Biografia

Antonio Machado Ruiz (Sevilla, 26 de juliol de 1875 – Cotlliure, 22 de febrer de 1939) va

ser un poeta espanyol, el més jove representant de la generació del 98. La seva obra
inicial, de tall modernista (com la del seu germà Manuel), va evolucionar cap a un
intimisme simbolista amb trets romàntics, que va madurar en una poesia de compromís
humà, d'una part, i de contemplació quasi taoista de l'existència, per una altra; una síntesi
que en la veu de Machado es fa ressò de la saviesa popular més ancestral
«parlava en vers i vivia en poesia»
L'any 1893 va publicar els seus primers textos en prosa en La Caricatura, una revista
publicada a Madrid durant 1892 i 1893. El seu primer viatge va ser a París, juntament amb
el seu germà Manuel Machado, per a treballar com a traductor d'espanyol per a la
Casa Garnier. A París coneix a dos poetes francesos que li introdueixen en la poesia, i poc
després publica l'any 1903 un conjunt de poemes al qual va anomenar ‘Soledades’ i que
va fer créixer la seva fama.
Va aconseguir un doctorat en filosofia i lletres en 1918 i va ser triat com a membre de la
Reial Acadèmia Espanyola. Quan va començar la guerra civil ell vivia a Madrid amb
la seva família. Donant suport al bàndol republicà, va haver de traslladar-se al poble
valencià de Rocafort, després a Barcelona, i finalment es va exiliar.

En 1936 pateix arterioesclerosi, úlcera i està quasi cec. Morirà poc després d'exiliar-se a
França, a Cotlliure, l'any 1939.
Context històric
La derrota d'Espanya en la guerra contra els Estats Units (1898) va portar amb si la
pèrdua de les últimes colònies en Llatí América del seu passat imperialista (Cuba, Puerto
Rico i Filipines). Això va provocar la decadència del país que va afonar a aquest en un
profund pessimisme.
Les tres etapes polítiques durant la vida d'Antonio Machado

REINADO D'ALFONS XIII (1902−1931): la societat es queda estancada igual que la

política en aquell sistema bipartidista, en el qual s'alternen el poder el partit conservador i
el liberal.

LA DICTADURA DEL GENERAL COSÍ DE RIVERA (1923−1930): no es van aconseguir

solucionar els problemes polítics i socials de fons. Torna al regnat Alfons XIII, fins al
moment en què s'implanta la República.

LA SEGONA REPÚBLICA (1931−1939): intentarà canviar el país i la dinàmica en la qual

estava immers, però trobarà tota classe de dificultats i problemes: les classes més altes
no volen una reforma que els arrabassi el seu poder i prefereixen seguir amb el sistema
tradicionalista, es dóna un desbordament popular... que va desembocar en la Guerra Civil
(1936−1939) que va ser la pitjor, solució ja que va enfrontar a espanyols entre si i va
provocar l'endarreriment d'Espanya que va durar fins al final de la Dictadura de Franco.

Es produeix l'auge de la burgesia, mentre que el proletariat continua vivint en una situació
pèssima acrescuda per la progressiva industrialització.
Naixen els moviments socials: moviments intel·lectuals regeneracionistes que, conscients
del retard d'Espanya, propugnen una sèrie de canvis culturals i materials perquè Espanya
reneixi de la crisi en la qual estava submergida i moviments proletaris d'ideologia
anarquista o socialista.
Comença l'exili de Antonio Machado

Al novembre de 1936, davant el setge de la capital d'Espanya, Antonio Machado es

trasllada a València.

De València es traslladarà, ja malalt, a Barcelona

A bord d'un comboi d'ambulàncies, en el qual van viatjar altres prestigiosos intel·lectuals la
nit del 22 de gener de 1939 la família Machado va abandonar la capital catalana. Després
de successiva parades, el 27 van arribar a Portbou “davant hi havia tota classe de
vehicles quasi encastats els uns en els altres, formant-se un tap que impedia tot avanç. Va
caldre fer un alt obligat en el camí, sense esperança de poder continuar”

Llavors tota la gent van sortir dels cotxes, dels camions i es van llançar a peu per les
vores de la carretera... Les dones, els xiquets en regirats grups, caminaven horroritzats.
Els Machado es van unir a la comitiva: “Antonio sempre resignat i silenciós contemplava a
la mare amb el seu fi i blanc pèl pegat a les temples per la pluja, que es lliscava pel seu
bell rostre com un clar vel de llàgrimes”. Per casualitat, a la frontera es troben amb
Corpus Barga, aquest va dir al comissari de policia que el poeta era de Espanya i que
estava xacrós, tan impossibilitat com la seua mare que li acompanyava”
Arribada al lloc de l'exili
En el propi cotxe del gendarme, mare i fill van baixar fins a l'estació de Cerbère, on es van
reunir amb la resta de la família, i en un vagó de tren van passar la primera nit a França,
el 28 van arribar a Collioure.
Perquè fuig Machado a un altre país

Antonio Machado fugia del Dictador Fancisco Franco ,Després de la revolta feixista, el
Govern va aconsellar a Machado que per la seva seguretat, tènia que anar-se, ja que
Antonio Machado, era republicà fins a la medul·la. Els seus escrits donen fe d'això:
“Amb les primeres fulles dels xops i les últimes flors dels ametlers, la primavera
portava a la nostra República de la mà. La naturalesa i la història semblen fondre's
en una clara llegenda anticipada o en un romanç infantil...”
El Machado que va arribar a Collioure era un home esgotat. L'amargor de la derrota, la
fugida, el fred, el col·lapse de la frontera, van agreujar les seves malalties.

Com se va adaptar al nou lloc d'acollida amb la seva familia.

La propietària de l'hotel, Pauline Quintana, els va acollir "com solia acollir, és a dir, sabent
que es tractava de refugiats, estava disposada a fer tot el possible per a alleujar les penes
que pogués.

La família de Machado va portar una vida discreta en Collioure. Eixia poc de l'hotel, la
mare mai, només alguns passejos curts. Més aviat al final del matí. Anaven a
la Placette que està al costat i d'ací feien un volt al barri per un caminet que circumda
l'hotel i que passa davant del cementeri. Parlaven del que passava a Espanya, que
l'havien perdut tots els llibres, tot els que s'havien emportat amb si, i deien que el que
sentien més que la roba., era la família les seues nebodes, primes, que estaven a
Rússia".

Un dia, Machado va baixar a la platja amb el seu germà José. Feia molt de vent: "Ens
encaminem a la platja . Allí ens asseiem en una de les barques que reposaven sobre
l'arena...Al cap d'un llac estona de contemplació em va dir assenyalant a les humils
casetes dels pescadors: 'qui pogués viure ahí, lliure ja de tota preocupació. Després es va
alçar amb gran esforç i caminant treballosament sobre la movedissa arena, en la qual
s'afonaven quasi per complet els peus, vam emprendre el retorn en el més profund
silenci".

Cal afegir que Antonio Machado, la seva mare, el seu germà José i la dona d'aquest van
arribar a Collioure desproveïts de tot, només amb un paraigua per a aixoplugar-se els
quatre. Així doncs, Machado va acabar els seus dies sense res que li pertanyés, sense
llegir quasi i això que havia sigut tota la seva vida, ni escriure. L'equipatge de la família va
quedar abandonat en algun punt entre Figueres i la frontera, a més de la roba i estris
personals, en una maleta anava un manuscrit del poeta.
Mort de Machado

Un dia Machado no va baixar el menjador, tenia bronquitis. Va estar quatre dies

molt agitat i inquiet. A vegades se li sentia dir: 'Adéu, mare, adéu, mare!' que estava molt
a prop en un altre llit, no li sentia perquè estava sumida en un coma profund. Va morir el
22 de febrer de 1939, la seva mare, tres dies després.

L'enterrament de Machado va ser l'endemà. Van assistir tots els exiliats espanyols que
estaven en Collioure, també algunes autoritats republicanes espanyoles. El taüt va ser al
cementeri embolicat en la tricolor republicana i dipositat en un buit del panteó d'una
família del poble. Uns anys més tard, el poeta i la seva mare, en un taüt de zinc, van ser
traslladats a la tomba definitiva en un terreny cedit per a l'ajuntament.

Valoració personal

Després d'acabar i analitzar aquest treball sobre el relat de la Guerra civil espanyola i de
l'èxode d'un exiliat espanyol, m'he sentit trist i alhora incomode. .

Els exiliats es van salvar de la guerra però crec que molts d'ells no hauran pogut superar
aquell terrible viatge tan trist, deixant-lo tot arrere, sense saber el que es trobarien darrere
de les fronteres i pitjor fins i tot no saber quan podrien tornar.

també comentar que la majoria dels ciutadans exiliats a França, van acabar en camps de
refugiats on no hi havia menjar, ni roba ni productes de neteja i molts van morir en
situacions inhumanes.

Mai m'agradaria passar per una situació com aquesta on les persones han de fugir
forçosament de les seves pròpies llars, del que han aconseguit amb el seu esforç i deixar-
lo tot, sense dret a res.