eines
DESEmbre 2017  La nació al segle XXI: replegament o evolució?
30
portal
Catalanitat en el segle XXI:
nació i sobirania
Josep-Maria Terricabras
connexions
Les múltiples ànimes de la nació
Peter A. Kraus
La sobirania nacional, avui
Joan Lluís Pérez Francesch
El concepte de nació, avui
Salvador Giner
Oriol Homs
Immigració i nació al segle XXI:
noves estatalitats per un projecte
nacional no excloent
Eunice Romero
navegador
Les arrels històriques
del nou nacionalisme escocès
Montserrat Guibernau
eines
30
fòrum fINESTRA
Mercè Barceló: “Els drets humans no poden
“L’independentisme és ser mai un luxe que es pugui
una reivindicació de més deixar de banda en moments
democràcia, no de més nació” de dificultats”
Una conversa amb Ester Capella Hina Jilani
variables CLÀSSIC
L’Estat espanyol i la confiança Manifest Russell-Einstein
en les institucions: Bertrand Russell
un fet generacional
Sergi Cristóbal Jané TRIBUT
Emmanuel Le Roy Ladurie
full de càlcul Martina Camiade
La Llei del canvi climàtic,
entre les més ambicioses del món FILMOTECA
Marta Torres Werckmeister harmóniák
Betsabé Garcia
arxiu
El retorn del president Tarradellas LLIBRERIA
i el restabliment de la Generalitat
de Catalunya, 40 anys després
Enric Pujol
EXPLORADOR
Tunísia, la revolució inacabada
Cristina Mas
La nació al segle XXI: replegament o evolució?
Mercè Barceló
eines 30
“ L’independentisme és una reivindicació
de més democràcia, no de més nació”
Una conversa amb Ester Capella
Calàbria, 166 entresòl PATRONAT EQUIP TÈCNIC
08015 Barcelona
Telèfon 93 567 78 63
info@irla.cat president COORDINAció
Joan Manuel Tresserras Arnau Albert

Vicepresident Administració
Josep Bargalló Joan Almacellas

director EXECUTIU comunicació

Josep Vall Aida Martori

TRESORER projectes
Jordi Roig Pere Sàbat

SECRETARI entorn
Eduard López Eulàlia Solé

director ACADÈMIC formació

Lluís Pérez Jordi Seguer

Vocals
Núria Cuenca
Josep Huguet
Georgina Linares
Enric Marín
Isabel Nonell
Miquel Pueyo
El contingut dels articles
eines
PROJECTE GRÀFIC EDICIÓ
30

és responsabilitat Suki Design Josep Vall

dels seus autors i eines jvall@irla.cat
no s’hi identifica necessàriament.
SUPORT GRÀFIC
Per reproduir un article Santi Bracons DIRECCIÓ
cal demanar autorització Glòria Comellas Lluís Pérez
per escrit a la redacció d’eines. Carme Pujol lperez@irla.cat

En enviar el seu treball

a la redacció d’eines, l’autor cedeix a CORRECCIÓ COORDINACIÓ
l’editor els drets LINGÜÍSTICA Arnau Albert
de reproducció, publicació Sofia Lozano aalbert@irla.cat
i comunicació, tant per a l’edició im-
presa en paper com per a una versió
electrònica que la farà accessible per IMPRESSIÓ equip tècnic
mitjà de la xarxa d’Internet. Gràfiques Cuscó Marta Brik
Pere Sàbat
Els interessats en matèria de drets de Jordi Seguer
propietat intel·lectual
es poden adreçar a: eines@irla.cat
SUBSCRIPCIONS
DIPÒSIT LEGAL Joan Almacellas
B-31564-07 jalmacellas@irla.cat

ISSN PAPER
2013-1518

ISSN ELECTRÒNIC
2013-5502

Activitat subvencionada
pel Ministerio de Educación,
Cultura y Deporte
 sumari
LA NACIÓ AL SEGLE XXI: REPLEGAMENT O EVOLUCIÓ?

4 46
portal navegador
Catalanitat en el segle XXI: Les arrels històriques
nació i sobirania del nou nacionalisme escocès
Josep-Maria Terricabras Montserrat Guibernau

6 54
connexions fòrum
Les múltiples ànimes de la nació Mercè Barceló:
Peter A. Kraus “L’independentisme
és una reivindicació
16 de més democràcia,
La sobirania nacional, avui no de més nació”
Joan Lluís Pérez Francesch Una conversa amb Ester Capella

26
El concepte de nació, avui
Salvador Giner
Oriol Homs

36
Immigració i nació al segle XXI:
noves estatalitats per un projecte
nacional no excloent
Eunice Romero

 64 108
variables fINESTRA
L’Estat espanyol i la confiança “Els drets humans no poden
en les institucions: ser mai un luxe que es pugui
un fet generacional deixar de banda en moments
Sergi Cristóbal Jané de dificultats”
Hina Jilani
82
full de càlcul 116
La Llei del canvi climàtic, CLÀSSIC
entre les més ambicioses del món Manifest Russell-Einstein
Marta Torres Bertrand Russell

92 120
arxiu TRIBUT
El retorn del president Tarradellas Emmanuel Le Roy Ladurie
i el restabliment de la Generalitat Martina Camiade
de Catalunya, 40 anys després
Enric Pujol 122
FILMOTECA
102 Werckmeister harmóniák
EXPLORADOR Betsabé Garcia
Tunísia, la revolució inacabada
Cristina Mas 124
LLIBRERIA
portal

Catalanitat en el segle XXI:

nació i sobirania

Josep-Maria Terricabras
Catedràtic emèrit de Filosofia a la UdG
i diputat d’Esquerra Republicana al Parlament Europeu
josep-maria.terricabras@europarl.europa.eu
Sabem que la història no avança
de forma monòtona i lineal. Sovint
pateix batzegades. Però també sa-
bem que, un cop certes idees o certs
moviments s’han posat en marxa,
acaben trobant camins per avançar i
s’acaben imposant, encara que costi
molt arribar a l’èxit total. Així ha pas-
sat, per exemple, en els moviments
d’esclaus, dones, gais o negres, que
per això s’han anomenat «movi-
ments d’alliberament». I per això,
els que estan en contra d’aquests
moviments procuren actuar des de
bon començament per escapçar-los,
esclafar-los, liquidar-los, abans no
arrelin i ja siguin imparables.
De fet, hi ha dictadures que duren
molts anys però que acaben caient
empeses pels aires de llibertat que
han anat bufant, ni que siguin tímids
al començament. Vista amb perspec-
tiva històrica, la construcció política
d’un país avança sempre pels camins
de la llibertat. Malauradament avui
hi ha més democràcia política que
social i econòmica. Però aquests són
precisament els aires de canvi que
han de bufar per construir el futur.
La Catalunya del segle XXI s’ha
construït sobre el «sentit» i sobre el
«sentiment» d’una catalanitat de més En el segle XXI, el «sentit» i el «sen-
de mil anys. El sentit fa referència a timent» han retornat Catalunya a la
la direcció que es pren. El sentiment, voluntat de sobirania plena. p
a la intensitat amb què es pren. Des
de fa centenars d’anys, Catalunya
ha estat reconeguda com a nació
per regnes, papats, universitats,
per amics i enemics. No cal perdre
temps en això. Perquè Catalunya —i el
conjunt dels Països Catalans— és una
unitat històrica que s’identifica amb el
seu territori, la seva llengua i cultura;
amb el seu marc jurídic i de costums;
amb un codi de valors a favor de la
llibertat, la justícia i la pluralitat; amb
les seves tradicions, les seves vic-
tòries i derrotes; i que té voluntat de
persistir i de projectar-se cap al futur,
bastint aliances amb països democrà-
tics i avançats.
És en aquesta voluntat de persistèn-
cia i de projecció que es descobreix
el «sentit» de Catalunya. El «senti-
ment» es veu en la intensitat amb
què vol recórrer aquest camí, amb
el seu desig de sobirania. Avui, totes
les sobiranies són compartides,
però hi ha una gran diferència entre
compartir sobirania, com fan els
estats, i viure amb sobirania parti-
da i vigilada, com fan les minories
estatals.
desembre 2017 | eines 30 | 5
connexions

Les múltiples ànimes de la nació

vista prèvia >

S’ha escrit molt sobre el concepte «nació», el seu
significat i sobretot el paper que juga a l’hora d’articular
projectes polítics. Un debat que demostra la vitalitat i la
importància d’una idea sense la qual no es pot entendre
bona part de la història del món contemporani. Perquè
d’ella emergeixen la majoria dels estats que coneixem
avui en dia. I perquè d’ella continuen emanant molts
projectes que l’associen indissolublement a les idees de
democràcia i autodeterminació.

Peter A. Kraus
Professor de Ciència Política de la Universität Augsburg
peter.kraus@phil.uni-augsburg.de
Què és una nació?
Arreu del món podem observar com
el llenguatge quotidià i, fins i tot,
el discurs polític freqüentment no
distingeixen de forma nítida entre
els conceptes de nació i d’estat. Així,
el terme oficial «Nacions Unides»
s’utilitza per a denominar una or-
ganització que en primera instància
és un fòrum que reuneix els estats
sobirans del planeta. Tot i el seu
nom, no hi estan representades de
forma equitativa totes les comunitats
polítiques del món contemporani que
s’autodefineixen com a nacions. No
en formen part, per exemple, els po-
bles indígenes de l’Amèrica del Nord
que, sense comptar amb un reconei-
xement efectiu per la diplomàcia dels
estats representats a l’ONU, s’atri-
bueixen el caràcter de first nations.
Ni en formen part, evidentment, les
moltes altres nacions sense estat en
l’ordre global, entre les que podem
incloure, ara per ara, Catalunya.
Malgrat les tendències a barrejar el
significat dels dos conceptes en el
vocabulari predominant —només cal
esmentar conceptes com el «Debat
sobre l’estat de la nació» i el «Butlletí
Oficial de l’Estat» que aparentment
es refereixen a la mateixa entitat
política en el context espanyol— es-
tat i nació són fenòmens ben dife-
renciats. Per una banda, un estat pot
comprendre i reconèixer diverses
nacions, amb el que es converteix
en un estat multinacional, com en
l’actualitat ho són el Regne Unit de
Gran Bretanya i Irlanda del Nord,
Bèlgica i Canadà. Per altra banda, el
cas dels àrabs —almenys en el seu
període d’alta pressió panarabista
que durant el segle passat pretenia
unificar entitats polítiques com ara
Egipte, Iraq i Síria— o el cas dels ale-
manys —dividits entre la República
Democràtica i la República Federal
d’Alemanya de 1949 a 1991— ens
indiquen que una nació pot quedar
repartida entre diferents estats.
Finalment, cal esmentar grups com
els kurds, els que segueixen sense
disposar de cap estat propi —tot i
l’intent fallit de constituir-lo que es
va registrar a la part kurda de l’Iraq
l’octubre del 2017— i es concentren
en un territori que actualment es tro-
ba dividit per les fronteres de quatre
estats —Turquia, Síria i l’Iran, a part
de l’Iraq.
De què parlem, aleshores, quan
parlem d’una nació? Poques cate-
gories polítiques ocupen un espai
semàntic tan fluid i simultàniament
tan controvertit com el de la nació,
i aquesta observació és tan vàlida
pel que fa als discursos quotidians
com ho és per l’àmbit de les Ciènci-
es Socials. En el món modern, no hi
ha cap altre referent de la formació
d’identitats col·lectives que hagi
tingut una capacitat mobilitzadora
similar a la de la nació. Així, en els
moments clau de la història euro-
pea dels darrers 200 anys, la nació
sempre acaba triomfant sobre la
classe. D’aquest triomf se’n faran
valoracions ben diferents segons els
posicionaments dels analistes polí-
tics. Fins a un cert punt, la pluralitat
de posicions es repeteix quan es
tracta d’oferir una definició del que
és una nació. El concepte de nació
és semànticament més polivalent
que el concepte d’estat. Des de la
perspectiva del dret polític, un estat
es defineix per la presència de tres
factors: un territori, una població, i
el monopoli del poder sobre aquest
territori i aquesta població. Objecti-
var els elements que constitueixen
una nació, en canvi, és força més
complicat. La identitat col·lectiva re-
presentada per una nació pot beure
de fonts molt diferents. Entre elles
desembre 2017 | eines 30 | 7
En el món modern no hi ha cap altre referent
de la formació d’identitats col·lectives que hagi tingut
una capacitat mobilitzadora similar al de la nació
figuren, típicament, atributs religio-
sos, lingüístics i culturals, territori-
als, històrics i politicoinstitucionals.
No obstant, ni cap atribut particular,
ni cap combinació d’atributs poden
considerar-se una condició necessà-
ria o suficient per a constatar que un
grup forma una nació. El que sempre
acaba determinant tant el sorgiment
com la permanència de tot fet nacio-
nal concret és un moment subjectiu.
En les paraules de Benedict Ander-
son (1936-2015),1 les nacions sem-
pre són comunitats imaginades. A
això hem d’afegir-hi que els factors
que configuren l’imaginari correspo-
nent estan relacionats amb l’esfera
dels valors, com ja afirmava Max
Weber (1864-1920). En aquest sentit,
una nació no és pas una comunitat
imaginada qualsevol, entre tantes
altres —un club de futbol, un grup de
persones que comparteixen la ma-
teixa orientació sexual, el moviment
excursionista…— sinó que abraça
l’àmbit de tota la societat i totes
les seves institucions i al mateix
temps exigeix «a determinats grups
humans un sentiment de solidaritat
específic de cara a d’altres», com
escriu Weber a Economia i socie-
1 ANDERSON, Imagined Communties.
8 | eines 30 | desembre 2017
tat.2 Al cap i a la fi, es tracta d’una
exigència el compliment de la qual
depèn de l’existència d’una àmplia
xarxa d’institucions col·lectives. Per
això mateix, la solidaritat de la nació
és una solidaritat fortament legiti-
mada i al mateix temps fortament
legitimadora. La identificació amb
un conjunt de valors que s’articulen
en clau de nació acaba sent, doncs,
una identificació de tipus polític.
Podríem dir que la nació estableix
un marc imaginat que cohesiona
una col·lectivitat que vol ser una
comunitat política. És precisament
aquest mecanisme d’identificació
voluntarista al que es referia Ernest
Renan (1823-1892) quan parlava de
la nació com d’un «plebiscit de tots
els dies».
La dimensió funcional
Com acabem de destacar, la nació
ha tingut un protagonisme clau com
a eix «normatiu» de la integració
de les societats modernes. L’altra
dimensió central de la nació està re-
lacionada amb els requisits «funcio-
2 Obra pòstuma del filòsof i economista alemany
Max Weber publicada el 1922. WEBER, Wirtschaft und
Gesellschaft.
nals» d’aquestes societats. És aques-
ta la dimensió a la que apunten els
treballs d’autors com Karl W. Deutsch
(1912-1992) o Ernest Gellner (1925-
1995), pels que la formació de les
nacions és el resultat dels processos
de mobilització social que marquen
la transició de les societats tradici-
onals a les societats modernes. Des
de la perspectiva corresponent, la
nació és sobretot una comunitat de
comunicació. Els principis d’organit-
zació de les societats industrials, és
a dir, la divisió del treball i la diferen-
ciació funcional, comporten una in-
tensificació de la comunicació a gran
escala que només es pot produir on
els individus comparteixen un mateix
repertori cultural, la creació i imple-
mentació del qual esdevé una de les
tasques principals de les institucions
públiques. Evidentment, el treball de
les escoles i d’altres entitats educati-
ves no es limita únicament a trans-
metre uns coneixements abstractes,
sinó que generalitza uns estàndards
específics, vinculats a la llengua, la
història i la geografia d’un territori i
al mateix temps emmarcats en l’es-
pai normatiu identificat amb la nació.
Això acaba connectant la dimensió
funcional amb la dimensió política o
voluntarista. En paraules més senzi-

lles: els ciutadans no només s’iden-
tifiquen amb la nació perquè han
de fer-ho, sinó també perquè volen
fer-ho. És justament aquest para-
l·lelisme, que fusiona els imperatius
funcionals i les fidelitats polítiques,
el que explica en bona part la força
que ha arribat a desplegar la idea de
nació en les societats modernes.
Podem, doncs, considerar el nacio-
nalisme com una forma d’entendre
el món en què convergeixen els
aspectes funcionals i els normatius.
Pel que fa a la part funcional, el naci-
onalisme és un principi d’organitza-
ció bàsic de les societats modernes.
En la mesura que estructura les
activitats quotidianes de la ciutada-
nia —almenys implícitament—, es
tracta d’un fenomen tan generalitzat
com banal. Això no el fa pas menys
poderós. No obstant, les expressions
més virulentes del nacionalisme
són generalment aquelles que el
prenen deliberadament com a base
normativa per a la mobilització políti-
ca, adduint que un exercici legítim
del poder ha d’estar fonamentat en
sentiments de pertinença nacional
comuns. L’ampla gamma del pen-
sament polític modern està estreta-
ment entrellaçada amb la reivindica-
Des de la perspectiva del dret polític, un estat es defineix
per la presència de tres factors: un territori, una població,
i el monopoli del poder sobre aquest territori i aquesta població
ció de l’autodeterminació nacional.
La polivalència ideològica del naci-
onalisme ha permès que hagi estat
reclamat per tota mena d’actors
col·lectius, tenint conseqüències polí-
tiques radicalment diverses. Socialis-
tes i liberals, feixistes i comunistes,
moviments democràtics i autoritaris:
tots ells han introduït —encara que
sovint fos per motius oposats— el
tema nacional en el seu discurs. De
la mateixa manera que la nació pot
ser considerada una peça elemental
en la construcció de les societats del
present, el nacionalisme impregna
tot el llenguatge polític de la mo-
dernitat. Per una banda, la conflu-
ència de moviments emancipatoris
arreu del món s’ha realitzat sota la
bandera d’algun nacionalisme; per
l’altra, no pocs dels crims polítics
més atroços dels darrers dos segles
s’han comès en nom de la nació. La
història ens ha mostrat més d’una
vegada com tant els opressors com
els oprimits, tant els botxins com les
seves víctimes han tirat del naciona-
lisme per justificar les seves posici-
ons. Sembla doncs encertat quali-
ficar el nacionalisme com a Janus
modern, com ho fa l’escocès Tom
Nairn (1932), un dels teòrics més
originals del nacionalisme del nostre
temps. Nairn es refereix a l’antic déu
romà que té dues cares, una que
mira cap endavant i una altra que
mira cap endarrere, per fer ressaltar
l’ambigüitat normativa del naciona-
lisme i assenyalar una tensió que
és inherent a pràcticament tots els
processos de formació dels estats
nació. En la simbiosi de nació i estat
conflueixen el principi particularista
de la sobirania estatal i el principi
universalista de la igualtat ciutadana.
En un marc democràtic, tota la ciuta-
dania ha de considerar-se, i valgui la
redundància, igualment igual i lliure.
Nogensmenys, fins al present l’es-
fera institucional on es materialitza
aquesta igualtat i llibertat és l’estat
sobirà. Això fa que en la política
moderna s’articuli una dialèctica
gairebé ineludible d’inclusió i exclu-
sió, ja que alguns dels drets civils
més elementals resten supeditats a
l’àmbit polític de l’estat nació. Amb la
seva sobirania «externa», la nació es
delimita d’altres nacions i pobles. Al
mateix temps, la sobirania «interna»
de les nacions poques vegades fou
exclusivament el fruit d’un acte de
constitució d’una comunitat política
en clau voluntarista; més aviat fou el
fruit d’estratègies per a consolidar
mecanismes d’identificació col·lec-
desembre 2017 | eines 30 | 9
La nació cívica entén la integració nacional com
el resultat d’un conjunt d’actes d’autoafirmació política
que converteixen una comunitat de voluntats en nació
tiva hegemòniques, en què el recurs
a l’imperatiu de garantir la igualtat
de ciutadanes i ciutadans serví com
a pretext per a justificar polítiques
assimiladores.
Tipologies de la nació i processos
de construcció nacional
La indeterminació política que a
priori caracteritza els projectes
nacionals dificulta considerablement
qualsevol intent d’establir tipologies
analítiques denses del fenomen en
qüestió. A partir de l’obra de Hans
Kohn (1891-1971) s’ha anat popula-
ritzant la tendència de contraposar
dos models bàsics de la nació. La
nació «ètnica» emfatitza el paper
de les línies de descendència d’un
poble i de la identitat cultural que
sustenta el seu procés de formació.
En aquest sentit, la pertinença a una
nació —tant a títol individual com
a títol col·lectiu— es faria patent
en primer lloc a través de lligams
culturals ancestrals o almenys a
través de la disposició d’adoptar una
sèrie d’estàndards culturals particu-
lars —una llengua, una religió o un
llegat històric suposadament comú a
tothom. La nació «cívica», per contra,
entén la integració nacional com el
10 | eines 30 | desembre 2017
resultat d’un conjunt d’actes d’auto-
afirmació política que converteixen
una comunitat de voluntats en nació.
La perspectiva «kohniana» reapareix
de forma més o menys semblant en
altres models dicòtoms que s’han
elaborat per a captar el que suposa-
dament caracteritza l’ànima de les
nacions com, per exemple, en la con-
traposició de nació «cultural» i nació
«estatal». En el context europeu,
també es parla freqüentment de na-
cions i nacionalismes «occidentals»
—d’índole més aviat política— i «ori-
entals» —d’índole més aviat ètnica.
Les dicotomies assenyalades poden
ser útils com a tipus ideals —en el
sentit «weberià»— o sigui, com a es-
quemes heurístics que ens ajuden a
classificar el món pronunciadament
divers de les nacions reals adoptant
uns paràmetres analítics sintetitza-
dors. Val a dir, no obstant, que tant en
el passat com en el present, és gaire-
bé impossible trobar casos concrets
que reflecteixin neta i exclusivament
només una de les dues variants
principals, en el sentit abstracte,
de la nació. En aquells països que,
segons el mainstream de la literatura
sobre el nacionalisme, van donar
origen al model cívic, com els EUA o
França, la dimensió cultural està ben
present en el procés de formació de
la identitat col·lectiva. Així ho de-
mostren el pes dels elements WASP
[White Anglo-Saxon Protestant], en
l’imaginari nacional nord-americà,
o el culte a la llengua francesa en el
cas de la república gal·la. La tendèn-
cia a atribuir un gran paper simbòlic
a una identitat cultural particular i a
excloure les cultures minoritàries de
l’esfera pública no es limita pas a la
nació ètnica, sinó que també es pot
observar perfectament en molts dels
àmbits de la nació cívica.
La utilitat de la contraposició del ti-
pus de nació cívica al de nació ètnica
és, doncs, limitada sempre que vul-
guem fer una valoració en profunditat
de casos reals. A això hem d’afegir el
que ja havíem dit sobre l’ambigüitat i
polivalència normativa del nacionalis-
me en general quan parlàvem del seu
cap «janusià». Aleshores, de quines
eines addicionals disposem per fer
una anàlisi més sòbria i coherent del
que és l’univers de les nacions? Una
peça clau per a aproximar-nos a la
nació d’una manera que ens dugui
més enllà de la confirmació —o no—
de les dicotomies abans esmentades
és prendre en compte sistemàti-
cament el marc històric del nati-

on-building per a avaluar com aquest
marc afecta el desenvolupament
polític dels moviments nacionals.3 Un
primer i important pas en aquesta
direcció consisteix en distingir entre
aquells nacionalismes que es formen
sobre la base d’una nació estat ja
instituïda o d’un estat imperial que
es «nacionalitza» —serien els casos,
amb diferents gradacions, de França,
Anglaterra o Hongria—, i aquells que
articulen identitats polítiques alter-
natives a les dels estats establerts
—com per exemple Noruega, Letò-
nia o Txèquia. És en aquest sentit,
precisament, que Espanya i Catalu-
nya ofereixen models nacionals en
què es barregen elements més aviat
«occidentals» i més aviat «orientals»,
com ja observava molt perspicaç-
ment Pierre Vilar (1906-2003) fa més
de 50 anys. La història de l’Europa
moderna es pot llegir com la histò-
ria del desplegament successiu de
dues variants complementàries del
fenomen nacional. En el decurs de
la llarga transició que va conduir els
europeus de les estructures absolu-
tistes i imperials a aquelles de l’estat
3 HROCH, Die Vorkämpfer der nationalen Bewegung
bei den kleinen Völkern Europas; i ROKKAN, State For-
mation, Nation-Building, and Mass Politics in Europe.
La utilitat de la contraposició del tipus de nació cívica
al de nació ètnica és limitada sempre que vulguem fer
una valoració en profunditat de casos reals
nació, els nacionalismes «oficials»,
formats «des de dalt» pels estats, es
van veure qüestionats per contrana-
cionalismes «populars», articulats
«des de baix» amb demandes que
anaven de l’autonomia fins a la plena
sobirania. Simplificant un panora-
ma força complex, podríem dir que
el període de formació dels grans
estats territorials, en què es va anar
materialitzant l’expansió del domini
polític, econòmic i cultural dels cen-
tres de poder del continent, és seguit
per un període de mobilitzacions
de les perifèries subordinades, que
volien emancipar-se d’aquest domini
i exigien el reconeixement com a sub-
jectes col·lectius legítims en l’ordre
polític hegemònic que caracteritza la
modernitat europea.
Nació i demos
La dialèctica entre models de nació
diferents i nacionalismes oposats
ens remet a un problema central que
en bona mesura explica la virulèn-
cia que les qüestions nacionals
continuen tenint en molts contex-
tos polítics del present, fins i tot
en contextos que són democràtics.
Amb la formació de nacionalismes
contrahegemònics —en el sentit
d’oposar-se a les identitats nacional
dominants representades pels estats
establerts—, molts estats que es
consideren estats nació adquireixen
de facto un caràcter multinacional.
Això comporta un moment de tensió
que pot resultar particularment
explosiu en contextos de democra-
tització, on s’obre pas el lliure de joc
d’interessos i identitats. En aquests
contextos, el procés democràtic pot
acabar sacsejant ja no només el
règim polític, sinó les mateixes es-
tructures estatals. Des de l’angle de
la teoria de la democràcia, el dilema
dels estats multinacionals és fàcil de
detectar. Un dels conceptes més fre-
qüentment usats per a qualificar un
govern com a democràtic és adduir
que és un govern que emana de la
sobirania popular. A primera vista, tal
definició no sembla produir massa
maldecaps. Pensem tan sols en la
famosa definició d’Abraham Lincoln
(1809-1865), que en el seu Discurs
de Gettysburg4 definia la democràcia
com a «govern del poble, pel po-
ble i per al poble». A primera vista,
la definició sembla prou intuïtiva i
4 El Discurs de Gettysburg (1863) és el més famós i
un dels més citats dels discursos d’Abraham Lincoln,
President dels EUA i un dels més citats.
desembre 2017 | eines 30 | 11
En el món del present una nació democràticament oberta
es fonamenta en la lliure voluntat de viure junts, més que
en la reafirmació d’unes pautes culturals heretades del passat
aguda, però la realitat política ens
ha anat demostrant que les coses
són força més complicades, i que les
complicacions tenen una causa ben
concreta. Com va formular succinta-
ment el polític i politòleg britànic Sir
Ivor Jennings (1903-1965): «el poble
no pot decidir abans que algú no hagi
decidit qui és el poble». Jennings
posa el dit en una de les llagues més
notòries de les teories liberals de la
democràcia. Com la crítica republica-
na i comunitarista a l’individualisme
esbiaixat de bona part d’aquestes
teories ha anat sostenint, no hi
ha cap democràcia que es pugui
fonamentar exclusivament en una
relació directa entre individus i poder
polític.5 Per ser legítima i efectiva,
aquesta relació requereix la mediació
d’una societat civil i d’una comunitat
política que la totalitat dels ciutadans
acceptin com a marc de convivència
compartit. És a aquesta comunitat
a la que Lincoln, com tants altres,
es refereix precisament quan parla
del «poble». És l’existència d’aques-
ta comunitat el que permet que un
demos no es trenqui en situacions
de conflicte polític intens, i que la
minoria acabi acceptant la voluntat
5 TAYLOR, «No Community, no Democracy. Part I».
12 | eines 30 | desembre 2017
de la majoria. Evidentment, en el
món modern, la capacitat integrado-
ra d’aquesta comunitat i, per tant, del
demos està íntimament vinculada a
l’àmbit de la nació.
Com que en l’univers polític modern
són els pobles els que atorguen legi-
timitat als estats, i no pas a l’inrevés,
i com que en el món contemporani
els principis més valorats per a legi-
timar l’ús del poder són els principis
democràtics, la nació segueix sent un
pilar elemental del nostre imaginari
col·lectiu. Això no vol dir en absolut
que aquesta nació hagi de basar-se
en unes línies d’origen ancestrals, en
atributs ètnics o en afinitats culturals
compartides per tota la ciutada-
nia. Ans el contrari: en el món del
present, caracteritzat per alts nivells
de mobilitat geogràfica i cultural, per
identitats fluïdes i permeables i una
diversitat complexa, una nació demo-
cràticament oberta es fonamenta en
la lliure voluntat de viure junts, més
que en la reafirmació d’unes pautes
culturals heretades del passat.6 No
obstant, al mateix temps, l’expressió
d’aquesta voluntat col·lectiva no ha
6 KRAUS, «The politics of complex diversity: A
European perspective».
de menystenir les dimensions emo-
cionals i afectives que conflueixen en
la formació dels valors col·lectius als
que ens referíem en la primera part
d’aquest article. En aquest sentit, les
democràcies complexes del present
han de saber forjar un poble a través
de processos de participació polí-
tica oberts equitativament a tota la
ciutadania, però, a més, fer-ho sense
negar el pluralisme de cultures,
ètnies o nacionalitats existents entre
la població. Possiblement es tracta
del repte més gran que en l’actualitat
han d’afrontar les democràcies que
volen considerar-se avançades. No
saber donar una resposta creativa a
aquest repte pot implicar el trenca-
ment de la comunitat política.
És justament la incapacitat de molts
estats nació moderns per a combi-
nar la lògica de l’exercici del poder
democràtic amb el reconeixement
d’una ciutadania profundament
heterogènia i plural el que dona
ales a bona part de les aspiracions
secessionistes del món contempora-
ni. La falta de reconeixement acaba
dinamitant tot projecte d’articular
nacions plurals o bé democràcies
multinacionals. Per a foragitar el
fantasma de la secessió, la realpo-

litik dels segles XIX i XX va fer tot el
possible per a fusionar la idea de la
sobirania popular amb les estruc-
tures estatals vigents. En general,
el preu d’aquesta lectura de la
sobirania en clau estatalista va ser
que no es van crear ni de lluny els
entorns institucionals necessaris per
a assajar un diàleg democràtic que
permetés la lliure autodeterminació
a nivell col·lectiu. En un marc estatal
que té arrels predemocràtiques i
que al mateix temps es nega a fer
efectiva l’autodeterminació d’una
part de la ciutadania, la secessió
pot ser un recurs legítim per fer
prevaldre la lògica de la democràcia
contra la lògica de l’estatalitat. Les
veus que es neguen a admetre que
la secessió pot ser una última ràtio
per a garantir drets democràtics
en contextos multinacionals, on les
minories generalment tendeixen
a ser estructurals, no es cansen
d’al·legar que destapar la caixa de
Pandora provocaria una reacció en
cadena, dispararia el nombre de
noves entitats estatals arreu del
món i ens portaria a un caos polític
generalitzat. Però no és gens evident
que l’ONU, que en aquests moments
suma uns 200 estats, es caracteritzi
per una inestabilitat més pronuncia-
Les democràcies han de saber forjar un poble a través de processos
de participació política oberts equitativament a tota la ciutadania,
i fer-ho sense negar el seu pluralisme cultural, ètnic o nacional
da que la de la Societat de Nacions,
que al llarg de la seva breu existèn-
cia en el període d’entreguerres no
va passar de tenir 58 membres. És
més, hi ha motius per pensar que
un sistema format per una multitud
d’estats més aviat petits és més
procliu a la pau i al progrés que no
pas la concentració del poder en
mans d’un nombre reduït d’actors
estatals.7 En qualsevol cas —i al
marge de tota especulació— podem
observar que en la història europea
contemporània els moments de pro-
liferació de nous estats coincideixen
amb les grans onades de democra-
tització que es van viure, respectiva-
ment, a finals de la Primera Guerra
Mundial i, 70 anys més tard, després
de la caiguda del comunisme. Les
conjuntures històriques del moment
van permetre que tot un conjunt de
demoi emergents fessin un exercici
pràctic del seu dret a l’autodeter-
minació nacional. És cert que en el
context de l’Europa central i oriental
la relació entre demos i nació es va
articular generalment sobre la base
d’una emfatització dels elements
ètnics de la ciutadania. Tot i això,
tindria poca plausibilitat afirmar que
7 KOHR, The Breakdown of Nations.
la multiplicació d’entitats polítiques
sobiranes que va canviar els mapes
d’Europa i Euràsia entre el 1990 i
el 2010 hagi produït una desestabi-
lització del sistema internacional a
llarg termini.8 Més aviat es podria dir
el contrari, que el passat recent del
nostre continent ha fet ressaltar, de
bell nou, els forts lligams entre les
idees de nació, democràcia i autode-
terminació.
La nació a l’Europa d’avui
No volem pas negar, emperò, que
estats com Eslovènia, Croàcia o les
repúbliques bàltiques no tinguessin
present la importància de situar
la seva reafirmació com a nacions
en el context de la UE. A Europa, la
dinàmica de la integració supra i
transnacional, i l’acceptació d’aques-
ta dinàmica per part dels estats
nació, s’ha traduït en valoracions
polítiques que parlen d’una «constel-
lació postnacional»,9 una constel·la-
ció que hauríem de considerar com
un benvingut punt de partida per a
enterrar els nacionalismes i deixar
8 KRAUS, «Democratizing Sovereignty: the Catalan
Process in a Theoretical Perspective».
9 HABERMAS, Die postnationale Konstellation.
desembre 2017 | eines 30 | 13
En un marc estatal que té arrels predemocràtiques
la secessió pot ser un recurs legítim per fer prevaldre
la lògica de la democràcia contra la lògica de l’estatalitat
enrere les seves ambigüitats norma-
tives. Aquesta perspectiva ha estat
qüestionada des de posicions que
segueixen defensant la centralitat
normativa de la nació com a referent
imprescindible de tot intent de donar
cohesió democràtica a un projecte
polític compartit.10 I si bé és cert que
abunden els diagnòstics —molts
d’ells, perfectament argumentats—
que el període de transformacions
globals en què ens trobem comporta
una progressiva desnacionalització
de les estructures sobre les que es
basa el poder polític i econòmic, el
món actual no ens ofereix massa
indicis que el concepte de nació hagi
perdut pes com a eix transversal de
les mobilitzacions col·lectives.
Precisament, la limitada capaci-
tat d’un projecte com la UE per
a aconseguir que un nou marc
d’identificació política es sobreposi
a les afiliacions de tipus nacional, i
acabi transcendint-les, dona fe de
la no-obsolescència de la nació en
l’imaginari polític del present. Ara
per ara, no sembla que haguem
trobat una alternativa operativa a la
nació en els nostres afers públics,
10 MILLER, On Nationality.
14 | eines 30 | desembre 2017
almenys si mantenim el pressupò-
sit que la convivència democràtica
requereix una base afectiva, una
base que constitueix el nucli del que
les ciutadanes consideren la seva
pàtria política. A efectes pràctics, el
món polític modern ha fet i fa que
les nocions d’aquesta pàtria siguin
intercanviables amb la idea de nació.
No obstant, la persistència del fet na-
cional no ha de significar que la seva
manifestació política requereixi es-
trictament la reproducció de l’ordre
territorial establert pels estats nació.
La història ens ha ensenyat massa
sovint com aquests estats tendei-
xen a pecar d’un excés d’identitat, a
essencialitzar la identitat dominant a
costa de les identitats subordinades
o identitats emergents. Fins i tot en
el sistema d’estats nació aparent-
ment «domesticats» que és la UE
hem pogut comprovar regularment
com la interpretació del significat
de la sobirania es fa exclusivament
a través dels estats. Molts d’ells
entenen el concepte aplicant unes
pautes identitàries tancades, i aca-
ben fent una lectura decididament
estatalista de la legitimitat política.
Per consegüent, no és excessivament
exagerat argumentar que en aquest
sistema la idea de nació ha estat
segrestada pels estats, que actuen
com un factor que obstrueix l’ex-
pressió legítima de voluntats nacio-
nals minoritàries o diferents en un
mateix territori. Ens trobem, doncs,
en unes circumstàncies en què les
aportacions innovadores que s’han
fet des de Catalunya per a reinventar
la nació en un període de profundes
transformacions a escala global i
per a reconceptualitzar la sobirania
nacional com a element dinàmic d’un
joc de sobiranies interdependents
queden marginades dels debats
polítics oficials en els centres de
poder europeu, ja sigui a Brussel·les,
París o Berlín.11 L’Europa del 2017
és una Europa on la unió dels estats
s’ha imposat sense matisos a la unió
dels ciutadans. En aquesta Europa,
per ara, de les múltiples ànimes de
la nació només se’n permet la plena
expressió a una sola, a la que fa
d’aparell transmissor del poder dels
estats. Resta en mans dels ciutadans
rescatar-ne les altres. p
11 RUBERT DE VENTÓS, De la identitat a la inde-
pendència.
p Bibliografia
ANDERSON, Benedict. Imagined Communties. NAIRN, Tom. Old Nations, Auld Enemies, New
Londres: Verso, 2016. Times. Edimburg: Luath Press, 2014.

DEUTSCH, Karl W. Nationalism and Social RENAN, Ernest. Qu’est-ce qu’une nation? París:
Communication. Cambridge: M.I.T. Press, 1966. Calmann Lévy, 1882.

GELLNER, Ernest. Nations and Nationalism. RUBERT DE VENTÓS, Xavier. De la identitat a

Londres: Blackwell, 1983.
HABERMAS, Jürgen. Die postnationale
Konstellation. Frankfurt: Suhrkamp, 1998.
HROCH, Miroslav. Die Vorkämpfer der
nationalen Bewegung bei den kleinen Völkern
Europas. Praga: Univerzita Karlova, 1968.
JENNINGS, Ivor. The Approach to Self-
Government. Cambridge: Cambridge University
Press, 1956.
KOHN, Hans. The Idea of Nationalism. Nova
York: Macmillan, 1944.
la independència. Barcelona: Empúries, 2014
[1999].
STEIN, Rokkan. State Formation, Nation-
Building, and Mass Politics in Europe. Oxford:
Oxford University Press, 1999.
TAYLOR, Charles. «No Community, no
Democracy. Part I». A The Responsive
Community, vol. 13, núm. 4, 2003.
VILAR, Pierre. La Catalogne dans l’Espagne
moderne. Recherches sur les fondements
économiques des structures nationales. Paris:
Sevpen, 1962.

KOHR, Leopold. The Breakdown of Nations. WEBER, Max. Wirtschaft und Gesellschaft.
Totnes: Green Books, 2001. Tübingen: Mohr, 1922.

KRAUS, Peter A. «The politics of complex

diversity: A European perspective». A
Ethnicities núm. 12, 2012.

KRAUS, Peter A. «Democratizing Sovereignty:

the Catalan Process in a Theoretical
Perspective». A KRAUS, Peter A. i VERGÉS,
Joan. The Catalan Process: Sovereignty, Self-
Determination and Democracy in the 21st
Century. Barcelona: Generalitat de Catalunya–
Institut d’Estudis de l’Autogovern, 2017.

MILLER, David. On Nationality. Oxford: Oxford

University Press, 1995.

desembre 2017 | eines 30 | 15

connexions

La sobirania nacional, avui

vista prèvia >

El moviment independentista a Catalunya, amb la
força social de cada moment, ha propugnat la creació
d’un estat propi, cosa que li ha comportat sovint
l’acusació, per part dels seus crítics, de trencar
amb la legalitat. Però es tracta d’un projecte polític
perfectament legítim en les coordenades no tan
sols constitucionals espanyoles sinó d’acord amb
els estàndards internacionals i europeus sobre el
reconeixement dels drets humans.

Joan Lluís Pérez Francesch

Director de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials de la UAB
joanlluis.perez.francesch@uab.cat
Hi ha gent que pensa que el concepte
de sobirania és quelcom caduc o un
atribut només predicable d’experièn-
cies històriques passades. Però com
ens demostra el moviment sobiranis-
ta i independentista a Catalunya, res
més lluny de la realitat. En el fons, la
tensió que es produeix entre l’Estat
espanyol i els partidaris de la cons-
trucció d’un estat propi a Catalunya
afecta de ple la sobirania.
En efecte, d’una banda la Constitució
Espanyola afirma que «la sobirania
nacional resideix en el poble espa-
nyol, del qual emanen els poders
de l’Estat».1 Aquesta expressió va
lligada a la idea de la unitat nacional
espanyola que interpreta com un tot
que identifica poble i nació espanyo-
la, i a més només es podria refor-
mar —si és que això és pot plante-
jar— per la via reforçada de l’article
168 de la pròpia Constitució. O sigui
mai. La mateixa constitució —com
diu explícitament— es fonamenta
en la unitat nacional, concepte que
podem entendre previ al mateix text
constitucional. I comporta tam-
bé, segons la lectura oficial —de
l’oligarquia madrilenya— que no és
1 Article 1.2 de la Constitució Espanyola de 1978.
presentable el dret a l’autodeter-
minació de parts del seu territori,
malgrat el que puguin establir els
tractats internacionals signats per
l’Estat espanyol.
La nació espanyola és concebuda
com un ens de tall metafísic, més
enllà dels ciutadans concrets que
integren l’Estat. Es completa la situa-
ció amb una absència de previsió de
referèndum d’abast autonòmic en la
llei que els regula, del 1980 —un any
abans de l’intent del cop d’estat de
Tejero. A partir d’aleshores l’estat de
les autonomies entra en un procés
d’homogeneïtzació que arriba fins
avui. El Tribunal Constitucional sosté
que tota nació que no sigui l’espa-
nyola no existeix jurídicament,2 tot
insistint que la referència al fet que
Catalunya és una nació no pot tenir
efectes jurídics i per això se situa en
el preàmbul de l’Estatut d’Autonomia
de 2006.
L’article 1.2 de la Constitució Espa-
nyola recull una fórmula tradicio-
nal del constitucionalisme històric
espanyol. L’article 3 de la Constitució
2 Sentència del Tribunal Constitucional 31/2010,
de 28 de juny.
de 1812 deia: «la sobirania resideix
essencialment en la nació, i pel
mateix, pertany a aquesta exclusi-
vament el dret d’establir les seves
lleis fonamentals»; el preàmbul de la
Constitució de 1837 assenyala: «sent
la voluntat de la nació revisar, en ús
de la seva sobirania, la constitució
política promulgada a Cadis...»; i
l’article 32 de la Constitució de 1869:
«la sobirania resideix essencialment
en la nació, de la qual emanen tots
els poders».
La Constitució republicana de 1931
no recull el terme sobirania nacional
i atribueix la sobirania al poble, sen-
se més, per primer cop: «els poders
de tots els seus òrgans —els de la
República— emanen del poble» —ar-
ticle 1.2. D’altres constitucions, com
la de la Restauració (1876) afirmava
la idea doctrinària que la sobirania
interna —vol dir preconstitucional—
resideix en el rei i les Corts —article
18 de la Constitució Espanyola de
1876—, que prové de la de 1845
—article 12—, en una fórmula que
hom ubica essencialment la potestat
legislativa.
El Dret comparat recull fórmules
com ara: «la sobirania pertany al
desembre 2017 | eines 30 | 17
La sobirania és l’atribut del poder polític, hegemònic,
sobre la resta dels poders socials. Un estat per tant,
per a existir ha de gaudir de sobirania
poble, qui l’exerceix en les formes i
amb els límits de la constitució» —
article 1.1 de la Constitució italiana
de 1947; «Tot poder estatal emana
del poble, el qual l’exerceix a les
eleccions i votacions i mitjançant els
poders legislatiu, executiu i judicial»
—article 20.1 de la Llei fonamental
per a la República Federal d’Alema-
nya; «La sobirania nacional pertany
al poble que l’ha d’exercir per mitjà
dels seus representants i del refe-
rèndum» —article 3 de la Constitució
francesa de 1958.
La formulació de l’article 1.2 de la
Constitució Espanyola és producte
del consens constitucional entre els
grans partits espanyols, que volien
consolidar la unitat nacional en
un únic poble, i no diversos pobles
integrants de la realitat espanyola.
Així queda clar que l’únic titular de
la sobirania és el poble espanyol, el
mateix que exerceix el poder consti-
tuent. Per això la Constitució Espa-
nyola de 1978 diu al seu preàmbul:
«la nació espanyola [...] les Corts han
aprovat i el poble espanyol ratificat».
I com hem dit més amunt remet a
una reforma constitucional en què
ha d’intervenir tot el poble espanyol.
Amb aquest argumentari més el
18 | eines 30 | desembre 2017
tenor literal de la primera part de
l’article 2 de la Constitució Espanyola
es construeix l’argumentari antise-
cessionista.
El moviment sobiranista
i independentista a Catalunya
El moviment sobiranista no s’ha
produït només a Catalunya. Abans al
País Basc es va plasmar en una pro-
posta de reforma estatutària anome-
nada col·loquialment «Pla Ibarretxe»
(2001-2005). Al Congrés PP i PSOE
s’aliaren per a rebutjar-lo de soca-rel
i acabar amb la seva tramitació.3
La proposta catalana ha estat més
sostinguda en el temps, durant els
darrers set anys, i ha tingut mo-
ments rellevants com la Declaració
de sobirania i del dret a decidir del
poble de Catalunya del 2013 o la
resolució de l’octubre de 2016 a tra-
vés de la qual s’instava al Govern a
celebrar un referèndum abans de la
tardor del 2017, ambdues declarades
inconstitucionals.
3 PÉREZ FRANCESCH i D’ONGHIA, «La posición del
Tribunal Constitucional español ante la Ley de Parti-
dos y ante el Plan Ibarretxe»; i PÉREZ FRANCESCH,
«El Tribunal Constitucional ante la ley de partidos y
el Plan Ibarretxe ¿un episodio entre la democracia
militante y el Estado preventivo de derecho?».
És interessant ressenyar les sen-
tències del Tribunal Constitucional
més importants sobre el procés
sobiranista català, sempre en contra
de la Generalitat. A tall d’exemple,
la Declaració de sobirania i del dret
a decidir del poble de Catalunya,
proclama la sobirania del poble de
Catalunya però no comporta l’exer-
cici d’aquesta sobirania.4 Hem de
recordar que no és la primera decla-
ració en aquest sentit. Es proclama
la sobirania del poble de Catalunya,
com a subjecte polític i jurídic; la
legitimitat democràtica del dret a
decidir, el diàleg i la negociació amb
l’Estat, amb les institucions europe-
es i amb el conjunt de la comunitat
internacional; el respecte als marcs
legals existents, com aspectes més
destacats del que ara ens interessa.
Es tracta d’una declaració instituci-
onal, programàtica, sense un valor
jurídic immediat.5
4 VINTRÓ, «La Declaració de sobirania i del dret a
decidir del poble de Catalunya: un apunt jurídic; i SOL
(et al.), «El TC i la democràcia vigilada».
5 A l’editorial de La Vanguardia de 27 de gener de
2013, titulada «Matisos a una declaració», s’asse-
nyala que el dret a decidir seria una forma d’apel·lar
a l’autodeterminació on la sobirania del poble de
Catalunya com a ens polític i jurídic entra en conflicte
amb el que disposa la Constitució Espanyola, però
el text és una mera declaració programàtica sense
efectes jurídics, tot i el gran valor simbòlic que té. Pel

Malgrat tot això, a la Sentència
42/2014, de 25 de març, el Tribunal
Constitucional entén que l’esmen-
tada declaració té efectes ad extra
i afecta articles tan nuclears com
l’article 1.2, l’article 2, l’article 9 i
l’article 168 de la Constitució Espa-
nyola. El sentit de la impugnació del
Govern, que comporta la immediata
suspensió de la Declaració, és de
tipus «preventiu» —la qual cosa po-
dem considerar que no es preveu ni
a la Constitució ni a la Llei orgànica
del Tribunal Constitucional— , ja que
el Govern central entén que hi ha
una finalitat que és inconstitucional.
Sobta que es pugui considerar que
un parlament, en el ple ús de les se-
ves competències, no pugui fer de-
claracions expressant lliurement el
que la majoria de diputats vota, i que
a més es consideri inconstitucional
l’inici d’un camí en el qual encara no
s’ha donat ni una sola passa. Però
el Tribunal Constitucional actua de
forma implacable. La seva Sentència
42/2014, de 25 de març, entén per
unanimitat que és inconstitucional
que fa a la celebració d’una consulta a Catalunya no
és un problema jurídic sinó polític —tot i que no és
interpretat així des del Govern central, malgrat que
el Tribunal Constitucional afirmarà que si hi ha acord
es pot fer.
Tota constitució democràtica parteix de la sobirania popular
i el sufragi universal, i s’expressa en un poder
l’apartat primer en la mesura que
afirma que Catalunya és un subjecte
polític sobirà, perquè contradiu el
principi de sobirania nacional i d’uni-
tat de la nació espanyola. El Tribunal
Constitucional però, sosté que el
dret a decidir, que es pot concretar
en una consulta, sempre que sigui
acordada amb l’Estat és una conse-
qüència de l’activitat política i, per
tant, té encaix constitucional. El dret
a decidir comporta una consulta que
no pot ser exercici del dret d’autode-
terminació, però que no és conside-
rada inconstitucional ex radice sinó
que a judici del mateix Tribunal té un
marge dins l’ordenament constitu-
cional per a celebrar-se. El Tribunal
Constitucional apel·la així a la ne-
cessitat de fer activitat política que
condueixi a la possibilitat de cele-
brar un referèndum si es considera
convenient.
El Debat de Política General celebrat
al Parlament de Catalunya entre
el 25 i 27 de novembre de 2013
conclogué amb l’aprovació d’una
Resolució del dret a decidir del poble
de Catalunya, que instà a portar una
petició al Congrés dels Diputats per
tal de poder celebrar una consulta.
Podem destacar, a banda dels intents
constituent democràtic
reiterats per a flexibilitzar la llei re-
guladora del referèndum, la proposta
de resolució rebutjada al Congrés
dels Diputats, el 26 de febrer de
2013, que instava al Govern central
a iniciar un diàleg amb el Govern de
la Generalitat per possibilitar la cele-
bració d’una consulta a la ciutadania
de Catalunya sobre el seu futur. Es
visualitzà de forma explícita un xoc
de voluntats, entre la majoria parla-
mentària al Congrés dels Diputats i
la majoria parlamentària catalana.
La proposició de Llei orgànica avala-
da per una majoria del Parlament de
Catalunya, en la qual es demanava
la delegació a la Generalitat de la
competència per autoritzar, convocar
i celebrar un referèndum sobre el
futur polític de Catalunya —d’acord
amb les previsions de l’article 150.2
de la Constitució Espanyola— donà
com a resultat la votació negativa a
la proposició —299 vots en contra, 47
a favor i 1 abstenció— el 27 de febrer
de 2014.
Un cop la via de la transferència o
delegació competencial per a cele-
brar el referèndum es veié que no
donava fruits, s’inicia el camí per a
una llei de consultes catalana. Amb
un dictamen favorable del Consell de
desembre 2017 | eines 30 | 19
El sobiranisme català, amb la força social de cada moment,
propugna la creació d’un estat propi, cosa que li ha comportat
l’acusació, per part dels seus crítics, de trencar amb la legalitat
Garanties Estatutàries —en el que
quatre dels nou vocals varen forma-
litzar un vot particular discrepant
de la majoria—, el 19 de setembre
de 2014 el Parlament de Catalunya
aconsegueix aprovar la Llei 10/2014,
del 26 de setembre, de consultes
populars no referendàries i d’altres
formes de participació ciutadana,
amb una majoria de 104 vots sobre
els 135 del Parlament —amb el
suport de CiU, ERC, ICV-EUiA i també
del PSC. El dissabte 27 de setem-
bre, el president Artur Mas signa el
decret de convocatòria de la consul-
ta. Dilluns 29 de setembre, en una
convocatòria d’urgència, el Tribunal
Constitucional accepta els recursos
presentats pel Govern espanyol —
reunit el diumenge 28— per aturar
la llei i la convocatòria de la consul-
ta,6 de manera que el Govern català
6 El recurs d’inconstitucionalitat contra la Llei
de consultes va ser presentat el 29 de setembre
de 2014, la llei suspesa, i resolt mitjançant la STC
31/2015, de 25 de febrer de 2015, en la que afirma
que la consulta que es propugna és realment un re-
ferèndum encobert. El decret de convocatòria va ser
impugnat també el 29 de setembre i donà lloc a la
STC 32/2015, de 25 de febrer de 2015. Anteriorment,
la STC 103/2008, d’11 de setembre, resol el recurs
d’inconstitucionalitat interposat contra la Llei del
Parlament Basc 9/2008, de 27 de juny, de convocatò-
ria i regulació d’una consulta popular a fi de recaptar
l’opinió ciutadana en la Comunitat Autònoma del País
Basc sobre l’obertura d’un procés de negociació per
assolir la pau i la normalització política, i va afirmar
20 | eines 30 | desembre 2017
es veié obligat a aturar-la. Però el
Govern català —com és conegut—
presentà una nova estratègia per a
poder salvar la celebració del 9-N
convertint-lo en un «procés partici-
patiu», una consulta oficiosa, amb
el suport de ciutadans voluntaris.
Aquesta reconversió també va ser
impugnada pel Govern central,
aplicant-se com sempre la suspen-
sió automàtica per part del Tribu-
nal Constitucional de tota decisió
impugnada.
Les cinc opcions per a fer una
consulta que l’Institut d’Estudis
Autonòmics havia anunciat com a
possibles havien estat infructuoses:7
reforma constitucional, 150.2 Cons-
titució Espanyola, llei de consultes
via referèndum, llei de consultes no
referendàries, referèndum consul-
tiu 92.1 Constitució Espanyola.8 La
que aquest referèndum és una espècie del gènere
«consulta popular» i com a tals, la seva convocatò-
ria queda dins de la reserva exclusiva que, a favor
de l’Estat, conté l’article 149.1.32 de la Constitució
Espanyola.
7 PÉREZ FRANCESCH, «La consulta y la Constitu-
ción»; i PÉREZ FRANCESCH , «Catalunya quiere ser
reconocida como sujeto político».
8 Veure l’article publicat al diari Ara «Cinc vies
legals per fer la consulta»; i INSTITUT D’ESTUDIS AU-
TONÒMICS, «Informe sobre els procediments legals
a través dels quals els ciutadans i les ciutadanes de
mateixa llei de consultes catalana
va ser considerada constitucional i
estatutàriament legítima pel Consell
de Garanties Estatutàries,9 mentre
que després en la seva sentència
el Tribunal Constitucional afirma
que no hi ha consultes diferencia-
des —pel cens, per l’òrgan convo-
cant— que no siguin referèndum. En
efecte, el 25 de febrer de 2015 es
van conèixer les sentències 31/2015
i 32/2015 del Tribunal Constituci-
onal, que anul·laven determinats
preceptes de la Llei de Consultes
i de manera definitiva el decret de
convocatòria de la consulta del 9
de novembre de 2014 —substituïda
en el seu moment per l’anomenat
«procés participatiu del 9-N»—.
Aquest darrer, tot i que es tractava
d’una activitat no convocada formal-
ment, requeria actes de preparació
Catalunya poden ser consultats sobre el llur futur
polític col·lectiu».
9 El Dictamen 19/2014, de 19 d’agost, sobre la
Proposició de llei de consultes populars no referen-
dàries i d’altres formes de participació ciutadana,
assenyala que l’opinió majoritària entén que és pos-
sible realitzar una consulta a Catalunya sobre el seu
futur polític emparada per aquesta llei, atès que és
una consulta no referendària, mentre que la minoria
considera que pel tipus de consulta s’està situant
en el camp del referèndum i, per tant, excedeix la
competència de la Generalitat de Catalunya segons
l’Estatut.

És el reconeixement d’una reivindicació creixent que l’Estat espanyol
i de desenvolupament, també va ser
impugnat pel Govern central i resolt
per la STC 138/2015, de 11 de juny
de 2015. El TC obliga a cessar les
activitats a la Generalitat, i després
com és conegut ha comportat inha-
bilitacions penals per al president
Artur Mas i les conselleres Irene
Rigau i Joana Ortega i elconseller
Francesc Homs.
El 9 de novembre de 2015, s’aprovà
la Resolució 1/XI del Parlament de
Catalunya, sobre l’inici del procés
polític a Catalunya com a conseqüèn-
cia dels resultats electorals del 27
de setembre de 2015; una resolució
pactada entre Junts pel Sí i la CUP.
La resolució incloïa el compromís
d’adoptar les mesures necessàries
per assolir aquest objectiu, entre
les que cal destacar, d’una banda, la
tramitació de tres lleis —a saber, la
de procés constituent, la de segure-
tat social i la d’hisenda pública— i,
de l’altra, el compromís polític de no
supeditació a les decisions de les
institucions de l’Estat espanyol i en
particular del Tribunal Constitucio-
nal. D’aquesta manera, el Parlament
instava el futur Govern a complir
exclusivament els mandats emanats
de la cambra catalana i a iniciar
La causa dels catalans és la causa de la sobirania.
no ha gestionat mai democràticament. Només amb repressió
negociacions per tal de fer efectiva la
creació d’un estat català independent
en forma de república.
L’11 de novembre l’Estat espanyol
presentà una impugnació davant
el Tribunal Constitucional contra
aquesta resolució anomenada de
«desconnexió, amb la conseqüent
suspensió». La STC 259/2015, de 2
de desembre declarà la inconstitu-
cionalitat i la nul·litat de la resolució
parlamentària tot entenent que
atempta contra el principi de la
sobirania nacional de tot el poble
espanyol perquè «declara solem-
nemente el inicio del proceso de
creación de un estado catalán inde-
pendiente en forma de república»,
una unilateralitat que el Tribunal
Constitucional entén com un vici
d’incompetència.10
El procés penal per inhabilitar la
presidenta del Parlament, Carme
Forcadell, i la mesa del Parlament,
les noves atribucions del Tribunal
10 BAR, «El proceso independentista de Cataluña
y la doctrina constitucional. Una visión sistemática»,
p. 187-220. En aquest estudi s’argumenta que o
bé s’admet la independència o bé es fa ús de tots
els recursos possibles per tal de defensar la unitat
nacional.
Constitucional per a iniciar proces-
sos d’inhabilitació de càrrecs, han
tensat encara més l’ambient i per la
via dels incidents d’execució de les
sentències anteriors s’ha intentat
frenar tots els aspectes possibles del
«full de ruta» sobiranista. Arribem
així al referèndum de l’1-0 de 2017
amb la corresponent suspensió pel
Tribunal Constitucional de les lleis
de referèndum i la de transitorietat
jurídica, i després la declaració d’in-
constitucionalitat del propi referèn-
dum amb la sentència STC 114/2017,
de 17 d’octubre de 2017,11 moment
en què s’apel·la al dret d’autodeter-
minació i a la creació d’un nou Estat
català sobirà.
Queda clar així que vivim un conflicte
polític de primera magnitud traves-
sat per la idea de sobirania, i més
en concret per la idea de sobirania
nacional o popular —després ma-
tisarem la diferència.12 La darrera
passa del conflicte és la declaració
d’Independència i l’aprovació de les
mesures coactives de l’article 155 de
11 SALLÉS, «El TC: La Llei del Referèndum vulnera
la indissoluble unitat de la nació espanyola».
12 ROIG, «Procés sobiranista i Tribunal Constitucio-
nal. Anàlisi d’una impacte recíproc», p. 24-61.
desembre 2017 | eines 30 | 21
Es pot desapoderar de sobirania el mateix Estat espanyol
quan s’incorpora a una instància supraestatal
però en canvi no es pot compartir territorialment?
la Constitució Espanyola el 27 d’octu-
bre d’enguany.
La sobirania com a element
constitutiu de l’estat
La teoria de l’estat tracta la sobirania
com un dels elements constitutius
de l’estat, juntament amb el poble i
el territori. La sobirania és l’atribut
del poder polític, hegemònic, sobre la
resta dels poders socials. Un estat,
per tant, per a existir ha de gaudir
de sobirania. En un altre cas és un
estat fallit o en crisi. Des d’aquesta
lògica es fa referència a un element
que és jurídic però també factual:
l’efectivitat de l’exercici del poder
sobre el territori i les persones que
s’hi troben.
Sobirania és independència d’altres
estats —avui en un món tan interde-
pendent sempre és relativa— però
també hom al·ludeix a la font darrera
de justificació —legitimació— del
poder de l’estat. Des dels orígens de
l’estat la sobirania ha estat un atribut
ineludible. Jean Bodin (1530-1596),
primer teòric sistemàtic del con-
cepte,13 en plena guerra de religió a
13 BODIN, Les Six Livres de la République.
22 | eines 30 | desembre 2017
França, ens defineix l’estat com el
recte govern sobre diverses famílies
amb potestat sobirana. La sobirania
és un concepte que extreu de la teo-
logia: si Déu és sobirà, l’estat també
ho ha de ser. És un gran acte de de-
cisió política per a superar la guerra
civil, és a dir, evitar el govern d’una
família sobre les altres. La república
per tant ha de ser sobirana, la qual
cosa comporta que fa referència a
la governació dels afers comuns,
polítics. Des d’aleshores el món de la
política ha anat associat inexorable-
ment a la sobirania.
Amb les revolucions liberals, la
sobirania com a concepte darrer de
qualsevol teoria política es tras-
lladà a la idea de nació. Una nació
que en les formulacions de Joseph
Sieyès (1748-1836)14 i dels revolu-
cionaris francesos es converteix en
un concepte per tal de justificar el
poder de la burgesia, el tercer estat,
convertida en classe nacional, i el
sufragi censatari en una funció dels
ciutadans. Només votaran aquells
que tinguin alguna cosa a protegir
per part de l’estat.
14 SIEYÈS, Qu’est-ce que le Tiers état?
La nació en la formulació inicial
francesa és un concepte metafísic,
amb independència de les persones
concretes, que té una vida pròpia
derivada de la gran funció que
desenvolupa: justificar l’existència
de l’estat liberal, primer com a fet
revolucionari, després reconvertir
en una versió més conservadora, a
mesura que la nació ha de pactar
amb els poders establerts i negociar
una mena de sobirania compartida,
després de la caiguda de Napoleó.
Mentrestant, des de posicions
més democràtiques es postula la
sobirania popular, aprofundint en
el concepte de poble, com es pot
observar a Jean-Jacques Rousseau
(1712-1778) i el seu «contracte soci-
al».15 La lluita pel sufragi universal,
el pluralisme polític i l’aprofundiment
de la democràcia aniran consolidant
el sufragi universal, en especial al
llarg dels segles XIX i XX. Un univers
primer només masculí i després ja
entrat el segle XX dels dos sexes.
El constitucionalisme nord-ameri-
cà també serà una manifestació
d’aquest procés històric.
15 ROUSSEAU, Du Contrat Social ou Principes du
droit politique.

Avui tota constitució democràtica
parteix de la sobirania popular i el
sufragi universal, i s’expressa en
un poder constituent democràtic. El
poble però sempre té una considera-
ció unitària associada a la nació, tot
i que en les perspectives federals es
podria parlar de dues sobiranies, la
de la federació i la dels estats mem-
bres. La sobirania, per tant, es pot
formular de diverses maneres i, fins
i tot, cedir-se parcialment mitjançant
la incorporació a ens supraestatals,
com ara a la UE —article 93 Constitu-
ció Espanyola.
La sobirania en els estats democrà-
tics ostenta una condició nacional
i un dels reptes més grans que
aquests tenen avui és fer-la compa-
tible amb realitats plurals, en la via
de la construcció d’estats plurinaci-
onals. Aquesta ha estat una de les
apostes del catalanisme, sota el pa-
raigua de la Constitució de 1978, fins
que ha fet aigües. Avui la democràcia
exigeix que el dret constitucional de
l’Estat respongui a fenòmens com la
integració supraestatal i el reconei-
xement del pluralisme nacional, amb
unes estructures pensades per al-
tres moments històrics. És en aquest
context que emergeix el moviment
Qui és sobirà decideix sobre qui és amic i qui és enemic i, sobretot,
pot fer ús de la força per mantenir l’ordre constitucional
sobiranista i independentista català a
partir de 2010.
És evident que el sobiranisme i l’in-
dependentisme català, amb la força
social de cada moment, propugnen
la creació d’un estat propi, i que això
li ha comportat sovint l’acusació, per
part dels seus crítics, de trencar amb
la legalitat anterior de base nacional.
Però d’entrada és un projecte polític
perfectament legítim, no tan sols
en les coordenades constitucionals
espanyoles, sinó d’acord amb els
estàndards internacionals i europeus
sobre el reconeixement dels drets
fonamentals: dret a la llibertat d’ex-
pressió, d’opinió, de reunió, de sufra-
gi i d’associació. D’altra banda, en la
mesura que comporta la reivindica-
ció d’una minoria en el si de l’Estat
planteja el problema del seu caràcter
de minoria estructural, que difícil-
ment pot fer ús de les passes de la
reforma constitucional per a intentar
incorporar les seves pretensions a
l’ordre polític existent, si aquest és el
seu objectiu. La qüestió es trasllada
aleshores a com es pot acollir una
pretensió com la del sobiranisme i
independentista català, en un Estat
que no és neutral davant d’una opció
política sinó que articula tota l’hosti-
litat possible per a defensar la seva
unitat territorial.
I aquí ens trobem quan escrivim
aquestes línies. La causa dels cata-
lans —en la terminologia clàssica
des del segle XVIII— és la causa de
la sobirania. Una causa difícil, amb
moltes febleses i incomprensions a
dins i a fora. Un fenomen complex,
sens dubte. És el reconeixement
d’una reivindicació creixent que
l’Estat espanyol no ha gestionat mai
democràticament. Només amb re-
pressió.16 Un problema que afecta la
reorganització del repartiment de la
sobirania dins l’Estat, que potser po-
dria ser plurinacional. Un concepte el
de sobirania que ja no és un atribut
ple dels estats integrats dins la UE.
Aleshores la pregunta és: per què no
es pot admetre un concepte menys
metafísic i més real de la sobirania?
Es pot desapoderar de sobirania el
mateix Estat espanyol quan s’incor-
pora a una instància supraestatal
—via article 93 de la Constitució
Espanyola— però en canvi no es pot
compartir territorialment?
16 ROMERO DE TEJADA, «Por qué hemos llegado
hasta aquí Geopolítica y política de la cuestión
catalana».
desembre 2017 | eines 30 | 23

La pregunta no té més lògica que
la del manteniment d’un statu quo
que passa, a parer meu, per l’oligar-
quia madrilenya. Un Madrid que ha
segrestat Espanya i té por de cedir
davant de reivindicacions de sobi-
rania. La vol gestionar ell sol. Ni tan
sols deixa parlar. Només hi cap la
persecució. Generació rere genera-
ció. Es demostra així que la sobirania
és un fet existencial abans que nor-
matiu, com va sostenir Carl Schmitt
(1888-1985).17 Qui és sobirà decideix
sobre qui és amic i qui és enemic, i
sobretot pot fer ús de la força —de-
cidir sobre «l’estat d’excepció»— per
mantenir l’ordre constitucional, és a
dir, per dir-ho amb el llenguatge dels
darrers temps: per a aplicar l’article
155 de la Constitució Espanyola. p
17 SCHMITT, Teologia política.
24 | eines 30 | desembre 2017
p Bibliografia
BAR, Antonio. «El proceso independentista
de Cataluña y la doctrina constitucional.
Una visión sistemàtica». A Teoría y Realidad
Constitucional, UNED, núm. 37, p. 187-220, 2016.
BODIN, Jean. Les Six Livres de la République.
París: Jacques du Puys, 1576.
«Cinc vies legals per fer la consulta»
[en línia]. A Ara, de 25 de febrer de 2013.
Disponible a: <www.ara.cat>.
INSTITUT D’ESTUDIS AUTONÒMICS «Informe
sobre els procediments legals a través
dels quals els ciutadans i les ciutadanes de
Catalunya poden ser consultats sobre llur
futur polític col·lectiu» [en línia]. Barcelona:
Generalitat de Catalunya, 20013. Disponible a:
<presidencia.gencat.cat>.
«Matisos a una declaració». A La Vanguardia,
de 27 de gener de 2013, p. 20.
PÉREZ FRANCESCH, Joan Lluís. «El Tribunal
Constitucional ante la ley de partidos y el Plan
Ibarretxe ¿un episodio entre la democracia
militante y el Estado preventivo de derecho?».
A Estudios sobre la Constitucón Española:
homenaje al profesor Jordi Solé Tura, vol. 1, p.
825-842, 2008.
PÉREZ FRANCESCH, Joan Lluís i D’ONGHIA,
Milena. «La posición del Tribunal
Constitucional español ante la Ley de partidos
y ante el Plan Ibarretxe». A Corte costituzionale
e processi di decisione politica. Torí: Giappichelli
editore, 2005.
PÉREZ FRANCESCH, Joan Lluís. «La consulta
y la Constitución» [en línia]. A Agenda Pública,
de 16 de febrer de 2014. Disponible a: <www.
eldiario.es>.

PÉREZ FRANCESCH, Joan Lluís. «Catalunya

quiere ser reconocida como sujeto político»
[en línia]. A Mundiario, de 16 de juliol de 2017.
Disponible a: <www.mundiario.com>.

ROIG, Eduard. «Procés sobiranista i Tribunal

Constitucional. Anàlisi d’un impacte recíproc».
A Revista Catalana de Dret Públic, núm. 54, p.
24-61, 2017.

ROMERO DE TEJADA, Ricardo. Por qué hemos

llegado hasta aquí Geopolítica y política de
la cuestión catalana. Barcelona: Tiempos de
espera, 2017.

ROUSSEAU, Jean-Jacques, Du Contrat Social ou

Principes du droit politique. Amsterdam: 1762.

SALLÉS, Quico. «El TC: La Llei del Referèndum

vulnera la indissoluble unitat de la nació
espanyola» [en línia]. A El Món, de 28 d’octubre
de 2017. Disponible a: <elmon.cat>.

SCHMITT, Carl. Teologia política. Madrid: Trotta,

2009.

SIEYÈS, Joseph. Qu’est-ce que le Tiers état?.

París: 1788.

SOL, Pere (et al). «El TC i la democràcia

vigilada». A Ara, de 10 de maig de 2013, p.23.

VINTRÓ, Joan. «La Declaració de sobirania i del

dret a decidir del poble de Catalunya: un apunt
jurídic» [en línia]. A Bloc de la Revista Catalana de
Dret Públic, de 7 de febrer de 2013. Disponible a:
<http://eapc-rcdp.blog.gencat.cat>.

desembre 2017 | eines 30 | 25

connexions

El concepte de nació, avui

vista prèvia >

La nació no és una construcció immutable, petrificada,
inerta, sinó que per definició és un objecte viu, fet de
gent que hi vol pertànyer. I és que tota nació està feta
de persones. I com totes les persones, les nacions
evolucionen. Per això la catalanitat no ha deixat mai de
moure’s, d’adaptar-se als nous temps, d’empeltar-se amb
les identitats nouvingudes… i tot per continuar exercint la
funció social de tota nació: cohesionar la societat construint
una consciència col·lectiva.

Salvador Giner Oriol Homs

Sociòleg Sociòleg
sginer@ub.edu oriol.homs@gmail.com
Els esdeveniments avui, a Catalu-
nya, són certament greus i singu-
lars. Ens interpel·len per a esfor-
çar-nos a comprendre’ls en la seva
complexitat. És amb una intenció
d’imparcialitat i serenor que hem
elaborat aquestes reflexions, que no
segueixen la línia ni la ideologia de
cap partit ni moviment polític. Volen
ampliar i aprofundir el que hem dit
en el nostre llibre Raó de Catalunya.
La societat catalana al segle XXI,1
obra col·lectiva que hem codirigit i
de la que també som coautors. Tot
un estol dels millors especialistes
en Economia, Demografia, Antro-
pologia, Història, Geografia Urbana,
Comunicació i Sociologia del país ha
col·laborat amb sengles capítols. No
tindria sentit ignorar-la en confegir
les observacions que segueixen.
És ben singular que en ple segle XXI,
l’Estat espanyol, un estat europeu li-
beral democràtic, pretengui resoldre
el conflicte amb Catalunya per la via
policial i judicial. A l’ensems, també
crida l’atenció que, en plena època de
mundialització, la societat catalana
sigui capaç de mobilitzar-se pacífica-
1 GINER i HOMS, Raó de Catalunya. La societat
catalana al segle XXI.
ment i multitudinària, amb persistèn-
cia, reclamant molt majoritàriament
el dret a decidir que tots els pobles
del món tenen, mitjançant la voluntat
dels ciutadans.
Ambdós fenòmens tenen a veure
amb la manera que els humans
tenim de viure conjuntament en
societat, és a dir, amb el que avui
entenem com a nacions. La història
recent de les relacions entre Es-
panya i Catalunya és suficientment
evocativa d’un conflicte mal resolt
que en els millors dels casos arriben
a intents frustrats de regeneració de
l’Estat, passant per èpoques de «con-
llevancia», com deia José Ortega i
Gasset (1883-1955), i en el pitjor dels
casos esclaten en temps de revolta.
Aquesta fluctuació temporal cíclica
de les relacions entre les dues socie-
tats, la catalana i l’espanyola, hauria
de constituir un argument suficient,
per intentar posar els fonaments per
a bastir una època estable de relació
fructífera i fraternal.
El politòleg Josep Maria Colomer as-
senyala que el problema ve de lluny.2
2 COLOMER, «L’aventurada aposta per la indepen-
dència».
L’Estat espanyol sempre ha patit
d’una cohesió nacional feble. Espa-
nya va tenir un imperi precoç, gran
i molt costós, que va fer que l’Estat
espanyol modern fos relativament
dèbil. La subsegüent construcció
d’una nació espanyola culturalment
unificada va quedar com empresa
inconclusa. En particular, l’Estat i
la nació espanyola van ser massa
febles per integrar en estructures
unitàries i centralitzades i en un pa-
tró cultural únic dominat per Caste-
lla, grans porcions de les poblacions
catalana i basca, les quals es varen
enfortir amb una industrialització
primerenca. De fet, com hem pogut
assenyalar nosaltres mateixos, la
industrialització, a la península Ibè-
rica, en contrast amb altres països
europeus, aguditzà les diferències
interregionals: ni el centralisme ni el
jacobinisme les van fer minvar.
L’Estat espanyol ha estat prou fort
per evitar que Catalunya i el País
Basc bastissin nacions i estats alter-
natius. Vist des de l’altre costat: les
societats catalana i basca han estat
prou cohesionades per resistir l’as-
similació unilateral espanyola, però
massa febles per construir les seves
pròpies nacions unificades.
desembre 2017 | eines 30 | 27
L’estat abasta els aspectes polítics de gestió del bé comú; la nació
la consciència col·lectiva, de la identitat; i la societat els aspectes
relacionals i organitzatius de la convivència social dels humans
Nació, estat i societat
En pocs rengles hem fet servir
conceptes com societat, nació i estat
per descriure fenòmens, la distinció
entre els quals no és evident. Si ho
volguéssim complicar més i afegir
país, poble, pàtria, ciutadania, nacio-
nalisme, catalanisme, espanyolisme,
jacobinisme, el nostre argument no
seria pas tan nítid com voldríem. Són
conceptes que normalment també
es fan servir amb la mateixa finali-
tat. Qualsevol intent de clarificació
exigiria toms sencers de pàgines que
desbordarien aquest modest article i
avorririen el lector. Quedem-nos amb
els conceptes d’estat, nació i societat.
La professora Montserrat Guibernau
recorda que el concepte de nació
no pot ser considerat de manera
aïllada i distingeix entre estat, nació i
nacionalisme i a nosaltres ens agra-
daria afegir el de societat, des d’una
perspectiva més sociològica.3
El concepte més fàcil de definir és el
de l’estat, ben delimitat per la com-
petència de l’ordre i la llei, amb unes
3 GUIBERNAU, Nacions sense Estat. Nacionalisme i
diversitat en l’era global.
28 | eines 30 | desembre 2017
fronteres clares i una organització
coneguda més o menys eficient.
Tothom sap a quin estat pertany i la
seva adscripció està regulada. Des
de la Revolució Francesa, l’estat de-
mocràtic es deu a la seva ciutadania
que deté la sobirania. L’estat no és
propietari de la sobirania sinó que és
la ciutadania la propietària de l’estat.
En canvi, la nació és la hipòstasi de la
tribu. Ho era fa mil anys, quan havia
de compartir aquesta qualitat, que
enlaira un poble a un alt nivell on es
confon amb el sagrat. També ho és
avui, fins i tot allà on el progrés de la
secularització ha arraconat la religió a
l’espai reservat al seus fidels. El cert
és que la nació, per molt que vulguem
entendre-la en termes laics o laïcis-
tes, pertany sempre a l’univers del
qual per als seus membres, és trans-
cendental o, si més no, sagrat. És per
això que un dels millors tractats sobre
nacions i nacionalisme a les darreries
del segle XX, el que compongué el
malaguanyat professor Josep Ramon
Llobera (1922-2011), catedràtic a la
University of London, duia l’encertat
títol, The God of Modernity.4
4 LLOBERA, El dios de la modernidad. El desarrollo
del nacionalismo en Europa Occidental.
Els trets quasi religiosos de tota
nació són ben obvis, sense que els
que hi creiem, si més no, en la nostra
pròpia, hàgim de considerar-nos
obertament fidels d’una fe sobrena-
tural. Retre culte a la pròpia nació
o, si més no, expressar-li amor i
devoció és lloable i respectable arreu
del món. Ben entès que el fanatisme
nacionalista és una altra cosa, per-
què esclafa els sentiments de joiosa
fidelitat a la pàtria. Tanmateix, no és
possible reduir la nació al camp més
empíric i material, car les nacions
estan fetes de rituals, declaracions
de lleialtat, i emocions que motiven
la nostra conducta, que empenyen
les nostres reaccions.
El concepte de nació ha anat evolu-
cionant amb el temps i la manera
com els individus s’hi relacionen.
Així, l’antropòleg valencià Joan
Francesc Mira (1939) concep la
nació com a procés.5 Procés que ha
seguit pàgines històriques tràgiques
i altres d’heroiques, com tot allò que
fa refrència al comportament humà,
adaptant-se a les circumstàncies
de cada època, sota la influència de
5 MIRA, Crítica de la nació pura. Sobre els símbols,
les fronteres, i altres assaigs impetuosos.
 Catalanistes, sobiranistes, nacionalistes i independentistes constitueixen
la riquesa de les diferents formes de plasmar la nostra identitat col·lectiva
factors interns —el valor que els
individus han donat a la identitat
col·lectiva— o externs —les relaci-
ons amb altres nacions. En tot cas,
el que podem constatar infinitat de
vegades i de forma universal, és la
persistència en el temps de la ne-
cessitat humana d’establir relacions
amb significat entre els individus
que comparteixen sentiments,
territoris, idees, i trets culturals.
Negar-ho és no voler reconèixer les
més elementals aportacions científi-
ques acumulades per la sociologia i
l’etnologia per a explicar les nostres
societats.
És aquí on ens cal incorporar el con-
cepte de societat, entesa des d’una
perspectiva sociològica com l’ordre
social fonamentat en les relacions
específiques que es construeixen
entre gent que conviuen en un espai
determinat i que evolucionen al llarg
del temps. El concepte de societat fa
referència als aspectes més relaci-
onals i consolidats de la convivència
humana. Justament són els hu-
mans els únics éssers vius que són
capaços d’organitzar societats més
enllà de les relacions filials, familiars
i tribals, de tal forma que hem estat
capaços d’arribar a colonitzar tot el
planeta. «Els humans ens organit-
zem entorn de qui cuidar i per allò
que cuidar».6
En canvi, el concepte de nació fa
referència a la dimensió cultural de
les societats. La idea de nació es
comença a generar en el període de
traspàs de les societats medievals
a les modernes durant el Renaixe-
ment, quan els vassalls i els súbdits
esdevenen ciutadans, i s’inicia la se-
paració entre els espais privats i els
públics.7 La nova ciutadania es re-
coneix com a nació, per tal de donar
sentit a la seva nova condició política
i justificar la seu de la sobirania. És
en aquest procés històric que es
construeix el concepte de nació que
arriba a la seva formulació clàssica
amb el Romanticisme del segle XIX,
concepte que aviat és cobejat per les
relacions de poder dels nous estats
que sorgeixen en aquest període
per tal de cohesionar i sotmetre
la ciutadania als interessos de les
noves classes dominants i les elits,
amb la construcció dels estats nació.
Així les nacions són un dels camps
6 BESTARD, «Más allá del dualismo entre natura-
leza y cultura».
7 SENNETT, El declive del hombre público.
de batalla en el que s’expressen les
relacions de poder a les societats
modernes. Han donat lloc a actituds
i comportaments execrables, com
les nombroses lluites entre nacions
pel control del planeta o la deriva
feixista i nazi que va viure Europa
en la primera meitat del segle XX,
però que al mateix temps ha donat
pàgines d’heroisme i grandiositat
per a l’alliberament de les societats
esclavitzades o sotmeses al poder
dels més forts.
Encara hi ha gent que nega l’existèn-
cia de les nacions, com si els hu-
mans poguéssim viure asèpticament,
com a individus aïllats interactuant
amb altres individus, regits per les
normes i regles dels estats. Algunes
són percebudes com a artificials i
alienes.
Les relacions entre els conceptes
d’estat, nació i societat han donat
lloc a confusions, i alguns autors8
tenen dificultats per destriar l’auto-
nomia de cada una d’elles, i la seva
utilitat per a entendre el capte-
niment dels humans en societat.
L’estat abasta els aspectes polítics
8 ÁLVAREZ JUNCO, Dioses útiles.
desembre 2017 | eines 30 | 29
La identitat com a consciència de pertinença i tarannà compartit
no fa mal: cal però que mai no condemni altres identitats
de gestió del bé comú; la nació els
aspectes culturals de la consciència
col·lectiva, és a dir, la identitat. La
societat abasta els aspectes relaci-
onals i organitzatius d’un mateix fe-
nomen referit a la convivència social
dels humans. Reduir l’autonomia
de cada concepte i supeditar-lo al
d’estat, afirmant que l’estat cobreix
tot el perímetre de les relacions
socials, és a dir, que no hi ha nació ni
societat al marge de l’estat i que tots
tres es confonen o estan supeditats
al poder de l’estat, és una concepció
totalitarista de l’estat, que trenca
amb tota la tradició democràtica i lli-
beral, des de la Revolució Francesa
i que duu a la deriva tecnocràtica i
burocràtica que tan bé va reflectir
Ray Bradbury (1920-2012) a la seva
novel·la distòpica Fahrenheit 451 i
que François Truffaut (1932-1984)
va traduir tan magistralment al
cinema. Cada distòpia que apareix
al món de la cultura nega i capgira
alguna utopia.
Catalunya
Justament perquè aquests tres
conceptes són útils per a analitzar
la realitat social podem constatar la
natura real dels conflictes que avui
30 | eines 30 | desembre 2017
es revifen en tot el món entre les
societats, les nacions i els estats.
En el cas català, hom ha utilitzat,
amb una certa ambigüitat, el concep-
te de catalanisme i el de nacionalis-
me per a descriure el procés històric
d’identificació col·lectiva d’una part
molt important dels ciutadans que
habiten a Catalunya. De vegades per
falta de conceptualització suficient
de la nació, d’altres per evitar una
certa concepció del nacionalisme
que va derivar en els pitjors mo-
ments de la història recent de la
humanitat, i d’altres justament per
evitar el reconeixement del concepte
mateix de nació.
Normalment, avui en dia, hom parla
de catalanisme per descriure la iden-
tificació col·lectiva amb la llengua i
el país, i en canvi, de nacionalisme
com la identitat amb una voluntat
d’assoliment de la sobirania. D’altra
banda, alguns partidaris de la sobira-
nia no es volen confondre amb una
certa interpretació restringida del
nacionalisme. Es defineixen avui com
a sobiranistes per a diferenciar-se
dels que reclamen la independència
com a forma de relació política amb
Espanya. Catalanistes, sobiranistes,
nacionalistes i independentistes
constitueixen la riquesa de les dife-
rents formes de plasmar la nostra
identitat col·lectiva. Aquests matisos
no conformen una evolució lineal,
ni històrica cap a una concepció
preestablerta de nació, sinó que són
fruit de les diferents formes d’ex-
pressió en cada moment, segons les
circumstàncies, les fluctuacions i els
temps en què es viuen.
Sempre ha estat difícil definir satis-
factòriament per a tothom, el que
és una nació: ara, en ple segle XXI,
continua sent-ho. Cap nació encaixa
en una definició empírica i objec-
tiva. No hi ha un model sociològic
perfecte de nació: ni la llengua, ni el
territori, ni la psicologia col·lectiva,
ni els cultes públics, ni el nombre de
manifestants a favor o en contra seu
la defineixen sòlidament. Malgrat
això, l’escepticisme radical no té raó
de ser. Així, en ple segle XXI hi ha
ciutadans —en el cas de Catalunya,
majoritàriament— disposats a retre a
la seva nació tota la lleialtat i el culte
cívic que li cal.
Sigui quina sigui la definició que
vulguem donar al concepte de nació,
la persistència tossuda en el temps

de l’expressió dels catalans de la
voluntat de ser en el sentit que li
dona Jaume Vicens Vives9 (1910-
1960), hauria de ser suficient per a
reconèixer l’existència d’una identitat
col·lectiva nacional que malda pel
seu reconeixement polític. La iden-
titat col·lectiva és una necessitat de
l’espècie humana per tal de superar
el grup familiar i poder organitzar
societats més àmplies, capacitat que
ha estat i és una de les constatacions
més cabdals de la grandesa de la
humanitat. Cal reconèixer-ho, sense
oblidar també els possibles exces-
sos de tota política excessivament
fonamentada en la identitat. Poden
ser greus i devastadors, com sabem
prou. La identitat com a consciència
de pertinença i tarannà compartit no
fa mal: cal però que mai no condem-
ni altres identitats. No ens contradi-
em en afirmar-ho: sabem que som
catalans, o com diu la dita popular:
«som i serem». Tanmateix, també
altres pobles —bascos, portuguesos,
espanyols, cubans, russos, polone-
sos, txecs…— tenen consciència de
les seves respectives identitats. No
estem lliures de prejudici i no ho
hem estat mai, però cal reconèixer
9 VICENS VIVES, Notícia de Catalunya.
La internacionalització, el turisme, internet, els corrents
migratoris, els viatges freqüents a l’estranger, han diluït
la identitat nacional però no l’han eliminat ni substituït
que l’exclusió ètnica d’altres pobles
ha estat sempre molt baixa a Catalu-
nya, terra de pas, d’incorporació, de
barreja ètnica. No és una afirmació
gratuïta. Els estudis d’integració i
incorporació a la nació catalana dels
pobles forans al llarg de la història
ho confirmen un i un altre cop.
La transversalitat de les aportaci-
ons del nacionalisme o catalanisme
al llarg del temps constitueix una
altra evidència del fet nacional. Les
aportacions d’un Valentí Almirall
(1841-1904) o d’un Enric Prat de
la Riba (1870-1917), la del bisbe
Josep Torras i Bages (1846-1916), la
d’Antoni Rovira i Virgili (1882-1949),
la de Francesc Macià (1859-1933),
o les més recents de Jordi Pujol
(1930), exemplifiquen l’heterogene-
ïtat d’una societat plural travessada
per interessos econòmics de classe
i socials, i fan difícil de defensar la
subordinació del concepte de nació a
uns interessos econòmics o polí-
tics determinats. També s’enriqueix
aquesta evidència amb els treballs
sociològics que mai han defugit
l’estudi de la desigualtat social a
Catalunya, la de la seva burgesia,
les classes obreres, la pagesia, els
pobres, els immigrants i els exclo-
sos. Res no justifica ignorar aquests
elements, allò que alguns correcta-
ment anomenen, la «realitat social».
Nosaltres mateixos, com a sociò-
legs i autors d’aquestes reflexions,
les hem estudiades i subratllades.
Sempre tornem però, a nocions de
consciència col·lectiva, compartida
molt majoritàriament pels nostres
compatriotes. Tornem sempre a
Catalunya com a part essencial del
nostre compartit imaginari.
Segurament la forma de viure la
nació dels defensors de la terra
catalana de 1713 i 1714, o en els
turbulents anys 1930, o durant el
franquisme, o les vivències de les ge-
neracions actuals que han crescut en
llibertat i democràcia, no tenen res a
veure. Tanmateix totes elles reivindi-
quen una identitat comuna.
De la mateixa manera que taxati-
vament afirmem l’existència d’una
societat catalana constituïda des de
fa molts anys com a nació, també
hem de reconèixer l’existència a
Catalunya d’una societat espanyola,
reconeguda com a nació i que ha
aconseguit la construcció d’un estat.
La història ens il·lustra que quan
una nació aconsegueix construir un
desembre 2017 | eines 30 | 31
La identitat nacional evoluciona cap a una situació voluntària
d’adhesió a un espai col·lectiu on les dimensions de temps i d’espai
estan canviant al ritme de la tecnologia i la mundialització
estat, tanca el concepte de nació per
a cohesionar la seva ciutadania i no
reconèixer altres realitats nacio-
nals que puguin coexistir en el seu
territori. Tanmateix, quan aquest
estat no és capaç de diluir les altres
identitats nacionals que ell abasta, o
reconèixer l’existència d’una plurina-
cionalitat interna, esperona que les
nacions no reconegudes exigeixin el
seu reconeixement. Es generen ales-
hores conflictes territorials greus.
Aquesta és l’evolució del cas de les
relacions entre l’Estat espanyol i
Catalunya. Ha marcat la història dels
darrers tres segles i és alhora la que
defineix la singularitat de la situació
catalana. En un mateix territori hi ha
doncs dues societats, dues nacions i
el govern d’un estat que nega siste-
màticament el reconeixement de les
dues nacions.
Les relacions entre les dues socie-
tats/nacions han estat poc estudia-
des i són poc conegudes en profun-
ditat. La comprensió de les relacions
entre aquestes dues realitats és i
serà clau per a entendre el que està
passant i ajudar a trobar-hi les so-
lucions adients. Som davant de dues
nacions, podríem dir, siameses. Arri-
bat a un moment de la seva evolució
32 | eines 30 | desembre 2017
vital, una de les dues aspira a més
llibertat de moviments i, per tant,
l’opció d’intentar la separació sembla
legítima, però caldrà fer-la amb mol-
ta cura i amb un bisturí molt fi per tal
que puguin sobreviure ambdues.
Les identitats en l’era
de la mundialització
La vivència de les identitats col-
lectives a l’era d’internet i de la
mundialització són molt diferents
de les expressades en el segle XX.
En el moment que s’està construint
una identitat col·lectiva planetària,
compartida amb moltes identitats
de menys abast geogràfic, Occident,
Europa, Espanya, Catalunya, i el seu
poble o ciutat, hom es troba com-
partint la seva amb altres identi-
tats properes, per filiació familiar,
amistats, relacions esportives,
creences religioses, i altres motius.
Llavors les identitats es dilueixen,
es comparteixen jeràrquicament i se
superposen, però no desapareixen
mai del tot.
La laïcitat ha diluït la identitat religi-
osa però no l’ha eliminat o substituït;
i les classes socials, com a expressió
de les identitats compartides entre
gent que té una mateixa posició soci-
oeconòmica, també s’han diluït però
no han desaparegut. De la mateixa
manera, la internacionalització, el
turisme, internet, els corrents migra-
toris, els viatges freqüents a l’estran-
ger, han diluït la identitat nacional
però no l’han eliminat ni substituït. I
no oblidem pas les erosions relatives
que cada ens social pateix a causa
d’aqueixes influències externes i
potents.
A l’era del laïcisme creixent la
identitat religiosa és més necessà-
ria que mai, i a la de la globalització
els interessos de classe segueixen
configurant l’activitat econòmica. A
l’època de la difícil governabilitat glo-
bal, les identitats nacionals són més
necessàries que mai com a via per a
desenvolupar la capacitat d’expansió
de la humanitat més enllà de la tribu
que caracteritza l’espècie humana.
La família, la religió, les classes
socials o la nació continuaran essent
fenòmens bàsics de la convivència i
la sociabilitat humana, formen part
de l’ADN humà.10
10 CHOPRA i ATRAN, Quantum Physics of God:
Neuroscience of Souls, Spirits, Dreams, Prophecy,
Paranormal, Near Death. Veure també ARBÓS i GINER,
La Governabilitat.

La identitat nacional evoluciona
cap a una situació voluntària d’ad-
hesió11 a un espai col·lectiu —i ho
serà encara més en el futur— on les
dimensions de temps i d’espai estan
canviant ràpidament al ritme de les
innovacions tecnològiques i de les
dinàmiques de la mundialització
creixent. El repte és organitzar estats
per a la gestió dels béns comuns en
què en un mateix territori conviuen
persones amb identitats d’adhesió
voluntària diferents. Pretendre ho-
mogeneïtzar els estats en fets nacio-
nals excloents i homogenis és ja una
quimera del passat. Els models dels
estats nació estan en crisi i no tenen
futur. El sentiment nacional també
evoluciona cap a una concepció més
laica i menys sagrada, com posa de
manifest l’escassa èpica del «Pro-
cés» actual a Catalunya.
L’heterogeneïtat de les formes
d’organitzar els estats, no cal con-
fondre-la amb les relatives homoge-
neïtats de les formes d’identificació
col·lectiva. Les religions només
agrupen els que creuen en un deter-
minat déu, les classes no accepten
membres d’altres col·lectius, les
11 TRESSERRAS, «L’ecosistema cultural català».
El repte és organitzar estats per a la gestió dels béns comuns
en els que en un mateix territori conviuen persones amb identitats
d’adhesió voluntària diferents
famílies es regeixen per normes
de consanguinitat o de convivència,
els seguidors d’un club esportiu
només reconeixen el seu equip. És
a l’estat a qui correspon disposar
les normes perquè totes aquestes
formes d’expressió de les identitats
compartides puguin conviure en pau
i civilitzadament en un mateix terri-
tori. Aquest també és el gran repte
a l’hora de preveure la construcció
d’estats propis.
Per aquestes raons, l’evolució del
concepte de nació està transitant
per fer-se compatible amb una
situació de gran dispersió d’iden-
titats compartides. És a dir, en la
relació amb els «altres», i abando-
nar definitivament les concepcions
excloents que varen triomfar en el
passat. El que s’ha viscut durant
aquests darrers anys a Catalunya, és
un vast i molt intens moviment so-
cial i polític que no es pot enquadrar
en els trets clàssics d’un moviment
nacionalista i que apunta a noves
formes de revolta democràtica del
segle XXI, que ultrapassa l’espai
català per inscriure’s en els movi-
ments de canvi que es manifesten
en molts països diferents entorn de
problemes mobilitzadors, com ara la
crisi ambiental, la pau en perill, les
resistències contra les desigualtats i
malifetes del capitalisme.
L’amplitud del ressò popular, el
civisme extraordinari del moviment
cívic català, l’absència total de vio-
lència política, el caràcter tranquil i
sovint festiu de les manifestacions
al carrer, l’esperit europeista, la no
confrontació ètnica, els missatges
educats i de respecte, fan difícil ca-
talogar l’anomenat «Procés», en les
coordenades clàssiques dels movi-
ments nacionalistes de base ètnica
o de rebuig de l’altra, com els més
recents ocorreguts a l’est d’Europa.
En tot cas, es tractaria d’una refor-
mulació del debat, essencialment
moral i no solament sociològic, sobre
com s’han d’organitzar les comuni-
tats humanes i quin és el nivell més
adient de governança en el marc
d’una mundialització intensificada.
En la mesura que els estats cedeixen
competències a nivell més global i
que no tenen a les seves mans algu-
nes de les claus de la governança del
benestar de la població, les solidari-
tats de proximitat, molt sovint entorn
de les ciutats, guanyen protagonisme
i la demanda d’una major capacitat
desembre 2017 | eines 30 | 33
El sentiment nacional evoluciona cap a una concepció més laica
i menys sagrada, com posa de manifest l’escassa èpica del procés
actual a Catalunya
per a controlar les decisions que
afecten la vida quotidiana de la po-
blació creix per tot arreu.
Els que ens dediquem al conreu de
la Ciència Social hem de tenir la
gosadia de plantejar-nos aquestes
dificultats conceptuals, teòriques i,
clarament, també pràctiques. Tenim
un ofici difícil, però l’assumim. No
hi ha una fórmula fàcil per a definir
la nostra desconhortada tribu, la
que sense por però amb un xic de
recança, hem definit com la hipòs-
tasi de la tribu en la modernitat, que
hem definit també, malgrat la nostra
dedicació a la raó científica i als fets
fefaents, com a entitat sagrada en
l’imaginari social del poble. No és
gaire probable que els mals que ens
empaiten avui ens obliguin a canviar
de parer. p
34 | eines 30 | desembre 2017
p Bibliografia
ÁLVAREZ JUNCO, José. Dioses útiles. SENNETT, Richard. El declivio del hombre
Barcelona: Galaxia Gutenberg, 2016. público. Barcelona: Anagrama, 2011.
ARBÓS, Xavier i GINER, Salvador. La TRESSERRAS, Joan Manuel. «L’ecosistema
Governabilitat. Barcelona: Edicions 62, 1999. cultural català». A GINER, Salvador i HOMS,
Oriol. Raó de Catalunya. La societat catalana
BESTARD, Joan. «Más allá del dualismo entre al segle XXI. Barcelona: Institut d’Estudis
naturaleza y cultura». A La Maleta de Portbou, Catalans i Enciclopèdia Catalana, 2016.
núm. 24, 2017.
VICENS VIVES, Jaume. Noticia de Catalunya.
CHOPRA, Deepak i ATRAN, Scott. Quantum Barcelona: Destino, 1956.
Physics of God: Neuroscience of Souls, Spirits,
Dreams, Prophecy, Paranormal, Near Death.
Cambridge: Cosmology Science Publishers,
2015.
COLOMER Josep Maria. «L’aventurada aposta
per la independència». A GINER, Salvador i
HOMS, Oriol. Raó de Catalunya. La societat
catalana al segle XXI. Barcelona: Institut
d’Estudis Catalans i Enciclopèdia Catalana,
2016.
GINER, Salvador i HOMS, Oriol (dir). Raó
de Catalunya. La societat catalana al segle
XXI. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans i
Enciclopèdia Catalana, 2016.
GUIBERNAU, Montserrat. Nacions sense
Estat. Nacionalisme i diversitat en l’era global.
Barcelona: Columna, 1999.
LLOBERA, Josep Ramon. El dios de la
modernidad. El desarrollo del nacionalismo
en Europa Occidental. Barcelona: Anagrama,
2006.
MIRA, Joan Francesc. Crítica de la nació pura.
Sobre els símbols, les fronteres, i altres assaigs
impetuosos. València: Tres i Quatre,1985.
desembre 2017 | eines 30 | 35
connexions

Immigració i nació al segle XXI:

noves estatalitats per un projecte
nacional no excloent
vista prèvia >
En societats plurals i diverses com la catalana,
cal un projecte nacional que faci de la diversitat
interna la seva força, el motor que en garanteixi
la continuïtat. La nació al segle XXI ha de ser
oberta i permeable, permanentment renovada
amb les contribucions de tots els seus membres;
els qui ja hi som i els qui vindran.

Eunice Romero
Politòloga
eunaiz@gmail.com
La primera dècada del segle XXI ha
evidenciat el desgast del sistema
econòmic dominant al món amb
una demanda d’alternatives d’orga-
nització de la vida pública no gaire
satisfeta. La concentració de capitals
en el nord global, combinada amb el
contrast de l’estructura demogràfica
entre països, ha promogut el des-
plaçament poblacional per motius
econòmics. Alhora, en els països de
destí s’ha generat un cert proteccio-
nisme del mercat laboral, intensificat
amb la crisi, que restringeix l’accés
de nova població. D’altra banda, la
crisi dels refugiats, posa en evidència
la incapacitat d’Europa com a entitat
política per fer front a una crisi que
ha estat, precisament i sobretot,
política. Després que Europa fos un
continent d’emigració, des de final
del segle XVII, per motius econòmics
i fins passada la meitat del segle
XX, a causa de la persecució racial i
política, la figura del refugiat ha anat
perdent força a molts estats de la
UE. Europa és avui una fortalesa in-
franquejable, amb moltes morts a les
seves portes tacant-ne l’expedient en
matèria humanitària.
Més enllà del que passa fora de les
fronteres europees, al seu interior
hi ha malestar, por i mala premsa
que s’estén sobre la presència de
la població immigrada. Des de la
ultradreta fins al suposat centrees-
querra, amb més o menys matisos,
es responsabilitza de la «degrada-
ció» de la qualitat de vida als qui
«acaben d’arribar i tenen més ajudes
que nosaltres» o «posen en perill la
nostra forma de viure». La xenofòbia
té lloc a societats paradigmàtiques
dels diversos models de «gestió
de les diversitats». Tant si l’aposta
que s’ha fet és el reconeixement de
diverses «comunitats culturals» com
si s’ha optat per l’aculturació dels
nouvinguts en un sistema de tall més
assimilacionista, la diagnosi sobre
la relació entre nació i immigració a
l’Europa del segle XXI sembla deixar
poc lloc per l’esperança.
Catalunya, no ha estat exempta
d’aquests fenòmens econòmics i
socials al tombant de segle. Ara bé,
la crisi econòmica i social global ha
vingut acompanyada de la irrupció
del debat sobre la independència
com a principal articulador del
panorama polític, reorientant molt
del descontentament a l’elaboració
de propostes. Podem dir que ens
trobem en una transició on l’aspira-
ció a la plena capacitat de modelar
les nostres institucions suscita un
replantejament de molts aspectes de
la vida comuna. En aquest context,
doncs, ens trobem davant la possi-
bilitat d’imaginar marcs de relació
que superin els problemes i defectes
detectats fins ara.
Un element central d’aquest replan-
tejament és el de la relació entre
nació i immigració. Malgrat que els
fluxos migratoris han esdevingut una
de les característiques més sostin-
gudes i creixents del món contem-
porani, l’estudi sistematitzat de les
polítiques de gestió d’immigració en
diversos països a l’Europa occidental
continua detectant que la presència
immigrant és objecte d’un intens
conflicte polític perquè qüestiona
l’estat nació en diversos àmbits: la
sobirania territorial en el control de
fronteres, els atributs de ciutadania
i identitat i la pròpia manera d’en-
tendre el sentit de pertinença a una
comunitat nacional.1
En una nació com la catalana és
ineludible pensar un model d’estat
1 KOOPMANS, Contested Citizenship: Immigration
and Cultural Diversity in Europe.
desembre 2017 | eines 30 | 37
En una nació com la catalana és ineludible pensar
un model d’estat on la relació amb la immigració
no desemboqui indefugiblement en confrontació
on la relació amb la immigració no
desemboqui indefugiblement en
confrontació. L’actual composició de-
mogràfica de Catalunya ens obliga a
pensar-ho així, ja que els nouvinguts
són un pilar constitutiu de la societat
catalana, amb més de dos terços de
la població sent resultat directe o
indirecte de la immigració del segle
passat.2 A més, el paper central de la
immigració a la nació catalana no es
limita al passat, ja que s’espera que
la mobilitat poblacional tendeixi a
augmentar globalment i Catalunya es
perfila com a lloc de destí migratori,
ja que segons el popular estudi de la
demògrafa Anna Cabré,3 el sistema
català de reproducció depèn forta-
ment i de manera estructural de la
immigració.
En la recerca d’un model nacional
adequat a les característiques de la
societat del segle XXI la pregunta
recurrent és com podem millorar la
gestió de la qüestió migratòria. Els
estudis de migració no han parat
d’expandir-se en camps disciplinaris
des de la seva aparició i recullen
2 DOMINGO, Catalunya al mirall de la immigració:
demografia i identitat nacional.
3 CABRÉ, El sistema català de reproducció.
38 | eines 30 | desembre 2017
una enorme quantitat d’experiències
arreu del món. Tanmateix, una me-
tanàlisi d’aquest corpus bibliogràfic
ens fa veure la necessitat d’esme-
nar la lògica de fons que planteja
la controvèrsia entre «autòctons» i
«immigrants» com a irresoluble. Així,
si tots els elements de la tensió entre
autòctons i immigrants arreu d’Euro-
pa formen part fonamental del bino-
mi estat/nació, ens caldrà indagar-ne
l’origen per a repensar la qüestió.
Adoptant una perspectiva sociològica
crítica, entenem que amb la realitat
social «no hi ha instrument de ruptu-
ra més poderós que la reconstrucció
de l’origen: al fer ressorgir els con-
flictes i les confrontacions dels inicis
i, alhora, les opcions descartades, es
reactualitza la possibilitat que sigui
d’altra manera».4
En aquesta exploració pretenem
identificar els elements de la con-
trovèrsia i localitzar-hi escletxes de
possibilitat per a una nova relació
nació/immigració en el si d’una
república sobirana. Fonamentem
la crítica en la relació estat-nació a
l’era moderna, recuperant reflexions
provinents de la filosofia política, la
4 BORDIEU, «Esprits d’Etat», p. 51.
teoria crítica sociològica, els estudis
del nacionalisme i de la immigració
i l’aproximació etnogràfica al cas ca-
talà. L’anàlisi que se’n deriva es des-
plega en dos plans complementaris.
D’una banda, el filosòfic normatiu
sobre la relació entre nació i immi-
gració en contraposició a l’actual
configuració en el marc de l’estat
modern europeu. De l’altra, el de
l’anàlisi etnogràfica social a Catalu-
nya. Per tant, el primer pla ens ajuda
a dibuixar ideals que poden guiar les
nostres intencions cap a una arti-
culació de la nació on la immigració
no sigui entesa com a problema. El
segon, ens permet entendre les pos-
sibilitats concretes d’acostar-nos-hi
des de la complexitat, les contradic-
cions i les estratègies construïdes
en el pla de la vida quotidiana per
part de la població de la Catalunya
contemporània.
Si bé és cert que el llarg debat sobre
«què és una nació?» va ocupar una
part importantíssima de l’interès
al si dels estudis del nacionalisme,
la qüestió sobre quin n’és l’origen,
va posar sobre la taula elements
molt transcendents sobre la seva
naturalesa. Fonamentalment, ens
va fer conscients que les nacions

no són eternes, i malgrat que el seu
origen fos més remot o més recent,
la rellevància cabdal d’allò nacional
en l’articulació de la vida social està
fortament lligada a les transformaci-
ons de l’era moderna. El nostre focus
d’interès, doncs, és l’origen de la no-
ció d’estat nació que instaura l’ordre
social vigent per intentar esbrinar
què és el que la defineix en conflicte
davant la immigració.
Pierre Bourdieu (1930-2002) parlava
de «pensament d’Estat» per explicar
com l’estat intervé en la manera com
percebem el món, des del coneixe-
ment. Per a Bourdieu, la dominació
simbòlica del pensament d’estat es
caracteritza per la inculcació d’un
principi d’estructures cognitives i
d’avaluació que són la base del «sen-
tit comú». «La construcció de l’estat
s’acompanya de la construcció d’una
mena de transcendental històric
comú immanent a tots els seus “sub-
jectes”. A través de l’enquadrament
que imposa a les pràctiques, l’estat
instaura i inculca formes i categories
de percepció i pensament comunes,
marcs de percepció social, de l’ente-
niment o de la memòria, estructures
mentals, formes estatals de classi-
ficació. D’aquesta manera, crea una
La lògica nacionalista requereix l’oblit de les transformacions
de la nació, fixant en temps buit l’origen mitificat
mena d’orquestració immediata dels
hàbits dels quals n’és el fonament,
d’una mena de consens sobre aquest
conjunt d’evidències compartides que
són constitutives del sentit comú».5
La lògica fonamental de l’estat nació
se sustenta en diverses dimensions
que es reforcen mútuament, fent-ne
més efectiva la funció de la ciutada-
nia com a sistema integral d’exclusió.
L’articulació d’un poble, un espai, un
temps nacional fan de la ciutadania
un instrument d’ordre social del qual
disposa l’estat per administrar la po-
blació en el seu territori de sobirania.
La ciutadania nacional, tal com la
coneixem avui, va anar adquirint les
seves característiques al llarg de la
història, forjada pels canvis en les
relacions de poder. Segons Rogers
Brubaker (1956)6 la institució i la
ideologia de la ciutadania nacional va
ser elaborada per primer cop durant
la Revolució Francesa, aprofitant i
donant rellevància a algunes es-
tructures socials d’afiliació desen-
volupades al llarg de l’Antic Règim ,
5 BORDIEU, «Esprits d’Etat», p. 59.
6 BRUBAKER, Citizenship and Nationhood in France
and Germany.
de la nació immutable
però dotant-les d’un nou sentit. En la
societat de l’Antic Règim la desigual-
tat era a la base de l’ordre social. Els
privilegis i greuges entre grups eren
presents no només com una realitat
social, sinó com un precepte legal
establert. El criteri per gaudir d’uns
drets i obligacions diferenciats no
era la ciutadania o l’afiliació a l’estat,
sinó l’adscripció a categories socials
operatives en l’àmbit subestatal, amb
independència de l’afiliació estatal.
Pertànyer al clergat o la noblesa
era el que atorgava privilegis. Els
ciutadans, per tant, no gaudien de
drets comuns, ni es discriminava els
estrangers de manera sistemàtica.
Amb la Revolució, en canvi, la ciuta-
dania va prendre valor ideològic, ja
que va quedar definida com a estatus
d’accés a drets en diverses dimen-
sions de la vida social: la burgesa,
la democràtica, la burocràtica i la
nacional. Com a revolució burgesa va
crear una comunitat d’iguals davant
la llei, que es vinculava amb l’Estat
immediatament i indiferenciada. Com
a revolució democràtica, la ciutada-
nia atorgava dret de participació en
els afers de comandament de l’Estat.
A més, amb la Revolució, el control
burocràtic i la codificació de la ciu-
desembre 2017 | eines 30 | 39
Quan la ciutadania nacional queda legitimada com a «naturalesa»
es crea com a contrapartida la naturalització de la diferència
inherent a la figura de l’estranger
tadania nacional van enfortir l’Estat
modern com a institució de poder. Fi-
nalment, la influència de la dimensió
nacional de la Revolució en la noció
de ciutadania és imprescindible per
entendre la seva capacitat d’exclusió
dels estrangers. La primera fase de
la Revolució Francesa mantenia la
relativa irrellevància de la distinció
entre estrangers i ciutadans. Tan-
mateix, els enfrontaments bèl·lics de
la radicalització de la Revolució van
generar un ambient de desconfiança,
i tots els oponents polítics al nou rè-
gim eren assenyalats per la sospita
permanent de conspiració. L’alteritat,
la divergència i la dissensió van ser
conductes castigades, i a la figura de
l’estranger s’hi va associar el des-
prestigi. Ara començava a ser una
condició no només estigmatitzada
amb la malfiança, sinó que hi havia
pràctiques de discriminació actives
que incloïen un sistema de registre
i vigilància, expulsions, sancions
criminals especials, la demanda de
proves de civisme, la confiscació
de béns i la restricció de permís de
residència en determinades àrees
del territori nacional.7
7 BRUBAKER, Citizenship and Nationhood in France
and Germany.
40 | eines 30 | desembre 2017
El sociòleg Craig Calhoun (1952)8
ens explica com les transformacions
estructurals de la modernitat, de
què hem parlat fins ara, van formar
l’entramat sobre el qual es va bastir
la idea d’identitat nacional subjectiva
rellevant socialment. Segons ell, tot
un nou imaginari sobre la humanitat
i els individus va imposar-se com
a hegemònic: vivim en un món de
nacions i cada individu és un homo
nationalis. La nova relació individu/
estat no era merament administra-
tiva, sinó que implicà un canvi en la
concepció de la subjectivitat en la
qual l’adscripció nacional va esde-
venir central a la identitat individual.
Així, l’individu de la modernitat es
pensa com a reflexiu, autosuficient,
autocontingut i es relaciona de ma-
nera directa, amb la nació integral.
Aquest canvi és fonamental; a partir
d’aleshores, els individus connec-
taven les seves percepcions amb
una altra dimensió fins ara no gaire
rellevant. Més enllà de les relacions
cara a cara, fins i tot les més ínti-
mes com ara les familiars, l’individu
comença a pensar-se en connexió
8 CALHOUN, «Indirect Relationships and Imagined
Communities: Large Scale Social Integration and the
Transformation of Everyday Life».
amb la nació. Una nació d’individus
intercanviables, iguals davant la llei i
relacionats directament amb l’admi-
nistració de l’estat nació. La identitat
nacional esdevé el teló de fons de
les accions més quotidianes. Les
identitats deixen de basar-se exclusi-
vament en l’experiència i la dimensió
imaginària del fet social comença a
cobrar un pes més rellevant. Cada
cop més les identitats categòriques
—que no necessiten les relacions
cara a cara— passen al primer pla de
l’organització política. És el fenomen
que Benedict Anderson (1936-2015)
descriu i analitza en la seva obra de
referència Comunitats imaginades.9
Al costat d’aquest vincle íntim entre
individu i nació, hi ha una concepció
molt generalitzada de la nació com
a ens immutable, amb una relació i
percepció especial amb el temps. Un
«temps buit» gràcies al qual, segons
Anderson, la història s’escriu des
de la lògica nacionalista moderna,
amb un personatge —la nació— que
travessa escenaris temporals, però
que no muta internament. La lògica
nacionalista requereix també l’oblit
de les transformacions de la nació,
9 ANDERSON, Imagined Communities.

fixant en aquest temps buit l’origen
mitificat de la nació immutable.
Aquesta lògica temporal és fona-
mental per articular l’autoctonia com
a legitimació de la supremacia dels
ciutadans nacionals en el territori
nacional. Quan la ciutadania nacional
queda legitimada com a «natura-
lesa», es crea com a contrapartida
la naturalització de la diferència
inherent a la figura de l’estranger ja
que quan una persona immigra a un
territori nacional que li és aliè per
dret, té lloc la institucionalització i
internalització d’aquesta diferència
com a defectuosa.
L’estrangeritat a partir de la instau-
ració de l’estat nació no només és
una categoria legal, sinó que esdevé
una condició social i política infor-
mada per les ideologies nacionals.
L’estat nació s’erigia com a estat
per als «nacionals», una comunitat
cohesionada i, ara ja, clarament defi-
nida, amb uns trets diferencials res-
pecte els ciutadans d’altres nacions
igualment delimitades per fronteres.
Aquesta comunitat de ciutadans de
la nació devia fidelitat a l’estat, font
d’autoritat immediata; una lleialtat
que a voltes s’hauria de veure trans-
formada en enfrontaments bèl·lics
L’immigrant es troba mancat de legitimitat per ocupar
el territori; és on no se l’espera i ha de demostrar
la cortesia que correspon a algú que està de visita
contra aquells ciutadans d’altres
estats que s’havien definit com a es-
sencialment diferents per obra i grà-
cia de la delimitació fronterera. L’es-
tat, doncs, tal com adverteix Hannah
Arendt (1906-1975),10 va esdevenir
«instrument de la nació», pervertint
així la seva funció com a garant dels
drets dels seus membres, per passar
a imposar la supremacia d’una nació
sobre qualsevol altra forma de vida
a l’interior del seu territori. Amb la
Declaració dels Drets de l’Home i del
Ciutadà de 1789, els drets deixaran
de protegir la totalitat dels humans
com a tal i es restringiran als indivi-
dus en tant que ciutadans nacionals,
reforçant la dominació de l’individu/
ciutadà com a forma de subjectivitat
privilegiada.
Es podria dir que és l’estat qui fabri-
ca l’immigrant, no només ja com a
concepte, sinó com a figura social-
ment destacada i amb uns atributs
determinats, el més rellevant dels
quals és la il·legitimitat de la seva
presència, marcada d’incompletesa,
desplaçada geogràficament i moral.
Abdelmalek Sayad (1933-1998)11 diu
10 ARENDT, The Origins of Totalitarianism.
11 SAYAD, «Immigration et pensée d’Etat».
que quan l’estat delimita el seu po-
der territorialment, fent-lo congruent
amb una identitat nacional per als
seus habitants, els insufla un sentit
de pertinença que alhora marca el
territori fent-lo «casa seva». L’immi-
grant, en canvi, es troba mancat de
legitimitat per ocupar el territori; és
on no se l’espera i ha de demostrar
la cortesia que correspon a algú que
està de visita.
Formar part d’un estat que té com
a binomi indestriable una nació ja
definida, significa assumir també
aquesta col·lectivitat imaginària com
a pròpia. També, en menor o major
grau, els sentiments més subjectius
dels ciutadans. En aquest sentit,
Adrian Favell (1968)12 diu que: «La
filosofia republicana de citoyenneté
és una teoria política d’integració
que va més enllà de la determinació
de fronteres i adscripció, i va al cor
de la teorització de l’ordre social i
moral i de la transformació política
dels individus en elements constitu-
tius de l’estat-nació democràtic. [La
reivindicació d’aquesta filosofia] ha
transformat la pragmàtica teoria de
12 FAVELL, Philosophies of Integration Immigration
and the Idea of Citizenship in France and Britain, p.62.
desembre 2017 | eines 30 | 41
A l’imaginari dominant, l’alteritat perpètua dels immigrants
es planteja com una barrera insalvable per les relacions socials
la inserció social a través de l’ha-
bilitació socioeconòmica i la segu-
retat del benestar, en una [filosofia
d’integració] que ara és revestida
amb un conjunt completament nou
de precondicions morals i culturals
al voltant de la conversió d’individus
lligats per la cultura, amb diversos
interessos, en una ciutadania uni-
ficada». Així, els ciutadans nacio-
nals legitimats incorporen el sentit
d’ordre moral que valida l’avaluació i
comprovació permanent de l’adscrip-
ció dels immigrants. Segons Favell,
les polítiques d’integració juguen el
paper de recordatori del vincle de
fidelitat entre l’estat i els ciutadans
nacionals. A través de la reivindicació
d’una cultura i valors nacionals, fets
a mida de l’homo nationalis ideal,
les polítiques d’integració ratifiquen
i mantenen les fronteres de per-
tinença a l’estat i amb allò legitimen
l’estat nació com a sistema.
L’era moderna, doncs, ens ha heretat
una concepció de nació fortament
basada en la identitat i alhora una
identitat subjectiva amb una forta
preeminència de la identitat na-
cional. Com a conseqüència, tot i
trobar-nos en una etapa de transi-
ció on aquesta idea de la identitat
42 | eines 30 | desembre 2017
resulta obsoleta, encara ens costa
imaginar-nos representacions
col·lectives allunyades d’aquesta
lògica d’oposició entre nacionals i
no-nacionals. El pensament d’estat
està tan arrelat a la nostra cos-
movisió i idea de subjectivitat que
creiem sovint que ha d’haver-hi una
relació entre individus i nació que
és constant, igualment rellevant
per tothom, unidireccional i exclu-
siva —certament, també excloent.
Empesos per aquesta lògica oblidem
que al llarg del temps, i segons la
posició de cadascú, pot haver-hi
significats diversos del fet nacional.
A més, en destacar una dimensió de
la identitat —la pertinença nacional
a través d’etiquetes fixes— oblidem
la intermitència de la nostra relació
amb la identitat nacional. No sempre
estem igual d’orgullosos d’ella, ni
ens hi sentim igualment d’interpel-
lats tothora. Hi ha moments que ens
podem mobilitzar amb intensitat
per expressar-la i algun cop també
deixem en el fons de tot el pla na-
cional per destacar-ne un altre, per
exemple de pertinença de classe, de
gènere o racial, entre d’altres.
El pensament d’estat ens fa tenir una
visió fixa, unidimensional i magni-
ficada de la identitat, que confon i
fusiona diversos nivells d’interacció
i tipus de col·lectivitat a favor de la
categorització de gran escala, la foto
fixa del que se suposa que represen-
ta un determinat col·lectiu. Abans
que l’experiència pròpia d’interacció
amb el veí, prima la seva alteritat
marcada per la frontera ètnica, de
classe o qualsevol combinació que
en destaqui el discurs mediatitzat.
A l’imaginari dominant, l’alteritat
perpètua dels immigrants es plante-
ja com una barrera insalvable per a
les relacions socials. Aquesta és una
de les conseqüències més nocives
de la relació del pensament d’estat
amb la nació i la immigració, i una
que també ens afecta actualment a
Catalunya.
L’anàlisi de la configuració de la
nació i la immigració en l’estat
modern ens fa entendre la necessi-
tat de pensar noves formes d’es-
tatalitat que subverteixin aquesta
lògica. L’entramat, com hem vist,
és altament poderós i complicat
d’interrompre pel seu ampli i profund
abast. Ara bé, l’experiència nacional
a Catalunya, amb una relació «dislo-
cada» respecte l’Estat, ens permet
imaginar noves formes d’estatalitat.

Si fins ara el pensament d’estat ens
ha definit com a «excepcionals» o
directament anormals, per manca
d’estat o excés de nacionalisme,
probablement aquesta controvèrsia
ens hagi permès desenvolupar una
relació amb la immigritud menys
antitètica i en qualsevol cas, menys
estàtica. L’absència d’un estat que
intervingués burocràticament en
la vida quotidiana d’aquells qui van
immigrar al llarg del segle XX des de
la resta de l’Estat, va permetre que
les interaccions socials a nivell quo-
tidià, a través de diversos projectes
col·lectius enfortissin un teixit social
cohesionat, i amb un alt grau de
diversitat pel que fa a la intensitat i
forma d’identificació amb la catalani-
tat. La manca d’acord sobre la defini-
ció estricta d’allò nacional català ha
ofert més flexibilitat a la incorporació
dels nous membres de la nació. De
manera més o menys explícita, hem
compartit una comunitat nacional
arrelada en l’imaginari compartit i en
les pràctiques.
És cert, però, que la confrontació
amb l’Estat no ha significat una
emancipació plena de la nació ca-
talana. El pensament d’estat ens ha
fet mantenir la resistència a l’intent
Cal minimitzar el risc de construir un estat «instrument
de la nació» per dotar-nos d’un que garanteixi drets a tots els seus
membres transcendint la lògica excloent de la ciutadania nacional
d’imposició nacionalitzadora de
l’Estat, amb contrarelats que no han
subvertit les lògiques del pensament
d’estat pel que fa a les dimensions
espacials i temporals de la nació, i
ho han fet de manera limitada en
la dimensió cultural i identitària.
La transició que encetem al segle
XXI ens exigeix emancipar-nos del
pensament d’estat modern si no
volem reproduir-ne els defectes.
Cal minimitzar el risc de construir
un estat «instrument de la nació»
com adverteix Arendt, per dotar-nos
d’un que garanteixi drets a tots els
seus membres transcendint la lògica
excloent de la ciutadania nacional.
El recorregut històric crític dels fona-
ments de l’estat nació, exposat aquí,
ens ha de permetre localitzar les
tasques pendents.
Sense una accentuació exacerbada
del debat identitari com encotillador
de les relacions socials, donaríem
pas a una multiplicitat de vies de
construcció de comunitat supe-
rant la lògica d’ells i nosaltres. No
es tracta doncs de fer espai per la
representació de l’altre, al costat de
l’un —«convertim en nostre un de
cada color», «comptem-los per la
causa»—, sinó de reconèixer la inco-
herència pròpia, alteritzar el nostre
relat biogràfic, dislocar l’encaix,
rehistoritzar la nació, fer-la mutable,
recordar quines solidaritats ens han
permès fer lligams, construir i man-
tenir institucions socials pròpies al
llarg de la història nacional recent.
No es tracta tant de canviar l’ordre
de les peces, com de desdibuixar-ne
les fronteres que en limiten el
moviment. Cal anar més enllà de la
lògica de representació política i del
potencial clientelisme que es genera
al seu voltant. Deixem de «gestionar
la diversitat» per integrar l’alteritat i
alteritzem la identitat integral i tan-
cada que moltes vegades assumim
influenciats pel pensament d’estat.
Davant de la idea de nació immuta-
ble, rehistoritzem la nació, no ja per
mitificar un moment fundacional,
sinó per entendre les transforma-
cions internes que han tingut lloc
fins ara i les que vindran en el futur.
La incorporació com a pilar verte-
brador de la nació de la immigració
ocorreguda de mig segle ençà és un
primer pas. Un relat nacional que re-
cuperi el dinamisme de la nació ens
permet il·lustrar com dos termes
que es plantegen com a antitètics en
el pensament d’estat —immigrant/
nacional—, poden convergir. Més
desembre 2017 | eines 30 | 43
Més que una terra d’acollida, Catalunya és una nació d’immigritud
que per aquesta via es va transformant i actualitzant
com a projecte col·lectiu

que una terra d’acollida, Catalunya pas a la cohabitació dels estrangers

és una nació d’immigritud que per que tots reconeixem ésser».13 p
aquesta via es va transformant i ac-
tualitzant com a projecte col·lectiu.
Des d’aquesta lògica, qui immigrés
no seria vist com a irremeiablement
contraposat a la nació. La diversitat
tampoc seria font de desconfiança
indefectiblement.

Pel que fa a la subjectivitat nacional,

cal qüestionar la viabilitat i validesa
d’un homo nationalis ideal que tanca
l’espai per l’empatia. Cal reconèixer
les pròpies incoherències per com-
prendre les dels altres i saber que
hi ha espai per projectes comuns,
perquè n’hi ha hagut, i en som con-
seqüència. Nosaltres som totes les
nostres incoherències, els horrors i
les virtuts, els d’abans i els de més
tard. Diem, amb Julia Kristeva (1941),
que: «els amics dels estrangers [...]
no poden ésser altres que els que se
senten estrangers a si mateixos. [És]
a partir del moment en què el ciuta-
dà-individu deixa de sentir-se unitari
i gloriós, i descobreix les seves inco-
herències i els seus abismes —les
seves “estrangeries”, en suma—, que
ens replantegem la qüestió: fi de
l’acollida de l’estranger a l’interior
d’un sistema que l’anul·la per donar 13 KRISTEVA, Etrangers à nous-mêmes.

44 | eines 30 | desembre 2017

p Bibliografia
ANDERSON, Benedict. Imagined Communities. KRISTEVA, Julia. Etrangers à nous-mêmes.
Londres — Nova York: Verso, 2006. Paris: Fayard, 1988.

ARENDT, Hannah. The Origins of SAYAD, Abdelmalek. «Immigration et pensée

Totalitarianism. San Diego: Harcourt Brace d’Etat». A Actes de la recherche en sciences
Jovanovich, 1979. sociales, 1999.

BOURDIEU, Pierre. «Esprits d’Etat». A Actes

de la recherche en sciences sociales, núm. 96,
1993.

BRUBAKER, Rogers. Citizenship and

Nationhood in France and Germany. Cambridge,
Mass.: Harvard U Press, 1992.

CABRÉ, Anna. El sistema català de reproducció.

Barcelona: Proa, 1999.

CALHOUN, Craig.«Indirect Relationships

and Imagined Communities: Large Scale
Social Integration and the Transformation
of Everyday Life». A BOURDIEU, Pierre i
COLEMAN, James S. Social Theory for a
Changing Society. Boulder: Westview Press,
1991.

DOMINGO, Andreu. Catalunya al mirall de la

immigració: demografia i identitat nacional.
Barcelona: L’Avenç, 2014.

FAVELL, Adrian. Philosophies of Integration

Immigration and the Idea of Citizenship in
France and Britain. Houndmills: Palgrave,
2001.

KOOPMANS, Ruud. Contested Citizenship:

Immigration and Cultural Diversity in Europe.
Minneapolis: University of Minnesota Press,
2005.

desembre 2017 | eines 30 | 45

navegador

Les arrels històriques

del nou nacionalisme escocès

vista prèvia >

Escòcia s’ha convertit en un referent per a totes les
nacions sense estat. Un país que en tot just quinze
anys ha passat d’estrenar un parlament autonòmic a
celebrar un referèndum d’autodeterminació. I aquí hi té
molt a veure la proposta política de l’SNP. Un projecte
nacional obert, inclusiu, amb un marcat caràcter cívic,
que basteix la nació a partir de generar un projecte
compartit per tots els escocesos.

Montserrat Guibernau
Doctora en Teoria Social i Política del Departament
de Sociologia de la University of Cambridge
montserrat.guibernau@gmail.com
La principal convicció del nacionalis-
me romàntic indica que una llengua
i una cultura específica, una forma
particular de vida ben definida, així
com la rellevància d’institucions
socials essencialment formades i
creades per la nació, expressen una
força unitària generalment definida
com l’ànima o l’esperit d’un poble.
A aquests aspectes s’hi ha d’afegir
també l’interès pel conreu de la llen-
gua que esdevé pròpia i que defineix
el grup. És precisament en aquest
entorn que neix un interès especial
per la història, també pels mites, les
llegendes i les gestes glorioses del
passat; però fins i tot en els mo-
ments de patiment i de dubte envers
les perspectives de futur.
Tanmateix, mentre el nacionalisme
romàntic atorga justificacions a favor
de la cultura de les nacions petites,
els nacionalismes contemporanis
van contribuir a defensar les llen-
gües i les cultures minoritàries que
demanaven autonomia política i, en
alguns casos, independència política.
D’acord amb Thomas Nipperdey
(1927-1992),1 el nacionalisme ro-
1 Historiador alemany conegut sobretot pels seus
màntic fou una reacció a l’hegemonia
intel·lectual basada en la Il·lustració,
així com en la uniformitat imperi-
al promoguda per l’expansió de la
França napoleònica. De manera anà-
loga, el nacionalisme de les nacions
—sense estat propi— representa la
resposta a l’amenaça d’homogeneït-
zació cultural associada a la globa-
lització contemporània. L’americanit-
zació de la cultura i l’ascendència de
la llengua anglesa han anat suscitant
reaccions a diverses nacions, així
com estats nació. Reaccions que
coincidien en la seva preocupació
cabdal: la por a la pèrdua de la cul-
tura i la llengua pròpies. I, amb elles,
la pèrdua inevitable d’una identitat
constantment reptada per la força de
la globalització.
El nacionalisme romàntic va con-
tribuir a la creació de nous estats
nació, per exemple Alemanya i Itàlia
entre 1870 i 1871. També va acon-
seguir prominència entre els pobles
de l’Europa Occidental que vivien
en estats nació, tal com va succeir
amb el cas dels francesos; la qual
cosa tingué un ressò especial en una
amplis estudis sobre l’Imperi alemany entre 1800 i
1918.
nació sense estat propi com Catalu-
nya, on afavorí la revitalització de les
seves cultures vernacles, i també de
les seves llengües.
El nacionalisme de les nacions sense
estat contribueix a generar noves
institucions polítiques i estructures
formades per representants de les
nacions petites, que tenen la capaci-
tat de demostrar que són econòmi-
cament viables i que mantenen un
fort sentiment d’identitat nacional.
Així serveix tant pels catalans, com
pels escocesos, els gal·lesos i els
bascos, entre altres minories nacio-
nals que viuen en el si de la UE.
El nacionalisme romàntic va con-
tribuir a protegir les tradicions en
un moment en el qual l’aïllament
cultural encara era possible, una
època on la globalització començava
a mostrar les seves primeres febles
petjades mentre, pas a pas, garantia
que el món ja mai no tornaria a ser
el mateix que el que havien conegut
les generacions precedents.
El romanticisme a Escòcia va gene-
rar un moviment artístic, literari i in-
tel·lectual que troba el seu punt més
destacat en la darrera part del segle
desembre 2017 | eines 30 | 47
El nacionalisme romàntic va contribuir a protegir les tradicions
en una època on la globalització començava a mostrar
les seves febles petjades
XVIII i l’inici del segle XIX. Es tracta
d’una època amb grans figures, com
per exemple els considerat poetes
nacionals Robert Burns (1759-1796)
i Walter Scott (1771-1832), entre
d’altres.
El personatge més important, des del
punt de vista intel·lectual, fou Tho-
mas Carlyle (1795-1881), home clau
en el desenvolupament de la histori-
ografia escocesa. També cal reconèi-
xer el paper destacat de Walter Scott,
sobretot pel que fa a la seva im-
portant aportació tant en la política
escocesa com en la política britànica.
Scott contribuí a bastir una imatge
única i distinta d’Escòcia i, sobretot,
de les anomenades Highlands —la
part alta d’Escòcia, sovint percebuda
com la més «salvatge». Va ser en
aquest entorn que la vella Escòcia
forja la seva identitat fins al punt de
crear una nova identitat nacional
escocesa. El Romanticisme iniciaria
la seva davallada com a moviment el
1830, però la nova identitat escocesa
quedaria ben arrelada al país.
Escòcia
El 1320, en el marc de les guerres
provocades per l’intent anglès de
48 | eines 30 | desembre 2017
conquerir Escòcia, els nobles esco-
cesos envien una carta al Papa Joan
XXII (1249-1334) intentant convèn-
cer-lo del dret d’Escòcia a esdevenir
un estat sobirà i de la legitimitat de
Robert de Bruce (1274-1329) com a
rei escocès. Aquesta carta patriòtica
es coneix com la Declaració d’Arbro-
ath, un text invariablement citat com
la primera declaració nacionalista
a l’Europa Occidental: «Mentre cent
de nosaltres ens mantinguem vius,
mai per cap causa ens sotmetrem al
domini dels anglesos, no és pas per
glòria que nosaltres lluitem. No és
pas per riquesa o per honors, sinó
solament per la llibertat, que cap
home honest no perd pas si no és
conjuntament amb la vida».
La declaració es referia a de Bruce
com a «rei dels escocesos», no pas
com a rei d’Escòcia, presentant-lo
com un monarca del poble i no com
a «propietari de la terra». No va ser
fins el 1328 que Anglaterra renun-
cià a qualsevol demanda territorial
sobre Escòcia; poc després, de Bruce
fou totalment perdonat pel Papa,
que l’havia excomunicat quan fou
coronat com a «rei dels escocesos».
En aquell moment Escòcia finalment
havia aconseguit la independència.
Jaume VI, rei d’Escòcia (1566-1625),
esdevingué rei d’Anglaterra el 1603
i llavors adoptà el títol de «Rei de
la Gran Bretanya, Franca i Irlanda».
Es tractava, doncs, d’una unió de
les corones d’Anglaterra i Escòcia,
no pas dels parlaments ni, per tant,
dels regnes. El 1649, després de
l’execució per alta traïció de Carles I
(1600-1649), Anglaterra proclamà la
Commonwealth, una forma d’estat
republicà. Escòcia entrà aleshores
en una guerra civil entre reialistes
—majoritàriament catòlics i episco-
palians— i covenanters —republicans
calvinistes; malgrat que aquests
van alçar-se amb la victòria, Oliver
Cromwell (1599-1658), erigit en dic-
tador de la Commonwealth anglesa,
envaí Escòcia, que fou finalment
derrotada el 1652. La declaració
del Parlament anglès confirmava
que Escòcia i Anglaterra esdevin-
drien una Commonwealth unida. No
obstant això, els escocesos ben aviat
descobriren que estaven clarament
infrarepresentats tant en el Parla-
ment comú a Londres com en altres
institucions de la Commonwealth.
Les tensions amb Anglaterra es van
mantenir amb el retorn de Carles II
i la restauració de la monarquia del

1660, malgrat recuperar l’estatus
anterior d’unió de dos regnes inde-
pendents sota un mateix monarca.
I és que la segona meitat del segle
XVII —sobretot a part de la Revolució
Gloriosa i la instauració a Anglaterra
d’una monarquia parlamentària i
constitucional— s’accentua el debat
sobre la necessitat d’unificar els
regnes escocès i anglès.
Aquest debat culmina el 1706, amb
una proposta de Tractat de la Unió
que desencadena violentes protestes
a Edimburg, Glasgow i Dumfries, on
es veu amb preocupació el futur de
la Kirk, l’Església escocesa —cal-
vinista. El Parlament escocès va
rebre nombroses peticions per tal
de preservar la Kirk, per la qual cosa
va promoure l’Act of Securing the
Protestant Religion and Presbyterian
Church Government, que passaria a
formar part del Tractat de la Unió. Al
mateix temps, el Parlament anglès
va aprovar una acta amb les matei-
xes prerrogatives que l’escocesa.
Amb iniciatives com aquestes
s’aconseguí que el Tractat de la
Unió preservés la Kirk, la major
part del sistema educatiu escocès,
les antigues lleis i una organització
Blair fou el primer ministre que va atorgar a Escòcia l’estatus
de «nació» autogovernada dins del Regne Unit. Però sense Dewar,
és molt probable que Blair mai no hagués recolzat la devolution
judicial pròpia. El cert, però, és que
els escocesos van perdre indepen-
dència política el 1707, després que
amb les Actes d’Unió dels parla-
ments escocès i anglès es ratifiqués
el Tractat de la Unió. Formalment, els
dos parlaments es van autodissoldre
per conformar un nou parlament...
amb seu a Londres, i amb clara
majoria anglesa, en raó del major
pes demogràfic d’Anglaterra. De fet,
encara avui continua el debat sobre
si els escocesos van consentir volun-
tàriament o no aquesta unió política
que, a parer de molts, beneficiava
clarament la part anglesa.
D’acord amb l’historiador John Dun-
can Mackie (1887-1978): «en teoria,
després de l’1 de maig de 1707 no
existia un nou Parlament anglès,
però a la pràctica, sí una nova legis-
latura». Així doncs, a efectes pràctics,
el Parlament anglès simplement
absorbí el Parlament escocès. Al seu
parer, entre les classes governants,
s’incrementa l’hostilitat envers An-
glaterra per l’actitud de menystenir
Escòcia, que segons el seu punt de
vista, sovint malinterpretaven o, fins
i tot, ignoraven el Tractat de la Unió.
Així, la idea que Escòcia fou «ve-
nuda» es va difondre entre els qui
s’oposaven a la Unió, els quals argu-
mentaven que els diners que Escòcia
havia rebut en signar el Tractat de la
Unió constituïen un acte d’estafa al
Parlament escocès.
Al marge del conflicte dels «jacobi-
tes» —que busquen reinstaurar la
dinastia Stuart derrocada el 1688—,
que comptaren amb el suport de part
dels escocesos contraris al Tractat
de la Unió, el segle XVIII esdevé un
període d’expansió d’Escòcia. A nivell
cultural protagonitza l’anomenat
Scottish Enlightenment,2 i a nivell eco-
nòmic se situa com a capdavantera
de l’industria del cotó exemplificat
en el nou poder de la maquinària i
els invents que van permetre crear
l’anomenada Revolució Industrial.
La transformació fou espectacular
i va capgirar radicalment la vida i
el treball de les persones, també la
cultura i les arts.
El 1853 es va crear la National Asso-
ciation for the Vindication of Scottish
Rigths. Fou la primera protesta «na-
cionalista» moderna, que tenia com
2 Edat d’Or de la cultura escocesa que va tenir com
a referència els preceptes humanistes i racionalistes
de la Il·lustració europea.
desembre 2017 | eines 30 | 49
Escòcia s’ha preocupat molt de la força de la solidaritat,
recordant quan fou menystinguda per un establishment anglès
que sovint l’havia tractada com a inferior, menys culta i analfabeta
objectiu defensar el lloc d’Escòcia en
la política britànica, defensant així
el que podríem definir com «un cert
tipus de nacionalisme sense estat».
Malgrat això, no serà fins la dèca-
da de 1920 que, amb el moviment
literari conegut com a Renaixement
escocès, que trobarem un nou perío-
de de notable reemergència nacional
a nivell polític, el qual culmina amb
la fundació de l’Scottish National
Party el 1934, partit sorgit de la fusió
del National Party of Scotland (1928)
i l’Scottish Party (1932).
Tot i això, la política escocesa del
segle XX està totalment dominada
per partits polítics compromesos
amb la Unió, com ara el Liberal Party
i més tard el Labour Party, els quals,
progressivament, es veuen obligats
a atendre les demandes d’autono-
mia de part de la societat escocesa.
N’és un exemple la proposta per fer
possible l’establiment d’un Parl-
ment escocès que realitza l’Scottish
Liberal Party —secció escocesa dels
liberals britànics— després de la
Segona Guerra Mundial.
Aquesta iniciativa ve seguida, el
1947, per l’anomenada Convenció
50 | eines 30 | desembre 2017
Escocesa, la qual, impulsada per
l’SNP, pretenia aconseguir el suport
de tots els partits per poder crear un
Parlament escocès. Dos anys des-
prés, la Convenció Escocesa publicà
l’Acord Escocès, que fou signat per
dos milions de persones. Tot i això, el
Parlament i el Govern de Westmins-
ter no hi prestaren atenció.
El 1954 la Royal Commission on
Scottish Affairs recomana l’increment
dels poders atorgats a la Secretaria
d’Estat per Escòcia —ministeri creat
el 1885—, però rebutjà la devolution,
és a dir, la devolució de poders.
El moviment nacionalista va comen-
çar a guanyar força el 1966, arran
del descobriment de petroli en el Mar
del Nord. Un any més tard, Winnie
Ewing (1929) va ser escollida dipu-
tada, el que significa el primer èxit
electoral de l’SNP i el que porta els
partits tradicionals britànics a pren-
dre seriosament en consideració les
propostes d’aquest partit emergent,
i en general a parar cada cop més
atenció a les demandes escoceses.
D’aquesta manera, el 1979 els
escocesos van votar a favor de les
propostes del Labour Party d’establir
una Scottish Assembly. Aquesta no
fou mai implementada a causa del
requeriment que almenys un 40% de
l’electorat registrat havia de votar a
favor. La majoria d’aquells que van
votar van donar suport a aquesta me-
sura, però aquesta només represen-
tava el 32,9% del total de l’electorat.
Poc temps després, el 1988 es crea
l’Scottish Constitutional Conventi-
on, que va aconseguir cert consens
entorn d’unes bases creades per
diversos partits amb l’objectiu de
retornar el poder polític a Escòcia. La
iniciativa incloïa laboristes, liberalde-
mòcrates, nacionalistes escocesos,
esglésies, sindicats i altres grups
cívics que varen fer campanya pel
canvi en front dels conservadors.
El 1997, després de gairebé 20 anys
de governs conservadors, l’arribada
al poder dels laboristes va acompa-
nyada de la decisió de celebrar un
referèndum sobre la devolution. En
la consulta, el 74% dels escocesos
va votar a favor del restabliment del
Parlament escocès, i el 63% va votar
a favor que aquest Parlament gaudís
de la capacitat de modificar el seu
poder fiscal dins dels barems esta-
blerts, un fet sense precedents.

D’aquesta manera, el 1999 es van
celebrar les primeres eleccions
escoceses, a través de les quals es
va escollir com a primer ministre
d’Escòcia el carismàtic líder laboris-
ta Donald Dewar (1937-2000), molt
proper al llavors jove primer ministre
britànic Tony Blair (1953). Malaura-
dament, Dewar va morir molt aviat i
aquest fet exercí un impacte molt im-
portant en la situació política esco-
cesa. El carisma de Dewar arribava
a la gent, era un home senzill, fidel i
amb idees clares; un socialista com-
promès i seriós, dedicat a defensar
el seu país i bastir la nació escocesa.
Aquest fou el seu somni.
Val a dir que Blair fou el primer
ministre que va atorgar a Escòcia
l’estatus de «nació» autogovernada
dins del Regne Unit. Sense Dewar, és
molt probable que Blair mai no ha-
gués recolzat la devolution d’Escòcia.
Construir aquest projecte va ser el
seu objectiu, la seva passió i per això
encara roman el seu llegat.
Els primers anys de Blair foren els
de la seva major popularitat. Des-
prés, amb la Guerra d’Iraq i l’es-
càndol al voltant de les nomenades
«armes de destrucció massiva», la
L’acollida dels nouvinguts es basa en mantenir
l’estimació pel seus orígens però també la disposició
d’aprendre a estimar el seu nou país
seva imatge va quedar tacada; ell
mateix va reconèixer aquest fet ober-
tament en alguns debats públics. El
seu substitut, Gordon Brown (1951),
escocès i fill d’un capellà protestant,
va haver de fer front al fulgurant
ascens de l’SNP, un partit polític mo-
dern, ben preparat i proper al poble.
Un partit que ells havien ignorat, i
que ara guanyava escons.
L’SNP aconseguí destacar en l’àmbit
polític amb el lideratge d’Alex Sal-
mond (1954), líder carismàtic, àgil en
la conversa i sempre autodefinit com
«un home del poble». És un home
senzill amb una visió política impres-
sionant, que conduí el seu partit a
la victòria en les eleccions escoce-
ses del 2007 mentre defensava un
manifest a favor de la independència.
Així doncs, per primera vegada a la
història, Escòcia fou governada per
un partit polític independentista que
ha basat el seu projecte en bastir
una nació inclusiva.
La familiaritat especial que existeix
en la comunitat escocesa explica
l’experiència d’un poble que ha patit
força i que ha reaccionat obrint
les portes a persones de diversos
orígens, i que han trobat casa dins
d’una comunitat que els ha rebut i,
en el procés, els ha fet escocesos.
Avui dia ser escocès no implica el re-
buig als orígens, sinó la consciència
i el compromís de treballar plegats,
respectant els valors que defineixen
un poble escocès amb objectius
comuns.
L’acollida dels nouvinguts es basa
en mantenir l’estimació pel seus
orígens però també la disposició
d’aprendre a estimar el seu nou país.
És d’aquesta manera que l’estima-
ció progressiva, el sentiment de
comunitat i la preocupació per una
integració ben feta, resulten ingredi-
ents essencials del projecte nacional
escocès. Escòcia s’ha preocupat molt
de la força de la solidaritat, recordant
aquells moments en que fou menys-
tinguda per un establishment anglès
que sovint l’havia tractada com a
inferior, menys culta i analfabeta.
L’Escòcia moderna està influïda per
una transformació notable, iniciada
als anys 1970, d’una economia tradi-
cionalment dependent de la indústria
pesada i dels mercats «imperials»
vers una economia guiada pels mer-
cats globals. De sobte fou més difícil
identificar les diferències entre les
desembre 2017 | eines 30 | 51
Per primera vegada a la història Escòcia és governada
per un partit polític independentista, que basa el seu projecte
en bastir una nació inclusiva

classes socials i Escòcia esdevingué

una societat més oberta, moderna i
amb una mobilitat social ascendent.
En aquest context, la raó clau de l’as-
cens del nou nacionalisme escocès
té a veure amb el gran esforç de la
societat escocesa de cara a promou-
re l’accés a l’educació de sectors
marginats de la ciutadania que
llavors no havien pogut gaudir dels
mitjans educatius necessaris per tal
d’incorporar-se a la vida laboral, per
valorar i conrear la cultura i l’educa-
ció que, durant segles només existi-
en a les mans dels privilegiats. p

52 | eines 30 | desembre 2017

desembre 2017 | eines 30 | 53
 fòrum

Mercè Barceló
“ L’independentisme és una reivindicació
de més democràcia, no de més nació”
Una conversa amb Ester Capella
La nació és un concepte intrínseca-
ment lligat a l’estat modern, perquè
té a veure amb els sincronismes
i asincronismes entre la condició
d’estat i la pertinença a una comu-
nitat. Se sustenta l’independentis-
me a Catalunya en el fet de ser una
nació diferent a l’espanyola per
justificar l’objectiu d’ésser un estat
independent?
En reflexionen dues dones que han
estudiat a fons les implicacions del
nacionalisme a la societat catalana
i en la construcció de l’Estat espa-
nyol com són la catedràtica de Dret
Constitucional a la UAB Mercè Bar-
celó (Barcelona, 1962) i l’advocada i
diputada d’Esquerra Republicana al
Congrés dels Diputats Ester Capella
(La Seu d’Urgell, 1963). Amb elles
intentem treure l’entrellat sobre
com es vertebra el substrat nacio-
nal d’un nou estat al segle XXI.
Pilar Carracelas > Darrerament
alguns partits polítics utilitzen la
paraula «nació» com un concepte
passat de moda i, fins i tot, pejoratiu.
Penseu, efectivament, que és un con-
cepte obsolet? Què és per vosaltres
una nació i quin pes hi té avui dia a la
política?
Ester Capella > Per mi una nació és
el fruit d’una actitud volguda de la
ciutadania de pertànyer a una co-
munitat nacional que té uns trets ca-
racterístics que al llarg de la història
s’han mantingut —una llengua, una
cultura, unes institucions pròpies,
vocació i voluntat de ser estat perquè
vol donar resposta a les necessitats
de la seva ciutadania. S’utilitza de
forma pejorativa volgudament, per
vincular-lo amb els moviments fei-
xistes dels anys trenta del segle XX,
perquè probablement veuen amb por
l’apoderament de la ciutadania per
poder decidir i dissenyar en quina
comunitat vol viure.
Mercè Barceló > Penso que da-
vant de les dues grans definicions
de nació que hi ha, la subjectiva i
l’objectiva, les dues segueixen essent
perfectament vàlides. La subjectiva
seria la voluntat de considerar-se
comunitat política, subjecte polític, i
l’objectiva, que es basa en una sèrie
de dades com les que ha dit l’Ester
—llengua, cultura, història comuna…
En el cas català és claríssima la
voluntat subjectiva. La sentència del
Tribunal Constitucional sobre l’Esta-
tut del 2010 va ser rebutjada majori-
tàriament pels nostres conciutadans
perquè era evident que es negava
Catalunya com a subjecte polític, i els
ciutadans se’n consideraven, subjec-
tivament. I perquè se’n consideraven,
independentment de quin partit
votessin, i fins i tot de considerar si
tenien trets objectius per conside-
rar-se nació, pensaven que tenien
dret a decidir què volien ser, que
tenien dret a decidir el seu futur.
Ester Capella > Hi ha una sentència
que diu una cosa i la gent en pensa
una altra. Perquè existeix una vin-
culació de cadascun dels individus a
una comunitat, a una realitat social,
a la qual tu et sents capaç de fer-hi
aportacions i de canviar les coses.
En aquest sentit, hem de tornar la
política a l’eix principal que és el
ciutadà. I no podem fer-ho des d’un
estat construït des de dalt —com
aquells amb els quals ens volen
comparar— sinó des d’un estat de
desembre 2017 | eines 30 | 55
Barceló > Nosaltres no veiem en Espanya un enemic,
només li demanem que ens vegin com a gent adulta
baix a dalt. La prova n’és, no només
la mobilització ciutadana, sinó també
aquest enriquiment del debat polític.
La nació, en el cas de Catalunya, és
un col·lectiu al qual et vincules com
a ciutadà per assolir el canvi social,
per canviar una situació que no ens
agrada, i que a l’Estat al qual perta-
nyem no es pot fer.
Mercè Barceló > Això no va lligat ne-
cessàriament al fet que ens sentim
vinculats als nostres ancestres com
suggeriria la concepció objectiva de
la nació, sinó que va lligat directa-
ment al principi democràtic. Ente-
nem que som una comunitat política
que democràticament vol exposar la
seva voluntat, en un sentit o un altre,
seguint lligats a Espanya o deslli-
gant-nos d’Espanya, perquè és a
nosaltres mateixos a qui ens sentim
vinculats per fer-ho.
Pilar Carracelas > Heu parlat del
nacionalisme concebut des dels
estats, de dalt a baix, per reforçar la
correspondència entre la identitat
nacional i estatal. A qui ens referirí-
em a l’actualitat?
Mercè Barceló i Ester Capella >
Espanya, per exemple.
56 | eines 30 | desembre 2017
Mercè Barceló > Espanya promou un
nacionalisme excloent que es remet
sempre a uns ancestres, i indiscuti-
blement només a uns. Un nacionalis-
me que no és plural i que li fa nosa
tot allò que no és com ell mateix.
L’enemic extern del qual sempre es
parla quan es fa referència al nacio-
nalisme, ells l’han trobat dins del seu
estat per reforçar la seva identitat
nacional.
Pilar Carracelas > Però des de mol-
tes instàncies de l’Estat espanyol es
diu que els que busquen un enemic
extern són els catalanistes
Mercè Barceló > Nosaltres no veiem
en Espanya un enemic, només li
demanem que ens vegin com a gent
adulta, que es considera un subjecte
polític que vol decidir què fer amb el
seu futur.
Pilar Carracelas > Una resposta ha-
bitual a aquest clam de voler decidir
què ser de grans és que si totes les
nacions que hi ha a Europa ho fessin,
seria una Europa de 100 estats.
Ester Capella > Sempre havia
pensat que s’anava a l’Europa de les
regions, dels pobles, que les diferèn-
cies, per petites que fossin, formaven
aquesta gran Europa diversa, plural,
capaç de donar resposta a les neces-
sitats dels ciutadans i les ciutadanes.
En aquests moments, Europa no
dona resposta a les necessitats dels
ciutadans, perquè el que la uneix no
és això sinó la voluntat dels estats de
controlar-la, per decidir i condicionar
les polítiques. Aleshores quan tenim
un problema real, com està passant
amb els refugiats, amb el gran frau
fiscal, en lloc d’unir-nos per resol-
dre’l, som incapaços de donar-hi
resposta. Europa ara és incapaç
d’entendre el seu rol, a través de la
paraula, el diàleg, i la capacitat d’in-
cloure. Va a moltes velocitats, gene-
rant ciutadans de primera, ciutadans
de segona i ciutadans exclosos.
Mercè Barceló > L’Europa dels grans
estats interessa al poder financer
perquè com més gran és un estat
menys control exerceix. Per aquest
motiu no interessen els estats petits,
perquè apropen el poder a la ciuta-
dania i aquesta està a prop del poder.
Ester Capella > Per això no els va
costar gens acceptar la reunificació
alemanya, que s’emparava en el
dret de l’autodeterminació. Perquè
 Capella > La nació, en el cas de Catalunya,
és un col·lectiu al qual et vincules com a ciutadà
per assolir el canvi social

per ells significava encara més poder i més fortalesa.

En canvi els costa molt d’acceptar la divergència dels
països petits, com va passar amb Grècia. Mentre la
governaven partits amb idees que no molestaven els
que tallen el bacallà a Europa, ningú no va intervenir a la
seva política, però quan els nous dirigents van esdevenir
una pedra al ronyó, aleshores van intervenir i els van
pressionar. Penso que això és anar a contracorrent del
que està passant al món, que la ciutadania s’està apode-
rant, des de baix. És clar que arran d’això al món també
passen coses rares, com que guanyi Trump. Però són
fets puntuals que no han d’impedir la lectura general
que hi ha moviments socials que creixen i que fan que
les coses canviïn.

Mercè Barceló > A Catalunya som punta de llança en

aquest sentit. I per això no agradem a Europa, a l’Europa
dels Junckers i dels Tusks.

Pilar Carracelas > Però aquesta anàlisi no s’està fent on

s’hauria de fer, que seria al Parlament i al Congrés dels
Diputats, perquè el mateix Tribunal Constitucional en
prohibeix els debats. No es fa un debat sobre si som na-
ció objectiva o no, si tenim o no dret d’autodeterminació,
més enllà del que digui la Constitució. Per què a altres
països costa menys? Per què al Regne Unit o al Canadà
el nivell del debat permet parlar de nations en referència
al Quebec o a Gal·les, Escòcia i Irlanda del Nord?

Mercè Barceló > Tampoc hem d’idealitzar el que passa

fora, tampoc ha estat tan fàcil. Al Quebec han votat dos
cops i han perdut, l’Estat els ha fet una llei —l’Acta de la
Claredat— i ells n’han fet una altra —la Llei sobre l’exer-

desembre 2017 | eines 30 | 57

 Barceló > La nació catalana la concebo
en el present: una comunitat política
amb capacitat de decisió sobre el seu futur

cici dels drets i prerrogatives fonamentals del poble

quebequès i l’Estat del Quebec, coneguda com la Llei
99—, totes dues contradictòries. Crec que l’Estat espa-
nyol neix amb un peu fals, que és d’una oligarquia que
va imposar una cultura determinada, la castellana, i no
va tractar com a iguals altres nacions que s’integraven a
l’Estat. Qualsevol estat que neix de la imposició i de les
armes ho té difícil en aquest sentit. O ho fa «bé», com
va passar a França, que s’ha carregat totes les nacions
que hi havia al seu substrat, o en surt un projecte feble.
I Espanya neix dèbil sense suport d’una classe burgesa
—cosa que a França sí— i, per tant, aparell econòmic.
La burgesia no era la seva, sinó precisament la d’una
nació a la qual volien assimilar i per tant mai van poder
imposar-se del tot, ni Catalunya, en aquest cas, va poder
ser lliure del tot. No han tingut, doncs, convicció en un
estat plurinacional, mai. I no van fer com França perquè
no van poder.

Ester Capella > I no oblidem que l’Estat espanyol no ha

fet mai cap revolució. Ni econòmica, ni social, ni burgesa.
Revolucions que a d’altres estats han ajudat a assumir
els principis democràtics. La prova és que a la Constitu-
ció l’única nació que entenen és l’espanyola, i aquesta va
ser la batalla campal. I les altres nacions les defineixen
com una nacionalitat, de forma pejorativa, succedanis
d’una «gran nació» que pensen que només pot ser una.

Mercè Barceló > A la Constitució hi ha clarament una

cultura que s’autoproclama superior.

Ester Capella > És un exercici de supremacisme pur,

d’incapacitat d’entendre la diferència i la diversitat.

desembre 2017 | eines 30 | 59

Barceló > Si vols una societat més igualitària has de corregir des
de l’administració les desigualtats de base, és a dir,
s’ha de redistribuir la riquesa
Perquè perden el control. I és un
error, perquè sóc perfectament
capaç d’entendre quan em diuen
«yo me siento muy español y orgullo-
so de sentirme español». I jo penso
«només faltaria». Ho respecto
totalment. Perquè això consisteix a
entendre que l’altre es pugui sentir
diferent a tu. Ara, això ha de ser re-
cíproc. Però el problema és cultural,
històric… I se soluciona mirant més
enllà de la teva pròpia visió. Perquè
justament quan diuen que «el naci-
onalisme» es cura viatjant, ho diuen
a gent que és molt viatjada i molt
llegida, i es caracteritza per enten-
dre la nació de forma moderna: a
banda de reivindicar aquesta nació
històrica, perquè és nostra i existeix,
reivindiquem aquesta voluntat, més
enllà de trets objectius, de consti-
tuir-te en comunitat per a canviar
les coses.
Mercè Barceló > La nació catalana
la concebo en el present. Digues-li
nació, digues-li considerar-se part
d’una comunitat política amb capaci-
tat de decisió sobre el seu futur com
a comunitat.
Pilar Carracelas > Els independentis-
tes han deixat de ser nacionalistes?
60 | eines 30 | desembre 2017
Mercè Barceló > És que l’indepen-
dentisme és una reivindicació de
més democràcia, no de més nació.
No reivindico parlar més català ni
reforçar trets que ens fan nació
en el sentit objectiu. Reivindico el
present, reivindico decidir, i això és
democràcia.
Ester Capella > Entenc que hi hagi
gent que es pugui sentir naciona-
lista, però és un terme pel qual
mai m’he sentit concernida. Sóc
independentista perquè per mi la
independència és un instrument
per arribar allà on vull arribar, que
és una república en un espai físic
al qual hi viu gent i que serveixi per
donar respostes a les necessitats de
la ciutadania. Perquè venim d’un Es-
tat que no les dona i no ens reconeix
com el que volem ser.
Mercè Barceló> Ens té enquistats
com una minoria permanent que mai
pot decidir dins del propi Estat.
Pilar Carracelas > Com s’articularia
la nació catalana en un estat inde-
pendent?
Mercè Barceló > Òbviament tenim
una realitat diferent dins de Catalu-
nya que és la Vall d’Aran, i hem de
reflectir-la a la Constitució. Ara bé,
Catalunya no tindrà una situació tan
complexa com Espanya per articular
un estat perquè l’Estat espanyol són
diverses nacions, i Catalunya és un
país petit. Però hem de pensar en la
diversitat que tenim i que tindrem,
en les llengües i cultures que incor-
porarem.
Ester Capella > A nivell territorial,
una Catalunya independent, com diu
la Mercè és un país petit que proba-
blement no presentarà la complexi-
tat que té Espanya, tot i que, perso-
nalment reivindico la nació completa,
els Països Catalans, i això presen-
taria una major repte d’enginyeria
institucional, en forma d’estat federal
o confederal, per exemple. Però a
nivell del Principat, caldrà buscar
formes d’incidència als processos
legislatius d’arreu del territori que no
seran a tants nivells.
Mercè Barceló > A Suècia, per exem-
ple, no els ha fet falta federalitzar
l’estat, perquè han potenciat el paper
dels municipis a la presa de decisi-
ons. A Catalunya els municipis són
els ens des d’on es pot potenciar part
del poder polític, perquè a més en
 Capella > La independència
és un instrument per donar respostes
a les necessitats de la ciutadania

tenim una tradició molt forta. De fet, als moments difícils

són els municipis els que han aguantat dempeus el país.

Ester Capella > Tots els drets que es poden exercir

de forma clara, directa, dels quals ningú dubta que les
administracions els han de prestar, van néixer en el si del
municipalisme, perquè és l’administració més propera al
ciutadà, la que ha de donar resposta immediata als seus
problemes, i se les va empescar en moments determi-
nats per poder fer-ho. Per exemple, en el tema d’atenció
a les dones en situacions de violència, si no hagués estat
pels municipis, pels ajuntaments, molta xarxa de res-
posta que tenim en aquests moments no s’hagués pogut
donar igual des de les administracions superiors.

Mercè Barceló > L’estat social neix als municipis, la

política social l’ha d’exercir l’administració més propera
al ciutadà. Per això, a l’Estat espanyol l’estat social no
s’ha desplegat ni consolidat; perquè la Constitució i els
estatuts establien que estava transferit a les comunitats
autònomes, i quan des de l’Estat els han tallat l’aixeta,
adeu estat social.

Ester Capella > I aquí, en canvi, s’ha estat capaç de

donar cobertura al ciutadà per mitjà de les xarxes mu-
nicipals i els consorcis, tot i que de vegades no puguis
arribar a tot. Per exemple, en la qüestió de l’habitatge
no s’ha arribat a més des d’aquest nivell perquè la poca
capacitat d’incidència legislativa t’impedeix que puguis
donar resposta a les necessitats que s’han originat amb
la crisi. I ens ha passat amb totes les lleis aprovades
al Parlament de Catalunya recorregudes pel Tribunal
Constitucional.

desembre 2017 | eines 30 | 61

Barceló > Espanya ha trobat l’enemic extern
dins del propi estat per reforçar la seva identitat
nacional

Pilar Carracelas > Creieu que aquesta és la clau de volta

per a generar adhesió a la nació catalana per part de la
gent nouvinguda?

Ester Capella > És que la gent que migra a Catalunya se

sent concernida pel que passa aquí, i nosaltres sempre
hem viscut fenòmens migratoris. I als estats moderns
hi ha d’haver aquesta voluntat de voler incidir en el que
passa allà on vius. Perquè al final, si tu pagues impos-
tos, vols prendre decisions sobre en què es fan servir
aquests diners i, per tant, el fet de pagar impostos ha
d’anar vinculat als drets civils. I a la futura constitució
catalana s’ha d’establir una manera perquè els nouvin-
guts també participin en la presa de decisions del nou
estat. La democràcia i la política passen per aquí. Podem
parlar de la temporalitat, quants anys han de passar
perquè algú pugui estar vinculat prou profundament a la
comunitat… Però no podria entendre que algú que acaba
d’arribar aquí, que treballa i paga impostos, no tingui cap
mena de capacitat de decisió, sigui per la via que sigui,
de la política educativa del col·legi on porta els seus fills,
per exemple.

Mercè Barceló > Hi ha països com el Canadà que en són

un exemple. No només tenen una gran tolerància pel
nouvingut —tot i que tolerància és una paraula que no
m’agrada perquè sembla que sigui una cosa obligada,
com si haguessis de «suportar» l’altre—, sinó que també
li donen els estris econòmics per exercir els seus drets
civils. En canvi a França, amb les banlieues, o aquí, amb
els barris d’immigrants a la dècada de 1960, es trenquen
societats. Has d’integrar el territori i donar els estris

62 | eines 30 | desembre 2017


econòmics per fer-ho. I això és la
república social que volem construir.
Ester Capella > Sí, a Barcelona
penso que hem aconseguit equili-
brar territorialment tots els fluxos
migratoris i hem corregit errors que
s’havien fet en el passat, amb inver-
sió pública als barris, habitatge, edu-
cació, tant pels que ja hi eren com
pels que arriben, i grups de treball
conjunts perquè tothom es conegui.
Mercè Barceló > És que si vols una
societat més igualitària a nivell real,
no només formal —perquè això que
tots som iguals davant de la llei és
un concepte decimonònic—, has de
corregir des de l’administració les
desigualtats de base, perquè la gent
nouvinguda tingui de forma efectiva
els mateixos drets que la gent que ja
vivia aquí. I això vol dir poder anar a
les mateixes escoles, viure als ma-
teixos barris, fer activitats similars…
Cosa que no es pot fer si no destines
recursos econòmics en la gent que
arriba, o gent que ja hi era i que té
dificultats. S’ha de redistribuir la
riquesa de forma real i efectiva.
Pilar Carracelas > De fet, hi ha un
nacionalisme no tan basat en els
Capella > La constitució catalana s’ha d’establir
de manera que els nouvinguts també participin
en la presa de decisions del nou estat
símbols i en els trets ètnics comuns, Catalana i poder assolir tots aquests
sinó en trets que acaben definint un canvis socials. Moltes gràcies a
país com l’educació a Finlàndia o la totes dues, ha estat molt interessant
democràcia semidirecta a Suïssa. escoltar-vos. p
Penseu que l’Estat català podria pro-
moure una identitat nacional basada
en trets d’aquest tipus?
Mercè Barceló > Penso que ja estem
en aquest punt.
Ester Capella > Sí, perquè la pàtria
és la teva història, i la història no la
pots negar, però la gent no en menja.
Es pot construir una identitat nacio-
nal basada en la democràcia ciuta-
dana, en l’educació, en els valors.
Mercè Barceló > Sí, perquè si no-
més mires a la pàtria, en el cas de
Catalunya, només pots reivindicar
un estat propi en base al greuge, i
això és el que s’ha fet durant molts
anys —amb el peix al cove… Ja s’ha
superat aquesta fase i això permetrà
obrir l’independentisme i guanyar la
República.
Pilar Carracelas > No hi ha millor
frase per acabar aquesta conversa,
amb aquest canvi de mentalitat cap
a una identitat nacional moderna que
pugui permetre guanyar la República
desembre 2017 | eines 30 | 63
variables

L’Estat espanyol i la confiança

en les institucions: un fet generacional

vista prèvia >

El sistema polític a l’Estat espanyol s’ha transformat coincidint amb la
darrera crisi econòmica. S’ha trencat el bipartidisme tradicional. Un procés
que, com veurem, té molt a veure amb el relleu generacional que estan
experimentant l’Estat espanyol i Catalunya i que, al marge de modificar el
mapa polític sorgit de la Transició, també va associat a una nova concepció
sobre les institucions de l’Estat.

Sergi Cristóbal Jané

Politòleg especialitzat en estratègia política i electoral
sergicristobal.jane@gmail.com
Arran de la crisi econòmica de 2007,
a l’Estat espanyol van començar a
produir-se una sèrie de canvis que
han afectat a la desafecció política i
la confiança en les institucions. Des
del punt de vista acadèmic, aquest
tipus de desafecció es descriu com
un desinterès i allunyament per part
dels ciutadans de la política,1 i supo-
sa notables impactes vers la valora-
ció del propi govern i les institucions
que vertebren l’Estat. Sobre la teoria
ningú dubta que per a un país és
molt important que no regni la desa-
fecció política i que les seves insti-
tucions estiguin legitimades. Com
veurem al llarg del present article,
però, la desafecció i la confiança vers
les institucions no van sempre de la
mà i en el cas espanyol ens dona uns
resultats força curiosos que s’expli-
quen a través del relleu generacional
i, en menor terme, el nivell d’estudis
de la gent.
Cal tenir en compte que els can-
vis observats es produeixen en un
lapse de temps relativament breu on
l’Estat espanyol ha patit un canvi de
1 DI PALMA, Apathy and Participation. Mass Politics
in Western Societies.
sistemes,2 passant de navegar entre
el «bipartidisme» i el «pluralisme
moderat» a un «pluralisme polarit-
zat» on les noves formacions polí-
tiques sorgides de la fragmentació
electoral —i part dels que anterior-
ment havien participat del consens—
li giren l’esquena al Govern o no
necessàriament tenen els mateixos
interessos.
En aquest article veurem com a
l’Estat espanyol, tot i haver estat
dominat per dues formacions —PP i
PSOE— amb enfocaments diferents
vers la ciutadania i la participació
política,3 s’ha acabat trinxant el sis-
tema polític tradicional. Per aquest
motiu ens servirem de les dades
que ha proporcionat el Centro de
Investigaciones Sociológicas (CIS) i
l’Eurostat —l’oficina estadística de
la Comissió Europea— per crear les
variables que ens permetin visualit-
zar-ho millor.
2 SARTORI, Parties and Party Systems.
3 VERGE, «Modelos alternativos de participación
ciudadana en los partidos políticos españoles: un
estudio del PSOE, el PP e IU».
L’interès ha anat a l’alça
Com hem assenyalat a l’inici
d’aquest article, tradicionalment la
desafecció política es mesura amb
el desinterès i l’allunyament que té
la ciutadania vers la política. Si fem
un cop d’ull al gràfic 1, observem
que des de 1994 fins a 2014 l’interès
per la política a l’Estat espanyol ha
anat canviant de mica en mica. Així,
aquells que el 1994 se sentien molt
interessats per la política han passat
del 3,7% al 9,4%. Per contra, en el
mateix període de temps, aquells
que deien sentir-se gens d’inte-
ressats en política han passat del
36,2% al 23,4%; els poc interessats
han passat del 38% al 34,7%. Una
tendència positiva que crida l’atenció
sobre aquells que es declaren bas-
tant interessats en la política —del
21,4% al 30,1% entre 1994 i 2014.
En definitiva, el que s’observa a
l’Estat espanyol és que, a dia d’avui,
els ciutadans són força apàtics a
nivell polític, però menys que fa vint
anys. A més s’observa que la crisi
econòmica —i política— no ha tingut
efectes negatius en l’interès.
La confiança vers les institucions
la podem analitzar i serialitzar de
desembre 2017 | eines 30 | 65
A l’Estat espanyol els ciutadans són força apàtics
a nivell polític, però menys que fa vint anys

Gràfic 1
Evolució de l’interès en la política, 1994-2014 (%)

45

40

35

30

25

20

15

10

0
1994 1996 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2012 2014

Molt Bastant Poc Gens No sap No contesta

Font: CIS, 1994-2014.

moltes maneres. En el nostre cas,
hem agafat les dades que el CIS ha
recopilat durant els darrers anys i
a partir d’allà hem creat les varia-
bles que ens permeten visualitzar
el seu suport més nítid. D’aquesta
manera, amb els gràfics que hem
creat podem veure com evoluciona la
confiança al llarg dels anys, obtenint
una imatge més nítida dels canvis
viscuts.
La confiança en les institucions
marca un punt i a part
Si fem un cop d’ull al gràfic 2, ob-
servem molt clarament que hi ha
dos tipus d’institucions: aquelles
que al llarg del temps es mante-
nen intactes o, fins i tot, pugen en
el seu suport i aquelles que es van
enfonsant. Entre aquelles que van
pujant o es mantenen, trobem a les
Forces Armades i la Policia, men-
tre que aquelles que baixen són la
Monarquia, el Govern i el Tribunal
Constitucional. Del primer grup,
observem com la confiança vers la
Policia passa del 39,3% al 45,1%
entre 2006 i 2015, mentre que en el
cas de l’Exèrcit la tendència va del
32,7% al 39,7% en el mateix lapse de
temps. Respecte al grup d’aquelles
que baixen, veiem com la Monarquia

66 | eines 30 | desembre 2017

 La mala situació política interna no sols ha afectat a les pròpies
institucions estatals, sinó que també ha fet que la confiança vers
les institucions europees s’enfonsi

fa un descens espectacular, passant Gràfic 2

d’una confiança del 33,9% al 25,9% Confiança en les institucions, 2006-2015 (%)
entre 2006 i 2015. Durant la mateixa
55
franja de temps la confiança vers el
Govern es va desplomar, passant del
45
19% al 8,5%. Per últim, la variació
del Tribunal Constitucional és la més 35
lenta i discreta de totes, passant del
19% al 9,6% en nou anys. 25

15
La desconfiança vers les
institucions també es trasllada 5
a l’exterior
0
Una de les principals conseqüènci-
es de la crisi econòmica —i de les -5
2006 2008 2010 2011 2013 2014 2015
pertinents crisis polítiques— que han
trobat els politòlegs4 és que la confi-
ança vers la UE ha decaigut al mateix Policia Militars Monarquia Tribunal Constitucional Govern

ritme que ho feia la confiança en

el Govern. La mala situació política
interna, per tant, no sols ha afectat a
les pròpies institucions estatals, sinó
que també ha fet que la confiança
vers les institucions europees s’en-
fonsi. Conseqüentment, s’observa
un replegament vers les institucions
foranies fruit de la desconfiança que
es té de les pròpies.
4 ARMINGEON i CEKA, The loss of trust in the
European Union during the great recession since
2007: The role of heuristics from the national political
system.
Font: Elaboració pròpia en base a les dades del CIS.
A partir de les dades proporcionades
pel CIS i l’Eurostat hem pogut veure
com aquesta tendència es feia palesa
des del 2000, mesurant la confian-
ça en la UE i la desconfiança en el
Govern. El gràfic 3 ens mostra que, a
mesura que la gent desconfiava més
del Govern espanyol, la confiança
vers la UE es desplomava. Així, entre
2000 i 2014, observem trajectòries
inversament proporcionals: en aquell
període de temps la confiança vers la
UE va descendint del 71% el 2000 fins
al 28% el 2014, amb especial èmfasi a
partir de l’esclat de la crisi econòmica
del 2007. Pel que fa la desconfiança en
el Govern, la tendència és que aquesta
cada vegada sigui major, passant del
3,4% el 2000 al 40,6% el 2014.
Les dades presentades pel CIS i l’Eu-
rostat van en la línia amb el que es

desembre 2017 | eines 30 | 67

En el cas espanyol veiem un comportament clarament afectiu
a l’hora d’avaluar la Guàrdia Civil, la Policia Nacional i les Forces
Armades, però un d’utilitari amb les seves institucions polítiques

Gràfic 3 l’hora d’avaluar institucions com la

Desconfiança en el Govern i confiança en la UE, 2000-2014 (%) Guàrdia Civil, la Policia Nacional i les
Forces Armades, però un d’utilitari
80
amb les seves institucions polítiques.
70 Cal dir que el fet més curiós de tot és
veure com la Monarquia, que formava
60 part d’aquestes institucions de caire
50
afectiu, ha patit una crisi que l’ha si-
tuada en el llindar de les institucions
40 utilitàries, tot convertint-se en una
30
institució desprestigiada.

20 L’existència d’aquests dos tipus

10
0 confiança en els actors a l’Estat es-
2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010 2011 2012 2013
Govern UE
Font: Elaboració pròpia en base a les dades del CIS i Eurostat.
produeix en bona part dels països que costos i beneficis i, per tant, el seu su-
entren en crisi, on cal tenir en compte port vindrà dels resultats que en deri-
els dos tipus de suport polític a les vin d’aquests. Per contra, el suport
institucions,5 que són l’afectiu —o afectiu es caracteritza per ser molt
difús— o l’utilitari —també conegut menys volàtil que l’anterior i es fona-
com específic. El de caire utilitari ens menta en el background cultural del
explica que el suport vindrà país, i aquest només s’esquerda quan
determinat pels càlculs racionals de hi ha un shock en el sistema que fa
canviar-ne la valoració corresponent.
5 EASTON, A re-assessment of the concept of
Per tant, en el cas espanyol veiem un
political support. comportament clarament afectiu a
d’institucions ens permet facilitar els
motius que expliquen la variació de la
2014
panyol i elaborar els perfils que, com
veurem, evidencien un canvi generaci-
onal. Per tant, a continuació agafarem
la institució que creiem més repre-
sentativa de cada divisió —les Forces
Armades per a l’afectiva i el Govern
per a la utilitària— i la disseccionarem
per gènere, nivell d’estudis i edat. Això
ens permetrà veure com transcendeix
un major interès per la política en un
escenari on els ciutadans mostren
més apatia vers les institucions.
El gènere trenca barreres
Un dels aspectes més discutits dels
darrers anys és la importància del gè-

68 | eines 30 | desembre 2017

 La Monarquia, que formava part de les institucions de caire afectiu,
ha patit una crisi que l’ha situada en el llindar de les institucions
utilitàries, tot convertint-se en una institució desprestigiada

nere en política. Tradicionalment, les Gràfic 4

actituds de les dones espanyoles vers Confiança en el Govern segons el gènere, 2006-2015 (%)
la política han estat més conservado-
25
res que la dels homes, amb actituds
més passives vers la política. No
obstant, els darrers anys han canviat i 20
hem pogut veure com les diferències
es feien cada vegada més i més pe-
15
tites.6 A l’hora d’avaluar la confiança
vers el govern —gràfic 4— i les Forces
Armades —gràfic 5— s’observa com 10
la tendència general és que les dife-
rències es facin més petites. 5

En el cas de la confiança vers el

Govern observem com les diferènci- 0
2006 2008 2010 2011 2013 2014 2015
es entre homes i dones són mínimes.
Totes dues calquen la tendència
i s’arriben a sobreposar les unes Home Dona

amb les altres. Si bé les dones són

lleugerament més desconfiades
que els homes, entre 2006 i 2015
aquest biaix queda totalment trencat,
partint del 19% i el 19,1% fins al
9,9% al 8,1% entre homes i dones.
Les dades ens permeten veure com,
actualment, aquest biaix ja no es pot
assenyalar de manera tan pràctica
com en el passat, observant-se entre
els dos gèneres el mateix tipus de
6 FRUTOS i GARCÍA, «Mujeres, Hombres y partici-
pación política. Buscando las diferencias».
Font: Elaboració pròpia en base a les dades del CIS.
comportament. Així, en ambdós se-
xes, la confiança vers el Govern es va
desplomar per igual a partir del 2008
i encara no s’ha recuperat.
Pel que fa a la confiança vers les
Forces Armades —gràfic 5—, la
bretxa de gènere és una mica més
destacada que en la confiança vers
els Govern, però veiem com les do-
nes —assenyalades en el passat com
a més conservadores— tenen ten-
dència a confiar una mica menys en
les Forces Armades que els homes.
Malgrat tot, però, les tendències es
repeteixen i no s’observen resultats
oposats. Entre 2006 i 2015 la confi-
ança en les Forces Armades per part
dels homes passa del 36,8% al 42%,
mentre que en el cas de les dones va
del 28,8% al 37,6%. D’aquesta ma-
nera es dibuixa una mena d’elefant,

desembre 2017 | eines 30 | 69

Els darrers anys hem pogut veure com el comportament polític
diferencial entre homes i dones es feia cada vegada més i més petit

Gràfic 5 un suport una mica més alt que la

Confiança en les Forces Armades segons el gènere, 2006-2015 (%) resta.

50
Mentre en els enquestats sense
estudis es parteix d’una confiança
45 del 28,4%, en aquells amb estudis
secundaris, d’FP o superiors ho fan
40 del 16,6%, 15,8% i 14,3% respecti-
vament. En tots els nivells d’estudis
35 s’arriba al 2015 amb una confiança
del voltant d’un 8%, amb l’excepció
30 del 13,6% d’aquells que diuen no tin-
dre’n. Finalment —com en el cas del
25 gènere— es dibuixa de manera clara
la tendència negativa a confiar cada
20 vegada menys en el Govern, especi-
2006 2008 2010 2011 2013 2014 2015
alment accentuada a partir del 2011.

Home Dona Si en el cas de la confiança en el

Font: Elaboració pròpia en base a les dades del CIS.
on es pot veure molt clarament com
el 2011 és també força dolent per
una institució —antigament afecti-
va— molt valorada pels ciutadans i
que calca el shock que es té vers el
Govern a partir d’aquell mateix any.
El pes dels estudis
Una de les variables més utilitza-
des a l’hora d’analitzar la realitat
política és el pes del nivell d’estudis
i la importància d’aquests en les
valoracions que fan els ciutadans.
Si fem un cop d’ull en la confiança
que tenen els ciutadans vers el
Govern a partir d’aquesta variable
—gràfic 6— observem dos fets molt
importants: el primer de tots és que
la tendència en tots els segments
és la mateixa, el segon és que la
gent sense estudis dona al Govern
Govern s’observa que aquesta era
major entre la gent que no tenia
cap mena d’estudis, en el cas de les
Forces Armades aquest patró és
exactament igual. Així, entre aquells
que no tenen estudis —gràfic 7— es
parteix d’un suport del 39,9% el
2006, mentre que en el cas de la gent
amb estudis secundaris, d’FP i de
tipus superior es parteix d’un llindar
una mica més baix: del 35,4%, el
27,6% i el 22%. Tot i que la confiança
vers la institució «castrense» és una
mica més alta el 2015 que el 2006,

70 | eines 30 | desembre 2017

 El major interès en la política i la confiança en les institucions
és una qüestió purament generacional

novament es dibuixa la petita caigu- Gràfic 6

da que es produeix a partir del 2011, Confiança en el Govern segons el nivell d’estudis, 2006-2015 (%)
i que coincideix amb el sorgiment del
35
moviment del 15-M i amb l’entrada
del PP al Govern central.
30

L’edat ho articula tot 25

Fins ara hem pogut observar com a 20

través del gènere i el nivell d’es-

15
tudis es configurava la confiança
d’un tipus d’institució utilitària —el 10
Govern— i una de caire afectiva
—l’Exèrcit. En conseqüència hem 5
pogut observar que les diferències
entre homes i dones no es produei- 0
2006 2008 2010 2011 2013 2014 2015
xen i les tendències per estudis són
similars. El lector d’aquest article
es preguntarà molt agudament com Sense estudis Secundaris FP Superiors

l’edat pot marcar el comportament

vers la política i les institucions. La
resposta té una clau molt impor-
tant: l’esquerda en el sistema de
partits ha fet que les fornades joves
votin diferent malgrat tenir actituds
similars. Tradicionalment s’obser-
va com les generacions més joves
difereixen en les formes de parti-
cipació política tradicional,7 sent
7 MORALES, «¿Existe una crisis participativa? La
evolución de la participación política y el asociacio-
nismo en España».
Font: Elaboració pròpia en base a les dades del CIS.
menys actives en partits però més
en associacions.
El factor edat, com veurem a conti-
nuació, és l’autèntic articulant de la
política espanyola juntament amb
la formació. Pel que fa a la valora-
ció del Govern —gràfic 8—, podem
observar com la franja més gran
de població és la que té tendència a
confiar més en el Govern. D’aquesta
manera, la confiança va del 22,7% el
2006 al 15,5% el 2015. No obstant,
crida l’atenció com la generació que
va dels 18 als 25 anys passa de ser
la segona generació en donar més
suport al Govern —amb un 20,8% el
2006— a la segona per la cua —un
4,5% el 2015. Aquest fet s’entén si
fem un cop d’ull als canvis de govern
que ha patit l’Estat espanyol i sota
quines franges d’edat se sostenen

desembre 2017 | eines 30 | 71

Les onades més joves són crítiques amb les institucions sense
arribar a trencar amb les generacions anteriors, però el seu
malestar es reprodueix a través d’un comportament polític diferent

Gràfic 7 Si retrocedim de nou en la definició

Confiança en les Forces Armades segons el nivell d’estudis, 2006-2015 (%) clàssica que es fa de la desafecció
política i la segmentem per grups
55
d’edat —gràfic 10—, observem de
seguida que entre els majors de
50
65 anys —aquells que van patir el
45 franquisme i es van socialitzar amb
ell—, tenen molt poc interès vers la
40 política. La franja anterior, socialitza-
da al final de la dictadura, té un rol
35
més actiu i els seus nivells s’apropen
als de la resta. Cal destacar que les
30
franges dels 35 als 44 anys i dels 45
25 als 54 anys, que es van socialitzar
durant les èpoques de grans canvis
20 socials entre final dels anys 1970 i
2006 2007 2010 2011 2013 2014 2015
principi dels anys 1990, tenen acti-
tuds gairebé idèntiques i destaquen
Sense estudis Secundaris FP Superiors per estar bastant interessades en
política. L’autèntic canvi de tarannà
Font: Elaboració pròpia en base a les dades del CIS. s’observa en fer un cop d’ull entre
la franja dels 18 als 24 anys amb la
dels 25 als 34, on el segment més
els diferents partits. Malgrat les d’edat dels majors de 65 anys és jove de tots mostra un percentatge
diferències generacionals, la confi- la que confia més en la institució, elevat de bastant interès i la seva
ança en el govern cada vegada ha seguida de la franja dels 18 als passivitat absoluta vers la política és
estat menor en tots els segments 25 anys. Novament cal assenyalar menor (13,1%).
analitzats. com la confiança decau a partir de
2011, amb una excepció: entre la Una tendència molt similar també
En el cas de la confiança vers les franja més jove —la dels 18 als 25 la trobem quan analitzem l’assis-
Forces Armades en base a l’edat — anys— s’observa un petit repunt tència a les manifestacions —gràfic
gràfic 9—, es dibuixa de nou el patró que pren més força que la resta de 11. Aquí els nascuts als anys 1990
explicat anteriorment: la franja segments. i final dels anys 1980 tenen un rol

72 | eines 30 | desembre 2017

 El PP té un 39,56% dels votants majors de 65 anys,
el que representa un 53,95% si tenim en compte
la franja que va dels 55 als 64 anys

força actiu pel que fa a assistència Gràfic 8

a les manifestacions —per sobre Confiança en el Govern per edat, 2006-2015 (%)
del 25%—, mentre que aquells que
30
van néixer entre els anys 1970 i
principi dels anys 1980 destaquen
per haver-ho fet en el passat. Per 25

últim, les darreres franges d’edat

socialitzats als anys 1970 —que 20

avui tenen entre 55 i 64 anys— i

aquells que són majors de 65 anys 15

i tenen un rol molt més passiu,

destacant aquests darrers (50,1%) 10

per no voler participar mai en cap

manifestació. 5

Si ens traslladem a la dicotomia 0

entre les formes de participació
clàssica i les formes de participació
més modernes —gràfics 12 i 13—
els contrastos entres les genera-
cions més joves i les generacions
més grans es fan notar més. Una
interacció clàssica com l’assistència
a un míting polític desperta força
passivitat entre el jovent — el 47,7%
no ha participat en política, però ho
podria fer— i antipaties entre els
majors de 65 anys — el 59,8% no ha
participat en política ni participaria
molt. D’aquesta manera, entre els
nascuts als anys 1940 i els nascuts
als anys 1990 observem que la seva
apatia política —poden participar,
2006 2008 2010
De 18 a 24 anys
De 45 a 54 anys
Font: Elaboració pròpia en base a les dades del CIS.
però no volen— és diferent i les
generacions més joves no volen
participar malgrat admetre tenir les
eines suficients per fer-ho.
Aquest comportament diferenciat
dels joves es veu quan posem el
focus sobre com expressar la seva
opinió a internet —gràfic 13. Així com
en el cas de l’assistència als mítings
2011 2013 2014 2015
De 25 a 34 anys De 35 a 44 anys
De 55 a 64 anys 65 anys o més
no participen però ho podrien fer, el
joves dels anys 1990 —la franja dels
18 als 24 anys— tenen un rol més
actiu. En conseqüència es dibuixa
un votant més jove que no difereix
exageradament a l’hora d’analitzar
les institucions, més interessat en
política i que prefereix noves mane-
res de participació en comparació a
la política tradicional.

desembre 2017 | eines 30 | 73

Un 27,84% dels votants socialistes són majors de 65 anys
que, sumats a la franja dels 55 als 64 anys,
s’enfila al 49,25% dels votants

Gràfic 9 més joves són crítiques amb les ins-

Confiança en les Forces Armades per edat, 2006-2015 (%) titucions sense arribar a trencar amb
les generacions anteriors, però el seu
55 malestar es reprodueix a través d’un
comportament polític diferent.
50

45 Mitjançant l’enquesta 3080 d’abril de

2015 del CIS hem pogut creuar les
40 dades per clarificar aquests perfils
i veure com es comporten. A més,
35
hem pogut afegir les dades d’Es-
30
querra Republicana i de Convergèn-
cia —actual PDeCAT— les quals ens
25 han permès veure com de diferents
són vers els partits espanyols.
20
2006 2008 2010 2011 2013 2014 2015
Si fem un cop d’ull a la confiança en el
Govern versus en les Forces Armades
De 18 a 24 anys De 25 a 34 anys De 35 a 44 anys —gràfic 14—, veurem com s’ordenen
De 45 a 54 anys De 55 a 64 anys 65 anys o més
les preferències entre les diferents
formacions polítiques. D’aquesta ma-
Font: Elaboració pròpia en base a les dades del CIS. nera, els principals partits de dretes,
PP i C’s, són els que tenen una major
Els partits: la vàlvula d’escapament ciutadans per avaluar les institucions. confiança en les Forces Armades,
generacional que permet entendre La realitat, però, és més complicada: amb un 71,5% i un 50,9%. Molt a prop
la desafecció amb les institucions el major interès en la política i la els segueix el PSOE (44,9%) i de ma-
confiança en les institucions és una nera més allunyada Podemos (25,9%).
Una de les coses que hem vist al qüestió purament generacional, mar- En comparació, Esquerra (3,8%) i el
llarg de la nostra anàlisi és que a cada pel relleu de les fornades més Convergència (12,4) tenen uns nivells
dia d’avui el gap per gènere es troba joves i la finestra d’oportunitat que ha de confiança vers l’Exèrcit que són
gairebé desaparegut i que el nivell simbolitzat la crisi econòmica i l’es- nuls, demostrant-se dos «demos»
d’estudis no sembla indicar dife- querdament del sistema de partits. diferents. Pel que fa al Govern, els
rències crucials entre uns i altres De manera més simple: les onades votants del PP (33,5%) són els que hi

74 | eines 30 | desembre 2017

 Podemos i C’s tenen molt poc pes entre els majors de 55 anys,
acumulant respectivament només el 25,53%
i el 19,99% dels seus votants

Gràfic 10 Gràfic 11 Gràfic 12

Interès en la política Assistència a manifestacions Assistència a mítings o actes
per edat, 2014 (%) per edat, 2014 (%) polítics per edats, 2014 (%)
100 100 100

90 90 90

80 80 80

70 70 70

60 60 60

50 50 50

40 40 40

30 30 30

20 20 20

10 10 10

0 0 0
ys

ys

ys

ys

ys

és

ys

ys

ys

ys

ys

és

ys

ys

ys

ys

ys

és
an

an

an

an

an

an

an

an

an

an

an

an

an

an

an
m

m
o

o
24

34

44

54

64

24

34

44

54

64

24

34

44

54

64
ys

ys

ys
a

a
an

an

an
18

25

35

45

55

18

25

35

45

55

18

25

35

45

55
65

65

65
De

De

De

De

De

De

De

De

De

De

De

De

De

De

Molt Bastant Poc
No sap No contesta
Font: Baròmetre 3020 de març de 2014.
confien més, mentre que la resta de
partits són realment escèptics.
Si fem un cop d’ull a la segmentació
a través de l’edat —gràfic 15— ob-
servarem com els perfils acaben
d’especificar-se una mica més, amb
formacions com el PP i el PSOE,
Res Ha participat en els darrers dotze mesos
Va participar en un passat més llunyà
No va participar però ho podria fer
Ni va participar ni participaria mai
No ho recorda/no ho sabria dir
No contesta
Font: Baròmetre 3020 de març de 2014.
que se sostenen principalment per
les franges d’edat més grans. Així,
els populars tenen un 39,56% dels
votants majors de 65 anys, el que
De
Ha participat en els darrers dotze mesos
Va participar en un passat més llunyà
No va participar però ho podria fer
Ni va participar ni participaria mai
No ho recorda/no ho sabria dir
No contesta
Font: Baròmetre 3020 de març de 2014.
representa un 53,95% si tenim en
compte la franja que va dels 55 als 64
anys. En el cas del PSOE el patró és
molt similar: un 27,84% dels votants

desembre 2017 | eines 30 | 75

Un 43,37% dels votants convergents són majors de 65 anys,
un 53,01% si tenim en compte els majors de 55 anys

Gràfic 13 Gràfic 14
Comportament polític a internet per Confiança en el Govern versus confiança en les Forces Armades
edat, 2014 (%) segons vot, 2015 (%)
100 80
90
70
80
60
70
50
60
40
50

40 30

30 20

20 10

10
0
0 PP PSOE C’s Podemos Esquerra CDC
ys

ys

ys

ys

ys

és
an

an

an

an

an

m
o
24

34

44

54

64

Confiança en les Forces Armades Confiança en el Govern

ys
a

an
18

25

35

45

55

65
De

De

De

De

De

Ha participat en els darrers dotze mesos
Va participar en un passat més llunyà
No va participar però ho podria fer
Ni va participar ni participaria mai
No ho recorda/no ho sabria dir
No contesta
Font: Baròmetre 3020 de març de 2014.
socialistes són majors de 65 anys
que, sumats a la franja dels 55 als 64
anys, s’enfila al 49,25% dels votants.
Per contra, Podemos i C’s tenen molt
Font: Baròmetre 3020 de març de 2014.
poc pes entre els majors de 55 anys,
acumulant respectivament només el
25,53% i el 19,99% dels seus votants.
Pel que fa als partits catalans, també
s’observa una tendència de substi-
tució entre el vell espai de l’antiga
Convergència i Esquerra Republicana.
D’aquesta manera, un 43,37% dels
votants convergents són majors de
65 anys —un 53,01% si tenim en
compte els majors de 55 anys—,
un fet que contrasta amb el 19,19%
d’Esquerra —un 32,38% sumant els
majors de 55 anys. Comparat amb
les franges més joves, Convergència
té una base del 10,84% entre els
18 i els 34 anys, mentre que en el
cas d’Esquerra Republicana és del
17,14%. Per tant, en el cas català es
repeteix un procés de substitució ge-
neracional a nivell electoral a partir
de la franja d’edat que va dels 35 als

76 | eines 30 | desembre 2017

 Només un 19,19% dels votants d’Esquerra
tenen més de 65 anys, i un 32,38% més de 55

44 anys i dels 44 als 54. Cal tenir en Gràfic 15 Gràfic 16

compte, però, que en aquells casos Distribució d’edat segons Distribució del nivell d’estudis segons
on els partits fan aquest paper tenen la intenció de vot a les eleccions la intenció de vot a les eleccions
unes bases de votants ben diferents; al Congrés de Diputats, 2015 (%) al Congrés de Diputats, 2015 (%)
a Podemos en destaca la dels 25 als 100 100
34 anys, a C’s la dels 35 als 44 i a
90 90
Esquerra la dels 45 als 54 anys.
80 80
A través del nivell d’estudis dels vo-
70 70
tants —gràfic 16— podem veure com
hi ha una relació directa entre el re- 60 60

lleu generacional del partit i el nivell 50 50

d’estudis dels votants. En el cas del
40 40
PP i PSOE, partits envellits, s’observa
un baix percentatge de votants amb 30 30
estudis superiors i un alt percentatge 20 20
entre aquells que no tenen estudis.
Per contra, partits més joves com 10 10

Podemos i C’s destaquen per tenir 0 0

un elevat percentatge de persones
C

ra

os

OE

PP

ra

os

OE

PP
C’

C’
CD

CD
er

er
m

m
PS

PS
qu

qu
de

de
amb estudis superiors. En el cas dels
Es

Es
Po

Po
partits catalans observem una mica
de diferències: si bé tots dos partei- De 18 a 24 anys De 25 a 34 anys Sense estudis Secundaris
xen de tenir un elevat percentatge de De 35 a 44 anys De 45 a 54 anys FP Superiors
votants amb estudis superiors, els De 55 a 64 anys 65 anys o més
d’Esquerra són més joves.
Font: Elaboració pròpia en base a les dades del CIS. Font: Elaboració pròpia en base a les dades del CIS.
El recanvi generacional
marca la pauta en la confiança va estretament lligada a l’aparició de veurem com es configura un perfil
vers les institucions nous partits polítics i un votant amb encara més delimitat.
major formació. Si segmentem entre
En els paràgrafs anteriors hem vist el nivell d’estudis, el partit polític a En el cas de Podemos observem
com la confiança en les institucions qui es vol votar i l’edat —taula 1— que la seva font principal de votants

desembre 2017 | eines 30 | 77

Hi ha una relació directa entre el relleu generacional del partit
i el nivell d’estudis dels votants. El PP i el PSOE, partits envellits,
tenen un alt percentatge de votants que no tenen estudis

Taula 1
Distribució de les franges d’edat i el nivell d’estudis segons
la intenció de vot a les eleccions al Congrés de Diputats, 2015 (%)

De 18 a 24 anys De 25 a 34 anys De 35 a 44 anys

Sense Sense Sense
estudis ESO FP Superiors estudis ESO FP Superiors estudis ESO FP Superiors
PP 11,76 58,82 23,53 5,88 3,33 23,33 36,67 36,67 1,85 38,89 16,67 42,59
PSOE 18,52 59,26 14,81 7,41 8,47 52,54 25,42 13,56 5,26 56,14 24,56 14,04
C’s 0,00 70,59 17,65 11,76 0,00 29,41 15,69 54,90 0,00 34,72 19,44 45,83
Podemos 5,56 64,81 22,22 7,41 3,49 29,07 26,74 40,70 6,25 38,75 21,25 33,75
Esquerra 0,00 66,67 33,33 0,00 0,00 16,67 33,33 50,00 0,00 32,00 36,00 32,00
CDC 0,00 50,00 0,00 50,00 0,00 20,00 0,00 80,00 0,00 41,67 33,33 25,00

De 45 a 54 anys De 55 a 64 anys 65 anys o més

Sense Sense Sense
estudis ESO FP Superiors estudis ESO FP Superiors estudis ESO FP Superiors
PP 9,43 62,26 16,98 11,32 36,36 36,36 11,36 15,91 53,68 27,94 3,68 14,71
PSOE 20,31 56,25 10,94 12,50 36,76 47,06 7,35 8,82 74,77 17,76 5,61 1,87
C’s 1,79 42,86 12,50 42,86 33,33 25,00 12,50 29,17 48,28 17,24 10,34 24,14
Podemos 3,70 55,56 18,52 22,22 12,82 48,72 12,82 25,64 66,67 16,67 8,33 8,33
Esquerra 0,00 48,00 20,00 32,00 6,67 26,67 33,33 33,33 38,46 38,46 7,69 15,38
CDC 0,00 37,50 12,50 50,00 12,50 37,50 25,00 25,00 51,61 12,90 19,35 16,13

Font: Elaboració pròpia en base a les dades del CIS

—la que va dels 25 als 34 anys— es
caracteritza en un 40,70% per tenir
estudis superiors; C’s —sostinguda
per la dels 35 als 44 anys— tampoc
és l’excepció i un 45,83% d’aquests
té estudis superiors; en el cas d’Es-
querra —dels 45 als 54 anys— baixa
fins al 32%. No obstant, no deixa
de ser curiós observar com entre
les franges joves d’aquests partits
—la que va dels 18 als 25 anys— es
produeix un trencament entre la
relació l’edat i el nivell d’estudis. A
tall d’exemple, entre els votants que
van dels 18 fins als 25 anys destaca
que més de dues terceres parts dels
votants de C’s, Podemos i Esquerra
Republicana disposen només de

78 | eines 30 | desembre 2017


l’ESO. Aquesta franja és, juntament
amb els majors de 65 anys, la menys
formada, amb menor nivell d’estudis
i una desafecció una mica menor
que en la resta de segments. Cu-
riosament, la franja dels 25 als 34
inverteix aquests resultats.
Què volen dir aquestes xifres? Que
l’esquerdament del sistema polític
ha servit per obrir processos de
substitució de partits, on es veu com
les formacions substitutòries tenen
una major formació dels seus vo-
tants i estan sostinguts per franges
d’edat més joves. Això amb l’excep-
ció, clarament, de la franja més jove
de totes. Aquest fet va molt lligat
amb el que han dit altres autors,8 on
una societat més formada i millor
informada ha estat la clau dels
canvis polítics. Per tant, no s’entén la
valoració a les institucions sense les
noves fornades de votants i el seu
nivell d’estudis.
Com s’articula la desafecció política
a l’Estat espanyol
Les dades analitzades al llarg
d’aquest article ens permeten fer
8 NORRIS, Democratic Deficit. More Critical Citizens.
La confiança en les institucions va estretament lligada a l’aparició
de nous partits polítics i un votant amb major formació
una acurada descripció sobre la des-
afecció política i la confiança en les
institucions a l’Estat espanyol amb
les pertinents conseqüències. Durant
els darrers vint anys el que entenem
per desafecció política pura i dura
ha marcat unes característiques
úniques que contrasten amb la con-
fiança vers les institucions: mentre
la gent s’ha mostrat més interessada
vers la política —dintre dels marges
d’una passivitat dominant—, aquesta
ha desconfiat de forma irregular vers
les institucions.
La confiança irregular vers les
institucions ha estat marcada per
un contrast entre aquelles de caire
afectiu —com són la Policia o les
Forces Armades— i les de caire
utilitari —el Govern o el Tribunal
Constitucional. Conseqüentment, les
primeres han mantingut un nivell
força alt de confiança plena, mentre
les segones s’han enfonsat i des-
prestigiat més del que ho estaven. En
aquest context, cal destacar com la
confiança en la UE ha caigut en picat
i la Monarquia ha passat de ser una
institució afectiva —lligada a la his-
tòria del país i la seva estructura— a
ser totalment utilitària —lligada al
dia a dia polític.
Les dades segmentades entre una
institució afectiva —les Forces Ar-
mades— i una institució utilitària —el
Govern— ens han permès observar
com l’encreuament amb variables
com el gènere, el nivell d’estudis i
l’edat dibuixava el perquè dels canvis
produïts a l’Estat espanyol. Així, hem
vist que, a dia d’avui, no es produ-
eix cap canvi en base al gènere i la
valoració cap a les institucions. No
hi ha cap mena de biaix, cosa que es
repeteix quan creuem les dades per
nivell d’estudis; les dades mostren
que les tendències són molt similars,
només amb la gent sense estudis
mostrant una major confiança cap a
les institucions.
La segmentació de les dades per
edat també ens ha permès llimar la
confiança vers les institucions i la
desafecció política a l’Estat espa-
nyol. Les dades del CIS ens mostren
el següent: les fornades més joves
educades a finals dels anys 1990
i principi dels anys 2000 tenen
més predisposició a estar força
interessats en política, però ho fan
menys que aquells que ronden per
la quarantena i no mitjançant les
formes de participació tradicionals
—l’assistència a mítings—, sinó que
desembre 2017 | eines 30 | 79
prefereixen formes més modernes
com donar la seva opinió a internet.
Les noves generacions són una mica
més passives que la dels seus pares
socialitzats entre els anys 1980 i els
anys 1990, però han abandonat la
passivitat absoluta d’aquells que van
educar-se sota el franquisme: els
majors de 65 anys.
Finalment, els canvis produïts per la
crisi política i econòmica han estat
marcat pels partits que han substitu-
ït el seu espai, amb un electorat amb
major nivell d’estudis i notablement
sostingut per votants més joves. Es
pot dir sense problemes que la con-
fiança en les institucions ha canviat
durant els darrers anys, i amb ella
s’ha produït un canvi en el vot de les
noves generacions. p
80 | eines 30 | desembre 2017
p Bibliografia
ARMINGEON, Klaus i CEKA, Besir. The loss of
trust in the European Union during the great
recession since 2007: The role of heuristics
from the national political system. Londres:
SAGE Publications, 2013.
DI PALMA, Giuseppe. Apathy and Participation.
Mass Politics in Western Societies. Nova York:
The Free Press, 1970.
EASTON, David. A re-assessment of the concept
of political support. Cambridge: Cambridge
University Press, 1975.
FRUTOS, Lola i GARCÍA, Juan José. «Mujeres,
Hombres y participación política. Buscando
las diferencias». A Revista Española de
Investigaciones Sociológicas, núm. 86, p. 307-
329, 1999.
MORALES, Laura. «¿Existe una crisis
participativa? La evolución de la participación
política y el asociacionismo en España». A
Revista Española de Ciencia Política, núm. 13, p.
51-87, 2005
NORRIS, Pipa. Democratic Deficit. More Critical
Citizens. Cambridge: Cambridge University
Press, 2011.
SARTORI, Giovanni. Parties and Party systems.
Cambridge: Cambridge University Press, 1976.
VERGE, Tània. «Modelos alternativos de
participación ciudadana en los partidos
políticos españoles: un estudio del PSOE, el
PP e IU». A Revista Española de Ciencia Política,
núm. 17, p. 151-177, 2007.
desembre 2017 | eines 30 | 81
full de càlcul

La Llei del canvi climàtic,

entre les més ambicioses del món

vista prèvia >

Un dels grans reptes de la humanitat és com combatre el canvi
climàtic. Els consensos que s’han generat al llarg de dècades
de lluita estan en serioses dificultats per la decisió dels EUA de
Donald Trump de sortir dels Acords de París. Però més enllà
d’aquests grans pactes, cal que un compromís ferm en executar
polítiques que reconfigurin l’actual situació. A Catalunya s’han fet
passos i cal avançar en aquesta direcció, la Llei de canvi climàtic
ofereix una plataforma per avançar en aquest combat en el que ens
hi juguem la supervivència com a espècie.

Marta Torres
Consultora en polítiques sobre el canvi climàtic
m.torres@sqconsult.com
El 27 de juliol del 2017, quan
molts ciutadans es preparaven per
començar les vacances d’estiu, el
Parlament de Catalunya va apro-
var gairebé per unanimitat la Llei
16/2017, de l’1 d’agost, del canvi
climàtic, una fita excepcional que
va rebre poca atenció tant per part
dels mitjans de comunicació com
de la societat civil. També ha passat
gairebé desapercebuda la decisió
del Govern de l’Estat espanyol de
recórrer-la al Tribunal Constitucional.
En aquest moment, la Llei és esclava
de la situació política entre Catalunya
i l’Estat espanyol. Això no obstant, el
desenvolupament i el desplegament
inicial d’aquesta legislació té lliçons
valuoses per compartir.
La Llei com a marc per fer política
contra el canvi climàtic no és una
eina excepcional. Almenys 29 països
compten amb una eina com aques-
ta per abordar-ne específicament
la mitigació i/o l’adaptació, tant en
països industrialitzats com en vies
de desenvolupament.1 Tanmateix, al-
guns dels elements de la Llei catala-
1 Anàlisi pròpia basada en les dades disponibles a
la base de dades Llei del canvi climàtic de Grantham
Research Institute i del Centre Sabin. Veure <www.
lse.ac.uk/GranthamInstitute>.
na fan que sigui rellevant en l’esfera
internacional i potencialment una
font d’inspiració i de lliçons apreses
per a molts altres governs.
Impulsar l’ambició climàtica
La Llei de canvi climàtic conté ele-
ments que es troben entre els més
ambiciosos del món:
— Objectiu de neutralitat del carboni
legalment vinculant per al 2050,
juntament amb un subministra-
ment d’energia 100% renovable
pel mateix any.
— Objectiu d’arribar al 2030 al 60%
de reducció d’emissions en com-
paració amb els nivells de 2005.
— Consideració dels patrons de
consum mitjançant inventaris
d’emissions basats en el consum
i plans d’etiquetatge obligatoris
per a materials relacionats amb la
construcció i productes industrials
en relació a les seves emissions
de gasos d’efecte hivernacle a
partir d’anàlisis de cicle de vida.
— Prohibició de les llicències de
fracking i defensa de la fi de l’ex-
tracció de combustibles fòssils a
la zona mediterrània.
La Llei de canvi climàtic té com a
objectiu reduir les emissions de
gasos d’efecte hivernacle i la vul-
nerabilitat als impactes del canvi
climàtic donant suport a la tran-
sició cap a una economia neutra en
carboni, competitiva, innovadora i
eficient en l’ús dels recursos. Més
específicament, aspira a desen-
volupar una societat exempta de
combustibles fòssils i que obté
l’energia necessària amb un sistema
local d’energia renovable descen-
tralitzada i lliure de nuclears. Entre
d’altres, això es tradueix en l’objectiu
de reduir el 100% de les emissions
de gasos d’efecte hivernacle per
al 2050, el primer objectiu a llarg
termini de política climàtica que mai
s’ha acordat en la legislació catalana.
Amb aquest objectiu, que l’autora
interpreta com una declaració de
neutralitat de carboni, Catalunya
s’uneix a Bhutan, Costa Rica, Islàndia,
Libèria, Noruega, Nova Zelanda, Suè-
cia, alguns petits arxipèlags estats
com Maldives, i la regió australiana
de Nova Gal·les del Sud. Alguns
d’aquests països tenen un termini
més ambiciós per aconseguir la neu-
desembre 2017 | eines 30 | 83
La Llei de canvi climàtic vol reduir les emissions
de gasos de l’efecte hivernacle i la vulnerabilitat
als impactes del canvi climàtic
tralitat, començant per Costa Rica i
Nova Zelanda, o fins i tot trobem el
cas de Bhutan, que es van compro-
metre a conservar el seu estat actual
«d’embornal de carboni», és a dir,
seguir absorbint més emissions de
les que emet.
L’objectiu català no està ben definit
pel que fa a l’ús de compensacions
i tampoc les normes que regulen la
comptabilització d’embornals de car-
boni. Per això es fa difícil comparar
el nivell d’ambició. En àmbit europeu,
Alemanya i la regió belga de Valònia,
estan compromesos amb un interval
de reduccions que arriba al 95%. La
Comissió Europea està preparant
una actualització del seu full de ruta
d’economia baixa en carboni per al
2050, i reconeix que l’objectiu actual
d’almenys el 80% per a mitjan de
segle és insuficient per complir amb
els objectius de l’Acord de París
contra el canvi climàtic,2 i el més
probable és que l’actualització de
l’objectiu sigui la neutralitat de car-
boni. França, amb Emmanuel Macron
2 L’Acord de París per la reducció de les emissions
de gasos amb efecte hivernacle, es va firmar el de-
sembre del 2015. Aquest Acord s’emmarca dins del
Conveni Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi
Climàtic i ha estat subscrit per un 195 estats.
84 | eines 30 | desembre 2017
(1977), i el Regne Unit, amb Theresa
May (1956), també discuteixen l’alin-
eació dels seus objectius actuals
amb l’Acord de París i, en aquest
sentit, es parla d’assolir la neutralitat
de carboni abans de 2050. La Llei de
canvi climàtic podria convertir-se en
predecessora dels nous objectius de
neutralitat de carboni per a 2050 de
la Comissió Europea.
 
El més excepcional de l’objectiu de
mitigació de la Llei de canvi climàtic
és que serà legalment vinculant.
Al món, els objectius vinculants a
llarg termini són escassos, tan sols
trobem els casos del Regne Unit
(2008), de Mèxic (2012) i, recent-
ment, de Suècia (2017). Això és un
senyal inequívoc del camí emprès
per Catalunya. També se’n deriva la
necessitat d’establir estructures per-
manents de seguiment del progrés,
de rendició de comptes i la trans-
parència, així com la necessitat de
desenvolupar una base d’evidència
científica per informar d’una tran-
sició eficaç.
 
La Llei de canvi climàtic estableix
unes fites de reducció d’emissions
al llarg del temps per tal de complir
amb l’objectiu de 2050. Es requereix
retallar per al 2030 en un 40% les
emissions respecte dels nivells de
1990 —o del 60% respecte dels de
2005. L’ambició, doncs, ha augmentat
si ho comparem amb el que s’havia
acordat dos anys abans: una reduc-
ció més moderada del 40% respecte
dels nivells de 2005. Aquest augment
equival a retallar addicionalment 12
milions de tones de CO2, una quanti-
tat que gairebé correspon a un terç
de les emissions totals actuals. La
decisió és, sens dubte, extraordinària
en el context actual, si tenim en
compte que les emissions de gasos
d’efecte hivernacle tornen a créixer i
que la recuperació econòmica tot just
es comença a notar.
 
Un altre element interessant de la
Llei de canvi climàtic és el requi-
sit de fer regularment inventaris
d’emissions de gasos d’efecte hiv-
ernacle basats en el consum, a més
del control de dades que requereix el
Conveni Marc de les Nacions Unides
sobre el Canvi Climàtic. D’aquesta
manera es busca proporcionar mit-
jans per informar del desenvolupa-
ment de les polítiques que influeixen
en les emissions derivades dels pa-
trons de consum. En aquest terreny
destaca l’audàcia de l’exemple de

França que s’ha compromès a reduir
les emissions indirectes basades en
el consum, és a dir, les emissions
associades a la producció i comerç
dels productes i serveis importats.
La Llei de canvi climàtic estableix
un sistema obligatori d’etiquetatge
de tots els materials de construcció
i productes industrials fabricats a
Catalunya a partir del 2020 i el 2021
respectivament, on s’indiquin les
dades d’emissions de gasos d’efecte
hivernacle associades al seu cicle
de vida.
 
Per últim, la Llei prohibeix al Gov-
ern expedir llicències de fracturació
hidràulica horitzontal, el fracking, i
exigeix que es facin tots els esforços
necessaris per aconseguir que es
declari la Mediterrània zona lliure
d’extracció de combustibles fòssils.
Tot i que a la pràctica l’impacte real
d’aquesta mesura pot ser limitat és
altament simbòlic. La Xina ja va sor-
prendre el món establint un llindar a
l’extracció de carbó nacional. Més re-
centment, França va fer pública la in-
tenció deixar de produir petroli i gas
el 2040 en els seus territoris conti-
nentals i d’ultramar, convertint-se
d’aquesta manera en el primer país
en fer-ho. Encara que s’espera que
La Llei impulsa la transició cap a una economia neutra en carboni,
competitiva, innovadora i eficient en l’ús dels recursos
les activitats d’importació i refinació
de combustibles fòssils no cessin
llavors, Macron ha anunciat me-
sures significatives per aconseguir
la desaparició total dels combus-
tibles fòssils, com per exemple, la
prohibició de la venda de vehicles de
gasolina i dièsel a partir del 2040.
De fet, en l’àmbit local, la circulació
d’aquest tipus d’automòbils ja està
prohibida a alguns llocs: a París a
partir del 2030 i del 2020 al centre
d’Oxford, al Regne Unit. Més enllà
d’Europa, Austràlia, Canadà, els EUA,3
la Xina i molts països de l’Orient
Mitjà, hauran d’assumir comprom-
isos similars pel que fa a l’oferta de
combustibles fòssils, perquè evitar
que el canvi climàtic sigui irrevers-
ible implica deixar al sòl el 82% del
carbó, el 49% de les reserves de gas
i el 33% de les de petroli existents.
 
Recórrer a instruments habituals
de política climàtica
La política climàtica catalana està
dotada d’instruments coneguts
considerats condició necessària
3 Caldrà seguir l’evolució dels EUA sota la presi-
dència de Donald Trump, que ha anunciat que sortirà
de l’Acord de París, i com afectarà aquesta decisió en
la lluita contra el canvi climàtic.
per a una transició efectiva a una
societat resilient i baixa en carboni:
pressupostos de carboni, impostos
i integració del clima en processos
d’avaluació d’impacte ambiental.
La Llei de canvi climàtic estableix el
concepte de «pressupost de car-
boni»: una quota d’emissions de
gasos d’efecte hivernacle assignada
a una entitat, una organització o un
territori per a un període de temps
específic. La Llei demana al Parla-
ment de Catalunya que aprovi els
pressupostos de carboni pel país
per períodes de cinc anys, i defineixi
la part total a assignar a les or-
ganitzacions afectades pel sistema
europeu de comerç d’emissions.
Inspirat en l’experiència del Regne
Unit, el pressupost de carboni ha
de servir d’eina de planificació per
donar suport a la integració dels ob-
jectius de mitigació entre sectors, ha
de comptar amb el suport d’un òrgan
independent d’experts i ha d’intentar
comptar amb el vistiplau d’un òrgan
que representi el conjunt d’actors de
la societat. Els pressupostos s’han
d’aprovar deu anys abans de l’inici
del període pressupostari i, per tant,
han de ser un senyal a llarg termini
pels mercats i actors.
desembre 2017 | eines 30 | 85
La Llei prohibeix expedir llicències de fracking i exigeix
que es facin tots els esforços per aconseguir que es declari
la Mediterrània zona lliure d’extracció de combustibles fòssils
L’experiència acumulada amb l’apli-
cació dels pressupostos de carboni
és extensa. El Regne Unit ja va intro-
duir aquest instrument el 2008. El
que n’hem après ens suggereix que
és una eina fonamental per facilitar
la integració dels objectius climàtics
en la presa de decisions. Proporcio-
na claredat i un sentit d’orientació
precís. És clar que no estan exempts
de dificultats, perquè s’enfronten
directament amb l’economia políti-
ca establerta. La dificultat és la
interpretació que els actors fan del
sistema sobre la possible divisió de
la quota entre sectors i territoris, és
a dir, com repartir-se el pastís. Cata-
lunya haurà de formular un mètode
per desenvolupar pressupostos de
carboni que respongui a dos objecti-
us: complir amb la reducció d’emis-
sions establerta per la Llei de canvi
climàtic, i facilitar una transició
cap a una descarbonització justa i
tècnicament i econòmicament fact-
ible per a sector i territori. En altres
paraules, combinar l’enfocament de
baix a dalt amb el de dalt a baix, a
partir d’un ampli ventall de coneixe-
ments dels actors i que nidifiqui en
processos de diàleg i emprenedoria
de ciutadans i actors. Generar deute
de carboni —és a dir, superar el
86 | eines 30 | desembre 2017
pressupost de carboni en un període
específic— no és una opció.
 
Les mesures de fiscalitat verda
no són noves, tampoc. Catalunya
s’uneix a les 22 jurisdiccions d’arreu
del món que ja han implementat un
impost sobre el carboni. A nivell in-
ternacional, l’abast i les estructures
d’exempcions i preus dels impostos
són diversos; aquests oscil·len entre
els 5 i els 126 euros. A Catalunya
els preus estan configurats per
iniciar-se al voltant de 10 euros / t
CO2 i augmentar fins a 30 euros el
2025. El que és únic a Catalunya és
l’abast proposat: es taxen totes les
activitats econòmiques que generen
emissions de gasos d’efecte hiver-
nacle, també els sectors afectats
pel sistema europeu de comerç
d’emissions. Aquest peatge és un
element important del procés global
d’ambientalització del sistema fiscal,
juntament amb la introducció d’un
impost basat en emissions d’òxid de
nitrogen de les grans embarcacions
que arriben als ports catalans, i
l’impost aprovat pel Parlament rel-
acionat amb el CO2 dels automòbils.
Els ingressos dels impostos relacio-
nats amb el CO2 entraran en un nou
fons climàtic, és a dir, són impostos
finalistes. Aquest fons té l’objectiu
de finançar projectes d’acció de mit-
igació i adaptació arreu del territori.
La Comissió Interdepartamental de
Canvi Climàtic de la Generalitat de
Catalunya en decidirà els princi-
pis, regles i criteris. Les dotacions
s’haurien de prioritzar estrictament
a partir del coneixement sòlid de la
relació cost/efectivitat de diferents
mesures, l’impacte potencial a curt i
llarg termini, la seqüència desitjable
d’inversions per evitar actius tòxics
i carbon lock-in4 i les implicacions
econòmiques i socials de les difer-
ents opcions.
 
Finalment, Catalunya té un llarg his-
torial de pràctiques d’avaluació de
l’impacte ambiental. El repte que es
deriva de les obligacions de Llei de
canvi climàtic és similar al d’altres
legislacions referents al clima a
l’estranger: afinar les metodologies
per produir resultats minuciosos
i categòrics. Caldran indicadors
quantitatius per establir línies
vermelles, tant per a l’adaptació
com per a la mitigació. I això vol dir,
4 Terme utilitzat per referir-se als esforços dels
grans sistemes energètics tradicionals per bloquejar
les iniciatives públiques i privades per impulsar
sistemes energètics alternatius.

per exemple, respondre a qüestions
tals com: com fer front a projectes,
plans o programes que generen un
augment absolut de les emissions,
fins i tot si és modest, quan la Llei
de canvi climàtic demana que les
emissions totals siguin zero? O pel
que fa l’adaptació, quin és el nivell
d’impacte en l’estalvi d’aigua que
Catalunya està disposada a acceptar,
tot reconeixent els riscos i les vul-
nerabilitats de l’escassetat d’aigua?
Així doncs, les autoritats del clima
tenen una tasca complexa i un gran
repte per endavant.
 
On podria es podria ser
més ambiciós?
Algunes de les mesures de la Llei
de canvi climàtic apunten a tasques
tradicionalment difícils per a la
política climàtica. Caldrà voluntat
política i astúcia tècnica per mate-
rialitzar tot el potencial d’aquestes
mesures. Aquí s’inclou la valoració
de noves infraestructures, la inte-
gració de la política climàtica en
polítiques sectorials i l’acció climàti-
ca assignada al mateix Govern i a
les seves instal·lacions. La su-
pressió de les subvencions per als
combustibles fòssils és important,
Evitar que el canvi climàtic sigui irreversible implica
deixar al sòl el 82% del carbó, el 49% de les reserves de gas
i el 33% de les de petroli existents
però no té un termini clar i no inclou
el sector primari.
En el context de les avaluacions
d’impacte ambiental, els promotors
de noves infraestructures han de
fer una anàlisi de l’impacte d’aques-
ta sobre les emissions de gasos
d’efecte hivernacle i la capacitat dels
embornals, així com una valoració
de la vulnerabilitat que tenen davant
dels impactes climàtics. La Llei de
canvi climàtic també requereix a
aquests promotors que estableixin
mesures de control i objectius de
mitigació, aspectes clau pel paper
que tenen les infraestructures, que
es caracteritzen per ser projectes
de llarga durada i intensos pel que
fa a l’ús de recursos econòmics i
financers. Tanmateix, el risc d’avalu-
ar només el projecte és que es pot
perdre de vista la visió de conjunt.
Pot ser que el bloqueig de carboni
doni lloc a actius tòxics com a
conseqüència d’un enfocament que
no és sistèmic i que, per tant, no té
en compte les interdependències
dels projectes. S’hauria de donar als
promotors individuals els mitjans
necessaris per comprendre si la
inversió s’adapta —i contribueix—,
i com, a una visió ben definida i
orientada cap a la resiliència i a
la descarbonització del país. En
concret, les inversions públiques
s’han de guiar per una compren-
sió clara de la seqüència d’accions
necessàries per transformar
l’economia en el temps i les limita-
cions pressupostàries. Evidentment,
aquest full de ruta només es pot
concebre en un context d’objectius
múltiples, que inclogui les prioritats
de desenvolupament i de benestar
nacionals. En altres legislacions, el
procés d’aprovació de noves infrae-
structures no es limita a l’impacte
climàtic, i cal la internalització dels
costos associats a qualsevol exter-
nalitat climàtica —Califòrnia, Nova
Gal·les del Sud. En general, per pod-
er avaluar eficaçment l’adequació
de les noves infraestructures és
necessari un sentit meticulós de la
direcció a llarg termini.
 
La Llei de canvi climàtic es con-
strueix sobre la bona pràctica actual,
reitera la coresponsabilitat per
complir amb els objectius climàtics
des de dins i fora del Govern i, un
aspecte molt important, demana a
totes les autoritats executores que
integrin els objectius climàtics en les
seves activitats. De manera similar a
desembre 2017 | eines 30 | 87
La Llei de canvi climàtic dicta un conjunt d’obligacions executives
per millorar la sostenibilitat ambiental del Govern
l’Acord de París, l’apoderament dels
diferents actors en un enfocament
de baix a dalt només té èxit si hi ha
un punt final que comparteixen tots
els que hi estiguin compromesos. Si
no existeix, la situació es converteix
en un procés d’autoacontentament
per definir unilateralment «contri-
bucions justes» que, en definitiva,
queden molt per sota del que es
necessita. A Catalunya, la solució
d’això hauria d’incloure almenys tres
elements. En primer lloc, un sistema
d’estructures sòlides de control i
rendició de comptes, que malaura-
dament la Llei de canvi climàtic no
aborda amb la determinació que ho
fan altres països capdavanters. En
segon lloc, un suport pràctic i oportú
als responsables sectorials i del
territori en forma de coneixement
i informació rigorosos, processos
facilitadors per afrontar reptes
tècnics i polítics intersectorials i un
sistema uniforme de mètriques que
admeti el disseny, la implementació
i l’avaluació de mesures. I en tercer
lloc, un propòsit comú compartit que
doni forma real a la neutralitat de
carboni i la resiliència de Catalunya.
Si bé els tres elements són igual de
complexos per assolir la mitigació
i l’adaptació, el tercer conté una
88 | eines 30 | desembre 2017
major tensió pel que fa als es-
tàndards de mètriques i de rendició
de comptes.
 La Llei de canvi climàtic dicta un
conjunt d’obligacions executives per
millorar la sostenibilitat ambiental
del Govern en si, com auditories per
als seus edificis, renovació de les
seves flotes amb cotxes elèctrics,
o obligacions de compra d’electric-
itat verda. Tot reconeixent el cost
econòmic d’algunes d’aquestes me-
sures i la inèrcia administrativa, la
Llei de canvi climàtic dona un impuls
més a l’ideal del Govern de conver-
tir-se en un referent de la transició a
un món baix en carboni. No obstant
això, l’objectiu establert queda per
sota la voluntat dels punts generals
de la Llei, i per sota del compromís
d’algunes altres jurisdiccions. A la
província canadenca de la Colúmbia
Britànica, la neutralitat de carboni
en les operacions del sector públic
que es va aconseguir el 2011. Al
Regne Unit,5 les grans organitzacions
públiques estan obligades a comprar
drets de CO2 per cada tona de car-
boni que emeten, una possible evolu-
5 Sota el règim d’eficiència energètica de Carbon
Reduction Commitment.
ció del Programa d’acords voluntaris
per la reducció dels gasos que pro-
voquen l’efecte hivernacle a Catalun-
ya. A França, tots els edificis públics
tenen un llindar de consum energètic
i, allà on és possible, es requereix
que generin energia. El Govern català
ha d’enfortir el seu programa del
sector públic per guanyar crèdit pel
seu lideratge en clima, així com per
impulsar els sectors econòmics i el
desplegament de nova tecnologia.
Partint dels requisits de la Llei de
canvi climàtic, un primer pas podria
ser establir objectius i indicadors
quantitatius i terminis clars —si no
existeixen—, assegurar els recursos
econòmics necessaris i establir un
sistema de compliment i sancions.
Finalment, la Llei de canvi climàtic
anuncia el final de les subvencions
als combustibles fòssils, en línia amb
l’acord del G-7 de suprimir els sub-
sidis ineficients el 2025. No obstant
això, la Llei no estableix ni una data
límit ni responsabilitats. Les sub-
vencions per als combustibles que
alimenten la maquinària del sector
primari resten exemptes, apel·lant
a la manca d’alternatives. Més en
general, la Llei de canvi climàtic
també demana al Govern que revisi

la política d’incentius per adaptar-se
als nous objectius climàtics. Però
amb voluntat política no n’hi haurà
prou per determinar l’eficàcia i el
ritme de desplegament d’aquesta
mesura i, el que és més important, la
percepció i acceptació per part dels
actors econòmics del sistema. Po-
tser, el proper pas pel Govern seria
unir-se als moviments internacionals
de desinversió, seguint l’exemple
Suècia. La desinversió significa sim-
plement desfer-se d’accions, bons
o fons d’inversió que no siguin ètics
o siguin moralment ambigus, en
aquest context, incompatibles amb
l’assoliment de l’objectiu de la Llei de
canvi climàtic.
 
El pas de la Llei a l’acció climàtica
presenta molts reptes
La Llei de canvi climàtic proporciona
un clar senyal a llarg termini de la
transició cap a una societat resilient
i neutra en carboni, i proporciona
un conjunt sòlid de mesures, princi-
palment normatives i fiscals. També
estableix una base de responsabilitat
transparent per a la integració i la
coordinació de la política climàtica.
No obstant això, no es pot garantir
l’aplicació efectiva d’aquesta Llei. Un
Els ingressos dels impostos relacionats amb el CO2
entraran en un nou fons climàtic, amb l’objectiu de finançar
projectes d’acció de mitigació i adaptació arreu del territori
aspecte especialment crític per a la
política climàtica és que l’aplicació
de dalt a baix no necessàriament
funciona. Perquè per tenir èxit, cal
crear les sinergies i compromisos
adequats i actuar sobre el terreny.
Això és una tasca dura amb respons-
abilitats actualment poc definides.
Catalunya ha augmentat signifi-
cativament el coneixement sobre
els impactes del canvi climàtic des
que es va desenvolupar la prime-
ra estratègia d’adaptació el 2012.
Tanmateix, tal com afirma l’Oficina
Catalana del Canvi Climàtic,6 la màx-
ima autoritat del clima de la Gener-
alitat de Catalunya, el coneixement
no s’ha traduït en un augment de
la capacitat d’adaptació a pesar de
les nombroses mesures que s’han
implementat. Pel que fa a la miti-
gació, Catalunya es troba a 5,9 t CO2
equivalent per capita,7 després d’un
important descens del 3% anual du-
rant el període 2005-2015. Avançar
més en adaptació i mitigació serà
difícil en el sentit que les mesures
6 OFICINA CATALANA DEL CANVI CLIMÀTIC, «Segui-
ment i avaluació de l’ESCACC».
7 OFICINA CATALANA DEL CANVI CLIMÀTIC, «1990-
2015. Emissions de GEH a Catalunya»
aplicades fins ara i el ritme as-
solit no seran suficients. En aquest
context, la paraula «compromís»
és clau per permetre que la Llei de
canvi climàtic es converteixi en una
palanca de canvi.
Per això, les autoritats públiques
han d’augmentar els esforços per
desencadenar la implicació del
sector privat i financer local. Global-
ment hi ha complicitat creixent del
sector privat, des de compromisos
a accions i inversions —o desinver-
sions. Algunes empreses catalanes
també s’han unit a aquest moviment,
principalment en matèria de miti-
gació, però la majoria de les petites
i mitjanes empreses i moltes altres
indústries grans fins avui han restat
passives. La Llei de canvi climàtic
exigeix a empreses amb més de
250 empleats emprendre mesures
directes: inventaris d’emissions de
gasos d’efecte hivernacle, avaluació
de riscos i plans d’acció per red-
uir les emissions i vulnerabilitats,
si volen optar a qualsevol suport
econòmic o acord comercial amb
el Govern. Passem de paradigmes
voluntaris a pseudoobligatoris. Això
potser és insuficient com ho demos-
tra l’experiència alemanya: amb les
desembre 2017 | eines 30 | 89
Cal el compromís dels ciutadans per tenir
la possibilitat de complir amb els objectius
de mitigació i adaptació de la Llei del canvi climàtic
preocupacions emergents pel que fa
a l’incompliment de l’objectiu 2020,
s’acusa als líders polítics de simpa-
titzar massa amb els fabricants de
cotxes, proporcionant treves fiscals i
suport al dièsel.8 A més, un element
de vital importància per al sector
privat, els inversors d’arreu del món
van ajustant les seves carteres per
fer front al risc del canvi climàtic i
aconseguir oportunitats derivades
de la transició, amb moviments
destacats en els fons de Dinamar-
ca, Nova Zelanda i el Regne Unit.9 A
Catalunya també caldrà reorientar
les inversions per assolir els ob-
jectius climàtics, i això supera amb
escreix la capacitat d’inversió que
contemplen les previsions del fons
climàtic.
Cal que en el sector públic nidifiqui
un compromís profund de canvi. La
Llei de canvi climàtic responsabilit-
za als diferents departaments que
dissenyen i executen polítiques rel-
8 EDDY i EWING, «As Europe Sours on Diesel,
Germany Fights to Save It».
9 Pel cas danès, veure: JENSEN, «Danish fund to
track CO2, may exclude some firms from portfolio»;
pel cas britànic, veure: FIXSEN, «UK pension funds
allocate £1.1bn to BlackRock renewables fund»; i
pel cas neozelandès, veure «NZ Super Fund shifts
passive equities to low-carbon».
90 | eines 30 | desembre 2017
acionades amb l’agricultura, l’aigua,
els residus, l’energia, la indústria i
la silvicultura amb la implantació de
la política climàtica. També assigna
responsabilitats als departaments
d’Hisenda, Comerç i Afers Internacio-
nals. Els representants de qualsevol
àrea del Govern que no estiguin
compromesos amb l’adequació de
la seva política al context de lluita
contra el canvi climàtic, poden posar
en perill els principals objectius de la
Llei. Un desenvolupament lent de la
normativa i els reglaments necessa-
ris per a posar en pràctica algunes
mesures de la Llei de canvi climàtic
podrien dificultar que s’assoleixi
l’objectiu de mitigació per al període
2020 i, en conseqüència, pot dis-
parar el cost de compliment a partir
d’aquell any. És essencial que es
retin comptes de manera transpar-
ent; afortunadament, arreu del món
hi ha molts exemples reeixits com
per exemple França, Mèxic, Regne
Unit o Suècia.
 
I el més important, caldrà el com-
promís dels ciutadans per tenir
la possibilitat de complir amb els
objectius de mitigació i adaptació.
La Llei de canvi climàtic preveu la
creació d’un parell d’espais per fer
de pont entre la política climàtica
i la societat civil. Abans d’aprovar
qüestions importants relatives al
clima caldrà consultar la Taula Social
que preveu la Llei i que ha d’acollir a
representants de diferents sectors i
organitzacions ambientals i socials.
També caldrà informar-la sistemàti-
cament sobre el progrés dels objec-
tius. El Parlament és l’òrgan designat
per aprovar els pressupostos de
carboni i on cal retre comptes sobre
els objectius de mitigació. Aquests
dos espais podrien convertir-se en
un embolcall buit de contingut si no
hi ha prou mobilització, si no són
inclusius i no hi ha accés a la recerca
i a una base rigorosa d’evidència. Al-
tres jurisdiccions han iniciat proces-
sos participatius de calat amb tot el
conjunt d’actors del sistema per tal
de crear conjuntament les polítiques
i les mesures subjacents, els costos,
els riscos i les oportunitats de les
diferents rutes cap a la neutralitat de
carboni i respostes adaptatives, com
per exemple Brasil, França, Sud-àfri-
ca, Valònia o Xile.
 
La Llei de canvi climàtic és una
oportunitat real i val la pena com-
partir-la. Ofereix una base excel·lent
per afrontar la transició cap a una
societat resilient i baixa en carboni.
Presenta diversos desafiaments, tant
tècnics com polítics, i posa pressió
sobre el sistema actual que haurà de
demostrar que pot implementar-la.
Des d’una perspectiva climàtica,
no hi ha altra opció que avançar en
aquesta direcció. p
p Bibliografia
EDDY, Melissa i EWING, Jack. «As Europe
Sours on Diesel, Germany Fights to Save It»
[en línia]. A New York Times, de 2 d’agost de
2017. Disponible a: <www.nytimes.com>.
FIXSEN, Rachel. «UK pension funds allocate
£1.1bn to BlackRock renewables fund» [en
línia]. A IPE Real Assets, de 18 de juliol de
2017. Disponible a: <www.realassets.ipe.com>.
JENSEN, Teis. «Danish fund to track CO2, may
exclude some firms from portfolio» [en línia].
A Reuters, de 26 de juliol de 2017. Disponible
a: <www.reuters.com>.
«NZ Super Fund shifts passive equities to
low-carbon» [en línia]. A NZ Super Fund, de
15 d’agost de 2017. Disponible a: <www.
nzsuperfund.co.nz>.
OFICINA CATALANA DEL CANVI CLIMÀTIC.
«1990-2015. Emissions de GEH a Catalunya»
[en línia]. Generalitat de Catalunya, 2015.
Disponible a: <canviclimatic.gencat.cat>.
OFICINA CATALANA DEL CANVI CLIMÀTIC,
«Seguiment i avaluació de l’ESCACC»
[en línia]. Generalitat de Catalunya, 2017.
Disponible a: <canviclimatic.gencat.cat>.
desembre 2017 | eines 30 | 91
arxiu

El retorn del president Tarradellas

i el restabliment de la Generalitat
de Catalunya, 40 anys després
vista prèvia >
Enguany es commemora el 40è aniversari del retorn de Josep
Tarradellas i amb ell del restabliment de la Generalitat de
Catalunya. Era el 1977 i havien passat 23 anys des de que
Tarradellas recollí el testimoni de la Generalitat de la mà de Josep
Irla. Més de dues dècades sostenint a l’exili, sense recursos, el
fil de la legitimitat de la Generalitat, l’única institució de l’època
republicana recuperada durant la Transició.

Enric Pujol
Professor d’Història de la UAB
enric.pujol@uab.cat
El restabliment de la Generalitat de
Catalunya i el retorn del president
Josep Tarradellas (1899-1988) foren
l’esdeveniment polític més import-
ant de tot el procés de liquidació del
franquisme a Catalunya. Aquesta
afirmació, feta 40 anys després
dels fets, ha deixat de ser fins i tot
polèmica, per passar a ser admesa
per la majoria d’historiadors i anal-
istes polítics. També avui suscita una
àmplia unanimitat la valoració de la
figura de Tarradellas com el person-
atge clau del procés, ja que sense ell
res d’això no hauria estat possible.
La negociació que va dur al reconeix-
ement, per part del Govern espanyol
presidit per Adolfo Suárez (1932-
2014), de la Generalitat de Catalu-
nya sostinguda a l’exili —des del
1954— per Josep Tarradellas s’inicià
després de les eleccions legislatives
espanyoles del 15 de juny de 1977 i
culminà amb el retorn a Barcelona
del president exiliat el 23 d’octubre
del mateix any enmig d’una fervo-
rosa i multitudinària rebuda de la
població. Fou una negociació llarga
i complexa que tingué un primer
episodi decisiu en els anomenats
acords Suárez-Tarradellas de l’estiu
del 1977 i que finalitzà amb la sig-
natura, el 28 de setembre de 1977,
dels acords i protocols signats a
Perpinyà. L’endemà, la Generalitat
fou reconeguda com a la institució
del govern «secular» del poble català
segons el Reial Decret Llei 41/1977
de 29 de setembre de 1977, molt
abans de la discussió i aprovació de
la Constitució Espanyola del 1978.1
Aquest reconeixement va convertir
l’autogovern català en un «cas a
part» dins de la transició política a
l’Estat espanyol. En el fons, fou una
mena de reconeixement de facto dels
drets històrics catalans, per més que
no s’arribessin a concretar d’una
forma jurídica explícita. Per alguns
la importància de l’esdeveniment pot
semblar una obvietat. Però malaura-
dament és una d’aquelles obvietats
que, fins fa molt poc, no han estat tan
compartides com caldria.
Actualment sabem coses que abans
no es coneixien prou bé i que ajuden
a explicar-nos el què i el perquè de
tot plegat. Així, pel que fa al procés
negociador, un element que s’ha
repetit molt és que l’èxit d’aconse-
1 PUJOL, Josep Tarradellas. El retorn del president
(juny-desembre 1977).
guir el restabliment de la Generalitat
fou possible gràcies a la confluència
de dos factors: la perseverança del
president Tarradellas en les seves
posicions i a una actitud oberta del
Govern espanyol presidit per Adolfo
Suárez.
El que no s’ha dit gaire era que
aquesta actitud oberta del Govern
espanyol revelava una certa feble-
sa política per part de l’executiu de
Madrid. Una limitació de la qual el
mateix Tarradellas no n’era prou
conscient; com tampoc no ho eren,
de conscients d’aquesta debilitat, la
resta de dirigents polítics catalans, ja
que tots plegats el que veien sobret-
ot eren les seves pròpies mancances.
En aquells moments, com assenyalà
Jaume de Puig (1944), col·laborador
del president Tarradellas, «totes
les parts eren febles».2 Una visió
corroborada per Ramon Espasa
(1940), conseller de la Generalitat
restaurada, que definí la situació com
«d’equilibri de febleses».3
2 Entrevista personal realitzada l’1 d’agost de 2016.
3 Entrevista personal realitzada el 26 de setembre
de 2017.
desembre 2017 | eines 30 | 93
El restabliment de la Generalitat de Catalunya i el retorn del president
Tarradellas foren l’esdeveniment polític més important de tot el procés
de liquidació del franquisme a Catalunya
Recentment ha aparegut una darrera
dada que reforça aquesta idea. El
2016, es féu públic un fragment
inèdit d’una entrevista televisiva que
li havia fet a Adolfo Suárez la peri-
odista Victòria Prego (1948), emesa
per Antena 3, el 1995.4 En un mo-
ment de l’entrevista, Suárez explicà
que el 1977 el Govern que presidia
havia encarregat unes enquestes
sobre un hipotètic referèndum
monarquia-república que eren clara-
ment favorables a un règim repub-
licà. Aquesta declaració sembla que
fou feta off the record, però quedà
gravada i Prego no la féu pública fins
més de vint anys després.
En una situació política tan desfa-
vorable per al règim monàrquic de
Joan Carles I (1938), no ha de sobtar
que el Govern espanyol es plantegés
preservar la monarquia com fos. I
que es convertís en una prioritat que
Catalunya acceptés el rei d’Espanya.
Així, el tracte implícit fou el de «Gen-
eralitat per Monarquia». Un corol·lari
de la gran condició de la Transició:
«Democràcia per Monarquia». Un
4 ROGER, «Suárez va frenar un referèndum per la
república. Les enquestes donaven per feta la caiguda
del rei, segons una entrevista que ara ha vist la llum».
94 | eines 30 | desembre 2017
requisit que, molt abans que el
president Tarradellas, l’acceptar-
en tots els partits que obtingueren
representació el 15 de juny de 1977,
excepció feta d’Esquerra Republi-
cana, aleshores dirigida per Heribert
Barrera (1917-2011).
El fet que la Generalitat fos
reconeguda com a institució de
govern en una data tan primicera
possibilità que quedés clarament
desvinculada de la resta de governs
autonòmics que sorgiren un cop
aprovada la carta magna i que carac-
teritzaren l’Estat espanyol com a un
«estat de les autonomies». Aquesta
circumstància convertí l’autogov-
ern català en un «cas a part» que
la Generalitat restablerta intentà
repetidament fer valdre per damunt
dels intents posteriors del Govern de
Madrid d’homologar-la, a la baixa, a
la resta d’autonomies.
En una dimensió més personal, el
manteniment d’una línia de con-
tinuïtat entre la Generalitat repub-
licana, la de l’exili i la restaurada el
1977 féu possible que el president
Tarradellas es convertís en un cas
únic en el procés de transició política
no tan sols a Catalunya, sinó a tot
l’Estat espanyol. Efectivament, cap
altre alt dirigent polític de l’etapa
republicana i bèl·lica no va tenir càr-
recs polítics importants en l’adminis-
tració durant el postfranquisme.5
El procés de liquidació
del franquisme
El retorn del president Tarradellas
i el restabliment de la Generalitat
no pot ser analitzat com la resta de
governs posteriors, conformats ja
des d’una «normalitat autonòmica».
Es tracta d’un moment fundacion-
al. Per això és molt important tenir
present el context històric de l’època.
Assenyalem algunes característiques
especialment importants d’aquella
època.
La primera és que existia una gran
pluralitat que anava molt més enllà
dels líders i dels partits que poste-
riorment van configurar el sistema
autonòmic. No estava establert
encara un «règim de partits» i ex-
istia un ventall d’opcions polítiques
5 L’únic dirigent espanyol format en l’etapa republi-
cana —amb responsabilitats polítiques— i que jugà
també un paper polític important en la transició fou
Santiago Carrillo. Però a diferència de Tarradellas, no
tingué càrrecs de govern durant el postfranquisme.

d’espectre més ampli. Tampoc no
era clara la representativitat de cada
grup. No ho va ser fins a les elec-
cions espanyoles del 15 de juny del
1977, primer, i, després, les del Par-
lament de Catalunya del 1980, que
determinaren uns grups majoritaris
i uns altres de minoritaris —la major
part d’aquests darrers, molts situats
en l’esquerra radical, senzillament
van desaparèixer de l’escena política.
Una segona circumstància que cal
tenir molt present és la importància
cabdal de la mobilització popular
d’aquells moments. Una frase de
l’escriptora i periodista Isabel-Clara
Simó (1943) —aleshores directora
de la combativa revista Canigó—
és molt reveladora de la situació
d’aleshores, ja que deia que el 1976
«no hi va haver dia sense mani-
festació».6 I cal puntualitzar que
sovint aquestes manifestacions eren
massives i que es perllongaren el
1977. Una situació que no s’ha repe-
tit fins a les mobilitzacions actuals,
ja entrats al segle XXI.
Cal remarcar que aleshores es
produí una mena d’impasse en el
6 COSTA-PAU, Els Països Catalans.
El tracte implícit fou el de «Generalitat per Monarquia».
Un corol·lari de la gran condició de la Transició:
«Democràcia per Monarquia»
nucli de poder, fruit del col·lapse de
l’estat franquista i de l’intent d’au-
toregeneració subsegüent. Del 1976
—inclòs— fins al 1979 es va viure
una experiència de llibertat que no
s’ha tornat a repetir mai més. Tot
semblava possible. Fou un moment
de gran il·lusió i de gran efervescèn-
cia col·lectiva. Però també va ser ple
de perills i d’amenaces. Cal trencar
el mite de la Transició incruenta. Fou
«pacífica» perquè no es decidí per
la via armada, però hi hagué moltes
víctimes. Les baixes es produïren
en manifestacions i en atemptats.
Existí un terrorisme d’extrema dreta
molt potent que va comptar amb la
connivència policial i amb la de les
mateixes autoritats hereves del fran-
quisme. I un d’extrema esquerra —i
no només d’ETA— que es cobrà tam-
bé moltes víctimes. Es parla d’entre
600 i 700 morts.7 I tot això enmig
d’un ambient de constant amenaça
militar no superada fins després de
l’intent de cop d’estat Armada-Tejero
del 1981 i del primer triomf electoral
del PSOE.
7 SÁNCHEZ SOLER, La transición sangrienta; i
CASALS, La transición española. El voto ignorado de
las armas.
Les eleccions espanyoles del 15 de
juny de 1977, les primeres del post-
franquisme, obriren una nova etapa,
per més que es van celebrar en unes
condicions no pas plenament lliures.
No hi va haver una veritable amnistia
política, alguns partits no van ser
legalitzats —com fou el cas d’Es-
querra i d’altres— i el partit gover-
nant aleshores, la UCD, va fer servir
obertament tot l’aparell d’Estat i els
mitjans de comunicació a favor seu.
Abans d’abordar els resultats i les
conseqüències d’aquella confrontació
electoral, cal recordar que, a final del
1976, Tarradellas havia rebut la visita
del Coronel Andrés Cassinello (1927),
a la seva residència de Saint-Martin-
le-Beau, que va fer un informe per al
nou cap de Govern espanyol, Adolfo
Suárez —nomenat el juliol de 1976 en
substitució de Carlos Arias Navarro
(1908-1989). S’havia obert aleshores
una via de comunicació directa bilat-
eral entre Tarradellas i Madrid que
quedà interrompuda. Suárez es trobà
políticament reforçat quan aconseguí
fer aprovar la Llei de reforma política
el 15 de desembre de 1976 amb un
80% de vots favorables, malgrat que
bona part de l’oposició antifranquista
va demanar l’abstenció i reclamà una
desembre 2017 | eines 30 | 95
Cap altre alt dirigent polític de l’etapa republicana i bèl·lica
no va tenir càrrecs polítics importants en l’administració
durant el postfranquisme
ruptura democràtica. Imposà així una
via de reforma política que fou assu-
mida per la major part de l’oposició.
A principi de 1977, Jordi Pujol
(1930) va acceptar integrar-se en
la comissió dels nou que aglutinava
l’oposició espanyola i que inicià con-
verses amb Suárez. S’obrí així una
via de negociació al marge de Tar-
radellas que trencava tota possible
relació bilateral entre la Generalitat i
el Govern de Madrid. Això originà un
enfrontament polític entre el presi-
dent i Jordi Pujol, que es perllongà
de per vida. Els mesos de febrer i
març Tarradellas constituí l’organ-
isme consultiu de la Generalitat de
Catalunya amb el suport d’Esquerra
Republicana, els dos PSC —Congrés
i Reagrupament—, els grups dits
d’esquerra revolucionària i figures
aleshores de gran prestigi com Lluís
M. Xirinacs (1932-2007), que tenien
molta influència pública i en organ-
ismes unitaris com l’Assemblea de
Catalunya. No s’incorporaren ni CDC,
ni el PSUC, ni la Federació Catalana
del PSOE, ni Unió Democràtica.
En aquest context de divisió partidis-
ta, no ha d’estranyar la impossibilitat
d’una candidatura unitària i la decisió
96 | eines 30 | desembre 2017
de Tarradellas de no presentar-se a
les eleccions del juny de 1977 amb
cap grup. Tampoc no ha de sobtar
que no s’aconseguís el retorn de
Tarradellas abans de les eleccions.
Suárez, en aquells moments previs
a les eleccions, compartia la visió
que considerava Tarradellas com una
opció rupturista. En canvi, el presi-
dent espanyol veia en Jordi Pujol un
interlocutor més plausible. I segur-
ament el devia veure també com a
l’hipotètic guanyador de les eleccions
a Catalunya.
Els resultats electorals van oferir
més d’una sorpresa i definiren una
correlació de forces molt diferent a
la que es va produir en el conjunt de
l’Estat espanyol. La força guanya-
dora fou la coalició Socialistes de
Catalunya integrada pel PSC-C i el
PSOE, amb el 28,56% i 15 diputats.
Pel que fa a les restants, hi hagué
una forta polèmica, ja que l’ordre
canviava de manera notable si es
comptava pel percentatge de vots
obtinguts o pels diputats escollits.
Per diputats, la segona força era
el Pacte Democràtic per Catalunya
(PDC) —integrat per CDC, PSC-R i
l’Esquerra Democràtica de Catalu-
nya de Ramon Trias Fargas (1922-
1989)—, que tingué un 16,88% de
vots i 11 diputats. I la seguia el
partit governamental espanyol,
la UCD, que tingué un 16,91% i 9
diputats. El quart lloc era per al
PSUC, que obtingué 8 diputats. Els
comunistes catalans, però, havien
obtingut un 18,31% dels vots, cosa
que, en nombre de vots, els hau-
ria convertit en segona força. Més
allunyades quedaren tres coalicions
més, cadascuna amb un sol diputat:
la Unió del Centre i la Democràcia
Cristiana de Catalunya (UC-DCC),
liderada per Unió Democràtica, amb
el 5,67%; Esquerra de Catalunya —
coalició d’Esquerra Republicana,
que no es podia presentar amb les
seves sigles en no estar legalitzada
i el PTE—, amb un 4,72%; i la coali-
ció impulsada per Alianza Popular,
que es deia Convivència Catalana
i que obtingué un 3,55% dels vots.
Els resultats electorals del Senat
al Principat foren molt favorables
a la coalició Entesa dels Catalans
—coalició del PSC, el PSUC i Es-
querra—, que guanyà a totes quatre
circumscripcions. Només sortiren
elegits 2 senadors que no eren
d’aquest grup: un a Tarragona per la
UCD i el senador independent Lluís
M. Xirinacs per Barcelona.

Els acords Suárez-Tarradellas
Després de les eleccions, el fracàs
de la negociació entre els socialistes
catalans i Suárez possibilità que es
tornés a plantejar el fet de reprendre
la negociació bilateral amb Tarradel-
las. Es concertà una reunió per al dia
27 de juny de la qual foren informats
els dirigents socialistes, significati-
vament Joan Reventós (1927-2004),
que era qui presidia l’Assemblea de
parlamentaris catalans constituïda
després de les eleccions —i amb el
qual Tarradellas hi tingué sempre
una especial bona sintonia. Carles
Sentís (1911-2011), dirigent català
de la UCD que coneixia Tarradellas
d’abans de la guerra i Manuel Ortínez
(1920-1997), col·laborador i amic del
president foren dues figures clau en
l’organització de la trobada. Segura-
ment el govern espanyol es pensava
que Tarradellas acceptaria el que
fos perquè el veien com un «cadàver
polític». I la sorpresa fou constatar, en
aquella primera reunió, que el presi-
dent Tarradellas es refermà en la ne-
cessitat de reconèixer la Generalitat
de Catalunya i la seva presidència.
Hem de tenir present que, en aquells
moments, malgrat que els partits tri-
Cal trencar el mite de la Transició incruenta.
Fou «pacífica» perquè no es decidí per la via armada,
però hi hagué moltes víctimes
omfadors del 15 juny de cara enfora
defensaven això mateix, en realitat
era una reivindicació que veien
impossible de complir. Així, el mateix
Jordi Pujol, en les seves Memòries ho
reconegué: «Pensàvem en una mena
d’autonomia, reclamàvem l’Estatut,
però, pel que fa a mi, no anava
pas més enllà ni podia imaginar la
restauració de la Generalitat i el re-
torn triomfal del president exiliat».8
La fermesa del president Tarradellas
en aquella primera reunió destarotà
els plans del Govern espanyol. Els
dos interlocutors sostingueren una
discussió molt tensa i el mateix Tar-
radellas pensà que havia fracassat —
perquè, com hem dit, no era conscient
de la feblesa del Govern de Madrid.
Aquest sentiment de fracàs es veia
reforçat pel fet que li havia estat an-
ul·lada la reunió que l’endemà, el 28
de juny, havia de tenir amb el rei d’Es-
panya —ara sabem que per la pressió
dels militars. Finalment, la trobada
amb el monarca es realitzà el 29 i
aleshores sí que Tarradellas va veure
que havia aconseguit el seu propòsit,
ja que no era un cap de govern sinó el
8 PUJOL, Memòries. Història d’una convicció (1930-
1980), p.291.
cap de l’Estat espanyol el que de facto
el reconeixia pel sol fet de reunir-s’hi.
La nova reunió amb Suárez de l’1 de
juliol obrí pas als acords entre els dos
dirigents coneguts com els Acords
Suárez-Tarradellas per al restabli-
ment de la Generalitat, on ja es feren
uns primers reconeixements en
aquest sentit.
La victòria personal que per a Tar-
radellas suposaven aquests acords
fou incontestable. Els partits catalans
els acolliren de manera gairebé un-
ànime i el vell líder dels democratac-
ristians espanyols José María Gil-Ro-
bles (1898-1980) li va dir a Tarradellas
que «la brecha que ha abierto usted
sólo puede compararse con la de los
alemanes en la Línea Maginot. Ha
hecho usted el trabajo de un tanque».
Malgrat això, Tarradellas va haver de
cedir en l’acceptació de l’existència
d’altres règims autonòmics a la resta
de l’Estat espanyol —al marge de
catalans, bascos i gallecs—, cosa a la
qual era molt reticent.
Una negociació complexa i difícil
Aquest primer acord Suárez-Tar-
radellas, però, tot just obrí una via
de negociació que en realitat fou
desembre 2017 | eines 30 | 97
Quan Pujol s’integra en la comissió dels nou que aglutinava
l’oposició espanyola i inicia converses amb Suárez trenca tota
possible relació bilateral entre la Generalitat i el Govern de Madrid
complexa i difícil. Conscient d’això,
Tarradellas se’n tornà a Saint-Martin-
le-Beau i va dir que no aniria a Barce-
lona si no era en qualitat de president
de la Generalitat. Aquesta tongada
negociadora, doncs, es féu sobretot
a París i només al final, per segellar
l’acord, a Perpinyà. De fet, la decisió
de no retornar fou el gran element
de pressió que, de cara a Madrid, el
president Tarradellas va tenir.
La interlocució del Govern espan-
yol va estar, en un primer moment,
en mans de Rodolfo Martin Villa
(1934) —des de Madrid— per passar
després, a final de juliol, a Salva-
dor Sánchez-Terán (1934) —que
havia estat ex-governador civil de
Barcelona. La primera reunió amb
Sánchez-Terán se celebrà el 10 i l’11
d’agost; la segona, el 26 i 27 d’agost;
i la tercera, el 20 de setembre. Totes
a la capital francesa. Finalment, ja
fora de París, es tornaren a trobar
a Perpinyà, ja en la recta final de la
negociació, del 27 al 29 de setembre,
en el marc dels anomenats «acords
i protocols» que s’establiren a la cap-
ital del Rosselló.
Naturalment la negociació amb
Madrid va ser molt dura, ja que com
98 | eines 30 | desembre 2017
va dir Manuel Ortínez (1920-1997),
que participà en les converses com
assessor presidencial: «Encara no
existia la Constitució, ni per des-
comptat l’estat de les autonomies. En
principi es podia fer tot, però segons
com no es podia fer res».9 En la del-
egació catalana, però, qui despuntà
fou Josep Lluís Sureda (1923), figura
clau que segons el mateix Ortínez va
ser «el gran negociador del decret de
restabliment de la Generalitat».
L’actitud de Madrid fou la de reduir
al màxim les aspiracions catalanes i,
naturalment, mantingué una actitud
reticent i de pressió constant, que
provocaren moments especialment
delicats. Gràcies al testimoni de Sán-
chez-Terán, cap de la part espanyola,
coneixem el difícil moment que es
va viure durant l’agost. En les seves
memòries, parlà de la reunió que se
celebrà a la Moncloa el 19 del mateix
mes. Davant de les queixes cada
cop més insistents a dins i a fora
del Govern espanyol, s’imposava la
necessitat de prendre una resolució
definitiva: «En un momento dado y
ante el giro del debate, Suárez re-
9 ORTÍNEZ, Una vida entre burgesos. Memòries,
p.159
planteó la cuestión esencial: acceder
a la aprobación de una Generalitat
provisional o negarse en redondo y
esperar a la Constitución. La posición
unánime de los presentes, aunque
con actituds matizadas, fue la de dar
vía libre a la Generalitat provisional.
Tal vez jurídicamente fuera más cor-
recto esperar al texto constitucional,
pero políticamente no debía demor-
arse el afrontar el hecho catalán».10
Tot i prendre una decisió tan import-
ant com aquesta, la negociació va
haver de passar encara per molts
alts i baixos. Un moment especial-
ment delicat va ser quan, en les
reunions del 26 i 27 d’agost, Madrid
plantejà un article, el vuitè, que ator-
gava al Govern espanyol la clau de la
mateixa continuïtat de la Generalitat
restablerta: «Los órganos del gobier-
no de la Generalitat establecidos por
este decreto-ley podran ser disuel-
tos por el gobierno por razones de
seguridad del Estado». Una clàusula
que va haver de ser acceptada tot i
l’oposició d’algun dirigent polític com
Heribert Barrera i que desaparegué
en l’Estatut del 1979.
10 SÁNCHEZ-TERÁN, De Franco a la Generalitat,
p.293

Tampoc no faltaren les tensions en la
mateixa part catalana. D’entrada, per
tal de determinar qui havia d’en-
capçalar la negociació. Ràpidament,
però, va quedar clar el paper capda-
vanter del president Tarradellas, que
va ratificar en una ordre presidencial
del 4 d’agost del 1977, la composició
de la Comissió Negociadora que
havia escollit l’Assemblea de Parlam-
entaris de l’11 de juliol, integrada per
Antoni Gutiérrez Diaz (1929-2006)
del PSUC, Jordi Pujol de CDC, Joan
Raventós (1927-2004) del PSC-C,
Carles Sentís (1911-2011) de la UCD,
Josep M. Triginer (1943) del PSOE i
Josep Benet (1920-2008) de l’Entesa
dels catalans.
Al marge d’altres qüestions de tipus
jurídic i procedimental, la pressió
dels partits se centrà, sobretot en
el tram final de la negociació, en
assegurar la seva participació en el
futur Govern de la Generalitat, cosa
que es resolgué amb el compromís
de fer un Consell Executiu d’unitat.
Abans, però, existí un moment de
tensió arran de les declaracions
que va fer a la premsa Josep Benet,
aparegudes el 30 d’agost, en què
deia que la negociació estava es-
tancada precisament en un moment
Suárez considerava Tarradellas com una opció rupturista.
En canvi, el president espanyol veia en Jordi Pujol
un interlocutor més plausible
que, com ha recordat Josep Lluís
Sureda, «els dos negociadors donen
per completat l’acord a satisfacció
d’ambdues parts».11 La destitució de
Benet com a membre de la Comissió
negociadora, per part del president,
fou immediata.12 Tarradellas consid-
erà que Benet no tan sols explicava
una situació que volia que no es fes
pública, sinó que les seves paraules
el qüestionaven obertament com a
cap de la negociació. La crisi entre el
president i la comissió negociadora
es va resoldre per mitjà de reunions
d’ell amb els cap de fila dels partits
representats a la Comissió Perma-
nent de l’Assemblea de Parlamenta-
ris, cosa que no tan sols eludí el con-
flicte amb la Comissió Negociadora,
sinó que també serví per ampliar el
ventall polític dels partits represen-
tats —ja que eren nou els líders amb
qui a partir d’aleshores es reuní.
Un darrer punt polèmic fou la pre-
visió que en el futur Consell Executiu
de la Generalitat hi hauria també
d’haver-hi els presidents de les
11 SUREDA, «Crònica del restabliment de la Gene-
ralitat de Catalunya», p.200.
12 BENET, El president Tarradellas en els seus textos
(1954-1988), p.370-371.
quatre diputacions del Principat, un
extrem que malgrat que quedà en
part registrat en el document final
—es parla de quatre «representants»
i no «presidents»—, no s’arriba a
posar mai en la pràctica.
L’Onze de setembre del 1977 va tenir
lloc a Barcelona la manifestació pop-
ular més multitudinària que havia
existit en tota la història de Cata-
lunya en favor de l’autogovern. En
aquells moments es va donar la xifra
mítica d’un milió de participants. Més
enllà del nombre precís de manifes-
tants, l’acte va tenir un caire massiu
i provocà un gran impacte en l’opinió
pública del moment. Però ni la im-
mensa manifestació ni la divulgació
d’un acord imminent no tingueren
una repercussió immediata a l’hora
de fer avançar la negociació.
L’acord no arribà fins a la darrera
reunió a Perpinyà del 28 de setem-
bre entre el president, els dirigents
parlamentaris i Sánchez-Terán, on
quedà definitivament establerta
la polèmica composició del futur
Consell Executiu. Hi hauria cinc
dirigents de partits polítics que
havien obtingut major representació
a les eleccions del 15 de juny com a
desembre 2017 | eines 30 | 99
La línia de continuïtat entre la Generalitat republicana, la de l’exili
i la restaurada el 1977 féu possible que el president Tarradellas
es convertís en un cas únic en el procés de Transició
consellers sense funcions executives
específiques; set consellers experts
en la matèria del seu càrrec que se-
rien designats pel president, d’acord
amb els diputats i senadors; i quatre
representants de les diputacions
provincials de Catalunya.
El 29 de setembre, el Consell de
Ministres aprovà el Reial Decret de
restabliment de la Generalitat. L’en-
demà, un nou Reial Decret establí la
creació de les Comissions Mixtes de
Traspassos de serveis de l’Estat i de
les Diputacions a la Generalitat. El
restabliment formal de la Generalitat
es publicà al Butlletí Oficial de l’Estat
el 5 d’octubre. Però el nomenament
de Tarradellas com a president de
la nova Generalitat no es féu efectiu
fins al 14 d’octubre.
El mateix 30 de setembre es reuní
la Comissió Permanent de l’Assem-
blea de Parlamentaris, en la qual,
malgrat diferents objeccions —com
la de Barrera contra l’article vuitè—,
va imperar la idea que el decret
final millorava molt en relació amb
propostes anteriors, sobretot pel que
feia a la participació dels parlamen-
taris en el futur Consell Executiu de
la Generalitat. Potser qui va resum-
100 | eines 30 | desembre 2017
ir millor el sentiment general fou
Josep. M. Triginer, segons el qual,
com ha assenyalat Jaume Sobrequés
(1943): «s’havia arribat a un pacte
polític que potser no havia agradat
del tot a ningú, però que per això
tenia la virtut de satisfer el màxim
nombre de sectors socials i polítics
del país».13 L’Assemblea de Parlam-
entaris es reuní l’1 d’octubre i votà
per unanimitat a favor de l’acord.
Després de la ratificació dels par-
lamentaris, s’iniciaren els prepara-
tius del viatge de retorn. El punt de
partida fou una reunió del president
amb els principals líders dels partits
celebrada el 3 d’octubre al Castil-
let de Perpinyà. No fou fins al 20
d’octubre que el president arribà a
Madrid. L’endemà fou rebut per les
principals autoritats governatives
de l’Estat espanyol —president del
Govern, de les Corts, del Senat, del
Tribunal Suprem, el vicepresident
tinent-general Manuel Gutiérrez Mel-
lado (1912-1995)....— i per diferents
ministres. El 22 d’octubre visità el rei
d’Espanya i el 23 arribà a Barcelona,
on una multitud el va anar a rebre
13 SOBREQUÉS, La fi del silenci. La recuperació de la
Generalitat i el retorn de Tarradellas, p.101.
com a president de la Generalitat
restaurada i féu un parlament que
obrí amb el famós «Ja sóc aquí!».
Com es va sentir Tarradellas en
aquells moments tan especials? Ell
mateix va confessar-ho: «La veritat
és que vaig retornar amb una gran
serenitat. Ningú no creia, ni tan sols
els familiars, que tornaria un dia com
a President de la Generalitat. Per
contra, jo n’estava tan convençut, ho
tenia tan paït, que no em va causar
una emoció excessiva».14
Finalment, el 24, va tenir lloc la presa
de possessió oficial com a President
de la Generalitat amb la presència
del president del Govern espanyol
Adolfo Suárez. A més de diferents
ministres del govern espanyol i
d’altres autoritats, va tenir molta
importància la presència a l’acte del
capità general Francisco Coloma
Gallegos (1912-1993), que no havia
volgut anar a rebre Tarradellas el dia
abans i havia estat un dels que in-
tentà bloquejar el seu retorn. La seva
assistència va ser possible perquè el
president mateix el va anar a trobar
14 ARBÓS, Tarradellas. La consciència d’un poble,
p.72.

en el seu despatx a Capitania i el va
convèncer perquè l’acompanyés.
Destacats intel·lectuals s’afegiren a
les mostres de satisfacció pel retorn
de Tarradellas i el restabliment de la
Generalitat, algunes foren rebudes
abans del seu retorn físic. Així, Salva-
dor Espriu (1913-1985) li adreçà una
carta el 19 d’octubre, conservada
a l’Arxiu Tarradellas de Poblet, que
tocava molt de peus a terra: «Perme-
teu que us doni la més lleial, sincera
i cordial benvinguda i que us desitgi
tota mena d’encerts i felicitats, així
com forces per suportat els mil
maldecaps que us cauran a sobre».
Certament amb la seva arribada no
s’acabaren els maldecaps, sinó que
en començaren de nous, derivats de
la titànica empresa de bastir la nova
Generalitat que fou l’embrió de la
que ha estat vigent fins ara. p
L’Onze de setembre de 1977 va tenir lloc a Barcelona
la manifestació popular més multitudinària que havia existit en tota
la història de Catalunya en favor de l’autogovern
p Bibliografia
ARBÓS, Albert. Tarradellas. La consciència d’un A CASASSAS, Jordi. Tarradellas o la
poble. Barcelona: Grijalbo, 1988. reivindicació de la memòria (1899-1988). Lleida:
Pagès edicions, 2003.
BENET, Josep. El president Tarradellas en els
seus textos (1954-1988). Barcelona:
Empúries, 1992.
CASALS, Xavier. La transición española. El voto
ignorado de las armas. Barcelona: Pasado &
Presente, 2016.
COSTA-PAU, Manuel. Els Països Catalans.
Barcelona: Editorial Ulisses, 1984.
ORTÍNEZ, Manuel. Una vida entre burgesos.
Memòries. Barcelona: Edicions 62, 1993.
PUJOL, Jordi. Memòries. Història d’una
convicció (1930-1980). Barcelona: Proa, 2007.
ROGER, Maiol. «Suárez va frenar un
referèndum per la república. Les enquestes
donaven per feta la caiguda del rei, segons
una entrevista que ara ha vist la llum» [en
línia]. A Ara, de 19 de novembre de 2016.
Disponible a: <www.ara.cat>.
SÁNCHEZ SOLER, Mariano. La transición
sangrienta. Barcelona, Editorial Península,
2010.
SÁNCHEZ-TERÁN, Salvador. De Franco a la
Generalitat. Barcelona: Editorial Planeta, 1988.
SOBREQUÉS, Jaume. La fi del silenci. La
recuperació de la Generalitat i el retorn de
Tarradellas. Barcelona: Editorial Base, 2002.
SUREDA, Josep Lluís. «Crònica del
restabliment de la Generalitat de Catalunya».
desembre 2017 | eines 30 | 101
explorador

Tunísia, la revolució inacabada

vista prèvia >

La segona dècada del segle XXI s’iniciava amb la
Primavera Àrab. La combinació de joves formats i
preparats però sense oportunitats laborals amb la
manca de llibertats civils i polítiques, la corrupció i
el nepotisme són el caldo de cultiu de les revoltes.
Tunísia va ser on la revolució semblava que culminaria
amb una major transformació del país. Set anys
després, però, es constata que les expectatives
generades han quedat lluny de complir-se.

Cristina Mas
Periodista
cmas@ara.cat
El març de 2011, Jose Luís Rodrí-
guez Zapatero (1960) era el primer
cap de govern estranger que visitava
Tunísia, poques setmanes després
de la caiguda del règim de Zine El
Abidine Ben Ali (1936-2015). En ple
sotrac revolucionari, l’aleshores
president espanyol no va deixar
escapar l’oportunitat de posar la
Transició espanyola com a exemple
a seguir per al primer país àrab
que s’espolsava un dictador amb un
moviment de masses. La recepta
era la continuïtat de les velles elits
amb una rentada de cara democrà-
tica per fer-ho canviar tot sense que
no canviés res. Set anys després, a
Tunísia —l’excepció d’una primave-
ra esclafada en sang— s’hi juga el
retorn al poder dels vells opressors
que ni tan sols es molesten en can-
viar de careta.
Els atemptats del Museu del Bar-
do i del complex turístic de Sousa
de 2015 van posar sota focus el
gihadisme com la principal amenaça
sobre la jove democràcia tunisiana.
Però és més determinant la continu-
ïtat de les polítiques econòmiques i
socials de la dictadura, basades en
la promoció de la inversió exterior,
el deute extern i les privatitzacions,
que complementen la corrupció
sistèmica del vell règim.
La situació econòmica és catastròfi-
ca: alça de preu dels aliments bàsics,
devaluació de la moneda, precarie-
tat... L’atur estructural empeny molts
joves a emprendre el camí de l’emi-
gració en pastera a Itàlia —1.400 van
intentar el viatge només el setembre
passat, els mateixos que en tot el
2016. A finals d’octubre un grup de
joves de Redeyef —a la conca minera
del sud del país que va protagonitzar
la sublevació de 2008, preludi de
la revolució— que estan atrapats a
Lampedusa denunciaven «els fracas-
sos de les polítiques econòmiques i
socials del nostre país, l’abandona-
ment de les obligacions de l’Estat i
la indiferència internacional davant
del nostre somni de viure en un estat
democràtic que garanteixi la lliber-
tat, la dignitat i la justícia social». En
vaga de fam, reblaven que «mentre
els vostres diners i els vostres béns
circulen lliurement al nostre país
d’origen, empresoneu els nostres
somnis darrere dels vostres murs».
I és que l’abisme entre la costa de-
senvolupada i l’interior pobre, entre
els barris del centre de les ciutats i
les perifèries, que va ser la pólvora
a l’origen de la revolució, continua
intacte. En regions com Tataouine
o Sidi Bouzid —on la immolació
del venedor ambulant Mohamed
Bouazizi (1984-2011) va desfermar
l’onada de canvi de 2011— l’atur
supera el 50%, no hi ha hospitals
ni infraestructures de transport, ni
fàbriques i l’única presència de l’Es-
tat es redueix a la policia i l’Exèrcit.
En un país que s’enorgullia del seu
sistema educatiu, la taxa d’esco-
larització ha baixat al 96% des de
2011: 10.000 criatures abandonen
l’escola primària cada any i 100.000
joves deixen els estudis de secun-
dària abans d’acabar-los, segons les
dades oficials.
En motiu del setè aniversari de l’inici
de la revolta, desenes d’activistes
van difondre un manifest en què
denuncien que «la caiguda de Ben Ali
no va suposar la fi del seus sistema
econòmic: les velles xarxes s’han
reorganitzat, gangrenant l’Adminis-
tració, la Justícia i els mitjans, així
com els partits polítics. Els governs
que s’han succeït des de 2011 s’han
desentès de la necessitat de com-
batre frontalment la corrupció i els
privilegis».
desembre 2017 | eines 30 | 103
L’abisme entre la costa desenvolupada i l’interior pobre,
entre els barris del centre de les ciutats i les perifèries,
que va ser la pólvora a l’origen de la revolució, continua intacte
Atrapats en el deute
La dreta neoliberal i la islamista, que
governen en coalició des de 2015,
han endeutat el país per contenir la
pressió social sense haver de fer cap
canvi. Segons el Comitè per l’Anul·la-
ció del Deute al Tercer Món, el 82%
dels crèdits concedits pel Banc Mun-
dial i el Fons Monetari Internacional
s’han dedicat a pagar els interessos
del deute contret per Ben Ali, de ma-
nera que el deute extern s’ha duplicat
fins als 22.000 milions d’euros.
A més de la crisi econòmica glo-
bal, Tunísia afronta l’estancament
d’un dels seus principals motors: el
sector turístic paralitzat pel terro-
risme, i la seva instrumentalització
política —cal recordar que no té el
mateix impacte econòmic un atemp-
tat a París que a Cartago. L’economia
submergida absorbeix més de la
meitat del PIB del país i continua en
mans d’algunes famílies benestants.
A això cal afegir el deteriorament
continuat dels serveis públics i la
presència cada cop més descarada
del contraban i les activitats mafi-
oses en sectors com la policia, la
Justícia, l’Administració o els mitjans
de comunicació. El govern va signar
104 | eines 30 | desembre 2017
el 2016 un crèdit amb el Fons Mone-
tari Internacional per valor de 2.900
milions d’euros a canvi de retallar la
despesa pública, apujar els impostos,
rebaixar les subvencions a l’energia i
acomiadar uns 16.500 funcionaris.
Les protestes socials —acampades,
vagues de fam, ocupacions…— se
succeeixen arreu del país: l’últim
informe de l’Observatoire Social
Tunisien comptabilitza fins a 370
moviments de protesta col·lectiva
només el passat setembre. Les
noves mesures fan preveure un
hivern calent per al primer ministre
Ioussef Chahed (1975), que no podrà
apaivagar els ànims amb contracta-
ció pública i que molt probablement
veurà incorporar-se sectors de
classe mitjana a les protestes contra
l’augment d’impostos i l’eliminació
d’algunes subvencions.
Davant el malestar social, el govern
va anunciar el maig noves mesures
per garantir el «normal funciona-
ment» dels centres de producció, que
s’han posat sota protecció de l’Exèr-
cit. Com explica el filòsof Santiago
Alba Rico (1960), tunisià d’adopció
des de fa més d’una dècada, Tunísia
és «un país que no dóna als seus nois
ni feina, ni hospitals ni protecció con-
tra els seus assassins; i que continua
aplicant de la manera més arbitrària,
emparant-se en l’estat d’emergència,
les lleis de l’ancien regime».
A Senjnane el 12 de desembre
esclataven xocs entre manifestants
i policia durant la vaga general
convocada pel comitè local de la
Union Générale Tunisienne du Travail
contra l’atur, la pobresa i les retalla-
des a la sanitat pública. La població
de Siliana continua en peu de guerra
pràcticament des de 2012 exigint
desenvolupament i reforma agrària
i el càstig pels responsables de la
repressió amb bales de perdigons de
fa cinc anys. Són només dos exem-
ples d’una llarga llista.
La llibertat d’expressió,
la gran conquesta amenaçada
Si el terreny econòmic i social era
l’assignatura pendent de la revolu-
ció tunisiana, fins i tot els sectors
populars més crítics amb el procés
reconeixien el valor dels canvis
en el terreny de les llibertats. «La
llibertat d’expressió és tot el que ens
queda de la revolució», explica Hajji
Mounir, professor de secundària de

Regueb, un dels pobles del bressol
de la revolta. «i més si comparem
amb la situació dels altres països de
l’anomenada primavera àrab», apun-
ta. «Però sentim una decepció i una
amargor perquè la revolució no ha
aconseguit els seus objectius». Els
joves i els sectors populars tunisians
—i les tunisianes, en primera línia—
van sortir al carrer el 2011 exigint
karama [dignitat], un sentiment que
concentra el doble sentit de la revo-
lució: la reivindicació de les llibertats
i de la justícia social.
Després del triomf dels islamistes
d’Hizb Ennahda [Partit del Renaixe-
ment] —que no havien protagonitzat
la revolució però es van erigir com a
única alternativa al vell poder— a les
eleccions de l’octubre de 2011, les
tensions polítiques i socials no van
parar de créixer. Als dos anys de go-
vern de Rachid Ghannouchi (1941),
l’assassinat del diputat d’esquerres
Mohamed Brahimi (1955-2013) i
uns dies després de vuit soldats en
una emboscada gihadista van fer
témer que Tunísia s’endinsaria en
el mateix camí de violència que ha
devorat Egipte, la veïna Líbia, Síria,
Bahrain o el Iemen. En una situació
de màxima crisi els cercles diri-
La dreta neoliberal i la islamista, que governen en coalició
des de 2015, han endeutat el país per contenir la pressió social
sense haver de fer cap canvi
gents d’Hizb Ennahda i de la dreta
neoliberal hereva de l’antic règim
—agrupada a Nidaa Tounes [Cridat
per Tunísia], el partit del nonagenari
president Beji Caid Essebsi (1926)—
van entendre que havien portat la
situació a un punt de no retorn i van
signar un pacte de no agressió que
de fet és un acord de les elits contra
els sectors populars que van prota-
gonitzar la caiguda del règim.
Així, des de febrer de 2015 Nidaa
Tounes i Hizb Ennahda estan junts al
govern i al Parlament, en una coali-
ció on els primers són dominants, no
només pel resultat electoral de les
eleccions de 2014, sinó per l’anor-
reament dels Germans Musulmans
al conjunt de la regió, que va inaugu-
rar el cop d’estat del mariscal Abdel-
fatah Al-Sisi (1954) a Egipte el juliol
de 2013. «El compromís entre les
dues formacions respon a objectius
ben definits: es tracta de preservar
els seus interessos respectius —
enterrant els dossiers de corrupció
on estaven implicats diversos dels
seus membres i per als islamistes
bloquejant la investigació sobre la
seva responsabilitat en l’enviament
de tunisians a Líbia i al Pròxim Orient
per unir-se a les files dels comba-
tents gihadistes; i també d’evitar el
sorgiment d’eventuals competidors
polítics que poguessin amenaçar el
seu condomini», apunta el sociòleg i
exministre Aziz Krichen (1947).
Amb una situació social explosiva,
els dos artífexs d’aquest acord entre
les grans forces conservadores del
país, són als ulls de la gent els prin-
cipals responsables dels mals del
país. Són l’actual president —parado-
xes de la història, és el més vell del
món en exercici, en un país capgirat
per la joventut— Beji Caid Essebsi, de
Nidah Tounes i Rachid Ghannouchi,
líder històric d’Hizb Ennahda.
El mantra de la «reconciliació»
Enfrontats a la creixent tensió social
l’hivern i la primavera passades, les
dues forces han accelerat una ofen-
siva contra els drets i les llibertats,
ja retallades sota l’estat d’excepció
justificat en l’amenaça terrorista.
Són diverses les lleis i mesures i les
campanyes polítiques que pretenen
consolidar l’autoritat del govern
sobre la població, controlar l’espai
polític i limitar l’espai a les lluites
socials. És el que s’anomena «re-
conciliació».
desembre 2017 | eines 30 | 105
Nidaa Tounes i Hizb Ennahda han accelerat una ofensiva
contra els drets i les llibertats, ja retallades sota
l’estat d’excepció justificat en l’amenaça terrorista
L’estiu, el moviment Manich Msamah
[Jo no perdono] va sortir als carrers
en una vintena de ciutats del país
contra la llei de «reconciliació econò-
mica», que preveu l’amnistia general
dels funcionaris implicats en casos
de corrupció durant la dictadura. La
llei, a proposta del president, ha estat
aprovada al Parlament.
El passat 6 de setembre, s’anunciava
una remodelació del govern amb
l’entrada de ministres del vell règim
—Hatem Ben Salem (1956) i Ridha
Chalghoum (1962), a les carteres
d’Educació i Finances, respectiva-
ment i Abdelkrim Zbidi (1950), ex
secretari general del dissolt at-Ta-
jammu‘ ad-Dustūrī ad-Dīmuqrātī
[Agrupació Constitucional Democràc-
tica], el partit de Ben Ali, a Defensa.
El president Essebsi denunciava
obertament la Constitució de 2014
sorgida de la revolució, que qualifi-
cava de «parèntesi d’odi i de ressen-
timent».
En el mateix sentit de segellar la
impunitat, el govern prepara una llei
per blindar les forces de seguretat
de qualsevol denúncia d’abusos.
Amb el pretext de la protecció dels
agents del terrorisme, el projecte
preveu «restituir el poder de les
forces de l’ordre, que s’ha dissolt a
causa de la revolució i la caiguda del
règim del president Ben Ali». Com
recorda Antonio Manganella, director
de Juristes Sense Fronteres al país,
«Tunísia, afectada per profunda crisi
econòmica, s’encamina cap a dies
difícils, de protesta social generalit-
zada. Aquest tipus de lleis serveixen
per ofegar les protestes i reprimir».
La reacció popular no s’ha fet fer
esperar i el moviment Hasebhom
[Passa’ls comptes] ja està organit-
zant mobilitzacions.
L’article 7 de la llei preveu penes de
fins a dos anys de presó per a qual-
sevol persona que enregistri l’interi-
or de les comissaries de policia o les
casernes de l’Exèrcit o els llocs on
fan les seves operacions. L’article 12
del projecte preveu penes de fins a
3.500 euros per «denigrar» la policia
o l’Exèrcit i fins a 17.000 per als qui
revelin «informacions relatives a
la seguretat nacional». L’article 18
exonera els agents de l’ordre de cap
responsabilitat penal que es po-
gués derivar de la mort dels autors
d’infraccions «si la seva reacció fos
necessària per protegir les vides
i els béns». La jove bloguera Lina
Ben Mhenni (1983), un dels rostres
de la revolució de 2011 s’exclama:
«això ni amb Ben Ali haurien gosat
escriure-ho!».
Retorn al presidencialisme
Des de 2015 Tunísia ha viscut un
procés de recentralització que ten-
deix a reforçar la figura del presi-
dent, amb el Parlament menystingut
—de fet no s’ha aprovat ni una sola
llei d’iniciativa parlamentària— i
disciplinat el govern. Tampoc s’ha
format el Tribunal Constitucional i
les eleccions municipals per renovar
uns ajuntaments encara lligats a
la dictadura han tornat a ser en-
darrerides. És el que el periodista
Thierry Brésillon, corresponsal de la
revista Orient XXI, qualifica «temp-
tació del cesarisme»: «En el fons
és l’acceptació que davant els mals
indicadors econòmics, les tensions
socials, les inèrcies administratives
i les disfuncions institucional, la
classe dirigent tunisiana no té cap
altra solució que la personalització
del poder. És admetre que sense la
possibilitat de posar els funcionaris
al servei del clientelisme la política
no té mitjans de crear les condicions
per una represa».
 Des de 2015 Tunísia ha viscut un procés de recentralització
que tendeix a reforçar la figura del president,
amb el Parlament menystingut i disciplinat el govern

Però com escriu Sadri Khiari (1958)

al portal Nawaat.org, «per molt que
hagi avançant, aquesta restauració
en curs no s’acaba de tancar. Ni
la persistència de les resistències
socials i polítiques, ni els interessos
propis de la burocràcia de la Union
Générale Tunisienne du Travail, ni la
força del partit d’Hizb Ennahda, ni
els conflictes de poder, ni la compe-
tició entre clans de negocis més o
menys mafiosos permeten retornar
a la forma de dictadura que hem
conegut abans de la revolució. El que
s’està instal·lant de manar cada cop
més clara és un tipus de democrà-
cia autoritària, o si ho preferiu una
democràcia relativa a la capacitat de
resistència dels de baix».

De quin costat acabi caient la ba-

lança dependrà si les receptes de
Zapatero s’imposen o si finalment
els somnis dels joves exiliats de
Lampedusa s’arriben a acomplir. p

desembre 2017 | eines 30 | 107

 finestra

Hina Jilani
“ Els drets humans no poden ser mai un luxe que es
pugui deixar de banda en moments de dificultats”
6a Conferència anual Desmond Tutu sobre la Pau Internacional.
Ciutat del Cap, 7 d’octubre del 2016
Hina Jilani (1953) és membre de
la Cort Suprema del Pakistan i
un referent en la lluita pels drets
humans, una causa que defensa
sobretot a la seva regió del Pan-
jab. La fermesa de la seva veu i
de la seva acció s’ha centrat en la
protecció dels nens, les dones i les
minories ètniques, i l’ha portat a
col·laborar activament en diver-
sos projectes de l’ONU i al grup
de líders internacional anomenat
The Elders. La seva determinació
pels valors de la pau, la justícia i
els drets humans li han comportat
amenaces, presó i repressió, però
cap d’aquestes l’ha fet retrocedir
en les seves conviccions. Un exem-
ple de valentia i compromís.
Arquebisbe Tutu, senyora Tutu, dis-
tingits convidats, senyores i senyors,
Permetin-me començar donant les
gràcies a la Desmond and Leah Tutu
Legacy Foundation per haver-me
donat aquesta oportunitat de ser
aquí a Sud-àfrica i a Ciutat del Cap
en el 85è aniversari del meu heroi,
l’arquebisbe Desmond Tutu.
Em sento molt honrada i privilegiada
de poder compartir i participar en
aquest esdeveniment amb vosaltres,
un esdeveniment associat amb el
nom de l’arquebisbe Desmond Tutu,
que no només ha estat una inspiració
per a milions de persones de tot el
món sinó que ha parlat de veritat al
poder i també ha estat l’esperança
—la veu de l’esperança—, per haver
hagut de passar moltes dificultats
per viure i patir en aquest món actu-
al tan difícil i desafiant.
No sé què més dir-ne, a tots els que
sou aquí per l’amor envers ell i per
compartir l’orgull que tots sentim.
Com a activista i defensora de drets
humans, només puc dir a l’arquebis-
be: gràcies, gràcies per ser aquí.
Quan estàvem lluitant per la promo-
ció i protecció dels drets humans,
necessitàvem la saviesa per traçar
el curs adequat, per assumir la difícil
batalla per assolir i aconseguir drets.
Vostè va parlar sobre els diferents
problemes que sorgeixen de lluites
i conflictes a tot el món. El tema del
qual estic parlant està íntimament
relacionat amb el que heu dit aques-
ta nit.
Les amenaces contemporànies a la
seguretat van molt més enllà de les
guerres entre els estats. Avui, la pau
ja no es pot associar només amb
l’absència de guerra. Les comunitats
són assetjades per la violència en
nom de la religió, l’origen ètnic i el
rebuig de diverses identitats. Les
tensions comunals han portat la
intolerància, l’odi i l’extremisme que
destrueixen els valors de la huma-
nitat, valors que es van convertir en
ideals estimats del món, sacsejats
per experiències de violacions mas-
sives, flagrants i sistemàtiques com
les derivades de l’apartheid, totes les
formes de discriminació racial, el
colonialisme o dominació i ocupació
estrangeres.
La incapacitat popular per reconèixer
els mèrits de la diversitat no només
ha produït societats opressives i na-
desembre 2017 | eines 30 | 109
Les amenaces a la seguretat van molt més enllà
de les guerres entre els estats. Avui, la pau
ja no es pot associar només amb l’absència de guerra
cions dividides, sinó que ha disminuït
les possibilitats de trobar un interès
comú per promoure la pau i aconse-
guir el benestar de tots.
Els conflictes armats interns, les
campanyes terroristes, les insur-
reccions, les crisis alimentàries, la
inestabilitat política o econòmica a
llarg termini han posat en perill la
seguretat humana de grans pobla-
cions. El moviment a gran escala de
persones que fugen de la seva vida
o escapen de diverses formes de
persecució és una crisi contínua que
té un vincle directe amb la repressió
social i política. L’impacte acumula-
tiu d’aquestes condicions afecta la
pau global.
La persistència de les disputes en
moltes parts del món ja no és només
una qüestió de preocupació nacio-
nal interna. Les conseqüències de
conflictes de llarga durada abasten
un ampli ventall d’interessos polí-
tics i econòmics, fent que sigui més
desafiant que en el passat trobar
solucions acceptables.
Al mateix temps, estem experimen-
tant un declivi en la qualitat del lide-
ratge mundial i veiem que la manca
110 | eines 30 | desembre 2017
de visió política reduirà les capa-
citats entre els líders per abordar
les causes dels conflictes. Aquesta
incapacitat col·lectiva per restaurar
l’esperança de pau i la seguretat de
les persones s’ha agreujat durant
la crisi actual. De fet, les respostes
als conflictes i a les crisis, ja si-
guin polítiques o econòmiques, en
comptes de restaurar la seguretat,
s’han convertit en part del problema.
Això es dedueix de situacions que es
mantenen en diverses parts del món.
A l’Àsia i l’Àfrica, per exemple, han
sorgit diversos països que estan en
procés de transició a partir d’un go-
vern autoritari, de conflictes armats
o en lluita pel dret a l’autodetermi-
nació. Molts països d’aquestes dues
regions han adoptat constitucions
nacionals amb fortes garanties per a
la protecció dels drets humans.
Amb poques excepcions, la majoria
d’aquests països han tingut períodes
d’estabilitat política durant els quals
es van celebrar eleccions creïbles.
Malgrat aquests avanços significa-
tius, les condicions polítiques i eco-
nòmiques en aquestes regions conti-
nuen sent volàtils. Alguns d’aquests
països mostren signes visibles de
reversió de l’avanç inicial i estan
atrapats en un estat de transició per-
pètua. Això és degut, principalment, a
una atenció insuficient per establir o
restaurar l’imperi de la llei i inculcar
una cultura de respecte dels drets
humans a les institucions estatals,
així com en les pràctiques de govern.
La transició a la democràcia ha estat
un fet merament processal i, alho-
ra que augmenta el seu poder de
control, els governs han fet poc per
construir la capacitat de protecció de
l’estat. Aquestes tendències generen
condicions en les quals el ressorgi-
ment de la crisi social, econòmica i
política ha impedit les perspectives
d’una democràcia sostenible, el res-
pecte dels drets humans i el poten-
cial de desenvolupament. Sobretot,
aquestes tendències han disminuït
considerablement les perspectives
de pau i seguretat.
En el context global, dos factors
són clarament identificats com els
que tenen el major impacte en la
seguretat interna: les formes de
govern adoptades pels estats i els
models de desenvolupament. En
ambdós casos, els governs ignoren
les normes i els principis de drets

humans en detriment dels interessos
de les comunitats més marginades.
La reacció pública a la negació dels
drets econòmics, socials i culturals
es converteix cada vegada més en la
raó de les manifestacions públiques
de protesta.
En molts països, l’estabilitat en
comptes del desenvolupament s’ha
convertit en un imperatiu que s’ha
d’aconseguir a través de l’ús de la
força estatal per reprimir els mo-
viments populars i les veus de les
protestes contra el desapoderament
econòmic i social. Aquestes acci-
ons han donat lloc a un augment
del ressentiment públic contra les
autoritats i a una reducció de l’espai
de diàleg.
Els errors en l’agenda del desenvo-
lupament econòmic perseguits per
molts estats reflecteixen àmpliament
la creixent pobresa i exclusió social
de grans sectors de la població. Les
greus violacions dels drets econò-
mics, socials i culturals han quedat
gravats en les accions de l’estat. La
població afectada considera que, en
l’entorn actual de globalització, els
seus propis governs no són capaços
o no volen adaptar-se a les dificul-
En les zones en conflicte s’imposen lleis especials o d’emergència
per suspendre les llibertats fonamentals i restringir
la possibilitat de recurs als tribunals civils
tats que afronten. L’explotació del
treball i l’esgotament del medi ambi-
ent són algunes de les formes greus
de violacions derivades dels nous
arranjaments econòmics. Sovint, les
poblacions indígenes són les que es
veuen més afectades per aquestes
violacions.
A la meva regió —el Pakistan—, les
corporacions multinacionals i altres
agències no estatals han adquirit un
enorme control sobre les vides i les
llibertats de les persones. Hi ha di-
versos exemples en què s’ha utilitzat
el poder coercitiu de l’Estat contra
comunitats i defensors dels drets
humans en moments en què s’inicia
la pressió dels poderosos interessos
econòmics.
Els líders de comunitats indígenes
i d’altres comunitats minoritàri-
es, líders dels moviments contra
la desigualtat, mediambientals i
antiglobalització, líders sindicals i
defensors dels drets de les persones
desplaçades, migrants i refugiats són
cada vegada més perseguits. Aques-
tes tendències podrien conduir a un
augment addicional de les violacions
i una futura crisi de drets humans
en aquesta regió. És imprescindible
trobar enfocaments per al desenvo-
lupament econòmic que assegurin
el progrés social i cultural de les
persones a través de mitjans que no
generin conflicte d’interessos entre
les comunitats i que es converteixin
en la base de la lluita.
Les condicions polítiques i les pràcti-
ques de governança adoptades pels
estats determinen principalment el
grau de risc i inseguretat a què estan
exposades les persones en general
i algunes comunitats en particular.
S’ha observat una debilitat apreciable
en l’estat de dret en diferents països
on predominen les democràcies insu-
ficients i no autènticament represen-
tatives amb escassa o nul·la possibi-
litat de participació ciutadana i sense
responsabilitat ni transparència.
Al mateix temps, cada vegada s’uti-
litzen institucions públiques per a
perpetuar i enfortir els interessos de
determinats sectors. Les institucions
per a la vigilància i la fiscalització pa-
teixen ineficàcia i corrupció i la inde-
pendència dels estaments judicials
està molt qüestionada. Els sistemes
de control interns són o inexistents o
no han pogut fer complir les normes
de drets humans en les pràctiques o
desembre 2017 | eines 30 | 111
El clima creat sota la premissa de la lluita contra el terrorisme
ha creat la inestabilitat sense garantir la seguretat
polítiques adoptades per les institu-
cions estatals.
Les restriccions greus a la llibertat
d’informació, expressió i assemblea
imposades sobretot en nom de la
ideologia religiosa o la seguretat o la
integritat de l’estat, en molts països
han limitat l’accés a la informació
o llocs de violacions, frustrant així
els intents de controlar situacions i
deixar-ne constància. La legislació
de la seguretat nacional s’ha imposat
de forma més greu a molts països
del món. En alguns països, aquestes
lleis són part permanent del marc
jurídic intern, que ha afeblit els efec-
tes de qualsevol garantia de drets
fonamentals i ha afectat negativa-
ment l’eficàcia dels mecanismes de
compliment.
En les zones en conflicte, amb tensi-
ons polítiques, s’imposen lleis espe-
cials o d’emergència per suspendre
les llibertats fonamentals i restringir
la possibilitat de recurs als tribunals
civils. La introducció de les excep-
cions a les normes, per exemple,
mitjançant una legislació especial
de seguretat en general, o contra el
terrorisme en particular, ha afectat
la capacitat dels sistemes judicials
112 | eines 30 | desembre 2017
nacionals per protegir les persones
d’accions arbitràries.
El clima creat sota la premissa de
la lluita contra el terrorisme ha
creat la inestabilitat sense garantir
la seguretat. S’han adoptat mesu-
res antiterroristes en entorns amb
conflictes polítics i, en molts casos,
sota una depressió econòmica. Els
governs han utilitzat el clima actual
per abusar dels poders reforçats
obtinguts en la campanya contra
el terrorisme per atacar l’oposició
política, els moviments d’autodeter-
minació i els defensors dels drets
humans.
És cert que l’amenaça del terrorisme
representa un desafiament seriós
per a la pau i la seguretat. Els que
busquen els drets de les minories o
les dones, l’avançament de la causa
de la tolerància religiosa i l’allotja-
ment de la diversitat ètnica o racial
han estat algunes de les primeres
víctimes del terrorisme i de les
diferents formes d’extremisme. Són
també les persones que han estat al
front per combatre el terrorisme per
tal de preservar les normes de pau i
democràcia.
Aquesta lluita de la comunitat pels
drets humans contra el terrorisme i
l’extremisme precedeix fins i tot els
esdeveniments de l’11 de setembre
de 2001 a Nova York. Ha estat durant
molt de temps una activitat visible
pels drets humans en parts del món
on les arrels del terrorisme són
més fortes, i puc donar-vos diversos
exemples del Pakistan i l’Afganistan.
Tanmateix, són aquests defensors
dels drets humans que s’han con-
vertit en les veus més destacades en
assenyalar que moltes de les mesu-
res contra el terrorisme estan erosi-
onant les normes de drets humans i
insisteixen que la pau i la seguretat
només es poden aconseguir d’acord
amb aquestes normes.
En l’era posterior a l’11 de setembre
del 2001, molts estats han evitat
el reconeixement que un conflic-
te existent té les seves arrels en
reclamacions polítiques o socials de
diferents parts de la seva població i
el fracàs de l’estat per oferir soluci-
ons equitatives. Han descrit la seva
resposta a tot tipus d’oposició com
a una forma de contraterrorisme.
Aquesta tendència de desbaratar de-
liberadament el context del conflicte,
l’emergència de l’estat d’excepció

creat per contrarestar actes de ter-
rorisme, ara representa una amena-
ça per a l’estat de dret i el respecte
dels drets humans.
La percepció que l’imperatiu de
seguretat justifica la desviació de les
normes reconegudes dels drets hu-
mans s’ha plantejat deliberadament
per condonar aquestes desviacions.
Això ha fomentat la xenofòbia, la in-
tolerància i l’odi en moltes societats.
Altres fonts significatives de conflicte
o tensió són la política d’identitat,
majors dificultats en la gestió del
pluralisme i la diversitat, l’augment
de la pobresa i la disminució del
paper de l’estat en la prestació de la
seguretat social.
La situació de les dones en molts
països del món és particularment
preocupant: els seus drets es violen
en nom de la religió i la cultura i es
tornen particularment vulnerables
als prejudicis, a l’exclusió i a la repul-
sa pública no només per les forces
de l’estat sinó també per una varietat
d’actors socials.
Senyores i senyors diputats, quan
les societats no qüestionen la idea
errònia del tracte entre la seguretat i
L’imperatiu de la seguretat per justificar la desviació de les normes
reconegudes dels drets humans s’ha plantejat deliberadament
per condonar aquestes desviacions
els drets humans, sovint no obtenen
ni una cosa ni l’altra i les minories i
altres grups vulnerables en paguen
el preu. Aquestes nocions han com-
portat un assalt a l’estat de dret i als
drets humans que probablement es
veurà més arrelat si les tendències
actuals no s’aturen o reverteixen.
Els drets humans i el dret humani-
tari no estan redactats pensant en
la pau i l’estabilitat política, sinó que
el propòsit bàsic d’aquest sistema
jurídic és proporcionar als estats el
marc que els permetés respondre
eficaçment fins i tot a les crisis més
greus. Per tant, els drets humans
mai no poden ser un luxe que es
pugui deixar de banda en moments
de dificultats.
El dret internacional és la base que
ajudarà els estats a respondre de
manera eficaç a les dificultats que
es presentin, incloses les conteses
civils, la insurrecció armada i el ter-
rorisme. La preservació de la pau i la
seguretat és un objectiu central de la
Carta de les Nacions Unides. La im-
plementació i el respecte dels drets
fonamentals és un altre objectiu
bàsic, tal com s’ha reflectit inicial-
ment en la Carta i que es defineix de
manera més precisa en la Declaració
Universal de Drets Humans. La his-
tòria ha il·lustrat de forma eloqüent
l’estret lligam que vincula aquests
dos objectius. Les violacions dels
drets humans són gairebé sempre
la causa subjacent o la conseqüèn-
cia del deteriorament de la pau i la
seguretat.
Acabar amb el conflicte armat i
restablir la pau i la seguretat solen
requerir progressos en com abordar
les violacions de drets humans en
curs i acabar amb la impunitat de
les violacions passades. Tanmateix,
és menys desafiant identificar les
preocupacions dels drets humans
i establir i ordenar el canvi que pot
generar condicions —polítiques,
econòmiques i socials— que per-
metin la realització d’aquests drets
fonamentals.
Els períodes repetits i prolongats de
crisi política i la inestabilitat econò-
mica en moltes parts del món han
restringit el progrés cap a un entorn
estable en què el respecte pels
drets humans hi troba les millors
garanties. Tot i que els estats han
augmentat progressivament la seva
part de control, el paper de l’estat en
desembre 2017 | eines 30 | 113
Cal una relació creativa entre els estats i la societat civil,
de manera que la dignitat i la seguretat de les persones se situïn
al centre de qualsevol enfocament cap a la governança
la protecció ha disminuït. Aquestes
tendències continuen obstaculitzant
el progrés de la democràcia, el res-
pecte dels drets humans i l’estat de
dret així com el potencial del desen-
volupament.
Una elecció intel·ligent i creativa del
mecanisme nacional i internacional
és vital, no només per enfortir la de-
mocràcia i l’estat de dret, sinó també
per contrarestar de manera efec-
tiva les tendències que amenacen
aquestes perspectives com l’extre-
misme i la intolerància. Cal pro-
moure processos electorals infor-
mats que garanteixin democràcies
genuïnament representatives amb
un ampli espai per a la participació
ciutadana i sistemes de responsabi-
litat creïble.
Els sistemes judicials efectius han
de ser recolzats per la independèn-
cia judicial completa si les persones
reben beneficis reals de les protecci-
ons que normalment estan disponi-
bles en virtut d’un marc constitucio-
nal. Les iniciatives per a l’enfortiment
legal dels qui menys tenen per alleu-
jar l’exclusió social i la discriminació,
l’explotació del treball, el desallotja-
ment de la terra i el desplaçament, i
114 | eines 30 | desembre 2017
també per conferir el dret al control Hi ha molts reptes que ja estan pro-
dels recursos naturals, contribuiran vant la voluntat de la comunitat inter-
a portar la pau a les comunitats. nacional per promoure l’allotjament i
Aquesta aposta requereix una relació la tolerància amb la finalitat d’evitar
creativa entre els estats i la societat l’erosió de la pau i l’harmonia. Acabo
civil, de manera que la dignitat i la amb l’esperança ferventment formal
seguretat de les persones se situïn al que aquest resultat a nivell interna-
centre de qualsevol enfocament cap cional allunyi el món de les crisis a
a la governança. Un desenvolupa- les quals ens enfrontem avui i que la
ment significatiu en els últims anys gent aprengui el valor de la convivèn-
és la creixent fortalesa i capacitat de cia i el progrés compartits. p
les societats civils en moltes parts
del món. Els actors de la societat ci-
vil han tingut un paper important en
induir el reconeixement per part dels
estats dels conceptes de democràcia
participativa, transparència i respon-
sabilitat.
Al mateix temps, els defensors dels
drets humans i altres actors de la
societat civil han adoptat iniciatives
importants per a les comunitats
que continuen tenint prejudicis que
impulsen la conducta social cap a la
discriminació, l’odi i la violència. La
cooperació internacional i el sentit
de responsabilitat col·lectiva per
posar fi a la violència segueixen sent
elements crítics per eliminar les
principals amenaces per a la pau i la
seguretat.
desembre 2017 | eines 30 | 115
 clàssic Manifest Russell-Einstein
Bertrand Russell
Filòsof i matemàtic gal·lès
(1872-1970)
116 | eines 30 | desembre 2017
L’1 de març de 1954 els EUA van
detonar a l’Atol de Bikini —Illes
Marshall— la bomba d’hidrògen
Castle Bravo. Va ser una explosió
sense precedents i va crear una
contaminació radioactiva genera-
litzada. Era el temps de la Guerra
Freda i la cursa armamentística
entre nord-americans i soviètics
semblava no tenir aturador.
En aquest context, Bertran Russell
va redactar un text amb el suport
d’Albert Einstein i nou prestigiosos
científics més. L’anomenat Manifest
Russell-Einstein es va fer públic el
9 de juliol de 1955 al Caxton Hall de
Londres emplaçant als líders mun-
dials a buscar solucions pacífiques
al conflicte internacional i a renun-
ciar a l’armament nuclear.
Pocs dies després, el filantrop
nord-americà Cyrus Eaton s’oferia a
organitzar el congrés que reclama
la crida a Pugwash, al Canadà. Així,
el 1957 es va celebrar la primera
Conferència Pugwash de Ciència
i Afers Mundials, la qual des de
llavors celebra anualment una
trobada de científics, intel·lectuals
i humanistes per debatre sobre els
principals reptes de la humanitat.
En la tràgica situació que afronta la
humanitat, creiem que els científics
s’haurien de reunir en assemblea
per avaluar els perills que han sorgit
com a resultat del desenvolupament
d’armes de destrucció massiva, i per
buscar una solució en l’esperit de
l’esbós adjunt.
Estem parlant, en aquesta ocasió,
no com a membres d’aquesta o
aquella nació, continent o credo, sinó
com a éssers humans, membres de
l’espècie Home, la continuació de
l’existència de la qual està en dubte.
El món és ple de conflictes; i planant
com una ombra per sobre de tots els
conflictes menors, el combat titànic
entre comunisme i anticomunisme.
Gairebé tothom amb consciència
política té fermes opinions sobre un
o més d’aquests temes; però vo-
lem que vosaltres, si podeu, deixeu
de banda aquestes opinions i us
considereu vosaltres mateixos tan
sols com a membres d’una espècie
biològica que ha tingut una història
notable i la desaparició de la qual
ningú no pot desitjar.
Procurarem no dir ni una sola parau-
la que pugui referir-se a un grup més
que a un altre. Tots, de la mateixa
manera, estan en perill, i si el perill
és entès, hi ha esperança que tots,
col·lectivament, l’evitin.
Hem d’aprendre a pensar d’una
manera nova. Hem d’aprendre a
preguntar-nos a nosaltres mateixos,
no quines mesures poden ser preses
per donar la victòria militar al grup
que preferim, perquè ja no hi ha me-
sures d’aquest tipus; la pregunta que
ens hem de fer és: quines mesures
poden ser preses per prevenir una
resposta militar les conseqüències
de la qual seran desastroses per a
totes les parts.
El gran públic, i fins i tot molts ho-
mes en posicions d’autoritat, no s’ha
adonat del que suposaria una guerra
amb bombes nuclears. El gran públic
encara pensa en termes de destruc-
ció de ciutats. S’entén que les noves
bombes són més poderoses que les
velles, i que mentre una bomba A po-
dia arrasar Hiroshima, una bomba H
podria arrasar les ciutats més grans,
com Londres, Nova York i Moscou.
Evidentment, en una guerra amb
bombes H es destruirien grans
ciutats. Però aquest és un dels
desastres més petits que s’haurien
d’afrontar. Si tothom, a Londres, Nova
York i Moscou, fos exterminat, el món
podria recuperar-se del cop en uns
quants segles. Però ara sabem, espe-
cialment des de la prova de Bikini,
que les bombes nuclears poden
ampliar gradualment la destrucció
en una àrea molt per sobre de la que
inicialment havíem suposat.
Ha estat establert sobre bases molt
autoritzades que una bomba cons-
truïda ara tindrà 2.500 vegades més
poder que la que va destruir Hiros-
hima. Una bomba així, si explotés
prop del sòl o sota l’aigua, enviaria
partícules radioactives a les capes
més altes de l’atmosfera. Aquestes
partícules van caient gradualment
i atenyen la superfície de la terra
en forma de dutxa o pluja mortal.
Fou aquesta pluja la que va infectar
els pescadors japonesos i les seves
captures de peix. Ningú no sap amb
quina amplitud aquestes partícules
podrien arribar a ser difoses, però
les veus més autoritzades coincidei-
xen a afirmar que una guerra amb
bombes-H possiblement posaria
fi a la raça humana. Es tem que si
s’utilitzen moltes bombes, hi haurà
una mort universal, sobtada tan
sols per a una minoria però, per a la
majoria, una lenta tortura de malaltia
i desintegració.
Eminents homes de ciència i autori-
tats en estratègia militar han avisat
reiteradament sobre aquests perills.
Cap d’ells no dirà que els pitjors
resultats siguin segurs. El que diuen
és que aquests resultats són possi-
bles, i que ningú no pot estar segur
que no siguin duts a terme. No hem
vist, encara, que els punts de vista
dels experts en aquest tema depen-
guin dels seus punts de vista polítics
o dels seus prejudicis. Depenen,
només, en la mesura que ho han
revelat les nostres investigacions, de
l’extensió del coneixement particu-
lar de l’expert. Hem vist que els qui
més coses saben són també els més
pessimistes.
Vet aquí, doncs, el problema que us
presentem, sever i terrible i indefu-
gible: posarem punt i final a la raça
humana o la humanitat renunciarà
a la guerra? La gent no afrontarà
aquesta alternativa perquè és massa
difícil abolir la guerra.
L’abolició de la guerra requereix
ingrates limitacions de la sobirania
desembre 2017 | eines 30 | 117
nacional. Però allò que potser im-
pedeix entendre la situació més que
cap altra cosa és que el terme «hu-
manitat» sona vague i abstracte. La
gent amb prou feines s’adona que el
perill els afecta a ells i als seus fills
i als seus néts, i no tan sols a una
humanitat entesa de manera difusa.
Amb prou feines comprenen que ells,
individualment, i els qui ells estimen
estan en perill imminent de morir
d’una manera angoixant. I per això
confien que es pugui permetre que
la guerra continuï, a condició que les
armes modernes siguin prohibides.
Aquesta esperança és il·lusòria.
Siguin quins siguin els acords de no
utilitzar bombes-H als quals s’hagi
arribat en temps de pau, deixaran de
ser considerats vàlids en temps de
guerra i tots dos bàndols s’afanyaran
a fabricar bombes-H tan aviat com
comenci la guerra, perquè, si un bàn-
dol en fabrica i l’altre no, el bàndol
que en fabriqui sortirà inevitable-
ment victoriós.
Fins i tot un acord de renunciar a les
armes nuclears com a part d’una
reducció d’armament no aportaria
una solució definitiva; obtindria certs
propòsits importants. Primer, qual-
118 | eines 30 | desembre 2017
sevol acord entre l’Est i l’Oest és bo
en la mesura que tendeix a disminuir
la tensió. Segon, l’abolició d’armes
termonuclears, si cada bàndol
cregués que l’altre se n’ha desempa-
llegat sincerament, reduiria el temor
a un atac sobtat a l’estil del de Pearl
Harbour, que ara mateix manté les
dues parts en un estat d’aprehensió
nerviosa. Hauríem d’acollir, doncs,
un acord com aquest només com un
primer pas.
Molts de nosaltres no tenim opinions
neutrals però, com a éssers humans,
hem de recordar que, si els pro-
blemes entre Est i Oest han de ser
decidits d’alguna manera que pugui
donar cap possible satisfacció a
algú, tant comunistes com anticomu-
nistes, tant asiàtics com europeus,
tant blancs com negres, aleshores
aquests problemes no poden ser re-
solts per mitjà de la guerra. Hem de
desitjar que això sigui comprès tant
a l’Est com a l’Oest.
S’estén davant nostre, si ho escollim,
un continu progrés de felicitat, conei-
xement i saviesa. Triarem, en canvi,
la mort perquè no som capaços
d’oblidar les nostres disputes? Fem
una crida, com a éssers humans, als
éssers humans: recordeu la vostra
humanitat i oblideu la resta. Si ho
podeu fer, el camí resta obert cap a
un nou paradís; si no podeu, s’estén
davant vostre el risc d’una mort
universal.
Resolució:
Convidem aquest Congrés i, a través
seu, els científics d’arreu del món i el
gran públic a subscriure la resolució
següent:
En vistes al fet que en algun mo-
ment, armes nuclears de guerra
mundial seran utilitzades, i que
aquestes armes amenacen la con-
tinuació de l’existència de la huma-
nitat, urgim els governs del món a
adonar-se i a reconèixer públicament
que el seu objectiu no pot ser perse-
guit per mitjà d’una guerra mundial, i
els urgim, en conseqüència, a trobar
mitjans pacífics per a la resolució de
tots els temes de disputa entre ells.
Max Born
Percy W. Bridgman
Albert Einstein
Leopold Infeld
Frédéric Joliot-Curie
Hermann J. Muller
Linus Pauling
Cecil F. Powell
Józef Rotblat
Bertrand Russell
Hideki Yukawa. p

desembre 2017 | eines 30 | 119

 tribut Emmanuel Le Roy Ladurie
Martina Camiade
Catedràtica d’Estudis Catalans de
la Universitat de Perpinyà
Via Domícia i membre de l’IEC
MCamiade@iec.cat
120 | eines 30 | desembre 2017
Com a historiadora m’he sentit
vinculada al corrent de la Nouvelle
Histoire de l’escola dels Annales.
Aquest corrent proposa una visió
oberta i de camp ampli de la història
que desplaça l’interès de l’histo-
riador cap a altres horitzons més
enllà de les dades com: el paisatge,
les mentalitats, la demografia, la
moral...
Aquesta forma d’entendre la història
comporta un canvi i pressuposa una
concepció molt diferent del paper
de l’historiador. Així s’observen
les formes d’ocupació del sòl, les
tècniques de producció, les formes
de poblament, les àrees senyorials,
les pràctiques comunitàries sobre
la llarga durada. El nostre territori
d’historiador s’enriqueix. Es tracta de
descobrir homes i dones que fan la
història quotidiana, aquests anònims
que no surten als llibres però que
sense ells no s’hagués pogut trans-
metre la història— que no saben
escriure però que saben transmetre.
Un dels més grans erudits, de l’es-
cola dels Annales, i que va enriquir
la meua visió i mirada d’historiadora
és sens dubte Emmanuel Le Roy
Ladurie (1929), catedràtic al Collège
de France i membre de l’Académie
des sciences morals et politiques de
l’Institut de France. Amb el seu as-
saig sobre Montaillou, vilatge occitan
de 1294 à 1324 obra que va tenir un
èxit editorial sense precedents, ens
trobem davant d’una història que
narra 30 anys del dia a dia d’un petit
poble. De Mantalhhon, un poble aïllat
en l’alta Arieja, a 1.300 metres d’al-
titud, en un país de muntanya tocant
Catalunya, ho podrem saber tot du-
rant una generació de la gent que hi
viu. Dues-centes ànimes de les quals
sabem què pensen, què mengen, què
diuen, com es vesteixen, tot sobre la
seua vida en aquest petit poble de
muntanya.
Aquesta visió ecològica extraor-
dinària, arqueològica, sociològica,
antropològica, psicològica amb
què es fonamenta el llibre, es deu

a la capacitat per enllaçar histò-
ries sorgides de Jaume Fournier
(1280-1342) —el futur papa Benet
XII—, bisbe inquisidor de Pàmies,
desagradable, però d’una increïble
habilitat per fer parlar el testimoni,
el sospitós, l’acusat. La seva tasca
consisteix en perseguir, els «fets», és
a dir, l’heretgia, recurrent en aquest
lloc muntanyós a fi d’extirpar-la. I
com a exemple, s’explica com obliga
els habitants condemnats a explicar
totes les seves vivències. Le Roy La-
durie utilitza com a font precisament
el registre d’inquisició de 1326 que
revela 25 anys d’enquestes i inter-
rogatoris aconseguint una crònica
precisa del poble. Calia dissecar,
classificar, vestir tota aquesta massa
de confessions, d’historietes, de xa-
farderies i Le Roy Ladurie ho fa d’una
manera magistral. És com un quadre
on l’ull es passeja d’un detall a
l’altre sense cansar-se, admiratiu de
l’escena que ens captiva. Al rerefons,
com amagats per un vel, no paren de
passar omnipresents els càtars, els
autoanomenats «bonhomes».
Tenim davant nostre una minuci-
osa anàlisi del dualisme medieval
i un assaig d’explicació sintètica
del règim social. Lectura fascinant,
Es tracta de descobrir homes i dones que fan la història quotidiana,
aquests anònims que no surten als llibres però que sense
ells no s’hagués pogut transmetre la història
emocionant, abundant d’idees noves,
Le Roy Ladurie arriba a donar una
presència als més pobres d’aquest
vilatge, pobres en la seua vida però
d’una llibertat d’esperit i d’una
riquesa interior extraordinàries. Sen-
zills però profunds, com per exemple
l’últim prefecte, Guillem de Belibasta
(c.1280-1321). Aquest llibre ens fa
retornar en aquest món perdut però
captivant.
Montaillou, village occitan
de 1294 à 1324
Emmanuel Le Roy Ladurie
Gallimard
París, 1975
Més enllà dels dies històrics, la
Història en majúscules s’escriu a
través de petites històries de la vida
quotidiana. Perquè per entendre un
una època cal entendre cada petit re-
lat de vida de la gent que l’ha viscut.
Això és el que ens demana la història
social de l’escola dels Annales, i això
és el que fa magistralment aquest
llibre: descriure el pas dels anys d’un
petit poble per retratar una cultura
i unes formes de viure, per, a partir
d’aquelles històries protagonitzades
per gent normal, construir el relat
d’una generació, escriure la Història
d’un país, durant l’època medieval. p
desembre 2017 | eines 30 | 121
 filmoteca Werckmeister harmóniák
Werckmeister harmóniák [Les har-
monies de Werckmeister], dirigida
pels directors hongaresos Béla Tarr
(1955) i Ágnes Hranitzky (1945) i
classificada entre les deu millors
pel·lícules de la història del cinema,
narra en clau poètica una revolució.
Basada en un altre prodigi —aquest
literari—, la novel·la Az ellenállás
Betsabé Garcia melankóliája [Melangia de la resis-
Filòloga i escriptora tència] de l’autor hongarès László
betsabegar@hotmail.com Krasznahorkai (1954) explica els fets
insòlits que es desenvolupen al vol-
tant de l’arribada d’un circ ambulant
en alguna ciutat hongaresa. L’espec-
tacle central és una balena gegant
dissecada, que instal·len a la plaça
de la vil·la. El prodigi s’acompanya
també pels discursos d’un personat-
ge, anomenat el «príncep», que —se-
gons ens expliquen els habitants— fa
uns discursos corprenedors.
El circ arriba en un moment en què
passen tot de coses misterioses que
ningú no aconsegueix explicar-se. Tot
ha anat deixant de funcionar. No hi
ha enllumenat als carrers. Els edifi-
cis es veuen afectats per una impa-
rable decadència i, encara que no ho
veiem a les imatges, la novel·la ens
explica com les escombraries cobrei-
122 | eines 30 | desembre 2017
xen els carrers de la ciutat. Tampoc
no cal —la mateixa pel·lícula és un
joc d’elisions—, però és un fet al qual
s’al·ludeix en la mateixa trama, ja
que serà el motiu pel qual un dels
dos protagonistes, György Eszter, un
musicòleg —venerat intel·lectual—,
es veurà forçat a abandonar la seva
autoreclusió d’un món exterior minat
per la grolleria i l’estupidesa.
Eszter viu entregat a la seva inda-
gació sobre les harmonies bàsiques
que es troben en les grans composi-
cions per arribar a la conclusió que
tals escales musicals són falses.
No existeixen. La qüestió tècnica es
transforma en un dilema filosòfic i
d’aquí Ezster arriba a la conclusió —
diu a la novel·la— que les persones
viuen en una mena de febre continua
a l’espera de quelcom que desconei-
xen, tot confiant en alguna cosa mal-
grat tenir tots els indicis en contra
d’aquesta creença, mentre que cada
dia que passa els fa ser conscients
de la inutilitat de tota espera i de
tota esperança.
La novel·la ens ho explica, la pel·lícu-
la ens ho mostra. Eszter no està sol.
Gaudeix de l’admiració i l’amistat del
típic beneit de poble. Janos Valuska

només creu en els astres. Fascinat
pel seu moviment, cada nit, s’apropa
a la taverna del poble per fer-hi una
representació, i els borratxos l’espe-
ren. Aquí és on arrenca la pel·lícula,
amb la seqüència fixa d’un noi, abillat
amb l’uniforme de carter, que fa que
els homes allà reunits representin el
sistema solar —un, farà de sol, l’altre
de Terra, l’altre de lluna— i els fa
dansar com ho fan els planetes. La
teoria del seu moviment i el silenci
ens introdueix en la trama i el lligam
entre aquests dos personatges. El
somiador manipulable i el nihilista
convençut, que torna a sortir al car-
rer davant l’amenaça de la seva dona
de tornar a viure amb ell si no l’ajuda
a organitzar un comitè de neteja. Un
pla que aconseguirà manipulant el
jove Valuska.
Són els ulls de Valuska, emocionat
per l’arribada de la balena, els que
ens mostren com tota una munió
d’homes es concentren a la plaça,
silenciosos, a l’espera de quelcom
que desconeixen, i nosaltres, com
a espectadors, també. Els fets es
desencadenen. La revolució està
en marxa. Els mateixos homes que
eren a la plaça entren en un hospi-
tal on apallissen els malalts, tot ho
La pel·lícula narra la fi de la raó. El fracàs
de l’ésser humà. Sublim per això mateix
destrossen. Una escena silenciosa.
Malgrat el títol, només es repeteix
una única melodia en tota la pel·lí-
cula, leitmotiv d’alguna cosa que no
sabem, però que entendrem més
tard. Els homes, determinats, arriben
armats amb bastons fins a una
banyera amagada rere una cortina.
Quan l’aparten apareix un home molt
vell, nu, que també espera, ara ja, la
seva mort. La veritat es desvetlla i la
música sona. L’ésser humà destrueix
per inconsciència de la realitat. Rea-
litat només fruit d’una manipulació.
Metàfora sobre la lògica de l’engany.
«La fi de la idea que les conseqüèn-
cies poden calcular-se, la fi de la
il·lusió que els esdeveniments són
previsibles», diu l’autor. La fi de Werckmeister harmóniák
la raó. El fracàs de l’ésser humà. Béla Tarr i Ágnes Hranitzky
Sublim per això mateix. p 2001
desembre 2017 | eines 30 | 123
 llibreria
Últimos testigos. Los niños
de la Segunda Guerra Mundial
Svetlana Alexievich
Punto de Lectura
Barcelona, 2017
Durant la Segona Guerra Mundial
més de tretze milions de nens van
morir a causa del conflicte. Però
a més, milers i milers van quedar
orfes. Els relats d’aquests nens orfes
és la matèria amb què es configura
aquesta obra inèdita de la Premi
Nobel de Literatura Svetlana Alexie-
vich. Un llibre carregat d’emoció per
narrar una de les majors tragèdies
de la història recent d’Europa.
124 | eines 30 | desembre 2017
La vida que aprenc
Carles Capdevila
Arcàdia
Barcelona, 2017
El que ens nou, el que ens fa viure.
Aquelles petites grans coses impres-
cindibles. Carles Capdevila amb el
seu estil inconfusible, amb la seva
persistent intenció de fer un periodis-
me del dia a dia, allunyat del soroll de
la immediatesa de l’actualitat, retrata
els moments i els elements claus de
la vida. En aquest recull d’articles que
publicava diàriament al diari Ara, es
mostra tot l’univers Capdevila on par-
la d’educació, de tenir cura els uns
dels altres, de sanitat, de la condició
humana i les contradiccions... i altre
cop d’educació. Càpsules vitals per a
descobrir-se a si mateix.
La renta básica en la era
de las grandes desigualdades
David Casasses i Daniel Raventós
Ediciones de Intervención Cultural
Vilassar de Dalt, 2017
Enmig d’una crisi econòmica que no
ha fet més que potenciar les desi-
gualtats socials arreu del planeta
i enfortir els grans poders econò-
mics, pot resultar sorprenent que es
plantegin propostes a contracorrent.
És en aquest moment, però, quan
més necessàries són. Aquest llibre
pretén exposar el perquè la renda
bàsica no només és un mitjà positiu
en qualsevol situació econòmica
—ja que garanteix poder cobrir les
necessitats materials al conjunt de la
població— sinó que en temps de crisi
és una mesura imprescindible per no
deixar a ningú enrere.
Nosaltres les fusterianes
Diverses autores
3i4
València, 2017
De llibres sobre Joan Fuster n’hi ha
hagut molts i n’hi haurà més. No
en va, és un dels personatges més
importants del pensament al nostre
país. Però aquest volum té quelcom
de particular. Són més de cent noms
i visions de dones que parlen de
l’escriptor de Sueca. Més de cent
maneres d’entendre’l i d’analitzar-lo.
Les autores, d’arreu dels Països
Catalans, en parlen fent referència
al llegat de Fuster i la seva presèn-
cia en el pensament contemporani,
dibuixant un personatge imprescin-
dible per a entendre el present i el
futur del nostre país.
La gran brecha. Qué hacer
con las sociedades desiguales
Joseph Stiligtz
Punto de Lectura
Barcelona, 2017
En aquest llibre, el Nobel d’Economia
Joseph Stiligtz situa la desigualtat
com la gran problemàtica per fer
sostenible la prosperitat. Com es pot
mantenir un creixement econòmic
a llarg termini si els ingressos de
la gran majoria de ciutadans no els
ofereix la possibilitat de cobrir les
necessitats bàsiques? L’autor defen-
sa que creixement i equitat no són
incompatibles i que una economia al
servei general i una democràcia més
justa són possibles. p
desembre 2017 | eines 30 | 125
 •
e1nes eines 2
'
DESEMBRE 2C1 6

LA CIENCIA
ECONOMICA
ACONSEGUIU ENCRISI
ELS NÚMEROS ANTERIORS
ei nes@i rla. ca t

FUNDACIÓ JOSEP IRLA

[ STIU 2016 JUNY 2017

25
eines DECIDIR EL PAÍS: EL REGNE
EL PROCÉS D'ESPANYA:
CONSTITUENT UN PROJECTE
OLIGARQUIC

TARD::JR 2J 16 S:::TEMBRE 20 17
PA'iSOS CATALANS, LA GLOBALITZACIÓ
RITMES D'UN 1LA CRISI DE LA
PROJECTE DEMOCRACIA
COMPARTIT
eines
30
portal
Catalanitat en el segle XXI:
nació i sobirania
Josep-Maria Terricabras
connexions
Les múltiples ànimes de la nació
Peter A. Kraus
La sobirania nacional, avui
Joan Lluís Pérez Francesch
El concepte de nació, avui
Salvador Giner
Oriol Homs
Immigració i nació al segle XXI:
noves estatalitats per un projecte
nacional no excloent
Eunice Romero
navegador
Les arrels històriques
del nou nacionalisme escocès
Montserrat Guibernau
eines
DESEmbre 2017  La nació al segle XXI: replegament o evolució?
30
fòrum fINESTRA
Mercè Barceló: “Els drets humans no poden
“L’independentisme és ser mai un luxe que es pugui
una reivindicació de més deixar de banda en moments
democràcia, no de més nació” de dificultats”
Una conversa amb Ester Capella Hina Jilani
variables CLÀSSIC
L’Estat espanyol i la confiança Manifest Russell-Einstein
en les institucions: Bertrand Russell
un fet generacional
Sergi Cristóbal Jané TRIBUT
Emmanuel Le Roy Ladurie
full de càlcul Martina Camiade
La Llei del canvi climàtic,
entre les més ambicioses del món FILMOTECA
Marta Torres Werckmeister harmóniák
Betsabé Garcia
arxiu
El retorn del president Tarradellas LLIBRERIA
i el restabliment de la Generalitat
de Catalunya, 40 anys després
Enric Pujol
EXPLORADOR
Tunísia, la revolució inacabada
Cristina Mas
La nació al segle XXI: replegament o evolució?
Mercè Barceló
eines 30
“ L’independentisme és una reivindicació
de més democràcia, no de més nació”
Una conversa amb Ester Capella