Alícia al país de les meravelles

—Em vas prometre que em comptaries la teua història —va dir l’Alícia— i perquè
odies els ga… i els go… —va afegir en un xiuxiueig, sense atrevir-se a nomenar els gats i els
gossos pel seu nom complet per no ofendre el Ratolí de nou.

—La meua història és tan llarga i trista com la meua cua —va exclamar el Ratolí,
dirigint-se a l’Alícia mentre sospirava.

—Sens dubte és llarga —va dir l’Alícia, mirant cap avall amb sorpresa la cua del
Ratolí—. però, per què diues que és trista?

Alícia estava confosa, ja que pensava que el Ratolí parlava de la seua cua. Tant que
quan el Ratolí va començar a parlar, es va imaginar la història així:

                 Una tal Fúria li va dir a

                   un ratolí, que
                     es trobava en la
                       casa: “anirem
                         davant la llei": Jo
                           et acu
                              saré.
                                Vinga, jo
                               no em ne
                             garé. Hem
                          de tindre
                       un judici:
                   Perquè, en realitat,
               aquest ma
            tí no tinc
        res a fer.
     El ratolí li
 va respondre a
   la Fúria:
    “Tal judici,
        estimada senyora,
          no es pot dur a
           terme sense
             jurat i jutge,
               perquè només
                 perdríem el temps
                  discutint”.
                   I la Fúria va
                    replicar:
                     “Jo seré
                       la jutgessa i
                     jo seré
                   el jurat”,
                 va dir
             l’astuta i
          vella Fú
        ria. “ Jo diré
     tot el que s’hi
       haja de dir i
        decidiré a qui
          condemnar a
            mort.”

—No m’estàs escoltant! —va protestar el Ratolí, dirigint-se a l’Alícia—. En què estàs
pensant?
 —Ho sent moltíssim —va dir l’Alícia amb humiltat—. Si no m’equivoque, vas per la
cinquena volta.

—Ja m’he fet un embolic! —va dir el Ratolí cridant amb ràbia.

—Un embolic! —va exclamar l’Alícia, sempre amb la intenció d’ajudar, i mirant
ansiosament al seu voltant. —Oh, deixa que t'ajude a desfer-lo! —.

—D’això res! —va dir el Ratolí mentre s’alçava i es marxava. —M’has insultat dient-
me eixes ximpleries!

—Ha sigut sense voler! —va exclamar la pobra Alícia. —Però es que tu t'enfades amb
tanta facilitat! —El Ratolí només va respondre amb un grunyit.

—Per favor, torna i termina la teua història —va dir l’Alícia cridant, mentre que altres
es van unir en cor. —Per favor, queda’t! —Però el Ratolí va moure el cap i va apressar el pas.