Entradas sobre Doce Poetas 4 en doce poetas catalanes

del siglo XX

Guerau de Liost

La ciutat d’ivori

«Coupez le myrte blanc aux bocages d’Athènes…»

Jean Moréas

«A Eugeni d’Ors, Glossador,

per tal com, magnànim, tutelà

Guerau de Liost, cavaller novici;

per tal com aladament insufla

normes civils;

brinda, pompàtica, l’entrada

la Ciutat d’Ivori.»

PÒRTIC

Bella Ciutat d’Ivori, feta de marbre i or:

tes cúpules s’irisen en la blavor que mor,

i, reflectint-se, netes, en la maror turgent,

serpegen de les ones pel tors adolescent.

L’ivori té la gràcia d’un marbre constel·lat

d’aurífiques polsines, com una carn d’albat.

Bella ciutat de marbre del món exterior,

esdevinguda aurífica dins un esguard d’amor!

Ets tota laborada amb ordenat esment.

Et purifica el viure magnànim i cruent.

I, per damunt la frèvola grandesa terrenal,

empunyaràs la palma del seny —que és immortal.

RAMBLA AVALL

Bella Ciutat d’Ivori: escolta un pelegrí

de tos carrers i places. Del campanar del Pi

ragen set hores, fresques de l’aire del matí.

Ix de Betlem, s’atura sota el portal barroc

—del ciutadà bullici com afrontant el xoc—,

una devota. I marxa, després, a poc a poc.

En caminar, camina molt graciosament.

La mantellina deixa entretenir amb el vent.

Entre ses randes vola, ullprès, el pensament.

Oh dona inconeguda qui et poses l’una mà

dessobre el pit, torçada caient, si fa no fa,

com una cabridella que fes de bon criar!

¿Amb les parpelles baixes, apagues l’innocent

esguard, com una boira qui entela el firmament,

i t’acalores, púdica, si et fan un compliment?

¿Ets una pecadora de fàcil turpitud

i menes un esquàlid galant esmaperdut

com una santa mena el drac amb sa virtut?

¿Ets una jove vídua amb un infant d’escreix,

amb una filla núbil on ta beutat reneix,

i el vostre amic, oh dolça parella!, és el mateix?

¿Ets la fidel esposa d’un mariner qui és lluny,

qui tornarà de Cuba cap a darrers de juny

i és tan cepat que aixafa les nous d’un cop de puny?

***

Fins a Betlem me’n torno, refent el teu camí.

Prenc el Passeig de Gràcia per si podré esbargir

aquesta amor nascuda amb l’aire del matí.

EN EL PASSEIG DE GRÀCIA

Allibereu-me d’aquest mal d’amor,

oh dones presumides, casolanes,

que totes em podríeu ser germanes!…

Allibereu-me d’aquest mal d’amor.

Prou que, passada l’hora displicent,

us deixaré sense triar l’amiga.

Vostres besades que un no res mustiga

són la pruïja d’un alè de vent.

Mes ja debades em redreço ardit.

Les ales sento d’una calma nova

com senyoregen de mon si l’alcova,

on el deler se’m va tornant delit.

I ja cap dona en el passeig no veig.

Tal volta siguin al llevant de taula.

Tu, mentrestant, sens dir-me cap paraula,

romans amb mi com en etern festeig.

Car m’acompanya ton record i em plau,

aquell record de l’hora matutina.

Del cel estant la teva faç s’inclina

i em deus mirar, que tot el cel és blau.

SUPÒSITS

Bella dona inconeguda:

quina almoina m’has donat?

Una angèlica beguda?

Una menja de pecat?

¿El turment, qui mai no fina,

d’ignorar-te sempre més,

com si fossis la veïna

que no es vol saber d’on és

i que un hom alguna tarda

desvagada conquerí

i que ens fa mitja basarda

si ens espera pel camí?

De Betlem eixires sola.

No te’n vull pas fer retret.

Mes l’enginy debades vola

per copsar ton gai secret.

Quin deler t’hi menaria?

D’aleshores que jo hi vaig.

¿Amb les filles de Maria

vas a fer-hi el Mes de Maig,

aquell mes que lligueu tractes

amb les flors i l’àngel dolç,

amb les flors encara intactes

qui perfumen nostra pols?

¿O en el fons de les capelles,

amb esplais irreverents,

un diàleg descabdelles

d’amagat de tos parents?

¿O en la fosca mig perduda,

vora el Crist del passadís,

li pregaves, com la druda,

que el parany et beneís,

i com una Magdalena

li besaves el brocat,

doblegant la teva esquena

amb carnal humilitat?…

Donaria sens recança,

per saber-ho, tot delit;

que, si el pler a estones cansa,

el record no fa neguit.

I el record que jo tindria

fóra gràvid de ton nom,

i et veuria cada dia

esperant-me en un tocom,

i em series coneguda

en el vici, en la virtut.

Ni la mort, que tot ho muda,

colpiria el meu escut.

VORA DEL PORT

Retreta viu la graciosa dama

vora del port on és la mar llatina.

Mes del llebeig, cada matí, la flama

li colra el braç sota la randa fina.

Braç d’almoinera, a poc a poc l’inclina

al mirador que un lligabosc enrama,

i d’amagat rega la clavellina

darrera el test arrecerant la cama.

Un oronell travessa que enamora,

i, tot volant, frega la regadora

i esquitxa el braç, que es decantava un xic.

Cap a llevant la boira s’esclarissa.

Unes campanes van tocant a missa,

i el sol ixent ensagna Montjuïc.

TES MANS

Als llavis tancades

que amb elles incites,

servant-hi infinites

llavors de besades,

al pit encreuades,

d’antigues ermites

les santes imites

en pedra tallades.
Un clot hi perdura,

dels llavis mesura,

damunt cada dit.

Oh! com tastaria

l’esquitx d’ambrosia

del clot més petit!

FLOR DE NEU

Dona perfeta per voler de Déu,

summa i espill de meravelles nades:

ets la donzella de les trenta anyades,

tija de foc sota la vasta neu.

El foc et mena com una ombra lleu,

mes les clivelles de l’esguard, tancades,

de dins estant abrandarà debades.

Tan vergonyosa nostra amor et féu!

Com, resseguint-te, l’esperit no vola,

la flama interna va cremant-se sola,

fins que, tot d’una, trasbalsant el pit,

amb estrebada nupcial abasta

la teva neu, agemolida i casta

sota les randes i el domàs del llit.

TEDI

Ara que beso ton cabell espars,

l’amiga perdo que en el seny portava.

Ara que et beso recolzada, apars

l’eterna dona impersonal, esclava.

EGRÈGIA PECADORA

Com una escampadissa de pètals i turqueses

l’atzur dignificava la testa somnolent

dels plàtans. Condormien les volves ja despreses

el refregar dels passos sobre el passeig d’argent.

Ja departides eren les flàccides burgeses.

Un afalac deixava de guants de seda el vent.

Les soques oferien pletòriques nueses,

com una gegantassa la gorja displicent.

Vós éreu dreta, immòbil, sota la fina ombrel·la.

Els vostres ulls, endintre del vel, eren com dos

falcons arrecerant-se sota el capell airós.

A vostra mà, submisa, vingué la carretel·la.

Mes, en pujar-hi amb una dispersió de randes,

guaitàreu, paonant-vos d’orgull, a totes bandes.

ROMANÇ DEL GOIG DE TENIR GERMANA

Quina bella sort

de tenir germana!

Joveneta que és

i entenimentada,

joveneta que és,

en finar la mare

es vesteix de dol

i regeix la casa.
De tan bé que ho fa

l’amen les criades

i la hisenda creix,

i somriu el pare,

i somriu l’amor

tot plegant les ales,

i la deixa fer

sense destorbar-la.

De tan bé que ho fa,

un estol de fades

baixa al seu entorn

i es parteix la tasca:

l’una fa el dinar,

l’altra les bugades,

l’altra estén i cus,

l’altra fa els dissabtes,

l’una desfà llits,

l’altra para taula,

i entre totes fan

el treball de casa.

Joveneta que és,

resta la germana,

resta pels germans,

resta pel seu pare.

Nostra Dona diu:

—Noia casolana:

ton regent em plau

i la teva traça,

i la teva amor

i la teva gràcia.

Cambrereta et faig

de l’altar del Carme.

Tingues-me’l lluent

com la teva casa.

OFÈLIA

Oh cabellera,

tija de lliri

nada en l’austera

vall del martiri!

Tímida fuges,

frèvola cantes,

guaites les pluges,

crides les santes,

tímida plores,

sola t’inclines

sota la lluna

i ames les vores

plenes d’albines

flors de llacuna.

BESAMANS
Pàl·lides mans, de besades intactes:

vostra endolada senyora camina

d’un passadís en la fosca discreta.

Com, generosa, endavant us allarga!

Ella no es veu, que, a mig aire perdudes,

l’anuncieu com parella de tortres.

Pàl·lides tortres! Només d’obirar-vos,

vostra invisible senyora endevino!

Vostra senyora endevino: la testa

feta endarrera, que l’ombra engavanya;

de lletanies signada en els llavis,

i amb un esguard tan immòbil que escolta.

Pàl·lides mans d’alabastre: imagino

vostra senyora, puríssima i nua,

amanyagant la diàfana espiga

del brollador, com un ceptre de fada.

L’àlgida espiga, a mig aire colltorta,

un esgranall, voladissa, desplega.

Vostra senyora mig riu, decantant-la,

agemolida dessota la pluja.

Vostra senyora davalla una estona

del pedestal, feta dona sensible,

i amb dignitat natural us allarga,

pàl·lides mans, perquè us ompli de besos.

VENUS DE RAVAL
Bella dona desgarbada

que amb el teu malmirament

avalotes la gentada

i fetilles el jovent,

metzinera com la tija

d’un baladre confident:

ets el vi de la pruïja,

ets la Venus de raval,

que d’un cossi de sortija

emergires immortal.

TOT PASSANT

Acaba de passar. Res no m’ha dit.

Mes el refrec de sa mirada em crida

que, fora del record, tot és finit.

¿No valdrà més l’oblit

que l’enfarfec d’una amistat marcida?

ROMANÇ DE LA CARMETA COSIDORA

Vet ací que era una tarda

a les sis o quarts de set,

quan s’encenen les botigues

i el capvespre es torna fresc,

i es passegen les senyores

amb les filles i els paquets,

i els pianos de maneta

esvaloten a concerts,

i congria la gentada

un minyó que porten pres,

que passava la Carmeta

roja com un gallaret.

Del cancell d’una botiga

la cridava el barbamec…

Això fou aquella tarda.

En passaren dues, tres.

El donzell s’espaordia.

La donzella l’escomet.

Ja li diu en quina escala

pot trobar-la a quarts de deu,

on el llum és tan benigne

i els veïns no diuen res,

i les portes, com les mares,

arreceren el festeig.

II

Ai, Carmeta cosidora!

T’engavanyes per fer goig,

i de tan acaserada

només tens la pell i l’os.

Cada nit, a l’escaleta,

la teva ànima es desclou.

El donzell, com que és novici,

a besades es colltorç,

s’esbadoquen els seus llavis,

li flameja el borrissol,

i ressona a mitja fosca

l’avalot dels baticors.

Ai, Carmeta acaserada!

Vet ací ton somni d’or:

vet ací que ara tens home,

si més no, que tens xicot.

L’alegria de tenir-lo

fa que el trobis dolç i bo.

OVAL

Oh damisel·la casta i dura,

mig de virtut, mig d’oradura!

Vostra senil virginitat

res no l’abat.

La vostra faç, encara llisa,

amb energia els mots precisa.

Els vostres dits són més cruels

que unes arrels.

Us plauen dolços llegendaris

i medecines d’herbolaris

i el vi d’Alella —que és un vi

barceloní—.

Oh damisel·la casta i dura,

mig de virtut, mig d’oradura!

Vostra senil virginitat

res no l’abat.

PATERNITAT

Els oronells, de fora estant, m’avisen

que és dia clar. I amb voladissa truquen

als vidres entelats de ma finestra.

D’un ciri fumen les escorrialles,

i veig l’albada tímida que espia

darrera les cortines de l’alcova.

Dorm la muller, mudada i perfumada,

bleixant de benaurança i de fadiga.

Devora seu, és el nadó pacífic.

Bada l’esguard i novament l’acluca,

i es fon tot ell en la materna ufana.

És tan petit que una rosada el delma;

mes tanca prometences infinites,

com la llavor, que és arbre i és boscúria.

I duu la sang del Crist i duu la gràcia

com flamejant divisa principesca.

Quan sigui fort no empunyarà el gaiato,

sinó la palma inútil, gloriosa.

De son trepig els roserars esfulla

i els reguerols enterboleix. I passa.

Un àngel l’acompanya un pas enrera.

Acatament li reten les pacífiques

vaques, les hortes, el vent, les muntanyes…

I, el mateix cel que l’embolcalla, el besa.

NIT DE NADAL

La gent reposa

colgada al llit.

El llop no gosa

moure brogit.

D’un vell estable

mal ajustat

la llum eixia.

Fuig el diable.

La nit és dia.

Jesús és nat.

El bou recula

poquet a poc.

—Decanta’t, mula,

per fer-li lloc—.

Oh meravella!

Penja una estrella

de l’embigat.

Les profecies

són aquests dies.

Jesús és nat.

La neu afina
xòrrecs avall.

Canten el gall

i la gallina.

Els àngels broden

el cel d’estrelles.

Els pastors roden

amb vestits nous

perdent els bous

i les esquelles.

FLORS D’AMISTAT

Passà la fada graciosa i forta

amb la panera casolana i bella,

i, de les flors que arrabassava a l’horta

d’una braçada cada feix garbella.

La rosa balba de la tija torta,

la gladiola —flamejant estella—,

la margarida de blancor somorta

i aquella boira de lilà novella.

Flors valentines l’amistat ens porta:

clavells de foc amb besos de donzella,

i el xuclamel —germà de la ridorta—

i un crisantem, meravellosa estrella…

Flors valentines l’amistat ens porta.

PATERNITAT

Amb un infant posat a cada banda

dorm la muller, que ara no sent com entro.

Dorm en el llit pairal. I jo la miro

rient tot just i fadigat d’escriure.

Ella és al mig com una gran carena,

dolça carena de suaus contrades,

i, com un arbre, son caient de braços

de cada infant la tremolor sopluja.

Jeu a la dreta, somiant a estones,

gras i mig nu, l’infant de tres anyades.

Com si per córrer fos a punt, trepitja

els plecs de gira que li feien nosa.

Jeu de costat, arrecerant la testa

—la grossa testa, de cabells feixuga—

darrera el braç on lluenteja el colze

amb aire nobilíssim d’escometre.

Jeu a l’esquerra, sadollat, un altre

petit infant qui no té gaires mesos,

i, bocaobert, deixa fugir la sina,

que es vessa encara, desvagada i pròdiga.

Jo els beso tots i passo d’esquitllentes,

i, tot passant, aquella maina esguardo

com el pagès qui admira la collita

i don mercès a Déu que és abundosa.

ENDOLCIMENT

Quan el mercat vigiles, municipal de punt,

amb una ullada tètrica esguardes el conjunt

d’aquella femenina i àlgida tabola,

i, com un gall qui puja de peus a la cassola

agabellant, despòtic, les pastes de segó,

estatuari et dreces com un emperador.

Mes, ai!, ta ferotgia no dura molt ni gaire.

Ja riuen les minyones al teu voltant. La flaire

de les faldilles, pèrfida, et deixa un afalac.

I ton esguard acales, més que indulgent, manyac.

MIRATGE

Sobre el pujol que la plana domina,

místic deler de la vella Ciutat,

puja la Seu, esfumant-se divina,

com una tija que Déu ha signat.

Quan s’esdevé que la pluja es rebat

contra la Seu, en tocar-la, s’afina.

Plora dels murs en el fosc espadat.

De les canals s’acorrua en la sina.

I raja enfora tan dòcil, que es veu,

del barri estant qui sopluja misteris,

d’aigua, de llum i de boira una Seu

feta dels raigs que la volten aeris:

Seu de miratge, qui es fon irisada

quan ix el sol esgaiant la boirada.

RETORN
Ja diuen que l’art de viure

és viure sense entenent.

S’aboquen a la finestra

i miren passar la gent.

Qui el pas de la sang mesura

trepig li sembla que fuig,

o el batre d’una gotera

que aterra a la fi el sopluig.

Gelós d’abraçar-me els ossos

abans no es deslligui el feix,

em cal desfer l’abraçada

per tal que em retorni el bleix.

Si en hores massa llisquentes

em passo pel cor la mà,

em cal deixar-lo tot d’una

de por que se’m trencarà.

Cercant el secret del viure

em sobten senyals de mort:

ni goso riure en mirar-me,

ni em plau de sentir-me fort.

Només la pruïja em dura

d’ullar-me fins a la fi,

que amb tanta vida forana

m’enyoro només de mi.

Enyoro la vida interna

on regna la solitud.

La carn defalleix pensant-hi

mes Déu a esperar-m’hi acut.

ROMANÇ PRIMICER DE LA CIUTAT DE BARCELONA

Barcelona, Ciutat bona:

¿si et diguéssim l’entrellat

de la teva gran bonesa

que els poetes han lloat,

amb la pau de les muntanyes

tan senzilles al costat,

i el rosari de les ones

remembrant el teu passat,

amb estols de xemeneies,

amb la joia del terrat

on voleia la bugada

i els coloms hi fan esclat,

amb campanes que tritllegen

—té cada una veïnat—

a la torre vuitavada

i al cloquer del pensionat?

Et diríem presumida

sota un cel adormissat,

sota un cel que s’enriola

de l’estel engarlandat,

del coet de la revetlla

i la fuga del ruixat.

Et prendríem com ets ara,

desgarbada en ta bondat,

amb les vagues i les bregues

i el castell qui t’ha sotjat.

Ni voldríem separar-te

del Besòs i el Llobregat.

Tens casasses escondides

d’algun noble qui ha marxat.

Tens casetes amb alcoves

i jardins amb emparrat

on romanen els burgesos

de més bona voluntat.

Tens placetes amb mainada

rera l’absis solellat,

i una font qui raja sempre,

a l’indret arrecerat,

amb una aigua qui gorgola

per dessota l’enllosat

i un escut de pedra marbre

de falzies enflocat.

Obradors i botiguetes

amb regust d’humanitat,

animetes ciutadanes:

tot passant us hem flairat

—oh barreja delitosa

de l’empesa i l’estofat!—

¿Què diríem de la Rambla

que no sigui ja esbombat,

de la Rambla, tan famosa

com París o Montserrat,

un passeig qui té casernes

i floristes i mercat

i capelles i teatres,

que tothom hi va pausat?

Barcelona, Ciutat bona

matinera en ta bondat,

amb el clos de les muralles

que de Roma fou trasllat.

Gent de seny foren tos prínceps,

i, el teu poble, temperat.

La Mercè que el Cel et feia

era el do de caritat.

Bé t’escau celebrar el Corpus

com enlloc és celebrat:

amb ginestes i domassos,

amb donzelles i clergat.

L’ou com balla giravolta

com si fos ensinistrat.

Barcelona, Catalunya
feta flors de civiltat:

tens nissagues montsenyenques,

vinaters del Priorat,

clerecies vigatanes,

mariners qui han navegat

per les cales de Mallorca

i el gran mar esvalotat.

D’una bella revolada

cal que t’hagis redreçat.

Catalunya, rica i plena,

és tota ella al teu costat

i et sosté les mans, qui empunyen

ganfarons de llibertat.

Endreça
Verge i Màrtir Santa Eulàlia:

a la cripta us han deixat.

Entre velles draperies

les ferralles han granat.

Reflectint les vidrieres,

l’alabastre ha flamejat.

Vostres ossos de fadrina

aquí toquen la Ciutat.

Verge i Màrtir Santa Eulàlia:

a la cripta us han deixat.

Sou nevada com els lliris

de la cara d’un albat;

sou vermella com les roses

d’una faç d’enamorat.

Sou vermella del martiri;

blanca sou de castedat.

Ja que sou tan blanca i pura,

llibereu nostra Ciutat

del pecat de flastomia,

qui és la sutja del pecat.

Ja que sou tan emporprada,

llibereu nostra Ciutat

d’envegetes resclosides

qui són l’esca del pecat.

Feu que plani generosa,

que els poetes l’han lloat.

PREGUERA

Oh Déu qui la minyonia

signàreu més dolç que mai!

Un àngel —i no el sentia—

bressava mon somni gai,

i Vós, en llevar-se el dia,

somrèieu damunt l’espai.

Mes ara, tan ple de força,

encara só fet de fang.

Senyor: si em lleveu l’escorça,

¿què em resta sinó esvoranc,

la força qui es deixa tòrcer,

el fang que no sembla sang?

Quan blanca sigui ma testa

i oblidi els amics on són

i un àngel —l’únic qui resta—

l’insomni veurà que em fon,

a tall de materna festa

passeu-me la mà pel front.

I enllà i enllà de la vida

que el fang i tot s’esvaís,

si l’àngel d’antany em crida

que em trobi enamoradís;

que l’ànima, deixondida,

s’enceli en el vostre abís.

Josep CarnerEl cor quietLes nits

NOCTURN

Quines són les imatges

que s’agiten al fons de vostres nits

ocells planyívols, animals salvatges

quan les pobleu de queixes i de crits?

Voldrà lligar-se amb d’altres harmonies

la música de fulles, més suau

de nits que no de dies?

Què cerca el vent nocturn a dins l’afrau?

Fins el penyal, guarnit de molsa bruna,

a mig pendís atravessat i cot,

mig diríeu que viu sota la lluna

per bé que sigui indiferent a tot.

Serena, quietud, vent i tempesta,

posats de la foscor,

porteu alguna divinal requesta

en ritme d’esperances i de por?

Almenys per mi, que entre la nit faig via

quan tanta d’animeta s’abalteix,

el gran drap de la nit es desficia,

l’obscuritat glateix.

Àngels, tal volta, elisianes roses

a frec esfullen de l’oscat sentit;

o brollen veus parentes, de les coses,

que frisen demanant un esperit.

El floc tot argentat, la lleu temença

de l’herba i el brancam tan llargarut,

són un engany de nostra vana pensa

o un mot tràgicament inconegut?

Una remor que flota esmorteïda,

del passat o del futur és el trepig?

Són els difunts que capten a la vida

o els venidors que tusten al desig?

L’alè m’inspira d’una oculta raça?

Mon pensament, qui esgarriat me’l féu?

Ah, fins em sembla com si fos ma passa

d’un altre, caminant darrera meu!

On és l’aigua del pou que mai s’obrí,

on el tresor colgat? Sóc a llur vora,

i jo que els cerco, n’he romàs defora,

com un que dorm, sens veure ni capir.

Amara de llum pia

—oh doll quiet i blanc

del pleniluni que engrandeix ma via!—

la lassa i espectral malenconia

del nostre mur de fang.

PROXIMITAT DE LA MORT

La Mort ve a passejar-se cada nit

pel meu carrer, com un festejador,

i fa una serenata més fina que el sentit:

flautes d’angoixa i violins de por.

Sento la seva passa

que em glaça:

ara, subtil, s’acosta a un finestró.

Cada nit mira una criatura mig erta,

cada nit senyala un brancal.

A l’endemà hi ha una finestra oberta

i mig clos un portal.

I la gent es trasposta.

Resten mots cordials sense resposta

i besos sense dar. Tothom, ànima endins,

sent en el vell jardí créixer la brosta

dels pensaments roïns.

Ai! ens fa la nostra ànima mesquina

veure que un altre mor;

mes si ve a nostra nuca l’aura fina

se’ns agenolla el cor.

II

No és que et plagui el gemec de vides endolades,

oh dolç Senyor dels radiants palaus!

És només que exhaurires endebades

tos missatgers suaus.

Hom pot fugir de ta besada pia,

de tos gentils retrets,

de tos baumes secrets,

de ta divina i casta melangia,

dels tenebrosos volts

de ton altar, cenyit de testes recollides,

de ton somriure, que il·luminen sols

les llànties roges de tes cinc ferides.

Mes veu’s aquí la Mort. És la grollera;

és l’última, la baixa missatgera.

De la casa vernal i transparent

vingué el Príncep al món, i al seu darrera

senescals, majordoms, florida gent.

Ja sols resta la Mort, que és l’establera,

la fe del descreient.

Però si encara ton voler la du,

jo et regracio per la Mort feresta,

que a Tu ens estira en el silenci bru.

Massa hem cedit a altra plaent requesta!

Hi ha en el sadollament l’oblit de Tu

i sembla que t’entelis en la festa.

Darrera meu s’ha esparpillat l’Ahir.

Puix no em menaren a la gràcia nova

la nit fosca ni el dia carmesí,

ni l’afalac del goig ni el de la prova,

no mereixo, Senyor, sinó morir.

Mes si Tu em veus tot ennegrit del vici,

no em foragitaràs de ta claror?

Si he perdut mon anell esponsalici,

com podràs reconèixe’m, oh Senyor?

Jo sé que em damnaria ta justícia.

Oh, quina cosa meva millor t’implorarà?

No les oïdes, plenes d’avarícia,

ni els ulls, que miren sols per envejar,

ni el front, llaurat d’una rancúnia brava,

no pas la boca, on l’adulteri llu,

sinó la mà que en el meu crim posava

davant mos ulls, avergonyit de Tu!

NIT DE SANT JOAN

Al clar de lluna plena, jo i l’amic

cireres hem menjat a la porxada.

Salta el foc en la nit enlluernada

en recordança d’aquell drac antic

que volia donzelles i donzelles…

De sobte el drac s’esbalaeix, té por.

Es perden riures, crits i cantarelles

en una regolfada de tristor.

L’amic i jo, les testes ajupides,

eixim, i d’esma som guiats pel rec.

Per enllà hi ha casetes resclosides

plenes, tota altra nit, de mitges vides:

les denes del rosari hi són dormides,

hi és oscat el renec.

Una finestra ben reixada estoja

(en una casa d’on tothom eixí

sinó ella) la boja,

plena d’incendi en el seu cos mesquí.

Era una dolça dona apiadada

que mai havia entès la fosquedat,

el desgavell terrible del pecat.

La seva filla, antany, se n’és anada

lluny, a la gropa d’un enamorat.

La mare caigué en terra. En aixecar-se,

s’havien envilit sos ulls serens;

els ulls fiblant, la cabellera esparsa,

cridava els homes amb udols obscens.

Aquesta nit de Sant Joan l’abranda

més que cap altra nit.

Ja tot en el silenci va de banda,

caliu esgarriat i goig marcit.

I ella, exaltada en sa presó deserta

per la gran solitud i el cel rogent,

es bada tota al vent.

Estranyament oferta,

és un aspi d’horror:

diu, de l’infern a les mateixes ribes,

amb profètiques ires venjatives,

el mal nom de l’amor.

CAU A LA MAR L’ESTEL MÉS BELL

Ta llum, oh estel, desesperada clama

en mig del cel a penes esblaimat,

floc neguitós de flama,

vessant-te i recollint-te d’un plegat.

Quan, vívida sageta,

ton suïcida vol serà finit?

Jo em sento mig poruc en ma cambreta

de veure amb quina fúria et peixes d’infinit.

II

Tu que en ma pau vingueres a sobtar-me,

oh neguiteig ardent!

Ets averany d’alarma?

Sents que trontolla el món o el firmament?

Ets precursor dels dies d’esperança

que cerques pels fondals un cel inconegut,

o el primer fugitiu, desalenant-se,

d’un exèrcit vençut?

Únic rebel en tot el cel, medites

l’alta amarguesa d’un destí preclar

o bé és que horripilat et precipites

al capdavall del mar?

Ah, malcontent de nostres hores mortes!

Què et proposes de fer dins nou país?

Quin equívoc present és el que portes,

pau a l’infern o angoixa al paradís?

III

Mes ta joia i ta pau no pots haver-les

enlloc, oh el més gosat dels vianants!

Ni als avencs de la mar on són les perles

ni al cim de l’aire, ple de diamants.

Nit blava on ja s’aixeca un nuvolet tot bru,

solixent violeta,

mar que ressona al vent que se la’n du,

cel gran o terra estreta,

no et capirà ningú.

Fereix-te, doncs, sageta

de tu, només de tu.

PERDUT EN MON JARDÍ

Atardat en ma cambra, consirós,

primer vaig apagar la llum somorta:

furtiu, en acabat, obro la porta

cridat per més insinuants foscors.

Sota la nit que estranyament somia

el meu jardí tot es deforma i creix:

son nou posat mes passes esgarria

i sembla que em desfà de mi mateix.

Guiat només d’una blancor de roses

del caminal secret m’aturo al mig;

sento el glatit fantàstic de les coses

tot d’una que s’apaga el meu trepig.

Besa mon front una fullola incauta;

lluny, hi ha un so d’aigua que no sé d’on ve;

com melodia tènue en la flauta

la saba frisa en el brancam lleuger.

La serena, amollint la podridura,

agita, dins la fosca sense estels,

els insectes cercant a la ventura

llurs noces amagades i cruels.

És potser la follia qui em voreja?

Quin instint matusser s’abranda en mi?

Ma idea barboteja, barboteja

i no pot arribar-se a confegir.

Rodà a l’herbei la meva consciència?

Neix un fibló en ma boca, verinut?

És que en mos ulls hi ha una fosforescència

o tinc damunt l’esquena un doll hirsut?

El que vaig ésser, en mon cor abriva’s.

En els segles reculo. Davant meu

s’agiten les carotes primitives

de tant d’ésser pugnant per ésser déu.

Al coll la ronca veu se m’empresona

i caic, parapetat sobre el genoll.

És que tota la nit se m’abraona?

I vol dar un salt enrera mon grumoll.

Sobtadament una aura fina glaça

ma febre: tornat home, altre camí,

sento en el flanc un esperó diví;

l’ombra invisible de Jesús que passa

em veu, baixant del puig on ha vetllat,

i se’m desvetlla l’ànima abaltida

com l’aigua que de cop, tota embranzida,

borbolla dins un pou abandonat.

CORRANDES D’UNA PLUJA A LA NIT

L’aigua magníficament

dringa, degota i regala,

la pluja dóna entenent

que cau amb el cor content;

dementre el meu cor la sent

no té por de cosa mala.

II

Si jo sentir-la no vull

un llibre me’n distrauria;

llegint, no es sent l’aldarull;

mes, si cansat o curull

em paro al tombant d’un full,

la pluja em fa companyia.

III

Tothom reposa en son llit

sinó jo, que vetllo encara

mentre la pluja amb delit

puny a tot arreu la nit;

quin goig! el mal esperit

s’ennuega d’aigua clara.

IV

Plou dolç, passant el rosari,

o fort, amb vent i sotracs;

plora un fanal en desvari,

i al gran carrer solitari

la pluja va a pessigar-hi,

en terra, miralls opacs.

Ma vida se n’era anada

de les joies i els perills:

ara el cor de nou es bada;

cada fil d’aigua argentada

planta en la fosca sagrada

primaveres per mos fills.

EL SOMNI DEL DESTRIAMENT

—Amaga’t!— féu, no sé pas qui, dessota

l’ombratge dens, a vora meu. Però

em semblava talment veu coneguda

i a mig camí del plor.

—Qui és?— jo vaig pensar. —Per què em demana

d’amagar-me? Què hem fet?— I dins el pit,

tot i la tenebror de la memòria,

m’ofegava el neguit.

De lluny, vingué una dama tota nua,

noble, i enmig d’un gran aclariment,

i dos rossos donzells, cada un amb sa torxa,

al seu comandament.

Llavors vaig adonar-me que jo era,

potser del tot, al matollar amagat:

com un senglar ferit, boca terrosa…

Hi havia al meu costat

(tot just eixien de les negres mates)

dos lassos peus de dona tremolant.

Ja no sentia més la veu: sentia

com un sanglot d’espant.

Vaig pensar: —Aquesta dona, ma veïna,

ara què vol amb aquest plor desfet?

S’amagà per trair com una folla

nostre recer secret?—

Talment, de cop, un dels donzells venia

de les espesses mates al redol,

acostant venjador la bella torxa

que es feia com un sol.

La nua reina va manar: —Destria’ls!—

i s’aflamaven els seus ulls de cel.

—Atueix el delicte a llum de torxa,

i deixa al plor son vel.

A JESÚS

D’altres vegades deus haver vingut

per via mai sotjada;

deus haver sospirat i somrigut

vora del llum insomne, en quietud,

o la taula parada.
I no t’hem vist quan eres tan sedent

d’una paraula amiga,

lleu com una penombra a sol ponent,

que va pujant dels marges dolçament

i de l’afany deslliga.

En cim de goig o en davallant d’afront,

a punt de vèncer o caure,

no l’hem sentit, remenses d’aquest món,

la teva mà damunt el nostre front,

amb menys de pes que una aura.

Oscà nostres sentits ací i arreu

el tràfec amb les coses.

No ens anuncien l’Hoste de més preu

ta olor d’espígol i ta llum que es veu

amb les parpelles closes.

Però avui, oh Senyor, Tu t’has traït:

eixint de la tenebra

t’has decantat al cossiró oprimit,

que emmetzinaren en son bres petit

les roses de la febre.

I ja la Mort cessà d’entemorir.

Sotmès el cor glatia.

Oh, què en sabem del viure i del morir!

I la poncella que tu vols collir

no es marcirà cap dia.

I encara, oh Déu, amb llàgrimes de fe

capírem que tens lleure

de trasmudar tot afanyós deler.

Més dolç és el seguir-te i no saber,

tenir-te a Tu i no veure.

I molt més dolç que no sentir ta veu

quan: —Ix!— a Llàtzer mani,

—Ix de les ombres!—, el baixar pel freu,

si Tu aixeques la torxa, Nazareu,

davant el soterrani.

A MIG SON

Quin gemec em desvetlla

d’algú que és lluny? No ho sé.

Em moc sobre el coixí, vida insegura,

massa amussada per a entendre bé.

Ombres al meu devora,

estranya solitud

d’orfe, de mort o d’animal perdut…

Talment, ningú no plora?

Ho hauria dit. Darrera la finestra

i la porta, cap cosa de debò.

Cap onda estranya de dolor m’arriba.

Si hi era estat, s’ha avergonyit el so.

Com una agulla fina

una agonia m’entra cor endins.

Després una veu dolça diu, a penes,

a l’afluixat gavell de mos instints:

—Perd la teva esma dins el pèlag negre

que no coneix ribera ni farell:

ara és hora de treva;

dorm bocatort dessota el blanc mantell.

Per què escoltar, darrera tot un dia

anguniós i cot?

Vés cloent les parpelles; tot desfent-te,

bada’t al dolç ignorament de tot.

EL BEAT SUPERVIVENT

La meva pipa jau, i no perilla,

en un racó de la boca. És mitja nit.

Enllà dorm el meu fill, ençà ma filla

i dolça alena missenyora al llit.

—Què fa, tot sol? Dotze hores són tocades—

diuen, veient la ratlla de claror

sota la porta, negres, ensonyades

les cambres del voltant del menjador.

Què faig? Em plau eixa sobirania

d’una clapa de llum entre foscors;

encara visc mentre ma gent somia,

com un supervivent misteriós.

Em distreu aquell pom de violetes,

aquell rellotge o el meu foc encès;

ja del llibre les tímides lletretes,

desentrenat com só, no em diuen res.

Fuig tot afany d’avui, tota cabòria

cavalcant de ma pipa el torterol;

i de mon fadrinatge la memòria

de puntetes, suau, torna a mon volt.

Oh fadrinatge! Espera d’un viatge,

prop la fressa dels altres que rellú;

o abocament dels ulls a cada imatge,

o tremolor davant un colze nu;

anar tot sol a respirar les roses

d’abril, quan plou, per un carrer oblidat;

debatre amb els amics d’estranyes coses

en un lloc tot encès, tot entelat,

i, no volent cap llei, tenir les flaques

que són com borda, subreptícia llei:

aquell ficar les mans a les butxaques

i arronsar-se d’espatlles com un rei,

tancar-se amb una porta que no tanca,

mesclar música i pols, taques i flors,

i no poder trobar la roba blanca

sinó quan d’un calaix ne penja un tros.

Sentir pel maig que el cel se’ns encomana,

parar-nos tot sovint a mig camí,

i anar a jeure tan sols, de mala gana,

quan el fanal és roig de tant servir;

llevar-se tard, llegir i abandonar-se,

dinar quiet al menjador tot buit

i fer el descobriment, en aixecar-se,

que el sol, cansat, encara besa un fruit.

Joventut, fadrinatge! Us allunyeu,

no pas massa remots de ma diada,

com gent que ja ha tombat per la collada

però que encar se’n sent alguna veu.

No em deixàreu, talment, sense riquesa,

sense desigs i companyons gentils,

ara que creix ma cella desatesa

i els primers cabells blancs lluen subtils.

Oh cambres de mos fills, plenes de fades!

Oh seny de ma muller, ple de destí!

Oh, a mon voltant, mirades confiades

que en mi reposen com si fos diví!

Qui un temps va ésser l’indolent donzell

de sa naixent solemnitat s’espalma

i estic empallegat amb un reialme

i somric jo mateix de mon mantell.

Dotze hores són tocades, tot ho esmenta,

la llum amiga es torna indiferenta;

obro la porta; a la foscor d’enllà

camino lent, amb por de profanar,

perquè la nit és, com la mort, viventa.

Els arbres
ELS NOSTRES PINS

Salut, oh pi de terra eixuta,

lligam, damunt la nostra ruta,

d’un aspre món i un cel serè!

Oh cos vermell, oh barba hirsuta!

Dura és ta rel, com nostra fe.

Salut, oh pi de la carena,

dolç monument de l’horitzó;

salut, marina visió,

oh pi menut de nostra arena;

pi venerable a les ermites

entre una font i un vell pedrís;

pi de malastre, que t’excites

tort, esglaiat sobre un abís;

pi que ets conhort de nostres passes

en un pendís, nat travesser;

pi que en el sot t’estiragasses,

per heure el sol, com un xiprer;

pi casolà vora una eixida

que sents el cant dels reguerols;

pi dins la selva atapeïda,

alta cucanya d’esquirols;

pi esborifat, que no tens lleure

de pentinar ton front altiu;

pi sospirant, cenyit de l’heura;

i tu, el sortós, que puguis heure

al peu la font, a dalt un niu!

II

Amic suau, d’aspres cabells!

Com savi antic dónes consells,

i, sumptuós com un califa,

et fas tot l’any una catifa

de tos mateixos pèls vermells.

Salut, oh pi de terra eixuta,

lligam, damunt la nostra ruta,

d’un aspre món i un cel serè!

Oh cos vermell, oh barba hirsuta!

Dura és ta rel, com nostra fe.

ELS AMETLLERS DE SARRIÀ

Ja que el gener és tan clar,

deixeu-me ara cantar,

amb veu molt pia,

dels ametllers que hi ha

perduts per Sarrià

la lletania.

Un ametller, l’hereu,

flors davant mar ja treu

a la carena:

primera flor que hom veu!

Voldria anar a ton peu

una sirena.

II

Oh presoner diví!

ametller d’un jardí

de faç malalta!

Llences flors a desdir,

només que de sentir

un nen que salta.

III

Tu ets l’ametller més franc:

on t’improvises, blanc,

ningú et cobeja;

ets al pendís de fang

penjat sobre un barranc

que el tren sacseja.

IV

Tu, el més dolç arbrissó,

t’enroses, bon minyó,

com de carícies,

sens esma, sens corcó,

ametller del racó

d’unes novícies.

V
Ametller temorenc!

Rerassagat d’un reng,

ton cor esvara

l’argila, que es fa un trenc,

i el garrofer negrenc

i l’atzavara.

VI

Tu ets el més humanal:

vora un porxo lleial

hom et destria;

davant el dolç brancal,

fas un vel nupcial

per la masia.

VII

Ametller d’un gran hort:

la col, d’un aire absort,

les bledes, manses,

el gos i sa consort,

el vell penell retort,

miren com danses.

ELS POLLANCS DE FRANÇA

Pollancs de la França, de vora els camins,

pollancs de les prades, pollancs dels jardins;

un rengle s’acosta i un altre ha marxat,

n’hi ha que travessen o fan un quadrat.

És Déu qui els atura i és Déu qui els empeny:

tots duen un ordre, tots tenen un seny.

Cloent la quintana hi serven tresors:

fent via amb qui passa li donen esforç.

Un d’alt, s’encimbella, del rengle desprès:

dos, febles, s’atansen i proven el bes.

D’obscura fontana dos miren el clot:

adoren la menta i el seu bromerot.

I tots, com la boira lleugers en el vent,

fan dolça la terra i el cel més atent

—la terra solcada d’ombreig benestant

i el cel, amb la mica de núvols jugant—.

Honor de l’altura, plaer d’un racó,

ells són sentinelles en tot horitzó.

I fins si la França fos tota pecat,

encar vetllarien l’honor del passat,

emblemes on frisen les velles virtuts,

més alts que les llances dels dies perduts.

I amics graciosos del Somni Diví

cada un serva un àngel que l’hom defugí;

i els arbres, per compte dels homes damnats,

se’n van a la missa i fan de soldats.

FRUITERAR FLORIT

Cada cosa en son lloc

Les plantes que jo he plantat
comencen llur floridera;

cadascuna florirà,

cadascuna a sa manera:

l’ametller vora la mar,

al mig d’un prat la pomera,

la perera al fons d’un hort,

el magraner prop d’una era.

Les flors de l’aubercoquer

L’aubercoquer totes ses flors badà:

és d’una pal·lidesa mig rosada,

del color de la noia abandonada

que somia un besar.

Cadascú té el seu estil

Aquest presseguer florit

aclofat, massa guarnit,

hores mata contemplant-se.

Menys badoc el cirerer,

alt, empolvat i lleuger,

no pensa sinó en la dansa.

El presseguer amagadís
Cofat d’un ròssec de bromes,

captiu d’un penyal forcat,

de les velles oliveres

darrera el vel agrisat,

un presseguer solitari

mig amaga el doll rosat,

com el fi, furtiu incendi

de la breu felicitat.

Senyals de març
Hom veu la lluna darrera

de nostra perera en flor;

cada flor de la perera

sembla una gota de plor.

Enllà una donzella espera

d’algun xiuxiueig el so:

molla de la llum lleugera

s’inclina de l’ombra al do.

Un núvol, ans prepotent,

minva, esperonat pel vent,

i cap a la lluna trota.

Hom sent en l’aire embaumat

l’últim plany d’amor del gat

i el primer de la granota.

L’EUCALIPTUS DE QUARTO DEI MILLE

És un dia d’hivern sense malícies,

i al meu davant, amb son or fi de mel,

omple un vell eucaliptus de carícies

tot un gran pany del cel.

I que coses mig vela o mig indica!

El rengle de xiprers de més a baix;

una mica de mar, sols una mica,

lluent, dormida com un llangardaix,

les oliveres tan enriolades

amb llur petit argent bon companyó,

les tres cases rosades

parlotejant-se al caire del turó,

la carretera on llisquen el clergue, l’hortolana

i els tramviets curulls,

i el pontarró del tren, que tot s’ufana

d’una dotzena d’ulls.

Quan passa el vent gosat

vibra la pols amb un xiulet allargassat

i cada porta sembla que a donar cops s’esbravi,

però el vell eucaliptus és un savi

i no un eixelebrat.

Per més que empenyi la ventada

no fa anar mai en doina tot el seu bell tresor;

a cada revolada aferrissada

mou un floquet només de penjarelles d’or.

Així davant el tendre paisatge

que ara agita un sobtat exaltament,

l’arbre que indica amb gest benèvol mon estatge

és com una coqueta que, en l’acompassament

d’un ritu sacre,

fins en jorn de revolta i de tropell,

mou ara el coll on hi ha un fulgor de nacre,

ara el peuet ensetinat i bell

o el dit amb un anell.

PRESSEGUER FLORIT

Damunt aquest greny petit

—on nostre esguard juraria

que entre l’oratjol destria

un bell presseguer florit—,

Venus fou visible als ulls

del merlot de la ribera:

aquí s’ajustà, lleugera,

son cinyell o bé sos rulls.

Tocatardans la conversa

ens féu; i en ésser al turó

sobtem l’aparició

en el moment que es dispersa.

ELS COCOTERS DE MACUTO

Vaig veure un dia a Macuto,

i els estic veient encar,

quatre cocoters en rengle

aturats davant la mar.

Eren sols davant les ones,

fills gentils de la claror,

com columnes oblidades

o fermalls de l’horitzó.

S’expandien en llur èxtasi

com si no els veiés ningú:

espaiats, al cel somreien,

tots germans, sol cadascú.

Ran de terra, ja es torçaven,

dolçament al sol girats.

Els ventalls de trenta reines

sostenien delicats.

Però, patges fora via,

ells van créixer amb tant deler,

que sols dees sobre un núvol

els ventalls podran haver.

Quatre cocoters en rengle

sobre el blau, prodigi d’or…

Quan jo sigui entre la boira

m’assolellaran el cor.

Les estampes
VENUS

És el cel com una seda,

és la mar com un mirall.

Venus va per la pineda

a la cala, rost avall.

Vol lliurar-se l’encisera

d’encalçaments i aldarulls

d’home, déu o bèstia fera,

tots encesos de sos ulls.

I damunt l’arena fina

—ni l’ocell l’ha mai petjat—

Venus corre la cortina

de sa invisibilitat.

El primer llagost ja bota,

l’ametller floreix al vent

i la mar es ratlla tota

de petits camins d’argent.

I l’arena esmicolada

per cent anys de temporal

es va fent blanca i rosada

sota el cos de la immortal.

I un ull d’or encara brilla

tafaner, de l’ona al mig,

i brunzeix dins la conquilla,

sempre inútil, el desig.

CASA QUE FOU DE PESCADORS

Casa amb cortina blanca que s’infla i s’encongeix

enmig dels porticons

verd poma.

El meu carrer té la mar gaia al fons

i si el drap blanc me l’escondeix

encar m’esquitxa el seu aroma.

Casa de blava socolada

amb sostre de teulada

(bigues pendents tenyides de taronja),

i humil llitet de monja!

La mar és ben a prop; si no hi só decandit

de frescor, ben perdut en el seu jaç humit,

mai no s’apaga

en el cor ni el sentit

el descabdellament indefinit

de la ressaga.

Casa amb un pou de grinyols repatanis

i de captiu i dolorit esguard;

amb tes dàlies del temps de Felip IV

i tres geranis:

per molt de temps va haver-hi en tu

déus i deesses de peu nu.

De gent ex-botiguera la Fortuna

ara t’ha fet estatge: jo els sento des d’aquí

distrets amb una caixa de música i amb una

màquina de cosir.

A gratcient, però, mon esma esgarriant,

jo de l’eixida veig en el mur esclatant

xarxes i rems, i un tros d’antena

escàpol d’un naufragi, plantat com una ofrena,

i pesca d’ara que regala

(exquisides colors de peixos ignorats,

mirallejant per tots costats),

i dins un vell tupí set lliris d’una cala.

EL SOL A MUNTANYA

El sol que a la ciutat ara ens consumiria,

dels plecs de la muntanya se n’és amorosit.

No es deixondeix encara que el gall ja l’anuncia;

per saludar-lo troba clavells al negre ampit.

Tothom al tros l’espera quan ell desfà la nit,

i tot de brins i fulles li donen el bon dia;

abelles, mosques d’ase per ell s’han revestit

de tota llur diversa i folla pedreria.

És el bon sol que aplana qui puja per drecera,

és el bon sol que mira pel mig de la gatera;

és el bon sol que escampa, fressoses, les gallines,

i mou sota les branques randes de llum divines

i fa l’ullet, quan ve migdia, a aquell racó

dels ametllons i el ventre topazi del porró.

PLENILUNI DE JULIOL

Vetlla l’angúnia, darrera

el balcó de bat a bat,

i la lluna és presonera

d’un poc de vel encantat.

La nit sense esma camina;

per un cinyell blanc, molt fi,

a l’horitzó s’endevina

l’inexorable matí.
Com el falziot de dia,

ara només fa sa via

la ratapinyada. Car

no es mou la pineda clara;

i cap folleig no despara

el vast llençol de la mar.

OH SERENA DE LA MAR…

Oh serena de la mar,ara que la gent reposa!

L’estimada que jo tinc

és a l’altra part de l’ona.

Una nau que se n’hi va

lletra meva ja li porta.

Passarà tota la mar

amb la meva lletra closa.

Trobarà la meva amor

que es passeja per la costa:

—Del bell cor enamorat

us portem una penyora.—

Si la carta llegirà,

en seria tremolosa.

—Blanca sou com el paper

i teniu un mot al rostre;

vós vinguéssiu a la nau,

que seríeu la resposta.

ELS TRES ALTARS

 El Pou
El pou és un altar de l’aigua, no ferotge

presó. I és un cloquer trabucat, que en el fons

una rotllana serva d’atzur, tímid rellotge,

on passen els estels i les estacions.

Aigua, tu fores núvol i neu: de tes batalles

vols reposar; llavores una galleda et ve,

et bufeteja, s’omple d’un glop, i les sobralles

en cauen més sonores que no el metall guerrer.

I tot és que volem ta companyia clara

i que desempalleguis de son la nostra cara

i del sedent espurnin els ulls a ta frescor;

i tos esquitxos amen els nois i les fadrines,

com el cargol que ronda les teves perles fines

i les falzies, nades d’un poc de ploricó.

La Finestra
Jo t’he cenyit de roses i et besa el sol que es lleva.

Com és sagrat ton culte, finestra, altar del vent!

Alhora que embranzida hi pren mon pensament

mos braços es refermen al mur de casa meva.

De dies, tota oberta, ets com una rialla;

de nit, si al teu darrera hi ha un llumenet que llu,

hom sent entre la fosca que els éssers embolcalla

tot el desig de l’ombra que puja cap a tu.

Oh vent, agita encara el pols de mes diades!

Ma casa és casa teva, no hi tustaràs debades;

com a bandera blanca veus la cortina ací.

I porta dins l’heroica salut de tes bursades

la salabror marina i la fortor del pi

i pol·len de mil somnis a mon cansat coixí.

La Llar
Dels avis i besavis du dol, car no és ingrata

la llar, altar per segles del foc sempre novell.

Alegra-la, minyó del vestit escarlata

que danses amb la fosca prenent-la pel cinyell!

Oh foc, per més que servis el teu secret diví,

tens el familiar posat de nostres coses;

igual que el ca fidel t’aclofes a les lloses,

o, esprimatxat, t’estires amunt, igual que un pi.

De cop espeternegues, tot comunicatiu;

en un garbuix magnífic sobtadament et gires

als allunyats racons, a l’hoste més esquiu.

I fins esternellat, finat, a tots inspires:

als joves que es dispersen menats per tes guspires

i als vells que, immòbils, copsen la vida en ton caliu.

EL RETORN AL POBLE

M’hagués llevat l’esguard una espasa roenta

jo reconeixeria encara, poble meu,

tes cases, per l’olor de l’encens la de Déu

i la del moliner per una olor de menta,

i per l’olor del pa sabria quina és

la casa de cada un dels tres flequers,

i tot flairant l’espígol que es torç damunt la brasa

diria: —Só a can Po, de vint anys ha malalt—;

l’olor del socarrim trairia la casa

del manescal.

Si un filtre m’hagués pres la meva recordança,

vingut ací que fos esgarriat, de nit,

a ma orella els carrers farien un gran crit:

—jo só la plaça vella on tot el poble dansa,

—jo aquella de les botxes, tan plena de brogit,

—jo só la cantonada

on, roja del ponent, vingué l’enamorada,

—jo el carrer del safareig, —jo el carrer del mercat,

—jo aquell de la taverna, tan negre i mal girbat,

—jo só el camí reial de tanta de requesta:

eres petit, petit; ton pare, cada festa

dins la sàrria de l’ase, que bramava sos dols,

et portava a la vinya, per mos blancs giravolts.

Si una malaventura m’hagués llevat el seny

a les ciutats lluentes on tot és traidoria,

em voltaries l’ànima, oh l’incapaç de reny!

I ta dolcesa m’acompassaria:

jo escoltaria el bon

ocell que canta i el molí de vent que gira;

i perdria mon esguard l’astorada guspira

i el remoreig de fulles em tornaria el son;

enfront de cada terme, enfront de cada espona

jo sentiria un tros de nit que m’abandona;

a cada mata, a cada roc de mon camí

prou ressuscitaria una esma antiga en mi.

I, aprés d’haver segut en un redós daurat

a prop del rierol que llisca entre quintanes,

m’alçaria tot sol, nu de fantasmes vanes,

i somriuria de mon dany passat.

ARTS DE BRUIXERIA

S’obscureix el brancam; l’aigua divina

s’ha trasbalsat misteriosament.

El cel es va esmortint, l’aire és planyent.

L’aigua em fa por, botzina que botzina.

Oh qui sap quines coses endevina,

dardant l’esguard, en aquest trist moment

que una mica de sang del cel rogent

fongué en sa fosca que com serp camina!

Ja de llavors ençà m’apar que crida

al dia, fill dilecte de la vida,

que s’entela d’un hàlit taciturn.

Veig l’ull negre de l’aigua entre les branques.

El dia, que té encar espatlles blanques,

mig cos enfonsa en el xipoll nocturn.

CAPVESPRE DE JUNY
Sota un cel blau, de seda ben tibanta,

camino enmig dels prats i els castanyers.

Canta una font a vora meu i canta

lluny, la campana, en un benigne bres.

Maria al món el seu esguard decanta:

aqueixa és l’hora que Jesús hi és,

i el cel davalla a nostra humil complanta,

i dolçament, intima amb els carrers.

Canta la merla en el pollanc més alt.

Oh com és dolç el si de l’Eternal!

Per què n’han perdut l’esma nostres vides?

En piadosos, ignorats eixams

els àngels del Senyor broden els camps

de gladioles i de margarides.

DANSA

Quan de les ombres i les estrelles

comença, tímida, l’esgarrifança,

les joves camperoles

teixeixen una dansa.

Al volt de vies esborradisses

i entre les feixes tan violetes

ja un oratjol aviva

secretes animetes.

Llavors les brunes —que coltellaren

braçats de messes, del Sol imperi—,

del gran descans amplíssim

rebutgen el misteri.

Par que esdevinguin d’or i de púrpura

sota la pòstuma solar carícia,

i es corben i es despleguen

amb rústega malícia.

I bé remembren avalotades

d’amor follívola les curtes sestes,

sentint al cos que dansa

pessigolleig d’arestes.

EL RAIG DE SOL

Hi havia cada dia

un raig de sol que t’esperava aquí,

i em feia companyia

amb un dolç aire de venir per mi;

dava un reflex al sostre

com un aiguatge de mil ulls movents;

en un joc de cristall s’emmirallava;

tots els seus grans de pols eren contents.

Durava encar, encar… De ta cadira

al peu, ja començava de dubtar;

a pleret cada porta resseguia,

dissimulant que s’estirés enllà.

Era tan viu, que em creia de sentir-hi

el borinot que brum:

mos ulls deixaven aviat el llibre:

em coïen de llum.

Lent, decebut, el raig de sol partia,

i jo, tombat, li endevinava, ullcluc,

aquella cara tota seriosa

que fa als enterraments, greu i feixuc.

De cua d’ull —era amb despit o amb pena?—,

diagonal, em contemplava el raig;

i feia un salt enfora

abans de dir: —Me’n vaig.

MAR DE DIUMENGE

Déu meu, aquest encantament suau

del pèlag blau

en un diumenge, amb l’aigua aquietada,

com ungida per l’oli de la pau

mostrejada tot just i acanalada!

Per què no coneix l’ira? I a on mira,

modesta i radiant?

Ella l’espatlla gira

als ports on tants d’enginys van grinyolant,

plens de tresors i de bellugadissa,

guarnits de banderetes de colors:

tota ella, vasta, immensa, oeix la missa

d’algun poblet perdut de pescadors.

Dintre l’esglesiola de rajola

l’olor d’alga a Sant Pere va a refer.

Jesús predica dins la barca. Vola

una gavina sobre el vell cloquer.

Tot compungint sa gran mirada clara

la mar espera encar;

i eixint, del nàufrag l’endolada mare,

plena de cel perdona avui la mar.

A UN GRIPAU

Gripau, cosa esguerrada que fuig d’un cop de peu,

l’horror de tu mateix belluga la parpella;

els raigs del sol, pels altres són goig i meravella,

per a tu són sagetes de menyspreu.

Al safareig, encara, la vella tafanera

diu astorada tos malvats intents;

que tes mirades àvols, gripau, tenen mengera

potser de bruixeries, potser de gastaments.

Mes ve la nit, que és dolça amb la lletjor. I fins

—entre la son i els somnis que encisen els camins—

ja neix, oh escopinada del diable,

d’una riuada immensa de pobres cors mesquins

una bellesa única, innombrable.

La gent, abans t’hauria matat, perquè els espantes,

mes ara tu conhortes els caminants porucs;

qui sap si arribaries a fer-te bell, quan cantes

tot refiat, ulls clucs.

Sona la teva flauta serena, sense dol;

cau ton despit com una passada desapresa,

i et sents en ton espaume tot ple de gentilesa

com l’herba dins la pluja o el gira-sol al sol.

PORTA D’HOSTAL

El gran ressol de la deserta via

mos ulls acluca. Mentrestant un home

pica la grava; i és la vida seva

que està picant. Festeja la donzella

sota una parra tota empolseïda:

acuita son engany el tomb de l’hora.

En veig un de dormint, amb una sàrria

davall el cap: una catxutxa amaga

el son pregon que sa diada escurça.

Gent temporal! Jo, l’home de la vila,

de diferent accionat i parla,

gusto, parat, el tedi, l’únic filtre

per allargar la nostra vida inútil.

CANÇONETA INCERTA

Aquest camí tan fi, tan fi,

qui sap on mena!

És a la vila o és al pi

de la carena?

Un lliri blau, color de cel,

diu: —Vine, vine!—

Però: —No passis!— diu un vel

de teranyina.

Serà drecera del gosat,

rossola ingrata,

o bé un camí d’enamorat,

colgat de mata?

És un recer per adormir

qui passi pena?

Aquest camí tan fi, tan fi,

qui sap on mena?

Qui sap si trist o somrient

acull a l’hoste?

Qui sap si mor sobtadament

sota la brosta?

Qui sabrà mai aquest camí

a què em convida!

I és camí incert cada matí,

n’és cada vida!

HUMIL

Oh dona, que camines només per corriol

i carrerany que semblen secrets de pagesia!

Mai a ningú encisares sota l’ull d’or del dia:

és d’escarràs ta feina i el teu vestit de dol.

Solcada, vas devora el solc. No hi ha oratjol.

L’aire és feixuc. Cap fressa saluda l’auba pia.

Si no muntés l’alosa, ton cor s’ofegaria.

Els ulls, però, no aixeques per a mirar-ne el vol.

Passes a peu un dia que el tros no et necessita:

vas, única grifolda, al cim on és l’ermita?;

sis hores lluny, a veure algun nebot malalt?

No has pas estat amada, ni adolescent ni lliure,

mes quan ajups la testa pel plor o pel somriure,

tens una llum al rostre que et ve del davantal.

UN CAPVESPRE

A Ll. Bertran i Pijoan

Un fumerol tot lent

s’alça de l’embruixada torrentera;

i en el turó que fou tot ple d’argent

les branques d’olivera

criden la nit amb gestos de serpent.

Dels alts fullatges els murmuris tendres

s’han tornat veu d’algun recel esquiu,

i del capvespre es colguen en les cendres

els pàmpols, sangonents com un caliu.

—Ai de qui se m’encari!—

fan, com tement paranys a llur davant,

les passes d’algun home solitari,

en l’empedrat camí tot ressonant.

I el pensament, abans que el dia mori,

vaga, d’ombres violes entre el doll,

vers on, daurat encar, un promontori

enfonsa en l’aigua fina son genoll.

A MUNTANYA

Allí dalt de la muntanya

tot el bé de Déu hi tinc:

les roses de quatre en quatre

i els clavells de cinc en cinc,

l’estimada a la finestra,

l’ovella amb l’esquellerinc;

per rellotge, el sol que toca

a cada hora un greny d’afrau;

el pollancre per la fressa,

i l’alzina per la pau;

i per gaudi, cada núvol

ala-estès com una nau;

per jaç d’or una pallissa,

per llumenera un estel;

per finestra que no es tanca

un retall tot blau de cel;

i per criats que em despertin

un quiquiriquic i un bel.

Allí dalt de la muntanya,

tant en l’aire, tot hi és:

la riquesa ben colgada

perquè l’home la fangués;

l’alegria entre fretures

com rosada entre esbarzers;

la salut, entre l’orenga

i les flors de penical;

aterrat amb creus de palma

el dimoni en un fondal;

i Nostre Senyor devora,

estadant del pis de dalt.

CANÇONS DE LLOGARRET

Ramats
Hi ha un bell ramadet de cases

vall amunt, en un cantó;

hi ha un bell ramadet d’ovelles

més amunt, pel senderó;

hi ha un bell ramadet de núvols

al cim mateix del turó.

Idil·li
D’ençà que va enamorar-se

de la font l’arbre del pont,

d’ençà que va enamorar-se

i la font li correspon,

que ell el cel només el mira

en l’ull suau de la font.

L’orgullós
Dalt de tot de la muntanya,

sol, hi ha un pi de vell brancam;

dalt de tot de la muntanya,

i és més fort que el roquissam,

i menysprea el vent i l’àguila:

sap que ha de morir d’un llamp.

Anant a missa
Pel caminet que es va a missa

quan comença a fer-se clar,

pel caminet que es va a missa

sempre hi ha un roser boscà;

damunt el roser hi ha un àngel

que alegra el cor del que hi va.

El pacient
Devora l’ermita en runes

plora un fontinyol tot breu;

devora l’ermita en runes

no hi ha cap ocell romeu;

però el xiprer s’hi espera

per si tornen a alçar Déu.

Embadaliment
Si ens embadaleix la rosa

o el cant de l’ocell joliu,

si ens embadaleix la rosa

sentim quelcom renadiu:

el pes del passat s’alleuja

i la mare morta, riu.

IDIL·LI
L’una de dret, com no tenint espera,

l’altra fent giragonses a l’atzar,

va la barqueta caminant pel mar

i la tartana per la carretera.

S’amara la barqueta volandera

de l’alè de les ones tant com pot,

i a la tartana, quan travessa el sot,

la frega un alt ramell de ginestera.

No encalça la tartana, a folles passes,

el Faune, amant d’aquelles dones grasses,

carregades de fruits i d’aviram?

Va amb la barqueta cap sirena blana?

Saluda un pi la barca i la tartana,

sol, entre cel i abís, pengim-penjam.

FESTEIG DOMINICAL

Per no finir massa tost,

veuen, lents, les lentes hores.

Tots dos van pujant pel rost

d’un camí de les afores.

Al fons hi ha un cel amb divins

estels i clarors malaltes;

als dos costats uns jardins

tancats amb parets ben altes.

Sens consumar-ho (qui sap

qui pot venir a la ventura)

a una espatlla cerca un cap

i un braç cerca una cintura.

Però no esfullen per joc

del bes la rosa vermella.

Van poc a poc, poc a poc:

llur voluptat és aquella.

Mes és per un tal desmai

d’amor anònima i pobra

que ixen estels a l’espai,

criada humil, trist manobre;

i munta un oratge fred,

més que de menyspreu, d’enveja;

i màgica miralleja

tota casa del Putxet;

i el riu de fina regor

s’argenta en la posta rosa;

i Sant Pere Màrtir posa

cent domassos al balcó.

NOVEMBRE

La posta fou vermella,

ve el fred desavinent;

un núvol s’escabella,

entre els estels hi ha el vent.

I la fontana brolla

retorta, fent extrems,

cridant com una folla

que sent que es muda el temps.

Hivern que ens estalones,

tanquem amb clau i pany.

De cap passant t’adones

i sents només el plany

interromput a estones

de l’últim grill de l’any.

EL MEU BALCÓ

No hi ha al món cosa tan pura

com és ara el meu balcó.

D’un bell núvol que es trasmuda

hi he rebut la il·lusió,

d’un ocell una esperança,

i d’un lliri, mon perdó;

i si al cel hi ha nuvolades

o hi ha gent al carreró,

d’un record de dona bella

jo me’n faig la serenor.

FRED

On és? Fa molt fred.

Diríeu que glaça.

Una dona passa

per un caminet.

Una recolzada
l’engoleix, enllà.

Qui sap si és finada?

Mai més tornarà.

La neu ja no es fon,

la penya es fa musca

i l’última busca

ja no és en el món.

En el rec contort

és tota aturada

l’aigua envidriada

com un ull de mort.

Els camps són transits.

Diu l’arbre en la via:

—Mireu ma agonia!—

I eixampla sos dits.

NEVA

A saltirons cau la menuda borra

per la caseta, el marge i el pendís;

damunt la mar soliua, a penes corre

un moviment tot encongit i gris.

Darrera un turonet d’arena fina

tocant a l’aigua, quin sobtat encís!

Un floc de neu rep ànima divina

i, lent, s’enfila sobre el món tot llis.

Munta, gavina! Tota esquiva i lleu,

de borrallons ton cos gentil es féu

si en ton noble esperit la mar traspues!

Nada mig de la mar, mig de la neu,

vols cloure’t en ton somni, i un adéu

les teves ales fan a totes dues.

APARADOR DE JOGUINES

Nines, tabals, cornetes, i gonfarons i nines.

Aquestes són joguines per a jugar-hi els nins.

Davant, els ulls encesos dels nins, les galtes fines.

Aquestes són joguines per a jugar els destins.

VOLTS DE NADAL

A J. M. Junoy
El fum de cada casa és com una encantada

columna; el sol somriu i no gosa esclatar;

al cel s’hi empereseix dolcíssima ramada

i vent i fred s’ajeuen del món en el llindar.

Ni es mou, mentre s’encenen els fruits de l’arbossar,

el pi, tothora jove, de gràcia ben cossada;

als morros de la mula i el bou lluu la rosada,

i el bell encens que en brolla mig no se’n vol anar.

Un àngel posa avui, invisible en son vel,

una mica de gust d’infantesa i de cel

al mató de la plata i la mel de la gerra.

Els núvols passen baixos, amb endemigs de blau:

de sota els arbres puja, brandant, boira suau:

es mesclen els alens del cel i de la terra.

CANÇÓ DE NADAL

Branca rompuda pel vent espectral

—un dia plena de fulles i rama!—

dóna la flama, la flama, la flama:

no la de negra foguera del mal,

sinó la flama del foc de Nadal.

Tu, vent geliu, geni alat que somica,

no portes rúfol missatge del mal;

vora la llar fas un poc de musica

en tot forat assajant una mica

els flabiols de la nit de Nadal.

Balba enyorança, nafrada recança,

entre la nit els estels van mostrant-se;

ah, no us pertoca de caure al fondal!

Sinó d’aprendre la dansa, la dansa

d’àngels i sants en la nit de Nadal.

LES GATOSES

Salut, gatoses clares, or de l’hivern, ginesta

del fred! És per vosaltres que dura encar la festa

a la muntanya nostra en els cruels matins

que hi ha agulles de gebre enmig de les dels pins.

Vivor de les sotades i goig de les dreceres!

La flor de l’arç, encara us trobarà enciseres.

Punyiu el fred, vosaltres, quan s’arrauleix l’espai,

i al foc ningú faria espeternec més gai!

INVITACIÓ DE FEBRER

La sargantana es mou, devés

la fina esquerda;

mig s’han posat els ametllers

gonella verda.

A vila, avui, gent follejant

de cares blanques,

flocs de paper cabdellaran

damunt les branques;

faran, minyons d’aire estantís

i humils deesses,

veus d’aviram, sota l’encís

de les disfresses.

Oh vine, vine amb el teu seny

i amb la teva esma;

puja quieta pel pedreny,

dolça Quaresma!

Oh primavera de Jesús

que als cors espleta,

i apars als homes un refús

de tan secreta!

Tu que tens pau als horitzons,

tu que dus mel a les entranyes,

tu que ets morada com el fons

de les muntanyes!

DIMECRES CENDRA

Per l’oreig del fi comprendre

nostre flam és apagat;

nostre goig es torna cendra

i dolor nostre pecat.

Qui la cendra volgué prendre

i el seu cap n’hagi marcat,

trobarà com ella engendra

pensaments d’eternitat.

Amo ta polsina tendra,

cendra del Dimecres Cendra,

cendra de la pietat;

cendra pàl·lida i divina,

viva cendra que germina

en el seny humiliat.

QUARESMA

Aquesta vella de mirada clara

dels ulls tan dolços, el vestit polit,

em diu: —He conegut la teva mare

quan pregava per tu, que eres petit.

Jo que he fet sempre mig de sagristana,

la veia en la capella, cor fidel,

alçant-te en son esguard de cristiana

per avesar-te al caminet del cel.

I ara ton plany de pecador no gosa

lliurar-se al Déu de ta secreta fe!

No tinguis por: jo et vinc a fer saber

que Déu, suau, vol una poca cosa.

Jo en vinc: no sóc una serventa? digues.

I tota jupa, amb el vestit lluent,

desvetllo les fulletes, les formigues

i la guspira del coneixement.

I més encara: jo, la testa blanca

que no ha florit de goig i joventut,

jo que sempre camino ran de tanca

i menjo dreta i en un plat romput,

sóc pabordessa d’una gran diada,

il·luminada pel Ressuscitat,

i et passo la bacina abonyegada

perquè hi posis un sou d’humilitat.

PROCESSÓ A L’ALBADA

Entre dolces cantarelles,

quan encara no s’hi veu,

van duent Jesús en creu

pels carrers de cases velles.

Mig es fonen les estrelles.

Par que dormi el Nazareu.

Mes, de cop, la mar l’atreu.

I dessota les parpelles

sos esguards són renadius.

Es dilaten sos badius

a un perfum de violetes.

I sos braços d’encisat,

són talment de bat a bat

per cridar les orenetes.

DIVENDRES SANT

L’oratge s’adormissa

i el cel és apagat.

Ocells de la bardissa,

no desvetlleu l’Amat.

Els pobres ulls són lassos

quan l’horabaixa es fon,

i han fatigat sos braços

tots els pecats del món.

La llum se n’és anada

del rostre sangonent:

sa joventut passada

com una rosa al vent.

Cloïa les parpelles

al capdamunt d’un rost,

de cara a les estrelles,

clavat en una post.

L’oratge s’adormissa

i el cel és apagat.
Ocells de la bardissa,

no desvetlleu l’Amat.

CAP DE NÚVOL

Per què mon esguard s’afanya

dins aquest silenci estrany?

El clap d’ombra a la muntanya

sembla un terrible averany.

No hi ha, en l’oberta clarícia

del lluny ciutadà, gentil,

alguna cosa fictícia

que en fa la claror febril?

Anar corrents em pertoca

de la tempesta encalçat?

No es destria ja en la roca

un déu ferest i oblidat?

No; tot és que, al cel pregon,

blau, rentat, atansadíssim,

un blanc torterol es fon

desitjant que el compadíssim.

PLUJA D’ABRIL

Esquiva a l’aire gris, als verds magnífics,

cada oreneta baixa a l’aigua, lleu:

el riu n’és tot escrit de jeroglífics

que diuen: —Aigua per l’amor de Déu.—

Dels núvols folls, escabellats, darrera,

no sé com és que hi riu la llum, però:

i cada fresca fulla de figuera

suara eixida al branc, sembla una flor.

Vejam si al vespre a mon desig t’atanses,

damunt la topadissa de les llances

de pluja, sola o amb un sol estel,

de mon lilà convuls rebent la flaire,

lluna d’abril, finestrejant al caire

de la tempesta, en un racó del cel.

A UNA ORENETA

Ofeguen els teus xiscles d’alegria

el mot inútil i la vil cançó;

i tes ales, ja prop, ja en llunyania,

frenètiques esborren la lletjor.

Les adreces
LA NAIXENÇA D’UN NOI

Eulària, noble dama,

és reposant al llit;

hi ha vora seu la fosca,

la pau i un feble crit.

Les coses de la casa

amb un llenguatge mut

es parlen del misteri

i la dolçor que ha dut.

—Un altre —diu el sostre—

que no em serà constant.

—Un altre —diu la llinda—

que em deixarà cantant!

Ell, que m’ignora encara

—diu el roser flairós—

escamparà mes roses

sota un cabell tot ros.

Dins ses humides nines

medita el gos, content:

—No tindrà por de l’ombra,

farà fugir el dolent!

I en l’alta nit profunda

hom sent el gall cofoi

que diu a les estrelles:

—Cocorococ, és noi!

A UN NIN QUE MORÍ

Guspireig que munta,

borrissol que cau,

han vist l’animeta

pujant al cel blau,

si encara no feta

al món barroer,

mig desavesada

del cel on vingué.

Tebior de mare
sos ulls condormí;

llum a la finestra

els hi féu obrir.

Els seus llavis pàl·lids

m’han dit un secret:

va aprendre a somriure

plorant sens retret.

Guspira més dolça

que el no-res perdut,

més lleu que la vida

que no ha conegut,

ja en un llit de roses

es gronxa diví

on va la rosada

que es fon al matí.

EN UNA DIADA ONOMÀSTICA

Faune, dedica un sostingut de flauta

sota de l’arbre mig esclarissat,

no pas al fontinyol, pel vent torçat,

ni al volt patètic de la fulla incauta,

ni al senderó, que amb graciosa pauta,

és blanc al bosc i fonedís al prat,

ni al cel tot fresc, ara mateix rentat:

més gran honor, Faune senzill, escau-te.

Amb el teu sostingut, en aquest dia

digues el goig i la malenconia

que en mon cor s’ha vingut a confegir,

a qui encisa, pregant, la mallerenga

i escriu coses de Déu vora una orenga:

potser heu jugat un dia sota un pi.

EN UNES NOCES

A M. E.
Ara que s’esparraquen les glicines

voltades del deler dels abegots

i es baden al roser les roses fines

i el saüquer floreix pels reguerots,

és el temps que En Martí sent sa paraula

resposta per a sempre sota el cel

i trobant-se marit, segut a taula,

veu gent mudada, com darrera un vel.

Adora aqueixa destra que elegies:

és rosa, lliri, gessamí florit;

lluna al creixent que té només tres dies

és l’ungla rosa al capciró del dit.

Més duradora, més amorosida

que la cintura lleu i el llavi roig,

es clou aquesta mà damunt ta vida:

és ton enardiment i ton estoig.

Acaten son voler totes les coses;

i bandejant-nos als pobrets mesquins

ella mana al plugim que badi roses

i al vent que les esfulli pels camins.

Sols això és veritat. Nosaltres ara,

amics, parents, som ombres a ton volt.

Aquesta mà dolcíssima i avara,

que amb un anell etern has fet preclara,

el cel t’acosta, si t’amaga el sol.

A UNA NÚVIA

Prest —la caiguda

del dia és breu—

la porta encesa

et dirà adéu,

quan la muntanya

s’hagi adormit

i amb passes lentes

pugi la nit.

Goig i tristesa

et darà un bes

i esgarrifança

un llum encès,

i al cel, encara,

girant-te un poc

veuràs una última

ploma de foc.

Però la fina
rojor minvant

ni és tan sagrada

ni dura tant

com el dolcíssim

esclat vermell

que ha d’arborar-te

fins al cabell

ans que el nou dia

s’aixequi ardit,

rosa exquisida

d’aqueixa nit.

A UNES GLICINES PENJANT

DAMUNT LA CASA D’UNS NUVIS

Tot el mantell de glicines

que guarda vostres balcons

és ple d’abelles divines,

daurades confusions.

I canten les flaires fines:

—No es vegin els finestrons,

no mogui el vent les cortines:

el déu Amor és al fons.—

Jo arribo davant el clos

que serven les belles flors,

lassat dels camins dispersos.

Mes paro en el doll sagrat

el meu pensament daurat

que troba la mel dels versos.

DE MARIA ANTÒNIA SALVÀ

Quan té Maria Antònia alguna cosa bella

a dir, impacient se n’estremeix tota ella;

i aquella cosa vívida i un poc barbotejant,

s’escampa en un desordre que té l’encís d’un cant.

L’assenyament
INTERVAL

Obro els ulls. Quina pura calma!

Sóc a dins d’una verda balma.

—És la persiana qui ho fa.—

Visc. Qui sap si viuré demà?

Em recordo d’un pecat antic.

(Tan indefens, he estat inic!)

Oh, gràcies, Déu, per ta dolcesa

i per ta espera desatesa

i l’aura nova de frescor

damunt l’estòlid pecador!

Saltirona, al lluny, la tartana:

un dolç somriure m’encomana.

Tot just la mar s’ha coronat

de sos primers nimbes taronges,

desapareixo, d’un plegat.

Mos ulls, altre cop, s’han tancat.

La veu que ha dit: —Massa aviat!—

era l’àngel, el vent gemat

o la campana de les monges?

UNA CASA TANCADA

Casa sense ningú, casa feresta,

és bròfec en la nit el teu desús.

M’has fet girar la testa.

¿Per què m’atreus i quin missatge em dus,

oh tu, negra amenaça redreçada

on cap finestra encesa no somriu,

tan tancada i barrada,

tomba immensa d’un atri sens caliu?

S’acala de ton ràfec la visera,

l’herba creix en el porxo taciturn,

ploren tos arbres en el vent nocturn

i xiula l’espitllera.

Tu, devastada de dolçors humanes,

sens cap memòria ni frisor gentil,

fóres, amb flors a totes les baranes,

casa de nuvis en un temps d’abril;

va haver-hi fresses a la teva escala

d’envejosos, d’amants, de tafaners,

musica i riures a la teva sala

i corredisses en els teus vergers;

ran de tos llibres vells la idea nova,

damunt la taula el vi de joventut,

i en el recer d’endomassada alcova

el llit gemegadís del goig hagut.

Gaudien, tos balcons, esbatanant-se;

tos llums, de nit, cridaven a l’estrany.

Però la Malfiança

passà el forat del pany.

Un cortinatge dens hom posaria

a cada porta, per a fer-hi nit,

i hi podria escoltar la Gelosia,

sufocant el glatit.

Eren els murs de tanca massa baixos,

els finestrals oberts massa arriscats.

El dubte dels servents tancà els calaixos.

La por dels lladres comandà els reixats.

Semblava, pel defora, cada passa

una incerta amenaça del carrer,

i semblava el silenci una amenaça,

espera d’altra passa que ja ve.

Tot es barrava, al vespre, a consciència,

tement que no hi hagués, de l’ombra al mig,

les emboscades de la intel·ligència

i l’estranya escomesa del desig.

Van apagar-se, en el costum, els besos,

va néixer entre cauteles la buidor,

i ja van veure en solitud, opresos,

com un abisme l’esdevenidor.

Ells vigilaren sense defallences,

i tot ho cuirassaren; i a la fi,

ben enllestides totes llurs defenses,

els va fer por la casa, i van fugir.

EN COMPANYIA

De tots dos habito al mig

i entre els dos no hi ha amistança:

l’una mà dono al Desig,

l’altra dono a la Recança.

* *

Cadascú diu meravelles

del jorn vivent o el difunt:

no sé de l’altra o de l’un

qui diu mentides més belles.

* *

El Desig i la Recança

fins han dat a mon verger

els somnis i l’enyorança

del que mai haguí ni hauré.

* *

I quan la sort m’era esquiva

m’han fet, en mon porxo clar,

plànyer el que no tornarà

o voler el que mai arriba.

**

Tenen lluc de nigromàntics:

va a la mort tot el que viu,

més damunt el negre riu

fan passar veles i càntics.

**

A les fantasmes em lliuren

al clar de lluna i al vent;

m’enganyen, però, talment,

no desaprenc de somriure’n.

**

Quan en sos vans aldarulls

mori qui em fa batre els polsos

mos últims jorns faci dolços

la que amoroseix mos ulls.

LES FULLES DE L’ABRIL

Oh fulles de l’abril, oh prometences

que feu ombres lleugeres pels camins!

Sembleu mig enyorances, mig temences;

mig voleu i mig no, com els destins.

Així som tots, en desgavell d’instints

gronxats entre desigs i defallences.

Qui cull el goig de les blavors immenses?

Els homes som migradament divins.

II

Oh fulles de l’abril, oh cosa incerta!

No prou ombra ni joia ni fresseig!

Vida que tem, tot d’una que es desperta,

del vent que passa, del dringant rabeig.

En vostre dolç encongiment hi veig

la meva vida inútilment oferta

perquè el diví coratge la deserta

avant el do voltat de guspireig.

III

I talment la cautela és endebades

i el mig voler no ens lliura de perill.

Fuetejades i socarrimades

també sereu, oh fulles —mon espill!

I de la terra el lamentable fill

mor de perduda bala, de vegades,

tot i haver-se ajupit a les marjades

per no ser sant o per no ser cabdill.

IV

Fulles d’abril, de tota por joguina,

i jo, l’esma sens goig ni pietat!

En lloc de vida esclava i mort mesquina,

si el nostre cor s’hagués incendiat,

faríem prou en l’èter consagrat

l’interrogant de llum de la gavina

o de l’albatros la volada fina,

senyal heràldic de la tempestat.

POEMA DE LA CONTRARIETAT

Te n’has sentit de totes,

oh Contrarietat,

tu, que la troca embulles

i trenques el filat,

i ran de la victòria

trabuques el guerrer,

i en la pujada entolles

el carro al carreter,

poses pinassa fina

en el camí insegur,

atures el rellotge

quan esperem algú,

el vestit nou esquitxes,

fas repetir el treball,

i petges invisible

la balladora al ball.

Fas ensopegadissa

la nostra ambició;

fins la virtut rondina

sentint el teu corcó,

a l’esperança tímida

malmenes en esquitx,
i buides les promeses

i aïres el desig.

Fan esgarips donzelles,

alcen el puny donzells,

reneguen els estòlids

quan passes vora d’ells.

Mes jo que ara em recolzo

al fi pendís d’un camp

i que somric dessota

d’un arbre sens fullam,

m’aveso quan arribes

a fer-te un poc de lloc

i, si mos dits et troben,

a afalagar-te un poc.

Tu has ensenyat la traça

a tot allò que viu:

tu dónes la durada

a qui no t’és esquiu;

tu que potser empallegues

un caire mig obrat,

agences l’altre caire

que havíem oblidat.

Ja els ulls no em tempestegen

quan ets al davant meu,

oh fre, saó i estímul:

ironia de Déu!

CANÇÓ DE LA MUDANÇA

Camí petit i seguit

en el món fa la Mudança;

res no mira fit a fit

ni amb odi no s’abalança;

és el conhort del petit,

l’amiga de l’Esperança;

s’emmena el dol i el brogit,

muda el turment en recança,

camina de dia i nit,

de dia i nit i no es cansa.

—Què és, doncs, el que fas,

Mudança?

—No faig sinó un pas

de dansa.

Tu fas la tasca tan bé

que ningú no t’endevina;

al teu costat és groller

el fil de la teranyina;

tu dius que tot s’esdevé

i a l’endemà que tot fina;

per tu reclòs no seré

dins una vida mesquina,

ni enyorós de cap plaer

ni sorrut que s’enverina.

De tu jo vull ser

joguina.

També dansaré,

divina.

És tan bell el teu dansar

que mou l’arbre, el cel, les ones!

Nostre dia jovençà

només riu si tu el corones.

Un dolç anhel fas brollar

de les més ertes estones;

per no sotjar-te caldrà

jeure a les fosses pregones;

daures el jorn que se’n va;

la nit, cantant, estalones.

L’enuig, el lluitar,

les fones,

amb un riure clar

perdones.

Qui acabaria de dir

els teus presents, oh Mudança?

Em fas lliure fins de mi

i tot u en la recordança;

a mon pobre cos mesquí

dónes abric i alleujança;

en mon noble foc diví

hi ets l’oreig i la frisança:

la Mort em faràs venir

i la Benaventurança.

Sona, si ma fi

s’atansa.

Sona, violí

de dansa.

CANÇÓ DE LA QUARANTENA

Cepat, Déu me val,

mig dropa l’esquena,

m’aturo al portal

de la quarantena.

En ma gorra bruna

dues flors hom veu:

el desig és l’una

i l’altra el menyspreu.

Però ni só tendre

al desig, ni em donc

al menyspreu: flors cendra

quasi les confonc.

D’altres, tot aptesa,

en ésser als meus anys,

per heure riquesa

planten els paranys;

hi ha qui a prop congria

llavis infidels,

o son nom somia

escrit amb estels.

Jo no em moc, ni esbronco,

ni res no em fa al cas;

sóc un hereu conco,

tot sol en son mas,

i en ma cuina, sota

la biga de pi,

miro com s’esgota

el meu got de vi.

Quina solellada

ve de trascantó!

A tota mirada

roba el meu racó.

Una estranya força

sento que és en mi,

però no vull tòrcer

cap a mon destí

el vellet que es glaça,

tot rondinaments,

ni el jovent que passa

amb els ulls ardents,

ni el poder, taujà
arlot de barriada,

ni l’anomenada,

que ens ensenya en va

una mitja malva

de finíssim punt

que tresca i es salva

escaleta amunt.

Rebo sens follia,

deixo sense extrems,

la parenceria

dels homes i els temps.

Flairo, a mitjan viure,

un poc de virtut,

i aprenc a somriure

quan só decebut.

Sota l’ígnia ratlla,

veig la gent que es mou.

Jo, arronsant l’espatlla,

penso que faig prou.

L’HOME QUE FA GIRAVOLTAR L’ESPASA

Aquest matí

passà davant la porta de ma casa,

tot fent camí,

l’home que fa giravoltar l’espasa.

Va reüllant ací i allí,

la sospita l’encén com una brasa:

que no sap quin veí

l’ha de ferir.

Al fat implora, maleeix, pregunta,

la dèria que l’empeny.

L’espasa és rovellada i no té punta,

i l’home no té seny.

Fins en el cim que solitari llu

o al mig de la rossola tota rasa,

l’home va fent giravoltar l’espasa

sol contra tots i sol contra ningú.

TEMENÇA

El carro, ple de sol, no sap que deixa,

rerassagat, un gran senyal de pols,

ni sap el vent que son ahuc de queixa

de balma en balma es vagi fent més dolç.

Jo que distret he caminat debades

—i em cal anar vagarejant sens fi—

temo sentir què diuen mes petjades

quan jo sembla que en fugi en mon camí.

SANTA PACIÈNCIA

Al maig, quan tot canta,

el cel era obert;

jo, per un incert,

hi he vist una santa

de vestit sofert.

Gris, sense pretesa,

era el seu gipó;

com una pagesa

duia un mocador,

amagant l’ardència

de son pur estel;

Santa Paciència

li diuen al cel.

Sa veu, tot i avara,

sembla un afalac;

sa pestanya clara,

la vora d’un llac.

I són adjutori

de mil pensaments

els fusos de vori

de sos dits atents.

Amb traça d’amiga

i amb seny conegut,

desentortolliga,

nua el fil romput,

cabdella la troca,

descabdella el fat.

Allò que ella toca

no sembla tocat.
Sense fer mai nosa

tot ho acondueix.

Cap jorn no reposa

i cap no es deleix;

i, tot i els obstacles

del món insolent,

ella fa miracles

i es torna sabent,

i amb sos tímids signes

aterra el tirà.

Com els ulls benignes

del farigolar

és somorta i pia;

dolça com poncem.

Com Jesús un dia

a Jerusalem

ella, saludada

pel llor benastruc,

féu al cel sa entrada

a cavall d’un ruc.

Ella l’amatenta

del gipó tot gris,

és una serventa

en el Paradís;

els fogons atia

de Fe i Caritat;

escombra la via

de la Castedat;

ajusta el recapte

dels herois divins;

va fent el dissabte

dels pecats mesquins;

del Zel encoforna

les runes, i ha dut

el brou que retorna

a la Fortitud.

Santes, n’hi ha tantes

ara, a son redol!

A totes les santes

va moure el bressol.

I entre les que estan

en l’Alta Presència

cap de tan semblant

a l’Omnipotència.

EL CASTELL DE L’OBLIT

Vora la mar hi ha el castell de l’Oblit:

jo hi vaig vogant en una nit serena

i cau el doll d’aquesta lluna plena

damunt sos dracs i lleons de granit.

No hi ha un nom al portal, ni un ca contrit

que reti de sos ulls la humida ofrena.

El gran portal vers una nit ens mena:

sorda, abismal, petrificada nit.

És, però, de bell grat que vers la rada

angular vaig vogant. L’aura és calmada.

I em diu de sobte alguna estranya veu:

—Només sent un batec d’eixes estàtues,

qui tot dret, sense anells ni plomes fàtues,

puja amb l’ombra gegant de son menyspreu.

Carles RibaEstances. Llibre segon A

(1920-1928)

Silenci, àngel potent,

missatger entre Déu i el nostre pensament,

no afeixuguis el teu vol amb roses

damunt del cap, ni xopis les descloses

ales dintre les gorgues blavenques on fan nit,

del Temps bessons discordes, la Il·lusió i l’Oblit.

Fes-te’m coneixedor per l’àgil revolada

amb què deixondeixes d’un salt

la Veritat endins del cor adormissada,

lla on l’albir del bé i del mal

no envia el seu oneig —oh platja inviolada!

Com quan empunyes al vol

damunt la irada cima dels roures l’oratjol,

i el rebats a la baixedat discreta

del murtrerar; i el gran bosc s’aquieta

per l’esglai que en sortís, al fresseig importú,

la dea esgarrifada del propi cos tot nu.

Malbaratem els nostres dies

com un heretatge comptat:

el dia rabent, que diries

si davant nostre un àngel ens aplana les vies

melangioses de l’eternitat;

i el ple de l’amor que no dura

—talment la fressa del mercat—;

i el que encerclà una imatge pura

com el robí de foc, tot sol, adormissat

damunt l’anell. El Temps, jugador sens paraula,

fingint que ens guanya a prodigalitat,

ens despulla vora sa taula.

Ah, esvair-se sense saber

si el goig d’una hora és poc o és massa,

ni si el dolor treu cap a re:

si és ell qui suscita aquest alè de fe

primaveral que les venes desglaça;

o si al contrari se’n peix

—li som presa de fàcil caça—

i no ho sabrem fins al mateix

instant en què la Mort, aconseguint la passa

nostra ranca, ens estiri pel deute que ajornà,

i no siguem re més que una carcassa

eixuta de fe per pagar.

El sol s’allunya i a flor de riu

rossega un llarg mantell de calitja daurada,

que un vol d’orenetes forada

—xiscle precipitat, cop d’ala esquiu.

Diria’s un monarca enorme que somriu

d’entremaliadures de mainada;

la seva almoina d’or es torna esbojarrada.

No ploris, massa novella Amor:

una llàgrima, dins aquesta pompa estesa

es fondria sense tristesa.

Cada pinacle és com un pistil

d’una múltiple flor més venturosa i nua

que el propi aroma extenua

—calze desclòs com un desig gentil.

Tot torna a ser innocent del seu cruel abril,

sinó el teu bes, fermall que no es desnua,

que estreny els mots darrera una ombra roja i crua.

—I l’or s’escola sobre el riu. —Oh Amor

remordida, esclafeix el teu parlar sonor

dispersant-se en estels de jovenesa

que aturin cel amunt la vella nit ofesa!

4

Morir tal vegada seria

com quan, dormint, un tust precipitat

ens esbatana els ulls a la tenebra,

i ens redrecem, dubtant si fou realitat

o si un somni que s’esmunyia

deixà entortolligat

al nostre sentit afuat

un esquinçall ronser de febre.

L’horror és de sentir que entre la veritat

i nosaltres no hi ha sinó un pas de tenebra,

i que el peu serveix d’amagat

la covardia de la voluntat.

¿Quina dea apassionada

en jo néixer signà el meu front

amb una mà cansada

per un deler impossible que li vinclava el flanc

i li omplia els camins innúmers de la sang,

agitat i llisquent com una nierada

de serps sota la púrpura d’un roserar pregon?

¿Quina dea apassionada

en jo néixer signà el meu front?

No sé què d’immortal vençut

pesa dins meu: com la memòria

d’un dolor inconegut;

o un somni sense imatges, que s’allarga i negreja

molt endins, i on alguna cosa viva panteja;

porto el caliu mig cec d’una altra joventut

que no arborà en mon pit sa flama transitòria:

no sé què d’immortal vençut

pesa en mi, com una memòria.

¿O és la meva mateixa vida

que es reflecteix sobre el no-re,

llunyana i afeblida,

com dins un pou obscur un clap de cel revolt,

i, criatura amb ales sense el delit del vol,

em peixo en mon racó amb l’eixuta mentida

d’ésser més feble jo que el meu propi voler,

mentre va rosegant ma vida

l’ombra que sura del no-re?

Uns wiegen lassen, wie Aus schwankem Kahne der See.

Hölderlin

Feliç qui ha viscut dessota un cel estrany

i la seva pau no es mudava;

i qui d’uns ulls d’amor sotjant la gorga brava

no hi ha vist terrejar l’engany.

I qui els seus dies l’un per la vàlua de l’altre

estima, com les parts iguals

d’un tresor mesurat; i qui no va a l’encalç

del record que fuig per un altre.

Feliç és qui no mira enrera, on el passat

insaciable que és, ens lleva

fins l’esperança, casta penyora de la treva

que la Mort havia atorgat.

Qui tampoc endavant el seu desig no mena:

que deixa els rems i, ajagut

dins la frèvola barca, de cara als núvols, mut,

s’abandona a una aigua serena.

Hi ha estones que el pensament

és sol i ert com una timba

desesperada sota un vent

que mai no s’atura ni minva.

L’eternitat dels anys difunts

i els que han d’ésser comptats encara

travessen la buidor que brunz

empentejant-se, amb una rara

fúria d’exèrcit comandat

pel pànic: així, quan fa via

Déu sobre el món, l’home astorat

perd la rialla i fugiria.

Sols tinc una esma que és llavors

que sóc i visc el que em pertoca;

que no em val ser gasiu d’esforç

i creure’m ferm sobre una roca

tranquila, amb l’amor i la llar

i el meu jardinet. Tot navega:

cada vaixell, és tot el mar

que li fa força i l’arrossega.

I quan una onada de dol

o de goig ens bat i ens inclina,

no és res el que és nostre sol:

dins la nostra fusta mesquina

ressonen homes i ciutats,

tot el temps sens fi que ens circumda.

Cal fer rem, per no ser negats

dins la vida abstracta i profunda.

Que jo no sigui més com un ocell tot sol,

ales esteses sobre un gran riu

per on davallen lentes barques de gent que riu

a l’ombra baixa del tenderol,

i el rai que el muntanyenc mig nu, enyoradís,

mena amb fatiga cap a ciutats

que estrenyen l’aigua lliure entre molls oblidats

d’haver-hi comes verdes amb arbres i ramats

i un cloqueret feliç.

La vida passa, i l’ull no es cansa d’abocar

imatges clares dintre del cor.

…Tot en mi torna somni: nuvolet d’ombra i d’or

que flota i fina lluny de la mà.

Qui endinsa en el seu cor com un minaire avar,

qui de recança ulls clucs es peix,

tenen més que no jo, que, estrany a mi mateix

i alt sobre els altres, guaito l’ona incessant com creix

i minva cap al mar.

¿Quin moviment humà pot encara desfer

l’encant, llançar-me sang i sentits

a la presa, que és nostra, afanyada, entre els dits,

o al cant, que d’home a home va i ve?

¿O ha d’ésser mon destí el de l’ocell reial

que un tret, per folga, tomba del cel,

i l’aigua indiferent l’endú, vençut rebel,

cobrint-se amb l’ala inútil els ulls buidats d’anhel,

sense un plany pel seu mal?

Jo que vigilo tant els meus desitjos lassos,

dona, pensava en tu per un amor del risc.

—I jo, on és el meu pensament, allà visc,

no on me porten els meus passos.

Jo et seguia, esmunyint-me per dins l’ombra del meu

fantasiar; et creies sola i mon ull sotjava

mentre, del goig de tu mateixa lenta esclava,

despullaves ton cos de neu.

Amb tot, ¿què pot haver-hi entre tu i jo, altiva

que com un déu et peixes d’orgull extenuat?

Si faig del meu senyera, et crido en un combat

que és teu sols essent fugitiva.

I si em reto, ¿què fóra el meu pler, sense orgull?

El flamissell que vaga damunt la inerta escorça.

I amb tot, un no res del teu voler em pot tòrcer.

Pensava en tu, i amb tot no ho vull.

10

In memoriam O. C.
Ets lluny, i no sabem si més feble o més fort

que nosaltres: si el súbit melangiós record

que ens atura i en fa girar, cercant, el rostre,

és l’últim vol cansat d’un prec que fas de lluny,

o el fred de la teva ombra agegantada al lluny

per una immensa llum que l’efímer ull nostre

no destria, i que tu mires fit —i comprens.

I si la mort no és sinó un son indefens

sota l’ona voluble del temps, que t’engolia,

nàufrag atònit, d’entre la nostra companyia,

¿llançarem ton bagatge darrera teu al mar,

o en la nostra aventura cap a ribes més clares

ens farem, del que tu pensares i esperares,

el nostre deure i una mica de joia —encar?

11

Illes del somni! En dolç vertigen de silenci

i ombra, la nit tal volta ens hi rossega a frec;

l’esperit hi obre els ulls amb un profund batec,

frisós de desprendre’s i viure

enfora del cos moridor,

que pesa i l’encadena a l’ombra i al silenci,

mentre la inabordable càndida visió

es fon al lluny de la nit lliure.

Somnis, somnis, desig, oh miratge tan sols

d’incorpòries miques de desig, que a l’obaga

llinda del pensament floten en turba vaga!

Hostes mil voltes rebutjats,

però que, quan l’ànima, trista

del seu treball, voldria entorn oblit tan sols,

li fingeixen, joiosa i feta, la conquista

dels paradisos constel·lats.

¿Temerem, doncs, la nit i el seu pèrfid misteri,

com l’eremita, el qual no hi arrisca el seu flanc

sinó quan s’ha espremut tot goig de dins la sang,

o donarem amb gosadia

la vela a tots els vents novells,

nit endins, per les illes del canviant misteri,

enc que sols per rebatre’ns, taciturns i més vells,

al tràfec esquerp d’un nou dia?

12

Amor, és dolç de callar, i no sofrir

de cap ingenu pensament en mi

que s’aturi sobtat i miri enrera

amb un mig riure i un mig plor, com si

un infant es perdia en una festa austera.

Mira’m als ulls, que tot en mi és teu;

fins els records que són darrera el lleu

horitzó de la nostra coneixença

fonen llur lívida claror de neu,

Amor, amb l’alta llum que en els teus ulls comença.

Dóna’m la mà, que entre el cos i la fe

l’acord és ara en mi suau i ple;

com si l’amor fos immortal, i l’hora

que fuig, un cercle i, al centre, el voler

retenint per igual els somnis de la vora.

13

Fuges, quan per haver-te

donaríem, en una nit obscura,

l’estel que riu, armat, en un tombant,

i en una mar incerta,

un port daurat de vinyes al voltant,

i en un silenci d’odi, el cant

d’una noia pura.

Ens deixessis almenys,

oh bella altiva, un somni dolç de tu

entre els ulls i la visió infinita

del món! Però ens estrenys

amb soledat, presoners de la fita

mirada teva, que l’habita

de lluny, sense tu.

Però si fossis nostra,

si daves —uns instants només— tos braços

al nostre coll, cenyint l’ardent engany

de creure encès ton rostre

per un amor com el que d’any en any

hem après —fet de dolç afany

i de tristos passos;

si te’l lliuràvem —tan

silenciosament atresorat!—

¿quina força immortal ens restaria,

deslligats de l’encant,

per ressorgir damunt la febre impia

i l’animal malenconia

i la soledat?

14

A la taula comuna on l’Esperança adolla

son vi de foc,

amb els que hi jeuen, plens de la bevenda folla,

jo no vull lloc.

Més aviat desperta amb un frec de ton ala,

dea, el meu front,

quan tot és de la nit i el pensament s’acala

trist com el món.

Fes-me dreçar, Esperança, de dins la humana cleda,

amb l’esguard fit

on un demà ja puny a la tenebra freda

el flanc marcit;

i amb el clar pensament que és més plena, oh dia,

la teva llum

que el meu cor, i que els somnis, fets de recança impia

en què es consum.

15

Espellifada caravana,

famèlica dels erms on boireja l’oblit,

records, que sobre el meu florit

instant d’ara caieu amb fúria inhumana:

ple d’angoixa, us veig devastar

càndides esperances, pensaments, dolces cures,

per fugir, sadolls, cap a obscures

vies que el Temps, darrera vostre, arremorarà

amb els seus tumults inestables;

i que jo seguiré, sota la llei cruel

que lliga l’home a ser fidel

al seu feix de passat i d’enyors impensables.

Ah, no per viure sense un fi,

sinó per retrobar-vos —captaires de mà estesa

o lladres àgils a la presa,

records, encara armats, i enjoiellats de mi—,

dispersos pels revolts frondosos

dels meus futurs silencis! I suplicant covard,

sotjar l’engany del vostre esguard

per sorprendre-hi un pàl·lid reflex dels dies fosos.

16

Tot torna; i és més trist,

com si fos cridat a judici.

Tan covard que és el cor

dins la presó del seu desfici,

i tu, fantasma trist,

sotges que s’adormissi

ton jutge, el cor!

¿Què portes —roses, llàgrimes—

dels marcits ponents del passat?

Fos viva jovenesa

i primer desig admirat,

les roses i les llàgrimes

amb què l’amor combat

la jovenesa!

Sols per recomençar

—ingenu cor!— perdonaria

que fos somni i no-res

això que torna amb melangia;

com si en recomençar

s’evadís de la impia

mà del no-res.

Com si l’única joia

nostra, que és posseir l’instant

en l’urc de sa fugida,

no valgués l’enervat encant

de somiar una joia

que torna, vergonyant

de sa fugida.

17

Ventall: a penes a la Mallarmé

Tots aquests incerts batements,

com les respostes i els refusos

d’una ala inexperta a difusos

somnis i a horitzons resplendents,

imiten, oh pensosa, massa

un amor possible, que fos

un vol presoner —de tots dos—

entre els teus ulls i l’hora lassa,

perquè jo no m’hi lliuri i no

reforci l’ingenu presagi

amb un vers ondulant, que assagi

la indecisa subjecció

del cor a tal mescla incompresa

de joc i desig i peresa.

18

L’impossible desig
M’he abocat a l’alba, obscur del meu desig!

Pobre i las de la pròdiga despesa taciturna

del meu impossible desig,

he negat la deessa i els tresors de son urna,

entre el món i la seva nova esperança, al mig,

jo sol, superb del meu desesperat desig.

Reina del món, posava damunt totes les coses

la llum son inefable, son innombrable pes;

tot cedia a l’or i a les roses,

tot, com si no existís el meu desig suspès,

que amb l’irònic durar de ses forces recloses

feia imperfecte el món sota l’or i les roses.

Embriaga’t, oh dia content de tu mateix,

llança endarrera meu ta remorosa corba;

exhaureix-te en l’esclat mateix

que et fa creure evadit de ta exactesa orba,

fins a mudar-te en l’ombra que del teu nombre es peix:

jo, en mon desig intacte, seré encar jo mateix!

19

La Fúria adormida
¿De quin pensament devorat

fins a la viva sang

era tan dolçament vinclat,

Fúria, el teu jove flanc,

que semblaves dormir després

d’un amor sense mal

ni tendresa entristint el bes,

simple en son pur excés

d’alegria animal?

¿No ho sabràs, i perquè els meus dits

sobre els teus lassos rulls

han lliscat, a penes ardits

missatgers dels meus ulls,

sortiràs d’aquest son, com d’un

silenci del teu foc,

llebrera del desig profund,

certa d’un cor a punt

—mon cor— per al teu joc?

Talment parlo a una dona, oh nu,

oh bell Remordiment,

i et corono de somnis, tu

que només ets ardent,

content de sofrir braç a braç

amb el teu pler més fort

i refer-me un somni voraç

amb el que em deixaràs

no tocat per la mort.

20

Amor, m’és dolç el teu cos, quan és sol

en el seu goig i en el seu riure ardent,

sol en sa música, foll instrument!

a condormir les serps de fred consol

que neguen al seu eco en mi el revolt

llindar entre el sentit i el pensament;

quan venç sense ànima, divina pols,

tot morts i harmonia renaixent,

ton cos m’és dolç.

Amor, ton cos m’és trist, quan hi recull

el vague vol que ha fet obscur son plor

una tendresa exclosa del teu do;

quan dins l’aigua on em miro del teu ull

un somni vetlla, estrany al meu orgull,

i et puc estrènyer perquè no ets jo,

i abocar-m’hi, ni oblidat ni vist,

com un silenci dorm sobre una flor,

ton cos m’és trist.

Amor, Amor, ¿la jovenesa on és,

que ens feia iguals la carn i l’esperit

com dues flames d’un mateix delit?

Ah, si el desig pogués morir del bes!

O fos l’Amor un déu que no envegés

el poc de pietat no asservit

en els dolços tumults del seu favor

ni en el las afalac al seu oblit,

Amor, Amor!

El tàcit poc d’humana pietat

per la mútua set dels cossos nus

i el pler que hi passa com un rei intrús,

fent clares festes del que ha rapinyat

i deixant-los en més necessitat.

Cos que has estat feliç del gai abús!

estoja el somni, com una ombra un foc:

per a volar lluny dels destins segurs

és trist —i és poc.

B
(1929-1930)

21

Nu en repòs: després de l’amor

Ara és sola entre el foc de tes roses secretes

i l’atònita llum

la nua blancor —ah, les divines desfetes,

en ta blancor, del tacte que a exhaurir-la es consum,

las de tantes delícies tretes!

Mos ulls són un silenci esclau del teu repòs

i els fats s’inclinen, mentre

l’ànima, en tu, es reprèn i somia el seu cos,

el teu cos! i el retroba feliç entorn del ventre

pur —emanat talment del goig que s’hi és clos.

Ordre ingenu de flor! Pels seus pètals divagues

al grat del somni lent;

que records en la tendra massa encara embriagues,

tu amb tu —oh! que ets tan present, i el pensament

ja te m’allunya en miratges vagues!

22

Mentre fugies t’he comprès,

si un va cop d’escuma sonor

al meu atònit crit ha pres

ton flanc vinclat com en un llit d’amor,

nua sirena, submergit cabell,

ah rossa estela d’un ardent consell!

Tornes a ser destí confús,

tu que, sense designi, has

temptat a l’extrem d’un refús,

urgent i tota de l’ona fugaç

—sense present, com el teu cant, potser

pur somni del que és per fer, i que no sé.

23

Corpore composito J. C.
Ta forma se’ns oposa com si encar fossis tu,

però tu has deixat supremament

de creure en nostres somnis. Com sentim a cor nu

que és aquest brusc, total desistiment

el que en diem morir!

No las d’haver estat com nosaltres: esquerp

del teu misteri, jeus. De quants passats

sentits de tu, ja immòbils figures sense verb,

ets transparent! De tantes unitats,

la suma ara és aquí.

Tant menys et comprenem. Ans, servils al senyal

dels nostres somnis, t’acostem el món

de nou, i el saber d’ell que el va fer teu —per tal

que ens semblis nostre encara, en un pregon

pols comú de destí.

24

Torno del somni amb un àngel trist.

Ardents paràboles del dia, esperes

creuades en un cel d’atzar previst!

Ell era a rebre-m’hi en ses mans lleugeres.

Ah, sa dolçor no ha encantat l’impuls

de fer meva més nit, i encara créixer

cap al no meu, i governar tumults

d’altres silencis com ma part mateixa!

Oh l’irreal reialme immens! Al pas

—oh somnis d’altri!— de l’ombra defesa,

l’àngel i jo. Hem lluitat braç a braç;

vencedor ell, ha pres ell ma tristesa:

no pas com una dona, que fa seu

més un destí que una malenconia.

Que lleu, sa fuga! Si ara vull Déu,

sóc sol —titànic laberint, nou dia!

25
Les coses de l’oblit no són pas mortes:

oh vent reial —eternitat

en fuga de la llum— el temps t’emportes

sobre llur profunda ciutat.

Carrers com fes, torres com esperances,

ponts com desigs complerts,

imatges en vertigen, com recances

folles d’encendre’s sense límits certs!

Tentacular ciutat! Per a arribar-hi,

quants silencis de lent camí,

sense l’almoina de l’imaginari

ni que cap ombra dolça m’hi

seguís del meu present, per a invocar-la

pel seu nom, quan no he

comprès la dura llengua que s’hi parla,

i era tot sol dins un ordre estranger!

26

Dona adormida
El son fa de tu com el vers

que un poeta combina i deixa

ple d’un pur misteri —divers

sota una música mateixa.

¿Ets per a comprendre, oh fluent

acord de forma i vida i hora,

i dur-te a un sol sentit present,

tu que dels teus sentits ets fora?

¿Ets per a vetllar, fràgil vas

de dolços sentits indefensos,

infant gairebé, que el meu braç

cobriria als somnis immensos?

¿Ets per a esperar, i et veuré

tornar en ta mirada, que s’obre

fent pas a un pròdig viatger

encara atònit de no sé

quins plers remots que l’han fet pobre?

27

Aire crepuscular
Vanes flors del dia, les hores

collides lentament per llur

sola beutat al pur atzur,

que en decora ses rases vores!

Puix que el llarg camí no consent

el tan fràgil bagatge, cada

dia més amb mà resignada

dins els llacs rosats del ponent

us llançaré: caiguda encesa,

cercle que dilata el seu or

del cor de la nit al meu cor,

de ma nuesa a sa nuesa!

28

Déu contempla el món, a l’estiu

Tot és en ordre dins la tarda
tèrbola del seu blau

sobre el seu or, covarda

talment d’un Ull que s’hi complau

llangorosament, oh vitrina

per a una peresa divina

delectar-se en les coses, fins

que, més curiós de sa pura

joia, l’Amo en torna la cura

—barroers servents— als destins.

29

Parla l’ànima de Narcís

El meu cos —per les coses

se’n va de mi, com qui es desfà

de noses —o de roses—

del que és seu i que amb tot ell no pot esperar,

i que el suplicaria— furtivament se’n va,

per una impaciència ardent de les coses.

Resta el misteri d’ell—

—si cobrint l’adúltera fuga,

transparent del tan bell

silenci de sa forma al lluny, encar poruga

d’ésser suspesa a mi— cos, infidel novell,

talment doble de mi com jo sóc simple d’ell!

Distància, presència

foses sobre el vivent cristall

d’una dura imminència!

¿De retorn? ¿De refugi encara més avall

en un futur de coses —cos, oh car al treball

de comprendre’t absent, de servir ta presència?

Però més —què en saps tu!—

al callat pensament que et mira

i t’ama dolç i nu,

quan a son aigua, on tota realitat expira,

t’aboques las —de pas potser— però segur

en ta set i en l’esquerpa complaença de tu.

30

Aire d’una gelosia

¿Sobre quina il·lusió encara

poses verge el teu lent somriure

de mil gelosos pètals —closa

força sense pes d’una rosa

suspesa que separa

una ala del seu vol més lliure?

Diàfana feliç clausura!

El temps i l’atzur damunt d’ella

estrenyen la volta dels dies,

més plens, oh tan plens, que els diries

sobreeixir de la pura

soledat nostra, oh meravella!

31

La soledat de tu i jo sols

fa més vague el foc que en mi pensa;

tu, amb la suspesa indefensa

pregunta dels ulls —per on vols

comprendre’m i estimar-me alhora,

com els infants—, un nu moment

m’atures sobre el lent corrent

sense fi a esperar, ni vora,

d’un oci on el món desfés

l’esperit, sa màscara pura,

i ens deixés units per sa obscura

sang, oh dolç animal, només,

en un las amor sens paraula,

més vell que la més vella faula.

32

Aboliria el blanc reflex

del teu pas en ma dura calma,

no els somnis que crema en sos plecs

un orgull rebel sense palma,

cigne! En tos cercles reialment

abandonat sense lliurar-te,

tot tu el just acord que consent

l’ona entre el seu goig d’ostentar-te

i el teu fluid desdeny d’ésser sol

en l’inútil exili, et traces

espais de destí d’on cap vol

no fuig —per a afront de mes passes

futures, que desmento ja

per no haver-te d’envejar.

33

Nu ajagut
La llum s’isola en un cel blanc,

com en el teu cos un amor

que no sap què fer-ne —terror

subtil de destins o de sang,

necessari si es vol cobrir

d’inútil tacte errant, per més

contenir l’imminent excés

de ta fluida aparença en mi.

Ah més nua com més pensada!

Entre tu i jo la verge onada

dels atzars revé. ¿Qui dels dos

prendrà? ¿Restaré a la riba

d’un somni fit, oh insidiós

horitzó de ta corba viva?

34

Versos meus d’altre temps

Fons sense temps dels anys, versos inerts, mirall

on inclino un silenci que fou gest, que voldria

recordar-se i perfer-se —ah mai feliç treball!

Vague d’atzars, em cerco en el triomf d’un dia.

Més fugaç, més pur altre jo —amb esteses mans,

com si et fos tanmateix necessari el qui es mira

mesclat amb ta aparença, ¿t’esvairàs abans

que l’enigma on s’espaien els teus mots en guspira?

¿O som, l’un per a l’altre, miratges indiscrets

d’un àngel que del seu mort orgull va renéixer

un dia en el poema, i ens recrea, desfets

dels mots que sonen i de la forma que bleixa?

35

D’una rialla, i record d’una altra

Inútilment haurà l’ingenu

salt de ton riure fet, si mai

hi cabussa, en mon clos espai

que de mi abdicat empleno,

cantar de sobte algun record,

eco suspès velat de mort

que es despulla per emular-te

en la nua fuga a través

del pur restar present, oh més

sola en tu per a més doblar-te!

Nimfa de ta rialla en doll!

Un ocell del passat et crida,

cos infant, i viu de la vida

triomfalment llisquent d’un foll

teu instant —només. Ah pobresa

per un trànsit tan fluid sorpresa!

Res no és meu! Si no consent

un somni que ho fou a aturar-se

i a irisar ta memòria esparsa,

riure! de mots —inútilment.

36

El món és més jove que jo

i es riu verge per cada fina

fuga blanca del mar en flor

i nu com la llum —¿cap a quina

impaciència divina?

Que ets obscur de somnis, ocell

de l’hivern, i el teu cant que vell!

Ah, dormir! quan Déu es desperta

i els àngels, amb joia més certa,

són per les coses i per Ell.

37

Art poètica
Si s’ajunten dos mots, perquè

una música sense llar davant meu viatja

pel so del dia (oh mar, i jo la mòbil platja!)

i hi traça rutes com qui té una nova fe—

si es compon un sentit, perquè

davant meu una estela es clou i les tenaces

gavines del llenguatge en el seu pur poder

sonden els diamants de les escumes lasses—

¿s’admiraria l’àngel nu,

més pobre d’un exili sense atzars ni promeses,

però dels vols guardats d’unes ales ofeses

més ric en ell mateix, ah!, que jo, i més segur—

m’envejaria l’àngel nu,

fins a temptar-me a les aventures moroses

pel deslligat innumerable, lluny de tu,

centre clar de les coneixences operoses?

38

La més simple joia del món

s’ha clos en tu, com interdita:

folla puja de la infinita

terra viva i dels morts que hi són

cap al nostre atzur, però sense

força per a ser somni o fruit

altre que en rialles desfent-se

com pobres flors, infant, —oh fluid

destí per damunt ta feblesa

innecessari, si sempre ha

de ser un mot blanc, que lliscarà

amb tanta cosa no compresa

cap a l’ombra darrera teu,

com una ironia de Déu.

39

Rosa
Tranquil·lament el món fineix

en tu, expandit i clos alhora

en ta harmonia, que coneix

els atzars gelosos dins l’hora

com els pensaments dins mon ull,

però els pètals del teu orgull

—perfum que de porpra es vertebra—

aboleixen tot trist futur

si poden, embriacs d’atzur,

omplir ells sols una tenebra.

40

Tot és excés; i el silenci

no pot resistir

ser forma a tanta absència

i centre a la imminència

innúmera del que és per ésser i

ja demana el nom que compensi

d’ésse’ a penes i fugir.

Joan Salvat-PapasseitEl poema de la rosa als llavis

Botons de foc al cor

la fiblada d’amor—

però els déus s’hi tatuaven

I- EL DESIG I EL CONVIT

QUINA GRUA EL MEU ESTEL

Quina grua el meu estel,

quin estel la meva grua!

—de tant com brilla en el cel

sembla una donzella nua.

L’espurneig que em fereix l’ull

són els seus pits quan s’inclina:

si fa un mirall de l’escull

perleja a l’arena fina.

De la meva barca estant

dono al cordill tota mida.

I l’ala clara, sestant,

del gavot que passa, crida.

Oh, el seu flanc rosa i argent

i la trena que es deslliga

volar d’oronella al vent!

cabell desfet de l’amiga!

Amiga del dolç turmell.

—Com una vela s’enfila

espitllera de l’ocell:

si jo llenço el braç vacil·la.

Vianant vora la mar

prega pels marins que arriben;

si veuen l’estel dansar

moren de tant que sospiren.

Vianant puja al meu bot

que és lliure de la sentida,

però no diguis ni un mot

si no vols perdre la vida.

Vianant no parlis, no,

que l’oreig l’acosta, i mira

que et prendrà l’amor senyor

—que el mariner ja sospira.

DEIXARÉ LA CIUTAT

deixaré la ciutat que em distreu de l’amor

la meva barca

el Port

i el voltàmetre encès que porto a la butxaca—

l’autòmnibus brunzent

i el més bonic ocell

que és l’avió

i temptaré la noia que ara arriba i ja em priva

li diré com la copa melangiosa és del vi

—i el meu braç del seu coll—

i veurà que ara llenço la stylo i no la cullo

i em faré el rostre pàl·lid com si fos un minyó

i diré maliciós:

—com un pinyó és la boca que em captiva.

PERQUÈ HAS VINGUT

Perquè has vingut han florit els lilàs

i han dit llur joia

envejosa

a les roses:

mireu la noia que us guanya l’esclat,

bella i pubilla, i és bruna de rostre.

De tant que és jove enamora el seu pas

—qui no la sap quan la veu s’enamora.

Perquè has vingut jo ara torno a estimar:

diré el teu nom

i el cantarà l’alosa.

I EL SEU ESGUARD

i el seu esguard damunt el meu esguard

sóc presoner

que la vull presonera:

aquest matí que una flor m’ha posat

li deia així

baix baixet

a l’orella:

sota els teus ulls, és un bes el que em plau:

AMO L’AROMA

Amo l’aroma d’aquest brot de menta

que duus lligada dintre el teu somrís

fes-me’n penyora tu, minyona esquerpa

com vela nova que torba el garbí.

Les xicres blanques dels pals del telègraf

si ets a la ruta guarden ton camí;

pel brot de menta cap d’elles pledeja—

pledejarien si em veien sofrir.

Perquè vindria de la boca teva

la posaria al mossec de les dents,

fes-me’n penyora, del teu brot de menta:

jo per pagar-la ja em donaré teu.

II- EL CAL·LIGRAMA, 1

III- LES IMATGES, 1

I EL VENT DEIXAVA

i el vent deixava dintre la rosella

granets de blat com espurnes de sol

—només per dir com és la boca d’Ella:

com la neu rosa als pics

quan surt el sol

IV- EL DELERÓS MESTER I LA FLORIDA

SER MESTRE D’AMOR

Ser mestre d’amor

qui no pagaria,

ara que en sóc jo

l’aprenenta em tira.

De dir la lliçó

tota Ella s’afina—

ja sap tant el cor

que no li cal guia;

amb un sol petó

la lliçó es sabia.

Qui és mestre d’amor

del guany ja pot viure.

SOTA EL MEU LLAVI EL SEU

sota el meu llavi el seu, com el foc i la brasa

la seda dels seus rulls com el pecat més dolç

—i l’espatlla ben nua

ben blanca

l’ombra corba

incitant

de l’esguard:

encara un altre bes

un altre

un altre

—quin perfum de magnòlia el seu pit odorant!

V- LES IMATGES, 2

VI- COLLITA DE PÈTALS

MENTRE LA ROBA S’EIXAMORA

Mentre la roba s’eixamora i vola

i tot reposa dins la sesta al sol,

vine, manyaga, on s’escau la pomera—

menjarem pomes i ens direm l’amor.

L’amor que ens dèiem

l’amor que ens diríem.

Ai, que et quedava el senyal i tot.

VII- L’INICI

SERÉ A TA CAMBRA, AMIGA

Seré a ta cambra, amiga, que ningú ho sabrà:

Cupidell a la porta m’obrirà

i tancarà.

Entremaliat i destre serà Ell qui et prendrà.

I si Tu ets temerosa

no et deixarà cridar.

VIII- LES IMATGES, 3

MOCADOR D’OLOR

Mocador d’olor

que la teva sina

acostava al cor:

com que et sap l’enyor

i et sap la pell fina

tremola d’amor.

Mocador d’olor

fragant tarongina,

com li bat el cor!

IX- CONTENTAMENT

QUIN TEBI PLER

Quin tebi pler l’estimar d’amagat

tothom qui ens veu quan ens veu no ho diria

—però nosaltres ja ens hem dat l’abraç

i més i tot, que l’abraç duu follia.

La seva cambra si em té enamorat!

On és l’espieta que l’amor ens priva?

X- LA PENYORA EN OFRENA

TIRANIA DE L’AMOR

Tirania de l’amor

si et vull deixar, dius: no em deixis.

Si Tu em deixaves sóc jo
qui sóc gelós de que ho fessis.

Englantina del camí

fas goig perquè jo et llueixi:

tota la il·lusió que tinc

la vols teva

quan et prengui.

ÉS FADRINETA I COM UN SOL

És fadrineta i com un sol,

ara als meus braços defallia;

si duu a les celles mort i dol

duu a les pestanyes la metgia.

Si a cada pit porta un robí

em diu l’afany: li robaria.

—Ella els guardava sols per mi,

si ara els volia ara els prenia.

Si l’assentava als meus genolls

era una rosa que s’obria.

XI- LES IMATGES, 4

PERQUÈ ÉS ALTA I ESVELTA

Perquè és alta i esvelta

tota es sap estremir.

Si els cabells li penjaven

com el fruit del raïm

pels clotets de la sina

s’hi perdien gotims!

—Més avall si arribaven

floria l’omelic.

XII- COLLITA DE FRUITS, 1

ULLS CLUCS L’AMOR

Ulls clucs

l’amor

sap que la vida sempre és una festa

una cançó

Déu se l’estima com la llàntia encesa

ulls clucs

l’amor

Déu li manava que es lligués la bena

passava jo

i ara es venjava fent que fossis meva:

xiula i feineja

fa ta cambreta

XIII- EL CAL·LIGRAMA, i 2

XIV- COLLITA DE FRUITS, 2

SI LA DESPULLAVA

Si la despullava

oh, la meva amor!

un botó que queia

ja em donava goig

—ara la bruseta

i el cinyell tot pret,

mel rosada i fresca

la sina després:

al mig de la toia

clavellets vermells:

VISCA L’AMOR

Visca l’amor que m’ha donat l’amiga

fresca i polida com un maig content!

Visca l’amor

l’he cridada i venia

—tota era blanca com un glop de llet.

Visca l’amor que Ella també es delia:

visca l’amor:

la volia i l’he pres.

BLANCA BRUNA

blanca

bruna

i fina com un pa de mel

—més que una amoreta collida al carrer

la seva geniva floria de sang

verge i desvestida

—joliu dolençant

camisa de seda com la lluna al ple

la rosa vermella floria també:

si ahir era poncella ara és mon tresor

—com la satalia cada pit rodó

XV- LES IMATGES, i 5

I QUAN CONFIATS ELS ARBRES

i quan confiats els arbres es vesteixen

ignoren els seus ulls

nit dia sol estelada plena

i les rodes de la fortuna de la seva sina

i el misteri de la rosa vermella dels seus colzes

ignoren el seu ventre

damunt la cripta ufana

que flameja el seu cos

vas de l’amor

llet i mel en son clos

flor d’atzabeja:

—quan confiats els arbres es vesteixen

Ella és la Primavera

i2

com una fletxa el seu mentó

quan besa

—com una fletxa els seus braços alçats

la seva sina com una sageta

—una sageta el seu gest marxant

fletxa

arc

sageta
sagrari de carn

i la joguina com la més tallant

XVI- LLEGENDA

XVII- EL SOMNI I LA ROSADA

LA CARN FA CARN

La carn fa carn

el vi fa sang —

com és segura

l’ombra d’islam!

A l’ombra mate dels meus pruners

l’amiga em renta i em besa els peus.

Oli d’ametlles

oli d’arrels—

naixien ales als meus turmells.

—M’estreny l’amada contra els seus béns.

Àmfora plena

del vi més clar,

del vi més negre

que ha fermentat.

Cap llavi crema com els vermells

de l’amor meva quan dóna el bes.

Tan fina és Ella que em dicta el vers.

—Prenc els seus muscles i el seu coll tens

com una pruna que ara caigués.

S’ou la musica
de cent llaüts,

clara i divina

sota els seus rulls.

Terra d’Aràbia, terra corser

d’alta crinera, bridall desfet.

El sol l’encalça, l’amor molt més:

amiga, amiga, no reposem

—un floc ma vida en el teu cabell.

La lluna és bella

si feia el ple:

a ta vorera

no ho fóra gens.

Copa vessada, veire roent

com la pregària de Mohammed

la meva amada, si el goig la pren

sota les tendes dels meus pruners.

—I el seu somriure, tremir d’estel.

Voltes de marbre

dels seus dos pits,

mesquita blanca

del meu delit.

QUIN DESVETLLAR-ME

Quin desvetllar-me el seu cos tot nu

(era un fanal que em feria la cara:

—quan a ciutat plou tot queda com Tu,

nacre lluent de l’una banda a l’altra.)

Ja et sóc fidel com ho és el rat-penat

que viu esclau al voltant de la nitra,

digue’m per què, sota el braç i amagat,

tens un secret com d’ulls negres que em mira.

Dius mon amant, com un desmai d’onada

que el iol l’esquinça sota el ventre moll;

per aquest breç jo també et diré: amada

—però el teu secret, negre negre, em té tot!

MES D’AQUEST SOMNI

Mes d’aquest somni d’Orient

ens despertava el bell matí,

era el llençol trement trement,

la seva carn com de setí.

La lluna encara al firmament

es reflectia al seu coixí

—jo la deixava tot tement

si algú ens vindria a descobrir.

I el nostre bes era tan llarg

com la nit curta, en el seu braç.

XVIII- ARA, I CADA DEMÀ

SI ANESSIS LLUNY

Si anessis lluny

tan lluny que no et sabés

tampoc ningú sabria el meu destí,

cap altre llavi no em tindria pres

però amb el teu nom faria el meu camí.

Un ram de noies no em fóra conhort

ni la cançó sota el dring de la copa,

vaixells de guerra vinguessin al Port

prou hi aniria, mariner de popa.

Si jo posava la bandera al pal

i era molt alta, t’hi veuria a dalt.

XIX- CARTE-LETTRE

RAILS I MÉS RAILS

rails i més rails

—i més rails

i més rails—

(la xemeneia fa el seu nom blanc

en marxa)

jo resto pres per la xarxa dels rails:

cor i desig com unes mans lligades

(si xiula fort

penso que m’ha cridat)

—perquè enyora l’amant

i jo l’amor del cos

i el de l’amor només de l’estimada

i ara imagino

el seu bes i el seu braç

i és sols l’agulla dels rails

i la màquina

MES RAILS QUE VOLS D’OCELL

LA MATINADA CLARA

XX- TANCA

L’altra banda de la serra

té un encís que no he dit mai

—per la joia que m’espera

cada pi em dóna la mà.

J. V. FoixCròniques de l’ultrason

¿QUÈ US PODRIA DIR?…

A Na Caterina, de la riba dreta de l’Onyar

Vam sortir de la plaça gran amb Gertrudis per anar, en tartana, a Horta. El camí era fangós i el
vehicle trontollava com un llagut que salva la tramuntana. De moment no gosàvem dir-nos res. A
Gertrudis li semblava una escapada d’inesperades conseqüències. Per commoure’m —ella que sabia
que intentava d’escriure— em va ensenyar, gairebé d’amagatotis, un full de calendari amb versos de
rònega estructura. Va dir-me què em semblaven; això va suggerir-me d’aclarir-li què entenia jo per
versificació. Va preguntar-me si els meus escrits provaven d’ésser allò que, en els llibres de retòrica
que passava al col·legi de monges, anomenen poesia. Vaig contestar-li —i diria que no va
comprendre’m— que jo em proposava d’anar més enllà. I, amb mots malgirbats, vaig afegir que jo
creia fer «versos» en prosa. Va respondre’m, amb la veu sotragada per la marxa irregular de la
tartana, que a mi m’agradava allò que la seva mare li deia que eren «estranyeses». Com si parlés en
públic, a les acaballes del diàleg gairebé vaig cridar que ja era hora d’expressar ensems el fet i les
seves clivelles amb mots regalimants en esprémer-los per heure’n llur pròpia substància. Em plauria
—vaig dir tot seguit— que els escriptors que jo conec i que volen hissar banderes noves i
assolellades buidessin les semals del moscat per omplir-les de punts, punts i comes, dos punts, punts
admiratius i interrogants i, semalers alçats, els portessin als nyicris, macris i colis que ronden al peu
de la finestrella dels Burots, tot alliberant-se de torbadors lligams. (Desarrambeu-vos dels murs dels
qui ploriquegen. Enfileu dret el coll quan els senyors amb gorra de masover s’ajupen. Tanqueu amb
forrellat la porta quan truquen aquells a qui corca l’enveja!) També em plauria que polissin llurs
provatures amb la pedra de l’esmolet del carrer de les Calàndries. No hi fa res que vaguin pels
camins dels horts de can Batllera amb els ulls clucs i la ment clara. I que de nit, desencongits,
s’apleguin als Quatre Cantons del carrer de la Creu, on sentiran parlar, amb veus antigues i
desencamforades, de la Tuies —oh, Tuietes!—, a qui el son i l’ultrason orejaven.

CRÒNIQUES DE L’ULTRASON

I
Jugava amb els meus a un joc de taula gairebé imaginari, quan va entrar la serventa, tota capgirada i
tremolosa, i va dir: «Acaba d’arribar una senyora, ni vella ni jove, que demana per un tal J. V. F.». En
sentir-me anomenat, m’alço de pressa i vaig a la porta del rebedor. Sí, hi havia una dama, ja de cop
extraordinària, la qual, movent els ulls com qui espargeix herba tendra, tot saludant-me amb el cap i
assegurant-se del nom, em dóna un pom de flors. Parla, amb la veu d’un vell gramòfon, i em diu:
«Seguiu-me». Sobtat, no sabia què fer, però vaig decidir-me per l’aventura.

Davallàrem en l’ascensor i la dama m’assenyala amb la mà la direcció que cal seguir. En tombar la
cantonada jo li volia dir quatre mots, però ella, amb dos dits davant els llavis, va fer-me comprendre
que valia més que callés.

Enfosquia, i, vista del darrere, la dama em semblava un personatge vingut d’altres indrets. Sense
adonar-me’n, desapareix per un carrer mort del barri antic i torna a mi amb un pom de flors idèntic al
que m’havia donat a casa. Ja de nit, la dama es va perdre per complicats carrerons, i jo, meravellat,
vaig entornar-me’n a casa amb els meus. Els vaig contar el fet i cadascú hi donava el seu parer. El
son, al llit, em va ésser difícil.

L’endemà, gairebé perdut el record de la dama, me la trobo al peu de l’ascensor amb un altre pom de
flors. Li vaig poder veure els ulls, que eren d’un color de pàmpol tardoral. Em va indicar que la
seguís, com el dia abans, i em va portar a una ampla avinguda plena de transeünts que ignoraven el
fet que s’esdevenia. Vam tombar per un dels carrers adjacents, per on passava poca gent, i, sense
dir-me res, va tornar a donar-me un pom de flors. Els ulls eren del color del mar a sol ixent. Va dir-me
que la seguís, no pas del tot amorosament, però amb una certa indulgència. Va fer-me sortir als
afores de la ciutat. I vam travessar valls i valls, i torrents, com si fóssim alats. Vam arribar lluny. Vaig
reconèixer el serrat de Busa i, sempre sense dir-me res, vam davallar al riu i en vam seguir la deu. No
va donar-me cap pom de flors.

Callava. Jo intentava de parlar, però ella, ostensiblement, m’evitava que digués cap mot. A l’arribada
a les fonts del riu, la dama havia canviat, altra vegada, el color dels ulls i seguia amb la seva vesta
blanca que li arribava als peus.

Tot d’una van eixir d’un bosc ombriu dotzenes de noies amb vesta blanca i els ulls canviants. Anava a
preguntar a la dama que m’acompanyava si érem al reialme de les fades. La dama havia
desaparegut amb les altres.

Vaig trobar-me solitari i desorientat. Vaig descobrir un camí que duia a la carretera reial, el vaig
seguir amb deler i vaig trobar-me de nou a l’entrada de la ciutat. Hi havia una gran remor; la gent
deia: «Ha desaparegut! Ha desaparegut!».

Vaig tenir com una mena de por: ¿era un bon averany o era un mal averany? ¿Qui era la dama que
em portava flors i m’assenyalava els camins en silenci?

Capficat, vaig tornar a casa. Al portal d’allà on jo visc hi havia milers de flors refulgents de la rosada.
Alta, ben plantada i gairebé fulgurant, hi havia, mirant-me fixament, la dama, amb uns ulls d’un verd
absolut.
II

Enllestida la feina, he sortit cap al camí que voreja la fageda i des d’on es veu la vasta extensió de
terreny poc cultivat i el puig. Tot d’una m’he adonat, astorat, d’un casal de forma catedralícia que,
mirat de baix estant, semblava de vidre. No l’havia vist mai.

He decidit d’agafar el caminet que porta als dalts on hi havia aquesta singular edificació i, en arribar-
hi —oh prodigi!—, era un palau de cristall. Pertot on mirava em veia, espantat, en la meva figura real.
No s’hi sentia cap remor ni als afores ni al dins. Hi havia una entrada oberta i l’he passada.

La quietud era absoluta i l’estranyesa dels elements que constituïen el tot del palau m’ha emmudit.
¿On era? Una escala transparent m’ha portat a un saló que no sabia definir de quina època era,
decorat amb estàtues que no he sabut comprendre si eren profanes o religioses. El silenci de l’indret
se m’ha encomanat i, sense pensar-m’hi, he fugit adelerat del palau per retornar al peu del puig.

M’he girat cap al cim on havia vist i visitat el palau de vidre, i ja no hi era. S’havia esvanit. Ha passat
un pagès vell i li he preguntat què en sabia, d’un palau de cristall que jo mateix havia resseguit i que,
de cop, havia desaparegut. «Sou vós —diu el pagès— que heu canviat; el castell, jo el veig tan
espurnejant com sempre, i, des de la meva infantesa i ja des d’abans dels meus avis, és conegut. El
palau de cristall que us ha sorprès i encisat existeix, i jo el veig més fulgurant que mai. Els antics del
poble el coneixen, el respecten i en conten històries portentoses difícils de recontar». El pagès,
sorneguer, em mira i em mig somriu. Jo anomeno els meus, que durant segles han habitat el poble
d’on havia eixit. El pagès se’m planta seriós al davant i, com si pregués i tot fent el senyal de la creu,
em diu: «Fins que us torni el seny que heu perdut no tornareu a veure el palau. Ja sabeu, malgrat la
vostra jovenesa, que la nostra contrada és de meravelles».

Ha estat aleshores quan m’he adonat que petjava vidre i els peus em sagnaven.

III

Tanta d’extrema blancor m’ha sobtat com si em trobés al peu d’una alta muntanya al cim de la qual
oscil·lés un llum potentíssim de variades colors que feien recordar diversos continents. He decidit
enfilar-m’hi i, com més em semblava d’acostar-me a tan insòlita lluminària, més me n’allunyava.

Centenars, doncs, de gambades perdudes —tot havent de salvar ponts i rieres herboses— per
arribar al peu d’una alta muntanya amb un far que en clarejava la inimaginable blancor. Tot
reprenent el camí arribo —travessant difícils passeres— al peu d’una tercera muntanya, blanca com
totes, d’un blanc que evocava, com en les altres, la neu. Als dalts, un tercer farell flamejant.

Tot d’una s’ha produït un canvi sorprenent en el paratge: les blancors es fonien com l’escuma de
l’aigua de mar als esculls dels roquers fronterers i els llums s’apagaven com els estels en pondre’s.

He fugit, endut no sé per quin impuls, amb papers a les mans que aplegaven estranyes i antigues
investigacions de genis desconeguts.

IV
Tots tres amics anàvem pel camí dels carrabiners, gairebé tocant a la platja gran. Ens divertíem tot
recordant les anècdotes del ball del diumenge. De sobte, i en tombant una pineda des de la qual la
mar es veia amb estesa d’ulls i onejant, una color estranya va canviar l’aspecte del paisatge. Vam
adonar-nos que del fons de l’horitzó sorgia, ampla i alta, una M majúscula. Ens meravellem i ens
adonem que, centellejant, la M lentament va creixent en proporcions mai no vistes. Avançava a poc a
poc i vam creure, sorpresos, que ocuparia tot l’horitzó. Per més que ens afanyàvem per escapar-nos,
la lletra accentuava el seu gruix, i vam tenir por. Cadascun de nosaltres contava fets i àdhuc miracles
que s’havien esdevingut en aquell indret. Vam aprofitar una drecera per tornar a la població. No
gosàvem ja ni parlar-nos. La M omplia de punta a punta la cala que servia per als nostres
esbargiments.

Quan érem a tocar de la gentada que el fenomen havia ajustat a l’entrada major del vilatge, va
esdevenir-se un canvi de claror i un empetitiment de la M. Va sorprendre’ns molt. La M minvava i
s’alentia ensems. De cop, es va esquerdar. El soroll va fer trontollar el terra que petjàvem. Les
estelles de la M, grosses i petites, se’ns acostaven amb cuita. Llur guspireig era el mateix que el de
llur aparició i, no cal dir-ho, llur espurneig. Un home dels que s’havien aplegat amb els altres —que ja
feien multitud— va gosar ficar-se a l’aigua i agafar la primera estella que arribava a la platja. Es va
cremar. Els qui el seguien van desistir de repetir el fet. La gentada va callar. Ningú no gosava parlar
a l’altre, com si tots i cadascun d’ells tingués res a la consciència que el desassossegués. Més aviat
apressats, van abandonar l’indret i es van anar tancant a casa.

Només un, el més alt i més ben plantat dels qui integraven la massa desertora, va llançar-se a l’aigua
i va recollir un fragment petit i cendrós on, amb l’enginy d’un minyonàs acostumat a arribar als
extrems en totes les seves activitats, va llegir les lletretes inscrites. Deien en un estil molt particular:
«Amor».

L’endemà, a les parets de totes les cases, els un provocativament llegien «Amor» i els altres, en to
gairebé silenciós, «Mort». Amb temença aclucaven els ulls i fugien desesmats.

Com ja sabeu, em vaga de nodrir-me amb lectures mentre intento de fixar el pensament propi —o
que em sembla propi— que se m’origina i que la intel·ligència em corregeix. Ahir, però, la meva ment
no es reflectia en la lletra impresa. Mentre anava fullejant volums de la biblioteca i els canviava d’un
indret a l’altre, m’emboirava d’idees. Una vaga inquietud va fer-me asseure a la cadira de braços i
reflexionar sobre la meva situació espiritual. Quan més diversos i adversos eren els meus punts de
vista, vaig considerar arribada l’hora diària d’anar a passejar. Vaig endreçar alguns llibres i vaig
anar-me’n.

En sortir de casa, ja m’adonava que no ho feia de la manera habitual, atent només a la pugna d’idees
que portava a la ment i que no podia resoldre. Vaig sortir al carrer, cavil·lós, sol amb mi sol, divagant
per espais inèdits. Vaig topar, distret, amb un transeünt i, en excusar-me, vaig invitar-lo a seguir-me.
Ell va somriure, mirant-me de forma inusitada, i va fer que sí amb el cap. Anàvem caminant per
modernes avingudes mentre jo, a mitja veu, feia expressives les meves preocupacions, que, segons
em semblava, devien ésser també les seves. Jo explicava la gran tristesa de no haver pogut resoldre
el fet de la meva existència. L’home escoltava sense dir mai res. Les nostres passes tenien el mateix
ritme i, quan jo vaig parar-me de sobte a l’aparador de ca la cotillaire, ell va aturar-se en sec com si
una força misteriosa el comandés.

De tornada, vam entrar a casa plegats i, sense cap raó aparent, vaig oferir-li la meva cadira de
braços. Tot just ell s’asseu, el mirall que tapa tot un pany de paret s’esquerda per la meitat i cauen
els trossos de vidre per terra. Em giro a mirar el meu company: ha desaparegut. Em ve basarda. Des
de sempre he conegut l’existència d’una gruta que, en altres èpoques, va servir per al transport
d’aigües: ara acabo de descobrir-ne l’entrada. Tinc por, però, malgrat tot, m’hi endinso. La gruta és
fosca i profunda, amb parets rugoses per on davallen grosses aranyes blanques. És plena d’alts i
baixos que jo procuro salvar, a les fosques, amb el meu enginy. Quant més avanço, més la foscor
m’empetiteix i més m’enterboleix el cervell. Tot palpant uns objectes i unes figures que jo pressento a
les parets, camino; mentre la gruta s’estreny, jo minvo i les meves idees s’escurcen. Al final del camí,
quan la gruta ja només permet el pas d’una petita conducció d’aigua, se m’ha fet total el problema de
la meva existència. Afectat per totes les pors, intento de sortir, però m’és impossible. De sobte, un
personatge a contrallum es presenta davant meu com qui ve a alliberar-me i obre els braços com qui
ve a abraçar-me. Jo aconsegueixo amb esforç d’allargar les mans, alço la testa i m’adono que sóc jo
mateix.

VI

En arribar als dalts del puig se’m va obrir la visió d’una gran autopista: neta, polida, amb claredats
solars. A dreta i esquerra van aparèixer dos estols diferents de noies dirigides cap a un fi que jo
desconeixia.

Les del costat dret, vestides de burell, pregaven en veu baixa. Evocaven la remor de les fulles dels
arbres quan el vent les mou per terra. Les de l’esquerra, mig vestides amb vels blancs, cantaven com
l’aigua quan salta damunt les roques. En atansar-se, vaig veure el gonfanó de cada esbart. Hi podia
llegir: FAUNE! FAUNE! Eren idèntics: només les colors —que reflectien la identitat de cada grup—
eren contradictòries.

En enfilar-se al puig, les noies continuaven llur murmuri. Tot d’una se sent un crit unànime que, en
les unes, és de glòria i, en les altres, és d’un cert enyorament: han vist l’esquelet del faune penjat.
Entre elles es miren, no d’una manera adversa, sinó més aviat amorosa, i les que porten burell se
n’alliberen. És aleshores quan descobreixo quin era el fi al qual s’encaminaven en entrar a
l’autopista: aconseguir la unitat de fets en l’Instant. S’apleguen fervorosament i davallen cap a
l’autopista entonant un cant de subsòl, una remor vaga de pedruscall que cau en un lloc profund i
obscur. A l’horitzó es dibuixen diversos arcs que aclareixen el fet. La insospitada claror il·lumina un
sol gonfanó i la imatge repetida d’una sola noia.

Jo, endut per una ventada secular, corro a embutxacar-me el carnet d’identitat del faune mort.

VII
Tocant al peu mateix de l’indret on visc, m’atura un personatge i em diu que, de la meva casa, no en
conec gairebé res, i, assenyalant-me un portal, em convida a entrar-hi. Ens trobem davant una
estança decorada amb elements hipnagògics. Semblaven l’obra plàstica d’un bus pres per la dèria de
cercar formes inèdites entre els elements submarins. No sabia què pensar-ne, ni què imaginar-ne. El
fet és que jo flairava estranyes sals marines. Hauria pogut suposar que hi havia mobles onírics
emprats en temps desconeguts per nosaltres i dels quals les cròniques locals no parlen.

Vaig afanyar-me a empènyer el personatge a sortir d’aquell indret i, amb quatre passes, em deixa al
cancell del meu estatge, on entro gairebé amb els ulls clucs. Però, tot esforçant-m’hi, m’adono que la
sala que fa d’escriptori i de menjador ensems era ocupada per una mecanògrafa. Dono el meu nom i
fa com qui no em sent. El torno a dir i, de les dues entrades que donen a les altres dependències,
apareixen cinc o sis individus amb aire d’ajudants de la noia, repeteixen el meu nom i riuen.
Envermelleixo, reculo i dic: «Sóc a casa meva i sóc l’amo». Torno a donar el meu nom, i les rialles de
tots els altres acompanyen les de la mecanògrafa, que simultàniament diu: «Que en fa, d’anys, que
l’amo és fora i ningú no sap on cau». Aleshores, acompanyat del personatge, pregunto a les cases
del meu carrer què en saben, de l’establiment, que qui sap qui dirigeix, i de l’antic propietari. Tothom,
un per un, riu fort i repeteix els mots dels funcionaris: «Que en fa, d’anys, que n’és fora i ningú no
sap on cau».

El personatge i jo hem intentat palpar-nos i no hem aconseguit descobrir-nos. Des dels terrats eixien
flamarades d’antics brandons litúrgics.

VIII

Desamarrem el llagut i sortim ribera enllà. Hem sentit pel pobleque hi ha un home estrany que pesca
amb ganivet. Hi ha qui s’ho creu; la majoria en neguen la possibilitat. Els pescadors joves són els qui
hi creuen, i debaten el fet amb els vells.

Vam veure dues noies que coneixem que, des de la punta d’una cala, es tiraven graciosament en
una caleta propícia per a la nuesa púdica. Ja ens adelitàvem cantant velles tonades, quan vam
descobrir la presència de l’home desconegut, cobert amb capell dels que usen els japonesos. Vam
convenir que era el qui pescava amb ganivet. Vam témer per les noies banyistes. Amb rem accelerat,
vam avançar a l’indret de la caleta i —oh sorpresa!— en van sortir les dues noies arrossegant el
japonès, el qual deixava un regueró de sang damunt l’aigua de la mar mancada. Vam acostar-nos-hi
i, mig esbalaïts, vam adonar-nos que el japonès treia el cap, somrient, com si res no li hagués
esdevingut. Les noies el van abandonar al corrent marès i es van refugiar a la seva caleta. Algun de
la nostra colla va parlar d’intent de violació; d’altres, d’un peix gros que havia mig encertat amb el seu
ganivet però que no havia aconseguit d’occir. El japonès va clamar a la seva manera i, dalt el pujol
que encercla les aigües, eixien un grup de sis japonesos que ens va semblar que cantaven en to de
venjança. Als ulls dels vilatans que navegàvem en l’embarcació espaordits, el paisatge era
transformat i no sabíem a quin indret ens trobàvem. Arbres i muntanyes van canviar i,
desesperançats, demanàvem clemència. Algú deia que ens havíem adormit i no ens havíem adonat
que ens trobàvem en les aigües d’un altre país. Els apareguts dalt el serrat es van posar a taral·lejar
cançons pairals que seguien la tonada de les que havíem cantat en sortir del port i s’alliberaren de
llurs exòtiques vestidures. Ens va fascinar, vam girar la barca en direcció on hi havia el grup i vam
vogar cap a aquell indret: eren companys del vilatge que s’havien disfressat. Vam desembarcar.
Aplegats, vam retornar al poble. Però la vila i les seves cases eren del tot ocupades per estrangers,
per a nosaltres d’origen desconegut.

Vam decidir, animats, d’enfilar-nos a l’altra part del puig, on sabíem que hi havia un poble en runes.
Feinejant com si llevéssim xarxes de novell estil, vam començar-ne la ràpida reconstrucció sota
l’ombra protectora de les ales d’un vol espès de gaviots. Les dones amb la mainada es van
aixoplugar sota un sortint de roca.

IX

La trobo, de tant en tant —talment suggestiva al tombant del carrer del mig—; parlem de les nostres
passejades pels volts de l’ermita i dels bells paratges que ombregen amb arbredes els nostres
diàlegs. Quines converses, Déu meu! Puix que, tornant a mitjanit del ball, em repeteix les mateixes
facècies, però en un sentit invertit. Ja m’havia passat alguna altra vegada que, en havent parlat,
provava de repetir els mots que m’acabava de dir, però en expressions gairebé quimèriques. De nit,
si penso allò que m’ha esdevingut durant el dia, la recordo com si fossin dues físicament. Sovint, en
evocar aquest fet tan increïble, que ja sempre s’esdevé quan parla amb mi de les coses normals o de
les fantasioses, em fa vacil·lar i tinc el pressentiment vague que a les seves orelles bufen dos vents
distints. Imagino un carrer estret amb ressò imprecís.

Un dia, quan parlàvem tots dos, no fa pas gaire, va comparèixer una noia que conduïa un tàndem,
amb decorats d’època, i ens convida a acompanyar-la. Pugem tots tres fins al peu de la vil·la, on la
nouvinguda té el seu estatge; era una casa de l’estil darrer. Decidim seguir la carretera que passa
pel darrera mateix de la mansió i que enfila a diverses direccions. Elles en trien una que ens porta,
entre pinedes i xiprers, cap a fonts abundoses i de bell anomenar. Essent a l’entrada d’un pont,
m’acomiado i, segons el meu tarannà, baixo tibat i corrent fins al meu vilatge per la drecera, mentre
elles segueixen l’excursió tot allargant-la. Ja era quasi tocant a casa, quan la veig sortir a ella de
compres d’un establiment. Quina sorpresa! Era ella, ella mateixa. Ens aturem i ens distraiem
recordant allò que havíem vist quan corríem en el tàndem. Però em vaig adonar que el record que
teníem de l’excursió, que havíem fet plegats i acompanyats de la noia nouvinguda, no coincidia en
tot. Li ho vaig fer observar, va somriure, va alçar els braços, m’abraça i vaig besar simultàniament
dues boques.

En un poble de la meva comarca, hi arriben noves gairebé quimèriques que provaré de contar.
Aquest vilatge no té pas una extensió que el representi superior a d’altres pobles de la mateixa
rodalia. Avui me n’han contat un esdeveniment sobirà sense precedent. Al terrat més ample de la
casa més alta ha aparegut un bony gegantesc. El temps l’havia ennegrit i la visió de la protuberància
va afectar tot el veïnat. Quin fet més inesperat! El bony era boterut i a alguns els ha semblat de
veure-hi una representació de l’esfera terrestre. Hi veien munts, rius, poblatges, estranyes línies
divisòries de països històrics. La gent que s’ha aplegat a observar-ho fuig de cop i es refugia als
seus habitatges. Una por encerclada de foscors fa que tanquin portes, balcons i finestres. El vilatge
ha quedat gairebé misteriosament absent. Ni un sol veí no ha gosat sortir del seu refugi. Els més
savis recorden fets antics i proven d’interpretar-ne el significat. Els supersticiosos invoquen les
potències celestes. M’és difícil descriure l’esverament dels escèptics, que s’enginyen a cercar l’origen
d’aquest portent. Però el bony, amb les seves prominències, a mitjanit, ha desaparegut.

Els porticons de finestres i balcons s’han esbatanat i els portals de les cases s’han obert. Els veïns
han eixit de llurs estatges en confusió i, en adreçar-se els uns als altres per comentar el fet, s’han
adonat que han emmudit. Familiars, parents i amics han substituït la paraula que els mancava i, amb
els braços i les mans, intenten crear senyals nous, tot fent gests de mal auguri. També les campanes
han romàs silencioses.

Del fons d’un barracot dels afores ha sortit, estrany, un home ignorat, barbut i amb calces i gec
esfilagarsats, que s’ha adonat del que s’esdevenia; ha anat cuitós al campanar, ha tocat les
campanes de la parròquia, del monestir i de la capella de Santa Alícia. El cel, blau com mai, ha obert
els cors dels veïns i s’han adonat que parlaven amb naturalitat i claredat, segons llur costum, i
exultaven d’alegria. Qui canta, qui balla, qui s’abraça, qui corre sense saber on va; tot era bullícia.

Un investigador d’aquell indret ha pujat al terrat on havia aparegut aquell enginy boterut. No havia
deixat cap rastre. Ha sabut, però, per algun nouvingut, que el bony havia passat camps enllà i havia
desaparegut darrere el boscatge que ornava el poble veí. Entre himnes i crits de joia, ha anat en
massa a la punta de l’indret de la desaparició de l’esfera abonyegada. Però, quin esdeveniment! Al
terra hi havia, escrites en lletres grossíssimes, dues inscripcions. Deien: «Recordeu que el món és
ple de meravelles» i «La veritat aleja cels enlaire i la mentida ens endinsa per laberints subterranis».

XI

Als caçadors del meu vilatge els plau de fer sovint llur sortida esportiva, alguns amb llur gos, i
aconseguir cadascun d’ells la seva traça i encertar d’un tret. Avui, diumenge, després d’haver anat a
la missa d’alba, ens hem aplegat a la plaça gran. Jo, amb l’escopeta del pare, també hi era. Decidits,
hem enfilat per la drecera que porta a la part del serrat que dóna als vinyets i als planells més
coneguts per nosaltres. Fèiem més colla que en altres sortides i hem acordat repartir-nos a dreta i
esquerra del pujol que afita el camí ral. Tots esperàvem una gran cacera, però, en decidir-nos els
uns i els altres a disparar a caça vista, ens ha sorprès que els trets no feien soroll i que no
encertàvem cap peça. Ens hem reunit tots dos grups per discutir sobre un fet tan insòlit. Arma
alçada, hem disparat sense objectiu: tampoc no s’han sentit els trets. El silenci era angoixós. Els
caçadors corrien d’ací d’allà, tot provant de nou de descarregar l’arma. Inútilment. Presa d’un deler
instintiu, ens hem escampat i hem intentat de disparar a tort i a dret. No, la quietud recordava la dels
grans deserts. Sense dir-nos-ho, ens hem dispersat reservats i muts més enllà de les vinyes i del
boscatge. Hem estat quatre els qui hem romàs aturats a la punta d’un planell. Hem disparat de nou:
era un fet que els trets no petaven i que, d’animals de ploma i de pèl, no se’n veia cap. Hem provat
d’ajustar-nos als altres: havien desaparegut. No se sentien veus ni lladrucs. Aleshores, capcots i
peuindecisos, hem davallat al poble. Hem contat el fet: no s’ho han cregut, però els caçadors no
tornaven, com si s’haguessin perdut al ple d’una boirada. Davant el veïnat espantat, hem provat
l’escopeta sense esma. Malgrat llur temença, els homes i les dones més agosarats s’han adreçat a
l’indret on s’havien aplegat els caçadors. Ha estat inútil: s’havien esvanit. Els quatre que, escàpols,
en projectàvem la recerca —que érem els menys atrets per l’ofici de caçador— hem abandonat
l’arma. Cadascú pel nostre compte, coneixedors del país en pla i muntanya, hem començat
l’exploració. La quietud i el pànic són pertot. Qui anava a la roureda, qui a les vinyes, qui als torrents
amb aiguamolls i claps de molsa.

Han passat hores que, en ple sol, ombres inesperades celaven tresqueres i pedruscalls. Un dels
quatre que havíem romàs ha vingut apressat a dir-nos que al fons del rocam, on s’encloten les
aigües d’un rierol, havia descobert tres figures de pedra que aparentaven tres dels caçadors
desapareguts. Els vilatans s’han commogut. Els més incrèduls titllaven el meu company de fantasiós.
Malgrat la insistència del descobridor d’aquells personatges petris, ningú no ha gosat anar-hi. He
estat jo que, confiat en la descoberta del meu company, he anat a l’indret de l’aparició dels tres
caçadors petrificats. Existien.

De tornada ho he fet saber als qui m’escoltaven. Alguns m’hi han acompanyat de nou i han confirmat
el fet. En girar-nos gairebé a ulls clucs, hem descobert als nostres peus una àguila reial morta. La
sang, que s’escorria en direccions diverses, dibuixava —indesxifrables per a nosaltres— figuracions.

Les nostres dues escopetes eren a terra, envellides i rovellades.

XII

Érem cinc al peu del clot que, al mig de la serralada, ens ha fet creure a alguns que era un antic
estany o l’erosió secular d’un terreny volcànic. Enduts per la conversa, no ens adonàvem d’una
estranya remor que, més enllà del paratge, se sentia a intervals. El més jove de la colla ha dit que
semblava la fressa d’unes motos. Entre tots hem convingut que el fet no era possible: els camins que
duen a l’indret on érem, els més propers i els més llunyans, no eren propis per a aquest tipus de
locomoció. L’espetec, adés pròxim adés llunyà, ens ha capficat. Ni carretera, ni corriol, ni caminet. La
brossa i el boscatge, que a nosaltres tant ens plau, els hem considerats impossibles per a practicar-
hi el trial. Tots hi hem donat el nostre parer; cap no encertava el fet. Empesos per la solitud, i havent
oblidat, com qui diu, l’origen dels espetecs, hem refet el camí d’anada purament personal. Ja hi estem
fets. Però, més apropats al veïnatge, hem sentit el brogit d’unes motos com si fossin a tocar. Ens hem
aturat i, darrere la pineda que emmarca els casalots on tenim l’estatge, hem espiat tot esperant que
les motos apareguessin. Ho hem deixat córrer i, fonoll al llavi, cadascú ha tornat a casa seva, tot
convenint de trobar-nos a la tarda. És aleshores que hem sentit més fort el soroll d’objecte mecànic
que ens havia fet canviar gairebé d’esfera. Ens hem interrogat de nou i no hem coincidit.

A mitja tarda ens hem trobat al banc que ombreja un om. Algú ha recordat l’estrèpit del matí. Algú ha
fet observar que per la carretera de dalt es repetia el mateix fenomen. Ho hem preguntat al veïnat:
també se n’havia adonat, amb divergència de parers.

Enfosquia. El sol colgat envermellia terra i mar. Esperàvem, com fem sovint, l’hora que precedeix el
crepuscle. El soroll que suposàvem mecànic, l’hem sentit més a prop que mai.
Intentàvem d’endevinar el nombre d’aparells que hauríeu dit que s’afanyaven a sorprendre’ns com un
terratrèmol. De sobte, i quan ja el sol era gairebé colgat, i muntanyes, pinedes, mar i embarcacions
era tot vermellós, del fons de la carretera que porta al nimfeu, no gaire més enllà de les Covasses, a
l’ombra de les quals amoregen les nereides, han aparegut sis supermotos amb el far mig encès,
muntades per noies en vesta lleugera. Han accelerat encara més, amb terrabastall de tramuntana
fosca. S’han acostat a la mar i han aturat les màquines i les han arrambades a la paret que
assenyala els límits de la cala tonyinera. N’han baixat airoses. El sol era ja colgat del tot i el to
vermellenc del paisatge i de la mar ha esdevingut d’un rosa ardent, quan les motoristes, de
procedència ignorada, s’han alliberat de les robes i, nues, han entrat a la mar. Nedaven rítmicament i
s’han allargat a grans braçades fins a la punta de la platja gran. Admirats, hem vist que el rosa que
cobricelava munts, pinedes, vinyes i mar es transformava, en les motoristes, en un fullatge espès
d’un roserar flamejant.

Les supermotos que havien abandonat les noies bategaven solitàries com el cavall que espera el
domador. Nosaltres ens hem convertit en cinc figures negres retallades i ajaçades damunt la sorra.

XIII

Acostumo d’anar en hores calentes i rellotges torbadors pels corriols que porten, cimejants, als
olivars més espessos. De vegades trenco el camí i davallo a les pinedes que celen les vil·les dels
amants de la solitud. No és fàcil trobar-hi gaire gent: possibles banyistes del país amb rituals
vestimentes o agosarats forasters alleugerits de roba, disposats a anar a les platges gairebé
secretes on troben indrets assolellats o racons frescos. Avui he canviat de ruta. He passat per
l’interior del poble i, en essent davant l’església, m’he fixat en una casa mig senyorial edificada
segurament a darrers de segle i llegendària pels fantasmes que, segons la veu del poble, apareixen
quan la lluna s’aprima darrere el xiprer. Pensatiu, tot esbrinant aquestes aparicions nocturnes, una
de les finestres —que jo creia tancada com les altres obertures de la casa— s’ha obert, esbatanada
per unes mans delicades. I ha aparegut una dama vella que, en veu alta, ha dit: «No, els cabells de la
Maria Dolors no!». M’he parat, sorprès d’aquella aparició, i he recordat que els mots de la dama
pertanyien a uns versos meus d’una joventut en defallença. La vella dama ha tancat la finestra i ha
obert les portes de l’entrada, on ha aparegut, tot repetint, amb veu alta i escrostonada, els mateixos
mots: «No, els cabells de la Maria Dolors no!». Ha baixat els tres graons que duien al jardí tot
acostant-se’m. M’ha allargat els braços, blanca de cabell i eixuta la faç, ha repetit el vers i ha dit:
«Tenia quinze anys». En feia, doncs, més de seixanta que no l’havia vista. Jo no sabia què dir. M’he
llançat a córrer, com si fossin els temps de la minyonesa, carrer amunt, i al tombant un desacostumat
mirall fixat a la cantonada ha recollit la meva imatge: barbablanc i cabellera tosa, esfullava una rosa
fresca i refulgent. Ulls clucs, veia una mar antiga amb barques envellides i pescadors coixejant. He
recordat de nou els versos primicers i les paraules de la vella dama.

M’he aturat sense saber on queia.

XIV

Ha vingut, en dia fosc i de puntetes, quan pensava en aquesta possibilitat. Gairebé no l’he sentit: l’he
pressentit. No m’ha saludat, no m’ha dit de quin país era. Vesteix una mitja sotana oriental. D’un
carretó que ha deixat al peu de casa, n’ha tret uns irregulars paquets que, tot acostant-se’m, m’ha
deixat damunt el cobertor amb què dissimulo el meu cos somnolent. M’he girat, m’he regirat i m’ha fet
la il·lusió que cridava algú, la visió del qual se m’ha allunyat i ha desaparegut no sé pas per quina
obertura. Els paquets, lligats amb cordam espès, m’han sorprès per llur contingut, tot just els he
desfets. Són diaris de tots els països i continents. N’he tret un per mirar-lo i llegir-lo: els texts són
composts amb tipus de lletra que jo desconec i signats amb rúbrica autògrafa. Provo de llegir-los. Ho
faig —oh sorpresa!— en català. Admirat, intento de descobrir el llenguatge en què són impresos. No
era en cap dels que jo conec o he vists —i n’he vists molts— i com els diaris del nostre país tenien
llurs anuncis decorats amb dibuixos que no em seria fàcil de reproduir. En trec dos o tres més,
cadascun d’ells escrit en llengües exòtiques; els llegeixo també com si fossin escrits en català. No és
la primera vegada que m’esdevé i en dono compte. Endormiscat, els deixo damunt el cobertor. En
intentar recobrar-los per continuar-ne la lectura, havien desaparegut. Sorprès i ulls oberts, m’adono
que totes les parets de la meva cambra habitual pintades de blanc són decorades amb dibuixos d’un
realisme sorprenent, i les portes d’eixida no corresponen a les familiars. Deixo el jaç i intento de tocar
les originals parets. Inútilment: no existeixen. Em sento com allunyat en un indret desconegut. Però el
sol llevant m’aclareix l’estança i em recobro.

Aquest fet m’ha recordat el que es va esdevenir no fa pas gaires mesos. A les fosques, havia tret, del
prestatge de la llibreria que recull els clàssics, un llibre que vaig provar de llegir quan ja era al llit. Era
un Ovidi en llatí i amb notes fetes a mà, amb estilogràfica, que mostraven les meves inclinacions en la
postadolescència. Vaig rellegir-ho. Fatigat, vaig deixar el llibre damunt la vànova. Quan volia recollir-
lo, en desvetllar-me, el llibre no hi era. Vaig passar la mà per tot el cobertor: era llis. Però, en
recercar-lo, al prestatge més alt de la biblioteca, el llibre havia estat substituït per un exemplar relligat
amb luxe de bibliòfil. L’he obert i, a la claror d’una llanterna, he vist que les dues-centes pàgines del
llibre eren en blanc. No sabia què pensar. Mirava el sostre, mirava el terra: una corrua d’escarabats
formats en doble fila arrossegaven la closca d’una garota amb les pues delicadament lluminoses.

XV
Havíem anat, fervorosos del tot i del no-res, a donar el tomb per la ciutat captiva. Tots es complaïen
a dir que en sabien la història, però ningú no hi coincidia. Curulla de mites, era fosca de dia i clara de
nit. Nosaltres hi érem a mitja claror. D’una antiga portella, en va sortir un mul amb les alforges
carregades de brandons i guiat per un home vestit a l’antiga, el qual en va donar un a cada u. El
mulater ens els va encendre i ens va assenyalar un camí de tornada. Hi havia els poetes més
anomenats del país, de totes les tendències, i les poetesses de més prestigi. El camí, però, no era
pas el que nosaltres havíem fet d’anada. Temíem un engany, però, animats per l’aparició mig borrosa
de la figura d’En Joaquim Folguera, que va decidir per on calia anar, vam avançar, brandó encès i
alçat enlaire, tot recitant-nos els uns als altres versos inèdits a mig to. El remoreig de les veus, la
fressa del vent i el brogit del fullatge, acoblats, ens recordaven els de la mar als amagatalls del
Puiggròs.

Arribem captius de nosaltres mateixos en una plana vorejada d’unes cabanes de construcció
desacostumada. Un personatge ens n’assenyala una a cadascun de nosaltres: «No us en mogueu!
—ens diu—. Recordeu, si us plau, els vostres versos. Enriquiu-los amb mots de novella usança i a
l’alba reciteu-los prou alt perquè el vent se’ls emporti més enllà de la frontera que us encercla». Va
plantar un rètol, al mig del pla que ocupava les cabanes, on, en lletres grosses, deia: EVITEU EL
FRAU!

Una tramuntanada va apagar els brandons fixats al peu de cada cabana. Ja de nit, el firmament havia
doblat el nombre d’estels.

En sortir dels nostres caus trepitjàvem l’herba fosca, alta i espessa que voreja un aiguamoll. Poetes i
poetesses vam desaparèixer, confosos amb la nostra pròpia ombra.

Pere QuartVacances pagades

CANÇONETA NOUCENTISTA DE MAL CAMÍ

Fatigat de tanta espera

he reprès el mal camí.

Deixo l’Esperança enrera,

però la Fe em vol seguir.

A mitges li dic que sí.

Com si desfés el camí,

camino mirant enrera

on l’Esperança m’espera

amb els ulls contra el coixí.

La Fe em diu que no i que sí.

Decideixo tornar enrera

i em detura no sé qui:

és la Fe que m’esparvera

perquè ja no sap què dir.

Ara es lleva, lluny de mi,

l’Esperança ploranera.

No és aquesta la manera,

certament!, de fer camí.

SIS ENDEVINALLES

Més que jove novíssima,

de trinca;

intacta més que verge,

i sense tara.

Feina d’encàrrec,

peça única.

Filla,

germana,

nora,

veïna de ningú.

Ni mare, mentrestant.

Fembra només,

només per a l’Home.

II

Es parà el Sol?

Va ser la Terra? Tot

em sembla massa temerari;

tot comporta

perills de gran abast.

I jo em decanto a creure,

senzillament, que el cel·luloide

—allò que passa—

es va trencar.
III

Havia estat un gran senyor i mireu-lo!

Nu i pobre com un cuc;

li han pres els fills, la hisenda,

i la lepra se’l menja:

amb un test

es rasca el crostisser.

Però li resta un bon consol: la penya

de tarda amb els amics.

IV

—Maneu-me, majestat!

—M’agrada aqueixa veïna.

—És casadeta, majestat.

—I ell, qui deu ser?

—Capità Sanxis.

—Porta’l al front. Primera línia.

Avui mateix. Raons d’Estat.

—Maneu-me, majestat!

Vòmit sobtós a mig pair,

encara l’emmerdissa

el gàstric suc d’aquell peixàs.

De saliva salada sobreïx.

De tant en tant escup xanguet.

VI

El poeta morí, i a la balança

pesà més el fel que la mel.

I anà a l’infern,

l’infern del qual fou comediògraf.

N’és el primer i únic estadant,

qui amb millor dret?

Hi dóna el tomb de l’empresari

entre monstres de carnaval de Niça

i damnats de museu Grévin.

Resulta tot tan modernista

i tan inhabitable

com ell ho imaginà;

i és feliç per això:

vanitat dels poetes!

Si no fos que, tot sol

i amb mala llum,

endebades espera, segles ha,

visitants i espectadors

per a la seva desfilada

de pecats.

A darrera hora li han tramès,

virgili inútil,

el petit i servicial Gustave.

Tant se val!

Ha perdut tota esperança.

Despenja el rètol,
passa la balda,

apaga el foc.

BONES FESTES

Poeta primer
Els àngels: «Glòria a Déu en les altures

i aquí baix, a la terra, pau als homes

de bona voluntat». (Música d’arpes.)

Llurs pares van pel món sense moneda.

Neixen de pas en un racó de porxo;

fugen, com tu o com jo, de l’amenaça.

Llur minyonia és mansa, sense joia.

Viuen del furt com els ocells campestres

(o algun patrici esnob se’ls posa a taula);

paguen l’impost a base de prodigis,

prediquen la llei nova, es fan malveure

dels mestres, com dels rics i dels gendarmes

(de res no val guarir, tornar la vida!);

parents i amics els han girat l’esquena

i a mitja edat acaben a la forca

a semblança dels lladres homicides.

Definitivament els àngels callen.

Hi ha bona voluntat en els agònics,

la pau només es troba en les dormides,

potser entre megalòmans lluu la glòria.

Aquí baix fins els Déus són infeliços!

 Poeta segon
Però la carn un dia ressuscita,

com la del Crist: és una fe forçosa!

Llavors començaran les «bones festes»;

serà el Nadal, serà l’Any Nou, perennes!

Mentrestant fes el mort, passa com puguis.

L’espera és breu al capdavall. Silenci.

Poeta primer
Un matí de Nadal, quan era jove…

PREGÀRIA DE GENER

(Ritu occidental)
Sou els Tres, sou els Tres

Viatjants de Comerç.

El Ros,

xampany i capons del Prat.

El Negre,

perles i abrics d’astracan.

El Blanc,

cotxes cromats i artefactes.

Salveu la Cristiandat

de l’Infern amb balanç magre.

Oremus…
(Resarem un parevostre

pels qui van errats de comptes

i per llur conversió

a la sagrada àrea del dòlar.)

CHRISTMAS
Planten un arbre sense arrels

al living,

i fan que llevi, de sobtada

torrons de can Fatjó

i un tren elèctric.

El favorit,

el dolç monopolista

despengen un estel

—tal com ho dic—, si volen,

per al fill embrutit

que marraneja.

Doncs, està vist:

fer miracles no és pas cosa de sants

ara com ara.

I tampoc ningú ja no s’estranya

—ni la rància donzella,

cul refinat de sagristia—

que l’Infant vagi nu

a l’hivern i de nit.

Pels christmas de tres tintes

s’endeuten els pobres.

I amb el pretext dels Reis

degollarem tants innocents com calgui.

No, no exagero.

JOC
Navego contra corrent.

Hi vaig quan en tornen.

Abans de pensar em repenso.

Ploro i somric en silenci

i en soledat.

Cerco l’anell que he perdut

allà on hi ha llum i bonança.

Tutto ch’altrui aggrada me disgrada.

Quan puc, discrepo.

Per exemple:

no dic «figuera de moro»

sinó «nopal».

I per a perdre’m la vida

treballo cada diumenge.

Moribund festejaré

—si m’ho permet la família

i la resta dels poders—

el meu natalici.

LAI

Lletres d’impremta diran

el que no dic de paraula:

tu m’has salvat de la nit

(aquí el nom en caixa baixa),

lluna seguida,

brasa partida,
malaguanyada!

M’has salvat del gel desert,

del silenci sense calma,

de la set en rius amargs,

primera resposta amb ales,

tebi ressol de desglaç

o font picant de besades.

Tu m’has salvat d’una nit

de ceguesa solitària,

lluna seguida,

brasa partida,

malaguanyada!

(Aquí el nom que et vaig posar

com una corona falsa.)

LA CROADA

Quan s’acosta l’hora

les àvies i els petits s’agemoleixen

als fons de les alcoves;

i al recambró de la higiene

donzelles sospiroses

s’emmirallen, malgrat tot, amb càlcul.

Però els barons —fixeu-vos-hi!—

s’alzinen com pollancres

vora la taula devastada;

surten al porxo,
escruten el cel, color de perla falsa.

Bròfecs com els herois en crisi,

abracen per damunt

la muller eixuta,

que temps ha malalteja.

(El gos lànguidament udola

abocat a l’eixida.)

I «Adéu!» criden a tots

amb veu entera,

i alcen el braç a mitges,

secrets escèptics tal vegada,

però en l’extern inexorables.

De dos en dos,

centenars i milers,

es llancen

a les desertes vies de la tarda.

Entre marcials i amotinats

avancen, corren

—escamots convergents,

centúries, legió—

impetuosos, emulant-se

en la carrera única,

com assumits pel fat enorme

de les grans ofensives

o els grans èxodes.

Perillosament —oh sí,

que en l’aire sobreneda

un pensament de pluja—,

catòlics de debò,

croats unànimes,

com

un

sol

home,

van a l’estadi nou, van a l’estadi.

AQUELLA BÈSTIA

Un dia a mitja tarda

—una tarda de núvols

massissos com vaixells de guerra—,

aquella bèstia va saltar de l’arbre

i ja va caure dreta.

Obrí les mans de dits autònoms

i va mirar-se-les i remirar-se-les;

després alçava els ulls mig closos,

perplexa com un savi.

I es va adonar que ja pensava!

(Amb criteri mosaic,

la cosa era un prodigi.)

Pensava i, per escreix, parlava.

La rauca veu escometia l’aire

i s’esbravava, meravellada o tímida,

en les paraules fresques

de pensament breu i senzill.

I l’endemà la bèstia va somriure

per primera vegada,

puix que verificava, entusiasta,

el flux intercadent de la memòria.

L’Home ho sentia, se’n desficiava:

«Qui m’ha traït?»

(Això mateix: qui l’ha traït?)

I amb ira temorosa

renyava l’animal

dolç i orellut a penes:

«Calla i no pensis,

t’ho prohibeixo, bèstia!

Menja, dorm, fornica;

roba, si cal, el teu semblant,

o mata’l, si et fa nosa,

i fins i tot treballa!

Però no pensis, bèstia!

El primer: no pensaràs».

I que Jahvè pacienciegi.

Ell rai, que encara

té a mà un Diluvi

—o temperis afins!—
per a esbandir-nos!

L’AMOR DE L’HOME

Hi ha la luxúria sutza i poderosa

—i intermitent com les campanes—

que ens encadena i arrossega a estones

des de la rel del gran desig —clavada

al centre geomètric de la carn—

lligat secretament a les potències

del que és ànima nostra

—talment anomenada, per entendre’ns—,

la qual l’atia, el dirigeix, l’exalta;

i posa en joc, dispara,

desenfrenadament,

tots els humors viscosos,

tots els verins de la concupiscència.

Promet, i promet tant! cada represa.

Expel·lim en tumult una profunda força.

Virtut atresorada en el silenci

i la ignorància dels sistemes íntims.

A tort i a dret ens rabegem,

panteixants, bavejants,

imperiosos com uns cèsars,

ròbots perfets de la lascívia,

sobre el camp i el pretext de tanta fúria,

la dona!,
àmfora blana de la voluptat.

Infants frenètics, percacem el gaudi

i plorarem de ràbia si ens deturen

en la cursa.

Cursa que ens menarà a la trista,

avergonyida inèrcia

i decebuda pau;

al capdavall font estroncada

en l’amargura.

No sé per què —qui ho sap?— l’agror de boca,

aquesta deixa mixta

de fàstic i derrota.

¿Per què si és la puríssima natura

de la mateixa bèstia,

la llei enorme de la vida,

qui ens mou com les llavors el vent?

Humilitat, germans! Desenganyem-nos.

És així, pel que es veu, l’amor de l’home,

i tots som fills de lúbrics exercicis.

No fem escarafalls i disfressem-los,

per dignitat senzillament burgesa,

amb delicats motius humanitaris

i amb la literatura dels trèmols juraments;

i sobretot amb mútues tendreses

de cor a cor.
Que aquests costums, de fet,

són mil·lenaris.

ESPERO, SOSPITO, TEMO, VOLDRIA

Espero que no em miri,

que no em vegi.

Sospito que hi és sempre,

que no falla,

que em té fitxat,

que no hi ha escapatòria.

Temo que m’amenaci,

que em renyi,

que em castigui,

o que m’espiï,

i em segueixi.

Em desficien els misteris,

els oracles,

els enigmes,

els dons, els privilegis,

els èxtasis.

Les cerimònies em desassosseguen:

el culte,

el núvol sacre.

I voldria sentir-lo i veure’l,

parlar-hi, entendre’l,

servir-lo com un home

sempre.

Voldria que em prengués d’una vegada

o que em mudés en fulla,

en cosa pura, estúpida

en silenci o aire,

en pedra,

en àtom,

del seu total reialme.

Vull amor o repòs.

JA ÉS HORA QUE SE SÀPIGA

Demano la paraula prèvia.

Vull dir —i que d’un cop se sàpiga!—

que jo sóc Jo,

que sóc el Centre

i l’Àrbitre.

Que tots vosaltres, tots,

—això anant bé—

sou els meus conterranis:

parents, veïns, creditors meus,

proïsme meu pròpiament dit;

que tots els altres, tots,

bons i dolents

—grocs i negres, antípodes, gitanos—

són, a tot estirar

i encara gràcies,
els meus contemporanis.

Sapigueu que:

quan us veig, de fet,

us suscito, us ressuscito;

i en pensar-vos

us dono una esperança.

Però si us he perduts de vista,

mentre us oblido o us ignoro,

dormiu el son del just,

com se sol dir.

No passeu de potències

en el sentit més trist de la paraula.

Ja ho sé. Molts espereu

amb candeletes

el dia de cantar-me les absoltes.

No us enfileu, si us plau:

en el millor dels casos,

quan jo mori,

tots, tots,

bons o dolents,

sereu només els meus supervivents.

LES SOLEDATS

Quan la nostra comarca

fa el tomb, a l’alba, cap al sol;

i quan la nit s’agemoleix, recula,

mai, emperò, dissolta

en la claror total i omnímoda

—que fóra ja la glòria, sembla—,

solen els moribunds

llançar l’últim alè.

(M’ho ha dit un metge taciturn,

de vasta experiència.)

I així va ser per a la meva

dolça i petita fugitiva,

a qui un déu, barroer caçador,

colpia de bursada.

Moria lentament

entre els meus braços.

Al cel sutjós

d’una ciutat nostra i estranya

on tot era tardor,

l’alba mentia,

un altre cop mentia!

Ai, sense arrels cessa la flama!

La meva soledat tocant la seva,

inútilment, com l’ombra damunt l’ombra.

Muda i cega ja, i sorda,

i ja esvanit el seny preciosíssim,

però encara la cosa més bonica

del món dels homes,

fets a semblança i a despit dels déus.

CONFIDÈNCIES A ANTONIO MACHADO

Antonio, si veiessis aquests dies!

Temps ha, de lluny, vaig enyorar la pàtria

i la ciutat més nostra;

i ho feia a la manera catalana,

ortodox i castís

(«mes ai! torneu-me en terra,

que hi vull morir!»).

Melangiós oracle de Castella,

obstinat solitari de Cotlliure

(¡oh soledad, mi sola compañía!),

encara en somnis terra meva.

Antonio, si tornessis gustaries

la amargura del tiempo envenenado.

Estrany poeta, Antonio,

sempre enyorós del que no tens i toques;

al capdavall jo també dic

—proporcions guardades—

morirse es lo mejor.
Que avui, de dins estant, oh germans espectrals,

enyoro foscament, sense remei,

tot el que he retrobat,

la presència envilida de l’amor.

Sóc el cretí del poble

—fora seny, com Ausiàs—

que conta al vent

històries increïbles.

La terrible cordura del poeta.

MORT DE CARLES RIBA

Si tu no hi ets, a qui m’adreçaré?

Si tu no hi ets, qui ens jutjarà?

La teva veu darrera —una antigalla—

s’esbrava per les cambres vanament.

Els amics, compungits i xafarders,

pensen en un viatge, i se n’animen.

Diuen: «Gràcies a Déu, jo encara

no estic madur per a aquesta collita!»

(Val més gos viu que lleó mort.)

El pont travesso amb el record

inservible ja com un somni.

Estantisses són les paraules escrites!

I falsos, falsos, els poemes!

¡Si els llibres, tots, només esperen

crepitar entre flames

i heure un minut de vida viva!

I, tot seguit, la cendra.

Cendra intacta,

cendra incorruptible.

Com tu mateix.

Quasi com jo,

que ja provo i començo d’oblidar-te

per fer-me teu

i seguir-te a la pau inimitable

on ara nedes humilment,

nàufrag feliç, espectre

inconegut en una i altra riba.

CODICIL D’UN POETA

Us llego, amics, senzillament,

els tres quefers humils de sempre:

viure (i menjar) amb decòrum cada dia;

si podeu, endegar cobejança i luxúria;

pensar (creure o dubtar)

en la certesa i les hipòtesis

de la mort de la carn

i la vida nova de l’ànima.

No hi ha res més a fer; i ja basta.

La resta és literatura.

CENT ANYS DE JOAN MARAGALL

Vostè, Joan, era d’una altra fusta.

Els homes neixen i moren

per l’amor.

No hi ha res com veure el sol,

el sol, la solellada estupradora;

i el vent en son palau.

La natura és molt bella

i tan diversa i sàvia!

L’amada és una flor,

una planta l’esposa:

veig flors i penso en tu.

La mort, ponent dolcíssim.

Però temible com una ceguesa

—que oblida tot camí—

i una sordesa;

i fon les mans que palpen.

I és, oh Déu, una afàsia;

la paraula morta.

Els sentits, els sentits!

En darrer cas acceptaríem

la mort com una renaixença

de l’esperit, però amb els accessoris

i tot el parament d’home mortal,

perfets, consolidats per sempre.

Crec en la resurrecció de la carn.

Dic de la carn!

Em sents, botxí?

Senyor, família meva,

hi ha joves lluitadors

de muscles poderosos

i vells barbats de quaranta anys

a Sant Gervasi!
Criden les veus de la terra.

Au, companys, enarborem-la!

La fe dels avis desaconsella bombes.

Del cel ningú s’escapa.

Què són els àngels?

Volves voladores.

Estiuegem, estiuegem.

Mar inquieta, aquietadora,

sospires com un pit.

Pits com magnòlies.

La brega gloriosa,

el llit tempestejat

dels amors lícits.

Ja és prou!

Del sometent i home de brusi,

pura criatura de la Providència,

a qui tempten i exalten

tan misteriosament

frare diabòlic,

comte rèprobe,

bandit amb concubina!

I me n’adono:

cantà anàrquicament

la ciutat anarquista!

Hi ha gent cruel, és cert,

hi ha mala bava.

Riallades de sang.

Però la bona vida bona

ens sorprèn cada dia

per la primera i dolça volta.

Ara teclejarem per inspirar-nos.

Beethoven, Verdi, tant se val.

El cor s’esplaia com una cascada.

Vostè, Joan, era d’una altra estofa.

Els poetes avui són cautelosos

—vull dir, s’entén, els nostres.

Juguen molt amarrats,

guarden molt recollit

el ventall de les cartes.

I si s’escau fan bluf. I trampes.

Com tothom, com tothom.

No cria excepcions aquest tombant;

les excepcions foradarien

el cul de sac

on remuguem veus i silencis,

arrapats i a les fosques.

Don Joan, excusi la franquesa;

però no oblidi

que vostè i jo venim de Sabadell,

poble d’estar per casa.

Al capdavall som bàrbars.

SAVIS, POETES, HOMES FELIÇOS,

DONES DEL POBLE MALMENJADES

Els savis,

caçadors i cuiners d’idees mortes,

desemboliquen i emboliquen

la troca de llurs filosofies;

i alguns, tímidament, pretenen de guiar-nos

per laberints de suro

amb l’esquella de les paraules bambes.

Però no saben res de res.

Mentrestant els poetes,

curiosos aeròfags,

s’han empescat els déus i les deesses,

els sants, els paradisos

amb àngels, l’infern amb els dimonis;

han inventat les fades i les bruixes,

les mares, les aimies. I les pàtries.

Però ara ja estan cansats i tristos;

puix ja no gosen

—sense una careta—

presentar-nos allò que conjuminen

obscurament insomnes.

Amb tot, hi ha homes

feliços i orgullosos.
Els cal creure en llur fe.

Bracegen, discursegen;

i branden creus, espases, banderes,

o les adoren i les temen.

Perquè hem de viure, noia, què daixonses!

I mantenir les coses i les cases

en ordre i bon estat.

(I la família? Bona, gràcies!)

Munyir la vaca i pair l’oca,

i encara prosperar

i empènyer el món de les troballes

i les satisfaccions del dia;

i torejar els estralls i les malures

que la mare Natura ens subministra.

I sobretot, senyores i senyors,

pensar confusament —i predicar-ho!—

que la mort del pobre és una renaixença

cap a un nivell de vida màxim.

Els homes orgullosos i feliços

donen lleis a la fe i a la misèria

(dels altres);

verifiquen les penes i fatigues

(dels altres, incomptables);

planegen i celebren o estructuren

congressos, sínodes, anònimes,

sindicats i presidis,

olimpíades, guerres

(sempre per als altres).

Però els poetes —com he dit— llangueixen

vagarívols i penedits dels somnis,

la novel·la, els romanços

amb què nodrien

llurs germans de llet agra.

Ara miren i callen, els poetes.

Però els savis,

reclosos en llurs tombes provisòries,

cuiden d’aparellar noves madeixes

per a l’embull subsegüent.

(Els savis són grisos, són mòdics,

els meus fills! i admirables.)

Tanmateix, els poetes

i les dones del poble malmenjades

—això ho diré sense ironia—

sembla com si de nit sentissin

un bruel impossible, subterrani;

i altres vegades creuen que els arriba

el reclam d’un ocellàs anònim

que vola qui sap on,

més enllà de l’última galàxia.

«Són nervis, són nervis», pensen els poetes,

i somriuen incòmodes, equívocs

mentre es furguen l’orella amb dit convuls.

(Hi ha alguna cosa, ànima meva,

algun secret.)

COBLES DEL TEMPS

Cantaria, si pogués,

la cançó del temps i el lloc

que ara em toquen.

Cel, mar i muntanya:

inevitable mapa.

Però la història

coixeja de les quatre grapes.

Te’n recordes?

¿Quan tots érem senyorets

i lluïsos superfins

i engegàvem rodolins

com els ases pets?

La vela, la vinya verda,

l’ametller agosarat

i el pollanc… no diguis!

Ara no.

Mala pell. Arri, cabró.

Passa bou per bèstia grossa.

Avui la tonada fa:

europeus, unim-nos!
Correm-hi, correm-hi tots!

Redrecem i renovem

l’esperit occidental

tal tal!

Siguem ardits:

missa de tarda.

El protocol és intocable,

però fem-lo ben elàstic.

Tot orifany vincli la trompa

sense perdre gaire pompa.

A l’altra banda del bassal

ens fan el joc.

Cada dos per tres

ixi del seu clos

el Cap Gros

(ah ah! oh oh!)

mentre ens estafen el pes.

Jubilem! Jubilem!

Els orelluts

esdevenen alats

i els banyuts

croats.

Cent sonets

(excelsior!)

ho certifiquen.
I mira: àpats literaris,

rodes de premsa, estadis.

Mira els jocs d’aigua!

Tot per escreix,

de més a més!

Plega, Pericles!

I la sicalipsi

a les flames per sempre.

I és així, senzillament,

com amb puresa de cor

drecem els magnes pressupostos.

VACANCES PAGADES

He decidit d’anar-me’n per sempre.

Amén.

L’endemà tornaré

perquè sóc vell

i tinc els peus molt consentits,

amb inflors de poagre.

Però me’n tornaré demà passat,

rejovenit pel fàstic.

Per sempre més. Amén.

L’endemà passat l’altre tornaré,

colom de raça missatgera,

com ell estúpid;

no pas tan dreturer,

ni blanc tampoc.

Emmetzinat de mites,

amb les sàrries curulles de blasfèmies,

ossut i rebegut, i lleganyós,

príncep desposseït fins del meu somni,

Job d’escaleta;

llenguatallat, sanat,

pastura de menjança.

Prendré el tren de vacances pagades.

Arrapat al topall.

La terra que va ser la nostra herència

fuig de mi.

És un doll entre cames

que em rebutja.

Herbei, pedram:

senyals d’amor dissolts en la vergonya.

Oh terra sense cel!

Però mireu-me:

he retornat encara.

Tot sol, gairebé cec de tanta lepra.

Demà me’n vaig

—no us enganyo aquest cop.

Sí, sí; me’n vaig de quatre grapes

com el rebesavi,

per la drecera dels contrabandistes

fins a la ratlla negra de la mort.

Salto llavors dins la tenebra encesa

on tot és estranger.

On viu, exiliat,

el Déu antic dels pares.

LLETANIA

Per als infants

mentides.

Per als amors

mentides.

Per als amics

mentides.

Per als clients

mentides.

Mentides plenes o primes,

fermes o tendres —juraments, besades—;

vives —com fresca sang—;

sàvies, agraïdes.

Guatlles i bòfies.

Mitges mentides.

I mentides històriques

que avui pengem als mentiders besavis.

Mentides literàries

—a cada vers dues mentides.

Mentides metafísiques
—l’ésser i el temps, redéu!

Mentides tècniques, científiques:

xifres que es tornen màquines

i màquines que menten

com llegendes folles.

I mentides de fe,

que són la trista gran misericòrdia

del cel per als sofrents

i els mísers de la terra;

altes mentides fabuloses

que un dia, no sé com,

diu que seran certeses.

(Gràcies, Senyor, per endavant,

a compte sense garanties,

per si així fos.

Amén, amén, Senyor!

Oïu el clam, Senyor?

Perquè la mort, quan ens remata, menti!)

HI HA COSES MASSA PURES

Hi ha coses massa pures

per a ser dites

o només pensades.

Però els poetes,

incontinents, verbosos,

gosen inquietar les zones inefables

amb triades paraules

al capdavall estúpides.

I pretenen encara

ser els torsimanys

de la musa inservible

o d’algun déu,

com tots sobrer.

¿O espremen d’ells mateixos

sucs celestes, potser?

Sort que escassegen els miralls,

puix que els poetes, en efecte,

són ben ridículs

en llur jactància.

Valdria més callar,

que tots calléssim.

I aleshores parar les grans orelles

i aprendre alguna cosa

dels planys, les boniors,

el càntic de la vida;

dels entranyats batecs

i els admirables —malgrat tot—

silencis animals

de l’home,

quasi impossible provatura.

SALM DE LES LLÀGRIMES

Per mi no val!

No jugo! No hi vull ser!

(Ningú no et prega; no t’han invitat.

Pecador de poc seny i mal profit,

la festa no és per tu.

Ni duus roba de noces…! ¿Què pretens

i què designen tants escarafalls?)

Dona, no em besis: t’encomanaré

la nafra de la boca, o la del cor.

Tira endavant, que t’endarreriràs.

Molt bé; m’heu deixat sol vora el camí.

Em plau aquest plugim i aquell rellent,

la nit que passa com un dol lleuger.

Així, d’esquena al fang, de cara al cel

sento que sóc, molt dissortadament,

un home, i que sóc jo.

Amics, no ho sabreu mai

però us estimo tots

només per la semblança amb mi.

(Avui, potser només avui,

estic enamorat de mi mateix!)

També el qui em rebutjava per llebrós.

M’arriba la musica que danseu

a hora baixa, assossegadament

(l’edat, el greix, la pressió!);

deu ser a les clarianes, bon indret,

de l’alzinar de can Pedrell,

mentre els espígols flairen d’un a un

amb la frenada enveja dels humils.

Humils, ha ha! Jo també en sóc d’humil!

(Més aviat diria ressentit.)

La caseta i l’hortet no em van temptar;

tenia una casassa i un jardí;

somreia com l’orat que no sofreix,

inexplicablement sadoll

entre farts, i veí miop

dels incomptables rabiüts del puny

—enarborada, mutilada creu—;

la mala sang, que crida sang,

proïsme de ningú,

àngels pudents i esparracats del Déu

que adora el favorit de genollons

quatre segons, disset segles ha,

i sempre, sempre beneït

a tort i a dret per enjoiades mans.

«Oh porcs inverecunds!» —que deia aquell;

i afegia després: «Oh porcs lascius!»

Aquest és un romanço, tanmateix

superat feliçment pel vividor

i la mestressa que regeix com cal

pupil·les complaents amb els clients.

Bon senyoret, que té pensat

per a un estiu, potser el vinent,

recloure’s, amb catorze més,

i un levita retòric i eixerit,

vuit dies a Vallsoma, alè de pins

i cuina sanitosa i abundant.

Però no vull jutjar, potser m’escau?

Me n’aniré i me’n vaig

covard com sóc, i delicat, i eixorc.

I ploraré tot sol, per mi,

desfetes llàgrimes finals

mentre s’acosta coixejant l’oblit

o una represa amb millor cara, oh Déu!

I si me’n sobren, ploraré per tots.

SEIXANTA

Comptaré els seixanta anys

que ara m’arriben en silenci

com el rellotge fatigat i ronc

que han arrimat al mur

més ombriu de l’estança.

Xiprer mal adobat,

es dreça encara travessat

per quasi vint-i-dos

milers de dies.
Passaven, repassaven

els aires i la llum,

estacions i llunes,

la tenebra sempre imperfeta.

I jo, distret o consirós,

cedia al pes del temps,

m’hi decantava peresosament

o feia com qui es resisteix

amb urc de solitari.

Sabes tenaces, el desig

i el pensament, recorren

la fusta tendra i àvida.

Ara m’enamorava dels ocells,

tenia adés la vista als dits,

tastava fruites aspres o macades.

Però el meu àngel era el temor.

Poruc, incrèdul, mal armat,

desconfiava dels meus passos;

també dels ulls dels altres:

«Reu de lletjor!», deien uns crits,

uns crits de jutge amb la veu meva.

Tot tan distant i tan present!

Tot gratuït, fortuït, o tan ardent!

La vida es maura dins la sang,

la ment treballa com les dents;

els sucs de l’ànima dissolen

les preses dels sentits ganxuts

i en fan detritus, excrements,

espectres que m’esglaien:

la veu de la consciència.
He viscut, doncs, al capdavall?

Poruc, llamenc, gallòfol,

tan refinat i tan sensible!

L’alegre companyia

folgava lluny, a l’altra vora.

«Per què no hi vas?» Em doloregen

massa els peus;

sóc granellut, diu el mirall;

ric d’amagat, si puc,

a llavis closos.

Saltaré els entrebancs, pensava jo.

Si tinc el món per enemic

la carn em tempta i m’hi complac,

clandestí com un talp;

i el diable és una contalla.

Em ronda i em pren el pecat

(m’agenollava amb un genoll a missa).

Invoco Déu i em tusto el pit

pilós. Fra Garí penedit. De fet,

herència d’avis boscans,

ventruts i amb més peus que mans.

Vagarejava, balder,

sòrdid pubill d’un somni encès

a penes tangent a la vida.

Però un dia ventós em va deixar

als braços la cosa inefable.

Els miracles, no els veu ningú!

Venia del cel o del mar?

O es desvetllava ran mateix de mi?

¿Qui mai haurà pogut

merèixer i apreuar tanta certesa?

Senzilla com aigua llisquent,

de sagrada fidelitat

pueril, la que Jesús somnia.

Era l’àngel que abraça i besa

o la fada sense fetills

amb seny de mestressa molt fina.

Beneïda dea d’eixampla

—cor il·lès i feiner—,

benigna fins en l’absència.

La rosa que lleva, ben blava,

cada cent primaveres

aquell roser reial

salvat del monstre ponentí,

i arpellut, advera Sant Jordi.

Tot es perd. O ens perdem.

La perdia també

una rònega matinada

d’aurora sobreposada

com tantes altres coses.

Adéu, clavell, estrella!

Un vampir —feia el metge—

li va xuclar la sang preciosa.

Potser per restaurar —suposo—

tal matrona a l’ordre del dia,

que si es desinflava desdeia

del seu hàbitat majestàtic.

És cert que la mare Natura

sovint marradeja.

En el pla metafísic tot s’explica.

No em queixo pas.

Em guanyo la vida, senyors.

Treballo (a sou,

i el que faig són noses per a mi!).

He trobat piadosa companyia,

i coratjosa, ben mirat,

que ara jo sóc un os,

parlant en plata.

Però ja truquen tots seixanta.

«Passeu, passeu. És casa vostra.

A tants, poc us podré oferir,

que em trobeu ric, ben ric, només

—ja és cas!—

del que he perdut: de dies.»

ABANS DE CALLAR

Sofreixo l’obscura

pressió del temps

—callades distàncies,

records insepults—

damunt la memòria

i dintre la sang.

No enyoro el que perdo

ni em plau el que tinc.

Remugo penombra

llunyà dels veïns.

Albes lleganyoses

i nits com miralls

de tanta ceguesa;

no trobo res blau.

(Em juren que un dia

s’asserenarà.)

L’èxit m’ennuega,

l’amistat em cou

ferida sagrada.

Cobejo diners
que em farien apte

per a cloure els ulls

a molta falsia,

per a no servir

la grassa fadesa

d’aquell reeixit.

Sento un amor propi

tot just animal,

però no m’estimo,

no em plac molt ni poc.

(¿Ama el teu proïsme

com a tu mateix…?)

Si estic a l’escapça

no us puc deixar res,

ni un sol bon exemple

ni cap bon consell.

Tanmateix vull dir-vos

abans de callar

que hem d’espavilar-nos

a qualsevol preu.

La nostra esperança

és ambició

maligna i enveja;

tot és vanitat.

Ara callaria.
Però encara no.

Vull repetir dites

de mal escoltar,

sabudes i velles

de mil nou-cents anys,

però tan oscades

com contes de fades,

amb nans i gegants.

Mai no et neguitegis

per menjar i vestir

¿que no veus els lliris

i els ocells del cel?

Diu que els rics no poden

entrar en Paradís.

(Els lirons, els mísers,

benaventurats!)

Qui trobi son ànima,

il·lús, la perdrà.

Deixa pare i mare,

l’eina i el diner;

no fatiguis taules,

no dessagnis bots,

no folguis amb dona

si tires per just.

I ara sí que callo.

Parlar costa poc.