El franquisme (1939 - 1975) 

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Rubén Gómez Escandell 
2n Batxillerat B 
IES Sa Colomina 
1. Explica les característiques de la dictadura de Franco. 
 
La  dictadura  del  general  Francisco  Franco  Bahamonde  va  ser  una  dictadura  militar 
establerta  a  Espanya  des  de  l’any  1939, amb el final de la Guerra Civil, fins a l’any 1975, amb 
la  mort  de  Franco  i  l’inici  de  la  Transició  Espanyola.  Era  una dictadura personal, autoritària i 
de base militar. 
Aquesta  dictadura  concentrava  tot  el  poder  de  l’Estat  en  Franco,  que  va  ser 
anomenat  “Caudillo de España”, és a dir, Cap d’Estat, Generalíssim i Cap del “Movimiento” de 
la  FET  i  les  JONS.  De  fet,  Franco  concentrava  en  la  seva  persona  un  poder  il·limitat  “por  la 
gracia  de  Dios”  i  degut  al  caire  catòlic-conservador  del  règim,  el  poder  de  Franco  va  ser 
mitificat  amb  figures  com  el  seu  bust  a  les  monedes  amb  la  llegenda  “Francisco  Franco, 
caudillo de España por la gracia de Dios”. 
La dictadura en els primers anys es va identificar amb el feixisme totalitari, tant per la 
influència  de l’ideari de la Falange com per els models polítics de l’Alemanya nazi o de l’Italia 
Feixista.  Per  això,  era  un  sistema  de  partit  únic,  la  FET  i  les  JONS,  amb  sindicats  verticals  i 
amb  la  resta  de  partits  il·legalitzats.  Aquesta  dictadura  es  mantindria  a  través  d’una  forta 
repressió  política  dels  dissidents  i  amb  el  control  social  amb  la  depuració  del  personal 
d’òrgans com l’administratiu o l’educatiu i la censura de premsa. 
 
2. Descriu les bases ideològiques del règim franquista. 
 
El  règim  va  estar  basat  en  el  model  feixista,  inspirat  en  els  models  de  l’Alemanya 
nacionalsocialista  i  l’Itàlia  feixista.  En  la  instauració  i  consolidació  d’aquest  règim  van 
col·laborar tres institucions fonamentals i diferents grups socials. 
Per  un  costat,  l’exèrcit  sempre  fou  fidel  al  “generalísimo”  i  va  ser  l’eix  principal  de la 
dictadura.  Els  seus  membres  van  ser  beneficiaris  del  règim  i  molts  d’ells  inclús  van  exercir 
tasques  ministerials.  Encara  així,  també  va  haver-hi  desacords  dins  de  l’exèrcit,  ja  que  hi 
havia  membres  favorables  al  restabliment  de  la  monarquia  i  degut a l'aïllament d’Espanya a 
l’exèrcit  va  haver  una  falta  de  modernització.  A  més,  va  tenir  poc  protagonisme  en  la 
descolonització de les possessions africanes del Marroc, Guinea i el Sàhara.  
Per  l’altre,  el  partit  únic  de  la  Falange  va  quedar  subordinat  a  la  voluntat  del  cabdill 
pel  decret  de  1937  i  les  seves  idees  (de  base  feixista)  van  ser  claus  per  a  la  formació  del 
règim,  el  control  de  la  societat  i  l’equilibri  de  poder  entre les “famílies”. Va perdre pes polític 
amb  l’eixida de Serrano Suñer del Govern l’any 1942 i la derrota dels feixismes a Europa l’any 
1945.  De  totes  formes,  va  conservar  influència  a  través  del  sindicat,  la  “Secretaría  General 
del Movimiento” i altres organitzacions. 
Per  últim,  l’Església  també  va  ser  un  pilar  fonamental  del  règim,  degut  al  caire 
catòlic-conservador  d’aquest.  Col·laborà  amb  el  beneiment  i  legitimament  de  l’alçament 
l’any  1936,  i  es  va  dotar  a  aquest  òrgan  de  poder  en  el  control  religiós  i  de  l’educació, 
convertint  a Espanya en un estat confessional. La ideologia d’aquesta unificació entre religió 
i feixisme va ser anomenada nacionalcatolicisme. 
A  més  d’aquests  tres  pilars  fonamentals,  el  règim  també  va  tenir  el  suport  de  l’elit 
econòmica  i  social,  de  caire conservador. Les classes mitjanes i baixes van quedar com una 
majoria silenciosa, que es desentenia de la política i va acabar acomodant-se al règim. 
 
 
 
3.  Què  entenem per “famílies del règim”? Quines foren aquestes “famílies” i quin fou el seu 
paper en les diverses etapes del règim? 
 
Les  “famílies  del  règim”  foren  les  institucions,  associacions  i  corporacions  que 
s’alçaren  contra  la  República  i  que  a  més  a  més  coincidien  en  l’oposició  al  comunisme,  el 
liberalisme  i  la  democràcia.  Aquestes  “famílies”  tenien  diferents  enteniments  de  l’Estat  i  la 
societat,  cosa  que  les  va  portar  a  tenir  rivalitats.  Franco  va  actuar  com  a  àrbitre  i  les  va 
tractar de dotar de privilegis de forma igualitària per tal de mantenir l’equilibri polític. 
Aquestes  anomenades  “famílies”  eren  per  un  costat  els  militars,  que  van  ocupar  les 
carteres  castrenses  i  d’ordre  públic,  els  falangistes,  que  controlaren  l’àmbit  social, 
d’habitatge  i  sindicats  de  treball,  els  monàrquics  que  tingueren  menys  protagonistme,  i  els 
catòlics,  que  amb  associacions  com  la  Catòlica  Nacional  de  Propagandistes  i  l’Opus  Dei, 
controlaren l’educació i l’economia. 
 
4. Com s’articulava l’estructura de l’Estat franquista? 
 
L’Estat  franquista  essencialment  concentrava  tots  els  poders  en  la  persona  de 
Franco.  Aquests  poders,  que  eren  controlats  per  Franco,  eren:  el poder executiu, que eren el 
cap  del  govern,  els  ministeris  i  els  governadors  civils;  el  poder  legislatiu,  que  incloia  el 
Consell  Nacional  del  Movimiento,  les Corts amb tots els òrgans com les “families”, sindicats 
i  diputacions  i  el  Consell  del  Regne;  i  el  poder  judicial,  que  era  essencialment  el  Tribunal 
suprem que a la volta controlava les Audiències provincials i territorials. 
Tots aquests poders no domes eren controlats per Franco si no que de fet el dictador 
tenia el poder d’anomenar càrrecs i destituir a voluntat als membres d’aquests. 
 
5.  Enumera  i  explica  breument les set “leyes fundamentales” del règim. En què va consistir 
la “democràcia orgànica”? 
 
El  règim  franquista  va  desmantellar  tota  l’obra  republicana  i  va  prohibir  els  partits  i 
sindicats.  També,  al  eliminar  la  Constitució,  a  partir  de  l’any  1938  es  van  anar  promulgant 
“leyes  fundamentales”  fins  a  l’any  1966,  que  progressivament  consolidaven  la 
institucionalització de l’Estat. 
L’any  1938  apareixia  el  “Fuero  del  trabajo”,  on  es  regulaven  les  relacions  laborals 
entre  els  empresaris  i  els  treballadors,  a  més  a  més  d’establir  les  bases  del 
nacionalsindicalisme. 
L’any  1942,  es  constituien  les  Corts,  encara  que  aquestes  tenien  una  mera  funció 
consultiva  ja  que  el  seu  poder  legislatiu  quedava  supeditat  a  la  voluntat  del  cap  d’Estat, qui 
realment tenia el poder de decisió. 
L’any  1945  es  formava  el  “Fuero  de  los  españoles”,  que  recollia  deures  i  drets  dels 
espanyols  dins  del  règim  d’acord  amb  la  confessionalitat  catòlica  de  l’Estat.  El  mateix  any 
també  apareixia  la  Llei  del  referèndum  nacional,  que  permetia  sotmetre  a  consulta  popular 
les decisions del Govern o les Corts. 
L’any 1947 es creava la Llei de successió que definia Espanya com un regne subjecte 
als  principis  del  “Movimiento”.  Aquesta  llei  va  ser  denunciada  per  Joan  de  Borbó  en  el 
manifest d’Estoril. 
 L’any 1958 es promulgava la Llei de principis del “Movimiento Nacional” que assumia 
els  postulats  de  la  Falange  i  garantia  la  integritat  del  Movimiento  com  a  partit  únic  i  via 
exclusiva per a l’acció política. 
Per  últim,  la  Llei  orgànica  de  l’Estat,  creada  l’any  1966  consolidava  i  tancava  el  llarg 
procés d’institucionalització de l’Estat. 
A  més  a  més  d’aquestes  “lleis  fonamentals”,  va  ser  un  concepte  important  i  molt 
utilitzat  la  “democràcia  orgànica”,  que  es  basava  en  les  lleis  del  “Fuero  del  trabajo”,  la 
Constitutiva  de  les  Corts  i  el  “Fuero  de  los  españoles”.  Aquestes  lleis  crearen  les  vies  a 
través  les  quals  els  espanyols  podien  participar en l’Estat: la familia, el municipi i el sindicat. 
Aquesta  mena  de  “democràcia  orgànica”  s’anomenà  així  en  contraposició  a  la  democràcia 
parlamentaria  o  inorgànica,  que  consistia  en  la  formació  de  partits  i  la  llibertat  de  reunió, 
associació  i  expressió.  Les  Corts  eren  un  òrgan  superior  de  participació del poble espanyol, 
encara que en el fons seguien estant controlades pel propi Cap d’Estat. 
Dins  aquestes  Corts,  molts  dels  participants  eren  elegits  per  les  pròpies  vies  de  la 
familia  (terç  familiar),  el  municipi  (terç  municipal)  i  el  sindicat  (terç  sindical),  encara  que 
molts dels participants eren en el fons nomenats pel propi Franco. 
El  Govern  nomenava  a  cada  província  governadors  civils  i  militars  que  exercien  la 
direcció  provincial  del  “Movimiento”  i  controlaven  els  alcaldes  dels  ajuntaments,  que eren a 
la  volta  caps  locals  del  “Movimiento”.  Per  últim,  també  hi  havia  capitans  generals  a  les 
localitats, de forma que es completava l’organització militar. 
 
6. En què consistí la repressió en la postguerra? 
 
Cap  al  final  de  la  guerra  va  tenir  lloc  el  gran  èxode  polític,  civil  i  militar.  Una  gran 
quantitat  d’espanyols  van  exiliar-se  a  llocs  com  França, Mèxic o al nord d’Africa, molts d’ells 
intel·lectuals,  desenvolupant  molts  inclús  institucions  republicanes  i  iniciant  moviments 
contra  el  règim  franquista  a  Espanya  des  de  fora.  Tanmateix,  molts  altres  republicans  van 
quedar exposats a les represàlies dels vencedors i a l’exclusió social.  
El  Govern  va  fer  servir  lleis  repressives  per  a  detenir,  empresonar  i  executar  els 
dissidents.  La  llei  de  responsabilitats  polítiques  de  febrer de 1939 va anar seguida de les de 
repressió  de  la  maçoneria  i  el  comunisme  el  1940  i  de  la  seguretat  de  l’Estat  de  1941.  El 
nombre  de presos l’any 1939 era superior a 270.000, mentre que a l’any 1942 s’havia reduït a 
la  meitat,  havent  molts  dels  presos  mort  de  fam,  malalties  o  sent  executats.  Molts  foren 
víctimes  de  venjances,  injustícies  i  denúncies  interessades  encoratjades  per  les  autoritats. 
Les  causes  van  ser  jutjades  per  tribunals militars que actuaven d’acord amb les lleis del nou 
Estat. 
Les  persones  sospitoses  de  republicanisme  van  ser  depurades,  especialment 
funcionaris  com  professors  o  intel·lectuals:  prop del 30% de professors van perdre el treball, 
sent  substituïts  per  altres  favorables  al  règim.  Inclús  alguns  rectors  d’universitat  van  ser 
afusellats. 
Amb  tota  aquesta  repressió,  el  règim  va  mantenir  als  espanyols dividits i enfrontats. 
A  més,  es  va  prohibir  tot  tipus  de  manifestació  nacionalista perifèrica, com l’utilització de la 
llengua i cultura catalana, quedant l’ús d’aquesta per l’àmbit privat. 
Davant  d’aquesta  repressió,  existiren  moviments  de  guerrilles  d’exiliats,  posteriors  a 
la  Segona  Guerra  Mundial.  Al  voltant  de  l’any  1944,  excombatents  republicans  van  envair la 
vall d’Aran i s’estengueren per diferents zones del Mediterrani. Els anomenats maquis es van 
estendre  per  zones  rurals  i  muntanyoses,  planificant-se  per  Ràdio  Pirenaica.  Aquesta 
activitat  va  ser  sobretot  intensa  entre  els  anys  1945  i  1947,  però  des  de  llavors  va  acabar 
caiguent  en  l’oblit,  amb  la  repressió  de  la  Llei  de  repressió  del  bandidatge  i  el terrorisme de 
1947 amb la que les forces de l’ordre públic pararen l’agitació. 
Els  partits  polítics  exiliats  també  actuaren  contra  la  repressió,  iniciant  vagues  de 
reivindicacions  laborals  a  punts  importants  entre  els  anys  1945  i  1958.  També  van  ser 
durant la dècada del 1950 les universitats un símbol important d’oposició al règim. 
 
7. Contesta aquestes preguntes sobre la política exterior: 
 
● Què era la “División Azul”? Per què Franco la va enviar a Rússia? 
La  “División Azul” va ser una unitat d’infanteria de voluntaris espanyols que va 
ser  enviada  al  front  soviètic  en  suport  de  l’exèrcit  de  l’Alemanya  Nazi  durant  la 
Segona  Guerra  Mundial.  Entre  1941 i 1943, van ser prop de 50.000 espanyols els que 
van lluitar junt a Alemanya. 
Franco  va enviar a la “División Azul” a Rusia fonamentalment per lluitar contra 
el  comunisme,  el  qual  es  considerava  culpable  de  la  mort  de  José Antonio Primo de 
Rivera  (d’algún  mode  el  màrtir  del  règim).  Ramón  Serrano  Suñer  l’any  1941  feia  un 
discurs  on  culpava  directament  a  Rúsia  de  la  mort  d’aquest, demanant que la pròpia 
Falange  dictés  sentència.  Segons  aquest,  l’extermini  de  Rusia  era  exigència  de  la 
història i del futur d’Europa. 
 
● Enumera les fases del règim en la relació amb les potències de l'Eix. 
(1939-1942)  En  un  principi,  malgrat  les simpaties per l’Eix, el règim franquista 
es  va  declarar  neutral  en  iniciar-se  la  guerra  el  setembre  de  1939.  El  país  havia 
quedat  desolat  després  de  la  Guerra  Civil,  i no podia participar en una guerra. Encara 
així,  Franco  estava  en  deute  amb  l’Eix  i  va  tenir  reunions  amb  els  líders  Hitler  i 
Mussolini  (octubre  de  1940  i  febrer  de  1941,  respectivament)  i  va  enviar 
subministraments  a  aquestos  a  més  a  més  de  la  “División  Azul”  al  front  soviètic  en 
suport de l’eix. 
(1942-1945)  L’any  1942  la  guerra  començava  a  ser  desfavorable  per  l’Eix: 
entraven  els  EUA  a  la  guerra,  Alemanya  començava  a  experimentar  derrotes,  l’Eix es 
rendia  a  Àfrica,  s’iniciava  l’ocupació  d’Itàlia…  De  fet,  els  EUA  i  el  Regne  Unit  van 
pressionar  a  Franco  per  què  aquest  aturés  la  col·laboració amb Alemanya i retirés la 
“División  Azul”  a  l’octubre  de  1943.  A  partir  d’aquesta  fase,  el  règim  franquista 
començava  a  desvincular-se  del  feixisme  i  Ramón  Serrano  Suñer  era  apartat  del 
poder  al  desembre  de  1942.  Franco  assumia  personalment  el  control  de  la  Junta 
Política de la “FET i de las JONS”. 
(1945-1947)  Amb  el  final  de  la  Segona  Guerra  Mundial,  els  vencedors 
d’aquesta  començaven  a  aïllar  el  règim  franquista,  condemnant  l’ONU  el  règim.  Es 
tancaven  fronteres  i  es  retiraven  ambaixadors.  Tot  això  dificultava  l’abastiment 
d’Espanya,  deixant-la  en  una  situació  autàrquica.  Per  més  inri,  l’any  1947,  Espanya 
també  va  quedar  fora  del  Pla  Marshall,  amb  el  qual  els  EUA  acceleraven  la 
recuperació  d’Europa.  Per  últim,  l’any  1949  Espanya  també  quedava  fora  de  la  nova 
Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord, l’OTAN. 
 
● Valora  les  repercussions  de  l'aïllament  internacional  d'Espanya.  Fins  quan  durarà 
aquest aïllament? 
Encara  que  el  règim  franquista  va  canviar  de  posició  vers  a  les  anteriors 
forces  de  l’eix  i  va  “abandonar”  el  feixisme,  a finals de la Segona Guerra Mundial van 
haver-hi  nombroses  denúncies  contra  el  règim  per  tal  d’aconseguir  aquest aïllament 
internacional. 
Per  un  costat,  Joan  de  Borbó  publicava  l’any  1945 el Manifest de Lausana en 
el  qual  criticava  la  situació  espanyola  i  demanava  la  restauració  de  la  monarquia 
tradicional  per  tal  de  recuperar  la  concòrdia  entre  espanyols.  Després,  Mèxic  i 
Polònia  van  denunciar  el  caràcter  feixista  del  règim,  opinió  amb  la  qual  Espanya  va 
ser  condemnada  en  la  Conferència  de  San  Francisco.  Per  últim,  tant  l'assemblea  de 
Nacions  Unides  excloïa  a  Espanya  de  l’organització  en  desembre  de  1946  com  la 
nova  formada  OTAN  a  l’any  1949,  a  més  a  més  de  també  quedar  fora  del  Pla 
Marshall d’EUA per reconstruir Europa després de la guerra. 
Totes  aquestes  condemnes  van  ser  menyspreades  pel  Govern,  que  les  va 
considerar  fruit  d’una  conspiració  judeomaçònica  i  marxista.  El  règim  va  tenir  el 
suport  de  l’Argentina  de Perón i del Portugal de Salazar. Encara així, aquest aïllament 
internacional  deixava  una  Espanya  amb  incapacitat  per  exportar  ni  importar 
productes, donant més força al plantejament autàrquic del país de Franco. 
 
● Quan i per què es produí l'obertura del règim a l'exterior? A quina etapa de la política 
exterior mundial estàvem? 
L’aïllament  de  l’estat  franquista  prompte  es  revertiria  amb  la  formació  dels 
blocs  de  la  guerra  freda,  ja  que  tant  els  EUA  com  el  Regne  Unit  vorien  al  règim 
franquista  com  un  ferme  aliat  anticomunista.  Així,  del  1946  al  1950  la condemna de 
les  Nacions  Unides  es  revocaria,  reprenguent  les  accions  diplomàtiques,  primer 
entrant  Espanya  en  les  institucions  internacionals  i  després  en  la  pròpia  ONU  l’any 
1955. 
El  franquisme  superava  l’aïllament  amb  importants  acords  diplomàtics,  com 
la  firma  del  Concordat  amb la Santa Seu de l’agost de 1953, que legitimava el règim i 
reconeixia  el  paper  de  la  jerarquia  eclesiàstica  espanyola,  reservant  a  Franco  el  dret 
de  nomenar  bisbes  mentre  que  l’esglèsia  guanyava  importants  ventatjes;  i  els  tres 
pactes  de  Madrid  amb  els  EUA  en  l’any  1953,  amb  els  quals  Espanya  obtenia 
subministraments,  defensa  i  ajuda  econòmica  a  més  a  més  d’un  protocol  secret,  a 
canvi  de  cedir  bases  militars.  Encara  així,  Espanya quedava fora del Pla Marshall per 
incompatibilitats polítiques. 
Davant  d’aquesta  nova  situació  internacional,  l’any  1951  ja  remodelava  el 
Govern  amb  l’idea  d’homologar  la  “democràcia”  espanyola  davant  dels  països 
occidentals  i  així  superar  la  crisi  econòmica.  Tot i això, les ajudes internacionals que 
van  acabar  sent  insuficients.  Espanya  s’enfrontava  a  una  triple  crisi:  social, 
econòmica  i  interna.  Franco  per  afrontar  la  situació  va  destituir  diferents  ministres  i 
l’any  1957  alguns  membres  de  l’Opus  Dei  obtingueren  càrrecs.  Aquests  tenien  una 
posició  conservadora  a  la  volta  que  consideraven  que  l’opertura  d’Espanya  era 
necessària  per  millorar  l’economia,  i  que  aquesta  no  tenia  que  estar  tan  controlada 
per l’Estat.  
 La  visió  nacionalsindicalista  d’Espanya  perdia  força  amb  la  Llei  de  principis 
del “Movimiento Nacional” de 1958, i els monàrquics començaven a guanyar poder. 
 
 
8. Contesta les preguntes sobre l'economia de la postguerra: 
 
● Defineix  els  termes  (aplicats  al  tema):  autarquia,  estraperlo,  cartilles  de 
racionament. I.N.I, Institut Nacional de Colonització. 
Autarquia:  ​L’autarquia  va  ser  el  sistema  econòmic  utilitzat per Franco posteriorment 
a  la  finalització  de  la  Guerra  Civil  i  davant  del  fort  aïllament  internacional. 
Essencialment,  és  la  posició  econòmica  de  que  el  país  es  capaç  d’autoabastir-se 
sense  necessitat  de  suport  exterior,  és  a  dir,  que  no  necessita  d’importacions  ni 
exportacions. 
Estraperlo:  ​El  nom  que  rep  a  Espanya  el  comerç  il·legal  de  productes  que  són 
prohibits  o  tasats  d’algun  mode  per  l’Estat.  Davant  de  la  situació  greument 
intervenida  amb  les  cartilles  de  racionament  i  altres  tases  de  l’Estat,  molts 
d’espanyols  van  haver  de  utilitzar  el  mercat  negre  o  estraperlo  per  obtenir  més 
aliments. 
Cartilles  de  racionament:  ​Cartilles  utilitzades  per  el  règim  que  definien  el 
racionament  que  podien  obtenir  els  espanyols.  Aquestes  s’utilitzaven  per  anar  a 
abastir-se  a  llocs  similars  a  supermercats,  i  domés  es  podia  obtenir  el  que  les 
cartilles indicaven. 
I.N.I.:  ​(Insituto  Nacional  de  Industria)  Institució  creada  a  l’any  1941  que  va  ser 
utilitzada per el règim per tractar de promoure l’industria espanyola, que havia quedat 
empobrida posteriorment a la Guerra Civil. 
Institut  Nacional  de  Colonització:  ​Institució  creada  l’any  1939 que davant la situació 
de  desabastiment  i  dessolació  brutals  posteriors  a  la  Guerra  Civil,  va  ser  utilitzada 
per  tal  de  transformar  l’espai  productiu  mitjançant  la  reorganització  i  reactivació del 
sector agrari. 
 
● Emprant  aquestos  termes  definits  anteriorment,  descriu  la  política  espanyola  de  la 
postguerra. 
Espanya  va  quedar  totalment  dessolada  després  de  la  Guerra  Civil.  Tots  dos 
bàndols  havien  perdut,  i  molts  d’espanyols  van  morir  o  van  exiliar-se.  Durant  aquest 
periòde  va  ser  molt comú la fam i el desabastiment de les families. Davant d’aquesta 
situació,  el  règim  franquista  d’inspiració  feixista  va  tractar  de  revertir  aquesta 
situació a través de la intervenció estatal. 
Franco  va  plantejar  una  Espanya  autàrquica,  que  no  necessités  res  del 
comerç  internacional,  que  fos  capaç  d’autoabastir-se.  Per  això,  fins  a  la  dècada  del 
1950  que  començaria  a  acceptar-se  Espanya  internacionalment  i  inclús  aquesta 
començaria  a  obrir-se,  Franco  va  promulgar  l’autarquia  a  través  de  diferents 
institucions i sistemes intervencionistes. 
Es  van  establir  cartilles  de  racionament,  que  determinaven  qué  era  el que les 
families  podien  obtenir  per  abastir-se.  Van  ser  necessàries  ja  que  la  situació 
d’Espanya  era  pobre  i  no  hi  havia  suficients  aliments  per  a  tota  la  població.  Davant 
 d’aquesta  situació  moltes  families  van  recurrir  a  l’anomenat  “estraperlo”,  que  era 
com s’anomenava popularment al mercat negre de menjar. 
En  seguida,  també  van  ser  creats  el  I.N.I.,  que  tractava  de  reanimar  la 
industria  espanyola  per  tal  d’aconseguir  que  Espanya  pogués  sobreviure  aïllada,  i 
l’Institut  Nacional  de  Colonització,  que  tractava  de  revertir  la  falta  d’abastiment amb 
la recuperació del teixit productiu agrari.  
Totes  aquestes  mesures  no  van  ser  suficients,  i  amb  la  condemna 
internacional  d’Espanya  i  la  derrota  dels  paisos  de  l’Eix, la situació tan sols va anar a 
pitjor.  Així,  a  la  dècada  dels  50,  Espanya  començaria  a  guanyar  acceptació 
internacional i obrir-se. 
 
9. Què era el NO-DO? Entra en l'arxiu històric del NO-DO de RTVE i visualitza la introducció i 
el primer noticiari (4 de gener de 1943), i analitza: 
 
● La imatge que ofereix de Franco. 
El  NO-DO  ofereix  una  imatge  quasi  mítica  de  Franco,  describint-lo  com  un  militar 
audaç,  intel·ligent  i  inclús  sabi.  Es  presenta  a  Franco  com  un  exemple  a  seguir,  que 
tots els espanyols tenen el deure de imitar, i es planteja a Franco com el salvador que 
Espanya necessita per revertir tots els seus mals. 
● La visió que ofereix de la guerra civil. 
El  NO-DO  dona  una  imatge  de  la  Guerra  Civil  com  “el  pas  que  Espanya  necessitava” 
per  tal  d’iniciar  una  nova  era  de  prosperitat  i  ordre,  que  ja  feia  tants  d’anys  que 
faltava. 
● La comparació entre la Segona República i el règim de Franco. 
En  el  NO-DO  es  presenta  el  règim  franquista  com  un  règim  que  des  del  primer 
moment  ja  és  pròsper  i  dona  una  sensació  de  normalitat.  Tal  i com es planteja en la 
visió  que  es  dona  de  la  Guerra  Civil,  la  Segona  República  estava  posant  en  perill  la 
unitat  d’Espanya  i  tot el seu ordre, i per això arribava el salvador Franco a revertir tots 
els mals. 
En  realitat,  la  Segona  República  va  ser  un  règim  que  encara  no perfecte, va tenir una 
Constitució  i  va  estar  molt  més  prop  de  la  voluntat  del  poble  al  tenir  un  sistema 
democràtic.  En  contrapartida,  el  règim  franquista  era  una  dictadura  i  qualsevol 
sensació de “voluntat del poble” era totalment falsa. 
● Quina  funció  va  tenir  el  NO-DO  per  la  dictadura  franquista.  Per  què  et  sembla  que 
s'emetia de forma obligatòria en tots els cines? 
El  NO-DO  era  una  forma  més  de  control  de  la  societat.  Després  de  la  Guerra  Civil, al 
règim  no  li  interessava  tenir  un  poble  informat  de  la  situació  a  Europa,  o  en 
descontent  per  la  situació  dins  de  la  pròpia  Espanya.  Per  això,  el  NO-DO  mostrava 
una  Espanya  relativament  feliç  i  moderna,  comparada  a  l’altura  de  les  principals 
potències  mundials.  De  l’exterior  tan  sols  es  mostrava  el  que  era  favorable  al règim, 
com  podia  ser  el  suport a la “División Azul” per part de l’Alemanya Nazi, o gravacions 
merament documentals en cas dels països que eren contraris a l’Eix. 
Al  estar  el  país  aïllat,  la  única font d’informació que podien rebre els espanyols era la 
que  era  controlada  pel  règim,  és  a  dir:  la  prensa  i  ràdio,  totalment  censurades  i 
filtrades  pel  règim,  o  el  NO-DO,  que  era  el  noticiari  del  propi  règim.  Amb  aquest 
 NO-DO  l’objectiu  era  que  la  població  tingués  una  falsa  sensació d’estar informats de 
la situació actual. 
El  NO-DO  s’emetia  de forma obligatoria en tots els cines per tal d’abastir el màxim de 
població  possible,  incloent  a  totes les classes, que començaven a poder permeter-se 
anar al cinema. 
El  eslògan  del  propi  NO-DO  resum  molt  bé  l’objectiu:  “El  mundo  entero al alcance de 
todos  los  españoles”;  és  a  dir,  donar  a  tots  els  espanyols  la  imatge  del  món  que  al 
règim li interessava. 
 
10.  Contesta  aquestes  preguntes  sobre  l'economia  de  la  segona  etapa  (1959-1975)  del 
règim franquista: 
 
● Defineix  els  següents  conceptes  (sempre  relacionats  amb  el  tema  proposat)  :  Pla 
d'estabilització, pla de desenvolupament, pols de desenvolupament. 
Pla  d’estabilització:  ​Va  ser  un  pla  establert  l’any  1959  que  va  liberalitzar  l’economia 
per poder rebre crèdits exteriors i incorporar el país als mercats internacionals. 
Pla  de  desenvolupament:  ​Van  ser  tres  plans  entre  els  any  1964  i  1975  que  van 
mantenir  cert  grau  de  intervencionisme  estatal  amb  accions  estructurals  que 
tractaven  de  pal·liar  deficiències  de  les  empreses  tradicionals  i  crear  pols  de 
desenvolupament. Van tenir poca eficàcia. 
Pols  de  desenvolupament:  ​Els pols de desenvolupament van ser les zones que el pla 
de  desenvolupament  tractava  de  propulsar.  Els  pols  de  desenvolupament  eren  la 
promoció de noves indústries a zones poc industrialitzades. 
 
● Descriu les mesures adoptades en el pla d'estabilització a partir d'aquest guió/fitxa: 
- Origen del pla d'estabilització 
El  pla  d’estabilització  apareix  quan  el  govern  franquista  passa  a  mans  dels 
tecnòcrates,  qui  consideraven  que  el  camí  autàrquic  no  era  viable.  Així, 
davant  la  crisi  econòmica,  el  pla  d’estabilització  va liberalitzar l’economia per 
tal de propulsar-la. 
- Qui fou el ministre impulsor del pla 
El  principal  propulsor  del  pla  d’estabilització  fou  Laureà  López  i  Rodó,  un 
membre  distingit  de  l’Opus  Dei i un gran economista qui era protegit pel propi 
Carrero Blanco. 
 
- Quins eren els objectius del pla 
El  pla  tenia  l’objectiu  essencial  de  pal·liar  la crisi econòmica i obrir a Espanya 
al  panorama  internacional  i  la  nova  Europa  que  es  estava  gestant  en  aquell 
moment.  
- Quants de plans es dissenyaren 
A  més  a  més  del  pla  d’estabilització  de  1959,  van  existir  tres  plans  de 
desenvolupament:  un  primer  que  abraçà  de  1964  a  1967,  un  altre  de  1969  a 
1971 i un últim que finalitzà l’any 1975. 
 
 
 
 - Quines actuacions o mesures pretenia el pla 
El  pla  d’estabilització  tenia  dos  principals  tipus  de  mesures:  les  fiscals  i  les 
comercials. 
Les  mesures  fiscals van estar encaminades a limitar el crèdit al sector privat i 
suprimir  els  subsidis  fiscals  a  les  empreses  públiques,  apujar  els  tipus 
d’interés,  reduir  la  despesa  pública  i  augmentar  els  impostos,  congelar  els 
salaris i rebaixar la taxa d’inflació. 
Les  mesures  comercials  van  voler  afavorir  tant  les  inversions  estrangeres 
com  les  importacions  de  mercaderies.  Per  això es va devaluar la pesseta i es 
va fixar un canvi únic amb el dolar. 
- Quines conseqüències va tenir el primer pla 
El  primer  pla  a  curt  termini,  degut  a  l’austeritat,  es  van  empitjorar  les 
condicions de vida dels espanyols per la congelació dels salaris, el tancament 
d’empreses,  l’augment  d’impostos  i  la  inflació.  Els  efectes  positius  van  ser 
tardans:  la  contenció  de  la  inflació,  l’augment  de  l’ocupació  i  de  les 
exportacions  industrials  i  l’increment  en  l’equilibri  de  la  balança  de 
pagaments. 
La  posada  en  marxa  de  totes  aquestes  mesures  afavorí  l’expansió  durant  la 
dècada  de  1960,  creant  un  optimisme  econòmic.  Així,  l’any  1964  es 
celebraren  “25  anys  de  Pau”,  que  van  situar davant de la bonança econòmica 
al  Govern de Franco com un Govern competent i apte, situant-se el règim com 
a garant d’un futur pròsper, ordenat i pacífic. 
 
11.  Relaciona  el  creixement  econòmic  amb  el  turisme  i  l'emigració  a  la  segona  etapa  del 
franquisme. 
 
Amb  l'obertura  del  règim  i  la  liberalització  de  l’economia,  Espanya  experimentà  un 
creixement  sense  precedents,  que  inclús  va  ser  anomenat  “el  miracle  espanyol”.  La 
contenció  de  salaris,  la  competitivitat  dels  productes,  la  millora  de  la  productivitat,  l’ús  de 
noves  tecnologies,  la  transformació  de  l’agricultura…  Tot  això  va  crear  una  bonança 
econòmica  i  a  la  volta  una  mà  d’obra  abundant  que  va  propulsar  tant  l’industria  com  el 
turisme. 
Tot  aquest  creixement  tingué també origen en factors externs com el cicle econòmic 
expansiu  de  l’entorn  europeu  que  afavoria  indirectament  a  Espanya  o  la  modernització 
tecnològica.  Però  el  que  realment  va  marcar  a  Espanya  va  ser  l’augment  del  turisme 
europeu,  que  va  impulsar  el  sector  dels  serveis,  promovent  l’avenç  cap  a  un país cada volta 
més desenvolupat. 
La  població  també  va  augmentar  quantiosament,  apareguent  inclús  l’anomenada 
generació  “baby  boom”  junt  amb  la disminució de la mortalitat i l’augment de l’esperança de 
vida.  Inclús,  davant  d’aquesta  bonança,  molts  d’espanyols  van  tenir  que  emigrar  a  països 
europeus, ja que ni la industria ni el sector dels serveis donaven a bast a tanta mà d’obra. 
Per  un  costat,  hi  hagueren  moviments  migratoris  interns  a  les  grans  ciutats.  Per 
l’altre,  quasi  un  milió  i  mig  d’espanyols  optà  per  emigrar  als  països  europeus,  sent 
assessorats  per  l’Institut Nacional d’Emigració, format l’any 1957. Més d’un 75% d’espanyols 
eventualment  tornarien,  havent  estat  en  contacte  amb  la  democràcia  a  altres  països 
europeus. 
12.  Analitza  els  principals  focus  d'oposició  al  règim  a la dècada dels anys seixanta i fins la 
mort de Franco. 
 
Davant  del  creixement  econòmic  i  els  canvis  socials,  aparegueren  nous  moviments 
contraris al règim que començaren a erosionar els fonaments del sistema. 
L’oposició  social  tingué  nombrosos  focus.  El  moviment  obrer,  que  amb  el 
desenvolupament  industrial  havia  crescut  amb  el  creixement  de  la  pròpia  classe 
treballadora,  utilitzà  el  marc  legal  dels  sindicats  verticals  per  a  debilitar  i  trencar  l’ordre 
laboral  franquista.  Va  nèixer  l’any  1964  Comissions  Obreres  (CCOO),  tot  i  que  prompte  van 
ser  il·legalitzades.  Tot  i  la  il·legalitat  de  les  vagues, l’OIT reconeixia aquestes organitzacions 
clandestines.  També  tingueren  importància  les  revoltes  estudiantils,  que  convertiren  una 
volta  més  a  les  Universitats  en  el  focus  principal  d’oposició  al  franquisme.  Amb  la  pèrdua 
d’influència  de  la  Falange  en  les  Universitats,  les  revoltes van guanyar més importància. Per 
últim,  el  moviment  veïnal  va  donar  suport  a  les  revoltes  obreres,  i  també  aparegué  una 
església renovada que abandonà el nacionalcatolicisme. 
Els  canvis  socials  també  foren  importants  per  a  la  oposició.  Amb  l’entrada  del 
turisme  a  Espanya,  la  cultura  espanyola  va  canviar:  la  dona  va  deixar  de  ser  al  servei  de 
l’home  progressivament,  aparegueren  noves  formes  de  moral  que  no  eren  lligades  a  la 
religió,  aparegueren  noves  demandes  de  consum  occidentals,  es  va  generalitzar  el  ús  de 
l'automòbil… 
També  va  existir  una  oposició  política,  per  un  costat  fora  del  règim,  a  l’exili,  i  per 
l’altre  en  organitzacions  clandestines  dins  del  propi  règim.  El PCE fou el millor organitzat en 
l’articulació  de  vagues  i  altres  moviments  de  reivindicació,  que  va  portar  a  l’execució  o 
empresonament  de  diferents  membres  del  partit.  En  els  anys  seixanta  va  aparèixer  la  Unió 
de  Forçes  Democràtiques,  es  va  començar  a  organitzar  el  PSOE,  aparegueren  noves 
organitzacions  d’extrema  esquerra…  També  els  moviments  nacionalistes  perifèrics  foren 
importants oposicions polítiques al règim. 
Finalment,  amb  la  crisi  del  règim  es  va  facilitar  la  coordinació  política  a  través  de  la 
Junta  Democràtica  d’Espanya,  formada  pel  PCE,  i  de  la  Plataforma  de  Convergència 
Democràtica,  impulsada  pel  PSOE,  el naixement de la Unió Militar Democràtica (UMD) en les 
forces armades a mitjan 1974 i la posició distant i crítica d’una part de l'Església. 
 
 
13. Descriu l'acord preferencial d'Espanya amb la CEE (Comunitat Econòmica Europea). 
 
Davant  la  gestació  d’una  Comunitat  Econòmica  Europea  (CEE),  Espanya  en  un 
principi  va  demanar  al  febrer  de  1962  un  acord  d’associació  que  possibilités  una  futura 
integració.  La  petició  en  un  principi  va  quedar  sense  resposta,  però  amb  l’insistència  del 
Govern  espanyol, la CEE va aprovar un mandat de negociació amb Espanya al juliol de 1967 i 
al  juny  de  1970  les  dues  parts  signaven  un  acord preferencial que va resultar beneficiós per 
a Espanya, ja que es van millorar les relacions comercials i es va reduir el dèficit exterior. 
L’ampliació  de  la  CEE  i  l’augment  de  la  zona  de  lliure  comerç  exigiren l’adaptació de 
l’acord,  coincidint  amb la crisi del franquisme. La CEE va retardar les negociacions per poder 
reprendrer-les després de la mort de Franco amb la vista d’una futura integració. 
 
14.  Contesta  aquestes  preguntes  sobre  l'etapa  final  del  franquisme  (L'agonia  del 
franquisme): 
 
● Defineix: búnquer, “esperit del 12 de febrer”, crisi del Sàhara. 
Búnquer:  El  1968  s’obrí  la  possibilitat  de  crear  associacions  que  permeteren  un cert 
pluralisme  polític  dins  del  mateix  règim,  apareguent  posicions  oberturistes  com 
Fraga,  qui  es  mostrava  a  favor  de  considerar  l’adaptació  del  règim.  L’anomenat 
“búnquer”  van  ser  els  polítics  immobilistes,  com  Girón  de  Velasco,  que  proposaven 
deixar el règim intacte, tal i com havia nascut a la Guerra Civil. 
“Esperit  del  12  de  febrer”:  ​“L’esperit  del  12  de  febrer”  fou  un  programa  realitzat  per 
Carlos  Arias  Navarro,  president  de  l’últim  govern  de  Franco  a  Espanya.  Aquest 
programa  tenia  com  a  punt  més  important  l’associacionisme  polític,  encara  que  el 
programa per lo general era tan sols tímidament reformista. 
Crisi  del  Sàhara:  ​Espanya  havia  estat  descolonitzant  territoris  seguint  les  directrius 
de  l’ONU.  El  1973  naixia  el  Front  Polisario  al  Sàhara  espanyol  a  fi  d’aconseguir 
l’independència.  Durant  l’agonia  de  Franco,  l’any  1975,  Hassan  II  formà  la  marxa 
verda  al  Sàhara, un moviment pacífic que va aconseguir la independència del Sàhara, 
ja que Espanya va voler evitar la guerra. 
 
● Què entenem quan escoltam que Franco ho va deixar tot “atado y bien atado”. 
 
Franco  va  utilitzar  l’expressió  de  que  havia  deixat tot “atado y bien atado” per dir que 
el  règim  de  la  dictadura  no  moria  amb  ell.  Per  un  costat,  existia  una  massa  política 
immobilista,  l’anomenat  “búnker”,  que  buscaven  deixar  el  règim  tal  i  com  estava.  Per  l’altre 
existien  els  reformistes,  que  buscaven  canviar  el  règim  a  través  d’una  transició  des  de  dins 
de  les  institucions,  i  per  últim  hi  havia  els  rupturistes,  qui  buscaven  l’enderrocament  del 
règim per formar-ne un de zero.  
“Atado  i  bien  atado”  fa  referència  a  que  el  règim  estava  plantejat de manera que fos 
molt  difícil  de  pertorbar  des  de  les  institucions,  a  més  a  més  de  l’existència  d’una  massa 
política favorable al règim.