1

CRÍTIQUES
Teca i veta
JOAN DE DIOS MONTERDE
15 SEP 2011

PLANTES D’INTERIOR
Borja Bagunyà
Empúries
304 pàgines. 17 euros

El cuento es el mapa exacto de un asedio; la novela, un proyecto de vida". Ja ho deia

Julio Cortázar: el conte té una intensitat estratègica diferent a l’extensió vital de la
novel.la. Des d’Edgar Allan Poe s’ha emprat especialment per explorar l’altre costat de
l’escenari quotidià. Com és el cas de Casa tomada del mateix Cortázar, on dos germans
són perseguits i expulsats de casa per una força inefable. Aquí, a més, l’acció closa en
un interior atorga valor a l’espai i als personatges que, enclaustrats i entotsolats,
s’observen amb una especial densitat.
La presència d’això sura en els tretze contes de Plantes d’interior de Borja Bagunyà
(Barcelona, 1982): la recerca enigmàtica en el quotidià, els escenaris sempre interiors,
els personatges estranys (des del noi gegant del primer relat fins a l’home obès del
darrer) i encara algun dels contes (Moviment perpetu) que recrea aquesta peça
cortazariana. Com també s’ensuma l’Alícia de Carrol en aquest gegant d’Una vida
exemplar o el pare de La caiguda kafkiana en el de Casa de nines o la borgiana dèria de
la ficció sobre la ficció a El llibre definitiu sobre Katherine Mansfield.
Experimentació formal que sempre gira al voltant del xoc entre el veritable i el fals
Aquests contes arriben pel camí desbrossat per Quim Monzó, que va posar a l’hora el
conte en català, donant-li un idioma àgil, irònic i imaginatiu. És així com s’arriba a
aquest discurs d’acurada composició i travada continuïtat: integrant diàlegs en la
narració, sorprenent el lector al mig d’uns fets i desplegant un prodigi d’analogies,
metàfores i simetries.
Així s’escampen un seguit de símbols i imatges que donen cos a l’enigmàtic: com el
forat a la paret d’un clau caigut (al.lusió a un aforisme de Txèkhov) o el formiguer tapat
amb el cap d’una nina. Servint-se a més de frases contundents ("tot el que pensava li va
semblar pensat per primera vegada" pàg. 261) i insuflant aquell "ritme" que també
buscava Cortázar: un batec, un swing... En essència, un discurs en el qual operen tots els
recursos que demana el llenguatge quan es vol elevar a art.
Però la gran aventura del llibre és la d’oferir una incansable provatura formal, tant
d’estructura, de punts de vista, com d’arguments. Doncs tant pot capbussar-se en una
consciència mig al.lucinada dins una festa, com relatar un fet tràgic manipulant l’ordre
natural dels fets o usar les acadèmiques "notes al peu", confrontant una veu crítica al
relat principal.
Experimentació formal que sempre gira al voltant del xoc entre el veritable i el fals. Ja
sigui en la confusió entre la vida real i de ficció d’un actor televisiu, com en l’adulteri
de la vida quotidiana d’uns veïns en favor del turisme o en l’estat d’irrealitat en què viu
 2

un obès postrat, així com en la ficció que acaba reflexionant sobre la pròpia naturalesa
literària.
És cert que el malabarisme formal pot relliscar: en ocasions tanta abstracció mental
limita l’acció, les notes al peu sovint embarbussen, també sorgeixen complexos
grumolls en el discurs i la reflexió literària a vegades cau en l’onanisme. Però són les
lògiques excrescències d’un saludable atreviment.
La ruta iniciada amb Apunts per al retrat d’una ciutat (2004) i Defensa pròpia (2007)
—perseverant sempre en el macramé del conte—, s’obre ara a un altre laberint que
mostra com va curant-se aquell estil, ja tan clar des del primer títol. Així que, apa: el
llibre és aquí, a l’abast, esperant ser trobat; hi ha teca i, sobretot, veta de futur.
* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 15 de septiembre de 2011

Retrats amb llum indirecta: Plantes d’interior

9 GENER DE 2012
Ressenya de Plantes d’interior que el professor Víctor Escudero ha fet per a la
revista  Letras de Batalla.
Llibre ressenyat: Borja Bagunyà, Plantes d’interior, Barcelona, Empúries, 2011.
Autor ressenya: Víctor Escudero (Professor de Llengua Catalana per a PDI i PAS a la
UAO i Professor associat del Grau d’Estudis Literaris a la UB).

Som amos de les nostres paraules? Som nosaltres qui controlem la imatge que
projectem als altres o a l’inrevés, és la mirada dels altres la que ens defineix? Aquestes
dues preguntes semblen travessar tots els relats que Borja Bagunyà recull a Plantes
d’interior, refugi d’una comunitat de personatges urbans que exploren l’estranyesa dels
espais íntims, d’aquells racons de la consciència que ens serveixen per interpretar el que
ens passa, la realitat que ens envolta, però també per deformar-la i veure-la des de
diferents perspectives, sense la garantia que qualsevol d’aquestes perspectives sigui més
ajustada que la següent.
Per això Plantes d’interior presenta relats que dubten sobre el que expliquen,
personatges que dialoguen amb si mateixos i es contradiuen, narradors que barregen les
veus de diferents personatges sobre un mateix fet, que manipulen allò que diuen i
subratllen que no pot ser d’una altra manera, que cadascú només pot plantejar una
versió del que explica, sense la seguretat que sigui la definitiva ni la més fidel a una
realitat inaccessible de forma objectiva. El llibre de Borja Bagunyà, per tant, no es
limita a ser un recull d’històries, sinó que aquestes històries es pensen a si mateixes,
ubiquen la forma de ser narrades com un tema tan important com els fets que narren.
Qualsevol dels relats podria haver estat explicat d’una altra manera, sembla que diuen
tots ells, però aleshores seria un altre relat. Aquesta autoreferencialitat narrativa, que
subratlla constantment la necessitat que el lector es pregunti qui parla a cada moment,
des d’on ho fa i què implica això pel que fa a allò que sabem i no sabem sobre la
història, inclou el llibre dins la llarga tradició d’obres de la literatura occidental que
incorporen la seva pròpia creació com a tema de l’obra, per pensar els límits entre la
realitat i la seva representació. En aquesta genealogia podríem trobar escriptors tan
 3

il·lustres com Cervantes o Laurence Sterne, però segurament Bagunyà estaria més
proper de la metaficció nord-americana de les últimes dècades del segle XX, de Thomas
Pynchon a Robert Coover.
Així doncs, trobem pertot salts entre un personatge i la seva imatge, entre la realitat i la
seva recreació, i aquests salts sempre qüestionen la suposada preexistència d’un dels
elements sobre l’altre: a “Sempre, en algun moment del dia”, el narrador resulta ser la
imatge reflectida d’un individu al mirall que reclama la seva independència; a “Enèsima
victòria de l’Imperi Romà”, assistim al diàleg entre l’amic imaginari i la consciència
que l’ha inventat per autocompadir-se; “No deixin de visitar-nos” presenta els habitants
d’un barri de Barcelona que, en descobrir que han estat inclosos en una guia turística,
comencen a comportar-se segons la imatge estereotipada que ells creuen que els turistes
esperen trobar; finalment, “La perspectiva adequada” segueix la vida quotidiana d’una
família que, després d’adonar-se que la nova temporada del culebrot que segueix per
televisió incorpora una família exactament igual que la d’ells, comencen a actuar en
funció de com ho fan els seus correlats ficticis. Aquests quatre exemples il·lustren
l’exploració sobre el tema de la construcció d’una imatge, del qual tots els relats
semblen variacions: ser conscients que som mirats ens obliga a adoptar una postura, un
posat, una imatge i, segons els relats de Plantes d’interior, sempre som objecte d’una
mirada, encara que sigui la nostra. I, per tant, som el producte d’una acumulació
d’imatges, cap de les quals no és la vertadera, l’original, la versió més autèntica de
nosaltres mateixos: imitem models, arquetips que considerem que ens fan reconeixibles
als ulls dels altres.
Tots els relats, de fet, manifesten l’angoixa per aquesta precarietat: d’una banda, la
inseguretat de com han de ser narrats i, de l’altra, la imprecisió sobre la imatge dels
personatges que protagonitzen les narracions. Aquesta angoixa es tradueix, per exemple,
en la inestabilitat de l’ordre en què molts dels personatges fonamenten la seva vida (el
trànsit histèric i anàrquic dels objectes d’un pis a “Moviment perpetu”; el creixement
incessant del cos del Martí a “Una vida exemplar”; la fugida inacabable de la discoteca-
laberint de “Deu ser la festa més gran a la qual has assistit mai”). Però aquesta angoixa
també es tradueix en la redacció mateixa dels relats, amb la profusió de parèntesis, notes
a peu de pàgina i recargolaments sintàctics que semblen traduir la necessitat d’un
aclariment perpetu d’allò que es diu, la voluntat d’explicar-ho amb més profunditat i
detall i, fins i tot, la concessió que tot plegat podria haver estat narrat d’una altra
manera, des d’una altra perspectiva. I tanmateix, tota aquesta densitat estilística, aquests
barroquismes que reflecteixen la deformació grotesca de bona part dels personatges,
donen al recull unitat per sobre de la condició dels relats com a peces independents. Una
unitat que resulta més evident per la recurrència d’alguns temes que ressonen a totes les
narracions, com si fossin l’eco d’una sobre l’altra, i tot el llibre una caixa de ressonància
on intervenen veus diferents que s’interpel·len i parlen sobre les mateixes pors i
obsessions, sense saber, novament, qui ha començat el diàleg.
L’estructura de tot el llibre reprodueix a escala el joc de veus i versions que habiten
cada relat. Plantes d’interior sembla construir-se, doncs, amb la fragilitat d’un mosaic:
la seva unitat està fonamentada en la negociació constant entre l’ordre i el caos que
governa la vida quotidiana i la nostra necessitat d’explicar-nos-la, de narrar-la per
donar-li sentit. I en aquest gest indefugible la realitat esdevé alhora alguna cosa familiar,
coneguda, però també estranya i sinistra. Com si no poguessin escapar d’aquesta
condició paradoxal, que els allibera i empresona al mateix temps (com el cos dels
protagonistes de la primera i última narració), els personatges de Plantes
d’interior comparteixen un to malenconiós i vulnerable. Els relats d’aquest recull
 4

exploren, en definitiva, la línia fràgil i escassa que separa la singularitat de la

monstruositat, l’original de la còpia, la veu pròpia de la veu aliena. I ho fa amb una
capacitat per registrar matisos, inflexions emocionals i petits gestos definitius, certament
magistral.

EL PUNT AVUI
CULTURA
BARCELONA - 11 juliol 2011

“Ja no es pot escriure com Quim Monzó”

 Borja Bagunyà publica un recull de contes en què els personatges negocien
constantment “algun sentit” des de la presó lingüística
VALÈRIA GAILLARD - BARCELONA

“La planta d’interior és l’home que, com el llenguatge, impugna l’espai racional”

De plantes n’hi ha de moltes menes. Les que proposa Borja Bagunyà (Barcelona, 1982)
són de creixement rizomàtic –“una mena d’heura amb amfetamines”– i formen un viver
de tretze contes: Plantes d’interior (Empúries). D’interior, perquè “fan un salt cap al
món” i recullen un conjunt de tensions socials contemporànies, i al mateix temps d’inte-
rior, perquè reflecteixen un microcosmos: “La planta d’interior és l’individu que creix i
impugna l’espai racional, ordenat i arquitectònic, i dins l’individu, l’altra planta que
creix és el llenguatge; les dues es desborden i posen en tensió els límits.”
Per reflectir aquesta tensió –que evidentment no troba solució– tots els contes parlen de
fracassos i d’“impossibilitats de”. Per començar, “Una vida exemplar” narra la història
d’un gegant que creix fins a fer esclatar les parets del seu pis, però alhora “queda atrapat
en la casa del llenguatge”, que malgrat les estrebades no s’ensorra.
El llenguatge també pot tenir conseqüències insospitades que Bagunyà explora. Només
cal llegir “No deixin de visitar-nos”, en què una sèrie de veïns canvien el seu comporta-
ment per adaptar-lo a les suposades explicacions d’una guia turística. Aquí l’autor
delata influència de la mirada “exotitzadora” del turista en una comunitat: “A partir del
moment en què aquests personatges creuen que representen la idea de Catalunya, es
posen a actuar segons allò que creuen que representen, i no es posen d’acord.”
El tercer conte, “Deu ser la festa més gran a la qual has assistit mai”, descriu una festa
interminable que s’acaba convertint en una tortura. “La nostra societat ens allibera de
totes les obligacions sempre que gaudim a fons; si no, et fan sentir culpable”, explica
Bagunyà. El conte persegueix la problemàtica del desig, que passa inevitablement per la
tensió amb l’alteritat: “El protagonista comença sentint un desig (ficar-se al llit amb
l’Ariadna) i acaba dissolt en la massa i el buit de desig”. Aquest “pensar des de la ficció
el sentit de la vida” –“en l’experiència pura, no en té”– també queda palès a “Casa de
Nines” i a “La perspectiva adequada”, una crítica a la cultura del serial, que, segons
Bagunyà, ha suplantat les ficcions literàries i cinematogràfiques com a espai en què
l’individu es pensa a si mateix. Què passa, però, quan algú que consumeix aquests seri-
als s’hi troba representat? On és la frontera entre ficció i realitat? Tots els personatges
 5

de Plantes d’interior “estan negociant el sentit constantment, i només per moments arri-

ben a capturar alguna veritat.”
El llibre es presenta com un recull de contes, però també es pot llegir com a novel·la, en
tant que proposa un recorregut estilístic des del minimalisme del primer conte, d’estil
“monzonià”, fins al darrer, més postmodern. Entremig hi ha les variacions que creixen
en elements barrocs que “intenten fer esclatar alguna cosa” a través del llenguatge:
“Agafo l’estètica del primer conte i la vaig impugnant des de dins mateix del conte;
l’ordre del relat aguanta, com aguanta el primer pis en el cas del gegant, però el llen-
guatge cada cop va demanant més espai i això arriba a parasitar les notes a peu de
pàgina dels darrers contes”.
Matant el pare
Tota la recerca experimental en l’àmbit estilístic respon a una voluntat de trobar formes
d’explotar el format conte. Bagunyà considera que el conte català ha rebut una “malfor-
mació”, a causa de la “imposició” de l’estil de Quim Monzó: “S’ha tendit a concebre el
conte monzonià minimalista com el conte, i jo he intentat anar més enllà –justament per
reconèixer la seva influència i retre-li un homenatge–, perquè ja no es pot escriure com
ell”. Per lluitar contra el minimalisme del mestre, Bagunyà afegeix elements a la seva
prosa i la carrega tot seguint una “poètica neuròtica”, que s’alimenta d’autors com ara
Foster Wallace, de qui reconeix la influència.
Plantes d’interior és el tercer llibre de Borja Bagunyà, autor d’Apunts per al retrat
d’una ciutat (2004) i Defensa pròpia (Premi Mercè Rodoreda, 2007). Actualment fa
classes de teoria de la literatura i literatura comparada a la Universitat de Barcelona.
L’escriptora Lolita Bosch va triar un dels seus relats per integrar-lo a Veus de la nova
narrativa catalana (Empúries, 2010).

VICENÇ PAGÈS I JORDÀ

Biografia d’un lector
Ressenya del llibre Plantes d’interior de Borja Bagunyà
L’Avenç 371 (setembre 2011)

Amb les primers línies de qualsevol conte de Borja Bagunyà (Barcelona, 1982) n’hi ha
prou per adonar-se que escriu diferent de tants autors que tan sols publiquen gràcies a la
virtut genèrica que dona haver nascut fa menys de trenta anys. A Plantes d’interior hi
trobem frases d’arquitectura indiscutible, una tria de paraules que només proporciona un
cert nombre de lectures sedimentades, i sobretot l’esforç de buscar en cada conte no sols
una història nova, sinó una història que no s’assembli a les altres històries del llibre. De
l’autor podem dir amb propietat, doncs, que és un investigador en contes. Quan el
protagonista del conte “El llibre definitiu sobre Katherine Mansfield” explica el que no
hi ha en el llibre que acaba de publicar, ens veiem temptats d’aplicar-ho al recull que
estem comentant: “Ni humor de patacada ni quadres de costums ni aquesta psicologia
vulgaritzada de desitjos reprimits i d’èdips mal resolts que ha fet de tots nosaltres una
mena de freudià feliç de sentir-se dir el que ja sap”. En efecte: el llibre no busca la
riallada, ni hi apareix l’últim bar de Barcelona, ni els personatges es poden reduir a les
psicopatologies estandarditzades, ni l’autor es treu cap conill del copalta. En altres
 6

paraules, no és un llibre fàcil, i en concret el conte que hem esmentat és el més

complicat que coneixem de la literatura catalana. Una virtut de Plantes d’interior és la
riquesa dels mons que comprèn. Amb tot, hi trobem un eix que es revela des de
diferents aproximacions, i és el fenomen de la representació: el nostre reflex en el
mirall, la família que repeteix les accions que realitza una família de la ficció televisiva,
els veïns que canvien els hàbits quan augmenta l’afluència de turistes, i el que un
personatge anomena “aquesta necessitat de reinventar la paròdia metaficcional”. En
altres paraules, Bagunyà no escriu per guanyar lectors, sinó per filtrar-los. Els seus
contes no són còmodes, sinó exigents, tant per a ell com per als altres. A favor seu, cal
establir que la realització és tan acurada que qualsevol comentari paternalista seria
ridícul. Bagunyà té els mateixos defectes que David Foster Wallace: la tendència a
l’excés —per exemple a les notes a peu de pàgina, que espesseeixen una trama ja prou
atapeïda—, la manca d’espais buits on el lector pugui agafar aire, la hipertròfia de
l’anàlisi, la resistència dels contes a desenrotllar-se. El lector que s’hi enfronti no
trobarà pas un tobogan que el condueixi dolçament fins a l’explosió final, sinó una
espiral opaca que se l’endurà d’implosió en implosió fins al silenci definitiu. I, no
obstant, l’esforç paga la pena. Borja Bagunyà ens situa en un terreny desconegut i ens
força a explorar-lo. No actua com els escriptors simpàtics que ens entretenen a la ràdio,
sinó amb la determinació i la tossuderia dels que apareixen als llibres d’història de la
literatura. Acostumats a les novel·les d’aeroport, potser ens sobtarà que un autor no
vingui fins on som nosaltres, sinó que ens permeti ficar-nos en el seu lloc. Els contes
inclosos a Plantes d’interior són com les obres d’art que trobem en els museus d’art
contemporanis: ens fan treballar, ens fan pensar i ens enriqueixen, però no ens ho posen
fàcil.

También hay una Barcelona interior

Borja Bagunyà retrata la ciudad y sus habitantes desde lo que pasa entre las
cuatro paredes de la vida íntima
ALBERT LLADÓ
LA VANGUARDIA
24/01/2012
Barcelona ha enseñado al mundo sus amables caras, que no son pocas. Desde 1992, se
ha expuesto como nunca antes, presentándose como una puerta a Europa, como un
cúmulo de calles y plazas llenas de vida y, por lo tanto, de conflictos. Pero hay otra
ciudad, la que se presume detrás de cada balcón y ventana, donde se vislumbra una
lámpara o una estantería. Se trata del escenario que retrata las Plantes
d’interior (Empúries, 2011) del joven escritor Borja Bagunyà, un auténtico talento de la
nueva narrativa catalana que ha sido reconocido recientemente con el Fòrum Impulsa de
la Cultura.
Bagunyà (Barcelona, 1982) iba para psiquiatra pero prefirió diseccionar la mente de sus
personajes a través de la literatura. Después de publicar con tal sólo 19 años Apunts per
al retrat d’una ciutat (Arola, 2004), ganó el premio Mercè Rodoreda con el libro de
relatos Defensa pròpia (Proa, 2007). Su último trabajo es una colección de 13 relatos
pero, al mismo tiempo, funciona como una suerte de corpus que crece. Se desarrolla
 7

desordenadamente, como un mismo sistema que se ha descontrolado para dejar paso al

virtuosismo de un escritor que ha dirigido el minimalismo de Monzó o Pàmies para,
luego, violentarlo y llegar al eco de otras literaturas, desde Cortázar a Foster Wallace.
Plantes d’interior es, pues, un conjunto de cuentos, pero una misma idea recorre las 300
páginas del libro. La urbe vista desde dentro, como un organismo lleno de
contradicciones, donde sus elementos no se sienten libres por el hecho de estar en su
propia intimidad, sino al contrario. Existe una imposibilidad de sentirse representados.
En “No deixis de visitar-nos”, por ejemplo, los vecinos cambian su comportamiento
para adaptarlo a lo que dice de ellos una guía turística. Del mismo modo, en “Casa de
nines” y “La perspectiva adecuada” se confunde la realidad y la ficción, siendo ambas la
misma cara de una moneda distinta. Una familia, como si estuvieran en El show de
Truman, van descubriendo su destino compartido en la serie de la televisión de moda.
Creen que no pueden hacer nada para variar lo que les viene dado desde la pantalla.
Bagunyà se interesa también por la cuestión del deseo, y cómo lo procesamos. En “Deu
ser la festa més gran a la qual has assistit mai” el protagonista persigue a Ariadna, en
una especie de laberinto de eterna celebración, hasta que se pierde en la masa y siente el
pánico del vacío. También nos habla de cómo los objetos son llenados de significado
por nosotros. En “L’edat adulta (I)” una mujer, incapaz de enfrentarse a los silencios de
su antiguo piso, duerme en una tienda de muebles, buscando en las butacas y sofás de
muestra un hogar perdido.
Lo más interesante de Plantes d’interior, sin embargo, es la tensión entre espacio físico
y lenguaje. Hay un acento en el extrañamiento y la monstruosidad que van del primer al
último relato, aprovechando dos historias de gigantismo y obesidad mórbida para
hablarnos, desde el tema, de la propia estructura de la propuesta literaria. El crecimiento
es rizomático. De la contención en la prosa viajamos a la polifonía gracias a las notas al
pie de página como recurso estilístico. Si, como se pregunta uno de los protagonistas, no
existe ninguna forma de escritura que no se convierta en un autorretrato, no hay
comportamientos íntimos que no hablen de nuestros miedos y frustraciones. Y, desde la
luz indirecta, también se advierte la ciudad que somos. En la que nos hemos convertido.

Ara
BARCELONA 17/08/2011
“Volia una història de Barcelona que passés en interiors ”
Publicat a Empúries, Plantes d’interior és el nou llibre de narracions de Borja Bagunyà,
guanyador del premi Mercè Rodoreda 2007 amb el seu anterior recull, Defensa pròpia.

Psiquiatre vocacional, professor de Teoria literària i últim premi Impulsa de cultura i

esports, el jove Borja Bagunyà és també una de les promeses més solvents de la
literatura catalana i ho torna a posar de manifest a Plantes d’interior, una història de
Barcelona entre quatre parets. Seguidor de Julio Cortázar, reconeix influències de Quim
Monzó. Bagunyà assenyala que quan va iniciar aquest projecte volia fer “una espècie
d’història de Barcelona, però com un negatiu, que només passés en interiors i que no
agafés com a escenari el que més es coneix de la ciutat ”.
 8

La tensió existent entre l’ordre i el desordre ràpidament es posa de manifest, ja que ja a

la primera història se centra en Martí Cardona, un noi del barri de la Guineueta de
Barcelona que no para de créixer fins que un dia mor travessat per una biga de l’edifici
on viu. “De seguida vaig tenir clar que aquest havia de ser el primer relat i que la resta
del llibre quedaria marcat per les ressonàncies. Va sorgir de les preguntes: per què
deixem de créixer quan deixem de créixer? i què fem amb els nostres genis, en realitat,
els nostres gegants?”. Bagunyà també ha apostat per “agafar els contes en el sentit
modern del terme, descompondre’ls i fer-los créixer, de manera que la primera de les
històries és la més curta, i l’última, la més llarga”.
Estudiant de Medicina durant un any, Borja Bagunyà aviat es va adonar, no obstant
això, que allò que li ensenyaven no era el que volia aprendre i va passar a estudiar
Comunicació Audiovisual, cosa que li va permetre obtenir una beca Erasmus i marxar a
Dinamarca, on va tenir “una revelació gràcies a la manera com s’hi estudiava la teoria
literària”. Des d’aquell moment, com es reflecteix en les seves obres, va quedar
“fascinat per com es pot pensar el fet literari i pel que passa als textos, amb un
llenguatge que, en ocasions, es resisteix a ser dit”.

Després de l’última paraula, una altra

Entrada del 28 de juny de 2011 del blog Pandémica y Celeste
Borja Bagunyà
Plantes d’interior
Empúries, 2011

El 1967, l’escriptor nord-americà John Barth va publicar al diari The Atlantic un article,

titulat “The Literature of Exhaustation” (’la literatura de l’esgotament’), en el qual
pretenia desentranyar noves vies per a la narrativa i que va ser acollit per la crítica com
l’esperat manifest que havia d’assentar les bases de la literatura postmoderna. En un
moment, el de la dècada dels seixanta, en què els grans metarelats havien caigut per la
seva incapacitat d’explicar el sentit de les coses, en què se celebrava la deshumanització
de la societat i es cridava a ple pulmó la fi de l’art i la mort de la novel·la, Barth va
interrompre el discurs definint de quina manera nous models d’escriptura havien superat
el camí sense sortida precisament a partir del treball de la suposada fi de l’art. Després
de la pàgina en blanc i el silenci final de les avantguardes, el cas de Borges il·lustrava
“de forma simple la diferència entre el fet de l’ultimàtum estètic i el seu ús estètic.
Borges no va exemplificar només aquest ultimàtum, sinó que el va utilitzar”. Per a
Barth, l’exemple més clar de l’escriptura erigida des de l’esgotament literari havia estat
el relat “Pierre Menard, autor del Quixot”, on Borges s’inventa un heroi, Menard, que
produeix —ni copia ni imita, sinó que escriu— bona part de la novel·la de Cervantes, i
amb el qual es burla de l’absurda necessitat d’escriure obres originals. “La victòria
artística de Borges”, va dir Barth, “és que ell va confrontar una fi mortal intel·lectual i la
va utilitzar per acomplir un nova obra humana”: havia originat un nou tipus de ficció, o
metaficció, per al conte modern. D’aquesta manera, Barth demostrava que la literatura
no havia mort, però que era necessari que canviés les formes. I així, des de la voluntat
de transitar un terreny àrid, la literatura nord-americana va anar bastint noves tècniques
per a la novel·la i el conte a través del destensament de la plasticitat del llenguatge, des
dels seixanta fins a l’actualitat, des de William Gaddis fins a Thomas Pynchon, des de
John Barth fins a David Foster Wallace.
 9

Plantes d’interior (Empúries, 2011), tercer llibre de contes de Borja Bagunyà

(Barcelona, 1982), és el resultat d’un exhaustiu treball narratiu submergit en
l’autonegació, fins a l’extenuació. En la línia de la literatura de l’esgotament, Bagunyà
parteix de les veus d’uns personatges que, com les plantes d’interior, acaben asfixiats i
perduts per les plantes dels passadissos dels seus pensaments. A partir de l’obsessió
d’uns protagonistes de carn i ossos, cadascun dels tretze contes de Bagunyà acaba
aixecant un món entròpic que sempre va en augment, que es construeix a través de les
associacions infinites del monòleg interior i que mai dona per acabada la plasticitat de la
ficció. Al·legòricament, a la porta d’entrada del primer relat, “Una vida exemplar”, el
gegantisme imparable del nen Martí Cardona acaba rebentant l’estructura d’un edifici.
Com la imatge, els personatges que basteixen la resta de contes de Plantes
d’interior són éssers que creixen de forma desproporcionada, confonen realitat i ficció
davant de la imatge televisiva, trastoquen les seves vides per convertir-se en la veritat
absoluta del que ha de ser la vida catalana, són abatuts per la impossibilitat d’explicar-se
la mediocritat de l’edat adulterada i, com a fil d’unió, manifesten la lluita constant de
viure tancats en una cambra buida entre si mateixos i l’entorn, retorçant-se en el duel
entre la seva independència perduda i la imatge que s’autoconstrueixen de cara a
l’exterior. I és a partir d’aquest duel que Bagunyà no es planteja tant representar els
problemes de la vida quotidiana de cap generació, sinó presentar el remolí del
pensament en què els personatges es veuen atrapats, cadascun a la seva manera.
A força de tensar i destensar el llenguatge, l’escriptura de Bagunyà posa entre les cordes
la realitat consensuada per donar vida a la seva cara oculta, és a dir, la de que tota
construcció és ficció. “No descobreixo res si dic que la seqüencialitat és una impostura;
el problema és que no sé si jo en soc el responsable o el producte”, diu el narrador que
fa de consciència del protagonista del darrer conte. Perquè la força motriu de Bagunyà
és trencar l’ordre seqüencial de la literatura per posar en joc l’escriptura, multiplicar el
teixit de veus de cada monòleg i fer del conte i de la visió de l’argument un conjunt
polièdric de trames i crítica. Per aconseguir-ho, igual que la rebentada d’edifici d’en
Martí Cardona, temps, espai i narrador són dinamitats i projectats cap a l’exterior amb
un flux de veu imparable que trenca els paràmetres de la realitat per crear-ne de nous.
Cada conte de Bagunyà és un pistó que es posa a mil revolucions, i que frena i s’atura
quan el moment ho escau; l’experimentació frega amb l’abstracció però no perd en cap
moment la tensió material de la trama i el suspens de la lectura; i la precisió d’una prosa
de bisturí tampoc no oblida la contundència de l’emoció.
Per què, doncs, la literatura hauria d’haver esgotat els seus arguments? Per rebatre-ho,
Bagunyà soscava irònicament el procés obsessiu de la creació en la figura de l’escriptor.
És sobretot a l’esplèndid relat “El llibre definitiu sobre Katherine Mansfield” on es
concentra la discussió sobre el fet literari, debat que Bagunyà porta fins al marc de la
literatura catalana. L’entrevista a un escriptor reconegut que acaba de publicar un llibre
sobre l’escriptora australiana o, més ben dit, sobre el fet que la seva veïna no fos la seva
veïna sinó la mateixa Katherine Mansfield, és l’excusa per obrir un joc a través dels
peus de pàgina on sobresurt la veu d’un altre escriptor, en Belan, que es veu incapaç
d’escriure perquè la seva idea per a un argument de novel·la ha estat —segons ell—
robada. I és precisament de la impossibilitat d’en Belan de continuar per si sol, de la
falta d’expectatives d’una escriptura futura, que Bagunyà construeix el conte. No calen
nous arguments, sinó treballar les paraules. Perquè les paraules màgiques, deia Barth, ho
són en una història per deixar de ser-ho en la següent història, on cal trobar-ne sempre
de noves.
 10

Josep Sanz Datzira (Universitat de París-Sorbonne)

Borja Bagunyà, Plantes d’interior

Ressenyes 130
Els Marges 96, Hivern 2012, Barcelona, ISSN 2339-8256, p. 118-130

Sap que ha d’escriure la ressenya sobre el llibre convingut i prova d’ordenar els
pensaments que es repeteixen constantment i algunes idees que en podrien enterbolir la
redacció més que no pas enriquir-la. Ha de tapar una mica (l’estratègia acostumada:
amagar la pols sota l’estora) les prevencions d’inexpert objectivament desautoritzat o,
posem que fos, de Crític Consagrat. O no, diguem que ha de fer lluir amb tota impunitat
una seguretat molt seva. És igual, o que ha de procurar ser honest i ponderat; fer servir
les eines que li proporcionen una formació i una dedicació honrades (hom es treu el
barret) per criticar el suc i el bruc de la cosa convinguda. Etcètera.
Dirà que a Plantes d’interior, Borja Bagunyà (Barcelona, 1982) juga al joc de les
metacoses. I com a jugador avesat i expert —és jove, però la bona recepció dels títols
anteriors Apunts per al retrat d’una ciutat (2004) i Defensa pròpia (2007) ens
n’adverteixen—, la demostració i el recital que ofereix són sensacionals, meravellosos,
increïbles, virtuosisme pur. Però com que el joc escollit és menys popular que el futbol,
el resultat es complica.
D’una banda, hi ha la tria d’uns elements per als contes que podem qualificar de
corrents: personatges de la common people a qui passen coses més o menys sorprenents
(gegantisme a «Una vida exemplar», que obre el volum, i obesitat mòrbida a l’excel·lent
«Enèsima victòria de l’Imperi Romà», que el tanca); frustracions, traumes o
insatisfaccions identitàries, sexuals, professionals i artístiques; preocupacions i
contradiccions molt d’ara: crisis, pors, obsessions, etc. Els espais evocats corresponen a
escenaris identificables amb la Barcelona contemporània, amb predomini dels espais
tancats, la sensació d’angoixa, d’estranya inoperativitat que domina moltes situacions,
per exemple «Deu ser la festa més gran a la qual hagis assistit mai». Tot i la
multiplicitat d’accions, d’emocions i d’actituds, els personatges semblen reduïts a la
passivitat d’una fotosíntesi capaç de metabolitzar-ho tot: «s’ha parlat dels personatges
com a plantes d’interior» (p. 186), ens diu a «El llibre definitiu sobre Katherine
Mansfield». Aquest conte és el més metaliterari de tots i, a diferència d’alguna altra
crítica que considera que, juntament amb «Gran esperança blanca» I i II, «justifica la
lectura del volum sencer» (Pere Antoni Pons, suplement de cultura del Diari de Balears,
17/IX/2011), a parer nostre és feixuc, redundant, pantanós: la gran capacitat narrativa de
l’autor, indubtable, sembla l’enemic mateix. El to de conversa sobre temes elevats i
inefables és reeixit. Però amb el to no n’hi ha prou per mantenir l’interès. I les eternes
notes al peu —la crítica al·ludida parla de la «destresa amb què [s’introdueixen]». De
veritat?— exasperen. Si la intenció és més a prop del pastitx o de la paròdia que no pas
de la metaverborrea de bo de bo, l’efecte que produeix no s’acosta a allò esperable
d’aquests gèneres, ni a cap altra cosa agradablement inesperada.
De l’altra, hi ha les formes que fa servir per explicar tot això i que suposem que són fins
a un cert punt el centre mateix de les preocupacions que es volen desenvolupar en el
volum. En les citacions que encapçalen el recull, s’hi pot llegir una definició de planta:
«dibuix de la planta o de la secció horitzontal d’un qualsevol dels pisos d’un edifici».
En aquests contes s’hi combinen veus narratives, focalitzacions, registres i recursos
 11

diversos. Prenent l’al·lusió a l’edifici, en algunes narracions fa la sensació que només (o

sobretot) es veuen els fonaments, les parets mestres, els envans, les canalitzacions i els
circuits elèctrics, allò que suporta el text, i no la vida (o la falta de vida) que hi ha dins
l’edifici. En canvi, en els contes en què tot això no és explicitat, subratllat i repetit
—que no vol dir que no hi sigui—, la qualitat de la prosa atrapa.
Hi ha un moment en el discurs monzonià a Frankfurt (2007) en què l’escriptor
protagonista somia produir un text «que fos tot ritme —ritme, ritme!—» i que en el fons
no digués res. Respecte a Monzó, Bagunyà opina amb raó que és un mestre perillós, i
que per això cal anar amb compte amb les temptacions d’imitació (TN del 8/8/2011). A
Plantes d’interior venç aquesta temptació, però el resultat costa de digerir. A diferència
del text somiat per l’escriptor del discurs, Plantes d’interior diu moltes coses, potser en
vol dir massa, i el ritme se’n ressent. Les provatures formals —especialment les notes al
peu—, el dubte constant del narrador en alguns contes o els bucles narratius deuen
buscar «ser exigents amb el lector» (del TN citat), però això no vol dir que el convencin,
encara que sigui exigent.
Altres títols dels últims anys que han explorat propostes prou diversificades
aconsegueixen resultats molt reeixits, que no es limiten en cap cas a la suposada
simplicitat de fer «històries ben explicades», sinó que presenten discursos complexos
sobre el com, el què, el perquè… com vulguin, del fet literari. I fins i tot del que no és
literari. Ja sigui des d’un treball lingüístic riquíssim i amb una pàtina d’humor ben paït
(Pólvora del quatre de juliol o Escolta, Volòdia! de Ramon Erra); des de l’ambició
narrativa i conceptual, i que busca, o obté, alhora un públic (Els jugadors de Whist, de
Pagès Jordà), o des de narracions que combinen una voluntat diguem-ne realista (La
força de la gravetat, de Francesc Serés) amb la reflexió formal feta també a partir del
joc de les metacoses que proposa Bagunyà (Contes russos, de Serés). I tots els afegits
que calguin.