Fum

De Josep Maria Miró

2
Misteri, contundència, paradoxa
Apunts sobre un teatre d’idees sense por de la complexitat

“M’agrada molt anar pel carrer o anar pels llocs i

veure, fixar-me en la gent”1
JOSEP MARIA MIRÓ

Per viure amb una certa dosi de felicitat –de sensació de ser qui vols ser i de ser on vols
ser– calen condicions externes (uns mons) que acompanyin, però també fan falta idees
que ens ajudin a sentir-nos com a casa. És a dir, que ens ajudin a qüestionar el món,
sense que el món ens faci sentir qüestionats. És a dir, sense que el món ens evidenciï
(íntimament) que el mirem amb idees tramposes.

Les idees tramposes són al cor del teatre de Josep Maria Miró (Prats de Lluçanès, 1977).
O més precisament: el despullament de les idees tramposes. És un teatre que retrata la
infelicitat, i per això mateix gosaria dir que és un teatre amb una aspiració terapèutica,
guaridora. Les idees tramposes tenen força, tanta força, perquè són idees socials –
normalitzades–, i despullar-les implica posar-les en dubte, i presentar-les en aquelles
situacions en què evidencien la seva fragilitat. Són idees (maneres de veure el món, de
veure els altres, de veure’ns al mirall) que actuen socialment, que conformen una
societat que les incorpora acríticament, però són idees que s’exerceixen individualment.
En gestos individuals. En decisions íntimes, o en àmbits privats normalment no
exposats a la mirada pública, ni al debat crític.

Amb sentit moral, però sense moralitzar, Miró ens interpel·la com a individus: situa el
focus sobre espais de decisió personals. I opera un miraclet literari, si es pot dir així.
Aquest: tot i reconèixer que l’individu contemporani ha estat desposseït del poder de
l’acció política determinant, Miró troba maneres de recordar-nos que conservem un
poder inalienable. És un poder petit, però que, per agregació d’altres poders petits veïns,
configura el món.

El teatre de Miró ens responsabilitza (i ens qüestiona), però alhora ens retorna als ulls –i
al cap– el poder petit, i decisiu, de la nostra responsabilitat personal. Diagnostica, i
suggereix –sense dogmes– una via. La de les idees: la de fer-les conscients. La de fer
conscients les trampes que contenen.

Una de les idees que em ronda aquests mesos últims és la que acompanya la noció
d’anamnesi. Més concretament, rumio sobre la idea del dret a l’anamnesi. I alhora, és
clar, en la contrapartida de l’anamnesi com un deure fèrtil.

El Diccionari de la llengua catalana (IEC)2 acull dues accepcions del terme. La segona
és certament temptadora: “Tornada a la memòria de les idees dels objectes oblidats.”
1
PORTA, J. (2008) “Josep Maria Miró i Coromina” [Entrevista]. Web/Televisió: Adaptation, Xip TV/JP
Produccions, http://www.xiptv.cat/adaptation/capitol/josep-maria-miro-i-coromina [Consulta: 26/8/2013]

3
Però és el primer sentit, més directament mèdic, en part, el que m’ocupa: “Part de la
història clínica d’un malalt que recull, d’ell mateix o d’altres persones, els antecedents
familiars, fisiològics, patològics, etc., amb vista a la diagnosi.”

La culpa de les meves reflexions privades sobre l’anamnesi és del metge polonès
Andrzej Szczeklik, autor d’un assaig lluminós (que cal llegir) sobre la medicina
contemporània i, per tant, sobre el món que ens envolta, fet de ciència i cultura en
proporcions millorables. El llibre es titula, en castellà, Catarsis3. I quan Szczeklik es
refereix a l’anamnesi, i en destaca la importància (decisiva) per a la tasca mèdica, la
defineix, més planerament, com “la primera conversación con el enfermo”.

En suma, el metge entra en contacte per primer cop amb el seu pacient, i ha d’assegurar-
se de crear un espai comú per entendre’l, i fer-se entendre, adequadament. Es tracta,
doncs, de dedicar un temps de qualitat a identificar el llenguatge (el sistema de sentits)
del seu interlocutor, i a verificar que la comprensió mútua és correcta. Sense una bona
anamnesi, ens ve a dir Szczeklik, és difícil un bon diagnòstic. I és, per tant, molt
improbable la curació.

No existeix –perquè no és possible– cap forma de comunicació humana sense un procés

d’anamnesi. Totes les interaccions socials s’inicien, i s’edifiquen, sobre un procés
ineludible de comprensió de l’altre: ben fet o mal fet, honest o deshonest, fluid o
tortuós, l’èxit d’aquest procés condiciona finalment com hem comunicat (i què hem
entès, i què no) en realitat. Conscient o inconscient –majoritàriament és inconscient–, el
procés és ineludible.

I és fascinant: teatralment, vull dir. I Miró ho sap, i en escena (o en el relat indirecte

que, en escena, se’n fa) té una certa estimació per les converses de primera vegada. Pels
primers encontres: quan tot està per fer, i cada pas –cada rèplica– es dibuixa sorprenent
com en un full en blanc, obert a formes impredictibles. Pot ser una dona occidental que
ha perdut la vista i parla, per primer cop, amb un desconegut davant d’una casa
abandonada del Tercer Món. Pot ser el pare que entra en un local nocturn d’homes mig
nus i sexe fàcil, i ha de descobrir qui pot ajudar-lo a trobar el seu fill en quartos foscos.
O pot ser, de manera indirecta, el marit jove que explica a la seva esposa jove com s’ha
fet amic d’un indigent; com ha iniciat l’amistat. (Són instants, respectivament, de La
dona que perdia tots els avions, de Gang Bang i de Nerium Park.)

Però no parlo d’anamnesi, en relació a Miró, ben bé per això. En parlo per dos altres
motius. El primer, sí, té molt a veure amb aquestes escenes de personatges que s’acaben
de conèixer, però també afecta (i això és clau) les escenes entre personatges que,
malgrat conviure, no s’acaben de conèixer. Potser perquè estan canviant a un ritme més
ràpid que la comprensió del canvi, però segurament també perquè els personatges de
Miró viuen habitualment en una zona de dubte, d’incertesa insalvable, d’anamnesi
insuficient; de resistència a l’anamnesi, de desinterès potser.

No saben si s’entenen del tot, si es coneixen prou bé, si els implícits amb què es
relacionen són encara facilitadors, o adequats, o no. I, en aquest marc d’incertesa (de

2
INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS. Diccionari de la llengua catalana. Web: http://dlc.iec.cat,
Segona edició [Consulta: 2/9/2013]
3
SZCZEKLIK, A. Catarsis: Sobre el poder curativo de la naturaleza y del arte. Barcelona: Acantilado,
2010, 207 p.

4
confiança estantissa), Miró sol enfrontar personatges càndids –no conscients, del tot, de
què els passa– amb personatges que gestionen amb ple control les seves paraules i els
seus silencis. A Fum, per exemple, les escenes entre Eva i Laura són èxits d’aquesta
mena d’enfrontaments. (O entre Jordi i Hèctor a El principi d’Arquimedes.) Però
atenció: tots manipulen els altres –o ho procuren– al seu favor. I no és clar que els
menys conscients de les manipulacions que practiquen siguin, moralment parlant, els
més honestos.

Miró, subtil, marca la diferència entre els que en són conscients i els que (encara) no. És
una distinció moral que l’espectador ha d’afrontar: tant la maldat com la intel·ligència
formen part de l’àmbit de la consciència. Però no cal córrer a equivocar-se, sembla dir-
nos el dramaturg. Cal distingir, moralment, si la immoralitat és en les provocacions
sarcàstiques inquietants, o en les assumpcions càndides tranquil·litzadores. Cal temps
per pensar, per entendre... No per amagar-se (i guanyar temps), sinó per prendre una
postura ideològicament sòlida: sense vels ocultadors, ni certeses de segona mà.

Cal prendre postura, sembla dir-nos, en primera persona.

Des de la inseguretat de les percepcions. Des del desconeixement dels nivells de

consciència dels personatges observats respecte dels seus actes. Des de la prudència de
no jutjar amb pressa i prejudicis, i des de la valentia de no refugiar-se en la indiferència.

Això val per als personatges barcelonins de Fum que observen una revolta (en un país
sense lleis que prohibeixin fumar als hotels). I també val per als lectors-espectadors de
Fum.

I aquest és, de fet, el motiu per parlar d’anamnesi, en relació amb el teatre de Josep
Maria Miró: el dret (de les obres) i el deure (dels lectors-espectadors) a una bona
anamnesi. És a dir: el dret dels textos dramàtics a ser ben compresos, i el deure (adquirit
lliurement) dels espectadors de continguts artístics d’identificar i verificar, abans de res
més, el sistema de sentits que cada text proposa. És a dir: el deure hermenèutic –
diguem-ho així– de voler comprendre bé, i d’estar obert a una interpretació creativa, no
mecànica, de cada obra.

És un joc d’acord comú. L’autor es compromet a intentar no decebre; l’espectador es

presta a deixar-se modificar. És, sí, el joc conegut que proposa, almenys des del segle
XIX, l’anomenat art modern. No és un joc nou, però sí un joc fortament desqualificat:
per l’assumpció neoliberal que l’únic àmbit de l’art, en l’àmbit suposadament únic del
mercat, és el de la dissolució en les regles de l’entreteniment absorbent.4

Bona anamnesi... Cal, doncs, un temps de qualitat per a la comprensió. I cal adonar-se
que l’obra ja inclou aquest temps, i que l’obra es completa amb la comprensió.

4
Miró ho explica així: “És un moment molt difícil en moltes coses. A vegades faig esforços per no
contaminar-me de la negativitat general. Hem creat un sistema pervers que se’ns està menjant però ara és
un moment per demostrar que les coses es poden fer d’una altra manera i millor. També crec que és un
moment perillós perquè pot semblar que només és bon teatre aquell on els números quadren. […] Però
sobretot que la rendibilitat no sigui una excusa per marginar un tipus de teatralitat.” A: PALLARÈS, A.
(2012) “Vull que l’espectador es posicioni” [Entrevista]. Web: El Núvol, 29/7/2012,
http://www.nuvol.com/entrevistes/josep-maria-miro-i-coromina-vull-que-lespectador-es-posicioni/
[Consulta: 26/8/2013]

5
3

Vet aquí, doncs, per a mi, les raons de ser d’un pròleg per a una obra com Fum. Vull
dir, per a una obra que no necessita pròleg.

No cal, sobretot, ajudar a interpretar l’argument de l’obra, perquè l’escriptura de Miró

és sempre, argumentalment, diàfana. Però tampoc cal, penso, contextualitzar l’obra,
perquè qualsevol lector contemporani mínimament informat sabrà entendre les
referències d’actualitat que l’obra conté. (I perquè Miró ha dotat l’obra d’un nivell de
referencialitat incompleta, que ja li ha semblat suficient.)

I, per últim, en aquest pròleg, no cal oferir pistes per a la construcció del sentit de Fum,
perquè els textos de l’autor estan pensats perquè el sentit sorprengui els espectadors.
Que descobriran, finalment, que el sentit ja el duien dins.

L’objectiu d’aquest pròleg, fins ara sense dir-ho, i des d’ara explícitament, serà
contribuir a esbossar la poètica –la teoria artística– continguda en la dramatúrgia de
Josep Maria Miró. Serà, doncs, un intent provisional, temptatiu. I espero que serà útil
per ajudar a entendre quina mena d’autor és, i no és, Miró.

Fa uns anys vaig escriure això: “Josep Maria Miró assumeix el risc d’escriure cada obra
amb l’estil i la dramatúrgia que li correspon (sense fabricar-se un estil personal,
comercialment reconeixible), i també perquè assumeix el risc de no situar els conflictes
en l’àmbit dels sentits culturalment ja consensuats.”.5 A grans trets, considero que
aquesta afirmació conté encara una veritat innegable (la voluntat d’adequar l’estil a la
naturalesa singular de cada conflicte dramàtic), però també em sembla que les obres
posteriors a El principi d’Arquimedes confirmen que, per decantació, en aquest moment
(per més endavant, no gosaria descartar res), l’autor ha destil·lat els recursos de la seva
escriptura diversificada, i ha fet una certa opció d’estil.

Però tot em fa pensar que l’estil autoral no ha estat el punt de partida, sinó un punt
d’arribada de la consolidació, com deia, d’una poètica, d’una proposta teatral bastida
sobre el convenciment. Sobre l’autoconsciència de quina mena d’instrument, penso, està
preparat per ser com a dramaturg. Hi insisteixo: ha destil·lat. Ja no pretén demostrar tot
el que és capaç de fer; vol fer brillar, en canvi, austerament, just el que sent que
necessita.

¿Quina ha estat, doncs, la destil·lació de Miró, almenys des de Gang Bang (l’obra en
conjunt potser no ho deixa veure, però les escenes una a una, per a mi sí) i fins a Fum?...

Ara sabem que estem al davant d’un autor teatral. Sabem que escriu i sabem que
dirigeix el que escriu, i que li agrada fer-ho –no per cap fonamentalisme, ni per cap
actitud simplista– perquè la posada en escena li permet reafinar l’escriptura. Miró ha
afirmat: “La direcció i la dramatúrgia per a mi van molt lligades, perquè les exerceixo
simultàniament i això fa que sovint quan escric ja ho faig pensant en la posada en
escena, de la mateixa manera que quan dirigeixo, en ser el mateix autor, em permeto

5
MIRALLES, E. (2012) “El principi d’Arquimedes torna, ara a la Villarroel”. Web: El Núvol, 30/7/2012,
http://www.nuvol.com/critica/humanisme-radical-josep-maria-miro/ [Consulta: 26/8/2013]

6
reescriure, tallar, canviar...”6 Però també ha dit: “Yo no pienso que el autor sea el mejor
director de sí mismo aunque yo me lo paso muy bien dirigiéndome.”.7

També sabem que Miró entén perfectament que el teatre escrit és literatura. Vull dir,
que és conscient de la convivència indestriable de codis diversos en una posada en
escena, però que cap altre llenguatge aporta a l’obra escrita més dosis d’ambigüitat
necessària –de qualitat artística– que el llenguatge verbal. I que, per tant, com amb
Pinter o amb Benet i Jornet o amb Cunillé, cal que l’obra literària sigui la
formalitzadora primera i final de qualsevol proposta dramatúrgica: és conscient, penso,
que rarament cap producció teatral de base verbal no anirà mai més lluny ni més a fons
del que, per si sola, hagi estat capaç d’anar la peça literària que la basteix.

Pel meu gust, en els textos mirocorominians, la qualitat literària s’edifica sobre els
equilibris interns i mutus de tres elements: la precisió i la subtilitat lingüística dels
diàlegs; la consistència narratològica (espais, personatges, conflictes) de cada escena, i
finalment les simetries o les proporcionalitats ocultes en l’estructura general de cada
text.

I, sí, encara sabem una tercera cosa: que Miró és un autor d’escriptura “pensada”, que
deriva, com deia, d’una poètica. Sense que s’hi faci evident, ni s’hi exhibeixi cap traça,
aquest autor condensa als textos una força expressiva inseparable del pensament: la
sensació permanent que, en cada text, totes les opcions preses responen a la mateixa
voluntat. Ha pres opcions congruents: sobre quina mena d’autor ser, sobre quina mena
de teatre escriure, sobre per què escriure té un sentit, sobre per a quina mena
d’espectador escriu… I, sobretot, sobre la convicció que tot el protagonisme de la
creació ha de ser per a l’obra mateixa.

He anat escampant idees de la poètica mirocorominiana al llarg d’aquest pròleg. No les

resumiré ara. Però hi són.

Amb tot, assajaré una síntesi final, amb tres components sense una base material
identificable, però sempre ben presents: el misteri, la contundència i la paradoxa.

No es tracta d’un misteri vaporós, sinó d’un misteri ancorat en el món contemporani. A
Quan encara no sabíem res, l’acotació inicial proclama: “un dia qualsevol del nostre
temps.” I, amb l’única variació del nombre de dies de l’acció, és una didascàlia que
podria aparèixer a qualsevol dels textos de Miró.

Però la visió del món contemporani no és mai una reducció esquemàtica: perquè aclarir
no ens assegura entendre millor. I perquè comprendre implica fer conscient des d’on
mirem, de què està feta la nostra mirada. I implica deixar clar què continuarà sent,

6
“Josep Maria Miró, dramaturg i director de teatre” [Entrevista]. Qestudio.cat. Web: Fundació Pere
Tarrés, http://www.qestudio.cat/josep-maria-miro-coromina-6893/ [Consulta: 26/8/2013]
7
DÍAZ, C. (2012) “Maneras de vivir el principio de Arquímedes con Josep Ma Miró Coromina”. Web:
Revista Almiar, 30/6/2012, http://www.margencero.com/almiar/entrevista-osep-maria-miro-coromina/
[Consulta: 26/8/2013]

7
malgrat tot, inexplicable: perquè la naturalesa humana ho és. Torno, doncs, a la
subtilitat: no deixar de dir res clarament identificable, però no pretendre que són
reduïbles les coses que no ho són.

Aquest misteri, sens dubte, té a veure amb aquella dosi de referencialitat, suficient però
incompleta, fixadora de la referència però alliberadora (elevadora a categoria), del teatre
de Miró. Benet i Jornet ha apuntat que les seves obres primeres “se servien de la realitat
circumdant, propera o llunyana, però al mateix temps jugaven amb aquesta realitat i se
n’escapaven lleugerament. No es tractava de cap mena d’evasió, de fuga, sinó
d’explicar aquesta realitat de manera més angoixant, més colpidora; es tractava
d’impedir que l’espectador o el lector pogués escapar-se’n. I hi afegia un punt de
lirisme, però gens tou. Inclement”.8

Aquest biaix líric s’ha diluït, segurament, en les obres últimes com a tret present a
l’escriptura. Però es manté, al meu entendre, en la visió dels mons que presenta, i en
aquesta pulsió que el porta a no desproveir mai d’humanitat (de complexitat) els
conflictes. Respecte de Gang Bang, Benet i Jornet afirmava: “mostra gent amarada de
tristesa. No és cap tristesa que moralitzi, que jutgi el que fa o deixa de fer ningú [...]. De
cap manera. És la tristesa última que ens afecta a bona part dels humans, sigui el que
sigui el que fem amb les nostres vides.”9

D’altra banda, aquest misteri sense impostura (perquè és revelador) sembla provenir
també d’una necessitat expressiva de l’autor, que té un passat traumàtic com a
periodista10. És la necessitat de poder interpretar la realitat sense esquematismes i sense
simplismes interessats. Laurent Gallardo ho ha explicat molt bé: “Josep Maria Miró va
fer de periodista durant molt de temps. Actualment s’ha allunyat d’aquella primera
vocació, però la seva mirada sobre el món continua sent la de l’observador que busca la
veritat. Si la seva obra ha estat qualificada sovint de polèmica és precisament perquè
s’inspira en la realitat del seu entorn amb la intenció de suscitar el debat.” I ha conclòs:
“Aquest compromís, que és la raó fonamental de la seva relació amb el teatre, es percep
en la recerca formal de la seva escriptura, que tendeix a reflectir la complexitat del
món.”11

La contundència dels textos de Miró, penso, té a veure amb aquella desocultació de

trampes de què parlava al principi d’aquest pròleg. Miró no deixa cap espai de
comoditat per als eufemismes ocultadors, i alça tots els vels amb què topa (de fet, fa que
s’alcin teatralment sols!), vels que poden oferir als personatges amagatalls conceptuals.

8
BENET I JORNET, J.M. (2011) “Josep Maria Miró i Coromina i Gang Bang, un text tranquil”. Dins:
MIRÓ I COROMINA, J.M. Gang Bang (Obert fins a l’hora de l’Àngelus). Tarragona: Arola, 2011, p. 7-8
9
BENET I JORNET, J.M. (2011) “Op. cit”, p. 8
10
En aquest sentit, Miró ha declarat: “El periodisme està segrestat per massa interessos polítics i
econòmics i la informació ha caigut –perillosament– en mans de l'espectacularitat i de l'entreteniment. Si
no fos tan apocalíptic amb el camí emprès pel sector periodístic, potser seguiria dedicant-m'hi. Haver
treballat en un mitjà públic durant un mandat del PP tampoc m'hi devia ajudar gaire, i tampoc veure la
instrumentalització que en fan totes les forces polítiques, sense excepció. Els continguts també s'han
empobrit.” A: “Josep Maria Miró, dramaturg i director de teatre” [Entrevista]. Qestudio.cat. Web:
Fundació Pere Tarrés, http://www.qestudio.cat/josep-maria-miro-coromina-6893/ [Consulta: 26/8/2013]
11
GALLARDO, L. (2012) “Josep Maria Miró, un autor polític”. Dins: MIRÓ I COROMINA, J.M. El
principi d’Arquimedes. Tarragona: Arola, 2012, p. 7

8
I sí, com he dit, els amagatalls que perd el personatge, els perd també l’espectador. I,
com a conjunt, doncs, en el temps compartit de cada funció (i això és gairebé màgic, i
molts ja ho sabeu), els espectadors, socialment, com a col·lectiu, en present, queden
desafiats. Sense vociferacions: per la contundència amb què es desoculten, teatralment,
les idees tramposes.

Torno a la saviesa de Laurent Gallardo, traductor al francès dels textos de Miró, i al que
ell considera “una constant creativa” de l’autor. Diu: “l’espectador és empès a prendre
una posició, és sol·licitat per participar en el debat social que planteja l’obra. S’ha
acabat l’abandonament a la il·lusió teatral i deixar que el dramaturg dicti l’actitud que
cal adoptar. Aquesta llibertat retrobada és l’engranatge sobre el qual es basteix la utopia
concreta d’un teatre polític que no resulta ni assertiu ni dogmàtic, sinó maièutic.”12
Maièutic, és a dir: que fa que l’espectador arribi a la (seva) veritat posant-li al davant
preguntes, i no respostes.

El desemmascarament de les aparences de seguretat està relacionat amb un tema central

de l’obra de Miró: la por. I, en especial, la instrumentalització política de la por. I,
encara més en concret, i això és el que el fa original en aquest sentit (penso), la
instrumentalització personal de la por com a excusa íntima.

(Un parèntesi: sí, la por desempara. Fa fràgil. Exposa. A El principi d’Arquimedes, el

Jordi busca un suport: “Estic espantat.” I l’Anna, que és una figura maternal però no
tant, li torna la veritat: “Tots. Tots ho estem.”.

En una entrevista, a propòsit d’El principi d’Arquimedes, Miró afirmava: “Vivimos en

una sociedad que vende miedo y seguridad al mismo tiempo.” I afegia: “creo que el
miedo es una cosa normal, lícita, razonable. Pero lo que no es tan razonable es que esto
modifique la vida, lo que no es razonable es cómo se gestiona este miedo. Por ejemplo,
hace años cayó un avión de Spanair. Yo ese día volaba 5 horas después con esa misma
compañía. Hubo muchas personas que cancelaron su vuelo. Yo volé, no porque me
considere valiente o temerario. Además pensé que dos en el mismo día era excesivo. Lo
que no es normal es que esto te bloquee la vida. Tenemos que tomar todas las medidas
para hacer las cosas de una forma responsable, segura. Pero hay un factor, el azar, que
no podemos decidir.”.13

Les vides bloquejades poden semblar drames individuals, però poden ser alguna cosa
més. Miró ens interroga, precisament, sobre aquesta possibilitat. (La presència reiterada
s’un so off marcat, en forma de brunzit o de crits de revoltats o d’ambient de piscina, és
un dels estilemes d’aquest presència d’una dimensió sociològica en cada conflicte
interpersonal.)

La confrontació entre el primer i el tercer món, que trobem a Fum però que ja era
present a La dona que perdia tots els avions, o el xoc –en definitiva– entre el món de
l’èxit aparent i el del fracàs no ocultable (que és, amb altres variables, a Gang Bang i a
Nerium Park), són mecanismes, penso, de la contundència mirocorominiana.

Al pròleg de La dona que perdia tots els avions, Eduard Molner hi apuntava idees, que
tornen a ser útils, penso, amb Fum al davant: “Hi ha moltes raons que empenyen a
12
GALLARDO, L. (2012) “Op. cit.”, p. 8-9
13
DÍAZ, C. (2012) “Op. cit.”. [Consulta: 26/8/2013]

9
viatjar però entre elles el ‘veure alguna cosa diferent’ va de baixa, perquè a casa, amb
Internet, ja entren imatges i sons de països situats a l’altra banda del planeta, en temps
real. El viatge en el sentit marcopolonià, d’anada, descoberta d’una realitat diferent,
tornada i transmissió d’aquest coneixement, ha perdut interès. En un món
homogeneïtzat superficialment cal un temps llarg en el viatge per penetrar en la cultura
visitada i conèixer-la de debò, conèixer la seva diferència. No hi ha temps per fer-ho.
Però tampoc la predisposició. Atrapat en la cultura de l’emoció, de la necessitat de dosis
de sensacions que provoca la societat de consum hipertròfica, el viatger occidental troba
al Tercer Món la possibilitat de pujar uns quants graons en aquesta direcció. O de
baixar-los.” I afegeix: “Aquest món desigual ha creat espais d’impunitat. Llocs on és
possible anar molt més enllà en la satisfacció del cantó fosc de l’ésser humà. Allà la
transgressió de la sacralitat (en el sentit pasolinià del terme sagrat), de les normes
morals bàsiques de convivència entre els homes, de la dignitat humana, és de franc.”14
(Bé, de fet, el que Miró ens acaba mostrant és que, justament, aquesta idea és tramposa.
Que cap impostura és de franc.)

I uns anys abans, prologant Quan encara no sabíem res, Xavier Albertí ens oferia
aquesta altra clau, sobre la mirada de l’autor damunt la realitat. Afirmava que és “una
realitat on ja no hi podem entrar des de la descripció individual dels individus, des de la
seva subjectivitat, perquè ja no són únics, només són una part d’una col·lectivitat que se
sent culpable, que té mala consciència, que procura ser tolerant i no preguntar-se grans
ni gaires coses.” I apuntava (el 2008): “Els atemptats de Nova York, Madrid o Londres
ens han tornat una idea de pecat original, d’expulsió d’aquest paradís de democràcies
avançades on semblava que era possible cohabitar respectuosament els fills del primer
món i els de tots els altres. I heus aquí que no, que aquesta cohabitació encara no és
possible, que aquest món nostre encara ha de transformar moltes coses perquè les
persones tornin a ser persones i els dramaturgs puguin tornar a especular sobre els
individus.”.15

Les paraules d’Albertí són un dit a l’ull. Assenyalen el repte central de l’obra de Miró. I
l’obra recent de Miró, justament, ha assumit aquest repte de “tornar a especular sobre
els individus”. Vet aquí, em sembla, el valor del tercer component de la seva poètica: la
paradoxa.

Psiquiatres magistrals com Paul Watzlawick ja ens han explicat com és possible,
comunicativament parlant, emmalaltir en una paradoxa. I és esborronador amb quina
facilitat les paradoxes en què vivim ens semblen el més important –allò que cal
esforçar-se a salvaguardar– de les nostres vides. I Miró, literàriament, sembla saber
mostrar-nos com aquests personatges atrapats en paradoxes que ens posa al davant
s’assemblen, extraordinàriament tant, a nosaltres.

Són ben sovint paradoxes d’autoimatge, i són també, per descomptat, paradoxes
relacionals: les persones que més ens coneixen són alhora les més hostils; les mentides
sobre els actes que fem semblen ser les veritats identitàries més sinceres; el lloc on els

14
MOLNER, E. (2010) “Una dona que decideix perdre els avions”. Dins: MIRÓ I COROMINA, J.M. La
dona que perdia tots els avions. Tarragona: Arola, 2010, p. 9-10
15
ALBERTÍ, X. (2008) “Quan encara no en sabíem res”. Dins: MIRÓ I COROMINA, J.M. Quan encara
no sabíem res. Poema dramàtic per a sis veus urbanes i un músic. Tarragona: Arola, 2008, p. 8

10
desitjos semblen possibles és la realitat més incompatible amb aquests mateixos
desitjos…

Són paradoxes que atrapen. I, sobretot, paradoxes reconeixibles. Que l’espectador

reconeix. Íntimament. En primera persona. Les paradoxes dels personatges ja eren –
l’obra ho fa evident– dins nostre. Per això les entenem.

Sens dubte, bona part d’aquests bloquejos paradoxals tenen a veure amb com
s’enfronten els canvis. La Marta de Nerium Park, que estrena casa nova, es permet un
moment de sinceritat: “Els canvis… M’espanten.” I l’Eva, que és la seva contrafigura a
Fum (com poden ser, totes dues, contrafigures de la Noia de Quan encara no sabíem
res), per contra, s’alimenta dels trasbalsos socials del país de l’hotel en què han quedat
atrapats, un bloqueig que celebra perquè creu que la seva transformació personal no
dependrà de les seves decisions personals, i s’il·lusiona: “tot pot canviar”.

A Miró li agraden les parelles de trenta anys. Eva i Àlex a Fum, o Marta i Gerard a
Nerium Park. Parelles a l’espera d’un fill. En una espera paradoxal: que és un inici (més
o menys volgut) i un final de la joventut, en molts aspectes, no desitjat. Però també li
agraden –teatralment parlant– les parelles a un pas de la vellesa, i sense fills, que han
existit a l’entorn d’un amor que no és capaç de resistir-ho tot. Són la Laura i el Jaume a
Fum, o la Sara i el seu marit a La dona que perdia tots els avions.

Siguin com siguin les parelles, i els altres emparellaments encreuats imaginables, al cor
de les relacions, Miró hi fa explotar una paradoxa d’eixos múltiples: el desig de sentir-
se necessitat; l’aspiració a sentir que no necessites; la vulnerabilitat de no saber demanar
què necessitem; la constatació no volguda de no ser necessitats en els millors
moments… O la necessitat de no sentir-se sols, però de viure coses sols: és l’Eva que
s’escapa de l’habitació, o és el Jaume que no desperta el seu company de vestíbul
davant d’un fet extraordinari, perquè, confessa: “He preferit quedar-m’ho per a mi sol.”

I, entremig de tot plegat, hi trobem encara una de les grans paradoxes contemporànies.
El Josep de Gang Bang ho explica així: “Abans sí, però avui en dia els matrimonis ja no
funcionen. I saps per què? Abans teníem la sort de ser més analfabets. Ara tothom sap
massa coses. Quanta misèria…” No crec que Miró dubti de la importància de
l’educació: però els seus personatges constaten que la saviesa –la capacitat d’entendre–
no és suficient. I no és, com el pensament il·lustrat més simplista podia fer pensar, la
solució a la infelicitat. Ni a la injustícia. Saber de què va la vida (com ho saben la Laura
i en Jaume, per exemple) no t’allunya del fracàs. Al contrari, pot ser un motiu de fracàs.
O un motiu de cansament vital. Una altra sàvia –torno a Gang Bang– ho explica amb
claredat. És l’Adela: “És tan esgotador posar totes les energies en alguna cosa que et
mantingui viva uns dies o unes setmanes més, i saber que quan això arribi hauràs
d’inventar-te’n una altra per continuar-ho estant més endavant.”

(L’esgotament de l’autoil·lusionament és alliberador, sí. Però deixa espai a les pulsions

suïcides. La fugida endavant de l’Eva, per exemple. O el sarcasme provocador de la
Laura, per exemple. Una última cita de Gang Bang, i ara és el Víctor qui parla: “No
espero res. Tot ho faig per inèrcia. Poso constantment en perill la meva persona […] I,
de fet, no passa res. […] no canviarà res. Tot està acabat.” Bé, la desesperança sembla
creïble. Es fa creïble, sembla dir Miró. Però no és, diu també, un lloc on quedar-hi: cal
moure’s.)

11
L’ús dramatúrgic de la paradoxa, a l’obra recent de Miró, s’articula sobre la convivència
de dos temps. El temps dels diàlegs (el present escènic) i el temps dels relats: el del
passat que es revela.

Cada personatge és vist i viscut, i cada personatge és un storyteller de si mateix. (Ja ho

va avisar Ricoeur: la identitat és narrativa.)

El mestratge de Pinter em sembla més que possible en aquesta estratègia. El temps

queda desdoblat (dramàticament desdoblat, conflictivament desdoblat) perquè el present
i el passat no acaben d’encaixar, o perquè els relats presents en cada escena modifiquen
(completen o desmenteixen) els relats d’escenes anteriors. És la retòrica de les segones
versions. Mentides i secrets, i construccions identitàries; posades en escena del jo, i
inconsistències de l’autorelat.

L’espectador hi posa la memòria lectora, i encaixa peces: però mai no deixarà de ser
conscient que l’encaix no és conclusiu. No és tranquil·litzador; no és complet. Cada
encaix deixa marge a un cert grau d’indeterminació16. És una ambigüitat necessària;
comprensible.

Mai sabrem quina mena de petó li va fer, al nen esporuguit, aquell monitor de piscina
d’El principi d’Arquimedes. Ni quina era, exactament, la vida secreta del marit de la
Sara a La dona que perdia tots els avions. Ni quina és la veritat de l’amistat fraterna del
Gerard amb l’indigent del seu barri a Nerium Park.

Miró ha decidit que no ens cal saber-ho.

Marcos Ordóñez es va rendir a les argúcies argumentals d’El principi d’Arquimedes, per
un motiu sòlid, deia: “Tardé un rato en darme cuenta de que esa disposición, similar a la
de algunas teleseries (Damages, The good guys, etcétera) no era tan solo un mecanismo
narrativo para incrementar el interés, sino que tenía también una intención moral”.17

I Gallardo també ho té clar: “Les obres de Josep Maria Miró desorienten, pertorben,
intranquil·litzen”.18

És un escriptor amb un enemic: la banalitat. Calla, n’estic segur, cada vegada que creu
que dir banalitzarà.

Per això, diria jo, li agraden tant els jocs de miralls. Perquè són la màxima expressió –la
més despullada– de la paradoxa de paradoxes de la individualitat contemporània: la
possibilitat de saber qui som quan ens convertim, o volem convertir-nos, en algú altre.

16
Miró avisa: “como director junto con los actores hemos tomado decisiones que no se resuelven de una
forma explícita en la obra. En cambio, es una información que los actores sí que tienen. Si jugáramos sólo
a la ambigüedad no sería honesto por nuestra parte.” A: DÍAZ, C. (2012) “Op. cit.”. [Consulta:
26/8/2013]
17
ORDÓÑEZ, M. (2012) “Estado de sospecha”. Web: El País, 21/6/2012,
http://cultura.elpais.com/cultura/2012/07/18/actualidad/1342607225_577647.html [Consulta: 26/8/2013]
18
GALLARDO, L. (2012) “Op. cit.”, p. 8

12
Tan sols cal, com diu un dels personatges de La dona que perdia tots els avions, que
aquest altre ens doni “una mica del seu dolor”.

ESTEVE MIRALLES TORNER

Universitat Ramon Llull (Facultat de Comunicació Blanquerna)

13
OBRES DE JOSEP MARIA MIRÓ

Per data de finalització de l’escriptura, la producció de l’autor inclou: 11/7: L’escorxador (2005);
L’esvoranc (2005); Les dones de Caín (2006); 360’’ (2006); Quan encara no sabíem res (2006); La gran
nit de Lurdes G., coescrita amb Cristina Clemente (2007); La dona i el debutant (2008); Una historia
explicada del revés, o no (2009); La dona que perdia tots els avions (2009); Gang Bang (Obert fins a
l’hora de l’Àngelus) (2011); El principi d’Arquimedes (2011); Nerium Park (2013), i Fum (2013).

Obra publicada
MIRÓ, J.M. Fum. Tarragona: Arola, 2013.
MIRÓ, J.M. Nerium Park. Manacor: Món de Llibres, 2013.
MIRÓ i COROMINA, J.M. El principi d’Arquimedes. Tarragona: Arola, 2012.
MIRÓ i COROMINA, J.M. Gang Bang (Obert fins a l’hora de l’Àngelus). Tarragona: Arola, 2011.
MIRÓ i COROMINA, J.M. La dona que perdia tots els avions. Tarragona: Arola, 2010.
MIRÓ i COROMINA, J.M.; CLEMENTE GÁLVEZ, C. La gran nit de Lurdes G (monografia).
Barcelona: Publicacions Abadia Montserrat, S.A., 2009.
MIRÓ i COROMINA, J.M.; BELLVIURE SIMÓN, J.C. La dona i el debutant (monografia). Pollença: El
Gall Editor, 2009.
MIRÓ i COROMINA, J.M. Quan encara no sabíem res. Poema dramàtic per a sis veus urbanes i un
músic. Tarragona: Arola, 2008.

14
 Hope there’s someone
who’ll take care of me
when I die, will I go.

Hope there’s someone

who’ll set my heart free
nice to hold when I’m tired.

There’s a ghost on the horizon

when I go to bed.
How can I fall asleep at night?
How will I rest my head?

Oh, I’m scared of the middle place

between light and nowhere.
I don’t want to be the one
left in there, letf in there.

Hope there’s someone, Antony and the Johnsons.

15
A la Geni Lozano.

Amb estima,
admiració,
incondicionalitat.

16
Fum

Personatges

Àlex
Laura
Eva
Jaume

Vestíbul d’hotel

Habitació 301, habitació d’en Jaume i la Laura

Habitació 302, habitació de l’Àlex i l’Eva

/ Indica que la rèplica següent talla immediatament el que s’està dient

(...) Indica una rèplica o reacció no verbal. Potser només un sospir, una mirada, o un
petit gest.

17
Dia 1

18
 1.

Vestíbul de l’hotel.

Àlex està com absent en una de les butaques.

Té un diari al damunt la falda.
Laura s’hi acosta..

Laura.- Tens foc?

Àlex.- Com?
Laura.- Si tens foc?
Àlex.- Ho sento. No fumo.
Laura.- Per què et disculpes?

Pausa.

Àlex.- De fet, no sé si aquí es pot/

Laura.- Sí. De moment, sí. (Pausa) Aquests infeliços es deuen pensar que aconseguiran
alguna cosa que valgui la pena... I què? Potser canviaran alguna cosa, però ben aviat
s’adonaran que també acabaran per no poder fumar enlloc. Et destorbo?
Àlex.- Estava... llegint/
Laura.- Fa estona que el tens a la falda. Potser t’han vingut ara, les ganes de llegir.
(Laura treu un encenedor i un paquet de tabac) Què hi fas amagat en aquest racó?
Àlex.- Per què m’ha demanat foc si tenia/
Laura.- No em tractis de vostè o em faràs sentir més gran del que sóc.
Àlex.- Tens un encenedor.
Laura.- Suposo que tinc ganes d’enraonar amb algú que parli la meva llengua.
Àlex.- I com sabies/
Laura.- El diari.
Àlex.- Ah... És clar.
Laura.- I ahir al vespre, a la recepció, quan tu i aquella noia acabàveu d’arribar a l’hotel,
us vaig sentir parlar. El meu marit i jo estàvem just al vostre costat.
Àlex.- Ah... No... No ho recordo.
Laura.- Esperes la teva nòvia?
Àlex.- Sí. Ha sortit.
Laura.- De l’hotel?
Àlex.- Sí.
Laura.- L’han deixat sortir?
Àlex.- Sí.
Laura.- Sola?
Àlex.- Sí. Ja fa una estona... No puc localitzar-la... El telèfon... he intentat sortir però a
mi no m’han deixat. M’han dit que només puc esperar.
Laura.- Que atrevida...
Àlex.- T’ho sembla?
Laura.- Sí.
Àlex.- No sé si és atrevida o simplement... No sé on és i... estic una mica/
Laura.- Em sembla que ja m’agrada més que la majoria de gent que hi ha aquí.
Àlex.- Què vols dir?

19
Laura.- La teva nòvia. No t’hi has fixat? Tot està buit. Sembla que la majoria prefereix
quedar-se a l’habitació fins que... No sé fins quan. Alguns s’hi fan pujar el menjar i tot.
Jo no podria.
Àlex.- I... fa molts dies que sou aquí?
Laura.- També vam arribar ahir. Tenim una casa, a uns pocs quilòmetres. Ja fa anys que
venim de tant en tant, de vegades alguna temporada llarga i tot. Ara ja feia un temps. Un
temps llarg. El meu marit havia treballat per a l’ambaixada i des de fa uns anys, s’ha
centrat a escriure. Llibres i també alguns articles. Li va semblar que aquí era un bon lloc
per fer-ho i hi ha fet bons amics, algunes persones influents. Ahir, a mig matí, li van dir
que seria millor que agaféssim una habitació en el primer hotel que trobéssim i que
intentéssim agafar un vol quan tornin a obrir l’aeroport.
Àlex.- Així...
Laura.- Què?
Àlex.- Creus que és tan...
Laura.- Ens van dir que no és segur quedar-se aquí i menys als afores, on tenim la casa.
Àlex.- Merda! No hauria d’haver sortit.
Laura.- La teva nòvia?
Àlex.- No entenc per què/
Laura.- No n’hi deu haver per tant.
Àlex.- M’acabes de dir/
Laura.- Si fos per mi, m’hauria quedat a casa. No hauria vingut aquí.
Àlex.- No estàs espantada?
Laura.- De què? (Pausa) D’això? No. És evident que tu, sí.
Àlex.- (...)
Laura.- Estàs espantat.
Àlex.- (...)
Laura.- Per sort no ets dels qui s’han tancat a l’habitació. Aquest lloc... (Pausa)
Almenys hauríem pogut anar a un hotel millor que aquest, però és el primer que vam
trobar.
Àlex.- No està malament.
Laura.- Depèn del que estiguis acostumat.
Àlex.- (...)
Laura.- Està ple i, en canvi, sembla que no hi hagi ningú. Ahir costava de trobar un
hotel. La majoria devien respirar alleujats en trepitjar l’entrada.
Àlex.- En part...
Laura.- Què?
Àlex.- És normal.
Laura.- Sí?
Àlex.- Sensat.

Pausa.

Laura.- Suposo que sí. Sí. Segurament, sí. Deus tenir raó. Possiblement el que no és
sensat és fer com la teva nòvia i sortir allà fora.

Pausa llarga.

Àlex.- Miri...
Laura.- De tu.
Àlex.- Disculpa, però...

20
Laura.- Et molesta que fumi?
Àlex.- No.
Laura.- De debò que no en vols?
Àlex.- No.
Laura.- (Somriu) Ja que encara no ho han prohibit, aprofitem-ho... I en quina planta
t’estàs?
Àlex.- Com?
Laura.- Quina planta?

Pausa.

Àlex.- A la tercera.
Laura.- En quina habitació?

Pausa.

Àlex.- A la tres-cents dos.

Laura riu.

Àlex.- Què et fa gràcia?

Laura.- Ets un noi... Com dir-ho? (Pausa) Enèrgic.
Àlex.- Per què ho dius?
Laura.- Pel teu ímpetu.
Àlex.- Què vols dir?
Laura.- Ja t’ho he dit, aquest hotel... quatre estrelles però les parets són primes com un
paper de fumar. Habitació tres-cents u: ahir a la nit, el meu marit va clavar uns quants
cops a la paret i us vau aturar. La teva nòvia va dir alguna cosa. Potser es va incomodar.
No ho sé. Tampoc en devíeu tenir massa ganes. Quatre cops a la paret van ser suficients
perquè us aturéssiu.

Pausa.

Àlex.- Perdó.
Laura.- No et tornis a disculpar i menys per follar d’aquella manera.

Pausa.

Laura.- T’ha molestat?

Àlex.- La veritat... No ens coneixem de res i... Miri ara mateix no estic/
Laura.- De tu i no pateixis... El meu marit i jo estàvem al llit/
Àlex.- ... És que/
Laura.- /cadascú amb el seu llibre. Va ser aleshores que us vam sentir, amb aquella...
fúria. Els vostres gemecs, cada cop eren més intensos. Els teus, però sobretot els de la
teva nòvia. El meu marit es va aixecar, va deixar el llibre a la tauleta i se’n va anar al
bany a rentar-se la cara. En sortir, va agafar el llibre i se’n va tornar al llit. No es va
atrevir ni a mirar-me. Jo ja no estava pel llibre. Ara ja no us sentia, us escoltava. En cap
moment vaig pensar que fóssiu la parella que hi havia al nostre costat a la recepció. No
us posava cara però, només per com gemegàveu, si hagués pogut, m’hauria aixecat i

21
sense vestir-me ni res, hauria sortit cap al passadís, hauria trucat a la porta de la vostra
habitació i hi hauria entrat. Des del llit us escoltava i vaig arribar a imaginar-vos: com
éreu; la vostra edat; fins i tot en quina posició estàveu. Detalls... (Se’l mira de dalt a
baix) ...molt concrets.

Pausa.

Àlex.- Bé... Jo...

Laura.- No et sentis incòmode. La que hauria d’estar-ho sóc jo.
Àlex.- Sí?
Laura.- Home... Què vols que et digui? Llegir un llibre quan podria estar... Tan de bo
fos somnàmbula. M’hauria pogut aixecar del llit i anar a la vostra habitació sense
aixecar suspicàcies. Jo hauria volgut ser a la vostra habitació. No a la meva. El meu
marit va clavar uns quants cops a la paret i vau desistir. Vaig tancar el llibre i vaig
apagar el llum de la tauleta. Ell també.
Àlex.- Miri, jo no/
Laura.- De tu.
Àlex.- No sé per què m’està/
Laura.- Me’n vaig anar al llit amb els vostres gemecs i m’he despertat amb els crits de la
gent del carrer. Per un moment va semblar que haguessin pogut entrar a l’hotel. Els has
sentit?
Àlex.- És clar que els he sentit!
Laura.- He somiat i en el meu somni també hi havia crits però no sé de què eren. He
somiat que el cel era de color vermell. D’un vermell difícil de descriure. Jo caminava
despullada i... No devia estar adormida del tot perquè he sentit com el meu marit
s’aixecava del llit i tornava al bany. Fins i tot em sembla recordar que ha passat el baldó
de la porta. I els crits que no s’aturaven, cada cop eren més forts i... El cel era com si es
trenqués per la meitat i, de sobte, jo estigués caminant per on s’anava obrint però... cap
per avall. Caminava cap per avall i el vermell em cremava la pell i també m’anava
obrint a mi. I darrere meu, per allà on passava, només hi quedava cendra. I una remor de
crits. Algú em donava una manta... No sé què era... De color vermell... No sé si era un
manta... Em donava alguna cosa per abrigar-me. Després caminava aquí a l’hotel i
m’asseia en aquesta mateixa butaca. Potser per això he vingut aquí, a aquest racó. No
recordo res més... (Pausa) Són ben curiosos els somnis.
Àlex.- Mira...
Laura.- Què?
Àlex.- Res.
Laura.- Res?
Àlex.- Sí, res.
Laura.- Per què no em convides a pujar a la teva habitació?
Àlex.- Què?
Laura.- Em sembla que ho he dit ben clar.
Àlex.- Això és...
Laura.- Què?
Àlex.- Res.
Laura.- Res? Un altre cop? I doncs?
Àlex.- Què?
Laura.- Què me’n dius?

Àlex riu nerviós.

22
Àlex.- No.
Laura.- No?
Àlex.- No.
Laura.- Per què no?
Àlex.- No...
Laura.- T’he incomodat o t’has excitat?

Pausa llarga.

Laura.- La teva novia/

Àlex.- No és la meva novia. És la meva dona.
Laura.- On és?
Àlex.- I és una inconscient.
Laura.- No t’he preguntat com és. T’he demanat on és. Si saps on és ara.
Àlex.- No! Ja t’he dit que no! Ha sortit a... No ho sé!
Laura.- Per què no l’has acompanyat?
Àlex.- No sé quan s’ha aixecat, però de cop ja estava vestida i m’ha dit que... Jo estava
endormiscat i...
Laura.- Volia anar-hi sense tu.
Àlex.- No.
Laura.- No?
Àlex.- No...
Laura.- Segur que no?
Àlex.- No he dit això. (Pausa) No hauria d’haver-la/
Laura.- Ha tirat pel dret.
Àlex.- Devia voler sortir i veure/
Laura.- (Agafant una altra cigarreta i allargant-li la caixa) Segur que no en vols un?
Àlex.- No. Ja no fumo.
Laura.- Ja... Des de fa una estona no deixen entrar ni sortir ningú de l’hotel.
Àlex.- Sí, això em/
Laura.- És d’hora i encara no deu haver passat el servei d’habitacions.
Àlex.- (...)
Laura.- Que no deu haver passat el servei d’habitacions. El llit encara deu estar per fer i
han de canviar les tovalloles. La teva dona és fora. Quan torni, a l’hora que sigui/
Àlex.- Què vols dir “a l’hora que sigui”?
Laura.- De la manera que estan les coses allà fora, tornar a l’hotel no li serà fàcil. No sé
com s’ho ha fet, però, sortir-ne, potser no li ha costat massa; tornar a entrar-hi serà més
complicat.
Àlex.- Estic preocupat.
Laura.- Podem pujar. Quan ella torni, l’habitació ja estarà arreglada. No has de patir per
això.
Àlex.- Però... Això és...
Laura.- Què?
Àlex.- És una broma?
Laura.- A tu t’ho sembla?
Àlex.- Et dic que estic preocupat. No sé on és la meva dona. Saps què està passant? A
fora hi ha un merder. Un merder dels grossos, no en sé res des que se n’ha anat i tu... No
ens coneixem de res. T’asseus al meu costat...
Laura.- I què?

23
Àlex.- I em dius que mentre no sé res de la meva dona i de què collons està passant en
aquest cony de ciutat, en aquest cony de país, que pugem a l’habitació a/
Laura.- A tu tampoc t’agrada aquest país?
Àlex.- No he dit això.
Laura.- Aquest cony de ciutat. Has dit aquest “cony” de ciutat i de país.
Àlex.- No sabíem que passaria res d’això! Ens ha agafat per/
Laura.- I jo?
Àlex.- Què?
Laura.- Jo tampoc t’agrado?
Àlex.- (...)
Laura.- Què?
Àlex.- No t’entenc... Ets...
Laura.- Directa.
Àlex.- Suposo...
Laura.- De viatge de nuvis?
Àlex.- No...
Laura.- No sé com s’ho deu haver fet. Jo, si em deixessin sortir, també ho faria. Potser
algun d’aquests revoltats em destrossaria. No puc sortir i t’ho demano a tu. Potser la
teva dona...
Àlex.- Què?
Laura.- Potser també és el que vol i per això ha sortit aquest matí aprofitant...
Àlex.- Què?
Laura.- Que encara dormies.
Àlex.- Voler què?
Laura.- Que algú la destrossi. Que no s’aturi amb quatre cops a la paret. Que la destrossi
de veritat.

Àlex li clava una bufetada.

Laura l’encaixa serena, gairebé sense immutar-se.
Pausa llarga.

Àlex.- Perdó. No sé...

Laura riu.

Àlex.- Què passa? Què et fa gràcia?

Laura.- Que demanis perdó per tot.
Àlex.- Em sap greu... No sé per què ho he fet.
Laura.- No hi tornis. No t’has de disculpar, ni per follar d’aquella manera, ni per clavar-
me una hòstia.
Àlex.- Jo no...

Àlex fa per anar-se’n.

Laura.- On vas?
Àlex.- Ho sento. Estic... Jo no... No volia. Li asseguro que em sap molt greu.

Pausa.

Laura.- Em dic Laura, i tu?

24
 2.

Habitació 302.

Àlex està assegut al llit.

Entra Eva.

Àlex.- Has vist l’hora que és?

Eva.- Per un moment/
Àlex.- Què?
Eva.- /Em pensava que no podria tornar a entrar/
Àlex.- /No puc entendre com/
Eva.- /i a més, he perdut la càmera.
Àlex.- Amb què em surts ara?
Eva.- L’he perduda, o me l’han pres...
Àlex.- Són gairebé les cinc de la tarda.
Eva.- Ho sé. Ho sento. Ja t’ho he dit. És molt tard però... no saps com m’ha costat que
em tornessin a deixar entrar a l’hotel.
Àlex.- Les cinc de la tarda.
Eva.- És increïble el que està passant allà fora.
Àlex.- Estava preocupat.
Eva.- El que està passant és històric. Havia fet unes fotos... Eren molt bones... Estic
segura que/
Àlex.- Et dic que estava preocupat. Has marxat a no sé quina hora. Has aprofitat que
estava dormint per vestir-te i anar-te’n. Ets conscient de/
Eva.- Què?
Àlex.- Aquí i amb el que està passant. Fa un munt d’hores que no sé res de tu.
Eva.- Àlex... Tens raó, tens raó... No hi havia cobertura enlloc. El telèfon... Hi havia
tanta gent al carrer... El telèfon estava com bloquejat. No podia trucar.
Àlex.- Podies haver anat/
Eva.- Àlex. Tot això és/
Àlex.- Què?
Eva.- Està passant això i nosaltres som aquí.
Àlex.- No. Jo sóc aquí. Jo era aquí. Tu eres en una altra banda.
Eva.- Mira... Estic cansada i... No et posis/
Àlex.- Com vols que em posi?
Eva.- I a sobre la càmera... Em fa una ràbia.... Totes les fotos. Merda!
Àlex.- Les fotos? Això és l’únic que et preocupa?
Eva.- Àlex...
Àlex.- Com vols que estigui? No sabia on eres. Si t’havia passat res. Si t’havien...
Eva.- Què? Si m’havien, què?
Àlex.- Qualsevol cosa. Si t’havies perdut, si... Si et deixarien tornar a entrar. És que no
sé on tens el cap! Fa més de vuit hores que no sé res de tu. No t’estranya? A tu només et
preocupa haver perdut la càmera i unes fotos? En què estàs pensant?
Eva.- Al carrer... La gent... Tota aquesta gent ha sortit perquè a partir d’ara/
Àlex.- Què?
Eva.- /tot pot canviar.
Àlex.- I a mi què?
Pausa.

25
Eva.- Aquest país potser recordarà el dia d’avui. I un dia nosaltres li podrem explicar/
Àlex.- Deus voler dir tu, perquè jo no compto per a res. Si haguessis pogut, te n’hauries
anat de puntetes sense dir-m’ho.
Eva.- Àlex...
Àlex.- Què? Què et pensaves, que et donarien un Pulitzer?
Eva.- Ets...
Àlex.- Què? Va, digues.
Eva.- Millor que no.
Àlex.- És que no sé què volies demostrar fent aquesta bestiesa.
Eva.- Et sembla/
Àlex.- Sí. Durant una estona et deus haver sentit com si finalment haguessis fet alguna
cosa important a la vida.
Eva.- Què vols dir?
Àlex.- Ja ho saps.

Pausa.

Eva.- T’estàs passant.

Àlex.- Només et dic/
Eva.- Estic cansada.
Àlex.- No hem vingut a viure un moment històric. Ni a fer fotos. Ni tampoc turisme.
Eva.- Ja ho sé.
Àlex.- Ningú ho diria.
Eva.- A vegades/
Àlex.- Patia per si/
Eva.- Estic bé. Ja t’he dit que ho sento. No sé què més vols que et digui?
Àlex.- Te n’has anat i... Jo sempre he estat al teu costat. Sempre. No entenc per què ho
has fet, per què no podíem estar junts.
Eva.- Estava tan...
Àlex.- Què?
Eva.- Excitada.
Àlex.- No t’importa una puta una merda/
Eva.- Àlex.
Àlex.- Ets...
Eva.- Què?
Àlex.- Egoista.
Eva.- (...)
Àlex.- I justament ara. Estem junts en això.
Eva.- Ho sé.
Àlex.- Em pensava que ho estàvem. No era el moment de sortir i passar-te mig dia fora.
Eva.- Tu no ho hauries fet mai.
Àlex.- Què?
Eva.- (...)
Àlex.- Feia falta que te n’anessis d’aquella manera?
Eva.- De quina manera?
Àlex.- No tenies cap ganes que t’hi acompanyés.
Eva.- M’hi hauries acompanyat? No ho hauries fet, o sí?
Àlex.- Això penses?
Eva.- No hauries volgut venir. M’ho hauries tret del cap i/

26
Àlex.- /Evidentment que/
Eva.- /potser t’hauria dit que m’hi deixessis anar i m’hauries acabat convencent que no
ho fes.
Àlex.- Ah... Era això.
Eva.- Vull...
Àlex.- Què?
Eva.- T’ho he dit: Estic cansada.
Àlex.- Potser no t’interessa, però ha trucat la Marianne.

Pausa.

Eva.- La Marianne?
Àlex.- T’importa?
Eva.- És clar que m’importa.
Àlex.- Doncs fa una estona ningú ho hauria dit.
Eva.- Què ha dit?
Àlex.- Semblava que era més important sortir al carrer. La càmera i les fotografies.
Eva.- Què ha dit?
Àlex.- Ha trucat fa més de quatre hores.
Eva.- M’ho diràs o no?
Àlex.- Mentre estaves fent fotos, alegrement.
Eva.- Digues: què ha dit la Marianne?
Àlex.- T’importa una merda. Una puta merda!
Eva.- Ets un...
Àlex.- Què?
Eva.- Digues què t’ha dit la Marianne!
Àlex.- Potser t’importa molt poc si no hi has pensat en tot el dia!
Eva.- Com pots/
Àlex.- Perquè jo era aquí. Sol. Tu no.
Eva.- Què ha dit?
Àlex.- Hem vingut a buscar la nena, no a viure un moment històric. Em sembla que te
n’has oblidat.
Eva.- No m’ho facis tornar a repetir.

Pausa llarga.

Àlex.- La cita de demà... res... Tal com estan les coses... De moment/
Eva.- Què?
Àlex.- Només podem esperar i veure què passa. Potser...
Eva.- Què?
Àlex.- Que segons com...
Eva.- Què?
Àlex.- Que tot aquest temps no haurà servit per res.
Eva.- (...)
Àlex.- Encara et continua semblant un dia històric?
Eva.- Àlex...
Àlex.- Potser no ens la donaran.
Eva.- Merda.
Àlex.- Fa una estona semblava que no hi pensaves. Et devies sentir molt important, molt
valenta, fent quatre fotos.

27
Eva.- No em facis sentir/
Àlex.- Com?
Eva.- Com una puta merda.
Àlex.- Hi has pensat en com m’he sentit jo? Això és una cosa dels dos.
Eva.- Sí.
Àlex.- No.
Eva.- T’he dit que/
Àlex.- Gairebé cinc anys esperant aquest moment... Ara que... Potser no haurà servit per
res i mentrestant tu...
Eva.- Ho sento.
Àlex.- Sí?
Eva.- De debò hi ha la possibilitat... Penses que podria/
Àlex.- Alguns països han canviat la llei d’un dia per l’altre, canviant els requisits i... han
arribat a vetar les adopcions internacionals. I sense un merder com el que hi ha ara
mateix aquí.
Eva.- Però la Marianne t’ha dit...
Àlex.- No en sé res més. (Pausa) Fent fotos... (Pausa) Has dit que estàs molt cansada,
no? Tranquil·la, de moment ens han cancel·lat les cites que teníem i no podem sortir de
l’hotel fins vés a saber quan. Podràs descansar de la teva aventura.

Pausa llarga.

Eva.- T’he dit que ho sento.

Àlex.- Ja.
Eva.- No sé què més vols/
Àlex.- Ja està fet. Ara, descansa.
Eva.- Prou. No hi tornis. És cruel.
Àlex.- T’ho sembla?
Eva.- Sí.
Àlex.- I no ho ha estat, deixar-me sol sense saber res de tu?

Pausa llarga.

Eva.- M’han clavat un cop.

Àlex.- Què?
Eva.- Al cap.
Àlex.- Què dius?
Eva.- He estat una estona... No sé si molt o...
Àlex.- On del cap?
Eva.- Deixa’m. No és res. Et dic que em deixis estar!

Pausa.

Àlex.- Però... Per què no me n’has dit res?

Eva.- Quan? (Pausa) Estaves massa... Tampoc m’has deixat fer-ho.
Àlex.- Però... Com ha estat? Què ha passat?
Eva.- Un cop al cap. Per això també he trigat tant a arribar.
Àlex.- T’han pegat?
Eva.- No ho sé.
Àlex.- Què vol dir que no ho saps?

28
Eva.- Hi havia molta gent i... Algú m’ha clavat un cop, per darrere. He estat una estona
inconscient.
Àlex.- Però què... Ho veus, com no havies/
Eva.- L’última cosa que necessito és que em tornis a renyar.
Àlex.- No ho faig.
Eva.- Està fet. Ja està. Ha passat. L’he cagat, sí. Ja està.
Àlex.- I ara estàs bé?
Eva.- Sí. Estic bé. Deixa’m. Em vull dutxar i prou.
Àlex.- Potser t’hauria de veure/
Eva.- Et dic que estic bé. Estava en mig de la gent, a punt de fer una foto i... Ja no
recordo res més.
Àlex.- Però com/
Eva.- No recordo res. Només un cop fort i que... No sé quanta estona deu haver passat.
No ho sé. Quan he recuperat el coneixement estava envoltada de gent. No els entenia i
estava molt desorientada. Quan m’ha anat passant, me n’he tornat a l’hotel i m’he
adonat que ja no tenia la càmera.

Pausa.

Àlex.- Ho sento. Sento el que/

Eva.- Em vull dutxar i estirar-me. Això i prou. I que, si pot ser, no en tornem a parlar.

29
 3.

Habitació 302.

A l’habitació, Eva i Laura en una conversa ja començada.

Laura.- Sí?
Eva.- Què?
Laura.- Així que t’agrada?
Eva.- Sí... Molt.
Laura.- Molt?
Eva.- Sí, trobo que... M’agrada el que/
Laura.- I així, el vas reconèixer de seguida?
Eva.- Sí. Bé... Em fa una mica de vergonya dir-ho, però... Quan vam arribar a l’hotel i
us vaig veure al nostre costat, a la recepció, i em vaig adonar que era aquí, em va
sorprendre. L’Àlex/
Laura.- L’Àlex?
Eva.- Sí, el meu company, ni s’hi va fixar. Ell no fa massa cas d’aquestes coses... No li
interessen però jo/
Laura.- Ell, no el va reconèixer?
Eva.- No. Bé... No és exactament que no el reconegués... Crec que... No s’hi devia
fixar. Això: no s’hi devia fixar.
Laura.- Ja...
Eva.- Però... Sí. A mi m’agrada molt el que escriu i/
Laura.- També t’agrada com a home?
Eva.- Què?
Laura.- Has dit que t’agrada el meu marit. Que t’agrada molt. També t’agrada com a
home?

Pausa llarga.

Laura.- Això és un sí? Tants elogis... Potser hauries d’anar-te’n amb ell a la nostra
habitació -és aquí al costat, ja t’ho he dit- i jo quedar-me aquí i esperar que torni el teu
company. Àlex, no?
Eva.- Sí.
Laura.- Has dit que ha anat al gimnàs, oi?
Eva.- Sí.
Laura.- Ets jove, al meu marit potser encara li faries una mica de gràcia i, fins i tot, et
podria donar un cop de mà. No seria la primera vegada que ho fa amb una noieta com
tu. Has d’aspirar a alguna cosa més que a un diari local. Has dit que treballes en una
publicació local, no? A la part administrativa, oi? No devies fer la carrera per acabar
sent una administrativa. Falta de talent, o d’ambició?

Pausa llarga.

Laura.- No facis aquesta cara. Una mica de sentit de l’humor. Feia broma. No deus
pensar que ho deia seriosament?
Eva.- No... És clar que no.
Laura.- De debò, t’has/

30
Eva.- L’admiro... El que volia dir és que l’admiro i respecto la seva feina i que... També
m’agrada el que faig. La meva feina. Potser no/
Laura.- Era una broma. No fa falta que m’expliquis/
Eva.- No... És que... Em sento una mica... Vull dir que... Ara... Em sento una mica
ridícula. Només volia dir que em va sorprendre veure’l aquí i que... Potser no m’he
sabut... Que m’agrada el que fa. Que m’agrada molt. Això i prou. Segur que t’ho han dit
a tu i a ell mil vegades i deus pensar... (La veu d’Eva s’ha anat trencant i no pot
continuar. Es conté) Perdó.
Laura.- Què passa?
Eva.- Res.
Laura.- Estàs bé?
Eva.- No és res.
Laura.- És per/
Eva.- Ja està.
Laura.- Segur?
Eva.- Em sento molt estúpida. Perdó.
Laura.- No t’has de disculpar.
Eva.- No sé...
Laura.- Has estat molt amable.
Eva.- Per què?
Laura.- Estava farta d’estar-me a l’habitació, tancada. He recordat que vaig sentir-vos a
la recepció i he pensat... Mira, com nosaltres... de Barcelona... Tenia ganes de desfogar-
me, de conversa i... Tu has estat molt amable. Estaves descansant i m’he presentat així.
M’has explicat tantes coses de tu. De vosaltres. No és gaire normal que algú et deixi
entrar a la seva habitació sense que et conegui de res.
Eva.- Ja t’ho he dit. M’he pensat que eres l’Àlex que tornava del gimnàs i que potser
s’havia deixat la targeta i...
Laura.- Sí, però has estat encantadora. M’has fet confiança i t’has posat a parlar com si
ens coneguéssim. Jo estava... T’ho agraeixo de veritat.
Eva.- A mi també...
Laura.- M’has deixat entrar i ara jo/
Eva.- Res. Ja està.
Laura.- Una broma desafortunada.
Eva.- No, no és per això. És només que... Estic bé. De veritat que ho estic.
Laura.- Almenys tu has pogut sortir fora aquest matí.
Eva.- Potser no ho hauria d’haver fet.
Laura.- Per què no?
Eva.- He sortit. Tenia ganes de veure-ho... L’Àlex, quan he tornat...
Laura.- S’ha enfadat?
Eva.- Estava preocupat. És normal. Però jo me n’he anat sense ell, perquè volia fer-ho
sense ell. Hem discutit i... Estic una mica... Res... Ara... No és culpa teva. Estic una
mica/
Laura.- Tots estem nerviosos. És normal. Jo mateixa... Estic cansada d’anar de
l’habitació al hall, del hall al restaurant i del restaurant a l’habitació. Jo, si hagués
pogut, també hauria fet com tu. Tant de bo puguem sortir aviat. Tot el dia aquí
tancada... Potser és això que em fa fer aquestes coses.
Eva.- Quines coses?
Laura.- Ser aquí, engabiada, fa que em comporti... Ho reconec, ha estat una broma
estúpida. No sé per què ho he fet. De veritat, ets encantadora i no ho hauria d’haver dit.

31
 Pausa.
Laura agafa una cigarreta i l’encén.

Laura.- (Oferint-la a Eva) En vols?

Eva.- Ja no fumo.
Laura.- Fa molt?
Eva.- Un parell d’anys.
Laura.- Ben fet. Bona noia.
Eva.- De fet... Si l’Àlex sent l’olor...
Laura.- Què?
Eva.- Es pensarà que... No sé per què però s’imagina que, de tant en tant, encara... I a
vegades, no et pensis, en tinc moltes ganes...
Laura.- En vols un?
Eva.- No.
Laura.- De veritat?

Pausa.

Eva.- Una calada.

Laura l’hi allarga.

Eva fa una calada i l’hi torna.

Laura.- Ja estàs?
Eva.- Sí.
Laura.- Quan acabem, obrirem la finestra.
Eva.- Ens han dit que mentre continuïn els aldarulls és millor no fer-ho. Ni les
persianes. Ens ho han recomanat. No us ho han dit a vosaltres?
Laura.- Sí, és clar que sí. (Allargant-li la cigarreta) Una altra?
Eva.- No. De fet no hauria d’haver... No.
Laura.- L’obrirem/
Eva.- Millor que no.
Laura.- /per notar que a fora fa una calor que no deixa respirar.
Eva.- S’està bé. Jo estic bé. Estàs bé? Tens fred?
Laura.- Tinc ganes d’obrir la finestra i notar la xafogor una altra vegada. Encara que
sigui un moment.
Eva.- La finestra... No paren de llançar coses contra l’edifici i han dit que... Millor que
no.
Laura.- Doncs... Què hi farem...
Eva.- I el cigarro...
Laura.- M’estàs demanant que l’apagui?

Pausa.

Eva.- Si us plau.
Laura.- Et renyarà el teu company?
Eva.- No... No és això...
Laura.- Té mal caràcter.
Eva.- No! És... l’Àlex és un tros de pa.
Laura.- Sí?

32
Eva.- Sí. Què et fa/
Laura.- Aquesta por que noti l’olor de tabac. Si vols m’espero que arribi i li dic que me
l’he fumat jo.
Eva.- No, no... No és això... Dec semblar...
Laura.- Què?
Eva.- Des que hem arribat... les coses no estan anant com ens esperàvem/
Laura.- Ja...
Eva.- El que t’he explicat.
Laura.- Que heu discutit.
Eva.- I estem... A la mínima/
Laura.- És normal. Ja t’ho he dit... Aquesta incertesa... La gent està molt nerviosa: els
incidents al carrer; ningú ens explica res; estem tancats...
Eva.- Sí. Deu ser això.
Laura.- La gent acaba fent coses que no faria. En aquest país... Sempre ho he pensat.
Eva.- Què vols dir?
Laura.- En aquest país. Aquesta calor, l’aigua... No ho sé. Alguna cosa ho deu provocar.
I ara, a més a més, amb aquesta situació.
Eva.- (...)
Laura.- Mira, sense anar més lluny, aquest matí era al hall i un home m’ha clavat una
bufetada.
Eva.- Què dius?
Laura.- Sí, m’ha pegat.
Eva.- Però qui/
Laura.- Ens acabàvem de conèixer.
Eva.- Però... Com...
Laura.- No ho sé. Estàvem parlant, tranquil·lament, i... m’ha pegat.
Eva.- No m’ho puc creure.
Laura.- Doncs creu-t’ho. Potser he dit alguna cosa que no li ha agradat.
Eva.- I què? Ningú té cap dret a/
Laura.- Ho ha fet. També devia estar alterat.
Eva.- T’ha pegat!
Laura.- No és tan greu.
Eva.- Com que no? Com pots estar tan tranquil·la i dir... I tant que ho és!
Laura.- En qualsevol cas, ha estat una bufetada i prou.
Eva.- Un desconegut et pega i dius que no és tan greu?
Laura.- Sí.
Eva.- I ningú ha/
Laura.- No. Ha estat molt ràpid. Tampoc sé si hi havia algú. Sembla que tothom
prefereix quedar-se tancat a l’habitació i esperar. I, de fet, si algú ho hagués vist, ja saps
com van les coses en aquest país...
Eva.- Però... Què vols dir?
Laura.- On et penses que ets? En aquest país, tampoc ningú hauria posat el crit al cel.
Eva.- Era d’aquí?
Laura.- No. No ho era.
Eva.- Qui collons era aquest paio?

Pausa.

Laura.- El teu marit.

Eva.- Què?

33
Laura.- Això. L’Àlex, el teu marit. No t’ho ha explicat que aquest matí mentre esperava
que tornessis a l’hotel ha estat parlant amb una dona i li ha clavat una bufetada?
Eva.- Però... Què dius? Seria incapaç de fer-ho.
Laura.- Sí. I tant que sí.
Eva.- No ho faria mai, això. Mai. Vés-te’n.
Laura.- No vols que t’ho expliqui?
Eva.- Per què ho fas?
Laura.- Què?
Eva.- Inventar-te que l’Àlex...
Laura.- No. No m’ho invento.
Eva.- És una altra de les teves bromes?
Laura.- No.
Eva.- Ets...
Laura.- Què? Què sóc? (Pausa) No en saps res. Res de res. Ni de mi, ni d’aquest lloc.
Acabes d’arribar. M’acabes de conèixer.
Eva.- No sé per què ho fas, per què t’ho inventes, però no fa cap gràcia.
Laura.- Et penses que no ho sé què et va passar? És per això que heu vingut aquí a
buscar una nena. (Pausa) No és cap broma. M’ha clavat una bufetada. He somrigut i li
he dit el meu nom. Encara no ens havíem presentat. M’he aixecat de la butaca i he anat
cap a les escales. Ell m’ha vingut al darrere. Quan he arribat al tercer pis, m’he aturat,
davant la porta d’aquesta habitació. Al cap d’uns segons, ha arribat i sense dir res s’ha
tret la targeta de la butxaca, l’ha obert i hem entrat. M’ha follat. Dues vegades. El teu
company folla amb una energia i una ràbia poc habitual. D’algú que se sent sol. Enfadat.
(Pausa) La bufetada no ha estat res, comparat amb com m’ha follat.

34
Dia 2

35
 1.

Habitació 302.

Eva està estirada al llit.

Àlex escriu a l’ordinador portàtil.
De tant en tant, se sent soroll que ve del carrer: crits, algun impacte.

Eva.- (Incorporant-se) Algun correu de la Marianne?

Àlex.- No.
Eva.- Podrien dir-nos alguna cosa.
Àlex.- Ja, però...
Eva.- Però, què?
Àlex.- No ha passat ni un dia.
Eva.- Ja.
Àlex.- Suposo que és normal.
Eva.- Amb aquesta situació és difícil parlar de normalitat.
Àlex.- Precisament, en aquestes circumstàncies suposo que això deu ser normal. No ens
impacientem. No en traurem res. Ja t’ho he dit, no ha passat ni un dia.
Eva.- Ja, però...
Àlex.- Només podem tranquil·litzar-nos i esperar.
Eva.- Estic tranquil·la.
Àlex.- Ja...

Eva es torna a estirar.

Àlex continua concentrat a l’ordinador.
Eva l’observa de reüll.

Eva.- Aquella dona... (Pausa) Àlex, m’escoltes?

Àlex.- (Sense apartar la vista de l’ordinador) Sí. Has dit “aquella dona”.
Eva.- Sí.
Àlex.- La Marianne?
Eva.- No.
Àlex.- Quina dona?
Eva.- Quan esmorzàvem. Quan hem acabat i sortíem del menjador.
Àlex.- Ahà...
Eva.- Saps que no suporto estar parlant i que estiguis fent una altra cosa.
Àlex.- Estava fent una altra cosa i t’has posat a parlar. No és ben bé el mateix.
Eva.- Què et passa?
Àlex.- Què m’ha de passar?
Eva.- Només t’he dit/
Àlex.- Que no suportes parlar-me i que faci una altra cosa. (Deixant el que estava fent)
Ja està. Ja estic per tu.
Eva.- Estàs...
Àlex.- Quina dona?
Eva.- Deixa-ho estar.
Àlex.- Ets tu la qui està a la que salta.
Eva.- Suposo que en aquestes circumstàncies, també es pot dir que és normal, o no?
Àlex.- Tots dos... Hauríem d’intentar...

36
Eva.- És que tinc la sensació que cada cop que dic alguna cosa...
Àlex.- I jo? Cada cop que obro la boca... (Pausa) Intentem calmar-nos, d’acord?
Eva.- Aquest llibre és una merda! Una puta merda!

Pausa llarga.

Àlex.- Va... Què em volies dir?

Pausa.

Eva.- Quan sortíem del menjador, una dona t’ha saludat, com si et conegués. Tu també
l’has saludat.
Àlex.- Sí.
Eva.- T’he preguntat qui era/
Àlex.- I t’he dit que vam parlar un moment, ahir al vestíbul.
Eva.- Sí, que també és/
Àlex.- Sí, de Barcelona...
Eva.- Vau parlar molta estona?
Àlex.- No. Només un moment. Per què?
Eva.- Hi ha una cosa que no entenc.
Àlex.- Què?
Eva.- T’ha saludat i, en canvi, a mi, no és que no m’hagi saludat, és que ni m’ha mirat.
Àlex.- No sé què té d’estrany. Vam parlar un moment, m’ha reconegut i m’ha saludat.
Ja està.
Eva.- Es diu Laura.

Pausa.

Àlex.- Saps com es diu?

Eva.- Ahir va ser aquí.
Àlex.- Aquí?
Eva.- A l’habitació.
Àlex.- Quan?
Eva.- A la tarda. Gairebé al vespre. Jo m’havia estirat una estona i tu te n’havies anat al
gimnàs. Ella i el seu marit són a l’habitació del costat.
Àlex.- No me’n vas dir res.
Eva.- No. Tu tampoc em vas dir que havies estat parlant amb una dona.
Àlex.- Ja t’ho he dit. Va ser un moment i prou. Un moment de res. I què volia?
Eva.- Vam estar parlant.
Àlex.- Molta estona?
Eva.- Sí. Una bona estona.
Àlex.- Però... Es va presentar/
Eva.- Sí.
Àlex.- Què volia?
Eva.- Res. Res en concret. Tenia ganes de xerrar amb algú. Ens havia vist a la recepció
i... Sabia que també érem de Barcelona... Es va presentar perquè volia parlar.
Àlex.- Parlar.
Eva.- Sí. Parlar. Tan senzill com això.
Àlex.- I com sabia l’habitació?
Eva.- No ho sé. Com ho podria haver sabut?

37
Àlex.- No ho sé.

Pausa.

Eva.- No sabies ni com es deia, oi?

Àlex.- Potser m’ho va dir. No ho recordo. Potser sí. Has dit Laura. Podria ser que m’ho
hagués dit. No ho sé.
Eva.- I en canvi t’ha saludat i a mi ha fet com si no em conegués.
Àlex.- Sí. És estrany.

Pausa.

Eva.- A mi també m’ha estranyat.

Àlex.- Sí... Però... De què vau parlar?

Pausa.

Eva.- Res. De nosaltres. D’ells. D’ella. Del seu marit. És l’escriptor/

Àlex.- Ah... Aquell que em vas comentar/
Eva.- Sí, ens vam creuar a la recepció, quan vam arribar.
Àlex.- Potser és per aquest motiu que ho sabia.
Eva.- Què?
Àlex.- L’habitació.
Eva.- És clar. Pot ser.
Àlex.- No ens van ni mirar a la recepció. I després es va presentar aquí. També és
estrany.
Eva.- Sí. Vam parlar una mica. Tampoc res concret.
Àlex.- Ja. Aquesta situació.../
Eva.- Quina situació?
Àlex.- La gent està espantada, confosa... És normal... No sabem massa què està passant
i...
Eva.- Ara no t’entenc.
Àlex.- La gent fa coses estranyes/
Eva.- Estranyes?
Àlex.- Sí... Es comporta/
Eva.- No sé què vols dir.
Àlex.- Aquesta pobra dona/
Eva.- Pobra?
Àlex.- Sí.
Eva.- Per què, pobra?
Àlex.- Sí, vull dir que/
Eva.- No t’entenc/
Àlex.- Vés a saber on tenia el cap quan ens l’hem trobat.
Eva.- Tant com per no recordar que ahir a la tarda va estar aquí xerrant amb mi gairebé
una hora? Potser més d’una hora.
Àlex.- Només intento...
Eva.- A tu, en canvi/

Se sent un impacte.
Una remor de crits al carrer.

38
 El soroll anirà creixent.

Àlex.- Ja hi tornen.
Eva.- És que ha fet com si no em conegués/
Àlex.- No els sents?
Eva.- És clar que ho sento. Ja fa estona. El que intentava dir... El que volia/
Àlex.- Si poguessin enfonsarien l’hotel i ens rebentarien a cops de/
Eva.- No t’importa el que t’estic explicant.
Àlex.- És que jo què sé per què no t’ha saludat!
Eva.- I et poses d’aquesta manera/
Àlex.- Com vols que em posi? No sé què t’agafa. Que no ho sents, o què?
Eva.- Aquesta gent/
Àlex.- Què?
Eva.- Aquest país/
Àlex.- Estem tancats, sense poder sortir. Llancen vés a saber què. Què em diràs? Que
han patit molt? Que és normal? Que això és un moment històric?
Eva.- Sí. Per a ells/
Àlex.- No sabem ni què reclamen, ni qui són, ni com s’han organitzat/
Eva.- I què?
Àlex.- Saps? Et repeteixes i ets tan...
Eva.- Tan què?
Àlex.- Em sembla una manera tan simple... Sí, això, simple... d’intentar justificar que un
grup d’exaltats/
Eva.- Per què et poses així?
Àlex.- Com?
Eva.- Ara. De sobte. D’aquesta manera.
Àlex.- Acabaran foradant les parets i tot!
Eva.- Com si aquesta gent t’hagués/
Àlex.- És que no els sents?
Eva.- És clar que ho sento! No han parat des de/
Àlex.- No se’n cansen!
Eva.- De cop i volta et poses d’aquesta manera contra aquesta gent. També contra mi.
Àlex.- Amb tu?
Eva.- Sembla que te’n riguis del que dic. “Simple”. Has dit “simple” i ho has dit amb
aquest to...
Àlex.- Saps què et passa?
Eva.- No. Ho saps tu? Digues, què em passa?
Àlex.- Vas sortir al carrer, vas respirar una mica de la seva eufòria i ja et penses que
saps alguna cosa d’aquesta gent.
Eva.- Almenys jo vaig anar-hi.
Àlex.- No cal que m’ho recordis. Vas decidir que no se’n parlés més però, a la mínima
que pots, ets tu la qui no te’n saps estar.
Eva.- I a tu, saps què et passa? Saps perfectament que encara que haguessis pogut, no ho
hauries fet.
Àlex.- Tot això que dius és molt maco. Queda molt bé. Però recorda on som i què hi
hem vingut a fer.
Eva.- Ho sé.
Àlex.- Fa un moment estaves impacient perquè no sabem res/
Eva.- I què vol dir això?
Àlex.- T’omples la boca de/

39
Eva.- Què?
Àlex.- Filosofia barata. Ets la primera que espera que aquesta situació s’acabi perquè si
no, saps que estem perdent el temps/
Eva.- No barregis les coses. És clar que ho vull però recorda que ha nascut en aquest
país/
Àlex.- I ja te l’estimes! I també aquesta gent! Ah! És clar.... És això!
Eva.- Ets/
Àlex.- Fa quatre dies se te’n fotia aquesta gent i aquest país.
Eva.- Com pots dir/
Àlex.- Ho dic perquè és veritat i si dius el contrari, menteixes. Què en saps, de què
collons està passant?
Eva.- M’agradaria/
Àlex.- Què?
Eva.- Em vols escoltar?
Àlex.- El que sento és que ens llancen tot el que poden. Això també podràs explicar-l’hi
un dia a la nena, quan sigui gran: Que quan vam venir a buscar-la, la seva gent ens
odiava de tal manera que si haguessin pogut se’ns haurien carregat.
Eva.- No m’ho puc creure...
Àlex.- A tu també. No siguis ingènua. O no te’n recordes que ahir et van clavar un cop
al cap i et van robar la càmera?
Eva.- I em dius a mi simple? Això de la càmera no hi té res a veure!
Àlex.- Sí, és clar, però te la van fotre!
Eva.- Me la van/
Àlex.- Fotre. Sí, fotre.
Eva.- En el fons el que et molesta és que perdés la càmera/
Àlex.- No: la teva actitud. Aquesta mena de/
Eva.- Sí: “Filosofia barata”.
Àlex.- I pensar que qualsevol cosa que passi, un dia, quan sigui gran, serà important i
l’hi haurem d’explicar.
Eva.- És normal. És el seu país. M’agradarà explicar-l’hi.
Àlex.- Sí?
Eva.- És clar que sí.
Àlex.- Què en saps, eh?
Eva.- M’interessa/
Àlex.- Ah! És clar! T’interessa/
Eva.- Sí.
Àlex.- Doncs, també vés pensant què li explicaràs i què no.
Eva.- Que jo em vaig sentir a prop d’aquesta gent i del que/
Àlex.- I jo no.
Eva.- Has dit que són una colla d’exaltats.
Àlex.- Doncs surt ara.
Eva.- Doncs, si pogués/
Àlex.- Què faries? Tornaries a anar-te’n?

Pausa.

Eva.- Sí.
Àlex.- Bah! Què et penses que som per a ells?
Eva.- Almenys ells no em veuen com una dona a qui van haver de buidar!

40
 Pausa llarga.

Àlex.- Això no ho he dit mai.

Eva.- Pitjor: no n’ets capaç però ho penses.
Àlex.- No. No...
Eva.- És clar que sí, fins i tot, per reconèixer això, ets un covard.

Àlex surt de l’habitació.

Pausa llarga.
Després d’uns segons, Eva s’asseu al llit. Llança un crit.
És un crit esfereïdor, gairebé animal.

41
 2.

Vestíbul de l’hotel.

Laura està asseguda. Pren un Dry Martini.

Àlex s’hi acosta.

Àlex.- Es pot saber què vols?

Laura.- Què passa?
Àlex.- Per què vas anar a la nostra habitació?
Laura.- I què?
Àlex.- I què?
Laura.- Sí, i què?
Àlex.- Què li vas explicar a la meva dona?
Laura.- De què?
Àlex.- Em sembla que he estat molt clar: per què vas anar a la nostra habitació i què li
vas explicar a la meva dona? Què... Què se suposa... Què pretens?
Laura.- Res.
Àlex.- Te’n rius de mi?
Laura.- No.
Àlex.- Te’n fots de mi a la meva cara?
Laura.- No.
Àlex.- Mira...
Laura.- Què?
Àlex.- No et tornis a acostar ni a ella, ni a mi.
Laura.- Per què?
Àlex.- No em vull tornar a creuar amb tu, ni que te’ns acostis. A cap dels dos. M’has
entès?
Laura.- Això que em demanes és difícil. No sabem si aquesta situació s’allargarà molts
dies i mentre no ens deixin sortir... Saps que això que em demanes és molt complicat.
No deus pretendre que em quedi tancada a l’habitació per no trobar-nos? Fes com la
resta de la gent i queda-t’hi tu, tancat, amb la teva dona. Però a mi no m’ho pots
demanar.

Pausa.

Àlex.- Per què ho fas?

Laura.- El què?
Àlex.- Per què te’m vas acostar i...
Laura.- Què?
Àlex.- Què volies?
Laura.- Foc.
Àlex.- No.
Laura.- Volia foc.
Àlex.- Ets...
Laura.- Què?
Àlex.- Què vols?

Laura treu un paquet de tabac.

42
Laura.- Foc. (Treu una cigarreta del paquet) Tens foc?
Àlex.- No. No fumo. Ja t’ho vaig dir.
Laura.- (Mentre treu un encenedor i s’encén una cigarreta) M’ho vas dir però, en canvi/
Àlex.- Si et tornes a acostar/
Laura.- Què faràs? Em tornaràs a clavar una bufetada, com ahir?
Àlex.- No.
Laura.- Per què?
Àlex.- T’asseguro que de ganes no me’n falten.
Laura.- Doncs, fes-ho.
Àlex.- No.
Laura.- No te n’estiguis.
Àlex.- Estàs...
Laura.- Va... torna-hi.
Àlex.- Què vols?
Laura.- Ja tinc foc i ara... Si no em pots donar res més, vés-te’n.

Pausa.
Àlex no es mou.

Àlex.- No penses explicar-me per què vas anar a la nostra habitació?

Laura.- Em sentia sola.
Àlex.- Sola?
Laura.- Sí. Sola.
Àlex.- Ja...
Laura.- Tant com t’hi podies sentir tu quan no sabies on era la teva dona. Potser, fins i
tot, tan sola com ella.
Àlex.- D’on has tret que/
Laura.- No cal ser gaire intel·ligent.
Àlex.- Per què ho dius? (Pausa) T’ho ha dit ella?
Laura.- No.
Àlex.-Doncs, no sé d’on ho treus.
Laura.- Creus que m’hauria d’haver explicat que se sent sola per saber-ho?
Àlex.- Doncs, què et va dir?
Laura.- I a tu? Què t’ha explicat?
Àlex.- Que et vas presentar a la nostra habitació. Que sabies d’on érem i que tenies
ganes de parlar i que et vas estar allà xerrant amb ella, una bona estona.
Laura.- Va anar exactament així. I què més?
Àlex.- Què vols dir?
Laura.- T’ha dit de què vam parlar?
Àlex.- Que us vau conèixer i prou.
Laura.- Si t’ha dit això, no sé què et preocupa. (Pausa) I tu? Què li has dit, tu?
Àlex.- De què?
Laura.- Li has dit que també em coneixies?
Àlex.- No.
Laura.- No?
Àlex.- Sí.
Laura.- Com quedem?
Àlex.- Que ahir ens havíem presentat.
Laura.- Això i prou?

43
Àlex.- Sí.
Laura.- Què és el que et preocupa?
Àlex.- Que ahir anessis a la nostra habitació. Que aquest matí m’hagis saludat a mi, i a
ella no.
Laura.- Ah... Ara ho entenc...
Àlex.- Què?
Laura.- Ha vist que et saludava i, per això, t’ha dit que vaig anar a la vostra habitació i
tu/
Àlex.- M’has saludat i a ella ni l’has mirat. Ho has fet expressament.
Laura.- Possiblement ara li preocupa més el que no li has explicat tu, que el que li hagi
pogut dir jo.
Àlex.- Què li vas dir?
Laura.- L’Eva/
Àlex.- No en parlis com si la coneguessis.
Laura.- Té raó quan diu que...
Àlex.- Què?
Laura.- Que ets un bon noi. Un bon noi i prou. Una mica simple. Des que has arribat em
deus haver fet la mateixa pregunta tres o quatre vegades.
Àlex.- Dubto que et digués això.
Laura.- Sí? (Pausa) Vau començar a sortir molt joves. No eres especialment brillant i
t’havia costat una mica l’institut. Només volies treure-t’ho del damunt i posar-te a
treballar, i és el que vas fer. Ella tenia alguna inquietud més i va anar a la Universitat.
Cada tarda, quan sorties de pencar, anaves a buscar-la amb el teu cotxe. Vau casar-vos
de seguida. A ella li van oferir anar a treballar un any a fora, en una editorial. Era una
bona oportunitat. Boníssima. Ho ha pensat tantes vegades, que era una oportunitat
única... però va dir que no. Què hi faria un noi com tu, que amb prou feines es va treure
la secundària, en un lloc on no sabries ni fer-te entendre? I encara sou allà: tu amb la
teva feina de quan tenies setze anys i ella resignant-se en una revisteta local. Quants
anys teniu ara?
Àlex.- (...)
Laura.- Sabent el que m’havies explicat que li passa a ella... Ho deu haver passat
malament, pobra noia. També un noi així, com tu.
Àlex.- Què vols dir?
Laura.- Que havíeu passat algun moment molt difícil, com no em podia ni imaginar, i
que tu vas estar sempre al seu costat. Que li passés allò en un estat tan avançat/
Àlex.- Calla! No t’ho hauria d’haver explicat.
Laura.- N’està agraïda. De debò que ho està. Se sent en deute amb tu, però...
Àlex.- Què?
Àlex.- Potser si hagués sabut que les coses havien d’anar d’aquella manera, no hauria
renunciat a aquella oportunitat, ni tampoc t’hauria necessitat ara.
Àlex.- (...)
Laura.- Almenys podreu dir que heu estat aquí en un moment com aquest.
Àlex.- (...)
Laura.- Què passa? No dius res?

Pausa.

Alex.- Tinc trenta-vuit anys.

Pausa.

44
Àlex.- Què et fa riure?
Laura.- Que m’hagis dit l’edat.
Àlex.- Tinc trenta-vuit anys. M’ho has demanat i t’he contestat. No l’hi veig la gràcia.
Laura.- És d’una tendresa esfereïdora.
Àlex.- (...)
Laura.- També que la teva dona es pensi que en traurà alguna cosa.
Àlex.- De què?

Pausa

Laura.- Si ara puges a dalt, a la vostra habitació, no l’hi trobaràs.

Pausa.

Àlex.- I on se suposa que serà?

Laura.- Ha anat a la meva habitació, a buscar el meu marit.
Àlex.- Què collons dius?
Laura.- Vés-hi. Comprova-ho.
Àlex.- Per què ho fas, això?
Laura.- (Arronsant les espatlles) No ho sé. T’asseguro que no ho sé. Ni tampoc és que
me’n senti massa... (Pausa) No ho sé, per què ho faig. De debò que no ho sé.
M’agradaria tenir una resposta però tampoc la tinc. (Agafa una altra cigarreta) De
debò, que no en vols?
Àlex.- No. Què et fa pensar/
Laura.- Li vaig dir que si el volia trobar, al matí el deixaria sol a l’habitació. Que ho
intentés.
Àlex.- Intentar, què?
Laura.- Només arribar a l’hotel i trobar-se’l, el va reconèixer. T’ho va dir. Me’n vaig
adonar.
Àlex.- (...)
Laura.- L’admira. No em preguntis per què, però l’admira.
Àlex.- Bah!
Laura.- Què?
Àlex.- I li vas dir que anés a l’habitació del teu marit... Com vols que/
Laura.- Conec perfectament el meu marit. Algunes vegades, a Barcelona, sortia i anava
als llocs precisos, simplement perquè algú encara el reconegués. Sé el que necessita. No
m’espanta una noia jove que li dirà que l’admira i que com a molt...
Àlex.- Què?
Laura.- Ja ho saps. Sé perfectament què pot passar. No seria la primera vegada. Ni serà
l’última. Se n’ha anat moltes vegades de casa. També aquí, se n’ha anat i m’ha deixat
sola. A vegades força dies. Però sempre acaba tornant.
Àlex.- Per què hi hauria d’anar? Ella...
Laura.- Ella, què?
Àlex.- (...)
Laura.- Per què, no? Ella no et necessitava per a res, quan va sortir de l’hotel.

Pausa.

45
Àlex.- (Referint-se al paquet de tabac que Laura té a la mà) Me’n donaries un? (Pausa)
si us plau...

46
 3.

Habitació 301.

Eva està asseguda al llit i Jaume en una de les butaques.

Jaume fuma mentre escolta la noia.

Eva.- Estava trasbalsada. Atordida. Encara ho estic.

Jaume.- És comprensible. Hem d’esperar. Només podem esperar.

Pausa.

Eva.- Havia estat tot el matí a fora, al carrer. Acabava d’arribar a l’hotel i/
Jaume.- Vas poder sortir?
Eva.- Necessitava fer-ho. Volia ser-hi. Veure-ho amb els meus ulls.
Jaume.- Però no era massa recomanable/
Eva.- Al principi, enmig de la gentada, vaig tenir la sensació que tothom em mirava
estranyat. Com si no entenguessin què hi feia allà al mig.
Jaume.- Era perillós. Per a algú com/
Eva.- Sí. Suposo. (Pausa) Vaig sentir trets i la gent va començar a cridar i a córrer.
Suposo que eren trets a l’aire per dispersar els aldarulls. No ho sé. Va ser molt ràpid i
confús. No em podia moure. Juro que no sé què em va passar que no podia moure’m.
Em vaig trobar envoltada de molta gent. Entre cops i empentes. No es podia avançar per
enlloc. Hi havia tanta gent que era com si estiguéssim els uns al damunt dels altres.
Apilats. Com animals. Un nus. Un nus de persones que intenta deslligar-se. Volia sortir-
ne i no sabia per on, ni com. M’esclafarien, se m’acabaria l’aire i m’ofegaria. No
entenia què deien i encara m’angoixava més. Si durava molta estona més, no podria
suportar-ho i m’entraria un atac de pànic o... vés a saber què. I allà al mig, sense poder-
me moure, el meu front va quedar fregant la galta d’un d’aquells homes. Amuntegats,
m’era impossible fer ni un moviment. No li veia la cara. Sentia el meu cap contra la
seva galta. També el seu cos. M’estaven esclafant i era com si la meva barbeta reposés
sobre la seva espatlla i el seu cos em protegís. Potser era jo qui el protegia a ell. No sé
quanta estona vam estar-nos així. No en tinc ni idea. No sabria explicar què em va
passar. Aquell home va dir alguna cosa en la seva llengua i... em va tranquil·litzar. No
entenia què m’estava dient però em va tranquil·litzar. Vaig sentir una... (Pausa)
Admiració. Sí, admiració. Admiració per aquell home que havia sortit al carrer i s’havia
quedat enganxat a mi... Em convidaria a un cigarro?
Jaume.- (Agafant el paquet de tabac) Sí, és clar. Té.
Eva.- Em vaig sentir tan... (Jaume li allarga una cigarreta). Gràcies. Com si mai
m’hagués sentit tan unida a algú altre. (Pausa llarga) No sé què em va passar. (Pausa)
Com si algú hagués fet un simple moviment i hagués deslligat aquell nus, la gent va
començar a separar-se. A dispersar-se. Continuàvem enganxats. No sabria explicar per
què. Tampoc quanta estona va durar. La multitud s’obria. Encara cridaven. Corrien i
cridaven. Nosaltres, com si ens haguéssim trobat i quedat atrapats. Allà. D’aquella
manera. No ens vam arribar a mirar. Hauria plorat. Finalment es va separar de mi.
(Creuant i agafant amb les mans la part més alta dels seus braços) Em va agafar per
aquí, fort, amb les dues mans. Se’n va anar. No sé per què ho va fer. Tampoc per què no
vaig reaccionar. Jo immòbil, al mig del carrer... La gent continuava corrent i cridant.
Vaig sentir sirenes. Deambulava buscant aquell home. El vaig estar buscant una bona

47
estona. No li havia vist la cara però estava segura que el reconeixeria. No vaig
aconseguir-ho. No. (Pausa) Em va passar pel cap. No tornar. Perdre’m i no tornar. Però
em vaig trobar caminant cap a l’hotel. Ja era tard. Vaig agafar la càmera, vaig treure-li
la targeta de memòria i me la vaig guardar a la butxaca. Em vaig desempallegar de la
càmera. No de la targeta. La targeta, no. (Pausa) Vaig arribar i vaig pujar a l’habitació.
L’Àlex m’estava esperant. M’havia esperat tot el dia. Hauria preferit trobar-me’l
dormint, tal com l’havia deixat quan me n’havia anat. Tornar, treure’m la roba i estirar-
me al llit, com si tot allò hagués estat un somni. O un malson. Però no. Vaig arribar i era
a l’habitació, assegut, esperant. Espantat. També enfadat. Jo també ho estava. No sé per
què. (Pausa) Em feia nosa. (Pausa) Hauria preferit no trobar-me’l. No haver-hi de
parlar. Que no em toqués. L’hauria insultat. Vaig explicar-li aquella altra història. No sé
per què. Que havia perdut la càmera; que algú m’havia clavat un cop al cap; que havia
quedat inconscient una bona estona. Es va preocupar i... Ni tan sols volia que es
preocupés, ni que em preguntés res. Això també em molestava. I li hauria dit...
Jaume.- Què?
Eva.- Res. És igual. Però no. No l’hi vaig dir. Només volia que les coses es quedessin
com estaven abans que hagués sortit al carrer.
Jaume.- Una mentida sense importància.
Eva.- Sí?

Pausa.

Jaume.- No ho sé.
Eva.- Jo tampoc.
Jaume.- L’hi explicaràs?
Eva.- No. No... És clar que no.
Jaume.- Per què has vingut aquí?
Eva.- No ho sé. Estava trasbalsada. Ja l’hi he dit. Encara ho estic.

Pausa.

Jaume.- És qüestió d’esperar.

Eva.- Esperar, què?
Jaume.- És lògic. Tot ha passat molt depressa i... Us heu trobat aquí al mig, en un país
que no coneixeu i... Vas sortir allà a fora i... Es van mobilitzar en qüestió d’hores i...
Potser tot plegat acabarà en un no res. Falta veure com avança, què reclamen, si
realment estan organitzats, com els respon el govern...
Eva.- No...
Jaume.- No, què?

Pausa.

Eva.- Trasbalsada... Desbordada per... com si tot això d’allà fora, m’estigués passant per
dins.

Pausa.

Jaume.- Ja...

Pausa llarga.

48
Jaume.- Jo... No voldria semblar... Hauria d’escriure. He d’entregar un article. M’han
demanat/
Eva.- Em deixaria que em quedés? Només una estona. Si us plau.

49
 4.

Habitació 302.

Àlex està assegut. Eva entra.

Eva.- Què fa la finestra oberta?

Àlex.- On eres?
Eva.- Tanca-la.
Àlex.- T’he buscat per tot arreu. No et trobava.
Eva.- Has estat fumant?
Àlex.- No sabia on eres.
Eva.- On tens el cap? Ens han dit que no les obrim!
Àlex.- Per tot arreu. No t’he trobat.
Eva.- He fet una volta.
Àlex.- Som al tercer pis. No pot entrar res.
Eva.- He anat...
Àlex.- On?

Pausa.

Eva.- ... una volta. Ens devem haver creuat.

Àlex.- És una precaució estúpida. No hi arriben.
Eva.- Per sort... (Al costat de la finestra, abans de tancar-la) Tot està tranquil. Sembla
que no passi res.
Àlex.- He estat més d’una hora al hall, sense moure-me’n.
Eva.- Encara se senten sorolls. Deuen ser en alguna altra banda.
Àlex.- M’he fumat un cigarro, sí. Me l’acabo de fumar.

Pausa llarga.
Gairebé un silenci.

Eva.- Fa dos anys que no fumem.

Àlex.- Ho necessitava.
Eva.- Vam quedar que no.
Àlex.- Ha anat així.

Pausa

Eva.- D’on l’has tret?

Àlex.- N’he demanat un, al hall.
Eva.- A qui?

Pausa.

Àlex.- Un home.
Eva.- Qui?
Àlex.- No ho sé. Fumava, i n’hi he demanat.
Eva.- Algú que no coneixies de res.

50
Àlex.- Millor això que comprar un paquet.
Eva.- No ho deus haver fet?
Àlex.- No. N’he demanat un.
Eva.- Sí?
Àlex.- No t’enganyo. Un i prou.
Eva.- Podies fumar-te’l al vestíbul. No calia que vinguessis aquí.
Àlex.- No volia que em trobessis fumant/
Eva.- On?
Àlex.- Si m’haguessis trobat al vestíbul, m’hauries/
Eva.- Et preocupava això?
Àlex.- Ningú n’ha de fer res.
Eva.- Ni l’esforç per amagar-m’ho.
Àlex.- Hauries preferit que et mentís?
Eva.- ... que no ho haguessis fet.
Àlex.- Aquesta situació/
Eva.- Què et penses? Que ets l’únic?
Àlex.- Estic/
Eva.- No estàs. Estem. Tots. Tancats. També he tingut oportunitats. Però ni una calada.
Ni una sola. Vam quedar que no.
Àlex.- Me’n recordo.
Eva.- A mitges i vam dir que l’últim. I mai més. Jo no. Ni un de sol. Però tu...
Àlex.- Ho sento.
Eva.- Aquesta situació et sobrepassava.
Àlex.- El necessitava.
Eva.- Sí, ho has dit. “El necessitaves”.
Àlex.- Sí.
Eva.- Ha estat el primer?
Àlex.- En dos anys.
Eva.- M’ho he de creure?
Àlex.- Sí.
Eva.- Jo ni un.
Àlex.- Ho sento.
Eva.- Cada cop que t’hagis pogut sentir/
Àlex.- T’ho juro.
Eva.- M’ho jures?
Àlex.- Sí.
Eva.- Merda!

Pausa llarga.
Se sent novament una remor al carrer, que s’anirà aproximant progressivament.

Àlex.- No volia...
Eva.- Què?
Àlex.- No volia fer-ho.
Eva.- Jo també hi ha hagut moments que...
Àlex.- Ho sé.
Eva.- Moments que/
Àlex.- Sí.
Eva.- Difícils/
Àlex.- Sempre he estat al teu/

51
Eva.- Hi ha hagut tantes vegades, durant tot aquest temps/
Àlex.- Sé que jo... Potser no he estat com esperaves/
Eva.- No. No.... No... Deixa-ho estar.

Pausa.

Àlex.- Ho sento de veritat.

Eva.- Ja...
Àlex.- T’he buscat per tot arreu.
Eva.- I què?
Àlex.- El portava a la butxaca... “Si la trobes...” El trencaré. No me’l fumaré.
Eva.- T’has fumat un cigarro perquè no sabies on era?
Àlex.- Ja t’ho he dit. T’he buscat per tot l’hotel.
Eva.- L’altre dia al matí...
Àlex.- Què?
Eva.- També ho vas fer?
Àlex.- No. Aquest i prou. Si t’hagués trobat...
Eva.- Quins collons! Encara resultarà/
Àlex.- Et juro que no volia... Sempre, sempre he volgut fer bé les coses. Això i prou.
Només fer-ho bé i que estiguessis bé al meu costat. Sé que...
Eva.- Què?
Àlex.- Que has renunciat... a coses/
Eva.- Sí.
Àlex.- /que volies/
Eva.- Deixa-ho estar.
Àlex.- No.
Eva.- Deixa-ho.
Àlex.- Vas renunciar...
Eva.- Et dic que ho deixis estar!
Àlex.- Sé que vas/
Eva.- I què?
Àlex.- Em fumo aquest cigarro i és com si estigués igual. Que estigués en el mateix
punt. Com si no hagués aconseguit res. No ho volia fer. Em sento malament per haver-
ho fet. Com un inútil! De veritat que ho sento, que ho sento molt... No sé per què me
l’he fumat. No ho hauria d’haver fet però... En tot aquest temps/
Eva.- Què?
Àlex.- Sé que... Te’n penedeixes/

Eva li clava una bufetada.

Àlex es cobreix la cara amb les mans.
Es fa un silenci llarg.

Eva.- Àlex...
Àlex.- Ho sento. De veritat que ho sento.
Eva.- Àlex... No ploris, si us plau.
Àlex.- Volia que estiguéssim bé. Això i prou.

La remor del carrer és cada cop més forta.

52
Eva.- Merda... Ja hi tornen... Els crits i els cops... Que parin d’una vegada! Que parin o
ens acabarem tornant bojos!

53
Nit i matinada
Dia 3

54
 1.

Vestíbul de l’hotel.

L’espai il·luminat tènuement. Alguns reflexos de l’exterior provinents del carrer: llums
blavoses de vehicles policials i d’algun foc encès al carrer.
Àlex dorm en una de les butaques. Al seu costat hi ha Jaume amb un got de whisky.

Jaume.- No s’espanti, s’ha quedat adormit.

Àlex.- Quina hora és?
Jaume.- Les dues, potser un quart de tres.
Àlex.- (Aixecant-se) Què està passant?
Jaume.- A fora, al carrer, han cremat alguna cosa. Vés a saber... Hi ha soldats. Aquí la
llum se n’ha anat. Va i ve.
Àlex.- Fa molta estona que dormo?
Jaume.- No sé quant fa que és aquí. Quan jo he arribat ja dormia.
Àlex.- Devien ser la una tocades. Potser quarts de dues. No podia dormir. M’he vestit i
he baixat aquí. Tot estava tranquil.
Jaume.- Fa una estona li asseguro que això no tenia res de tranquil.
Àlex.- Què ha passat?
Jaume.- No sé com s’ho han fet però han arribat fins aquí. Aquí davant mateix. Han
travessat el cordó de l’exèrcit. Han començat a clavar cops contra el vidre. Per un
moment semblava que el trencarien. I han cremat alguna cosa... De debò que no ha
sentit res?
Àlex.- No.
Jaume.- Era com veure una notícia de la CNN en una pantalla enorme. Aquí. Gairebé
com si en qualsevol moment haguessin de trencar la pantalla i llançar-se damunt nostre.
Àlex.- Hòstia...

Jaume riu.
Agafa el tabac. Li allarga a Àlex, que n’agafa un.
Els dos es posen a fumar.

Àlex.- Jo dormia com si res.

Jaume.- Sí.
Àlex.- No s’ha espantat?
Jaume.- Em fa una mica de vergonya admetre-ho.
Àlex.- El què?
Jaume.- Una cosa així...
Àlex.- Què vol dir?
Jaume.- M’ha semblat tan emocionant que he estat a punt de despertar-lo.
Àlex.- L’hi agraeixo.
Jaume.- Què?
Àlex.- Que no ho hagi fet.
Jaume.- He preferit guardar-m’ho per mi sol. Un home ha començat a clavar cops de
cap contra el vidre. Aquí. No sé si volia atacar-nos o, simplement, que veiéssim com es
rebentava el cap.
Àlex.- Això ha fet?

55
Jaume.- Potser només volia entrar aquí dins.
Àlex.- Com era aquest home?
Jaume.- No ho sé. Em semblen tots iguals. Seria incapaç de recordar-ne la cara.
(Pausa). És sorprenent. Aquests vidres són tan durs que no deixen passar ni una mica de
soroll. Cridava però no se sentia res. Era com veure en viu un reportatge de la CNN
però mut. És curiós, a les habitacions tot és molt més escandalós, se sent el soroll dels
cops, aquí, en canvi, es veu com si hi fossis a dins, però com una pel·lícula muda. No se
sentia res. L’hi asseguro. Absolutament res. I ni una esquerda. Això deu ser vidre?
Àlex.- De veritat que no s’ha espantat?
Jaume.- També ho van intentar ahir a la nit. Aprofiten la foscor i el descans, pensen que
els serà més fàcil. Que algú o altre baixarà la guàrdia i que llavors, sí. Però no. Són com
hienes.
Àlex.- I en cap moment ha pensat que/
Jaume.- No. El conserge m’ha dit que millor que pugés a l’habitació. També m’ho va
dir ahir. Li he preguntat si hi havia perill/
Àlex.- Què li ha contestat?
Jaume.- Que és impossible que trenquin aquests vidres. Ni que fossin vint homes.
Àlex.- De debò?
Jaume.- “Si és impossible que trenquin els vidres, prefereixo quedar-me aquí. Posa els
pèls de punta, potser sí, però no puc deixar de mirar-m’ho”. Li he dit això.
Àlex.- Ja...
Jaume.- Li sap greu ara que no l’hagi despertat?
Àlex.- No.
Jaume.- Es troba bé?
Àlex.- Suposo que sí.
Jaume.- Era real. Ara no es pensi que ho ha estat somiant.
Àlex.- El què?
Jaume.- El que ha passat. També aquesta conversa. Vostè i jo.
Àlex.- Per què ho hauria de pensar?
Jaume.- Encara està mig endormiscat.
Àlex.- No s’ho pensi.
Jaume.- Els llums del carrer poden donar una falsa sensació d’irrealitat. Si ara es tornés
a quedar adormit, quan es despertés, l’hotel podria tornar a tenir llum i si jo no fos aquí,
al seu costat, podria pensar que ho ha somiat. Però no és un somni. Un home s’ha obert
el cap aquí davant. (Assenyalant davant seu) Aquell home hi ha posat totes les seves
forces, potser perquè ho veiéssim, i d’aquí a poc segurament no en quedarà cap rastre.
Àlex.- Aquest home... Què ha...
Jaume.- Què ha passat amb aquest home?
Àlex.- Sí...
Jaume.- Dos soldats l’han agafat pels braços. No deixava de clavar-se cops de cap
contra el vidre. Déu meu, l’hauria d’haver despertat. Quina fúria! Dos soldats i
semblava que no el podrien desenganxar d’aquí al davant.
Àlex.- Ja...
Jaume.- No han estat ells que han aconseguit aturar-lo. Han estat els seus propis cops,
que l’han esmorteït. Els soldats se l’han endut, mig arrossegant-lo. Encara feia algun
moviment.
Àlex.- Ja...
Jaume.- Ja?
Àlex.- No ho sé. Per dir alguna cosa.

56
Jaume.- Li asseguro que no havia vist mai res igual. Si no s’ho creu, fixi’s en tot aquest
rastre que ha deixat rere el vidre.

Àlex s’acosta al vidre per comprovar-ho.

Jaume.- Aquesta marca és d’aquell home. No crec que tardin molt a netejar-ho.

Pausa.

Àlex.- També va baixar ahir a la nit?

Jaume.- Sí.
Àlex.- I avui també.
Jaume.- Sí.
Àlex.- Per què?
Jaume.- La Laura, la meva dona, té el son intranquil. Em sembla que no he conegut
ningú tan fràgil com ella. L’altre dia, a l’habitació del costat, se sentia soroll. Una
parella que feia l’amor. Va començar a clavar cops a la paret, amb aquella ràbia.
Àlex.- La seva dona?
Jaume.- Sí, ella. Vaig pensar que si no s’aturava, l’hauria d’agafar pels canells per
aturar-la. Però no. Es va anar calmant, es va aixecar i es va tancar al bany. Es devia
rentar la cara, se’n va tornar al llit i es va posar a dormir. No ens vam dir res, però
encara puc notar el seu neguit quan dorm.
Àlex.- Tots estem/
Jaume.- Sí, tothom ho està. El mateix neguit que... Fixi’s, ahir una noia es va presentar a
la meva habitació.
Àlex.- Una noia?
Jaume.- Sí.
Àlex.- No la coneixia?
Jaume.- No.
Àlex.- I què volia?
Jaume.- No ho sé. Es va posar a parlar de mi –sóc, escriptor, sap?–. També d’ella, del
que està passant aquests dies, aquí. No havien passat ni uns segons i ja havia deixat
d’escoltar-la. Era com quan sento el soroll d’aquí fora, al principi sembla fort però
s’acaba convertint en una remor de fons i prou. No sé què devia voler. Suposo que ella
devia pensar que parlava sobre alguna cosa que em podia resultar mínimament
interessant. No en tinc ni idea. Jo tenia el cap en una altra banda i d’una forma elegant,
vaig insinuar que volia escriure una estona més –li he dit que escric, oi?- i em va
demanar “si us plau” que la deixés quedar una estona, una estona més i prou.
Àlex.- Va deixar que es quedés?
Jaume.- Sí.
Àlex.- Per què?
Jaume.- Em va semblar que ho necessitava.
Àlex.- I què va passar?
Jaume.- Es va posar a plorar.
Àlex.- De cop i volta?
Jaume.- Sí.
Àlex.- Sense que passés res?
Jaume.- Sí.
Àlex.- Per què?
Jaume.- No ho sé. Tampoc m’ho va explicar.

57
Àlex.- I què va fer?
Jaume.- Li vaig dir si la podia ajudar en alguna cosa i em va dir que no, que “moltes
gràcies”... i llavors sí, se’n va anar.
Àlex.- Que estrany.
Jaume.- Sí.

Pausa llarga.

Jaume.- Com és que és aquí?

Àlex.- Hem vingut amb la meva dona a adoptar una nena.
Jaume.- Això és una bona notícia.
Àlex.- Sí, suposo que sí.
Jaume.- Ho suposa?
Àlex.- Sí. Sí... Volia dir que sí.

Pausa.

Àlex.- Vostè/
Jaume.- No. No en tenim. No n’hem volgut tenir.
Àlex.- No m’ha donat ni temps d’acabar la pregunta.
Jaume.- M’anava a preguntar això, oi?
Àlex.- Sí.
Jaume.- Doncs ja l’hi he dit. No.

Pausa llarga.

Àlex.- La noia que es va presentar a la seva habitació crec que és la meva dona.
Jaume.- Què l’hi fa pensar?
Àlex.- A quina hora va ser?
Jaume.- Cap al migdia.
Àlex.- Era la meva dona.
Jaume.- M’ho he imaginat...
Àlex.- Per això m’ho ha explicat?
Jaume.- Sí.
Àlex.- Ja...
Jaume.- Té idea de què devia voler?

Pausa.

Àlex.- No... No. (Pausa) No.

Jaume.- I per què es va posar a plorar?
Àlex.- Tampoc.
Jaume.- Ja.
Àlex.- Li va dir que hem vingut a adoptar una criatura?

Pausa.

Jaume.- No. Almenys no ho recordo. Crec que no me’n va dir res.

Àlex.- No?

58
 Pausa.

Jaume.- Sí. M’ho va explicar.

Pausa.

Àlex.- Li puc demanar una cosa?

Jaume.- Què?
Àlex.- Si la torna a veure, no li digui que m’ho ha explicat. Ni que hem parlat. L’hi
demano, si us plau.
Jaume.- Estigui tranquil.
Àlex.- L’hi agraeixo molt.
Jaume.- Ni tampoc que jo li he explicat que va venir a la meva habitació.
Àlex.- No. Tampoc.

Pausa llarga.
Gairebé un silenci.
Àlex fa per anar-se’n.

Jaume.- Se n’adona? Un home s’acaba d’obrir el cap davant nostre. No sabem

absolutament res d’aquesta gent. Vosaltres veniu a buscar-hi un fill. Nosaltres hi hem
estat vivint una bona temporada. Jo he escrit articles i articles explicant que m’agrada
aquest lloc perquè la gent és alegre i sap viure sense gairebé res, perquè encara es pot
fumar un cigarro als restaurants... Però ara que aquesta gent té un bri d’esperança d’un
canvi, ara n’escapem. Per a vosaltres també és un problema. Hem arribat a desitjar en
tantes ocasions una revolta però en el moment que ens hi trobem al mig, preferiríem que
no hagués passat. Estem aquí tancats, a les nostres habitacions, esperant, observant i
prou, mentre davant nostre, un home es clava cops de cap, fins al punt d’esclafar-se’l
contra el vidre.

59
 2.

Vestíbul de l’hotel.

L’espai està il·luminat amb una llum suau.

Jaume dorm en una de les butaques. Al seu costat hi ha asseguda Eva.
Eva fa per aixecar-se i Jaume es desperta.

Jaume.- On vas?
Eva.- Perdoni... No volia despertar-lo.
Jaume.- Quina hora és?
Eva.- Les quatre, potser un quart de cinc.
Jaume.- (Incorporant-se) Fa molta estona que dormo?
Eva.- No sé quanta estona fa que és aquí. Dec haver arribat fa mitja hora, potser una
mica més... Se’l veia tan tranquil que no he gosat despertar-lo.
Jaume.- Tota aquesta estona has estat al meu costat?
Eva.- Sí.
Jaume.- Han netejat els vidres.
Eva.- Quan he arribat, estaven fent-ho. Deuen haver aprofitat que a fora tot està tranquil.
Jaume.- Està tranquil?
Eva.- Almenys ho sembla.
Jaume.- Segur?
Eva.- Diria que sí. Per què ho diu?
Jaume.- A vegades és difícil distingir quan tot està tranquil.
Eva.- No m’ha semblat/
Jaume.- Mentre dormia no...
Eva.- Què?
Jaume.- Ha passat alguna cosa al carrer?
Eva.- Diria que no. No.

Pausa.

Jaume.- Has baixat a veure la ciutat de matinada?

Eva.- No.
Jaume.- Si encara continuaven els aldarulls?
Eva.- Tampoc.
Jaume.- Què has baixat a veure, doncs?
Eva.- Res. De fet res.
Jaume.- No podies dormir.
Eva.- El meu marit s’ha llevat. Potser ha anat al lavabo, no ho sé... Quan s’ha tornat a
ficar al llit, m’ha desvetllat. S’ha adormit i jo m’he vestit i he baixat aquí.
Jaume.- I l’home?
Eva.- Quin home?
Jaume.- Hi havia... Res.
Eva.- El puc ajudar?
Jaume.- No.
Eva.- Segur?
Jaume.- Sí. (Pausa) Ho dec haver somiat.
Eva.- Què?

60
Jaume.- Un home, a fora...
Eva.- On?
Jaume.- Fora, darrere el vidre. I un altre, aquí, al meu costat, que dormia. (Pausa.
Referint-se a un got que hi ha damunt la tauleta) És meu?
Eva.- Suposo que sí. Era aquí, quan he arribat.
Jaume.- Millor que fos un somni.
Eva.- Per què?
Jaume.- Hi havia un home donant cops de cap contra el vidre. L’he estat observant una
estona. Al meu costat hi havia un home dormint. Quan s’ha despertat l’hi he explicat.
Potser ho he somiat.
Eva.- Ara està despert. No s’equivoqui.

Tots dos somriuen.

Eva fa com per anar-se’n.

Jaume.- Pots quedar-te.

Eva. Gràcies.
Jaume.- Per què vas anar a la meva habitació?
Eva.- Després d’haver-ho fet... Em fa vergonya. Disculpi. No sé què devia pensar de mi.
Jaume.- Què vols que pensi?
Eva.- Em vaig comportar/
Jaume.- No sé de què em parles.
Eva.- Ahir quan em vaig/
Jaume.- També és com si ho hagués oblidat. Com si també hagués estat un somni.

Pausa.

Eva.- Fa tres dies que som aquí i, a estones, em sembla que fa anys.
Jaume.- Ja t’ho vaig dir. Només podem esperar que tot se solucioni.
Eva.- Esperar? Fa cinc anys que vam engegar l’adopció. Hi ha hagut tantes dificultats,
tants retards... que arriba a un punt que aquest moment sembla irreal. Et preguntes, per
què nosaltres? I mentre passa el temps, ni l’Àlex, ni jo, ja no som els que érem. De
vegades tinc la sensació que si aquest moment no arribés, si això fracassés, també
hauríem fracassat nosaltres dos. I el primer que se n’adonés, li arrencaria els ulls a
l’altre. És terrible pensar-ho, però és així. Potser li semblarà egoista, però si la nostra
filla no arriba, no hauran servit per a res tots els sacrificis, totes les renúncies... L’Àlex
és una bona persona. Ho és. I si alguna cosa acaba espatllant això, potser el culparia
injustament a ell de moltes coses.
Jaume.- És normal/
Eva.- L’hi sembla? (Referint-se al tabac) N’hi agafo un.
Jaume.- Si us plau.
Eva.- De veritat li sembla normal que m’escapés d’aquella manera? Que li mentís amb
allò de la càmera? Que li recrimini que no entén el que està passant allà fora? De debò
creu que jo ho entenc? No. Jo tampoc. No sé si això els portarà enlloc. Si el que arribarà
serà millor, o potser molt pitjor. No en sé res. Faig veure que sí, però no en sé res. I
també desitjo que s’acabi perquè si aquesta revolta triomfa, potser fracassarem nosaltres
dos. No sé en què ens podem convertir -en què m’he convertit, m’estic convertint- i em
fa por.

Pausa.

61
Eva.- Vostè almenys...
Jaume.- Almenys, què?
Eva.- (...)
Jaume.- Tampoc sóc gaire diferent.
Eva.- (...)
Jaume.- L’altre dia, abans de venir a l’hotel, vaig... Creu-me que no me’n sento
orgullós...
Eva.- Què va passar?
Jaume.- Tenim una casa als afores. Tenim un noi i una noia treballant-hi. Gent d’aquí.
La meva dona es va encaparrar que no volia anar-se’n sense haver-hi parlat. Amb l’un o
l’altre. Durant aquest temps, deuen haver estat més a prop d’ella que jo. No sé ni com es
diuen. Ella se’ls aprecia. Creu-me que vaig intentar fer-li veure que era perillós. Una
bestiesa. Que no ens podíem estar allà esperant que vinguessin. Potser amb tot el que
estava passant no vindrien i si ho fessin... Vés a saber. Tothom deia que havíem
d’agafar un avió o un hotel, un lloc segur, com més aviat millor. Però no... Se li havia
ficat al cap. Vaig perdre la paciència. Creu-me que la vaig perdre. Vaig entrar al cotxe i
me’n vaig anar. La vaig abandonar. Me n’anava i des del retrovisor la veia allà,
palplantada, sense fer res. Com si s’hagués quedat glaçada i intentés fer-se a la idea que
havia estat capaç d’anar-me’n i abandonar-la. (Pausa) Devia fer uns quants quilòmetres
i, al cap de cinc o deu minuts, vaig tornar enrere. En arribar, vaig sortir del cotxe i vaig
cridar el seu nom, dues o tres vegades. Finalment va sortir, s’havia amagat rere uns
matolls. Me n’havia anat amb les claus i no només l’havia abandonat, sinó que també
l’havia deixat fora de casa. Quan va sortir semblava un animaló. Creu-me que em va
saber greu. Sense dir res va entrar al cotxe. Li vaig demanar que conduís. Vam venir cap
aquí a l’hotel. No vaig ser capaç ni de demanar-li perdó. En aquests dies, no n’hem
parlat ni en una sola ocasió. Ens hem evitat. Mira... Ara en parlo amb algú que acabo de
conèixer i no he estat capaç de fer-ho amb ella. Creu-me que tampoc no sé per què t’ho
explico. Potser és més fàcil amb tu que possiblement no ens tornarem a veure mai més.
Creu-me que no me’n sento orgullós. Aquí... Sols... Als afores... i en canvi... Ens hem
arribat a distanciar tant i ara ens diuen que el millor és marxar. Si aquí... (Pausa) Em fa
por tornar a Barcelona. Per ella i per mi. En el que ens hem convertit. Quan hi tornem,
nosaltres potser també haurem fracassat.

62
 3.

Habitació 301.

Laura està asseguda al capdavall del llit, s’acaba de vestir. Observa de reüll el seu
marit.
Jaume està assegut a l’escriptori davant de l’ordinador portàtil. Té la pantalla en
blanc. No escriu res, com si esperés que Laura abandonés l’habitació.
La situació es desenvolupa absolutament silenciosa, quotidiana i sense cap símptoma
de pressa.

Llarg silenci.

Laura.- Baixaràs a esmorzar?

Jaume.- No.
Laura.- Podries/
Jaume.- M’ha tornat a passar.
Laura.- Què?
Jaume.- La mà.
Laura.- Què vols dir?
Jaume.- Em falla.
Laura.- Com que/
Jaume.- Que no em respon...
Laura.- Una altra vegada?
Jaume.- Sí. Una altra vegada.
Laura.- Des de quan?
Jaume.- M’ha tornat a abandonar...
Laura.- Per què no intentes descansar una mica?
Jaume.- I què en trauré?
Laura.- Quan has d’entregar l’article?
Jaume.- El volen pel magazine del diumenge.
Laura.- I com ho tens?

Pausa llarga.

Jaume.- Al cotxe, venint cap aquí, ja vaig notar aquell formigueig. Exactament el
mateix que l’última/
Laura.- Per què no m’ho vas dir? (Pausa) Per què? (Pausa) Hauria pogut...
Jaume.- Què?
Laura.- No... No ho sé.
Jaume.- Què n’hauria tret?
Laura.- Estira’t una estona.
Jaume.- Fa dies que no faig res.
Laura.- T’has passat la nit fora, sense dormir.
Jaume.- (...)
Laura.- Només intento ajudar-te.

Pausa llarga.

63
Laura.- (Agafant una brusa de màniga llarga) Em sembla que em posaré això. Tenen
l’aire condicionat tan fort que aconsegueixen que t’oblidis d’on som.
Jaume.- No baixaré.
Laura.- Potser t’aniria/
Jaume.- No. No baixaré.
Laura.- Sortir d’aquí... Menjar alguna/
Jaume.- Millor que m’ho pugin.
Laura.- T’has estat aquí, des que vam arribar/
Jaume.- No sortiré.
Laura.- Les altres vegades que t’ha/
Jaume.- Ja fa tres dies que estic així.
Laura.- No me n’havies dit res.
Jaume.- Deixa-ho estar. No és el primer cop. Sé perfectament què m’ha passat les altres
vegades. Em passarà.
Laura.- És per això que vas tornar amb el cotxe?

Pausa.

Jaume.- Per això et vaig demanar que conduïssis tu. Sí.

Jaume entra al bany.

Laura fa un sobreesforç per no trencar-se.
Es treu la brusa que porta posada i se’n posa una altra de màniga llarga. En acabar
s’asseu a l’escriptori, davant de l’ordinador. Es posa a fumar.
Jaume surt del bany. L’observa durant uns segons.

Jaume.- Per què t’has assegut aquí?

Laura.- Saps què podríem fer? (Pausa) Et podria... Em dictes el que vols escriure. M’ho
vas dient. Tot el que se t’acudi... jo ho escriuré. Tot. Encara que sigui desordenat o...
Encara que després... Ho escriuré tot seguit, tal com m’ho vagis dient. Després t’asseus
aquí al meu costat i t’ho llegeixo. Així ho pots veure mentre t’ho vaig llegint. Anem
afegint i traient el que faci falta i ho anem corregint. Així segur que/
Jaume.- Què?
Laura.- M’ho dictes i jo ho escriuré.
Jaume.- No.
Laura.- La mà... Has dit que no/
Jaume.- Encara no sé què vull escriure.
Laura.- No se t’ha acudit res?
Jaume.- No. En tres dies sense sortir de l’habitació no he estat capaç que se m’acudi res.
Laura.- M’agradaria...
Jaume.- Què?
Laura.- Que em deixessis ajudar-te.

Pausa.

Jaume.- Si us plau...

S’observen.
Laura entén la mirada de Jaume, s’aixeca i se separa de l’escriptori.
Jaume es posa a fumar.

64
Jaume.- Serà millor que baixis a esmorzar.

Sona el telèfon.
Laura l’agafa.

Laura.- Allô? (...) Depuis quand? (...) Bien sûr... (...) Et vous savez si ce matin/ (...)
Bien... Non, non... Bien sûr. (...) Tant mieux... Je vais le faire. Merci. Merci beacuoup.

Laura penja el telèfon.

Laura.- Han obert l’aeroport.

65
L’última instantània

66
 Escena única

Vestíbul de l’hotel.
Àlex i Eva estan asseguts a les butaques.

Eva.- Fas cara de cansat.

Àlex.- Estic nerviós.
Eva.- Jo també he dormit malament.
Àlex.- Millor que ens vegin amb bona cara.
Eva.- Potser hauríem de sortir.
Àlex.- La Marianne ha dit que l’esperem aquí al vestíbul.

Eva acosta la mà a l’espatlla d’Àlex.

Àlex.- (Apartant-se) Què fas?

Eva.- Tens una cosa aquí.
Àlex.- (Buscant-s’ho ell i espolsant-se) Encara la tinc?
Eva.- Sí.
Àlex.- Què és?
Eva.- No ho sé...
Àlex.- Millor que ens esperem aquí.
Eva.- Sí.

Entren Jaume i Laura amb un parell de maletes de viatge.

Laura.- (A Àlex) Hora d’anar-se’n...

Eva.- Laura...
Laura.- Sembla que tot torna a estar al seu lloc.
Eva.- El meu marit.
Laura.- Sí/
Àlex.- Ens vam presentar.
Laura.- Jaume, el meu marit. És l’Eva, la noia de qui et vaig parlar/
Eva.- Encantada...
Laura.- I tu/
Àlex.- Àlex.
Jaume.- Molt de gust.

Pausa llarga.

Laura.- Com teniu el tema/

Eva.- D’aquí a una mica ens vindran a buscar. Hem quedat aquí. Deuen estar a punt
d’arribar.
Laura.- Així/
Eva.- La cosa... Sembla que hi ha bones notícies... Bé, això diuen...
Laura.- Segur que sí. (A Jaume) Han vingut a adoptar una nena.
Jaume.- Ah! Això és una bona notícia.
Àlex.- Sí... Una bona notícia.
Eva.- Tot ha estat/
Jaume.- M’ho puc imaginar.

67
Eva.- Sí...
Àlex.- Ara per sort...
Jaume.- Hi ha hagut pressions de l’exterior/
Eva.- Sí, ho hem sentit a les notícies.
Jaume.- I que podria haver-hi algun tipus d’intervenció. Alguna col·laboració per
ajudar/
Eva.- I això...
Àlex.- Deu ser bo.

Pausa.

Laura.- Tot es va posant al seu lloc, no?

Eva.- Sí, això mateix. I vosaltres/
Jaume.- Aprofitarem que han tornat a obrir l’aeroport i agafarem un vol d’aquí a tres
hores. Ara per ara, ens han dit que és el millor que podem fer.
Laura.- Però segurament tornarem.
Jaume.- Encara tenim moltes coses a/
Laura.- Vivim aquí, tenim una casa als afores.

Laura treu un paquet de tabac.

Laura.- Teniu foc?

Eva.- No.
Àlex.- Jo tampoc.
Jaume.- (Allargant-li el seu encenedor) Té.
Laura.- (Allargant-los el paquet) En voleu?
Eva.- No, gràcies.
Àlex.- No.
Laura.- (A Jaume) Dóna’ls una targeta. El meu marit té bons amics aquí, mai se sap si
algú us podria donar un cop de mà.
Eva.- (Agafant la targeta que li allarga Jaume) Gràcies.
Àlex.- És molt amable.
Jaume.- No hi ha de què. De veritat. A disposar. Si necessitéssiu/
Eva.- Gràcies. De debò.

Eva agafa a Jaume pel braç, en un gest ràpid però afectuós.

Pausa.

Laura.- Per qualsevol cosa/

Eva.- Molt agraïda. Esperem que/
Laura.- Trobar-vos enmig d’aquestes circumstàncies...
Eva.- Espanta una mica, sí.
Jaume.- Tot és tan inestable. Aquí sembla que més.
Eva.- Sí.
Laura.- Aquest país/
Jaume.- Tot funciona d’una altra manera. Tot està per fer i/
Laura.- Però sembla que tot s’ha desencallat.
Jaume.- Insisteixo. Si necessiteu qualsevol cosa/
Eva.- Gràcies.

68
Laura.- (Espolsant-li alguna cosa que s’havia quedat enganxada a la camisa d’Àlex)
Tenies una cosa aquí.
Àlex.- Gràcies.

Pausa llarga.

Laura.- I què? Ja teniu clar com es dirà? Moltes parelles, a l’hora de triar un nom, no
s’acaben de posar mai d’acord.
Eva.- Nosaltres, sí. Ens hi vam posar de seguida.
Laura.- Que bé..
Àlex.- Sí... De seguida.
Laura.- Si més no, heu tingut tres dies aquí per pensar-vos-ho bé. (Pausa llarga) No?
Jaume.- I com es dirà?
Laura.- Una fotografia!
Eva.- Què?
Laura.- Una càmera. Aquest moment es mereix una fotografia.

Pausa.

Laura.- Segur que un dia us agradarà recordar aquest moment.

Eva.- El mòbil.
Laura.- Ja us la faig jo.
Àlex.- Sí. Amb el telèfon.

Eva es treu el mòbil de la butxaca.

Manipula alguna cosa.

Eva.- El botó és aquest.

Laura.- (Donant-li la cigarreta a Jaume) Té.

Eva i Àlex posen per a la fotografia.

Laura pren una mica de distància.
En Jaume s’ho mira.

Laura.- Rieu. Rieu una mica.

La parella somriu.
Fosc.

Barcelona, Novembre de 2012

69