UNITAT 8: L’ENTRADA AL SEGLE XX:

EL MODERNISME I L’ESCOLA MALLORQUINA

CONTEXT I DEFINICIÓ

1. El Modernisme, expressió del catalanisme

1.1. La Restauració borbònica i el catalanisme polític
1.2. L’anarquisme
1.3. La modernització de Catalunya

2. El Modernisme
2.1. Caracterització
2.1.1. Bases socials del Modernisme
2.2. Gènesi i evolució: grups i actituds
2.2.1. Primera etapa (1892-93): “L’Avenç”
2.2.2. Segona etapa (1894-98): triomf del decadentisme
2.2.3. Tercera etapa (1898-1900): “Catalònia”. Reacció
antidecadentista
2.2.4. Quarta etapa (1900-06): “Joventut” i “El poble català”
2.3. Modernisme i Noucentisme

--------------------

1. El Modernisme, expressió del catalanisme

1.1. La Restauració borbònica i el catalanisme polític

Tot i que la restauració de la monarquia borbònica (1874) semblava que

havia de fer contenta la major part de la societat amb l’establiment de torns
per als dos partits majoritaris, la burgesia catalana se’n va anar desmarcant
a causa de les crisis dels anys vuitanta (fallida de la borsa, la fil·loxera,
davallada de la venda de teixits) i va prendre consciència que havia de crear
els seus òrgans de govern davant el centralisme de l’estat. Aquest procés va
culminar, al final del segle, amb el descontentament dels industrials i dels
gremis, que va prendre posicions al costat de les entitats catalanistes.

El moviment catalanista, que s’havia iniciat amb la Renaixença, es va anar

polititzant, sobretot durant el decenni dels anys noranta (Bases de Manresa,
1892), que corresponen a l’eclosió del moviment modernista. Durant aquesta
època es van crear diversos partits de caire nacionalista de totes les
tendències, però va ser el partit de la Lliga Regionalista (fundat el 1901), que

1
 va aconseguir d’aglutinar el poder econòmic català (especialment després
de 1898) i va donar expressió política al catalanisme.

El fet més important en política que va protagonitzar aquest partit va tenir lloc
el 1906 amb la creació del moviment solidari: el 25 de novembre de 1905 un
grup de militars, que es van sentir ofesos per un acudit publicat al setmanari
“Cu-cut!”, en van assaltar la redacció, com també la de “La Veu de
Catalunya”, òrgan de la Lliga. El govern va decretar la suspensió de les
garanties constitucionals. Nicolás Salmerón va proposar aleshores a la Lliga
de formar una aliança de tots els partits polítics que es va concretar en la
formació de la coalició de Solidaritat Catalana (febrer de 1906). L’any
següent (1907) es van dissoldre les corts i a les eleccions subsegüents
Solidaritat Catalana va obtenir gairebé tots els diputats que corresponien a
Catalunya.

1.2. L’anarquisme

En aquesta època neix una nova classe i es fa sentir: la classe obrera.

Després de la Revolució de Setembre de 1868 es van anar organitzant
sindicats per defensar els seus drets. A Catalunya els sindicats obrers eren
bàsicament de tendència anarco-sindicalista, i durant els anys noranta van
dur a terme el camí de l’acció directa per obtenir els seus fins fent diversos
atemptats, que van desencadenar una forta repressió contra les
associacions àcrates i obreres, amb les quals havien col·laborat alguns
intel·lectuals modernistes.

1.3. La modernització de Catalunya

Pel que fa a l’art i a la cultura, el moviment que sorgeix en aquest període del
final del segle XIX, el Modernisme, hereu com era de la Renaixença i del
catalanisme que aquesta havia forjat, va intentar modernitzar Catalunya.
Gràcies al catalanisme, doncs, Catalunya es va incorporar a Europa: el
Modernisme fa conèixer Wagner, Ibsen, Nietzsche, l’estètica modernista;
però també aspira a fer de Catalunya un país modern i europeu.

2. El Modernisme
2.1. Caracterització

Entenem per Modernisme (en majúscula) el període de la literatura catalana

que va dels volts del 1890 fins als volts del 1910, en què va tenir lloc el procés
de transformació de la cultura catalana, regional i tradicionalista durant la
Renaixença, en una cultura nacional i moderna.

2
El modernisme (en minúscula) representa l’actitud de voler-se posar a un
nivell de modernitat definida pels gustos canviants i variables, seguint la
moda i rebutjant els gustos del passat. En aquest sentit, doncs, aquest terme
modernisme és vague i ambigu, i per això per referir-nos als corrents artístics
d’aquesta època és millor conservar el nom original de cada país
(Modernismo -lletres castellanes-, Art Nouveau -lletres franceses-, Modern
Style -lleres angleses-, Jugendstil -lletres alemanyes-).

Al començament del decenni del 1890 la literatura catalana, gràcies al

moviment de la Renaixença, havia assolit una certa categoria, és a dir, ja era
una literatura en què es conreaven tots els gèneres (narrativa, poesia,
teatre), però per ser normal li faltava una autèntica organització capitalista
de la producció perquè els productes eren molt escassos.

La preocupació dels intel·lectuals d’aquesta època va ser posar la cultura

catalana al mateix nivell de les europees i que els artistes fossin considerats
uns professionals. I, per mitjà de l’art, els modernistes buscaven de canviar
la societat catalana convertint-la en una societat oberta, moderna i pròspera.
Com veurem, els modernistes no van poder aconseguir plenament el que
s’havien proposat. Va ser el moviment hereu del Modernisme, el
Noucentisme, el que va aconseguir aquestes fites.

Si el moviment modernista no va arribar a aconseguir tots els fins que es

proposava va ser a causa de la diversitat de tendències que es van donar a
dintre mateix del moviment i, sobretot, a causa de les relacions que va tenir
amb el poder i classe social dirigent: la majoria d’intel·lectuals modernistes
van mostrar una actitud de revolta contra la burgesia, tot i que molts n’eren
fills i vivien gràcies a les obres que aquesta els comprava. Aquesta actitud va
donar al moviment dues tendències ben clares. la dels que, malgrat l’oposició
que trobaven, volien canviar la societat (fos amb l’acció directa o per mitjà
de la seva influència) i la dels que, davant la indiferència o l’oposició que
trobaven, es refugiaven a la seva torre de vori de l’art.

2.1.1. Bases socials del Modernisme

El 1888 es va celebrar l’Exposició Universal de Barcelona, reflex de la

burgesia barcelonina enriquida. Aquesta exposició, que no va pas
tenir un ressò tan gran com havien tingut les de París i Londres,
responia al fet que aquesta burgesia havia assolit prestigi: va ser
l’expressió d’una època de progrés, producte dels anys de la febre
d’or.

3
 Gràcies a aquesta exposició, Barcelona va poder ser comparada amb
altres ciutats importants europees i aquesta comparació va reflectir
les diferències que hi havia entre Barcelona i la resta d’Europa:
Barcelona es mostrava endarrerida respecte a aquestes altres ciutats;
però si es comparava amb altres ciutats d’Espanya, se li notava una
vitalitat i una inquietud que no mostrava cap d’aquestes ciutats
espanyoles, per la qual cosa el Modernisme va ser més important per
a les lletres catalanes que el Modernismo per a les lletres castellanes,
fet que va suposar que els territoris de parla catalana evolucionessin
més globalment des d’un punt de vista polític, social, econòmic i
cultural i artístic.

D’aquesta constatació se’n deduïa que l’endarreriment de Catalunya

provenia de la seva vinculació amb Espanya, i a partir d’això els
intel·lectuals van pretendre donar una sortida al moviment catalanista
conservador nascut de la Renaixença: Catalunya havia de ser
autònoma, no pel seu passat, sinó perquè era i se sentia una nació
moderna.

Aquest catalanisme progressista derivava de les idees de Valentí

Almirall, però els modernistes hi van introduir un aspecte nou:
Catalunya, segons els modernistes, era diferent d’Espanya pel seu
grau de desenvolupament més alt, i el progrés de Catalunya el
basaven no pas en la història, sinó en la raça, que ells anomenaven
“ànima”, i aquesta ànima s’assimilava amb la terra. Però no hi ha res
de més immòbil que la terra; així doncs, aquesta contradicció entre el
progressisme que propugnaven i l’immobilisme en què es basaven va
fonamentar la dinàmica del moviment.

2.2. Gènesi i evolució: grups i actituds

2.2.1. Primera etapa (1892-93): “L’Avenç”

Tot i que la paraula modernisme ja havia sortit a la revista “L’Avens”

(amb essa al començament) com a declaració de principis, el
moviment no va sorgir fins al 1892 i va arrencar de dos nuclis: un
entorn de Rusiñol (amb la Primera Festa Modernista de Sitges, agost
de 1892) i l’altre entorn de la revista “L’Avenç” (la ce trencada era
reflex d’una ortografia regularitzada, ja que es va iniciar una campanya
de normalització lingüística que havien intentat de fer els homes i
dones de la Renaixença, sobretot a partir dels Jocs Florals; aquesta
campanya va durar des del gener de 1890 fins al final de 1893, en què

4
 va plegar la revista; però va continuar aplicant-la als llibres que
publicava l’editorial. Un dels principals autors d’aquesta campanya va
ser Pompeu Fabra): el setembre Jaume Brossa hi va publicar un
article que es considera programàtic d’aquest grup, Viure del passat,
i que teniu al llibre de text a la pàgina 249.

Brossa va ser un crític que va tenir un paper essencial en el llançament

del moviment, dins el qual representa la tendència més cosmopolita i
més esquerrana i antisimbolista. Els seus articles d’aquesta època a
“L’Avenç” representen una agressiva campanya regeneracionista de
la societat catalana. Però a causa de les seves relacions amb grups
anarquistes, autors de diversos atemptats (bomba del Liceu, 1893),
va deixar la revista i va participar encara més activament en
campanyes d’agitació política.

Entre aquest any 1892 i el següent es van definint les actituds dels
dos grups modernistes per mitjà d’articles publicats a la premsa i amb
la representació d’obres de teatre que introdueixen els nous corrents
estètics europeus: Maragall parla d’Ibsen i de Nietzsche, Sardà de
Maeterlinck, del qual “L’Avenç” va publicar la traducció de La intrusa
feta per Fabra; s’estrena l’obra Un enemic del poble, d’Ibsen; pel
setembre de 1893 se celebrà la Tercera Festa Modernista de Sitges
(a la pàgina 240 del llibre de text en teniu el discurs que va fer Santiago
Rusiñol), on s’interpretaren peces d’Enric Morera, de César Frank i
d’altres músics belgues, i s’hi representà La intrusa.

2.2.2. Segona etapa (1894-98): triomf del decadentisme

Amb el número de desembre del 1893 va desaparèixer “L’Avenç”.

Rusiñol se n’havia anat a París; després, els atemptats anarquistes
havien fet que suprimissin les funcions públiques a Barcelona. Durant
aquest període, doncs, la campanya modernista es va interrompre i
es va exacerbar la ruptura entre els partidaris de les dues tendències
ideològiques i estètiques que fins aleshores havien conviscut: la
vitalista1 i la simbolista-decadent2.

1
El vitalisme és una tendència filosòfica contrària a l’idealisme i el positivisme que es pot definir com
a filosofia de la vida. Es caracteritza pel paper central que dona a la vida humana individual. El
principal representant és el filòsof alemany Friedrich Nietzsche.
2
El decadentisme és una tendència estètica que va sorgir a França al decenni del 1880. Recollia
aspectes del Romanticisme (inseguretat, cansament, afecció a la mort) i basava la transformació de
la realitat en la recerca d’una bellesa ideal expressada amb imatge i conceptes hermètics. Els
precursors més significatius van ser els francesos Charles Baudelaire i Arthur Rimbaud, i l’obra on

5
 Aquesta etapa s’obre amb una festa modernista celebrada al
novembre del 1894, que va ser un fracàs a causa de la manca de
ressò social per la malfiança amb què la burgesia es mirava el
moviment modernista. En aquesta festa es van instal·lar dos quadres
d’El Greco (Doménikos Thetokópulos) al museu del Cau Ferrat (a
Sitges), es va fer un certamen literari modernista (hi van participar
Joan Maragall i Raimon Casellas) i Rusiñol hi va fer un discurs (ja us
he dit abans on es troba) on defensa la seva concepció de l’art com a
religió.

De tota manera, tot i que durant aquest període alguns autors

publiquen obres, com Adrià Gual (creació de la companyia teatral
Teatre íntim, 1898), el moviment semblava ja acabat, perquè la festa
modernista següent no es va celebrar fins al cap de tres anys, el 14
de febrer de 1897, en què es va estrenar La fada, una òpera amb lletra
de Massó i Torrents i música d’Enric Morera, que representava la
consagració del wagnerisme català (nacionalisme per mitjà de la
música), i hi van col·laborar els principals artistes modernistes (a més
de Massó i Torrents i Morera, Rusiñol, Utrillo i Alexandre de Riquer).
Es va presentar com un esdeveniment social i de manifest del grup
com a repetició de la festa del 1893.

Aquell mateix any 1897 Pere Romeu va crear una cerveseria-

restaurant-cabaret, Els Quatre Gats (a Barcelona), per explotar la
nova efervescència modernista. Aquesta cerveseria es va convertir en
el centre del Modernisme en aquesta segona etapa de reconstitució
del moviment.

2.2.3. Tercera etapa (1898-1900): “Catalònia”. Reacció

antidecadentista

Però el fet que assenyala la revifalla del Modernisme i la superació del

decadentisme va ser la creació d’una nova revista, semblant a
“L’Avenç”, editada per Massó i Torrents i Casas-Carbó, amb el nom
de “Catalònia”. Va tenir dues èpoques: a la primera (25 de febrer - 15
de novembre de 1898) va divulgar diversos noms i corrents de moda
i va introduir un autor nou, l’italià Gabriele d’Annunzio, que demostra

es definia aquesta tendència, À rebours (traduïda al català amb el títol de “A contrapel”), del francès
també Joris-Karl Huysmans.

6
que volia mantenir un cert equilibri entre les dues tendències del
modernisme, la vitalista i la decadentista.

A la segona etapa (25 de desembre de 1899 - 24 de març de 1900)

es va convertir en un setmanari polític defensor d’un catalanisme
d’esquerra.

Aquest fet és important perquè apunta ja el que va ser el moviment

modernista a partir del 1900 fins que es considera acabat. Al moment
en què semblava més establert i més concret es diversifica en
diverses opcions polítiques, ja que els intel·lectuals, desenganyats
davant el fracàs de la seva voluntat de construir una cultura i un art
modern sense l’ajut de les classes dirigents, van acabar diluint-se dins
el naixent catalanisme de la burgesia catalana, que, gràcies als
fracassos d’Espanya per la pèrdua de les colònies, començava a tenir
protagonisme polític.

És l’època de l’esplendor de les formes artístiques del Modernisme,

arquitectura, objectes sumptuaris, el cartellisme i l’exlibrisme.

2.2.4. Quarta etapa (1900-06): “Joventut” i “El poble català”

Les diverses tendències dels intel·lectuals modernistes a partir del

començament del segle es poden resumir en quatre: la primera, la
dels qui giren entorn de la burgesia catalanista i col·laboren en els
seus òrgans de premsa (Casellas i Maragall), la segona és
representada per la revista “Joventut” (15 de febrer de 1900 - 31 de
desembre de 1906), òrgan de la Unió Catalanista, que defensava un
catalanisme federalista abrandat i intransigent; en art defensava totes
les tendències estètiques coetànies: el wagnerisme, el vitalisme, el
prerafaelitisme, el simbolisme i el parnassianisme, però també el
costumisme rural. La tercera tendència és representada per “El Poble
Català” (12 de novembre de 1904 – 21 d’abril de 1906), òrgan d’un
nacionalisme d’esquerra que defensava una política cultural
modernista contrària a la que propugnava “La Veu de Catalunya”.

Aquest setmanari representa la reconstrucció d’un front modernista.

Cal destacar que hi col·laborava un intel·lectual que signava Eugeni
d’Ors i hi va estrenar el pseudònim de “Xènius” amb què es va fer
famós. La quarta la representen uns quants intel·lectuals (Dídac Ruiz,
Juli Vallmitjana) que adopten una postura anarquitzant i actuen d’una
manera més o menys marginal.

7
 A partir del 1906 el Modernisme es pot considerar que desapareix
com a moviment, tot i que encara alguns autors continuen publicant
obres; per això la data límit d’aquest moviment s’ha establert el 1911,
any de la mort del poeta català Joan Maragall.

2.3. Modernisme i Noucentisme

Com acabem de veure, la majoria d’intel·lectuals que havien format part del
moviment modernista es van integrant a la política cultural que preconitza la
Lliga (entorn del seu òrgan, “La Veu de Catalunya”) al començament del
segle. L’any 1906 és un any clau, no sols políticament, sinó també pel que fa
a la conformació del nou moviment, el Noucentisme, que arrenca del
Modernisme. Jaume Brossa va denunciar en dues conferències que va fer a
l’Ateneu Barcelonès aquell mateix any l’hàndicap que comportava la
submissió ideològica al conservadorisme de la Lliga. Els intel·lectuals que no
s’hi van voler sotmetre van ser arraconats pels noucentistes i van haver fent
la viu-viu o marxar. Algun, com Maragall, gràcies al prestigi que tenia, va ser
acceptat.

Aquests dos moviments, que s’encallaven, es van formar amb uns mateixos
objectius (la modernització de Catalunya), però amb unes actituds totalment
antagòniques: si el Modernisme va sorgir com una reacció contra l’actitud
conservadora dels intel·lectuals de la Renaixença i, per tant, amb un esperit
bel·licós, el Noucentisme es va imposar aprofitant la conjuntura política de
predomini de la burgesia; en resum, els intel·lectuals i artistes modernistes
van intentar transformar la societat atacant-la; els noucentistes, educant-la.

--------------------