finals del segle VI o inicis del V aC) trobats a comparable. Aquest envas, de fet, va ser recollit a la
jaciments de les comarques meridionals catalanes. És el tipologia de J. Ramon per identificar el seu ti pus T-
cas d'una de les dues arntores del poblat del Coll del 1.3.1.1 (Fig. 151.8), suposadament de filiació púnica
Moro de Serra d'Almos (Tivissa, Ribera d'Ebre) (Ramon 1995, n° 17). En altres ocasions, en canvi, és
(Fig.151.4) publicades per S. de Vilaseca (Sanmartí/ esmentada com una producció amfórica ibérica
BrugueralMorer 1998, fig. 2.2; Sanmartí/Bruguera/ (Sanmartí/BrugueralMiñarro 2004, tipus 1, fig. 2.6). En
Miñarro, 2004, tipus 1, fig. 5; Cela 2006, fig. 1.1). Pel tot cas, les característiques de la pasta de I'exemplar
que fa a Empúries, es pot assimilar també alguna de les A 176 de Cala Sant Vicenc I'identifiquen clarament com
arntores ibériques reutilitzades a les necrópolis (Fig. a tal.
151.7) (Almagro 1953, 93 i 398, inhumació Martí 93; La relativa similitud respecte als tipus formals
Ramon 1995,36; Cela 2006, fig. 1.7). Finalment, cal dir contemporanis que es consideren característics de la
que el transport en vaixells foceus d'aquest model zona de Villaricos o fins i tot d'Eivissa (Ramon 1995,
d'arntora ibérica amb espatlla arrodonida esta també 169-70) podrien recolzar una probable provinenca de
testimoniat mitiancant la seva presencia en els l'arnbit sud-oriental ibérico
contextos tardoarcaics del port de Marsella (Sourisseau
2004). Forma 6
El darrer tipus s'ha individualitzat per l'amfora A 143, un
Forma 5 exemplar únic i totalment diferent a la resta d'arntores
Es tracta d'una altra forma identificada únicament a ibériques d'aquest context, tant per la forma i les
partir d'un sol individu, l'amtora A176, amb un perfil dimensions com per I'aspecte peculiar de la pasta. Els
peculiar i diferent respecte a la resta del conjunt (Fig. fragments conservats, tot i que no permeten la
163). Presenta un cos de forma piriforme, amb una restauració de la peca, sí fan possible la restitució
trajectória inclinada de la paret fins al punt d'amplada practicarnent completa del perfil (Fig. 164).
máxima, situat gairebé a I'inici del terc inferior de la En contrast amb les amtores anteriors, aquest exemplar
peca, que és de perfil bombat. Tot i conservar-se tendeix a ser ja de proporcions més cilíndriques, amb la
incompleta, la part superior és molt tancada i sembla part superior del cos de perfil més recte a I'inici, obrint-se
 A142

, ... - -- ,
I , -, ,-" "
1\ I I I II

.
\ ..• -t I \'"'" /
" I I 1,
'1

,
,
,,
\'

, ,

( ,
,,

o
T-1.3.1.1.
A176

174

A143 T-1.2.2.1.

""
"
"" i
"

Figura 151. Ouadre comparatiu entre les arntores de les formes 4 a 6 de Cala Sant Vícenc (1 a 3) i les d'altres jaciments: 4-5.- Coll
del Moro de Serra d'Almos (SanmartVBruguera/Miñarro 2004, fig. 4.4-5). 6.- Montlaures (Gailledrat 2004, fig. 7.1). 7.- Empúries,
inhumació Martí 93 (Almagro 1953, 398, fig. 2). 8.- Tipus T-1.3.1.1 de J. Ramon (1995), corresponent a I'exemplar procedent deis
nivell inferiors de la Neapolís d'Empúries 9.- Tipus T-1.2.2.1 de J. Ramon (1995), de Vil aricos.

Ileugerament fins a I'amplada máxima, que en aquest
cas es redueix a 37 cm i forma una inflexió suau que se
situa una mica per sota de I'eix horitzontal central. La
paret a la meitat inferior del cos torna a agafar una
trajectória obliqua i forma una Ileugera inflexió a la unió
amb la base. Aquesta, tot i que és encara de perfil
arrodonit, insinua una tendencia a aplanar-se. L'espatlla
és alta i arrenca d'una inflexió arrodonida, relativament
ampla (26 cm), sense carena marcada. Les nanses,
situades a partir d'aquest punt i obliqües al cos, tenen
forma semilobulada o de mig cor, allargassades i amb
una motllura longitud in al en el dorso
La vora, realcada 1 '2 cm sobre I'espatlla, presenta un
perfil triangular molt peculiar (tipus 1 .2.c). ja que és molt
allargassada i formada per un plegament que ha deixat
un buit central a la secció (Fig. 167.5). Les mides de
I'embocadura resulten ser, a més, molt amples, amb
un diarnetre rnaxirn de 15'5 cm i una boca de gairebé
11 cm.
Pel que fa a seves proporcions, I'altura total (71 cm) i
I'amplada més redulda del cos la situen entre les
árnfores més petites del conjunt, juntament amb la
forma 4, amb una capacitat aproximada de 44 litres.
Finalment, la proporció entre I'amplada de I'espatlla i la
de la panxa determina, en aquest cas, un índex
clarament inferior a la resta (1 '3).
L'aspecte físic és, com hem dit abans, molt peculiar i
fácil de reconeixer macroscópicament i es descriura
més endavant com a varietat 5 de les pastes. Aquesta
peculiaritat s'ha apreciat també analíticament, donat
que la seva composició no permet I'associació amb cap
de les agrupacions de I'estudi arqueometric,
La forma d'aquest exemplar coincideix amb la del tipus
III definit per E. Gailledrat (2004) entre les amtores
lberiques del Llenguadoc occidental. Es descriu com un
nou model arntoríc, relativament ben definit, que
coincideix durant la primera meitat del segle V aC amb
la serie d'arntores amb espatlla arrodonida i perfil sinuós
esmentada abans en referir-nos a la Forma 4. Entre les
peces fraqrnentaries que il·lustren aquesta forma,
destaca un exemplar de Montlaures trobat en un
context tancat d'inicis del segle V aC (Fig. 151.6). S'hi
inclouen, a més, diversos fragments de la fase Ic de
Pech Maho, datada entre 510 i 450 aC. A I'est de la
Península lberica, la producció d'aquestes amtores es
perllongaria fins a les darreries del segle V i, fins i tot,
més tard, enllacant amb la variant 1.6a de Ribera (1992).
Tot i que aquesta forma es considera ja allunyada deis
models fenicio-púnics (Gailledrat 2004, 359), es pot
cercar una relativa equivalencia en el ti pus T-1.2.2.1 de
J. Ramon (1995) (Fig. 151.9). Aquesta forma arntorica
s'atribueix a produccions de l'area púnica sud-oriental,
novament a I'entorn de Villaricos, amb una cronologia
centrada en el segle V aC. El mateix autor es refereix a la
seva important relació amb les amtores iberiques
produides en aquesta zona i en el Llevant, i esmenta, en
concret, algunes peces documentades a Empúries.
7. EL CARREGAMENT O'ÁMFORES IBÉRIQUES
Precisament el dibuix simplificat d'una d'elles sembla
ser I'utilitzat per R. Pascual per il·lustrar el tipus A 1 de la
tipologia de Mañá (1974, 43).
La inclusió en el carregament del vaixell de Cala Sant
Vicenc d'un envas d'aquest ti pus, juntament amb altres
arntores iberiques de tipologia arcaica, sembla demostrar,
pero, que la seva producció hauria cornencat ja en els
darrers decennis del segle VI aC. La cronologia alta
d'aquest exemplar podria justificar la presencia d'una
espatlla encara alta i convexa, en contrast amb altres
arntores més recents que la presenten amb un perfil
clarament més aplanat.
TIPOLOGIA DE VORES
En la descripció de les arntores que han servit per definir
la tipologia de formes s'ha fet referencia al tipus concret
de vora per als vuit casos que I'han conservat.
Juntament amb aquestes, cal afegir-hi 16 vores més
que pertanyen a individus documentats de manera més
fragmentaria i que no poden relacionar-se amb la resta
de les árnfores vistes fins ara.
Es registra també una certa varietat dins d'aquest grup
de vores, encara que totes es poden incloure en uns
ti pus qenerlcs que són sempre els més freqüents en els
conjunts d'envasos iberics de similar cronologia. En
aquest sentit, cal ser prudent en I'adscripció d'una
175
varietat concreta de vora per a cada una de les formes
amfóriques abans definides, ja que la diversitat en
aquest detall morfológic sembla ser important.
Per a I'estudi de les vores de les amtores iberlques del
vaixell, s'ha partit de la pro posta tipológica elaborada
per una de nosaltres per a la publicació deis materials
procedents de I'excavació realitzada els anys 1994-95 a
Sant Martí d'Empúries (Manzano 1999). Pel que es
refereix a I'etapa cronológica que aquí ens interessa,
aquesta tipologia es va establir a partir d'un grup escas
de fragments aportats pels estrats de cronologia
arcaica, avui incrementats amb el nombrós conjunt de
materials recuperats I'any 1998 en una posterior
excavació arqueológica. A més d'aquests fragments, es
varen considerar altres conjunts procedents de
contextos de la Neápolis d'Empúries datats en la
segona meitat del segle VI aC, així com altres materials
coetanis del jaciment de l'l la d'en Reixach (Ullastret).
A grans trets, la tipologia emprada es basa en les
característiques morfológiques de la vora, I'altura del
Ilavi, la forma qeornetrica de la secció i, en darrer terme,
el perfil i I'orientació delllavi, tant per la banda externa
com interna. La primera agrupació s'estableix a partir de
I'altura del Ilavi des del límit superior de I'espatlla i
permet diferenciar tres grans grups de vores:
• AI-1: vores amb Ilavis realcats entre 1-2 cm.
• AI-2: vores només lIeugerament realcades, entre 0'2-
0'5cm.
• AI-3: les vores sense Ilavi realcat i que poden arribar
a ser, fins i tot, reentrants.
 Tal i com es va documentar ja en els fragments
d'arntores ibériques de cronologia tardoarcaica
d'Empúries i d'Ullastret, el primer grup (AI-1) és I'únic
present en el conjunt de Cala Sant vlcenc, és a dir, vores
realcades com a mínim entre 0'8/1 cm i fins a 2 cm.
Per establir subdivisions s'ha pres com a segon criteri la
forma geométrica aproximada que s'aprecia a la secció
del Ilavi, de forma similar al métode seguit en altres
classificacions tipolóqiqoes de vores d'arntores
ibériques (Bruguera 1994; Miñarro 2005). Així, dins del
ti pus AI-1 , que és el que aquí ens interessa, es proposen
les següents variants possibles, encara que no totes les
trobem entre les amtores del vaixell
• Tipus 1.1: secció allargada, simple o més o menys
engruixida
• Tipus 1.2: secció triangular
• Tipus 1.3: secció rectangular vertical.
• Tipus 1.4: secció semicircular.
• Tipus 1.5: secció quadrada.
• Tipus 1 .6: secció rectangular horitzontal.
• Tipus 1.7: secció circular o arrodonida.
O'aquests ti pus definits segons la secció de la vora, el
conjunt d'amfores ibériques de Cala Sant vícenc
documenta sobretot Ilavis allargats (tipus 1.1, amb 9
individus) i lIavis triangulars (tipus 1.2, amb 11 individus),
mentre que només dues vores poden atribuir-se a ti pus
176
diferents, en un cas amb un lIavi de secció rectangular
(tipus 1.6) i en I'altre amb un Ilavi de secció arrodonida
(tipus 1.7). Tan sois hem deixat fora d'aquesta
classificació dues vores molt desgastades. Oins deis dos
tipus majoritaris, a més, s'han distingit diverses variants,
que s'ha preferit identificar amb I'afegit final d'una Iletra
(Fig.152).
Tipus 1.1
Set de les vores adscrites a aquest primer tipus
conserven la secció de forma relativament completa
A134
/1 /1
1.1.a
?--:I
A142
/~ 1.2.a
A136
~~
1.6
Figura 152. Tipologia de vores de les arntores iberiques de Cala Sant Vicenc.
(A130, A131, A133,A134, A135, A144/151 iA146). S'hi
afegeixen, a més, dues vores més amb un alt grau de
desgast (A145/153 i A147) (Fig. 165 i 166.1).
Els Ilavis, realcats generalment entre 0'8-1 '5 cm,
presenten una secció allargada, de projecció obliqua i
exvasada, en forma de ganxet. Formen la continuació
de la paret de I'espatlla i acaben en un extrem
generalment arrodonit. El perfil extern pot ser recte, de
tendencia cóncava o convexa, mentre que I'interior és
més o menys convex, i sovint la seva inclinació
determina un cert engruiximent a la part inferior. Pel que
fa al diarnetre maxirn, les mides d'aquestes vores
oscil-Ien entre 12 i 13'5 cm, amb unes amplades de
boca generalment entre 9 i 10'5 cm, excepte I'exemplar
A 135 que presenta una embocadura més ampla.
Quant a la relació amb els individus més complets, hi ha
tres amfores de la Forma 1 que presenten aquest tipus
de vora (A 131, A 135 i A 134) i aquest és també el cas de
dues de les peces assimilades a la Forma 3 (A 130 i
A 146). En relació a les dades resultants de les
analítiques i de I'estudi rnacroscopic també s'observa
aquesta diversitat, ja que la vora allargada tant és
present en amtores del grup B (varietats de pasta 1 A, 1 B
i 10), com del grup E (pasta 2) i F (pasta 3).
Oins d'aquest tipus de vora s'han diferenciat 3 variants:
• Tipus 1.1.a. Les dues vores que defineixen aquesta
variant -A 134 (Forma 1 e) i A 133- presenten una
secció allargada i obliqua, amb la cara exterior
convexa i la cara interior arrodonida, pero el gruix del
Ilavi és gairebé el mateix que el de la secció de
I'espatlla, aprimant-se a I'extrem superior.
• Tipus 1.1.b. Les vores A131 (Forma 1a), A130 i A 146
(Forma 3) presenten la cara interna més inclinada,
formant així un engruiximent a la unió amb I'espatlla i,
de vegades, una inflexió interior més marcada (Fig.
165.3, 4 i 6). També s'hi assimilen les vores A 145/ A153
i A 14 7 tot i que el fort desgast ha fet desaparéixer
A131 o
o A135
:
,
o
~~
o
1. Lb o
o
o
1. Le
o
A132 o A143
o
o
o
,
o
o
o
o
,
o
o
o
?i 1.2.e
A152
~~ o 5 10
cm
 7. EL CARREGAMENT D'ÁMFORES IBÉRIQUES

I'extrem superior del Ilavi (Fig. 165.5 i 7). S'hi inclou
igualment la vora A 144/151, de perfil més exvasat (Fig.
165.8)
• Tipus 1.1.c. Es distingeix per la vora de l'arnfora
A135 (Forma 1a. Fig. 166.1), de forma molt
particular, ja que és bastant més realcada (2 cm) i
presenta una secció molt allargada, obliqua i
ovalada, amb un engruiximent interior que forma una
inflexió molt marcada a la part inferior.
Tipus 1.2
Correspon a vores realcades sobre I'espatlla entre 1 i 2
cm que presenten una secció triangular, més o menys
engruixida. Del total de vores estudiades, s'han adscrit
a aquest tipus un total d'onze individus (Fig. 166.2-7;
Fig.167.1-4) , forma aproximadament
La cara externa generalment és de tendencia vertical o,
més rarament, obliqua i divergent, amb el perfil cóncau
o Ileugerament convexo La cara interna forma un marcat
canvi de pla i un major o menor engruiximent, i pot ser
de perfil aplanat o lIeugerament convexo En el pas a la
part inferior sovint forma una inflexió evident a la boca.
Els diametres rnaxims d'aquestes vores oscil·len
generalment entre 12'5 i 13'5 cm, amb una amplada de
boca també torea constant, entre 9 i 10 cm. La vora de
I'individu A 143 (Forma 6) és, pero, la més ampla
d'aquest conjunt, tant exteriorment (15'6 cm) com pel
que fa a I'obertura de la boca (gairebé 11 cm).
El Ilavi triangular és present en una diversitat de ti pus
formals: en la forma 2 (A 132), en la forma 4 (A 142), en la
forma 6 (A 143) i segurament també en la forma 3
(A 140). Malgrat que cap deis exemplars de la forma 1
tenen aquest tipus de vora, el fet que es tracta del grup
més nombrós fa pensar que potser alguns deis
fragments de vores classificades en les seves variants li
puguin ser atribuides.
En relació amb les pastes, també s'observa que aquest
tipus de vora és present en el grup E (A 140, pasta 2) i
en tres peces no agrupades que a nivell macroscópic
hem distingit com a pasta 4 (A 142), pasta 5 (A 143) i
pasta 6 (A 132).
Dins d'aquest tipus s'han diferenciat 4 variants:
• Tipus 1.2.a. Les vores A 142 (Forma 4), A 140
(Forma 3?) i A 141 (Fig. 166.2-4) representen un pas
intermedi respecte al ti pus anterior, en el que
I'engruiximent de la base delllavi formaja una secció
clarament triangular, amb I'extrem més apuntat i amb
una inflexió a la boca.
• Tipus 1.2.b. Les vores A132 (Forma 2), A137, A139,
A155, A156 (Fig. 166.5-7 i Fig.167.1-2) presenten
una secció que insinua clarament la forma d'un
triangle equilater, amb la cara externa de tendencia
vertical, cóncava o convexa, i la cara interna inclinada
formant un canvi de pla molt marcat. Aixó determina
un fort engruiximent interior, amb una inflexió evident
a la boca en el pas a la part inferior, que és
arrodonida. Les vores A148 i A149 (Fig. 167.3-4)
també s'hi poden incloure, malgrat el fort desgast
que presenten.
• Tipus 1.2.c. Aquesta darrera variant esta representada
per una única vora -la de l'arntora A143 (Forma 6)-
amb una secció triangular molt peculiar (Fig. 167.5). El
lIavi és bastant ample i esta format per un plegament
que ha deixat un buit a la secció.
Tipus 1.6
Identificat només a partir del fragment de vora A 136, es
distingeix per un Ilavi de secció molt engruixida i de
rectangular, realcat sobre
I'espatlla i inclinat cap a I'interior (Fig. 167.6). El diametre
maxlm és de 14 cm, una mica més ample que la mitjana
del conjunt. Aquest fragment no es pot relacionar amb
cap de les formes identificades i es conserva torea
desgastat.
Tipus 1.7
El darrer tipus, que inclou únicament el fragment de vora
A 152, presenta un Ilavi realcat de secció curta i
arrodonida, amb un diarnetre maxirn de prop de 13 cm
(Fig. 167.7). Tampoc en aquest cas podem establir una
177
relació segura amb les formes definides abans.
CARACTERíSTIQUES FíSIQUES I VARIETATS DE
PASTES
La classificació de tots els fragments d'arnfores
iberiques recuperats a Cala Sant Vicenc va permetre
distingir una serie de grups de pastes definits únicament
a nivell macroscópic, amb I'ajuda de la lupa binocular.
Posteriorment, de cada grup de fragments es va
seleccionar una serie de mostres relativament amplia,
en total 18, que corresponen sobretot als individus més
complets, amb I'objectiu de portar a terme un estudi
analític que permetés la seva caracterització
arqueornetrlca. Atesa I'escassetat de dades disponibles
per a les més antigues produccions amfóriques
íberiques, es va decidir completar I'estudi amb l'análisi
conjunta d'un grup nombrós de mostres d'envasos
iberics procedents deis contextos arcaics de Sant Martí
d'Empúries. Es tracta de fragments recuperats sobretot a
les excavacions efectuades I'any 1998, cronológicament
anteriors i contemporanis a I'enfonsament del vaixell de
Cala Sant vicenc en els darrers decennis del segle VI a053.
Els resultats d'aquest estudi, efectuat per J. Buxeda i E.
Tsantini se exposen detalladament a I'annex 5. En el

153.- Volem agrair les facilitats ofertes per la direcció del Museu d'Arqueologia de Catalunya-Empúries per a la selecció d'aquestes mostres
d'ámfores ibériques de Sant Marti, juntament amb les altres dues mostres analitzades de cerámica grisa monocrama de producció local (vid. estudi
de J. Buxeda i M. Madrid a I'annex 3).
 següent apartat únicament extrapolarem les dades i
conclusions més significatives.
LES AMFORES DE CALA SANT VICENC;EN RELACIÓ
AMB LES AMFORES IBERIQUES DE LES FASES
ARCAIQUES DE LA PALAIA POLlS D'EMPORION
La primera conclusió que es despren de I'estudi
arqueometric és la diversitat relativament gran de
produccions presents, en funció de les diferencies
composicionals i també de la caracterització mineralógica
i tecnológica, tot confirmant la imatge que es deriva
igualment de I'estudi tipológic i, per tant, l'existencía
d'envasos lberics de diferents provinences dins la
carreqa del vaixell. Les dades analítiques han permes
distingir entre les mostres de Cala Sant Vicenc tres
agrupacions d'individus a partir de les similituds pel que
fa a les composicions químiques (URCP B, E i F), a les
quals s'afegeixen les mostres de cinc individus més que
no s'han agrupat i que, en principi, es consideren
produccions diferenciades.
Només una de les agrupacions esmentades (URCP B)
inclou també mostres procedents de Sant Martí
d'Empúries, mentre que, de la resta de fragments
analitzats d'aquest darrer jaciment, alguns s'integren en
altres agrupacions composicionals (URCP A, C, D) i
178
d'altres resten com a mostres no agrupades, reflectint
també un panorama forca diversificat de les produccions
d'envasos iberics presents a les fases més antigues de la
Palaía Polis d'Empórion.
No tractarem aquí extensament les dades referides a les
mostres deis contextos arcaics emporitans, tot i que ja
s'ha fet esment previament en referir-nos als precedents
de la Forma 1. Interessa ara destacar, sobretot, el fet
que a I'agrupació que inclou el major nombre de
mostres del vaixell (URCP B) pertanyen igualment la
majoria de les mostres de la fase Illc de Sant Martí (540-
520/500 aC), que constitueix el context més proper a la .
data del naufragi i que, a més, registra un increment
molt significatiu en la presencia de fragments amfórics
iberlcs (Aquilué et alíí 2004). En canvi, les dades
composicionals de la resta de fragments procedents de
Sant Martí d'Empúries no permeten establir cap relació
amb els altres grups o individus no agrupats de Cala
Sant Vicenc.
D'altra banda, tal com ja s'ha esmentat previarnent, és
també remarcable la relació establerta per a les mostres
de les arntores anomenades"protoloeriques'o "derivades
del tipus fenici" -procedents deis contextos del poblat
de la primera edat del ferro previ a la instal·lació grega
(Castanyer et alií 1999, 121-122 i 175-176; Aquilué et
a/íí 2004; Santos 2003, 100-102, fig. 4.6-15)-, amb
altres analítiques de mostres procedents d'Eivissa, i deis
jaciments d'Aldovesta i Sant Jaume-Mas d'en Serra
(vid. annex 5, mostra SME001). Aquestes noves dades
semblen, doncs, permetre, la reconsideració d'un
possible origen ebussíta per a aquestes arnfores que
reprodueixen el tipus fenici meridional T-10.1.2.1.
(Ramon 1995) i que arriben a Empúries en el primer
quart deis segle VI aC.
Vistes les diferencies i les coincidencíes detectades
entre els conjunts de mostres de Cala Sant Vicenc i
d'Empórion, I'estudi arqueornetrlc destaca també, en
ambdós casos, una riquesa comparable pel que fa a
diversitat de produccions, amb el ciar predomini d'una
determinada producció en dues de les etapes
cronológiques contemplades: d'una banda, I'URCP A
en el cas de la primera fase ocupacional de la Palaía
Polís (fase Illa2) durant el segon quart del segle VI aC i, de
I'altra, I'URCP B en I'etapa tardoarcaica, representada
per la majoria de les mostres de la fase Illc de Sant Martí
i bona part deis individus mostrejats de Cala Sant
Vicenc, amb unes cronologies en part coincidents. En
canvi, els contextos emporitans de mitjans/inicis del
tercer quart d'aquest segle (fase Illb) semblen mostrar
un panorama més heterogeni de produccions. Així,
aquestes diferencies semblarien reflectir variacions en el
temps tant pel que fa I'activitat d'uns determinats
centres o arees productores, com pel que fa a la
circulació amfórica impulsada, en aquest cas, des de
I'emporíon foceu del golf de Roses.
Una altra dada d'interes és la constatació que, malgrat
I'alteració evident de molts deis fragments degut a la
immersió prolongada, la composició química de les
mostres procedents del vaixell no fou modificada o
contaminada d'una manera important, cosa que retorca
el valor deis resultats assolits amb I'estudi.
Finalment, davant I'escassetat de dades de referencia i
la poca significació de les variacions observades
respecte a les inclusions presents al cos cerarnic,
I'estudi analític no ha perrnes obtenir gaires indicis sobre
les provinences de les produccions detectad es tant a
Cala Sant vicenc com a Sant Martí d'Empúries. Només
en el cas d',una mostra aillada d'una amtora ibérica del
context més antic de la Palaía Poils (fase lila) s'ha pogut
detectar una certa relació composicional respecte a
produccions iberiques posteriors de la l.aietánia (Fig.
149.6; Annex 5, mostra SME003). No obstant aixó,
aquesta similitud s'ha de prendre de moment amb
prudencia ja que no disposem de cap indici arqueológic
que confirmi una producció tan antiga en aquella zona.
D'altra banda, la possibilitat que alguna d'aquestes
produccions arcaiques fos originaria de I'entorn
qeoqrañc immediat a Empúries i Ullastret no és, ara per
ara, una hipótesl a considerar, si atenem a manca de
relació composicional amb les mostres procedents
d'aquests jaciments analitzades en anteriors estudis
(Pradell et alií 1995; Vendrell 2000) i atribuides tant a
productes locals de cerámica grisa com a vasos de la
producció iberica empordanesa. Aquesta diferencia

s'ha reafirmat, a més, amb les noves análisis de tres
mostres de cerámica grisa monocroma elaborada a la
Pelei« Polis, amb I'objectiu de contrastar la seva
composició amb la d'una de les gerres del vaixell (v.
annex 3).
L'estudi arqueornetric, doncs, no aporta, a hores d'ara,
cap indicació segura sobre les provinences de les
amtores iberiques de Cala Sant Vicenc. Aquesta
qüestió, tal com succeeix pel que respecta als
continguts transportats, resta de moment imprecisa,
recolzada només en els pocs indicis que aporta I'estudi
tipológic, a I'espera que posteriors aportacions ajudin a
definir-les.
VARIETATS DE PASTES DOCUMENTADES EN LES
AMFORES IBERIQUES DE CALA SANT VICEN<;:
La diferenciació que esmentarem a continuació es
fonamenta en les dades de I'estudi analític de les 18
mostres seleccionades, representatives deis principals
grups de pastes observats durant la classificació
rnacroscópica previa. Les varietats es defineixen
sobretot a partir de les similituds i les diferencies
detectad es pel que respecta a les composicions
químiques, completades amb les característiques
mineralógiques i tecnológiques documentades en cada
cas (v. annex 5).
Així, en el conjunt d'arnfores iberlques del vaixell es
distingeixen fins a vuit varietats de pastes, que corresponen
a tres de les agrupacions de mostres proposades per J.
Buxeda i E. Tsantini (URCP B, E i F) i als cinc individus que
no es relacionen composicionalment amb cap altre
exemplar analitzat. Només en el cas de I'agrupació més
ben representada (URCP B), les diferencies apreciad es
macroscópicament han aconsellat la descripció de
diverses subvarietats, que comparteixen, pero, una
similitud significativa quant a composició química.
A simple vista, les diferencies sovint no són gaire
importants, si exceptuem determinats exemplars amb
unes qualitats de pasta peculiars i facils de discriminar.
En general predominen les pastes compactes, dures i
torea ben depurades, amb inclusions poc evidents en la
matriu cerámica. La caracterització mineralógica
confirma, d'altra banda, la relativa poca freqüencia
d'aquestes inclusions, en general molt petites o
polvoritzades. Es tracta basicament de possibles
inclusions de quars, feldspats, petits fragments de
roques calcaries i d'altres materials imprecisos.
L'acabat exterior deis envasos presenta també una
relativa uniformitat, amb les superfícies allisades i amb
I'afegit freqüent d'una aiguada que ha format una fina
pel·lícula superficial, sovint discontínua i no sempre fácil
de distingir. Gairebé tots els individus tenen a I'exterior
les característiques ondulacions, més o menys
marcades, formades durant el tornejat.
7. EL CARREGAMENT D'AMFORES IBÉRIQUES
L'alteració produida en el fons marí ha causat
I'enfosquiment de molts fragments, emmascarant el
color originari de les pastes, pero rarament ha afectat a
la mateixa consistencia del cos cerarníc. L'estudi
mineralógic ha demostrat que la tonalitat grisosa es
conseqüencia, si més no en part, de la presencia de
pirita, com a resultat d'una fase secundaria precipitada
durant la deposició d'aquests fragments en el fons
sorrenc de la cala.
Pasta 1
Coincideix amb I'URCP B de I'estudi de J. Buxeda i E.
Tsantini, sens dubte la més representativa quant a
nombre de mostres incloses, concretament 8 de les 18
analitzades de Cala Sant vícenc (44'4%). Les mostres
corresponen als individus A 131, A 134, A 135, A 178 i
A211, tots ells atribuits a la Forma 1 i a les seves
variants. S'hi afegeixen, a més, tres mostres més
pertanyents a fons (A 157, A 159 i A 160).
Les análisis han mostrat un alta similitud en les seves
composicions químiques, tot coincidint amb 8 de les
mostres deis contextos arcaics de Sant Martí
d'Empúries, la majoria de la fase Illc (entre elles, la
procedent de I'exemplar de la Fig. 149.8, mostra
SME019). Només una de les mostres emporitanes
incloses en aquest grup (SME029) procedeix d'un estrat
179
de la fase anterior IIlb, datada entorn a mitjan segle VI.
La incorporació a I'estudi analític d'altres mostres
d'arnfores iberiques caracteritzades previarnent
(Tsantini 2007) ha perrnes incloure dues peces que,
curiosament, procedeixen també de jaciments de les
Illes Balears, concretament una mostra del santuari de
Punta des Patró (Sta. Margalida, Mallorca) i una altra de
Trepucó (Maó, Menorca).
La caracterització mineralógica i tecnológica defineix
aquesta producció com a calcaria (amb valors de CaO
entorn a 10'09%), responent a una única fabrica (B-F1),
per a la qualles fases de cocció detectad es permeten,
en general, estimar una TCE (temperatura de cocció
equivalent) alta, en el rang de 850/900-950/1000 ac.
Malgrat la forta similitud composicional, mineralógica i
tecnológica d'aquest grup d'arntores, I'observació
macroscópica de les pastes permet distingir diverses
qualitats físiques que s'aprecien bé visualment. En
aquest sentit, plantegem la distinció de quatre
subvarietats de pastes dins d'aquesta primera serie
d'amfores:
• Pasta 1A: Els individus A131, A178 i A211, així
com el fons A 160 es caracteritzen per pastes dures
i extraordinariament compactes, hornoqenies i molt
ben depurades. Els fragments presenten fractures
netes i rectilínies i parets, en general, no gaire
gruixudes. En els talls I'aspecte sol ser bicolor o,
més freqüentment, tricolor, amb tonalitats ben
contrastades. El color de la superfície externa, tot i
 trobar-se sovint alterat, sembla ser generalment
beix o marró molt ciar, amb restes d'una fina
pelllcula d'engalba de tonalitat blanquinosa, sovint
conservada només a les depressions formad es
durant el tornejat. Les superfícies interiors poden ser
de tonalitat ataronjada, marró o grisosa; el nucli,
segons els casos, és de color gris o ataronjat viu.
• Pasta 1 B: Es defineix basicarnent a partir de
I'individu A 135 (Fig. 155), peculiar també per la forma
(1 b), pero s'aprecien qualitats relativament
equivalents en altres grups de fragments no
analitzats. Es tracta de pastes també molt dures,
compactes i depurades, pero els fragments semblen
haver ofert una menor resistencia al desgast per
I'aigua, ja que les fractures apareixen sovint
arrodonides i les superfícies torea erosionades. Les
seccions són practicament monocolors, de tonalitat
ataronjada a I'individu A 135, que només a la capa
exterior es torna marró, arnb una pel-lícula superficial
de tonalitat més clara.
• Pasta 1C: Es distingeix visualment de les anteriors
de manera més clara. Les mostres analitzades
pertanyen a dos fons (A 157 i A 159, Fig. 168.1-2), de
perfil bombat i arrodonit. Probablement pertanyen a
peces assirnilables la Forma 1, atesa la sernblanca
180 composicional amb la resta de mostres d'aquest
tipus. Es tracta de pastes també torea dures, pero
amb una textura més porosa i rugosa, que formen
parets relativament més fines. La tonalitat de la pasta
és generalment ataronjada, formant a les parets
(pero no al fons extern) una fina capa superficial de
color beix, de vegades amb una fina engalba exterior
encara més clara.
• Pasta 1 D: Correspon a un grup de fragments, del
qual només s'ha analitzat una mostra pertanyent a
I'individu A 134 (Fig. 156, Forma 1 c). Les pastes són,
en general, dures pero també menys compactes que
les subvarietats 1 A i 1 B. Els fragments solen
presentar les superfícies un xic rugoses i sense
presencia evident d'engalba o aiguada. El color
originari de la pasta és de tonalitat clara, beix, de
vegades amb un nucli de color rosat molt tenue i poc
contrastat, i virant a color grisós ciar a la part interna
del tall.
Pasta 2
Aquesta varietat coincideix amb una altra de les
agrupacions (URCP E) determinades a I'estudi
arqueometric, Es tracta, pero, d'una serie de mostres
torea més limitada, donat que només representen a tres
individus arntórics (A 130, A 140 i A 176). Les diferencies
mortoloqiques d'aquests exemplars (formes 3 i 5) són ja
un primer indicador de la relativa heterogene"ltat
d'aquesta agrupació. Malgrat aixo, les similituds pel que
fa a les composicions químiques de les pastes
semblarien indicar la pertinenc;:a a una mateixa área de
producció.
S'ha pogut apreciar, per a aquest grup, una certa
similitud en la composició de la pasta respecte a certes
produccions ebussitanes de cronologia molt més
recent. Tot i aixo, aquesta relativa coincidencia no s'ha
considerat significativa com a indicador de provinenc;:a.
A més, tant I'aspecte físic d'aquests exemplars de Cala
Sant Vicenc com la morfologia s'aparten clarament de
les produccions amtoriques d'Eivissa que són coetánies
a la data del naufragi (tipus T-1.3.1 .2. de Ramon 1995).
Pel que fa a la caracterització mineraloqica i tecnoloqica,
es tracta també d'una producció també calcaría (amb
valors de CaO entorn a 7'9%), que respon a una única
fabrica (E-F1). La presencia de probables fases de
cocció permet estimar una TCE (temperatura de cocció
equivalent) també alta, en el rang 850/900-950/1000 °C
(v. annex 5, fig. 10).
Les pastes són també depurades, torea dures i
compactes, per bé que no arriben a presentar les
qualitats de les subvarietats 1 A i 1 B descrites abans.
L'aspecte és, en dos casos (A 130 i A 176), tricolor al tall
(beix o marró ciar a I'exterior /gris al nucli / rosat o marró
vermellós a I'interior), de vegades amb restes d'una
pel-lícula superficial de color ciar amb polsim de mica.
Els fragments de I'individu A 140 mostren, en canvi, una
pasta practícarnent monocolor, de color ataronjat viu,
amb una fina capa superficial de tonalitat marró.
Pasta 3
Correspon a la darrera agrupació proposada a I'estudi
arqueometric de les mostres del vaixell de Cala Sant
vícenc (URCP F), que només inclou dos individus
conservats parcialment: les amtores A 146 (Fig. 161,
Forma 3) i A 133 (Fig. 165.2). Per similitud de pastes, es
podrien agrupartambé la vora A147 (Fig. 165.7) i el fons
A 158 (Fig. 168.4), tot i que no disposem de les seves
dades composicionals.
La relació entre els dos individus analitzats és torea
significativa, encara que amb diferencies quant a les
concentracions de CaO. Tecnolóqicament, es tracta
d'una producció peculiar, poc calcaría (valors de CaO
entorn de 4'91 %) i amb un contingut de magnesi
relativament alt (entorn de 10'61% de MgO). Cada una
de les mostres analitzades s'adscriu a una fabrica
diferent (F-F1 i F-F2), en funció de la TCE (temperatura
de cocció equivalent): més baixa (900-950 0c) en el cas
de la primera fabrica (individu A 146), i més alta (950-
1000 "C) en el cas de la segona (vora A 133).
L'aspecte de la matriu cerámica és molt peculiar i
diferent a la de la resta d'individus del conjunt. Es tracta
de pastes depurades, menys dures que les varietats
anteriors, amb les superfícies allisades pero de textura
finament granulada i rugosa. Pel que fa a la coloració,
 7. EL CARREGAMENT D'ÁMFORES IBÉRIQUES

són pastes monocolors, de tonalitat suau, rosada, tot i presenta una fina pel·lícula d'aiguada de tonalitat
que sovint ha quedat enfosquida. La superfície, allisada, blanquinosa, mal conservada.
mostra una fina pel-lícula del mateix color o un xic més
clara, sense tractar-se d'una veritable engalba. Pasta 7
En el cas de I'individu A133, la superfície externa de la Correspon I'exemplar incomplet A210, que s'ha
vora i I'espatlla apareix tacada amb regalims d'una assimilat a forma 1 (Fig. 158). Es tracta també d'una
substancia que podria ser resina, utilitzada per a la producció de carácter calcari i amb la presencié! de
fixació de I'element de tancament. fases de cocció que indiquen una TCE igualment alta.
La pasta és dura i compacta i record a, com en el cas
Pasta 4 anterior, les característiques de les varietats 1 A o 2.
La resta de varietats de pasta que s'esmentaran L'aspecte és també tricolor a la secció, tot i trobar-se
corresponen a un únic individu amforic i s'han distingit torea enfosquida.
basicarnent a partir de les dades arqueometriques (v.
annex 5: mostres no agrupades de Cala Sant vícenc), Pasta 8
De vegades es tracta de peces que, rnacroscópicament, Finalment, la darrera varietat s'ha identificat a partir de
presenten també qualitats de pastes molt peculiars, pero I'individu A177, també incomplet i assimilat a la Forma 1
també n'hi ha casos en que les diferencies són més (Fig. 158). La seva caracterització analítica permet
difícilment apreciables, a simple vista, respecte a algunes definir-la també com una producció calcaria, pero amb
de les varietats anteriors. una TCE una mica més baixa respecte a I'individu
La quarta varietat coincideix amb I'individu A 142 (Forma
anterior. En aquest cas I'aspecte físic és més proper al
4, Fig. 162). Es caracteritza com a una producció poc
de la subvarietat 1 D. La pasta es troba molt alterada
calcaría i amb una TCE estimada inferior a 900/950°C.
pero sembla que onqinariarnent era torea més clara,
Visualment presenta una pasta relativament més tova
beix amb un nucli lIeugerament rosat.
pero hornoqenia i molt depurada, d'aparenca bicolor,
amb dues parts ben contrastades a la secció:
exteriorment beix o marró ciar i interiorment ataronjada.
MARQUES INCISES
A la superfície externa no s'aprecia engalba. 181

La presencia de marques incises únicament es detecta

Pasta 5
en un fragment informe de paret (A212, Fig. 153) que, per
Es distingeix també pel seu aspecte molt particular i
qualitat de pasta, es pot assimilar a la subvarietat 1 C. El
correspon a I'exemplar A143, I'únic atrlburt a la Forma 6
fragment presenta a I'exterior un motiu indeterminat
(Fig. 164). Composicionalment es distingeix bé de la
format per dues incisions realitzades abans de la cocció
resta de mostres del vaixell. Des del punt de vista
que segueixen un tracat sinuós i que tendeixen a
rruneralooic i tecnoloqic pertany també a una producció
aproximar-se en els extrems.
poc cal caria pero amb una TCE alta (entre 900/950-
950/1000 0c) La presencia de motius incisos o esgrafiats a I'exterior

La pasta és torea dura, pero no tan compacta, amb d'arntores de producció ibérica no és un fet molt usual,

fractures d'aspecte més rugós i amb parets relativament pero comptem amb altres exemples, de diverses
gruixudes que a la secció són clarament tricolors: marró procedencies i cronologies (MatalSoria 1997; Sanmartí/
ciar a I'exterior, gris ciar al nucli i amb una capa interior BrugueralMiñarro 2004, 393-396). Sovint es tracta de
gruixuda de color ataronjat viu. El cos ceramlc és, com simples traeos o de motius simples, com ara aspes o
sempre, ben depurat, amb partícules minerals molt creus, i de difícil interpretació. En alguns envasos datats en
polvoritzades i punts blancs de calcita. una epoca ja torea més recent s'han trobat exemples amb
un o més caracters iberics incisos, juntament amb algunes
Pasta 6 escasses marques impreses, de tipus epiqrañc o no.
Correspon a una altra arntora no agrupada a I'estudi La presencia de marques ante cocturam s'interpreta
analític, I'exemplar A 132, amb el perfil particular que sobretot en relació amb el procés d'elaboració de
identifica la forma 2 (Fig. 159). No obstant aíxo, es i'envas o potser també amb la identificació del producte
tracta d'una producció clarament cal caria i amb una envasat en la zona d'origen.
TCE relativament alta, entre 850/900-950/1000°C, Un antecedent de la seva aparició puntual en envasos
característiques que I'apropen a les agrupacions B i E. iberics es pot rastrejar en exemplars amtorics de filiació
Aixo explicaria també que el seu aspecte no sigui fenícia sudpeninsular amb grafits, realitzats bé abans o
tampoc gaire diferent de les varietats 1 A i 2 que s'han bé després de la cocció, que representen signes senzills
descrit abans. La pasta és dura i molt compacta, o bé Iletres de I'alfabet semític (Ramon 1995, 254-255;
depurada i d'aparenca tricolor a la secció (beix/gris/ Vives 2006, 129). Aquestes marques es documenten
ataronjat viu). La superfície externa, ben allisada, igualment en jaciments del sud-est, tant en amtores
 vinculació directa amb el transport del vi es fa evident
rriitjancant d'altres indicis, com ara I'associació amb
estructures de producció vinícola (Alt de Benimaquia,
Gómez Bellard/Guerin 1994) o les restes de pinyols de
raún trobades recentment en alguna de les amtores
iberiques del derelicte de Benisafúller a Menorca
(Aguelo et a/ii 2008,202).
A diferencia de les arntores vineres magnogregues del
vaixell, que gairebé sempre conserven part de la
I I
impregnació interior amb pega, els fragments d'amtores
iberiques no presenten restes evidents de recobriment
o 5
interno La resina adherida a l'arnfora A 135 es concentra
I
únicament a I'embocadura, indicant clarament el seu ús
cm
per a la fixació de I'element de tancament, que no s'ha
conservat.
Figura 153. Fragment d'amtora ibérica amb un motiu inciso No obstant aixó, en algun deis exemplars individualitzats,
així com en altres fons i en diversos fragments informes,
s'han pogut observar traces de residus a I'interior,
meridionals importades com en envaso s de producció formant una capa fina i discontínua. Actualment només
local, especialment a la Penya Negra de Crevillent comptem amb el resultat de les análisis realitzades per
(González Prats 1983, 228 ss.; Mata/Soria 1997, 298- J. Glastrup a partir de dues mostres d'aquestes arntores
299; Vives 2006, 129-130 i 187-188, fig. 104) i també a (v. infra annex 6).
l'Alt de Benimaquia (Álvarez/Castelló/Gómez Bellard Una de les mostres correspon a un fragment de fons
2000, fig. 1.1). Un fenomen similar es detecta també a la (A 163, mostra 34) que, en realitat, forma part de
producció amfórica de l'area turdetana (Belén/Jiménez l'arntora A 142 (Fig. 162): els components detectats
2006, fig 10.5). (principalment acid palmític i acid estearíc, juntament
182
amb residus d'altres acids grassos i alcans de cadena
lIarga) impliquen la presencia de cera d'abella. Segons
LA aÜESTIÓ DELS CONTINGUTS I'autor de l'analisi, d'aquesta mateixa substancia també
podria haver-hi residus, gairebé imperceptibles, a la
El coneixement deis productes que contenien les segona mostra, que procedeix de l'amtora A 178 (Fig.
arntores iberiques de Cala Sant Viceny constituiria, sens 157); tot i aixó els components principals responen a
dubte, una informació important a I'hora de valorar el substancies d'origen incert o bé a contaminacions
conjunt de mercaderies transportades pel vaixell. recents; també s'hi han detectat petites quantitats de
Malauradament, I'escassetat deis indicis disponibles diterpens i de rete que evidencien la presencia de resina.
fins ara fan difícil plantejar una resposta ben fonamentada L'escassa quantitat d'aquest darrer component podria
per a aquesta qüestió. explicar-se, potser, pel seu ús en el tancament de la
Els estudis de continguts realitzats a partir d'envasos boca de l'envas o, simplement, per la possible
iberics trobats a jaciments peninsulars i, més rarament, contaminació amb els nombrosos fragments d'arntores
a partir d'altres troballes subaquatiques, semblen magnogregues que aparegueren repartits per tota la
indicar una diversitat de productes (vi, cervesa, mel o zona excavada.
derivats, conserves de carn, salaons de peix . . ), fet que La presencia de restes de cera d'abella, que són clares en
faria pales un ús polivalent com a envas comercial, la primera de les mostres citades, podria constituir un indici
semblantment al que es coneix també per a les amfores indirecte del contingut d'aquesta amtora, potser mel o
feniciopúniques arcaiques (Juan Tresserras/Matamala productes derivats com I'hidromel o el vinagre de mel (Juan
2004). En molts casos, pero, cal tenir en compte la Tresserras/Matamala 2004,286). Tot i aixo, convé recordar
freqüent reutilització d'aquestes arnfores com a altres análisis recents de residus procedents d'amtores
contenidors, a l'ambit dornestic deis poblats o en púniques trobades al sud-oest de I'illa de Sardenya
magatzems. (Bordignon et a/ii 2005). Aquestes análisis han detectat
Amb algunes escasses excepcions (Font et a/ii 2007), igualment traces significatives de cera d'abella en la majoria
no solen conservar restes de revestiment interior amb de mostres analitzades, acompanyada regularment
resina o pega, circurnstancia que per a les arntores d'altres components que indiquen la presencia de resina
iberiques arcaiques recuperades al port de Marsella de pi. Segons els autors de I'estudi, ambdues substancies
s'ha volgut relacionar amb el possible transport de I'oli semblen utilitzades en el revestiment impermeabilitzant
(Sourisseau 2004, 334). En altres ocasions, pero, la deis envasos. En dues de les mostres d'aquestes arntores
 7. EL CARREGAMENT O'ÁMFORES IBÉRIQUES

de Sardenya també hi havia traces d'oli d'oliva i, en d'altres, amb formes que representen nous models d'envasos
indicis de greixos de possible origen animal (salaons de que es comencen a elaborar en aquest període, reforca
peix o carn en conserva ?). la cronologia que es proposa per al naufragi del vaixell en
Tot i l'interes d'aquestes dades, podem dir que la els darrers decennis del segle VI aC.
qüestió deis continguts de les arntores iberiques de Cala Pel que fa als tipus formals més ben representats, en els
Sant Vicenc resta encara oberta, a I'espera que futures que perdura la presencia de la inflexió, més o menys
análisis puguin ajudar a clarificar-la. marcada, en la unió del cos amb I'espatlla de l'arntora,
els paral·lels amb que comptem en contextos iberics de
la segona meitat avancada del segle VI aC són,
CONCLUSIONS malauradament, encara massa escassos per plantejar
possibles provinences. Les coincidencies detectades
La documentació d'un lot relativament nombrós
amb Emporion pel que fa a la producció més freqüent
d'amtores d'origen iberic en el carregament comercial
permet intuir-ne I'origen en una zona qeoqrafica
que transportava el vaixell enfonsat a Cala Sant Vicenc
estretament involucrada en el primer desplegament del
suposa, sens dubte, una informació arqueoloqica de
comete foceu orientat vers als principals entorns
gran interés. Les implicacions que es deriven d'aquest
d'intercanvi deis territoris íberics, aleshores emergents.
fet per a la interpretació de la possible ruta seguida per
Les estretes similituds quant a la composició de les
I'embarcació, i de la dinámica comercial en la qual
pastes d'aquestes amtores semblen avalar una zona de
s'insereix, es tractaran a les conclusions generals
producció relativament focalitzada, encara que la
d'aquesta publicació. Tanmateix, constitueix també una
presencia de diferencies clares en I'aspecte exterior i en
troballa important per al coneixement de les més
els detalls rnorfolóqics seria un indici de la coexistencia
antigues produccions arntórlques iberiques, ateses les
de diversos tallers.
limitacions de la informació arqueolóqica fins ara
La resta de tipus (Formes 4 a 6) estan menys
disponible. Per tancar aquest estudi de les ámfores
representats en el carregament pero són de gran
iberiques de Cala Sant vicenc, doncs, destacarem
interés ja que reflecteixen models que marcaran el
breument algunes de les conclusions més significatives.
desenvolupament posterior de noves formes que
En primer Iloc, tant la caracterització de les composicions
perduraran en el període més recent de l'lberic antic i 183
de les pastes com les diferencies tlpoloqlques semblen
en l'lberic Pie. La probable qenesi d'alguns d'aquests
reflectir la diversitat de produccions lberiques d'envasos
amtorics que existia a les darreries del segle VI aC, models en la part meridional de la costa Ilevantina i en
atribuibles segurament a una multiplicitat de tallers. el sud-est podria avalar la presencia d'envasos
També des del punt de vista tecnoloqic s'aprecia produ'its en aquelles zones, tot i que encara no ho
aquesta diversitat. Tot i aixo, el conjunt de Cala Sant podem afirmar.
Vicenc mostra un ciar predomini de les produccions Finalment, la documentació a Emporion deis mateixos
caracteritzades per pastes calcaries, dures i sovint molt tipus arntorics assenyala també el probable Iligam
compactes, amb temperatures de cocció generalment d'aquest enclavament portuari amb I'activitat náutica i
altes. A elles pertanyen no només el grup majoritari comercial en la que s'emmarca el vaixell de Cala Sant
d'exemplars, assimilats a la Forma 1 (grup B o pasta 1), Vicenc, Les dades fornides per jaciments del
sinó també altres envasos diferenciats per raons Uenguadoc i de la mateixa Massalia (Gailledrat 2004;
composicionals (pastes 2, 6, 7 i 8) o bé per les Sourisseau 2004) serveixen igualment per demostrar la
característiques rnorfoloqiques (Formes 2, 3 i 5). vehiculació d'aquestes mercaderies ibericues dins les
Juntament amb elles, pero, altres exemples són xarxes del comerc foceu en el litoral del golf de Ueó
representatius de produccions poc calcaries, també durant aquest mateix període. La coincidencia del grup
amb variacions quant a la composició química (varietats d'amfores iberiques més freqüent en el vaixell amb les
3 a 5) o quant a la forma de l'envas (Formes 3,4 i 6). documentades en nivells de similar cronologia de la
El desconeixement deis centres productors actius en Peteis Polis d'Ernpórion sembla retorcer la idea quw
aquesta etapa tardoarcaica no fa possible precisar les -tal com destaca I'estudi realitzar per J. Buxeda i
zones de provinenca d'aquestes amtores dins l'amplia E. Tsantini- en ambdós casos es tracta de contextos
área qeocrañca que cobreix la facana rnediterrania representatius d'un mateix model de circulació
peninsular. O'una altra banda, la presencia conjunta comercial i de distribució amtóríca, que, entre d'altres
d'exemplars de variada tipologia, en uns casos arrelada coses, servia per canalitzar els productes originaris de
en els tipus arntorics iberics més antics i, en altres casos, diversos territoris lberics,
 .-

184

o 5 10
A131 cm

Figura 154. Amfora ibérica A 131 (Forma 1 a) (veure Fig.148).

 7. EL CARREGAMENT O'ÁMFORES IBÉRIQUES

~ I~ cc-l

"~ "

e-

185

,
,
,,

o 5 10
cm

.• _-----~----- _- A135

Figura 155. Amfora ibérica A 135 (Forma 1 b).

 e-
,,
,, , ,,
,
,,
,, , ,
\

186

___ 1__ -

A134 o 5 10
cm

Figura 156. Ámfora ibérica A134 (Forma 1 e).

 7. EL CARREGAMENT O'ÁMFORES IBÉRIQUES

"

~-

187
, ,
A177

e-

,, \
o 5 10
A178
Figura 157. Amfores íbenques més incompletes, assimilades a la Forma 1.
 e-
,,
,
,,

A210
188

" o 5 10
A211 cm

Figura 158. Amtorss ibériques més incompletes, assimilades a la Forma 1.

 7. EL CARREGAMENT D'AMFORES IBERIQUES

e-

189

A132 o 5 10
cm

Figura 159. Arnfora ibérica A132 (Forma 2).

190

o 5 10
A130 cm

Figura 160. Amtora ibérica A 130 (Forma 3) (veure Fig. 150).

 7. EL CARREGAMENT O'ÁMFORES IBÉRIQUES

.-
8/,'
\
A146
191

/ \

B ··
A140

o 5 10
cm

Figura 161. Arntores iberiques més incompletes, assimilades a la Forma 3.

 I
o
~
"
/-/
,.,
o
,,'" - - ': r

:
- .. 1
I
o
:' - - ..... ,
o
,
~--
,-
o
,
o

o,
o,
o,

,,•
o
o
o
,,
,

192

o o ,
o
o ,,
o
o

,,
,,

"
"

o 5 10
A142 cm

Figura 162. Fragments de I'ámfora ibérica A 142 (Forma 4).

 7. EL CARREGAMENT O'ÁMFORES IBÉRIQUES

e-

193

A176 o 5 10
cm

Figura 163. Ámfora ibérica A 176 (Forma 5).

 --

194

A143 o 5 10
cm

Figura 164. Arntora ibérica A143 (Forma 6).

 7. EL CARREGAMENT D'ÁMFORES IBÉRIQUES

-==J

1 ,
.'~
" A134
F -. "

2 / / A133

7
," ,
~.
3 A131

4 ' ,
--f A130
:::::J
-. 195
.~ ..............................•.......................................

6 /,'

o 5
I
cm

Figura 165. Vores d'amfores iberiques: 1-2.- Tipus 1.I.a. 3-8.- Tipus U .b.
 -,
1 /
A135

2 " A140

----_

3 A142 "

196

4' A141

~
5 ,'
, .'
r '
A132

6 A137

7 ,. ==-\ o
I
cm
5

A139

Figura 166. Vores d'arnfores iberiques: 1.- Tipus 1,1 .c. 2-4.- Tipus 1 ,2,a, 5-7.- Tipus 1,2,b,
 , 7. EL CARREGAMENT D'ÁMFORES IBÉRIQUES

1
'. ~
A155
-==t
2 A156
F- .•
-------------------------------------------------------._._--_. __ --------------

3 ,_.,

.m.H .. H.H . HH.H.HHm H·r·

A148
· ·HH =~
4 ,M> A149

5 A143
t
-. 197

6 A136

7 " » A152
I ~

-. 8 A138
I 1
O 5

9 /
/ /

A150/154
~
cm

Figura 167. Vores d'amtores ibériques: 1-4.- Tipus 1.2.b. 5.- Tipus 1.2.c. 6.- Tipus 1.6. 7.- Tipus 1.7. 8-9.- Altres vores molt
desgastades.
 "

2
A159

A157

"

A160
198

A161

A158

7 A164

A162 A169

o 5 10
cm

Figura 168. Fragments de fans d'amfores iberíques.