Màster Formació Professorat de Secundària.

2019-20
Mòdul comú. Psicologia.
Professor: Andy Morodo
Alumne: Ignasi Mena

ENTREVISTA ENIDO I ANÀLISI

Entrevista a Pilar Sànchez, professora d'anglès de 1r d'ESO a l'INS La Mallola d'Esplugues de

Llobregat. Llicenciada en Llengües Germàniques (Anglès i Alemany). La docent ha exercit de
professora al centre durant 20 anys, al principi com a professora de BUP i Batxillerat,
últimament com a professora de 1r d'ESO. Anteriorment, la docent ha exercit de professora de
castellà a Educació Primària i Secundària a diverses escoles de Chicago i durant una època,
acabada de llicenciar, també va exercir de professora a un altre centre d'Esplugues. A pocs
anys de jubilar-se, la docent mostra un cert desànim respecte la institució on treballa: ha
proposat diverses accions i millores que no han estat tingudes en compte i s'ha presentat com
a candidata a directora del centre, sense aconseguir-ho. Tanmateix, segueix volent
experimentar dinàmiques de classe i organització dels alumnes a l'aula per jubilar-se havent
provat el major número d'alternatives.

La docent comença l'entrevista afirmant que l'alumnat hauria d'aprendre a partir de les seves
aficions i dels seus interessos, mostrant i desenvolupant el seu món personal amb la llengua
anglesa com a principal eina. La docent també voldria estructurar l'assignatura a partir de
projectes que servissin als estudiants per aprofundir simultàniament en la llengua anglesa, en
allò que els interessa, i en els seus recursos per a comunicar i motivar el seu coneixement.
Encara més, planteja les seves classes ideals com a entorns molt dinàmics on regnaria la
interacció i on els alumnes serien molt autònoms.

Tanmateix, ja sigui perquè la direcció del centre o el departament no li permeten (com explica
a l'entrevista), o perquè no disposa de les ganes o del temps, el cas és que les classes de la
docent estan articulades al voltant d'un treball individual, cadascú amb el llibre de text,
sempre seguint els exercicis un per un i sempre coordinats per la professora. L'estratègia de la
docent és mantenir els alumnes sota un control rigorós, basat en un clima de silenci, més que
no pas de col·laboració o comunicació, on la postura corporal és la correcta, les taules estan
ben alineades i els colors amb què s'escriu a la llibreta ben definits. La docent explica que no
pot fer classe si l'aula està desendreçada, que per ella és una qüestió de dignitat i amor propi.
Com a resultat, els alumnes estan sotmesos a un nivell d'exigència considerable. No hi ha espai

1
per a la discussió lliure, no hi ha espai per a la reflexió ni per al compartir. La docent és qui guia
la classe, i els alumnes semblen ser recipients buits que han de rebre el coneixement de la
professora i que han d'actuar segons el model que ella representa. En cap cas diria que
l'alumnat està al centre del seu procés d'aprenentatge, sinó que s'espera d'ells que segueixin
bé les instruccions (físiques, psicològiques) de la professora.

Durant molts anys la docent ha impartit classes a batxillerat, sovint destinades a aprovar les
PAU, i sembla haver carregat amb sí mateixa aquesta experiència en comptes d'adaptar-se al
currículum de la ESO. Sí que és cert que la docent voldria fer les classes de manera diferent.
Desitjaria fer canvis al currículum de primària i secundària per a que l'aprenentatge de la
llengua estrangera fos un procés centrat principalment en la dimensió comunicativa oral, i on
no es toqués un llibre fins a la ESO. Per altra banda, també és cert que la docent es serveix del
llibre de text per treballar competències sobretot: els continguts s'acostumen a contextualitzar
en un tema i els estudiants han de comunicar-se (oralment o per escrit) per respondre a les
preguntes. La gramàtica i el vocabulari estan al servei de la comunicació. Però,
sorprenentment, la comunicació no és un objectiu en sí: l'objectiu és aprendre i esforçar-se per
treure bones notes. Per a la professora, l'objectiu de l'educació és destacar, tenir un bon futur,
no quedar-se enrere, ser excel·lent. Aquests termes per a ella signifiquen arribar al batxillerat i
a les millors universitats, com ella hauria volgut. Això deixa enrere a una part considerable de
l'alumnat, que per motius determinats no està en situació de seguir el ritme, ni molt menys
sota l'obligació d'arribar al batxillerat o a la universitat.

La qüestió és que no es valora el procés en sí sinó la consecució dels objectius perseguits. Tot i
que a la classe hi ha molta activitat de pregunta-resposta en veu alta, el tracte als estudiants
no es personalitza gens. Es premien amb positius als estudiants que ja saben anglès i que
responen als desitjos i les exigències de la professora. En canvi, aquells alumnes que no
segueixen o que no responen són castigats amb negatius: a vegades per no comportar-se
correctament (s'asseuen malament a la cadira, parlen amb el company, es distreuen), a
vegades per no haver fet la feina, a vegades per no respondre bé a les preguntes. Es donen
tasques extra a qui va endarrerit. Com a mesura habitual també es demana que es quedin a
parlar amb ella en acabar la classe els alumnes que no han fet la feina o han impedit que es
faci la classe en el rigorós silenci que s'espera d'ells, i s'envia avisos a les famílies via e-mail,
pedagògics o disciplinaris segons la gravetat de la falta. Molt poques vegades es pregunta als
alumnes difícils on són a nivell personal, què els interessa o què els passa. Més aviat són els
alumnes bons aquells que poden parlar amb la professora, a vegades per queixar-se dels seus

2
companys, a vegades per demanar ajuda, habitualment en un clima més de rendiment i de
competició que no pas d'ajudar-se o de col·laborar.

Això està relacionat amb un altre desig que la docent no aconsegueix compartir amb les seves
companyes de departament o amb la direcció. Considera que l'aprenentatge funcionaria millor
si les classes estiguessin endreçades segons segregació per nivells. Sobretot perquè l'objectiu
és el rendiment, la performance, més que acompanyar el creixement, oferir bones bastides i
una atenció individualitzada. En aquest sentit, els deures són abundants i constants. Com a
manera de controlar la classe, i aprofitant que se sap que els estudiants que van a classes
extraescolars d'anglès tenen avantatges a nivell educatiu, s'organitza la classe de manera que
al costat de cada estudiant amb dificultats (d'aprenentatge o de comportament), és a dir, d'un
estudiant "dolent o lent" (paraules textuals) hi ha un estudiant "bo". Com és evident, hi ha un
cert treball de la diversitat en aquest sentit: se suposa que el "bon nivell" ha d'ajudar a "mal
nivell" a assolir més ràpidament els objectius que marca la professora. A l'hora de la veritat,
però, es diria que coexisteixen nivells diferents en una classe, i en cap cas parlaríem d'igualtat,
d'equitat o d'integració.

Com que la docent mostra tenir autoritat davant els alumnes i endreça les classes per a un
millor funcionament (silenci, ordre, treball individual), a l'entrevista afirma no haver tingut
incidents crítics mai. El seu passat com a professora de BUP i batxillerat entenc que ha afavorit
la falta d'incidents d'aquest estil. Tanmateix, en conversa informal explica que, durant aquest
primer trimestre del curs 2019-20, va haver de substituir a una professora que ni endreça
l'aula, ni mostra autoritat, ni aconsegueix crear un clima de silenci i treball. En aquesta classe,
un alumne que està acostumat a no fer cas ni a treballar (ve d'un context familiar complicat) va
acabar provocant la seva expulsió temporal de la classe. S'havia d'estar dos minuts a fora i
tornar a entrar. Al cap de deu segons va obrir la porta per preguntar per entrar. La docent li va
dir que ja l'avisaria quan hagués de tornar a entrar. Al cap d'uns segons, l'alumne torna a obrir
la porta i la professora li diu que ja l'avisarà, i que si torna a obrir la porta no caldrà que torni a
classe. Es repeteix l'escena sis vegades més, la professora crida cada cop més, l'estudiant
reacciona cada vegada amb més agressivitat perquè els altres alumnes riuen cada cop que
obre la porta, i finalment la professora va corrent cap a la porta i d'un cop que fa vibrar tota la
paret tanca fort la porta als nassos de l'alumne, que davant d'aquesta reacció agressiva no
torna a obrir-la i s'està en silenci a fora. Fent revisió del seu comportament, la professora
afirma que si hagués pogut li hagués donat una bufetada i no sembla que hagi revisat la seva
actuació, potser perquè no és alumne seu, i no s'acostuma a trobar escenes similars.

3
Pel que fa a la preparació del curs en general i de les classes específiques, la docent explica que
ja ha fet tantes vegades el llibre de text que se'l sap de memòria. El que es prepara bé a
principi de cada curs, canviant cada any, són les dinàmiques amb què dirigirà la classe.
Començant per la distribució d'alumnes per la classe, que ha de ser el més funcional i el més
fàcil de controlar possible (parelles? quines? per alçada, els més alts al final, els més baixets al
principi? per nivells, els més "dolents" davant, els bons darrere?); seguint pels materials que
vol donar com a premi als alumnes que es porten millor (llapis de colors, adhesius dels Estats
Units) i els materials amb què revisa que la feina estigui ben presentada a les llibretes (segells,
bolígrafs especials, dibuixos) per felicitar la bona feina o penalitzar la mala feina; i incloent
també els objectes específics de la vida a Nord-Amèrica amb què vol il·lustrar als alumnes com
és la vida a aquell país (bitllets, llibres, mapes, vídeos, rellotges de sorra). Els exàmens
acostumen a estar trets del llibre de text i sempre són els mateixos. El seu objectiu és acabar el
llibre, arribar fins al final, i espera que els alumnes recordin tots es continguts i que els integrin
d'alguna manera a la seva vida i al seu coneixement, assumint continguts a mesura que
s'avança en les competències. No hi ha més avaluació que l'examen. No es pregunta als
alumnes si els interessa la classe o si estan aprenent. Més aviat es diria que qui té veu és qui,
per nivell, no caldria que vingués a classe, perquè ja la sap seguir. Difícilment es treballen
competències des d'altres punts de vista o enfocaments.

Aquesta qüestió és particularment flagrant a la classe de 1r d'ESO D, on trobem el grup FLEX

amb alumnes que mostren dificultats a català, castellà, anglès i matemàtiques. La docent
expressa el seu descontentament amb aquesta classe perquè ha d'anar més lenta que amb les
altres classes. No només això, sinó que els exercicis que es fan, i les explicacions amb què
s'introdueixen, són els mateixos. La única (i notable) diferència és que no hi ha exàmens, però
tot i així els alumnes demanarien una atenció més individualitzada. La docent explica que els
alumnes del FLEX poden arribar a entrar a un grup base si mostren tenir les competències
necessàries, i que per tant vol que els alumnes del FLEX segueixin a fil per randa el llibre de
text, igual que els altres alumnes, per a no perdre contingut ni feina feta. Es mostra de nou que
l'objectiu de la professora és el mateix independentment dels alumnes: l'objectiu és acabar el
llibre i que els estudiants el puguin fer de principi a fi. Es focalitza poc en l'estudiant, que ha de
ser el centre del procés educatiu, sinó que se'l sotmet a necessitats i objectius aliens a ell: s'ha
de rendir, primer amb el llibre, després amb l'anglès, també amb els estudis en general, i
finalment a la vida adulta.

De tot el que he observat de la docent, i després de la informació obtinguda a la entrevista,

detecto una certa incoherència entre els ideals de la docent i la realitat a l'aula, és a dir, entre

4
les paraules i les accions. Valoro positivament la distribució dels alumnes per la classe perquè
és un sistema efectiu per aconseguir un ambient de treball silenciós i individual, però em
sembla un sistema massa rígid i poc relacionat amb els seus desitjos de treballar per projectes
col·laboratius a partir dels interessos dels estudiants. També considero molt ric el ventall de
gadgets i props amb què acoloreix, més que diversifica, la seva avaluació. Aquest sistema de
colors fa que els alumnes entenguin molt bé a quin nivell estan, a quina alçada estan, respecte
l'objectiu de la professora de rendir molt i bé, clar que com a eina educativa no fa que els
alumnes guanyin consciència de què han de fer per millorar ni que guanyin coneixement sobre
sí mateixos. Finalment, crec que l'ús que fa del llibre és massa literal i repetitiu: el llibre ha de
ser una eina de treball, no l'objectiu únic de la classe. L'objectiu és desenvolupar
competències, també la personal i social i la digital, no esgotar els recursos del llibre de text,
sempre pobre en comparació amb la possibilitat de què els alumnes interaccionin entre sí i
amb el món a partir d'activitats i projectes oberts que els motivin i encoratgin a aprendre.

A partir de l'anàlisi fet, proposaria les següents orientacions: dedicar unes primeres classes del
curs, les que calguin, per a establir unes normes pactades amb els alumnes per a què l'ambient
de treball sigui agradable sense haver de recórrer a la rigidesa. Es pot recomanar als alumnes
que s'asseguin amb les parelles amb què treballen millor, segons el projecte i segons els
interessos, sempre i quan es respectin les normes pactades entre tots. Això implicaria també
fer alguna dinàmica de grup en què tothom conegui i entengui als seus companys, per tal de
que es pugui canviar de parella si així ho requereixen les tasques a fer.

Per altra banda, animaria a la professora a deixar una mica de banda el llibre de text com a
principal eina per articular les classes i em centraria més en els seus objectes estatunidencs
com a font d'inspiració i de motivació pels alumnes, com a fonts de curiositat per anar
aprenent més en anglès. Hi ha temes i exercicis del llibre que són molt interessants, però que
potser acaben quedant-se només a un nivell molt abstracte i acadèmic, i encara que sens
dubte em semblen un punt de partida molt bo, certament es podria portar el seu contingut a
un nivell més vivencial, on les competències dels estudiants poguessin brillar i desenvolupar-se
més. Per exemple, en comptes de "limitar-se" a dissenyar un qüestionari per a confirmar quins
aspirants a astronautes són adequats per a una missió concreta, escriure un e-mail formal a un
astronauta real fent les preguntes que els alumnes creguin convenients sobre aquells temes
que despertin la seva curiositat.

En un altre nivell, intentaria que hi hagués més autoconsciència de l'aprenentatge per part dels
alumnes. S'omplen els exercicis perquè estan endreçats per ordre, no perquè obeeixin a cap

5
estructura. Intentaria que els alumnes, juntament amb la professora, creessin un full de ruta
que indiqués cap a on volen arribar a final de curs. Quines coses volen ser capaços de fer? Què
volen poder dir i fer? Aquí segur que el llibre pot aportar molts materials útils, i a més així els
alumnes saben què s'espera d'ells i poden posicionar-se sobre el seu desenvolupament. Així els
alumnes poden ser conscients dels seus nivells d'esforç i implicació, i a més el curs estaria creat
en relació als seus interessos.

Finalment, mai no donaria per fet quins són els objectius vitals dels alumnes (afirmant, per
exemple, que l'única via és la del batxillerat i la universitat, i que qualsevol altra és per mals
alumnes, persones destinades al fracàs) sinó que afavoriria que els alumnes reflexionessin
sobre què volen fer a la seva vida i intentaria alinear el procés de cada alumne a l'assignatura
d'anglès amb les seves aspiracions, objectius o inquietuds. Recomanaria que l'objectiu fos que
l'alumnat fos autònom i competent, i conscient tan de les seves habilitats com dels seus
desitjos. Alternaria projectes més dirigits i marcats, amb un objectiu clar, que participessin tant
del llibre de text com de recursos externs, amb projectes més oberts, on els alumnes
poguessin experimentar "la vida" en anglès.