EL CREPUSCLE DELS ÍDOLS

LA CRÍTICA AL CRISTIANISME

Lliçó:
La culminació de la filosofia nietzscheana és la “transvaloració de tots els
valors” dominants en la cultura occidental. L'Anticrist es presenta no tant com
la figura antagònica a la de Crist, sinó més bé com l'oposició a la religió
cristiana, a la seua moral i la seua doctrina filosòfica, com “anticristià”. Jesús
de Natzaret (no Crist) és per a Nietzsche un decadent i un nihilista, però també
un personatge que es rebel·la contra l'afany de dominació dels poderosos del
seu temps (“Només hi ha hagut un cristià i va morir en la Creu”, “Crist negà tot
allò que hui anomenem cristianisme”).
La crítica a la moral i la religió judeocristiana és la crítica a una manifestació
negadora de la vida, antinatural per repressora de l'instintiu, impulsiu i
passional (veure Ideal Ascètic, de La moral com a contranaturalesa).

La voluntat de poder serà el punt de partida per a la crítica a la moral i la

religió, i el fonament de la transvaloració dels valors originats pel cristianisme.
El terme “voluntat” no té per al nostre autor una significació psicològica; s'ha
d'entendre com a una lluita per ser més i millor, allunyat de la voluntat de
viure de Shopenhauer o de la voluntat de conservació del darwinisme. I el
“poder” tampoc és una voluntat de domini, com ho són les morals de doma
(moral repressora que busca domesticar a l'individu; judaisme, cristianisme...),
i inclús també les de cria (morals basades en les jerarquies naturals; religió
hindú...), sinó que és autoafirmació de la seua pròpia força, de la diferència,
arribar fins al final en la lluita de forces que és la vida, fins a les últimes
conseqüències.

La moral cristiana és per al nostre autor una “metafísica de botxí”, basada en

“l'instint de jutjar i castigar”. La necessitat constant de trobar culpables i fer-
los pagar pels nostres mals és per Nietzsche símptoma de debilitat mental: la
frustració davant la incapacitat d'acceptar-se tal com és del feble es canalitza
contra el fort; fins i tot, aquesta pulsió violenta quan no es pot exterioritzar, es
gira contra un mateix (ressentiment, mala consciència, culpa). El superhome
no necessita culpar ni perdonar perquè, com un nen, posseeix la capacitat
d'oblidar. El cristianisme, i tota la moral decadent de l'home modern, cau en
una dinàmica de victimisme i culpabilització (sempre són els altres els
culpables de la nostra situació; no es contempla que podem estar en aquesta
situació per impotència o perquè no hem fet res perquè siga d'una altra
manera). Per tant, la crítica va dirigida cap a la màxima: “tots som iguals”, que
en realitat amaga l'imperatiu: “els altres han de ser com jo”. El cristianisme,
amb la igualació de tots els homes, és una homogeneïtzació a la baixa: no es
tracta de què jo siga més i millor, sinó de què el que és més i millor es rebaixe
i es semble a mi.

El que Nietzsche valora de la moral aristocràtica no és la possibilitat d'exercir la

força o la falta de compassió, sinó la seua capacitat d'afirmar la diferència
(d'ací el seu anti-antisemitisme, antisocialisme i antifeminisme, perquè aquests
moviments li semblen forces reactives que necessiten fer-se les víctimes i
trobar culpables als quals responsabilitzar dels seus mals).

Segons Nietzsche, si el superhome triomfa, tindrem un món en el qual els

febles ja no desitjaran ser diferents i, per tant, tampoc desitjaran que els forts
deixen de ser-ho. L'autèntica llibertat estarà en l'absència de ressentiment i
l'acceptació de la individualitat, de la diferència. Serà el triomf de la voluntat
de poder. Serà el triomf de la vida.

ELS MILLORADORS DE LA HUMANITAT

A) Explicació del text:

Nietzsche comença aquest capítol recordant-nos la seua exigència als filòsofs
de situar-se més enllà del bé i del mal, donat que no hi ha fets morals. El que
han fet fins ara els filòsofs ha sigut una mala interpretació de la realitat, una
interpretació antinatural. La moral és cultural, no natural i els termes bo i
dolent responen únicament a una qüestió d'utilitat (en la línia de l'emotivisme
empirista) i domini (voluntat de dominar, no de poder), perquè no hi ha cap
valor moral universal i absolut.
És per això que la moral i la religió cristianes són repressores, ja que pretenen
domar als individus, negar la seua diferència i convertir-los en ramat fàcilment
manejable. Però, l'observació crítica de Nietzsche és: certament domar
significa millorar?, d'on prové aquesta assimilació? Una altra ficció de tant
repetir-se acabem considerant-la una veritat.

Parla Nietzsche de dos tipus de morals: morals de cria i morals de doma. Les
primeres són les que estableixen el criteri de la jerarquia natural: hi ha
individus naturalment superiors a altres i, per tant, s'imposen naturalment a
aquests. Encara que, en principi, Nietzsche considera aquest tipus de moral
més natural que cultural, continua criticant-la perquè el manteniment de la
jerarquia és també una forma de perpetuació de la casta dominant
(sacerdotal), la qual intenta negar als altres la seua voluntat de poder.
La moral de doma és castradora. És la moral que intenta, com hem dit abans,
domesticar als individus, negant-los la seua voluntat de poder al reprimir els
impulsos i les passions, que són autèntics i naturals, mitjançant el sentiment
de culpa que, en acabant, és l'origen del ressentiment, símptoma de la
decadència.

En conclusió, qualsevol moral, qualsevol religió manifesta voluntat de domini,

no voluntat de poder.

B) Exercicis:
• Aforisme 1
1. Què significa l'expressió “no existen en absoluto hechos morales”?
• Aforisme 2
2. Explica, a partir del text, el significat de l'expressió “moral de doma”.
3. Explica la matisació que fa Nietzsche: realment la doma significa millora?
• Aforisme 3
4. Explica, a partir del text, el significat de l'expressió “moral de cria”.
• Aforisme 5
5. Quines raons dona Nietzsche per a afirmar que “para hacer moral se ha
de tener una voluntad incondicional de lo contrario”.