1r de Grau de Primària - Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de L’Esport.

Blanquerna (FPCEE). Universitat Ramon Llull

“Va de Mestres” – Jaume Cela i Ollé i Juli Palou i Sangrà

Seminari

Jordi Berengué Roset-1r de Grau de Primària (Grup Tarda)

28 d’octubre de 2010
ÍNDEX

1.-Anàlisi dels autors, de l’estil i del context...................................................... 3

1.1.- Trajectòria professional dels autors en el seu context social, cultural i

escolar....................................................................................................... 3

1.2.-Intencionalitat dels autors i destinataris........................................ 5

1.2.1- Intencionalitat dels autors................................................... 5

1.2.2.- Destinataris......................................................................... 5

1.3.- Característiques de l’estil literari.................................................. 6

2.- Cinc fragments que m’han interpel·lat........................................................ 8

3.- Valoració crítica i conclusions..................................................................... 13

2
1.-Anàlisi dels autors, de l’estil i del context

1.1- Trajectòria professional dels autors en el seu context social, cultural i escolar.

JAUME CELA I OLLÉ (Barcelona -1949).

Mestre, pedagog i escriptor català.

De ben petit li agradava molt llegir llibres i anar al cinema. Així va néixer la
seva afecció pel setè art, especialment pels melodrames i les pel·lícules de suspens.
També es va afeccionar a llegir novel·les i tot tipus de “tebeos”.

Va treballar en una casa d'assegurances fins el divuit anys. Va treballar cinc anys
al Camp de la Bota, a les escoles Castell de les Quatre Torres i Manuel de Falla, alhora
que iniciava els seus estudis de batxillerat. Uns anys més tard, va començar a estudiar
magisteri.

La següent destinació va ser l'escola Babar de Badalona, una petita escola

privada on va trobar un ambient acollidor i amable.

Acabada la carrera de Magisteri, va demanar de tornar a la Mina, on va

romandre quatre cursos. Després va treballar a l'escola Torrent d'en Melis.

Posteriorment, va deixar la docència directa durant un temps per entrar a formar

part de l'equip de Rosa Sensat. El més remarcable d'aquest període per a ell va ésser el
fet de viure intensament l'inici de la constitució de la Federació de Moviments de
Renovació Pedagògica.

Actualment treballa al CEIP Escola Bellaterra, l'Escoleta, on compagina, des del

setembre de 1991, la tasca de direcció del centre amb les classes.

A més a més, participa molt activament en la Junta Rectora de l'Associació de

Mestres Rosa Sensat i en la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de
Catalunya. Col·labora en diferents revistes i diaris sobre temes educatius. També forma
part del consell de lectura de Cavall Fort.

Al llarg de la seva trajectòria professional, la seva obra ha estat guardonada amb

diversos premis:
- Ciutat d'Olot (1991) per Un cas com un piano.
- Rosa Sensat de Pedagogia (1992) per Amb veu de mestre, conjuntament amb Juli
Palou.
- Marià Vayreda (1995) per Xerraires impenitents.
- Premi de novel·la El Vaixell de Vapor (1997) per Hola, Pep! i el Folch i Torres
(1997) per Quin parell!.

Altres obres seves, igualment reconegudes, han estat finalistes de diversos premis;
així, La visita de la Dama ho va ser del Gran Angular (1994); Una troballa sorprenent,
del Folch i Torres (1987), i Com una joguina trencada, del premi Columna jove (1993).
Va de mestres (2004)

3
JULI PALOU SANGRÀ (Barcelona 1954)

Mestre i professor universitari, pedagog i escriptor català.

És llicenciat en filosofia i en filologia catalana i doctor en Filosofia i Ciències de

l’Educació (2002). La seva tesi va merèixer el Premi Especial de Doctorat. Va rebre el
Premi de Pedagogia Rosa Sensat l’any 1992 i el Premi Alexandre Galí de Pedagogia, el
2004.

Té una llarga experiència com a mestre i com a formador de mestres.

Actualment és professor titular del Departament de Didàctica de la Llengua i la
Literatura de la Universitat de Barcelona. Professor de diversos màsters i director de
tesis doctorals que centren els seus objectius en l’aprenentatge de llengües.

La seva tesi doctoral tracta sobre les representacions i les actuacions dels
docents en relació amb l’ensenyament de la llengua oral. L’interès per relacionar allò
que fan els docents amb allò que pensen continua encara vigent en les recerques en les
quals es troba implicat actualment.

A nivell recerca, forma part des dels seus inicis del grup de recerca
Plurilingüisme i Aprenentatge de Llengües (PLURAL). Com a membre del grup ha
realitzat un nombre considerable d’estudis sobre les representacions i actuacions dels
docents en relació amb l’aprenentatge de llengües en entorns plurilingües.

En els darrers anys, dins del marc de la recerca de PLURAL, ha actualitzat les
propostes fetes des de l’anàlisi del discurs i, d’una manera especial, des de l’anàlisi del
discurs en interacció.

Els seus interessos de recerca actuals es mouen en la direcció que acabem

d’apuntar i, en concret, en les possibilitats que ofereixen per a la formació el que
s’anomenen textos reflexius. En concret, l’atenció personal i del grup de recerca se
centra en els diaris i en els relats de vida lingüística.

Parlar d'en Jaume Cela fa inevitable esmentar la seva amistat amb Juli Palou.
Ambdós autors van guanyar, l’any 1992, el Premi Rosa Sensat de Pedagogia amb el
llibre Amb veu de mestre.

4
1.2.-Intencionalitat dels autors i destinataris.

1.2.1- Intencionalitat dels autors

La intencionalitat dels autors queda ven palesa a l’inici del llibre, com es veu en
el següent fragment “...gosem adreçar-nos a tu per mostrar-te alguns dels fruits de la
nostra experiència, per fer-te uns quants suggeriments i per desitjar-te, sobretot, que
siguis tan feliç com nosaltres ho som, malgrat tots els malgrats, en l’exercici de la feina
que has decidit iniciar.” “Hem treballat durant molts anys de mestres. Hem estat a
l’aula amb alumnes de gairebé totes les edats, des del cicle inicial fina a la universitat.
I ens agradaria (ho confessem aquí per primera vegada) contaminar-nos del clima de
les aules fins que ens arribi la jubilació. Si hem de ser sincers, ens agradaria sentir-nos
mestres fins que ens toqui passar a l’altra riba guiats per la mà de la Desconeguda”
(Pàg. 10)
D’aquest fragment se’n desprèn que fruit de la seva experiència i de l’estudi, els autors
escriuen un llibre dirigit a acompanyar als nous mestres.

La intencionalitat dels autors també està explícitament definida al epíleg del

llibre quan hi llegim “ Els autors passen revista als punts més destacats de l’exercici
d’aquesta professió tan apassionant i complexa, analitzen quins són els elements que
han d’estar presents en tota acció educativa, segui quin sigui el marc social on aquesta
estigui situada.”

Al llarg del llibre trobem altres referències on es veu la intencionalitat dels

autors, a tall d’exemple, “En realitat el que pretenem és acompanyar-te, ser al teu
costat ara que com a mestre et començaràs a contaminar de la vida de l’aula.” (Pàg. 11)
“Bé estimada mestra o estimat mestre, hem arribat al final de les nostres reflexions”
“Ens conformaríem si t’hem desvetllat unes quantes preguntes que no t’havies formulat
abans “ (Pàg. 127)

1.2.2.- Destinataris

Ja només amb el títol, Carta als mestres que comencen, els autors ens defineixen
clarament qui són els seus destinataris, els mestres que comencen. Això queda ben
definit en molts paràgrafs de la carta per citar algun exemple: “Pensa, estimada mestre,
estimat mestre” (Pàg.90) , i també “ara bé, estimada mestre, estimat mestre” (Pàg. 110)

A l’inici del llibre amplia més el nombre de destinataris de l’obra quan apunta
“Aquest llibre és sobretot, el que el títol indica: una carta que els autors adrecen a
totes les persones que volen fer de mestre “ y segueix “ la lectura d’aquest llibre és
molt recomanable per als mestres amb experiència i per a totes les persones
interessades en l’educació”

5
1.3.- Característiques de l’estil literari.

L’estil literari del llibre és la carta. Hi ha uns emissors ben definits (els autors) i
uns receptors (el mestres), està escrita en primera persona del present d’indicatiu
(singular i plural).

El llenguatge utilitzat és pla i directe, tot el text està farcit d’exemples que així
ho demostren: “Esperem i confiem en els companys i companyes de l’escola”” Esperem
i confiem en la famílies””Els agraïm que ens permetin compartir les persones que més
s’estimen i els demanem que ens deixin actuar segons la nostra manera d’entendre i
viure el món i les seves relacions” (Pàg. 68)

Les expressions i el llenguatge són força col·loquials i en molts moments

informals, es veu clarament quan utilitzen expressions com ara “El que avui succeeix, el
que és mes rellevant, es que els canvis corren com si portessin un coet enganxat al cul”
(Pàg.83) o “Beneïda capacitat, a fe” (Pàg. 71)

El text, vist com un conjunt, sembla la suma d’experiències o vivències dels

autors o del seu entorn més proper. El capítol 9, Ens ho ha explicat, gira al voltant de
l’experiència que un mestre amic dels autors va tenir un dia a classe amb la “taula
xerraire”, una taula estava escrita per algun alumne, en aquell moment al mestre li
sorgeix el dubte de si aprofitar la situació per fer una xerrada sobre respecte i ètica
social, o simplement passar-ho per alt i donar classe.

En molts moments els autors del llibre donen consells, aquests sembla clar que
sorgeixen que fruit de la seva experiència en l’àmbit docent. A continuació es mostren
alguns exemples on es veu la utilització d’aquest recurs per part dels autors.
“T’has de deixar acollir per aquell que aculls. Deixar-te acollir significa,
sobretot, permetre que la seva presència t’impregni” (Pàg.27).
” Recorda que, quan un mestre deixa per impossible un alumne, el que es
degrada no és l’alumne, sinó la capacitat professional del mestre””hem d’estar
convençuts que cada criatura pot aprendre“ (Pàg.30)
“hi ha una equivocació que has de mirar de no cometre mai: Malmetre la
imatge dels teus alumnes, ferir-los fins al punt que els facis deixar de creure en si
mateixos.” (Pàg.32)
”un dels millors recursos que tenim, no en dubteu, és l’ humor, la distància, la
rialla oberta i franca que s’enceta quan succeeix allò que quedava fora de la nostra
línea de mira.” (Pàg.71)
“Acollir l’altre, sigui qui sigui i vingui d’on vingui. Acollir la seva manera de
ser i de fer al món.” (Pàg. 76)

Un dels consells més explícits que escriuen els autors es troba en els següent fragment:
“Un consell: feu anar la intuïció.” (Pàg.93)

6
 És freqüent la utilització de sentències al llarg del llibre, alguns fragments on
queda palès són “el sentit crític ens ajuda a creure fermament que tots som necessaris,
tot i que ningú no és imprescindible.” (Pàg. 65)
“Esperem i confiem en nosaltres mateixos,” (Pàg.68)
“Una cosa sí que volem deixar ben clara: les màquines mai substituiran la
nostra feina, tal i com nosaltres l’entenem i te l’estem explicant” (Pàg. 82)

Alguns exemples de la utilització del recus de frases fetes per part dels autors es
troben en els següents fragments:
Al parlar de gent que critica sense coneixement de causa, els titlla d’ “espavilats
de pa sucat amb oli” (Pàg.65)
“ Desvetllar el sentit crític comporta posar a bullir l’olla dels neguits”
“ En educació no hi ha mai repetició de la jugada”
“Som com la sagrada família, que no s’acabarà mai.” (educar es asimètric)
“Cafè per a tots”(Pàg.78) En aquest cas utilitza una frase feta creada fa
relativament poc en la transició a la democràcia espanyola.

El recurs de les metàfores o comparacions també es troba reiteradament al llarg

del llibre, a tall d’exemple trobem:
“A la nostra feina també sembrem, però no sabem quan collirem ni què
collirem. Ara bé, aquesta ignorància, aquesta inseguretat, aquesta incertesa, no ens
eximeix de sembrar tan bé com puguem”(Pàg. 79)
“L’Escola ha de convertir-se en una mena de laboratori” (Pàg.43)
“La classe és un microcosmos”(Pàg.80)
“els nostres infants van amb agendes de primer ministre.” (Pàg.84)
En el capítol de “El tamboret de 3 potes” utilitzen aquesta metàfora o
comparació per definir els 3 objectius del procés educatiu, una pota del tamboret és la
intel·ligència, la segona pota és la bondat i la tercera la felicitat.

Per acabar amb l’estudi de les característiques de l’estil literari utilitzat pels
autors, es mostren alguns exemples de les relacions que el llibre fa amb altres
disciplines. Com exemple tenim els següents fragments.

“Horaci va escriure en una de les seves odes l’expressió carpe diem”(Pàg.69)

Aquesta és una referència a una frase d’un dels més grans oradors i pensadors de la
història antiga
Al capítol de “la Necessitat de la rialla”, fa referència a la història d’Isaac a
l’Antic Testament.Pàg.70)
Al Capítol “De la cultura a les cultures”quan parla de la diversitat i acollida fan
referència a la pel·lícula Lamerica del director Gianni Amelio.(Pàg.75)
Referència al del musical “Jesucrist Superstar” al parlar al parlar del cafè per a tots. (Pàg.
78)
Referència a la filosofia i un dels seus representants, Aristòtil. (Pàg.88)
Referència al dibuixant Forges(Pàg.109)

7
2.- Cinc fragments que m’han interpel·lat

“ Al final, quan t’hagi fet confident dels seus projectes i s’hagi interessat per tot el que
estàs fent, t’adonaràs que una part de la seva bondat, de la seva intel·ligència i de la
seva felicitat te’ls deu a tu. I, sobretot, que una part de la teva bondat, de la teva
intel·ligència i de la teva felicitat els deus a tots els nens i totes les nenes, a tots els nois
i a totes les noies amb els quals has estat.” (pàg. 22)
Aquest és un dels fragments que he triat ja que entenc que serà una de les
recompenses més grans que com a mestre em trobaré, poder aprendre dels alumnes, que
aquests et transmetin les seves inquietuds, els seus punts de vista, el seu saber com a
infant... resumint, que et transmetin la vida.

En el meu entorn familiar hi ha hagut diversos mestres i recordo d’ells que

sempre estaven al dia de tot, que mantenien un esperit jove, un afany per aprendre cada
dia una mica més i podria assegurar que el motiu d’aquesta vitalitat era el fet d’estar en
contacte permanent amb nens i joves.

Aquest ensenyar recíproc, aquest enriquiment constant fa que la feina de mestre

sembli una de les més gratificants, ja que no és per el sou ni per les llargues vacances
que diuen que tenen els mestres. És el fet d’ensenyar i aprendre alhora el que ens
enriqueix.

8
 “ Un nou alumne sempre ens genera nous interrogants. Davant la seva presència, ens
formulem preguntes com ara com deu ser?, quins interessos pot tenir?, com es
relaciona amb els altres? Ve content a l’escola?, de quina manera puc establir amb ell
una bona relació?. Com puc ajudar-lo a aprendre més?, l’ofici de mestre és vocacional
precisament perquè comporta ser receptiu a aquestes preguntes” (Pàg. 34)
Aquest fragment del llibre m’ha agradat especialment per què aconsella el que
entenc s’hauria de fer en tots àmbits de les nostres relacions personals, aquesta
recomanació és el fet de posar-se en la pell de l’altre. Concretament, davant un infant,
l’hem de veure com una persona en sí mateixa, amb inquietuds, interessos, il·lusions,
pors, expectatives...

L’Infant, l’alumne, és singular i té presència per si mateix, no és un adult

inacabat. I aquest és el tracte que li hem de donar.

Hem d’interrogar-nos constantment per millorar la nostra relació amb el nen, per
veure quines són les seves mancances i necessitats i poder actuar de la forma més adient
possible.

Potser el que pot generar més dificultat en aquest sentit és el fet que a classe hi
haurà 25 alumnes, tots amb les seves singularitats, tots amb les seves virtuts i
mancances, tots amb les seves il·lusions... això sembla una tasca difícil però alhora
gratificant. Recordo perfectament, a l’escola, moments en que els mestres tenien tota
l’atenció fixada en mi, i això em feia sentir present, aquest reconeixement implícit dels
mestres és el que dona autoestima i autoconfiança als alumnes per iniciar la seva vida i
per confiar en les possibilitats d’un mateix.

9
“ El bon humor, a més a més, està relacionat amb l’optimisme, però no en l’optimisme
del curt de gambals que no sap diagnosticar la realitat i només la sap viure com un
present idíl·lic, mancat de problemes, de responsabilitats i de compromisos. No, no
volem reivindicar l’optimisme del cavall a qui es tapen els ulls perquè no vegi l’atac
del brau. Reivindiquem l’optimisme d’aquell conte o dues granotes cauen dins d’un
recipient ple de llet. Les dues pateixen, perquè desconeixen aquell nou ambient. La
primera s’abandona a la seva sort i acaba morint-se. La segona fa petits moviments,
petites accions que encara no sap on van encaminades perquè no té un mapa precís
dels seus moviments. No es rendeix davant del que desconeix. Confia i espera. Troba
una manera de lluitar i lluita. La llet es va espessint fins que és prou compacta perquè
la granota pugui salta a l’exterior.”

No coneixia la història de les dues granotes i m’ha semblat molt adient a l’hora
de descriure la tasca del mestre. La confiança i l’espera són dues virtuts que actualment
semblen força oblidades però bàsiques en la nostra tasca com a futurs mestres.

Em sento plenament identificat amb el tema de l’optimisme, em considero una

persona molt vital i optimista alhora. Començar el dia, qualsevol conversa, amb un
somriure fa que l’altra persona estigui predisposada a conversar afablement amb tu. Un
somriure predisposa a l’altre a ser sol·lícit amb nosaltres. Al llarg dels anys he pogut
comprovar en primera persona que l’amabilitat, el somriure, l’afabilitat... obren moltes
portes, i curiosament, és un cercle viciós, si transmets amabilitat i optimisme amb un
somriure acostumes a rebre el mateix tracte de les altres persones.

Pel que fa al tema de la confiança i l’espera, d’una banda sembla que estiguessin
oblidades, potser per la velocitat del món, potser a que l’entorn ens fa desconfiats... els
motius no els sabria definir, el que és constatable és que la gent no espera, vol les coses
per ahir. Per altra banda moltes vegades la gent no confia, i no tan amb els altres, sinó
en un mateix per què ens hem tornat tan exigents que no ens permetem l’error i des de
sempre se m’ha ensenyat que dels errors se n’aprèn.

El fet de ser virtuts poc comuns i poc utilitzades fa que siguin més valorades i
que siguin una eina molt efectiva davant de qualsevol situació.

10
 “Aquests corrents migratoris arriben a l’escola i són portadors de cultures molt
riques, encara que diferents a la nostra. El repte és fer d’aquesta diferència un motiu
d’enriquiment per a tots. Aquest repte implica moltes institucions socials i d’una
manera especial l’escola, atès que és la primera institució que reuneix fins als setze
anys les criatures i els joves sense cap distinció” (Pàg.75)

He triat aquest fragment per dos motius; el primer és per dir que és ben cert que
l’escola, principalment la pública, és la primera institució on es reuneix fins als setze
anys joves sense cap distinció i aquest fet és, si més no, desconcertant ja que Catalunya
sempre ha estat un país d’acollida i sorprèn que l’únic lloc on conviuen diferents races i
cultures en armonia sigui l’escola.

Els segon motiu és que justament aquesta situació que es dona a l’escola és una
gran responsabilitat com a mestres i alhora una gran oportunitat d’aprofitar aquesta
conjuntura per educar en la diversitat en tots els sentits, de raça, de sexe, de nivell
social, etc,

11
 Com a últim exemple d’aquest punt he triat no un fragment en concret sinó la
part del llibre que va entre els capítol d’”El diàleg necessari” i “Alguna matisació del
diàleg: la informalitat i el silenci”

M’ha agradat com els autors ens remarquen la importància del diàleg, expliquen
tot el procés del diàleg i les seves matisacions. En un primer moment ens defineixen els
elements del elements del diàleg crític.
- Capacitat de saber escoltar: saber escoltar vol dir intentar veure el
món com si l’altre tingués raó.
- Respectar “Tot i que no es pot dialogar sobre totes les coses”.”
Hi ha postulats que estan per sobre de qualsevol altra
consideració. Es molt clar i alhora esfereïdor l’exemple de la
reunió de Wansee ,durant l’Alemania Nazi, per planificar
l’extermini dels jueus. La planificació, el protocol, els objectius,
els mètodes eren perfectes però “no es pot dialogar sobre tot.
Sobre una matèria que no admet discussió: la dignitat de l’altre”
-
Continua definint el que s’entén per diàleg utilitzant afirmacions com ara; “Per
clarificar el conflicte, per donar-li la dimensió que li pertoca, cal impulsar el diàleg,
aquest diàleg ha de d’estar adobat amb un nutrient tan ric com és la confiança”
“Dialogar, recorda-ho també vol dir saber escoltar.” “El diàleg és una activitat
comunicativa amb un ritual propi. Un ritual que s’ha de practicar amb seriositat, si no
volem desvirtuar aquesta eina preciosa que ens permet anar-nos humanitzant i que ens
permet, per tant, anar-nos educant.”

Finalment els autors exposen unes matisacions al diàleg. Comenten que el diàleg
informal es riquíssim ja que hi preval l’espontaneïtat que té una interpretació sempre
positiva. I pel que fa al silenci he trobat molt adient una frase que fa molts anys que
intento aplicar al meu dia a dia “Hi ha vegades que hem de callar per ser amos dels
nostres silencies i no esclaus de les nostres paraules”. Una altra molt bona frase sobre
el silenci que comparteixo plenament és la següent: “el silenci, aquell silenci que ens
permet sentir-nos per dins i ens dóna temps per separar allò que no significa res, de les
paraules carregades de sentit.”

12
3.- Valoració crítica i conclusions

Per introduir la valoració crítica em permeto utilitzar el pròleg del llibre. Em va

impressionar molt i m’atreviria a afirmar que serà un fragment que m’acompanyarà al
llarg de la meva vida com a mestre. Vaig començar a llegir el llibre a principis
d’octubre, feia poc més d’un mes que havia començat magisteri i tenia la il·lusió i
alhora les incerteses que això comporta. - Me’n sortiré! Pensava. - M’agrada però,
podré compaginar-ho amb la feina?. M’interrogava.

El dia que vaig llegir aquest pròleg vaig recordar el motiu pel qual molts anys
enrere havia decidit que seria mestre.

“Cada día surgía un nuevo obstáculo, y a la vez, el reto de resolverlo. Los niños
avanzaban, vibraban, aprendían. Y yo me sentía enardecida con los resultados de ese
aprendizaje que era al mismo tiempo el mío...

Yo me decía: No puede existir dedicación más hermosa que ésta. Compartir con
los niños lo que yo ya sabía, despertar en ellos el deseo de averiguar por su cuenta las
causas de los fenómenos, las razones de los hechos históricos. Ése era el milagro de
una profesión que estaba empezando a vivir y que me mantenía contenta a pesar de la
nieve y la cocina oscura, a pesar de lo poco que aparentemente me daban y lo mucho
que yo tenía que dar. O quizás por eso mismo. Una exaltación juvenil me trastornaba y
un aura de heroína me rodeaba ante mis ojos. Tenía que pasar mucho tiempo hasta que
yo me diera cuenta de lo que me daban los niños valía más que todo lo que ellos recibía
de mi.”Josefina R.Aldecoa. Historia de una maestra.

Aquesta intensitat Ha de ser tan intens que es deu convertir en una forma de
viure, en una forma de ser. Friso per tenir aquesta sensació, per viure-la i per patir-la.
Moltes vegades quan veig als nens veig la vida, són energia pura amb unes ganes
d’aprendre inesgotables i amb una capacitat d’educar-me i ensenyar-me un sentiment, és
una forma de ser,

13