Títol: Arquitectura defensiva de Cartagena d’Índies entre el 1700 i el 1725.

NOM AUTOR: Sebastià Amer Rotger

DNI AUTOR: 43211874-A

NOM TUTOR: Josep Juan Vidal

Memòria del Treball de Final de Grau

Estudis de Grau d’Història

Paraules clau: Cartagena d’Índies, Fortificacions, s.XVIII, Sistema defensiu. Poliorcètica.

de la
UNIVERSITAT DE LES ILLES BALEARS

Curs Acadèmic 2016-2017

Cas de no autoritzar l’accés públic al TFG, marqui la següent casella:

 ÍNDEX

1. INTRODUCCIÓ: ............................................................................................................................................ 3
2. OBJECTIUS, HIPÒTESI I METODOLOGIA: .............................................................................................. 3
3. FONTS I ANÀLISI: ....................................................................................................................................... 4
4. ESTAT DE LA QÜESTIÓ: ............................................................................................................................ 5
5. CARTAGENA D’ÍNDIES: ESTRUCTURA DEFENSIVA I EVOLUCIÓ:.................................................. 6
a) s.XVI: ......................................................................................................................................................... 7
i. Defenses Fixes: .......................................................................................................................................... 8
ii. Defenses Humanes: .................................................................................................................................. 11
b) s.XVII: ...................................................................................................................................................... 11
i. Defenses fixes: ......................................................................................................................................... 13
ii. Defenses humanes: ................................................................................................................................... 16
iii. Defenses navals:................................................................................................................................... 19
6. LA DEFENSA A LA ARQUITECTURA DE CARTAGENA D’ÍNDIES: ................................................. 20
a) S.XVIII: .................................................................................................................................................... 20
i. Defenses Fixes: ........................................................................................................................................ 21
ii. Defenses Humanes: .................................................................................................................................. 24
iii. Defenses Navals.: ................................................................................................................................. 26
7. CONCLUSIONS: ......................................................................................................................................... 26
8. BIBLIOGRAFIA........................................................................................................ .......................................28
a) Bibliografia general: ................................................................................................................................. 28
b) Bibliografia especialitzada: ...................................................................................................................... 28
9. ANNEX:........................................................................................................................................................

2
 1. INTRODUCCIÓ:

Considerant la importància de com es desenvolupà l’arquitectura militar indiana als

inicis del S.XVIII, Les fortificacions i les defenses indianes, no tenen el seu origen en el Nou
Món espontàniament. Ja que eren fins a aquell moment, la darrera passa d’un procés
d’evolució d’una estructura defensiva que s’havia estat gestant des de l’Antiguitat i al llarg de
tota la Edat Mitjana que evolucionaria i perfeccionaria fins arribar a la Edat Moderna al nivell
que constitueix el principal objecte d’estudi d’aquest treball.

D’aquesta manera anirem veient el context històric en que té lloc, els tècnics i
enginyers que intervingueren a més d’alguns trets de la ordenació jurídica dels sistemes
defensius i fortificacions existents a Cartagena d’Índies per analitzar la seva evolució i
característiques d’aquesta plaça fortificada al llarg del s.XVI, XVII i XVIII.

La defensa de les Índies va ser encomanada al principi als ordinaris, ja que semblava
innecessari sostenir un exèrcit. A partir de 1530 van aparèixer per Amèrica els pirates
francesos, que es van dedicar a assaltar petites poblacions costaneres. Aquesta situació va
canviar a partir de 1569 quan els anglesos, units als francesos, van atacar llavors places
importants com l'Havana, Veracruz, Cartagena, etc. El problema es va agreujar després del
desastre de la Invencible, en què Espanya va perdre el seu poder marítim, i amb la presència
dels corsaris holandesos a finals del segle XVI. El 1622 van sorgir, a més, els bucaners i els
posteriors filibusters, que van sembrar el terror en les ciutats del Carib i del Pacífic durant la
segona meitat del segle XVII.

Per fer front a l'assetjament de la pirateria, Espanya va establir el règim de flotes, i

un pla de fortificacions extraordinàriament construint castells i baluards en alguns llocs clau.
On en aquest treball ens centrarem en els castells i baluards de Cartagena d'Índies.

Les fortificacions van ser molt costoses i la Reial Hisenda va veure minorats per
això els seus ingressos. Ningú sap quant van costar. Per al sosteniment de l'estructura
defensiva es va crear "el situat". On els centres neuràlgics del sistema de fortificacions havien
de rebre periòdicament diners dels territoris més rics per pagar els sous dels soldats,
l'armament i les obres de caràcter militar més al sosteniment dels guardacostes, etc.

2. OBJECTIUS, HIPÒTESI I METODOLOGIA:

L’objectiu general del treball és analitzar com es realitzà la defensa fàctica de

Cartagena d’Índies als inicis del s.XVIII durant la Guerra de Successió Espanyola i els
primers anys posteriors a la finalització d’aquesta. Com objectius específics estudiaré i
mencionaré com fou aquesta defensa tant a nivell humà, naval i arquitectònic de Cartagena de
Índies al llarg dels segles XVI i XVIII sense oblidar el ja esmentat s.XVIII. Per finalitzar es
realitzarà un enfocament global de la qüestió, destacant la problemàtica que significà la
3
quantiosa despesa en recursos defensius la defensa de dita ciutat a través d’alguns materials
primaris.

Voldrem doncs comprovar com a l’inici del s.XVIII, juntament amb la nova
administració borbònica a la Monarquia Hispànica ajudà a contribuir en una millor defensa
costanera de Cartagena d’Índies.

Per realitzar el següent treball s'utilitzaran tant fonts bibliogràfiques de caire general
d’on en poden destacar manuals i per altra banda bibliografia especialitzada utilitzant articles,
llibres i qualsevol tipus de font que sigui considerada fiable i adequada per respondre
correctament a les qüestions que s'aniran presentant al llarg del projecte. Alhora es consultarà
de cartografia per conèixer la orografia del terreny a més d’utilitzar fonts primàries del Portal
d’Arxius Espanyols1.

3. FONTS I ANÀLISI:

Cal començar destacant l’increible privilegi que suposa l’eina virtual de PARES, ja que
permet una consulta acurada de totes aquelles fonts primàries de documentació escrita i
cartogràfica que s’ha emprat per poder desenvolupar part del present treball i que es
s’inclouen a l’annex del present.

Per a fer un esment a totes aquelles obres més remarcables que en tractarem al llarg
del present treball, en volem ressaltar per damunt dels altres, l’obra de Enrique Cabellos
Barreiro: Cartagena D Yndias, Mágica Acrópolis de América. Aquesta obra, és un
monogràfic centrat amb tota la història i construcció de totes aquelles fortificacions que
Cartagena d’Índies tingué des de la seva fundació fins a finals del s.XVIII. No sols realitza
una evolució històrica de les fortificacions, sinó que també tracta la temàtica per mitjà de tota
una descripció de dites fortaleses conjuntament amb anàlisis de la poliorcètica d’aquestes.
Aquest anàlisi que en realitza ho complementa amb la evolució política de la Corona
espanyola i el panorama canviant de les formes socials, econòmiques i administració de la
monarquia hispànica i els assumptes d’ultramar relacionats amb Cartagena d’Índies.

Una altra obra important és la de Juan Marchena Fernàndez al llibre sobre La

Institución militar en Cartagena de Indias 1700-1810 veim un monogràfic molt complet
sobre la qüestió militar de Cartagena d’Índies al llarg de tot el segle XVIII essent una de les
obres més completes pel que fa a dita qüestió, ja que tracta Cartagena d’Índies des de el punt
de vista de la ciutat com a centre militar del sud del Carib, l’evolució de la guarnició de la
ciutat, el seu govern polític i militar, del exèrcit i a qüestió de la Reial Hisenda, dels enginyers
i fortificacions, de l’artilleria o bé de les milícies. Totes aquestes qüestions aportant tot un

1
PARES.

4
seguit de fonts documentals inèdites fins aleshores i una sèrie de quadres d’estudi que fa que
l’obra presenti una gran rellevància historiogràfica.

Amb les obres de José Manuel Serrano en volem destacar dues de les obres daquest
autor essent la de Fortificaciones y Tropas. El gasto en Tierra firme 1700-1788 i la de
Ejército y fiscalidad en Cartagena de Indias de les obres més completes i actualitzades que
s’han realitzat per part d’un especialista en la temàtica militar i de la situació estratègica de
Cartagena d’Índies tenint en compte l’economia, rentes i administració militar conjuntament a
la guarnició, fortificacions i marina que ajudaven a un manteniment de les defenses d’Índies,
de l’exèrcit i de totes aquelles estructures que tingueren a veure amb les despeses militars

L’obra de Maria del Carmen Borrego a Cartagena de Indias, la andadura de una vida
bajo la Colonia tracta sobre la història de la ciutat de Cartagena d’Índies des de la
conformació d’una societat mestissa en època de dominació austríaca fins al reformisme
borbònic del segle XVIII d’on realitza un exhaust estudi sobre el desenvolupament de les
estructures econòmiques, socials i polítiques que marcaren la situació de la colònia al llarg
dels segles.

Per últim volem fer esment a dues obres de caire una mica més general i no
especialitzada en la temàtica sobre Cartagena d’Índies d’on destacaríem a Ramon Gutiérrez i
Cristina Esteras que a l’obra de Territorio y fortificación, plantegen una visió centrada amb
com les corrents d’arquitectura i enginyeria militar es foren desenvolupant a espanya i a
americà al llarg dels segles XVII i XVIII d’on tractaran amb gran rellevància dins l’obra la
figura del Mariscal Sebastián Le Prestre de Vauban i com la escola francesa de fortificació
irrompí entre les escoles italiana i flamenca alhora de construir les fortificacions dins el
territori de la Monarquia espanyola. Alhora es ressalta al llarg de l’obra com el Real Cuerpo
de Ingenieros de España en América fou decisiu per a la construcció de totes aquelles
fortificacions que es plantejaren al llarg del s.XVIII. Mentre que una altra obra seria la de
Alicia Camara que a Fortificación y ciudad en los reinos de Felipe II és una obra
especialitzada amb la temàtica de la poliorcètica i l’arquitectura militar arreu dels territoris de
la Corona espanyola al llarg dels segles XVI i inicis del XVII. D’aquesta manera, en tracta
l’evolució de les fortificacions i les distintes escoles d’enginyeria militar conjuntament a les
tècniques constructives i el per què del sistema d’abaluartament que en sorgí durant el
Renaixement, d’igual manera en fa tot un comentari especialitzat amb la figura de tots aquells
arquitectes i militars que es formaren com enginyers d’on fa un especial esment a figura de
Juan Bautista Antonelli entre altres.

4. ESTAT DE LA QÜESTIÓ:
Per un primer acostament a les fortificacions de Cartagena d’Índies, s’han de consultar
autors com Enrique Marco Dorta: Cartagena de Indias. La ciudad y sus monumentos; 1951.
Juan Manuel Zapatero: Las fortificaciones de Cartagena de Indias; 1969. Juan Manuel
Zapatero: Cartografia y relaciones históricas de ultramar, Colombia, Panamá, Venezuela;

5
1980. Rodolfo Segovia Salas: Las fortificaciones de Cartagena, estratègia e historia; 1982.
Eduardo Lemaitre: Historia general de Cartagena; 1983. Enrique Cabellos Barreiro:
Cartagena de Yndias. Magica acròpolis de americà; 1991. Gonzalo Zuñiga Angel: San Luis
de Bocachica un gigante olvidado; 1996. Alberto Samudio Trallero: La vida urbana de
Cartagena en el s.XIX; 2000. Jose Manuel Serrano Álvarez: Fortificaciones y tropas. El gasto
militar en Tierra Firme, 1700-1788; 2004. Maria del Carmen Borrego Pla: Cartagena de
Indias, la andadura de una vida bajo la colonia: 2010. Julian Bautista Ruiz Rivera:
Cartagena de Indias: Las Insuficiencias de una plaza fuerte en el siglo XVI; 2014.

5. CARTAGENA D’ÍNDIES: ESTRUCTURA DEFENSIVA I

EVOLUCIÓ:

La privilegiada situació geogràfica i estratègica de la ciutat de Cartagena d’Índies fundada

al 1533 per Pedro de Heredia significà durant segles que estudiarem en pieza clave en la
complicada partida de ajedrez que jugaron las potencias europeas sobre el magnífico marco
de operaciones del Caribe (Cabellos Barreiro, E. 1991. pp. 2). Aquest fet fou el principal
motiu que implicà a la seva conversió en una ciutadella fortament fortificada. Era una
fortaleza resguardando una caja fuerte de incalculable valor (Cabellos Barreiro, E. 1991. pp.
1). Ello la convertiría en uno de los puntos más importantes de penetración de la conquista
del territorio americano. (Granero Martín, F. 1992. pp.482). Per això la Corona espanyola li
va demostrar una rellevant atenció i esment en protegir-la i cuidar-la.

Pedro de Heredia, en virtut de les capitulacions firmades en la Corona, establia a 1533

el nou lloc de Cartagena d’Índies. L’establiment de dita ciutat, atenia a unes magnífiques
condicions que podia presentar com a ciutat portuària. Aquest fet demostrà una gran visió de
perspectiva de futur, ja que al llarg dels segles s’ha demostrat. Ya durante el siglo XVI sus
habitantes consideraban a Cartagena como uno de los mejores puertos de Indias. Ayudaba a
ello, su extensa bahía interior de diez millas de longitud, y sus dos únicos canales de entrada:
Bocagrande y Bocachica (Borrego Pla, M.C. 2010. pp. 75). Aquest fet procurava un
excepcional, ampli i segur refugi per a totes aquelles naus que es resguardaven a dita ciutat.
Dites naus se veían obligadas a establecer el tránsito hacia la búsqueda de una entrada
interior a la bahía. . (Granero Martín, F. 1992. pp.483). Ja que no podien atracar a la barrera
natural ja que s’exposaven a l’acció directe de la mar.

Aquesta característica va fer que s’obviessin les dificultats que per altra banda
presentava la localització dins la geografia del lloc. Una suma d’inconvenients es presentaven
des de un primer moment la escassa qualitat de la terra, la presència d’animals perillosos
destacant els moscards (per una forta presència d’aigües estancades), una exuberant vegetació
tropical i el que considerem més remarcable de tots aquests problemes, la escassetat d’aigua
potable (Borrego Pla, M.C. 2010. pp. 75). Tot i aquest problemes esmentats, la ciutat va anar
prosperant i així fue Cartagena, durante casi tres siglos, uno de los tesoros más perseguidos

6
por su importancia capital que la convertí en “llave y antemural” de los Reynos de Yndias y,
especialmente, del rico “Virreinato del Perú”. (Cabellos Barreiro, E. 1991. pp. 4).

El creixement de Cartagena d’Índies va anar conjuntament de la ma de l’expansió

comercial entre Espanya i Amèrica. Arran de la institucionalització al s.XVI d’aquestes noves
terres, amb la introducció del Virregnat com institució efectiva al 1535 (AA.VV. 2003. pp.
192), Cartagena es va integrar al Virregnat del Perú. Al 1542 –las Leyes Nuevas- varen
institucionalitzar aquest nou sistema de govern virregnal de tal manera que durant els Àustries
hi hagué dos únics Virregnats2. Emperò, durant la dinastia borbònica, la situació canviaria
amb la creació de Nova Granada a 17163 d’on Cartagena d’Índies en formaria part.

a) s.XVI:

Al llarg del s.XVI Cartagena d’Índies es convertí en el punt clau de la redistribució

dels productes manufacturats de la metròpoli i de les riqueses del Nou Món. La ciutat,
esperava les flotes de galions4 que duien tant les manufactures castellanes i europees tant com
els esclaus procedents d’Àfrica. D’igual manera també hi arribaven els productes que
procedien tant de les mines del Perú5, d’Antioquia i Santa Fe6.

A esta Bahía es, donde llegan las Armadas de Galeones, y se mantienen en ella
hasta que la del Perú [Armada del Perú] se halla en Panamá: Con esta noticia pasan
a Portobello, y concluida la Feria se vuelven a ella; reciben los Víveres, que necesitan
para su regresso; y sin detenerse mucho vuelven a hacerse a la vela. Con su ausencia
queda solitaria; (...) y no se detienen más que lo preciso para carenar, y aprestarse a
continuar los Viajes, que se les proporcionan, según el Trato que tiene aquella Ciudad
[Cartagena d’Índies]. (Cabellos Barreiro, E. 1991. pp. 5).

Degut a aquesta importància que presentava per al comerç hispà conjuntament amb el
seu valor estratègic, és el motiu principal per un plantejament de defensa de la ciutadella. Per
aquest mateix motiu, la ciutat va ser un objectiu d’una amenaça provinent del mar, la
pirateria7. Davant la ineficàcia d’aquestes limitades defenses durant l’atac de Francis Drake,
al mateix any de 1586 arriba a Cartagena d’Índies Bautista Antonelli enviat per Felip II per
estudiar el primer pla de defensa del Carib (Cabellos Barreiro, E. 1991. pp. 38).

2
Virregnat de Nova Espanya i Virregnat del Perú.
3
Capital Santa Fe de Bogotà..
4
De la Flota de Nova Espanya.
5
Mines del Potosí.
6
De los Galeones de Tierra Firme.
7
CABELLOS BARREIRO, E. 1991. pp. 36-38: Atac del pirata Roberto Baal de 1543. Els pirates francesos
Martín Cote i Jean Beautemps que al 1565. Ambos casos prengueren la Ciutat i obtingueren un gran botí. John
Hawkings al 1568 intentà infructuosament prendre la Ciutat. Finalment el corsari Francis Drake al 1586 amb
una flota de 23 vaixells i 3000 homes prengué la ciutat i forçà als habitants a entregar-li un important botí
(107.000 ducats)

7
 Amb Juan Bautista Antonelli arribaven los más puros principios del arte renacentista
y de la escuela de la fortificación permanente abaluartada, (Cabellos Barreiro, E. 1991. pp.
37) que era característica de la escola italiana. Aquesta escola italiana, va ser la més
característica del s.XVI que inspirada amb principis clàssics i amb un sentit estètic que
revolucionà l’art de la poliorcètica8. Va deixar obsolet doncs, el sistemes medievals defensius
introduint les defenses articulades mitjançant baluards i murs inclinats. Es plantejaria la
defensa mitjançant l’aixecament de castells i fortaleses a llocs estratègics per entrecreuar el
foc de l’artilleria entre ells, essent la principal novetat característica de la poliorcètica de la
Edat Moderna.

Els enginyers italians, tractadistes i pràctics com Calvi, Fratín o Spannochi, dominaren
les obres de fortificació de la monarquia hispànica (Camara.A; 1998. pp 39-57) que foren un
objecte de la directe promoció reial de Felip II i que es canalitzava a través del Consejo de
Guerra, ejecutor de todo lo que resuelve el Consejo de Estado, en lo que se refiere a la
guerra de tierra y de mar (…) todo lo que se realizaba en las fortificaciones de la monarquía,
todas las decisiones que se tomaban, pasaban por el Consejo de Guerra. (Camara.A; 1998.
pp 42). Una prova palpable de la importància que tenia per a la monarquia l’enginyeria
militar, va esser el patrocini de les Acadèmies d’Art i Fortificació i de tota una generació de
“soldats arquitectes” Cristobal de Rojas, Juan de Herrera y Sotomayor:

Bajo el auspicio de la Corona española, de los Austrias, descendientes de los

Habsburgo, se crean desde el siglo XVI las primeras academias del Arte de la
Fortificación. Se inicia el proceso con la academia de matemáticas de Madrid
que funda Juan de Herrera, el arquitecto del Escorial en 1582, a la que le
siguen otros intentos de formación técnica, en círculos selectos de
aristocráticos, que culminan en la Academia Real y Militar del Ejército de los
Países Bajos, creada por el general de ingenieros Don Sebastián Fernández
Medrano, en 1675. (Cabellos Barreiro, E. 1991. pp.13).

i. Defenses Fixes:

Degut als atacs piràtics, per Reial Cèdula de 1565 s’ordena fortificar la plaça.
D’aquesta manera el Governador Don Antón Dávalos de Luna, construïa el primer fort de
Cartagena d’Índies, anomenat el Boquerón a l’illa de Manga per a la defensa del port.
(Cabellos Barreiro, E. 1991. pp. 36). Este castillejo consistía en una senzilla torre fuerte de
traza circular en mampostería ordinaria, protegida por una estacada en cuadro todavía todo
ello de gran influencia medieval española y sin mostrar ningún indicio de abaluartamiento
(Cabellos Barreiro, E. 1991. pp. 36).

A 1567 Don Alonso de Vargas, governador interí aixecà un altre fort a la punta de
Ycacos, a l’extrem meridional de Tierra Bomba també anomenada Bocagrande únic canal
8
Annex: Il·lustració 24.

8
d’accés practicable de la badia a aquells moments. (Cabellos Barreiro, E. 1991. pp. 37). El
Fuerte Vargas, en su primera fundación fue construido en estacadas de madera y fajinas
siendo reedificado varias veces a lo largo de su historia. (Cabellos Barreiro, E. 1991. pp. 37).
El governador Don Pedro Fernández del Busto a 1571 davant l’amenaça dels corsaris va
manar construir dues torres circulars unides per una murada amb angle segons directrius
d’enginyers italians però amb característiques tardo medievals i enfora dels sistemes
abaluartats. (Cabellos Barreiro, E. 1991. pp. 37).

El primer Pla de Defensa9, fou traçat per l’esmentat l’enginyer militar Bautista
Antonelli, des de 1558 fins 1597, un projecte que es va concebre dins d’un més gran com era
el Pla de Defensa dels ports del Carib projectats pel mariscal de camp Juan de Tejada,
Tiburcio Spanocchi i el mateix Antonelli. Dins aquest nomenament, s’especificava que deben
hacerse los fuertes, torres y atalayas, con sus trazas y modelos para la buena guarda y
seguridad de las costas de las Indias y bien común y general de mis súbditos y naturales así
de ellas como destos mis reynos y del trato y seguridad de las flotas que van y vienen dellas
(Camara.A; 1998. pp 70-71)10.

Juan Bautista Antonelli, per a dur a terme els primers projectes de defensa
perimetrals11 consistiren en la construcció d'un fort en punta de Ycacos per controlar l'accés a
la badia a través de Bocagrande. Aquest fort era de forma quadrada i fet de fusta i terraplenat
amb terra i feixines sobre l'anterior emplaçament del Fuerte Vargas (Cabellos Barreiro, E.
1991. pp. 38). Per a defensar la ciutat es desenvolupà tot un seguit de defenses a base de
trinxeres i palissades al nord de la ciutat12 i l’atrinxerament de la Caleta. Es construiria un
pont llevadís com a comunicació entre l’arrabà del Getsemaní13 que estava protegit amb
trinxeres. S’amplià el Fuerte del Boquerón que era la defensa bàsica en aquella època del
port. La Torre de la Isla de Carecs i també la Torre de Bocachica foren edificades en tapial
revestides de pedra i calç. (Cabellos Barreiro, E. 1991. pp. 38).

A una segona visita que Antonelli realitzà al 1594, dissenyà el recinte tancat o “real”
baix el segell de la “Fortificación al exterior” que suposà l’emmurallament complet de la
plaça. Aquest sistema de fortificació permanent i abaluartada, consistí amb un disseny
enginyós en el que es conjuntaren els diferents elements com murades, baluards, revellins i
fossat aquàtic. Tots els baluards son de doble flanco, con ángulos fijantes entre las cares de
los baluartes y las cortines, según las proporciones de la Escuela (Cabellos Barreiro, E. 1991.
pp. 39).

9
Annex: Il·lustració nº 17.
10
A.G.S., G.A., Registros del Consejo, Libro 40, f.286.
11
Al 1586.
12
A la Ciénaga del Ahorcado.
13
També anomenada Isla de San Francisco

9
 Aquest projecte quedà enregistrat a través de dos plànols, el primer de 15941415 i l’altre
de 159716:
En la traza de Antonelli de 1594 la fortificación se superponía a la ciudad y la
cortaba en alguna de sus partes, dejando fuera lo que desde el momento de
construcción de la nueva muralla se convertiría en arrabales. En la traza de
1597, la ciudad aparece perfectamente definida en sus límites por el perímetro
abaluartado. Sin embargo, la verdadera defensa de Cartagena de Indias
estaba en los fuertes proyectados por Spanocchi, y de cuta construcción se
ocupó con el tiempo Cristobal de Roda. (Camara, A; 1998. pp.188).

Aquest projecte mantenia la palissada que recorria la línia de costa i tancava l’espai
concentrant l’espai defensiu en una menor superfície i alhora separat de la Isla de San
Francisco. Aquest projecte marcà d’una manera definitiva la forma que tindrà la ciutat.
(Granero Martín, F. 1992. pp. 488).

Pel que fa al plànol de Bautista Antonelli de 1597, ens dona informació sobre la
organització i les interconnexions territorials a l’àmbit de la badia. Se’ns exposa com
quedaren fortificades les palissades projectades pel mateix Antonelli anys abans, i alhora com
la ciutat comença a escampar-se fora del recinte amuradat. (Granero Martín, F. 1992. pp. 488-
489). Es comprova com el fossat projectat al nord de la ciutat no s’arribà a excavar i com les
ja esmentades palissades s’anaren substituint per veritables murades abaluartades.

La isla de San Francisco o Getsemaní, sin embargo, supondrá un modelo de

evolución del desarrollo del primitivo núcleo. La propia ciudad planificada
por Antonelli, y la configuración de la bahía donde se comienzan a construir
las arquitecturas diseminadas para el control de la permeabilidad acuática la
convirtieron en un territorio inexpugnable. (Granero Martín, F. 1992. pp. 489).

El principal problema que en resultaria d’aquesta formidable procés de fortificació,

seria que hipotecaría el futuro inmediato urbanístico de la ciudad, que no se extendería por la
bahía, sino que se colmataría el anillo cercado en el plazo de tres años. (Granero Martín, F.
1992. pp. 489). D’aquesta manera es tancaria la primera primera época de oro de la
fortificación cartagenera que s’havia iniciat amb la vinguda de Bautista Antonelli i que
s’acabava amb els anys finals de Don Francisco de Murga17i amb l’arribada de Cristòbal de

14
Annex: Il·lustració nº 5: ES.41091.AGI/27.20//MP-PANAMA,10.
15
Annex: Il·lustració nº 1-4: ES.41091.AGI/29.7.17.1//PATRONATO,193, R.48 "Bautista Antoneli: Carta
acompañada de un plano de Cartagena”
Annex :Il·lustració nº6: Mapa Bautista Antonelli de la ciutat de Cartagena d’Índies. 1597. (Fuente: Camara,
16

A. 1998. pp.187 [Sevilla A.G.I.,M.y.P. Panamá, Santa Fe y Quito, 11.] )

17
Cabellos Barreiro, E. 1991: No hay que olvidar que, (…) siempre hubo en Cartagena un ingeniero Director
de Fortificaciones, y durante largos periodos estaba presente el general de la Armada de Galeones. Ambos eran
expertos en Poliorcética y aportaban planos e ideas a la labor de fortificación. pp.19

10
Roda (1597) qui seria el director de les obres que es durien a terme durant la primera meitat
del segle següent18.

ii. Defenses Humanes:

Durant el segle XVI però sobretot a finals d’aquest segle 19 la Corona es plantejà tenir
una guarnició a Cartagena d’Índies. De fet, des de el primer moment de la fundació va existir
una guarnició fixa i permanent, però que no s’organitzà fins a la dècada de 1580 impulsada
per Felip II. (Serrano Álvarez, J.M. 2006. pp.216)

Degut a aquest motiu, encarregaren al general de l’Armada Don Luís Fajardo, para
que emitiese su parecer sobre la situación. (Borrego Pla, M.C. 2010. pp. 374). Don Luís
Fajardo, es va declarar en desacord davant la defensa que s’havia plantejat fins aleshores, ja
que ell insistia en que era fonamental la defensa del port davant de la ciutat. Dita defensa de la
ciutat, en considerava que era excessivament costosa en quant a la guarnició necessària: Son
menester seis mil hombres para defenderla por ser tan grande y este número no se puede
juntar en aquellas provincias y V.M. los hobiese de tener de guarnición, sería más la costa
que el provecho de ella. (Borrego Pla, M.C. 2010. pp. 374).

Ha quedat documentat la primera notificació del pagament a tropes de guarnició de la

ciutat a la Cèdula Reial de 10 de febrer de 1591 20. Dita cèdula, establia la obligació per a la
tresoreria local pagar 200 ducats anuals per corda i pólvora que havia de servir per a
l’entrenament militars dels soldats, tot i que es desconeix el nombre de la dotació d’aquesta
dotació. (Serrano Álvarez, J.M. 2006. pp.217)

b) s.XVII:
La Monarquia Hispànica des de les dues darreres dècades del s.XVI va començar a
patir una crisi de manera que el poder en sí de la monarquia va mostrar símptomes de debilitat
i esgotament. El segle XVII que començà amb el regnat de Felip III es caracteritzà per tot un
seguit de treves21 dins el que s’ha anomenat Pax Hispànica 1598-1617. que donaren cert
fugaç alè on es varen veure afectades la reputació de la Monarquia.

El regnat següent de Felip IV començà amb una agressiva política del Comte Duc de
Olivares, a afectes de restaurar la reputació perduda, que en un principi fou exitosa però que a
partir de la dècada dels 30 i les següents començà a evidenciar el crepuscle de la hegemonia
de la Monarquia Hispànica. Aquest desgast que suposava controlar, abastir i defensar la

18
Governador de Cartagena d’Índies entre 1629-1636.
19
En considerem sobretot a la mort de Felip II a 1598.
20
Serrano Álvarez: A.G.I., Contaduría, 1399.
21
Pau de Vervins 1598 amb França, Pau de Londres 1504 amb Anglaterra i la Treva dels Dotze Anys amb
Holanda.

11
totalitat territorial de l’Imperi, va suposar que els enemics europeus: Anglaterra, França i
Holanda pogueren començar a intervenir en el teatre estratègic del Carib:

La segunda mitad del siglo se caracterizó por un panorama de debilidad,

abandono y desidia (…). Además, en 1649 se firma con Holanda el tratado de
Münster que les concedía el permiso para navegar por los Mares del Sur. En
1670 por el Tratado de Madrid, Inglaterra poseía de Iure la isla de Jamaica
con lo cual se comenzaba a romper el monopolio de la Monarquía Hispánica
en América y además representaba la quiebra del sistema defensivo del
Caribe. (Marchena Fernández, J. 1982. pp.16)

La data de 1649 marca el punt clau d’una separació entre dos períodes, ja que a partir
d’aquesta data, el període va estar marcat per tot aquest procés de debilitat i declivi. On els
enemics holandesos, francesos i holandesos ja fossin a través de bucaners i filibusters o bé de
manera de confrontació directe penetraren dins el marc d’operacions del Carib espanyol.

Pel que fa a la Carrera d’Índies, el comerç entre Espanya i Amèrica, després de la

màxim punt arribat al 1595, aquest tràfic de les flotes, conegué a partir de 1619 un lent però
inexorable declivi. La defensa de las flotas demostró ser más factible que la defensa de las
Indias mismas. Conforme los enemigos europeos de España identificaron la plata de las
Indias como la fuente del poder español creció su agresividad. (AA.VV. 2003. pp.208) Dita
agressivitat s’accentuà profundament arrel de la dècada de 1640.

Per contrarestar aquesta amenaça, es va posar en marxa La Armada de Barlovento

però no resultà tan eficaç com en un principi s’havia esperat. Normalmente a la fecha de
1640, los ataques exteriores tenían que ser rechazados por los propios habitantes de las
poblaciones caribeñas. La captura de Jamaica por los ingleses en 1655 es una muestra
sintomática del cambio de coyuntura. (AA.VV. 2003. pp.209).

La relació entre Espanya i les Índies, experimentà un canvi arrel dels conflictes
internacionals entre 1620 i 1650 d’on Espanya sortí fortament debilitada i el Carib es tornà un
espai internacional, ja fos amb un comerç il·lícit o a través de societats colonials holandeses i
angleses. Degut a aquest fet, ocorregué un distanciament entre la Península i els territoris
americans d’Ultramar. La combinación en el s.XVII de abandono y explotación no podía
dejar de tener una profunda influencia en el desarrollo de las sociedades americanas.
(AA.VV. 2003. pp.225).

Dins aquesta conjuntura internacional, la defensa de les poblacions de les Índies va

recaure d’una banda damunt milícies urbanes i lleves voluntàries de cada cop més importants.
En segon terme s’hagué d’implantar un sistema de guarnicions que ajudessin a defensar les
fortificacions costeres que eren sufragades per part de la Reial Hisenda.

12
 i. Defenses fixes:

Les defenses que Antonelli projectà en fusta, feixina, tapial i pedra amb calç varen
resultar esser massa peribles davant els agents naturals com la mar i els temporals que ho
feren malbé ràpidament. Emperò es mantindrien sempre les traces del projecte original de les
fortificacions. L’obra va esser continuada per Don Cristobal de Roda22 i al poc temps per el
governador i enginyer Don Francisco de Murga que siguieron al pie de la letra el proyecto
defensivo de Antonelli. (Cabellos Barreiro, E. 1991. pp. 46).

Don Cristòbal de Roda serà l’enginyer en cap que posarà en execució els projectes
anteriors a partir de 160923 i 161024. Les primeres obres amb la nova tècnica de Fortificación
Permanente Abaluartada introdujo el Trabajo en piedra para la fortificación del recinto
urbano, iniciándolo en el primitivo baluarte de San Felipe25. Anomenat des de aquest
moment Baluarte de Santo Domingo. (Cabellos Barreiro, E. 1991. pp. 50).

Aquesta primera meitat del segle XVII fins al 164026 la poliorcètica de Cartagena
d’Índies es centrarà amb la zona del port27 i amb l’entrada de Bocagrande. La construcció
avançà entre 1614 i 1616 a partir d’aquest baluard de Sant Felip amb la construcció del de
Santiago i cap a la badia de Las Ánimas. Per altra banda trobaríem el baluard de La Cruz cap
a la zona de la marina. (Cabellos Barreiro, E. 1991. pp. 53). Bajo la gobernación de Don
Diego de Acuña en 1614, el ingeniero Don Cristobal de Roda ya por aquel entonces con
categoría de capitán del ejército, pone la primera piedra de los baluartes de Santa Catalina y
de San Lucas28. (Cabellos Barreiro, E. 1991. pp. 54). A 1617 s’edificà la plataforma de
Santángel per a la defensa del canal de Bocagrande29: sobre el emplazamiento de una torre
anterior se construyó una plataforma pentagonal, en forma de estrella irregular, con
baluartes en punta y sin flancos con la artillería colocadas a barbeta. Su misión era la de
cruzar fuegos con el fuerte de San Matías. (Cabellos Barreiro, E. 1991. pp. 63).

A aquesta fase l’enginyer De Roda, modificà alguns aspectes de la planificació de

Antonelli per aconseguir una defensa més efectiva del flanc nord. L’obra que realitzà fins
1628 és un clar exponent de la Escola Italiana d’abaluartament permanent. Entonces se
realizan las edificaciones de castillos, o fuertes, que controlaban el plano de agua interior de
la bahía de manera estratégica. Así se empiezan las obras del Castillo del Pastelillo o
Fuertecillo, levantado sobre la isla de Manga. (Granero Martín, F. 1992. pp. 490).

22
Present a Cartagena d’Índies entre 1597-1631.
23
Annex Il·lustració nº7: ES.41091.AGI/27.20//MP-PANAMA,28BIS - 1 - Imagen Núm: 1 / 1.
24
Annex Il·lustració nº8: ES.41091.AGI/27.20//MP-PANAMA,28.
25
Annex Il·lustració nº9: ES.41091.AGI/27.20//MP-PANAMA,31.
26
Annex Il·lustració nº18.
27
El Surgidero
28
Que foren acabats en forma de tenalla a la forma holandesa per Don Francisco de Murga.
29
Annex Il·lustració nº10: A.G.I., ES.41091.AGI/27.20//MP-PANAMA,32 (La vida d'aquesta fortificació va ser
efímera ja que per Reial Cèdula en 1626 per així aprofitar els seus carreus de pedra).

13
 Las veinte baterías de fuego bajo, y dispuestas en ángulo, con que contaba el
citado Castillo, impedían el acceso de barcos enemigos por el S.O. de la bahía
inmediata a la ciudad y se configuraba como último recurso de las defensas
diseminadas antes de poner a prueba las murallas y el Castillo de Santa Cruz
(1616). Éste, con sus cuatro baluartes y el foso, se levantaba sobre la punta de
Bocagrande, canal primero de los barcos al interior de la bahía y que quedará
anulado en el futuro, como veremos a modo de estrategia defensiva para
obligar a las embarcaciones, a recorrer las secuencias defensivas dispuestas
desde el acceso por Bocachica. (Granero Martín, F. 1992. pp. 490-491).

A 1629, arribà el Don Francisco de Murga, enginyer i constructor que va governar

Cartagena d’Índies fins 1634. Este llegaba de los Países Bajos donde había experimentado
las nuevas ideas de la fortificación adelantada, con un sentido de escalonar horizontalmente
en profundidad las estructures de defensa para impedir el acercamiento de la enemiga.
(Cabellos Barreiro, E. 1991. pp. 54). A partir d’aquest moment es va imposar les novetats en
fortificació de l’escola flamenca que conjuntament a la italiana formà un bello
hermanamiento entre las teorías de la escuela italiana y las más modernas de la escuela
flamenca. (Cabellos Barreiro, E. 1991. pp. 55).

El plano de 1628, nos refleja el recorrido seguido por las

embarcaciones, hasta entrar en la bahía. Cuando estas se dirigían
desde el N.E., accederían a través del canal de Bocagrande, donde se
sitúa el castillo de Santa Cruz en la punta del Judío. Desde el
fondeadero quedarían controladas por el Pastelillo y, más avanzados el
Manzanillo y el castillo Grande3031. (Granero Martín, F. 1992. pp. 492).

Don Francisco de Murga, va fer feina amb Juan Bautista Antonelli32, ja la tercera
generació d’enginyers militars al servici de Cartagena d’Índies. Murga ordenà completar les
obres de Roda al flanc nord de la ciutat. Moltes de les obres no s’han conservat per culpa de
causes diverses com guerres, ingerències meteorològiques, reconstruccions de la ciutat etc...
Emperò, l’acció de Roda es pot conèixer a la major part de la zona sud i oest de la murada.

A 1631, Murga inicià les obres del baluard de El Reducto des de el qual es podia
dominar el Fuerte Boquerón. Durant els anys següents de 1632-1633 es va continuar amb la
construcció d’una murada per l’arrabà de 24 pies de altura que lo circundaba en todo su
contorno exterior, y que es la que con muy pocas modificaciones ha llegado hasta nuestros
días. (Cabellos Barreiro, E. 1991. pp. 61). El primer pont que s’havia fet i que unia Getsemaní
amb terra ferma va ser fortificat al 1631 amb una murada còncava a la manera holandesa amb
14 canons que l’anomenà de media luna. A la part central del pas construí una tenalla que

30
Annex il·lustració nº 11: ES.41091.AGI/27.20//MP-PANAMA,45BIS
31
Annex il·lustració nº12: ES.41091.AGI/27.20//MP-PANAMA,45
32
Descendent de Juan Bautista Antonelli que realitzà els plànols de 1594 i 1597.

14
defensava la porta d’entrada amb un criteri de fortificació avançada d’una manera molt
similar a la tenalla dels baluards de Santa Catalina y San Lucas. (Cabellos Barreiro, E. 1991.
pp. 62).

També sen va fer càrrec d’acabar les obres iniciades per Antonelli i Roda i alhora de
començar-ne les noves fortificacions en el surgidero. Es tractaven del Fuerte de Manga i el de
San Juan de Manzanilla que foren aprovades per la Junta de Guerra. El Fuerte de Manga era
un petit castell quadrangular que ha desaparegut totalment, i el de San Juan de Manzanillo era
irregular con dos medios baluartes de cortas dimensiones que miraban hacia la parte interior
del surgidero. (Cabellos Barreiro, E. 1991. pp. 66). Totes aquestes obres que es dugueren a
terme durant el període de governació de Murga i els seus successors foren continuades per
Don Juan de Somovilla Tejada.

Una data decisiva per la poliorcètica de Cartagena d’Índies fou 1640 quan tres naus
portugueses embarrancaren als baixos del canal de Bocagrande. En un accelerat procés de
sedimentació es formà una barrera que tancà en poc més de dos anys aquesta entrada. De
forma que quedava impracticable per a la navegació. Arran d’aquesta acció natural, l’única
entrada a la badia de Cartagena d’Índies que restava era la de Bocachica que per culpa del
canvi de marees provocat pel tancament de Bocagrande, provocà la seva obertura de tal
manera que el feia l’únic pas practicable per accedir al port de Cartagena. (Cabellos Barreiro,
E. 1991. pp. 68). Amb aquesta modificació natural, els criteris del Pla Defensiu quedaren
obsolets i obligaven amb urgència a una revisió de la política de fortificació i defensa.

Per aquest motiu, la reunió que es realitzà a Cartagena d’Índies per una junta de
guerra, per analitzar la qüestió, va decidir la construcció d’un fort a l’extrem sud de l’illa de
Càrex:
(…) que cruzaría sus fuegos con una plataforma opuesta al otro lado del canal
de Bocachica. Pero que únicamente se llegó a realizar el castillo. En ausencia
del Ingeniero Director Don Juan Bautista Antonelli, el Gobernador Don Luis
Fernández de Córdoba auxiliado por el ingeniero Don Juan de Somovilla
iniciaron la construcción del Fuerte de San Luís33 (…) cuya obra seria
realizada por Don Juan Bautista Antonelli entre 1646 y 1649. (Cabellos
Barreiro, E. 1991. pp. 68-70).

Aquest castell de San Luís era molt similar al castell de Santa Cruz de la Punta del
Judío. De planta quadrada i acantonat amb quatre baluards simètrics, estava rodejat d’un
fossat amb una contraescarpa i dotat duna plaça central quadrada alhora rodejada pels
quarters. En el año 1669 el ingeniero Don Juan Betín le agregó una plataforma baja para
reforzar los fuegos en el lado que daban a la canal. (Cabellos Barreiro, E. 1991. pp. 70).

33
Annex: Il·lustració nº25.

15
 Un punt problemàtic de la defensa que presentava Cartagena d’Índies era el turó de
Cerro de San Lázaro de quinientos metros de altura que estava situat junt devora la ciutat i
que representava un perill, ja que gràcies a l’altura del turó feia de Cartagena un blanc molt
fàcil davant l’artilleria enemiga. . (Cabellos Barreiro, E. 1991. pp. 72). Ja havien estat molts
els governadors que havien intentat posar remei a aquesta mancança estratègica, però va esser
Don Pedro Zapata de Mendoza qui va dur a terme lo que ordenava la Reial Cèdula de 1647, la
fortificació d’aquest punt estratègic.

Aquesta construcció va tenir lloc en el context de l’arribada d’una flota anglesa al

Carib 1655, que acabaria per conquerir Jamaica. El governador Zapata de Mendoza va
organitzar una col·lecta entre els comerciants de la ciutat conjuntament als seus propis per a
poder dur a terme la realització del projecte del Castillo de San Felipe de Barajas. (Cabellos
Barreiro, E. 1991. pp. 75). Per a poder fer aquesta construcció va comptar amb l’enginyer
holandès Ricardo Carr. Al cim del puig s’aixecà un petit fort dels anomenats de de Bonnete
(ja que coronava una elevació), aquest tenia una forma triangular i regular en tres petits
baluards amb quatre garites i vuit canons col·locats a barbeta que havien de ser manejats per
una guarnició de vint soldats i quatre artillers. (Cabellos Barreiro, E. 1991. pp. 75). En poc
més de d’un any es va construir amb una despesa de 13.235 pesos. Durant el s.XVII34 i
sobretot s.XVIII es demostraria el valor essencial que tindria per a la defensa de Cartagena
d’Índies.

La segona meitat del segle XVII presentaria un context de greus problemes financers.
Aquest fet obligà a oblidar a la metròpoli a les Índies, ja que tota l’atenció es prestava cap als
assumptes europeus. Les instal·lacions defensives del Nou Món doncs, quedaren en una
precària situació sense les reparacions necessàries i sin pertrechos y dotaciones i protegides la
majoria dels cassos per escasses guarnicions sense entrenament i preparació. Cartagena
d’Índies no fou una excepció davant aquest context general, quedant indefensa davant les
amenaces d’atacs enemics, que es concretà amb l’assalt del francès Pointis a 169735 que
marcaría la hora más negra de Cartagena de Indias dentro del oscuro panorama que por
entonces ofrecía la monarquía española (...) que para Cartagena el drama sería de
insuperables proporciones. (De la Matta Rodríguez, E. 1979: XIV-XV).

ii. Defenses humanes:

La tendència apuntada respecte al segle anterior es va veure incrementada referent a

l’aspecte de millorar la presència d’una guarnició permanent que protegís la xarxa de
fortificacions de la plaça, seguint els models imperants a Europa. La guarnició de Cartagena
d’Índies degut a la peculiaritat d’aquest emplaçament va donar lloc a que es convertís en un
emplaçament privilegiat per a la experimentació poliorcètica diferents elements i defensa

34
Annex: Il·lustració nº19.
35
Annex: Il·lustració nº20. Plànol del dispositiu de defensa de la badía i plaça de Cartagena d’Índies al 1694.
(De la Matta Rodríguez, E. 1979).

16
artillada de primer odre amb un constant estat tàctic de revisió. (Serrano Álvarez, J.M. 2006.
pp.45).
L’administració militar de Cartagena d’Índies, seguia unes característiques comunes a
la resta de l’Amèrica espanyola: tàcticament aquestes guarnicions es componien d’elements
fixos complementats amb milícies locals en cas de ser necessàries. Aquestes guarnicions
depenien orgànicament del governador que estava amb possessió d’un poder militar delegat
del rei, normalment eren militars de carrera i membres de l’aristocràcia espanyola peninsular.
El component humà del comandament de les guarnicions requeia igualment en militars
d’origen peninsular. Per altra banda, pel que feia a la tropa i el material que aquesta emprava
era en bona part d’origen local. En escasses ocasions es desplaçaren efectius de la península
cap a Amèrica i alhora l’avituallament, es limitava a aquell material bèl·lic que a les colònies
no es podia fabricar. (Serrano Álvarez, J.M. 2006. pp.45-46)

La defensa de Cartagena d’Índies al igual que la resta del territori era des de el punt
de vista econòmic competència quasi exclusiva de les autoritats locals, es a dir, governacions i
virregnats, però sempre per davall de les directrius del Consejo de Estado - Consejo de
Guerra. Que es finançaven gràcies a rentes, situats, préstecs etc. Tot i que s’ha de destacar
que les despeses de caire militar eren les més quantioses. (Serrano Álvarez, J.M. 2006. pp.46)

L’establiment d’una guarnició a Cartagena d’Índies com ja s’ha esmentat es va establir

al segle XVI amb la creació d’una guarnició fixa des de almenys al 1591. Però no va esser
fins al present s.XVII quan es va crear el Pie fijo de la ciudad. Gràcies a la informació
proporcionada per la Reial Cèdula del 19 d’abril de 162636 es sap que s’establí una dotació
fixe de 400 homes per a Cartagena repartits entre quatre companyies amb un cost anual de
92.288 pesos. (Serrano Álvarez, J.M. 2006. pp.217).

(...) la ciudad de Cartagena sin demora alguna, prosiguiéndose la

construcción, y que se acrecentasen en 200 soldados y dos capitanes las
plazas, para cubrir en un total de 400 soldados y 4 capitanes, y que 100 de
dichos soldados se sacasen del presidio de Cumaná, con la misma situación
que tenían en aquella caja, y los otros 100 se trajesen de los reinos de España,
que los sueldos de los capitanes y plana mayor salieran de las fortificaciones,
que se desmantelasen y arrasasen los Castillos San Matías y Santa Cruz y con
cuyos despojos se hiciese un Castillo redondo donde ordenase el gobernador,
que se trajesen de España 12 artilleros, se reformase el ayudante de ingeniero
dándose lo que se pagaba hasta ahora para su casa para las obras de la
ciudad37. (Serrano Álvarez, J.M. 2006. pp.198-199).

A 1636 es creà l’anomenat Batallón Fijo de Cartagena de Índias o Fijo de Cartagena

de Índias. A 1646 Cartagena comptava amb quatre companyies fins que al 1680 es creà una
quinta companyia però que no s’arribà a completar en quant a personal armat. Aquestes
36
A.G.I., Contaduría. 234.
37
A.G.I., Contaduría. 234. (Real Cedula, Barcelona, 19 abril 1626).

17
companyies es distribuïen entre les diferents fortificacions que comprenien el Pla de Defensa
de Cartagena d’Índies.

Entre 1635 i 1649, segons Serrano Álvarez, l’administració de Cartagena d’Índies va

estar abocada plenament en la Defensa: les despeses de l’exèrcit, les fortificacions i la marina.
L’autor hipotetiza que la major part d’aquesta despesa militar abans de 1673 guardava una
relació directe amb el pes geopolític que tenia la ciutat en aquells moments. A 1645 començà
a donar en termes generals mostres d’intents de millorar la situació d’aquestes defenses:
Hasta mediados de la década de 1660 la práctica totalidad del gasto de la administración se
canalizó hacia el esfuerzo defensivo (...) volcó todos sus recursos en el aparato militar
llegando a alcanzar niveles superiores al 90%. (Serrano Álvarez, J.M. 2006. pp.184).

Entre 1665 i 1675 degut a les fluctuacions de la despesa en defensa, la guarnició

començà a patir impagaments molt perllongats. Des de mitjans de la dècada de 1670 fins
1699, aquestes despeses va mostrar una clara tendència regressiva decaient d’una manera
alarmant a la darrera dècada del segle. Els endarreriments de los situados i la baixada de les
rentes, foren causa directe d’aquesta contracció de la despesa militar. (Serrano Álvarez, J.M.
2006. pp.184).

Dins aquesta política de guarnicions en trobam dues tapes diferenciades, per una
banda una primera etapa on la guarnició absorbí entre 1645 i 1672: 1.546.738 pesos
significant ser una etapa d’expansió. Aquesta etapa coincideix amb una important i necessària
inversió en defensa degut al increment de les amenaces i que la ciutat podia mantenir encara
la seva prosperitat comercial com a port clau en el Carib. Fins aleshores, tota aquestes
despeses militars requeien als canals de finançament locals com rentes de la població local i
préstecs de la classe comercial. Tot i que el principal responsable de la defensa de Cartagena i
tot el sud del Carib era el Virregnat del Perú fet que completava el finançament d’aquesta
defensa. (Serrano Álvarez, J.M. 2006. pp.184).

Una segona etapa entre 1673 i 1699, s’inicia amb la implantació de tota una sèrie de
canvis, on el més rellevant d’aquests seria un subsidi anual como el acontecimiento más
decisivo para la historia de la administración militar de la gobernación de Cartagena fue la
creación, mediante Cedula del 31 de diciembre de 167238, del sistema de situados para la
guarnición. (Serrano Álvarez, J.M. 2006. pp.99). Aquesta ordre estipulava l’enviament de
30.375 pesos des de la caixa de Quito i altres 37.236 pesos des de la caixa de Santa Fe, que
feien un total de 67.581 pesos destinats amb exclusivitat a la guarnició de Cartagena d’Índies
com a valor anual. (Serrano Álvarez, J.M. 2006. pp.99). Entre 1673-1699 el situado
represento el 46,3% de los ingresos fiscales de Cartagena, es decir, que en esta etapa los
recursos que provenían de a fuera fueron la base de la financiación de las defensas. (Serrano
Álvarez, J.M. 2006. pp.19).

38
A.G.I., Panamá, 169, informe de 7 de abril de 1701 i Santa Fe, 940 informe del 11 de mayo de 1746.

18
 Aquest segon període, segons Serrano Álvarez la situació econòmica de Cartagena
d’Índies estava marcada per la crisi comercial i per la contracció tributària. Les accions de
pirateria que culminaren amb la presa de Panamà a 1670 per part del pirata Morgan, reduïren
l’activitat de les flotes espanyoles. Aquesta situació de disminució de l’activitat comercial a
Cartagena, va dur a una reducció de la recaptació tributària. Per tant, si en el període anterior
de 1645-1672 els impostos ingressats localment foren la principal base de la finançament de
la despesa en defensa, queda clar que la seva disminució en aquest segon període afectà
greument a les darreres dècades del segle al sistema defensiu. (Serrano Álvarez, J.M. 2006.
pp.19).

S’evidencià doncs, una tendència a la baixa de la inversió en defensa a partir

d’aquestes darreres dècades del s.XVII que conjuntament a un deteriorament en la
infraestructura i guarnició de Cartagena de tal manera que al 1697 davant l’atac de Pointis39, a
la guarnició tan sols estarien cobertes la meitat de les places previstes.

Pese a todo, el sistema defensivo diseminado que se había alcanzado

con las Construcciones de “fuerzas” al borde de las aguas de entrada a
la bahía, las propias defensas de amurallamiento de la ciudad y su
arrabal, no resistieron el ataque de Pointis en el año de 1697. De su
vulnerabilidad resultaría la inadecuada situación de algunas de sus
fortalezas, que hacían necesario un nuevo proyecto de reforma sobre
las arquitecturas de defensa para el control de acceso por agua,
(Gutiérrez Escudero, 1985. pp. 157) superadas para os sistemas y
técnicas de armamentos de finales del siglo XVII. (Granero Martín, F.
1992. pp. 496).

iii. Defenses navals:

Des de que el sistema de armades que la Carrera d’Índies va començar a funcionar, es

va veure la necessitat d’augmentar les defenses estàtiques dels ports que eren el destí de les
Flotes i Galions, tal i com era el cas de Cartagena d’Índies. Al costat d’aquestes guarnicions,
es va veure la necessitat de crear un sistema de defensa naval que es va concretar en las
Galeras de Cartagena de Indias, la Armada del Mar del Sur y la Armada de Barlovento,
d’aquesta manera es constituïa el tercer element de defensa que conjuntament a les
guarnicions i fortificacions el Pla de Defensa del Carib.

Cartagena d’Índies es va convertir en un dels principals ports d’acollida dels galions

d’Espanya. Per una part, li proporcionaren una gran prosperitat però d’altra banda a partir de
la segona meitat del segle es presentà una inestabilitat a causa de la irregularitat de les
arribades d’aquestes flotes. (Serrano Álvarez, J.M. 2006. pp.18).

39
Annex: Il·lustració nº 13: ES.41091.AGI/27.20//MP-PANAMA,117.

19
 La defensa naval de Cartagena, en un primer moment es va dur a terme mitjançant la
creació d’una flota de galeres que era sufragada des de principis del s.XVII per Virregnat del
Perú. Posteriorment la ciutat va contar amb una petita esquadra de defensa costera, hereva de
la flota de galeres d’on disposava normalment de tres vaixells anomenada La Armada de
Cartagena que realitzà tasques de persecució i control de pirates i contrabandistes. Entre 1640
i 1680 aquesta flota va viure el seu millor moment. (Serrano Álvarez, J.M. 2006. pp.188).

El final arribà d’una manera abrupta ja que a 1687 es perderen els tres vaixells alhora
que la inversió naval caigué fet que a la pràctica La Armada de Cartagena va deixar d’existir.
(Serrano Álvarez, J.M. 2006. pp.188-190). Altre fet que condicionà l’aspecte naval fou que a
partir de 1640 amb la creació de l’Armada de Barlovento, el port de Cartagena d’Índies es va
convertir en una base d’aquesta flota, fet que provocà que les arques de la ciutat haguessin de
sufragar les despeses de manteniment de la dita flota. . (Serrano Álvarez, J.M. 2006. pp.188).

6. LA DEFENSA A LA ARQUITECTURA DE CARTAGENA

D’ÍNDIES.

a) S.XVIII:

El segle XVIII tant per les Índies com per Espanya s’inicià la crisi dinàstica per
l’herència de Carles II que desembocaria a la Guerra de Successió Espanyola, entre el
successor Felip V i el pretendent Carles d’Àustria. Tot i que aquesta dicotomia tingué el seu
reflexe a les Índies, les operacions militars al Nou Món foren secundàries, ja que el principals
i els més transcendentals enfrontaments succeïren a la vella Europa.

La Pau d’Utrecht marcà un punt d’inflexió que suposà per a la Monarquia Hispànica
borbònica la renuncia al monopoli (Seient de Negres i el Navili de Permís) i una evident
pèrdua d’Hegemonia sobretot a Europa. L’activitat militar al segle anterior a les posicions
espanyoles de les Índies va tenir un caràcter limitat i protagonitzat per la iniciativa privada de
corsaris, pirates i filibusters que en ocasions treballaven per als rivals de la Monarquia
Hispànica, des de el punt de vista militar no arribà a existir una veritable guerra entre Estats
sinó que es limità a intents de rompre el monopoli hispà sense existir un objectiu concret a
llarg termini. (Serrano Álvarez. 2006. pp. 96). Amb la Pau d’Utrecht canviaria radicalment el
plantejament establert, ja que a partir d’aquest moment, el Carib es convertiria en l’escenari
on s’enfrontaren les flotes europees, en especial el confrontament anglo-espanyol40.

La dinastia borbònica espanyola, desplaçada del marc europeu, prendria especial

interès en les Índies desenvolupament per primera vegada una autèntica política geo-
estratègica integrada de cara a les qüestions d’Ultramar. (Serrano Álvarez, J.M. 2006. pp.96).

40
Annex: Il·lustració nº 23.

20
Felip V atendrà amb cura la seva reforma per instaurar un nou ordre que va dur a una
militarització de l’administració (Serrano Álvarez, J.M. 2006. pp. 26). i que va donar èmfasi
a la qüestió de la defensa que afectaria sobretot a les qüestions de la reforma de l’exèrcit i de
la creació del Cuerpo de Ingenieros Militares (1704). Amb l’arribada del Marquès de Bedmar
que nombrà a Verboon Ingeniero General de los Ejércitos (1710). (Calderón Quijano, J.A.
1988. pp. 148). Qui va introduir a Espanya les directrius de l’escola francesa de l’enginyeria
militar del Mariscal Vauban. Des de el punt de vista administratiu es va crear a 1717 el
Virregnat de Nova Granada41, que suposà incloure amb els territoris de les Audiències de
Santa Fe i Quito de Cartagena d’Índies. (Cabellos Barreiro, E. 1991. pp. 91).

Cartagena d’Índies continuà essent el vector de la defensa de Tierra Firme dins

l’estratègia defensiva composta per el triangle de Cartagena-Panamà-Portobello vital pels
interessos espanyols tot i el minvament de les activitats comercials a la zona42. Cartagena de
Indias era la responsable de la seguridad naval de la costa desde Santa Marta hasta
Portobello (Serrano Álvarez, J.M. 2006. pp.95).

i. Defenses Fixes:

El segle XVIII en paraules de Enrique Cabellos Barreiro: amanece en Cartagena de

Yndias con una luz triste y desolada que contempla la ciudad arrasada y destrozada por el
feroz ataque del Barón de Pointis y los filibusteros de Ducasse (Cabellos Barreiro, E. 1991.
pp.105). La reconstrucció de la ciutat correspondrà al governador Don Juan Díaz Pimienta y a
l’enginyer Don Juan de Herrera y Sotomayor43, que es varen desplaçar a la plaça a 1699 amb
ordres d‘acomplir aquest objectiu. Juan de Herrera, va romandre a Cartagena fins a la seva
mort a 1732 i fou la principal persona que s’encarregà de la reconstrucció de Cartagena
d’Índies. (Marchena Fernández, J. 1982. pp. 275).

L’obra de reconstrucció es pot considerar increïble des de el punt de vista de

l’enginyeria militar atès a que el ataque y victoria de Pointis (...) destrozó sus mejores
castillos, derribó buena parte de sus parapetos y voló las baterías de la costa. (Marchena
Fernández, J. 1982. pp. 275). A més, la naturalesa va acabar de fer malbé totes les defenses de
la ciutat: Los temporales de principios de dicha década habían arruinado el lienzo de muralla
que se ofrecía frente el mar abierto. La ciudad mantuvo una lucha constante con la propia
masa acuática exterior. (Granero Martín, F. 1992. pp. 497-499).

De totes maneres, la reconstrucció va tardar molts d’anys a poder-se fer realitat per la
manca de pressupost econòmic degut a la Guerra de Successió Espanyola. D’aquesta forma la

41
Annex: Il·lustració nº22.
42
Annex: Il·lustració nº 23.
43
1667-1732.

21
seva feina entre 1704-1716 es va limitar a unes poques obres de manteniment, la realització
d’una sèrie d’informes oficials i dos plànols de la ciutat, un primer a 171544 i l’altre a 171645.

El ingeniero Juan de Herrera y Sotomayor, levantaba el plano territorial en el

año 1716, en el que se ofrece el mayor grado de precisión geográfica de toda
la colección sobre Cartagena hasta aquella fecha. En este plano quedaban
establecidos los estados de las defensas del momento, haciendo una
descripción detallada de la situación de cada puerto y elemento urbano. (…)
En este plano se proyectaba un lienzo sin baluartes, continuo, con los quiebros
en las entradas controladas, poniéndose de manifiesto que aquel proyecto de
Picardo del año 1688, para reforzar la ciudad por su lado exterior no se
llevaría a cabo. El sistema de defensa por dicho costado, se dejaba a la suerte
de una empalizada, a los restos de aquellas murallas arruinadas después de
los temporales citados, obras de Antonelli, y a sus connotaciones naturales.
(Granero Martín, F. 1992. pp. 497-499).

Al 1717, començaren finalment les obres46 dirigides per Don Juan de Herrera
comptant amb l’ajuda del ingeniero y delineador Don José de Figueroa. (Marchena
Fernández, J. 1982. pp. 284). Les primeres obres s’iniciaren amb la reconstrucció del Castillo
de San Luís en Bocachica greument fet malbé, per el ja esmentat atac de Pointis. Unes obres
que es perllongarien més enllà de la mort de l’enginyer i que varen estar envoltades de
polèmica respecte de si s’havia de reconstruir al mateix lloc o si s’havia de desplaçar la
fortificació més a prop de l’accés de Bocachica. (Cabellos Barreiro, E. 1991. pp.112).
Finalment es va decidir per reconstruir-lo al mateix lloc tot i que Don Juan de Herrera per
compensar aquesta llunyania respecte al canal va fer construir tota una sèrie de bateries de
costa: Batería de Santiago, Felipe y Chamba así como dos baterías más al lado contrario
junto al flanco Izquierdo del fuerte de San José: Varaderos y Punta Abanicos (Cabellos
Barreiro, E. 1991. pp.112-114).

La més notable intervenció de l’enginyer Don Juan de Herrera y Sotomayor, que va

deixar la más honda huella en la poliorcética cartagenera (Cabellos Barreiro, E. 1991.
pp.121) va esser el recinte amuradat de la pròpia ciutat, la muralla nueva o de la marina, al
172147 (Marchena Fernández, J. 1982. pp. 285) degut a que una bona part dels baluards que
en restaven destrossats des de 1697 i l’acció dels temporals del 1713 i 1714. De totes les

44
Annex: Il·lustració nº14. ES.41091.AGI/27.20//MP-PANAMA,122 Plano de la Marina de la Ciudad de
Cartagena de las Yndias desde el Baluarte de la Cruz, hasta el de Santa Catalina, en que va figurado el daño
que hicieron las dos tormentas de mar de los años de 1713 y 1714".
45
Annex Il·lustració nº15. ES.41091.AGI/27.20//MP-PANAMA,123 Plano de la Ciudad de Cartagena de
Yndias, situada en 10 grados y 26 minutos de latitud septentrional y en 304 de longitud. 1716

46
Marchena Fernández, J., 1982. pp. 282: Per sufragar les obres s’habilitaren la Sisa, la Bula de Santa Cruzada
de Cartagena y la de Santa Fe.
47
Annex: Il·lustració nº16: ES.41091.AGI/27.20//MP-PANAMA,125

22
construccions era la de més urgència, que més que per una raó defensiva (ja que era
materialment impossible un atac per aquest flanc degut a les corrents marítimes) sinó per una
necessitat pública ja que una de les funcions de les murades era aturar les aigües de la mar.
(Marchena Fernández, J. 1982. pp. 285). De Herrera també va realitzar la reparació dels
sectors sud-est i sud-oest de la ciutat on va reedificar amb les noves concepcions formals i
conceptes defensius de la escola de fortificacions francesa les murades, els baluards i les
portes. (Cabellos Barreiro, E. 1991. pp.124-125).

Fora del recinte de la plaça l’enginyer militar, va modificar algunes parts fonamentals
del Castillo de San Felipe de Barajas (Cabellos Barreiro, E. 1991. pp.128) així com també va
dur a terme a la darreria de la seva intervenció (1728) la reparació dels Castillo de Santa Cruz
y de San Juan del Manzanillo que estaven quasi derruïts pels atacs ja esmentats. (Cabellos
Barreiro, E. 1991. pp.121). El conjunt de les obres dutes a terme per Don Juan de Herrera y
Sotomayor48 varen estar sotmeses a greus dificultat econòmiques per la tardana arribada dels
situados, ja que de fet al 1730 s’hagueren d’aturar les obres per mancança i dèficit de
finançament (Marchena Fernández, J. 1982. pp. 286).

Des de 1725, Don Juan de Herrera va començar a establir la seva Academia de

Matemáticas considerada per Juan Manuel Zapatero (Gutiérrez, R., Esteras, C., 1991. pp.
127) qui va formular a 1966 la hipòtesi de l’existència d’una Escola de Fortificació
Hispanoamericana49:

(…) Pocos años más tarde, en 1725, el ingeniero Director de fortificaciones de

Cartagena de Indias, Don Juan de Herrera y Sotomayor, crea en esta ciudad
la Escuela de Matemáticas y Práctica de Fortificación, que puede
considerarse como la primera escuela de Ingeniería de América y que tendrá
una influencia decisiva en la formación de los excepcionales que formarán el
horizonte cartagenero con sus formidables y bellísimas obras, que son el
culmen y apogeo de la escuela de Fortificación Hispanoamericana. . (Cabellos
Barreiro, E. 1991. pp.13-14).

Un cop havent explicat el procés de comissió i posada en marxa de les obres de

fortificació que es dugueren a terme a Cartagena d’Índies, s’ha de fer esment a la qüestió dels
recursos humans i materials que s’empraren a l’inici de la centúria tot i que resumeix el
procediment que s’executà ja des de els segles anteriors. La força de treball emprada es
componia de treballadors lliures assalariats i ma d’obra esclava. (Cabellos Barreiro, E. 1991.
pp.19). Es contractaven artesans lliures que se’ls hi pagava un salari. Dits artesans eren
membres de distints gremis com els picapedrers, bastaixos, fusters, ferrers etc. (Cabellos
Barreiro, E. 1991. pp.20) Aquests, comptaven per a realitzar treballs no especialitzats, amb
quadrilles d’ajudants i peons que eren esclaus negres amb la major part dels casos, que

48
Annex: Il·lustració nº21.
Zapatero, Juan Manuel. “La Escuela de Fortificación Hispanoamericana”. Actas y Memorias del XXXVI
49

Congreso Internacional de Americanistas. Sevilla, 1966.

23
abundaven a Cartagena i que foren fonamentals per a la construcció de les fortificacions. La
seva feina s’anava especialitzant amb l’adquisició d’experiència a mesura que les obres
anaven avançant. (Cabellos Barreiro, E. 1991. pp. 21)

Pel que fa a la qüestió dels materials, ja al segle anterior s’havia vist la introducció de
la pedra en substitució als materials anteriors (fusta, tapial, feixina etc...) i que s’anà
generalitzant gràcies a les obres de Don Juan de Herrera. La mancança d’aquest recurs, als
voltants de Cartagena fou un problema des de un començament i per a la seva provisió va
esser necessari obrir canteres. Durant el segle XVIII per a les obres del les fortificacions de
Don Juan de Herrera, es va recórrer a les canteres localitzades a la isla de Carex, isla de Barú
o los Morros, des de aquets llocs, la provisió de pedra era transportada a la ciutat per la costa
per mitjà de almadías y balsas. (Cabellos Barreiro, E. 1991. pp.21)

Aquestes canteres proporcionaven pedra calcària i coral·lina d’unes característiques de

porositat, densitat i duresa que la feien perfecte per ser tallada i esculpida. Existint diferents
qualitats la de millor per esculpir i la mitjana per realitzar les peces generals i les de menor
qualitat per fabricar calç. Per altra banda, l’entorn selvàtic proporcionava els recursos
necessaris de fustes i canyes per les palissades i estacades. També es van fer servir els maons
sobretot per a realitzar les cobertes i voltes i alhora per el revestiment de les defenses per la
seva qualitat d’absorció dels impactes de l’artilleria i no fragmentar-se en milers de trossos,
tal i com passa amb la pedra coral·lina (Cabellos Barreiro, E. 1991. pp.22)

ii. Defenses Humanes:

Després de l’esmentat atac de Pointis, la guarnició es va haver de refer de vell nou.

Amb el mestre de camp Don Juan Díaz de Pimienta, al 1699 arribaren 500 homes, distribuïts
en cinc companyies amb els seus capitans i oficials corresponents conjuntament amb 110
peces d’artilleria (36 canons de bronze i 74 de ferro) i 100 bales de munició per peça.
(Marchena Fernández, J. 1982. pp. 82). Un cop establerts dins les seves posicions a les
fortificacions on estaven destinats, es va completar la guarnició que es va quedar amb un
“peu” de 716 places50. (Marchena Fernández, J. 1982. pp. 83). Entre 1700 i 1704, la guarnició
amb Pimienta al capdavant, va quedar definitivament amb un total de 1045 places repartits els
contingents d’infanteria i artilleria entre les principals fortaleses de la Plaça. (Marchena
Fernández, J. 1982. pp. 87).

Després de la mort de D. Juan Pimienta fins al 1721, li succeïren tota una sèrie de
governadors incompetents i corruptes que durant els seus mandats desfaran tota la obra de
l’esmentat D.J. Pimienta. Degut a aquesta nefasta gestió de l’administració i que no pagaven
la soldada a la tropa, es generalitzaren les desercions de tal manera que distints informes que

50
A.G.I., Santa Fe. 457. Informe de Pimienta. Las 716 plazas se han formado uniendo las 500 que llegaron con
Pimienta más 216, bien pagadas y adiestradas que quedaron tras el ataque, “y nuevos que se han alistado”.

24
es mostren d’aquest període, mostren com la guarnició havia minvat al 1706 a 53051 homes
(Marchena Fernández, J. 1982. pp. 88) i a 1721 quan el virrei Jorge de Villalonga va
encarregar-se d’aquesta situació, només en quedaven 48452 homes. (Marchena Fernández, J.
1982. pp. 89).

Al 1721 es va introduir el model del reglament del Presidio de La Habana:

Reglamento en que se ha de quedar la guarnición de Cartagena de Indias en Interín que por
S.M. se aprueba lo que necesita 172153. Quedant constituïda sols amb 468 enquadrats sota les
modernitzacions introduïdes per el nou reglament de les reformes de Felip V tal i com era la
introducció de l’escala de comandament moderna, la unificació de tots els soldats com
infanteria de fusellers i la transformació de la artilleria de presidio en companyia de artilleria
amb la mateixa estructura que les de infanteria. (Marchena Fernández, J. 1982. pp. 90-93).

De totes formes, aquest reglament no s’aplicà amb fermesa. A més, els subsidis no
arribaven i el problema econòmic es tornà a manifestar fent que les desercions fossin un altre
cop inevitables. (Marchena Fernández, J. 1982. pp. 93). Don Juan Herrera al 1725 realitzà un
informe de la situació de la guarnició de Cartagena d’Índies, on esmentava la inexorable
necessitat de més homes i finançament per a la defensa de la plaça ja que sols restaven 299
homes juntament, amb l’escassetat de canons i material que havien desaparegut, quan realitat
es necessitaven 1700 homes per a una correcta defensa de Cartagena. El problema fou que dit
informe no se li va fer cas i la situació va anar empitjorant. (Marchena Fernández, J. 1982.
pp. 93-94).

Degut al caràcter de Cartagena com a plaça abaluartada vora el mar, tots els tractats de
tàctica de fortificacions es donava a l’Arma d’Artilleria un clar paper protagonista, essent un
element essencial per a la defensa. (Marchena Fernández, J. 1982. pp. 365). A la Plaça de
Cartagena d’Índies, des de el nou segle, s’havia establert una companyia d’artilleria perquè
amb els atacs anteriors s’havia quedat desguarnida de l’element d’aquesta Arma. Tot i que
l’artilleria també reflectia el lamentable estat en que es trobaven les distintes companyies
d’infanteria abans esmentades. D. J. Pimienta introduí una nova companyia d’artilleria que
fou repartida entre les diferents fortificacions: San Luís de Bocachica, San Felipe de Barajas,
Santa Cruz i les murades de la ciutat. (Marchena Fernández, J. 1982. pp. 365-366). Emperò a
la mort d’aquest il·lustre personatge, aquesta companyia d’artilleria es va des fer d’igual
manera que havia passat amb les companyies d’infanteria. El material i armament de la
companyia, va patir de tal manera que la dotació de 91 canons de bronze en faltaven 60, de
ferro tot i ser més nombrosos eren inservibles i la resta estava arruïnada o antiquada.
(Marchena Fernández, J. 1982. pp. 82).

Amb l’arribada de dues companyies de 100 homes de La Habana per dotar al Castillo
de San Luís al 1726, es reproduïren els mateixos coneixements i al cop de pocs mesos després

51
Informe del Gobernador D. José de Zúñiga. 15 de diciembre de 1706. A.N.C. tomo 47, fol.106-190.
52
A.G.I., Santa Fe. 288
53
A.G.I., Santa Fe. 288

25
es revoltaren per l’impagament del seu salari, fet que demostraria que aquests assumptes no es
resolgueren mai continuant amb la tònica explicada anteriorment sense que se li possés remei.
(Marchena Fernández, J. 1982. pp. 94).

iii. Defenses Navals.:

Amb l’arribada de Felip V a la Corona espanyola, impulsà la reconstrucció de la

marina, fet que es dugueren a terme diferents projectes com el de Nicolás Mesnager del 1700,
però que no es va poder realitzar per manca de pressupost. Durant la Guerra de Successió
Espanyola, es donaren distintes intervencions amb les flotes de Nova Espanya i Tierra Firme,
per acompanyar els combois de la Flota del Tresor. (O’Donell, H. 1988. pp. 345).

Es realitzaren diverses reformes de cara de modernitzar l’element naval així com es

publicà a 1705 El Reglamento Nuevo de la Marina. I al 1714 es va crear la Secretaría de
Marina que va passar a dur els assumptes que fins llavors s’havien encarregat el Consejo de
Guerra i el Consejo de Indias. D’aquesta manera per Reial Cèdula del 14 de febrer de 1714
va tenir lloc el naixement de la Armada Real, unificant les antigues flotes a excepció la
armada de galeres i la Armada de Barlovento. Al 1717, es creà amb la mateixa línia el càrrec
de Intendente General de Marina que va recaure amb el reformador José Patiño que va iniciar
un costós i llarg procés programa de reformes que tenia la finalitat d’augmentar la potència i
qualitat de la marina Espanyola per intentar rompre el predomini anglès al Carib. (Serrano
Álvarez, J.M. 2006. pp.).

A Cartagena d’Índies, a inicis del segle XVIII era la tercera caixa en importància
després de Mèxic i Veracruz. Es varen emprar dos milions de pesos per sufragar la refeta flota
de guardacostes que havia tingut Cartagena amb anterioritat i que ara es seguirien emprant per
controlar el contraban a les costes de Cartagena i alhora formaria part del trípode defensiu:
Fortificacions, l’Exèrcit de terra i l’Armada. (Cabellos Barreiro, E. 1991. [Julio Albí] pp. 91).

7. CONCLUSIONS:

Al llarg del treball s’ha realitzat un breu anàlisi sobre la història de les fortificacions a
Cartagena d’Índies essent un dels temes més tractats per la historiografia hispanoamericana
dins la temàtica de la història militar. S’ha pogut evidenciar com la nova administració
borbònica va voler dur a terme un projecte de millora de la defensa del sector sud del Carib
d’on Cartagena d’Índies en formava el punt geo-estratègic clau. D’on serien claus la evolució
de la triple defensa, de la plaça, és a dir, fortificacions, exèrcit i armada.

Aquesta revisió que s’ha efectuat sobre la evolució històrica de les fortificacions de
Cartagena d’Índies es testimonia l’empremta de les diferents escoles de poliorcètica que es
varen anar succeint dins la Edat Moderna. D’aquesta manera cada una aquestes escoles

26
d’enginyeria militar, les trobam representades per una sèrie d’arquitectes i enginyers que
deixaren la seva marca a la plaça al llarg del període cronològic tractat. Així doncs es
succeirien grans personatges com Juan Bautista Antonelli s.XVI representant de la escola
italiana, Cristòbal de Roda s.XVII de la escola flamenca i finalment Juan de Herrea al s.XVIII
de l’escola de fortificació francesa i que aquí a Amèrica donaria lloc a la Escola de
Fortificació Hispanoamericana.

Després dels desastres de l’abandonament econòmic, incursions militars i efectes medio-

ambientals, als inicis del s.XVIII, Cartagena d’Índies es trobava amb una situació de
precarietat preocupant. Aquesta nova administració borbònica que s’inaugurà a aquesta
centúria, va intentar atendre d’immediat les necessitats de cara a reconstruir la plaça tot i que
durant els anys de la Guerra de Successió Espanyola no es van poder materialitzar els seus
projectes de reconstrucció.

Veure com el sistema de flotes que protegia Cartagena era de tres naus resultava
insignificant i tota la defensa s’havia de fer per la grandiositat de les seves fortificacions, que
sense disposar duna guarnició suficientment entrenada i preparada, no servia per a res.
Alhora, la excepcionalitat de Bocagrande i Bocachica són claus en els sistemes de defensa, de
la ciutat ja que proporcionen un port natural fortificat ideal per a la defensa marítima. Alhora,
s’ha pogut tractar com el manteniment d’una flota com va ser la de Barlovento tot i ser una
gran idea va significar una de les debilitats de la ciutat, ja que n’extreia tots els recursos de la
plaça.

Com hem vist al llarg del treball, el processos concrets juntament a accentuades crisis
que es donaren a la ciutat al llarg dels distints moments de la seva història, cal remarcar un fet
per damunt dels altres i és que la guarnició que protegia la plaça de Cartagena d’Índies es va
anar reduint per les ineptituds dels distints governadors, verificant que les fortificacions no
significaven res sense el component humà. Davant aquest abandonament de les defenses es
donava l’ocasió per a que venguessin els atacs més durs que la ciutat patiria fins aleshores.
Per altra banda, els aspectes modernitzadors que semblava que s’introduirien al s.XVIII tot i
ser fugaços, gràcies a figures com la de Don Juan de Hererra, es va aconseguir recuperar i
reconstruir les murades, castells i baluards necessaris per a una òptima arquitectura defensiva
de Cartagena d’Índies entre el 1700 i el 1725.

Gràcies a la dualitat de ser un punt geo-estratègicament clau dins el marc del Carib
juntament a les grans inversions que es realitzaren en la construcció de castells i baluards
feren de Cartagena d’Índies una plaça realment fortificada amb una defensa quasi
inexpugnable que va permetre a l’almirall espanyol Blas de Lezo realitzar una defensa
“perfecte” de la plaça contra l’almirall anglès Vernon al 1741.

27
 8. BIBLIOGRAFIA:

a) Bibliografia general:

AA.VV. América Latina en la Época Colonial. 1.España y América de 1492 a 1808. Ed.
Crítica. Barcelona. 2003.
FLORISTAN, Alfredo (coord.) Historia moderna universal. Ariel, Barcelona 2015
FLORISTAN, Alfredo (coord.). Historia de España en la Edad Moderna. Ariel,
Barcelona 2011
NAVARRO GARCÍA, Luís. Hispano América en el siglo XVIII. Universidad de Sevilla.
2007 (1975).
LYNCH, John: La España del siglo XVIII. Ed Crítica. Barcelona 1999. (1991).
LYNCH, John: La España Bajo los Austrias. España y América, 1598-1700. Tomo II. Ed.
Historia Ciencia y Sociedad 85. Ediciones Península. Barcelona 1972.

b) Bibliografia especialitzada:

BORREGO PLÁ, María del Carmen: Cartagena de Indias : la andadura de una vida bajo la
Colonia. Bogotá. El Áncora, cop. 2010

BORREGO PLÁ, María Carmen: Encomiendas y rentas en la gobernación de Cartagena de

Indias, 1675. Anuario de estudios americanos, ISSN 0210-5810, Vol. 52, Nº 2, 1995, págs.
235-249

CABELLOS BARREIRO, Enrique: Cartagena de Yndias. Mágica Acrópolis de América.

CEDEX-CEHOPU. Madrid 1991.
CÁMARA, Alicia: Fortificación y ciudad en los reinos de Felipe II. Madrid: Nerea, DL1998

CÁMARA, Alicia (coord.): Los ingenieros militares de la monarquía hispánica en los siglos
XVII y XVIII. Madrid : Ministerio de Defensa : Asociación Española de Amigos de Casillos :
Centro de Estudios Europa Hispánica, 2005.

CALDERÓN QUIJANO, José A. “Visión general de las fortificaciones indianas en los

distintos frentes continentales”. Temas de Historia Militar. Ponencias. II Congreso de
Historia Militar. Zaragoza. 1988. Colección ADALID. Servicio de publicaciones de EME,
1988. Madrid. Pág: 143-186.

CRUZ FREIRE, Pedro: El ingeniero militar Ignacio Sala, gobernador y comandante general
de Cartagena de Indias. Noticias de su pase a indias y de su labor en las defensas de la ciudad.

28
Laboratorio de Arte: Revista del Departamento de Historia del Arte, ISSN 1130-5762, Nº. 25,
1, 2013, págs. 469-481

Del CAIRO HURTADO, Carlos, GARCÍA CHAVES, Catalina: Los muros que defienden la
tierra del mar arqueología de la guerra y defensa marítima en Cartagena de Indias en el
periodo Colonial. Vestígios: revista Latino-Americana de Arqueologia Histórica, ISSN 1981-
5875, Vol. 4, Nº. 1, 2010, págs. 35-62

FERNÁNDEZ NADAL, Carmen María,: La unión de las armadas inglesa y española contra
Francia. La defensa de las Indias en la Guerra de los Nueve Años. Guerra y Sociedad en la
Monarquía Hispánica: Política, estrategia y cultura en la Europa Moderna (1500-1700). Tomo
I. Editores: Enrique García Hernán y Davide Maffi. Editorial Laberinto. Madrid. 2006.

GARCÍA ESCUDERO, José María: “Defensa y Piratería” Temas de Historia Militar.

Ponencias. II Congreso de Historia Militar. Zaragoza. 1988. Colección ADALID. Servicio de
publicaciones de EME, 1988. Madrid. Pág: 187-208.
GÓMEZ PRETELT, William: Estrategia para la defensa y ubicación de las fortificaciones de
la plaza fuerte de Cartagena de Indias en el siglo XVIII a partir de condiciones océano-
atmósfera y variaciones morfológicas en la línea de costa: Saber, ciencia y libertad, ISSN
1794-7154, Vol. 6, Nº. 2, 2011, págs. 179-192.

GRANERO MARTÍN, Francisco: “Arquitecturas del agua en el territorio sistemas de

abastecimiento y defensa”: Directores de la Tesis: Víctor Pérez Escolano Universidad de
Sevilla. 1992

GUTIÉRREZ, Ramón; ESTERAS, Cristina: Territorio y fortificación. Vauban, Fernández de

Medrano, Ignacio Sala y Félix Prósperi. Influencia en España y América. Ed. Tuero.
Madrid.1991.

GUTIÉRREZ, Ramón; ESTERAS, Cristina: Arquitectura y fortificación. De la Ilustración a

la Independencia Americana. Ed. Tuero. Madrid.1993.

LAGO ALMEIDA, Héctor.: “Recluta para Indias. La contribución del reino de Galicia a la
defensa del Imperio (1702). Cuadernos de Historia Moderna. 2005. 40, pág. 197-219.
LANE, Kris E.: Corsarios, piratas y la defensa de Cartagena de Indias en el siglo XVI. Boletín
Cultural y Bibliográfico, ISSN 0006-6184, Vol. 44, Nº. 75, 2007, págs. 3-28.

LLAMAZARES, Vicente: Cartagena de Indias. Madrid: Agencia Española de Cooperación

Internacional.Ediciones Cultura Hispànica; 1990.
MARCHENA FERNÁNDEZ, Juan: La institución militar en Cartagena de Indias en el siglo
XVIII. Sevilla: Escuela de Estudios Hispano-Americanos, 1982.

MARCHENA FERNÁNDEZ, Juan: Capital, créditos e intereses comerciales a fines del

periodo colonial: los costos del sistema defensivo americano. Cartagena de Indias y el sur del
Caribe: Tiempos de América: Revista de historia, cultura y territorio, ISSN 1138-1310, Nº 9,
2002, págs. 3-38.

29
MATTA RODRÍGUEZ, Enrique: El asalto de Pointis a Cartagena de Indias. Sevilla: Escuela
de Estudios Hispan-Americanos, 1979.

PADILLA, Salvador M: “Puerto Rico en el Caribe bélico, siglos XVI-XVIII. Una

interpretación geoestratégica”. Temas de Historia Militar. Ponencias. II Congreso de Historia
Militar. Zaragoza. 1988. Colección ADALID. Servicio de publicaciones de EME, 1988.
Madrid. Pág: 209-239.

PAOLO SOLANO D. Sergio: Sistema de defensa, artesanado y sociedad en el Nuevo Reino

de Granada. El caso de Cartagena de Indias, 1750-1810: Memorias: revista digital de historia
y arqueología desde El Caribe, ISSN-e 1794-8886, Nº. 19, 2013.

PORRAS GIL, María Concepción: Battista Antonelli. Las defensas de Cartagena de Indias.
Alma ars: estudios de arte e historia en homenaje al Dr. Salvador Andrés Ordax / coord. por
Miguel Angel Zalama Rodríguez, Pilar Mogollón Cano-Cortés, 2013, ISBN 978-84-8448-
761-6, págs. 391-400.
RUIZ RIVERA, Julián Bautista: La defensa de Cartagena de Indias durante la Guerra de
Sucesión: La Guerra de Sucesión en España y América : actas X Jornadas Nacionales de
Historia Militar, Sevilla, 13-17 de noviembre de 2000, 2001, ISBN 84-86379-59-8, págs. 293-
324.

RUIZ RIVERA, Julián Bautista: Cartagena de Indias en el XVII del dominio particular a la
corrupción pública. Boletín de historia y antigüedades, ISSN 0006-6303, Vol. 100, Nº. 856,
2013, págs. 101-125.

RUIZ RIVERA, Julián Bautista: Cartagena de Indias: Las insuficiencias de una plaza fuerte
en el siglo XVI. Revista Hispanoamericana, ISSN-e 2174-0445, Nº. 4, 2014

SÁNCHEZ SANZ, Arturo: “La defensa de Indias y del Mediterráneo. Armadas Imperiales en
el s.XVI”. HRM, nº2, octubre. 2012. Pág. 6-17.

SEGOVIA SALAS, Rodolfo: Las defensas de la Canal de Bocachica: Boletín Cultural y

Bibliográfico, ISSN 0006-6184, Vol. 18, Nº. 1, 1981, págs. 81-85.

SERRANO ÁLVAREZ, José Manuel: Ejército y fiscalidad en Cartagena de Indias: auge y

declive en la segunda mitad del siglo XVII. Bogotá : El Áncora, 2006

SERRANO ÁLVAREZ, José Manuel: El éxito en la escasez. La defensa de Cartagena de

Indias en 1741. Vegueta: Anuario de la Facultad de Geografía e Historia, ISSN 1133-598X,
Nº. 16, 2016
SERRANO ÁLVAREZ, José Manuel: El factor humano en la defensa de tierra firme sueldos
en Cartagena de Indias, 1700-1788. Temas americanistas, ISSN 0212-4408, ISSN-e 1988-
7868, Nº 16, 2003, págs. 64-80.

SERRANO ÁLVAREZ, José Manuel: La gobernación de Cartagena de Indias y el sistema

defensivo indiano en el siglo XVIII. Revista de historia militar, ISSN 0482-5748, Nº 98,
2005, págs. 37-74.

30
SERRANO ÁLVAREZ, José Manuel.: Fortificación y tropas: el gasto militar en Tierra
Firme, Sevilla: Uni. Sevilla, 2004.

SILOS RODRÍGUEZ, José María: La defensa de Cartagena de Indias: Revista de historia

naval, ISSN 0212-467X, Año nº 22, Nº 87, 2004, págs. 45-62.

2º Congreso de Historia Militar, Zaragoza, 1988: Temas de Historia Militar: Ponencias.

Colección ADALID (Biblioteca de Pensamiento Militar) Servicio de Publicaciones del EME.
Madrid 1988.

31
 9. ANNEX:

a. FONTS PRIMÀRIES:

i. DOCUMENTACIÓ.
Carta de Bautista Antonelli (Cartagena 20 de novembre de 1594), a la qual acompanya un plànol de la ciutat de
Cartagena, la seva fortificació i altres obres útils. Dicho plano se halla catalogado en la SECCION DE MAPAS
Y PLANOS, PANAMA, 10. ES.41091.AGI/29.7.17.1//PATRONATO,193,R.48

Il·lustració 1 ES.41091.AGI/29.7.17.1//PATRONATO,193,R.48 "Bautista Antoneli:carta acompañada de un

plano de Cartagena" Pàgina 1

32
Il·lustració 2 ES.41091.AGI/29.7.17.1//PATRONATO,193,R.48 "Bautista Antoneli:carta acompañada de un
plano de Cartagena" Pàgina 2

33
Il·lustració 3 ES.41091.AGI/29.7.17.1//PATRONATO,193,R.48 "Bautista Antoneli:carta acompañada de un
plano de Cartagena" Pàgina 3

34
Il·lustració 4: ES.41091.AGI/29.7.17.1//PATRONATO,193,R.48 "Bautista Antoneli:carta acompañada de un
plano de Cartagena" Pàgina 4

35
 ii. CARTOGRAFIA

Il·lustració 5 ES.41091.AGI/27.20//MP-PANAMA,10: Plànol Bautista Antonelli de la ciutat de Cartagena

d’Índies. 1594.. "Planta de la Ciudad de Cartagena de Yndias sus fortificaciones, manifestándose por líneas
amarillas la fortificación ó cerca que se podría hacer”.

36
Il·lustració 6: Mapa Bautista Antonelli de la ciutat de Cartagena d’Índies. 1597. (Fuente: Camara, A. 1998.
pp.187 [Sevilla A.G.I.,M.y.P. Panamá, Santa Fe y Quito, 11.] )

37
Il·lustració 7 ES.41091.AGI/27.20//MP-PANAMA,28BIS: Plano que se acompaña con carta del ingeniero
Cristóbal de Roda para la fortificación de Cartagena de Indias. 1609

Il·lustració 8 ES.41091.AGI/27.20//MP-PANAMA,28: Plano que se acompaña con carta del ingeniero Cristóbal
de Roda para la fortificación de Cartagena de Indias. 1610.

38
Il·lustració 9 ES.41091.AGI/27.20//MP-PANAMA,31: Plano del Baluarte de San Felipe de la Ciudad de
Cartagena de Yndias

Il·lustració 10 ES.41091.AGI/27.20//MP-PANAMA,32: Plano de la Plataforma Santangel, del Puerto de

Cartagena de Indias. "Plata Forma que a hecho Xpoual Roda, Ingeniero militar del Rey nuestro Señor, para en
donde esta la de Santangel que está cayéndose. Si su magestad fuere servido, fecho en Cartagena de las Indias
en 30 de nouiembre de 1617 años."

39
Il·lustració 11 Plànol de Cartagena. Any 1628. Dibuix a color. ES.41091.AGI/27.20//MP-PANAMA,45BIS

Il·lustració 12 Plànol de Cartagena i voltants. Any 1628. Dibuix a color. ES.41091.AGI/27.20//MP-PANAMA,45

40
Il·lustració 13 ES.41091.AGI/27.20//MP-PANAMA,117. Plano de la Ciudad y Puerto de Cartagena de Yndias,
con la situación de la Armada Francesa que la saqueó y destruyó en 1697.

Il·lustració 14. ES.41091.AGI/27.20//MP-PANAMA,122 Plano de la Marina de la Ciudad de Cartagena de las

Yndias desde el Baluarte de la Cruz, hasta el de Santa Catalina, en que va figurado el daño que hicieron las dos
tormentas de mar de los años de 1713 y 1714". (Al dorso se lee): 'Este plano de la Marina de Cartagena de las
Yndias remite á S.M. el Señor Mariscal de Campo D. Gerónimo Badillo governador y Capitán General de dicha
plaza por S.M. Año de 1715

41
Il·lustració 15 ES.41091.AGI/27.20//MP-PANAMA,123 Plano de la Ciudad de Cartagena de Yndias, situada en
10 grados y 26 minutos de latitud septentrional y en 304 de longitud Con explicación, informe sobre
fortificaciones de Cartagena, dibujos de navíos, escudos de España y de Cartagena, 1716

Il·lustració 16 ES.41091.AGI/27.20//MP-PANAMA,125 Plano de una parte de la Plaza de Cartagena de la

Yndias que mira á la Marina, desde el Baluarte de la Cruz hasta el de Santa Catalina, con un Proyecto de
fortificación, su Perfil y Plano particular. 1721.

42
 b. FONT SECUNDARIES

iii. CARTOGRAFIA:

Il·lustració 17. Cabellos Barreiro, E. 1991. pp.35: Principals fortificacions construïdes fins a finals del s.XVI.

43
Il·lustració 18. Cabellos Barreiro, E. 1991. pp.51: Principals fortificacions construides fins a 1640.

44
Il·lustració 19. Cabellos Barreiro, E. 1991. pp.69:. Principals fortificacions construïdes fins a finals del s.XVII.

45
Il·lustració 20: De la Matta Rodríguez, E. 1979: Plànol del dispositiu de defensa de la badía i plaça de
Cartagena d’Índies al 1694.

46
Il·lustració 21 Cabellos Barreiro, E. 1991. pp109.: Principals fortificacions construïdes al s.XVIII

47
Il·lustració 22: Serrano Álvarez, J.M., 2004. pp.50 [Allan J.Kuethe , Reforma militar y Sociedad en la Nueva
Granada, 1773-1808. 1993 Pàgina 3.]

48
Il·lustració 23: Serrano Álvarez, J.M., 2004. pp.67 [Guillermo Céspedes del Castillo , América Hispánica
(1492-1898) . 1988 Pàgina 266.]

49
 iv. IL·LUSTRACIONS

Il·lustració 24: Cabellos Barreiro, E. 1991. pp.12 Principals elements del sistema d’abaluartament del sistema
de fortificació renaixentista.

50
Il·lustració 25 Cabellos Barreiro, E. 1991. pp.71. Castell de Sant Lluís a Bocachica.

51