Emmascarats

Sóc Naomi i et dic que en aquesta història no trobaràs mòbils d'última generació, no trobaràs roba de
marca, ni tauletes com els Ipads, ni orinadors, ni molt menys un passat ple de viatges, extraescolars
ni capritxos, més bé un passat ple de mudances, deutes i desgràcies varies. No trobaràs res d'açò
per què són pobra i no he tingut ni tinc l'oportunitat de permetre'm tots els luxes que voldria. No
tinguis llàstima de mi, no em mires amb compassió, no cregues que per què quasi perc ma casa sóc
pitjor que tu, sóc així i així sóc feliç. A més tinc un xicotet secret n escric tot el que em passa: el meu
diari.

Salima és la meua millor amiga, bé, millor dit, la meua única amiga, al menys per ara, al nou institut.
Salima és musulmana, i va vindre de Marroc fa uns quants anys, però malgrat que “el racisme està
completament erradicat”, contínuament és víctima de burles, de prejudicis i de discriminació per part
dels companys, principalment per el “hijab” que du, que segons ells “està llevant-li la llibertat”. A
pesar de les queixes, Salima és una de les persones amb el esperit més lliure que conec, no li
agraden els plans, ni el compromís. No pot estar-se queta en ningun moment, també és la persona
més intel·ligent que conec, amb una agilitat mental increïble, i un sarcasme inigualable, però, en
realitat, només fa falta conèixer-la un poc per a veure el seu costat més dolç i afectuós. Anem juntes
a les classes de teatre de l’institut, on vam conèixer a Edu, el nostre meravellós mestre, i al seu fill,
Leo.

Leo te una personalitat inigualable, molt alegre, espontani, lleial, divertit... . L’única cosa que la
majoria de gent veu com a un problema és que es vist amb roba “de xica”, però,, si ell és feliç, quin
és el problema amb que es visca amb roba que la societat té assignada com a femenina?

Bé, el cas és que anava passejant pel pati amb Salima quan ella va veure un cartell penjat a les
portes de l’institut, un cartell que em va cridar l’atenció quan el vaig veure apegat a les parets del
pati.

Un cartell que busca persones úniques.

ÚNIQUES.

Podríem dir que Salima em va insistir per a que m’apuntara. El cas era: podré permetre’m les
classes?

Vaig tindre sort, totes les despeses les pagava l’institut, la qual cosa significava que podria apuntar-
me.

Quan vam entrar a la classe,

ens va cridar l’atenció una cosa:

tot estava ple de màscares.

Què significaven eixes màscares?

No tenien res, eren de color blanc, com si no tingueren identitat.

La classe va ser divertida, vam conèixer al millor mestre del món.

Ens va explicar que començaríem fent exercicis de veu, d’expressivitat. També, que representaríem
al final del curs una història. Un història sobre els Drets Humans. El que volguérem.

M’encantava eixe mestre: la forma en la que explicava les coses, la tranquil·litat que transmet ....

Una persona meravellosa.

Vaig estar uns quants mesos anant a les classes de teatre i a cada classe agafava més confiança en
mi mateixa i també amb Leo, fins al punt que, junt amb Salima, es va convertir en el meu millor amic.

Un dia, a les mateixes classes de teatre, vaig perdre el meu diari. No estava a cap lloc, i els únics
que sabien on estava eren Salima i Leo i era impossible que haguera pogut ser Salima, sabia massa
bé quant d’important era el meu diari per a mi. Això volia dir que l’únic que havia pogut ser era Leo.

Vaig intentar negar-ho, el vaig buscar per tots els llocs, però no estava, no hi era a cap lloc. No podia
creure que Leo m’haguera pogut fer això, que m’haguera pogut furtar el diari.

Al dia següent, al arribar a l’institut, tothom em mirava amb mala cara, i xiuxiuejaven coses al veure’m
passar. Em vaig esperar el pitjor. Al entrar al edifici , vaig confirmar les meues sospites: al suro de la
entrada estaven penjades les pàgines amb els secrets que millor amagava del món.

Les hores de teatre eren les úniques en les que podia relaxar-me, en les que podia ser jo mateixa, ,
però, aquesta vegada, no ho aconseguia. No podia deixar de pensar en el diari.

Salima, com ben bé m’esperava, em va ajudar a buscar el diari, però... I Leo? Si realment haguera
sigut ell, perquè m’ajudava a buscar-lo amb tanta ànsia? Perquè es veia tan preocupat? Perquè
havia canviat tant la seua actitud des de el dia que va desaparèixer el diari? Perquè? Perquè?
Perquè?

Tots els dies assetjàvem, ja que el temps corria , fins al dia de l’actuació tan esperada. A aquest
teatre el que voliem era fer veure que perquè un grup de gent et considere “diferent”, tu eres igual de
vàlid, i de respectable que tot el món, que tenim els mateixos drets, sense importar la gent que ens
els vullga llevar.

A mi m’agradava molt el tema de l’actuació, em feia recordar a mi i als meus amics, tan diferents i tan
iguals al mateix temps, però que eixes diferències de caràcter, ens feien encaixar a la perfecció, com
les rodes d’un engranatge, tant que quasi pareixia que estiguérem destinats a conèixer-nos i a
treballar junts.

Abans de les classes de teatre, que coincidien amb l’hora d’eixida el institut, sempre hi havia uns
quants xics d’un curs superior que estaven fumant just avant del edifici que gastàvem de teatre, entre
ells, el germà de Salima. Aquest sempre li insistia per que aquesta fumara, Salima tenia clar que el
seu germà sabia que no li agradava la idea de fumar, però, segons el que Salima em va citar “Jo
només vull que deixes de dur-te amb eixos rarets, tu vals més que això, jo només vull el millor per a
tu, per a la teua reputació” Segons Salima, és irònic que parle de “el millor per a ella” i vullga clavar-li
tòxics al cos. Tots i cadascun dels dies, Salima rebia molta insistència, fins que, un dia, molt al seu
pesar, li va soltar un d’eixos comentaris verinosos seus.

“Crec que ets tu el que deuria canviar de companyia, només vull evitar-te un càncer de pulmó”

Després de aquella frase, va pegar volta i va vindre amb nosaltres a les classes de teatre, ella sabia
que havia ferit al seu germà, s’havia callat moltes coses , però, per sort o per desgràcia, el germà de
Salima va deixar de insistir-li, però, segons el que Salima em deia, a casa les coses també havien
canviat.
El que conte ara, va passar uns minuts abans de l’actuació.

Jo estava repassant el diàleg, quan Salima em va dir que tenia que contar-me una cosa important i
em va dur a la part més allunyada del saló d’actes per a que ningú ens sentís.

Ella estava un poc nerviosa i jo vaig pensar que era perquè anàvem a actuar .... Però no.

La cosa important era Leo.

Em va dir que al dia següent de que em furtaren el diari, el va veure corrent pel corredor. Ella eixia de
teatre, quan el va veure perseguint a uns o unes xavales, no ho sabia cert.

“Perseguint a qui?” vaig pensar.

Salima estava segura de que a Leo li havien fet alguna malifeta, o que li havien furtat qualsevol cosa.

“L’última vegada que vas veure el diari va ser a teatre?” em va preguntar, a la qual cosa vaig
assentir.

Ella va continuar fent hipòtesis sobre què li hauria passat quan de repent les meues neurones van
reaccionar.

Després d’aquell dia, Leo estava diferent, més llunyà, com si no pertanyés a aquest món, dispers.

També, puc dir que Leo ho passava mal per culpa de persones que tenen la ment tancada.

Perquè li agrada el rosa, molts i moltes pensen que és gai, inclús hi ha gent que diu que té la veu
afeminada.

Quines tonteries són eixes?

I aleshores, va ser quan ho vaig entendre. Leo havia agafat el diari, però no per a llegir-lo, sinó per a
tornar-me'l. Ell sabia la importància que tenia, i no podria haver-me fet tal cosa, com llegir-lo.

Ho vaig entendre i vaig anar corrent a buscar-lo.

Em sentia fatal per haver actuat així amb ell, pensant-me que era ell el culpable.

El vaig veure i vaig córrer cap a ell .

Li vaig demanar perdó, de veritat, em sentia fatal. Li vaig donar una abraçada enorme, cosa que ell
me la va tornar.

Començava l’actuació.

Estava contenta per haver descobert la veritat.

Però, encara estava preocupada per Leo.

....

El públic, l’escenari....l’actuació va començar.

Es sentia la música, sentia el meu cor bategar, veia com Salima, la protagonista, començava a parlar,
plorava.

Interpretava a una adolescent deprimida, que ningú li feia cas, no intentava ajudar-la. Era increïble
com actuava, la naturalitat i la facilitat en la que es clavava en el personatge era tan realista que
donava por. Realment, tenia un don per a actuar.

Em tocava eixir. Jo feia d’una persona que l’ajudava, i Leo del xaval que s’enamora d’ella. A pesar de
que nosaltres actuàvem bé, al costat de Salima pareixíem xiquets xicotets, que estan però la gent no
pareixia adonar-se'n. A lo millor no ho féiem tan malament com creiem
Durant l’actuació veiem a Edu. Estava atent, amb un somriure enorme.

Estàvem transmetent el missatge desitjat.

A l’acabar, ens vam acomiadar del públic, els aplaudiment m’ensordien, les llums em cegaven, però
era un sentiment meravellós, mai m’havia sentit tan feliç, tan lliure, tan...

Jo.

Epíleg:

Començaven altra vegada les classes i nosaltres tres entràvem a l’aula d’assajos. Deixàvem les
motxilles i agafàvem cada un una del es màscares que estaven penjades a la paret.

Posàrem la música i començàrem a interpretar a persones sense identitat, improvisant, deixant-nos

portar, com si ningú ens coneguera, ni tan sols nosaltres mateixos.

L’obra es deia:

QUI ERES TU?

MAR M. MARD. JAZMÍN ESTHER