Fragment de cartonatge de Padiuf © Musée du Louvre, dist.

RMN-GP / Georges Poncet

L’ESCARABAT PILOTER
Explica un mite egipci que, en un principi, només existia la foscor
en un gran oceà primordial anomenat Nun. Era tan poderós, que
des de les seves entranyes va fer brollar una mena d’ou “còsmic”,
gran i brillant. I, de l’interior, el sol es va crear a si mateix i es va
anomenar dient: “A l’albada em dic Khepri, al migdia, Ra, i al capves-
pre, Atum”. Llavors, l’astre es va elevar sobre l’horitzó prenent la forma
de Ra (el sol en el seu zenit) i al capvespre va baixar per tornar a ama-
gar-se (en la forma d’Atum) i recórrer el Món Subterrani. Durant aquest
cicle, no va deixar de crear: va anomenar Shu (l’aire), Tefnut (l’aigua),
Geb (la Terra) i Nut (el firmament). Finalment va crear Hapi (el riu Nil)
i tota la humanitat.

A partir d’aquest mite, els antics egipcis creien que el sol continuava
fent aquest viatge, cada dia, d’est a oest en una barca i durant
24 hores. Després de les 12 hores del dia, s’introduïa a la boca
de la deessa del cel Nut i travessava el seu cos durant 12 hores més
de foscor; en el trajecte de nit, lluitava contra la terrible serp Apofis,
la vencia i així renaixia cada matí com un nou sol.

KHEPRI, el sol a l’albada, es va representar amb la forma d’un esca-

rabat piloter: els egipcis van observar que aquest insecte ponia
els ous dins d’una bola de fems que empenyia pacientment; després,
l’amagava sota terra i, al cap d’un cert temps, en sortien les larves,
que s’havien alimentat de la substància orgànica de la pilota. A l’antic
Egipte, es va relacionar aquest naixement amb el sol del matí,
i l’escarabat que empenyia la bola es va entendre com l’entitat divina
que feia emergir i rodar pel cel el disc solar, fins a l’ocàs al capvespre.
Peça de moble en forma de cap de lleó © Musée du Louvre, dist. RMN-GP / Benjamin Soligny

Gat © Musée du Louvre, dist. RMN-GP / Hervé Lewandowski

LA LLEONA I LA GATA
Explica un altre mite que el déu sol Ra podia assumir la forma que
volgués. Quan va acabar de crear la Terra i la humanitat, es va con-
vertir en home, es va coronar el primer faraó d’Egipte i va governar
amb justícia durant milers d’anys. Durant aquest llarg període de pros-
peritat i benestar, els habitants d’Egipte, feliços amb les seves abun-
dants collites, només tenien paraules d’agraïment cap a ell i enaltien
el seu nom, adorant-lo cada dia.

Però Ra, que havia pres forma humana, envellia dia a dia. A poc
a poc, els egipcis van deixar de respectar-lo i van començar a bur-
lar-se del seu aspecte senil i a desobeir les lleis. Ra es va enfadar tant
que va decidir solucionar el problema: va convocar en un lloc secret
els déus que havia creat (Nun, Shu, Tefnut, Geb i Nut) i els va dema-
nar consell. La idea va ser de la deessa Nut i els altres déus van as-
sentir: havia de destruir la humanitat.

Llavors, Ra, amb el seu ull, que llançava una mirada aterridora,
va crear la deessa SEKHMET (“la Poderosa”) i la va enviar a la Terra
com a càstig als éssers humans. En forma de lleona, ferotge i àvida
de sang, va seguir les ordres de Ra: va perseguir com si fossin preses
els homes i les dones que havien ridiculitzat el seu pare i es va delec-
tar en la matança. Va sembrar tant pànic i tanta desesperació
a Egipte, que va espantar el mateix Ra, qui, compadint-se de la huma-
nitat, va decidir aturar la imparable fúria de la cruel deessa. Va enviar
els missatgers a buscar grans quantitats d’ocre i va ordenar que les
barregessin amb molts litres de cervesa. A la llum de la lluna, el líquid
va adquirir el color vermell de la sang. Es van omplir 7.000 gerres
de cervesa que es van abocar a prop de l’indret on descansava
Sekhmet.
A la sortida del sol, quan la deessa es preparava per a la cacera,
va llepar la terra inundada. Va beure tant que es va embriagar
i, al final, no va poder matar cap ésser humà més.

Sekhmet va tornar davant de la presència de Ra, que va decidir

atorgar-li l’aspecte pacífic de BASTET, la deessa gata, tendra,
amable i protectora dels egipcis i de les llars, i símbol de l’alegria
de viure.

Els textos antics expliquen que, a la ciutat egípcia de Bubastis,

consagrada al seu culte, se celebrava l’anomenada Festa de l’embria-
guesa, on els egipcis consumien vi en abundància mentre ballaven
al so de la música acompanyada de sistres. La festa mantenia
la deessa contenta i afalagada, i evitava que es tornés a convertir
en la terrible Sekhmet.
Estàtua de falcó © Musée du Louvre, dist. RMN-GP / Benjamin Soligny

Figureta de Nut en forma de truja alletant les cries © Musée du Louvre, dist. RMN-GP / Christian Décamps
EL FALCÓ I EL PORC FORMIGUER
A la mitologia egípcia, HORUS era el déu falcó, fill d’Osiris i Isis.
El germà del seu pare, el malèfic SET (en forma de porc formiguer),
déu de les pluges i del clima, caòtic i salvatge, va aconseguir matar
Osiris, i llavors, Horus, defensor de l’ordre còsmic, va esdevenir el seu
successor legítim al tron d’Egipte.

Isis va alimentar i protegir el seu fill, i el va deixar a càrrec de Tot (déu

de la saviesa i del temps), que el va instruir fins que el va convertir
en un guerrer excepcional. Sovint Osiris, el seu pare, el visitava
des del Més Enllà, i també li ensenyava tot el que havia de saber
per derrotar Set i venjar la seva mort, fins que va arribar el dia que
els déus van reunir els exèrcits i es van posar al capdavant de les ba-
talles. La lluita va durar 80 anys, durant els quals van haver de compe-
tir en moltes proves, com ara curses de barques i combats, on els
déus prenien diverses formes (humana, en el cas d’Horus, i de porc
senglar o hipopòtam, en el cas de Set). En una de les batalles, Horus
va arrencar els testicles a Set, de manera que va aconseguir que Set
perdés força i virilitat. Desgraciadament, Set va arrencar un ull
a Horus, però el déu Tot el va recuperar i li va tornar a posar a lloc.
Aquest ull s’anomenarà Udjad i es convertirà, per als antics egipcis,
en un amulet protector de la salut i de la integritat física.

Finalment, per determinar el guanyador, Geb, el déu de la Terra,

va presidir un judici a Heliòpolis, on les divinitats van consagrar
la victòria a Horus, mentre que Set va ser expulsat de la vall fèrtil
d’Egipte i es va convertir, des d’aquell moment, en el “Senyor
del desert i dels països estrangers”.
Estatueta de toro © Musée du Louvre, dist. RMN-GP / Hervé Lewandowski
EL TORO
A l’antic Egipte, s’adorava el toro APIS com un déu de la fertilitat i protec-
tor de la monarquia. Però no tots els toros es podien considerar déus.
Segons diuen els textos, d’entre ells es triava el que tingués unes mar-
ques especials: una gran taca en forma d’au al llom, una altra en forma
d’escarabat a sota de la llengua i una altra en forma de triangle al front,
i la cua bifurcada.

Quan el toro arribava als 9 mesos, els sacerdots del temple de Memfis
s’encarregaven de fer-li la cerimònia de coronació per considerar-lo
un déu. Durant una setmana, li col·locaven la indumentària i els atributs
necessaris (mantes, joies, corones, ceptres...), li oferien els millors ali-
ments i begudes, i amenitzaven la festa amb música de sistres i flors
de lot.

Al llarg de la seva vida, el toro vivia en un agradable recinte adossat

al temple, on el tractaven com un rei: podia passejar lliurement per
un pati, rebia visites i obsequis dels visitants, l’alimentaven amb una
dieta especial i li permetien aparellar-se. La seva tasca com a déu con-
sistia a protegir màgicament el faraó i el país, emetre presagis (a través
dels mugits o el comportament) i participar en les festivitats sagrades.
Una d’aquestes festivitats era de caràcter agrícola: perquè els camps
donessin fruits, el faraó i el toro s’associaven competint en una cursa
on trepitjaven una parcel·la de terra cultivable, per propiciar-ne la fertilitat.

Quan moria, la població iniciava un llarg dol i es preparaven els funerals

amb tots els honors. El seu cos es momificava durant 70 dies i finalment
es traslladava en processió al serapeu de Saqqara, una necròpolis sub-
terrània on rebien sepultura els toros sagrats, dins de grans sarcòfags
de pedra i acompanyats de l’aixovar funerari.
Fris de naos © Musée du Louvre, dist. RMN-GP / Georges Poncet
L’ESTRUÇ
Per als antics egipcis, MA’AT era la deessa de l’ordre, la veritat
i la justícia. Normalment se la representava com una dona amb
una ploma d’estruç al cap, situada verticalment i en perfecte equilibri.
La ploma es relacionava amb tot allò que era bonic, diàfan, subtil
i lleuger, mentre que l’animal s’associava al déu Ra quan, a la sortida
del sol, semblava que ballés celebrant la seva aparició.

La tasca principal de qualsevol faraó era garantir Ma’at i conservar

l’ordre a Egipte, que també afectava el terreny polític i social.

Els habitants de l’antic Egipte creien que, quan morien, viatjaven

a un altre món molt semblant al de la terra, anomenat Camps de Iaru.
Allà podrien gaudir eternament de la companyia i la protecció
de les divinitats. No obstant això, durant el camí, havien de fer
un viatge ple de perills i proves. És per això que els difunts s’enduien
el Llibre dels Morts, que contenia les instruccions per arribar sans
i estalvis al seu destí.

Una de les proves principals era la psicòstasi, que es feia a Sala

de les Dues Veritats o Sala del Pesatge de l’Ànima, presidida pel déu
Osiris. Allà hi havia un tribunal diví de 42 jutges, encapçalats
per la deessa Ma’at (considerada també la seva patrona). El difunt era
guiat pel déu Anubis fins al centre de la sala, on hi havia una gran ba-
lança. Per determinar si havia estat just a la vida, col·locava el seu cor
(seu del pensament i dels sentiments) en un plat; com a contrapès,
l’altre plat contenia una ploma d’estruç. Si la balança es mantenia
en equilibri o pesava més la ploma, volia dia que mereixia l’eternitat.
Si, per contra, pesava més el cor, no superava la prova i el difunt era
devorat per la deessa híbrida Ammit, que significava la seva aniquila-
ció absoluta. Finalment, Tot, el déu de la saviesa, l’escriptura
i el temps, n’apuntava el resultat perquè constés.
Estàtua d’ibis assegut © Musée du Louvre, dist. RMN-GP / Benjamin Soligny
L’IBIS
El calendari solar egipci tenia 365 dies dividits en tres estacions
de 120 dies: “Ajet”, o inundació; “Peret”, o sembra, i “Shemu”,
o recol·lecció. Però, si sumem el total de dies, el resultat és de 360!
Llavors, els antics egipcis, per fer quadrar el calendari, es van inventar
5 dies més. A aquests dies els van anomenar Heru-Renpet (“els que
estan per sobre de l’any”) o Mesut-Necheru (“del naixement
dels déus”). Aquí teniu el mite i els seus protagonistes.

Ra, en el seu cicle de la creació, havia fet aparèixer l’aire (el déu Shu),
l’aigua (la deessa Tefnut), la terra (el déu Geb) i el cel (la deessa Nut).
Però Geb i Nut es van enamorar i es passaven el dia junts, i això impe-
dia que Ra continués amb la tasca creadora. Per això, els va prohibir
que es casessin i va enviar el déu de l’aire, Shu, perquè els separés
com fos, per tenir l’espai necessari on fer aparèixer la resta
dels éssers vius.

Però Geb i Nut se sentien molt tristos i van demanar ajuda a TOT
(el déu de la saviesa i del temps). Per solucionar-ho, Tot va desafiar
Jonsu, el déu de la lluna, a una partida del joc egipci del Sennet,
on el guanyador aconseguiria sumar al seu calendari 5 dies més.
Evidentment va guanyar Tot, el déu més savi, i Jonsu va perdre aquest
temps i part de la seva llum (per això la lluna no brilla tant com el sol
i en les fases lunars es regenera). Geb i Nut van aprofitar molt bé
aquests dies afegits i van engendrar cinc fills: Osiris, Set, Isis, Neftis
i Horus. Després, els dos déus que s’estimaven van ser castigats
i condemnats a viure eternament separats, tot i que encara avui inten-
ten unir-se. I és així com, en aquest intent, els antics egipcis justifica-
ven l’explicació dels terratrèmols i l’aparició geogràfica de les muntanyes.
Exposició organitzada pel Musée du Louvre-Lens i l’Obra Social ”la Caixa”,
amb la participació excepcional del Musée du Louvre

T O RN AR A L’IN IC I