AIGÜES ENCANTADES

Joan Puig i Ferreter

​ALUMNA: Ilham ouadi

TUTORA : Imma
CURS: 2n Batxillerat
Institut Antoni Ballester
Mont-roig del Camp
27 de novembre de 2017
L’AUTOR : JOAN PUIG I FERRETER

Joan Puig i Ferreter va néixer l'any 1882, a la Selva del Camp. El seu pare mai no el va
reconèixer com a fill.

Mentre estudiava el batxillerat a Reus, amb quinze anys, va entrar en contacte amb autors
modernistes de la zona, com Antoni i Isern i Plàcid Vidal. Després d'un intent de suïcidi l'any
1889 a causa d'un amor frustrat, l'any 1901 va marxar a Barcelona per començar els estudis
universitaris de Farmàcia, estudis que va abandonar el primer any.

Entre el 1903 i 1904 va viatjar a França, aquest viatge li va servir de pretext per a una de les
seves novel·les, ​Camins de França,​ de 1934. El 1904 va publicar els primers diàlegs
dramàtics i va reblar una predilecció, ja mostrada en la seva poesia primerenca, per utilitzar
material autobiogràfic per confeccionar una obra literària ingent que , tanmateix, mantindria
aquesta constant intacta.

Autobiografia, sinceritat, escriure amb sentiments, denúncia de l'estultícia humana i de

l'anquilosament estructures socials…

Pel que fa a la seva obra ​La dama alegre,​ aquesta va ser considerada immoral per alguns
sectors de la crítica, com va succeir posteriorment amb altres produccions de l'autor.
Aquesta obra dramatitzava les relacions que Joan Puig i Ferreter va mantenir amb una
dama francesa durant el seu viatge.

L'any 1908 Puig i Ferrater publica una de les seves obres més importants, ​La dama
enamorada​, en què retrata un nou tipus de dona, que torna a ser una literaturització dels
seus amors amb Madame de Thevenor, uns amors difícils a causa de la gelosia del fill d'ella
i de la impossibilitat d'aconseguir l'estabilitat emocional i sentimental.
El mateix any publica Aigües encantades (1908).
El Modernisme

Durant el període entre el 1881 i 1939 (final de la Guerra Civil), la literatura catalana va viure
una evolució intensa pròpia dels canvis de mentalitat, les guerres i les innovacions
tècniques que es va produir a Europa.

El Modernisme és un moviment cultural, literari i artístic que va néixer pels volts dels anys
90 de segle XIX amb uns objectius clars, modernitzar i europeïtzar la cultura i la literatura
catalanes. Es van proposar promoure una cultura i un art moderns i europeus, superant els
models vuitcentistes.

L'inici del Modernisme va ser l'any 1892 i es dóna com a data de tancament del moviment
modernista l'any 1911, encara que l'última obra del Modernisme va és publicada l'any 1912
"La vida i la mort d'en Jordi Fraginals, de Josep Pous i Pagès".

El Modernisme pretén renovar, modernitzar i posar a escala europea la cultura, la literatura i

l'art catalans. Per tant, representar bàsicament una oposició entre el present i passat, entre
tradició i progrés. Acusen la societat catalana d'estar endarrerida en tots els aspectes:
científic, literari, cultural...

Una de les preocupacions del moviment modernista serà normativitzar la llengua catalana,
ja que l'any 1913 Pompeu Fabra va publicar les seves Normes ortogràfiques.

El regeneracionisme
Els modernistes consideren que Catalunya està abocada a la decadència si no passa per un
procés de modernització i europeïtzació. L'artista serà l'encarregat de divulgar entre la
societat la modernitat europea. Per tant hi haurà un sector d'intel·lectuals i d'artistes
modernistes, que opinen que la cultura i l'art han de tenir una funció social: fer progressar la
societat, superar el seu endarreriment, trencar amb totes aquelles estructures que la
mantenen immòbil i anacrònica. I l'artista tindrà també una funció social, serà alguna cosa
més que un creador: serà l'encarregat de modernitzar la societat i la cultura a través del seu
art.

El sector dels intel·lectuals modernistes, pensen que la societat catalana és provinciana,

localista, anacrònica.

El paper de l’artista modernista dins del Regeneracionisem : influència de Nietzsche i

d’Ibsen.

En el Regeneracionisme, van tenir un paper molt important les figures del filòsof Nietzsche i
del dramaturg noruec Ibsen. Nietzsche parla d'un "home nou" "el superhome", que amb la
seva voluntat individual i amb el seu orgull pot canviar la societat. Els regeneracionistes
recullen aquestes teories i consideren que l'artista modernista té la tasca de dur la
modernitat a la massa social.
L'intel·lectual i l'artista serà un ésser superior, messiànic, una guia que amb la seva voluntat
individual modernitzarà i regenerarà la seva societat, ja que és el dipositari de les claus de
la modernitat i del canvi.

L’Estreticisme

La modernització i l’europeització de la cultura i la literatura catalanes s’ha d’estendre també

a tots els àmbits socials i polítics, exixsteix un grup d’intel·lectuals que en genereal planteja
les mateixes idees de renovació, modernització i europeïtzació ,però des de plantejaments
puraments estètics , no socials ni polítics.
Això vol dir que defensa una renovació només de l’art. Són els esteticistes.D’aquets grup
destaca el pintor i autor teatral Santiago Rusiñol, junatament amb el pintor Ramon Casas.

Els esteticistes creuen que l’artista és un ésser superior i diferent a la retsa de la societat
perquè viu dedicat a la creació de la bellesa.
Bohèmia daurada i bohèmia negre

Les actituds i els comportaments dels kgrups modernista esteticista estan molt lligats al que
s’anomena “bohèmia”, una forma de vestir, de comportar-se, etc, propi d’aquells artistes que
es volen presentar com a creadors de la bellesa, que viuen totalment dedicats al seu art i
que, per tant, han de ser diferents de la resta de la socientat en tots els aspectes.
Hi ha dos tipus de bohèmia:

● Bohèmia daurada: generalmet formats per esteticistes. La majoria eren fills de

famílies burgeses, amb negocis, que podien donr-los suport econòmic mentre ells es
dedicaven exclusivament a la creació srtística, per la qual cosa no s’havien de
preocupar per qüestions econòmiques.
● Bohèmia negra: Era un grup d’artistes, la majoria d’ells provinents de comarques i
que no pertanyien a famílies benestants, que no tenien cap suport econòmic en cas
que no poguessin comercialitxar les eves obres.Molts cops aquests artistes que
formaven la “bohèmia negre”,alguns d’ells van arribar al suïcidi.

TEATRE EN EL MODERNISME
La voluntat de renovació que expressava el modernisme va propiciar la recepció a
Catalunya dels moviments estètics europeus de finals del segle XIX. En l’àmbit teatral,
Henrik Ibsen i Maurice Maeterlinck van ser els dos autors de referència. Si l’un era el
representant de l’anomenat teatre d’idees, l’altre en representava la visió simbolista.
● El teatre d’Ibsen partia d’una concepció naturalista del drama, però ho afegia la
reflexió sobre els mals de la societat i hi exaltava el poder regenerador de l’individu
portador d’idees noves.
● L’obra de Materlinck, molt especialment La Indusa (1890), obrí el camí cap a un
teatre basat en la suggestió i en l’exaltació poètica del misteri.
INFLUÈNCIA D’HENRIK IBSEN: ​Aigües encantades ​com ataptació ​D’un enemic del
​ ’Ibsen.
poble d

A banda dels “enfrontaments” que retrata l’obra, n’hi ha un altre que és clau :l’enfrontament
entre el individu i la societat: un sol home, el Foraster, arriba al poble per tal de portar-hi les
idees de progrés que poden salvar-lo de la sequera. Apareix la idea d’un ésser superior
capaç de fer canviar la seva societat, de guiar la massa cap al canvi i la modernitat. Però
aquesta massa social, que no té idees pròpies, el rebutja i el margina.

El teatre d’Ibsen partia d’una concepció naturalista del drama, però hi afegia la reflexió
sobre els mals de la societat i hi exaltava el poder regenerador de l’individu portador d’idees
noves . La seva obra més emblemàtica, Un enemic del poble (​ 1882), va tenir gran
repercussió i va influir molt directament la produció dels autors regeneracionistes, com per
exmple : Joan Puig i Ferrerter, ​Aigües encantades ​(1907).

Tots els estudiosos han fet notar la indubtable influència de l’obra del dramaturg noruec
Ibsen a ​Aigües encantades.​ Les coincidències entre les dues obres (​Aigües encantades i Un
enemic del poble)​van més enllà de la simple inspiració d’una en l’altra. No podem dir que
Puig i Ferrater plagiés l’obra de l’autor noruec, però sí que és cert que en fa una adaptació,
comprensible per al poble català.Però també hi ha qui pensa que es un model com per
exemple Guillem-Jordi Graells.

● totes dues obres tenen a veure amb l’aigua : les d’un balneari a Un enemic del poble
i les d’unes gorges miraculoses a​ Aigües encantades​.
● Hi ha tot un seguit d’identitats entre els personatges de les dues obres:
❖ La figura del doctor Stockmann tindrà el seu paral·lel en el Foraster.Tots dos homes,
amb una formació científica i tècnica, per tant, progressista(un és metge, l’altre és
enginyer), prenen la iniciativa per aconseguir el progrés dels seus pobles respectius.
❖ La figura de Cecília compartiria alguns aspectes del personatge del doctor
Stockmann i també del personatge de Kitty, la filla del doctor. Les dues dones són
l’element femení que està al costa del protagonista fins darrer moment, que l’ajuda i
l’anima.
❖ La postura indefinida i vacil·lant del mestre Vergès tindria a veure amb la dels
periodistes Hovstad i Billing, indecisos entre les seves creences favorables a la
modernitat i el progrés i la conveniència de sotmetre’s a les imposicions de les
 autoritats ( el Verges no pot prendre una postura radicalment oposada a l’oligarquia
del poble perquè, com a mestre, la seva feina depèn dels qui governen).
❖ Un altre personatge que té el seu paral·lel a l’obra d’Ibsen és el pastor Romanill,
home independent que hostatja al Foraster a casa seva quan li cal un lloc per parlar
al poble.Un personatge similar a ​Un enemic del poble és el mariner Horter, que
cedeix la seva casa al Dr. Stockmann perquè hi faci un assemblea.
● El conflicte que mostra Aigües encantades esclata en el si d’una família, la dels Amat
, terratinents i cacics del poble. En l’obra d’Ibsen, el conflicte es viu entre dos
germans, Thomas i Peter Stockmann. En una s’enfronten pare i filla , en l’altre,dos
germans.

Per sobre de totes aquestes identificacions, el que sobretot recull Puig i Ferrater de l’obra
d’Ibsen és una idea i una actitud: l’enfrontaament entre un
individu(Stocmann-Kitty/Cecília-Foraster) contra una societat immobilista a la qual sembla
un pecat intentar millorar qualsevol cosa que s’aparti de les bases tradicionals del seu
funcionament, encara que aquestes siguin caduques.

Ibsen va ser un dels autors europeus que es va convertir en model per als regeneracionistes
catalans. Se’l va identificar amb el “ teatre d’idees” a partir de l’estrena de la seva obra Un
enemic de poble. A partir del 1893, Ibsen es va convertir en el model del Modernisme
d’ideologia anarquista, ja que era l’home que havia donat forma artística a la idea
d’alliberament de la tradició i de l’immobilisme, cosa que la retsa de la massa social
considerava una utopia.

El que és indubtable és que el teatre d’Ibsen va tenir un gran impacte social per les idees
que defensava : progrés, modernitat, enfrontament amb la tradició, sempre des d’iniciatives
individuals (enfrontament individu/societat), d’aqué el seu èxit entre el Modernisme
anarquitzant.

Estructura dramàtica

L'estructura de l'obra Aigües encantades, està dividida en tres actes: plantejament, nus i
desenllaç. Encara que molts autors pensen que té dos desenllaços. En el segon acte el final
del Foraster i en el tercer acte el final de Cecília.
Amb el primer acte, Joan Puig i Ferreter planteja una situació de conflicte entre dues
maneres de pensar, ho fa atorgant a cadascun dels personatges que entren en escena un
paper preestablert. Aigües encantades és per damunt de tot, una obra amb un important
component didàctic. Per això, l'acte s'acaba amb l'aparició, a les converses, d'un Foraster,
d'aparença serena, afable, savi, que es presenta davant el poble com a portador d'una
important idea nova relacionada amb el problema de l'aigua i que demana que l'escolti. El
cacic Amat, rector, mossèn s'espanten amb la intromissió del desconegut, que s'acabarà
convertint en un "enemic del poble", d'evidents ressons ibsenians, i es preparen per contenir
i defensar-se d'un atac frontal contra les seves creences, en el fons, el problema de l'aigua,
comparat amb el qüestionament dels pilars sobre els quals se sostenen els poders fàctics
dels pilars sobre els quals se sostenen els poders fàctics del poble, no deixa de quedar en
un segon terme.
El fet que a Cecília se li il·luminin els ulla quan sent parlar del Foraster. Fa preveure una
radicalització del conflicte en el segon acte, com passa efectivament quan apareixen en
escena tota una sèrie de personatges disposats a proporcionar al Foraster l'espai necessari
per fer l'assemblea. Romanill, un pastor que per la seva justícia recorda, en algun aspecte el
personatge del pastor de Solitud (1905), comparteix amb el Foraster la circumstància de no
pertànyer al clan de la gent del poble, com també la força, la valentia i una capacitat de
raonament que el mate fora del perill de caure en supersticions, fanatismes, regeixen el
funcionament de la societat grisa, migrada i en endarrerida que representa el poble.

El personatge de Cecília

Mentre que a l’obra trobem un seguit de conflictes que afaecten la col·lactivitat(tradició,

regligió, immobilisem) progrés: món rural/món urbà), també trobem un conflictre individual ,
la revolta personal de Cecília, que és el personatge que vertebra tota l’obra. L ebel·lió que
inicia Cecília té un doble sentit. D’una banda, s’enfronta amb el seu pare, el cacic Amat que
podria entendre’s com un enfrontament generacional entre pare i filla contra un control
gairebé absolut de la seva vida per part de kla figura paterna.és , dons, un enfrontament
personal, individual. Però la necessitat d’independència que experimenta Cecília està
provocada perquè ha anat adquirint , amb la seva formació com a mestra, una conseciència
ideològiica: a mesura que va entenent la necessitat d’un canvi, d’un progrés científic que
deslliuri la massa social de la ignorància del pes de la tradició, s’abdona de la seva
inferioritat i de la seva submissió. I és en aquest moment que l’enfrontament amb el pare
pren un altre acaràcter: Cecília ja no es revolta només contra la figura paterna controladora,
sinó contra la figura del cacic que aquestrepresenta , contra l’home que personalitza tot allò
contra el que ella lluita (immobilisme, tradició , ignoràcia , ordre social per mantenir el control
del poble, fantisme religió…)Per tant, Cecília viu un doble enfrontament concretat contra la
mateixa persona:enfronatement familiar i enfrontament social. Això fa de Cecília un
personatge nou dins del conjunt de l’obra sensuals, que només pretenien la satisfacció dels
seus desitjos i sentiments , i que volen dominar els homes a partir de l’ús dels seus encants
. O bé apareix la dona arrossegada per un destí tràgic. Cecília és un l’únic personatge
femení de la seva priemera època teatral capaç de mantenir una actitudf racional, que
margina els seus sentiments( no accepta les atencions del mestre Vergès i només sent pel
Foraster una admiració “professional”). No es tracta d’un personatge deshumanitzat i sense
sentiments, però si que és el primer personatge femení”modern” de Puig i Ferrater

Conflicte individual i conflicte col·letiu

Aigües encantades és una obra que ens mostra clarament l'enfrontament entre l'individu
(Cecília i Foraster) i la seva societat (el poble), lluita per denunciar un seguit de les
circumstanciés que estan frenant el progrés i l'educació d'aquesta societat.
En l'obra trobem un seguit de conflictes que afecten la col·lectivitat (tradició, religió,
immobilisme/progrés, món rural /món urbà), també trobem un conflicte individual,
l'enfrontament de Cecília, que és el personatge principal de tota l'obra. Cecília s'enfronta
amb el seu pare, el caci Amat, amic de l'alcalde i del rector, que podria entendre's com un
enfrontament generacional entre el pare i filla contra un control gairebé absolut de la seva
vida per part de la figura paterna. Per això és un enfrontament personal, individual. Però la
necessitat d'independència que experimenta Cecília és provocada perquè ha anat adquirint,
amb la seva formació com a mestre, consciència ideològica: a mesura que va entenent la
necessitat d'un canvi, d'un progrés científic que deslliuri la massa social de la ignorància del
pes de la tradició, s'adona de la seva inferioritat i de la seva submissió.I és en aquest
moment que l'enfrontament amb el pare pren un altre caràcter: Cecília ja no es revolta
només contra la figura paterna controladora, sinó contra la figura del cacic que aquest
representa, contra l'home que personalitza tot allò contra el que ella lluita. Per tant, Cecília
és l'únic personatge femení de la seva primera època teatral capaç de mantenir una actitud
racional, margina els seus sentiments (no accepta les atencions del, mestre Vergès i només
sent pel Foraster una admiració "professional"). No es tracta d'un personatge deshumanitzat
i sense sentiments, però sí el primer personatge femení "modern" de Puig massa social, que
no té idees pròpies, el rebutja i el margina.
Joan Puig i Ferreter amb aquesta obre (aigües encantades) vol mostrar la necessitat d'una
acció revolucionària que deslliuri l'home de tot allò que el manté lligat al passat (tradició, la
religió i les forces polítiques oligàrquiques). En l'obra, apareix un element de la natura les
aigües mortes, mitificades per la llegenda religiosa que les considera com a miraculoses
gràcies a l'acció de la Verge, que enfronta dos grups de persones:
El grup de persones que pensa que aquestes aigües podrien salvar un poble muntanyenc
de la sequera que pateix (postura científica i progressista com el Foraster i Cecília).
I el grup de les persones que pensen que aquestes aigües són sagrades i que, per tant, no
poden ser objecte de cap manipulació, han de quedar tal com estan, mortes, estancades, ja
que la solució a la sequera ha de venir de la voluntat de Déu (Postura tradicional, ingènua,
obscurantista, immobilista com per exemple la gent del poble).
Per aquest motiu apareix l'enfrontament entre aquells que defensen el progrés ( com el
Foraster i Cecília).

Tradició i modernitat, religió i raó, obscurantisme i ciència, ignorància i coneixament,

camp i ciutat, accií i inacció, vida i mort, fatalitat i transformació.

El poble no escolta al Foraster, perquè per al poble la realitat és un altre, distorsionada per
la llegenda i els actes de fe que els han fet creure, durant anys i anys, que les aigües dels
gorgs són estancades, mentre que la geologia indica que l'aigua no solament és aigua
corrent, viva, fertilitzadora, sinó que passa per superfícies sense reportar cap mena de
benefici a unes persones que se la miren amb reverència i amb por en comptes de fer-la
treballador i productiva. Els primers senyals de la pluja esperada i la capacitat del mossèn
de fer anar l'aigua cap al seu molí són els detonants de la fúria col·lectiva. Si individualment,
fent servir la raó, els habitants del poble podien haver entès a la perfecció els avantatges del
que els proposava l'enginyer, la reacció de la multitud esdevé primària, violenta, bestial, i al
Foraster és foragitat a cops de pedra. Perquè el poble, ben lluny de ser la suma de les
individualitats que la conformen, es converteix en una massa amorfa, abúlica, sense ordre,
que s'estén com una taca d'oli davant qualsevol estímul o provocació si prèviament no se
l'ha educat en la filosofia de l'individualisme ben estens i per, tant, del discerniment i de la
distància crítica.
En l'obra, apareix un element de la natura les aigües mortes, mitificades per la llegenda
religiosa que les considera com a miraculoses gràcies a l'acció de la Verge, que enfronta
dos grups de persones:
El grup de persones que pensa que aquestes aigües podrien salvar un poble muntanyenc
de la sequera que pateix (postura científica i progressista com el Foraster i Cecília).
I el grup de les persones que pensen que aquestes aigües són sagrades i que, per tant, no
poden ser objecte de cap manipulació, han de quedar tal com estan, mortes, estancades, ja
que la solució a la sequera ha de venir de la voluntat de Déu (Postura tradicional, ingènua,
obscurantista, immobilista com per exemple la gent del poble).
Per aquest motiu apareix l'enfrontament entre aquells que defensen el progrés (com el
Foraster i Cecília.
Vergés i Foraster

El Vergés, és el mestre del poble, un home "molt corrent", "un qualsevol", que l'autor deixa
intencionadament sense descripció. El Vergés és un personatge profundament indecís. El
Vergés en el primer acte fa la gara-gara a Pere Amat, se suposa que per obtenir la seva
filla. A diferència de la Cecília, el Vergés és un descregut, troba en la devoció del poble un
component poètic, cosa que marca la diferència abismal entre tots dos personatges i
planteja, des del primer moment, la impossibilitat que es produeixi una comunió entre
aquestes dues ànimes, només propers aparentment.

En canvi el Foraster és un personatge precisament misteriós, fa preveure una radicalització

del conflicte. Ell pretén ensenyar el camí recte als habitants del poble per sortir de la
sequera, proposa a la gent del poble una solució per acabar amb la sequera utilitzant l'aigua
dels gorgs. Però el poble no ho va acceptar.
El Foraster amb la seva mirada sense perjudici, clara, i neta ha post un mirall davant la
ignorància de la gent del poble.

El Foraster és l'alter ego de l'Artista modernista, del Poeta, del Savi, del Geni, del visionari,
de l'intel·lectual.

Vitalisme i regenaraciónisme en Cecília i el Foraster

Són personatges més positius de l'obra, aquells que seran capaços de deslligar-se del món
de la prosa i però la gent del poble no els impedeixen de ser ells mateixos, un procés que
malgrat el distanciament, no ha aconseguit de fer el Vergés (el mestre).

Cecília i el Foraster intenten canviar la forma de pensar de la gent del poble però no ho
arriben a aconseguir.
El Foraster pretén ensenyar el camí recte als habitants del poble per sortir de la sequera.
Elements simbòlics

En aquesta obra hi ha tres elements simbòlics.

L'aigua representa al poble (aigües encantades). Ja que la gent del poble està en contra del
progrés, ja que ells creuen en la tradició i en la fe pensen que és l'element principal.
L'ocell representa a Cecília, el Vergés compara a la Cecília amb un Agilà que al final deix el
seu galliner per aconseguir els seus objectius.

La tempesta és un element simbòlic, ja que quan comença a parlar el mossèn Gregori,

comença a ploure. La gent del poble pensa que està relacionat amb la Vergé dels Gorgs, és
a dir, que els i donant un senyal.