EL FRANQUISME (II) (1939-1975)

1.Els canvis de l’estructura demogràfica

Els canvis de l'estructura i la dinàmica de la població espanyola durant el règim
franquista, passats els primers anys de postguerra, van continuar, i es van accelerar els
grans trets que caracteritzaven la demografia del començament del segle XX: la caiguda
progressiva de la mortalitat, la disminució de la natalitat, les migracions de les zones
rurals a les zones urbanes i industrials, i un canvi de tendència important en
l'estructura de la població activa.

1.1.Balanç demogràfic de la Guerra Civil

Encara no se sap amb prou certesa el nombre real de morts que va causar la Guerra Civil
Espanyola. Un estudi de l'any 1977 establia un total
aproximat de 620.000 víctimes de la guerra. Actualment,
però, es creu que les persones mortes durant el conflicte
bèl·lic van ser ben bé el doble d'aquesta xifra, o més.

Pel que fa a Catalunya, segons un estudi de Josep M. Solé i

Sabaté i Joan Villarroya, podem estimar les pèrdues
humanes de la guerra entre 54.000 i 59.500.

A aquestes xifres cal afegir-hi, a més de l'augment de la

mortalitat per les males condicions laborals, higièniques i
alimentàries de la dècada de 1940, les més de 300.000
persones que van emigrar d'Espanya perquè van
emprendre el camí de l'exili i l'elevat nombre de població
reclusa motius per polítics durant el primer decenni de la dictadura franquista.

Aquests estralls van tenir unes repercussions demogràfiques, socials i econòmiques

força negatives. Cal destacar la caiguda de la natalitat (la major part de les persones
mortes i empresonades eren joves), l'augment de la mortalitat (l’any 1939 a Catalunya
va ser un 40 % superior a la de
1935) i la disminució del
nombre d'homes respecte del
de dones.

Entre les repercussions

socials, cal fer esment de la
profunda divisió entre els
vencedors i els vençuts. Es
calcula que la repressió
franquista i l'exili van afectar directament més de 800.000 famílies espanyoles (uns sis
milions de persones el 1939) i, de manera indirecta, moltes
més. Tot plegat va suposar una pervivència de l'odi o, si
més no, del ressentiment.

Des d'un punt de vista econòmic, a Catalunya l'evolució

demogràfica propicià una oferta important d'ocupació
laboral des del començament de la dècada de 1940. El fet
que a bona part d'Espanya la guerra provoqués el retorn
de moltes persones al camp, va generar un flux migratori
creixent cap a Catalunya. Les facilitats de promoció
laboral per als addictes al franquisme, ja que tant a
l'administració pública com al sector privat català hi havia
nombroses vacants, també van afavorir aquest flux
migratori.

1.2.El creixement natural

Passats els anys de la postguerra, l'evolució demogràfica espanyola va continuar
caracteritzada per un decreixement de les taxes de natalitat
i mortalitat, amb un desfasament aproximat d'una dècada
entre la segona i la primera. Particularment rellevant va ser
el creixement de la natalitat a la dècada de 1960, en volum
absolut el més gran del segle XX i, lògicament, de tota la
història. Aquest creixement va coincidir amb el procés
accelerat d'industrialització i urbanització del país.
L'increment demogràfic espanyol dels anys seixanta es va
convertir en un factor de pressió sobre el mercat de treball
de les dècades de 1980 i 1990, a causa del gran nombre de
joves en edat de treballar.
1.3.Els moviments de població
Durant la dictadura franquista, es van donar els fluxos
de població més importants de tota la història
d'Espanya, tant pel que fa a l'èxode del camp a les
ciutats industrialitzades, des del 1950, com per la
migració per motius laborals cap als països europeus
més desenvolupats, a partir del 1958.

La migració interior va seguir una doble tendència: de

les zones agrícoles de l'interior fins a la perifèria
industrial i, dins de cada regió, dels nuclis de població
més petits als més grans. Les principals zones d’acollida
van ser Catalunya, Madrid i el País Basc i, en segon lloc,
el País Valencià, les Canàries i les Balears. Pel que fa a
les principals zones migratòries, Andalusia,
Extremadura i l'actual Castella-la Manxa es van sumar a les ja tradicionals, com per
exemple Galícia.

A la dècada de 1960, coincidint amb l'expansió econòmica, la migració interior

s'intensificà, cosa que es va mantenir fins al final de la dictadura franquista (1975), tot
i que els darrers cinc anys la tendència va remetre. De fet, la migració interior no es va
aturar del tot fins a la dècada de 1980.

El procés de desruralització es va desenvolupar sense la intervenció del règim de

Franco. La població immigrant es va establir en àrees suburbanes sense
infraestructures. El problema de l'habitatge es va aguditzar de manera dramàtica i el
barraquisme va augmentar. A Barcelona, per exemple, zones com ara Montjuïc o la
ronda de Sant Martí de Provençals, on es formà el nucli de la Perona, es van omplir de
barraques que allotjaven famílies d'immigrants que vivien en unes condicions molt
precàries. Les ciutats van créixer d'una manera desmesurada i anàrquica, la qual cosa
va provocar autèntics disbarats urbanístics, que encara duren.
La migració exterior, pràcticament inexistent fins al 1945 com a conseqüència de la
guerra mundial, i reactivada lentament cap a l'Amèrica Llatina entre el 1946 i el 1950,
va ser molt activa (afectà gairebé dos milions de persones) cap a països europeus a
partir del 1959 i fins al 1973, quan va començar a disminuir com a conseqüència de la
crisi econòmica internacional. Les causes d'aquesta migració van ser els efectes del Pla
d'Estabilització, que va provocar molta desocupació, i l'oferta de llocs de treball a
l'exterior, motivada per l'onada expansiva de l'economia europea, a partir de l'any
1958.

La migració interior la van protagonitzar, en general, famílies, mentre que l'exterior

afectava fonamentalment homes sols que feien arribar a la família part del sou que
guanyaven cada mes. Tard o d'hora aquests homes, un cop assolits els objectius
econòmics, tornaven a Espanya.

A més de la repercussió econòmica directa, la migració exterior va tenir conseqüències

socials i polítiques importants arran del contacte de la població emigrant amb els
sindicats lliures i les organitzacions polítiques estrangeres, i per la descongestió sobre
l'atur interior.

1.4.La població activa

L'evolució de la població activa és l'indicador demogràfic que reflecteix més clarament
els canvis de la societat espanyola entre el 1950 i el 1975.

Tot i que les seqüeles de la Guerra Civil i l'esclat de la Segona Guerra Mundial van
retardar aquesta evolució –la població activa al camp havia augmentat el 1940
respecte del 1930–, durant la dictadura franquista la població activa del sector primari
es va reduir a més de la meitat, tendència que va continuar els anys posteriors.
L'augment de la població activa en els sectors industrial i de serveis va situar per
primera vegada Espanya, al final de la dictadura franquista, entre els països
desenvolupats.
1.5.La població a Catalunya
Malgrat la feblesa del creixement natural de la població, Catalunya va doblar els
efectius humans durant el període de la dictadura franquista: va passar de 2.900.000
habitants l'any 1940 a 5.700.000 el 1975. La raó d'aquest increment espectacular de la
població fou l'onada migratòria que s'inicià pocs anys després d'haver-se acabat la
Guerra Civil. La causa fonamental de l'atracció demogràfica de Catalunya va ser la
demanda de mà d'obra per part de la indústria, demanda que va créixer
considerablement a partir de la dècada de 1960.

Aquest fet explica que la major part de les persones nouvingudes a Catalunya fins als
anys seixanta s'instal·lessin als nuclis industrials: el 90 % al Barcelonès, el Vallès
Occidental i el Baix Llobregat, i únicament el 10 % a la resta de comarques. Durant la
dècada de 1960, la població immigrant també comença a establir-se a Girona, a la
comarca de la Selva i a l'eix industrial configurat per Tarragona i Reus.

A diferència de l'onada migratòria de 1920, la major part dels immigrants d'aquesta

segona onada procedien de fora de Catalunya, sobretot d'Andalusia, d'Extremadura i
de l'actual Castella-la Manxa, i van ser acollits en municipis suburbials per una població
d'ascendència no catalana o mixta. Catalunya no tenia en aquells moments un govern
autònom i democràtic que pogués actuar en l'àmbit de l'ensenyament, la cultura i la
legislació social amb l'objectiu d'integrar la població immigrant. No obstant això, no es
va donar cap mena de segregació social important només per motius lingüístics o
culturals.
Alguns historiadors assenyalen que els barris perifèrics on es van instal·lar la majoria
dels immigrants es van convertir, si més no durant un temps, en una mena d'illes
desconnectades de la identitat cultural catalana. Aquestes illes urbanes, per la llengua
dominant que s'hi parlava -el castellà- i per les formes culturals que s'hi desenvolupaven,
feien que la tradició genuïna
catalana en quedés marginada
perquè els seus habitants no tenien
contacte directe i quotidià amb gent
catalana i amb la seva cultura
tradicional. A partir dels anys 80,
quan la Generalitat recuperada
tingué competències plenes en
educació i en política lingüística,
aquest problema podria estar en vies
de superació i d'integració.
Tanmateix caldria esperar a la mort de Franco perquè aquest futur fos possible. És
indubtable que les autoritats franquistes no tenien el més mínim interès amb cap
mena d’integració cultural.

2.L’evolució econòmica
Podem dividir l'evolució econòmica durant el règim franquista en dos grans períodes
delimitats per l'any 1959: d'una banda, l'etapa que
coincideix amb la fase política totalitària del règim (1939-
1959), caracteritzada per la depressió i l'estancament; de
l'altra, l'etapa que comprèn el període d'expansió
econòmica propiciada pel Pla d'Estabilització (1959-1973) i
la crisi del final de la dictadura (1973-1975).

2.1.La llarga postguerra (1939-1959)

Òbviament, la Guerra Civil va comportar força destrucció i
uns costos econòmics importants: enormes despeses en armament, calculades en
300.000 milions de pessetes de 1964 (més de 1.800 milions d'euros, la inversió més
estèril de la història d'Espanya), estralls en
edificis públics i xarxes de comunicació
(per exemple, en la xarxa ferroviària), etc.
El resultat va ser un descens important de
la producció agrícola i industrial, i una
caiguda de la renda nacional i de la renda
per càpita.

El que no va ser tan lògic, però, és que

l'estancament i la depressió econòmica
continuessin durant gairebé vint anys. Així, entre el 1939 i el 1954, la major part de la
població espanyola va treballar més que abans de la guerra, però les condicions
laborals eren pitjors, i el seu nivell de vida, més baix.

Segons els indicadors econòmics, durant la dècada de 1940 la renda i la producció es

van mantenir per sota del que havien estat abans de la guerra. Només es va arribar al
nivell de 1935 a partir dels anys 1953 i 1954, quan s'inicià un lleuger creixement. Va
caldre esperar, doncs, uns quinze anys per recuperar el nivell econòmic anterior a la
guerra.

En canvi, els països europeus que van participar en la Segona Guerra Mundial (que va
ser molt més destructiva que l'espanyola), entre el 1948 i el 1950 ja havien recuperat
els índexs econòmics anteriors al conflicte bèl·lic, i poc després iniciaven una etapa
d'expansió econòmica extraordinària.

Els motius d'aquesta situació econòmica a Espanya no van ser, per tant, només les
conseqüències de la guerra: també en van ser causes importants moltes situacions i
decisions propiciades per la mateixa dictadura franquista.

L’autarquia (1939-1950)
Tots els testimonis de la dècada de 1940 recorden aquella època com el temps de les
restriccions elèctriques, la fam i la misèria. L'obsessió de la població era obtenir
aliments fent llargues cues a les botigues o bé intentant aconseguir algun producte
d'estraperlo (comerç il·legal d'articles de consum). Aquesta situació es donava
fonamentalment per la política econòmica de la primera etapa de la dictadura
franquista, d'idees molt simples, a més de les dificultats afegides que comportava la
situació internacional, amb la Segona Guerra Mundial (fins al 1945) i l’aïllament polític
d'Espanya (fins al 1950). Cal no oblidar, però, que l'aïllament del règim del general
Franco va ser el resultat de la vinculació de la dictadura, durant la guerra mundial, als
països de l'Eix (Alemanya i Itàlia).
El primer franquisme, fidel a la ideologia feixista, va optar, en un marc de repressió
absoluta del moviment obrer, per una política econòmica basada en l'autarquia, que a
Espanya es va caracteritzar fonamentalment per dos fets:
1. La voluntat d’aïllar-se econòmicament de l'exterior, que es palesava en el refús
de l'entrada de capital estranger i en la limitació de les importacions i les
exportacions per aprofitar els recursos econòmics propis.
2. La intervenció de l'Estat en la producció i la distribució de béns i en la fixació
de preus i de valors de canvi de la moneda, amb què se substituïen els
mecanismes habituals de la política de mercat.
àRestriccions elèctriques. Tall del subministrament d'energia elèctrica a tota la
població durant algunes hores del dia, generalment les de més claror.
àAutarquia. Política econòmica pròpia dels feixismes encaminada a l'autosuficiència
d'un sistema econòmic, amb la reducció de les importacions, després de l'aplicació de
mesures fiscals, duaneres i monetàries, i l'aprofitament dels recursos propis.

En el marc d'aquesta política autàrquica, el 1941 es va crear l'INI (Instituto Nacional de

Industria), amb la finalitat que l'Estat pogués fabricar aquells productes necessaris que
l'empresa privada no estava en condicions de produir. Aquest organisme va ser una
font de dèficit públic.

L’objectiu d'aprofitar els recursos propis, però, es demostrà impossible, ja que Espanya
no produïa matèries primeres imprescindibles, com ara el cotó (tan important per a la
indústria tèxtil catalana), ni posseïa prou fonts d'energia,
com ara petroli. Tampoc no produïa els aliments suficients
per a tota la població, la qual cosa encaria els productes de
primera necessitat, que es racionaven per mitjà de cupos de
l’Estat, i feia que s'aconseguissin llicències d'importació de
manera fraudulenta.

àCupos. Quantitat de matèries primeres o energètiques

que concedia l'Estat a determinades empreses perquè
funcionessin. De vegades, els funcionaris que s'encarregaven
d'atorgar-los, i alguns empresaris (que declaraven tenir
empreses que no existien), els venien al mercat negre.

La intervenció de l'Estat en la producció i la distribució de

béns, també va dur a la manca d'aliments, al seu
racionament i a l'existència d'un mercat negre en què els productes es venien a uns
preus molt més alts que els fixats oficialment.
A tot plegat, cal afegir-hi, com a causa de distorsió econòmica, els intents conscients i
deliberats de desindustrialitzar Catalunya i el País Basc, territoris que els vencedors
consideraven políticament desafectes i socialment perillosos. El mateix Franco va
assenyalar aquest objectiu l'any 1944, en afirmar que calia «descongestionar las
grandes y peligrosas concentraciones industriales de Vizcaya y Barcelona». Així, al
principi, la creació de fàbriques noves només s'autoritzava si s’instal·laven fora de
Catalunya, i fins i tot a la dècada de 1940 es va obligar algunes empreses catalanes a
traslladar-se a altres indrets d'Espanya.

No tothom, però, va patir de la mateixa manera els efectes de la depressió econòmica.

A més de les persones dedicades a l'estraperlo i del funcionariat corrupte, bastants
empresaris es van beneficiar de la posada pel règim, gràcies a l'abolició dels sindicats,
a la prohibició del dret de vaga o a la afiliació obligatòria al sindicat vertical. En
aquestes condicions, la classe treballadora va haver de resignar-se al deteriorament de
les seves condicions de vida, sobretot a la baixada real dels salaris, que van retrocedir
fins al nivell de 1913, tot i l'augment constant dels preus.

La baixada real dels salaris explica dos aspectes socioeconòmics característics de

l'època de la dictadura franquista:
• L'augment del marge de beneficis de les empreses,
malgrat la caiguda de la productivitat.
• L'oferta de llocs de treball, ja que els empresaris van
preferir augmentar el nombre de treballadors, cosa que
els resultava barata, més que no pas renovar la
maquinària, que era molt difícil d'obtenir i molt cara. Un
dels sectors que van mantenir la maquinària envellida i
obsoleta va ser el tèxtil català. Així, per exemple, l'any
1960 el 52 % de la maquinària d'aquesta indústria tenia
més de quaranta anys, i dins d'aquest percentatge, gairebé més d'una tercera
part de la maquinària era del segle XIX.
En conclusió, doncs, podem establir que l'època de l'autarquia va suposar un increment
de les desigualtats socials, un empobriment general de la majoria de la població, una
administració pública progressivament corrupta i una manca d'estímul per al progrés
de la producció industrial.

La dècada de 1950
Entre el 1951 i el 1957, Espanya va començar a recuperar la situació econòmica del
1935. Tot i que el règim no va abandonar l'autarquia de manera explícita, sí que va
suprimir algunes mesures intervencionistes, com ara la cartilla de racionament (1952).
Això, juntament amb la fi de l’aïllament internacional i l'inici de l'ajut nord-americà,
amb els préstecs de 1949 i 1950 i el pacte de Madrid de
1953, va permetre un creixement econòmic moderat
gràcies, també, a la recuperació de les importacions i de
les exportacions. Les mobilitzacions socials i obreres
espontànies de protesta per la carestia de la vida, com
per exemple les que van tenir lloc a Catalunya el 1951 i al
País Basc el 1957, van permetre arrencar millores
salarials, que al seu torn van incrementar lleugerament
la demanda interior.

El creixement econòmic de la dècada de 1950, però, no

va ser equilibrat, i va tenir dues conseqüències: d'una
banda, un augment important de la inflació arran dels
increments salarials, que repercutien immediatament en
l'augment dels preus; de l'altra, el pagament de les importacions, cada vegada més
nombroses i cares, que feia disminuir les reserves de divises de l'Estat fins a arribar
pràcticament, pels volts del 1957, a la insolvència, situació que va plantejar la necessitat
urgent d'un pla d'estabilització. L'alternativa era no retornar els préstecs internacionals
i restablir el sistema de racionament.

Durant aquest període, l'economia catalana encara depenia força de la indústria tèxtil
i tenia una productivitat i un nivell tècnic força endarrerits.

2.2.De l’expansió a la crisi (1959-1975)

A continuació exposem els canvis econòmics que va experimentar Espanya durant la
dècada de 1960, que es poden agrupar en tres blocs: les conseqüències del Pla
d'Estabilització (1959-1962), amb l'anomenat milagro español (1963-1973); les raons
que expliquen aquest creixement econòmic i, finalment, els motius de la crisi del final
de la dictadura franquista (1973-1975).

L’expansió econòmica (1959-1973)

Tot i la tímida recuperació dels anys cinquanta, al final d'aquella dècada la situació
econòmica d'Espanya era força preocupant. Així, per exemple, el 1959 Espanya es
podria haver quedat sense petroli per manca de diners públics per pagar-lo. Davant
d'aquesta situació, ja el 1957 Franco incorporà al govern un grup de tècnics experts en
economia, els anomenats tecnòcrates, molts dels quals estaven vinculats a la institució
religiosa Opus Dei. Els més destacats van ser Mariano
Navarro Rubio, ministre d'Hisenda, i Alberto Ullastres,
ministre de Comerç, els quals van preparar el Pla
d’Estabilització i Liberalització de 1959.

Aquest pla, ideat sobretot per l'economista català Joan

Sardà i Dexeus, tenia dos grans objectius: aturar la
inflació, és a dir, estabilitzar els preus i els salaris, i
liberalitzar el sector exterior, és a dir, deixar importar
capitals i donar més llibertat per a les importacions i les
exportacions. Arran d'aquest pla també es va devaluar la
pesseta (1 dòlar equivalia a 60 pessetes) i es va impulsar
una tímida reforma fiscal. A més, Espanya va aconseguir
l'ajut de l'FMI (Fons Monetari Internacional) i de l'OECE (Organització Europea de
Cooperació Econòmica).

Bàsicament, doncs, el Pla d'Estabilització consistia en la modificació de l'autarquia i en

l'establiment de les bases per convertir progressivament l'economia espanyola en un
sistema capitalista clàssic.

Tanmateix, tots aquests plans es van dur a terme perquè la situació econòmica, com a
conseqüència de l'aplicació de l'autarquia, era absolutament desastrosa, i no pas per
voluntat o iniciativa de Franco. El dictador més aviat se'n va malfiar, ja que aquesta
política anava contra els seus principis ideològics, i només va acceptar-la a contracor
davant de l'amenaça de fallida de l'Estat i de la insistència enèrgica dels nous ministres.

Durant els primers mesos, els resultats del Pla d’Estabilització van ser força negatius:
la productivitat de les empreses va caure, els sous dels treballadors van baixar en
termes reals, el cost de la vida va augmentar i el nombre de persones aturades es va
incrementar (durant l'any 1959, es va passar de 91.000 aturats a 200.000).

En aquestes condicions alguns sectors industrials van començar a fer un esforç per
exportar amb l'objectiu de
col·locar els seus excedents. La
manca de demanda interior, a
causa dels sous baixos, feia que
els productes que no es venien
s'acumulessin als magatzems de
les fàbriques.

Però els efectes positius del Pla

d'Estabilització es van començar a
notar a partir del 1961, any en què
va començar una etapa d'expansió econòmica sostinguda, força espectacular a partir
del 1963.
Catalunya en va sortir força beneficiada. Durant la segona meitat de la dècada de 1960,
moltes fàbriques es van traslladar de l'àrea de Barcelona als municipis propers del Baix
Llobregat, del Vallès Oriental i del Vallès Occidental, i també a Tarragona i a Girona, on
es van crear noves fabriques. L'any 1975, el sector més important de la indústria
catalana era el metal·lúrgic, seguit del tèxtil, el químic i el de la construcció. La
diversificació industrial a Catalunya ja era un fet.

Les causes de l’expansió econòmica

En el conjunt d'Espanya, a la dècada de 1960 el producte industrial va créixer prop del
160 %, i la renda per càpita es va multiplicar gairebé per vuit. Espanya va passar a ser
un país industrialitzat, i a Catalunya va augmentar i es va diversificar considerablement
la indústria. A continuació expliquem les raons d'aquest creixement.

Per crear de nou o desenvolupar una indústria, calia tenir prou diners, és a dir, un
finançament suficient per construir les instal·lacions, comprar les màquines i pagar la
mà d'obra fins que l'empresa nova tingués beneficis. És evident, però, que els recursos
econòmics disponibles a Espanya i els productes que es podien exportar per obtenir
aquest finançament (matèries primeres, fonts d'energia, etc.), a la dècada de 1960 no
eren suficients, ja que la balança de pagaments presentava dèficit. Calia, doncs, buscar
alternatives. Aquestes alternatives van ser el turisme, les inversions de capital
estranger i l'exportació de mà d'obra.

àBalança de pagaments. Diferència entre les transaccions econòmiques d'un país

derivada dels costos de les importacions i els ingressos de les exportacions. Es
consideren separadament: la diferència entre les importacions i les exportacions de
mercaderies (balança comercial); la diferència entre els ingressos i les despeses dels
serveis, com ara el turisme, les assegurances, les transferències, etc. (balança de
serveis), i la diferència entre les inversions de capital estranger al país i les de capital
propi a l'estranger (balança de capitals).
àDèficit. Diferència negativa en la balança de pagaments d'un país, La diferència
positiva s'anomena superàvit.

L'expansió sostinguda de l'economia dels països occidentals des del 1958 propicià que
vingués a Espanya, sobretot a les costes, un nombre creixent de turistes estrangers,
fenomen directament relacionat amb la forta devaluació de la pesseta provocada pel
Pla d'Estabilització. Les divises, és a dir, els diners aportats pel turisme, van ser una de
les fonts de finançament més importants del desenvolupament espanyol.

A més, el fet que a Espanya hi hagués una dictadura que reprimia el moviment obrer,
que no hi hagués dret de vaga, que la mà d'obra fos més barata que a l'estranger i que
es paguessin menys impostos, va atreure el capital de les empreses estrangeres. En
una època d'expansió generalitzada, Espanya era el país idoni per invertir i obtenir bons
beneficis.
També va contribuir al creixement econòmic espanyol l'exportació de mà d'obra. La
situació expansiva a Europa oferia, en alguns països, molts llocs de treball que no eren
coberts pels seus habitants, la qual cosa, tal com hem
assenyalat quan parlàvem de l'evolució demogràfica,
va estimular molts espanyols a anar a treballar a
l'estranger. D'aquesta manera, la dictadura franquista
aconseguia un doble objectiu: els treballadors
espanyols a l'estranger enviaven part del seu sou als
familiars que s'havien quedat a Espanya, i, alhora, es
reduïa l’índex d'atur del país.

Una altra causa de l'expansió econòmica d'Espanya

van ser els plans de desenvolupament impulsats pel govern franquista. Aquests plans
consistien bàsicament a invertir diners estatals per condicionar un seguit d'espais, que
es dotaven d'infraestructures (carreteres, aigua, enllumenat, etc.), per instal·lar-hi
indústries. Aquests espais de nova creació van ser anomenats polígons industrials o
pols de desenvolupament. El sòl d'aquests polígons era relativament barat, amb la qual
cosa s'estimulaven la inversió pròpia i l'estrangera per establir-hi indústries. A
Catalunya, van tenir una gran importància el polígon industrial de la Zona Franca de
Barcelona i el polígon petroquímic de Tarragona.

La crisi (1973-1975)
L'expansió econòmica dels anys seixanta, però, es va aturar a partir del 1973, a causa
d'una crisi que tenia causes externes (l'augment del preu del petroli de 4,6 dòlars per
barril a 11,92 dòlars); però la situació política peculiar que vivia Espanya, amb Franco
en ple declivi físic, va complicar la situació.

El primer factor de la crisi fou la inflació, que el 1973 va arribar al 10,6 %, i el 1975, al
18,7 %. El segon factor va ser la caiguda de la relació d'intercanvis, que va provocar un
dèficit important de la balança comercial (de 3.500 milions de dòlars el 1973, a 7.000
milions el 1975). El tercer factor va ser l'augment del dèficit pressupostari, originat
perquè l'Estat tenia més despeses que ingressos.

Aquesta situació, a més, es va agreujar per l'enduriment final del règim i la per pressió
reivindicativa de sectors importants de la societat. De fet, els darrers anys de la
dictadura franquista la societat espanyola havia canviat força; en canvi, el règim s'havia
mantingut immòbil. Això va fer que principis ideològics del franquisme quedessin
deslegitimats davant les noves circumstàncies socials i internacionals.

3.Transformacions socials
3.1.La vida quotidiana
Com és natural, la vida quotidiana de les persones
durant el franquisme depenia de la seva classe social
i de la seva vinculació amb els vencedors o els
vençuts. Tanmateix, la majoria dels espanyols van
viure els primers anys del franquisme sota dues
amenaces col·lectives: la a la repressió i la fam.
Tot i que el franquisme havia proclamat que ningú que no estigués involucrat en delictes
de sang no havia de témer res, la realitat era molt diferent i molta gent era detinguda
per haver manifestat simpaties pels republicans o haver participat en alguna institució
política o sindical o, simplement, per haver fet públiques opinions a favor de la
República. A més, les denúncies podien ser anònimes i no havien de ser provades per
tal que les autoritats procedissin a la detenció de qualsevol persona sense cap mena de
garantia. Aquesta situació es va suavitzar a partir de la dècada de 1960 tot i que
l'arbitrarietat de la repressió política va ser una constant durant tot el règim.

La por
Una de les prioritats privades de la població en els primers anys de la postguerra
-especialment en les antigues zones republicanes- va ser la reconstrucció del nucli
familiar, en la qual les dones van tenir un paper rellevant. Ara bé, aquells membres de
la família que podien ser objecte d'algun tipus de
represàlia, o bé fugien a la muntanya –on la vida era
pràcticament impossible- o bé es refugiaven a casa
d'algun familiar. Això provocava una tensió
constant dins de les famílies ja que, quan algú era
descobert, tots els membres de la família eren
detinguts.

A partir de la dècada de 1960, a mesura que el

turisme i l'expansió econòmica transformaren la
societat espanyola, en alguns ambients urbans es va anar perdent la por inicial que
havia generat el franquisme.

Fam i feina
L'altra obsessió de la majoria dels espanyols durant els primers vints anys del
franquisme va ser l'obtenció de queviures i d'energia per coure el menjar i escalfar-se
a l'hivern. La carestia d'aliments es va aguditzar a partir de
l'esclat de la Segona Guerra Mundial (1939-1945). Encara
que les autoritats marcaven els preus al consum i van
organitzar un sistema de racionament, la corrupció del
règim va fer que, de seguida, alguns
acaparessin els articles de primera
necessitat i els venguessin a preus
molt superiors als taxats. Va ser el
fenomen conegut popularment com a estraperlo. Gairebé mai no
es va detenir ningú per practicar-lo.

A més, les condicions laborals dels treballadors havien empitjorat

molt i totes les conquestes socials assolides durant la República
van ser eliminades. Tothom treballava moltes hores, ja que la
jornada laboral «oficial» era de 48 hores a la setmana, però a la
pràctica tothom les allargava dues i tres hores més al dia per
poder cobrir –i encara amb moltes dificultats-, les necessitats
bàsiques. Per si no n’hi hagués prou, i encara que els empresaris
no podien despatxar obrers amb arguments econòmics, sí que ho podien fer quan els
convenia per motius polítics. N'hi havia prou amb qualsevol acusació de lideratge o
d'haver participat en un aldarull lleu o protesta per ser acomiadat immediatament.

Malgrat que a partir del Pla d'Estabilització la legislació laboral va permetre una certa
protecció dels llocs de treball, la possibilitat de ser acomiadat sense cap dret per motius
polítics va ser vigent fins al final del franquisme. Per a la majoria dels homes, la major
part de la seva vida quotidiana de dilluns a dissabte l'ocupava la feina.

La socialització de la vida quotidiana

Durant els primers vint anys del franquisme, la vida privada es va transformar d'acord
amb els plantejaments polítics i ideològics imposats pel nou règim. De manera
voluntària o bé imposada, l'Església va ser l'encarregada d'estructurar i difondre el
retorn a valors tradicionals. Així, durant la dècada de 1940 i 1950 van ser molt
nombrosos els actes religiosos de masses (santes missions, novenes, peregrinacions,
festes patronals, entronitzacions, etc.) a través dels quals es preconitzaven uns rols ben
definits per als homes i per a les dones en el si d'una família tradicional. Als homes
se'ls assignava la defensa dels costums cristians i a les dones, la gestió i el suport de la
llar.

A partir del Concili Vaticà II (1961-1965) es va produir un canvi en determinats sectors

de l'Església que en alguns casos van potenciar i impulsar el canvi cap a la lluita pels
drets humans i la reconciliació entre els espanyols. Aquest canvi va ser especialment
important a Catalunya i a Euskadi i també a les ciutats més populoses i industrials.
Precisament per la seva influència i prestigi, el canvi d'actitud dels sectors cristians va
contribuir a la legitimitat de la lluita antifranquista.

L’oci
Durant els primers vint anys del franquisme, les possibilitats d'oci de la major part de
la població van ser més aviat escasses. Al voltant de la ràdio es va crear un espai
d'integració de la població, ja que la gent
necessitava escapar d'una realitat dura i
intentar reconstruir una quotidianitat que fes
oblidar la guerra.

Per a molts ciutadans i ciutadanes -especialment

per a aquells que eren analfabets-, la ràdio va
constituir l'únic nexe amb la realitat exterior.
Els programes de varietats, els musicals i els
concursos eren els més habituals. També hi
havia programes religiosos, com el del padre Venancio Marcos, a través dels quals
s'expandia l'adoctrinament religiós.
Cal dir, però, que l'impacte socialitzador més important va venir de la mà dels serials
radiofònics. Un dels creadors de serials més importants de l'època va ser Guillermo
Sautier Casaseca. Els personatges dels serials sovint feien referència a la reconciliació
de les diverses classes socials i entre famílies escindides per la guerra. En totes les
situacions plantejades, les diferències quedaven solucionades al cap de centenars
d’emissions, amb el casament dels protagonistes.

A partir de 1960, amb la fi de l'autarquia i de

l'aïllament i, sobretot, a partir del
desenvolupament econòmic i de l'entrada
massiva de turisme, la situació social va
canviar. El cinema, el teatre, la televisió i una
major permissivitat controlada, i també
l'augment de les possibilitats de
desplaçament gràcies al Seat 600, van
diversificar les opcions d'oci dels espanyols.

3.2.Una societat urbana

Un dels factors de modernització de la societat espanyola durant la dictadura franquista
va ser el flux irreversible d'habitants del camp als nuclis urbans. Si utilitzem com a
criteri quantitatiu el que considera que un municipi és rural si hi viuen menys de 2.000
habitants, semi urbà si en té de 2.000 a 10.000, i urbà si hi
viuen més de 10.000 persones, entre el 1950 i el 1970 a
Espanya van disminuir els municipis rurals i semi urbans i
s'incrementaren els municipis urbans.

L'expansió de les ciutats espanyoles es va caracteritzar per

la manca de planificació, fet que va comportar una
degradació important dels centres històrics i un
creixement desordenat i sovint de mala qualitat de la
perifèria. A més, cal tenir en compte que l'any 1970 hi havia
censades, a la perifèria de les ciutats, 111.286 barraques (en
realitat n'hi havia moltes més), exponent màxim d'una de
les xacres socials que el model de creixement no havia
aconseguit eradicar.

El predomini de la societat urbana, juntament amb el

retrocés del col·lectiu jornaler i l'expansió d'una classe
d'agricultors mitjans orientats al mercat, va comportar un dels canvis socials més
importants de la història contemporània d'Espanya: la dissolució del bloc de poder
format per la coalició d'interessos financers, agraris i burocràtics que havia constituït
l'oligarquia formada a mitjan segle XIX, i que va ser una de les bases socials dels
revoltats a la Guerra Civil.

3.3.El canvi de l’estructura de classes socials i de la mentalitat

A més del procés d'industrialització, l'augment d'ocupació en el sector serveis i la
urbanització, altres canvis socials importants que van tenir lloc durant la segona meitat
de la dictadura franquista van ser la modificació de l'estructura de classes al camp,
l'especialització de la classe obrera i el creixement de la classe mitjana.

En el món rural, el canvi social es va caracteritzar per un descens dràstic del nombre de
jornalers (de 2 milions el 1950, van passar a ser menys de 700.000 el 1975), l'accés a la
propietat dels arrendataris i la pèrdua de prestigi i de pes global en l'economia dels
terratinents.

Cal destacar també el canvi de mentalitat dels jornalers, molts d'ells especialitzats en
la utilització de maquinària i amb uns sous més elevats, els quals, al final de la dictadura
franquista, ja no esperaven un canvi revolucionari que els solucionés els problemes,
perquè en part ja els tenien resolts, amb l'excepció dels d'algunes zones d'Andalusia i
Extremadura. Pel que fa als
arrendataris, havien adquirit més
influència social i estaven més
pendents de l'evolució dels preus
dels productes que no pas d'una
hipotètica revolució social.

Aquesta nova situació social al

camp espanyol, va ser una de les causes que la transició política de la dictadura
franquista a la democràcia fos pacífica, ja que el nou règim no es va haver d'enfrontar,
com en l’època de la República, a una tensió generalitzada al camp, ni va haver d'aplicar
amb urgència una reforma agrària.

Als nuclis urbans, s'incrementà el nombre de treballadors de la indústria i del sector

serveis, que gairebé van duplicar els efectius entre el 1950 i el 1970; a més, la
qualificació d'aquests treballadors va augmentar ràpidament. Fins al 1960, els nous
obrers procedents del camp van passar de ser jornalers rurals a treballar de peons de
la construcció o en la indústria. A partir del 1960, en canvi, es va donar un augment de
l'especialització.

També, aprofitant l'escletxa que oferia la Ley de Convenios Colectivos de 1958, la

classe treballadora va anar perdent la por al règim i va començar a participar en les
reivindicacions de millores salarials.

El moviment obrer també va canviar de mentalitat en aquest període. Així, de ser una
classe que abans de la guerra s'aglutinava majoritàriament al voltant de la CNT i que
tenia un esperit insurrecte, va passar a organitzar-se al voltant de les clandestines
Comissions Obreres, sindicat que es caracteritzava per la demanda de millores salarials
i per la reivindicació de drets sindicals i democràtics. Tot i l'augment de la conflictivitat
laboral en el període final de la dictadura franquista, el tarannà reformista del moviment
obrer va fer que la classe mitjana deixés de veure el proletariat amb la por que el règim
franquista fomentava per justificar la dictadura.

Finalment, pel que fa a la classe mitjana, es va donar un increment quantitatiu i un

canvi qualitatiu. Així, la nova classe mitjana, sorgida de les activitats econòmiques de
les grans empreses, el mercat i els serveis, i integrada per quadres superiors, venedors,
empleats d'oficina o tècnics mitjans, va augmentar, mentre que els components de la
vella petita burgesia, és a dir, petits empresaris fabrils o comercials, treballadors
independents, rendistes modestos o artesans, van disminuir. La nova classe mitjana
tenia una mentalitat molt més oberta i dinàmica i, incentivada per la realitat de la
competència i l'acceptació del mercat capitalista, no va experimentar la fragilitat
econòmica característica de la vella petita burgesia, que de seguida s'espantava davant
les situacions conflictives.

3.4.La condició femenina

La dictadura franquista va comportar, per a la dona, el retorn al sistema de valors
tradicionals masclistes i la pèrdua de tots els drets i avenços aconseguits durant la
Segona República. Els enunciats ideològics eren prou clars: en el nou règim, la dona
havia d'estar sotmesa a l'home, de qui era subalterna, i la seva
funció principal havia de ser la maternitat i la cura dels fills i
de la llar. Aquesta mentalitat, procedent del falangisme i del
tradicionalisme, es va mantenir inalterable durant tota la
dictadura en un seguit de mesures legals, laborals i educatives
que van contribuir a ressituar la dona en el seu paper més
tradicional i domèstic.

Des del punt de vista legal, es va derogar el divorci i es va

prohibir l'ús dels anticonceptius. També es van suprimir els
avenços que havia legislat el Parlament de Catalunya en matèria
de dret matrimonial. La dona casada era representada pel
marit, a qui havia d'obeir i de qui necessitava un permís escrit
per poder treballar fora de casa. La reconsideració del delicte
d'adulteri, que només es castigava si el cometia la dona, va ser
la manifestació extrema del masclisme.

Pel que fa a l'educació, la dictadura va prohibir la coeducació i imposà l'ensenyament

de les tasques de la llar (cuina, economia domèstica, etc.) i de labors (confecció,
costura...) per acostumar la dona, de ben petita, al que considerava el seu paper clàssic
de mestressa de casa.

La legislació laboral, per la seva banda, dificultava l'accés de les dones al món del
treball. Una dona podia ser acomiadada si es casava, tenia un sou inferior al dels
homes, un home perdia el dret al plus per càrregues familiars si la seva dona cobrava
un salari, i s’impedia que les dones treballessin en l'Administració pública (una dona
no podia exercir de fiscal, de jutgessa, d'inspectora de treball, de diplomàtica ..).
De fet, la situació econòmica d'Espanya, especialment durant la postguerra, feia
necessari que la dona treballés, sobretot si era de classe obrera, amb la qual cosa va
continuar sofrint l'explotació de la doble jornada.

A la dècada de 1960, es van

modificar alguns aspectes de la
legislació franquista pel que fa a
les dones solteres, i es va
acceptar de nou la coeducació a
l'escola pública arran de la Ley
General de Educación. El
nombre de noies que estudiaven
batxillerat va arribar al 45 %, i les
dones van anar accedint a poc a
poc a l'ensenyament
universitari (l'any 1972, només
el 36 % dels estudiants espanyols
eren dones).

Arreu d’Europa, la dècada de

1960 marca l’inici d'un auge de les reivindicacions feministes, gràcies a la progressiva
liberalització de costums i d'actituds. A Catalunya s'organitzen algunes de les primeres
assemblees de dones, impulsades per militants de partits d'esquerra vinculades a la
lluita antifranquista. Així, el 1965 es va celebrar a Barcelona la Primera Assemblea
General de Dones, en què es va constituir el Movimiento Democrático de Mujeres, que
agrupava dones de tot l'Estat.