Distopies

íntimes
RAMON MAS
 Ramon Mas

DISTOPIES ÍNTIMES

Mal de seqüència

Ed. Males Herbes

2020
 Mal de seqüència

Les magdalenes no funcionen, el cafè tampoc. No

en brolla cap olor que em transporti al passat, ni
tan sols una paraula o una imatge borrosa: res que
hagi existit abans d’ara, res que pugui dir-me qui
soc i què faig aquí. Encara pitjor: res que em ga-
ranteixi que ell és qui diu ser.
Només tinc dues opcions: creure-me’l o no.
Palpo el respatller de la cadira buscant un lloc
sòlid on agafar-me. Sé que es diu cadira i això ja
és alguna cosa. En realitat sé com utilitzar la ma-
joria d’objectes de la sala, és igual que no recordi
haver-los vist abans. Però la decoració no l’en-
tenc. Els quadres minimalistes repartits geomètri-
cament per les parets blanques, l’aspecte sintètic
de les cortines o la profunditat amb què els dits

3
dels peus s’ensorren a l’estora peluda em són ab-
solutament aliens. No és només que no em per-
tanyin, és que la seva presència no produeix cap
mena de ressò a dins meu. Costa de creure que jo
hagi decidit viure envoltada de tot això.
Estem asseguts a la taula del menjador, cara a
cara. Ens separen les magdalenes, el suc de prés-
sec i el cafè: tot industrial i tot envasat. Ell diu que
la cosa està fotuda, que el món tal com el conei-
xem està en crisi i que és molt difícil obtenir ali-
ments frescos. Jo no en conec cap, de món, però
les galetes em semblen prou bones.
Diu que em dic Gemma i estic malalta, que vaig
beure aigua contaminada i soc incapaç de retenir
res a la memòria. També diu que n’hi ha molts
com jo, atrapats en un present constant, vivint
la tirania de l’aquí i l’ara, sense poder construir
res sobre l’eix cronològic. Diu que la pandèmia
ha causat un cataclisme mundial, que la civilitza-
ció trontolla mentre els malalts viuen com bèsti-
es, preocupats únicament per aconseguir menjar
quan els ve la gana o un racó a recer quan tenen
son. M’assegura que no permetrà que em passi res
d’això, que ell recordarà per mi, que m’explicarà
tot el que necessiti saber.
També diu que és el meu marit.
Segons ell ens vam casar pel civil fa dos anys i
mig. Va ser una cosa senzilla: dinar amb la família

4
i sopar amb els amics, tot el mateix dia. Diu que
som una parella amb alts i baixos, però que ens
estimem, i que últimament parlàvem de tenir fills.
Tinc dues opcions: creure-me’l o no.
No el trobo especialment atractiu. Tampoc m’ha
arrencat cap somriure. Em penso que no podria
enamorar-me d’un home tan seriós, però només
són suposicions, i amb això no n’hi ha prou per
a rebutjar un hipotètic home de la meva vida. Se-
gurament és veritat que compartim una història, i
que això ens sedimenta com a parella, tot i això,
sense registre mental el que hem viscut junts és
només fum.
Té fotos on sortim tots dos, però no gaires, per-
què la majoria eren a internet i internet ha caigut.
Faig que sí amb el cap, com si sabés de què em
parla. Me les ensenya. La noia de les imatges por-
ta els cabells curts i ulleres de sol. S’assembla a
la que veig reflectida al vidre de la finestra. L’home
que l’acompanya és el que tinc al davant, d’això no
hi ha dubte. Al fons s’hi veu una platja. Són de les
vacances a Mallorca de fa quatre anys, diu.
Del casament no en guardem cap, mai les vam
imprimir, tot i que és possible que estiguin en al-
gun disc dur extern o en un llapis USB. No ho sap
del cert, perquè d’aquestes coses me’n cuidava jo.
Podríem anar a casa dels seus pares, segur que
ells en guarden alguna, però tal com estan les co-

5
ses no s’atreveix a conduir els noranta quilòme-
tres que hi ha de camí. El món de fora és perillós
i inestable, i res li garanteix que els seus pares no
estiguin infectats.
Plantejo la possibilitat d’anar a visitar els meus,
però es veu que no en tinc. A tots dos se’ls va en-
dur el càncer. Al pare, un de pulmó quan jo tenia
dotze anys, a la mare, un de còlon quan en tenia
vint-i-tres.
Tot això sona molt cert, o molt elaborat.
D’altra banda, si jo soc la dona de les fotos, res
em garanteix que no tingui al davant algú amb qui
em vaig enrotllar fot una pila d’anys. Potser és un
ex que m’explica tota aquesta merda per aprofi-
tar-se de mi. No costa gaire manipular algú que
no sap qui és. A més, no recordo res d’abans de
llevar-me, però sí que recordo que això té un nom,
es diu amnèsia. ¿És possible que ahir tingués un
accident de cotxe i aquest individu m’estigui ve-
nent gat per llebre? Em palpo el cap buscant in-
dicis d’una contusió. Ni tan sols puc estar segura
que existeixi la malaltia de què parla.
Creure-m’ho o no.
Em falten dades per certificar la seva identitat,
però almenys puc esbrinar si això de la pandèmia
és veritat. Seria una bona corda on agafar-se. Li
proposo de sortir a prendre l’aire. Diu que som-
hi i em dona una jaqueta que m’agrada força,

6
m’imagino que és meva. La seva determinació
em reconforta.
Ara m’adono que estem en un bloc de pisos
amb tres portes per planta. Baixo les escales dar-
rere seu, diu que som en un quart i que l’ascensor
no funciona. Cada sis graons s’atura i es gira per
veure com vaig, com si el fes patir que m’entre-
banqui, que salti per una finestra o que m’oblidi
que l’estic seguint. L’estic seguint.
El primer que sento en sortir a l’exterior és
l’olor de ferro rovellat. El cel és d’un gris cendrós
uniforme, un sol núvol immens que es perd dar-
rere dels quatre horitzons. El bloc de pisos és en
un carrer ample, de dos carrils per banda, per on
no circula cap cotxe. No veig edificis ensorrats ni
cotxes en flames, només metalls corroïts i bosses
d’escombraries sense recollir. Podria ser un bar-
ri perifèric qualsevol d’una metròpoli qualsevol.
Segons ell som al centre de la petita capital de
comarca on vivim des que ens vam casar. Diu que
els carrers solien estar plens de gent, que sempre
hi havia problemes per trobar lloc on aparcar i
que totes aquestes persianes abaixades fins fa poc
eren botigues.
Caminem junts una estona. Vol ensenyar-me un
lloc. Em demana que li doni la mà, no tant perquè
això m’ajudi a recordar res com per por de per-
dre’m. Si em despisto podria oblidar-me que anem

7
junts, podria girar-me i començar a caminar en
una altra direcció sense ni tan sols recordar que
l’he conegut. Sento l’univers sencer esmicolant-se
als meus talons. L’estrenyo amb força. Me’l crec.
Veig una vella fumant en un balcó, té els colzes
apuntalats a la barana oxidada. No som les últimes
persones sobre la Terra. Veig un noi jove que cor-
re d’un portal a l’altre com un xai espantadís que
ha perdut el ramat. S’entafora en un replà, treu el
nas per comprovar que no el segueix ningú i corre
un altre tram. Quan veu que el miro es fot en un
pas subterrani. L’Arnau diu que abans servia per a
creuar les vies del tren.
Sí, es diu Arnau. I sembla que jo em dic Gem-
ma. La Gemma i l’Arnau és un nosaltres que no
em sona del tot aliè. La Gemma i l’Arnau entren a
una botiga de queviures regentada per un matri-
moni xinès. Segons ell és l’únic establiment que
continua obert en tota la ciutat. Segur que mai
t’hauries pensat que la fi del món s’assemblés tant
a un diumenge al matí, diu, i es posa a riure.
Li pregunto si aquest és el lloc. Em mostro de-
cebuda i respon que no, que això és una parada
tècnica per comprar tonyina i pa de motlle. No en-
tén com és possible que aquests xinesos segueixin
acceptant diners quan el mercat s’ha ensorrat i
els calés han perdut el valor. Es pregunta si al seu
país encara serveixen, potser a allà el virus no els

8
ha afectat i encara viuen tan estressats com abans
de l’hecatombe.
Seguim caminant. Cada passa és única. Cada
mirada és nova. Una colònia de gats saqueja un
contenidor. N’hi ha dos que fan guàrdia mentre els
altres es capbussen en les deixalles. Dos metres a
la dreta, arrambat a la paret de totxos vermells, un
de petit i negre s’ha agenciat una reserva de fruita
podrida. La protegeix a urpades.
Desvio la vista cap al que m’estira la mà, sé
que vaig amb ell però no sé qui és. Tampoc sé on
anem ni per què. Em parla. Diu Gemma veig que
has perdut el fil i m’explica d’on venim i on anem.
Es diu Arnau i vol que recordi que l’estimo. Jo puc
creure-me’l o no.
El que no haig fer és oblidar-me de mi.
Seiem sobre les males herbes, al marge d’un
riu que amaga la seva fondària. L’olor de ferro ro-
vellat emana de l’aigua. L’home que tinc al costat
diu que aquest lloc era especial per a nosaltres,
que aquí hi veníem a veure sortir el sol quan tor-
nàvem de festa, i que més d’un cop ens hi havíem
quedat adormits. Escombro el meu voltant amb la
mirada. M’entristeix que un racó tan gris, brut i
impersonal pugui ser important per a mi.
Mengem els entrepans sumits en un silenci des-
integrador. Tinc por que mentre estem callats el
meu cap se’n vagi on el porti la vista i no sàpiga

9
tornar. No ho permetré. Em resisteixo a perdre’m
sense adonar-me’n. Si m’aferro a la seqüència evi-
taré que la meva vida es converteixi en una suc-
cessió d’instats. Per això li demano històries. Ne-
cessito lligar-me a un passat que sé inabastable,
però que puc decidir creure’m.
S’està fent fosc. Tornem al pis abans que se’ns
empassi la nit, diu, és quan els desmemoriats sur-
ten a buscar aliment. Els és igual saqueig que caça,
cigrons de pot que carn humana, l’única preocu-
pació és omplir la panxa. Són animals lluitant per
sobreviure, afegeix, la cultura els ha abandonat i
només els queda la naturalesa. Vol fer-me enten-
dre que si ens separem jo seré com ells, amb els
instints com a únic punt de referència. Em sento
vulnerable i m’agafo al seu braç. Això el reconfor-
ta. És com si la meva malaltia fos el millor que li
ha passat mai.
Diu que estem tornant a casa, però jo només
vaig endavant, no sé si hi ha hagut cap camí d’ana-
da, ni si és veritat que ens dirigim a un lloc on ja
hem estat abans. Puc creure-me’l o no. El que tinc
clar és que no m’atreveixo a separar-me’n.
Per això ara el segueixo fins al portal, ara pu-
gem unes escales, ara seiem al llit i ara tinc la llen-
gua a dins la seva boca. Això també és instint. Ens
traiem la roba a estrebades i ens ho petonegem
tot. El present s’infla i es contreu, agafa consis-

10
tència. Els nostres cossos són suficient. El temps
ja no coixeja, només sua i gemega. Ara tant me
fa si hi ha un abans, tant me fa creure-me’l o no,
perquè ara el desitjo i l’embolcallo, i així mateix li
ho dic a cau d’orella.
S’aparta com si li acabés de perforar el timpà
amb un punxó. Em quedo amb la boca oberta i
cara d’idiota. Abraço un coixí. A ell les llàgrimes
li regalimen galta avall. Entén que jo ho percebi
com un arravatament momentani, però es nega a
fingir que som dos desconeguts. També diu que
no pot seguir endavant si desconfio d’ell, i em de-
mana crèdit sense reserves. Vol un acte de fe.
Jo m’espanto perquè noto com es va apagant
el desig vertebrador, les ganes de ser absoluta-
ment en el present que donen sentit al sexe. Si
s’extingeix del tot em quedaré a les fosques, sen-
se certeses. No puc deixar que passi. Tal com ho
penso l’estiro pel braç i el faig caure a sobre meu.
Ell se m’arrapa al cos, primer amb sanglots, des-
prés amb sospirs i finalment amb gemecs. Mentre
m’escorro no estic confosa: soc l’orgasme.
Reposem abraçats. Diu que tinc sort perquè per
mi sempre serà el primer cop. Si mantenim viva la
passió de l’amor adolescent li és igual sacrificar
tota la resta. Em fa petons petits al coll. Xiuxiueja
paraules que no em diuen res, bromes privades
sobre anècdotes que desconec. Jo callo i somric.

11
 A fora és fosc i els ulls em cauen. Això és la pau
del cos. Voldria parar aquí i ara, allargar aquest
moment flonjo, però la son em pot.

Obro els ulls i arronso les cames. Les pupil·les

s’adapten a llum pàl·lida: estic estirada en un llit de
matrimoni, en una habitació poc moblada que no
em sona de res. Tampoc sé com hi he arribat. Els
llençols fan olor d’algú altre, però no recordo haver
anat a dormir amb ningú. De fet no recordo haver
anat a dormir, ni on era ahir, ni on visc o com em
dic. Em falta l’aire. Xisclo per treure’m el tap que
no em deixa respirar. Un home obre la porta i entra
a l’habitació, el persegueix una forta aroma de cafè
soluble. Em diu que em tranquil·litzi, que estic a
casa meva i ell és el meu marit. M’allarga una mà
que no li agafo. Em demana que el segueixi fins al
lavabo però m’hi nego. M’ensenya un mirall. No em
reconec. No sé qui soc. Tremolo.
Anem al menjador. A sobre la taula hi ha mag-
dalenes, suc de préssec i cafè. Ens asseiem davant
per davant. Ell em mira com qui examina el resul-
tat d’un experiment. Menja una mica, diu, potser
t’ajudarà a recordar. No me’n refio ni un pèl, però
la gana és més urgent. Endrapo com si no hi ha-
gués demà.
Les magdalenes no funcionen, el cafè tampoc.
No en brolla cap olor que em transporti al passat,

12
ni tan sols una paraula o una imatge borrosa: res
que hagi existit abans d’ara, res que pugui dir-me
qui soc i què faig aquí. Encara pitjor: res que em
garanteixi que ell és qui diu ser.
Només tinc dues opcions: creure-me’l o no.

13
 © Ramon Mas Baucells, 2020
Disseny i maquetació: Eduard Vila / www.eduvila.com
Correcció: Joana Castells Savall